Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Waterpolo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Waterpolo. Mostrar tots els missatges

Carnet de Soci. Josep Cercós Moya

12 de maig 2022

Els primers anys... nedador i waterpolista

En Josep Cercós Moya va ser un dels primers infantils que es van acostar a un Vicenç Esquiroz que, en funció d'entrenador, dirigia la preparació dels escassos primers nedadors, tots nois, del Club Natació Montjuïc, en aquell mes fundacional d'abril de 1944. Per tal de que ens expliqui els seus records d'aquells temps i d'altres aspectes de la seva vida de mes de vuitanta-sis anys, ens encaminem al carrer Nou de la Rambla, on en el número 143 va nàixer en Josep i on encara resideix a la casa materna aquest mes de juliol de 2019.

Vaig néixer l'any 1932 i al principi anava a les instal·lacions de la Plaça Reial, que es el primer record que tinc perquè en realitat com érem quatre infantils de seguida es van dedicar a nosaltres; perquè això dels 'nanos' que pujaven a fer cursets ja és desprès. Jo ja començava a nedar be, perquè clar tant el Boronat com l’Esquiroz... 'bueno', en realitat el que a mi em va ensenyar va ser el Boronat: a mi, a en Tauler i al Navas... en realitat es van dedicar als quatre infantils que nedàvem i de seguida ho vaig assimilar. 

1. Retall del primer 'Llibre de Socis' que es conserva al C.N. Montjuïc, on consta en Josep 
Cercós, inicialment amb el número 15, que posteriorment es corregeix al 16.
2. Carnet de Soci renovat als anys 60's d'en Josep Cercós Moya (*)
Font 1: Arxiu del CNM
Font 2: Arxiu JCE, fons Josep Cercós

A mi la natació m'agradava. Nedava be i me'n anava al port a banyar-me; de seguida vaig agafar l'estil i a nedar... eh!; al cap de poc temps van venir els campionats, que el primer que recordo va ser a Reus el mateix 1944: “Campeonatos de Cataluña de menores de 12 años”. Vam anar-hi i vaig quedar segon o tercer, que em sembla que tinc per aquí les medalles, i ja va començar la meva història nedant... jo era bracista, que no n'hi havia al club... bé, n'hi havia un que ja era grandot i que es devia dir: “el Pepe em fot pallissa, jo em retiro...” i vaig quedar jo com a bracista; desprès ja darrera meu va vindre el Pàez. A mi m'agradava molt participar i ja vaig començar a fer-ho en totes les proves en que em demanaven... no me'n saltava ni una... i si s'havien de fer salts per agafar punts, també els feia !. 

Relleu de 3x100 m estils cadets del C.N. Montjuïc, campió de Catalunya de 1948. 
A la Piscina municipal de Montjuïc. Dempeus Josep Cercós (braça), 
Teo Poch (crol). Ajupit Martinez Oliete (esquena).
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

Els meus primers entrenadors eren alguns del fundadors i veterans del club, com l'Esquiroz o el Boronat. I ells, ai ! pobrets..., feien el que podien. Que podies aprendre d'un senyor que tenia molt d'interès, però que les tècniques no les sabien gaire bé... cero, cero, que Deu em perdoni. Es nedava, sí, es nedava, però les tècniques res. A mi em deien: "haz mil metros de pies y mil metros de braza..." i s'ha acabat la història... no teníem tècnica, nedàvem com podíem... sí que de vegades et deien posa el braç així o aixà, però quina evolució podien tenir de la seva època dels anys 20 ?... que encara es nedava l'over, que jo els he vist nedant l'over encara.

A mi el que em va ensenyar més nedant es el Janos (Gergely). Jo seguia nedant la braça tot i que potser era millor en esquena... en esquena feia en 100 m. 1'24" eh ! . Però a mi em deien "Pepe, tienes que nadar el crol..." i jo el crol; "Pepe, tienes que nadar la espalda..." i jo l’esquena; "tienes que hacer el waterpolo..." i el 'Pepito' feia el waterpolo, o sigui era l'aprofitable. Era "el niño aprovechable" del club. El Janos ve cap a finals dels 50's i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia... 

Amb el Janos sí que ja fèiem series de 100 o sèries de 50... o per sota l'aigua a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casado del Mediterrani anàvem picats i que el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica mes... però era molt bo el Casado. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el Janos... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter...

A la piscina 'vella' de Montjuïc. En primer terme Casado, 
del Mediterrani i darrera seu Cercós, amb banyador clar. 
Els altres dos nedadors els tenim identificats
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

I va arribar un dia que em vaig dir que s'havia acabat la competició de natació i em vaig dedicar al waterpolo. En el waterpolo molt bé, molt bé... ens entrenava el Clemente. Jo era davanter, que em fotia nedant per sota de l'aigua i zuummm !... sortia davant del porter, cridava Lluiiisss i pim pam, gol !... es una jugada que em vaig inventar jo, ningú me la va ensenyar i el Clemente no me la va treure, que em deia: "Molt bé... el 'Pepito' ha marcado". Marcava molts gols, eh ! i no faltava mai, mai... amb en Brascó i en Lluis Puigdevall érem els puntals de l'equip... i no t'ho dic per donar-me importància, però es que era així... i 'bueno', també hi havia el Clemente que també jugava i bé, eh !... feia d'entrenador-jugador. En Brascó jugava d'avant-piquet, que en dèiem, i distribuïa molt bé el joc. 


Madrid, setembre de 1957. Quadrangular de natació amb els equips del Parque Móvil de 
Ministerios, de Madrid; C.N. Judizmendi, de Vitoria; Wassenportverein, alemany 
i el C.N. Montjuïc.A la foto l'equip del Montjuïc format per Brascó, Bonet, 
A. Medina, ___, Artigas, Gracia, Romero, Pitart i Cercós dempeus.
 Ajupits Páez, López, Ll. Puigdevall, Abadias, J. Carabí i Martí
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Agc. CIFRA

Era molt agressiu jugant jo, els tenia ben posats. eh !... era dur, perquè tu veies els defenses i sempre eren tipus forts, jo me'n recordo de l'Homs del Manresa que... ahh !, 200 quilos devia tenir - ho diu exagerant i mig rient -, allò era una 'mole'... m'agafava del trajo de bany o m'agafava dels collons, d'on sigui i com podia... però jo era molt agressiu, però amb bona fe. Això de tirar l'àrbitre a l'aigua i d'anar a cops i tot això, mai ho he fet. De vegades amb el Barceloneta, que els partits eren èpics, n'havien tirat algun àrbitre a l'aigua. Es que en aquests partits la grada de Montjuïc s'omplia. Els 'palcos' de l'esquerra eren del Barceloneta i els de la dreta nostres; perquè llavors entrenàvem el Barceloneta a l'esquerra, l'Atlètic al mig i nosaltres a la dreta...

Tot això va durar fins a l'any 58 o 59, crec, que em van donar la placa al 'Mèrit Esportiu' del club i ja ho vaig deixar... que per cert la placa me la va donar l'Esponellà, el Baró d'Esponellà. La placa no te tanta importància com la que jo li dono a la meva carrera al club, perquè jo m'hi vaig deixar la vida... em vaig deixar la vida i m'hi vaig dedicar amb molta força... amb tot el meu cor.

Entrevista amb en Josep Cercós publicada al butlletí del 
C.N. Montjuic, al número 33 del mes de maig de 1952
Font: Arxiu JCE

Del mecànic de cotxes al cantant melòdic...

Explicant-nos aquest vesant de la seva vida al Montjuïc hem pogut comprovar com aquest 'jove' de vuitanta-sis anys la reviu com si aquests temps tant estimats per ell estiguessin passant ara mateix . Per la nostra part recordem aquell fidel assidu a la platja del club, d'uns o dues generacions anteriors a la nostra, que lluïa un etern bronzejat natural, molt abans de l'aparició dels solàriums, i que sense abandonar mai el seu tarannà, amable i cordial amb tot-hom, no solia participar en els esports que practicaven altres habituals, com ara el ta-ka-tà o el frontó per tal de concentrar-se en la seva diària absorció de vitamina D.

Mentre desenvolupava la carrera esportiva, a casa seva també reclamaven d'en Josep la dedicació necessària en una llar modesta, com era la de la majoria de la gent del Poble Sec de l'època. Els seus pares, però, no pertanyien a la majoria obrera o menestral del barri. Tots dos eren actors i cantants de sarsuela, modalitat musical que a la primera meitat del segle XX ocupava un lloc preeminent entre els espectacles barcelonins, de manera que en estadístiques recollides els primers anys del segle sobre tots els espectacles que es feien a la ciutat de Barcelona la sarsuela va proporcionar fins a quasi 4.500 representacions anuals, amb un percentatge proper al 50% del total d'espectacles i entreteniments de la ciutat... 

Els meus pares havien sigut actors, cantants de sarsuela... que n'hi havia cinc teatres aquí al Paral·lel, cinc teatres... jo quasi que vaig néixer amb la sarsuela, em sabia totes les obres, tot el repertori complet... o sigui que a mi ja em venia de mena: tenia bona veu i m'agradava cantar Era l'època d'en Calduch, d'en Jorge Sepúlveda, d'en Guardiola i de tots aquests. Vaig intentar d'anar al conservatori del Liceu, però els estudis costaven molts diners... i com ho pago jo ?... no hi havia ajudes ni res. La meva mare ho va intentar, per mediació de persones vinculades a aquell ambient, però era mol exclusiu. Si no hagués sigut per els diners si que m'hagués agradat d'arribar a ser un “barítono atenorado” o un “tenor lírico”, però 'bueno'... es igual.

Total, que em vaig posar a treballar perquè tenia que ajudar als meus pares. Vaig entrar d'aprenent de mecànic, però no m'agradava gens fer de mecànic. El meu jefe era un català de l'aristocràcia catalana que tenia dos tallers molt grans i molt macos: un tal Farnòs Cuixart... fixa't si era català, català. De vegades em deia: "que vendràs el sábado ?" i jo: "no...ya sabe usted que tengo que cantar" que jo anava a cantar a sales com el Metropolitano, l'Apolo, el Bahia o al lloc que em demanaven... Una vegada que el vaig anar a veure, quan ja estava malaltet ell, em deia: "a ti no te gustaba, verdad, hacer de mecánico ?" i jo: "no, señor Farnòs... jo venia a trabajar y usted me hacia serrar, y yo me cansaba de serrar; usted me hacia lavar los aros y los pistones y ahi se terminaba todo" y em deia: "ya lo sé... ya lo sé !". 

Retall del diari 'La Vanguardiaa' del 18 de desembre de 1959, amb l'anunci del fi 
de festa per commemorar les 100 representacions de la revista 'A Medianoche', 
amb la participació d'en 'José Cercós del  Salón Metropol', 
junt amb d'altres coneguts artistes del moment.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A mi el bolero m'agradava molt. Vaig veure cantar al Lucho Gatica, que va venir a Barcelona... quina veu !. Va cantar al "Teatro Cómico", quan encara existia aquí al Paral·lel al costat del Condal. I es que el Paral·lel era d'una magnificència !!... però s'ha acabat, ara ja s'ha acabat.  L'ambient de la nit, no sabeu el que era... hi havia l'Apolo, hi havia l'Hora; els "Cafés Cantantes"... Els dissabtes i els diumenges era una passada, des del carrer Nou de la Rambla fins a casi la Plaça d'Espanya era tota una gentada... el cine Amèrica, el Mistral, l'Avenida. Però vosaltres ja no ho heu conegut tot això.

Per exemple, un dels primers llocs que vaig cantar va ser allà on desprès hi va haver el Regio, que hi havia el El Jardí del Bagdad que era de la Bella Dorita i el seu company Narciso Alberti, el pare del nedador del 'Natació' Barcelona... i aleshores a mi em van contractar per a cantar en aquest local que era a l'aire lliure i, segons com venia el vent, quan feien festivals a la piscina de Montjuïc em sentien cantar... arribava la veu fins allà dalt !... i em deien: “t'hem sentit cantant el 'Beguin the Beguine', Pepe...” (riu amb ganes)

A la vegada que ens va explicant com era aquell seu Paral·lel i les primers incursions en el món artístic, comença a sonar un disc que ens ha portat gravat als anys 80's i amb la veu d'en Cercós: “Granada, tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti...” i el Josep, emocionat, es trasllada a records de tardes i nits dels creuers del Carib. La cançó immortal del mexicà Agustín Lara li serveix per a continuar introduint-nos en el seu món d'artista...

Postal que recull alguns dels creuers de la 'Norwegian Caribean' en actiu els anys 70's 
i primers vuitanta, quan en Josep Cercós n'era el cantant de la seva orquestra 
Font: Pàgina web del Magazine 'Crucero Adicto'

... que ? no està malament eh ? i em van sortir contractes per anar-me'n a cantar a l'estranger i vaig pensar que aquí la natació no em dona res; ja hi he deixat la meva infantesa i la meva joventut que la he deixada aquí. Amb mota satisfacció, eh ! perquè han estat els millors anys de la meva vida, i mira que he tingut coses bones i situacions boníssimes, però com aquells anys res... preciós !. Em va donar salut, em va donar amics... 

... la música ens segueix servint de fons a la conversa i novament torna a sonar la veu d'en Pepe: “Andalucia, tierraa de fantasiaaa...”

... aquest es un disc que vaig gravar al barco, al mateix vaixell... en directe. El director es un gran músic que es viu encara, és tres anys mes gran que jo: vuitanta-nou... jo era el cantant de la seva orquestra. El director era de “Los Chavales de España” (**), la primera orquestra espanyola que va anar a Cuba i ja es va quedar allà perquè primer va vindre la revolució i desprès ell es va casar allà.  Les cançons són totes d'ell, menys Granada es clar. El creuer durava quinze dies i visitàvem tot el Carib, menys Cuba. 

Jo vaig ser cantant melòdic, de ball amb orquestra, i tinc molta satisfacció perquè feia ballar a la gent i portava un repertori maquíssim de tots els cantants que hi havia en aquells moments. Inclús les cançons de Frank Sinatra me les sabia de memòria en anglès, i les de l'Aznavour en francès també... encara tinc tots els discos en vinil de tot el repertori d'aquests cantants. Pensa que me'n vaig anar a Amèrica i hi vaig estar dos anys i mig fent creuers per el Carib amb la companyia aquesta de la Norwegian Company - ara Norwegian Cruise Line -, cap als anys setanta-i-pico o vuitanta. Jo soc baríton... sempre inclús de jove tenia tendència a aquesta veu i arribava al sol sostenido, hi arribava, eh !... 

... i per corroborar-ho la cançó acaba amb el sol sostingut d'en Cercós: “...tu tierra està llena de lindas mujeres de saangreee y de soooooll !!”. En acabar la cançó un somriure satisfet li omple la cara... 

... bueno, una faceta mes del Pepito, eh !. Vaig tindre problemes per la meva personalitat, per com jo em comportava i per com jo era, per el meu caràcter molt alegre i molt d'alló: "...si claro, tu eres cantante y la vida de la bohemia y todo eso..." i sí, es veritat... sí, però 'cuidado': sense ofendre... sabeu ?, hi havia una certa confusió de personalitat. Però bé, jo ho entenia perquè com jo era així, com ja us he dit no anava sempre amb les formes, ni amb les coses establertes, ni amb les regles socials, no !... jo anava a la meva i si sortia bé, sortia... i si no doncs a una altre cosa. 

Sengles retalls de 'La Vanguardia' dels anys 1960 i 1973, 
respectivament, anunciant l'actuació d'en Josep Cercós 
al 'Baile Metropolitano' i a la 'Sala Bahia' de Barcelona.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

El que m'entenia mes era l’Esquiroz, encara que el Boronat també però era una mica mes dur; però l’Esquiroz no, l’Esquiroz m’ajudava. Em va dir una vegada: "Pepe, ya has nadado ? i tal i cual..." estava ja malaltet..."te he querido siempre como si fueses mi hijo..." i això em va quedar a dins perquè ell no va tindre fills, no es va casar. I tinc una postal que jo li vaig enviar, no se si va ser des de Beirut o des de Siria, a Damasco, que ell em va contestar i em deia: "ya sabes que tu seràs siempre mi preferido y que te quiero como a un hijo..." que tinc la postal guardada i un dia te l'ensenyaré.

A les acaballes de la conversa en Josep ens ha retornat als 'escenaris' del Club Natació Montjuïc, parlant-nos del bar de Can Feliu, un dels llocs determinants en la fundació del club i on també s'hi estatjava el cor de 'Lo Desarrollo'; o del  Gimnàs del carrer dels Tres Llits, cantonada amb la Plaça Reial, on ell va fer el seu aprenentatge de la natació, encara que fos en sec naturalment, a mes de rebre classes de gimnàstica sueca, com es coneixia en el seu moment (***).

De la seva passió per l'esport de la natació en resta la dedicació a l'entrenament quasi bé diari i la seva participació en totes les competicions per a 'Màsters' organitzades per clubs i federacions. Amb la parada obligada per la pandèmia, aquest anys de 2022 ha reprès les seves activitats batent sengles rècords d'Espanya per a +90 anys - que ara ja els ha assolit - en els 50 m lliures,  aquest gener passat, i en els 50 braça, aconseguit fa pocs dies en el 'Open Aquamasters'  organitzat per el C.N. Sant Andreu.


Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Cal tenir present que aquest primer 'Llibre de Socis' conservat a l'arxiu del C.N. Montjuïc és datat a 30 de setembre de 1957 i es, per tant, una transcripció dels documents originals, no conservats. En relació al carnet de soci d'en Josep Cercós es tracta clarament d'una renovació de l'original feta ja als anys seixantes, com es dedueix del fet que aquests documents canviaven dècada a dècada la tercera xifra: 194_, 195_ o, com és el cas, 196_, on s'ha sobre-escrit el 44.

(**) Les primeres dècades del segle XX proliferaren les orquestres privades que acompanyaven cantants melòdics, de jazz o de qualsevol altre estil musical. La de 'Los Chavales de España' va ser fundada l'any 1940 per un seguit de joves de Barcelona i els seus voltants. L'any 1948 comencen a fer 'Las Américas' debutant al 'Tropicana' de la ciutat de L'Havana, a Cuba, i inicien el seu periple pel el nou continent. El director musical dels creuers de la 'Norwegian Caribean', on en Josep Cercós hi va estar contractat per mes de tres anys, provenia, sens dubte, d'aquesta agrupació.

(***) Aquest record d'en Josep Cercós no correspon al Club Natació Montjuïc, sinó al Club Esportiu Mediterrani, que va gaudir d'aquest primer pis del n. 3 del carrer dels Tres Llits, a la cantonada amb la Plaça Reial, durant alguns anys previs al seu trasllat al 'Vapor Vell' del carrer Galileu. El que demostra que en Josep Cercós, tot i no ser-ne fundador, prové indirectament del Mediterrani tot i que ell no recorda que en fos soci, sinó només un usuari del gimnàs.

Del Club Natació Athlètic, o de com créixer a l'ombra d'un gegant...

8 d’abr. 2022

Els primers anys, 1913 - 1924

Presidents:

  • Esteve Candell Nogués, 1913-1915
  • Enric Martínez Mora, 1915-1917
  • Gerard Collardin Esser, 1917-1921
  • Enric Masses Forges, 1921-1922
  • Joaquim Puig Barfull, 1922-1924

Han passat quasi sis anys des de la creació del primer club del país, el Club Natació Barcelona, i ja va sent hora de que pugui tenir alguna concurrència. És donarà mitjançant la creació d'una nova entitat que a primers de maig de 1913 s'ha inscrit al govern civil de Barcelona. Es tracta del Club Natació Athletic que inicia la seva activitat en el mateix racó de platja on es va establir inicialment el club degà, a la platja dels 'Baños Orientales' de la Barceloneta.

El nucli de fundadors es el format per els germans Salas, Salvador i Emili; germans Masses, Ernest i Enric; germans Candell, Esteve i Ramón; amb l'afegit d'en Roc Graño, en Enric Purcalla, en Eduard Almenar, en Lluís Torrents i en Albert Maluquer. La primera Junta Directiva es la integrada per Esteve Candell, president; Eduard Almenar, vicepresident; Emili Salas, secretari i Salvador Salas com a tresorer, a mes de comptar en altres funcions amb els Roc Graño, Enric Masses, Ramón Candell, Enric Purcalla i Lluis Torrents (*).

Amb motiu de celebrar-se l'any 1963 el cinquantè aniversari de l'entitat en Emili Salas recordava, en entrevista a 'El Mundo Deportivo', que:

" El Atlético pese a que oficialmemnte se fundó en 1913, estaba formado desde varios años antes. Un grupo de amigos nos reuniamos en la playa de la Barceloneta, en donde efectuábamos nuestras prácticas deportivas y éramos unos entusiastas seguidores de las competiciones que celebraba el Club de Natación Barcelona, e incluso algunas veces participábamos en ellas..."

La presentació 'oficial' del nou club, desprès d'unes setmanes d'entrenament, tingué lloc el dia 20 de juliol del mateix 1913. De seguida les competicions amistoses i oficials entre els dos clubs pioners de la natació catalana, el Barcelona i l'Athletic,  esdevenen un signe de normalitat. Així el 21 de juny de 1914 trobem el primer partit oficial de waterpolo entre equips d'ambdós clubs, que a la vegada serveix de preparació per el festival de natació i waterpolo a celebrar amb el 'Herculis' de Mònaco que tenia anunciada la seva visita per el 12 de juliol. L'encontre preparatori acaba amb la còmoda victòria del 'Natació' Barcelona per cinc gols a un.

A l'anunciat triangular dels catalans amb el 'Herculis' de Mònaco els nedadors de l'Athletic hi participen només en proves locals, sense arribar a competir amb els francesos. En waterpolo s'imposa el segon equip del Barcelona al de l'Athletic per quatre gols a zero, mentre que l'equip de Mònaco va guanyar per 3 a 0 al primer equip del Barcelona.

Informació gràfica del triangular internacional publicada a la 
revista 'La Ilustració Catalana' el 19 de juliol de 1914.
Font: Hemeroteca Arca

L'ombra del 'germà gran' es aclaparadora i els socis del Club Natació Athletic cerquen la manera de poder diferenciar-se del Club Natació Barcelona. Una de les vies que troben es la d'optar per realitzar proves de llarga distància. Els joves mes llançats somien amb gestes com la de travessar el Canal de  la Mànega o fer la travessia del riu Sena, a París, que ja es internacionalment coneguda. Davant de les dificultats d'aquestes empreses a en Emili Salas, secretari de l'entitat, se li acudeix de 'portar' la travessia de Paris a Barcelona. És a dir: proposa als joves atlètics de fer una travessia a Barcelona amb un recorregut que escullen dins de les aigües del port de la ciutat. Dit i fet, l'onze de juliol de 1915 en Enric Gil i en Santiago M. Arnau acompleixen aquesta fita amb un recorregut de 3.380 metres entre una boia situada al costat de la prolongació de l'escullera de llevant i amb l'arribada al fons de la dàrsena de Comerç. Es tracta, però, aquesta primera prova d'una mena d'assaig. La considerada oficial, amb cronometratge i seguiment de les autoritats esportives i  portuàries, té lloc el 25 del mateix mes, dia de Sant Jaume.

Plànol de la primera Travessia del Port de Barcelona, corresponent a l'assaig del dia 
11 de juliol de 1915. En dona fe l'Emili Salas, secretari del club i autor del plànol.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV)

Malgrat l'èxit i el ressò de la fita aconseguida, la prova no s'institueix amb caràcter obert i anual fins l'encara llunyà 1926. En aquests primers anys els esportistes atlètics no es centren només en el medi aquàtic, sinó que també procuren fer altres esports com l'atletisme, a més de promoure tot tipus de festivals i celebracions social. Entre aquestes destaquen les impulsades per en Ernest Masses Forges (**) en forma de 'Concurso atlético carnavalesco' on es combinaven les festes del carnestoltes amb proves esportives i el concurs de disfresses corresponent.

Imatge del concurs de carnestoltes del C.N. Athlètic de l'any 1917
Font: Arxiu família Masses. Ft. SI

En aquests anys s'estableix una pugna interna entre els partidaris de celebrar la travessia del port com a emblema i senyera del club i els que la consideren massa complexa i difícilment realitzable. En la primera posició hi trobem el grup encapçalat per els germans Salas i en l'altre el liderat per els germans Candell, amb el president del club entre ells. Aquest desacord porta a que el president hagi de presentar la dimissió. 

D'aquesta desavinença n'ha de sortir - previ un breu interregne d'en Enric Martinez com a president - una nova junta directiva presidida per en Gerard Collardin Esser (***) que lidera un període decisiu per el club. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en dues accions fonamentals: la creació del Campionat de Catalunya de natació i l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA).

Ja en el 1917 es produeix un fet extraordinari com es que dos nedadors de l'Athletic fan primer i segon a la històrica Copa Nadal, desplaçant als nedadors cenebistes al tercer lloc per primera vegada des del 1907 en que es va instituir la prova per el club degà. Es tracta d'en Rafael Giménez i en Emili Rodríguez i caldrà esperar fins a l'any 1930 per a què en Ramón Artigas pugui repetir la proesa.

Cal recordar que la primera prova de natació que es va posar en marxa de manera oficial l'any 1907 va ser el Campionat d'Espanya, organitzat per el club degà des de la seva segona edició de 1908. Però Collardin veu l'oportunitat de crear una prova original del Club Natació Athletic amb el 'I Campionat de Catalunya', que inclou la disputa d'una copa donada per el mateix president, amb el nom de 'Clallenge Setembre'. 

Cartell anunciador del primer Campionat de Catalunya dissenyat per 
en Ernest Masses, amb l'escut originari de l'Athletic.
Font: Biblioteca de l'Esport de la SGE de Catalunya

De com en Gerard Collardin lliga les seves dues obsessions en dona mostra el Reglament del primer campionat, de ben segur redactat o inspirat per ell, on s'especifica que:

"Artículo 1º. Podrán tomar parte nadadores de todas las categorias, siempre que su inserción venga del club al que pertenezcan.

Nota.- Estando en la fecha actual en constitución la Federación Española de Natación, se prescindirá por este año de la condición de estar federados, cuya condición entrará en vigor en los años venideros."

A en Gerard Collardin el trobem darrera de tot el procés que porta a la constitució de la FENA, que finalment s'ha anat endarrerint fins a poc temps abans dels Jocs Olímpics d'Anvers; des dels tràmits amb els organismes oficials fins a assolir la delegació de la nova entitat davant de la FINA, on pot donar un bon rendiment els seus coneixements de diferents idiomes, així com les seves reconegudes capacitats diplomàtiques.

Text complet del reglament del 'I Campionat de Catalunya de natació' 
de 1918 reproduït de la revista 'Stadium' del mes d'agost de 1918
Font Hemeroteca ARCA

Les proves disputades en les tres primeres edicions de 1918, 1919 i 1920 - prèvies a la fundació de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) que en serà l'organitzadora a partir de 1921 -  consistien en una cursa de velocitat de 60 metres i una altre de resistència sobre 500 metres. En les de velocitat venceren Ramón Bulbena (1918) i Josep Manifold (1919-1920), ambdós del C.N. Athlètic; aquest darrer aconsegueix la millor marca amb 40" l'any 2019. En les de resistència el guanyador de les tres edicions va ser en Joaquim Cuadrada, l'indiscutible millor fondista del moment, del 'Natació' Barcelona; que l'any 1919 marca el millor temps d'aquests anys amb 8'19"6. 

L'any de 1920 a la ciutat d'Anvers té lloc la primera participació de la natació i el waterpolo espanyol a uns Jocs Olímpics. L'Athletic hi és representat per el saltador Isidre Fernàndez, per bé que finalment no pren part en la prova en trobar-se amb una mida de palanca per a la qual no s'havia pogut preparar. També aquest any 1920 s'ha creat, degut a la iniciativa d'en Antoni Gay Pla - soci atlètic i mestre de professió -, el 'Club Infantil de Natació de Catalunya' com una secció del club. El nedador Josep Fernández obté el campionat d'Espanya en la prova dels 200 braça.

L'etapa Collardin finalitza el mes de gener de 1921 i en pren el relleu en Enric Masses Forges, germà d'en Ernest que des de 1919 ha marxat a Madrid per motius professionals. La seva breu etapa compta amb una nova conquesta sobre la primacia del Club Natació Barcelona, en guanyar en Josep Manifold el Premi Pasqua, a mes de que les quatre primeres posicions són copades per els nedadors del club groc-i-negre.

D'altre banda el C.N. Athletic, de manera conjunta amb la U.E. Santboiana, es troba en l'inici d'un nou esport a Catalunya en el que llavors es coneix com al 'futbol-rugby'. La relació s'estableix a nivell personal entre en Enric Masses Forges i en Baldiri Aleu Torras, l'impulsor del club de Sant Boi, i ambdós presidents acorden la celebració dels primers entrenaments i del primer partit oficial d'aquest esport, que va tenir lloc al mític 'Camp del Riu' de la tot just fundada U.E. Santboiana. El resultat d'aquest primer partit va ser de 9 a 3, favorable als 'ruggers' del C.N. Athletic.

Informació publicada a la revista 'Stadium' del 14 de novembre de 
1921, sobre el primer partit oficial del 'Futbol Rugby' 
Font: Hemeroteca ARCA

La participació de l'Athletic en aquest nou esport va ser breu, tenint noticies de la seva participació en algunes competicions fins a mitjans de l'any 1923. Al president Masses el succeeix, en un breu interregne, en Joaquim Puig Barfull, que al seu torn serà reemplaçat per en Joan Casanovas Garolera.

La dècada prodigiosa, 1924 - 1935

Presidents:

  • Joan Casanovas Garolera, 1924-1931
  • Tomas Palmada Arumí, 1931-1933
  • Joan Torres Picart, 1933-1935
  • Joaquim Casamitjana Artés, 1935-1939

A la natació catalana s'hi han anat afegint nous clubs que compartiran amb l'Athletic i el 'Natació' Barcelona la fundació de la Federació Catalana de Natació, com ara el Sabadell, el Pop de Badalona, el Club De Mar - secció del CADCI -, el Club Gimnàstic Mataró i altres. El nivell general de la natació i el waterpolo ha anat creixent, per bé que la manca d'instal·lacions n'ha condicionat una millor progressió. Tot just l'any 1924 s'acaba de cobrir la piscina de l'Escullera del C.N. Barcelona.

A l'Athletic la curta presidència d'en Joaquim Puig posa en marxa l'objectiu del nou local social, quina construcció va ser culminada per en Joan Casanovas. De manera que a partir de l'any 1930 el club ja hi pot comptar, estant situat a la platja de la Barceloneta molt proper a l'Escola del Mar, però independent dels banys de caire comercial.

Imatge del nou local social del Club Natació Athletic, l'únic realment propi de 
que ha gaudit en la seva dilatada història. Es va inaugurar el mes d'abril de 1930.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. Gabriel Casas

Des del punt de vista dels resultats en natació i waterpolo, aquesta època s'inicia el 1924 amb els títols de campió d'Espanya en 200 i 400  braça d'en Salvador Laguia; a la vegada que en el campionat de Catalunya del mateix any apareix la gran figura atlètica, en Ramón Artigas, aconseguint el triomf en els 2.000 mar. El regnat d'en Artigas en el fons català i espanyol es perllongarà per tot el període 1924 - 1933 i inclourà catorze títols de campió d'Espanya i setze de campió de Catalunya, a mes d'alguns altres títols en proves de relleus. El seu domini es tan aclaparador que en diferents ocasions aconsegueix el 'triplet' dels 400, 1.500 lliures i els 2.000 lliures mar, tant en els campionats catalans com en els espanyols. En l'ambient natatori se'l va conèixer com a "l'Amo".

En aquests anys hi trobem una segona participació olímpica en la persona d'en Santiago Ulió, saltador de trampolí del C.N. Athletic, que malgrat ser encara infantil ha estat seleccionat per a participar en els Jocs Olímpics de Paris (1924).

Com ja hem avançat, l'any de 1926 es posa en marxa la que ha de ser la prova esportiva estendard del Club Natació Athletic, és a dir: la Travessia del Port de Barcelona. Des del primer moment es acollida per la incipient afició natatòria amb un interès desbordat que sol omplir els lloc per on es possible seguir el desenvolupament de la cursa. De les set primeres edicions (1926-1932) en Ramón Artigas en guanya sis, essent superat en la de 1927 per el nedador 'cenebista' August Heitmann.

La històrica foto de l'arribada a la dàrsena del comerç de la primera 
Travessia del Port de Barcelona, el dia 24 de setembre de 1926.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Ft. Brangulí

La carrera d'en Ramón Artigas encara es va completar amb la seva participació en dos Campionats d'Europa i com a finalista del relleu del 4x200 en els Jocs Olímpics d'Amsterdam (1928), a mes de formar part de la selecció espanyola de natació en d'altres nombroses ocasions. El seu relleu com a millors fondistes va correspondre a en Vicenç Olmos, del Barceloneta Amateur Club, a Catalunya i al madrileny Valeriano Ruiz Vilar, del Canoe, en l'àmbit espanyol.

Primera imatge, en Ramon Artigas mostrant els trofeus guanyats en la III Travessia del Port
Segona imatge, portada del n. 1 de la revista 'Mare Nostrum' amb la caricatura de "l'amo"
Font 1a imatge: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Ft. Claret i Bert
Font 2a imatge: Arxiu JCE, fons JASP

L'any de 1930 el Club Natació Athlètic suprimeix la 'h' del seu nom, passant a ser catalanitzat com a Atlètic. Encara sota la presidència d'en Joan Casanovas el club recull aquest mateix any la iniciativa d'en Tomás Palmada Arumí per a organitzar el 'I Festival Interclubs Infantil', que va tenir lloc a la piscina de Montjuïc el dia 26 de juliol i on comencen a destacar els germans Bernal, Josep i Asensi. Dos anys mes tard, el 1932, aquest festival es converteix, amb el suport de la FCNA, en el 'Campionat de Catalunya Infantil'.

L'any 1931 en Joan Casanovas es substituït en la presidència per l'esmentat Tomás Palmada Arumí, home molt respectat per l'impuls donat a la natació infantil a Catalunya. L'any 1933 serà escollit president de la FCNA, però la seva mort sobtada el dia 12 de febrer n'impedirà que en prengui possessió. El relleu el pren en Joan Torres Picart, home proper a l'entorn polític del president Macià. L'any 1934, els dirigents del club veuen l'oportunitat d'engrandir el prestigi ja aconseguit amb la Travessia del Port i s'empenyen en fer.ne una prova internacional, cosa que aconsegueixen amb el suport de la Generalitat de Catalunya, tot fent-hi participar equips de diferents parts d'Europa. Aquella novena edició la va guanyar el nedador del club 'Chevalier Roze' de Marsella René Cavalero. Aquest esclatant èxit internacional li valgué al Club Natació Atlètic rebre la prestigiosa 'Copa Stadium' de l'any 1934, essent el primer club de natació de tota Espanya en aconseguir-la. El segon fou el Club Natació Barcelona que la guanyà l'any 1951, disset anys mes tard.

Tornant una mica enrere, en el decurs del 'II Festival Interclubs Infantil', organitzat el 25 de juliol de 1931 va tenir lloc el debut d'una molt jove Mary Bernet, que guanya la prova dels 25 lliures. En Jaume Cruells, redactor de natació de 'El Mundo Deportivo', n'escriu:

"La señorita Mary Bernet, de 10 años, ganó la prueba de 25 m. libres nadando un crawl eficaz y haciendo alarde de condiciones susceptibles a efectuar pruebas de mayor 'envergadura' "

I no s'equivocava el 'Zamora' del waterpolo tenint en compte que ja a l'any següent la Bernet es proclama campiona de Catalunya infantil dels 400 m. lliures a la piscina de Montjuïc. Aquest títol el va revalidar l'any següent a la piscina de Martorell i encara el 1934 a la piscina del Reus Ploms, on també assoleix el primer lloc en els 50 i 100 m. lliures i en els 100 m. esquena, revelant-se ja com una autèntica i precoç figura del Club Natació Athlètic i de la natació catalana.

En aquest mateix any de 1934 la Bernet debuta als Campionats d'Espanya que tenen lloc a la piscina de Montjuïc, coincidint amb l'any en que la tradicional hegemonia de la la natació catalana pateix una primera derrota davant de l'impuls que va adquirint la natació de Castella, ara dirigida per en Enric Granados. Tot i això les noies representants de Catalunya encara mantenen el seu tradicional primer lloc.

No hi ha dubte que la Mary Bernet va ser la figura femenina d'aquesta dècada prodigiosa del Club Natació Atlètic, tot i que a les acaballes de l'any 1935, per motius diferents, abandona l'entitat per a passar a ser nedadora del jove Barceloneta Amateur Club (BAC), que desprès de la contesa civil passa a ser nomenat com a Club Natació Barceloneta.

Retall de la revista satírica 'Xut !' del 31 de desembre de 1935 
amb alguns comentaris referents a la nedadora Mary Bernet 
on també s'informa del seu passi al BAC
Font: Hemeroteca ARCA

A mes de la marxa de la Bernet aquest mateix 1935 es produeix la sortida del club dels germans Bernal, Francesc, Josep i Asensi. El primer te com a destí el naixent Club Natació Terrassa on serà el seu primer entrenador, mentre que els altres germans passen a nedar per el C.N. Barcelona. Aquestes i altres baixes es produeixen en un moment d'un cert desordre en la gestió administrativa i directiva del club que conjugada amb el descens esportiu porta a un cert estancament de l'entitat. Malauradament el període de la guerra 1936 - 1939 acabarà de fer mes palès aquest estancament. Les energies són orientades en altres esforços.

Els anys grisos, 1939 - 1967... ens cal una piscina !

Presidents:

  • Joaquim Poch Jubert, 1939 - 1948
  • Esteve Granada Bell, 1948 - 1957
  • Andreu Gaspar Funes, 1957 - 1971

Passada la guerra fratricida la societat catalana es troba en estat de prostració, el que comporta que la recuperació del conjunt d'activitats socials i en concret de les esportives tingui una lentitud exagerada. Son uns anys grisos amb moltes d'altres prioritats abans que la represa ferma de la natació i el waterpolo. Al 'Club Natación Atlético', castellanitzat per exigències del 'guió' del nou règim, s'ha de nomenar una comissió gestora per ordre d'en Antoni Vila Mayans, delegat provisional de natació a Catalunya. Aquesta estarà formada per en Joaquim Poch Jubert, com a president i en Agustí Zaragoza, com a secretari tècnic; els acompanyen com membres de la gestora Francesc Ribera i Joan Baptista Portabella.

Francesc Ribera, Joaquim Poch, Antoni Vila, Agustí Zaragoza i Joan Baptista Portabella
Font: Foto publicada a la pàgina 65 del llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta (1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto.

Malgrat l'atonia del moment els dirigents atlètics son capaços de posar en marxa la XII Travessia del Port de Barcelona, amb el patrocini del diari 'Solidaridad Nacional', per el dia 24 de setembre de 1939, que va ser guanyada per en Vicenç Olmos del que ja s'anomena Club Natació Barceloneta, quedant en segona posició l'atlètic Joan Mateu, posició que repetirà l'any 1940. La prova femenina la guanya Juanita Holgado, del C.N. Atlètic. Malgrat l'esforç emprat la participació ha estat escassa, comptant amb només seixanta-un classificats finals, en comptes dels 101 de la ja minsa edició de 1936.

En aquests primers anys 40's hi ha poques noticies positives referides a la natació. Es mes significatiu el manteniment d'un cert nivell al waterpolo del C.N. Atlètic. Aixi l'any 1941 l'equip groc-i-negre queda campió de la segona categoria A en el Campionat de Catalunya, pujant a la primera B, on no es podrà mantenir en el següent any. L'equip es el format per Manel Martí, Dídac Vidal, Francesc Ribera, Joan Mateu, Josep Lainez, Agustí Mestres, Joaquim Carbó i Miquel Pi.

Aquest mateix any 1941 la Travessia del Port rep una forta embranzida del llavors jove secretari de la FCNA, en Joaquim Morera, que proposa i aconsegueix que la prova passi a ser considerada com a 'Campionat de Catalunya de Gran Fons'. Novament el mateix Morera l'any 1944 torna a recolzar i enfortir la travessia, per a la qual sent autèntica devoció, en obtenir de la FENA la substitució dels antics 2000 metres mar per el 'Campionat d'Espanya de Gran Fons' a celebrar cada any en un escenari diferent de les grans travessies que es disputen en el territori espanyol. El primer tindrà lloc a la XVII Travessia del Port de Barcelona, que arribarà a comptar amb fins a 223 classificats, amb una molt àmplia participació de nedadores i nedadors d'arreu d'Espanya, essent guanyada la prova per l'històric nedador de la federació castellana Manolo Martinez.

En l'ordre social el tema de la piscina, a poder ser coberta, reapareix quan l'any 1941 la 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona, responsable dels terrenys on s'ubica l'estatge de l'Atlètic,  resol favorablement una demanda - ja formulada l'any 1932 per la junta d'en Tomas Palmada - per a poder construir una piscina adjunta al local social del club. Aquesta autorització, però, arriba en un moment en que les forces socials es troben exhaustes i no es disposa ni dels mitjans ni de l'empenta necessària. El que serà president del club uns anys a venir, Andreu Gaspar Funes, ho explica al butlletí del club commemoratiu del 50 aniversari:

"En los dificiles años cuarenta vino otro nuevo permiso para la construcción de la piscina, y entonces, aunque se recabó ayuda de los organismos que podian darla, no se llegó a substanciosas realidades. Hubieron algunas promesas. Pero la razón es que, económicamente, no pudimos efectuar un desembolso de tal categoria... A pesar de todo vivimos languideciendo. Nos acabamos por falta del nexo vital: la piscina." 

L'any de 1948 es produeix un relleu en la presidència del club que passa a en Esteve Granada Bell que governarà el club fins a l'any de 1957. La seva presidència representa un inici de recuperació social i esportiva. L'any 1957 serà substituït per en Andreu Gaspar Funes que desprès de repetides reeleccions deixarà la responsabilitat l'any 1977. A aquest darrer es deurà l'aconseguiment de la tan cobejada piscina de l'Atlètic, annexa al seu local social, inaugurada l'any 1967. En el nivell de directius, dels que l'Atlètic sempre n'ha estat una bona escola, l'any 1950 es el del debut d'en Juan Antonio Sierra Puerto com a vocal de propaganda de la FCNA, acompanyat en altres càrrecs per en Francesc Ribera i en Esteve Granada.

Esportivament parlant els anys 50's representen una lleugera millora en comptar amb la possibilitat d'entrenar a la piscina de l'Escola Industrial. Van sortir noves generacions de nedadores i nedadors. Per el que fa a les primeres, destaca na Maryse Bernard que l'any 1950 fa un segon lloc a la Copa Nadal. També sobresurten el saltador Jesús Mendo i els nedadors Josep Vives, Francesc Ribera, Eduard Alberola, Josep Giménez o Albert Clarà, aquest darrer especialista en les proves de socorrisme. La Maryse Bernard aconsegueix el campionat d'Espanya del 2000 metres mar de l'any 1952. Es produeix una decantació progressiva cap al waterpolo dels nedadors del club, accentuada per la molt eficaç feina d'en Rafel Casóliba com a entrenador. L'any 1955 el waterpolo groc-i-negre obté uns resultat excel·lents, quedant tercers en el campionat de Catalunya de primera A i quarts  en el d'Espanya fet a Sevilla.

Els èxits del waterpolo de l'Atlètic, de mans d'en Rafel Casóliba, continuaren fins a culminar a l'any 1959 amb l'obtenció del subcampionat d'Espanya absolut en l'edició disputada, una vegada mes,  a Sevilla del 10 al 14 de juny. L'equip era format per: Pere Llorca, Miquel Sierra, Jordi Granada, Alfons Clarà, Josep Vives, Francesc Giménez, Miquel Esteve, Josep Giménez, Vicenç Alberola i Jaume Granada; es dona el fet que l'entrenador Casóliba havia dimitit poc temps abans del campionat i trobem en funcions de delegat a l'enyorat Manel Domènech, un altre dels dirigents de la natació catalana fet a les files de l'Atlètic.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de setembre de 1959 on
s'anuncia el resultat dels Campionats d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Cap al final de la dècada dels 50's es produeix un ensurt important per els dirigens i associats del C.N. Atlètic. Es planteja per a Barcelona la construcció d'un Passeig Marítim que en el seu primer tram amenaça de destruir el local social del club així com també els 'xiringuitos' que ja s'han establert entre aquest i els tradicionals establiments de banys. Desprès de moltes anades i vingudes dels dirigents de l'entitat aquests s'assabenten que la construcció, ja definitiva, començarà per el tram segon de 500 metres de llargada, a partir del carrer ara anomenat d'en Pepe Rubianes i fins a passades les instal·lacions de la fàbrica de Catalana de Gas, empalmant amb el que encara restava del barri del Somorrostro.

Imatge de l'any 1966 del segon tram del Passeig Marítim de Barcelona,que amb el 
nom de 'General Acedo Colunga' va ser inaugurat el dia 15 de febrer de 1959, 
contrastant amb el que encara restava del barri del Somorrostro
Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. Sergio Palao

El perill d'afectació per a l'estatge social del C.N. Atlètic queda aparcat. El Passeig Marítim sofrirà alguna nova ampliació, però serà cap al nord, mentre que el previst primer tram no s'abordarà fins a les obres prèvies als Jocs Olímpics de Barcelona.

Per la part esportiva en Jaume Granada es el nou entrenador de natació des de l'any 1959, a la vegada que l'any següent assumeix també l'entrenament del waterpolo del club. Els anys seixantes veuran algunes millores en el rendiment de les nedadores i nedadors de l'Atlètic. Així en Alfons Clarà guanya el campionat d'Espanya de socorrisme els anys que van de 1959 a 1961. En Manuel Benito despunta com a juvenil, tant en natació com en waterpolo; mentre que en Jordi Granada comença a despuntar en waterpolo, especialitat en que serà internacional un bon nombre de vegades els primers anys 60's. 

A partir de 1965 l'actualitat esportiva del C.N. Atlètic es centra de manera molt especial en l'infantil Josep Bas Molina, nascut el 1952, en qui els atlètics hi veuen un nou i tal vegada millor Ramón Artigas de la 'dècada prodigiosa' del club. 

En la travessia del port Josep Bas va guanyar els anys 1966 i 1967 la travessia infantil, per a passar a conquerir la gran l'any 1968, cosa que no aconseguia un nedador groc-i-negre des del darrer triomf d'en Ramón Artigas a la setena edició de l'any 1932. Aconsegueix diversos campionats de Catalunya i d'Espanya, primer infantils i mes endavant absoluts, generalment en proves d'estil lliure i de mig fons o de fons, que son les seves especialitats. L'any 1967 entrarà a la Residencia Blume de Barcelona, on intensificarà els seus entrenaments a les ordres d'en Jan Freese.

Guanyadors de la XXXIX Travessia del Port de Barcelona de l'any 1966. 
Montserrat Tomás i Antoni Corell (CNB), dempeus, són els triomfadors 
de la travessia absoluta, mentre que en Josep Bas CNA)  i 
na Pilar Arquero (CNM) ho són de la infantil.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En el front social s'acosten moments decisius per a la consecució de la piscina municipal que malda per usufructuar el Club Natació Atlètic. L'ajuntament ja ha inaugurat la del Poble Nou (1960) i té en vies de finalització la del Montjuïc (1966). El club vicedegà de la natació catalana i espanyola, considera que ja es arribada l'hora que també pugui gaudir d'una propera piscina municipal coberta. Es dona el cas, però, que a la Barceloneta, des de l'any 1929, l'Atlètic ja no es l'única entitat esportiva dedicada a la natació i el waterpolo. Cal comptar, també, amb el C.N. Barceloneta.

L'ajuntament proposa la construcció d'una piscina al barri, concretament cap al final del nou Passeig Marítim, però sempre ho enfoca com la piscina 'dels clubs de la Barceloneta' i amb aquesta finalitat mirar de posar d'acord a les dues institucions natatòries del barri. De fet el dia 27 de maig de 1965 va tenir lloc l'acte de col·locació de la primera pedra de la nova instal·lació i a requeriment del consistori hi seran presents i agermanats les dues entitats, portant cadascuna d'elles els seus respectius estendards identificatius. A la foto de l'acte s'observa aquest fet i es veuen barrejats els esportistes d'ambdós clubs.

Acte de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta 
per el barri de la Barceloneta el dia 27 de maig de 1965.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Dos dies abans els dirigents de l'Atlètic han celebrat una reunió extraordinària per a contemplar les possibilitats que tenen per a resoldre el problema de la manca de piscina, contemplant:

  • Utilitzar la prevista futura piscina de Sant Jordi
  • Utilitzar la prevista piscina del Passeig Marítim
  • Construir una piscina pròpia i desmuntable en els terrenys adjunts al local social

Els reunits emeten una resolució en que es manifesten d'acord amb anar de manera conjunta amb el Barceloneta per a fer les gestions necessàries per a que tiri endavant el projecte municipal, però no mantenen aquest acord per el que fa a una possible fusió de les dues entitats que consideren prematura fins a que s'hagi fet la concessió administrativa definitiva. Simultàniament alguns prohoms d'ambdues institucions venien treballant, de manera discreta, per aconseguir aquesta fusió. Tot plegat desemboca en assemblees extraordinaris de cada club que es celebren el dia 13 de juliol de 1965. Els socis del C.N. Barceloneta votaren clarament a favor de la fusió mentre que els del C.N. Atlètic s'hi manifestaren majoritàriament contraris.

El resultat final va ser el conegut: la piscina del Passeig Marítim es va adjudicar al Barceloneta i l'Atlètic va seguir sense disposar d'un equipament cobert propi on centrar la seva activitats esportiva. Desprès d'aquest desencís, el president Funes centra els seus esforços en la consecució de la piscina desmuntable al costat del local social, que finalment es va poder inaugurar l'any de 1967, dos anys abans que el C.N. Barceloneta pugui disposar de la seva piscina municipal.

Aquesta piscina, amb un cost aproximat de 1.300.00 ptes. fou sufragada amb aportacions pròpies del club i amb ajuts de les diferents administracions.

Vista general de la piscina desmuntable instal·lada al local 
social del Club Natació Atlètic l'any 1967.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

La piscina 'desmuntable' s'acaba consolidant com a permanent, romanent en el seu lloc fins al final de la utilització d'aquest primer i quasi únic local social del C.N. Atlètic. Quan a l'any 1971 novament la possible realització de les obres del tram primer del Passeig Marítim, ajornades en el seu moment, amenacen al club el llavors president en Pere Marti-Codina, que feia pocs mesos que substituïa a en Gaspar Funes, fa unes molt explícites declaracions a 'El Mundo Deportivo' on, entre d'altres coses com considerar que la piscina del Passeig Marítim no correspon al barri de la Barceloneta sinó al del Poble Nou, explica sobre la marrada fusió:

"Mire usted, cuando las jerarquias correspondientes propusieron dicha fusión, nuestros socios dijeron no. El Atlético, padre como quien dice de la natación catalana, no podia, ni puede en buena ética fusionarse con nadie por muchas promesas que se le hagan. Debe tener vida propia."

La veritat es que anys a venir, el 1977, el Club Natació Atlètic trobarà un espai municipal on poder instal·lar els seus equips esportius en la piscina Calderón de la Barca, molt desplaçada de l'entorn natural del club, però que al menys va servir per pal·liar, en alguna mesura la manca d'equipaments.

El final ja es prou conegut. L'any 1992, també en un mes de juliol, es presentà una nova oportunitat per a la fusió de les dues entitats capdavanteres de la Barceloneta i, aquest cop sí, la fusió s'aprova en les respectives assemblees de cadascuna de les societats, donant lloc al naixement del Club Natació Atlètic-Barceloneta que a partir de l'any 1995 podrà gaudir de la nova instal·lació municipal construïda en l'espai dels antics banys de Sant Sebastià. Llarga vida al Club Natació Atlètic-Barceloneta !...

Josep Castellví

(*) Una bona part de la documentació utilitzada gira al voltant del llibre '90 anys d'historia del Club Natació Atlètic Barceloneta (1913-2003)', d'en Juan Antonio Sierra Puerto amb la col·laboració d'en Manuel Doménech Bonet. Editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2003. Obra imprescindible per acostar-se a la dilatada evolució de tan històrica entitat.

(**) En Ernest Masses Forges (1896-1968) es un personatge cabdal en la història de la natació catalana i espanyola. Nascut al barri gòtic de Barcelona rep una molt acurada formació en el sí d'una família benestant. En el vessant esportiu va impulsar la fundació de tres diferents clubs de natació sense que mai en fos el president de cap d'ells; mantenint-se en aquest segon pla però sent-ne sovint l'ànima i el catalitzador de les respectives entitats. Es tracta del C.N. Athlètic de Barcelona (1913); el 'Club Natación Atlético' de Madrid (1921) i el 'Canoe Natación Club' de Madrid (1931). Considerat junt amb en Albert Maluquer - també procedent de l'Athlètic català -, els pares de la natació a Madrid i per extensió a Castella. Home dinamitzador i barrilaire, també li agradava el dibuix i el diseeny, essent obra seva el cartell i les imatges que divulgaren el 'I Campionat de Catalunya de Natació'

(***) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura Barcelona l'any 1911 a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factòries dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador dela aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic