Identitats. Zólyomi András (I). El personatge: 'zingaro' a Itàlia, 'mag' a Espanya...

Despès d'un parèntesi en la redacció d'aquest bloc, reprenem avui l'activitat amb la primera entrega dels dos articles de la secció Identitats que volem dedicar a aquest home extraordinari que va ser en Andrés Zolyomy Biczo (Budapest 1913- Tossa de Mar 1992). En aquesta primera entrega ens centrem en el personatge: el no gaire reeixit jugador i l'extraordinari entrenador del waterpolo hongarès, italià, espanyol i mundial, que per quasi cinquanta anys és va dedicar amb cos i ànima al seu esport estimat. La segona part s'ha de centrar en la persona, quins valors i contradiccions humanes, de les que no n'era exempt, mirarem d'escatir. 

En aquest primera part hem utilitzat múltiples fonts, d'entre les quals ha estat indispensable la extensa biografia que el jugador, entrenador i divulgador del waterpolo grec i mundial, Yiannis Giannouris, va confegir per adreçar-la a la ISHOF per tal que el propi Zolyomy fos admès en el Saló de la Fama Internacional de la Natació i el Waterpolo, com realment va succeir. És per aquest motiu que aquesta primera part del Identitats la signem de manera conjunta.

Els inicis hongaresos

Qui per a nosaltres és conegut com a Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy', neix un 14 de juny de 1913 com a Zólyomi András, a la ciutat hongaresa de Budapest. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana, on el seu pare exerceix com a periodista, mentre que la mare, com era habitual aquells anys, es centra en les tasques domèstiques i familiars. 

En aquest entorn l'adolescent Zolyomy s'incorpora a l'equip de la 'Magyar Uszó Egylethez' (MUE), per passar ben aviat a la esquadra del 'Magyar Testgyakorkók Köre' (MTK), on pot entrenar sota el mestratge d'en Béla Komjádi (1892-1933), el  fantàstic entrenador considerat el pare del waterpolo hongarès. (1).

Imatge del llegendari Béla Komjadi en la seva plenitud.
Font: Web de la ISHOF. Ft. SI

El mateix 'Bandy' ens explica aquests primers temps a Hongria com a jugador de waterpolo:

"En Budapest había sido nadador, no excepcional, pero aun así llegué a ganar un segundo puesto en una travesia de la ciudad. En secundaria jugué a waterpolo, primero con el (equipo) del MUE y luego con el MTK, y llegué a la selección nacional juvenil..." (2)

L'any 1934 complerts els 21 anys, de camí cap a Casablanca decideix de fer una parada a la ciutat italiana de Nàpols, on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador

Primera estada a Italia, 1935-1948...

I és així que, pocs mesos desprès d'aquest primera entrevista, en 'Bandy' Zolyomy abandona la seva ciutat i la seva família a Hongria i es trasllada a Nàpols, per encetar el que - en pròpies paraules - creu que serà una curta estada al waterpolo italià.

Però la 'curta estada' es va allargar fins a més de tretze anys, del 1935 al 1948, quan empren un nou canvi de país. Al 'Rari Nantes' en 'Bandy' confecciona un equip que assoleix sota la seva direcció un dels punts més àlgids del seu historial esportiu: subcampió italià el 1937, guanyen el campionat l'any de 1939, amb l'equip format per De Silva, Grimaldi, Zolyomy (E-J), Arena, Bulgarelli, Buonocore i De Filippis.

1937. Conjunt de waterpolistes del Rari Nantes de Nàpols, amb  'Bandy' 
Zolyomy de jugador entrenador, tercer assegut a la dreta, amb barnús.
Font: Archivio Luce.com. Ft. SI

En relació a aquesta primera sortida del 'zingar hongarés', en l'entrevista ja ressenyada el mateix Bandy ens explica que:

"En Rari también entrené natación, así que tuve la oportunidad de combinar especialistas de ambas disciplinas. Por ejemplo, estaba Bulgarelli, un velocista puro considerado un 'mano de palo', es decir: rígido y duro, inadecuado para el waterpolo... (pero) yo vi en él un futuro gran defensor, lo puse de zaguero y le allané el camino para ganar una medalla de oro olímpica. En mi segundo año en Napoles incorporé a Gildo Arena, el waterpolista más talentoso que he visto, al primer equipo... El ingeniero Percuoco, que luego sería presidente de la 'Federazione Italiana Nuoto' (FIN), estaba a cargo del waterpolo y simplemente me preguntó: 'Bandy, de verdad estás convencido ?'. Cuando le respondí que sí no puso objeciones, y Gildo Arena comenzó su excepcional carrera." (2)

L'equip del Nantes napolità va repetir títol els anys 1941 i 1942, en el marc d'una dècada dominada per el 'Rari Nantes Florentia'. No és estrany que fos el començament de la llegenda del Andrés 'Bandy' Zolyomy en l'ambient del waterpolo italià i internacional. La revista mensual 'L'isola', de Capri i Anacapri, en el seu format digital publica un article de Roberto Bianco sobre aquesta època:

"L'equip de Rari, adoptant els colors blanc i blau, es va tornar imbatible gràcies a l'arribada d'un llegendari jugador de waterpolo hongarès, Bandy Zolyomy, que va ser el seu líder i força motriu. Val a dir: el waterpolo napolità va néixer a Rari.

De seguida va ser un equip d'asos que va guanyar cinc campionats: 1939, 1941, 1942, 1949, 1950. Una hegemonia. Un equip de bojos i virtuosos de l'aigua que va donar a la selecció nacional tres campions sense parangó: Pasquale Buonocore, porter i home de món; Emilio Bulgarelli, un defensa insuperable; Gildo Arena, el Luciano que va inventar la 'beduina', el moviment atlètic equivalent a una puntada de peu en el futbol, ​​i que es va convertir en el millor jugador de waterpolo del món... Els tres Raranantini van tenir un paper clau en la victòria de la selecció italiana als Jocs Olímpics de Londres de 1948. El primer 'setebello' de la història (del Rari) el van completar Giovanni de Silva, davanter a l'aigua i perfecte a la terra batuda; Enrico Fortunati, Mimì Grimaldi i el mateix Zolyomy, jugador i entrenador." 

L'equip del Rari Nantes, campió d'Italia de waterpolo de l'any 1941.
 Fortunati, De Silva, Donadio, Zolyomy (E-J), Arena i Buonocore. 
Font: Arxiu Gino Chiosi. Cortesia de Mario Corcione. Ft. SI

Com a conseqüència de l'èxit assolit per en 'Bandy' amb l'equip napolità, la FIN li encomana la direcció de la selecció italiana de waterpolo en aquesta primera etapa, que ha de cobrir des del 1939 fins al 1943. Als seus 26 anys entoma la responsabilitat de dirigir un equip nacional en vies de lluitar pels llocs capdavanters del waterpolo continental. Malgrat tractar-se d'un període complicat, amb l'entrada del país a la Segona Guerra Mundial l'any 1940, l'equip del 'setebello' transalpí aconsegueix amb Zolyomy com a entrenador un nivell que ha de culminar amb els resultats dels anys 1947 i 1948, com a campions d'Europa i dels JJ.OO. de Londres; encara que Zolyomy hagi estat depurat per raons polítiques i l'equip d'aquells moment sigui entrenat per en Pino Viale.

D'aquesta primera etapa com a seleccionador, el mateix 'Bandy' explica una anècdota viscuda amb els jugadors del 'Rari Nantes' napolità, que ens serveix per il·lustrar el tarannà que ja desplegava el jove Zolyomy:

"Fueron estos resultados los que llevaron a Armando Mascoli... a proponerme como entrenador de la selección nacional. 'Que maravilla'... dijo Mimi Grimaldi con una visión demasiado doméstica del asunto, 'ahora iremos todos a la selección'. No había entendido nada... les expliqué que para ellos sería más difícil entrar en el equipo. Precisamente por ser napolitanos: tendrían que ganárselo dos veces." (2)

Aquesta primera etapa com a seleccionador-entrenador de l'equip nacional italià coincideix amb la seva implicació durant la guerra en l'estructura del règim feixista de Mussolini, raó que el porta a patir les complicacions derivades de l'entrada de les forces aliades l'any 1943. (3) 

Un cop superades aquests entrebancs i represa la lliga italiana de waterpolo al 1946, rep la invitació d'en Aldo Parodi - futur president de la FIN - per a entrenar al 'Canottieri Olona' de Milà. És un equip format com una mena de selecció de jugadors que en acabar la guerra s'havien quedat sense destí, i que van ser reclutats a força de talonari, tal com descriu el mateix Zolyomy:

"En el 'Canottieri Olona'... habian formado un equipo con métodos similares al fútbol, es decir, 'comprando' jugadores. Era especialmente fácil en aquellos tiempos, cuando circulaban muchas 'reliquias de guerra'. Algunos habían salido de la cárcel, como yo mismo o Majoni; otros del campo de concentración, como Brunelleschi; otros simplemente habían sido purgados como Signori... todos buscábamos algo que hacer, intentábamos llegar a fín de mes mientras esperábamos la normalidad." (2)

L'equip del 'Cannottieri Olona', campió d'Itàlia del 1947. Majoni, 
Brunelleschi, Signori, Cappellini, Bulgarelli, Sosti i Rubini.
Font. 'NATACIÓN' n. 242, desembre de 1947. Ft. SI

Malgrat l'èxit assolit, Zolyomy deixa Milà per anar a Roma com a jugador-entrenador de la 'Lazio', on s'hi està un curt període, perquè a primers de 1948 li arriba una oferta des de Catalunya de part del Club Natació Barcelona (CNB).

Tot i ser considerat ja com una figura de primer nivell a Itàlia, el cert és que en 'Bandy' no va ser el 'primer plat' de la proposta cenebista; segons com ell ho explica:

"Con todos estos jugadores en el equipo (del 'Canottieri') teníamos que ganar el campeonato, pero eso no me convenció para quedarme un año más. Me fuí al sur, jugué en la 'Lazio' con Ghira Ognio y Catalani, y luego inmeditamente me fuí a España, con un salario asegurado por Giacomo Signori, a quien el Barcelona contactó pero al que no le interesó (la oferta), y me ofreció la oportunidad..." (2)

Primera estada a Espanya, 1948-1953...

D'aquesta manera, el dilluns 5 d'abril de 1948 en Andrés Zolyomy Biczo arriba a la ciutat de Barcelona procedent de Roma per a convertir-se en entrenador del Club Natació Barcelona, el degà de la natació i el waterpolo català i espanyol.

En aquells anys el càrrec d'entrenador del Barcelona comportava, quasi bé automàticament, ser l'entrenador de l'equip nacional espanyol, atès que pràcticament tots els membres de l'equip pertanyien al club. Arribat a pocs mesos de la cita olímpica de Londres 1948, comença a implementar de manera decidida els seus plans de futur per el waterpolo del país.

Aquest projecte del 'Bandy' es basa en la formació de jugadors joves, promocionats com a waterpolistes des de la base, evitant que els jugadors s'iniciïn en edats posteriors, quan ja quasi han abandonat la natació de curses. 

L'aterratge a la selecció del Zolyomy no va estar exempt de polèmica. Convençut de la necessitat d'actuar per a donar pas als joves amb més futur per endavant, va prescindir d'alguns històrics com ara els Cruells, Gamper o Borrás, a la vegada que va tenir l'atreviment de facilitar la inclusió de jugadors d'altres clubs no habituals a la selecció.

Així arriben els primers Jocs Olímpics per en 'Bandy', els de Londres 1948, on s'emporta un equip format per sis jugadors del CNB: Àngel Sabata, Francesc Castillo, Carles Martí, Josep Oriol Pujol, Carles Falp i Agustí Mestres, que completa amb tres jugadors d'altres clubs: els porter Joan Serra, del Sabadell, i Federico Salvadores, del Canoe, junt amb en Valentí Sabaté del Martorell. L'equip espanyol es classifica el vuitè d'entre 18 equips participants.

Ès dona la paradoxa que a Itàlia li han negat el ser entrenador olímpic a Londres 1948, mentre que a Espanya ho assoleix de manera immediata, encara no ben aterrat, comandant la selecció espanyola que hi ha d'anar. En Zolyomy ho veu així:

"En aquel entonces la FIN no podía o no quería contratar a alguien que durante la guerra había estado en el bando equivocado, y le confiaron la selección nacional a Pino Valle. Así fue como me encontré en los Juegos Olímpicos de Londres al frente de la selección española que inmediatamente la habían puesto en mi mano, pero que en aquel tiempo aún estaba en sus inicios" (2)

Equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Londres 1948. Serra, 
Sabaté, Sabata, Salvadores, Martí, Pujol, Falp i Mestres.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra

Seguint la renovació que s'ha imposat, nous jugadors van incorporant-se a les files del waterpolo cenebista i de la selecció espanyola, com els Abellán, Subirana, Conde i el porter Ribera. Un bon suport el va trobar en la figura d'en Àngel Sabata, un dels veterans de Londres 48 - més de vint anys al primer equip del CNB -, que a l'any següent és nomenat seleccionador nacional de waterpolo, atenent a una costum arrelada a la 'Federación Española de Natación' (FEN) de separar els càrrecs de seleccionador i entrenador. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 263, del març de 1949, 
amb la noticia del nomenament per la FEN de l'Àngel Sabata, 
pocs mesos desprès dels JJ.OO. de Londres 1948.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Un altre reforç que la FEN va incorporar al waterpolo espanyol, per suggeriment de Zolyomy, va ser el de l'italià Emilio Bulgarelli, l'ex-nedador del 'Rari Nates Napoli' que ell mateix va qualificar d'un 'mano de palo', però a qui va reconvertir en un waterpolista excepcional, fins arribar a formar part de l'equip transalpí que a Londres assoleix l'or olímpic. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 278, de juny de 1950, on en Sabata explica 
les tasques que li han estat encomanades a l'Emilio Bulgarelli, com a 
dinamitzador del waterpolo per diferents regions espanyoles.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Les funcions de Bulgarelli consisteixen en actuar com a entrenador volant per les diferents àrees d'Espanya, on hi ha de residir un temps determinat per tal de promocionar el joc i formar als entrenadors i als possibles waterpolistes. En aquest sentit, en l'article del seleccionador espanyol Àngel Sabata, que reproduïm, s'afirma que:

"Este campeón Olímpico lleva ya unos dias en Sevilla preparando los excelentes jugadores de aquella ciudad... Después, durante los meses de agosto, setiembre, octubre y noviembre, Bulgarelli residirá seguramente en Madrid, para ver de reanimar este deporte en la capital, donde tan buenos jugadores habia, y finalmente marchará a Canarias para formar allá un ambiente water-polístico (sic).

A todo esto hay que añadir lo más importante y es que Bulgarelli es un waterpolista formado por Zolyomy desde sus primeras brazadas, con lo que se logrará una unidad técnica en toda España, aún tratándose de jugadores de distintas regiones."

Malgrat que segurament no es van acomplir tots els objectius que Zolyomy s'havia proposat, és pot ben assegurar que en aquesta etapa s'assenten les bases del waterpolo català i espanyol modern, mitjançant la confiança en els joves jugadors i en el convenciment que calia promocionar el major nombre de clubs i territoris possibles per tal de treure el waterpolo del cultiu monopolistic que tenia en aquells anys. En l'entrevista, ja ressenyada, que anem reproduint ho explica en els termes següents:

"Me quedé en Barcelona cinco años. Senté las bases del waterpolo español moderno, luchando para que la gente entendiera que se debía empezar con los jóvenes y no sólo aprovenchando a los de 20 años descartados de la natación. Tuve obstáculos incluso dentro de mi propio club, porque creían que mediante mis teorias cualquiera podía entrar en la selección nacional... mientras que yo, al contrario, quería ampliar la base para fortalecer incluso a los demás equipos, para que tengan recursos de los que sacar partido". (2)

En aquesta primera estada a Barcelona, en Zolyomy guanya els títol de campió d'Espanya de waterpolo del 1948, 1949, 1950, 1951 i 1952, en uns anys en que el CNB no tenia rival d'entitat a nivell nacional.

Una imatge autografiada de l'equip del CNB de l'any 1949, quan ja s'han introduït 
un quants joves a l'equip, com els casos d'en J. Ll. Abellán (segon al costat 
del 'Bandy') i A. Subirana i R. Conde, (davant d'aquests). Significativa,
 també la presència d'en Jaume Solé, tant determinant per 
més de cinquanta anys en la història del club.
Font: Arxiu Club Natació Barcelona. Ft. SI

En el pla internacional l'equip espanyol guanya per primer cop a la selecció francesa en partit celebrat a Madrid el mes de juny de 1951, amb el resultat de sis gols a dos. El mateix any, en partit disputat a la Piscina Municipal de Montjuïc, els jugadors espanyols s'imposen a la selecció alemanya, també per primera vegada, amb un resultat contundent de 10-6.

En el context de les millores aconseguides per la tasca d'en 'Bandy', aquest 1951 la selecció espanyola obté un dels seus primers èxits internacionals, en guanyar la medalla d'or en els I Jocs Mediterranis disputats a Alexandria. L'equip és el format per Leandro Ribera (P), Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Ricard Conte, Carles Martí i Antoni Subirana.

L'equip medalla d'or als I Jocs Mediterranis d'Alexandria. Ribera, Martí, 
Zolyomy (E), Castillo i Conte. Ajupits Abellán, Mestres i Subirana.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

I l'any 1952 arriben els Jocs Olímpics d'Helsinki, que se celebren entre els dies 19 de juliol i 3 d'agost. L'ambient els mesos anteriors és de que s'ha de veure una millora respecte a les actuacions prèvies del seleccionat del país, de manera que es genera una certa pressió sobre la selecció espanyola que es desplaça als jocs. En declaracions publicades en premsa, algun jugador destacat de l'equip nacional arriba a pronosticar l'assoliment de la tercera plaça. Finalment s'obté el mateix lloc que als Jocs de Londres, la vuitena posició, encara que el nombre d'equips participants ha augmentat fins a vint-i-un.

S'ha guanyat a Brasil - dues vegades - i a Sudàfrica, però es perd un partit decisiu d'encreuament contra la potent Bèlgica per un ajustat 5-4. Tant la premsa esportiva com els mitjan federatius espanyols carreguen contra l'àrbitre del partit, l'hongarès Rajki Béla - tota una institució del waterpolo hongarès i internacional -. L'any de 1952 s'emmarca en els primers moments de l'anomenada 'guerra freda' i en Zolyomy s'expressa sobre l'arbitratge del seu compatriota denunciant motivacions polítiques:

"... (Rajki) hace la política del telón de acero. Cualquiera que piense que las políticas no están siendo jugadas en los Juegos Olímpicos está loco. Rajki no podría regresar a  Budapest habiendo permitido ganar a los españoles... 

En waterpolo, un penalty (sic) significa casi un gol seguro. Si hubiéramos contado con un arbitro imparcial, estoy seguro que habríamos vencido a Bélgica" (4)

A la tornada a Barcelona 'Bandy' es troba amb un ambient que s'ha anat tornant desfavorable. En el mateix sí del CNB augmenten les resistències als canvis efectuats, a la vegada que entre els més veterans la insatisfacció és manifesta amb major cruesa, inclús amb actes de indisciplina. El resultat és que Andrés Zolyomy renuncia a una hipotètica ampliació del seu contracte i decideix emprendre el camí de retorn a Itàlia.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 4 de març de 1953, 
amb l'anunci de la marxa imminent d'en Andrés Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En l'article de 'El Mundo Deportivo', quin titular reproduïm, el periodista Vicenç Esquiroz es lamenta de la marxa de l'entrenador hongarès tot comentant:

"... hasta cierto punto, nos sorprende que Zolyomy haya durado cinco años, porque los mismos que le elogiaron y encumbraron en sus comienzos, al año ya despotricaban y le hallaron infinidad de defectos... Ya etonces, Zolyomy nos comentó que en nuestra natación y en (nuestro) waterpolo existia un 'ambiente enfermo, deportivamente hablando'. Transcurrió el tiempo, se formó indudablemente el mejor equipo de waterpolo que hemos conocido, pero que en la reciente Olimpíada no estuvo a la altura que todos deseábamos...

A fin de cuentas el mejor comentario que puede hacerse en estos momentos es que Zolyomy marcha a Italia con un ventajoso contrato... Lo que justifica que, hasta cierto punto, tenga que estar agadecido a quienes, en estos últimos tiempos, con una insistencia machacona han ido sembrando discrepancias e indisciplina entre los nadadores"

En qualsevol cas, en 'Bandy' Zolyomy no se'n va d'aquesta primera etapa espanyola amb les mans buides... en el camí, a més de la pròpia experiència waterpolística amb els seus dos primers Jocs Olímpics, s'emporta dues vivències a la vida privada que seran per a tota la vida:

• El maig de 1949, poc més d'un any desprès de la seva arribada, és casa amb la nedadora del CNB Carmen Segura, en un matrimoni feliç que és perllongarà fins al traspàs del 'Bandy' el 5 de juliol de 1992

• A l'abril de 1953, pocs dies abans de la tornada a Itàlia, adopta la nacionalitat espanyola, de manera que és complementa la seva personalitat hungaro-italiana amb el seu sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya.

Sobre aquesta darrera circumstància, en declaracions a 'El Mundo Deportivo' del 24 d'abril de 1953 en fa saber els motius:

"Los motivos han sido puramente sentimentales. Desgraciadamente, los exilados húngaros estamos sin patria. Y yo, en España he hallado afecto y dejo a buenos amigos. Sin olvidar que mi esposa es española, y concretamente barcelonesa. Por lo que se refiere a volver a Barcelona, como entrenador no puedo saberlo, pero pienso venir con la frecuencia que mis ocupaciones me lo permitan. De momento me marcho con mi esposa, pero no abandonamos nuestro piso en Barcelona... Dejo con nostalgia el Club, Barcelona y España, y antes de partir pienso inscribirme como socio en el Club Natació Barcelona."

Pàgina del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 307 del febrer de 1953, amb 
la noticia de la marxa de Zolyomy, on s'inclou una fotografia 
autògrafa d'ell mateix, dedicada a l'entitat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Segona estada a Italia, 1953-1964...

El retorn a terres italianes és produeix per la crida del 'Canottieri Napoli' de la seva estimada ciutat napolitana. Poc més d'un any desprès, aquest retorn el porta a l'enyorat 'Rari Nantes' de la capital de la Campània, on es retroba amb els seus antics amics i camarades esportius.

Retrobada amb els companys del 'Rari Nantes', campions d'Itàlia de 1939. 
'Bandy', primer ajupit a l'esquerra, és fotografia amb els De Filippis, 
Bulgarelli, Buonocore, De Silva, Arena i Grimaldi.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Cap a finals del 1956, a les envistes dels JJ.OO de Melbourne, es produeixen canvis a la FIN que desemboquen en el nomenament de 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de la selecció nacional italiana. Substitueix a una altra llegenda del waterpolo 'azzurro', Mario Majoni, antic company de Zolyomy en el 'CanottieriOlona' del 1947. Majoni va ser or olímpic com a jugador a Londres 1948; mentre que com a entrenador assoleix el bronze als Jocs d'Helsinki 1952.

L'estranya i profunda crisi que és desencadena a la FIN i p`rovoca aquests canvis, és descrita seixanta anys més tard dels fets, per el periodista especialitzat Eduardo Osti de la següent manera:

"Com passa sovint, la derrota és òrfena. Pitjor encara, només té un pare: l'entrenador... Després d'un torneig preparatori per als Jocs Olímpics de Melbourne 1956, en que Majoni va denunciar les pèssimes condicions organitzatives en què es va veure obligat a treballar, els diaris van rebre una confusa nota de premsa de la FIN, que anunciava la decisió de substituir Majoni per 'Bandy' Zolyomy, un llegendari entrenador hongarès, ja protagonista a Itàlia a finals dels anys 40..." (4)

Aquest nomenament va suposar per el 'Bandy' l'entrada en un període culminant de la seva carrera waterpolística, que l'ha de portar a l'aconseguiment de l'or olímpic als Jocs de Roma 1960, dirigint el 'setebello' italià.

Davant la imminència de Melbourne 56, Zolyomy es proposa una renovació quasi completa de l'esquadra 'azzurra', tot pensant amb els Jocs de Roma 1960, que tant ell com la nova junta de la FIN s'han fixat com a objectiu prioritari. Ja a Melbourne desplaça un equip clarament rejovenit, prescindint de gran part dels jugadors que han guanyat el bronze als Jocs de Helsinki 1952.

Imatge de l'equip italià en fase de preparació per a Melbourne. Bardi, Manelli, 
Dennerlein, Zolyomy (E), D'Altrui, Cavazzoni, Buonocore, Marcotulli,
Antonelli i Kneeling. Ajupits: Parmeggiani, D'Achille, 
Pizzo, Marciani, P. Lonzi i G. Lonzi.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Tot i la renovació, Itàlia s'acosta a les medalles a Melbourne, aconseguint la quarta posició. El mateix Zolyomy, vint anys més tard, recorda així la seva arribada  a la selecció italiana, just abans de Melbourne:

"Los Juegos Olímpicos de Melbourne estaban a pocas semanas de distancia, y la parte napolitana de la Federación Italiana de Natación se impuso. Destituyeron a Majoni y nombraron a Zolyomy (sic) en su lugar. Ya se habia hablado de mi unos años antes, pero el presidente era Antonio Greppi, exalcalde de Milán; un hombre de la Resistencia cuyo hijo Mario habia caído como partisano. (Yo) no podia ser aceptado con mi pasado, a pesar de que no estaba manchado, como insisto, ni por el dinero ni por la sangre...

Para Melbourne quería rejuvenecer el equipo rápidamente, incorporando jugadores menores de veinte años como Pizzo o Parmegiani... Fuimos a Melbourne para prepararnos para Roma 1960 y terminamos cuartos detràs de los tres habituales: Hungría, Yugoslavia y la URSS, pero perdimos con los dos últimos por un solo gol." (2)

L'any 1958, en la primera convocatòria oficial de Gianni Lonzi en la selecció absoluta, el 'setebello' empata amb Alemanya i Hongria, encara que perd amb Iugoslàvia. El mateix any, al Campionat d'Europa de Budapest repeteix la posició olímpica, assolint el quart lloc.

El 1959 és l'any de preparació per els anhelats Jocs Olímpics de Roma 1960. La activitat a la selecció 'azzurra' de waterpolo s'incrementa notablement. Amb l'increment de les competicions internacionals succeeix que els resultats són contradictoris. Algunes derrotes, com ara el 8-3 contra Hongria i les rebudes al Torneig de Moscou contra la URSS i Hongria, desencadenen una situació compromesa per la posició de l'entrenador nacional. Afortunadament, la figura del director de l'equip, Sergio Catalani, ha de ser determinant en fer costat a Zolyomy i als jugadors implicats, de manera que finalment és supera la crisi.

'Bandy' Zolyomy a la piscina on és fa la preparació olímpica del 'setebello' italià 
durant un entrenament del maig de 1960, llençant la pilota als jugadors.
Font: Centro di Documentazione Sportiva. Roma

En començar l'any 1960 la preparació arriba al seu moment àlgid. S'empata dues vegades contra Iugoslàvia, mentre que és guanya també dos cops contra Alemanya i una sola vegada contra Paisos Baixos, Gran Bretanya i Romania.

Com hem dit, tant en Bandy Zólyomi com la FIN tenien com a objectiu els Jocs de Roma. Durant aquest període de quatre anys l'entrenador va tenir l'oportunitat de posar a prova i identificar els jugadors que podrien portar Itàlia a l'or olímpic. 

De l'equip de Melbourne, Zólyomi només conserva tres jugadors: Rosario Parmegiani, Luigi Mannelli i Geppino D'Altrui, tots de Nàpols. Recupera a Salvatore Gionta del 'S.S. Lazio', l'únic present a Hèlsinki el 1952, que va perdre's Melbourne per implicacions laborals. En lloc dels dos porters del Melbourne, Enzo Cavazzoni i Cosimo Antoneli, confia en Dante Rossi de Nervi i Brunello Spinelli de Florència. Confia en els joves jugadors emergents del 'Pro Recco' Eraldo Pizzo i Franco Lavoratori; Giancarlo Guerini del 'SS Lazio' i Amedeo Ambron del 'Rari Nantes'. Compta també amb Gianni Lonzi i Danio Bardi de Florència.

A Roma, del 25 de juliol al 3 d'agost, l'equip italià guanya la medalla d'or derrotant als equips de Romania per 4-3, Japó per 8-1, Alemanya (F) per 3-0, la URSS per 2-0 i Iugoslàvia per 2-1; empata finalment amb Hongria per 3-3. L'objectiu ha estat assolit: la selecció italiana de waterpolo ja és campiona olímpica !.., i en Andrés Zolyomy Biczo hi té molt a veure... 

L'equip del 'setebello' italià campió olímpic a Roma 1960. Bardi, G. Lonzi, Spinelli, 
Catalani (DT), D'Altrui, Rossi, Zolyomy (E) i Guerrini. Ajupits: Ambron, 
Lavoratori, Gionta, Manelli, Parmeggiani i Pizzo.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Com és d'esperar, la FIN renova la confiança en el 'Bandy', a qui la premsa especialitzada ja coneix com al 'zingaro del pallone'. Les expectatives de resultats per a Toquio 1964 han passat de ser altes a ser extremes... ja tant sols queda repetir final i, a poder ser, tornar de Japó amb l'or olímpic.

Amb aquests nou objectiu en 'Bandy' segueix introduint joves jugadors a l'equip nacional, com ara els Cevasco i Merelo del 'Pro Reco'; Gualdi, Vassalo Moroli i Spinola del 'SS Lazio'; Alessandrini de 'Triestina' i Barlocco del 'Nervi'.

L'any 1962 la selecció 'azzurra' va tenir un greu incident en el Torneig Internacional de Belgrad. Desprès d'haver jugat els primers partits amb una aigua molt freda, però sense incidències, els jugadors italians es van negar a jugar cap partit més en aquelles condicions. El resultat va ser que la FIN va castigar als millors jugadors italians sense poder tornar a la selecció en tot aquell any, de manera que el 'setebello' italià va haver de participar en el Campionat d'Europa de Leipzig 1962 amb un equip fet amb jugadors del segon nivell nacional.

Als Jocs Mediterranis de l'any següent, a Beirut 1963, en 'Bandy' va poder comptar amb l'equip complet i es van proclamar campions desprès de guanyar tots els partits i empatar amb Iugoslàvia, que va ser segona per la diferencia de gols.

I novament arriba la cita olímpica, aquesta vegada a Tòquio 1964. Zolyomy repeteix amb vuit jugadors dels campions de 1960: Bardi, D'Altrui, Guerrini, Lavoratori, G. Lonzi, Parmegiani, Pizzo i el porter Rossi. L'equip el va completar amb Cevasco, Dennerlein i Merello. 

Per bé que en la ronda inicial Itàlia va quedar primera del seu grup, en rondes posteriors va perdre amb l'equip de la URSS 2-0; mentre que en la fase final va sumar les derrotes davant d'Hongria 3-1 i Iugoslàvia 2-1. Amb aquests resultats Itàlia va aconseguir una honorable quarta plaça, darrera del pòdium format en aquest ordre per Hongria, Iugoslàvia i URSS.

Imatge de grup de l'expedició d'Hongria, campiona olímpica a Tòquio 1964. 
L'equip campió va formar amb Ambrus, Bodnar, Boros, Domotor, Felkai, 
Gyarmati, Kanizsa, Karpati, Konrad, Mayer, Pocsik i Rusoran.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft. SI  

Com que les expectatives prèvies eren tant altes i el resultat no va ser satisfactori a parer de la nova junta de la FIN, van canviar les tornes i en 'Bandy Zolyomy va ser substituït per en Mario Majoni, repetint en sentit contrari les decisions presses l'any 1956...

Per a Zolyomy va ser un dels cops durs que s'ha emportat en la seva vida professional, quedant-se sense equip a Itàlia i havent menystingut els anys anteriors importants ofertes d'Espanya i d'altres països interessats en els seus serveis. Va acudir en el seu socors un antic seu deixeble, en Gianni Lonzi, que llavors militava en el 'Rari Nantes Camogli' i va aconseguir que la junta directiva el reclamés com a entrenador, per bé que en unes condicions extremes. 

Segons va explicar el 'Bandy' al seu deixeble i amic, Josep Brascó Catà, l'experiència li va confirmar que ell podia sobreviure amb molts pocs diners, com ja havia fet en els temps de la postguerra. En Brascó, en entrevista de l'any 1918, ens ho explica així:

"Presumia, i amb raó, d'haver guanyat molts diners... Ell deia, però, que podria viure tranquil·lament sense diners, amb sis rals... i posa com a exemple que a la seva segona etapa a Itàlia, abans de tornar per segon cop aquí (a Barcelona), ell estava a la misèria... perquè havia sigut acomiadat com a entrenador de la nacional, després de Tòquio, on van quedar quarts mentre que les aspiracions de la federació italiana eren les de repetir la medalla d'or de Roma... Total que el van liquidar i aleshores el salva econòmicament el Lonzi, que era jugador de l'equip de Camogli, i aconsegueix que el contractin com a entrenador. Quan arriba a Camogli els directius li diuen: 'nano !... no tenim calés per pagar-te...' perquè ja tenia un 'caché' elevat aquella època '... però mira, aquí menjaràs i dormiràs; tens casa, menjar i algun 'caleret' tocaràs'. 

Quines condicions de vida eren, no ?. Doncs el van col·locar en un garatge que hi havia a la ciutat, amb un llit en un 'raconet' (riu). Menjava a la pizzeria del costat i el club pagava el que pagava... quan podia. No, a veure... us explico això perquè ell sempre diu: 'sí,... jo tinc (ara) molts calés, i visc bé amb els calés que tinc, però també he provat que puc viure sense res...jo m'adapto a tot' ". (5) 

Segona i darrera etapa a Espanya, 1966-1972...

Passat l'èxit esclatant de l'or olímpic de Roma 1960 a Zolyomy li plouen ofertes de contractació de diferents paisos, incloent una del Estats Units. Recordant la seva primera estada a Barcelona, s'escolta amb un interès preferents les que li arriben de la seva nació d'adopció.

A la premsa especialitzada de Barcelona van anar sortint noticies sobre el possible retorn professional del 'Bandy' a la ciutat...

Dos titulars de 'El Mundo Deportivo' separats per poc més de dos mesos, 
el primer de novembre de 1963 i el segon de gener de 1964, 
insistint en el possible retorn de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sense gaire marge de dubte, la informació que recullen els titulars ha estat filtrada per el mateix 'Bandy' a en Vicenç Esquiroz - autor de les noticies - atesa l'amistat que mantenien. A senyalar que la voluntat de Zolyomy és la de tornar a Barcelona, però sempre que sigui com a entrenador de la selecció, i no d'un club determinat; és per això que les noticies insisteixen en aquest punt, tot passant la 'patata calenta' a la FEN.

La campanya pro-vinguda de l'entrenador hungar-italo-espanyol segueix. Però un cop passats els Jocs de Toquio 1964, quan s'esperava el seu retorn, salta una nova noticia que sembla allunyar definitivament la possibilitat. El 'Bandy' ha abandonat la tasca d'entrenador i s'estableix a Roma obrint una botiga dedicada a la venda d'antiguitats.

Pàgina del setmanari 'Vida Deportiva' del dia 6 de febrer de 1965 
on s'informa sobre la nova situació professional de Zolyomy.
Font: Centre de Documentació del F.C. Barcelona. Ft. SI

Finalment les coses van succeir de manera diferent a ambdues versions. Andrés Zolyomy va retornar com a entrenador a Espanya, prèvia liquidació dels seus assumptes a Roma, però no com a entrenador de l'equip nacional sinó novament contractat per el Club Natació Barcelona. A més aquesta segona etapa no s'inicia el 1965, com s'esperava, sinó que l'inici de la seva funció com a Director Tècnic del CNB és produeix a primers de març de 1966.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 8 de març de 1966, on és dona compte 
de l'inici d'activitats d'en Zolyomy com a Director Tècnic del CNB.
Font: Hemeroteca ARCA

Encara que inicialment s'empra aquesta fórmula de Director Tècnic, per donar a entendre que l'entrenador de waterpolo del club seguirà sent en Agustí Mestres, la realitat és que ben aviat queda clar que el 'Bandy' és qui fa i desfà, incloent-hi la preparació diària dels jugadors. 

A més simultanieja aquesta càrrec amb el d'entrenador de la selecció espanyola, com ja va fer en la seva primera etapa. Per acompanyar-lo com a seleccionador, la FEN nomena a en Joan Lluís Abellán, ex-jugador promocionat per el 'Bandy' a la selecció espanyola l'any 1949, quan tenia setze anys.

En aquestes circumstàncies la selecció espanyola comença aquesta nova etapa amb un resultat mediocre als Campionats d'Europa de Utrecht, on queda en la dotzena posició, mentre que aquest any de 1966 el CNB segueix revalidant, de manera imparable, la seva posició com a campió d'Espanya de waterpolo.

Equip espanyol participant al Campionat d'Europa a Utrecht 1966. 
Zubicoa, Casas, Rodés, Bestit, G. Moner, Abellan (S) i Mas. 
Ajupits: Borell, Codera, Moliné, Ibern i Ll. Garcia.
Font: Història del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft. SI

Uns quants mesos desprès la política de renovació de l'equip nacional impulsada per el nou tècnic comença a fer-se palesa. El setembre de 1967, en el V Jocs Mediterranis celebrats a Tunis, un renovat equip assoleix la medalla de bronze, acompanyada en el pòdium per la campiona Itàlia i per Iugoslàvia.

Equip espanyol als V Jocs Mediterranis de Tunis 1967. Corell, Ibern, 
Torres, Borrell, Brugat, Casas, Bestit i Fortuny. Ajupits: 
Rubio, Padrós, Codera, Mas i Escartín.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

Malgrat una moderada satisfacció per els resultats obtinguts, Zolyomy no podia oblidar els criteris que el guiaven en tornar a Barcelona:

• Cal apostar, com sempre ha fet en la seva carrera esportiva, per una renovació de l'equip espanyol basada en la incorporació de joves talents, tot potenciant les categories inferiors, júniors i juvenils

• És del tot indispensable ampliar la base del waterpolo català i espanyol, la qual cosa vol dir potenciar a d'altres clubs catalans i de la resta d'Espanya

Aquests propòsits topen sovint amb la realitat de ser contractat per el CNB, de manera que l'any 1967 mira de superar aquesta contradicció passant a dependre únicament de la FEN, en el càrrec d'entrenador nacional amb dedicació exclusiva. La pretensió és entomada per la FEN al gener de 1968, no sense que és produeixi una intervenció en aquest sentit d'en Juan Antonio Samaranch, llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes'.

Amb el nou càrrec el 'laboratori' i lloc de treball del Zolyomy passa a ser la Piscina Sant Jordi, on entrena als migdies i al vespre.Tot i el nou càrrec, el camí no es troba exempt de dificultats, algunes sorgides en el sí del CNB. En Joan Lluís Abellán, ex-jugador històric del Barcelona i de l'equip espanyol i seleccionador nacional, ho resumeix així:

"Llavors en Zolyomy és dedicava plenament a treballar a la Sant Jordi..., i va passar que d'acord amb les seves idees va començar a cridar per els entrenament a molta gent de clubs de fora del CNB, i en un moment determinat succeeix un fet del qual en sóc testimoni presencial: arriben (a la piscina) el senyor Manguillot i el senyor Batallé, i van veure que a l'entrenament hi havia uns quants jugadors del Barcelona que eren a la banqueta... van agafar tal emprenyada que els van donar l'ordre de no assistir més als entrenaments de la nacional !... Vaig haver d'anar a parlar amb el president del CNB, el senyor  Sentis, per veure que havia passat i finalment la 'cosa' és va poder arreglar."

El mes de març del mateix 1968 té lloc a la Piscina Sant Jordi de Barcelona una estada de la selecció hongaresa de waterpolo per a entrenar amb la espanyola. Desprès d'una setmana d'entrenaments diaris, el dissabte 16 de març es disputa un partit entre ambdues seleccions que culmina amb el resultat de 2-2, empat assolit amb un monumental xut d'en Jordi Borrell des de la meitat de l'espai de joc.

Samaranch i Zolyomy es saluden a la Piscina Sant Jordi el 16 de març 
de 1968, en acabar el partit on Espanya empata 2-2 amb Hongria.
Font: Fites en la Història de la Natació Catalana. Sierra i Domènech. Ft. Montejano

S'acostaven els Jocs Olímpics de Mèxic 1968, i l'esquadra espanyola de waterpolo culminava una renovació important de l'equip, que va resultar en la presentació de la selecció de menor edat de la competició; amb joves com ara Meya o Rubio i, especialment, Joan Jané que amb 15 anys era el benjamí de l'equip.

El torneig olímpic de waterpolo es celebra entre els dies 14 i 26 d'octubre. És la sisena cita olímpica de Andrés 'Bandy' Zolyomy; mentre que per a la totalitat dels jugadors és tracta del seu debut com a olímpics, atès que el waterpolo espanyol no ha participat en els Jocs des de Helsinki 1952.

Espanya s'integra en el grup A de la fase prèvia, amb Alemanya, Hongria, URSS, Cuba, USA i Brasil. Tot i desenvolupar un bon joc, és perd de manera ajustada amb Cuba 4-3 i més àmpliament amb Alemanya (F) 5-3 i USA 10-7; només és pot empatar 6-6 amb Brasil, mentre que Hongria i la URSS ens superem amb escreix, 7-1 i 5-0, respectivament. En les rondes finals per la classificació definitiva, s'aconsegueix vèncer a Alemanya (F) 7-5 i al Japó 5-0, assolint la novena plaça.

Equip espanyol als Jocs de Mèxic 1968. Sierra (D), Abellán (S), 
Zubicoa, Jané, Rubió, Brugat, Padrós i Zolyomy (E). Ajupits: 
Mas, Meya, Ibern, Codera, Bestit i Borrell.
Font: Historia del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft SI

Passat Mèxic, el proper objectiu plantejat a l'equip espanyol de waterpolo és el repte dels Campionats d'Europa que han de tenir lloc a Barcelona l'any 1970, de manera que Zolyomy enfoca la preparació cap a aquest esdeveniment. Això el porta a seguir incidint en la preparació de la categoria júnior, a més de la dels jugadors del primer equip.

El 1969 l'equip júnior d'Espanya queda en segona posició al Torneig de l'Est a Berlín, guanyant a Itàlia 9-6, a Iugoslàvia 5-0 i a Paisos Baixos 12-8. Només és derrotada per l'equip amfitrió per 4-2. A l'equip s'inclouen jugadors que han d'arribar a la selecció absoluta en un futur molt proper, com ara els Franch, Puigdevall, Guardia o Cardellach... També amb aquestes noves generacions és comença a conseguir l'extensió del waterpolo català i espanyol a clubs diferents del degà CNB, com el Barceloneta, el Montjuïc, el Sabadell, el Terrassa i d'altres.

En aquest mateix Torneig de l'Est de l'any següent a Belgrad 1970, l'equip espanyol guanya una posició i és converteix en el campió, representant un dels primers grans èxits de les noves generacions de waterpolistes, en imposar-se a equips com els de Alemanya, Itàlia, Iugoslàvia o Paisos Baixos. Per a referendar aquest impuls de l'equip júnior, en el Campionat d'Europa de la categoria celebrat a Rotterdam s'assoleix el subcampionat, que repetirà el 1971 a les Piscines Picornell de Barcelona.

Equip júnior espanyol campió del Torneig de l'Est de 1970 a Belgrad. 
Sans, Jané, Soler, Guardia, Puigdevall, Comas i Tortajada. Sota: 
Grau, Cànovas, Zolyomy (E), Rosique i Sopesens.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Finalment, aquest mateix 1970 s'encara el Campionat d'Europa absolut que té lloc a les Piscines Bernat Picornell del 11 al 19 de setembre. Malgrat les expectatives de quedar entre els sis primers llocs, el cert és que la selecció absoluta acaba vuitena la competició, en perdre contra la URSS 8-3, Alemanya (F) 5-3 i Romania 4-3. Malgrat això, la FEN mostra el suport a la tasca d'en 'Bandy' prorrogant el seu contracte fins als Jocs Olímpics de Munich 1972, tot nomenant-lo Comissari Tècnic de la federació.

L'any 1970 és un any transcendental per el waterpolo català i espanyol per el fet que el Club Natació Barcelona, que havia guanyat des de 1912 els Campionats d'Espanya i/o les Lligues Nacionals que es venien celebrant, perd en la V Lliga Nacional de waterpolo la seva hegemonia  a mans de l'equip del Club Natació Barceloneta, entrenat per en Manuel Ibern Lérida 'Polichon', pare del jugador Manuel Ibern Alcalde.

Equip del C.N. Barceloneta que va ser el primer club espanyol en guanyar una 
competició nacional al degà CNB. 'Polichón' (E), Arruga, Fortuny, Méndez, 
Culebras i Monsonis. Ajupits: Espinosa, Cànovas, Bosque, Ruiz i Ibern.
Font: 100 Años Waterpolo. Juan A. Sierra. Ft. SI

La significació del fet va més enllà de l'anècdota: representava el triomf de l'estratègia seguida per en Andrés Zolyomy per tal de promocionar i diversificar el waterpolo del país, a la vegada que parla d'una certa herència seva en les persones d'en Manuel Ibern Lèrida 'Polichón' i d'en Josep Brascó Catà, que és van convertir junt amb el 'Bandy' en un trio inseparable, units a més de per l'amistat per un compromís conjunt de treballar per la consecució dels mateixos objectius. 

En 'Bandy' prepara la retirada...

Ja a finals de 1971 comencen a aparèixer a la premsa especialitzada els rumors d'un possible relleu en el càrrec d'entrenador de l'equip Nacional...

En declaracions al setmanari 'La Hoja del Lunes' del 1 de març de 1972 en mateix 'Bandy' és pronuncia sobre el fet de deixar de ser l'entrenador de l'equip espanyol:

"Por lo menos dejaré de ser el entrenador. Mis propósitos son el nombrar un sustituto para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblimente como seleccionador... Mis propósitos son los de retirarme son muchos los años que llevo como entrenador..."

Retall de l'article publicat a 'El Mundo Deportivo, per José M. Miedes 
el 22 de març de 1972, confirmant la decisió ferma de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sembla que en Andrés Zolyomy Biczo creu que ha arribat l'hora de prendre's un descans de la presència constant a la vora de la piscina com a entrenador per més de quaranta anys... Amb més insistència aquests primers mesos de 1972, molt abans dels Jocs de Munich 1972, es van concretant possibles substituts. 

És parla de tres entrenadors hongaresos que, per circumstàncies diferents, parlen perfectament el castellà: Dezso Gyarmati, supervivent de la generació hongaresa del dramàtic partit del 'bany de sang' a la final olímpica de Melbourne 1956, que ha esta entrenador de la selecció de Colombia (6); Kálmán Markovits, or olímpic a Melbourne 1952 i Helsinki 1956 i entrenador de l'equip nacional mexicà i Károly Laky, or olímpic com a entrenador a Toquio 1964 i entrenador de la selecció cubana des de 1967.

En aquells anys era preceptiva l'autorització de la federació hongaresa per a que un entrenador del país pugui entrenar a una selecció estrangera, que sembla que no va ser possible en aquell moment. És va parlar llavors del gran amic-adversari d'en Zolyomy, l'italià Mario Majoni, però les converses tampoc van arribar a bon port.

El cas és que el 'Bandy arriba a Munich per a començar els seus setens i darrers Jocs Olímpics sense haver aclarit qui l'ha de substituir com a entrenador nacional. El torneig de waterpolo es celebra entre el 27 d'agost i el 4 de setembre. L'equip espanyol es troba en el grup C, junt amb la URSS, Itàlia, Bulgària i Japó. Es guanya al Japó i a Bulgària pel resultat de 6-4, mentre que és perd amb la URSS 8-5 i amb Itàlia 6-2. 

És passa a la classificació que va del setè al dotzè lloc, on juguem contra Paisos Baixos, Cuba, Romania i Austràlia, mentre que ens val el resultat contra Bulgària de la fase prèvia. És guanya a Austràlia per 8-4 i val la victòria contra Bulgària 6-4; mentre que perdem contra Paisos Baixos 7-5, Cuba 4-3 i Romania 7-3, resultant que l'equip espanyol és classifica en la desena posició.

A Munich l'estat anímic d'en Andrés Zolyomy Biczo ja està molt deteriorat, fet que porta com a conseqüència l'anècdota del 'debut' no previst com a entrenador de la selecció espanyola, en el partit contra Austràlia, d'una persona de la màxima confiança del 'Bandy', però que era a Munich com a simple espectador, sense cap tipus de vinculació amb la delegació oficial. Parlem, clar, d'en Josep Brascó Catà que es troba tranquil·lament en un càmping de Munich amb la seva companya Neus quan rep l'avis d'anar a veure a Zolyomy a la seva habitació de la Vila Olímpica per un assumpte urgent. (7)

L'equip espanyol de waterpolo a Muncih 1972. Zolyomy (E), 
Soler, Jané, Rubio, Guardia, Franch, Puigdevall, Sierra (D). 
Ajupits: Sans, Padrós, G. Ventura, Bestit i Cànovas.
Font: CROL n. 92, Octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A Munich 1972, Andrés Zolyomy Biczo s'adreça, en una de les 
darreres ocasions, als seleccionats espanyols de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. Sierra

Aquest darrer cicle olímpics posa punt i final a la carrera esportiva del 'zingaro de la pallanuoto' o del 'mag del waterpolo', com és conegut Zolyomy a Itàlia i Espanya respectivament.

Aquest hongarès, italià per vocació i espanyol per residència i nacionalitat, encara ha de perllongar per uns anys la seva vinculació al waterpolo espanyol com a directiu de la FEN, per a acabar finalment retirat a la seva casa de Tossa de Mar, on ha de veure la fi dels seus dies poc abans de començar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, sempre en companyia de la seva inseparable Carme Segura.

Resumir la llegendària trajectòria d'aquest 'homenot' - en termes planians - del waterpolo mundial és un repte difícilment assolible, però ho hem intentat amb tot el nostre cor i la nostra estima pel personatge...

Quadre resum de les set participacions olímpiques 
com a entrenador del 'Bandy' Zolyomy.
Font: Viquipèdia

Yiannis Giannouris i Josep Castellví

(1) Béla Komjádi (1892-1933), conegut com Béla Bácsi - oncle Béla - pels seus jugadors Ha estat un dels més grans jugadors i entrenadors del waterpolo hongarès, del qual se'l considera el seu pare i iniciador. Va ajudar Hongria a formar l'equip nacional masculí de waterpolo, incloent-hi els equips olímpics sense medalles de 1912 i 1924, i els equips dels Campionat d'Europa de 1926, 1927 i 1931, tots els quals van guanyar la medalla d'or. Va morir el 1933, mentre jugava a waterpolo, als 41 anys.

(2) Totes les declaracions de Zolyomy resaltades en aquest Identitats amb la referencia (2) han estat extretes de la traducció al català de l'entrevista publicada l'any 1987 a 'La Gazzetta dello Sport' per el seu prestigiós periodista especialitzat en natació i waterpolo Aronne Anghileri (1927-2014); amb el títol de: "Andrea 'Bandy' Zolyomy ovvero la pallanuoto como amore. Maestro e zingaro"

(3) En 'Bandy' Zolyomy es trobava políticament còmode en la situació italiana sota el règim de Benito Mussolini. El seu compromís amb les estructures del règim el va porta a conseqüències complexes desprès de l'ocupació d'Itàlia per els aliats el 1943, que va suposar per a Zolyomy un temps passat a diferents centres de reclusió. En parlarem més extensament en la segona part d'aquest Identitats.

(4) Eduardo Osti és un altre de la àmplia nòmina de periodistes italians especialitzats en la natació i el waterpolo. La cita que publiquem és extreta d'una sèrie d'articles sobre la fita de l'or olímpic de Roma titulada "Roma 1960, Setebello ancora d'oro", publicada a la web 'Waterpòlo Development World' el 8 d'abril de 2016

(5) El text de la narració per en Josep Brascó Catà de la capacitat del 'Bandy' per moure's per el món, sense dependre exclusivament de la seva capacitat monetària, és extret de la llarga entrevista que ens va facilitar l'any 1918 per a confegir el 'Carnet de Soci' que li és dedicat en aquest bloc, del qual us en deixem la referència:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/carnet-de-soci-josep-brasco-cata.html

(6) L'anomenat 'Bany de sang de Melbourne' fa referència al accidentat i violent partit de waterpolo, final dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956, quin encontre va tenir lloc pocs dies desprès de la brutal agressió patida per el poble hongarès, quan l'exèrcit soviètic inicia la invasió d'Hongria amb 150.000 homes i 6.000 tancs, ordenada per Gueorgui Júkov ministre de defensa soviètic, per tal d'aplastar l'anomenada 'Revolució hongaresa' d'octubre de 1956; els militars soviètics es van enfrontar als manifestants produint 3.000 morts durant la revolució i 20.000 durant la repressió posterior. En aquest context és on es situa la final de Melbourne 1956, quan els hongaresos cerquen i aconsegueixen de guanyar als waterpolistes de la URSS per 4-0, no sense pagar un tribut amb alguns jugadors amb ferides obertes i sagnants.

(7) La situació produïda en la direcció de la selecció espanyola a Munich 1972, al partit que l'ha d'enfrontar a Austràlia en la classificació dels llocs del 7 al 12, ha estat amplament reflectida en aquest bloc en l'enllaç que aquí us deixem:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/08/sprints-josep-brasco-cata-un-debut.html

Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (iII)

Introducció

En aquesta segona i darrera part de l'article ens volem centrar en una anàlisi dels primers anys del waterpolo a Catalunya. Més específicament, intentem de fer una recerca dels primers Campionats d'Espanya de Waterpolo els anys anteriors a la creació dels organismes reguladors d'aquest esport: la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA-1920) i la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA-1921). Ens hem centrat, per tant, en els anys que van de l'any 1912 al 1921.

Per tal d'assolir-ho hem utilitzat algunes de les fonts que són al nostre abast:

• D'una banda les fonts secundàries que informen i/o analitzen els fets a posteriori, com ara els llibres o articles d'en Joaquim Morera Pujals, els d'en Juan Antonio Sierra Puerto i d'altres que informen del waterpolo d'aquells anys, com són algunes informacions de les actuals RFEN  - FENA - i FCN - FCNA -.

• Per altre part, hem mirat d'aprofundir en les dades primàries elaborades en el moment que succeïen els fets, com ara les publicacions escrites de l'època: diaris, setmanaris i altres recursos contemporanis dels anys estudiats.

Durant aquests primers anys dels que també és deia, de vegades, 'futbol acuático' el que actualment coneixem com a waterpolo s'escrivia sempre 'water-polo'; amb el guionet separador o sense, però sempre amb dues paraules.

Alguns antecedents

És prou conegut que el primer partit considerat com a 'oficial' de waterpolo va tenir lloc a la platja de la Mar Vella de la Barceloneta, davant dels 'Banys Orientals', el diumenge 12 de juliol de 1908, pocs mesos desprès de crear-se el degà Club Natació Barcelona (CNB) . Va ser en Bernat Picornell l'encarregat d'organitzar els dos equips d'entre els socis del club, a la vegada que ell mateix en va ser l'àrbitre.

En Juan Antonio Sierra, en un dels seus llibres, descriu així aquest moment:

"¿ Que preparación tenian los dos equipos que disputaron el partido ? Ninguna o casi ninguna. Unas indicaciones de Bernat Picornell, que ya había jugado en su Marsella natal, y unos cuantos consejos de algunos socios extranjeros que lo habían practicado o presenciado en su país, especialmente un inglés llamado Edward Thorton.

Bernat Picornell fue el encargado de formar los equipos y de arbitrar el partido. En el 'Equipo Azul' puso a Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell (su hermano), Hugo Moller, Frederic Baertschi, Edwald Poeschke i Detlef Rabe; y en el 'Equipo Blanco' a A. von der Heyden, Carles Granicher, Manuel Fernández, Ricard Luján, Robert Millar, Frederic Rauret y Edwald Miles.

El juego agradó al público que presenciaba el espectáculo desde la orilla, pese a estar un tanto lejos, porque el campo de juego se colocó unos cien metros mar adentro..." (1)

Per allò de les coincidències, només una setmana més tard, el diumenge 19 de juliol de 1908, es va crear la 'Federation Internationale de Natation Amateur' (FINA), amb seu a Londres. El reglament del waterpolo emprat  en aquest primer partit, per tant, encara no provenia de cap entitat reguladora oficial.

La premsa del moment el va publicar uns dies després. Segurament es desprenia de les normes anglo-escoceses, les primeres a implantar-se de manera formal, que van ser força acceptades als països europeus que s'iniciaven en aquest esport.

Imatge i reglament del primer partit de 'water-polo', jugat a la platja de la 
Barceloneta, publicats a 'Los Deportes' el 15 de juliol de 1908.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

El C.N. Barcelona mostra ben d'hora les seves ànsies per a confrontar els seus equips de waterpolo amb contrincants internacionals. Els primers que li permeten aquest contacte són equips improvisats, formats per mariners dels bucs de l'armada britànica que sovint són ancorats al port de Barcelona. 

D'aquesta manera, el 13 d'agost de 1908 a la platja dels Orientals un equip del CNB s'enfronta en partit de waterpolo als mariners del creuer anglès 'Bacchante', perdent per 4 a 0. Dos anys més tard és repeteix l'experiència, però aquest cop el rival és l'equip format per mariners cel creuer 'Russell', que participa en una nova visita de l'armada del Regne Unit a Barcelona. El partit, disputat el 11 de setembre de 1910 a la platja dels banys de Sant Sebastià - nova seu del CNB -, acaba també amb resultat favorable a l'equip anglès, aquest cop per 6 a 0.

Retall del setmanari 'La Ilustració Catalana' del 18 de setembre de 1910, amb 
la imatge i els noms dels equips del CNB i dels mariners del creuer 'Russell'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Llorens

Aquests partits, però, no suposen un veritable debut internacional del CNB, atès que no s'enfrontava a cap club esportiu reconegut.

El primer partit internacional veritable és produeix el dia de la Mercè del mateix 1910, quan el degà del país s'enfronta a l'equip del 'Football Velo Club de Nice' (FVCN) en el curs d'un festival, quin programa es composa de proves de natació de curses, salts, tot finalitzant amb un partit de waterpolo. Com és d'esperar, s'imposa el quadre francès per 4 gols a 1.

Retall de 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre de 1910, amb la informació del 
primer encontre internacional del CNB contra el 'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Les respectives formacions  són: 

• Per el CNB: Bernat Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits 

• Per l'equip del FVCN: Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits. Es troben acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat.

A més de les imatges, 'La Ilustració Catalana' publica una amplia crònica, no signada, sobre el festival d'aquest 24 de setembre. Escrita, segurament, per en Josep Elias Juncosa 'Corredisses', aquest afirma en relació al partit de waterpolo:

"Sigué jugat ab destresa y maestria, y tè de reconèxers que'ls nadadors se portaren admirablement, no obstant la mala mar que feya, que'ls privava d'obrar ab entera llibertat y tenien de prestar atenció al joch y a les imponents onades... Aquest equip nos demostrà qu'era molt justa la fama de que venia precedit; estigueren admirables y nadaren ab energia y correcció finíssima" (2)

L'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur (1874-1971), olímpic a Paris 1900 - on va debutar amb només quinze anys -, Estocolm 1912 i  Anvers 1920 -. A més de realitzar diferents exhibicions de tècnica d'estils de natació, i de tècnica i tàctica individual del waterpolo els dies de l'estada del seu equip, en Vasseur va restar algunes setmanes més a Barcelona, on va estar transmetent els seus coneixements als encara inexperts jugadors del Barcelona.

Campionats d'Espanya de Water-polo, des de 1912 a 1916

A l'entorn de la Mar Vella de la Barceloneta se segueixen aplegant, ja des d'abans de la fundació del C.N. Barcelona, els 'sportmen' que practiquen la natació com un dels seus esports predilectes Un cop fundat el club degà, a la zona dels Orientals coincideixen els socis del nou club amb d'altres nedadors que encara no són afiliats a cap altre entitat esportiva. 

No serà fins al 1913 que sorgirà a Barcelona una segona associació o 'cercle' natatori: el Club Natació Athlètic, que recull molts d'aquests nedadors no afiliats.

Des d'aquell primer partit del 1908 d'aquest 'water-polo' primigeni, a la seu del CNB cada diumenge de la temporada es celebren partits del nou esport. Com que no tenen, els primers anys, altres clubs amb els quals competir, la lluita s'estableix formant equips d'entre els mateixos nedadors de l'entitat. Per tal de distingir-se s'identifiquen amb el color - o colors - que fan servir en el barret de bany 

A la pàgina 5 de la seva obra, ja referida (1), en J.A. Sierra ho descriu així:

"Siempre según Nestor Luján: 'A los casi siempre improvisados Blanco y Azul siguieron el Azul-amarillo, el Blanco-rojo y el Azul-blanco bastante más conjuntados, pero especialmente el Azul-amarillo, por el que pasaron muchos jugadores que después fueron figuras de la especialidad, como Enric Quintana, Joan Barba o Enric Granados' "

Imatge publicada a la revista mensual 'Barcelona Atracción' d'un partit de waterpolo 
a la platja de la Barceloneta als primers anys deu del segle XX. És pot 
distingir l'àrbitre dempeus en una de les barques.
Font: Heneroteca ARCA. Ft. SI

Com s'observa en la imatge, els primers partits tenien lloc a la platja, davant dels Orientals o de Sant Sebastià. En estar sempre exposats a les onades de la mar succeïa que quan l'esport és va anar fent més popular els espectadors, amb l'afany d'apropar-se al joc, acostaven massa les seves barques i reduïen l'espai acotat per el joc, arribant sovint a haver de suspendre algun dels partits.

Serveixen a aquest respecte dos diferents comentaris de premsa d'aquells anys inicials:

"Como final, el Club de Natación (Barcelona) presentó un partido de Water Polo, que resultaba altamanete interesante, pero que no pudo terminarse a causa de que las embarcaciones que presenciaban el espectáculo aconcharon los goals (sic) uno contra el otro hasta llegar a tocarse, con lo cual tuvo que suspenderse el partido" (1910. setmanari 'Los Deportes', crònica de Obenque)

"Desprès s'havia de fer el water-polo, però per falta de vigilància, se tiraren sobre els nedadors innombrables bots que havíen presenciat les regates (prèvies) que no'ls deixaren jugarlo" (1911. 'La Veu de Catalunya', crònica de Corredisses)

Degut a aquesta innegable popularitat que va anar adquirint el nou esport, ja a l'any 1912 es celebra el primer 'Concurso Español de Water-polo', organitzat per el C.N. Barcelona, que les estadístiques de la RFEN consideren com el primer 'Campeonato de España de Waterpolo'. El reglament el proposa el mateix organitzador. Les mides del camp segueixen les regles internacionals vigents aquells anys de 27 x 20 m.

Publicació al diari 'El Diluvio' del dia 15 de setembre de 1915 del reglament que 
regeix el 'II Campionat d'Espanya de Waterpolo' organitzat per el CNB (3).
Font: Hemeroteca ARCA

En el quadre que segueix podem veure un resum dels conjunts participants en cada edició, amb l'equip guanyador i els jugadors que l'integren.

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1912-1916

(*) Alguns equips apareixen de manera esporàdica, un o dos anys, sense més continuïtat

Font: Elaboració pròpia

La interpretació del quadre requereix d'algunes consideracions. Els dos primers anys només hi ha equips del Club Natació Barcelona, mentre que a partit de 1914 s'incorporen primer el C.N. Athlètic i desprès altres equips.

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 15 d'agost de 1912, amb informació 
escrita i gràfica del primer campionat d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Nat.

El 'Club Alemán' era la secció esportiva del 'Club Deutsche Germania', radicat al 'Café Restaurante Suizo' al n. 17 de la Plaça Reial de Barcelona. Comptava amb altres seccions esportives, com la de 'lawn tennis' i la d'atletisme, i en els anys que participa en el campionat de waterpolo - 1915 i 1916 - l'entitat acull gran nombre d'alemanys expatriats d'altres països a causa de la Gran Guerra Europea (4).

La seva participació és caracteritza per dos fets fonamentals; d'una banda sovintegen les ocasions en que l'equip s'acull a no presentar-se en dia del partit, cedint els punts al conjunt contrincant; per altre part no reben massa simpaties de la premsa, de la qual els hi arriben comentaris irònics o despectius, i que sovint els acusa de emprar un joc violent. 

Retall del diari 'l Diluvio' del 9 de setembre de 1915, amb un comentari del 
partit entre l'equip Negre-groc del C.N. Athlètic i el 'Club Alemán'.
Font: Hemeoteca ARCA

El setmanari de 'L'Esquella de la Torratxa' del dia 3 de setembre de 1915 es despatxa comentant sobre el 'C. Alemán', en to sarcàstic, dient que:

"Als Banys Orientals hi hagué també, diumenge al matí, curses i waterpolo. Guanyaren sempre uns alemanys que ara han fet un Club de Natació i és veu que volen acaparar premis com els seus parents d'allà dalt acaparen pobles."

Un nou participant és la secció de natació de la 'Unión Profesional de Dependientes y Empleados de Comercio' (UPDEC), que és un sindicat professional. Vinculat a l'església catòlica i creat l'any 1909 a Barcelona, participa al campionat de manera fugaç. Malgrat les notables diferències d'adscripció ideològica, les seves finalitats són similars a les del 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI), que mitjançant el seu 'Club de Mar' també tindrà seccions esportives anys a venir.

Veient que jugar els partits a les platges depèn massa de l'estat de la mar, no sempre practicable, cada vegada més l'organitzador - el CNB - decideix traslladar els partits dins del port, al lloc conegut com a 'Varadero', contradic de l'escullera de llevant. 

Això també facilita el seguiment del públic, que cada vegada és més nombrós i fidel seguidor del campionat, quines proves solen celebrar-se els diumenges al matí.

Imatge d'un partit de waterpolo del campionat d'Espanya al 'Varadero', 
publicada per la revista 'Barcelona Atracción' del setembre de 
1913. Destaca la imatge de l'àrbitre, a l'esquerra de la foto.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

El campió d'Espanya de waterpolo de la màxima divisió va ser sempre, al llarg de les quaranta primeres edicions, el Club Natació Barcelona, fins que va perdre aquesta imbatibilitat l'any 1972 contra el Club Natació Montjuïc en la quaranta-unena edició. Ultra  conquerir sempre el primer lloc sovint  copava les tres primeres posicions amb els seus respectius equips. Aquest primers anys destaca el conjunt Blau-groc que, amb una composició variable, ha de dominar la competició al llarg de gairebé una dècada. 

Campionats d'Espanya de Water-polo de segona categoria, des de 1917 a 1921

L'any 1917 l'organitzador del campionat, el C.N. Barcelona, planteja la necessitat de dividir-lo en dues categories: primera i segona. A manca dels criteris establerts per les encara inexistents FENA i FCNA, la separació s'estableix aplicant criteris similars als emprats en les curses de natació, en les quals els nedadors sèniors són classificats d'acord a les marques assolides.

Un dels motius d'aquesta nova estructura rau en l'augment progressiu dels equips participants - el 2016 han estat set -, agreujat amb la voluntat d'incorporació de nous clubs. El mateix 1916 neix el C.N. Sabadell, amb la intenció de practicar també el waterpolo. 

Es parla, a la vegada, d'admetre a equips d'altres zones d'Espanya; concretament és vol comptar amb un equip de waterpolo del 'Club Deportivo Fortuna' de Donostia. La premsa ho reflexa així:

"En aquest campionat hi lluyten equips dels Clubs 'Athlètic', 'Barcelona' y 'Alemany'. Problablement vindran a intervenirhi'ls equipiers (sic) del Club 'Fortuna' de San Sebastián, ab els quals s'estan fent gestions per poder portarho a felís terme." (6 d'agost de 1916. 'La Ilustració Catalana'. Crònica anònima)

Podem veure el desenvolupament d'aquesta competició en el quadre que segueix:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Segona categoria

(*) Apareixen equips que només participen un o dos anys. Solen ser seccions d'entitats culturals o esportives amb altres interessos principals, com és el cas de la 'Agrupació Esportiva Catalunya' o el 'Centre Nostra Dona de Montserrat' de la Barceloneta. Altres dels nous, en canvi, han de ser fundadors de la FCNA i tindran una presència més perllongada en el món de la natació, com és el cas del 'Club de Mar' - del CADCI -, el 'Ateneu Enciclopèdic i Popular'. Un altre cas específic és el del 'Club Stadium Barceloneta', un dels diferents clubs fundat per en Francesc Pros, precursors del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) de 1929.

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

Font: Elaboració pròpia

És de senyalar l'increment d'equips afavorit per la creació d'aquesta segona categoria, arribant al màxim d'onze equips de cinc entitats diferents l'any 1919. Aquest any és el de la primera participació del C.N. Sabadell, fundat el 1916, i de la més testimonial del C.N.D. de Montserrat; així com la del C.S. Barceloneta, que tindrà continuïtat el 1920.

El C.N. Sabadell, que ha d'esdevenir clau per a la natació i el waterpolo del país, s'incorpora oficialment al Campionat d'Espanya al 1919, en la segona categoria. Significativament és l'any sobre d'haver inaugurat la primera piscina esportiva d'Espanya, el maig de 1918 als terrenys de l'antic 'Vapor Codina'

Retall de la revista 'Stadium' del 29 de juny de 1918, on es recullen als actes 
oficials de la inauguració de la piscina del C.N. Sabadell amb la 
participació del C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Tot i mantenir-se l'hegemonia dels equips del C.N. Barcelona, el seu domini ja no és tant aclaparador com a la primera categoria dels anys precedents. Sovintegen més partits igualats, fins al punt que per al menys tres vegades un equip del C.N. Athlètic els hi discuteix la primàcia. 

El primer cop és a l'any 1917, quan l'equip Blanc- negre de l'Athlètic arriba a la final amb el conjunt Groc del CNB. És un partit accidentat, atès que quan el Groc del Barcelona va guanyant per 4 a 0, l'àrbitre expulsa a un jugador de l'Athlètic, provocant que els seus companys abandonin l'aigua. El partit és dona per finalitzat amb el resultat ja comentat

Collage del setmanari 'Stadium' del dia 15 de setembre de 1917 
amb les imatges i la composició del equips que han disputat 
el partit final de Ct. d'Espanya de segona categoria. 
Font: Hemeroteca Arca. Ft. SI

L'edició del 1918 veu el debut de la 'Agrupació Sportiva Catalunya' (ASC), que tot i tenir una presència testimonial al campionat aquest únic any, és permet el luxe de guanyar algun partit; un d'ells a l'equip Negre del Barcelona. 

L'equip guanyador del Campionat d'Espanya de waterpolo del 1918 és el Blanc-grana del CNB, que veiem en la imatge que publiquem tot seguit:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918, amb resultats del Ct. d'Espanya 
de waterpolo de segona categoria, on és recull una victòria del conjunt ACS.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Claret

És interessant notar que en la informació de 'Stadium' és dona credibilitat a la creació propera d'una 'Federación', quan s'afirma que:

"Poco falta ya para la terminación del Campeonato, que si este año ha sido organizado por el C.N.B., es de esperar que en el próximo lo sea oficialmente por la Federación."

El 1919 la competició arriba a un màxim de nou equips de cinc entitats diferents: C.N. Barcelona, C.N. Athlètic, C.N. Sabadell, Club Stadium Barceloneta i el Centre Nostra Dona de Montserrat de la Barceloneta.

El partit final veu el triomf de l'equip Blau-blanc del C.N. Barcelona, que s'ha imposat a l'equip Blanc-negre de l'Athlètic, que per segona vegada assoleix el subcampionat.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 8 de setembre de 1919, amb els resultats 
de la quarta jornada del Ct. d'Espanya de waterpolo de segona categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1920 és especial, en coincidir la primera participació del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers, amb un equip format íntegrament per jugadors del C.N. Barcelona. Aquesta efemèride provoca que el centre d'interès estigui posat en els jocs i el campionat d'Espanya de primera categoria quedi un pel desdibuixat, com veurem més endavant. 

El de segona, no obstant, segueix amb nou equips de 5 societats diferents. El campionat és copat en els tres primers llocs per els conjunts presentats per el C.N. Barcelona, resultant-ne campió l'equip Vermell. Hem de lamentar, però, que no ens ha estat possible de trobar cap informació sobre la composició exacta dels seus jugadors

Imatge de l'equip Vermell del C.N. Barcelona, publicada al 
setmanari 'Stadium' del 11 de setembre de 1920.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La curiositat de la imatge és troba en dos fets a senyalar:

• Primerament la confusió derivada del fet que en comptes del Campionat d'Espanya es parli del 'Campeonato catalán de waterpolo...' , a quasi mig any vista de la constitució de la FCNA !

• Per altre part, en cap lloc de la revista s'anomenen els integrants de l'equip Vermell. A aquesta dificultat cal sumar-hi el fet que tampoc en els altres mitjans de comunicació hem sabut trobar els noms dels jugadors de l'equip campió, de manera que no ens ha estat possible donar aquesta informació

La hegemonia dels diferents equips del CNB com a campió en aquesta divisió es trenca finalment el 1921, quan l'equip del C.N. Athlètic guanya tots els partits, proclamant-se campió  d'Espanya de Waterpolo de la segona categoria. L'equip el formen Urtasun, Espriu, Gil, Rodríguez, Pros, Fernández i Farell

Campionats d'Espanya de Water-polo de primera categoria, des de 1917 a 1921

Definitivament instal·lats al 'Varadero' del moll de Barcelona, aquest segon quinquenni del campionat estrena, com hem vist, una separació entre primera i segona categoria. Ens ocupem, en aquest apartat, del quinquenni 1917-1921 pel que fa al Campionat d'Espanya de Waterpolo de primera categoria.

És creixent la insistència amb que s'està parlant de la creació d'una federació de natació que, segons és parla, ha de ser l'espanyola. No és fins al 1918 quan ja els rumors prenen prou protagonisme per a ser recollits a la premsa, com hem vist en paràgrafs anteriors i refermem ara amb un nou exemple:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918 on s'afirma 
la imminent creació de la 'Federación Española de Natación'.
Font: Hemeroteca ARCA

En realitat encara resten dos anys i escaig per a que aquests bons desitjos es facin realitat. (7)

En el quadre que segueix veiem com s'ha desenvolupat el campionat d'Espanya de primera categoria en aquest segon i darrer període analitzat:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Primera categoria

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

(***) L'any 1920 s'escau la primera participació olímpica del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers. Aquesta excepcionalitat pot ser el motiu de que no consti, a la informació publicada per els mitjans habituals, que el campionat d'Espanya s'hagi disputat aquest any. No obstant a les estadístiques de la RFEN consta com a campió el CNB, amb la composició que donem, que és idèntica a la del guanyador de l'any 1921, cosa realment molt poc habitual.

Font: Elaboració pròpia

En analitzar la informació d'aquest segon i darrer quinquenni, la primera constatació no pot ser una altra que la de comprovar com la diversitat dels equips catalans s'ha traslladat a la segona categoria.

Dels cinc anys analitzats ens trobem amb la següent realitat:

• El nombre dels equips participants no es correspon amb la varietat dels clubs. En tres dels anys analitzats sols concorren equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic

• L'any 1918, amb tota seguretat, i l'any 1920, amb molta probabilitat, només participen equips del Barcelona

L'absència d'equips del C.N. Athlètic de l'any 1918 - que també és absent a la segona categoria - pot estar motivada pel fet que és tracta d'un any d'especial significació per el Club, en iniciar-se l'organització del que ha de ser una prova identitària de l'entitat, com és el Campionat de Catalunya de Natació. 

Així com la organització del Campionat d'Espanya de Natació - i també de waterpolo - és des de la seva fundació un signe distintiu del Club Natació Barcelona, el nounat Campionat de Catalunya de Natació passa a ser una organització emblemàtica del Club Natació Athlètic.

Una altre possible explicació pot derivar-se del mal ambient generat en la final de l'any passat de la segona categoria, quan l'equip Blanc-negre del club és retira del partit final amb el conjunt Groc del CNB, per discrepàncies amb l'actuació arbitral.

Fos quina fos la raó, el cert és que l'any 1917 l'Athlètic ha disputat la final de la primera categoria contra el mític equip Blau-groc del C.N. Barcelona, que va vèncer la final per 8 gols a 0. La composició de l'equip del CNB ja és al quadre resum, però val la pena ressaltar els components del subcampió. L'equip Negre-groc de l'Athlètic va estar format per Mestres, Mateu, Gil, Quintana, Fernández, Rodríguez i Canals

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 29 de setembre de 1917, amb imatges i crònica 
del partit final del Campionat d'Espanya de waterpolo de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La crònica remarca l'actuació de l'equip Blau-groc, afirmant:

"El team (sic) del Barcelona se mostró superior al del Athlètic, tanto individualmente como en colectividad.

El portero completa el conjunto; los defensas, buenos y fuertes; el medio excelente, y de los delanteros, por encima de todos, Barba, muy bien secundado por Taxonera, Granados regular."

S'ha de senyalar aquesta presència d'en Enric Granados Gal, que s'ha de convertir en un dels davanters puntals del conjunt Blau-groc. Al marge d'aquest fet puntual, l'Enric Granados ha de tenir un paper determinant com a entrenador en el futur de la natació espanyola, i especialment de la catalana i la castellana.

Del conjunt de l'Athlètic la crònica de 'Stadium' en destaca al porter Mestres, així com als defenses Mateu i Gil. El partit ha estat arbitrat per en Bernat Picornell, el pioner que aquell any és en funcions de President del CNB.

A primers del maig de1918, el C.N. Barcelona fa la contractació d'un dels primers entrenadors estrangers que han de regir el waterpolo i la natació del club degà. És tracta del suec Albert Berglund, provinent del 'Simklubben Neptus', amb quin equip va guanyar els campionats suecs de waterpolo del 1908 i 1912. (8)

Retall del diari 'El Diluvio' del 3 de maig de 1918, on és dona la noticia 
de la contractació de Mr. Albert Berglund per el C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

El Campionat d'Espanya de primera d'aquest 1918 és dirimeix entre tres equips del Club Natació Barcelona, sense cap altra 'cercle' o club participant, en no jugar el C.N. Athlètic, com hem senyalat anteriorment. Atès que entre els equips del CNB hi ha el conjunt Blau-groc, el campionat és poc menys que assegurat per aquesta formació. Com és de preveure, la premsa se'n fa ressò de la noticia:

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 5 d'octubre de 1918, amb 
la imatge de l'equip campió d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

A la foto que acompanya el comentari, l'Enric Granados és el primer ajagut a la dreta; mentre que com de refiló no ens estranya de trobar un personatge tant entranyable com és l'Emili Solé Brufau, vestit de 'civil'. Tot i no constar entre els fundadors del C.N. Barcelona, manté una estreta relació amb Picornell, que és pot datar de molt abans de la fundació del club. Fins a la seva mort el 1930, en Solé és el sempitern jutge de sortides de quasi totes les competicions que organitza - o en les que participa - el Barcelona.

Al Campionat de l'any 1919 hi veiem un total de quatre equips. Els conjunts Blanc, Blanc-vermell i Blau-groc del C.N. Barcelona que s'enfronten a un únic representant del C.N. Athlètic, l'equip Negre-groc. Una vegada més, el guanyador és el conjunt Blau-groc del club cenebista, que en aquesta ocasió defensen els Cruells, Basté, Trigo, Vila, Granados, Barba i Robert

Collage fet amb la composició de l'equip Blau-groc 
campió d'Espanya de waterpolo de l'any 1919.
Font: ANC1-64 fons Bert i Claret. Ft. Claret

Si ens fixem en la composició del campió que hem incorporat al quadre resum, ens trobem amb la presència d'un Cruells, que en cas de ser en Jaume Cruells tindria 13 anys, el que sembla altament improbable. A la foto se l'identifica com a R. Cruells, de manera que es podria donar la circumstància de ser un germà més gran d'en Jaume que també jugués de porter. Cosa estranya, però no impossible. El cert és que en tot cas en R. Cruells no figura com a internacional de waterpolo amb l'equip d'Espanya, el que és altament improbable en un jugador del Barcelona, que és el mateix que dir - en aquells anys -de la selecció espanyola...

Retall del diari 'El Diluvio' del 16 d'octubre de 1919, amb la informació 
dels partits finals del Campionat d'Espanya de 1a i 2a categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any següent és el dels 'VII Jocs Olímpics d'Anvers 1920', la qual cosa implica que el campionat d'Espanya de primera categoria queda totalment condicionat.

La premsa del mes d'agost informa del campionat de segona categoria, a la vegada que publica un comunicat del C.N Barcelona, organitzador dels campionats, informant de l'ajornament fins a la tardor de la competició de primera categoria amb motiu de la preparació i desenvolupament dels jocs.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 7 d'agost de 1920, on el CNB 
informa de l'ajornament del Ct. d'Espanya de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

Mentre que la competició de segona es desenvolupa amb gran nombre d'equips, com hem vist abans, l'activitat del que podem dir primers equips es concentra en la preparació dels jugadors del CNB pre-seleccionats per Anvers 1920, que entrenen regularment amb altres conjunts del mateix club. 

En aquesta preparació s'inclouen entrenaments a la piscina del C.N. Sabadell, per tal de familiaritzar-se amb l'aigua dolça que han de trobar a la ciutat belga. Tota la preparació és dirigida per en Albert Berglund, que segueix al front de les activitats cenebistes.

Així, per exemple, el diari 'El Diluvio' del 3 d'agost informa d'un d'aquests partits de preparació olímpica amb aquestes termes:

"Terminados los partidos (del campionat de segona), jugaron de entrenamiento el equipo designado para la VII Olimpiada con otro muy fuerte y de selección, venciendo el olímpico por 3 a 1. El equipo vencedor lo componen Gibert (Ll), Armangué, Rosich, Vila, Fontanet, Gibert (F) i Granados. El equipo entrenador estaba formado por Cruells, Trigo (J), Basté, Tusell, Trigo (M), Girau i Berdemás".

L'expedició de nedadors i waterpolistes catalans a punt d'agafar el 
tren amb destinació a Anvers per a participar als JJ.OO.
Font: Tesi Doctoral de F. Arrechea (9). Ft. SI

A la imatge que reproduïm dels seleccionats per Anvers, en Berglund és el més alt al centre de la foto. La selecció final per a la natació i el waterpolo d'Anvers inclou els següents esportistes, tots ells del C.N. Barcelona, menys els que se'n menciona un altre club: 

• Natació i salts: Lluís Balcells, Joaquim Cuadrada, Isidre Fernández (C.N. Athlètic) i Abelardo López (Naval Club)

• Waterpolo: Lluís Gibert, Alfons Tusell, Manuel Armangué, Francesc Gibert, Antoni Vila, Enric Granados i Josep Fontanet. Com a possibles suplents es desplacen Manel Basté, Joaquim Rosich i Ramón Berdemás (10)

Al marge dels resultats olímpics, que no són del cas, a la tornada d'Anvers no ens consta que s'arribi a celebrar el Campionat d'Espanya de primera categoria. No obstant això a les estadístiques oficials és dona com a campió l'equip del CNB que hem fet constar en el quadre resum, que pràcticament és el mateix que ha disputat els JJ.OO.

Finalment, a l'any 1921 ja hem vist a l'entrada d'aquest apartat que algunes fonts discrepen sobre si és tracta del darrer Campionat d'Espanya - fins a reprendre's el 1942 - (RFEN) o del primer Campionat de Catalunya (Morera, 1942). Ens hem inclinat per considerar-lo, com ho fa l'historial de la RFEN, el desè Campionat d'Espanya de Waterpolo.

Hi participen només dos equips, el del C.N. Barcelona i el del C.N. Athlètic, quin equip és el que de manera excepcional ha estat campió de segona aquest 1921 i com a premi rep la possibilitat de jugar amb el club degà el campionat 'gran'. Com resulta lògic, en surt Campió l'equip del CNB, encara que en veure la composició de l'equip observem l'estranya plena coincidència de jugadors amb els campions del 1920, cosa gens habitual.

Corol·lari

Constituïda finalment la FCNA, els proper campionats de waterpolo deixen d'anomenar-se d'Espanya per a passar a ser els 'Campionats de Catalunya de Waterpolo'. El que no canviarà, en els propers anys, és que el campió del torneig ha de seguir sent el Club Natació Barcelona, amb la seva llarga tradició de prioritzar els equips de waterpolo, generalment amb l'ajut d'alguns dels millors entrenadors estrangers.

La simple observació d'aquella foto d'un equip de waterpolo indeterminat que analitzàvem en la primera part d'aquesta entrada, ens ha portat a aquesta visió més amplia de quan el waterpolo era encara el 'water-polo', en un època primigènia d'aquest esport que tantes satisfaccions haurà de proveir en el futur, quan ja sigui per sempre més el waterpolo.

Reproducció de la foto de l'equip 'independent' de waterpolo de 
l'any 1917 que va motivar l'elaboració d'aquest dos articles.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Josep Castellví

(1) El text correspon a la pàgina 3 del llibre "100 años de waterpolo.1908-2008" de Juan Antonio Sierra Puerto. Editat per la RFEN, el juliol de 2008. Més endavant reproduïm un text de la pàgina 5 del mateix llibre del mestre Sierra

(2) No és fins a l'any de 1918 que en Pompeu Fabra Poch (1868-1948) publica la seva 'Gramàtica Catalana' que, amb la aquiescència general, passa a ser normativa per el català actual. Una de les més enceses discussions va venir donada per a l'ús de la conjunció copulativa 'y', que freqüentment és venia usant en el català escrit, i que Fabra va substituir per la 'i' llatina que emprem avui.

(3) Respecte a la numeració dels campionats d'Espanya de waterpolo, cal tenir present que els primers no prenien aquest nom, a més de ser competicions internes del CNB, únic club actiu a Catalunya. En qualsevol cas la numeració del 'Campeonato de España de Waterpolo' és va normalitzar per la RFEN, prenen com a primer el concurs celebrat l'any 1912. 

(4) El 'Club Alemán',que coneixem a la natació i el waterpolo, era una secció del 'Club Deutsche Germania'. La tradició alemanya defensa que la nacionalitat no depèn del 'Ius Soli' - el lloc de naixement - sinó del 'Ius Sanguinis', és a dir el dret de sang transmesa pels avantpassats. D'aquesta tradició deriva una forta tendència a l'associacionisme, es trobin on és trobin. En el cas que ens ocupa, els anys de floriment de la secció de natació i waterpolo del 'Club Alemán' venen a coincidir amb els anys de la Gran Guerra Europea (1914-1918) - primera mundial -. Aquesta situació, sent Espanya oficialment neutral, motiva que generalment a Catalunya hi hagués una un més gran corrent de simpatia per les forces aliades, que s'oposaven a l'imperi germànic i d'aquí venen, segurament, les ironies i sarcasmes que sovint els hi dedicava la premsa

(5) El Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972, en que el CNB perd la seva imbatibilitat a mans del C.N. Montjuïc, és la quaranta-unena edició malgrat haver passat més de seixanta anys des del 1912, atès al fet que la competició va ser substituïda l'any 1922 pel Campionat de Catalunya, i no és va reprendre el nom de Campionat d'Espanya fins a l'any 1942, desprès de la guerra incivil

(6) La sobtada mort en accident de moto d'aquest gran 'sportman' i directiu del CNB, va ser recollida en aquests termes per en Josep Elias 'Corredisses' a 'La Veu de Catalunya': "Les facilitats de part de les autoritats de tot el circuit ajudaren a l'èxit de la carrera, estant també molt ben muntat el servei de la Creu Roja,... havent desgraciadament que utilitzar-se per al corredor i notable nedador, l'ànima del C.de N. B., en Joan Barba, qui, a conseqüència d'una reventada (sic) de neumàtics, sofrí una caiguda a poc de la sortida, amb tant mala sort que quedà mort a l'acte"

(7) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factories dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador de la aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920. Presideix el C.N. Athlètic en una etapa crucial per a la seva consolidació els anys 1917-1920. Impulsa el 'I Campionat de Catalunya de Natació' l'any 1918, que passa a ser una competició senyera de l'Athlètic. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA), fita per a la qual treballa ja des del moment inicial de la seva presidència, assolint l'èxit l'any 1921.

(8) Albert Berglund és el primer, o un dels primers, grans entrenadors estrangers que han de recalar al Club Natació Barcelona. Arribat, com hem vist, a la primavera de 1918 s'ha integrat perfectament en el seu nou club, on a més d'encarregar-se de la natació i el waterpolo impulsa les activitats de preparació física i gimnàstica, a més de promocionar i entrenar l'atletisme. Algunes fonts consideren que en Berglund va ser fitxar expressament per entrenar el CNB pocs mesos abans del JJ.OO. d'Anvers 1920, però de les fonts consultades podem afirmar amb fonament que la seva presència com a entrenador del CNB precedeix en més de dos anys la gran cita olímpica.

(9) La foto que publiquem de la sortida e l'equip olímpic de natació i waterpolo cap a Anvers l'hem manllevada de la Tesi Doctoral "España y los Juegos Olímpicos. Anàlisis de participación de los deportistas españoles en los JJOO de la Era Moderna..." del Doctor en història Fernando Arrechea Rivas, publicada per la 'Universidad Católica de Murcia' el maig de 2017.

(10) Dels nedadors només van participar en  Joaquim Cuadrada i en Joan Balcells. L'Isidre Fernández no va poder concursar en la competició de salts perquè és va trobar amb unes alçades que no havia entrenat. Els cas del gallec Abelardo López, a qui l'organització va impedir de nedar en no posseïr, ni ell ni el seu club, llicència de la llavors FENA, ha estat tractat abastament en aquest bloc a l'entrada: 'Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...', de la qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/search?q=Abelardo+L%C3%B3pez