Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (iIII). Noves reformes i II Jocs Mediterranis

La segona reforma. 1949... una torre de salts 'de veritat'

Una de les 'herències' de la piscina de la Exposició Internacional de 1929 és la de la torre de salts, situada en un lateral del vas. La seva precària construcció, amb una lleugera estructura metàl·lica rematada amb fusteria, desmereix del pompós nom del 'Estadio Náutico de Montjuich' amb que se la va batejar.

L'any 1948 l'Ajuntament de Barcelona ha vist la creació de la primera Ponència d'Esports d'Espanya, presidida per en Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. Aquest, juntament amb en Josep Picart cap de les instal·lacions esportives de Montjuïc, entoma les diferents reclamacions existents per a una nova millora de la pileta. Amb un pressupost total superior a les 730.000 ptes. les reformes, que volen aconseguir "el definitivo acondicionamiento del Estadio Náutico de Montjuich" tal com informa la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre de 1949, inclouen:

• Construcció d'una nova torre de salts, canviant-ne l'emplaçament

• Creació de dues llotges al forat deixat per l'antiga torre

• Adequació dels sistemes de renovació i filtratge de l'aigua

• Millora dels tancaments i accessos de l'equipament

• Pintura general de la piscina i els seus annexes

Aquesta vegada els encarregats de les obres han estat els membres de la comissió tècnica de la nova Ponència d'Esports: l'arquitecte Pere Ricart - qui específicament ha dissenyat la torre de salts - junt amb els també arquitectes municipals Raventós i Vilaseca.

Plànols de les diferents perspectives de la nova 
torre de salts, dissenyada per en Pere Ricart.
Font: AMCB

Informació publicada a la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre 
de 1949 on s'inclouen les dades sobre les reformes de la piscina de Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a resoldre el problema de la manca d'higiene de les aigües de la piscina, que calia renovar quasi bé cada setmana, l'ajuntament ha rebut amb data del 30 de març de 1948 un pressupost de l'empresa madrilenya de 'F. Bastos, Ingenieros' que assegura tenir la solució per el tractament i la depuració de les aigües de la piscina de Montjuïc.

Aquesta passa per la instal·lació de 10 filtres oberts, de 1 x 6,50 m. cadascun, construïts amb formigó armat i dotats de rentat per corrent inversa. El pressupost estimat per aquesta instal·lació és de 269.830 ptes. i en ell no s'inclouen les despeses de l'obra dels dipòsits dels filtres, ni les de la instal·lació elèctrica, ni el cost dels manobres necessaris, ni d'altres elements. Si aquestes despeses hi fossin incorporades el pressupost superaria les quatre-centes mil pessetes de la època. 

Atenent al fet que la despesa total informada per l'ajuntament va ser de 730.280 ptes. podem concloure que la solució proposada no va poder ser aplicada en aquest moment, o no al menys en la seva totalitat . Així ho corroboren les informacions de premsa posteriors i les del mateixos usuaris de la piscina, que segueixen queixant-se del mal estat de l'aigua de la instal·lació (*).

Portada i carta d'oferiment del pressupost fet a l'ajuntament de Barcelona per tal de resoldre 
els problemes de tractament i desinfecció de les aigües de la piscina de Montjuïc.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

La finalització de la reforma va coincidir amb la data prevista per a la celebració d'un periòdic encontre internacional de waterpolo entre Espanya i França, a celebrar els dies 18 i 19 de juliol de 1949 que es va fer servir com a acte d'inauguració de les remodelades instal·lacions. 

En aquells anys l'equip francès s'imposava habitualment a l'espanyol, però la recent incorporació d'en Andrés 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de l'equip del C.N. Barcelona - i de la selecció espanyola - augmentaren les perspectives de millora i feien preveure que per primera vegada es podria guanyar a França. Quasi s'aconsegueix, però finalment els representants de la 'grandeur' van remuntar el 2 - 0 de l'equip espanyol de la primera part per a imposar-se amb un ajustat 2 - 3 al final de la segona. Així ho remarca el n. 63 del butlletí de la FCN:

"No se produjo la esperada victoria española, que hubiera sido la primera del palmarés. Nuestras esperanzas se vinieron abajo, pero perdimos a todo honor con un adversario que se ha superado notablemente. Si nuestro equipo no estuvo tal vez tan afinado como había llegado el año último, los franceses en cambio se mostraron desconocidos (a mejor) de como jugaron en Londres..."

Equip espanyol que s'enfrontà al francès el dia 18 de juliol de 1949 a la piscina
 de Montjuïc: Martí, Serra, Falp, Castillo, Adern, Mestres i Queralt.
Font: Bloc waterpolomadrid.wordpress. Ft. SI

Retall de la crònica del partit del setmanari 'Destino' del 25 de juny de 1949
signada amb les inicials JM, segurament referides a en Joaquim Morera.
Font. Hemeroteca ARCA

L'endemà del partit oficial és celebra un segon encontre de caire amistós en el qual s'esdevé el debut de tres joves jugadors: en Vicenç Serra - del Sabadell -, junt amb els cenebistes Antoni Subirana i Joan Lluís Abellán; amb aquesta nova alineació de l'equip s'assoleix un empat a dos gols que deixa un millor regust als afeccionats locals.

Encara el mateix 1949 es produeix un nou fet històric amb la presentació a la pileta de Montjuïc de la primera exhibició a Espanya d'un equip del que llavors s'anomena a Europa 'natació ornamental'. Les encarregades de presentar aquesta nova modalitat aquàtica són les nedadores del 'Stade de Reims' francés, que van fer les seves exhibicions els diumenges 24 d'agost i 1 de setembre, amb una gran repercussió de la premsa i del públic, en actes organitzats de manera conjunta per el C.N. Montjuïc i el C.N. Catalunya, que van comptar amb el patrocini de 'El Mundo Deportivo'.

Titular de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de juliol de 1949, amb 
l'anunci de l'actuació del ballet francés del 'Stade de Reims'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els anys cinquanta. II Jocs Mediterranis i mes...

Per al 1950 els Campionats d'Espanya han estat adjudicats per la FEN a la ciutat de Madrid, quin ajuntament vol inaugurar amb ells el seu 'Estadio náutico de La Casa de Campo', però finalment les obres no s'acaben a temps i el tot just estrenat president de la FCN, en Francesc Draper, pren l'arriscada iniciativa d'organitzar-los a la reformada piscina de Montjuïc.

Des de el triomf de Castella de l'any 1934 la natació catalana ha vist truncada la seva hegemonia en la natació masculina espanyola, primer pels nedadors castellans i mes tard per els de les Illes Canàries que s'aniran repartint el títol amb l'excepció dels campionats de 1940 a Vigo, on puntualment Catalunya recupera el primer lloc. Per els de 1950 s'espera un nou triomf de l'equip de les Illes Canàries, per bé que en l'ambient hi ha l'esperança d'una possible recuperació de l'equip català. A la seva 'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera ho recorda així:

"Los Campeonatos de España estaban confiados a Madrid para ser organizados en la nueva piscina de la Casa de campo. No estuvo terminada a tiempo, y con sólo quince días de margen la Federación Catalana, en la que acababa de entrar como presidente Francisco Draper, hombre de un empuje extraordinario... cogió la organización y la convirtió en un éxito. Revendedores en Montjuïc, como si fuera un partido de futbol, premiaron esta osadía de organización y deportivamente quedó premiada la Federación Catalana con un amplio triunfo en la puntuación general..."

Portada del fullet editat per la FCN amb motiu del XL Campionat 
d'Espanya de natació disputat a la piscina de Montjuïc.
Font. Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler

Catalunya es proclama campiona d'Espanya en la categoria masculina, en gran part degut a la decisiva contribució d'en Robert Queralt que aconsegueix guanyar tres de les cinc proves individuals en disputa: els 100 m lliures amb 1'01″3; els 400 . lliures amb  5'03″8; i els 100 m esquena amb 1'12″0,  retornant a la Federació Catalana un títol que no guanyava des del feia deu anys.

Portada del butlletí n. 78 de la FCN amb la imatge d'en Robert 
Queralt rebent una placa i escoltant les paraules del president 
Draper, després dels Campionats d'Espanya de 1950.
Font: Arxiu de la FCN, fons Joaquim Morera

La recuperació del campionat per la selecció catalana va tenir tanta repercussió a Catalunya que va donar lloc a un acte d'homenatge ofert per les altres federacions esportives catalanes el 19 de novembre d'aquell 1950, en el curs del qual feren lliurament a la FCN d'una placa commemorativa de l'efemèride.

Placa commemorativa ofertada a la FCN per les federacions esportives catalanes.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Els Campionats d'Espanya de 1952 i de 1954 reincideixen a fer-se a la piscina de Montjuïc, repartint-se el campionat en ambdues categories entre les seleccions de les Illes Canàries i de Catalunya, respectivament. Pel que fa a la categoria femenina, que des de l'any 1934 en que la puntuació general del Campionat es fa per seleccions de les federacions, l'any 1952 és el primer en que les nedadores catalanes es veuen superades, en aquest cas per les representants de les Illes Canàries, amb les quals a partir d'aquest moment s'aniran alternant en la dècada dels cinquanta en el primer lloc d'aquesta classificació.

El fenomen de la revenda d'entrades a les competicions fetes a la piscina de Montjuïc no va ser estrany en aquells anys cinquanta. A mes dels múltiples encontres internacionals de natació i waterpolo disputats a les seves dependències, un dels festivals esportius que mes hi van contribuir van ser els organitzats per la 'Sociedad Atlética de Barcelona' (SAB) que malgrat el seu nom estava centrada principalment en les activitats aquàtiques; especialment en els salts i en la incipient natació ornamental o ballet aquàtic, noms amb el que es començava a conèixer l'actual natació artística. 

Sota l'impuls d'en Joan Ricart Sagristà, saltador ell mateix a mes d'arquitecte, la SAB va promoure al llarg de mes de deu anys una 'Semana Internacional de Saltos Ornamentales' quina primera edició va tenir lloc l'any 1952 i que a partir de l'any següent va incorporar els ballets aquàtics, essent la primera vegada que es feia una competició internacional en aquesta nova modalitat a Catalunya i a Espanya.

Portada del fullet editat per a la 'II Semana Internacional de Saltos Ornamentales
 y Ballets Acuáticos', celebrada entre els dies 10 al 19 de juliol de 1953.
Font:  www.todocolección.net

Tercera reforma per els II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955

En l'origen de la creació dels Jocs Mediterranis hi trobem la figura de l'aristòcrata egipci Muhammed Taher Pasha (1879-1970), quart president del Comité Olímpic del seu país i vicepresident del CIO, qui en la sessió del comité d'aquest organisme d'Estocolm, l'any 1948, proposa l'organització d'aquests nous jocs de caire regional i defensa la candidatura d'Alexandria per a ser-ne l'organitzadora de la primera edició. La confirmació definitiva ha d'esperar fins a la reunió que el CIO fa a la ciutat de Roma el 1949, on ja es considera ferma la proposta d'Alexandria per a organitzar els I Jocs Mediterranis.

D'altra banda des de la recentment creada 'Comisión Municipal de Deportes' de Barcelona el seu president, Epifani de Fortuny, cerca de trobar un esdeveniment amb prou ressó internacional per a potenciar la imatge esportiva de la ciutat. El primer intent és el de revitalitzar la candidatura de Barcelona per els europeus de natació de l'any1950 que inicialment havia estat desestimada per la LEN. 

A l'acta de l'esmentada comissió del 21 de desembre de 1949 veiem com el baró d'Esponellà informa de l'estat de la qüestió amb perspectives pessimistes, atenent al fet que malgrat que l'oferta de Barcelona millorava les inicials de Budapest i Amsterdam ara n'apareix una de no prevista a la ciutat de Viena:

"... se informa sobre los campeonato de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida,... después de ser presentada la candidatura de Viena (Austria) que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 días, contra la oferta de Barcelona de 120 nadadores durante 8 días.

Proponer, para el caso que no llegaran a organizarse..., celebrar unos juegos latinos o, mejor aún, Mediterráneos ya que estos permitirían la participación de naciones que como Egipto, Turquia, Norte-Africa (sic) y otras, (quedarían) forzosamente excluidas en otro caso"

A la mateixa comissió, en l'acta del 11 de febrer de 1950, es referma la possibilitat de fer els Jocs Mediterranis a Barcelona:

Retall de l'acta de la 'Comisión Municipal de Deportes' de 
l'ajuntament de Barcelona del dia 11 de febrer de 1950.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Finalment el ple de l'ajuntament del dia 30 de gener de 1951, presidit per l'alcalde Josep M. Albert i Despujol, aprova per unanimitat la moció liderada per el tinent d'alcalde de Transports i Esports de proposar la candidatura de Barcelona per a organitzar els II Jocs Mediterranis l'any 1955 (**). 

Retall del diari 'La Vanguardia Española' del dia 1 de febrer de 1951 amb 
l'anunci de la proposta presentada al ple de l'ajuntament de Barcelona.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

La histórica vaga de tramvies de la ciutat d'aquell mateix 1951 va suposar la destitució tant de l'alcalde Albert con del tinent d'alcalde Fortuny als pocs mesos d'aquest acord. La tasca municipal de preparació dels jocs passa a recaure en el nou alcalde, Antoni M. Simarro i Puig i en el futur tinent d'alcalde d'Esports, en Carles Pena Cardenal.

La reforma que es considera necessària a la piscina per tal d'afrontar els II Jocs Mediterranis es centra en els següents aspectes:

• Aixecar la grada del cantó ciutat ampliant-la fins a una alçada equivalent a la de la grada principal, per la qual cosa cal fer uns fonaments tècnicament molt complexos, atès que s'ha de sustentar la nova grada quasi bé sobre el buit del baixant de la muntanya

• Crear una nova grada sobre l'edifici originari de vestidors, per que s'ajunti amb la del cantó de ciutat formant una U de grades amb capacitat per a 9.000 espectadors que voltaran quasi tot el recinte de la pileta

• Ampliació i millora dels espais auxiliars de vestidors, atenció sanitaria, gimnàs i altres dependències 

• Incorporar el xalet que fins aquell moment no formava part de l'equipament esportiu - amb la seva gran terrassa sobre la ciutat i la resta de superficies annexes - al complex del Estadi Nàutic de Montjuïc, aprofitant l'espai com a habitatge del conserge i la seva família, a mes destinar-ne la resta per a magatzems de materials diversos

• Millorar, novament i definitiva, els sistemes de tractament i desinfecció de l'aigua del vas de la piscina

Amb tal de complir aquestes finalitats, la Sessió Plenària de l'ajuntament de Barcelona del 23 de juny de 1954 pren la següent decisió:

"Aprobar el proyecto de obras de ampliación de la piscina municipal de Montjuich,  cuyo presupuesto es de 2.140.554'67 ptas., con excepción de subasta..."

Novament cal apressar-se per a tenir les reformes acordades a punt per a la inauguració dels jocs, que són previstos per el dies que van del 16 al 25 de juliol de 1955. Finalment es poden respectar els terminis previstos, amb l'avantatge que aquesta vegada si que s'aconsegueix que les condicions higièniques de l'aigua tinguin una significativa millora.

Imatge dels impressionants pilotatges de cimentació necessaris per a soportar l'ampliació de 
la grada del cantó ciutat, amb el bar 'merendero' i ball de la Font Trobada al seu peu.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

Vista panoràmica de l'ampliació de les grades del cantó ciutat i sobre 
les edificacions originals, encara en ple procés de construcció.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

Imatge de la construcció de l'ampliació de la grada del 
cantó ciutat feta des del costat de la torre de salts.
Font: ANC. Ft SI

Els Jocs Mediterranis de Barcelona van ser determinants per a consolidar aquesta competició que a hores d'ara ha complert la seva XIX edició amb els celebrats l'any de 2022 a la ciutat algeriana d'Orà. Els resultats esportius en natació i waterpolo - sempre masculins - foren discrets. A la ja referida 'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera en fa aquesta descripció:

"Los Juegos Mediterráneos son un espectáculo feérico - como ahora se dice - en las iluminadas noches de Montjuich. Ante los graderíos abarrotados de público, lo que justifica la ampliación de los mismos, las pruebas de natación se desarrollan con una perfecta organización y - lo que es más difícil en España - con una puntualidad cronomètrica. Lastimosamente, España no juega un gran papel en natación, inferior incluso al de Alejandría..."

Tant sols els canaris Jesús Domínguez, plata en els 200 m braça, i Eduardo Ley, bronze en els 200 papallona assoliren podis. El waterpolo va perdre contra França i Italia per el mateix resultat de quatre gols a tres, mentre que es va imposar a Egipte de manera clara, 6 gols a 2, assolint el tercer lloc, lluny de la medalla d'or d'Alexandria 1951. L'equip espanyol va estar format per Ribera (P), Llordachs, Queralt, Munté, Godia, Subirana, Abellán i Castillo.

El 1957 la piscina veu la celebració del 50è aniversari de la natació catalana i espanyola, vinculat a les 'Noces d'Or' del Club Natació Barcelona. L'acte culminant de la celebració va ser el 'Trofeu Picornell de Waterpolo', disputat a la pileta de la muntanya, amb la participació dels equips nacionals d'Alemanya, Austria, França, Hongria i Suecia - a mes de l'equip del Barcelona en funcions de selecció espanyola -. El trofeu va ser conquerit per els hongaresos, però l'equip cenebista hi va fer un molt destacat paper vencent als equips d'Austria, França i Suecia; tot i perdent amb els d'Alemanya i Hongria.

La remodelada piscina segueix assistint cada estiu a l'espectacle dels 'Cursillos de Natación Escolar y Utilitaria', que organitzats des del 1948 per el Club Natació Montjuïc compten amb l'aval de la Ponencia d'Esports de l'ajuntament de Barcelona. Des dels 40 alumnes del curs inicial el seu nombre s'anirà enfilant fins a superar el miler - a mitjans dels cinquanta - arribant al pic dels mes de 3.800 de l'any 1967. 

La direcció dels cursets va correspondre, per aquest ordre, a en Vicenç Esquiroz als primers anys; a en Joan 'Janot' Boronat al llarg de dels anys cinquanta i seixanta; i a en Francesc Morón quan en Boronat demana el seu ben guanyat relleu. Unes quantes desenes de milers de noies i nois - principalment dels barris de Poble-sec, Raval i Sant Antoni - han après a les seves ordres les beceroles de la natació.

D'esquena en Soriano dirigeix la sessió de gimnàstica sueca prèvia a la classe de natació 
d'un curset dels anys cinquanta, amb els alumnes distribuïts per les noves graderies.
Fons: Arxiu del CNM. Ft. Fotocolor

L'any 1958 la Piscina de Montjuïc és l'escenari dels primers campionats de natació sincronitzada, primerament els de Catalunya i mes tard els d'Espanya, que van tenir lloc els dies 6 i 7 de setembre.

Retall de l'anunci dels Campionats d'Espanya de natació sincronitzada
publicat a 'El Mundo Deportivo' del diumenge 7 de setembre de 1958.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Hi participen cinc clubs: els catalans C.N. Barcelona, S.A. de Barcelona (SAB), C.N. Catalunya i C.N. Montjuïc, juntament amb el C.N. Canoe de Madrid. S'imposen les nedadores del CNB, liderades per na Dolors Amat, Carme Hartman i Lluisa Virgili que troben resposta especialment en l'equip de la SAB, amb les Lecha, Durán o Torres - entre d'altres -.

El 1959 es produeix la visita de la selecció Sud-africana de waterpolo, en el context d'una poc habitual gira per Europa en plena època del apartheid, per a disputar un partit oficial contra la selecció espanyola a la que guanya per un ajustat resultat de sis gols a set.

Encara en aquesta darrer any de la dècada se segueixen celebrant les setmanes internacionals de salts i natació sincronitzada, que han canviat el seu nom per el de 'Galas Acuáticas' que compleixen la seva vuitena edició. Segueixen comptant amb una molt nombrosa assistència de públic, i per aconseguir-ho els organitzadors han anat introduint altres elements d'espectacle, incloent el waterpolo i altres eines per a la recreació com els salts i els ballets còmics. Dels salts còmics en podem donar noticia de primera mà, en haver-ne contemplat en repetides ocasions les evolucions dels que s'anomenaven 'Los Locos del Aire', de composició variable amb els Prada, Torralba, Rotllant, Lecha o Muntán, entre d'altres, quines piruetes eren tant divertides com sovint arriscades. 

Anunci de la 'VIII Gala Acuática' inserit en el diari 
'El Mundo Deportivo' del dia 22 de juny de 1959.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Anys seixanta, maduresa i relleu. La 'Dècada Prodigiosa'...

Els anys seixanta constitueixen el que s'ha conegut com a la 'Dècada Prodigiosa' de la natació catalana i espanyola. A Catalunya hi influeix poderosament l'esclat de piscines cobertes que des de finals de la dècada precedent s'han anat inaugurant per tota la seva geografia: Sabadell, Martorell, Manresa, Badalona, Terrassa, Reus o Olot. A Barcelona hi trobem les primeres construïdes per l'ajuntament i cedides a clubs de natació: la del Poble Nou, per el C.N. Poble Nou; Folch i Torres, per el C.N. Montjuïc; i Passeig Marítim per el C.N. Barceloneta. A aquest fet cal sumar-hi l'inici de la professionalització dels entrenadors dels clubs modestos, iniciada l'any 1958 amb la contractació de l'hongarès Janos Gergely al Montjuïc i continuada l'any següent amb la incorporació de l'holandès Kees Oudigest al Sabadell. (***)

La piscina de Montjuïc va ser espectadora privilegiada d'alguns d'aquests avenços, començant per el mateix any 1960 en que s'hi celebren els 'L Campeonatos de España de Natación' sota l'organització de la FCN. Aquests campionat de Montjuïc i els de l'any següent a Sevilla representen l'eclosió d'aquestes noves generacions que en els homes representen els Miquel Torres - a la foto del setmanari Destino que reproduïm -, Josep A. Abadías, Juan A. Molinero, Josemi Espinosa, germans Cabrera, Josep Claret, Joan Fortuny o Jaume Monzó, entre d'altres. Pel que fa a les noies hi trobem a les Rita Pulido, Lidia Camprubí, Isabel Castañé, Dolors Esteban, Carme Ramos, Maria Ballesté, Rufina Servalls o Mari Pau Corominas que junt amb moltes d'altres representen la nova fornada de nedadores.

Retall de la noticia publicada al setmanari 'Destino' del dia 13 d'agost de 1960
amb l'anunci dels immediats campionats d'Espanya del cinquantenari.
Font: Hemeroteca ARCA 

En els Campionats de Catalunya absoluts dels anys 1961 i 1962 es produeix el que serà el signe dels temps quan el Club Natació Barcelona - pioner i degà en tots els àmbits de la natació catalana i espanyola - va perdent les posicions de domini exclusiu en les classificacions per equips. Així succeeix en els campionats generals de Catalunya, quina classificació general perd l'any 1961 en noies i el 1962 en homes, en ambdós casos a favor dels equips del Club Natació Montjuïc.

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1961 amb el titulars on 
es constata la pèrdua de la hegemonia en categoria femenina del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Imatge de l'equip femení del Montjuïc campió absolut de Catalunya de l'any 1961: Ana Pedrisas, 
Esperança Mallafré, Carme Ramos, Júlia Cuesta. Sota: Angels Camps, Carme Llorca, Carme 
Medina, Nuria Llonc i Tina Boira. Dalt: Albert Medina, entrenador i Joan Ballart, delegat.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Un imprevist i tràgic accident del 1963 col·loca les noves graderies de la Piscina municipal de Montjuïc en situació de possible emergència, amb perill d'esfondrament. Desprès d'uns episodis de pluges intenses i reiterades sobre la zona, la matinada del divendres 8 de març un despreniment de terres i roques de grans dimensions de l'antiga pedrera on és enclavada la piscina esclafa totalment o parcial fins a sis barraques ubicades al costat de la Font Trobada, provocant al menys quatre morts. 

Portada del diari 'La Vanguardia Española' del 9 de març de 1963 amb 
imatges de l'esllavissada. Ala dreta, al fons, la Font Trobada.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas

Són desallotjades fins a quinze barraques mes de les sis directament afectades. Les activitats a la piscina són mínimes, per trobar-se encara en període hivernal, però queden suspeses fins a poder-ne garantir la seguretat, cosa que succeeix desprès de ser inspeccionada la situació dels pilotatges de fonamentació de les graderies per els serveis tècnics municipals.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 9 de març de 1963 on en Vicenç Esquiroz s'avança a 
l'informe dels tècnics municipals per assegurar que la piscina no s'ha vist afectada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Valls

El 1965 la piscina de Montjuïc rep el 'V Criterium Internacional Infantil de Natación', que algunes informacions de premsa anuncien com a campionat europeu infantil. La seva organització ha estat demanada per els organismes federatius del país que la consideren un pas necessari per a poder demostrar la capacitat organitzativa de Barcelona amb vistes a demanar per a la ciutat la realització dels XII Campionats d'Europa de 1970.

Cal fer reformes en l'equipament, centrades en una millora dels vestidors i una renovació dels equips d'enllumenat que arribarà fins a una potencia de 150 lux, molt superior a l'anteriorment instalada. 

La competició es desenvolupa amb plena normalitat, destacant en l'equip espanyol en Antoni Corell en els 400 m lliures i en Josep Duran, guanyador dels 200 i 100 m braça amb 2'43"8 i 1'17"7 respectivament; en l'equip femení destaquen les sabadellenques Isabel Castañé en els 100 braça i el debut internacional de na Maria Pau Corominas, que amb tretze anys aconsegueix millorar el rècord absolut d'Espanya dels 200 m esquena, amb un temps de 2'47"7. 

La competició serveix com a presentació de l'alemany Hans-Joachim Faßnacht que s'imposa en els 100, 200 i els 400 m lliures amb uns temps de 59"3, 2'08"3 i 4'35"0 respectivament. Cinc anys a venir, en els europeus de Barcelona 1970, Faßnacht en serà una de les principals figures de la competició guanyant l'or en els 1.500, 200 i 4x200 m lliures, a la vegada que quedarà segon en els 400 i 4x100 m lliures i en els 400 m estils a les noves Piscines Picornell.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 22 d'agost de 1965 destacant alguns dels 
resultats de la primera jornada, amb l'errada de l'estil de la Corominas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El darrer Campionat d'Espanya ha tingut lloc a la piscina de Montjuïc l'any de 1962 i el 1968 la 'vella' va acollir la darrera gran competició d'abast català, els Campionats Generals de Catalunya, que coincideixen amb la commemoració del seu 50è aniversari, atès que aquesta competició va ser creada per el Club Natació 'Athlètic' el 1918. Com a homenatge i recordatori de l'efemèride reproduïm el 'quadre d'honor' de les proves de natació disputades:

CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES MASCULINES

CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES FEMENINES

Font: Elaboració pròpia

A l'any següent de 1969 s'inaugura amb els 'LIX Campeonatos de España de Natación' el complex de les Piscines Picornell, a la mateixa muntanya de Montjuïc, que ha de ser la seu dels XII Campionats d'Europa de Natació del 1970. L'aparició de la 'nova' piscina de Montjuïc té dos efectes immediats sobre la 'vella':

• Es posa de manifest la seva obsolescència en relació a les Picornell, de manera que deixa de rebre qualsevol tipus de competició nacional o internacional de relleu, encara que manté la seva condició de seu dels entrenaments de molts clubs de la natació barcelonina

• La Federació Catalana de Natació deixa de ser-ne la concessionària de la seva gestió tècnica, provocant que l'ajuntament hagi de convocar un concurs per a cobrir aquesta faceta, guanyat el 1972 per una aliança entre el C.N. Barcelona i el C.N. Montjuïc. En realitat a partir de mitjans de la dècada dels setanta el Montjuïc en serà l'únic gestor

En aquest estat d'intranscendència per a l'alta competició la piscina de Montjuïc viurà els seus darrers anys, fins a que les necessitats dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 en demanarà la seva remodelació. Aquesta va ser encarregada a l'arquitecte català Antoni de Moragas i Spa, qui de seguida és va fer càrrec que la tasca era impossible. Entrevistat a TV3, amb motiu de la commemoració del 25è aniversari dels jocs, ell mateix ho explica així:

"... vam veure que l'edifici (de la 'vella') l'estat en que estava era tant dolent que no es va poder tirar endavant amb la conservació de l'antiga i llavors se'm va plantejar de fer-ne una de nova..."

Amb el nou plantejament Moragas decideix d'eliminar, mitjançant una voladura controlada, les grades ampliades amb la remodelació del 1954-1955, per tal de deixar franca l'esplèndida visió de la ciutat que tenia la piscina de l'Exposició en el seu format inicial. 

Va topar amb l'oposició dels tècnics que li havien fet l'encàrrec a aquesta eliminació de les graderies:

"Això va crear un pànic perquè era exactament el contrari del que s'imaginaven (que faria), amb el tòpic de que si havia estat així, havia de seguir essent així !..."

La solució, com en tants d'altres entrebancs que sortien en l'organització dels jocs, va venir de la ma del president del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92). L'arquitecte ho explica així a l'entrevista esmentada:

"... llavors, doncs, vaig fer una trucada a l'alcalde Maragall, i amb aquella intel·ligència ràpida (que posseïa) ni va venir, ni em va fer mes preguntes... per telèfon em va dir: "ho entenc i ho farem així..."

El resultat en va ser la 'nova' Piscina Municipal de Montjuïc, seu dels salts i de part de la competició de waterpolo dels jocs de Barcelona 92, que va oferir al món l'espectacle incomparable que recuperava la imatge original sobre la ciutat de la 'vella' de Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Pocs mesos desprès de les reformes, el diari 'El Mundo Deportivo' informa que la piscina ha de ser tancada al públic perqué davant del mal estat higiènic de l'aigua no ha estat possible fer-ne el canvi per dificultats diverses. 

(**) És fora de qualsevol dubte que els II Jocs Mediterranis son l'organització esportiva mes important que ha rebut el país fins aquell moment del 1955. En aquest sentit demana l'atenció d'una entrada específica en el nostre bloc a fer mes endavant.  En certa manera els jocs responien a les continuades aspiracions de grans competicions esportives demandades des de 1920 en reiterades ocasions per la ciutat de Barcelona. 

(***) La 'Dècada Prodigiosa' va viure els seus esdeveniments mes rellevants d'aquella fantàstica generació de nedadores i nedadors fora de la piscina de Montjuïc, en els europeus de Leipzig i Utrecht o en els jocs de Roma, Tòquio i Mèxic. Com a exemple a Leipzig 1962 destaquen el primer classificat espanyol en una final d'un europeu, en Josep Claret, així com en Miquel Torres, subcampió d'Europa dels 1.500 lliures. A Utrecht 1966 sobresurt el subcampionat d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, així com la primera nedadora classificada en una final europea, na Mari Pau Corominas. Per no allargar-ho massa senyalem el paper d'en Santiago Esteva, diploma olímpic a Mèxic 1968 en quedar 5è en els 200 esquena, i la classificació per primera vegada en una final olímpica d'una nedadora, altre vegada na Mari Pau Corominas en els 200 esquena.

Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (II). Construcció i primera reforma

Placa col·locada a la Piscina Municipal de Montjuïc amb motiu de l'homenatge 
rebut per en Francesc S. Gibert i Riera el dia 23 de setembre de 1969.
Font: Arxiu família Gibert 

Efectivament, ara sí !. El que serà anomenat com a 'Estadio Náutico de Montjuich' - coneguda popularment com a la Piscina de Montjuïc - pot fer-se gràcies al gest tingut per la família Rogent que fa donació d'una part de les terres de la seva propietat, adjacents al restaurant del funicular, per tal que sigui possible la seva construcció. En un article publicat per el que en aquell temps era president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), en Francesc S. Gibert i Riera, a 'El Mundo Deportivo' del 3 de juny de 1943 ho recorda així:

"UN RASGO POCO CONOCIDO DE ALTRUISMO

Como se ve la piscina se abría camino, hasta ahora en medio de excelentes disposiciones... Pero estos efectos fueron culminados por un rasgo que a la postre con su esplendidez hizo posible en definitiva la obra. Con Masferrer y Mesalles (del Comité Deportivo de la Exposición), en entrevistas que recordaremos siempre, rendimos (visita) al Presidente del Consejo de Administración de la empresa del funicular para gestionar la delicada misión. Toda la diplomacia exquisita de Mesalles y todo el peso de la amistad que unia a Masferrer con el señor Rogent fueron vertidas en bien de la obra. Desde luego no fue una gran resistencia lo que nos encontramos. El Sr. Rogent cedió los terrenos y quedaron convenidas una serie de facilidades que la Federación (Catalana de Natación) de aquel tiempo tomó como base de su proyecto y que representarian para la piscina... un porvenir brillante y magnífico" (*)

Acta del consell directiu de la FCNA del 30 de març de 1929 on es fa 
constar les característiques que ha de tenir la piscina de Montjuïc 
i s'esmenta l'encàrrec fet a en Josep Serra per el seu disseny.
Font: Arxiu de la FCN

Construcció i inauguració

Com dèiem a la primera entrega, el temps apressa. El projecte de la piscina de Montjuïc ha estat fet per en Josep Serra Robert, l'estret col·laborador d'en Gibert a la FCNA i co-responsable de les obres de la piscina del Club Natació Barcelona a l'Escullera. Els treballs, sota la direcció del mateix Serra, s'inicien a primers d'abril del 1929 i són encomanats a l'empresa 'Pujadas i Jorba' que també tenia l'experiència de construir la piscina del club degà. 

La inauguració oficial de la 'Exposición Internacional de Barcelona 1929' s'esdevé el 19 de maig, amb la presencia del rei Alfons XIII. Aquest fet condiciona que les obres de la piscina han d'evitar utilitzar la part ja finalitzada de l'actual Avinguda de Miramar. Aquesta necessitat  obligava a pujar tots els materials i els altres elements auxiliars de l'obra per el talús i el terraplè situats a la part contraria de l'avinguda, on a mes s'hi va instal·lar una gran plataforma per el treball de les formigoneres.

Plànol del projecte del 'Stadio Náutico de la Exposición de Barcelona',
publicat a 'El Mundo Deportivo' del 10 de març de 1929.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Imatge de la revista 'Stadium' del 1 de maig de 1929 amb la vista
del terraplè i el talús que prefigura la graderia de la piscina.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Vista general de la piscina municipal de Montjuïc en plena construcció amb prop de 
quaranta operaris treballant-hi, poques setmanes abans d'inaugurar-se.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

El pressupost inicial es va xifrar en 250.000 ptes, encara que el cost final estimat va ser de 400.000. Treballant a marxes forçades es vol inaugurar la piscina amb un encontre internacional de natació i waterpolo entre els equips d'Espanya i d'Holanda els dies 24 i 25 de juliol, a poc menys de quatre mesos d'haver iniciat l'obra. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de juliol de 1929 amb l'anunci de la 
inauguració i la imatge dels primers dolls d'aigua que entraven al vas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dijous 18 de juliol es programa una visita per a la premsa especialitzada, a la qual se la convida a una inauguració oficiosa per el dissabte dia 20, però quan ja s'estava procedint a emplenar el vas de la piscina va tenir lloc una avaria inesperada, amb el trencament de la canonada de desguàs, que va provocar la inundació del recinte amb la consegüent suspensió de la inauguració i el seu retard 'hasta nueva orden', tal com n'informaren els diaris.

El periodista Faustino Simó Patau publica en el periòdic de 'La Hoja Oficial del Lunes' del 5 d'agost la seva opinió al respecte d'aquest incident, tot elogiant la piscina:

"La piscina de Montjuich es... de una necesidad extrema. Su construcción ha sido un acierto, y su emplazamiento, si tenemos en cuenta que se ha aprovechado parte de la topografía de la montaña y los medios de comunicación rápidos con la ciudad y (que se encuentra) no muy lejana del Estadio, no lo es menos...

El error es este: el haber anunciado la celebración de un festival... sin tener todavia la certeza absoluta de que éste se llevaria a cabo. Se anuncia un match con Bélgica; luego se dice que no, que es contra Holanda y cuando casi se iba a llevar a cabo, la piscina no probada concienzudamente, sufre una averia, naufragando todos los planes..."

Per motius de calendari cal renunciar al previst encontre internacional amb l'equip holandès i s'han de fer servir per a la inauguració els 'XII Campionats de Catalunya de Natació', previstos per el dijous 8 d'agost. La malastrugança segueix i el dia en qüestió cau sobre Barcelona un fort temporal de pluja i calamarsa que impedeix tota activitats esportiva a l'aire lliure. Finalment el dissabte 10 d'agost la piscina pot tenir la seva estrena oficial amb la primera jornada dels Campionats de Catalunya, amb gran èxit de públic que omple la graderia. 

Mentre dura l'Exposicio Internacional, que es produeix en un recinte tancat on cal accedir-hi previ pagament de l'entrada corresponent, els esportistes convocats per els entrenaments i per els dies de competició necessiten disposar d'un passi especial, signat per el director general, en Mariano de Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda, com el que reproduïm tot seguit

Passi per entrenaments i competició expedit a nom d'en Antoni Sierra Fernández, 
nedador del Club Natació Athlètic i pare d'en Juan Antonio Sierra Puerto.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra Puerto

El primer guanyador d'una prova a l'estrenada piscina i campió de Catalunya, és en Sema Palatchi del Club Natació Barcelona (CNB), que s'imposa als 400 m lliures amb el temps de 5'49"9. En les proves femenines la primera guanyadora i campiona és na Mercè Bassols, igualment del CNB, que domina els 100 m lliures marcant 1'29". El domini cenebista en els campionats només es veu entorpit en els 200 m braça masculins, on s'imposa en Ramón Sapés del Sabadell.

Retall del 'Diario Oficial de la Exposición Internacional' del 
24 d'agost de 1929 amb una caricatura d'en Sema Palatchi.
Font: Arxiu General de Fira de Barcelona

La segona jornada va tenir lloc el dimecres 14 d'agost, tal com ho anuncia en el seu moment la revista 'Xut !', tot fent esment dels preus a que es despatxen les localitats:

1. Anunci de la segona jornada dels Campionats de 
Catalunya al 'Xut !' del 13 d'agost del 1929.
2. Versió humorística del dibuixant Opisso sobre la piscina de 
Montjuïc, publicada al 'Xut !' del 30 de juliol de 1929. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'ajornada presencia internacional en els festivals inaugurals va ser coberta amb la participació del 'Sporting Club Universitaire de France' (SCUF) de París els dies 24 i 25 d'agost, capitanejats per la seva estrella Jean Taris, que va desenvolupar diferents exhibicions en ambdós festivals. La resta dels components de l'equip van oferir unes prestacions força mediocres, amb un conjunt de waterpolo que va perdre per 6 gols a 0 contra els jugadors del Club Natació Barcelona.

El nedador olímpic francès, en Jean Tarís, en una imatge presa 
el 1927 al 'Stade Nautique des Tourelles', a Paris.
Font: Agencia Rol. Ft. SI

La darrera participació internacional en els festivals d'inauguració del 'Estadio Náutico de Montjuich' va ser la de la selecció hongaresa, que va tenir lloc els dies 23 i 24 de setembre de 1929, en les festes de la Mercè. 

Com és de suposar la superioritat de l'equip magiar va ser rotunda en natació, però encara mes en waterpolo. L'equip format per Martfony, Homonnay, Haldy, els germans Keserü, Németh y Vertery va apallissar la selecció espanyola integrada per Giménez, Sabata, Cruells, Brull, Jiménez, Mora i Gamper per uns contundents 9 a 0 i 9 a 1, respectivament. Cal tenir en compte que Hongria ve de proclamar-se, per primera vegada, sots-campiona als jocs d'Àmsterdam 1928 i és en vies d'iniciar un regnat durador com a campiona olímpica a partir dels de Los Ángeles 1932, amb algunes intermitències on en qualsevol cas no s'allunya del podi.

Desenvolupament: incidències i reformes

Context i aspectes legals

La Exposició Internacional de Barcelona finalitza oficialment el 15 de gener de 1930, encara que a partir de la immediata primavera es reobre convertida en Exposició de Barcelona fins a finals del mateix any de 1930. 

El 14 d'abril de 1931 es proclama la segona República espanyola, els inicis d'aquest nou període coincideix per a la natació catalana amb un renovat impuls que es concreta en la creació de noves entitats i en possibles nous projectes d'equipaments. 

En aquest context les instal·lacions esportives heretades de l'exposició han de trobar la seva forma de gestió i explotació. En el cas del Estadi Nàutic o piscina de Montjuïc s'entén que l'entitat mes adequada per a la seva gestió ha de ser la pròpia Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per bé que durant els primers anys la cessió de l'ús de la instal·lació es realitza a precari, mentre s'acorda amb els organismes municipals les normes que n'han de regular la relació. L'interlocutor municipal, per delegació de l'alcaldia, es la creada 'Comissió Especial Municipal del Parc i Palaus de Montjuïc' (CMPPM).

Portada de l'expedient n. 20 del 'Negociat d'Urbanització i Reforma'
de l'Ajuntament de Barcelona, amb totes les dades relatives a la 
cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la FCNA.
Font: AMCB

La FCNA vol superar la provisionalitat de l'ús que fa de la piscina de Montjuïc i amb aquesta finalitat a primers d'abril de 1932 inicia el contacte amb la CMPPM, mitjançant instància del president de la catalana, en Manuel Basté, adreçada al 'ciutadà alcalde' Jaume Ayguader, per aconseguir entre d'altres els següents objectius:

• La cessió d'ús de la piscina municipal de l'Exposició i dels seus annexes per a l'any 1932 de la manera que s'acordi legalment, amb la voluntat que sigui prorrogable anualment, sense necessitat de noves negociacions.

• La creació d'unes bases que regulin de manera clara els drets i deures del propietari - l'Ajuntament - i del  concessionari - la FCNA -.

• Establir una vigilància permanent de la instal·lació, dia i nit. En molts horaris d'obertura no hi ha personal municipal - ni federatiu - responsable de l'equipament i són els mateixos esportistes els qui s'han de responsabilitzar d'aquesta tasca. Com a resultat els robatoris de pertinences personals i els danys materials per l'equipament no són estranys; són temps en que cal 'nedar i guardar la roba'...

• Definir amb claredat a qui corresponen cadascuna de les despeses de manteniment i conservació, així com el dret a percebre els ingressos derivats dels espectacles que es facin a l'equipament

 

Reproducció de la instància remesa al 'ciutadà alcalde' de Barcelona per el president 
de la FCNA, sol·licitant la cessió de l'ús de la piscina municipal de Montjuïc.
Font: AMCB

La instància que adreça el president de la FCNA, Manuel Basté Durán, a l'alcalde de Barcelona, Jaume Ayguader Miró, va acompanyada per una proposta de reglament que pretén aclarir els dubtes que es generen per la manca de criteris definits en la cessió provisional d'ús existents fins al moment.

Especialment hi ha diferents criteris sobre qui ha de córrer amb les despeses del manteniment de la pileta i dels seus annexes. L'administració considera que se'n ha de fer càrrec la FCNA, com a usuària, però aquesta addueix la seva migrada posició econòmica que no li permet de fer front a gaires despeses. Els estires i arronses fan que fins a disset vegades quedi no resolta la qüestió en les reunions de la CMPPM, emprant la fórmula retòrica del "s'acorda quedi sobre la taula" o similar. Després de diferents vicissituds les parts arriben a l'acord que queda confirmat per resolució municipal de 14 de juliol del 1933, transmesa a la FCNA amb la signatura de l'alcalde amb aquest termes:

"Cedir en ús a la Federació Catalana de Natació Amateur, la piscina del Parc de Montjuïc i les instal·lacions annexes de conformitat amb les bases que s'adjunten"

Còpia de la comunicació oficial al president de la FCNA de l'acord municipal del 14 de juliol 
de 1933 per a la cessió de l'ús de la 'Piscina del Parc de Montjuïc' a la esmentada federació.
Font: AMCB

Les dites bases son la plasmació dels pactes en que han confluït els interessos de les dues institucions. Consten de set apartats, dels quals en són determinants:

• El primer on es referma la propietat exclusiva de l'Ajuntament dels equipaments, materials i instal·lacions de la piscina, a la vegada que se'n cedeix el dret d'ús a la FCNA d'acord amb els criteris que aquesta ha d'establir en un 'Reglament de Règim Intern' que un cop aprovat per l'Ajuntament serà de compliment preceptiu per els esportistes i directius.

• En el segon punt s'estableix que l'Ajuntament ha de percebre un 20 % dels ingressos bruts que generin qualsevol organització feta per la FCNA i en la qual hi hagi algun tipus de taquilla.

• El tercer apartat serveix per a deixar establert que l'Ajuntament es reserva el dret d'organitzar a les instal·lacions objecte de la cessió qualsevol activitat que cregui convenient, avisant a la FCNA amb quinze dies d'anticipació

• El cinquè punt deixa establertes les responsabilitats que corresponen a l'administració:
• El canvi periòdic de l'aigua de la piscina, a l'objecte que aquesta sempre reuneixi les degudes condicions higièniques
• El servei de vigilància, tant de dia com de nit, per tal de mantenir el bon funcionament de l'equipament i evitar-ne qualsevol pèrdua o sostracció de materials, mobles, maquinaria o d'altres elements
• Qualsevol altre despesa necessària per el manteniment de l'equipament en l'estat d'ús òptim per els seus usuaris 

Malgrat aquests acords, l'estat de l'aigua de la piscina esdevé un continuat cavall de batalla des del dia mateix de la seva inauguració, sense que les successives reformes que es fan en els elements de  renovació i filtratge acabin de resoldre el problema.

Represa i millores de l'any 1943

Un cop finalitzada la Exposició Internacional les activitats a la piscina es reprenen a primers de juliol de 1930, amb la preparació d'un nou festival internacional que ha d'enfrontar a l'equip del C.N. Barcelona amb una mena de selecció anglesa que es presenta amb el nom de 'H.E. Annisons'. 

Aquest festival de reobertura té lloc el dia 12 de juny, amb algunes curses masculines de caire internacional i altres proves femenines amb nedadores locals. En el partit de waterpolo s'imposa el Barcelona per un ajustat 3 a 2.

Retall del n. 67 de la revista 'Barcelona Gràfica' del 18 de juny de 1930, amb 
la informació de la reobertura de la piscina per encontres internacionals. 
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1931 el tot just fundat Club Esportiu Mediterrani decideix organitzar el 'I Torneig de Natació per a Clubs Modestos', conjuntament amb el C.N. Garraf, de la participació del qual en queden exclosos el C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic, amb l'objectiu de permetre als clubs que s'han iniciat en els darrers temps competir en un nivell mes ajustat a les seves possibilitats reals. Aquesta organització es repetirà anys a venir, sempre sota l'organització del C.E. Mediterrani.

La piscina de Montjuïc és l'escenari el 1934 dels 'XXVIII Campeonatos de España de Natación' organitzats per la FCNA. El públic assistent va poder ser testimoni d'una fita històrica a la natació espanyola. 

Per primera vegada la classificació conjunta es realitza per federacions territorials, a mes de fer-la per clubs com fins al moment present. Històricament el campió d'Espanya en puntuació global ha estat el Club Natació Barcelona, però aquests campionats de Barcelona veuen com aquesta hegemonia catalana es trenca en favor de la 'Federación Castellana de Natación', quins nedadors són entrenats des de finals de 1932 per el català Enric Granados Gal. 

Imatge de la piscina de Montjuïc en una jornada dels 'XXVIII Campeonatos de 
España de Natación' de l'any 1934, celebrats els dies 28, 29 i 30 de juliol.
Font: ANC. Fts. Claret i Bert (**)

El títol de campions és va decidir en la darrera prova dels 2.000 metres mar, que va ser guanyada per el fondista madrileny Cuñat que ja havia guanyat els 1.500 m lliures disputats a la piscina. El resultat finals és de Castella 171 punts per els 165 de Catalunya.

Titular del periòdic 'La Libertad' de Madrid del dia 31 de juliol de 1934
amb l'anunci de la proesa assolida per la 'Federación Castellana'.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica

El nedador d'aquells anys Juan Gil Sabio, 'Pape', que mes endavant va ser cronista esportiu i historiador de la natació castellana, va escriure sobre aquest triomf de la natació de Castella en el seu llibre titulat 'Una forma de vida':

"El 'maestro' (Granados) buscaba nuevas posibilidades de aumentar el equipo y estimular a los fijos. Aquellos entrenamientos a las 8 de la noche...fueron una dura prueba para todos, ya que en los 15 dias que faltaban D. Enrique les hizo sufrir hasta la extenuación.

En las pruebas de natación pura los catalanes aventajan a los castellanos, ya que éstos sólo se imponen en los 100 libres con Manolo Valdés y en los 1.500 con Cuñat. Donde se fraguó el triunfo castellano y canoista fue en los saltos de trampolín y palanca con los dos primeros puestos en ambas modalidades para Ponce de León y Pitarch."

Collage fotogràfic extret del llibre 'Una forma de vida' d'en Juan Gil Sabio, 
amb la imatge de l'equip de Castella, campió d'Espanya de 1934 (***)
Font: Arxiu JCE.

Un cop passada la contesa civil es produeix la represa de les activitats a la piscina de Montjuïc, encara que amb un perfil baix i amb escassa participació. La primera fita rellevant d'aquest període és la de l'estiu de 1943, quan el campionat espanyol de natació retorna a Barcelona, desprès d'un periple per Vigo (1940), Palma de Mallorca (1941) i Santa Cruz de Tenerife (1942).

La piscina de Montjuïc no es troba en el seu millor moment; segueix amb les seves perennes dificultats per el que fa a la conservació i l'estat higiènic de l'aigua de la piscina i ha patit el deteriorament propi del pas dels anys i del quasi abandonament derivat de la contesa fratricida. A demanda de la FCN - ja sense la A d'amateur - l'Ajuntament de Barcelona es disposa a fer-hi una important inversió que es considera indispensable per a que la ciutat pugui oferir uns campionats a l'alçada del seu prestigi esportiu.

'El Mundo Deportivo' del 22 de maig de 1943 anuncia la important inversió 
prevista a la Piscina Municipal de Montjuïc per a deixar-la en condicions.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Cal senyalar que la reforma supera amplament el cost de la inversió inicial de l'any 1929, encara que els 14 anys passats relativitzen aquesta contradicció. A l'entrevista feta per en Vicenç Esquiroz al cap dels equipaments esportius de Montjuïc a l'ajuntament, en Josep Picart (****), aquest es pren la revenja de les habituals crítiques que ha anat suportant els darrers temps, tot mostrant amb orgull les reformes acordades per a la millora de la instal·lació:

"(El plan de obras es) una graderia capaz para 2.000 personas frente a la actual, convirtiendo el aspecto de la piscina de Montjuïc en una de las mejores de Europa. El hueco (creado por) la nueva graderia será aprovechado para vestuarios, duchas, cuarto de curas, etcétera... se construirá un nuevo edificio al lado del existente para habituarlo (sic) para vestuario de las nadadoras, aparte de reparaciónes en el vaso de la piscina, etc. Vuelvo a repetirle las frases del (alcalde) señor Mateu: 'Barcelona superará la organización de los anteriores Campeonatos de España'."

Com que altra vegada el temps apressa, les obres es realitzen en un temps rècord i amb un resultat satisfactori. La nova graderia i la reforma del vas impliquen la desaparició dels passadissos mig soterrats situats a ambdós laterals de la piscina per l'actuació dels jutges i altra personal de suport, quedant tota la platja de la piscina al mateix nivell.

'El Mundo Deportivo' del 27 d'agost de 1943 informa de la quasi finalització 
de les obres de reforma de l'emblemàtica instal·lació esportiva.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de les tasques ha correspost als arquitectes municipals Ramón Raventós i Pere Ricart, que ostenten els càrrecs d'arquitecte en cap i arquitecte adjunt del servei d'edificis culturals municipals, respectivament.

El resultat del campionat confirma la superioritat castellana (88 punts) i apunta als que seran els seus successors - a partir de 1947 -, els nedadors canaris que assoleixen el subcampionat (46), mentre que Catalunya es conforma amb la tercera posició (37). Sempre en la categoria masculina, perquè en la classificació de les nedadores Catalunya segueix encara intractable.

Vista general de la reforma de 1943, amb el nou cos de l'edifici de serveis i la segona graderia 
que suprimeix el fossar del lateral on hi h la torre de salts, que es manté com al 1929.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Amb les millores es viuen uns pocs anys de relativa tranquil·litat sobre l'estat general de la piscina, encara que no desapareixen els problemes de qualitat higiènica de l'aigua, que cal renovar completament massa sovint. L'any 1946, en mig d'una llarga sequera, els problemes s'aguditzen i es diagnòstica que són derivats del desguàs de la piscina, que cal canviar o millorar.

Tornen a sorgir les veus públiques, a la premsa, o privades que presenten queixes sobre l'estat de l'aigua i altres inconvenients de la reformada instal·lació, el que anirà preparant el terreny per a una propera actuació de l'ajuntament que serà planejada l'any 1948 i implementada el 1949. Ho veurem en la tercera i darrera part d'aquesta entrada.

Josep Castellví

(*) L'empresa propietari del funicular de Montjuïc i dels terrenys adjacents, era la 'Sociedad Anónima Funicular de Montjuich' (SAFM). El promotor principal fou en Elías Rogent i Massó, però en morir prematurament el 1924 se'n feu càrrec de la presidència de la societat el seu pare Josep Rogent i Pedrosa, qui negocià amb en Francesc Gibert la cessió 'gratia et amore' de part dels terrenys de la companyia a l'ajuntament per a fer-hi la primera piscina municipal d'Espanya. En Josep Mesalles i Estivill a mes de membre del comitè esportiu de l'exposició era membre de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' (CEC) i secretari del 'Comité Olímpico Español' (COE). En Narcís Masferrer i Sala era el prohom mes destacat de l'esport català i espanyol de les acaballes del segle XIX i del primer terç del XX, periodista, propagandista i incansable promotor d'entitats i esdeveniments esportius; com en Mesalles reunia en la seva persona la pertinença al comitè esportiu de l'exposició a la vegada que era membre del COE i de la CEC.

(**) En una de les millors fotos que s'han conservat dels primers temps de la piscina municipal de Montjuïc es pot observar el fet curiós que durant molts anys aquesta estava senyalitzada per a set carrers, fins que a mitjans dels anys cinquanta es normalitza la distribució amb vuit carrers. A la vegada són de senyalar els fossars laterals del vas, per on poden circular els jutges i la resta de personal adscrit a la instal·lació; aquests desapareixen amb la primera reforma de l'any 1943. Finalment cal destacar la minvada construcció inicial que havia d'acollir tots els servei: vestidors, dutxes, materials; a mes de servir part de la planta baixa com a habitatge de la família del vigilant de la piscina quan finalment s'hi estableix la seva presència continuada. El xalet situat a l'altre banda, en alçada, pertanyia als terrenys de l'empresa del funicular, on hi tenia el seu restaurant obert al públic.

(***) 'Una Forma de Vida. Real Canoe Natación Club'. Juan Gil Sabio, editat per RCNC a Madrid, 1990. La contractació d'en Enric Granados Gal marca un abans i un desprès en el desenvolupament de la natació a Madrid i, per extensió, a tota la regió centre. Desplaçat amb la seva esposa i companya, na Maria Aumacellas, entre tots dos impulsaren diferents generacions de nedadores i nedadors, alguns dels quals arribaren als màxims esglaons de la natació espanyola. En el llibre esmentat en Gil Sabio comenta sobre l'arribada d'en Granados a Madrid: "... la Junta Directiva del Canoe Natación Club habló a finales del año 1932 de contratar los servicios de Enrique Granados Gal, ofreciéndole por venir a Madrid la cantidad de 750 pesetas anuales. Aceptó la oferta y a los pocos dias el matrimonio Granados recalaba en Madrid para hacerse cargo de los nadadores del Canoe"

(****) En Josep Picart Codony s'incorpora a l'ajuntament poc abans de la construcció de l'Estadi Olímpic del qual en va seguir tot el procés de la seva creació, especialment del referit als espais esportius. Hi va restar`com a encarregat del conjunt d'instal·lacions esportives de la muntanya de Montjuïc. Per els treballs a fer a la piscina s'auxilià ben d'hora d'un altre jove funcionari de l'ajuntament, en Josep Ramos Álvarez, per a tantes generacions de nedadores i nedadors 'el senyor Ramos', a quina família Ramos-Lombardero dedicarem mes endavant una entrada. Referent a en Josep Picart en el seu moment vàrem publicar un article que qui vulgui pot revisitar: 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/10/londres-1948-els-jocs-olimpics-den.html