(C. de S.). Presidents (IV). Diego Devesa Palomera, liderant el creixement...

Antecedents familiars i primers pasos esportius...

En Diego Devesa Palomera (1923-2006) neix a Santander. És el fill gran del matrimoni Devesa-Palomera, on comparteix llar amb els seus germans Arturo (1925) i Laura (1928). Les circumstàncies de la guerra fratricida obliguen a que en Diego i la Laura siguin evacuats de Santander el dia 2 d'agost de 1937, amb 13 i 9 anys respectivament, formant part dels que van ser coneguts com a 'els nens de la guerra'. La seva evacuació és va fer per mar, molt probablement a bord del vapor francès Ploubazlanec, noliejat per organitzacions humanitàries del país veí, que va atracar a l'endemà al port de Pauillac, a poc més d'una hora amb tren de Bordeus (1).

Retall del Butlletí del C.N. Montjuïc n. 350, del maig-octubre 
de 1985, amb un interessant esbós biogràfic del president 
Diego Devesa, malgrat contenir algunes imprecisions.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En qualsevol cas, la família Devesa arriba a Barcelona a les acaballes de la guerra incivil. Sembla que d'inici s'instal·len a la Barceloneta; on per cert el cognom Devesa hi és, encara avui,  força present. Al 1940 trobem al Diego inscrit al Club Deportivo Mediterraneo - amb el nom castellanitzat de l'època -, on a l'edat de quinze anys comença a practicar la natació i el waterpolo.

Cadets i infantils del 'C.D. Mediterraneo', subcampions de Catalunya de l'any 1940. 
Cases, Tauler,___, Meléndez, Flaquer, Abril, Batalla, Devesa i Puig. Ajupits: Pons, 
Navás, Guarneiro, Grabulós i Albert. Davant: Mota, ___, Araix i Martinez.
Font: Història del C.E. Mediterrani. J. Martí Vallés, 1997. Ft. SI 

Del Mediterrani al Club Natació Montjuïc...

Cap a principis del 1944 el Mediterrani s'instal·la en la seva nova seu del carrer Galileu de Sants, provocant la reacció d'un sector dels seus associats que se senten més vinculats al Poble-sec i barris propers. La crisi generada desemboca en la creació del Club Natació Montjuïc, inscrit a la Federació Catalana de Natació (FCN) el dia 22 de març de 1944 com a Club Natación Montjuich de Educación y Descanso.

En Diego Devesa i els seu germà Arturo formen part dels catorze fundadors 'canònics' del nou club, encapçalats per en Martí Planas Ferrer, com a soci n. 1, i el seu inseparable Vicenç Esquiroz Soliva. Els germans Devesa s'integren en els equips de natació i waterpolo de la nova entitat, participant en les diferents competicions d'aquests esports.

Un dels primers equips de waterpolo del Montjuïc, a l'any 1945. En Devesa 
és el primer ajupit a l'esquerra, mentre que dempeus s'identifiquen 
el segon a l'esquerra, que és en Ponç Puigdevall (S), 
amb en Gerard Carmany al seu costat.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Ben aviat, però, al Devesa gran li entre el 'cuc' del rugbi, de manera que a començaments de l'any 1947 ja el trobem incorporat a l'equip del Reial Club Deportiu Espanyol, on l'acompanyen els Ponç Puigdevall (S), Joaquim Tauler o Joan Boronat, entre d'altres. Aquesta pràctica és una bona manera de mantenir-se actius i en forma, en els períodes en que no poden practicar la natació a la piscina municipal de Montjuïc. Juguen en l'Espanyol perquè el Montjuïc encara no té equip propi (2).

Finalment, el setembre de 1947 el Club Natació Montjuïc crea la seva pròpia secció de rugbi, que comença a jugar com a tal en les competicions del país.

Noticia de 'El Mundo Deportivo' del 24 d'octubre de 1947, 
amb la creació de la secció de rugbi del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Primera imatge de l'equip del club el mateix 1947. Artigas (E), 
Sadurní, Clavel, Boronat, Julián, Tauler, Andelet; 
Devesa, Sabaté, Anglada, ___ i R. Carmany.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

A tot això el Diego Devesa s'ha incorporat al servei militar l'any 1944, i encara que manté com pot les activitats esportives - principalment el rugbi - comença a interessar-se per la tasca directiva de l'esport, que l'inicia com a tresorer de la junta directiva presidida per en Joan Boronat Carner 'Janot', a partir de 1946.

De la serietat i el rigor amb que s'estrena, en aquesta nova faceta de la vida social, en dona idea un dels comentaris aparegut al n. 3 del Butlletí del club, on a l'apartat de 'Dimes i Diretes' s'hi escriu, en el to humorístic de la secció, el que segueix:

"Nos vamos a quedar sin tesorero (¡como respirarán los morosos!) pues nuestro buen amigo Diego Devesa, ha sido sobornado 'inconscientemente' para que se dedique al 'rugby'. ¡Melé, melé!... queremos decir ¡malo, malo!. Menos mal que si Devesa sale airoso del 'fregado' en que se ha metido... ¡pobres morosos!."

En aquesta primera incursió com a directiu, també exercita el seu vessant 'literari', col·laborant assíduament amb el Butlletí del club, aportant-hi articles que solen reflexionar sobre aspectes vinculats a la vida esportiva i associtiva de l'entitat.

Com a exemple d'aquestes dues facetes, la directiva i la de redactor del butlletí, reproduïm un seu article de l'any 1954 on recorda algunes de les anècdotes inicials de l'entitat, amb el títol de La labor callada. L'autor és centra en la tasca discreta de tres personatges vinculats al Montjuïc: el senyor Ramos i la seva 'canya', més simbòlica que rigorosa; el senyor Pulgarín, primer 'oficinista' del club, encarregat del cobrament a domicili i del repartiment del butlletí; i el senyor Madrid, que va substituir a en Pulgarín, davant el seu prematur traspàs. 

Reproducció de l'article del Diego Devesa publicat en el Butlletí social n. 53, 
de gener de 1954, on recorda personatges de la primera dècada de l'entitat.
Font: Arxiu JCE

En Devesa és focalitza en aquests tres personatges dels primers anys, tot recordant que:

"Aunque a los efectos de tiempo no suponga mucho una década, para la vida de una entidad como la nuestra, surgida de la nada y casi con nada sostenida durante años, son dos lustros de vicisitudes, de esfuerzos, de sinsabores y alegrias...

...en todas ellas y sobre todo en las llamadas (sociedades) modestas... existen los que trabajan en silencio..., los que aguantan los malos humores de todos y no se quejan de nadie... Se ha hablado muchas veces en tono humorístico de la caña de Ramos... En Ramos y su caña podríamos simbolizar muchos años de enseñar a nadar a chicos y grandes, de dar consejo a los nadadores y de 'tomar tiempos'...

En los primeros años del club los socios pagaban sus cuotas en el bar social, pero esto resultaba incómodo para muchos y más aún para el Tesorero, que se veia negro para cobrarles a algunos. Para resolver esta dificultad llegó entonces el señor Pulgarín... Aún le recordamos, con su asma, subiendo por etapas la calle Radas o escondiendo  el cigarrilo ante nuestra llegada... Era un chiquillo de 60 años, y nadie mejor que el que esto firma sabe la gran labor que realizó en el Club...

Para ocupar la vacante producida por el fallecimiento del señor Pulgarín, vino el señor Madrid... Como sigue con nostros no creemos necesario hablar de él, porque nos consta que se ha ganado el aprecio de todos los socios..."

El Diego Devesa a les federacions catalanes...

A mitjans dels anys cinquanta en Diego Devesa Palomera ja acumula una important experiència com a directiu en el seu club. Entrat en la trentena, s'ha casat amb na Carmen Verneta i són en vies de consolidar la seva família. El Diego, a més, desenvolupa una carrera professional progressivament reeixida. Aquesta creixent estabilitat li facilita el ser cridat per ocupar càrrecs directius a les federacions catalanes de natació i de rugbi. 

A la Federació Catalana de Rugby (FCR) s'hi incorpora l'any 1959, durant la molt llarga etapa de la presidència d'en Lluís Sentis Anfruns - 1939 fins a 1974 -. Hi entra com a vocal, essent incorporat a les comissions d'Organització i Camps i Premsa i Propaganda. Coincideix a la junta directiva amb el també montjuiquenc Eudald Vallés que, a més de ser vocal d'aquesta, exerceix el càrrec de president del Col·legi Català d' Àrbitres de la FCR.

A la FCN hi ha entrat per la via de l'arbitratge, tant de natació com de les altres disciplines aquàtiques. S'interessa especialment per la modalitat dels salts, en la qual desenvolupa una intensa activitat. El seu compromís amb el Col·legi Català d' Àrbitres (CCA) el porta a la presidència d'aquest organisme, que inicia l'any 1960 i on s'hi ha d'estar fins a finals de 1967, just abans de ser cooptat com a president del C.N. Montjuïc.

Titulars de 'El Noticiero Universal' del 6 de desembre de 1960, 
anunciant el nou president del CCA de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA

Una de les seves primeres actuacions al front del col·legi és la d'obligar a repetir els rècords dels 1.500 m lliures, establerts pels sabadellencs Miquel Torres i Isabel Castañé, en una pressa de temps feta a la piscina del seu club. La repetició dels intents de rècord, exigida pel nou president del CCA, és fonamenta en el fet que aquest primera prova - culminada amb èxit - no havia seguit la normativa  establerta per a tals afers, malgrat comptar amb cronometratge de membres del CCA.

La noticia, publicada per El Noticiero Universal del dia 20 de febrer de 1961, mereix el comentari entre sorprès i aprovatori del seu redactor, el mític Jaume Cruells:

"Un paso atrás, pero por poco tiempo... los tiempos conseguidos fueron cronometrados por varios miembros del Colegio Catalán de àrbitros y no se puede dudar de su autenticidad. Pero don Diego Devesa, celoso de sus deberes en la presidencia de dicho Colegio, ha considerado que como no había Jurado oficial nombrado y que tampoco se habían anunciado dichos intentos con los reglamentarios tres dias de anticipación por medio de la Prensa y radio, no procedía la homologación de los mismos. La verdad es que en todas partes cuecen habas, pero el señor Devesa... no quiere imitar lo que se supone se hace en otras regiones en casos análogos."

Ens podem imaginar al nou president del CCA responent a les reclamacions formulades per els sorpresos dirigents del C.N. Sabadell, als que potser els hi va deixar anar una cosa semblant a: "ustedes, junto a los demás clubs, son la federación... pueden cambiar el reglamento cuando lo consideren oportuno; pero mientras siga vigente el actual, el presidente del Colegio Catalán de Arbitros está obligado a respetarlo y a hacerlo cumplir..."

El 27 de gener de 1964 'El Noticiero Universal' comunica la segona elecció 
d'en Diego Devesa al front del CCA, on s'hi ha d'estar fins a finals de 1967.
Font: Hemeroteca Arca

Diego Devesa Palomera va ser president del Col·legi Català d'Àrbitres i Cronometradors de la Federació Catalana de Natació en una primera etapa des del 1960 fins al 1962, optant per no presentar-se a la reelecció a causa de les seves múltiples ocupacions. Tot i aquest precedent, va ser tornat a elegir per unanimitat com a president del CCA el 1964. La seva tasca va ser descrita com a exhaustiva, mantenint i incrementant la serietat i el prestigi de l'organisme. La seva preocupació com a president va ser l'engrandiment i el prestigi dels jutges i àrbitres de la natació, en les seves diverses disciplines. En total en Devesa va presidir el CCA sis anys, amb el petit interregne de l'any 1963, quan el va succeir el el càrrec en Gerard Carmany, també soci del Montjuïc. 

A finals de 1967 abandona novament la presidència del CCA. El gener següent la FCN li va tributar un homenatge a Granollers, en el curs del qual va rebre la Medalla d'Or de la Federació Catalana de Natació, en quin acte en Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació, va qualificar la seva actuació de tants anys al front del col·legi com a "exemplar, recta i decisiva per a la superació del col·legi".

Retall de 'El Noticiero Universal', del dia 15 de gener de 1968, 
amb la noticia de l'homenatge de la FCN a Diego Devesa.
Font: Hemeroteca ARCA

La clau de que en Devesa no és presenti a la reelecció per a la nova junta de l'any 1968, la dona el ja al·ludit Jaume Cruells, cap de rúbrica de natació a El Noticiero Universal, que ho justifica en aquests termes:

"El presidente saliente, uno de los valores más destacados como árbitro en todas las especialidades y que ha dado muestras de su indudable valia y rectitud en multitud de ocasiones, no quiso presentarse a la reelección, pues a don Diego Devesa le están esperando en su club, el Montjuich, en donde es muy probable que salga elegido presidente de la célebre entidad, en la cual, estamos seguros, realizará grandes cosas."

Diego Devesa Palomera president, 1968-1972...

Se sap que l'Esteve Limiñana no vol allargar la seva presidència per un nou període, de manera que a principis de 1968 ha de deixar el càrrec. Com era habitual en aquesta situació, el 'pinyol' dur del Montjuïc és posa en marxa i busca qui ha de substituir al president sortint.

No és una situació senzilla. La posada en marxa de la Piscina Municipal de Folch i Torres, gestionada per l'entitat, representa un repte que en aquests primers any i mig ha costat de superar. Junt a la innegable millora del servei per els associats, i especialment per els esportistes, l'entitat ha de fer front a l'increment exponencial de la massa social amb una organització encara no prou ajustada, quines funcions com a encarregat recauen en el senyor Madrid, més acostumat a la tasca burocràtica-administrativa que a la gestió professionalitzada.

El nou president ha de ser un gestor. Una persona que ja hagi demostrat en la seva vida professional la capacitat de lideratge al front d'una empresa mitjana o gran. Totes les mirades dels 'electors' es posen sobre en Diego Devesa Palomera, que a aquelles alçades és el gerent de l'empresa transnacional 'MUNDUS', dedicada a maquinària, materials i serveis per el món de la construcció. 

A l'editorial del Butlletí social n. 221, de febrer de 1968, és raona la designació del nou president d'aquesta manera:

"... los socios fundadores, en su reunión anual, hallaron el hombre que puede hacerse cargo de la presidencia. Porque este hombre estaba en la mente de todos. No era otro que don Diego Devesa, socio fundador del club, antinguo nadador y waterpolista, ex-directivo, árbitro - acaba de dejar la presidencia del CCA - y uno de los tres jueces de saltos que España tiene inscritos en las listas de la Liga Europea de Natación...

Creemos que don Diego Devesa... es el hombre que por su identificación con el Club, afición por la natación y espiritu organizador, puede cumplir perfectamente con la nueva etapa que iniciaremos..."

La Assemblea General Ordinària del C.N. Montjuïc, del dia 23 de març de 1968, formalitza l'arribada de la nova junta directiva, encapçalada per Diego Devesa.

'El Noticiero Universal' del 2 d'abril de 1968, amb la noticia del nomenament 
d'en Diego Devesa com a nou president del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

El nou president signa l'editorial del Butlletí n. 223, corresponent a l'abril de 1968, amb el significatiu títol de Por el mismo camino, on vol remarcar el caràcter continuista de la seva gestió amb aquestes paraules:

"... la nueva directiva es de tono restringido, porque con la experiencia que uno tiene de estas cosas, considera que es mejor disponer de pocos, pero ejecutivos, que de muchos opinantes que hacen dificil la labor de equipo y acaban a la larga con la iniciartiva de los demás. Si hemos de compartir la responsabilidad, es lógico que seamos capaces de disponer de toda la autoridad, y sabido es que una y otra se diluyen a medida que aumenta el número de personas que las comparten...

Por otro lado, la nueva Junta no parece tan nueva porque en realidad todos formaban parte de la anterior - excepto el Presidente y el vicepresidente - pero esto demuestra que seguimos una política de continuidad, garantia de que todos vamos por el mismo camino desde que se fundó el club..."

1. Composició de la nova junta directiva publicada al Butlletí n. 224 de maig de 1968.
2. Saluda del nou president informant de la nova junta directiva.
Fonts: 1. Arxiu JCE;  2. ANC1-1256-T, fons família Fortuny

En realitat, però, el canvi era radical en les formes i en el fons. La darrera junta directiva de l'etapa anterior era conformada per 41 càrrecs, que involucraven a 21 persones diferents - per duplicitat de càrrecs -. La junta directiva, pròpiament dita, era de 13 membres; més un total de cinc comissions i vuit delegacions.

Els reptes principals de la nova junta són:

• Millorar la funcionalitat de la nova piscina de Folch i Torres

• Professionalitzat l'administració i gestió de la entitat

• Continuar el creixement de la massa social

• Consolidar els projectes esportius de la natació i les diferents seccions

Millores en la instal·lació, en l'administració i en la gestió

En relació a la millora de la funcionalitat de Folch i Torres, la nova junta intervé en una reforma dels vestidors, que s'havien vist desbordats per l'allau d'usuaris, millorant.ne la seva capacitat i distribució, així com la prestació dels serveis als associats.

També s'actua sobre els equipaments tècnics, incorporant una segons caldera per a facilitar la producció d'aigua calenta i per a servir com a auxiliar de la principal en cas d'avaria.

En el vas de la piscina de 33,33 m. s'hi col·loca una tanca metàl·lica mòbil- rematada amb fusta tractada -, que serveix per a separar-la en dos espais diferents, establint una piscina de 25 m. i deixant la resta de l'espai en la zona de palanques i trampolins a disposició dels associats o per a la pràctica de la secció de salts, que rep un impuls notable.

Imatge general del vas de la piscina de 33,33 m. de Folch i Torres, amb 
la tanca de separació dels dos espais per a usos diferenciats.
Font: Arxiu JCE. Ft. Pires

És potencia la figura d'un encarregat general de la instal·lació, responsable del personal, de les tasques de manteniment i del conjunt de serveis complementaris de la mateixa.

S'introdueixen millores administratives i de gestió de la societat, com la de facilitar el cobrament de les quotes socials, que passen progressivament a ser domiciliades mitjançant entitat bancària. 

La nova junta directiva vol passar del model de gestió 'de set a nou', clarament amateur, a la progressiva professionalització. A aquest respecte, en l'editorial del Butlletí corresponent a l'agost de 1968, intitulada Hay que evolucionar, s'exposa aquesta idea en els termes següents:

"No cabe duda de que lo que nosotros llamamos gráficamente 'mentalidad de siete a nueve' tiene que ser superada, pues actualmente los clubs, al disponer de instalaciones permanentes, necesitan una organización técnica y administrativa que no puede circunscribirse al horario citado... 

Por lo que respecta a nuestro club... transcurrido un año de prueba (de la nueva instalación) sólo han sido necesarias algunas medidas correctoras para acabar de implantar una organización y una mentalidad que ya no son... las de siete a nueve. Con la curiosa paradoja de que, en el plano administrativo, nos resulta más barata la organización actual, de plena dedicación, que la anterior."

El vessant social i esportiu...

El mandat d'aquesta junta directiva coincideix amb la celebració del XXV aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc, que s'escau a l'any 1969. A aquest efecte és programen un seguit d'actes esportius i socials especials per a la celebració, que cal afegir a les activitats habituals.

Entre aquests actes especials cal senyalar:

• XII Campionat d'Espanya d'hivern de natació, celebrat a la piscina Folch i Torres sota l'organització del C.N. Montjuïc

• Torneig Internacional de Waterpolo del XXV Aniversari

• Concurs de fotografies del XXV Aniversari, amb la posterior exposició de les millors obres presentades

• Concurs de Colles Sardanistes a la plaça de Folch i Torres

• Sopar oficial, commemoratiu del XXV Aniversari

Cartell commemoratiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, obra 
de l'artista plàstic Francesc Andreu, antic nedador i soci de l'entitat. (3)
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc.

XII Campionats d'Espanya d'hivern de natació

Del 28 al 30 de març de 1969 és celebra a la Piscina Municipal de Folch i Torres la dotzena edició dels Campionats d'Espanya d'hivern, organitzats per el C.N. Montjuïc, amb quasi seixanta clubs participants i prop de 500 nedadors i nedadores. 

L'acte inaugural és presidit per el nou mandatari de la FEN, en Luis Benitez de Lugo - marquès de la Florida -, el qual va pronunciar unes breus paraules de salutació i benvinguda per a tots els participants i per el públic en general.

Presidència de l'acte inaugural i la presentació dels equips participants en el 
XII Campionats d'Espanya de natació d'hivern, a la piscina Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Les noies del Montjuïc van obtenir la sisena posició final, d'entre cinquanta-quatre clubs representats; mentre que els nois es classificaren en el setè lloc. Les figures dels campionats van ser els Santiago Esteva i Joan Fortuny en nois; i les Aurora Chamorro i M. Pau Corominas en noies.

Com a anècdota, la jornada inaugural va ser retransmesa per la única televisió existent al país, en una de les primeres ocasions que això succeïa. D'altre banda, va ser necessària la utilització de grades provisionals - que s'observen al fons de la fotografia reproduïda - per poder encabir a la totalitat dels participants i del públic assistent.

La premsa especialitzada és va fer ressò de l'excel·lent funcionament de la competició i de la capacitat operativa dels dirigents i el personal del Club Natació Montjuïc.

Retall de 'El Noticiero Universal, del 29 de març de 1969, amb la 
informació de la primera jornada dels Campìonats d'Espanya.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Torneig Internacional de Waterpolo del C.N. Montjuïc

També dins dels actes del vint-i-cinquè aniversari, el club va programar aquest torneig internacional, amb la participació dels següents equips: els holandesos del Amersfoortse Zwen & Polo Club; els italians de la Scuola Centrale dello Sport, de Roma; i els representant del club degà espanyol, el Club Natació Barcelona. Completava el quartet de participants l'equip del Montjuïc, que per a l'ocasió és va veure reforçat amb l'ajut d'en Salvador Franch i d'en Manel Ibern 'Lolo', jugadors del Sabadell i Barceloneta, respectivament.

Anunci publicat en el Butlletí n. 235, de l'abril de 1969, especial 
del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

La superioritat del C.N. Barcelona va ser absoluta, guanyant al club dels Paisos Baixos per 9 a 2 i golejant a la Scuola italiana per 13 a 1. En l'enfrontament entre els equips catalans, el club amfitrió va veure com el Barcelona s'imposava per 4 gols a 1.

El Montjuïc, amb els reforços ja esmentats, es va defensar davant els holandesos del Amerfoorstse, tot perdent per la mínima de 3 a 2. En la classificació final els locals van assolir la tercera plaça, en imposar-se a l'equip italià per 5 gols a 3. Així, doncs, la classificació final del torneig va ser:

1. C.N. Barcelona; 2. Amersfoortse Zwen & Polo Club; 3. C.N. Montjuïc; 4. Scuola Centrale dello Sport. 

Els arbitratges van ser protagonitzats per els internacionals catalans Manguillot, Bayarri, Gamisans, Geli, Asensio i Brascó. (4)

Dues formacions del C.N. Montjuïc en el torneig internacional de waterpolo. 
Dalt: Ponç, Franch. Comas, G. Navarro, M. Navarro, Lloansí 
i Castellví; Siré, Monzó, Costa, Murio i Sanchez. 
A sota: Siré, Castellví, Ibern, Franch, G. Navarro, Monzó, 
Lloansí; Puigdevall, Costa, Sánchez i Murio
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Altres activitats esportives i socials...

La secció d'Activitats Subaquàtiques va incloure en els actes programats la celebració del IV Trofeu Barcelona de Pesca Submarina, que va tenir lloc el dia 11 de maig, a les aigües de l'Escala-Foradada.

La secció d'atletisme va programar dins d'aquests  actes el seu tradicional Trofeu Atlètic Passeig Marítim, en la novena edició. Com a acte especial per l'efemèride és va celebrar el mes de juliol un  encontre interclubs amb el Sicoris Club de Lleida que, malgrat perdre en la puntuació final per 57 punts a 37, va deixar notables actuacions dels atletes del club; com les del vallista Herrera, el fondista Fernando Grande o els llançadors Farrús, Trillo i Cabrerizo.

En un dels puntals de la secció, l'especialitat de Cross, el Montjuïc és va proclamar per tercer any consecutiu campió de la Copa Catalana, en la seva quinta edició.

La secció de rugbi del club va celebrar la fita del XXV Aniversari organitzant un torneig de rugbi educatiu amb diferents equips catalans, que es va celebrar a les instal·lacions del R.C. Cornellà, a quin equip va guanyar el Montjuïc la final del mateix, adjudicant-se el torneig.

Dins de la competició regular, els 'ruggers' blanc-i-verds s'imposen en una competició d'àmbit espanyol, com és la Copa F.E.R. L'equip poblesequí es va proclamar campió el dia 1 de juny de 1969, després de remuntar i guanyar la final per 9-12 contra el R.C. Cornellà en un partit disputat a Barcelona, al camp de la Ciutat Universitària. Aquesta competició funcionava aquells anys com a Campionat d'Espanya de Segona Divisió.

Portada del Butlletí n. 238, de juliol de 1969, amb la imatge de l'equip Campió 
de la Copa F.E.R., junt amb alguns dels afeccionats que hi van ser animant.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'equip va ser l'integrat per els R. Villanueva, J. Rodriguez, Del Solar, Ferrán, F. Rodriguez, I. Villanueva, Egea, Mateo, Estellés, Maestro, Guiseria, Campalans, Mallafré, Ballet i Colás. En Rafael Villanueva Arias hi intervé en funcions d'entrenador-jugador.

A la imatge que reproduïm trobem a en Rafa Villanueva ajupit - al centre amb una ma sobre la copa -, al costat del jugador Egea. Dempeus veiem a la dreta de la foto al president de la secció, en Eudald Vallés junt amb el president Diego Devesa, que van recollir el trofeu en nom del Club Natació Montjuïc.

La secció de salts, en el seus inicis impulsada per el campió montjuiquenc Xavier Rotllant, va aconseguir fins a cinc títols de campions en diferents categories, als campionats de Catalunya de l'especialitat d'aquest 1969, en el marc d'una secció molt estimada pel president Devesa, dirigida per na Margarita Meya.

Alguns dels integrants de l'equip de salts del Montjuïc a l'any 1969. 
J. Veciana, M. T. Vilanova i J. M. Delgado; ajupida l'entrenadora M. Meya.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Un dels actes socials que va tenir una especial significació, encara que fos produït quasi bé en la intimitat, va ser el del sopar celebrat al gimnàs de la piscina Folch i Torres, abillat per a l'ocasió com a sala-restaurant. 

A l'esmentat acte només hi van ser presents els socis fundadors - en la versió ampliada de la Junta Consultiva -, a més de la directiva actual, acompanyats tots ells de les seves respectives parelles. La finalitat de l'àpat, celebrat el 22 de gener de 1970, va ser la de fer el lliurament d'uns reconeixements a personalitats molt significades del Club Natació Montjuïc, en diferents ordres.

És fa fer entrega del títol de Soci d'Honor, atorgat en l'Assemblea General Ordinària del 19 d'abril de 1968, al nedador olímpic i subcampió d'Europa, Jaume Monzó Cots, qui va assistir al sopar acompanyat dels seus pares.  

En Jaume Monzó mostra orgullós el títol de Soci d'Honor del C.N. 
Montjuïc, flanquejat per en Diego Devesa i na Carmen Verneta.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També és va homenatjar a dos fidels servidors de l'entitat: en Josep Ramos i en Pedro Madrid, cadascun des de la seva pròpia parcel·la de responsabilitat, als quals se'ls hi va fer lliurament de la medalla commemorativa del XXV Aniversari del club.

El primer la rep com a encarregat de l'ajuntament a la Piscina Municipal de Montjuïc - la 'vella' -, a més de com a soci de l'entitat i pare de la Montserrat i la Carmen, que tant èxits esportius van donar al Montjuïc; el segon com a empleat del club que durant molts anys va ser 'tota' l'administració de l'entitat, quan atenia i resolia les inquietuds dels socis des del local del Chipirón.

El president Devesa lliura les medalles commemoratives del XXV Aniversari 
del club a en Josep Ramos i en Pedro Madrid, respectivament.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Les celebracions de caire social van continuar amb una organització, compartida amb la Junta Municipal del Districte V en el marc de les Festes de la Santa Creu, d'un Concurs de Colles Sardanistes, que va tenir lloc l'onze de maig de 1969 a la plaça de Folch i Torres, amb una molt animada participació de fins a setze grups sardanistes. La colla triomfadora va resultar ser la de 'Violetes del bosc', quin representants van rebre el trofeu corresponent de mans dels directius Josep Tauler i Manel Alberich.

Un de les cites culturals més importants va ser la del Concurs fotogràfic del XXV Aniversari, al qual van optar nombrosos especialistes catalans i de la resta d'Espanya, que és disputaven els premis del certamen, celebrat sota el lema de l'olimpisme. 

Els resultat del concurs va ser establert per un jurat integrat per representants de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya, sortint-ne guanyadores les fotografies 'Crawl', d'en Francesc Vila Masip, i 'Salt de potro', de Pere Martinez Carrión, - ambdós consocis del Montjuïc - que van ser guardonats amb el primer i el segon premi, respectivament.

La presidència Devesa, un balanç...

Mirant de fer un resum dels encerts i les mancances de l'administració Devesa en la legislatura 1968-1972 creiem, sincerament, que els aspectes positius superen amplament els desencerts.

Al final de la seva etapa va deixar un Club Natació Montjuïc consolidat que superava els 6.500 socis, amb una administració professionalitzada, unes instal·lacions funcionant disset hores diàries amb el personal especialitzat suficient, i uns serveis generals que cobrien les necessitats de les instal·lacions del club, tant a la piscina de Folch i Torres com a la platja del Passeig Marítim o al Chipiron.

Pel que fa a l'aspecte esportiu, si ens centrem en les activitats de la natació i el waterpolo com a eixos centrals d'aquesta faceta del club, cal dir que els resultats van ser força desiguals. 

En relació al waterpolo, la possibilitat dels entrenaments continuats a la Folch i Torres va tenir el resultat del que va ser un salt qualitatiu: passant des de la segona divisió catalana fins arribar als primers llocs del panorama català i espanyol d'aquest esport.

Al Campionat d'Espanya de waterpolo de 1972 el C.N. Montjuïc assoleix el seu particular 'paradís' somniat, en destronar - per primer cop en la història - al sempitern campió d'aquesta competició, el C.N. Barcelona.

        Evolució del waterpolo del C.N. Montjuïc, entre 1966 i 1972. Font: Elaboració pròpia

La única imatge coneguda de l'històric equip campió d'Espanya de waterpolo de 
l'any 1972 és aquesta publicada en 'El Mundo Deportivo' del 18 de setembre.
Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura, A. Comas i Joan Sans; 
Sánchez, Puig, A. Nogueroles, Devesa i Asensio
Font: Arxiu JCE. Ft. Ubiedo (5)

En la natació, en canvi, és va produir una situació diferent. D'ocupar una posició preferent en la classificació per clubs de la FEN, al voltant del tercer o quart lloc, és va passar a col·locar-nos dins del deu primers clubs de tota Espanya, en situació encara capdavantera però una mica inferior a la dels primer anys seixanta.

Les explicacions són diverses i concurrents. Pel que fa a l'equip masculí, la segona generació dels nedadors entrenats per en Alberto Medina - els Costa, Navarro, Murio, Sánchez i altres - va anar progressivament decantant-se cap al waterpolo, de manera que des d'un moment determinat s'entrenaven bàsicament en aquesta modalitat, sense deixar de prestar el seu ajut en les competicions de natació. 

En Jaume Monzó, la figura indiscutible de l'equip de natació del club, va disminuir la seva dedicació a l'esport desprès dels Jocs de Mèxic 1968, atenent a les necessitats de la seva vida professional i particular, el que va repercutir notablement en els resultats assolits per el conjunt de l'equip masculí.

Pel que fa al cas de les noies, que en aquells anys solien abandonar la pràctica esportiva a molts pocs anys, la generació de les Carabí, Segarra, Meya, Nacher o Castillo ja era en vies de la seva retirada, mentre que a les representant de la tercera generació de les nois entrenades per en Medina encara no havia fet la seva eclosió, en casos com els de la Lidia Flaqué, la Cristina Iranzo o la Mercè Pallarés.

D'altre banda, l'estat general de la natació catalana i espanyola havia canviat notablement en els darrers anys. Dels 65 clubs que sortien a la classificació anual de la FEN de l'any 1964, és va passar als més de 100 classificats de l'any 1972. La diferencia, a més, no era tant sols quantitativa, sinó que a més les capacitats de preparació dels diferents equips de tot el país havien augmentat notablement gràcies al sorgiment des de mitjans dels anys seixanta d'un bon nombra de piscines cobertes, a Catalunya i a la resta d'Espanya, impulsant el creixement qualitatiu de la natació en el conjunt del país.

Posició del C.N. Montjuïc en la classificació per clubs de la FEN. Font: Elaboració pròpia

Corol·lari

La presidència Devesa ha estat, sens dubte, una brillant etapa de consolidació i engrandiment en la història del Club Natació Montjuïc.

A la vegada, però, no ha estat exempta de veus crítiques nascudes en el sí de la mateixa entitat, que han d'acabar reforçant l'establiment del que anomenem 'les dues ànimes' del Montjuïc.

En el nostre país, com en tants d'altres, quan ens ajuntem més de tres persones la discrepància és assegurada. En el cas del club blanc-i-verd aquestes diferents veus i posicions venen de lluny, és mostren ja als anys cinquanta. S'accentuen, paradoxalment, en el moment en que sembla que l'entitat ha assolit un grau de maduresa i d'estabilitat més sòlid.

Plantejada molt esquemàticament, la discrepància principal ve determinada per la insatisfacció d'una part significativa dels socis - especialment del 'pinyol' dels fundadors - descontenta amb haver de gestionar una instal·lació quina propietat pertany a l'ajuntament de Barcelona, i no al Montjuïc. Aquest sector sempre va lluitar per a tenir unes instal·lacions construïdes per el mateix club; seguint el model establert en el seu dia per el C.N. Barcelona amb la piscina de l'Escullera. Proposen, per tant una nova embranzida per aconseguir una instal·lació pròpia del club, a la ciutat mateixa o als afores...

L'altre 'ànima' és la dels que defensen que de moment el que cal és millorar alló que ja gaudim, tot gestionant-lo de manera eficient; fent el necessari per tal d'anar engrandint, en la mida del possible, els resultats socials i esportius de l'entitat. 

Resumint: ens trobem en una cruïlla de camins on s'esbossa una contraposició d'idees entre els idealistes i els pragmàtics... Aquesta dicotomia no sempre és va expressar amb diàleg i bones paraules, sinó que en alguna ocasió és va prestar a altres tipus d'actituds. 

En qualsevol cas, això ha de ser objecte d'altres entrades del bloc...

Memòries del Montjuïc

(1) Molt probablement, aquesta incidència en la vida del Diego va ser determinant per a la seva arribada a Barcelona. Les autoritats franceses, que amb les britàniques formaven un front que advocava per la 'no intervenció' en la guerra espanyola, estaven desbordades per l'allau de refugiats espanyols, especialment mares i nens, que arribaven per mar provinents del front nord des de l'inici de l'ofensiva del bàndol revoltat. En algun moment d'aquells tràgics dies de 1937, van decidir acollir nous refugiats sempre que una part dels mateixos acceptessin el compromís de ser traslladats 'en calent' a la zona republicana per la frontera amb Catalunya. Sia per aquesta via, o per la de la repatriació que va exigir el general Franco un cop va caure la totalitat del front nord, el cas és que la família Devesa va arribar a Barcelona a les acaballes de la guerra.

(2) La secció de rugbi va néixer amb l'empenta dels socis del club que ja gaudien d'aquest esport en el Reial Club Deportiu Espanyol, Van comptar amb l'ajut i el suport d'en Joan Vázquez, un històric del rugbi català que aquells anys exercia com a delegat i responsable del rugbi blanc-i-blau. La relació entre les dues entitats va ser tant estreta - pel que fa al rugbi - que fins i tot durant uns anys de la dècada dels quaranta l'organització de l'atleta complet del Montjuïc va comptar amb la participació d'alguns jugadors de l'Espanyol.

(3) En Francesc Andreu  va ser un destacat nedador de braça dels primers anys del C.N. Montjuïc. Inclinat cap a les arts plàstiques, a les que finalment és dedica professionalment, realitza gran part de la seva activitat a França. No obstant, no perd el contacte amb el Montjuïc, essent l'autor del mural que decora la paret del fons de la sala de piscines de la instal·lació de Folch i Torres.

(4) En Josep Brascó Catà (1929-2022) ha estat jugador i entrenador de waterpolo del Club Natació Montjuïc - entre d'altres -. Pel que fa a la seva tasca com a entrenador de l'equip del Poble-sec, se'n fa càrrec l'any 1966, poc abans de prendre possessió l'entitat de la Piscina Municipal de Folch i Torres i s'hi està fins al juliol de 1972, just dos mesos abans de que el club assoleixi la fita de proclamar-se Campió d'Espanya derrotant al Barcelona. L'any 1969 intervé en el Torneig com a àrbitre - disciplina en la que va arribar a ser internacional - perquè ha fet una breu parada en la tasca d'entrenador del club, que ha estat continuada per en Antoni Subirana Castillejos (1932-2010) fins a finals del mateix 1969, quan en Josep Brascó reprèn la tasca d'entrenador del waterpolo poblesequí.

(5) En realitat el fotògraf que firma les seves obres com a Ubiedo no és altre que en Florenci Montejano Ubiedo (1927-1998), més conegut en el món de la fotografia esportiva amb la 'marca' representada pel seu primer cognom de Montejano. És sens dubte un dels més importants fotògrafs esportius catalans, molt centrat en la natació i el waterpolo. Nascut a la ciutat de Cuenca, de molt jove és va traslladar a Barcelona, establint-se en el barri del Poble Nou, on va residir gran part de la seva vida. Publicava habitualment al diari esportiu 'Dicen', amb el que mantenia un acord d'exclusivitat. Per tal de poder publicar a altres mitjans va començar a emprar el seu segon cognom d'Ubiedo, amb el qual durant uns anys de la dècada dels setanta del segle XX apareixen fotos seves a 'El Mundo Deportivo', com és el cas d'aquesta foto única.

(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la seva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant per uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser el primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que van ser redactats i aprovats per la FCN, suposadament amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura que se suposa feta a l'any 1946 per el president de la FCN decau en comprovar que la rúbrica hauria de ser la del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma - amb data falsa - és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui ostenta el càrrec de president en aquella data, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip que s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.