Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Identitats. Mostrar tots els missatges

Identitats. Joaquim Morera Pujals, el seny ordenador...

5 de febr. 2022

Medalla commemorativa del 'I Torneig de waterpolo Joaquim Morera' celebrat 
l'any 1982, coincidint amb el 50è aniversari del Club Natació Terrassa.
Font: Arxiu JCE

Primers anys. Estudis i embarrats...

En Joaquim Morera Pujals neix el dia 11 de gener de 1914, a la ciutat de Terrassa com a primogènit del matrimoni d'en Josep Morera Ventalló i na Montserrat Pujals; compartirà creixença amb els seus germans, en Jacint i na Elvira. 

La seva joventut es troba repartida entre els estudis i la sempre intensa activitat associativa terrassenca, que ben aviat explora. La influència familiar i la pròpia opció el portarà a l'exercici d'un catalanisme conservador, que afegit a l'adscripció al catolicisme practicant es manifesta mitjançant la primerenca militància en la 'Joventut Catòlica', l'embrió del que amb diversos noms seguirà existint fins avui mateix amb el nom de 'Centre Cultural El Social'. L'any 1930 obté el títol de Batxiller Superior desprès d'examinar-se en una Universitat de Barcelona convulsa i sovint tancada per els disturbis socials de la 'Dictablanda' dels anys 1930-1931. Malgrat la voluntat de ser arquitecte, per consell familiar accepta ingressar a la mateixa universitat per a cursar la carrera d'advocat que obtindrà amb excel·lents qualificacions. 

Retall del diari 'La Publicitat' del 18 d'octubre de 1930 amb 
l'avís de la disposició dels nous títols de Batxillerat.
Font: Hemeroteca ARCA

La d'advocat serà la seva activitat professional, especialitzant-se en dret laboral i mercantil per a prestar els seus serveis a una bona part de les empreses terrassenques del sector del tèxtil, tan fonamental a la vida de la ciutat d'aquells anys.

S'integra també a la 'Associació Protectora de la Llengua Catalana', en quin primer congrés de l'any 1936 hi participa. En tota aquesta etapa d'adolescència i joventut ja es manifesta en ell alguna de les afeccions que l'acompanyaran al llarg de la seva vida: la passió per el cinema i la lectura, així com el seu vessant d'esportista pioner, centrat en el Club Natació Terrassa.

Es en aquest darrer en el que desenvoluparà la seva carrera d'esportista, primer com a practicant de la natació i el waterpolo i després com a directiu. En aquesta darrera faceta es on excel·lirà, especialment gràcies a la seva obsessió per l'estadística i l'organització; partint des de l'àmbit local i fins arribar a l'esfera internacional.

Així el trobem com a nedador i waterpolista des del mateix moment de la fundació del Terrassa, que compta per iniciar la seva activitat amb la piscina privada situada a la carretera de Martorell n. 101, propietat de la família Vilar. La inauguració de la piscina té lloc els dies 3 i 4 de juliol de 1932, coincidint amb la Festa Major de Terrassa. 

La primera piscina usufructuada per el C.N. Terrassa, de 33,33x14 m. 
en els festivals d'inauguració dels dies 3 i 4 de juliol de 1932.
Font: Fundació privada Arxiu Tobella, de Terrassa. Ft. SI

En Joaquim Morera és present a les primeres competicions locals i interclubs, que comparteix amb els Argüello, Cabassa, Mach, Adell, Clapés o Verdós, entre d'altres, essent el seu primer entrenador en Francesc Bernal, procedent del Club Natació Barcelona. En Morera consta com a primer  aconseguidor del rècord social dels 100 m. lliures del club, amb una marca de 1'28" l'any 1932. 

Participa a la 'Travessia del Port de Barcelona' els anys 1934 i 1936, obtenint-ne la posició trenta-cinquena i desena, respectivament. Forma part dels primers equips de waterpolo de l'entitat. Del seu coneixement del món del tèxtil en va treure el crit d'ànim de l'equip que, en part, es encara vigent avui en dia:

"El capità crida: 'Anem a engegar l'embarrat pel club. Engegar !'
la resta de jugadors responen: 'L'embarrat !', tres vegades;
i tots acaben dient: 'Guanyarem, perdrem... ja ho veurem !' " (*)

Passaport col·lectiu de l'equip del Terrassa per una sortida a la ciutat 
francesa de Toulouse l'any 1934. El segell de la Generalitat de 
Catalunya assenyala com a data de tornada el 15 d'agost
Font: Arxiu del C.N. Terrassa

La vocació de directiu... primer a nivell local

Passat el parèntesi de la contesa civil un Joaquim Morera Pujals de tot just vint-i-cinc anys, en vies de consolidació en la seva tasca d'advocat, es veu amb la necessitat de prendre part de manera activa en la gestió del C.N. Terrassa. Així el trobem l'any 1939 com a integrant de la comissió gestora que s'encarrega provisionalment de l'entitat, amb en Jaume Altisen en funcions de president i ell mateix actuant de secretari. Com a tal portarà les gestions amb en Antonio Vila Mayans, delegat provisional per a la Federació Catalana de Natació (FCN) del que acabarà sent la 'Delegación Nacional de Deportes'. Acomplerts els tràmits exigits per el nou règim, l'any 1940 a la primera Assemblea General de Socis s'anomena una nova junta directiva presidida per en Morera. El seu càrrec de President del C.N. Terrassa l'exerceix fins al 1954, en una de les èpoques de mes dificultats del club, atesa la situació general del país i del món esportiu en particular.

Fa compatible la presidència del Terrassa amb la funció de secretari de la FCN, a la qual és cridat per el president de la mateixa, en Marià Trigo. En aquest càrrec comença la seva tasca amb una de les constants de la seva vida directiva: 'cal posar-hi ordre'... 'endreçar la casa'... i res millor que començar fent un 'estat de la qüestió', que en aquest cas es tradueix en una memòria-historial de la natació catalana des del seu començament l'any 1921 fins a l'any 1942. 

L'informe en qüestió no l'hem sabut trobar entre els arxius de la FCN ni de cap altre institució que nosaltres coneguem. No obstant, la família Morera-Amat n'ha conservat, còpia de part del text que ens ha estat facilitada, incloent-hi l'índex:

Portada i índex del recull històric de la natació catalana i espanyola
realitzat per en Joaquim Morera en funcions de secretari
de la Federació Catalana de Natació l'any de 1942
Font: Arxiu família Morera-Amat

Amb la lectura de l'índex ens podem fer una idea de la tasca realitzada per a confegir aquesta primera aproximació a la història de la natació catalana i espanyola a través de les mes de dues-centes pàgines que la conformen. A partir d'aquest moment la seva tasca ordenadora no tindrà aturador. Entra en contacte amb l'Enrique Ugarte Pascual, resident a Madrid, amb el qual formen una parella indestructible pel que fa al coneixement i l'estadística de la natació mundial d'aquelles dècades. 

L'any 1943 serà cofundador del 'Colegio Nacional de Árbitros'; el 1945 es nomenat vocal de la 'Federación Española de Natación' (FEN), a requeriment del 'fundador' Bernat Picornell que l'anirà introduint en el món de la natació internacional i en el plaer de la bona taula, del que tan expert coneixedor n'era; des de mitjans dels anys 40's treballa sense defallença per a trencar l'aïllament internacional que patia la natació espanyola, paral·lel a l'aïllament polític del règim.

A partir de 1953 es nomenat secretari general de la FEN, funció que desenvoluparà fins a l'any 1974, quan el nou president, en Enrique Landa Ugarte, trasllada de manera definitiva la secretaria general a Madrid. En la reestructuració que impulsa en Landa serà nomenat secretari de relacions internacionals, càrrec que mantindrà fins al final dels seus dies.

La vocació de directiu... mes endavant el salt internacional

Els anys de 1947 i 1948 són els de la seva presentació als escenaris de la 'Lliga Europea de Natació' (LEN) i la 'Federació Internacional de Natació Amateur' (FINA); primer al congrés de la LEN fet a Montecarlo i l'any següent assistint al congrés de la FINA celebrat a Londres, coincidint amb els jocs olímpics. En ambdós casos anirà acompanyant a en Bernat Picornell.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Madrid del dia 22 d'agost de 1947 informant de la
incidència amb la delegació de la URSS que demanava l'expulsió d'Espanya
de l'organisme, amb entrevista inclosa a en Joaquim Morera.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica

El debut a la LEN serveix per a fer evidents les seves habilitats per a la resolució de problemes quan tant en Picornell com ell mateix se'n surten de la extemporània demanda soviètica fent-se defensar per la majoria de les nacions europees sense necessitat d'intervenir-hi personalment, .

L'any 1951 en Morera és part important de la celebració dels 'I Jocs Mediterranis', disputats a la ciutat egípcia d'Alexandria, on la natació i el waterpolo espanyol hi van tenir un notable protagonisme, tot fent-se aquest darrer amb la medalla d'or de la competició; als JJ.OO de Melbourne (1956) es escollit per a formar part del 'Internatiomnal Swimming Comittee' de la FINA, en el qual serà reelegit als següents jocs olímpics de Roma (1960); l'any 1958 serà l'artífex de la celebració a Madrid dels primers campionats d'Espanya d'hivern; als JJ.OO. de Roma (1960) intervindrà com a àrbitre en l'especialitat de salts. 

Sobretaula distesa a l'hora del cafè als JJ.OO. de Roma (1960).
Picornell, Morera, Ugarte, Sierra, Gamisans i Manguillot.
Font: Arxiu JASP. Ft. SI

Pel que fa als jocs olímpics en Morera hi va participar, amb diferents comeses, en fins a sis edicions: Londres (1948), Helsinki (1952), Roma (1960, Tòquio (1964), Mèxic (1968) i Munich (1972). Assisteix també a tots els campionats d'Europa des dels celebrats a Viena l'any de 1950, on participa com a àrbitre En els de Leipzig (1962) i Utrecht (1966) es on la natació del país aconsegueix les seves primers finals, a més d'una medalla de plata en cadascun dels campionats a càrrec de Miquel Torres en 1.500 m. i Jaume Monzó en 200 m. esquena, respectivament. L'any 1963 pot inaugurar la primera piscina coberta de Terrassa, en la construcció de la qual ha intervingut des de la seva condició de primer tinent d'alcalde de la l'ajuntament,  comptant amb el recolzament del també regidor municipal i soci del C.N. Terrassa, en Francesc Sabater Ametller (**).

Els any 1966 i 1968 es escollit com a membre del 'Bureau' de la LEN i de la FINA, a les ciutats d'Utrecht i Mèxic, respectivament, essent un pas més en la seva consolidació en aquests màxims organismes internacionals. Com a conseqüència de la nominació de Barcelona com a seu dels campionats d'Europa de 1970, l'any de 1967 serà confirmat com a Secretari General de l'organització d'aquests campionats. L'excel·lent desenvolupament dels mateixos li valdrà el ser designat com Secretari General de la LEN. L'any 1969 passarà a ser membre de ple dret del 'Comitè Olímpic Espanyol' (COE), on es mantindrà fins al seu traspàs.

Els primers anys 70's segueix la seva actuació en els organismes internacionals de la natació. Als jocs de Munich (1972) serà novament confirmat com a membre del 'Bureau' de la FINA; L'any següent serà l'organitzador de la reunió de calendari de la LEN a la ciutat de Palma de Mallorca. El 1974 es coorganitzador, junt amb el Comitè Mèdic de la FINA, del 'III Congeso Internacional de Medicina Deportiva', que té lloc a Barcelona.

Reunió de la FINA de l'any 1971 a Singapur on s'acorda la celebració
dels primers 'Campionats del Món' a Belgrad per a l'any 1973.
Des de l'esquerra: Masaji Kiyokawa (JPN), Zacharyi Firsov (URS), Paul P. Hauch (CAN),
Harold W. Henning (USA), Ezz El Din (EGY), Joaquim Morera (ESP), Bertil Sällfors (SWE),
Davant Lambasa (YUG), Javier Ostos (MEX), Sydney B. Grange (AUS), Erik Gebhardt (FRG),
Harry Getz (RSA), Sebastián Salinas (PER) i Hiroshin Furuhashi (JPN)
Font Arxiu JASP. Ft. SI

La relació de premis i distincions de que ha estat objecte al llarg d'aquesta anys d'intensa activitat directiva faria inacabable aquest article. Senyalem que de ben segur aprecià molt especialment els títols aconseguits a la seva ciutat natal de la 'Medalla d'Or al Mèrit Esportiu' (1967) i 'Terrassenc de l'Any' (1970), així com el nomenament de 'Soci d'Honor' rebut del C.N,. Terrassa (1968).

Cal fer esment també que el llavors president de la FINA, en Jaime Ostos, va lliurar a la seva vídua, na Josepa Amat, la medalla que reconeixia a en Joaquim Morera com a 'Membre d'Honor' de la Fina, atorgada a títol pòstum.

Un periodista vocacional...

Una de les seves múltiples activitats amb la que  mes gaudia en Joaquim Morera era la de periodista o, si ho preferiu, la de cronista de les activitats de natació i waterpolo. Així se li coneixen escrits en una bona quantitat de medis de comunicació:

  • L'any de 1943 inicia les col·laboracions amb 'El Mundo Deportivo', on escriurà puntualment en relació a dades estadístiques dels rècords nacionals i internacionals.

  • El 1944 es el creador i sostenidor del butlletí de la FCN (1944-1953)
  • L'any de 1951 inicia la seva col·laboració a la revista 'Vida Deportiva', propietat de l'empresari de 'Destino', Josep Vergés. Esporàdicament també col·labora amb aquest darrer setmanari
  • Entre els anys 1952-1954 col·labora amb la revista esportiva terrassenca 'Gol', com a redactor de natació i waterpolo
  • Al C.N. Terrassa impulsa la publicació del butlletí 'Ecos' com a portaveu de l'entitat, vigent des dels primers anys 60's, tot i que no se li gaudeix d'una continuïtat determinada
  • L'any de 1964 inicia la seva col·laboració amb el diari 'La Vanguardia' per la secció de natació i waterpolo
  • El 1965 es cofundador, amb Enrique Ugarte, Carlos Piernavieja i Juan Antonio Sierra, de la Revista mensual 'CROL' de la FEN, de la qual en serà animador i editorialista, a la vegada que cuidarà d'impulsar-ne uns fantàstics números extraordinaris dedicats a les competicions internacionals mes importants. La revista es troba a l'alçada de les millors publicacions especialitzades del món, constituint una autèntica 'memòria de paper' d'una època determinada de les activitats aquàtiques de competició.

Retall de la revista 'Destino' del dia 26 d'abril de 1952. En Joaquim Morera informa 
de la preparació de cara als jocs olímpics d'Helsinki dels waterpolistes espanyols.
Font: Hemeroteca ARCA

No podem obviar, en aquest apartat, una de les seves obres cabdals. Es tracta de la publicació l'any 1962 de la 'História de la natación española' que tindrà una segona edició el 1965, amb fotografies del seu company de junta directiva de la FEN Enrique Ugarte. En les dues edicions es recullen gairebé seixanta anys de l'esport de la natació a Espanya, amb una gran profusió de detalls dels aconteixements relacionats amb aquest esport.

La seva biblioteca privada, especialitzada en l'esport de la natació i les seves disciplines, va arribar a aplegar mes de cent-mil fitxes, 1.600 llibres i al voltant de 11.000 revistes especialitzades de tot el món. Aquesta biblioteca mereixerà una propera entrada del bloc.

Vida familiar...

Sovint quan es fa un perfil biogràfic d'un personatge tant colossal com en Joaquim Morera ens centrem en els seus aspectes tècnics i professionals, obviant un vessant tan important com és el de conèixer altres aspectes mes relacionats amb la seva vida personal. En el cas que ens ocupa n'hem vist unes primeres pinzellades a l'inici d'aquesta entrada, i en aquest apartat mirem d'aprofundir-hi. 

En Joaquim Morera Pujals repartí la seva activitat ordinària entre la dedicació professional, feta preferentment per els matins, i la dedicació amateur al que serà una obsessió constant de la seva vida: el treball per a la natació catalana i espanyola, a les que dedicarà quasi bé la resta de la seva activitat diària.

Però en tot aquest programa calia també trobar un espai  per a la vida més personal. Home de profunda fe i catòlic practicant, havia d'encabir en el seu projecte aspectes tan importants com els de formar una família; veure créixer els fills i dedicar temps a aquelles distraccions amb que mes gaudia, com ara el cinema i la lectura.

En Joaquim troba, un cop més, la solució a través de la natació. En el marc del C.N. Terrassa coneix a la que serà la seva dona, na Josepa Amat Garreta, nascuda l'any de 1918. Es van casar a l'inici dels 50's, i de la seva unió naixeran quatre fills, sortosament tots vius encara: en Josep, el primogènit, el 1952; els bessons Francesc i Joaquim el 1954;  i la filla na Antonia el 1958. Amb l'atrafegada vida del pare, el dia a dia dels infants queda en mans de la mare, que els acompanyarà en les vicissituds diàries. 

Fos per el que fos, els bessons i la noia escolliren cursar la carrera de dret, com el seu pare. Tots tres han tingut una vida professional i personal plena en les diferents feines a les que s'han acabat dedicant. A hores d'ara ja els hi ha arribat el 'jubileu' de deixar de treballar.

Reproducció del 'Título de beneficiario de família numerosa' emès a nom del pare.
Es tracta d'un duplicat fet per pèrdua de l'original, el que explica que la foto
sigui d'un temps que no correspon al moment en que es va emetre.
Font: Arxiu família Morera-Amat

Al la foto del document reproduït hi veiem drets als bessons Francesc i Joaquim flanquejant el germà gran, en Josep. Asseguts la filla Antonia, la mare Josepa i el pare Joaquim. La felicitat d'en Joaquim i la Josepa de veure creixer els fills sans i estalvis, amb els lògics contratemps, es veu trasbalsada per la malaltia de l'hereu, afectat de paràlisi cerebral que li ha dificultat de portar una vida més planera, com la dels seus germans. Els pares fundaren, amb d'altres famílies terrassenques en una situació semblant, el 'Centre de Pedagogia Fàtima' dedicat a l'atenció de persones amb discapacitats diverses. L'escola serà el germen de la fundació privada 'PRODIS' orientada a l'acollida per a la formació i l'ocupació professional de persones amb disfuncions similars a les del seu fill. 

En Josep, però, ha portat una vida adaptada a la seva funcionalitat comptant amb l'acolliment i el recolzament de tota la família. Tots els socis del Club Natació Terrassa recorden amb un somriure còmplice l'habitual imatge de la tia materna d'en Josep, na Angelina Amat, que amb la seva bicicleta portava el jove a fer les pràctiques esportives diàries a les instal·lacions del club.

Els fills d'en Joaquim i na Josepa recorden amb especial plaer els diumenges i festius en que el pare podia dedicar-se mes plenament a la família. El costum era quasi sempre el mateix: encaminar-se cap a Barcelona per a fer un bon dinar en un o altre local de restauració i cap a mitja tarda dirigir-se a tal o qual sala de cinema, dels d'aquells anys de sessió doble, per a viure les vides que es projectaven a la tela blanca de la pantalla. Un cop acomplert el ritual, tornada cap a Terrassa carregats de forces per a reprendre a l'endemà les tasques quotidianes.

Recorden també en Joaquim com a un devorador de llibres i revistes, generalment de les especialitzades en l'esport que era el seu centre d'interès, però sovint també per a llegir novel·la negra o de ciència-ficció amb les que gaudia especialment; encara mes si eren d'en George Simenon amb les aventures del comissari Maigret, del qual en tenia la col·lecció completa.

A partir de mitjans de la dècada dels 70's la salut d'en Joaquim Morera Pujals anirà minvant a causa de l'arteriosclerosi que venia patint des de feia un temps. La combinació d'aquesta malaltia amb altres afeccions va derivar en un procés incapacitant que dificultava la seva vida i li impedia de dedicar el temps que volia a la seva professió i a la seva vocació directiva. L'any de 1977 tota la família l'acompanya a la reunió de la LEN que va tenir lloc a Florència, en unes jornades que tingueren aires de comiat.

Malauradament un trencament del maluc i un internament de diversos mesos en una institució sanitària de Terrassa foren determinants per acabar de deteriorar lentament el seu estat físic, de manera que el dia 9 de juliol de l'any de 1979, a l'edat de seixanta-cinc anys, va traspassar per a "ser conduït a la seva darrera estada",tal com deia la seva esquela. La Josepa Amat Garreta el sobrevisqué fins el mes de maig de l'any de 1994. 

Hem d'acabar aquest escrit amb les paraules d'en Juan Antonio Sierra, deixeble i amic del mestre a la vegada que coautor d'aquesta entrada, que en el 'Libro del Centenario' de la RFEN deia:

"Por todo lo expuesto, no tengo dudas al afirmar que Joaquim Morera i Pujals fue y sigue siendo el dirigente más grande que ha tenido la natación española en sus cien años de historia"

Retrat d'en Joaquim Morera Pujals vist per el seu germà Jacint (***)
Font: Arxiu família Morera-Amat

Juan Antonio Sierra i Josep Castellví 

(*) L'embarrat es el nom que rep el motor centralitzat que en un taller o fàbrica posa en marxa el conjunt de màquines que composen la industria. Posar en marxa l'embarrat equival a dir: 'posem-nos a treballar' o 'comencem a fer feina'. Actualment en desús per la seva baixa eficàcia, va ser utilitzat fins a mitjans del segle XX. Aprofitem per agrair la col·laboració trobada per a confegir aquesta entrada en el Club Natació Terrassa i, especialment, amb en Josep Lluís Salvador, el seu Director Tècnic de l'Àrea Esportiva.

(**) En Joaquim Morera Pujals, com totes les persones que ocupaven càrrecs públics en els primers anys de la dictadura, era considerat persona propera al règim. Entre les seves amistats mes properes i vinculades també al C.N. Terrassa trobem a en Josep Clapés Targarona, alcalde que fou de la vila entre 1953 i 1964. En Joaquim Morera l'acompanyà a l'ajuntament entre 1957 i 1963, primer com a sisè tinent d'alcalde i mes endavant com a primer tinent d'alcalde, cosa que facilità força la relació del club amb la corporació local.

(***) En Jacint Morera Pujals neix el dia 16 de novembre de l'any de 1915, es per tant nomès vint-i-dos mesos mes jove que el seu germà gran. Tot i que en acabar el batxillerat estudià tècnica i teoria dels teixits a l'Escola Industrial de Terrassa, es decantà molt aviat per la seva faceta artística, iniciant-se en el dibuix i la caricatura. Passada la guerra incivil inicià els seus contactes amb els Amics de les Arts de Terrassa, institució que serà cabdal en el seu desenvolupament artístic i on exposarà freqüentment les seves obres. L'any de 1948 participa en el primer i significatiu 'Saló d''Octubre' a les galeries Laietanes de Barcelona, amb d'altres artistes com en Antoni Tàpies i altres components de les avantguardes artístiques del moment. L'any de 1961 marxarà de Terrassa per a instal·lar-se a la ciutat de Calonge, on morirà l'any de 1989, deu anys més tard que el seu germà gran. 

La redacció d'aquesta entrada hauria estat impossible sense comptar amb l'ajut dels descendents d'en Joaquim Morera i la Josepa Amat. Gràcies al Josep, a en Francesc, a en Joaquim i a la Antonia.

Identitats. Bernat Picornell Richier, el pioner...

6 de set. 2021


En Bernat Picornell Richier neix a la ciutat francesa de Marsella el darrer dia de l'any 1883. És fill d'en Bernat Picornell i de Matilde Richier. El seu pare es capità de vaixell i la seva tasca el porta sovint a recalar a França, on per uns anys s'estableix a la capital del migdia francès, el port mes important de la Mediterrània. En Bernat fill s'hi estarà fins a l'any 1905, en que s'establirà a Barcelona ja de manera definitiva. Casarà en primeres núpcies amb Marie Stefhanie Foret, que malauradament morirà l'any 1931. D'aquest primer matrimoni tindrà tres fills: Bernat, el primogènit (1912-2010), Rosa (1914-1925) i Maria (1915-1980). Picornell es tornarà a casar en segones núpcies amb la catalana Joana Torres Gener.

Bernat s'interessà ben aviat per tot tipus d'activitats esportiva, essent el que a l'època es coneixia com a 'sportman'. Practicà, entre d'altres activitats esportives, l'atletisme, la lluita, la gimnàstica, el ciclisme, l'automobilisme - al que sempre fou gran afeccionat - i, es clar, la natació. Del seu passat esportiu en destaca la seva participació 'quasi' olímpica als Jocs de Paris de 1900 (*), en les proves de la "XXVI Fêtes Fédérales de l'Union des Sociétés Françaises de Gymnastique"  celebrades a Vincennes els dies 3 i 4 de juny. Malauradament, el caos dels II Jocs Olímpics fa que sigui encara a hores d'ara tema de debat quines competicions han de ser qualificades d'olímpiques de les que formaren part del que realment varen ser coneguts com els 'Concursos Internacionals d'Exercicis Físics i d'Esports' en el marc de la Exposició Universal de París de l'any 1900.

L'any següent de 1901 es proclamà campió dels 400 m. mar de natació organitzar per la 'Unió Esportiva de Marsella'.

Diploma acreditatiu de la victòria d'en Bernat Picornell 
a la prova dels 400 m. mar a Marsella de l'any 1901.
Font: Revista Crol, n. 3 de juny del 1965

S'estableix a Barcelona l'any de 1905, quan per raons mèdiques ja practica quasi exclusivament la natació. El contrast entre el nivell esportiu de França i el que es troba a Barcelona el colpeix profundament i des del primer moment es fixa com a objectiu la promoció i l'engrandiment de la pràctica esportiva de la natació. S'inscriu al Gimnàs Solé, niu de gran part de les iniciatives esportives barcelonines de l'època, i entra en contacte amb el nucli de l'esport català encapçalat per en Narcis Masferrer. Aquest dirà d'en Bernat Picornell, uns anys mes tard, a la revista Stadium:

"Desde el momento en que tuvimos la honda satisfacción de entablar amistad con Bernardo Picornell, conocimos cuan arraigado estaba en su ánimo el propósito de establecer un club de natación... reunió a las amistades que habia conquistado en sus visitas diarias a la playa, y como por encanto surgió, merced a sus iniciativas, como hubiera podido brotar del fondo de los mares, el Club Natación Barcelona..."

De la història dels primers anys del Club Natació Barcelona (el 'Natació' o el 'Natació' Barcelona en altres ocasions) ja n'hem donat compte en una altra entrada d'aquest bloc, aquí ens interessa senyalar alguns aspectes de la tasca d'en Picornell en aquells primers anys.

La primera constatació es que no va voler monopolitzar mai la tasca de gestió de la nova entitat, de manera que com podem veure en el quadre adjunt en va ser president en diferents breus períodes, alternats amb d'altres directius als quals va anar formant en el sí del club. En el conjunt d'anades i vingudes Picornell en va ser president un total de poc mes de quinze anys, molt lluny dels mes de trenta que va presidir l'entitat en Lluis Sentis, entre 1943 i 1975.

La segona es que tot i sent impulsor i fundador de les federacions espanyola i catalana de natació va renunciar a ostentar-ne el màxim càrrec representatiu. Mai va ser president de la catalana i només quan l'any de 1932 amb la mort del president de la FEN Serafí Cucurull va veure perillar la posició del 'Natació' Barcelona a la federació va acceptar-ne la presidència que, això si, va mantenir fins que a l'any 1968, obligat per les disposicions de la "Delegación Nacional de Educación Física y Deportes", va haver de presentar la dimissió un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Mèxic.

En els primers anys del 'Natació' era el gran animador del club: nedador i waterpolista, entrenador, àrbitre, propagandista, periodista... en aquesta darrera faceta ha estat considerat el primer periodista esportiu de natació del país. Les primeres cròniques seves amb el pseudònim de 'B. Corcho' apareixeran publicades a la revista 'Los Deportes' i mes endavant, de vegades amb el mateix pseudònim o amb el seu propi nom, a 'El Mundo Deportivo'. Com a animador i propagandista de la natació, al marge de les pròpies competicions esportives prou documentades, sovintejaven en el Barcelona les vetllades festives en que es barrejaven les activitats lúdiques-esportives amb els balls de 'societat', en les quals en Bernat Picornell participava amb un esperit jovial envejable, junt amb d'altres companys del club com l'inoblidable Emili Solé Brufau, en Nemesi Ponsati i tants més. En aquest sentit en Joaquim Morera, col·laborador seu estretíssim, en fer la "Pequeña biografia de don Bernardo Picornell" a la revista Crol de novembre de 1970 amb motiu de la seva mort, en senyala:

"... Picornell que habia residido en Sète, y visto allí una especie de justas acuáticas, estilo torneo de caballeros a la antigua usanza, con barcas en lugar de caballos,... organizó este deporte en Barcelona, trayendo al efecto las embarcaciones adecuadas."

En aquest mateix bloc hem fet una entrada referent a la seva actuació a l'estil 'Houdini' en una d'aquestes jornades, que tenien lloc, generalment, els mesos d'estiu (**).

Cal reconèixer, també, l'innegable mèrit de ser un decidit impulsor de l'extensió de la natació al conjunt de les terres espanyoles, de manera que promogué que els campionats d'Espanya de natació es fessin en seus diferents de fora de Catalunya. L'any 1922, en la primera ocasió que sortien del principat, tingueren lloc a Alacant, fins a on calgué que els nedadors catalans es desplacessin amb barco. Mes endavant en va promocionar la seva celebració a Gijón, Bilbao, València i d'altres ciutats del territori espanyol.

En aquesta línia de potenciar la natació fomentà l'establiment a Madrid d'en Enrique Granados, amb la seva dona Maria Aumacellas, que passà a ser entrenador del Canoe inaugurant una etapa de prosperitat per a la natació castellana que ja a l'any de 1934 derrotarà a la selecció catalana en els campionats d'Espanya celebrats a la piscina de Montjuïc. Catalunya recuperaria la primera posició en els de l'any següent a València, però ja s'havia marcat la tendència que el domini de la natació no era cap monopoli català. Mes endavant els canaris s'afegirien a la festa, obtenint el campionat d'Espanya en nombroses ocasions.

La seva actuació es centrà, també, en la internacionalització de la natació; de la del Barcelona primer i de la del conjunt de l'espanyola mes endavant. En aquest sentit el 'Natació' rebé des de quasi el moment de la seva fundació nombroses expedicions d'equips primerament d'Europa i després d'altres continents. Sovintejaren també les sortides internacional del Club Natació Barcelona, conegut i respectat arreu del continent, especialment per el seu equip de waterpolo. Com a president de la FEN va prosseguir amb aquesta tasca, el que li va valer ser escollit membre del 'Bureau' de la FINA l'any 1952 a Helsinki. Malauradament el boicot espanyol als jocs de Melbourne de 1956, per motius estrictament polítics, afeblí la seva candidatura al sí de la FINA, de manera que en va perdre aquesta posició. Per molts anys també fou membre del Comitè Olímpic Espanyol.

Una de les tasques esportives de que sempre es mostrà mes orgullós es la d'haver aconseguit en els campionats europeus d'Utrecht de l'any 1966 la designació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa. Si bé es pensava que amb la recentment inaugurada piscina coberta de Sant Jordi, amb els seus 50 m. reglamentaris, seria suficient per a fer aquesta competició, en realitat es demanà per part de la LEN que els campionats fossin a l'aire lliure, el que motivà la construcció a la muntanya de Montjuïc de les noves piscines  que portarien el nom del pioner de la natació catalana i espanyola.

Bust d'en Bernat Picornell a les piscines del seu nom a Montjuïc. Autor Juan Corral. 
Font: Museu Virtual de l'Art Públic. Ajuntament de Barcelona

Els Campionats d'Europa de Barcelona, celebrats entre el 5 i el 13 de setembre, constituïren un important èxit d'organització i també pel que fa a als resultats esportius. Picornell va poder veure totes les competicions, encara que no de manera presencial sinó a través de la televisió. Passats pocs dies d'aquesta competició la seva vida s'apagava, essent enterrat el dia 28 de setembre.

En la seva vida professional Picornell traslladà la seva afecció per els automòbils als seus negocis, establint un dels garatges mes importants de Barcelona al Passeig de Gràcia 87 que a la vegada era també un proveïdor de vehicles de les marques mes acreditades dels primers anys nou-cents. En concret representà la marca francesa "Vermorel" (1898-1930) amb la qual va muntar un stand a la fira de l'automòbil de Barcelona de l'any de 1913. 

Pàgina de la revista 'Stadium' de l'abril de 1913 dedicada a 
l'stand de 'Vermorel' a la Fira de l'Automòbil de Barcelona.
Font: 'Biblioteca Virtual de Prensa Histórica'. BVPH

Mes endavant tant ell com el seu fill, Picornell Foret,  seran consellers i gestors de l'empresa Foret S.A., del sector de productes químics i derivats, que encara subsisteix avui en dia, per bé que absorbida per la multinacional nord americana FMC amb el nom de FMC Foret. Picornell en fou nomenat en el seu moment President Honorari.

Fitxa consular expedida per el consulat del Brasil amb motiu 
d'un viatge a aquell país i als EE.UU. de l'any 1949
Font: MyHeritage

En Bernat Picornell i el Club Natació Montjuïc

La seva presència i les seves paraules foren demanades en moltes ocasions per els directius del Montjuïc. Sobre la demanda de la piscina coberta per al club, escriu al butlletí n. 18 de febrer de l'any de 1951:

Me hacen el honor de pedirme para este boletín un artículo... Que puedo decir sobre este tema que no se haya dicho y que no conozcan ya todos los socios de este entusiasta Club de Natación Montjuich, como tan acertadamente lo llama mi buen amigo, el presidente de la Federación Catalana don Francisco Draper ?.

Que persigue el Club de Natación Montjuich ?: ¡ UNA PISCINA !... necesitamos piscinas, las de cada distrito o barrio de 25 metros y el Estadio Náutico Municipal cubierto de 50 metros. Pensándolo un poco, si tuviese hoy que dirigirme a los Excmos. señores Alcalde, Tenientes de Alcalde o Concejales les diria poco mas o menos lo que sigue:

"... A pesar de tener en cuenta que alguna clase de deportes tienen su buena parte de riesgos y que la natación es de los pocos que casi se puede decir que no los tiene, dejemos completamente de lado su parte deportiva y pensemos solamente que el crear piscinas o ayudar a que se establezcan es conservar también preciosas vidas humanas, en una proporción infinitamente superior a las que nos pueden arrebatar los accidentes de tráfico. Una sola vida ganada merece el esfuerzo de todos..."

La tasca del Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta es va perllongar per mes de divuit anys. En el camí moltes persones i institucions recolzaren els directius del club amb l'Esquiroz i en Boronat al capdavant. Alguns, però, hi posaren les traves que consideraren convenients i alguna de més, des d'alguns periodistes 'àulics' fins a determinades persones situades a les institucions que mes haurien d'haver vetllat per l'engrandiment de la natació. En tot moment en Bernat Picornell va ser dels primers i va fer costat a la lluita i l'ambició de la superació constant del Montjuïc. Amb ocasió de complir-se el gener de 1958 l'edició del n. 100 del butlletí social hi tornà a escriure:

Al felicitarles sinceramente por el número extraordinario de este boletín... pienso en el dinamismo que habrá tenido que desplegar el Club de Natación Montjuich para esta continua publicación...

El pensar en vuestra sociedad me hace recordar que dias atrás tuve ocasión de contar a vuestro Presidente, mi buen amigo, D. V. Esquiroz, que al constituirse un club, la verdadera manera de asegurar su vida es la de dar el ejemplo y en esto el Montjuich se ha igualado al Barcelona, entrando seguidamente en activo después de su constitución.

Contra vientos, mareas, divergencias, va adelante y lleva a cabo lo que se propone... Lo ha efectuado naturalmente desde su fundación y sigue hoy en dia por el mismo camino dándonos el ejemplo. Que durante muchos años pueda continuar haciéndolo y que también pueda pronto ampliar su actividad con la proyectada piscina cubierta que le deseamos todos.

Un cop retirat de la presidència de la FEN, en el curs del Campionat d'Espanya d'Hivern de l'any 1969 que foren organitzats per el Montjuïc amb motiu de la commemoració del seu 25è aniversari, Picornell va rebre un dels molts homenatges dels que ha estat objecte al llarg de la seva carrera esportiva. Un home ja molt disminuït en les seves capacitats físiques va rebre un llibre de signatures i dedicatòries de tots els clubs assistents als campionats, a més de fins a setanta presents que li van fer personalment els representants de cadascuna de les entitats participants. Es va tractar d'un acte carregat d'emoció en una de les darreres compareixences del pioner de la natació catalana i espanyola.

Antoni Monés, president de la FCN lliura a "don" Bernat Picornell el 
recull de signatures dels clubs assistents als campionats d'Espanya.
Assisteixen, entre d'altres, en segon pla, Batallé, Devesa i Sentis.
Font: Revista Crol, n. 51 de maig del 1969

D'entre els nombrosos reconeixements de que fou objecte destaquen que l'any de 1946 fou nomenat President d’Honor de la FCN, de la qual rebé la Medalla Extraordinària al Mèrit Esportiu (1957). De la "Delegación Nacional de Educación Física y Deporte" rebé també la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu (1957), mentre que el govern espanyol li concedí la Creu de cavaller de l’Orde al Mèrit Civil (1958), i el francès el nomenà oficial de l’Orde al Mèrit Esportiu (1959). Ja mort, l'any de 1993 entrà a formar part de la "International Swimming Hall of Fame" (ISHOF) de Fort Lauderdale  a Florida, en qualitat de "Pioneer Contributor".


Josep Castellví

(*) Els Jocs Olímpics de 1900 a Paris foren un autèntic desgavell, quedant englobats en la celebració del'Exposició Universal del mateix any. Duraren mes de cinc mesos, mentre l'exposició va restar oberta. El mateix Baró de Coubertin va quedar relegat a un segon pla. Per a mes informació de la participació d'en Bernardo Picornell podeu consultar l'enllaç al bloc 'olimpismo 2007.blogspot' de l'historiador de l'esport Fernando Arrechea:
https://olimpismo2007.blogspot.com/2012/09/bernat-picornell-primer-olimpico.html

(**) L'entrada correspon a l'enllaç: 
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/02/sprints-el-dia-que-en-bernat-picornell.html

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic