Identitats. Jaume Solé Sanahuja o la fidelitat...

Una de les imatges més reproduïdes d'en Jaume Solé Sanahuja.
Font: CROL, n. 35. Gener de 1968. Ft. SI

Comencem per el final, un homenatge més que merescut...

El dijous 2 de juny de l'any 1977, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona, va tenir lloc un homenatge que va desbordar qualsevol de les previsions més optimistes fetes per els seus organitzadors.

L'acte havia de servir per rememorar i agrair els quasi cinquanta anys d'exclusiva dedicació d'en Jaume Solé Sanahuja (1912-2003) a l'entitat esportiva de la seva vida: el Club Natació Barcelona. De manera excepcional l'homenatge no s'havia covat a les instàncies oficials del club o de la natació catalana, sinó que va ser obra i iniciativa d'una bona part dels seus deixebles, homes i dones, antics nedadors i waterpolistes del club, que o bé havien après a nedar amb ell o bé l'havien tingut com a entrenador en alguna de les etapes de les seves carreres esportives.

Carta adreçada al president del C.N. Barcelona per en Joan Lluís Abellán, com 
a president de la comissió organitzadors de l'homenatge a en Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán

En Joan Lluís Abellán, nomenat com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge, s'adreça al president del C.N. Barcelona, Albert Assalit (1), en els termes següents:

"No hemos solicitado de la Junta Directiva del Club que intervenga en la organización de dicho homenaje, por considerar que no debe hacer distingos entre sus empleados en estas circunstáncias... La espontaneidad de la idea y la buena acogida inicial al conocerla, nos auguran unos actos de importancia y trascendencia que, además de ser justo premiar a Jaime Solé con una inmemorable despedida, estaremos 'creando club' ".

remarcant l'origen no institucional de l'homenatge, nascut de la voluntat dels seus antics alumnes.

L'acte era previst en dues parts. En la primera es tractava de fer un festival de natació i waterpolo a la mítica piscina de l'Escullera, acabat amb un partit de waterpolo quins equips eren formats per els veterans que, en un moment o altre, han aprés a nedar i/o han estat formats esportivament per l'homenatjat.

Grup dels participants en el festival de waterpolo de l'homenatge. Dempeus: Rodes, 
Queralt, Altafaja, J. Ribera, Santolalla, Munté, Abellán i Miro. Al mig: Tuduri, Godia, 
Jaume Solé, Albiach i Zubicoa. Sota: Bestit, Conde, Kun, Bazani  i L. Ribera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI (2)

La sorpresa dels organitzadors va ser quan en el segon acte previst, un sopar al restaurant del club, l'assistència va desbordar no només les previsions, sinó també les capacitats del local i, perquè no dir-ho, la mateixa capacitat de servir el sopar per la cuina del restaurant. Res va importar, perquè l'objectiu no era un altre que el d'acompanyar al molt estimat Jaume en el moment de la seva jubilació (3).

En presència del conductor de l'acte, Joan Lluís Abellán, Paquita Romeu 
saluda a l'homenatjat. Al seu costat la seva esposa, Pilar Aras.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

A la foto que antecedeix es pot observar el desbordament total de la capacitat del local previst per a l'acte, amb força públic que no va poder seure, així com la presència de nombroses autoritats del món de la natació, que tot i no haver estat oficialment convocades, en tenir noticia de l'esdeveniment no es van voler perdre aquest moment tant senyalat, començant per la mateixa directiva del Barcelona en ple. A la foto observem el llavors president de la catalana, David Moner, acompanyat del president del Montjuïc, Joan Ballart. 

També a la premsa la celebració va tenir un ampli ressò. Al diari esportiu 4-2-4 el periodista àulic Carlos Pardo va publicar l'endemà un article titulat 'El hombre que me enseñó a nadar', on hi va deixar escrit:

"Anoche un numerosísimo grupo de nadadores y polistas de todos los tiempos del Club Natació Barcelona, hemos rendido un homenaje de amistad... a Jaume Solé, el hombre que nos enseñó a nadar a todos siendo niños, y a tantas miles de personas más, a lo largo de toda una vida dedicada a este noble oficio... Jaume Solé, que ahora se retira, ... es toda una institución en el Club. Tuvo grandes maestros en los inolvidables Enrique Granados, Speisseger, Trujillo, Trigo y tantos maestros que en esto de enseñar natación y cultura física deleitando ha tenido el club."

No va faltar a la cita periodística en Vicenç Esquiroz, que en 'El Mundo Deportivo' va publicar el 28 de maig un article-entrevista on, entre d'altres coses, en Jaume Solé responia a la pregunta sobre si estava emocionat, afirmant que:

"Mucho, porque en estos tiempos de ingratitudes y deshumanización, para mi es una satisfación que mis ex discípulos, hoy hombres, muchos de ellos médicos, arquitectos, ingenieros, abogados, y otros, que ocupan cargos de responsabilidad, y también mis antiguas nadadoras, se hayan acordado de mi, a la hora de dejar una gran parte de mi vida en el club y en esta magnífica labor de enseñar a nadar a los pequeños... Este homenaje tiene para mi modesta persona un valor incalculable, por cuanto su organización ha partido de mis ex discípulos, y esta prueba de gratitud ha calado muy hondo en mi."

Altres articles al 'Dicen', a la revista 'CROL' o a 'El Mundo Deportivo' van deixar testimoni de la transcendència de la noticia de que "el senyor Solé s'en va", com resava un peu de foto del 'Diario de Barcelona', en un article redactat per uns joves Isabel Bosch i Carlos Pérez de Rozas:

Retall del 'Diario de Barcelona' del 2 de juny de 1977, amb l'entrevista 
feta a en Jaume Solé amb ocasió del seu homenatge.
Font: Arxiu AHCB. Ft. SI

L'anècdota del cas la relatava el mateix Jaume en aquest darrer article, en anunciar que tot i tenir tramitada la seva jubilació no la podia fer efectiva, atès que el club no havia trobat encara una persona que pogués encarregar-se de les seves tasques, la qual cosa comportava que els cursets d'aquell estiu de 1977 encara els havia de dirigir el mateix Jaume Solé que, una vegada més, es quedava sense vacances d'estiu per tal de fer el seu darrer servei a l'entitat...

Parlem del llarg camí recorregut.

L'atzar també compta...

En Jaume Soler Sanahuja neix al barri-ciutat de la Barceloneta l'any de 1912, en el sí d'una família modesta amb alguna arrel pescadora, com tanta altra gent d'aquest entorn. Amb els estudis d'ensenyament de primària, als tretze anys ja s'inicia a fer tasques auxiliars a la barca de pesca de la família Sanahuja. No s'hi està gaire temps, i de seguida entra a la industria tèxtil, on arriba a assolir la qualificació de contramestre. Tampoc li sembla que aquest hagi de ser el seu lloc al món i torna a canviar de feina. En paraules de la seva filla, Pepi Solé Aras:

El meu pare va començar al club quan tenia 18 anys i hi va entrar com a empleat. Era molt espavilat... molt espavilat i molt treballador... estava en una empresa de teixits i era el que abans es deia un contramestre. Però ell no devia veure massa clar el seu futur i va pensar... com que vivia a la Barceloneta, se'n va anar cap al club per a treballar-hi... d'empleats ras, eh !. 

El van posar en uns vestidors que estaven al costat de la piscina i va passar que un dia un nano que estava a l'aigua s'ofegava; a la piscina hi havia un altre empleat que no va saber què fer i llavors va anar corrents per avisar al Jaume,  que és el que tenia més a prop. El Jaume, com tanta gent de la Barceloneta, sí que sabia nedar i es va tirar a la piscina i va poder treure el nen. 

La junta directiva va considerar que la piscina havia de tenir un empleat fix que sabés nedar... ja que fins llavors no hi havia socorrisme ni  res de tot això, doncs que com a mínim el que estigués a la piscina sabés nedar i li van oferir aquesta responsabilitat al meu pare. 

L'home inquiet...

Des d'abans de la seva arribada al Club Natació Barcelona en Jaume s'ha proposat de no estancar-se amb la formació bàsica rebuda a l'escola, de manera que compagina les primeres feines amb la tasca de continuar la seva formació, assistint a classes nocturnes. 

El pare només tenia els estudis de primària, perquè llavors la gent començava a treballar molt aviat, però era una persona que treballant anava a l'escola de nit, perquè ell sempre pensava que encara que no tenia un títol universitari, s'havia de formar  i que havia de progressar en aquest aspecte. 

Era un home senzill. Però tenia moltes ganes d'aprendre... sempre estava aprenent, llegint coses del que fos. Suposo que també devia ser una miqueta allò de dir "jo no he pogut estudiar el que hagués volgut, no he tingut una formació acadèmica". I d'aquí li venia la seva set de coneixements... volia saber; es posava constantment al dia, el veies llegint el diari, escoltant la ràdio, llegint tot el que li queia a les mans. L'interessava tot; quan es va jubilar tenia un hort  i hi feia unes albergínies !... perquè agafava un llibre, mirava com s'havia de fer i ho aplicava.

Quan ja té l'encàrrec d'estar-se a la piscina, compaginant un cert manteniment amb la vigilància i el socorrisme, no es perd ni un detall dels tècnics que en aquell moment s'hi troben entrenant als equips de natació i waterpolo. Quan entra l'any 1930 el primer entrenador és l'Enric Granados Gal (4).

Com he dit, ell era molt treballador i molt observador, li agradava l’aigua i a més tenia moltes ganes de progressar. Va succeir que l’Enric Granados, veient l'interès que tenia el meu pare per veure com ell entrenava, i com s'estava  sempre al seu costat, mirant com ho feia tot plegat, al final li va dir:  "escolta, Jaume... tu et vols ficar en aquest món ?...  perquè si és el que vols jo t'hi puc ajudar, eh !". 

I des d'aquell moment va anar rebent els consells que li deia (el Granados), amb les classes que li va donar, i li va deixar llibres perquè pogués anar estudiant. Així va començar a fer els cursets; perquè va coincidir que alguns dels que els feien també van plegar... i des de llavors, allà estava en Jaume que s’hi posa a treballar, demostrant les seves capacitats.

Darrers anys vint. Enrique Granados Gal, entrenant a dues nedadores a l'Escullera.
Font: ANC. Fons GCG. Ft. Gabriel Casas

En Granados se'n va a Madrid a principis de la temporada 1932-1933. Arriba un nou entrenador, el suís-hongarès Ernst Speisseger, que va garantir una de les millors etapes del waterpolo cenebista d'aquells anys, amb l'equip format per els  Cruells, Sabata, Brull, Cabrejas, Jiménez, Borrás i Gamper, entre d'altres. Va ser un etapa breu, truncada per l'inici de la guerra incivil.

Tant Speisseger com els altres entrenadors que vingueren, fins a l'any 1977 de la retirada d'en Jaume, van seguir l'exemple d'en Granados, dipositant la seva confiança plena amb el nou encarregat de cursets i segon entrenador, en Jaume Soler Sanahuja. 

Sovint es donava el cas que el primer entrenador - en molts casos estranger - es trobava més centrat en el waterpolo que en la natació, i de vegades podia ser que en Jaume es fes càrrec de l'entrenament de la totalitat o una part dels nedadors, especialment en el cas de la que per molt anys es va anomenar 'secció femenina' del club. 

Anvers i revers de la foto-postal amb dedicatòria autògrafa de l'Elena 
Azpilicueta per en Jaume Solé, datada el 18 de juliol de 1945.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Com a exemple significatiu trobem el cas de la Elena Azpilicueta Román, setze vegades campiona de Catalunya i d'Espanya absoluta, que al llarg de la seva carrera esportiva (1944-1953) va ser entrenada sempre per en Solé. La dedicatòria de l'Elena diu: "A mi querido y respetable descubridor y mejor entrenador de España", i signa com a "su discípula".

L'home modest, sempre a punt...

Una altre de les característiques que el van fer ser tant reconegut i estimat era la seva senzillesa, la seva modèstia, lluny dels focus de la notorietat. Si ho sumem amb la seva plena disposició per a qualsevol necessitat, de l'entitat o dels entrenadors respectius del club, ja tenim un altre dels seus trets definitoris. Així ens ho explica la seva filla:

Ja he dit que el pare ha sigut una persona molt senzilla; a més era tímid, era molt tímid... i era una persona senzilla, però molt afable. I crec que era un bon psicòleg, pel fet de portar tants anys en una mateixa feina, sempre treballant amb noies i nois infants i adolescents; penso que era difícil, però ho va saber portar molt bé. Per això crec que, sense que ell s'ho pensés o ho sabés, era un gran psicòleg. 

En Jaume Solé sosté als seus braços a la Paulina Vergés, en una foto dels primers 
anys cinquanta, quan va ser considerada la nedadora més jove d'Espanya (5)
Font: Arxiu JCE, fons família Solé

I sempre el trobaves feinejant, no parava mai... això sí, delegava poc. El veies que si calia es posava a netejar la platja de la piscina amb la mànega, i si era el cas posava les sureres ell mateix; tenia l’Antonio (Garcia) que era el seu ajudant, però s'ho feia ell mateix... i era perquè crec que veia que no li feien com ell ho volia... recordo haver-lo vist amb les xarxes de les porteries de polo que, quan es trencaven, les recosia tal com havia après els anys d'ajudant a la barca de la família.

Primers anys cinquanta, final de curset del C.N. Barcelona a l'Escullera. Darrera d'en 
Jaume trobem a l'Antonio Garcia, sempre inconfusible amb la seva boina.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Morales

Pensa que ell entrava a les sis del matí al club i fins a les onze de la nit que no en sortia, que es quedava al polo, ajudant a l'entrenador. De vegades en acabar l'entrenament se'n anaven a sopar amb tota la colla, i aquella nit només podia descansar quatre o cinc hores. Si podia, alguna vegada venia a dinar a casa, quan vivíem aquí (a la Barceloneta) era més fàcil, però desprès ens vam anar a viure a l’Hospitalet... però si podia i tenia temps al migdia, també venia a dinar a casa...

Foto de grup en un d'aquests àpats amb els jugadors de waterpolo al restaurant 'Can Culleretes', 
l'any 1960. Darrera seu l'Antoni Garcia. La foto li és dedicada per en Ricardo Conde (6).
Font: Arxiu CNB. Ft. SI

 I a l’endemà llevar-nos a les cinc i mitja del matí per a ser a la piscina a les set que ell començava a entrenar... el Papa ja se m’emportava. Tenia que aixecar-me tant d'hora, esmorzar, i venir cap aquí (a l'Escullera). En aquell moment no teníem cotxe, i baixàvem des de casa amb el 57 - el tramvia que a l'estiu era descobert i li dèiem 'la jardinera' -. Ens deixava a l'antic aquari i havíem d'arribar al club caminant. 

De tot això que ara voleu fer, ell us diria "però que voleu saber de mi ?, que és el que he fet jo d'important ?". Sovint, quan per alguna raó sortia el seu nom o l'entrevistaven en algun diari, ens deia: "no en feu cap cas... és que no saben de que parlar i han d'omplir el paper".

L'home fidel...

En Jaume Solé va ser al llarg de quasi cinquanta anys de vida dedicats a la natació i el waterpolo l'home d'un sol club - el 'one club man' dels anglesos -.

Aquesta fidelitat no va necessitar de grans proclames, ni de gestos grandiloqüents... la va exercir amb naturalitat i amb discreció al llarg de la seva carrera esportiva. No se li coneix cap conflicte amb els més d'una dotzena d'entrenadors que va veure desfilar en el lloc de titular dels equips del Club Natació Barcelona. 

L'entrenador holandès Cor Braasem, en distesa conversa 
amb en Jaume Solé a la piscina de l'Escullera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Des de l'inicial Granados - el seu primer i principal mentor - fins als darrers Alsina, Mestres o Adern, amb l'afegitó que amb aquests darrers va tenir la immensa satisfacció de poder ajudar i servir a antics deixebles seus, ara convertits en entrenadors de primer nivell.

A l'entremig hi van passar des del mateix Speisseger, que ja hem anomenat, fins a les dues estades del Bandy Zolyomy, el retorn d'en Granados per pocs mesos després de la guerra; o els Pinillos, Cor Braasem, Lajos Rajki, Brull, Cruells, Malisart, Sarosi, Szikora o Tedeschi. Tots ells van rebre d'en Jaume el suport necessari, sense retrets ni males cares. 

En paraules de la seva filla Pepi:

Sí que l'apreciaven molt, però és que el meu pare sempre ha sigut un bon segon. Sempre ha estat allà. Sí, perquè mai ha volgut trepitjar... no ha volgut trepitjar mai a ningú. No ha volgut fer-se mai enemic  de ningú, perquè ell amb el que feia ja estava content... i lo seu eren els nanos, i així mateix ho deia "jo la satisfacció que tinc és la de dir-li a l'entrenador de torn: té, aquest nano ja és per tu...". I en aquet cas, el Bandy jo penso que li estava agraït, també perquè veia que era una persona en la que s'hi podia confiar. El pare, si tenia una cosa es que no et fallava mai... però mai, eh !.

El mateix Bandy, en la seva segona època, ja als anys seixanta, va deixar escrit d'en Jaume:

"Nuestro club... organiza los Cursillos Infantiles de Verano, en los que infinidad de niños tomaron los primeros contactos con los secretos de este magnífico deporte.

En este periodo de tiempo desfilaron muchos entrenadores con ideas y técnicas diferentes; pero una sola persona quedó en su puesto, con buen tiempo y con tempestades. Esta persona es casi una institución; Jaime Solé. Su competencia, simpatia personal, integridad deportiva, incontrastable amor a nuestro deporte y su ininterrumpido trabajo - casi cuarenta años en esta delicada tarea - nos obligan a herir su modestia y a hablar de él."

Article de reconeixement a la tasca d'en Jaume Solé, escrit per Andres 'Bandy' 
Zolyomy a mitjans dels anys seixanta a la revista del C.N. Barcelona.
Font: Revista NATACIÓ, del CNB. Fts. SI

Obert sempre a qualsevol suggeriment que signifiqui una millora per a l'entitat, a començaments dels anys cinquanta va ser l'impulsor al Club Natació Barcelona i a Catalunya del que llavors es coneixia com a 'ballet aquàtic', juntament amb en Esteve Amat. Amb nadadores com les Herbolzheimer, Romeu, Sans, Clos, Amat, Mechó, Ferrer, Ferrerons i Miralles, entre d'altres, van oferir en la final dels curset de l'any 1952 una exhibició que encara consistia en figures geomètriques a la superfície de l'aigua, sense immersions ni apnees.

A partir dels anys seixanta els reconeixements oficials li van anar arribant a en Jaume des de diferents estaments i institucions. Des de la 'Medalla de Servicios Distinguidos' atorgada per la 'Federación Española de Natación' (FEN) l'any 1966, fins a l'homenatge que va rebre en els Campionats d'Espanya de 1967 a la piscina de 'La Casa de campo' de Madrid, o al premi atorgat l'any 1968 com a millor entrenador espanyol de l'any anterior per el 'Colegio de Entrenadores' de la FEN. Així mateix, l'any 1976 va rebre la medalla d'or de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN) i, finalment, l'any 1991 va entrar al cercle dels escollits com a 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya', rebent el títol corresponent de la Generalitat.

No podem finalitzar sense reproduir algunes de les paraules del mateix Jaume, publicades en diferents mitjans. Així, en l'article d'en Vicenç Esquiroz publicat a 'El Mundo Deportivo' el dia 28 de maig de 1977, esmentat abans, es referia als seus començaments en el món de la natació amb aquestes paraules:

"Cuando llevaba un año como empleado del club, un dia me llamó alarmado un compañero, que en la piscina se estaba ahogando un niño. No lo dudé ni por un momento. Me lancé al agua, y logré salvar la vida del pequeño. Este hecho fué comentado por la directiva, quienes me propusieron que estuviera permanentemente en la piscina. En aquel entonces era entrenador del club el ex internacional y olímpico de waterpolo, Enrique Granados, hijo del mundialmente famoso músico y padre del actual presidente de la Comisión Técnica de la FEN, Enrique Granados Aumacellas. Me propuso ser su ayudante. Me dió unas lecciones prácticas, me entregó unos libros y así empecé mi labor como segundo entrenador del club".

Amb motiu del 75è aniversari de l'entitat, l'any 1982 es va  publicar un número especial de la revista del club, 'NATACIO'. Tot i estar ja jubilat, en Jaume va ser convidat a col·laborar-hi, presentant un article titulat 'Els nostres cursets i la natació escolar des de 1940'. Entre d'altres coses, afirma:

"Vaig començar seguint la línia dels meus inoblidables mestres Enric Granados i Joan Trigo, als quals dec gran part del meu amor per l'ensenyança, car ells esbossaren el que, a través dels anys, seria per a mi una meta a seguir, formant esportistes per als quals el plaer de l'esport fos complement d'una vida sana...

Com a col·laboradors tenia un home conegut per tots els meus antics nedadors: Antoni Garcia i un grup estupend d'excepcionals nedadors-es que treballaven amb una increïble afecció difícil d'igualar i sense ànim de lucre... Es un orgull per a mi haver estat testimoni d'excepció en diverses generacions d'una mateixa família que han sortit sabent nedar d'aquests cursets i que encara avui, em paren pel carrer per a dir-me 'Sr. Jaume, vostè va entrenar al meu pare i ensenyà a nedar als meus fills i a mi mateix'...

Mentre escrivia aquestes línies, per la meva ment han passat records, noms, anècdotes i en fi, vivències en general que ha estat impossible de descriure per falta d'espai, però que han servit perquè retorni a la meva memòria una etapa molt feliç de la meva vida."

Article d'en Jaume Solé publicat al número extraordinari de la revista 'NATACIÖ', 
en commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació 
Barcelona, a mitjans de l'any 1982.
Font: Arxiu JCE

Res millor per a finalitzar aquest 'Identitats' que fer-ho després de reproduir les pròpies paraules d'en Jaume Solé Sanahuja, aquest 'homenot' - en termes planians - que va dedicar els millors anys de la seva vida a la tasca engrescadora i sacrificada de l'ensenyament i el perfeccionament de les noies i els nois que van passar per les seves mans, sense sortir-se mai del seu lloc, sempre a disposició dels que lluïen els èxits d'aquells esportistes forjats per ell

Josep Castellví

(1) L'escollit com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge per els seus companys, Joan Lluís Abellan Palahi (1933), és un campió d'Espanya amb l'equip del C.N. Barcelona i internacional en waterpolo a les files de la selecció espanyola. Campió dels 'I Jocs de la Mediterrània', a Alexandria l'any 1951, el 1952 va ser olímpic al jocs de Hèlsinki. Participà en diferents Campionats d'Europa de waterpolo i va desenvolupar les funcions de seleccionador espanyol d'aquest esport (1965-1969), col·laborant amb l'entrenador nacional, en Bandy Zolyomi. El 1961 rebé la placa d’honor de la Federació Espanyola de Natació.  

Albert Assalit Camps va ser regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona i l'onzè president del Club Natació Barcelona (1975-1978), succeint a en Lluís Sentís Anfruns, qui ostenta el rècord de durada en anys consecutius com a president de l'entitat, atès que ho va ser per més de trenta-dos anys.

(2) La família d'en Jaume Solé ha seguit amb la seva estreta vinculació al Club Natació Barcelona. La seva filla, Pepi Solé, va ser diferents vegades campiona de Catalunya, i un cop retirada va seguir els passos del pare, integrant-se en els equips tècnics de l'entitat per més de vint anys. En l'actualitat el net d'en Jaume i fill de la Pepi, en Jaume Morata Solé, es l'entrenador del primer equip de natació del C.N. Barcelona. Sense la col·laboració de la família Solé, i molt especialment de la Pepi Solé Aras, aquest article no hauria pogut ser realitzat.

(3) Un dels fets curiosos de la vida professional d'en Jaume n'és el fet que en jubilar-se, després de quasi cinquanta anys de tasca d'ensenyant de natació, va ser el primer o un dels primers tècnics del país en  accedir a la jubilació dins d'aquesta professió. Poc després del seu jubileu és va fundar a Catalunya el 'Col·lectiu Jaume Solé', integrat per tècnics esportius i per directius de la natació amb l'objectiu de contribuir a l'expansió i la millora de l'ensenyament de la natació a l'escola. En una propera entrada en podrem parlar més extensament.

(4) L'Enric Granados Gal (1898-1953) ha estat un personatge determinant en la natació espanyola i, molt especialment, en la natació castellana. En aquest mateix bloc li hem volgut dedicar una entrada que teniu a la vostra disposició en l'enllaç següent:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/11/sprints-els-olimpics-de-1924-iiii.html

(5) La Paulina Vergés és filla d'en Josep Vergés Matas (1910-2001), un palafrugellenc de pro que en la seva vida adulta es va dedicar al món periodístic i editorial, amb publicacions com la revista 'Destino', el diari esportiu 'Vida Deportiva' o l'editorial del mateix nom que la revista - 'Destino' -, que des de fa molts anys atorga un dels premis literaris més prestigiosos del país, el Premi Nadal de novel·la.

(6) En Ricard Conde Rosales (1930-1994), nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, ha estat un dels velocistes més importants del país, essent el primer nedador que va baixar dels 59 segons en els 100 m lliures. Bandy Zolyomy el reclutà per al waterpolo i amb l’equip del CNB fou quatre cops campió d’Espanya de primera divisió (1950-1954) i, amb la selecció estatal campió dels 'I Jocs Mediterranis' d’Alexandria (1951), olímpic a Hèlsinki (1952) i trenta-set vegades internacional en el període 1950-57. 

Identitats. Montserrat Tresserras Dou, la pionera olotina de les llargues distàncies...

Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.

Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot

Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.

La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.

Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.

Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007

A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar  reptes mes importants.

Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.

Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega. 

L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...

La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travessies, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster',  per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:

Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze 
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail

El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.

Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero 
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de 
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA

La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:

La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.

La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.

Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.

La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958. 

En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...

El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:

Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...

... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.

El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.

Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:

Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...

Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.

Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la 
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección

Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:

Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys. 

Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...

Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat. 

El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...

Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.

De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria. 

En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.

En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)

A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
 i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica 

No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA

Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions. 

Travessies arreu del món. (1961-1970)...

Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962. 

Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:

• 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.

• 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia

• 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.

Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:

• 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials. 

• 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut  al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)

• 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.

• 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.

• 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.

• 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.

• 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.

• 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.

• 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.

• 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les 
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA

Premis i desconsideracions. Final d'etapa...

Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges. 

Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona

En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.

L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD  de la 'Comunidad de Madrid'. 

Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius. 

Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:

Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...

... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.

En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.

Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...

Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).

Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...

Josep Castellví

(*) De la seva interessant peripècia vital, dedicada plenament a la infància mes desfavorida, en dona fe la monografia 'Mercedes Gleitze. El primer cruce a nado del Estrecho de Gibraltar', de Wenceslao Segura González. 'Al Qantir. Monografías y Documentos sobre la Historia de Tarifa'. Número 22, 2018.

(**) La versió publicada té l'origen en una crònica de la travessia escrita per la mateixa Montserrat Tresserras i publicada en castellà a la 'Revista de Girona' editada per la Diputació provincial el quart trimestre de 1958. Amb posterioritat se'n va fer una versió catalana inclosa en el molt interessant i complert treball de recerca de 2n curs de batxillerat de na Anna Pujol Picola, titulat 'El Canal de la Mànega. Un somni pel nedador de llarga distància', editat per l'Escola Abat Oliba de Ripoll l'any 2010.

(***) La Travessia del Canal d'Eivissa ja havia estat intentada l'any 1949 per en Eduardo Villanueva en dues ocasions que finalitzaren sense èxit. Molt desprès dels intents de la Tresserras dels anys 1965 i 1966, l'any 1998 ho intenta el nedador eivissenc Juanjo Serra, que tampoc assoleix el seu objectiu. Cal esperar a l'any 2006, quan en David Meca, finalment, aconsegueix la proesa de cobrir els 110 km en poc mes de 26 hores des de la seva sortida.