(L'original d'aquesta entrada es va publicar en el Facebook d'en Manel Silvestre a finals de l'any 2020. Aquí el reproduïm comptant amb la seva autorització)
M'heu de permetre la llicència, però això no va de waterpolo, això va de pateix el moment i ja et guariràs de les teves ferides.
Caminava per la Ronda, allà pels anys 1976 o 1979... i vaig veure una multitud de gent amb xandall a la part alta de l'escala en fila índia, vaig creuar entre la filera i em vaig trobar a un parell d'entrenadors cridant: "preparats ... ja !!" (per què mai dirien 'llestos', els entrenadors de natació?). Els nedadors van començar a córrer, l'un darrere l'altre, per travessar la Plaça Folch i Torres fins a la seva salvació ...
Als peus de l'escala la botiga de material subaquàtic Barragán, on mes tard vaig comprar aquell Turbo de flors roses l'any 1985 per 400 pessetes, amb el qual vaig canviar els càntics de la piscina de 25 m. del Canoe del "Silvestre h... p...", al "como mola ese bañata". Després la botiga de música Clau de Sol, mes enllà el drogoaddicte que cada dia em demanava 5 duros (25 pessetes, és a dir 0,15 €), "ja me'n vas demanar ahir", els seus companys de 'feina' al banc de la plaça, la perruqueria, el bar de la cantonada .... allà estava Ella !... la piscina Folch i Torres, la casa del Montju.
A les seves grades de ciment tinc els meus primers records esportius, amb les banderes verd-i-blanques, els barrets de tela amb el nom dels jugadors que feia la meva mare junt amb les mares d'altres companys; en una piscina plena de gom a gom per veure a l'equip d'Imre Szikora amb els Gabriel Villarrubia, Juan López, Xavier Vendrell, Ponç Puigdevall, Florentino Villa, Josep Gasch, Joan Sans, Carles Nogueroles, Carlos Martínez, Jordi Alonso, Josep Sans, Enric Bertran, Jaume Fité, Miquel Puig, Pere... i, com no, jo al gran Salvador Franch, el porter.
Equip del Montjuïc, campió d'Espanya de waterpolo 1976,
a la piscina 'Folch i Torres'. Szikora (E), Puigdevall, Bertran,
Alonso, Sans, Martinez, Franch. Ajupits: Vendrell, Fité,
Villarrubia, J.A. Martinez, López, Gasch i Villa.
Font: Arxiu JCE. Fons Salvador Franch. Ft. Montejano
Em perdia els gols, mirant amb cara de tonto que és el que feia en Franch mentre l'equip atacava. El paio s'estava a uns 5 metres de la porteria, a l'altura d'aquella tanca submergida dels 25 metres, i mirant o mes bé albirant com un General, la batalla que s'esdevenia a l'altra banda; sempre amb aquesta mirada i l'estampa de Faraó, impressionant. En aquella època el porter contrari no podia fer la passada més enllà dels 4 metres de la porteria contrària, així que ell era allà per si hi havia una passada llarga.
Les grades eren una festa: els locals pujant les escales a mà dreta, els visitants a l'esquerra. Ens posàvem a parir i quan acaba el partit ens creuàvem a l'escala i ens acomiadàvem amb tota l'educació. Altres temps: "Som un 7 del 'Paralelu', som un 7 de Poble Sec", així deia i resava la cançó de la 'Vecchia Guardia'.
Salvador Franch en plena acció. Amb barret negre
Comas, Asensio i Puig segueixen la seva parada.
Font: Arxiu JCE. Fons Salvador Franch. Ft. Montejano
La piscina comptava amb un gimnàs que feia de camp de bàsquet i on ens passàvem hores jugant a aquest bàsquet del carrer, sense tirs lliures, on era millor aguantar els quatre o cinc mastegots que et queien i tirar abans de demanar la falta, això sí que era dur.
A les 8 del matí ens ajuntàvem els dissabtes per donar-nos llenya amb els més grans del gimnàs amb el meu germà Jordi, Sanchón (sí, l'entrenador), Piera, Jordi Mestres (l'incansable animador del Montju ... Montju ..!, campió en els 'Specials Olímpics' en bàsquet i natació) amb els seus increïbles triples, els seus germans David i Joan, Ramon Sales ... i encara em deixo un munt d'ells; sis hores jugant a bàsquet !, de les 8 a les 14.00, ens ajuntavem fins a quatre equips i el que guanya es queda ... així que et jugaves la vida a cada partit.
Avui ja puc confessar que encara que tingués competició de natació o waterpolo lo de les hòsties a les vuit del matí creava addicció, així que jo hi anava... ja justificaria el blau d'alguna manera !.
De entrenador a Sabadell, cap a l'any 2000 o 2001, vam crear l'equip 'Fets Pols' i ens apuntarem a una Lliga per saciar la nostra ànsia de bàsquet... diguem que la cosa va ser divertida, crec que vam guanyar un partit en dos anys, però vam ser líders en sancions. ¿Pot ser que el meu germà li cridés rèptil a un àrbitre?... crec que sí, jo em moria de riure... ho sento.
Ja al Waterpolo Navarra des del 2007 vaig reprendre el costum del bàsquet de carrer, a Guelbenzu i a Larraina, per allò de que queixar-se no és una opció. Els James Stanton, Matt Hollan, Eric Carnohan, o l'Asier Esteve van ser els que més van destacar en el cos a cos i d'altres van aprendre a patir per defensar agònicament en un 3 contra 3 que et posava com una moto, on els Artola, Munarriz, Arriazu i d'altres es convertien en autèntics especialistes de tres...
I tornant a Folch i Torres, tota piscina de waterpolo - la nostra era de 33x16 - com cal, hauria de tenir sempre una porteria a l'aigua. La posàvem al fossat de salts o en els dos carrers que els hi 'robàvem' als cursets. Teníem tres pilotes Mikasa amb la marca en relleu, que duraven uns tres anys - no com les d'ara - i que havíem de prendre 'prestades' de la galeria del gimnàs des del qual ens haviem de penjar, ja que no teníem la clau, i resàvem perquè no ens enxampés en Ramon, el de manteniment, perquè alguna clau de grecoromana ens hauria fet si ens hagués enxampat.
Hores xutant ... i més hores xutant ...; i si no fent el 'banda a banda' de la piscina petita, de 1.40, i unes aturades increïbles amb l'impuls del terra i l'1x1 o el 2x2... quines batalles. I és que tot en aquesta piscina estava fet per durar i no trencar-se. Les grades de ciment; la paret del fons de les dutxes de marbre negre; el sòl rugós de la pileta, on podies córrer com un boig davant del Ramon sense por a caure ja que tenia un 'grip' impressionant.
El 2000 vaig començar d'entrenador a Sabadell i mentre construïen 'La Catedral', que l'anomenava així per les seves columnes, la preciosa piscina de 33, entrenàvem a la de 50. Un dia vaig passar per la passarel·la que connectava les piscines i vaig veure que començaven a posar unes planxes d'aglomerat de goma, o sorra o jo que sé...; n'hi havia un tros al terra, el vaig agafar i el vaig trencar amb les mans ben fàcilment. Vaig avisar a l'arquitecte que això no duraria gens.... "y que sabrá este tio..." que devia pensar. Els fluorescents de darrere de la porteria, tampoc eren massa bona idea. Els panells amb el mateix material de les parets tampoc. No em van fer ni cas !. Es van haver de gastar una 'pasta' en xarxes i en reemplaçar les planxes trencades. Era massa 'pija', deixa que t'expliqui com és una piscina indestructible com la Folqui per waterpolo !...
Eren bons temps i van caure els vuit Campionat d'Espanya: el de 1972, en la primera derrota en aquesta competició del 'Natació' Barcelona des de 1912; després les Lligues dels anys 76, 77, 78 i 79; i les tres on vaig poder posar el meu gra de sorra, les dels anys 84, 85 i 86 ... a més de sengles finals europees de clubs amb el subcampionat de la Copa i la Recopa d'Europa de 1978 i 1982, respectivament.
Aquesta piscina va ser el motor d'aquest gran Montjuïc i de la construcció de les instal·lacions actuals del club a la muntanya de Montjuïc.
Piscina Municipal de 'Folch i Torres', gestionada pel C.N. Montjuïc (*)
Font: Arxiu JCE. Ft. Josep Brascó
Lamentablement en desaparèixer enderrocada per la piqueta municipal l'any 2003 es van esfumar una gran part de socis, que havien arribat a ser uns 9000, de manera especial els que pertanyien al barri i als quals seria complicat de poder-los recuperar.
Era una època de supervivents. Quan sagnaves per una hòstia contra el pal de la porteria fixa del Barceloneta seguies jugant.... després ja em posaré vuit punts si cal... no passa res. Quan tenies un dit trencat te'l arreglaves amb cinta aïllant, que ara hi ha partit, després ja li posarem el guix.
O una nit a urgències per un atac intestinal, retorçant-me en una cadira de rodes fins a les 5 del matí i que quan el doctor et diu: "una setmana de descans".... i truco al Pepe Alcazar al matí, li explico i li dic: "ens veiem a la piscina". I allà en Michel Idoux, jugadoràs francès del Marsella, surt a la contra per la dreta per empatar a sis a la fase de la Copa d'Europa a la Sant Jordi.... jo ja sé on tirarà, és clar, que és la meva 'batalleta'; així que faig la parada, contra i 7-5... i es van acabar els dolors.
Anys més tard en una final de Lliga davant el Barcelona, un jugador meu s'acosta i em diu: "tengo mocos, que entre otro jugador de titular".... i jo recordo: creuo la plaça, esquivo la clau de grecoromana d'en Ramon, el cop de puny a l'esquena del meu germà amb el qual em vaig trencar el dit, el Turbo rosa, haver de sortir al carrer en banyador amb els cèrcols dels cursets perquè ens roben les motos, la grada, la tanca, les hòsties sota de la cistella sense deixar anar la pilota....
Ho trobo a faltar, trobo a faltar la Folch i Torres... tot això em va venir al cap, així que vaig agafar al jugador per l'espatlla, el vaig acostar a la piscina i li vaig dir "tira !..." i li vaig donar una empenta...
Així es forgen els herois.
Manel Silvestre (**)
(*) La foto va ser realitzada per en Josep Brascó en la seva condició de fotògraf professional abans de dedicar-se plenament al waterpolo. Va ser un encàrrec per a la commemoració del XV Aniversari del C.N. Montjuïc, l'any 1969
(**) Format com a jugador a les files del Montjuïc, va militar en aquest club fins a l'any 1993, sent repetides vegades internacional amb l'equip espanyol. Va ser premiat amb el títol al 'Millor Porter' a la Lliga espanyola de la temporada 1985-1986. Va seguir la seva carrera en d'altres entitats. Com a entrenador va iniciar les seves activitats en el seu club amb l'equip femení, passant després pel C.N. Sabadell i actualment dirigeix des de l'any 2007 el Waterpolo Navarra.
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada