En aquest Carnet de Soci farem una primera ullada a una vida sencera dedicada a l'esport i especialment a la natació, el waterpolo i d'altres especialitats aquàtiques: la d'en Vicenç Esquiroz Soliva. Es impossible de resumir l'acció d'aquest 'homenot' en l'espai reduït d'una entrada d'aquest bloc. Intentarem, doncs, assenyalar alguns aspectes fonamentals de la seva vida i mes endavant li dedicarem entrades específiques per aprofundir-ne alguns de concrets (*).
Els inicis
L'Esquiroz neix a Barcelona el dia 1 de gener de 1914. En els anys d'infància i adolescència assisteix a dos fets que ell reconeix que marcaran la seva vocació esportiva. El primer succeeix a la piscina de l'escullera del 'Natació' Barcelona on a finals de setembre de 1923 assisteix a un dels festivals que organitzava el club degà amb la participació del club suec "Sinkluben Neptun" d'Estocolm del qual l'Arne Borg n'era la gran figura(**). Uns anys mes tard tindrà l'ocasió de veure un dels partits de waterpolo que juga l'equip nacional hongarès a un dels festivals d'inauguració de la Piscina Municipal de Montjuïc l'any 1929
El primer fet que em va influir en la meva afició per la natació va ser el de veure nedar al campió suec Arne Borg. El seu estil meravellós, mostra d'una classe poc comuna, va fer néixer en mi l'afició per aquest esport... varen passar una anys fins a que em vaig iniciar a l'esport actiu i va ser desprès de veure actuar als mestres hongaresos del waterpolo mundial, amb els famosos germans Keseru.
Revista Sports n. 1 de 9 d'octubre de 1923. Anàlisi tècnica
de l'estil d'en Arne Borg feta per en Francesc S. Gibert,
a rel de la seva actuació a la piscina del 'Natació'.
Font: Hemeroteca ARCA
Vaig començar a nedar per pròpia iniciativa, sense entrenadors, però amb una afició enorme... això succeïa a la platja de La Deliciosa i per cert que a mi em va ensenyar a nedar un dels germans Medina, un altre dels quals, en Rafel, va ser anys desprès pare del nedador i mes tard entrenador del Montjuïc l'Albert Medina.
He dit que vaig començar a nedar sense entrenador, però potser no es del tot cert, perquè moltes vegades em corregia els defectes en Tomàs Palmada que llavors era el president del C.N. Athlètic i va ser un dels únics dirigents que va estimular l'actuació dels nedadors i dels clubs modestos.
Un cop apresos els fonaments de la natació i mitjançant els contactes establerts a la platja de La Deliciosa s'origina la fundació del Club Esportiu Mediterrani que ja hem vist en aquest bloc. Corre l'any 1931 i en Vicenç Esquiroz compta amb tot just disset anys i no obstant forma part del nucli fundador i al cap de pocs mesos ja s'estrena en funcions directives. En l'aspecte competitiu participa en les competicions oficials i ja des del primer any es un dels que es llença a les aigües del port de Barcelona per a fer la tradicional travessia de 3.800 metres, assolint la millor classificació l'any 1933 en arribar en el lloc 49 de 165 nedadors. En les curses de piscina mantindrà un to mitjà discret.
En aquells temps ens entrenàvem ja a la Piscina de Montjuïc que no disposava de conserge i a primeres hores del matí ens aplegàvem un grup de nedadors de diferents clubs que ens despullàvem fora dels vestidors i ens llançàvem a l'aigua amb dues preocupacions: les de nedar i les de guardar la roba !...
Sovint l'estat de l'aigua i les instal·lacions era antihigiènic i freqüentment ens havíem d'adreçar a en Josep Picart, que era l'encarregat de les instal·lacions esportives de Montjuïc, per a que ens canviessin l'aigua de la piscina. L'home ens atenia sempre amb les màximes facilitats... però el canvi quedava condicionat, degut a la manca de personal de l'ajuntament, a que fóssim nosaltres mateixos els que ens encarreguéssim de la neteja de la piscina.
L'entrenador i directiu
Ja hem vist que quasi simultàniament a la seva carrera de nedador i waterpolista s'estrena com a directiu, funció que ja no abandonarà mai en la seva carrera esportiva fins a que els problemes físics dels darrers anys li van impedir aquesta dedicació.
Interessat per tots els aspectes de la natació, l'any 1935 rep autorització del Mediterrani per poder fitxar com a Secretari Tècnic del C. N. Barcelona a la vegada que se li permet també que nedi per el mateix 'Natació' per tal d'evitar contradiccions. En aquest càrrec el sorprendrà l'inici de la guerra civil el juliol de 1936 i en passarà una part important com a membre dels diferents comitès de treballadors que n'assumiran la gestió del club que havia estat col·lectivitzat.
A la primera postguerra en Martí Planas i ell seran els puntals de la represa de les activitats del Mediterrani, el primer com a vicepresident i en Vicenç amb funcions tècniques diverses, entre elles la d'entrenador en alguns períodes determinats. L'any 1944 es produeix la marxa del Mediterrani a Sants i l'escissió dels homes que fundaren el Club Natació Montjuïc. Una altra vegada en Matí Planas i l'Esquiroz en foren els capdavanters. En el nou club ocuparà les funcions d'entrenador i formador dels nous nedadors sempre de manera amateur, a la vegada que exercia de president els dos primers anys
En els moments mes crítics per a la natació catalana un grup ens decidirem a fundar el Club Natació Montjuïc, amb l'únic i exclusiu desig de contribuir a treure a la natació catalana del seu ostracisme... als pocs mesos de la fundació ja teníem un centenar d'infantils que portàvem a la piscina de Montjuïc, que llavors era quasi deserta de nedadors. Per cert que jo mateix em vaig encarregar de la direcció tècnica de les classes de cultura física i dels entrenaments de natació.
En aquesta gestió esportiva vaig tenir molts col·laboradors: els Boronat; Carmany; Juliàn; Tauler... o el mateix Devesa, aquest fantàstic noi de cara seria, sorrut i de poques paraules, que va saber administrar el club tot mirant el cèntim; i tants d'altres dels quals em sabria greu d'oblidar-me'n. Però de qui no me'n puc oblidar es d'en Josep Ramos, el conserge de la piscina, que a qualsevol de les hores en que jo n'era absent per guanyar-me el pa amb el meu treball, no permetia que cap dels nois deixés pendent el seu entrenament.
En Vicenç Esquiroz al voltant de l'any 1948 a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI
Un bon dia de l'any 1945 arriba a la piscina en Joan Boronat i m'exposa el projecte de que el club fos el que mes nedadors presentés a la Travessia del Port per poder-nos adjudicar el trofeu que es concedia al club que mes en classificava. En va sembla una idea estupenda i uns minuts desprès d'obrir la llista ja comptàvem amb set participants, inclosos la quasi totalitat dels membres de la junta directiva; l'exemple va sortir efecte i vam arribar a la fantàstica xifra de setanta-dos inscrits. El dia de la prova se'n classificaren quaranta-cinc nedadors i ens adjudicarem, efectivament, el Trofeu Gil i Arnau per primer cop. La Travessia de Port que tantes i tantes figures ha aportat a la natació havia galvanitzat també el nostre entusiasme i la nostra afició i d'aquesta manera aconseguirem aquest club fantàstic que ens va posar en el camí de l'empresa mes atrevida per a qualsevol club de natació: la de disposar d'una piscina pròpia.
Aquesta proposta va ser l'inici de fins a disset anys de consecució de l'esmentat trofeu, fins que en un moment determinat el club, que ja havia assolit un lloc fonamental en la natació catalana, va deixar de fer servir aquest incentiu com una mena d'afirmació de la seva personalitat esportiva. En Vicenç Esquiroz finalitza la seva etapa d'entrenador a les acaballes de 1948, coincidint amb una nova situació familiar deguda a la mort del seu pare Rafael Esquiroz, als setanta-tres anys.
Pàgina del Dietari d'en Epifani de Fortuny, Baró d'Esponellà, corresponent
al dia 8 d'agost de 1948 on recull la seva assistència al sepeli.
Font: ANC, fons Epifani de Fortuny i Salazar
La tasca de directiu, però l'acompanyarà de manera molt activa al llarg de la seva carrera esportiva. Principalment al C.N. Montjuïc on serà president en dos períodes 1944-1946 i 1956-1964, però també en organismes com la FCN o la mateixa RFEN on serà un dels impulsors de la "Comisión Nacional de Natacion Esolar y Utilitaria". Les relacions amb els organismes federatius, però, no sempre seran fàcils de manera especial per la seva tasca de periodista esportiu que veurem tot seguit.
Propagandista i periodista
Aquest vessant del Vicenç Esquiroz es indestriable dels altres i es a mes el 'nucli' dur de la seva personalitat i acció esportiva. En Vicenç es un apòstol, un divulgador de la causa que ell sent com a mes decisiva de la seva vida: la natació. Es lliura a la tasca amb cos i ànima; però no de qualsevol tipus de natació: de la natació amateur. És contrari a qualsevol mena de professionalisme o d'espectacle esportiu, malgrat que al llarg de la seva carrera de periodista sovint haurà de fer cròniques de futbol, exemple del que ell mes detesta, no per l'esport en sí mateix, sinó per el seu vessant d'espectacle que s'anirà sobre-professionalitzant amb els anys.
A aquesta missió hi dedicarà temps i esforços. En aquest primer esbós de la seva polièdrica figura ens limitem a ressaltar-ne algun dels trets característics d'aquest aspecte, que mereixerà una entrada pròpia en un altre moment del bloc.
L'inici de la seva carrera periodística coincideix amb la de nedador i directiu del Mediterrani, quan l'any 1931 fa sevir la secció "Que quiere Ud Decir ?" de "El Mundo Deportivo" per a denunciar mitjançant una carta la mala qualitat de l'aigua de la piscina municipal de Montjuïc. Aquesta primera lletra tindrà continuïtat amb d'altres, sempre queixoses del deficient funcionament d'una o altra cosa generalment amb la FCN com a destinatària de la crítica. Ja a l'any 1932 en Jaume Cruells, al front de la secció de natació del diari, el crida i li proposa de col·laborar-hi. Accepta de manera immediata i anirà fent aquesta tasca primer de manera conjunta amb en Cruells i mes tard de forma ja plenament autònoma com a redactor principal de la secció. Malgrat aquest fet no serà fins a l'any 1959 que deixarà de ser oficialment 'col·laborador' per passar a ser un més de la plantilla fixa del periòdic. La precarietat de la postguerra el porta a ser, com a tanta d'altra gent, un pluriempleat treballant els matins a "Riegos y Fuerza del Ebro" (que mes endavant serà la FECSA) i a les tardes als diaris: "El Mundo Deportivo"; "El Correo Catalán" on firma com a 'Claris'; "La Hoja del Lunes" i "Vida Deportiva", per bé que en aquests darrers de manera ocasional. També exercirà el càrrec de director de la revista mensual del col·legi de metges "La Hora XXV" quina direcció inicià amb el n. 1 de 1958 i continuà fins a entrats els anys 70's.
Periodísta a Camogli en ocasió del preolímpic de l'equip espanyol de
waterpolo de l'any 1960. V. Esquiroz, J. Gasull, A. Sabata (Seleccionador),
J. Casas, A. Munté, J. Granada i J. Altafaja. A contra-taula J.L. Abellán i Lajos Rajki (E).
Font: Arxiu JCE, fons JASP.
Ft. Juan Antonio Sierra Puerto
Al llarg de la seva vida esportiva i professional en Vicenç Esquiroz Soliva va recollir una molt nombrosa quantitat de premis i distincions. La seva dedicació plena a la tasca d'apostolat en favor de la natació i les seves campanyes pro-piscines eren en certa manera hereves de les primeres dels anys 20's encapçalades per en Francesc de S. Gibert Riera, per qui sempre va tenir una especial consideració. A partir de finals dels anys 60's i ja ben entrats els anys 70's les dificultats de mobilitat li feren més difícil de continuar amb aquesta dedicació a la que havia estat la seva missió vital. Finalment el dia 8 de gener de 1987 la inevitable va posar punt i final a aquesta seva vocació i responsabilitat.
Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada