Un partit de waterpolo a l'Estret ?...

El títol d'aquesta entrada no és original. L'hem manllevat del llibre 'Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia' que va escriure na Montserrat Tresserras Dou l'any 2007. Amb aquest llibre l'autora accedeix a les recomanacions rebudes per tal de que transcrigui tots els seus coneixements relacionats amb la travessia de l'estret de Gibraltar

Anem a pams...

Respondrem a la pregunta del títol més endavant. De moment ens hem d'acontentar amb situar alguns dels antecedents que tenen lloc abans del divendres 11 d'octubre de 1957, quan fins a nou waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona es disposen a creuar en grup l'estret de Gibraltar.

Pinzellades dels inicis...

Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per enfrontar-se al repte provinent de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...

En aquest mateix bloc podeu trobar - entre d'altres entrades dedicades a diferents travessies - 'La suite aquàtica de Lord Byron', on ens fem ressò d'una llegenda-història relacionada amb la travessia que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helespont - actualment conegut amb el nom de Dardanelos - (1), quina travessia és considera com el primer antecedent de les que s'aniran estenent per tot el món a partir del segle XIX.. 

Més avançats els temps, es van impulsant algunes travessies que han de convertir-se en autèntics estàndards internacionals i que encara són vigents en el moment actual:

• El Canal de la Mànega - 'English Channel' -: amb 42 km de recorregut. Va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es va llançar a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.

• L'estuari del 'Rio de la Plata': amb 48 km d'amplada. Creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.

• La Capri-Nàpols: amb 36 Km de distància. Les primeres persones a creuar-la nedant van ser els italians Aldo Fioravanti i Cesare Alfieri, el 30 de setembre de 1949

• L'estret de Gibraltar: amb 16 km de recorregut. El va travessar per primera vegada l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents no reeixits.

En aquesta entrada ens hem de centrar en la darrera travessia de les ressenyades. El 21 de setembre de 1948, més de vint anys més tard que la la gesta de la pionera, va aconseguir travessar l'estret el primer nedador català i espanyol, en Eduardo Villanueva Mauricio; nascut l'any 1912 a Pontevedra per bé que resident des de molt jove a Barcelona, i que en aquell moment nedava per el Club Natació Atlètic.

Si seguim endavant, ens trobem amb la primera nedadora catalana, l'olotina Montserrat Tresserras Dou, que va travessar l'estret de Gibraltar el dia 12 de setembre de 1957 (2). Ho va fer amb un temps de 5 hores 19 minuts i 2 segons, desprès de patir un lleuger desviament cap al final de la prova que li va impedir aconseguir millorar la millor marca femenina, en poder de la nord-americana Florence M. Chadwick, que quatre anys abans va travessar l'estret invertint tretze minuts menys.

Portada del setmanari 'El Español' del 22-28 de setembre de 1957, 
amb la noticia de l'èxit assolit per la Montserrat Tresserras.
Font: Hemeroteca digital BNE. Ft. SI

El terme amb què es coneix als practicants d'aquestes proves ha sofert diverses variacions en el temps. El pioner Eduard Villanueva és definia con a 'nadamillas', amb un traducció aproximada de termes en llengua anglesa. Ben aviat, però, la premsa especialitzada va preferir d'utilitzar el terme 'tragamillas'.

A aquest respecte, Montserrat Tresserras ens fa saber la seva opinió en el llibre ja esmentat, amb les següents paraules:

"... nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. Muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber cómo nombrar al practicante de dicha especialidad, 'inventó' la palabra 'nadamillas', que los medios de información de aquellos días la transformaron en 'tragamillas'. Sobre este particular nunca me puse de acuerdo con Eduardo. Yo le razonaba (que) nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas -, por lo tanto lo correcto es nadador de larga distancia, como se menciona dicha especialidad en el resto del mundo." (2)

Secundaris imprescindibles...

Al llarg del segle XX, s'han produït cinquanta-vuit travessies de l'estret de Gibraltar, de les quals una quarta part han estat protagonitzades per dones.

Però la nedadora o el nedador no poden fer la travessia de manera solitària. Necessiten de força elements de suport. Des dels cronometradors, que oficialitzen el temps real de la prova, fins als meteoròlegs, que faciliten les previsions del temps. A la vegada, un cop llençats a la travessia els nedadors han d'anar acompanyats per embarcacions de suport: normalment dues o més barques de rems, on van els pràctics que guien l'esforç dels esportistes, elements de la premsa, acompanyants dels nedadors, i les persones de suport per a l'alimentació o altres necessitats dels protagonistes. Generalment les autoritats marítimes de Tarifa donen suport amb una embarcació de la marina o facilitant qualsevol altre vaixell similar.

En qualsevol cas, els imprescindibles són els pràctics de navegació, normalment antics pescadors que coneixen l'estret onada a onada i guien als esportistes per les marees, mirant de sortejar-aprofitar les corrents i evitant els temuts hileros. (3)

Des del primer intent reeixit de l'anglesa Mercedes Gletze els pràctics més reconeguts i quasi bé exclusius per a la travessia de l'estret són els germans Gurrea Castro. Formats en la seva joventut com a pescadors, de feia uns anys exercien com a pràctics al port de Ceuta. Quan la Gletze, cansada d'intents fracassats sortint de les costes d'Africa, va demanar ajuda per a poder travessar l'estret li van recomanar que ho intentés des de la península i que és posés en mans del germans Gurrea. Dit i fet, el 5 d'abril de 1928 va assolir finalment la travessia, gravant amb lletres d'or el seu nom com a pionera de la travessia de l'estret de Gibraltar...

Fernando i Antonio Gurrea Castro en una imatge dels anys cinquanta. 
Fernando, a l'esquerra, era qui portava la veu cantant entre ells.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

En paraules de Montserrat Tresserras:

"Todas las pruebas que se realizaron desde entonces (1928) fueron dirigidas por ellos hasta el fin de sus dias. Aprendieron el reglamento por el que se rige la natación de larga distancia... Sobre lo que más hacían hincapié es que el nadador no podía tener contacto físico ni apoyarse en el bote en el momento del avituallamiento ni durante todo el trayecto... una no puede dejar de admirar a los Gurrea. Eran gente sencilla, no sabían ni leer  ni escribir, pero sabían firmar y conocian el estrecho como la palma de sus manos..." (2)

Des de la barca, Fernando Gurrea guia la travessia de l'estret de 
na Montserrat Tresserras del 12 de setembre de 1957.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

La travessia de l'estret de Gibraltar del Club Natació Barcelona

L'any 1957 el Club Natació Barcelona celebra el 50è aniversari de la seva fundació. Amb aquest motiu la junta directiva, encapçalada per el president Lluís Sentis Anfruns (4), s'ha proposat de celebrar un seguit d'esdeveniments esportius i socials, entre els quals:

• Competicions internacionals dels diferents esports practicats a l'entitat, durant tot l'any 1957

• Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, celebrat del 6 al 14 de juliol

• Sopar de gala commemoratiu del 50è aniversari, diumenge 10 de novembre de 1957

• Edició de material commemoratiu: cartell, insígnies, diplomes, medalles i vinyetes filatèliques 

Cartell commemoratiu del 50è aniversari del Club Natació 
Barcelona, obra del pintor Enric Moneny Noguera (5).
Font: Arxiu JCE

De les nombroses celebracions del cinquantenari podem destacar com a molt significativa la disputa del Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, que alguns mitjans informatius van qualificar de pequeño europeo, en aplegar algunes de les millors seleccions nacionals del continent. Per a l'ocasió l'equip del Barcelona actua com a selecció espanyola i s'enfronta als equips de Hongria, Alemanya Federal, Suècia, França i Austria

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 de juliol de 1957, amb 
la publicitat del Trofeu Internacional Bernat Picornell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equip cenebista, format per Abellán, Mestres, Queralt, Munté, Bazán, Ribera i Altafajava, assoleix unes excel·lents victòries sobre França, Suècia i Àustria; mentre que perd contra Alemanya per un ajustat 4 a 2 i pateix un notable correctiu front a la intractable Hongria, rebent onze gols sense marcar-ne cap.

Equip del C.N. Barcelona, actuant com a selecció espanyola al Trofeu 
Internacional Bernat Picornell de 1957. Abellán, Mestres, 
Queralt, Munté. Ajupits Bazán, Ribera i Altafaja.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Per a completar la composició de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona als primers anys cinquantes, ens cal afegir a d'altres jugadors com ara els joves Conde, Subirana, Alberti o Jordana; tots ells comandats per el capità Francesc Castillo.

L'equip de waterpolo del Barcelona vol fer la travessia de l'estret de Gibraltar !!

Precisament és en Francesc Castillo Caupena (1921-1997) qui proposa al president Lluís Sentís la possibilitat de que l'equip de waterpolo del club pugui afrontar, col·lectivament, la travessia de l'estret dins del conjunt d'actes commemoratius de les noces d'or de l'entitat.

En Sentis recull encantat la iniciativa i en prepara la organització. Escull com a data indicada la del 12 d'octubre de 1957, diada que en el marc del franquisme és instituïda com a Dia de la Raza. Així, el vespertí El Noticiero Universal del dia 19 de setembre publica un breu anònim amb el text següent:

"El próximo dia 12 de octubre, festividad de la Raza, y en honor de las bodas de oro de su club - que al mismo tiempo son las de toda la natación española -, el primer equipo de water-polo del C.N. Barcelona intentará la travesia en bloque del Estrecho de Gibraltar.

Los waterpolistas que hasta el momento han dado su conformidad a este intento son Castillo, Bazán, Altafaja, Queralt, Munté, Mestres, Abellán y Jordana..." (ENU 19/9/1957)

A l'hora de la veritat, no tots els que han anunciat la seva presència a l'intent hi seran presents, però això ho veurem més endavant...

Perquè qualla ara aquesta proposta ?. Hi creiem veure dues raons fonamentals:

• La travessia de l'estret és de una vigència creixent en els darrers anys. Els vint-i-dos anys primers, entre 1928 i 1949, només l'han fet quatre persones; mentre que en els set anys d'entre 1950 i 1956 han completat la travessia fins a onze esportistes

• En el món de la natació 'oficial' - la de curses - és traspua una evident indiferència cap als nedadors de llargues distàncies, quan no un descarat menysteniment...

En relació a aquest darrer punt, eren freqüents els comentaris desdenyosos a la premsa especialitzada sobre les 'proeses' dels 'tragamillas'. Com a mostra serveixen aquestes paraules d'en Vicenç Esquiroz:

"Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... porque el deporte auténtico ha de tener como finalidad la superación física del individuo, nunca el acometer proezas de cara a la galeria, que dan al traste con la salud del individuo... no pueden llevarse a cabo intentos como algunos de los que ha efectuado (Eduardo) Villanueva, buscando como objetivo un sensacionalismo reñido por completo con el deporte de la natación, no en España, sino internacionalmente..." (EMD 12/08/1949)

En aquest context, alguns comentaris de premsa sostenen que l'equip de waterpolo del Barcelona és disposa a batre tots els rècords de la travessia i que, a més a més, ho han de fer tot passant-se la pilota, com si d'un partit és tractés.

L'expedició cenebista a l'estret...

A l'hora de la veritat és produeixen modificacions en la llista dels desplaçats a Tarifa per a la travessia de l'estret. S'hi troben a faltar els jugadors del primer equip Josep Bazán, Robert Queralt i Jordi Jordana, que s'havien prèviament compromès, així com altres jugadors del primer equip d'aquells anys, com ara els Ribera, Llordachs, Subirana o Conde. 

Josep Bazán, en una imatge de l'any 1953. És un dels que, 
tot i haver-s'hi compromès, no es pot desplaçar a l'estret.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

Finalment són fins a nou esportistes disposats per a fer la travessia: els waterpolistes del primer equip Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Armand Munté i Joaquim Altafaja; els nedadors Javier Alberti i Juli Satorre; als que cal afegir Manel Ros i Pere Mata, també waterpolistes del club però amb poca significació esportiva. 

Els perfils més significatius són:

• Francesc Castillo Caupena (1921-1997). Iniciat en natació a principis dels anys quaranta, ja al 1943 s'integra al primer equip de waterpolo del club. Els darrers anys seus en actiu exerceix de capità. Guanya fins a 14 Campionats d'Espanya, essent fins a 37 vegades internacional amb la selecció espanyola.

• Agustí Mestres Ribas (1923-1999). Comença les seves activitats esportives al Club Natació Atlètic. L'any 1944 s'incorpora al Barcelona. Assoleix fins a 11 Campionats d'Espanya, a la vegada que és fins a 41 vegades internacional amb la selecció espanyola. Es dues vegades olímpic, a Londres 1948 i a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, resultant medalla d'or a la primera edició d'Alexandria.

• Joan Lluís Abellán Palahi (1933). Amb només setze anys s'inicia al waterpolo a les ordres d'en 'Bandy' Zolyomy l'any 19949, com un dels nous valors que l'hongarès promociona en arribar a Espanya. Fins a onze vegades Campió d'Espanya i cinquanta-nou internacionalitats amb l'equip espanyol, és Olímpic a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, assolint la medalla d'or a Alexandria. En retirar-se com a jugador accedeix al càrrec de seleccionador espanyol de waterpolo, on s'hi ha d'estar fins a passats els JJ.OO. de Mèxic 1968. (6)

Joan Lluís Abellán Palahi, en una imatge 
dels anys cinquanta del segle XX.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

• Armand Munté Avilés (1937-1990). Debuta amb només quinze anys en l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona, amb el qual va ser fins a onze vegades Campió d'Espanya. Intervé en la primera Copa d'Europa que disputa el Barcelona l'any 1964. Fins a 64 vegades internacional amb la selecció espanyola, també forma part de l'equip espanyol que conquereix la medalla de bronze als II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955

• Joaquim Altafaja Badia. Waterpolista del primer equip del Barcelona entre 1955 i 1961, assolint aquests set anys el Campionat d'Espanya. Vint-i-dos vegades internacional amb l'equip espanyol; va desaprofitar l'oportunitat de ser olímpic, a Roma 1960, en perdre amb l'equip espanyol el preolímpic disputat a Camogli (Itàlia).

• Javier Alberti Cimiano. Especialista en nedar papallona, quan aquest estil era en els seus inicis. Va ser repetides vegades campió de Catalunya i d'Espanya d'aquest estil. El 1954 és campió i rècord d'Espanya en els 200 m papallona, mentre que assoleix fins a dotze rècords de Catalunya en la mateixa distància. Tot i ser més especialista en la natació de curses que en cap altre disciplina, participa de manera sovintejada en els equips de waterpolo del club en aquells anys cinquanta, arribant a ser fins a 7 vegades internacional. En natació arriba a les 16 internacionalitats. També excel·leix en el Salvament i Socorrisme, on és proclama campió d'Espanya en diferents ocasions, arribant a tres internacionalitats d'aquesta modalitat esportiva

• Juli Satorre (1934-    ). Tot i conèixer que ja és mort, no podem precisar la data del seu decés. Sense relació important amb el waterpolo de primer nivell, en canvi és un notable fondista del Barcelona que assoleix dues vegades la tercera posició a la Travessia del Port de Barcelona - 1954 i 1955 -, de la qual arriba a ser-ne el guanyador els anys 1956 i 1957. 

Completen l'expedició a la travessia de l'estret els nedadors i waterpolistes Manuel Ros i  Pere Mata, ambdós del Club Natació Barcelona, per bé que amb un recorregut competitiu molt poc destacat.  

S'inicia la travessia... assaig o temptativa frustrada ?

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 d'octubre de 1957, 
anunciant la travessia de l'estret per al 'Dia de la Raza'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dimarts 8 d'octubre de 1957 és desplacen a la ciutat de Tarifa l'entrenador hongarès del C.N. Barcelona, Lajos Rajki, en companyia del waterpolista del club Armand Munté. S'han avançat a l'expedició per tal de comprovar sobre el territori la possibilitat de fer la proesa senyalada per el dissabte 12 d'octubre. Entren en contacte amb les autoritats del territori, de les quals reben la confirmació de que la 'finestra' de marees i de meteorologia favorable sembla que és a punt de caducar en els propers dies.

S'afanyen a comunicar-ho a l'entitat, per tal d'urgir a la resta de l'expedició que emprenguin l'anada al punt de sortida de la travessia. Dit i fet... el dijous 10 d'octubre arriba a Tarifa la resta de l'expedició, formada per els vuit nedadors restants, amb el president Lluís Sentís i el directiu Agustí Gras. En Jaume Cruells Folguera acompanya l'expedició en una doble condició: d'una banda ha de ser el cronometrador oficial de la prova; de l'altre, en la seva funció de periodista, s'encarrega de fer la crònica de l'expedició.

El dia anterior al de l'arribada del gruix de l'equip del Barcelona, el dimecres 9, s'ha llençat a fer la travessia de l'estret el miner de Mieres José Vitos Natal, aprofitant que els pràctics - els germans Gurrea - asseguren unes condicions prou bones. En crònica de El Mundo Deportivo del dia 10 d'octubre, en Vicenç Esquiroz dona fe de la fita assolida pel productor asturià:

"Después de varios dias de espera, esta mañana, a las ocho, aprovechando las buenas condiciones metereológicas, se ha lanzado al agua en el Estrecho de Gibraltar el productor minero José Vitos para intentar cruzarlo a nado. Mientras los prácticos hermanos Gurrea, en un bote a remos, observaban el mar, Vitos se frotaba el cuerpo con grasa para aliviar los efectos de la frialdad del agua..." (EMD, 10/10/1957)

La imatge dona fe de l'arribada de José Vitos al cantó marroquí de l'estret.
A la foto es troba flanquejat pels germans Gurrea, amb Oscar Diaz, 
amic d'en Vitos, i un natural del país.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

Tot i que algunes cròniques periodístiques afirmen que la travessia del miner asturià s'ha produït amb una mar plenament calmat, el cert és que sobre l'estret comença a influir una situació de llevant que en algun moment ha dificultat la ruta del nedador asturià. Així, el diari ABC de Sevilla publica, en la seva edició del 10 d'octubre, aquesta informació sobre la travessia d'en Vitos:

"El lugar donde llegó a tierra fue la ensenada de Punta Galera, a las 13 horas 28 minutos y 5 segundos. Algunos moros salieron a su encuentro, y uno que posó ante el fotógrafo dijo que aquel sitio se llamaba Guadermel. La travesia la realizó con algunas dificultades, desviado por las corrientes al extremo de que para contrarrestarlas sufrió calambres en el brazo izquierdo y se vio obligado a recorrer, por las desviaciones de las corrientes, unos 23 kilómetros." (ABC, 10/10/1957)

Totes les previsions que reben aquest dia 10 d'octubre els membres de l'expedició del C.N. Barcelona informen d'un agreujament de les condicions atmosfèriques i de l'estat de la mar per els propers dies. Davant d'aquesta perspectiva, els directius del C.N. Barcelona - de manera consensuada amb els esportistes - decideixen avançar l'intent de travessar l'estret al divendres 11. A posteriori, aquest intent consta 'oficialment' com un entrenament per a familiaritzar-se amb la prova...

En Jaume Cruells, amb gabardina blanca, a l'embarcació 
'Lucia' retornant de l'intent de travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

En Jaume Cruells és qui fa un  relat més detallat de la travessia en el vespertí El Noticiero Universal de l'endemà:

"A las 9'37 horas de la mañana, desde la punta marroquí (?) de la Isla de las Palomas, se lanzaron al agua los nadadores... A la hora de la salida soplaba viento de levante con marejadilla por lo que el práctico, en un principio, intentó disuadir a los nadadores de que se lanzaran al agua por el mal estado del mar..." (ENU. 12/10/1957)

La foto correspon al bot dels pràctics i d'algun dels acompanyants, una vegada 
ja iniciada la travessia, on és pot comprovar l'alterat estat de la mar.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El cronista és confon en catalogar la Isla de las Palomas com a territori marroquí, essent com és part del municipi de Tarifa i un dels llocs emprat habitualment per a prendre la sortida de la travessia. Als bots que els acompanyen, els nedadors disposen d'uns termos que van plens d'una barreja de cafè amb llet i conyac, com a tot avituallament per a la prova. La crònica segueix descrivint la operació:

"Con ellos salieron la embarcación Lucia y tres botes a remo, en los que iban servicios del NO&DO, directivos del club barcelonista, el práctico y el entrenador (Rajki), así como algunos aficionados. Pese a soplar fuerte levante, los nadadores, después de cubrir los primeros mil metros, encontraron mareas favorables, por lo que decidieron continuar hacia las costas de Africa. 

Los muchachos barceloneses nadaban muy animados y cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Conforme transcurria el entrenamiento, especialmente a partir de la mitad del Estrecho, el levante sopló con mayor fuerza pese a las mareas favorables del Atlántico...". (ENU. 12/10/1957)

Un dels bots, amb el pràctic, guia a en Joan Lluís Abellán durant la prova. 
Un dels acompanyants porta a les mans una pilota de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El 'Zamora del waterpolo' és permet alguna floritura en l'exposició que fa. Portat per un eufòric excés d'identificació amb els esportistes del Barcelona, afirma que els nedadors-waterpolistes fan la travessia cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Contrastada la informació amb qui és - molt probablement - l'únic supervivent de l'experiència, en Joan Lluís Abellán, matisa l'afirmació:

"No és així exactament... el mateix estat de la mar no ens manté sempre junts, sinó en una lleugera dispersió... el cert és que, més o menys a la meitat de la travessia o una mica abans, ens ajuntem per tal de fer un rondo passant-nos la pilota... però no anem tota l'estona jugant a waterpolo, aquesta és la realitat..." (6)

Encara amb aquesta relativització del fet d'anar 'jugant' a waterpolo, el que sembla segur és que el temps invertit en ajuntar-se per a fer el rondo, i passar-se la pilota durant una estona, va poder influir en que les condicions de l'estat de la mar anessin empitjorant, fins a fer quasi impossible de concloure amb èxit l'arribada a les costes marroquines... com ho confirma en Cruells:

"El  viento tuvo mayor fuerza que éstas (mareas favorables) y los integrantes del C.N. Barcelona fueron empujados hacia las Azores. Como el mar se ponía peor e incluso llegó a encresparse, el páctico volvió a recomendar a los nadadores la suspensión... después de tres horas y cuarenta minutos el equipo de waterpolo subió a las barcas, quedando en el mar únicamente los nadadores Satorre y Alberti, que continuaron luchando con la fuerte marea.

Ya a la vista de la costa africana, y cuando llevaban en el agua 4 horas y 40 minutos, después de nadar una hora sin adelantar siquiera cinco metros, Alberti y Satorre decidieron poner fín a su preparación." (ENU. 12/10/1957)

Dalt, Agustí Mestres i Joaquim Altafaja acaben de pujar a un 
dels bots, desprès de desistir de l'intent de travessia.
Sota, Francesc Castillo en l'embarcació 'Lucia' mirant de mantenir 
l'equilibri, ja vestit desprès de donar per finalitzat l'intent.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

Els expedicionaris retornen a Tarifa amb l'embarcació 'Lucia' en funcions de nau escorta, una barcassa de pesca de més de 12 metres d'eslora, que degut a l'increment del temporal de llevant i de l'agitació de la mar triga el doble del temps previst en arribar a port. Passat l'intent, en Cruells s'entrevista amb el directiu Agustí Gras, qui l'informa de que: en ningún momento se intentó la travesia, puesto que cuando sopla viento levante... todo empeño resulta baldio. L'esmentat directiu segueix afirmant que miraran de fer la travessia, ara sí, l'endemà dia 12, tal com era previst inicialment, per tal d'homenatjar el Dia de la Raza.

Oficialment queda confirmat que no hi va haver intent de travessia, sinó més aviat un assaig, una mena de prova per a que els waterpolistes i nedadors del C.N. Barcelona tinguessin un primer contacte amb les aigües de l'estret. La veritat, però, és delata amb el mateix relat que en fa el periodista del suposat 'entrenament'. La persistència dels nedadors-waterpolistes en continuar la travessia, malgrat les condicions adverses de la mar i, especialment, la continuïtat fins a la extenuació dels dos millors fondistes, Alberti i Satorre, no és fa en un entrenament. Els esportistes eren conscients que el dia 11 era la primera i única oportunitat per a intentar finalitzar amb èxit la prova. 

El president Lluís Sentis i el directiu Agustí Grau, del Club Natació 
Barcelona, en una de les embarcacions de suport de la travessia.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El periòdic barceloní, Diario de Barcelona, ens reafirma en aquesta conclusió. Gens partidari de la teoria de l'assaig, informa amplament de la travessia del dia 11 d'octubre, de la que en dona tota mena de detalls. El Diario de Barcelona recull la noticia de l'agència Alfil, la qual no dubta en cap moment de que és tracta d'un veritable intent de travessia que s'ha avançat un dia sobre la previsió inicial, segurament a causa de la climatologia adversa prevista per els propers dies. En aquesta informació s'afirma que:

"El equipo waterpolista del C.N. Barcelona que esta mañana se lanzó al mar para intentar cruzar a nado el estrecho de Gibraltar, no pudo llegar a la costa de Marruecos, el dia no era propicio para la tentativa. No obstante la marejadilla existente, antes de llegar al centro del estrecho se pusieron a jugar al waterpolo, perdiendo con esto algún tiempo... cuando se encontraban a dos millas de distancia de la costa africana tuvieron que desistir, ya que el oleaje y la marea no les dejaba avanzar."

Retall del 'Diario de Barcelona' del 12 d'octubre de 1957, amb la 
noticia de l'intent fallit dels waterpolistes del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Diario de Barcelona.

L'anunciat increment del mal temps a l'estret és confirma plenament. El 12 d'octubre s'intensifica el vent de llevant, augmentant les corrents marines i les marees. Tal com recorda perfectament l'Abellán, l'endemà mateix de l'intent del dia 11 el conjunt dels desplaçats emprenen el retorn a Barcelona. Com que per les condicions atmosfèriques no ho poden fer per avió, han d'utilitzar el tren.

Un cop retornats a la ciutat comtal els directius del club comproven que s'ha creat una certa controvèrsia sobre l'intent de travessia de l'estret, i decideixen intervenir-hi mitjançant l'emissió d'un comunicat oficial del Club Natació Barcelona, per tal de deixar aclarida la situació. 

'El Mundo Deportivo' del 16 d'octubre és fa ressò del comunicat oficial emès per el 
C. N. Barcelona per a justificar l'entrenament/intent de travessia de l'estret.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els punts claus d'aquest comunicat són:

• Descarrega el pes de la iniciativa en els jugadors de l'equip de waterpolo, senyalant que la junta directiva els ha autoritzat a fer la travessia el dia 12 d'octubre con motivo de la Fiesta de la Raza

• Constata que ja el divendres 11 els pràctics els desaconsellen de fer la prova, sobretot per el vent de llevant que s'ha anat incrementant

• Decideixen de llançar-se a l'estret para no abandonar Tarifa sin ni tan sólo haberse echado al mar, se decidió salir en plan de entreno...

• Amb només dues hores van fer la meitat de la travessia, decidiéndose, en vista de ello, continuar, a pesar de que iba en aumento el viento de Levante

• La directiva agraeix el grau de sacrifici i l'esperit esportiu dels seus afiliats que si no pudieron realizar su plausible intento fué, sencillamente, porque contra los elementos no se puede luchar...

• Finalitza afirmant que tornaran a intentar-ho un altre any, perquè les sobran condiciones y facultades...

L'entrevista feta a en Lajos Rajki al setmanari BARÇA - dedicat principalment a l'actualitat del futbol - deixa ben a les clares com, realment, la travessia de l'estret pels waterpolistes i nedadors del C,.N. Barcelona no va ser cap tipus d'entrenament, sinó un autèntic intent de completar l'arribada a les costes africanes.

Retall de la revista BARÇA del 18 d'octubre de 1957, amb 
l'entrevista feta a l'entrenador del C.N. Barcelona Lajos Rajki.
Font: Hemeroteca AHCB. Ft. SI

Algunes consideracions que cal aportar, a mode de complement, a aquest tant original com atrevit intent de travessia de l'estret:

• La preparació de la travessia, per les seves mateixes servituds de la climatologia i de les corrents marines, requeria d'una estada llarga al punt de sortida, tot esperant la finestra d'oportunitat adequada. En algun cas la durada de l'espera s'allargava per més de trenta dies. Era molt difícil que en un marge de dos o tres dies és pogués trobar el moment oportú...

• La pràctica totalitat de les travessies fetes fins aquell 1957 eren guiades i organitzades per els germans Gurrea, com a pràctics de navegació i assessors dels esportistes. Exigents en el preu, cobraven a raó de 3.000 ptes per travessia. Contactats per els directius del Barcelona van voler cobrar nou vegades - o quasi - aquest preu, adduint que havien de multiplicar el guiatge i l'ajut per a nou persones que l'estat de la mar acabaria dispersant, al menys relativament. El club va optar per altres pràctics de Tarifa, Miguel Blanco i Manuel Álvarez, sens dubte menys experimentats...

• Altrament, la auto-imposada voluntat de 'demostrar' que tot allò era tant senzill com per poder-ho fer 'jugant' a waterpolo va suposar una dificultat afegida; tal vegada sense el temps i l'esforç invertit en aquesta ostentació s'hauria pogut completar la travessia...

Hauria estat pràcticament impossible, no obstant, perquè el quadre de la situació meteorològica general del sud-est d'Espanya era aquells dies el que llavors en dèiem una situació de 'gota freda' - que ara coneixem com a DANA -, que a més de les dificultats de l'estret va acabar provocant un autèntica catàstrofe a la ciutat de València. 

En el quadre sinòptic que mostrem resumim la situació creada entre els dies que van del 9 al 15 d'octubre de 1957, tant a l'estret de Gibraltar com a la zona del llevant de la península, el que ara és la Comunidad Valenciana:

    Font: Elaboració pròpia

És fàcilment constatable com tot el llevant peninsular i part del sud, incloent-hi l'estret, eren sotmesos a una situació extrema d'inestabilitat atmosfèrica, fruit de les molt elevades temperatures del Mediterrani combinades amb les baixes pressions de l'Atlàntic i les corrents d'aire fred que en derivaven. 

La nit del 13 al 14 d'octubre la ciutat de València va haver de veure com el riu Turia se sortia de la seva llera, causant la inundació de gran part de la ciutat, amb una xifra oficial de morts propera al centenar - tot i que les xifres extraoficials doblen o tripliquen aquest número -. La riuada va ser tant excepcional i catastròfica que va obligar al govern del general Franco a actuar d'una manera radical, amb el que es va conèixer com a Plan Sur, amb l'objectiu que mai més és repetís aquell desastre. Va suposar el desviament del riu Turia cap al sud de la ciutat i l'alliberament de la llera antiga del riu, de la qual en va sorgir un molt extens espai verd per a la ciutat de València...

Imatge dels dies posteriors a la catàstrofe del dia 
14 d'octubre de 1957 a la ciutat de València.
Font: Hemeroteca Las Provincias. Ft. SI

Consideracions finals...

No ens volem referir exclusivament, amb el que ara direm, a la proesa intentada per els waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona. Estem segurs que ells van fer el seu intent amb la millor de les intencions i amb l'afany de contribuir a la grandesa del cinquantenari de l'entitat...

Però no és menys cert que fins a molt entrat el segle XX les nedadores i els nedadors de llargues distàncies van tenir molt mala imatge en el món de la natació que en diríem 'oficial' i, en general, eren tractats amb un cert menysteniment. Sovint a la premsa especialitzada se'ls tractava com a una mena d'esportistes fracassats en la natació de curses, incapaços de sotmetre's al dictamen del cronòmetre...

En certa manera les reaccions posteriors d'alguns mitjans d'informació, especialment locals de la zona d'Olot d'on procedeix Montserrat Tresserras, s'aprofiten per treure punta a l'intent fet per els 'grans' esportistes del Barcelona, tot comparant-lo amb l'èxit assolit per la 'modesta' nedadora gironina.

També algun diari esportiu d'abast general, com ara el cas del Dicen, van tractar la situació creada amb una barreja d'ironia i 'moralina', tot enaltint la tasca de la Tresserras. Com a mostra reproduïm aquest breu signat per un hipotètic redactor, de nom A. Tila:

Retall del diari 'Dicen' del 19 d'octubre de 1957-
Font: Hemeroteca AHCB

Finalment és va anar obrint Cpas l'evidència que les travessies de llargues distàncies eren una altra especialitat, que no tenia res a veure amb la natació de curses; ni, molt sovint, amb el cronòmetre. Així, ja a l'any 1988 es celebra un primer Campionat d'Europa d'Aigües Obertes, independent dels europeus de natació, sobre distàncies de 5 i 21 quilòmetres. Al XXII Campionat d'Europa de natació, de Viena 1995, les proves d'aigües obertes s'incorporen definitivament al calendari de la LEN.

Abans, a Perth el 1991, la FINA ha incorporat aquesta modalitat als Campionats del Món amb la prova dels 25 km, que en posteriors edicions aniran incorporant els 5 i els 10 km. 

L'any 2008 els JJ.OO. de Pequín incorporen les aigües obertes al seu programa, amb la prova dels 10 km masculins i femenins, completant d'aquesta manera la normalització d'aquesta disciplina.

Com no pot ser d'altre manera, la incorporació al món de la competició no menysté la possibilitat de seguir afrontant, per part dels esportistes de llargues distàncies, els desafiaments personals o col·lectius en la forma de les travessies establertes amb anterioritat o de nova creació.

Serveixi aquest recordatori com a homenatge a les dones i els homes que es llançaren a la conquesta aquàtica d'aquests espais naturals, desafiant sovint la indiferència de la societat que els envoltava.

Josep Castellví

(1) Podeu recuperar l'entrada de 'La suite aquàtica de Lord Byron' a l'enllaç que segueix:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/03/la-suite-aquatica-de-lord-byron.html

(2) Montserrat Tresserras Dou  (1930-2024) fou una de les grans pioneres de la natació de llarga distància a Catalunya i a Espanya. Iniciada a la seva ciutat natal d'Olot, destacà especialment en les travessies en aigües obertes durant les dècades de 1950 i 1960. A més de ser la primera dona del país en travessar l'estret de Gibraltar el 1957, a l'any següent es convertí en la primera dona de l'Estat espanyol que aconseguí travessar nedant el canal de la Mànega, fita que la situà entre les millors especialistes internacionals de l'època. L'any 1970 fou la primera dona que va entrar en l'International Marathon Swimming Hall of Fame (IMSHOF). Formà part de The Channel Swimming Association, que atorga el premi 'Montserrat Tresserras Shield' als relleus masculins de sis nedadors que creuen el canal de la Mànega; així com també va ser membre de les federacions britànica i irlandesa de llarga distància. 
La seva trajectòria és considerada un referent en la història de l'esport català i espanyol per l'esperit de superació i la projecció internacional que va donar a la natació en aigües obertes. El llibre del que hem manllevat el títol d'aquest article és: 'Nadando el Estrecho, sus Orígenes y su historia', escrit per l'olotina i publicat per la ''Dirección General de Promoción Deportiva' de la Comunitat de Madrid al setembre de 2007.

(3) Els 'hileros' són bandes o onades superficials que es formen a l'aigua quan dos corrents marins xoquen o freguen entre si, produint onades que són transversals a la direcció del corrent. A l'estret es presenten sovint com a resultat de les marees que interaccionen entre el Mediterrani i l'Atlàntic, i poden arribar a fer sotsobrar embarcacions lleugeres..Amb més motiu són molt perillosos per els esportistes que volen fer la travessia de l'estret

(4) Lluís Sentís Anfruns (1910 - 1996). Jugador de rugbi i de pilota a mà durant la seva joventut amb el Club Natació Barcelona, va ser el president de la Federació Catalana de Rugby des del 1939 fins al 1974. Bona part de la seva presidència la va compaginar amb els seus càrrecs directius en el Club Natació Barcelona, del qual va ser vicepresident des del 1940 al 1943 i després president durant trenta-dos anys, des del 1943 fins al 1975. Entre el 1946 i el 1974 va ser vicepresident de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA). Des del 1950 al 1980 va ser secretari de la Diputació de Barcelona. Germà del periodista Carles Sentis Anfruns

(5) Enric Moneny i Noguera (1903-1973) fou un destacat pintor, dibuixant i cartellista barceloní, reconegut especialment per les seves aportacions al cartellisme turístic i esportiu de Catalunya entre les dècades de 1930 i 1950. El seu estil es caracteritza per un lirisme elegant que estilitza i suavitza les formes. Entre els seus cartells i treballs més cèlebres hi ha el de jaciment d'Empuries i la Costa Brava; el del Primer Saló del Turisme i els Esports, cartell dominat per una oreneta gegant que va acabar esdevenint l'emblema de l'Oficina de Turisme de Catalunya; una gran quantitat de cartells dedicats a la urbanització dels Ensesa a S'Agaró, que van ajudar a forjar l'imaginari idíl·lic i exclusiu de la zona.

(6). En Joan Lluís Abellán va continuar la seva carrera esportiva com a entrenador de natació i waterpolo a diferents entitats. També va ser molt rellevant en les tasques directives, tant al Club Natació Barcelona - del qual en va ser president entre 2011 i 2020 -, com a les federacions catalana i espanyola. De tots aquests grans esportistes, amb tota probabilitat l'únic que encara resta viu és en Joan Lluís Abellán, que als seus 93 anys manté una memòria prodigiosa sobre la seva vida activa al Barcelona.Ha estat ell mateix qui ens ha facilitat tota la informació que recordava d'aquesta afer, així com una part important de la documentació gràfica sobre la travessia mateixa.

Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (iII)

Introducció

En aquesta segona i darrera part de l'article ens volem centrar en una anàlisi dels primers anys del waterpolo a Catalunya. Més específicament, intentem de fer una recerca dels primers Campionats d'Espanya de Waterpolo els anys anteriors a la creació dels organismes reguladors d'aquest esport: la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA-1920) i la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA-1921). Ens hem centrat, per tant, en els anys que van de l'any 1912 al 1921.

Per tal d'assolir-ho hem utilitzat algunes de les fonts que són al nostre abast:

• D'una banda les fonts secundàries que informen i/o analitzen els fets a posteriori, com ara els llibres o articles d'en Joaquim Morera Pujals, els d'en Juan Antonio Sierra Puerto i d'altres que informen del waterpolo d'aquells anys, com són algunes informacions de les actuals RFEN  - FENA - i FCN - FCNA -.

• Per altre part, hem mirat d'aprofundir en les dades primàries elaborades en el moment que succeïen els fets, com ara les publicacions escrites de l'època: diaris, setmanaris i altres recursos contemporanis dels anys estudiats.

Durant aquests primers anys dels que també és deia, de vegades, 'futbol acuático' el que actualment coneixem com a waterpolo s'escrivia sempre 'water-polo'; amb el guionet separador o sense, però sempre amb dues paraules.

Alguns antecedents

És prou conegut que el primer partit considerat com a 'oficial' de waterpolo va tenir lloc a la platja de la Mar Vella de la Barceloneta, davant dels 'Banys Orientals', el diumenge 12 de juliol de 1908, pocs mesos desprès de crear-se el degà Club Natació Barcelona (CNB) . Va ser en Bernat Picornell l'encarregat d'organitzar els dos equips d'entre els socis del club, a la vegada que ell mateix en va ser l'àrbitre.

En Juan Antonio Sierra, en un dels seus llibres, descriu així aquest moment:

"¿ Que preparación tenian los dos equipos que disputaron el partido ? Ninguna o casi ninguna. Unas indicaciones de Bernat Picornell, que ya había jugado en su Marsella natal, y unos cuantos consejos de algunos socios extranjeros que lo habían practicado o presenciado en su país, especialmente un inglés llamado Edward Thorton.

Bernat Picornell fue el encargado de formar los equipos y de arbitrar el partido. En el 'Equipo Azul' puso a Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell (su hermano), Hugo Moller, Frederic Baertschi, Edwald Poeschke i Detlef Rabe; y en el 'Equipo Blanco' a A. von der Heyden, Carles Granicher, Manuel Fernández, Ricard Luján, Robert Millar, Frederic Rauret y Edwald Miles.

El juego agradó al público que presenciaba el espectáculo desde la orilla, pese a estar un tanto lejos, porque el campo de juego se colocó unos cien metros mar adentro..." (1)

Per allò de les coincidències, només una setmana més tard, el diumenge 19 de juliol de 1908, es va crear la 'Federation Internationale de Natation Amateur' (FINA), amb seu a Londres. El reglament del waterpolo emprat  en aquest primer partit, per tant, encara no provenia de cap entitat reguladora oficial.

La premsa del moment el va publicar uns dies després. Segurament es desprenia de les normes anglo-escoceses, les primeres a implantar-se de manera formal, que van ser força acceptades als països europeus que s'iniciaven en aquest esport.

Imatge i reglament del primer partit de 'water-polo', jugat a la platja de la 
Barceloneta, publicats a 'Los Deportes' el 15 de juliol de 1908.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

El C.N. Barcelona mostra ben d'hora les seves ànsies per a confrontar els seus equips de waterpolo amb contrincants internacionals. Els primers que li permeten aquest contacte són equips improvisats, formats per mariners dels bucs de l'armada britànica que sovint són ancorats al port de Barcelona. 

D'aquesta manera, el 13 d'agost de 1908 a la platja dels Orientals un equip del CNB s'enfronta en partit de waterpolo als mariners del creuer anglès 'Bacchante', perdent per 4 a 0. Dos anys més tard és repeteix l'experiència, però aquest cop el rival és l'equip format per mariners cel creuer 'Russell', que participa en una nova visita de l'armada del Regne Unit a Barcelona. El partit, disputat el 11 de setembre de 1910 a la platja dels banys de Sant Sebastià - nova seu del CNB -, acaba també amb resultat favorable a l'equip anglès, aquest cop per 6 a 0.

Retall del setmanari 'La Ilustració Catalana' del 18 de setembre de 1910, amb 
la imatge i els noms dels equips del CNB i dels mariners del creuer 'Russell'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Llorens

Aquests partits, però, no suposen un veritable debut internacional del CNB, atès que no s'enfrontava a cap club esportiu reconegut.

El primer partit internacional veritable és produeix el dia de la Mercè del mateix 1910, quan el degà del país s'enfronta a l'equip del 'Football Velo Club de Nice' (FVCN) en el curs d'un festival, quin programa es composa de proves de natació de curses, salts, tot finalitzant amb un partit de waterpolo. Com és d'esperar, s'imposa el quadre francès per 4 gols a 1.

Retall de 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre de 1910, amb la informació del 
primer encontre internacional del CNB contra el 'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Les respectives formacions  són: 

• Per el CNB: Bernat Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits 

• Per l'equip del FVCN: Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits. Es troben acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat.

A més de les imatges, 'La Ilustració Catalana' publica una amplia crònica, no signada, sobre el festival d'aquest 24 de setembre. Escrita, segurament, per en Josep Elias Juncosa 'Corredisses', aquest afirma en relació al partit de waterpolo:

"Sigué jugat ab destresa y maestria, y tè de reconèxers que'ls nadadors se portaren admirablement, no obstant la mala mar que feya, que'ls privava d'obrar ab entera llibertat y tenien de prestar atenció al joch y a les imponents onades... Aquest equip nos demostrà qu'era molt justa la fama de que venia precedit; estigueren admirables y nadaren ab energia y correcció finíssima" (2)

L'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur (1874-1971), olímpic a Paris 1900 - on va debutar amb només quinze anys -, Estocolm 1912 i  Anvers 1920 -. A més de realitzar diferents exhibicions de tècnica d'estils de natació, i de tècnica i tàctica individual del waterpolo els dies de l'estada del seu equip, en Vasseur va restar algunes setmanes més a Barcelona, on va estar transmetent els seus coneixements als encara inexperts jugadors del Barcelona.

Campionats d'Espanya de Water-polo, des de 1912 a 1916

A l'entorn de la Mar Vella de la Barceloneta se segueixen aplegant, ja des d'abans de la fundació del C.N. Barcelona, els 'sportmen' que practiquen la natació com un dels seus esports predilectes Un cop fundat el club degà, a la zona dels Orientals coincideixen els socis del nou club amb d'altres nedadors que encara no són afiliats a cap altre entitat esportiva. 

No serà fins al 1913 que sorgirà a Barcelona una segona associació o 'cercle' natatori: el Club Natació Athlètic, que recull molts d'aquests nedadors no afiliats.

Des d'aquell primer partit del 1908 d'aquest 'water-polo' primigeni, a la seu del CNB cada diumenge de la temporada es celebren partits del nou esport. Com que no tenen, els primers anys, altres clubs amb els quals competir, la lluita s'estableix formant equips d'entre els mateixos nedadors de l'entitat. Per tal de distingir-se s'identifiquen amb el color - o colors - que fan servir en el barret de bany 

A la pàgina 5 de la seva obra, ja referida (1), en J.A. Sierra ho descriu així:

"Siempre según Nestor Luján: 'A los casi siempre improvisados Blanco y Azul siguieron el Azul-amarillo, el Blanco-rojo y el Azul-blanco bastante más conjuntados, pero especialmente el Azul-amarillo, por el que pasaron muchos jugadores que después fueron figuras de la especialidad, como Enric Quintana, Joan Barba o Enric Granados' "

Imatge publicada a la revista mensual 'Barcelona Atracción' d'un partit de waterpolo 
a la platja de la Barceloneta als primers anys deu del segle XX. És pot 
distingir l'àrbitre dempeus en una de les barques.
Font: Heneroteca ARCA. Ft. SI

Com s'observa en la imatge, els primers partits tenien lloc a la platja, davant dels Orientals o de Sant Sebastià. En estar sempre exposats a les onades de la mar succeïa que quan l'esport és va anar fent més popular els espectadors, amb l'afany d'apropar-se al joc, acostaven massa les seves barques i reduïen l'espai acotat per el joc, arribant sovint a haver de suspendre algun dels partits.

Serveixen a aquest respecte dos diferents comentaris de premsa d'aquells anys inicials:

"Como final, el Club de Natación (Barcelona) presentó un partido de Water Polo, que resultaba altamanete interesante, pero que no pudo terminarse a causa de que las embarcaciones que presenciaban el espectáculo aconcharon los goals (sic) uno contra el otro hasta llegar a tocarse, con lo cual tuvo que suspenderse el partido" (1910. setmanari 'Los Deportes', crònica de Obenque)

"Desprès s'havia de fer el water-polo, però per falta de vigilància, se tiraren sobre els nedadors innombrables bots que havíen presenciat les regates (prèvies) que no'ls deixaren jugarlo" (1911. 'La Veu de Catalunya', crònica de Corredisses)

Degut a aquesta innegable popularitat que va anar adquirint el nou esport, ja a l'any 1912 es celebra el primer 'Concurso Español de Water-polo', organitzat per el C.N. Barcelona, que les estadístiques de la RFEN consideren com el primer 'Campeonato de España de Waterpolo'. El reglament el proposa el mateix organitzador. Les mides del camp segueixen les regles internacionals vigents aquells anys de 27 x 20 m.

Publicació al diari 'El Diluvio' del dia 15 de setembre de 1915 del reglament que 
regeix el 'II Campionat d'Espanya de Waterpolo' organitzat per el CNB (3).
Font: Hemeroteca ARCA

En el quadre que segueix podem veure un resum dels conjunts participants en cada edició, amb l'equip guanyador i els jugadors que l'integren.

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1912-1916

(*) Alguns equips apareixen de manera esporàdica, un o dos anys, sense més continuïtat

Font: Elaboració pròpia

La interpretació del quadre requereix d'algunes consideracions. Els dos primers anys només hi ha equips del Club Natació Barcelona, mentre que a partit de 1914 s'incorporen primer el C.N. Athlètic i desprès altres equips.

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 15 d'agost de 1912, amb informació 
escrita i gràfica del primer campionat d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Nat.

El 'Club Alemán' era la secció esportiva del 'Club Deutsche Germania', radicat al 'Café Restaurante Suizo' al n. 17 de la Plaça Reial de Barcelona. Comptava amb altres seccions esportives, com la de 'lawn tennis' i la d'atletisme, i en els anys que participa en el campionat de waterpolo - 1915 i 1916 - l'entitat acull gran nombre d'alemanys expatriats d'altres països a causa de la Gran Guerra Europea (4).

La seva participació és caracteritza per dos fets fonamentals; d'una banda sovintegen les ocasions en que l'equip s'acull a no presentar-se en dia del partit, cedint els punts al conjunt contrincant; per altre part no reben massa simpaties de la premsa, de la qual els hi arriben comentaris irònics o despectius, i que sovint els acusa de emprar un joc violent. 

Retall del diari 'l Diluvio' del 9 de setembre de 1915, amb un comentari del 
partit entre l'equip Negre-groc del C.N. Athlètic i el 'Club Alemán'.
Font: Hemeoteca ARCA

El setmanari de 'L'Esquella de la Torratxa' del dia 3 de setembre de 1915 es despatxa comentant sobre el 'C. Alemán', en to sarcàstic, dient que:

"Als Banys Orientals hi hagué també, diumenge al matí, curses i waterpolo. Guanyaren sempre uns alemanys que ara han fet un Club de Natació i és veu que volen acaparar premis com els seus parents d'allà dalt acaparen pobles."

Un nou participant és la secció de natació de la 'Unión Profesional de Dependientes y Empleados de Comercio' (UPDEC), que és un sindicat professional. Vinculat a l'església catòlica i creat l'any 1909 a Barcelona, participa al campionat de manera fugaç. Malgrat les notables diferències d'adscripció ideològica, les seves finalitats són similars a les del 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI), que mitjançant el seu 'Club de Mar' també tindrà seccions esportives anys a venir.

Veient que jugar els partits a les platges depèn massa de l'estat de la mar, no sempre practicable, cada vegada més l'organitzador - el CNB - decideix traslladar els partits dins del port, al lloc conegut com a 'Varadero', contradic de l'escullera de llevant. 

Això també facilita el seguiment del públic, que cada vegada és més nombrós i fidel seguidor del campionat, quines proves solen celebrar-se els diumenges al matí.

Imatge d'un partit de waterpolo del campionat d'Espanya al 'Varadero', 
publicada per la revista 'Barcelona Atracción' del setembre de 
1913. Destaca la imatge de l'àrbitre, a l'esquerra de la foto.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

El campió d'Espanya de waterpolo de la màxima divisió va ser sempre, al llarg de les quaranta primeres edicions, el Club Natació Barcelona, fins que va perdre aquesta imbatibilitat l'any 1972 contra el Club Natació Montjuïc en la quaranta-unena edició. Ultra  conquerir sempre el primer lloc sovint  copava les tres primeres posicions amb els seus respectius equips. Aquest primers anys destaca el conjunt Blau-groc que, amb una composició variable, ha de dominar la competició al llarg de gairebé una dècada. 

Campionats d'Espanya de Water-polo de segona categoria, des de 1917 a 1921

L'any 1917 l'organitzador del campionat, el C.N. Barcelona, planteja la necessitat de dividir-lo en dues categories: primera i segona. A manca dels criteris establerts per les encara inexistents FENA i FCNA, la separació s'estableix aplicant criteris similars als emprats en les curses de natació, en les quals els nedadors sèniors són classificats d'acord a les marques assolides.

Un dels motius d'aquesta nova estructura rau en l'augment progressiu dels equips participants - el 2016 han estat set -, agreujat amb la voluntat d'incorporació de nous clubs. El mateix 1916 neix el C.N. Sabadell, amb la intenció de practicar també el waterpolo. 

Es parla, a la vegada, d'admetre a equips d'altres zones d'Espanya; concretament és vol comptar amb un equip de waterpolo del 'Club Deportivo Fortuna' de Donostia. La premsa ho reflexa així:

"En aquest campionat hi lluyten equips dels Clubs 'Athlètic', 'Barcelona' y 'Alemany'. Problablement vindran a intervenirhi'ls equipiers (sic) del Club 'Fortuna' de San Sebastián, ab els quals s'estan fent gestions per poder portarho a felís terme." (6 d'agost de 1916. 'La Ilustració Catalana'. Crònica anònima)

Podem veure el desenvolupament d'aquesta competició en el quadre que segueix:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Segona categoria

(*) Apareixen equips que només participen un o dos anys. Solen ser seccions d'entitats culturals o esportives amb altres interessos principals, com és el cas de la 'Agrupació Esportiva Catalunya' o el 'Centre Nostra Dona de Montserrat' de la Barceloneta. Altres dels nous, en canvi, han de ser fundadors de la FCNA i tindran una presència més perllongada en el món de la natació, com és el cas del 'Club de Mar' - del CADCI -, el 'Ateneu Enciclopèdic i Popular'. Un altre cas específic és el del 'Club Stadium Barceloneta', un dels diferents clubs fundat per en Francesc Pros, precursors del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) de 1929.

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

Font: Elaboració pròpia

És de senyalar l'increment d'equips afavorit per la creació d'aquesta segona categoria, arribant al màxim d'onze equips de cinc entitats diferents l'any 1919. Aquest any és el de la primera participació del C.N. Sabadell, fundat el 1916, i de la més testimonial del C.N.D. de Montserrat; així com la del C.S. Barceloneta, que tindrà continuïtat el 1920.

El C.N. Sabadell, que ha d'esdevenir clau per a la natació i el waterpolo del país, s'incorpora oficialment al Campionat d'Espanya al 1919, en la segona categoria. Significativament és l'any sobre d'haver inaugurat la primera piscina esportiva d'Espanya, el maig de 1918 als terrenys de l'antic 'Vapor Codina'

Retall de la revista 'Stadium' del 29 de juny de 1918, on es recullen als actes 
oficials de la inauguració de la piscina del C.N. Sabadell amb la 
participació del C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Tot i mantenir-se l'hegemonia dels equips del C.N. Barcelona, el seu domini ja no és tant aclaparador com a la primera categoria dels anys precedents. Sovintegen més partits igualats, fins al punt que per al menys tres vegades un equip del C.N. Athlètic els hi discuteix la primàcia. 

El primer cop és a l'any 1917, quan l'equip Blanc- negre de l'Athlètic arriba a la final amb el conjunt Groc del CNB. És un partit accidentat, atès que quan el Groc del Barcelona va guanyant per 4 a 0, l'àrbitre expulsa a un jugador de l'Athlètic, provocant que els seus companys abandonin l'aigua. El partit és dona per finalitzat amb el resultat ja comentat

Collage del setmanari 'Stadium' del dia 15 de setembre de 1917 
amb les imatges i la composició del equips que han disputat 
el partit final de Ct. d'Espanya de segona categoria. 
Font: Hemeroteca Arca. Ft. SI

L'edició del 1918 veu el debut de la 'Agrupació Sportiva Catalunya' (ASC), que tot i tenir una presència testimonial al campionat aquest únic any, és permet el luxe de guanyar algun partit; un d'ells a l'equip Negre del Barcelona. 

L'equip guanyador del Campionat d'Espanya de waterpolo del 1918 és el Blanc-grana del CNB, que veiem en la imatge que publiquem tot seguit:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918, amb resultats del Ct. d'Espanya 
de waterpolo de segona categoria, on és recull una victòria del conjunt ACS.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Claret

És interessant notar que en la informació de 'Stadium' és dona credibilitat a la creació propera d'una 'Federación', quan s'afirma que:

"Poco falta ya para la terminación del Campeonato, que si este año ha sido organizado por el C.N.B., es de esperar que en el próximo lo sea oficialmente por la Federación."

El 1919 la competició arriba a un màxim de nou equips de cinc entitats diferents: C.N. Barcelona, C.N. Athlètic, C.N. Sabadell, Club Stadium Barceloneta i el Centre Nostra Dona de Montserrat de la Barceloneta.

El partit final veu el triomf de l'equip Blau-blanc del C.N. Barcelona, que s'ha imposat a l'equip Blanc-negre de l'Athlètic, que per segona vegada assoleix el subcampionat.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 8 de setembre de 1919, amb els resultats 
de la quarta jornada del Ct. d'Espanya de waterpolo de segona categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1920 és especial, en coincidir la primera participació del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers, amb un equip format íntegrament per jugadors del C.N. Barcelona. Aquesta efemèride provoca que el centre d'interès estigui posat en els jocs i el campionat d'Espanya de primera categoria quedi un pel desdibuixat, com veurem més endavant. 

El de segona, no obstant, segueix amb nou equips de 5 societats diferents. El campionat és copat en els tres primers llocs per els conjunts presentats per el C.N. Barcelona, resultant-ne campió l'equip Vermell. Hem de lamentar, però, que no ens ha estat possible de trobar cap informació sobre la composició exacta dels seus jugadors

Imatge de l'equip Vermell del C.N. Barcelona, publicada al 
setmanari 'Stadium' del 11 de setembre de 1920.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La curiositat de la imatge és troba en dos fets a senyalar:

• Primerament la confusió derivada del fet que en comptes del Campionat d'Espanya es parli del 'Campeonato catalán de waterpolo...' , a quasi mig any vista de la constitució de la FCNA !

• Per altre part, en cap lloc de la revista s'anomenen els integrants de l'equip Vermell. A aquesta dificultat cal sumar-hi el fet que tampoc en els altres mitjans de comunicació hem sabut trobar els noms dels jugadors de l'equip campió, de manera que no ens ha estat possible donar aquesta informació

La hegemonia dels diferents equips del CNB com a campió en aquesta divisió es trenca finalment el 1921, quan l'equip del C.N. Athlètic guanya tots els partits, proclamant-se campió  d'Espanya de Waterpolo de la segona categoria. L'equip el formen Urtasun, Espriu, Gil, Rodríguez, Pros, Fernández i Farell

Campionats d'Espanya de Water-polo de primera categoria, des de 1917 a 1921

Definitivament instal·lats al 'Varadero' del moll de Barcelona, aquest segon quinquenni del campionat estrena, com hem vist, una separació entre primera i segona categoria. Ens ocupem, en aquest apartat, del quinquenni 1917-1921 pel que fa al Campionat d'Espanya de Waterpolo de primera categoria.

És creixent la insistència amb que s'està parlant de la creació d'una federació de natació que, segons és parla, ha de ser l'espanyola. No és fins al 1918 quan ja els rumors prenen prou protagonisme per a ser recollits a la premsa, com hem vist en paràgrafs anteriors i refermem ara amb un nou exemple:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918 on s'afirma 
la imminent creació de la 'Federación Española de Natación'.
Font: Hemeroteca ARCA

En realitat encara resten dos anys i escaig per a que aquests bons desitjos es facin realitat. (7)

En el quadre que segueix veiem com s'ha desenvolupat el campionat d'Espanya de primera categoria en aquest segon i darrer període analitzat:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Primera categoria

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

(***) L'any 1920 s'escau la primera participació olímpica del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers. Aquesta excepcionalitat pot ser el motiu de que no consti, a la informació publicada per els mitjans habituals, que el campionat d'Espanya s'hagi disputat aquest any. No obstant a les estadístiques de la RFEN consta com a campió el CNB, amb la composició que donem, que és idèntica a la del guanyador de l'any 1921, cosa realment molt poc habitual.

Font: Elaboració pròpia

En analitzar la informació d'aquest segon i darrer quinquenni, la primera constatació no pot ser una altra que la de comprovar com la diversitat dels equips catalans s'ha traslladat a la segona categoria.

Dels cinc anys analitzats ens trobem amb la següent realitat:

• El nombre dels equips participants no es correspon amb la varietat dels clubs. En tres dels anys analitzats sols concorren equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic

• L'any 1918, amb tota seguretat, i l'any 1920, amb molta probabilitat, només participen equips del Barcelona

L'absència d'equips del C.N. Athlètic de l'any 1918 - que també és absent a la segona categoria - pot estar motivada pel fet que és tracta d'un any d'especial significació per el Club, en iniciar-se l'organització del que ha de ser una prova identitària de l'entitat, com és el Campionat de Catalunya de Natació. 

Així com la organització del Campionat d'Espanya de Natació - i també de waterpolo - és des de la seva fundació un signe distintiu del Club Natació Barcelona, el nounat Campionat de Catalunya de Natació passa a ser una organització emblemàtica del Club Natació Athlètic.

Una altre possible explicació pot derivar-se del mal ambient generat en la final de l'any passat de la segona categoria, quan l'equip Blanc-negre del club és retira del partit final amb el conjunt Groc del CNB, per discrepàncies amb l'actuació arbitral.

Fos quina fos la raó, el cert és que l'any 1917 l'Athlètic ha disputat la final de la primera categoria contra el mític equip Blau-groc del C.N. Barcelona, que va vèncer la final per 8 gols a 0. La composició de l'equip del CNB ja és al quadre resum, però val la pena ressaltar els components del subcampió. L'equip Negre-groc de l'Athlètic va estar format per Mestres, Mateu, Gil, Quintana, Fernández, Rodríguez i Canals

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 29 de setembre de 1917, amb imatges i crònica 
del partit final del Campionat d'Espanya de waterpolo de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La crònica remarca l'actuació de l'equip Blau-groc, afirmant:

"El team (sic) del Barcelona se mostró superior al del Athlètic, tanto individualmente como en colectividad.

El portero completa el conjunto; los defensas, buenos y fuertes; el medio excelente, y de los delanteros, por encima de todos, Barba, muy bien secundado por Taxonera, Granados regular."

S'ha de senyalar aquesta presència d'en Enric Granados Gal, que s'ha de convertir en un dels davanters puntals del conjunt Blau-groc. Al marge d'aquest fet puntual, l'Enric Granados ha de tenir un paper determinant com a entrenador en el futur de la natació espanyola, i especialment de la catalana i la castellana.

Del conjunt de l'Athlètic la crònica de 'Stadium' en destaca al porter Mestres, així com als defenses Mateu i Gil. El partit ha estat arbitrat per en Bernat Picornell, el pioner que aquell any és en funcions de President del CNB.

A primers del maig de1918, el C.N. Barcelona fa la contractació d'un dels primers entrenadors estrangers que han de regir el waterpolo i la natació del club degà. És tracta del suec Albert Berglund, provinent del 'Simklubben Neptus', amb quin equip va guanyar els campionats suecs de waterpolo del 1908 i 1912. (8)

Retall del diari 'El Diluvio' del 3 de maig de 1918, on és dona la noticia 
de la contractació de Mr. Albert Berglund per el C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

El Campionat d'Espanya de primera d'aquest 1918 és dirimeix entre tres equips del Club Natació Barcelona, sense cap altra 'cercle' o club participant, en no jugar el C.N. Athlètic, com hem senyalat anteriorment. Atès que entre els equips del CNB hi ha el conjunt Blau-groc, el campionat és poc menys que assegurat per aquesta formació. Com és de preveure, la premsa se'n fa ressò de la noticia:

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 5 d'octubre de 1918, amb 
la imatge de l'equip campió d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

A la foto que acompanya el comentari, l'Enric Granados és el primer ajagut a la dreta; mentre que com de refiló no ens estranya de trobar un personatge tant entranyable com és l'Emili Solé Brufau, vestit de 'civil'. Tot i no constar entre els fundadors del C.N. Barcelona, manté una estreta relació amb Picornell, que és pot datar de molt abans de la fundació del club. Fins a la seva mort el 1930, en Solé és el sempitern jutge de sortides de quasi totes les competicions que organitza - o en les que participa - el Barcelona.

Al Campionat de l'any 1919 hi veiem un total de quatre equips. Els conjunts Blanc, Blanc-vermell i Blau-groc del C.N. Barcelona que s'enfronten a un únic representant del C.N. Athlètic, l'equip Negre-groc. Una vegada més, el guanyador és el conjunt Blau-groc del club cenebista, que en aquesta ocasió defensen els Cruells, Basté, Trigo, Vila, Granados, Barba i Robert

Collage fet amb la composició de l'equip Blau-groc 
campió d'Espanya de waterpolo de l'any 1919.
Font: ANC1-64 fons Bert i Claret. Ft. Claret

Si ens fixem en la composició del campió que hem incorporat al quadre resum, ens trobem amb la presència d'un Cruells, que en cas de ser en Jaume Cruells tindria 13 anys, el que sembla altament improbable. A la foto se l'identifica com a R. Cruells, de manera que es podria donar la circumstància de ser un germà més gran d'en Jaume que també jugués de porter. Cosa estranya, però no impossible. El cert és que en tot cas en R. Cruells no figura com a internacional de waterpolo amb l'equip d'Espanya, el que és altament improbable en un jugador del Barcelona, que és el mateix que dir - en aquells anys -de la selecció espanyola...

Retall del diari 'El Diluvio' del 16 d'octubre de 1919, amb la informació 
dels partits finals del Campionat d'Espanya de 1a i 2a categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any següent és el dels 'VII Jocs Olímpics d'Anvers 1920', la qual cosa implica que el campionat d'Espanya de primera categoria queda totalment condicionat.

La premsa del mes d'agost informa del campionat de segona categoria, a la vegada que publica un comunicat del C.N Barcelona, organitzador dels campionats, informant de l'ajornament fins a la tardor de la competició de primera categoria amb motiu de la preparació i desenvolupament dels jocs.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 7 d'agost de 1920, on el CNB 
informa de l'ajornament del Ct. d'Espanya de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

Mentre que la competició de segona es desenvolupa amb gran nombre d'equips, com hem vist abans, l'activitat del que podem dir primers equips es concentra en la preparació dels jugadors del CNB pre-seleccionats per Anvers 1920, que entrenen regularment amb altres conjunts del mateix club. 

En aquesta preparació s'inclouen entrenaments a la piscina del C.N. Sabadell, per tal de familiaritzar-se amb l'aigua dolça que han de trobar a la ciutat belga. Tota la preparació és dirigida per en Albert Berglund, que segueix al front de les activitats cenebistes.

Així, per exemple, el diari 'El Diluvio' del 3 d'agost informa d'un d'aquests partits de preparació olímpica amb aquestes termes:

"Terminados los partidos (del campionat de segona), jugaron de entrenamiento el equipo designado para la VII Olimpiada con otro muy fuerte y de selección, venciendo el olímpico por 3 a 1. El equipo vencedor lo componen Gibert (Ll), Armangué, Rosich, Vila, Fontanet, Gibert (F) i Granados. El equipo entrenador estaba formado por Cruells, Trigo (J), Basté, Tusell, Trigo (M), Girau i Berdemás".

L'expedició de nedadors i waterpolistes catalans a punt d'agafar el 
tren amb destinació a Anvers per a participar als JJ.OO.
Font: Tesi Doctoral de F. Arrechea (9). Ft. SI

A la imatge que reproduïm dels seleccionats per Anvers, en Berglund és el més alt al centre de la foto. La selecció final per a la natació i el waterpolo d'Anvers inclou els següents esportistes, tots ells del C.N. Barcelona, menys els que se'n menciona un altre club: 

• Natació i salts: Lluís Balcells, Joaquim Cuadrada, Isidre Fernández (C.N. Athlètic) i Abelardo López (Naval Club)

• Waterpolo: Lluís Gibert, Alfons Tusell, Manuel Armangué, Francesc Gibert, Antoni Vila, Enric Granados i Josep Fontanet. Com a possibles suplents es desplacen Manel Basté, Joaquim Rosich i Ramón Berdemás (10)

Al marge dels resultats olímpics, que no són del cas, a la tornada d'Anvers no ens consta que s'arribi a celebrar el Campionat d'Espanya de primera categoria. No obstant això a les estadístiques oficials és dona com a campió l'equip del CNB que hem fet constar en el quadre resum, que pràcticament és el mateix que ha disputat els JJ.OO.

Finalment, a l'any 1921 ja hem vist a l'entrada d'aquest apartat que algunes fonts discrepen sobre si és tracta del darrer Campionat d'Espanya - fins a reprendre's el 1942 - (RFEN) o del primer Campionat de Catalunya (Morera, 1942). Ens hem inclinat per considerar-lo, com ho fa l'historial de la RFEN, el desè Campionat d'Espanya de Waterpolo.

Hi participen només dos equips, el del C.N. Barcelona i el del C.N. Athlètic, quin equip és el que de manera excepcional ha estat campió de segona aquest 1921 i com a premi rep la possibilitat de jugar amb el club degà el campionat 'gran'. Com resulta lògic, en surt Campió l'equip del CNB, encara que en veure la composició de l'equip observem l'estranya plena coincidència de jugadors amb els campions del 1920, cosa gens habitual.

Corol·lari

Constituïda finalment la FCNA, els proper campionats de waterpolo deixen d'anomenar-se d'Espanya per a passar a ser els 'Campionats de Catalunya de Waterpolo'. El que no canviarà, en els propers anys, és que el campió del torneig ha de seguir sent el Club Natació Barcelona, amb la seva llarga tradició de prioritzar els equips de waterpolo, generalment amb l'ajut d'alguns dels millors entrenadors estrangers.

La simple observació d'aquella foto d'un equip de waterpolo indeterminat que analitzàvem en la primera part d'aquesta entrada, ens ha portat a aquesta visió més amplia de quan el waterpolo era encara el 'water-polo', en un època primigènia d'aquest esport que tantes satisfaccions haurà de proveir en el futur, quan ja sigui per sempre més el waterpolo.

Reproducció de la foto de l'equip 'independent' de waterpolo de 
l'any 1917 que va motivar l'elaboració d'aquest dos articles.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Josep Castellví

(1) El text correspon a la pàgina 3 del llibre "100 años de waterpolo.1908-2008" de Juan Antonio Sierra Puerto. Editat per la RFEN, el juliol de 2008. Més endavant reproduïm un text de la pàgina 5 del mateix llibre del mestre Sierra

(2) No és fins a l'any de 1918 que en Pompeu Fabra Poch (1868-1948) publica la seva 'Gramàtica Catalana' que, amb la aquiescència general, passa a ser normativa per el català actual. Una de les més enceses discussions va venir donada per a l'ús de la conjunció copulativa 'y', que freqüentment és venia usant en el català escrit, i que Fabra va substituir per la 'i' llatina que emprem avui.

(3) Respecte a la numeració dels campionats d'Espanya de waterpolo, cal tenir present que els primers no prenien aquest nom, a més de ser competicions internes del CNB, únic club actiu a Catalunya. En qualsevol cas la numeració del 'Campeonato de España de Waterpolo' és va normalitzar per la RFEN, prenen com a primer el concurs celebrat l'any 1912. 

(4) El 'Club Alemán',que coneixem a la natació i el waterpolo, era una secció del 'Club Deutsche Germania'. La tradició alemanya defensa que la nacionalitat no depèn del 'Ius Soli' - el lloc de naixement - sinó del 'Ius Sanguinis', és a dir el dret de sang transmesa pels avantpassats. D'aquesta tradició deriva una forta tendència a l'associacionisme, es trobin on és trobin. En el cas que ens ocupa, els anys de floriment de la secció de natació i waterpolo del 'Club Alemán' venen a coincidir amb els anys de la Gran Guerra Europea (1914-1918) - primera mundial -. Aquesta situació, sent Espanya oficialment neutral, motiva que generalment a Catalunya hi hagués una un més gran corrent de simpatia per les forces aliades, que s'oposaven a l'imperi germànic i d'aquí venen, segurament, les ironies i sarcasmes que sovint els hi dedicava la premsa

(5) El Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972, en que el CNB perd la seva imbatibilitat a mans del C.N. Montjuïc, és la quaranta-unena edició malgrat haver passat més de seixanta anys des del 1912, atès al fet que la competició va ser substituïda l'any 1922 pel Campionat de Catalunya, i no és va reprendre el nom de Campionat d'Espanya fins a l'any 1942, desprès de la guerra incivil

(6) La sobtada mort en accident de moto d'aquest gran 'sportman' i directiu del CNB, va ser recollida en aquests termes per en Josep Elias 'Corredisses' a 'La Veu de Catalunya': "Les facilitats de part de les autoritats de tot el circuit ajudaren a l'èxit de la carrera, estant també molt ben muntat el servei de la Creu Roja,... havent desgraciadament que utilitzar-se per al corredor i notable nedador, l'ànima del C.de N. B., en Joan Barba, qui, a conseqüència d'una reventada (sic) de neumàtics, sofrí una caiguda a poc de la sortida, amb tant mala sort que quedà mort a l'acte"

(7) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factories dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador de la aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920. Presideix el C.N. Athlètic en una etapa crucial per a la seva consolidació els anys 1917-1920. Impulsa el 'I Campionat de Catalunya de Natació' l'any 1918, que passa a ser una competició senyera de l'Athlètic. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA), fita per a la qual treballa ja des del moment inicial de la seva presidència, assolint l'èxit l'any 1921.

(8) Albert Berglund és el primer, o un dels primers, grans entrenadors estrangers que han de recalar al Club Natació Barcelona. Arribat, com hem vist, a la primavera de 1918 s'ha integrat perfectament en el seu nou club, on a més d'encarregar-se de la natació i el waterpolo impulsa les activitats de preparació física i gimnàstica, a més de promocionar i entrenar l'atletisme. Algunes fonts consideren que en Berglund va ser fitxar expressament per entrenar el CNB pocs mesos abans del JJ.OO. d'Anvers 1920, però de les fonts consultades podem afirmar amb fonament que la seva presència com a entrenador del CNB precedeix en més de dos anys la gran cita olímpica.

(9) La foto que publiquem de la sortida e l'equip olímpic de natació i waterpolo cap a Anvers l'hem manllevada de la Tesi Doctoral "España y los Juegos Olímpicos. Anàlisis de participación de los deportistas españoles en los JJOO de la Era Moderna..." del Doctor en història Fernando Arrechea Rivas, publicada per la 'Universidad Católica de Murcia' el maig de 2017.

(10) Dels nedadors només van participar en  Joaquim Cuadrada i en Joan Balcells. L'Isidre Fernández no va poder concursar en la competició de salts perquè és va trobar amb unes alçades que no havia entrenat. Els cas del gallec Abelardo López, a qui l'organització va impedir de nedar en no posseïr, ni ell ni el seu club, llicència de la llavors FENA, ha estat tractat abastament en aquest bloc a l'entrada: 'Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...', de la qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/search?q=Abelardo+L%C3%B3pez