Dels resultats econòmics negatius...
Entre el lucre i la 'justicia social'
La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:
"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."
Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla,
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR
Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:
"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...
Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.
Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:
"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original)
Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen.
Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:
"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."
Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR
Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:
- D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys
- De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:
- vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat
- de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX
Primers anys de pèrdues a BPB
Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.
En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945.
Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945,
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR
Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.
El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingressos com les despeses.
Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%.
Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).
Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes.
...a les noves estratègies de gestió.
La municipalització del servei...
En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions.
L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.
A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat.
Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:
- Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa
- Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la
- En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic
A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.
A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble Nou. La visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.
Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951.
L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:
"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."
El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues.
Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.
Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig,
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR
En el nou escrit es reiteren les propostes fetes en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:
"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."
Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:
"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."
Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló.
La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.
La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...
A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix.
Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat. El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:
- D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps.
- De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis
Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs.
Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch.
Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE
El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.
L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.
El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre, per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.
Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte.
Font: Arxiu històric COAC i BNE
El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)
Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu.
La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.
Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:
"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".
La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:
"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."
El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà. Per aquesta condició coneixia perfectament l'evolució del litoral de la vila, on s'hi havien anat construint alguns restaurants, com el Gavamar o La Pava. A més ell mateix era el responsable del disseny d'un precedent dels que han de ser els establiments dels banys de mar a la zona, en haver dissenyat el 'Balneario-Restaurante Capri' l'any 1957 a la riba gavanenca de l'estany de La Murtra.
Dreta: Postal dels anys seixanta del 'Balnerio-Restaurante Capri' a la platja de Gavà.
Esquerra: Plànol de l'original disseny de les dutxes que Ramón Tort va aplicar
de manera sistemàtica a tots els seus projectes, incloent el de La Pineda.
Font: Web todocolección (postal); Facebook Camping Tortuga Ligera (plànol)
Amb l'elecció d'en Ramón Tort com a arquitecte les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una rapidesa gens habitual . Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.
Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI
Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia
Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.
En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.
En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:
"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).
El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'
Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó',
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas
També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.
L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.
Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR
L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:
- Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.'
- Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.
El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en comptes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions.
L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.
La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les
seves dependències de 'El Molino', a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR
L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.
Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.
El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval.
Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.
Part de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc que pogueren
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera
Josep Castellví
(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.
(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.
(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954.
.jpg)
L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. UB, n. 1.300, Barcelona 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona 2018.
.jpg)
.%20GeoCr%C3%ADtica,%20n.%201.300,%202020-17_page-0001.jpg)
.jpg)
.%20GeoCr%C3%ADtica,%20n.%201.300,%202020-20_page-0001.jpg)
.jpg)
