El Sierra fa cent anys...

Comencem pel final...

Avui, 22 de juliol de 2025, en Juan Antonio Sierra Puerto celebra el seu centè aniversari. Ho farà envoltat de la seva família, reunits al voltant d'una taula per dinar, que és com li agrada fer-ho a en Sierra - com ha estat conegut sempre en el món de la natació -; de manera que nosaltres, des del 'Memòries...', no poden menys que afegir-nos als nombrosos testimonis de reconeixement i afecte que ha de rebre al llarg del dia d'avui.

La trajectòria vital d'aquest 'homenot' - en termes planians - és realment insòlita. És correspon al que els anglosaxons coneixen com un 'self made man', amb una personalitat abassegadora construïda a pols, pas a pas, per aquest home dotat d'un tarannà empàtic i d'una vitalitat física i intel·lectual inesgotable que, malgrat el desgast imposat per el pas del temps, encara conserva tot i les xacres físiques pròpies de l'edat.

Com impulsat per 'la força del destí', dos regals ben diferents el van ajudar en la constant conformació de la seva personalitat. 

El primer el va rebre de la seva mare, na Concepció Puerto Panadés, que en la seva primera infància li va regalar un aniversari un voluminós diccionari de la llengua catalana, que el jove Sierra va anar devorant amb l'avidesa assedegada del seu esperit; i que encara avui conserva com un tresor, ja desfet per la seva constant consulta...

L'altre és va fer esperar uns anys, fins a que a primeria dels cinquanta l'Esteve Granada - president de l'Atlètic - el va fer entrar a la Federació Catalana de Natació (FCN), llavors regida per en Francesc Draper Molins. Com li passava habitualment en seu tracte amb les noves coneixences, en Juan Antonio de seguida és va estimar per en Draper, amb el resultat que aquest li va regalar una càmera fotogràfica i, a més, el va recomanar al seu amic Josep Vergés - editor de 'Vida Deportiva' - aconseguint que comencés la seva ruta de cronista-historiador de la natació i el waterpolo del país.

Reunió del jurat del 'Premio Vida Deportiva' de l'any 1963. Al centre de la foto, 
dempeus Josep Vergés i Juan Antonio Sierra; assegut Joan Antoni Samaranch.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. Bert

En aquesta faceta ja havia debutat en el sí del seu club, el C.N. Athlètic, col·laborant en la revista social el anys quaranta, on va poder aprendre d'un dels seus primers 'mestres' en la gestió i administració d'una entitat associativa. Ens referim a en Agustí Zaragoza, que va ser una llarga temporada secretari de la junta directiva del club, a més de directiu de la FCN.

Comissió gestora del C.N. Atlètic desprès de la guerra incivil: Francesc Ribera, 
Joaquim Poch, Antoni Vila, Agustí Zaragoza i Joan Baptista Portabella.
Font: Llibre '90 anys d'història del Club Natació Atlètic-Barceloneta 
(1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

Amb motiu del seu centenari, i a mode d'homenatge, hem cregut oportú de reproduir el 'Identitats' que vam dedicar al Sierra en el seu moment. L'entrevista va tenir lloc en el seu domicili particular el dia 8 de maig de 2019, mentre que la publicació al nostre bloc es va esdevenir el dia 11 d'abril de 2021.

Identitats. Juan Antonio Sierra Puerto

Ens encaminem cap a Esplugues per entrevistar-nos amb en Juan Antonio Sierra Puerto, el 'Sierra' com és més conegut en el mon de la natació i el waterpolo. En el moment de l'entrevista era camí dels noranta-quatre anys que portava amb una certa barreja de sentiments entra la lamentació per un declivi físic del tot inevitable i la fortalesa d'un esperit i un cervell pràcticament intacte i amb plena vitalitat. Prova d'aquesta vitalitat es que la conversa es va allargar per espai de mes de dues hores i mitja i quan la vam donar per acabada ens quedarem amb la sensació que hi hauria d'haver properes trobades per a seguir gaudint de la seva memòria i els seus coneixements

Vaig néixer el 22 de juliol de 1925 a la Barceloneta, al carrer Alcanar a on els meus avis hi tenien un forn… mes ben dit una expenedora de pa, que ells no el feien. El pare treballava a 'La Maquinista Terrestre y Marítima' i era soci del Club Natació Athlètic, amb la th anglesa com llavors s'escrivia, i quan vaig néixer de seguida em va portar al club. Quan vaig complir els sis anys me'n va fer formalment soci... per la qual cosa avui sóc el soci número u del que ara és el Club Natació Atlètic-Barceloneta.

Quan la guerra vam anar a viure al Verdum, fugint de les bombes que queien a la Barceloneta, però en acabada aquesta vam torna-hi i el pare seguia treballant a la Maquinista; mentre que ma mare era, com sempre, carnissera de la Boqueria... 

Des de petit jo era un noiet que jugava i es rebolcava per la sorra de la platja com una sargantana... vaig aprendre a nedar perquè alguns amics que eren mes grans un dia em van llençar a l'aigua, i au, espavila't !... que has de nedar o t'ofegaràs: i vaig sortir nedant, clar. Quan vaig fer catorze anys estàvem parlant a la platja del club amb gent de l'època que em van dir: "escolta, noi... hem de fer la travessia del port"... jo nedava braça perquè el meu pare era bracista - havia estat subcampió d'Espanya i campió de Catalunya l'any trenta – i com que hi havia una certa eufòria vaig acceptar de fer la travessia, però dient: "bé, provem-ho... però jo nedant braça, eh !"... "és igual, com vulguis, però apunta't, home". De manera que aquella va ser la meva primera activitat com a nedador, vaig completar la cursa i em van donar un premi per ser el més jove de la travessia. Va resultar, però, que l'any 2007 fent el 'Llibre d'Or de la Travessia', doncs resulta que jo no surto a la classificació... hòstia, amb un disgust !... i menys mal que hi ha una foto amb tots els que vam guanyar algun premi i jo hi sóc,... en un racó però hi sóc.

Imatge dels premiats a la 'XII Travessia del Port de Barcelona' de l'any 1939. En Juan 
Antonio Sierra és el nen que surt dalt de tot de la foto, amb una corbata clara.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona. Sierra i Domenech. Ft. SI

 L'any següent la vaig tornar a repetir i encara vaig ser oficialment el mes jove de la travessia, i aquesta es tota la meva curta història com a campió d'alguna cosa perquè a part d'aquestes anècdotes el cert es que jo era molt dolent nedant, de manera que quan tenia setze anys em van dir de jugar a waterpolo, doncs anem a jugar a waterpolo !... amb aquelles pilotes de cuiro que pesaven un ou i que no podies ni aixecar-les

Però com diuen que 'quan es tanca una porta s'obre una finestra' potser que hagin estat les seves escasses aptituds esportives les que van proporcionar a la natació i el waterpolo català i espanyol un excel·lent dirigent i un magnífic cronista i historiador de l'esport, amb algun ajut afegit com el regal que en el seu moment li va fer un president de la Federació Catalana de Natació...

I que passa ?, doncs que quan me'n adono que no serveixo per a la pràctica competitiva de l'esport i, en canvi, tinc una certa tendència i aptitud per escriure vaig pensar que hi faria alguna cosa. Aleshores el "Club Natación Atlético" - que s'havia de dir en castellà -  publicava un butlletí promogut per el seu president, el Granada pare, i m'hi vaig afegir com a redactor. Un dia el Bayarri i el Borrego, que anaven junts a tot arreu, van fer un arbitratge que a mi no em va agradar i vaig escriure un article al butlletí titulant-lo 'Àrbitros y arbitrariedades' i el Batallé - internacional, olímpic i una eminència en el món de l’arbitratge - em va dir: "escolta tu, Sierra,... si vols criticar als altres àrbitres fes-te'n tu d'àrbitre !" i jo que li dic: "doncs d'acord, em faig àrbitre", i des d'aquell moment en vaig començar a ser.

Per aquells temps també vaig anar a parar a la catalana, que m'hi va posar el Granada en representació de l'Atlètic i on vaig fer el que vaig poder també en el tema literari. El president de la FCN era el Draper, en Francesc Draper, que tenia molta amistat amb el Josep Vergés, l'editor de la revista "Destino" i del setmanari 'Vida Deportiva'; i com que de seguida em va estimar molt, perquè jo em sabia fer estimar, em va regalar una màquina fotogràfica i em va recomanar al Vergés, dient-me: "ara ja t'has d’espavilar tu...". I ja em tens camí dels Campionats d'Europa de l'any 54, a Torí, en el cotxe del Draper junt amb el seu xofer, el Manguillot i el Batallé. Aquesta va ser la meva primera feina seriosa de cronista, no ?... i allà (a 'Vida Deportiva') hi vaig escriure uns anys amb el Vergés, fins a que vaig plegar en acabar-se la revista.

Passi del VIII Campionat d'Europa a Torí (Italia) de l'any 1954, on es va produir 
l'estrena d'en Sierra com a cronista esportiu en mitjans de comunicació locals.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra

A 'Vida Deportiva' abans meu hi havia escrit una mica en Mestres i bastant més el Morera, que aquest sí que en sabia força d'escriure... i també escrivia a 'La Vanguardia'; sense mena de dubte en Joaquim Morera ha estat el meu mestre...

Un cop s'acaba 'Vida Deportiva' l’any 1965 en Juan José Castillo - el del "entró, entró !..." del tennis - que era el director del "Tele-Expres" em va dir si hi volia col·laborar, i m'hi vaig estar tres anys escrivint-hi, encara que amb menys intensitat. Aquell mateix any, junt amb el Morera, l’Ugarte i el Piernavieja, vam fundar la revista 'CROL' de la federació espanyola... es a dir que un cop acabada la feina a 'Vida Deportiva' i alguna altre col·laboració em vaig dedicar a la revista de la federació que em donava molta feina en ser mensual. 

Vaig acceptar de fer de secretari de redacció de la revista... em cuidava de posar en net i de corregir el que m'arribava dels altres, passava a màquina els escrits, els maquetava i els passava a l'impremta que ho posaven en 'paginades', que en deien,  i jo les retallava i les encaixava compaginant la revista... i així hi vaig estar mes de vint-i-dos anys, des del 1965 fins al 1986.

Com ha vingut fent des de fa molts anys en Juan Antonio Sierra no necessita de masses ajuts per a maquetar i compaginar les seves creacions, primer de les seves cròniques i més endavant de llibres de història de la natació i el waterpolo que ha anat publicant. Per alguna mena de conjunció astral o de simple casualitat, a més de la seva vocació de cronista i escriptor, tota la seva vida professional ha girat al voltant del mon de l'edició de llibres i revistes, tret d'un parèntesi inicial abans d'anar a la 'mili' que va  aprofitar per a treballar en una entitat bancària ja desapareguda i fer els estudis de comptable amb l'ajut d'aquesta mateixa entitat, el 'Banco Hispano Americano'.

Desprès de fer la 'mili' a marina, l'any 1947 entro a treballar de comptable a l'editorial 'Ariel', que m'hi vaig estar trenta-un anys, fins al 1978 i on vaig arribar a fer d'apoderat de l'empresa; mes tard vaig viure el moment en que Ariel es va fusionar amb 'Seix i Barral; i més tard encara, al 1982, aquestes dues es van fusionar amb 'Editorial Planeta' i a tot això jo vaig anar tenint una trajectòria ascendent. De començar de comptable a Ariel fins a arribar a director financer i cap de personal a les acaballes de la meva carrera professional, vaig anar pujant de manera normal i comptant amb el suport de dues persones que també m'han estimat molt... perquè he tingut la sort de conèixer gent que m'ha tractat molt bé, que això a la vida es molt important, eh !; un d'ells era l'Alexandre Argullós i l'altre en Josep Maria Casalmiglia.

Com a directiu l'any 1948 vaig començar al club amb en Granada pare de president, com que els hi faltava un secretari em van escollir... i clar, perquè m'escullen ?, sempre amb relació amb l'escriptura: "home, en Sierra es un noi que promet i tal..." i a mi que m'agradava i a la vegada em servia de distracció, no ?. Mes tard es quan el Granada em proposa per entrar a la catalana l'any 1954 i el que n'era secretari, en Josep Trillas, diu que plega i llavors miren qui ho pot fer i en Batallé em proposa a mi i m'escullen secretari de la federació on m'hi estic molts anys, fins a que arriba de president l'any 1967 l'Antoni Monés, del Sabadell, i com que no em coneixia massa quan arriba em diu: "home, vull canviar de secretari però a tu no vull perdre't" i nomena per substituir-me a en Manel Domènech  i a mi em passa al càrrec de secretari tècnic. 

Això em va permetre de deslliurar-me de la feina més mecànica del dia a dia i amb el Manel, que ens coneixem des d'infants i que sempre hem estat grans, grans amics, poder treballar un temps colze a colze. Com a exemple d'aquest treball conjunt amb en Manel, l'any del setanta-cinquè aniversari de la FCN li vaig suggerir al Bestit, aleshores president, que fer un llibre de la història de la federació seria mes aviat una pallissa, no ?... i en canvi li proposo de recollir els moments estel·lars de la federació en aquests 75 anys, posant-hi una foto i amb un text llarguet explicant-ho. I així ho vam fer, jo vaig preparar l'estructura i l'índex dels fets, clubs o persones a tenir en compte; i en Manel és va encarregar de trobar tota la documentació que feia falta, per desprès poder fer jo mateix el muntatge, es a dir la paginació... que es la meva feina de tota la vida i la que a mi m'agrada.

Portada del llibre 'Fites en la Història de la Natació Catalana', editat per la FCN 
amb motiu del setanta-cinquè aniversari de la seva fundació, l'any 1996.
Font: Arxiu JCE

En Sierra repeteix sovint que tal o qual persona amb que s'ha creuat a la vida l'ha estimat molt... i tenim per a nosaltres que el que passa es que ell es d'aquestes persones que es fan estimar... que fugen dels mal rotllos i dels debats - no sempre útils - per a centrar-se en coses concretes, tangibles i pragmàtiques. Tal vegada la seva formació de comptable l'ha ajudat a no refiar-se'n dels que venen duros a quatre pessetes - que vell que sona això ara, no ? - o dels que prometen però no donen... d'aquests n'hi ha hagut uns quants en aquest món de les activitats aquàtiques...

Tornant una mica enrere, quan s'havien d'organitzar els 'Jocs del Mediterrani' del 1955 a Barcelona em nomenen membre del 'Comité Organizador'. A rel d'això entro en contacte amb en Platón i en Samaranch i d'aquesta manera ja estic una mica 'en el ajo' i començo a tenir molta relació amb l'espanyola i amb en Morera especialment, que amb mi es va portar molt bé. Ja els anys seixanta em presento a les eleccions per a vocal de la FEN i en surto elegit, amb d'altre gent, i hi seguiré sent reelegit unes quantes vegades mes.

L'any 1962, amb el cotxe del Picornell, vam anar als campionats d'Europa de Leipzig, on en Miquel Torres va fer subcampió d'Europa del 1.500 (1). Als següents d'Utrecht de l'any 1966 ja hi vaig anar com a cap d'equip, i es on en Jaume Monzó queda subcampió en els 200 esquena. En aquesta estrena com a cap d'equip de la selecció absoluta d'Espanya vaig tenir un incident força desagradable: ja érem de tornada, ens acompanyava en Joan Antoni Samaranch que venia de recollir la bandera de la LEN que havia de lluir als europeus concedits a Barcelona per a l'any 1970, i a l'aeroport em crida a part un policia que em diu: "miri, alguna persona de l'equip ha robat coses en aquelles tendes..." i a mi que em surten uns quants renecs i li dic: "home, ja ho pago jo, però deixem-ho córrer, no ?... es que, escolti, l'avió ja es a punt de sortir !"... "i es que a més vostè em posa en un compromís..."; que el cas es que en Samaranch no en sabia res i no crec que ho hagi sabut mai perquè el fet no va transcendir... total, que al final es van compadir de mi i de l'equip i ens van deixar anar. Per sort vaig poder resoldre un paper compromès en el debut com a delegat d'una representació esportiva de la FEN.

L'any 1968 vaig als Jocs Olímpics de Mèxic com a cap de l'equip de waterpolo, i em foten fora !. El dia que començaven els Jocs i havíem d'anar a la desfilada ens criden a tres o quatre, entre ells a mi i a l'Abellán, que era el seleccionador de waterpolo, i ens diuen que com que no som massa alts i se'ns veien una mica les entrades no podíem desfilar, perquè no quedaríem be estèticament. I jo que em dic: "bé, però jo vull veure la inauguració, jo vull entrar aquí, no se com, però vull entrar..." i amb l'Abellán, tots dos d'uniforme, ens vam dir: "saps que, entrem a dins amb l'equip i desprès escampem la boira pels laterals". I així ho vam fer... sense trobar l'ocasió de poder-nos separar del grup. No vam tenir nassos, perquè es veia massa i "encara ho espatllarem més". Total que ens vam dir: "bé, doncs desfilem..." traiem el mocador i desfilem, i quin paperot desprès allà dins l'herba alternant amb la resta de companys com si no hagués passat res, no ?. En acabar tornem a la vila olímpica i l'Anselmo López, el cap de l'equip olímpic, em crida i em diu: "mira, sabes que?... Samaranch ha decidido que te vayas para casa"... però només jo ?... que havia passat ?. 

Desprès vaig saber que al Samaranch, que era el 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', a Madrid el volien fotre fora. Entre els seus 'enemics' presents a Mèxic hi havia un tal José Antonio Pascual López Quesada... amb un càrrec a la DNEFD, que era a l'estadi pendent de l'acte amb uns bons binocles; i li diu al Samaranch "coño... aquel es el Sierra, tu... nuestro amigo !" i aquest que pensa: "caram ! no pot ser... un amic meu ?..." i pren la decisió d'enviar-me cap a casa. 

Els membres de la federació espanyola de natació presents a Mèxic em van dir: "no, que coi !... tu no te'n vas, tu et quedes aquí i nosaltres et paguem l'hotel"... però jo, després de madurar la resposta, els hi vaig dir: "no, no, jo he desobeït una ordre i no vull incórrer en una altra desobediència... no, de cap manera, jo me'n vaig a casa perquè és la meva obligació i és el que m'estan manant..." i me'n vaig anar cap a casa. Jo solet, i amb llàgrimes als ulls, vaig agafar l'avió de tornada...

En arribar a Barcelona vaig presentar la dimissió de tots els meus càrrecs i el Samaranch em va contestar molt afectuosament que quedava perdonat i oblidat l'incident, si prometia "lealtad, trabajo y espíritu de compañerismo en el futuro".

Reproducció de la resposta d'en Joan Antoni Samaranch a la dimissió
presentada per en Sierra desprès de l'incident de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra

L'any 70, pocs dies abans de començar els campionats d'Europa, una nit se'm presenta en Samaranch a la Picornell i em diu: "Sierra, vinc a veure com ho tens muntat, tot això..." perquè m'havien anomenat Cap de Serveis i era responsable de què tot sortís bé en la part logística... li vaig ensenyar i explicar al Samaranch com estava tot, a la qual cosa em va respondre: "molt be, fantàstic, escolta'm et felicito...". I en ple campionat d'Europa va tenir que dimitir: va fer el discurs de la inauguració, però el de la cloenda ja el va fer un polític dels de llavors que no recordo el seu nom. Abans de dimitir ens va lliurar la medalla al mèrit esportiu de la DNEFD. I en tinc la foto quan em diu: "noi, que això serveixi una mica de recompensa de lo malament que t'ho vaig fer passar a Mèxic...". Bé... ja ha passat !.

En Samaranch penja la medalla de la DNEFD a en J.A. Sierra als
Campionat d'Europa de 1970. Segueixen la jugada atentament
en Manel Domènech, en Andreu Mercè Varela i en Antoni Monès
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. Campaña

El perquè van cessar al Samaranch no ho sé, suposo que per incompatibilitat,... però el perquè real no el sé. Però, és que el tio no es va adormir: va ser diputat, president de la diputació de Barcelona, desprès ambaixador a Moscou abans dels jocs del 80, des d'on va fer el salt a president del COI, poca broma, no ?... 

A més en Samaranch sabia rodejar-se de gent valuosa i fidel, sobretot de periodistes que escrivien les seves històries, oi ?. Però el perquè el van fer plegar no el sé... La veritat és que jo tampoc no em ficava massa en les politiqueries de si Catalunya o Espanya... Per a mi eren les persones: si les persones son tractables anem a on sigui... (2)

En Juan Antonio Sierra l'any 1969, fent la presentació a la premsa del complex 
de 'Piscines Bernat Picornell', escenari dels europeus del 1970, a Barcelona.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

La tasca de dirigent esportiu d'en Sierra no estava encara finalitzada, més aviat a partir dels Campionats d'Europa de 1970 a Barcelona la seva carrera adquireix un caire internacional perquè els campionats van ser un èxit esclatant, amb una piscina fantàstica i 'ràpida', on van caure fins a sis records del món i vint-i-vuit europeus. En Sierra explica que des de llavors va començar a rebre invitacions per a les activitats més insospitades, provinents també de federacions que no tenien res a veure amb la natació i el waterpolo

Passats els d'Europa del 70 en Joaquim Morera va començar a treballar. Ho suposo, perquè jo no en vaig saber res fins a l'any 74 en que els campionats eren a Viena i jo encara hi anava de delegat amb l'equip... Però abans, el 72 ja havia anat a Munic essent 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes' en Joan Gich Bech de Careda. Llavors el 72 en Joaquim Morera em va tornar a nomenar delegat de l'equip olímpic de waterpolo a Munic, però ja em van dir: "no et deixis veure massa, per favor..." (riure general) i jo vaig respondre: "bé, però fa quatre anys no em veu deixar desfilar ni tampoc em veu donar una entrada per anar a la inauguració...". I no, aquest cop no ens vam haver de 'colar' !... a Munic ens van donar les entrades de tribuna, a mi i a algun altre més.

Retorno sobre el tema dels campionats d'Europa de 1974, que son a Viena i torno a ser delegat de l'equip de waterpolo. Allà, el primer dia es fa l'assemblea anual i en Morera em crida i em diu: "escolta, ahir vam celebrar l'assembla de les federacions i t'hem nomenat vocal del comitè tècnic de waterpolo de la LEN..." i a mi només em surt dir: "hòstia...". Així doncs vaig ser quatre anys vocal del Comitè de Waterpolo de la LEN i, com a tal, vaig anar de delegat federatiu a diversos campionats i competicions, fins que l'any 77 va entrar Enrique Landa a la presidència de la federació espanyola i s'ho va carregar tot. 

A l'hora de preparar el viatge a Jonkoping, per als campionats d'Europa del 77, va dir: "aquí no va nadie... no tenemos dinero, no va nadie !..." i jo li dic: "oye, mira a mi el billete i la estancia me los paga la federación europea, yo voy a ir..." tot pensant "aquest se'm carregarà..." perquè jo ja hi havia tingut les meves palestres i me la vaig jugar. Vaig anar-hi pel meu compte, per fer una feina de la LEN.

Algunes de les distincions i premis que han reconegut la tasca d'en 
Juan Antonio Sierra Puerto en la seva dilatada trajectòria.
Font: Elaboració pròpia MdM

Uns mesos abans a l'abril jo havia presentat la dimissió a l'espanyola, quan el Landa va guanyar les eleccions i em va dir que no l'acceptava: "tu seguiràs aquí, cuídate del Crol..." i llavors fins i tot vaig cobrar per fer aquesta revista. Es quan entra el Quim Pujol, a qui tot-hom tenia per l'home del Landa a Catalunya, que es mou molt be i convenç Marculescu que vingui a Espanya i faci d'assessor tècnic del watepolo. 

Ara que parlem d'això, deixa'm llegir-te el que vaig escriure en el meu llibre 'Historia del waterpolo Español 1908-1994' sobre això: "... La confrontación de estos hombres (del Landa, FEN, i el Monés, FCN – cordial y sin malos modos, era en realidad una confrontación catalana frente a España que Enrique Landa supo capitalitzar eficazmente y ganarla con bastante claridad. Entre bastidores y fuera de ellos Enrique Landa buscó el apoyo catalán a través del joven Pujol, el ex-nadador del Bañolas, y Antonio Monés buscó el apoyo del resto de España por medio de Juan Antonio Sierra... la derrota de Antonio Monés suposo para mi la necesidad moral de renunciar a todos los cargos... cosa que hize y que soprendentemente el nuevo presidente democrático no la aceptó...". Llavors es va proposar una ampliació de les zones de waterpolo - d'Espanya - i es va crear la 'zona norte' i d'altres... i mes tard amb el Lolo Ibern com a entrenador i seleccionador estatal arriben els primer éxits del waterpolo masculí espanyol, que assoleix la quarta plaça al Jocs Olimpics de Moscú de 1980 tot adquirint un alt prestigi internacional.

Cal tenir present que el Marculescu quan el fitxa en Pujol no era el president del comitè d'àrbitres de la FINA però n'era el 'mandamás'. Era un xicot molt espavilat. Jo el vaig tractar el 77 quan vam coincidir a Malta, ell com a àrbitre i jo com a delegat de la LEN. Era un noi bastant senzill però amb ambicions que en veure que al seu país no tenia res a fer, que era un temps perdut, va acceptar la proposta del Pujol de venir a Espanya. Li va dir que aquí tindria feina i prosperaria. I, efectivament, aquí va fer carrera, aquí es va formar i d'aquí va passar a gerent de la FINA. I desprès, instal·lat a la FINA, va ajudar al Quim Pujol i també al Lolo i al waterpolo espanyol.

A més de les seves experiències com a dirigint nacional i internacional en Juan Antonio ha estat sempre un home de club, del seu Club Natació Atlètic amb el nom que ell el va conèixer. A la Barceloneta la convivència de l'Atlètic i el Barceloneta no sempre ha estat fàcil ni exempta de malfiances i desavinences. Ha calgut un llarg procés de vida separada per acabar construint el club mes important del waterpolo català i espanyol d'aquests segle XXI.

El Club Natació Barceloneta, fundat el 1929, s'anomenava Barceloneta Amateur Club, BAC, i tots el seus socis eren nascuts o vivien al barri i en canvi molts dels socis de l'Atlètic venien de fora: l'un era metge... no un, uns quants eren metges, uns altres eren, doncs... un professor de gimnàstica... vull dir que venien de professions liberals, que els hi agradava la natació com a cultura física amb ideals mes elitistes... sabeu que vull dir...?

Els del Barceloneta eren majorment obrers que treballaven a 'La Maquinista Terrestre y Marítima', com el meu pare. El meu pare va ser del primer equip que hi va haver al barri, que es deia Club Natació Barceloneta, fundat cap el 1918... molt abans que el BAC i format per jugadors procedents de la Maquinista. Entre ells el Pros, l'Espriu... i tants d'altres. 

I amb aquests i alguns més, el 1929 es va constituir l'altre club, el BAC. Aleshores inevitablement s'establí una diferencia diguem-ne 'social'... A mi no m'agrada parlar de categories socials, però existien... i això va marcar una diferència durant el temps que l'Atlètic va dominar-los amb èxits com la organització de la Travessia del Port, però va arribar un moment en que els del Barceloneta van ser més importants, esportivament parlant, i van dir: "ep !... que nosaltres aquí som els de la Barceloneta, eh !".

La confrontació més punyent es va produir quan es va construir la primera piscina, la del Passeig Marítim, i l'Ajuntament va exigir la fusió dels dos clubs com a condició. Aleshores calgué que cada club fes un referèndum social per acceptar-la. I mentre que els socis de l'Atlètic van dir: "no !, nosaltres no volem saber res, de cap manera...", els del Barceloneta van dir: "nosaltres sí !"... i en canvi alguns de l'Atlètic deien: "però és que haurem de renunciar a tenir piscina !"... "doncs hi renunciem !" responien els més... imagina't com estava l'ambient.

Sempre hi va haver un antagonisme innat, oi ?... però quan es va imposar el criteri de certes persones influents, com el Domenech i jo mateix a l'Atlètic, o el Polichón el Julián o el Cànovas al Barceloneta, es van llimar les diferències. En la segona ocasió, amb la nova piscina de Sant Sebastià, ja hi van intervenir el Julián i el Lolo que van dir: "escolteu... a veure: això s'ha d'arreglar" i van convèncer als de l'Atlètic. També va influir una important conseqüència dels Jocs Olímpics: l'obligat enderroc dels respectius locals socials que els dos clubs tenien a la platja. Sens dubte, aquest va ser un argument definitiu perquè ambdós es van preguntar: "i ara a on anem, si no tenim ja ni local social ?..."

La conversa, ja de manera més informal, s'allarga encara una estona parlant d'aquella o l'altre persona i de fets diferents del món de la natació catalana i espanyola; des dels pioners com en Francesc de S. Gibert, promotor de la piscina de Montjuïc, fins a en Bernat Picornell i tants altres personatges i esdeveniments més actuals, com ara els centenaris que llavors s'acostaven: el de la FEN primer l'any 2020 i el 2021 el de la FCN. Per a ambdós esdeveniments ha estat requerida la col·laboració d'en Juan Antonio Sierra Puerto, en la seva condició d'expert en la història de la natació i el waterpolo. Cal recordar que en la seva funció d'historiador porta publicats més d'una dotzena de llibres d'aquest tema...

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El subcampionat d'Europa d'en Miquel Torres va ser el primer gran èxit internacional de la natació catalana i espanyola, amb la generació de nedadores i nedadors dels anys 60's, que van donar impuls a un esport que fins al moment s'havia d'acontentar amb els èxits locals. És menys recordat que el primer nedador espanyol en arribar a una final d'un campionat europeu no va ser en Miquel sinó en Josep Claret, que va assolir aquesta fita en els 100 m. papallona, dies abans de la proesa d'en Torres.

(2) Sembla clar que els motius del cessament eren de caire polític. El règim acabava de passar l'any 1969 una greu crisi amb l'escàndol Matesa, en un intent dels 'azules' de desfer-se dels 'tecnócratas' propers a l'Opus Dei. La solució 'a la gallega' va produir l'efecte contrari, i l'octubre de 1969 Franco va nomenar el govern mes 'mono-color' del seu mandat, fent fora alguns dels 'azules' més històrics, com em Fraga Iribarne i en José Solís Ruiz. Aquest darrer era el cap del Samaranch, de manera que la seva substitució era més que cantada. El nou ministre, Tomás Fernández Miranda, va esperar a la inauguració de l'Europeu de Natació per a que es produís el que llavors es coneixia com 'el relevo' en la figura d'en Joan Gich Bech de Careda.

Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".