Lletres creuades. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (I)

Avui, 31 d'octubre, en Jaume Monzó Cots compliria el seu setanta-setè aniversari. Amb aquest motiu hem rescatat un seguit de cartes creuades entre els tres personatges que encapçalen aquesta entrada. La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, corresponent a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.

Introducció. Els protagonistes...

Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989) 

(EFiS). Esportista ell mateix en els seus anys de joventut, en Epifani és a l'any 1948 l'encarregat de tirar endavant a Barcelona la primera Ponència Municipal d'Esports de Catalunya i de la resta d'Espanya. De professió enginyer agrícola, sempre va manifestar la seva preocupació per els afers públics, ocupant al llarg de la seva vida diferents càrrecs en tot tipus d'institucions; com ara l'Institut Agricola Català de Sant Isidre (IACSI), la directiva del F.C. Barcelona o l'ajuntament de la ciutat comtal entre molts d'altres. Va ser també membre de l'Academia de Belles Arts de Sant Jordi i Delegat Provincial a Barcelona de la 'Comisaria General de Excavaciones Arqueológicas' (CGEA), portat a aquest darrer càrrec per la seva passió per les tasques de descoberta històrica i arqueològica. Per el cas que ens ocupa ens atenem principalment a la seva funció com a President d'Honor del Club Natació Montjuïc, al qual va dedicar sempre una atenció preferent.

Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987)

(VE). Enamorat de la natació des de la seva joventut, va ser un dels fundadors del C.E. Mediterrani (1931) i, posteriorment, del  C.N. Montjuïc (1944). Empleat de 'Riegos y Fuerza del Ebro', coneguda com La Canadenca - FECSA mes endavant - des de l'any 1931 inicia les seves col·laboracions periodístiques, primer a 'El Mundo Deportivo' que mes tard va simultaniejar amb d'altres mitjans informatius, com ara 'El Correo Catalán', 'El Fígaro' de Mèxic, 'Hoja del Lunes' de Barcelona i altres. Al sí del Montjuïc desenvolupa tot tipus de papers: des del d'ensenyant dels primers cursets fins al d'entrenador, fou directiu i president en dues etapes diferents, i propagandista de la natació i de la necessitats de piscines municipals. La seva lluita de mes de divuit anys per a la construcció de la piscina de la plaça de la Reina Amàlia - desprès Folch i Torres -  el converteix en l'element central en l'aconseguiment d'aquesta fita.

Jaume Monzó Cots (1946-2020)

(JM). Iniciat en el món de la natació en els cursets municipals organitzats per el C.N. Montjuïc a la piscina 'vella', de seguida destaca per les seves qualitats en el medi aquàtic. Comença els seus entrenaments a les ordres d'en Albert Medina, per passar des de l'any 1961 a la supervisió d'en Jan Freese en ingressar a la Residència Blume de Barcelona.  Primer esportista de categoria internacional del Montjuïc, seus són el subcampionat d'Europa en els 200 esquena a Utrecht 1966, a mes de sengles quarts llocs en la mateixa prova en dues Universiades - Budapest 1965 i Tòquio 1967 - i la primera participació olímpica d'un esportista del club a Mèxic 1968.

Professionalment finalitza l'any 1969 la carrera d'arquitecte tècnic, en la qual desenvolupa tota la seva vida laboral. Sempre vinculat al món aquàtic i al Club Natació Montjuïc, manté la pràctica de la natació participant en proves màsters, especialment en tot tipus de travessies, a la vegada que dedica moltes hores del seu lleure a participar en les tasques directives del club o de la FCN.

Les lletres creuades

Entre el 3 d'agost de 1966 i el 26 d'octubre de 1969 els nostres protagonistes es creuen fins a quaranta-dues comunicacions, principalment cartes, a les que cal afegir altres nou de dirigides a persones de fora d'aquesta tríada. 

I sí... la gent abans s'escrivien cartes !... fet que als lector mes joves els hi semblarà una pèrdua de temps inexplicable. La correspondència es majoritàriament escrita en català, amb dues excepcions: la de les cartes adreçades a autoritats del règim, que són en castellà, i les escrites per en JM, que s'excusa per no trobar-se prou segur en el català i prefereix emprar el castellà. En EFiS és el pal de paller d'aquesta tríada, de manera que en VE i en JM s'escriuen amb ell i en reben resposta, però no consta en la documentació analitzada cartes entre VE i JM. De ben segur que existeixen, però no són entre els documents del fons dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya.

Aquestes missives es distribueixen com segueix:

• De EFiS a VE: 10

• De VE a EFiS: 14

• De EFiS a JM: 10

• De JM a EFiS: 8 

La situació personal dels nostres protagonistes l'agost de 1966 és ben diversa. En EFiS fa una vida centrada en la família i les seves activitats particulars, apartat dels aspectes mes públics de la seva carrera institucional. Passa llargues temporades de l'estiu a 'Un Poquiu' - una miqueta, en el català  baleàric -, la residència familiar de Sant Antoni d'Eivissa. 

En VE mira de seguir amb les seves activitats professionals i directives de l'esport, però des del mes de novembre de 1966 veu la seva rutina diària compromesa per un seguit d'intervencions quirúrgiques destinades a resoldre els seus problemes ossis als malucs, que dificulten molt la seva mobilitat. 

En JM viu la ressaca del seu gran moment esportiu d'Utrecht 1966, a la vegada que l'any 1967 se li complica en haver d'atendre masses fronts a la vegada: servei militar, estudis de la carrera, entrenament a la Blume, competicions i preparació pre-olímpica.

EFiS a VE. 3 d'agost de 1966

És la primera carta de les recuperada. EFiS descriu a VE la seva vida a Eivissa:

"Aquí vivim en un veritable paradís. Sortim poquíssim de 'Un Poquiu' perquè en realitat és on millor s'està... Fins i tot ens coneixen els aucells per què els hem fet uns abeuradors en mig del bosc i aquí l'aigua és per a ells mes desitjada que res... Feliciti en nom meu a l'amic Monzó. M'ha donat veritable satisfacció les noticies que em comunica de la piscina..."

Es refereix a l'èxit d'en Jaume en guanyar la carrera dels 200 esquena als Sis Nacions celebrat a Oslo el 31 de juliol. 

En VE és intervingut per primer cop del maluc el dia 24 de novembre de 1966, i en EFiS ha fet gestions amb en Pau Negre, regidor de l'ajuntament de Barcelona i membre del patronat de l'Hospital de la Creu Roja on l'han operat, per tal que el seu amic Esquiroz rebi les atencions que es mereix. En Pau Negre dona comte de la seva actuació en carta del 26 de novembre de 1966:

Carta d'en Pau Negre a en EFiS donant compte del 
seguiment fet a en VE per la seva operació de maluc.

Ens trobem amb un parèntesi de mes de sis mesos fins a tenir noves en aquesta documentació. El que segueix, ja ben entrat el 1967, és la intervenció d'en EFiS prop del 'Capitán General' de Catalunya per tal de millorar la situació d'en Jaume en les condicions de la seva 'mili'. En carta adreçada a la primera autoritat militar de Catalunya en Epifani li demana una reducció d'horari del jove esportista:

"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siempre com los mayores éxitos..."

L'apel·lació patriòtica fa el seu efecte i en José L. Montesino Espartero Averly, Duc de la Victòria,  respon el 16 de juny de 1967 amb la confirmació de les facilitats sol·licitades:

Carta del Capita General de Catalunya a en EFiS amb comunicació
de la reducció d'horaris al 'soldado' Jaime Monzó'.

Uns mesos a venir, el novembre del mateix 1967, en Epifani de Fortuny repetirà la gestió amb el mateix interlocutor per intercedir per el 'soldado' Joaquim Pujol Simón, que comparteix destí amb en Jaume a la 'Zona de Reclutamiento y Movilización nº 41' de Barcelona. Una vegada mes el baró d'Esponellà veu culminada amb èxit la seva gestió.

Dos grans amics, en Jaume Monzó i en Joaquim Pujol, aprofiten un respir del
seu servei militar per passar el dia a Banyoles. A la foto posen 
davant de l'església de Santa Maria de Porqueres.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

VE a EFiS. 7 d'agost de 1967

La situació d'en Jaume ha estat difícil per l'acumulació de compromisos: servei militar, residència Blume i competicions, estudis; tot amanit amb una pèrdua de pes evident... sembla, però, que se'n va sortint. En VE ho explica així a en EFiS:

"En Monzó estava desmoralitzat a l'extrem que varem enviar-lo a un metge especialista amb qüestions esportives, (el) doctor Ventura que havia estat nedador. El va examinar i el resultat és que no tenia res patològic i si únicament una forta desmoralització. Resultat: que aquest noi amb el qual l'esport ha comtat amb ell, a l'hora de la veritat no ha contat només que amb vostè i el club...

... ara ja està molt recuperat i es disposa a anar al Japó, concretament a Tokio (sic) per la Universiada."

EFiS a JM. 11 d'agost de 1967

El baró d'Esponellà ha demanat a en Vicenç l'adreça postal d'en Jaume i de seguida li escriu una primera lletra:

"Seguia els teus darrers temps, si vols que et digui la veritat amb preocupació, veient que et passava quelcom anormal degut a alguna crisis, però afortunadament i amb joia també he seguit la teva recuperació... tens moltes responsabilitats, especialment amb tu mateix i desprès amb el club i els bons amics i directius que tant t'estimen i tant confien en tu. Pot ser diràs qui m'ha donat 'vela en este entierro', però puc assegurar-te (que) sento per tu molt d'afecte."

El coneixement i l'afecte mutu ja venia des del subcampionat europeu de 1966 d'en Jaume, a rel del qual va ser convidat a la casa pairal d'en Epifani, a la finca de Can Sentromà, a Tiana.

Retall del butlletí del club n. 214, de juliol de 1967
Font: Arxiu JCE

JM a EFiS. 26 d'agost de 1967

Des de la Universiada de Tòquio en Jaume li remet aquesta postal a en Epifani de Fortuny:

Postal d'en JM a en EFiS amb comentaris sobre la Universiada de Toquio 

VE a EFiS. 31 d'agost de 1967

L'Esquiroz refereix al Baró d'Esponellà, entre d'altres assumptes, la millora en les marques obtinguda per en Jaume a la Universiada de Tòquio:

"En Monzó resta a Tokio i per la marca que ha obtingut, 2'17" als 200 metres dors, està gairebé recuperat, doncs a Utrecht va obtenir 2'15"5, que és l'actual rècord d'Espanya. És una pena perquè aquest noi avui es trobaria totalment recuperat per 2'12", que és una marca important. Suposo que tornarà nou i si ha recuperat pes millor que millor..."

EFiS a JM. 14 de setembre de 1967

En Jaume, que en tornar de Tòquio ha participat en els  V Jocs Mediterranis a Tunis, rep la invitació del baró d'Esponellà per tal de visitar-lo a la seva residència estiuenca a la finca de 'Un Poquiu':

"He seguit amb interès les proves dels Jocs Mediterranis i em va fer molta il·lusió veure't en la Piscina i en el Pòdium (*)... Crec que desprès d'aquestes jornades de feina i tràngol potser et seria agradable passar un cap de setmana ací a Eivissa, i és per això que t'envio aquestes ratlles...

... Espero noticies teves i ja saps que et recorda amb el millor afecte i t'envia una forta abraçada el teu vell amic..."

JM a EFiS. 18 de setembre de 1967

És la primera carta que en Jaume adreça a en Epifani de Fortuny, i la comença excusant la seva dificultat per a fer-la en català:

"Seria mi intención poder responder a sus amables cartas en nuestro rico idioma, pero en honor a la verdad no lograria expresarme en la forma que deseo y en caso de duda: abstenerse. Por lo tanto excúseme por ello, intentaré mejorar para una próxima ocasión."

La resposta d'en Jaume a la invitació no pot ser positiva, enfeinat com està recuperant les seves múltiples ocupacions endarrerides per la llarga absència:

"Muchísimas gracias por su invitación a su casa en Ibiza, de verdad que me apena no poder aceptarla, unos dias de reposo por ahí me vendrian bien, pero estos viajes me dejan muchas cosas pendientes, además debo reincorporarme nuevamente al cuartel y después a la Residencia (Blume), así como arreglar los estudios para el próximo año...

Bueno no es que haya resultado una carta muy diplomática ni burocrática, pero sincera de verdad de verdad. Espero tener noticias suyas pronto y nuevamente excusas por mi extensión. Saludos..."

A la postdata de la carta li fa un breu comentari sobre la salut d'en Vicenç Esquiroz:

"Respecto a nuestro amigo Vicente le diré que estuve hablando por teléfono con él, está un poco 'fotut' (sic), creo que van a operarlo de la otra pierna. Vedaderamente una pena. Ahora que empieza a recuperarse." 

Primer full dels quatre de la carta d'en Jaume a en Epifani de Fortuny.

 VE a EFiS. 26 de setembre de 1967

Efectivament, la primera operació d'en Esquiroz no ha anat massa bé i la recuperació és llarga, dolorosa i limitadora de la seva mobilitat. Ultra això ara s'haurà d'operar de l'altre cama, com li confirma al baró d'Esponellà en aquesta lletra:

"Jo no tinc bones noticies que donar-li doncs tal com em temia m'haig d'operar de l'altre cama... Per altre part tindré que anar a treballar a la Companyia (FECSA) uns mesos, ja que de no ésser així passaria a ocupar l'escalafó de llarga enfermetat i cobraria quatre rals... 

... jo segueixo en el 'Baul' (sic). Per ara s'han portat molt bé amb mi i no volen que retorni a la redacció fins que em trobi millor. Que Dèu els hi pagui."

Com és desprèn del context, el 'Baul' és com anomenen a 'El Mundo Deportivo' entre ells en VE i en EFiS.

Carta d'en Vicenç Esquiroz al baró d'Esponellà, amb el curiós
encapçalament del diari de Mèxic amb el qual col·labora.

Una interrupció...

En la relació epistolar d'aquests tres amics blanc-i-verds es produeix una interrupció. Mes curta entre en EFiS i JM, d'uns quatre mesos i mes perllongada entre en VE i EFiS, de fins a deu mesos. En el darrer cas el motiu és, sens dubte, la segona operació òssia de l'Esquiroz, amb el seu molt llarg període de recuperació.

A tot això quan la relació es reprèn en Jaume es troba als Estats Units, on ha marxat amb en Xicoy i en Fortuny, becats per la 'Delegacion Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) i la FEN per tal d'entrenar amb en Doc Counsilman a la Universitat d'Indiana, amb vistes a la preparació per als Jocs Olímpic de Mèxic 1968.

JM a EFiS. 18 de febrer de 1968

En aquest cas no ens podem resistir a reproduir les quatre planes de l'extensa carta enviada per en Jaume, atesa que la creiem de les mes importants de les trameses entre el 'jove' i el 'vell' amics:

Carta íntegre enviada per en Jaume al baró d'Esponellà des de Bloomington.

En Jaume reflexiona, entre d'altres coses, que:

"... le diré que estoy contentísimo de estos dias que estoy pasando, creo que es una experiencia muy importante y de la cual puedo aprender mucho. El tan sólo pensar que un muchacho a nuestra edad puede pasarla te forma una responsabilidad moral que obliga a la superación propia para aprender al máximo... 

He aprovechado cuantas ocasiones me han aparecido para entrar en las casas, ver un poco su ritmo de vida, y de lo poco que he logrado ver me ha resultado suficiente para decir que no puede compararse a la nuestra, siempre en una igualdad de condiciones y categoria. No crea que todo lo encuentro bien... estoy completamente de acuerdo en que todo está muy mecanizado, pero esta situación también tiene sus ventajas y creo que en el hogar son varias."

En relació a la part esportiva opina que:

"... el mister es un 'psicólogo' sensacional que sabe como debe actuar. Su gran personalidad le permite dominar la situación sin brusquedades ni broncas a los chicos, y esto que muy a menudo se forman situaciones que bien se las merecerian, pero sin necesidad de gritos, tan sólo con dos palabras vuelven todos a la normalidad..."

 EFiS a JM. 23 de febrer de 1968

Es tracta de la resposta a la lletra del Jaume rebuda des de Bloomingtom. El baró d'Esponellà ho celebra en gran manera, atès els mesos que feia que no es comunicaven per escrit:

"Quan ja creia que t'havies oblidat de mi, acabo de rebre la teva del dia 18 del c.c. mes de Febrer, que m'ha produit molta alegria al sapiguer que estàs content i a mes interesat per la teva estada a Nortamerica (sic)... M'agraden les teves observacions referents a la forma de viure d'aquesta gent. que segurament i per força dins poc temps hauran d'imitar ací a casa nostra..."

Còpia de la carta de resposta d'en EFiS a la rebuda des de Bloomington del JM.

Desprès d'algunes consideracions sobre l'estada als Estats Units d'Amèrica del Nord d'en Monzó, en els darrers paràgrafs de la carta el baró l'informa sobre el tràngol que està passant en Vicenç:

"Vicens està ja preparant-se per l'operació de l'altre cama, segons va dir-me per telèfon. Esperarà a que pasin els dies obligats perquè al despatx (de FECSA) no perdi els drets i la categoria que té conquistada a força d'anys i de molt treballar. Pobre noi, passa una mala temporada. Possiblement diumenge que ve aniré a fer-li una estona de companyia. L'únic que m'interesa es que no t'oblidis dels amics que saps que t'estimen i desitgen per tu lo millor.

Una forta abraçada del teu vell amic."

JM a EFiS. 13 de març de 1968

L'estada als Estats Units, negociada directament amb en Juan Antonio Samaranch pontejant a la FEN, ja és a prop d'acabar-se si no s'aconsegueix una prorroga, doncs els temps inicialment previst i pressupostat per la DNEFyD y la FEN és de tres mesos.

 

Segona carta d'en Jaume enviada des de Bloomington.

En aquesta missiva en Jaume Monzó li explica a l'Epifani de Fortuny la pressió que reben dels dirigents de la federació espanyola - i d'altres àmbits del país - per a l'aconseguiment de marques i rècords de manera immediata, sense atendre al que ha de ser una preparació quin objectiu, els Jocs Olímpics de Mèxic, és encara a set mesos de distància:

"Las marcas, por ahora, tampoco deben tener un gran valor, a pesar de las ansias que ya hay en España de 'rècords', no se debe olvidar que estamos formando una base de cara a la temporada, y no hacer grandes o pequeños tiempos que luego seran difíciles incluso repetir. Parece absurdo, pero a los primeros que hay de convencer de ello son a los mismos dirigentes, siempre quieren justificaciones rápidas, no quieren esperar."

Com que en Jaume segueix en contacte amb familiars i amics, a l'acomiadar-se del baró d'Esponellà s'interessa per saber com ha anat el 'Dinar de Campions' del club. La realitat és que en Epifani va ser una de les absències d'aquest dinar, que va tenir lloc al restaurant Fontpineda el dia 3 de març de 1968.

EFiS a JM. 21 de març de 1968

En aquesta data el President d'Honor del Montjuïc respon a l'anterior d'en Monzó. A remarcar, en primer lloc, les noticies que li dona de la segona operació d'en Vicenç Esquiroz, feta fa pocs dies:

"Justament fa pocs dies amb el meu net Guillermo... varem anar a fer una estona de companyia a l'Hospital (de la Creu Roja) al Vicens i ell va dir-me (que) havia estat el teu pare a visitar-lo dient-li que pensaves allargar la teva permanència a U.S.A. fins als Jocs o fins als Campionats Nacionals... Vaig brindar-me a escriure a Samaranch en aquest sentit, però amb caràcter particular perquè et donguès permís... ja et tindré al corrent de com respon la 'màxima autoritat'. Vicens està molt animat i aquesta vegada sembla ha resistit molt millor la intervenció i a mes està molt millor atès."

En segon terme, no se'n pot estar de donar-li uns quants consells de caire personal:

"Crec que la natació està bé i pots anar endavant, però no et deixis enlluernar. En canvi aprofita l'ocasió per atendre en tot allò que en la vida et serà de mes consistència i profit. Mentres siguis un número un, tindràs amics i admiradors però desprès quan el pas del temps fassi que tinguis que posar a prova lo que realment siguis, el millor admirador de tu seràs tu mateix, perquè els demès...

Una forta abraçada del teu vell amic i molta sort en tot lo que millor desitgis."

La carta a en Samaranch es va fer efectiva el 27 de març de 1968. Tal com suggeria la lletra d'en Epifani de Fortuny, li adreça de manera privada al seu domicili barceloní, fora dels canals oficials.

Copia de la carta enviada per en EFiS a en Juan Antonio Samaranch, demanant-li
la pròrroga de l'estada d'en Jaume Monzó als Estats Units.

Un cop exposats els motius de la demanda feta, sumant als aspectes esportius els de la formació en anglès i dels aprenentatges tècnics per a la seva carrera d'arquitecte tècnic, passa a reforçar la necessitat que en el subcampió d'Europa perllongui la seva estada a les ordres d'en Doc Counsilman, a

Bloomington:

"Por tratarse de un muchacho de condiciones morales magníficas y como podria ser que nunca mas se le presentara oportunidad como la de ahora creo que debeis facilitarles lo mas posible el máximo aprovechamiento de su tiempo no solo para la natación sino para sus estudios.

Creo sinceramente que harás una buena obra y todos te quedaremos muy agradecidos."

No consta que hi hagués resposta escrita del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes'. El que si és un fet és que els tres nedadors tornen a primers d'abril, requerits per els directius de la FEN desitjosos de poder comprovar els avenços obtinguts en la seva estada a la universitat d'Indiana.

Memòries del Montjuïc

(*) Quasi sense temps de reposar, en Monzó encadena la tornada de la Universiada de Tòquio amb la seva participació als V Jocs del Mediterrani, que tenen lloc a Tunis entre el 8 i el 17 de setembre de 1967. Participa en la única prova d'esquena dels jocs, els 100 metres, en els quals ell no es especialista. Puja al pòdium en quedar tercer amb un temps de 1'05"5.

Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (I). Les campanyes pro-piscines

En parlar de 'la vella' fem referència a la Piscina Municipal de Montjuïc o, com se la va anomenar en un principi, el 'Estadio Náutico de Montjuïc'. En realitat l'apel·latiu de 'la vella' apareix quan s'inaugura el complex de piscines Bernat Picornell per als Campionats d'Europa de Barcelona 1970. 'La vella' també ha estat coneguda sempre com 'la del Ramos', en referència a en Josep Ramos Álvarez, que ens va ser l'encarregat i cuidador al llarg de tants anys.

Situem-nos...

La natació, com d'altres activitats físiques, es ve practicant des de temps immemorials.  El seu vessant esportiu, però, s'accentua i es normativitza des de la segona meitat del segle XIX. Inicialment els seus llocs de pràctica són els espais naturals: gorgs i bassas dels rius, llacs, platges, ports i qualsevol altre indret que permeti una certa acumulació d'aigua. A la Anglaterra del primer terç del dinou ja es comencen a construir piscines pròpiament dites, encara que sovint són destinades a una barreja de finalitats higièniques i de salut, mes que a les estrictament esportives.

L'any 1895 un comissió de l'ajuntament de Paris, encapçalada per en Alfred Moreau redacta un informe complet sobre la necessitat de piscines a la capital francesa. En el seu redactat es destaca el retard que porta la construcció d'aquestes instal·lacions a la ciutat, en relació a d'altres grans urbs europees:

"... a Londres, sota el nom de 'Swimming Baths', hi ha grans piscines per a nedar, on l'aigua es manté a la temperatura adequada i on és practica la natació durant tot l'any... El 1890, el 'London Schools Board' es va fer càrrec de l'estudi iniciat per higienistes alemanys, i partint d'un doble punt de vista: del bany i de les classes de natació, va investigar els resultats obtinguts per els 60 establiments públics o privats de Londres amb piscines que reben escolars, generalment acompanyats d'un professor. El preu de l'entrada oscil·la entre els 10 i els 30 cèntims i generalment es proporciona una tovallola..."

Segueix senyalant el fet que a Bèlgica, Austria o Alemanya disposen també de nombrosos piscines dedicades a la higiene i els banys, així com també a l'ensenyament de la natació. Cita com a ciutat europea amb mes nombre d'aquestes instal·lacions a la hongaresa Budapest:

"No hi ha cap ciutat a Europa que pugui oferir als seus habitants tants establiments de bany públics amb piscines com la ciutat de Budapest. La seva importància és considerable, cobreixen una àrea de terreny de més de 14 hectàrees i cada any despatxen una mitjana de prop de tres milions d'entrades (7.000 diaris a l'hivern i 9.000 a l'estiu)... Els banys populars tenen un preu únic de 10 cèntims..."

Tot i queixar-se de l'escàs nombre de piscines existents a Paris n'identifica tres de privades i una de pública, a la vegada que en les conclusions de l'informe proposa a la municipalitat que se'n construeixin quatre mes de públiques per abastir la major part dels alumnes de les escoles de Paris. L'informe conclou que:

"En resum podem estimar que, a través de la creació d'aquests establiments, serà possible atendre temporalment les necessitats de la població escolar. No sembla precipitat afirmar que la majoria dels nens que surtin de les nostres escoles sabrà nedar. Per estar convençuts d'això n'hi ha prou amb fer referència als resultats obtinguts per l'actual organització del servei de natació... que es registren a continuació: d'un total d'assistents als cursos de 1.408 alumnes, dels quals 1.279 no tenen coneixements de natació, i quina primera lliçó es va donar l'octubre de 1894 després de 16 lliçons 1.234 estudiants estan nedant i poden creuar la piscina en totes les direccions (és a dir, un percentatge del 87.60); 670 fan immersió o poden llençar-se de cap a l'extrem més profund, a 3 metres de profunditat (53,80%); fins a 432 participen en exercicis de rescat per a treure del fons, a tres metres de profunditat, un plat o un pes de 5 quilos (30,10%)..."

Primera pàgina de l'informe adreçat al 'Conseil Municipal 
de Paris' per en Alfred Moreau l'any 1895.
Font: Gallica.bnf.fr. Bibliothèque de l'Hôtel de Ville. Paris (BHdV)

No cal dir que per el cas de Catalunya i de la resta d'Espanya el retard és encara mes gran. No obstant des de primers del segle dinou han anat apareixent a Barcelona establiments dedicats als banys públics en forma de balnearis, que ofereixen els serveis de dutxa i/o bany que a gran part de les llars d'aquells anys eren inexistents. Generalment eren deguts a la iniciativa privada; un dels mes famosos va ser l'inaugurat l'any de 1870, el 'Establecimiento Balneario Recreativo', ubicat a la cantonada dels carrers Bailén i Casp. També va tenir gran significació el mític 'Gimnasio Solé' (*), situat al carrer de Montjuïc del Carme n. 5, del qual n'heu vist a l'encapçalament un dels anuncis apareguts en la premsa esportiva l'any 1900. El gimnàs Solé portava els banys a domicili per aquelles persones que o bé s'ho podien pagar o es trobaven incapacitades per desplaçar-se al centre esportiu.

Fullet de propaganda del 'Establecimiento Balnerio Recrativo'.
Font: enarchenhologos.blogspot. com (**)

Un dels primers serveis d'aquestes característiques de titularitat municipal eren els situats a la plaça Urquinaona, inaugurats el 1912 i que van estar en servei fins al 1999. Uns anys mes tard l'ajuntament va inaugurar un establiment mes complex i dotat de dues piscines, de mides irregulars, anomenat 'Termas Municipales' situat als baixos d'un dels hotels de la Plaça Espanya construïts amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, els quals també van estar actius fins a ben entrada la segona meitat del segle XX.

Imatge d'una de les piscines de les 'Termas Municipales' 
de la plaça d'Espanya de Barcelona.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Les piscines pensades per a la pràctica esportiva, cobertes o a l'aire lliure, brillaven per la seva absència fins a ben entrada la segona dècada del segle passat, encara que ben abans ja se'n sentien les demandes de les seves necessitats fetes per els amants de la natació o per a persones interessades en la millora de la condició física de la població.

Les primeres campanyes pro-piscines. Ens calen piscines municipals !...

Abans inclús de constituir-se el primer club de natació a Catalunya i a Espanya - el Club Natació Barcelona (1907) - ja s'havien fet notar les primeres veus que demanaven als mitjans de comunicació de l'època la necessitats de comptar amb piscines públiques.

Serveix d'exemple la publicació l'any 1904 al 'Diario de Tortosa' d'un article signat per el Dr. Joaquín Decret amb el títol de 'Baños públicos':

Retall del 'Diario de Tortosa' del dia 28 de maig de 1904
recollint l'article del Dr. Joaquín Decret.
Font: Hemeroteca ARCA

L'esmentat doctor en el seu escrit fa servir com a referència de la bondat dels establiments de banys públics l'exemple de París, per a finalitzar l'article dient que:

"... la afición (a la natación) se desarrolla cada día más; pues lo demuestra que de un año a otro es mucho mayor la cifra de los servicios que se dan en las piscinas (municipales). La limpieza y comodidad, no tienen nada que envidiar al más atildado establecimiento particular. Si quisieran imitarlos los municipios de España !..."

El 1919 el mensual 'D'ací i D'allà' en el seu número de febrer publica un interessant article d'en Josep Elias i Juncosa (1880-1944) - Corredisses' - titulat 'Natació', on desprès de parlar de la situació en aquell moment de la natació al país, es refereix a la necessitat de comptar amb les piscines com a element de difusió i engrandiment de l'esport aquàtic, tal com s'ha fet en els paisos del nostre entorn, finalitzant l'article tot dient que:

"Els elements directors del nostre moviment natatori es preocupen seriosament d'aquest assumpte; i gràcies potser a una mena de competència establerta entre els dos clubs citats (Barcelona i Athlètic), podría ésser que l'any present marqués la fita de l'obertura de la primera piscina barcelonesa, car ens consta que a aquestes hores se n'estan ja traçant els plans."

Primera i darrera planes de l'article d'en Josep Elias i Juncosa 
al magazín 'Daci i D'allà' del febrer de 1919.
Font: Hemeroteca ARCA. Article complet (***)

Malauradament la primera piscina barcelonesa va trigar encara uns anys en arribar. És en tornar dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920, on es produeix la primera participació espanyola en natació i waterpolo,  que la demanda de piscines municipals creix i es forma una verdadera campanya de premsa sol·licitant del municipi de Barcelona aquest tipus d'equipaments. Són moltes les persones que hi participen, però en volem destacar especialment a dues: en Jaume Mestres i Fossas (1892-1991) i en Emili Soler i Brufau (1859-1930). Ambdós pertanyen al C.N. Barcelona i són de les veus mes autoritzades que s'alcen reclamant de l'ajuntament de Barcelona la construcció de piscines municipals. 

El primer acaba d'arribar, tornant d'Anvers,  d'una gira per Bèlgica i algun altre país europeu on s'ha documentat dels mes moderns equipaments per a la natació; i encara impactat per les piscines que ha pogut conèixer s'adreça al seu amic Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, en una carta oberta publicada en 'La Publicidad' del dia 16 de setembre de 1920 en la qual li ofereix la realització del que hagués estat una mena de 'Pla de Piscines' per a la ciutat on, desprès d'explicar la seva experiència de les piscines europees, li diu:

"Jo em deia que a Barcelona... hi feien falta les piscines... I jo em figurava que el nostre ajuntament podria establir-ne alguna, ja que l'aspecte econòmic de tals institucions està assegurat, tal com vaig comprobar en les converses tingudes amb els diversos directors...

... El nostre club de natació Barcelona, així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà el primer també en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina (municipal) en un lloc cèntric de totes les barriades... Per a mes tard podria estudiar-se el pla d'arribar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Laietana), una a Sants-Hostafrancs, altra a Sant  Andreu-Sant Martí i una a Sant Gervasi-Gràcia."

Pel que fa a en Emili Solé i Brufau, un dels fundadors del 'Natació' Barcelona, es requerit per la revista 'Stadium' per a pronunciar-se sobre la necessitat de piscines a la ciutat. El mateix Solé, que mai ha estat un home de competicions, explica sovint que es va salvar d'una mort prematura gràcies al fet que des de l'any 1905 practica diàriament la natació al mar de la Barceloneta, tant a l'estiu com a l'hivern, davant l'admiració o la befa - segons el cas - dels passejants de la platja.

Pàgina de la revista 'Stadium' del dia 13 de novembre 
de 1920 amb l'article d'en Emili Solé Brufau.
Font: Hemeroteca ARCA

En l'article es lamenta, amb un oxímoron quasi poètic, del fet que "ciudades rurales como Sabadell y Lérida" comptin amb piscines, mentre que a Barcelona encara no se'n disposa de cap. I segueix:

"Debiera atenderse especialísimamente a facilitar que la infancia de ambos sexos hiciera a diario prácticas de natación... como si se tratara de una asignatura a estudiar. Porque la natación, no sólo es una necesidad dentro de la higiene, sino que es un factor imprescindible para el género humano, si se quiere conservar sano, fuerte y vigoroso...

... Para todo ello deberían ponerse de acuerdo nuestras autoridades y corporaciones oficiales al objeto de construir una (piscina) en cada distrito de la ciudad, y así se obtendrían más facilidades para ir al baño."

L'únic fruit d'aquestes primeres campanyes serà la pròpia piscina del Club Natació Barcelona, ubicada a l'Escollera de Llevant del Port de Barcelona, que de fet ja era prevista des de feia uns anys, construïda per la iniciativa i el finançament privat dels seus socis; mentre que les piscines municipals reclamades hauran d'esperar encara uns anys a venir.

La piscina de l'Exposició Internacional de Barcelona 1929. Ara si... ara no !

El que inicialment havia de ser la 'Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y Exposición general de España' es va posar en marxa l'any de 1914, per Real Decret del rei Alfons XIII, amb la previsió que la mostra tingués lloc l'any 1917. Diferents circumstàncies, entre elles la primera Guerra Mundial, portaren a l'ajornament que derivà en un llarga espera fins a que es va poder inaugurar l'any 1929 amb el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', a les acaballes de la dictadura d'en Primo de Rivera.

Còpia del decret original d'Alfons XIII regulant la participació 
de la monarquia a l'exposició de Barcelona del 1917.
Font: Elaboració pròpia a partir de fons del AMCB

Dins del programa esportiu hi ha la previsió de fer una piscina per espectacles aquàtics de mes de 100 m. de llargada, ubicada a l'espai on s'hi havia encabit el primitiu Estadi Català (1921), a la pedrera de La Foixarda.

Plànol dels equipaments esportiu previstos a la Exposició Internacional 
del 1929, publicat al setmanari 'Ibérica' del 9 de juliol de 1927
situant la futura piscina de Montjuïc a a Foixarda.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica

En Francesc de Sales Gibert i Riera. La nova campanya...

L'any 1927 en Francesc S. Gibert i Riera (1900-1979) va ser nomenat president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Des del seu nou càrrec en Gibert, que exercia a la vegada com a periodista en nombroses publicacions barcelonines, endega una nova campanya centrada en l'assoliment de la construcció de piscines municipals que complementin el gran estadi nàutic previst a la muntanya de Montjuïc (****). 

Així, per exemple, a primers de febrer de 1928 aprofita les pàgines de 'El Mundo Deportivo' per a, en la seva edició del 12 de febrer, deixar clar que calen piscines cobertes de dimensions mes reduïdes que la prevista per a l'exposició, atès que:

"La piscina del C.N. Barcelona dotada de agua salada es insuficiente. La que se construirá en Montjuich será (para el espectáculo) exclusivamente. Falta el tipo de piscina más corriente, el de la piscina pequeña, cerrada, con calefacción, dentro de la ciudad, cobijo de clubs i semilla de campeones..."

Retall de l'encapçalament de l'article d'en Francesc S. Gibert 
publicat a 'El Mundo Deportivo' del dia 12 de febrer de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En el seu escrit, que podem considerar l'inaugural d'aquesta nova campanya, en Gibert s'exclama per el fet de que:

"...no hay masa de practicantes y la natación....  que casi se sale de los lindes del deporte para entrar en el de una necesidad urbana ineludible, no ha llegado a entrar por completo en nuestras costumbres y lleva una vida precaria, asfixiada y raquítica, que sólo los 'tous de force' de unos cuantos abnegados que forman los clubs cuidan de alentar... Esta campaña que proseguiremos en próximos números la podremos considerar coronada por el éxito cuando Barcelona, que fue la primera ciudad en sentirse preocupada por las cuestiones de la natación, sea también la primera de España en resolver el problema de las piscinas municipales, construyendo la primera de ellas."

La iniciativa d'en Gibert i de la FCNA va ser secundada de manera entusiasta per gran part de la premsa barcelonesa del moment; revistes esportives, com ara 'Stadium' o 'Gaceta Deportiva', fins a diaris com 'El Diluvio', La Rambla, 'La Vanguardia', La Veu de Catalunya i tants d'altres se'n van fer ressò. 

Especial significació té la intervenció del periodista David Marco Corzán, que en el diari progresista i republicà 'El Diluvio' dedica amplis espais a la campanya per les piscines municipals. Entre el 12 de febrer i el dia 1 de maig de 1928 en Marco publica un seguit de deu articles que conformen un corpus doctrinal sobre aquest assumpte, tot reflectint els punt de vista de la FCNA i d'en Francesc de S. Gibert, de qui ell mateix en diu que és "un dilecto amigo" i que de ben segur li facilita les dades que necessita. En l'entrega n. VII, del 1 d'abril, deixa ben clara la diferencia entre les piscines municipals que es reclamen i la projectada per a l'Exposició Internacional de 1929:

"... las piscinas requieren globalmente las condiciones que siguen: medidas de 25 a 33,33 m. como máximo, en su mayor longitud; cubiertas, con calefacción, luminosas, higiénicas y con filtrado de agua caliente. Ninguna de estas condiciones... tendrá la piscina que se planea para la próxima Exposición de Barcelona en Montjuich. Será, a juzgar por los planos, de una dimensiones enormes, 110 metros de largo, con un contorno irregular..."

D'igual manera en el darrer dels articles, el número X publicat el dia 1 de maig, inserta el dibuix d'un circuit continu per a la recirculació, l'escalfament i la desinfecció de l'aigua que caldria aplicar als futurs equipaments aquàtics municipals i que li és facilitat per en Josep Serra, l'enginyer responsable d'aquest apartat en la piscina de l'Escollera i col·laborador de la federació catalana.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 1 de maig de 1928 amb l'esquema de recirculació 
de l'aigua de les piscines elaborat per en Josep Serra de la FCNA.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a qui vulgui aprofundir mes en aquesta sèrie d'articles quasi programàtics per les piscines municipals us deixem el vídeo que segueix, on els teniu recollits en el seu conjunt:

Vídeo amb la presentació de la sèrie d'articles publicats a 'El Diluvio' entre 
el 12 de febrer i el 1 de maig de 1928 per en David Marco Corzán.
Font: Elaboració pròpia a partir de la hemeroteca ARCA.

En mig d'aquesta forta pressió mediàtica per a la construcció de piscines municipals, cap a finals de 1928 es dona a conèixer la noticia de que el Comité d'Esports de l'exposició ha desestimat la construcció de la piscina prevista en l'antiga pedrera de La Foixarda. La reacció del món natatori es produeix de manera immediata, amb el lideratge d'en Gibert eficaçment secundat per la Confederació Esportiva de Catalunya i per la major part dels mitjans informatius del moment.

Retall del butlletí 'Natació' del C.N. Barcelona del mes d'octubre de 1928
comentant la decisió de no construir la piscina de l'exposició.
Font: Arxiu FCN

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 28 d'octubre de 1928 recollint
la noticia de la no construcció de la piscina de l'exposició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de l'exposició, que per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera ha estat encomanada a en Mariano Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda (1873-1961), ha decidit que a La Foixarda en comptes de la piscina prevista s'hi instal·lin una mena de parc d'atraccions i altres espais d'oci per els assistents al certamen internacional. 

Dibuix de la zona d'oci i parc d'atraccions que ocupen La Foixarda 
durant l'Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

El lloc, per tant, queda descartat. La reacció que hem qualificat d'immediata és també fulminant; tant la FCNA com la Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) - antecedent de l'actual UFEC - es mobilitzen per evitar la vergonya de que els espectacles de natació i waterpolo previstos dins del programa esportiu de l'exposició s'hagin de celebrar a la piscina de l'Escollera, de reduïdes dimensions i amb poca capacitat d'espectadors, o bé al mar. De les reunions tingudes amb els integrants del Comité d'Esports del certamen, molts dels quals també formen part de la CEC, en surt la voluntat d'acord per tal de trobar un nou espai on encabir-hi la piscina promesa.

El temps apressa, atès que la inauguració de la mostra és prevista per el mes de maig de 1929, a poc mes sis mesos de les converses per a reconduir la situació. A les presses s'hi afegeix el fet que a aquestes alçades tots els espais del recinte disponibles es troben ja ocupats o reservats per els paisos i les entitats assistents a l'esdeveniment. 

Amb aquestes urgències el desllorigador sorgeix gràcies a l'empresa 'Funicular de Montjuich S.A.' propietària del tot just estrenat funicular de Montjuïc, així com dels terrenys per on passava aquest a la vegada que també eren poseidors dels terrenys adjacents a l'estació de l'avinguda de Miramar, on a l'altre banda hi tenien un restaurant que s'inaugurava als pocs dies d'aquests fets - l'actual restaurant 'El Xalet', antiga vivenda de la familia Ramos Lombardero -. Les negociacions amb la familia Rogent, principals accionistes de l'empresa, les portà el mateix Gibert amb el president de l'entitat, en Josep Rogent i Pedrosa. El cas es que els Rogent s'avingueren a fer donació a l'ajuntament dels terrenys adjunts a l'esmentat restaurant, a la falda de Montjuïc, on finalment es podria construir la desitjada piscina.

Article publicat al butlletí Natació del C.N. Barcelona del mes 
de novembre de 1928, donant compte de la solució trobada.
Font: Arxiu FCN

Assumpte resolt. en poc mes de trenta dies s'havia passat del desengany i la frustració a la il·lusió esperançada. La primera piscina municipal de Catalunya ja era en vies de ser una realitat. En la segona entrega d'aquesta entrada en coneixerem mes circumstàncies...

Josep Castellví

(*) El 'Gimnasio Solé', quins precedents daten de l'any 1878, fou inaugurat en el seu emplaçament del carrer del Monjuïc del Carme n. 5 l'any 1894. Dedicat als esports habituals d'aquells anys: esgrima, boxa, gimnàstica; incloïa banys i massatges, dedicant molta atenció a les activitats físiques terapèutiques i de rehabilitació. Com fos que en Narcís Masferrer i Sala - principal impulsor de les iniciatives esportives del país al primer terç del segle XX - tenia el seu despatx ben a prop n'era un habitual usuari i aquest fet afegit a la concurrència de molts altres 'sportsman' de l'època donà com a resultat que moltes de les iniciatives i clubs d'aquells anys fossin fundats en el sí d'aquesta institució. Alguns de tant destacats com el Futbol Club Barcelona (1899) i el Club Natació Barcelona (1907).

(**) Per una detallada informació sobre els urinaris i banys públics des de meitat del segle XIX fins a ben entrat el XX  podeu consultar l'excel·lent article sobre aquest tema de l'historiador Enrich H. Marc publicat al seu bloc: 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons'

(***)  L'article complet ocupa les pàgines que van de la 166 a la 171 de la revista esmentada i el podeu consultar a l'enllaç: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001595

(****) En Francesc de Sales Gibert i Riera es un personatge clau del orígens de la natació catalana i espanyola per diferents raons i en el seu moment li dedicarem un 'Identitats'. A mes d'haver estat l'impulsor determinant per a la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc, va ser waterpolista olímpic a Anvers 1920 i París 1924, junt amb el seu germà Lluís. En tornar de París es preocupà de crear la primera secció infantil d'un club de natació al sí del C.N. Barcelona, amb la col·laboració d'en Joan Trigo. La seva faceta de propagandista i periodista la desenvolupà des de ben jove en una munió de mitjans de comunicació, principalment escrits; primer com a cronista de natació per a mes endavant dedicar-se als mons del motor - automobilisme, motociclisme i l'aviació- que el mantingueren actiu i apassionat molt anys de la seva vida.