Carnet de Sòcia. Mercè Planas Olivella

A l'esquerra na Mercè Planas Olivella l'any 1951, als seus vint-i-dos anys,
acompanyada del la seva amiga i veïna, na Eulalia Toro Mayol.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

En el marc de les entrevistes realitzades per a la secció 'Carnet de Soci' del nostre bloc, una bona tarda de la tardor del 2019 ens encaminem cap al que hem anomenat la 'zona cero' del Club Natació Montjuïc, és a dir cap al carrer Nou de la Rambla que considerem una mica l'epicentre dels anys inicials de l'entitat. Al número 139 trobem, en el seu pis de tota la vida, a na Mercè Planas Olivella, a punt de fer el seu noranta-unè aniversari. Ens hi introdueix a la seva presència en Ponç Puigdevall Planas, company nostre del Montjuïc desde les respectives i, ai !, llunyanes joventuts... 

La Mercè ens vol atendre inicialment seient a la taula amb nosaltres, però ben aviat es trasllada a la seva zona de confort, la plaça que té emmotllada en el seu sofà preferit... i és que tot i tenir el cap ben clar i actiu, el cos s'ha fet feixuc i la mobilitat s'ha anat fent difícil...

Vaig néixer, en aquest mateix pis en que estem, el 25 de novembre de l'any 1928. Tenia 15 anys encara quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç (fill) (*), el que ha sigut el meu marit. El Ponç era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall,  al bar perquè el meu sogre jugava sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz... i altres. Amb el Quim també m'hi havia criat de petita en aquesta mateixa escala; que el seu pare, en Pep Tauler, tenien el pis una mica mes amunt.

Així és que aquesta colla de nois quan sortien feien una rotllana davant del bar i s'hi estaven fent-la petar al carrer i jo, que m'estava al balcó, els veia... i de seguida va ser que el Pons em va conquistar i a partir de llavors vam començar a festejar. I clar, erem molt joves, jo tenia 17 anys i ell una mica més i amb tots els problemes familiars que teníem, però anavem fent. 

Llavors ell ja era del Montjuïc que en va ser un dels fundadors, i anaven a entrenar a la piscina de Montjuïc, de manera que jo al vespre sortia al balcó i veia que per aquí passaven els que venien de la piscina que baixaven a peu i tots els que venien, de molts clubs diferents, passaven sota el balcó i em saludaven. I de vegades el Polichón, del Barceloneta, em deia "avui no baixa, perquè li toca fregar la piscina..." i volia dir que venia més tard, i que ja sabien a qui volia jo veure, clar !...

En aquells primers anys del club la relació entre els pocs associats que hi havia era molt estreta. Al grup 'canònic' dels catorze fundadors, dels quals en Ponç n'era el mes jove juntament amb en Quim Tauler i en Quique Ruiz, de seguida s'hi incorporaren altres entusiastes de l'esport que conformaren una mena de societat d'assistència mutua, en la  qual tots i cadascun estaven pendents de la sort i la dissort de la resta de companys... això si, en aquests primers moments eren tots homes, de dones ja n'hi havien, però només com a companyes dels associats.

El Ponç jugava a rugbi, encara que també ho feia a waterpolo, que n'era el porter, i en l'equip de polo hi havia els germans Ruiz, el Quique el Rafel i l'Eduardo, que de segon cognom es deien Valero, com el Ponç encara que no eren pas familia. Com que també hi jugava el germà del Ponç, en Lluís. a vegades ens feien la broma "mira, hi ha cinc Valeros a l'aigua...". La familia del meu sogre, en Josep Puigdevall,  venia de Girona i la meva sogra, la Rosa Valero, de l'Aragó, encara que de molt petita va venir aquí i parlava al català millor que nosaltres. 

De com va començar això del rugbi jo no puc assegurar-ho, però dir-ho si que puc... un bon dia van anar a la platja, que deien que els que feien waterpolo no hi podien anar perquè els hi anava malament, i jugaven amb una pilota passant-la amb les mans i es placaven i es feien les mil i una... diu que allà hi havia un senyor mes gran, un home que se'ls mirava i que els hi pregunta "que juguen a rugbi vostès ?" i ells què li responen "no, no,... nosaltres només hem vingut a jugar" i l'home que els hi diu "però home, si us heu de matar d'aquesta manera, mes val que ho feu en un club jugant a rugbi, que jo us donaré una targeta per a que aneu a l'Espanyol…" i finalment sí que hi van anar a jugar, que els hi va anar molt bé perquè a l'Espanyol van fer bastant ambient maco, hi havia molt metges i d'altres professionals que hi jugaven a rugbi… que quan el Ponç va tenir l'accident hi van acudir tots. Ara, per jugar a rugbi no els hi donaven res, eh ! que fins i tot les botes s'havien de comprar.

I es que el Ponç en el rugbi va ser molt fort, eh ! que quan ell volia per on hi era no hi passava ningú… desprès quan va plegar de jugar també va ser bo en l'arbitratge, que va arribar a pitar partits internacional; de vegades jo l'acompanyava a França quan anava a arbitrar, i es que jo amb ell he fet de tot… i mentre érem allà passant-ho bé, jo que pensava "però, i demà que faré per dinar ?...", però sempre se'm acudia alguna cosa per a fer.

Sovint tota aquesta colla de rugbi i polo pujaven a la casa del Pep Tauler, el pare del Quim, perquè era una casa on tothom hi tenia entrada i celebraven, per exemple, Sant Josep fent un cremat i s'ho passaven la mar de bé, perquè la familia Tauler era de Verges, encara que ell es va estar mes a Palafrugell, i allí tenien tradició del cremat, el cantar de taverna o les havaneres i s'ho passaven dallò més bé. Jo per els d'aquella casa també era com una filla mes, perquè en aquesta escala no hi havia cap nena, era jo sola fins a que més endavant la única que va venir va ser la Julieta... la Julieta Serrano, que desprès ha sigut molt bona actriu. Ella vivia en el primer segona, que tenia 4 anys menys que jo i va venir amb un germà que aquell sí que era de la meva edat i tots dos germans anaven al Collaso i Gil, l'escola en el carrer de Sant Pau.

Una vegada al Montjuïc van fer loteria que deien que era per a recaptar diners per a poder construir la piscina de la Reina Amalia i van voler que les noies l'anéssim a vendre als camps de futbol del Barcelona i de l'Espanyol; a mi em van donar el meu talonari i perquè anés acompanyada i no tingués cap problema amb algun home m'acompanyava el Diego (Devesa) que em feia com de guardia civil i em deia "estamos aquí para vender, eh ! nada de criaturadas…" i si algú en comptes de comprar començava alguna conversa diferent o m'incomodava el Diego li deixava anar "oye, que estamos aquí para vender loteria, que si tu no quieres vamos a por otro…"

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre
amb la noticia de la venda de loteria del C.N. Montjuïc als estadis
del 'R.C.D. Espanyol' i el 'C.F. Barcelona', respectivament.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El butlletí n. 17 del club, del mes de gener del 1951, se'n fa ressò d'aquesta col·laboració de les noies nedadores o col·laboradores en un article amb el títol de 'El ejemplo de entusiasmo de nuestra Sección Femenina', signat per en Martínez Martí, tot senyalant:

"Y ha sido mucho el esfuerzo que se ha solicitado a estas muchachas por cuanto... han tenido que enfrentarse en los campos de futbol del Español y Barcelona con la indiferencia y hasta a veces con la desatención de quienes llamándose 'deportistas' son simplemente 'público' que van a presenciar un espectáculo."

al mateix article s'esmenta a alguna de les noies que hi han contribuït: les Eulalia (Toro), Mariona (Pantinat), Mercè (Planas), Rosita, Nuri (Carmany) i d'altres. Anècdota a part, la relació de la Mercè i el Ponç ja fa uns anys que dura i, malgrat haver de vencer alguna reticència familiar que la parella supera, ha arribar l'hora de fer el nou pas... 

Foto de 'família' de l'any 1951. Arturo Devesa, Ponç i Mercè, Quim i Eulàlia, 
una parella de cosins de la Mercè i el seu pare, l'avi Planas.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo tenia 24 anys... o 23 i ell 24 em sembla, bueno a aquesta edat. Llavors clar a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del botiquín, i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava, que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge quan es jugava el partit allà el tenies amb el club, ell mateix es va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…

Un cop decidits a casar-nos el Ponç es va voler posar per el seu cantó, deixant el negoci de transport del seu pare, i va tenir la sort que l'ajudessin primer en Francesc Draper (president de la Federació Catalana de Natació), que tenia un negoci similar i mes endavant també en Diego Devesa que estava empleat en una casa que era el 'Mundus', de la que n'era el director general o alguna cosa semblant, i a l'empresa feien bastides i llavors li va dir que l'anés a veure i li va donar feina perquè li va dir, "yo sé que tu no me pondrás en ningún mal paso...". El Diego era una molt bona persona, que ningú te'n dirà res de dolent, però imposava, eh !... que quan ell entrava al despatx del 'Mundus' allà tothom es quadrava. Una vegada no recordo si el Diego o el seu germà van prendre mal i llavors tota la colla el vam anar a veure al seu pis, que s'estaven allà a la Barceloneta, i la seva mare era molt enraonadora, molt de xerrar, i li deia al Diego "bueno Diego, y tantos amigos tienes ?... y de que los conoces, si tu no hablas nunca con nadie !… y además tienen el valor de venirte a ver".

Quan la Mercè relata algun dels fets viscuts amb en Ponç o per el seu compta, sovint esclata en una riallada pròpia d'una jove de vint anys... veient-la com s'explica i com gesticula de la seva trona estant des d'on controla el món que l'envolta, ens ve al cap la seva experiència teatral al costat de la insigne Julieta Serrano, que va començar en això de les funcions com la mateixa Mercè amb el grup de la coral 'Lo Desarrollo' (**), encara que la Mercè, sense la Julieta però amb la resta de la gent del Montjuïc, va continuar mes tard des de la secció cultural del Montjuïc i en l'escenari, principalment,  del 'Chipirón'.

És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps mes tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…

Jo sempre que hi havia una funció de teatre aficionat de 'Lo Desarrollo' hi col·laborava fent d'actriu, que ho fèiem aquí mateix, no al 'Chipirón' encara... ho fèiem aquí a l'asiàtic d'una mica mes amunt del carrer Nou, que ara en diuen 'La Plataforma'. Els hi llogàvem la sala i hi fèiem la funció per a la gent que venia del barri, i també n'havíem fet de teatre allà al carrer Villarroel, on hi havia les cotxeres que allà vam fer el 'A Sant Boi hi falta gent', que en aquella funció en Ponç hi feia de torero i l’Andelet de general… així és com anava i el que ens dirigia moltes vegades era el pare de la Julieta Serrano, el senyor Julián… que no era pròpiament per el club eh!, que era per la coral, que tant en Boronat com l'Esquiroz cantaven en el coro de 'Lo Desarrollo' amb el seu estendard i tot, i no sabies ben bé si era el Montjuïc o era el cor. A tot això el que sempre feia d'apuntador a les obres de teatre era l'avi Tauler, el pare del Quim. L’Eulàlia Toro i el Teo Poch o en Sebastià Roca i d'altres mes del Montjuïc també en feien de teatre. 

Llavors al carrer de Sant Pau, allà al costat de la que havia estat la presó de les dones, hi havia una botiga on anaves a buscar qualsevol obra de teatre que la tenien, i en aquesta que el Ponç havia de fer de torero vam haver d'anar a llogar un trajo per ell en una casa on hi treballava el pare del Pepito Cercòs del club, que va i ens pregunta " y que quieren ustedes"... "mire, un traje de torero para mi", que li diu el Ponç, i com que ja pesava cent i pico de quilos i no li hagués entrat cap trajo de torero, el pare d'en Pepito que li diu "bueno, oiga... y que le parece un traje de picador ?" i així va quedar, va passar de ser torero a ser picador.

Part d'un fullet de difusió d'una de les obres de teatre representades l'any 1946 per el 'cuadro
escénico' de la coral 'Lo Desarrollo' al centre de la 'Sociedad Recreativa del Pueblo Seco' 
popularment coneguda com l'asiàtic, amb la Mercè Planas i la Julieta Serrano.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler.

A la història de la saga dels Puigdevall-Planas, com en totes les famílies, els hi ha tocat de viure tot tipus de situacions, des de les mes lúdiques i felices fins a les mes desfavorables i complexes. La professió d'en Ponç l'obligava a estar moltes hores a la carretera i en una d'aquestes un malaurat esdeveniment va pertorbar la marxa armoniosa de la Mercè, en Ponç i el seu entorn...

Quan el meu marit va tenir l'accident greu teníem cinc camions... cinc camions amb els xofers corresponents i les despeses associades i em vaig trobar havent de fer mans i mànigues per pagar les nòmines i les altres despeses. Vaig haver de tancar la botiga i vam estar a punt de perdre-ho tot, però fent-nos costat ell i jo ens en vam sortir... però vam passar les de de Caín, eh !. 

De quan jugaven a rugbi a l’Espanyol coneixíem al senyor Vázquez, que feia com de delegat i que era un gran senyor… ell venia carbó, no com a carboner, no ! el venia a l'engròs; era un home agradable i molt bona persona que al meu marit el va ajudar molt. Quan el Ponç va tenir l'accident tan greu, a l'habitació eren cinc grans accidentats d'automòbil, i entra un metge que es deia Collado i pregunta "aquí hi ha algú que es digui Puigdevall ?" i jo que li dic "si, nosaltres..." i es mira al Ponç i li diu "no, no pots ser tu... és que jo vaig jugar a rugbi a Paris amb un Michelle Puigdevall… pero no ets tu, que tu amb mi no pots haver jugat" i va resultar que el Michelle era un cosí germà del meu sogre que no teníem present… pero el doctor va seguir "no pateixis que et tractarem igual de be, que m'ha trucat el Vàzquez per dir-me que hi havia el Puigdevall ingressat i que sobretot que me'n cuidés bé de tu’... 

Una vegada mes el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, Andelet, en Quim i en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Pons (fill) li havia dit a son pare "això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant..." i el pare que li diu "d'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo".

A mi no m'agradaria pas que per alguna cosa de les que jo dic hagués de perdre una amistat de tota la vida, perquè aquí ara estem parlant amb tota llibertat entre uns amics; però jo recordo una persona del barri que també tenia negoci de transport i que deia que era molt amic del meu marit… i quan va tenir la desgràcia anava venint cada dia a preguntar "com va el Ponç ?" i jo li explicava… fins que li vaig dir "home, no cal que vingui cada dia, perquè ell segueix mes o menys igual… la millora es lenta" i després em vaig enterar per el Diego (Devesa) que a l'endemà de l'accident se'n va anar a trobar-lo a 'Mundus' per oferir-se amb els seus camions per suplantar la feina que venia fent en Ponç. Pero el Devesa es va comportar, una vegada mes, com el molt bon home que era, que va aguantar la feina per el teu pare (dirigint-se al fill Ponç) tant de temps com va poder… es va portar com el gran amic que era…

El Ponç va estar molts mesos en recuperació i es va haver d'estar penjat un munt de temps per tal de poder enfortir els osos i les articulacions, que feia angoixa només de veure'l... i ell patint i maleint com una mala cosa. L'Andelet el venia a veure a la Vall d'Hebrón quasi cada dia quan estava així, però mai s'atrevia a entrar a l'habitació... es quedava a la porta i jo li donava 'el parte'. Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer mes per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai mes tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu "miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré..." i amb penes, treballs i ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona i en González Adrio el va reconèixer "no me lo creia, como puede ser !...", però es va comportar i va pagar el deute...

Tot això passava l'any 1973. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu...

De l'abans d'ahir i de l'ahir...
A l'esquerra en Ponç i en Lluís Puigdevall l'any 1950, primer i tercer per l'esquerra dempeus.
A la dreta en Ponç (fill), quart per l'esquerra dempeus, amb l'equip del Montjuïc 
que va guanyar la Copa Catalana de 1972 al C.N. Barcelona a Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Fts. 1950, SI; 1972, Montejano.

Però jo finalment vaig poder ser sòcia... que amb el Ponç, i malgrat tots els problemes que vam passar, vam estar pagant les quotes de socis d'en Lluís i del seu fill des de que a mitjans del anys cinquanta se'n van anar a França... i aquí anar pagant les quotes per si un dia es decidien a tornar.  Però al cap dels anys el Ponç li diu un dia "Lluís, ara ja em jubilen… i la vida ja em canviarà i jo encara segueixo pagant les teves quotes" i en Lluís li va dir que per ell ja el podíem donar de baixa. Coincideix que un dia fan una festa al club i al Ponç el president Ballart li diu que llavors ell ja no ha de pagar mes la quota del club i va pensar que al menys em faria sòcia a mí perquè així no tindria mala consciència de no contribuir al manteniment del club.

Així que la Mercè, finalment, va veure complert el seu desig de fer-se sòcia del club de la seva vida i de la vida dels seus éssers estimats... però en va ser molt mes que sòcia. La Mercè, com tantes altres dones d'aquells anys quaranta, en van ser 'fundadores' del club, al costat d'aquells nois esportistes que sempre van comptar amb el seu suport i la seva empenta per a tirar endavant les seves iniciatives.

Carles Sánchez i Josep Castellví

En recordança de na Mercè Planas Olivella, traspassada 

aquest darrer 19 de juny del 2023

(*) Al llarg d'aquesta entrada ens trobarem sovint parlant de dos Ponç diferents, el marit de la Mercè i el fill d'ambdós. Per tal de no confondre'ns, sempre que parlem del fill ho farem constar entre parèntesi.

(**) Al Poble-sec, com a tants barris populars de Barcelona, les corals proliferaven en gran nombre, de manera que no era estrany que en tal o qual bar en trobéssim una d'instal·lada. En el cas de Can Feliu la barreja entre 'Lo Desarrollo' i el nounat Club Natació Montjuïc va ser una constant dels primers anys de l'entitat blanc-i-verda.

Butlletí. El número 350, rodó i atapeït d'informacions...

Comencem per el principi

I tractant-se d'una revista o un butlletí, com és el cas, vol dir que comencem per la portada:

Portada del butlletí del Club Natació Montjuïc n. 350, 
corresponent als mesos de maig a octubre de 1985.
Font: Arxiu JCE (*)

Aquesta portada presenta diverses especificitats. Amb l'arribada del nou president, en Robert Carmany que substituïa a en Joan Ballart, es va modificar el format i l'estètica del butlletí. Se'n va reduir la mida i es va canviar el disseny, de manera que el resultat s'assemblava mes a la composició tradicional d'aquest òrgan informatiu. El director va passar a ser, per uns pocs números, en Domingo Masferrer, amb l'ajuda en la coordinació d'en Pere Robert, waterpolista en actiu.

Sorprèn, però, el nombre de trofeus i copes que ocupen aquesta portada substituint els mes habituals  esportistes, equips, directius o instal·lacions que en solien esser el seu objecte. Fins a setze copes o trofeus en són els protagonistes.

De la part esportiva...

Com és d'esperar, aquest desplegament de recompenses es deu als esportistes del club en algunes de les seves modalitats principals. També se'n justifica el nombre perquè aquest butlletí abasta una durada temporal desacostumada de fins a sis mesos, quan en aquell moment la periodicitat habitual era la trimestral.

Natació

Començant per la natació se'n destaca l'assoliment del primer lloc en els Campionats d'Espanya de l'estiu de 1985, celebrats a la ciutat gallega d'Ourense:

La victòria, en aquest cas, es fonamentava en l'actuació dels nois. L'entrenador era en Joan Fortuny i l'equip masculí era format per els R. Escalas, J.Ll. Escalas, Garmendia, Miralpeix, Serra o Rodriguez, entre d'altres. 

Les noies eren les Coten, A. Serra, Lorenzo, Sanz o Pagés. Malgrat el seu vuitè lloc, en la classificació conjunta el Montjuïc s'alçà amb la primera posició. Val a dir que a l'any següent l'equip femení es trauria l'espina d'aquesta vuitena posició conquerint-ne la primera.

Waterpolo

Pel que fa al waterpolo el club és trobava en plena 'Dècada Daurada, 1976-1986' quan dels onze títols del Campionat d'Espanya disputats al llarg del període se'n van guanyar set, a més d'assolir el primer subcampionat d'Europa del waterpolo català i espanyol. Aquest 1985 es va aconseguir el segon campionat de l'època d'en Pepe Alcázar com a entrenador; quan ja a l'any anterior l'equip havia reprès aquest camí del triomf desprès dels quatre campionats consecutius de l'època Szikora, 1976-1979 (**).

A la vegada els infantils de 15-16 anys reafirmaren el bon moment de la pedrera blanc-i-verda en proclamar-se, també, campions d'Espanya en la final disputada a la piscina de 'La Concepción' de Madrid els dies del 19 al 21 de juliol.

Al primer equip hi havia jugadors com els Silvestre, Traver, Bertrán, I. Lobera, Alonso, Canal, Robert, E. Panicello, Signes, J. Sans, E. Pujol, Roqueta, Arás, Herrero, o Vela. 

A l'equip de 15-16 anys hi jugaven els Ibor, Montolio, Font, S. Panicello, Real, Ortiz, A. Panicello, Pons, López, Sanchón o Solé.

Rugbi

Eren temps en que el primer equip passava per uns moments difícils i en general la secció s'estava reestructurant, de la mateixa manera que les competicions regionals i estatals. El butlletí recollia la foto corresponent als èxits dels equips cadets i juvenils de la temporada anterior, quan a primers del mateix any 1985, es proclamaren campions i subcampions, respectivament, d'Espanya en les seves categories. La base, per tant, s'estava portant de manera adequada, encara mes atenent al fet que l'Escola de Rugbi del club també funcionava amb la plena satisfacció dels directius d'aquesta històrica secció del club.

L'equip cadet el conformaven els Camps, González, Alfonso, Fígols, Villanueva, Treviño, Ferreira, Toneu, Sancha, Parés, Maestre, Coll, Oswaldo, Gratacós, Planas, Berenguer, Antón, Comabella i Serrano. 

Pel que fa als juvenils aquests eren els Fatjó, Martínez, Roca, Tobi, Sorribas, Llorens, Lluís, De Yebra, Vidrier, Onésimo, Marín, Aisa, Raimón, David, Abelló, Ruíz, Vila, Pomarol, Martín i Banzo. A la foto hi són quasi bé tots ells, acompanyats per els equips tècnics i els directius de la secció.

Subaquàtiques

Nascuda a finals dels anys cinquantes com a secció de Pesca Submarina, cap a l'any 1967 pren el nom de secció d'Activitats Subaquàtiques, sumant a la inicial activitat de la pesca i la pràctica del submarinisme la sobrevinguda de la natació amb aletes i altres disciplines similars.

En el número del butlletí que ens ocupa es dona compta del 'V Campionat d'Espanya de Natació amb aletes i velocitat amb escafandre'. L'equip del club aconsegueix el campionat en categoria masculina i el subcampionat en el cas de les noies. Molt sovint algunes i alguns dels esportistes d'aquesta secció provenen de la natació de curses, atesa la relativa similitud d'ambdues disciplines.

Així, en l'equip masculí és format, entre d'altres per els Guitart, Ibáñez, Cama, A. Hernández, Pinell, Corredor, J. Hernández o Miravitlles. 

Pel que fa a les noies, subcampiones d'Espanya, hi trobem a les E. Gilberte, Vidal, Casanova, C. Gilberte, Casanova, Mestres, Vidal o Vidal.

De la part directiva...

Pel que fa a la part directiva de l'entitat la primera noticia d'aquest atapeït butlletí ens la dona el mateix president del club, en Robert Carmany, que en l'editorial fa saber als socis que convoca eleccions en una Assemblea General Extraordinària a celebrar el proper mes de novembre. En Carmany hi sortirà guanyador sobre la candidatura alternativa d'en Josep M. Roselló, de manera que s'assegura quatre anys mes de permanència en el càrrec. La realitat farà que poc mes d'un any desprès hagi de presentar la seva dimissió, donant pas a una nova contesa electoral... però això és una altra història.

En Boronat escriu sobre en Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987)

Ens interessa mes ara la presencia en les darreres pàgines d'aquest butlletí d'una triada de presidents del club, que corresponen a la quasi totalitat dels presidents dels primers vint-i-vuit anys de vida del Montjuïc, entre 1944 i 1972: Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Diego Devesa. Tant sols hi mancaria en Esteve Limiñana per a completar els quatre presidents del període mencionat.

Coincidint amb la posada en marxa de la piscina de Folch i Torres, en Vicenç Esquiroz va patir una primera intervenció quirúrgica el mes de novembre de 1966 relacionada amb els seus problemes als malucs. Malauradament aquesta primera estada a la clínica de la Creu Roja no va resoldre de manera definitiva les seves dificultats físiques, essent així que encara va haver de patir un seguit de repetides operacions per el mateix motiu al llarg dels següents anys. Amb motiu de la darrera d'aquestes intervencions trobem un article d'en 'Janot' Boronat parlant de les diverses visites i distincions rebudes en aquesta nova estada hospitalària. Fa esment de les de l'associació dels 'Amics dels Esports'; de la del Club Natació Igualada, que l'anomena 'Soci d'Honor' del club de l'Anoia; de la visita d'en David Moner, tot just tornat a ser escollit president de la Federació Catalana de Natació, desprès del parèntesi de la presidència d'en Joan Ballart.

En Boronat recull una anècdota que el president dels 'Amics dels Esports', Joan Guiu Bernat, havia escoltat dels llavis d'en Joan Antoni Samaranch referida a les constants campanys de l'Esquiroz per a la construcció de piscines:

" Amb el paper que ha necessitat l'amic Esquiroz a les pàgines de 'El Mundo Deportivo' i 'El Correo Catalán', amb la seva campanya s'haguessin pogut construir moltes piscines omplint-les de la tinta gastada"

És fora de tot dubte que l'article d'en 'Boro' mira de contribuir a millorar la moral d'en Vicenç Esquiroz, segurament soscavada per un ingrés a la clínica de la Creu Roja que va superar els cinc mesos. De fet l'Esquiroz sobreviuria a aquesta darrera experiència hospitalària poc mes d'un any, atès que a primers de 1987 li va sobrevenir la mort pocs dies desprès d'haver complert els 73 anys.

Un perfil d'en Diego Devesa Palomera (1923-2006)

A la contraportada d'aquest número 350 del butlletí es dedicava un perfil a en Diego Devesa, soci fundador, nedador i jugador de rugbi del club dels primers temps, al que va arribar amb els seus joves vint anys, provinent com molts dels fundadors del Club Esportiu Mediterrani. El perfil forma part d'una sèrie dedicada als anteriors presidents del club.

Deixant a banda algunes imprecisions menors de la presentació, en la breu entrevista queda ben palesa que la concepció del club que defensava en Diego Devesa, junt amb d'altres socis i dirigents de la seva època, era divergent amb la que finalment va prevaldre que seguia la línia estratègica liderada per en Vicenç Esquiroz i centrada en la urgent posada em marxa del patrimoni propi, mitjançant la creació de la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc. 

En aquells moments  de finals dels anys seixantes i primers setantes va quedar palesa l'existència de 'dues ànimes' en el sí de l'entitat, com ja havia succeït en el passat. Al marge de d'aquestes i altres discrepàncies, en Diego Devesa ha estat considerat com un molt bon president, tal com encara avui reconeixen sovint dirigents d'altres entitats d'aquells anys (***).

Tot i que la durada de la seva estada a la presidència fos només de quatre anys, va saber entomar la direcció del club als pocs mesos de la posada en marxa de Folch i Torres essent capaç, juntament amb un reduït equip de directius, de millorar i consolidar la necessària reorganització de l'entitat a nivell administratiu i esportiu, cosa que en va permetre un creixement ordenat i assumible. La seva experiència com a gestor d'una empresa multinacional el va ajudar, sens dubte, a assolir aquests objectius.

Breu semblança dels que se'n van

En un racó d'aquest número 350 del butlletí es comunica la pèrdua de '...varis dels nostres socis i amics mes entranyables...', citant-los per aquest ordre:

• Josep Antoni Abadias Finos

• Josep Abal Sáez

• Josep Puig Novellas

En Josep Antoni Abadias (1940-1985) va morir essent encara prou jove. Fou un molt destacat nedador del club dels anys finals dels 50's i primers 60's. Seleccionat per l'equip espanyol de natació, posseí diferents rècords catalans de l'estil lliure a mes d'algun mes de relleus. Va guanyar diferents travessies, com ara la del Port de Barcelona, la del Guadalquivir a Sevilla o la del Port de Tarragona. Va formar part de la generació dels Molinero, Carlos Medina, Carabí, Escolies o Alonso i altres que avançaren fins a l'aconseguiment del Campionat de Catalunya masculí absolut l'any 1962, guanyant per primera vegada en la història al degà Club Natació Barcelona. L'Abadias, però, ja havia abandonat aquella mateixa temporada el club, recalant en el també puixant C.N. Sabadell.

En Josep Abal (1941-1985) també es un cas de mort prematura. Era molt estimat en els ambients del club d'aquells anys. Jugador, entrenador i dirigent del rugbi - la seva gran passió - era un habitual seguidors dels afers del Montjuïc, assistint de manera usual a les assemblees i participant-hi activament, sempre amb el seu esperit constructiu i col·laborador. Els qui n'érem habituals el recordem a la platja del club, jugant al Ta-ka-tà o a aquell 'frontó' tant particular que gaudíem al Passeig Marítim. 

Pel que fa a en Josep Puig (1913-1985) formava part dels associats dels primers anys, provinent de l'antic Club Natació Mare Nostrum  (1931-1939), radicat també al Poble-sec. En fundar-se el Montjuïc s'hi integrà, com ho feren els germans Cruz o, mes tard, en Josep Clemente que va venir de l'exili francès posterior a la guerra. Participà activament amb els fundadors des de tasques dirigents en les primeres juntes del club, a mes d'ostentar la representació de l'entitat prop de la Federació Catalana de Natació en diferents ocasions. Col·laborador proper als Esquiroz, Boronat i altres fundadors, va ser molt actiu en la lluita per la consecució de la piscina coberta de la Reina Amalia, mes tard plaça de Folch i Torres.

Memòries del Montjuïc

(*) En la resta d'imatges d'aquesta entrada ens abstindrem de posar-hi títol i font, atès que sempre procedeixen de pàgines diferents del mateix n. 350 del butlletí del Club Natació Montjuïc.

(**) Els altres quatre campionats que s'engloben en aquesta 'Dècada Daurada...' foren assolits per el Club Natació Barcelona. El Campionat d'Espanya de 1984 va tenir com a entrenador ocasional en moltes de les seves jornades a en Jaume Fité, que actuava normalment com a entrenador de l'equip juvenil, en trobar-se en Pepe Alcázar fent la prestació del servei militar, obligat en aquells anys. 

(***) Les divergències en el sí de les entitats que conformen l'associacionisme, esportiu o d'altres tipus, són ben habituals. No obstant en el cas del Montjuïc al llarg dels anys s'anaren formant el que hem anomenat 'dues ànimes' que, tot i partint sempre de l'estima per a l'entitat, sovint es veien contraposades pel que fa a les estratègies o posicions a prendre en cada cas. En algun moment d'aquest bloc dedicarem a en Diego Devesa el 'Carnet de Soci' que sens dubte es mereix; a la vegada que intentarem de fer una mica de llum en aquesta dicotomia que es va anar obrint entre aquestes dues posicions del club.