Identitats. Montserrat Tresserras Dou, la pionera olotina de les llargues distàncies...

Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.

Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot

Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.

La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.

Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.

Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007

A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar  reptes mes importants.

Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.

Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega. 

L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...

La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travessies, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster',  per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:

Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze 
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail

El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.

Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero 
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de 
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA

La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:

La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.

La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.

Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.

La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958. 

En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...

El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:

Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...

... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.

El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.

Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:

Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...

Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.

Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la 
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección

Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:

Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys. 

Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...

Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat. 

El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...

Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.

De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria. 

En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.

En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)

A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
 i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica 

No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA

Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions. 

Travessies arreu del món. (1961-1970)...

Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962. 

Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:

• 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.

• 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia

• 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.

Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:

• 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials. 

• 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut  al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)

• 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.

• 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.

• 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.

• 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.

• 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.

• 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.

• 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.

• 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les 
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA

Premis i desconsideracions. Final d'etapa...

Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges. 

Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona

En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.

L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD  de la 'Comunidad de Madrid'. 

Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius. 

Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:

Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...

... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.

En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.

Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...

Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).

Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...

Josep Castellví

(*) De la seva interessant peripècia vital, dedicada plenament a la infància mes desfavorida, en dona fe la monografia 'Mercedes Gleitze. El primer cruce a nado del Estrecho de Gibraltar', de Wenceslao Segura González. 'Al Qantir. Monografías y Documentos sobre la Historia de Tarifa'. Número 22, 2018.

(**) La versió publicada té l'origen en una crònica de la travessia escrita per la mateixa Montserrat Tresserras i publicada en castellà a la 'Revista de Girona' editada per la Diputació provincial el quart trimestre de 1958. Amb posterioritat se'n va fer una versió catalana inclosa en el molt interessant i complert treball de recerca de 2n curs de batxillerat de na Anna Pujol Picola, titulat 'El Canal de la Mànega. Un somni pel nedador de llarga distància', editat per l'Escola Abat Oliba de Ripoll l'any 2010.

(***) La Travessia del Canal d'Eivissa ja havia estat intentada l'any 1949 per en Eduardo Villanueva en dues ocasions que finalitzaren sense èxit. Molt desprès dels intents de la Tresserras dels anys 1965 i 1966, l'any 1998 ho intenta el nedador eivissenc Juanjo Serra, que tampoc assoleix el seu objectiu. Cal esperar a l'any 2006, quan en David Meca, finalment, aconsegueix la proesa de cobrir els 110 km en poc mes de 26 hores des de la seva sortida.

Identitats. Jaume Mestres i Fossas, molt mes que un president per partida doble...

En Jaume Mestres i Fossas en una foto dels seus anys de joventut
Font: Llibre 'Fites en la Història de la Natació Catalana'
de J.A. Sierra i M. Domenech. Ft. SI

En Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) ha quedat emmarcat amb lletres d'or a la història de les federacions espanyola (FENA) i catalana (FCNA) de natació en ser-ne, en ambdós casos, el seu primer president. Però quedar-nos amb aquest únic fet seria deixar de banda l'autèntica i polifacètica personalitat d'aquest gran pioner de la natació i de l'esport català.

De professió arquitecte, va anar desenvolupant una gran varietat d'interessos pluridisciplinaris, sempre implicat en la societat civil del seu temps. En un moment o altre de la seva dilatada trajectòria personal exercí de 'sportman', com a atleta, nedador i waterpolista; publicista i periodista, defensant generalment  les causes relacionades amb l'esport de la natació; directiu, del seu Club Natació Barcelona, però també de tot el que tingués relació amb l'esport català en general i, molt especialment, amb les pretensions olímpiques de la ciutat de Barcelona 

Home profundament implicat en els corrents polítics de la societat catalana del primer terç del segle XX participa activament en moltes de les iniciatives en defensa de la llengua i de la història de Catalunya vinculant-se primer a la Lliga Regionalista per a passar mes endavant a l'Acció Catalana, creada com a escissió d'una part de les joventuts de la Lliga. 

Tot això sense deixar de banda la seva tasca professional que exercí des de l'any mateix de la seva llicenciatura, al 1917, establint-se ja l'any següent amb el seu propi despatx. En aquest vessant en Jaume Mestres i Fossas excel·liria en la seva feina, de manera que hauria de ser considerat com el primer arquitecte català i espanyol especialitzat en l'arquitectura esportiva; sense que, al nostre parer, aquesta funció pionera li hagi estat reconeguda suficientment. Si bé aquest vessant el tractarem en una propera entrada, deixem aquí constància d'algun dels seus principals projectes i realitzacions esportius:

• Estadi Català (situat on ara hi ha el Camp de Rugbi de La Foixarda)

• 'Autódromo Nacional' de Terramar, a Sitges

• 'Camp Nou' de Les Corts, del F.C. Barcelona

• Piscina Coberta de l'Escullera, del C.N. Barcelona

• Projecte de Piscina Coberta a Sevilla

Els primers anys

En el moment de la fundació del Club Natació Barcelona en Mestres tenia quinze anys  i ens l'hem d'imaginar com un dels nedadors infantils o adolescents que es van incorporant al nounat club en les seves primeres temporades. Captades les seves potencialitats per en Bernardo Picornell, ja a l'any 1912 tenim constància de la seva presència a la comissió de natació de la Junta Directiva del club, presidida per el mateix Picornell, a la vegada que el trobem participant en el VI Campionat d'Hivern - que aquest era el nom de les primeres edicions de la 'Copa Nadal', sempre sota la organització del C.N. Barcelona - el dia de Nadal d'aquell any, quedant campió en els 200 lliures de la segona categoria - de la primera el guanyador va ser en Joaquim Cuadrada, l'excel·lent nedador de proves de fons del seu propi club -. El 1913 guanya també la 'Copa Juniors' sobre una distància de 500 m. disputada el mes de juliol a les instal·lacions del 'Natació' Barcelona, als banys de Sant Sebastià. En els Campionats d'Espanya de 1914 es classifica quart en els 1.500 lliures, que novament son guanyats per en Cuadrada.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1914, 
amb els resultats del Campionat de Espanya d'aquell any.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any de 1915 publica el que alguns cronistes califiquen com el primer manual escrit en castellà sobre l'aprenentatge de la natació. Essent veritat que es un dels primers llibres que tracten del tema a l'Espanya del segle XX, cal tenir present que des de l'aparició de l'impremta al segle XV el que es coneixia com a 'Arte de Nadar' es divulgava per tot Europa, encara que a Espanya l'església catòlica no 'combregava' gaire amb els dibuixos en 'paños menores' o amb el cos nu que habitualment contenien aquestes obres.

1. Reproducció de la tercera pàgina del llibre 'El Arte de Nadar...' 
d'en Roque Moran editat a Madrid a mitjans del segle XIX
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

2. Portada del llibre 'Natación' d'en Santiago Mestres
publicat a la col·lecció 'Los Sports' l' any 1915
Font: Arxiu JCE

En el llibre d'en Jaume Mestres, prologat per el seu amic i mentor Picornell, hi trobem una exposició sintètica i didàctica dels diferents estils, a la vegada que conté normes precises per als que ja coneixent aquesta faceta inicial volen introduir-se en una pràctica mes esportiva. de la natació. Ell mateix ho explica així:

"Nuestros afanes por la natación nos llevaron a las ansias de saber y perfeccionamiento, es decir, al entrenamiento, y ello es lo que nos ha dado en gran manera alientos para escribir el presente breve tratado.

Todo lo que aprendimos de natación, lo trasladaremos a estas páginas. Aquellos conocimientos, aquellas dificultades, aquellas impresiones y aquellas satisfacciones, formaron este libro, que no será de un maestro, sino del mas entusiasta y modestísimo de los nadadores de nuestra ciudad...

... Hacer ver con claridad lo fácil, útil y atlético y bello del nadar; extender conocimientos; procurar que todos adquieran la tan preciada cualidad; que sepan aprovecharse de ellas;... y por fin, que lleguen a disfrutar de las excelencias del referido sport: ese es nuestro propósito".

El llibre va gaudir d'una notable repercussió i se'n feren diferents reedicions fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. 

Encara seguirà nedant un temps, però cada vegada mes es centra en la finalització dels estudis que cursa a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, d'on n'obté el títol d'arquitecte l'any 1917.

Periodista, publicista i dirigent esportiu

Abans, però, ha iniciat la seva tasca de periodista esportiu en diferents mitjans de l'època fins que a començaments de 1914 fitxa com a redactor de natació per a la prestigiosa revista 'Stadium'. Colabora també amb 'La Veu de Catalunya' i, mes endavant, amb 'La Publicidad'. En la Junta General del Sindicat de Periodistes Esportius celebrada el 12 de gener de 1914 fou escollit com a Secretari general en la nova junta presidida per en Ricard Cabot. 

En els diferents mitjans publica habitualment cròniques de les activitats de natació i waterpolo, però també aprofita per a mostrar la seva faceta de publicista proposant i demanant a la societat civil i a les institucions públiques l'atenció necessaria als temes que eren d'interès per ell i per el seu cercle mes proper de companys en la fe esportiva; com eren en Narcís Masferrer, en Josep Elias i Juncosa,  en Josep A. Trabal, en Josep M. Co de Triola o el propi Bernardo Picornell, entre d'altres.

Com a exemple d'aquest vessant, mes crític i modernizador, el 18 de desembre de 1917 publica a 'La Veu de Catalunya', el diari portaveu de la Lliga Regionalista, un ampli article sobre el proper 'Campionat d'Hivern' demanant-ne la seva renovació en termes cordials però molt contundents, a la vegada que es refereix a les properes eleccions en el sí del 'Natació Barcelona:

"Fatal es aqueixa cosa que esdevé a casa nostra. Les noves entitats de sport creixen fàcilment entre nosaltres, mercès als grans entusiasme i al apoi dels nostres homes... Al virtuós i lluitador grup d'iniciadors segueix, temps després, el grup de pretinguts 'formadors' que no consegueixen l'arrodoniment i perfecció del caràcter de l'entitat.

Llancem avui aquestes exclamacions ressò d'altres... ja que estem vivint els instants en que el mes important Club de natació procedeix a renovar la seva Junta Directiva.

Fora convenient que d'un cop el comité directiu del C.N.B anés amb tota decisió a resoldre els dos grans problemes que mes urgentment necessiten solució. L'ensenyament i l'entrenament de la natació. Primerament donar un bon professor o entrenador als seus socis - espanta conèixer la proporció dels que no saben nedar i dels que ho fan molt imperfectament -. I en segon lloc anar a la construcció immediata d'una piscina, on la tasca fora molt mes aprofitada pels deixebles. Cal dir-ho per última vegada, que a la piscina és únicament on es pot aprendre bé de nedar...

Cal abandonar, pel moment, certes idees mes o menys enlairades. No és convenient estar sempre quasi somiant en palaus que desprès es transformen per art d'encantament en casinos, i es precís ser mes pràctics resolent els grans problemes que amb facilitat han de provocar el nostre avenç en el deport del nedar (*). 

Que aquests desitjos trobin bon acolliment i que s'enforteixi la nostra Catalunya."

Fos per aquestes o altres raons, la Junta Directiva sortint de l'assemblea general de finals de gener de 1918 resumia aquesta voluntat de tirar endavant, especialment amb la composició de la Junta Consultiva que incorpora al jove Mestres i Fossas, però molt ben acompanyat per pesos pesants de l'entitat com en Bosch Catarineu, en Ricard Luján,o en Emili Solé Brufau, qui en dona compta a 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918, tot reclamant dels socis de l'entitat serenitat d'esperit i prudència per els temps a venir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918 amb
les noves Juntes directiva i consultiva de l'entitat.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Junt amb d'altres líders de l'incipient esport català es converteix en impulsor i propagandista de l'aspiració de  Barcelona de convertir-se en ciutat olímpica, tot demanant del Comité Olímpic Internacional (CIO) la concessió dels que hauran de ser els Jocs de la VIII Olimpiada l'any 1924. Amb aquesta finalitat forma part de l'expedició del 'Comité Olímpic Català' (COC) (**) que es desplaça a Anvers amb ocasió dels jocs Olímpics de 1920. Encapçalada per en Jaume Garcia Alsina com a president, aquest va ser acompanyat d'en Josep Elias Juncosa, Josep M. Co de Triola, Joan Gamper i Jaume Mestres i Fossas. L'home fort de la representació del COC era en Elias Juncosa, amb antigues relacions establertes al mes alt nivell del CIO. A ell li va correspondre entrevistar-se personalment amb el seu president i fundador dels Jocs Olímpics moderns, en Pierre de Coubertin, de qui va rebre les millors consideracions i afables promeses per a la candidatura.

En aquest viatge en Mestres va poder entrar en contacte amb el món de l'esport internacional i va establir relacions que li facilitarien futures estades d'exploració de l'arquitectura esportiva europea a paisos com Bèlgica, Alemanya, França o Regne Unit; a la vegada que ja va aprofitar aquesta estada a Bèlgica per desplaçar-se a Brussel·les, on visita algunes de les millors piscines cobertes del moment. A la seva tornada s'implica plenament en la demanda a les administracions de la necessitat d'aquest tipus d'equipaments, fent-ne una campanya mediàtica quina mostra mes significativa es l'article publicat a 'La Publicidad' el 16 de setembre de 1920.

Retall del diari 'La Publicidad' del 16 de setembre de 1920, amb el titular de l'escrit 
adreçat per en Jaume Mestres a en Lluís Nicolau d'Olwer de l'Ajuntament de 
Barcelona sol·licitant la construcció de piscines cobertes municipals.
Font: Hemeroteca ARCA

Adreçat a en Lluís Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura del municipi barceloní, en demana la implicació municipal en la immediata construcció de piscines cobertes en aquests termes:

"En aquesta gran ciutat (referint-se a Brussel·les) hi ha piscines en cases de banys... i d'altres aixecades per el mateix municipi. D'aquestes, la del barri de Saint Gilles, la mes moderna, plena de solucions interessants, es la mes agradable de totes. Un promig de 500 persones hi practica diàriament la natació

... Però lo que dona lloc a tot això es la llei belga que desitja que el poble, ja de petit, no sols aprengui de nedar, sinó que estimi l'aigua fins fer-se-li indispensable. Ella té en compte lo ventatjós de la pràctica de la natació, ja del cantó higiènic i d'utilitats com també per la part de cultura física per ser la natació un dels esports complerts.

... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina en un lloc cèntric de totes les barriades, i ajornar la d'altres per quan la definitiva resolució del greu problema de les aigües. Per allavors podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sans-Hostafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia.

... Crec que no deuríem quedar-nos retrassats en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpiada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà també tenir piscines per anar seguint el programa"

En el mateix escrit anuncia la immediata construcció de la piscina coberta del Club Natació Barcelona, per a quina confecció del projecte i direcció d'obres s'ha ofert de manera gratuita als seus consocis.

Desprès d'Anvers els COC impulsa la realització del que anomenen 'Olimpiades Catalanes', en quina organització hi trobem a en Mestres i Fossas, amb vistes a potenciar la candidatura de Barcelona per als jocs de 1924. Aquests, però, ja estaven d'antuvi 'col·locats' a la ciutat de París, donat que el Baró de Coubertin volia resarcir-se del desastre dels jocs de l'any 1900 a la mateixa capital francesa. 

L'any 1922 es celebra l'assemblea constituent de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' i en Jaume Mestres es designat secretari d'aquesta nova institució.

Retall del periòdic 'La Catalunya Gràfica' del dia 30 de gener de 1922, amb 
l'anunci de la recent creació de la Confederació Esportiva de Catalunya.
Font: Hemeroteca ARCA

Els càrrecs directius que mes repercussió han tingut en la biografia d'en Jaume Mestres i Fossas han estat, sens dubte, els de la seva doble presidencia de les federacions de natació espanyola i catalana, per aquest ordre. La 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) s'acaba creant els primers mesos de l'any 1920. El President del C.N. Athlètic, Gerardo Collardín que n'ha estat l'ànima i el principal impulsor, presenta en primera instància la inscripció al registre d'associacions del Govern Civil de Barcelona amb data del 26 d'abril. La primera reunió del que s'anomena el Comité directiu es produeix ja el mes de juny del mateix 1920, sota la presidència d'en Jaume Mestres, designat com a tal per el Club Natació Barcelona.

Pàgina del periòdic 'Heraldo Deportivo'', de Madrid, amb la doble noticia de la 
constitució de la FENA i l'establiment per en Gerardo Collardín d'un trofeu 
en memòria d'en Joan Barba, mort en accident de moto el 16 de maig
i en qui el Barcelona havia pensat en un primer moment 
per a ser el president de la FENA.
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

El mateix presidente Mestres, en la seva faceta de divulgador i periodista, dona a conèixer mitjançant l'article 'El començament d'una tasca', publicat a 'La Veu de Catalunya' el 20 de juliol de 1920, els propòsits del programa de la FENA:

"Fa un llustre que a la fi d'un àpat de germanor interclub brindàvem per la constitució d'una Federació de natació, i ja fa dos anys que un home de prou voluntat inicià les continuades converses que en aquests darrers dies han tingut la fi amb la fundació d'una entitat anomenada 'Federación Española de Natación Amateur'.

...Cal sols fixar l'atenció en els tres punts essencialíssims que són el cabdal d'aquella feina, per a tenir idea exacta del que diem.

Amb la Federació aconseguirem primerament europeïtzar-nos en la pràctica de la natació. Amb la Federació es reglamentaran amb justesa totes les nostres proves i totes les qüestions hi trobaran la solució, i, en tercer lloc, aconseguirem amb la Federació satisfer necessitats de l'esperit, i això serà fent de tota la tasca obra d'amor.

Fins avui, en els tretze anys de pràctica de la natació, havem fet aquesta amb la nostra bona voluntat, això sí, però deslligats de tota organització reguladora, sotmesos solament a les nostres rancúnies, no sempre prou contingudes. Mes, des d'ara, per sobre de tots els clubs de natació d'Espanya, una Federació adherida a la Internacional Amateur actuarà amb l'acatament de tots. Ja en aquest ordre de disciplines, anem amb Europa !

... Amb el cor ple d'esperança parlem en el començament de la tasca, desitjosos d'arribar a la fi, sense haver de provar l'amargor del desengany"

Poc mes de vuit mesos desprès cesa de la FENA en crear-se la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA) i ser-ne novament nomenat president del Consell directiu, sempre en representació del mateix 'Natació' Barcelona. En aquesta segona presidencia hi roman poc mes d'un any, essent substituït per en Nemesi Ponsati.

Deixant de banda la seva actuació com a arquitecte, que veurem en una altra entrada d'aquest bloc, en Jaume Mestres i Fossas va ajustar la seva obra i la seva vida als ideals, forjats ens els seus primerencs anys de l'adolescència, del 'sportman' arrelat a la seva terra que sempre va creure que havia d'arribar a ser .

Josep Castellví

(*) Es refereix, sens dubte, a la proposta presentada l'any 1916 d'edifici social i piscina coberta per al Club Natació Barcelona per l'arquitecte Josep M. Barenys, que molts socis del Club Natació Barcelona varen trobar desacertada, incloent-hi en Jaume Mestres segons es dedueix de l'article esmentat i de la qual ens vàrem fer ressò en l'entrada:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html

(**) El Comité Olímpic Català es creà l'any 1913, precedit per una proposta feta públicament en una seva conferència per en Josep Elias Juncosa (1880-1944) i refrendada majoritàriament per l'ambient esportiu català, molt defraudat per la inacció del 'Comité Olímpico Español' (COE) que no havia mogut un dit per a inscriure cap representant espanyol a les proves dels Jocs d'Estocolm 1912. Els que hi anaren s'havien inscrit de manera particular, cosa que en aquells anys encara era possible.. Les desavinences entre el COE i el COC són, encara avui, motiu de discussió per els experts en el fet olímpic. El que resulta evident es que el CIO tant sols reconeix un comité per cada país i que quan el COC fa la seva proposta de Barcelona per a organitzar els Jocs de la VIII Olimpiada de l'any 1924 el Baró de Coubertin ja sap ben bé quina serà la seva seu.