Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".

Identitats. Jaume Solé Sanahuja o la fidelitat...

Una de les imatges més reproduïdes d'en Jaume Solé Sanahuja.
Font: CROL, n. 35. Gener de 1968. Ft. SI

Comencem per el final, un homenatge més que merescut...

El dijous 2 de juny de l'any 1977, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona, va tenir lloc un homenatge que va desbordar qualsevol de les previsions més optimistes fetes per els seus organitzadors.

L'acte havia de servir per rememorar i agrair els quasi cinquanta anys d'exclusiva dedicació d'en Jaume Solé Sanahuja (1912-2003) a l'entitat esportiva de la seva vida: el Club Natació Barcelona. De manera excepcional l'homenatge no s'havia covat a les instàncies oficials del club o de la natació catalana, sinó que va ser obra i iniciativa d'una bona part dels seus deixebles, homes i dones, antics nedadors i waterpolistes del club, que o bé havien après a nedar amb ell o bé l'havien tingut com a entrenador en alguna de les etapes de les seves carreres esportives.

Carta adreçada al president del C.N. Barcelona per en Joan Lluís Abellán, com 
a president de la comissió organitzadors de l'homenatge a en Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán

En Joan Lluís Abellán, nomenat com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge, s'adreça al president del C.N. Barcelona, Albert Assalit (1), en els termes següents:

"No hemos solicitado de la Junta Directiva del Club que intervenga en la organización de dicho homenaje, por considerar que no debe hacer distingos entre sus empleados en estas circunstáncias... La espontaneidad de la idea y la buena acogida inicial al conocerla, nos auguran unos actos de importancia y trascendencia que, además de ser justo premiar a Jaime Solé con una inmemorable despedida, estaremos 'creando club' ".

remarcant l'origen no institucional de l'homenatge, nascut de la voluntat dels seus antics alumnes.

L'acte era previst en dues parts. En la primera es tractava de fer un festival de natació i waterpolo a la mítica piscina de l'Escullera, acabat amb un partit de waterpolo quins equips eren formats per els veterans que, en un moment o altre, han aprés a nedar i/o han estat formats esportivament per l'homenatjat.

Grup dels participants en el festival de waterpolo de l'homenatge. Dempeus: Rodes, 
Queralt, Altafaja, J. Ribera, Santolalla, Munté, Abellán i Miro. Al mig: Tuduri, Godia, 
Jaume Solé, Albiach i Zubicoa. Sota: Bestit, Conde, Kun, Bazani  i L. Ribera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI (2)

La sorpresa dels organitzadors va ser quan en el segon acte previst, un sopar al restaurant del club, l'assistència va desbordar no només les previsions, sinó també les capacitats del local i, perquè no dir-ho, la mateixa capacitat de servir el sopar per la cuina del restaurant. Res va importar, perquè l'objectiu no era un altre que el d'acompanyar al molt estimat Jaume en el moment de la seva jubilació (3).

En presència del conductor de l'acte, Joan Lluís Abellán, Paquita Romeu 
saluda a l'homenatjat. Al seu costat la seva esposa, Pilar Aras.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

A la foto que antecedeix es pot observar el desbordament total de la capacitat del local previst per a l'acte, amb força públic que no va poder seure, així com la presència de nombroses autoritats del món de la natació, que tot i no haver estat oficialment convocades, en tenir noticia de l'esdeveniment no es van voler perdre aquest moment tant senyalat, començant per la mateixa directiva del Barcelona en ple. A la foto observem el llavors president de la catalana, David Moner, acompanyat del president del Montjuïc, Joan Ballart. 

També a la premsa la celebració va tenir un ampli ressò. Al diari esportiu 4-2-4 el periodista àulic Carlos Pardo va publicar l'endemà un article titulat 'El hombre que me enseñó a nadar', on hi va deixar escrit:

"Anoche un numerosísimo grupo de nadadores y polistas de todos los tiempos del Club Natació Barcelona, hemos rendido un homenaje de amistad... a Jaume Solé, el hombre que nos enseñó a nadar a todos siendo niños, y a tantas miles de personas más, a lo largo de toda una vida dedicada a este noble oficio... Jaume Solé, que ahora se retira, ... es toda una institución en el Club. Tuvo grandes maestros en los inolvidables Enrique Granados, Speisseger, Trujillo, Trigo y tantos maestros que en esto de enseñar natación y cultura física deleitando ha tenido el club."

No va faltar a la cita periodística en Vicenç Esquiroz, que en 'El Mundo Deportivo' va publicar el 28 de maig un article-entrevista on, entre d'altres coses, en Jaume Solé responia a la pregunta sobre si estava emocionat, afirmant que:

"Mucho, porque en estos tiempos de ingratitudes y deshumanización, para mi es una satisfación que mis ex discípulos, hoy hombres, muchos de ellos médicos, arquitectos, ingenieros, abogados, y otros, que ocupan cargos de responsabilidad, y también mis antiguas nadadoras, se hayan acordado de mi, a la hora de dejar una gran parte de mi vida en el club y en esta magnífica labor de enseñar a nadar a los pequeños... Este homenaje tiene para mi modesta persona un valor incalculable, por cuanto su organización ha partido de mis ex discípulos, y esta prueba de gratitud ha calado muy hondo en mi."

Altres articles al 'Dicen', a la revista 'CROL' o a 'El Mundo Deportivo' van deixar testimoni de la transcendència de la noticia de que "el senyor Solé s'en va", com resava un peu de foto del 'Diario de Barcelona', en un article redactat per uns joves Isabel Bosch i Carlos Pérez de Rozas:

Retall del 'Diario de Barcelona' del 2 de juny de 1977, amb l'entrevista 
feta a en Jaume Solé amb ocasió del seu homenatge.
Font: Arxiu AHCB. Ft. SI

L'anècdota del cas la relatava el mateix Jaume en aquest darrer article, en anunciar que tot i tenir tramitada la seva jubilació no la podia fer efectiva, atès que el club no havia trobat encara una persona que pogués encarregar-se de les seves tasques, la qual cosa comportava que els cursets d'aquell estiu de 1977 encara els havia de dirigir el mateix Jaume Solé que, una vegada més, es quedava sense vacances d'estiu per tal de fer el seu darrer servei a l'entitat...

Parlem del llarg camí recorregut.

L'atzar també compta...

En Jaume Soler Sanahuja neix al barri-ciutat de la Barceloneta l'any de 1912, en el sí d'una família modesta amb alguna arrel pescadora, com tanta altra gent d'aquest entorn. Amb els estudis d'ensenyament de primària, als tretze anys ja s'inicia a fer tasques auxiliars a la barca de pesca de la família Sanahuja. No s'hi està gaire temps, i de seguida entra a la industria tèxtil, on arriba a assolir la qualificació de contramestre. Tampoc li sembla que aquest hagi de ser el seu lloc al món i torna a canviar de feina. En paraules de la seva filla, Pepi Solé Aras:

El meu pare va començar al club quan tenia 18 anys i hi va entrar com a empleat. Era molt espavilat... molt espavilat i molt treballador... estava en una empresa de teixits i era el que abans es deia un contramestre. Però ell no devia veure massa clar el seu futur i va pensar... com que vivia a la Barceloneta, se'n va anar cap al club per a treballar-hi... d'empleats ras, eh !. 

El van posar en uns vestidors que estaven al costat de la piscina i va passar que un dia un nano que estava a l'aigua s'ofegava; a la piscina hi havia un altre empleat que no va saber què fer i llavors va anar corrents per avisar al Jaume,  que és el que tenia més a prop. El Jaume, com tanta gent de la Barceloneta, sí que sabia nedar i es va tirar a la piscina i va poder treure el nen. 

La junta directiva va considerar que la piscina havia de tenir un empleat fix que sabés nedar... ja que fins llavors no hi havia socorrisme ni  res de tot això, doncs que com a mínim el que estigués a la piscina sabés nedar i li van oferir aquesta responsabilitat al meu pare. 

L'home inquiet...

Des d'abans de la seva arribada al Club Natació Barcelona en Jaume s'ha proposat de no estancar-se amb la formació bàsica rebuda a l'escola, de manera que compagina les primeres feines amb la tasca de continuar la seva formació, assistint a classes nocturnes. 

El pare només tenia els estudis de primària, perquè llavors la gent començava a treballar molt aviat, però era una persona que treballant anava a l'escola de nit, perquè ell sempre pensava que encara que no tenia un títol universitari, s'havia de formar  i que havia de progressar en aquest aspecte. 

Era un home senzill. Però tenia moltes ganes d'aprendre... sempre estava aprenent, llegint coses del que fos. Suposo que també devia ser una miqueta allò de dir "jo no he pogut estudiar el que hagués volgut, no he tingut una formació acadèmica". I d'aquí li venia la seva set de coneixements... volia saber; es posava constantment al dia, el veies llegint el diari, escoltant la ràdio, llegint tot el que li queia a les mans. L'interessava tot; quan es va jubilar tenia un hort  i hi feia unes albergínies !... perquè agafava un llibre, mirava com s'havia de fer i ho aplicava.

Quan ja té l'encàrrec d'estar-se a la piscina, compaginant un cert manteniment amb la vigilància i el socorrisme, no es perd ni un detall dels tècnics que en aquell moment s'hi troben entrenant als equips de natació i waterpolo. Quan entra l'any 1930 el primer entrenador és l'Enric Granados Gal (4).

Com he dit, ell era molt treballador i molt observador, li agradava l’aigua i a més tenia moltes ganes de progressar. Va succeir que l’Enric Granados, veient l'interès que tenia el meu pare per veure com ell entrenava, i com s'estava  sempre al seu costat, mirant com ho feia tot plegat, al final li va dir:  "escolta, Jaume... tu et vols ficar en aquest món ?...  perquè si és el que vols jo t'hi puc ajudar, eh !". 

I des d'aquell moment va anar rebent els consells que li deia (el Granados), amb les classes que li va donar, i li va deixar llibres perquè pogués anar estudiant. Així va començar a fer els cursets; perquè va coincidir que alguns dels que els feien també van plegar... i des de llavors, allà estava en Jaume que s’hi posa a treballar, demostrant les seves capacitats.

Darrers anys vint. Enrique Granados Gal, entrenant a dues nedadores a l'Escullera.
Font: ANC. Fons GCG. Ft. Gabriel Casas

En Granados se'n va a Madrid a principis de la temporada 1932-1933. Arriba un nou entrenador, el suís-hongarès Ernst Speisseger, que va garantir una de les millors etapes del waterpolo cenebista d'aquells anys, amb l'equip format per els  Cruells, Sabata, Brull, Cabrejas, Jiménez, Borrás i Gamper, entre d'altres. Va ser un etapa breu, truncada per l'inici de la guerra incivil.

Tant Speisseger com els altres entrenadors que vingueren, fins a l'any 1977 de la retirada d'en Jaume, van seguir l'exemple d'en Granados, dipositant la seva confiança plena amb el nou encarregat de cursets i segon entrenador, en Jaume Soler Sanahuja. 

Sovint es donava el cas que el primer entrenador - en molts casos estranger - es trobava més centrat en el waterpolo que en la natació, i de vegades podia ser que en Jaume es fes càrrec de l'entrenament de la totalitat o una part dels nedadors, especialment en el cas de la que per molt anys es va anomenar 'secció femenina' del club. 

Anvers i revers de la foto-postal amb dedicatòria autògrafa de l'Elena 
Azpilicueta per en Jaume Solé, datada el 18 de juliol de 1945.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Com a exemple significatiu trobem el cas de la Elena Azpilicueta Román, setze vegades campiona de Catalunya i d'Espanya absoluta, que al llarg de la seva carrera esportiva (1944-1953) va ser entrenada sempre per en Solé. La dedicatòria de l'Elena diu: "A mi querido y respetable descubridor y mejor entrenador de España", i signa com a "su discípula".

L'home modest, sempre a punt...

Una altre de les característiques que el van fer ser tant reconegut i estimat era la seva senzillesa, la seva modèstia, lluny dels focus de la notorietat. Si ho sumem amb la seva plena disposició per a qualsevol necessitat, de l'entitat o dels entrenadors respectius del club, ja tenim un altre dels seus trets definitoris. Així ens ho explica la seva filla:

Ja he dit que el pare ha sigut una persona molt senzilla; a més era tímid, era molt tímid... i era una persona senzilla, però molt afable. I crec que era un bon psicòleg, pel fet de portar tants anys en una mateixa feina, sempre treballant amb noies i nois infants i adolescents; penso que era difícil, però ho va saber portar molt bé. Per això crec que, sense que ell s'ho pensés o ho sabés, era un gran psicòleg. 

En Jaume Solé sosté als seus braços a la Paulina Vergés, en una foto dels primers 
anys cinquanta, quan va ser considerada la nedadora més jove d'Espanya (5)
Font: Arxiu JCE, fons família Solé

I sempre el trobaves feinejant, no parava mai... això sí, delegava poc. El veies que si calia es posava a netejar la platja de la piscina amb la mànega, i si era el cas posava les sureres ell mateix; tenia l’Antonio (Garcia) que era el seu ajudant, però s'ho feia ell mateix... i era perquè crec que veia que no li feien com ell ho volia... recordo haver-lo vist amb les xarxes de les porteries de polo que, quan es trencaven, les recosia tal com havia après els anys d'ajudant a la barca de la família.

Primers anys cinquanta, final de curset del C.N. Barcelona a l'Escullera. Darrera d'en 
Jaume trobem a l'Antonio Garcia, sempre inconfusible amb la seva boina.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Morales

Pensa que ell entrava a les sis del matí al club i fins a les onze de la nit que no en sortia, que es quedava al polo, ajudant a l'entrenador. De vegades en acabar l'entrenament se'n anaven a sopar amb tota la colla, i aquella nit només podia descansar quatre o cinc hores. Si podia, alguna vegada venia a dinar a casa, quan vivíem aquí (a la Barceloneta) era més fàcil, però desprès ens vam anar a viure a l’Hospitalet... però si podia i tenia temps al migdia, també venia a dinar a casa...

Foto de grup en un d'aquests àpats amb els jugadors de waterpolo al restaurant 'Can Culleretes', 
l'any 1960. Darrera seu l'Antoni Garcia. La foto li és dedicada per en Ricardo Conde (6).
Font: Arxiu CNB. Ft. SI

 I a l’endemà llevar-nos a les cinc i mitja del matí per a ser a la piscina a les set que ell començava a entrenar... el Papa ja se m’emportava. Tenia que aixecar-me tant d'hora, esmorzar, i venir cap aquí (a l'Escullera). En aquell moment no teníem cotxe, i baixàvem des de casa amb el 57 - el tramvia que a l'estiu era descobert i li dèiem 'la jardinera' -. Ens deixava a l'antic aquari i havíem d'arribar al club caminant. 

De tot això que ara voleu fer, ell us diria "però que voleu saber de mi ?, que és el que he fet jo d'important ?". Sovint, quan per alguna raó sortia el seu nom o l'entrevistaven en algun diari, ens deia: "no en feu cap cas... és que no saben de que parlar i han d'omplir el paper".

L'home fidel...

En Jaume Solé va ser al llarg de quasi cinquanta anys de vida dedicats a la natació i el waterpolo l'home d'un sol club - el 'one club man' dels anglesos -.

Aquesta fidelitat no va necessitar de grans proclames, ni de gestos grandiloqüents... la va exercir amb naturalitat i amb discreció al llarg de la seva carrera esportiva. No se li coneix cap conflicte amb els més d'una dotzena d'entrenadors que va veure desfilar en el lloc de titular dels equips del Club Natació Barcelona. 

L'entrenador holandès Cor Braasem, en distesa conversa 
amb en Jaume Solé a la piscina de l'Escullera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Des de l'inicial Granados - el seu primer i principal mentor - fins als darrers Alsina, Mestres o Adern, amb l'afegitó que amb aquests darrers va tenir la immensa satisfacció de poder ajudar i servir a antics deixebles seus, ara convertits en entrenadors de primer nivell.

A l'entremig hi van passar des del mateix Speisseger, que ja hem anomenat, fins a les dues estades del Bandy Zolyomy, el retorn d'en Granados per pocs mesos després de la guerra; o els Pinillos, Cor Braasem, Lajos Rajki, Brull, Cruells, Malisart, Sarosi, Szikora o Tedeschi. Tots ells van rebre d'en Jaume el suport necessari, sense retrets ni males cares. 

En paraules de la seva filla Pepi:

Sí que l'apreciaven molt, però és que el meu pare sempre ha sigut un bon segon. Sempre ha estat allà. Sí, perquè mai ha volgut trepitjar... no ha volgut trepitjar mai a ningú. No ha volgut fer-se mai enemic  de ningú, perquè ell amb el que feia ja estava content... i lo seu eren els nanos, i així mateix ho deia "jo la satisfacció que tinc és la de dir-li a l'entrenador de torn: té, aquest nano ja és per tu...". I en aquet cas, el Bandy jo penso que li estava agraït, també perquè veia que era una persona en la que s'hi podia confiar. El pare, si tenia una cosa es que no et fallava mai... però mai, eh !.

El mateix Bandy, en la seva segona època, ja als anys seixanta, va deixar escrit d'en Jaume:

"Nuestro club... organiza los Cursillos Infantiles de Verano, en los que infinidad de niños tomaron los primeros contactos con los secretos de este magnífico deporte.

En este periodo de tiempo desfilaron muchos entrenadores con ideas y técnicas diferentes; pero una sola persona quedó en su puesto, con buen tiempo y con tempestades. Esta persona es casi una institución; Jaime Solé. Su competencia, simpatia personal, integridad deportiva, incontrastable amor a nuestro deporte y su ininterrumpido trabajo - casi cuarenta años en esta delicada tarea - nos obligan a herir su modestia y a hablar de él."

Article de reconeixement a la tasca d'en Jaume Solé, escrit per Andres 'Bandy' 
Zolyomy a mitjans dels anys seixanta a la revista del C.N. Barcelona.
Font: Revista NATACIÓ, del CNB. Fts. SI

Obert sempre a qualsevol suggeriment que signifiqui una millora per a l'entitat, a començaments dels anys cinquanta va ser l'impulsor al Club Natació Barcelona i a Catalunya del que llavors es coneixia com a 'ballet aquàtic', juntament amb en Esteve Amat. Amb nadadores com les Herbolzheimer, Romeu, Sans, Clos, Amat, Mechó, Ferrer, Ferrerons i Miralles, entre d'altres, van oferir en la final dels curset de l'any 1952 una exhibició que encara consistia en figures geomètriques a la superfície de l'aigua, sense immersions ni apnees.

A partir dels anys seixanta els reconeixements oficials li van anar arribant a en Jaume des de diferents estaments i institucions. Des de la 'Medalla de Servicios Distinguidos' atorgada per la 'Federación Española de Natación' (FEN) l'any 1966, fins a l'homenatge que va rebre en els Campionats d'Espanya de 1967 a la piscina de 'La Casa de campo' de Madrid, o al premi atorgat l'any 1968 com a millor entrenador espanyol de l'any anterior per el 'Colegio de Entrenadores' de la FEN. Així mateix, l'any 1976 va rebre la medalla d'or de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN) i, finalment, l'any 1991 va entrar al cercle dels escollits com a 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya', rebent el títol corresponent de la Generalitat.

No podem finalitzar sense reproduir algunes de les paraules del mateix Jaume, publicades en diferents mitjans. Així, en l'article d'en Vicenç Esquiroz publicat a 'El Mundo Deportivo' el dia 28 de maig de 1977, esmentat abans, es referia als seus començaments en el món de la natació amb aquestes paraules:

"Cuando llevaba un año como empleado del club, un dia me llamó alarmado un compañero, que en la piscina se estaba ahogando un niño. No lo dudé ni por un momento. Me lancé al agua, y logré salvar la vida del pequeño. Este hecho fué comentado por la directiva, quienes me propusieron que estuviera permanentemente en la piscina. En aquel entonces era entrenador del club el ex internacional y olímpico de waterpolo, Enrique Granados, hijo del mundialmente famoso músico y padre del actual presidente de la Comisión Técnica de la FEN, Enrique Granados Aumacellas. Me propuso ser su ayudante. Me dió unas lecciones prácticas, me entregó unos libros y así empecé mi labor como segundo entrenador del club".

Amb motiu del 75è aniversari de l'entitat, l'any 1982 es va  publicar un número especial de la revista del club, 'NATACIO'. Tot i estar ja jubilat, en Jaume va ser convidat a col·laborar-hi, presentant un article titulat 'Els nostres cursets i la natació escolar des de 1940'. Entre d'altres coses, afirma:

"Vaig començar seguint la línia dels meus inoblidables mestres Enric Granados i Joan Trigo, als quals dec gran part del meu amor per l'ensenyança, car ells esbossaren el que, a través dels anys, seria per a mi una meta a seguir, formant esportistes per als quals el plaer de l'esport fos complement d'una vida sana...

Com a col·laboradors tenia un home conegut per tots els meus antics nedadors: Antoni Garcia i un grup estupend d'excepcionals nedadors-es que treballaven amb una increïble afecció difícil d'igualar i sense ànim de lucre... Es un orgull per a mi haver estat testimoni d'excepció en diverses generacions d'una mateixa família que han sortit sabent nedar d'aquests cursets i que encara avui, em paren pel carrer per a dir-me 'Sr. Jaume, vostè va entrenar al meu pare i ensenyà a nedar als meus fills i a mi mateix'...

Mentre escrivia aquestes línies, per la meva ment han passat records, noms, anècdotes i en fi, vivències en general que ha estat impossible de descriure per falta d'espai, però que han servit perquè retorni a la meva memòria una etapa molt feliç de la meva vida."

Article d'en Jaume Solé publicat al número extraordinari de la revista 'NATACIÖ', 
en commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació 
Barcelona, a mitjans de l'any 1982.
Font: Arxiu JCE

Res millor per a finalitzar aquest 'Identitats' que fer-ho després de reproduir les pròpies paraules d'en Jaume Solé Sanahuja, aquest 'homenot' - en termes planians - que va dedicar els millors anys de la seva vida a la tasca engrescadora i sacrificada de l'ensenyament i el perfeccionament de les noies i els nois que van passar per les seves mans, sense sortir-se mai del seu lloc, sempre a disposició dels que lluïen els èxits d'aquells esportistes forjats per ell

Josep Castellví

(1) L'escollit com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge per els seus companys, Joan Lluís Abellan Palahi (1933), és un campió d'Espanya amb l'equip del C.N. Barcelona i internacional en waterpolo a les files de la selecció espanyola. Campió dels 'I Jocs de la Mediterrània', a Alexandria l'any 1951, el 1952 va ser olímpic al jocs de Hèlsinki. Participà en diferents Campionats d'Europa de waterpolo i va desenvolupar les funcions de seleccionador espanyol d'aquest esport (1965-1969), col·laborant amb l'entrenador nacional, en Bandy Zolyomi. El 1961 rebé la placa d’honor de la Federació Espanyola de Natació.  

Albert Assalit Camps va ser regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona i l'onzè president del Club Natació Barcelona (1975-1978), succeint a en Lluís Sentís Anfruns, qui ostenta el rècord de durada en anys consecutius com a president de l'entitat, atès que ho va ser per més de trenta-dos anys.

(2) La família d'en Jaume Solé ha seguit amb la seva estreta vinculació al Club Natació Barcelona. La seva filla, Pepi Solé, va ser diferents vegades campiona de Catalunya, i un cop retirada va seguir els passos del pare, integrant-se en els equips tècnics de l'entitat per més de vint anys. En l'actualitat el net d'en Jaume i fill de la Pepi, en Jaume Morata Solé, es l'entrenador del primer equip de natació del C.N. Barcelona. Sense la col·laboració de la família Solé, i molt especialment de la Pepi Solé Aras, aquest article no hauria pogut ser realitzat.

(3) Un dels fets curiosos de la vida professional d'en Jaume n'és el fet que en jubilar-se, després de quasi cinquanta anys de tasca d'ensenyant de natació, va ser el primer o un dels primers tècnics del país en  accedir a la jubilació dins d'aquesta professió. Poc després del seu jubileu és va fundar a Catalunya el 'Col·lectiu Jaume Solé', integrat per tècnics esportius i per directius de la natació amb l'objectiu de contribuir a l'expansió i la millora de l'ensenyament de la natació a l'escola. En una propera entrada en podrem parlar més extensament.

(4) L'Enric Granados Gal (1898-1953) ha estat un personatge determinant en la natació espanyola i, molt especialment, en la natació castellana. En aquest mateix bloc li hem volgut dedicar una entrada que teniu a la vostra disposició en l'enllaç següent:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/11/sprints-els-olimpics-de-1924-iiii.html

(5) La Paulina Vergés és filla d'en Josep Vergés Matas (1910-2001), un palafrugellenc de pro que en la seva vida adulta es va dedicar al món periodístic i editorial, amb publicacions com la revista 'Destino', el diari esportiu 'Vida Deportiva' o l'editorial del mateix nom que la revista - 'Destino' -, que des de fa molts anys atorga un dels premis literaris més prestigiosos del país, el Premi Nadal de novel·la.

(6) En Ricard Conde Rosales (1930-1994), nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, ha estat un dels velocistes més importants del país, essent el primer nedador que va baixar dels 59 segons en els 100 m lliures. Bandy Zolyomy el reclutà per al waterpolo i amb l’equip del CNB fou quatre cops campió d’Espanya de primera divisió (1950-1954) i, amb la selecció estatal campió dels 'I Jocs Mediterranis' d’Alexandria (1951), olímpic a Hèlsinki (1952) i trenta-set vegades internacional en el període 1950-57.