Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 

El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí

La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

• Josep González, 100 m lliures

• Josep Francesch, 200 m braça

• Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

• Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

• 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.

• 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.

• 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.

• 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.

Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP. (****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...

Sprints. Sobre els '90 ANYS del Club Natació Catalunya', el llibre...

Tres escuts del Club Natació Catalunya, corresponents a tres
moments diferents de l'entitat. D'esquerra a dreta la 
fundació, segona meitat del segle XX i l'escut actual.
Font: Elaboració pròpia

Sí, sí... ja sabem que el norantè aniversari va tenir lloc a l'any 2021, en que realment s'acomplien les primers nou dècades des del  21 d'abril del 1931, quan es funda el Club Natació Catalunya. Es dona el cas, però, que el llibre que l'entitat ha editat per a fer-ne la commemoració no ha pogut veure la llum fins a finals del passat mes d'abril. 

El retard s'ha d'explicar per les circumstàncies que han concorregut en el moment de posar-se a fer la recerca necessària per a confegir el llibre. Com ens afirma en la presentació del document en Ramon Geli, president i ànima motora de l'entitat, referint-se als canvis de seu social del club al llarg d'aquests noranta anys:

"... segurament tampoc ha estat la única entitat esportiva i cultural que ha patit vicissituds d'aquesta mena, però en el cas del Club Natació Catalunya ha comportat una notable pèrdua d'arxius i fons documentals molt valuosos, la qual cosa ha dificultat enormement la tasca d'elaboració d'aquest primer recull de la història del club..."

I no cal dir que dels molts inconvenients que els membres del Catalunya han hagut de superar també hi podem afegir la pandèmia que va anar a coincidir amb els anys en que s'estava treballant en aquest compendi d'història de l'entitat. Superats els inconvenients el passat dia 24 de maig se'n va fer la presentació als locals de la 'Antiga Fàbrica Estrella Damm', molt adients per a aquest tipus d'activitat.

Imatge de la presentació del llibre '90 ANYS del Club Natació Catalunya'
Font: Dep. de comunicació del CNC. Ft. SI

A la presentació del llibre hi van assistir, a mes de les autoritats corresponents, prop de cent persones convidades per el club, entre les quals es trobaven esportistes de totes les èpoques, entrenadors, directius i personal del club. La presentació de l'acte va anar a càrrec de la periodista Margarita Puig, en qui concorre a mes la condició d'esportista del club; a la capçalera del col·loqui es situaren el president de la Federació Catalana de Natació (FCN), en Ramon Bosch; el president d'honor de la mateixa federació, en Enric Bertràn; el president del Club Natació Catalunya, en Ramón Geli; el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en David Escudé, així com el representant del Consell Català de l'Esport.

Com era d'esperar, la part central de l'exposició va anar a càrrec d'en Ramón Geli Rambla, el tri-president de l'entitat amb mes de divuit anys en el càrrec (1977-2000, 2009-2012 i 2021-2023) i esportista en actiu en la seva joventut, que va poder donar als presents la bona noticia de que algunes de les dificultats econòmiques dels darrers anys havien estat resoltes amb la col·laboració de l'ajuntament de Barcelona. 

Es va recordar, tant en l'exposició inicial com en el posterior col·loqui, la important contribució dels esportistes del Club Natació Catalunya a l'engrandiment de la natació i el waterpolo català i espanyol. Així, dels primers anys de la piscina de la Travessera en destaquen  el saltadors Jaume Torralba i Pere Pradas, acompanyats de na Isabel Piñon, tots ells internacionals. En natació i waterpolo la llista d'internacionals i participants en Campionats d'Europa, Mundials o Jocs Olímpics és molt extensa i en el llibre hi trobareu cumplida referència (*). Val la pena ressenyar, però, els anys daurats del waterpolo del club, entre finals dels vuitanta i fins a l'acabament de la dècada següent, que inclou també el waterpolo femení. En el masculí ens trobem amb fites com la Copa d'Europa de 1995 o els subcampionats de 1988 i 1994. Les nois, per la seva part, es van proclamar campiones de la Lliga Nacional els anys de 1989 i 1991. 

El llibre, de 290 pàgines, s'ha dividit en quatre etapes, corresponents als estatges on ha anat traslladant-se l'entitat en aquests primers noranta anys de vida:

• Barceloneta, 1931-1943. Corresponent als 'Baños Orientales' de la Barceloneta en el moment fundacional, per bé que també pogueren gaudir d'altres piscines de la ciutat.

• Travessera de Gràcia, 1943-1969. Període comprès entre la inauguració i el tancament de la piscina de l'empresa creada per la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB, ara AGBAR): 'Baños Populares de Barcelona', situada a la travessera de Gracia, n. 218.

• Torrent d'en Vidalet, 1969-1972. Estatge social emprat en el període sense instal·lació esportiva fins a la inauguració de Pau Negre, mentre els entrenaments tenien lloc a la piscina Sant Jordi o a les municipals de Montjuïc: la 'vella' i les Bernat Picornell.

• Pau Negre - Can Toda, 1972 - Actualitat. Quan a partir del setembre del 1972 es va poder disposar del complex esportiu municipal de Pau Negre - Can Toda, on el club ha desenvolupat l'etapa mes llarga i exitosa, esportivament i social, de la seva prolongada vida.

Collage amb les imatges corresponents a cadascuna de les seus on s'ha estat 
el Club Natació Catalunya en aquests seus noranta anys d'història.
D'esquera a dreta i de dalt a baix: Orientals, Travessera, 
Torrent d'en Vidalet i Pau Negre - Can Toda.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

En relació a la data de la fundació, de l'any 1931, el president Geli en va destacar la coincidència amb el naixement de la II República, proclamada tant sols una setmana abans de la data de fundació de l'entitat, així com  de la seva vocació de catalanitat, expresada des del primer moment amb la preponderància que hi tenen les quatre barres catalanes en el seu escut. 

Com a dada curiosa el Catalunya no va ser la única entitat afiliada a la FCN que va veure la llum en els albors de la nova situació política. L'any 1931, a mes de l'eclosió del nou règim polític, s'ha produït també la definitiva cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la federació, de manera que l'increment en el nombre de clubs es molt notable, com senyala en Joaquim Morera en la seva publicació de 1942: 'Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940'.

Portada i primera plana del primer volum de la memòria feta per en Joaquim Morera 
l'any 1942 en ser nomenat secretari de la FCN, amb la seva signatura original.
Font: Arxiu JCE

En les pàgines que van de la 11 a la 13 en Morera recull amb tot detall els clubs que han format part de la FCN fins a l'any 1940, d'on es desprès la dada significativa que en els primers vint-i-dos anys i escaig de vida de la natació catalana (1907-1929) s'han fundat 29 clubs, mentre que en el període de set anys comprès entre 1930 i 1936 se'n han fundat 28. D'aquests darrers sis han estat fundats l'any 1931, on junt amb el Catalunya s'han  creat:

• Club Natació Martorell

• Club Esportiu Mediterrani

• Agrupació Esportiva Auto.Electricitat (1931-1934)

• Club Natació Mare-Nostrum (1931-1939)

• Societat Esportiva Costa Brava (1931-1945)

Tornant a la presentació del llibre que ens ocupa, un cop finalitzada la part formal de l'acte es va servir a la terrassa de l'antiga fàbrica Damm un catering per als assistents a l'acte, que van tenir ocasió de departir i intercanviar vivències i experiències dels seus anys al Club Natació Catalunya.

Vista general dela sala on és va fer la presentació del llibre.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

Només ens queda desitjar que ens puguem retrobar d'aquí a uns anys, en la celebració del centenari de l'entitat gracienca. 

Que per molts anys mes visqui el Club Natació Catalunya !...

Memòries del Montjuïc

(*) Des de primers del mes de maig el llibre ja és a disposició dels socis o d'altres persones interessades a comprar-lo, com informen les xarxes socials del Club Natació Catalunya: "El llibre del 90è aniversari del Club Natació Catalunya ja es troba a disposició de tots i totes les que vulgueu conèixer la història, les curiositats i els protagonistes de la nostra entitat durant aquests 90 anys i les quatre etapes que hem viscut amb les corresponents seus. Ara, per un preu únic de 20 euros, el podràs adquirir a la Recepció del Club"