La piscina és morta, llarga vida a les noves piscines !... (1)

Comencem pel final, les noves piscines del Montjuïc...

Sense que hagi de servir com a precedent, aquesta entrada comença pel final. A les acaballes d'aquest passat mes de juliol, el Club Natació Montjuïc ha inaugurat unes noves instal·lacions de piscines a la seva zona esportiva (2).

L'actual junta directiva del club, que ve donant mostres d'una renovada voluntat d'iniciativa, amb el seu president Josep M. Valls al capdavant, va iniciar el desembre de 2025 una profunda renovació de la piscina de mides olímpiques de la zona esportiva, inaugurada el 1979.

De fet és tracta d'una piscina de nova estructura i amb diferents materials, més adequats a les realitats del 2026, que conserva les mides de la anterior, incorporant a més una nova piscina infantil de 21 x 6 metres, encara en construcció. Ambdues seran cobertes, a partir de la tardor, per un globus de grans dimensions que ha de cobrir les dues piletes durant les etapes de més fred ambient.

Dues imatges, recollides per els informatius de 'betevé', amb la 
noticia del nou equipament de la zona esportiva del C.N. Montjuïc.
Font: Informatius betevé. Imatges virtuals

Imatge real de la nova piscina de mides olímpiques, amb 
la seva tot just estrenada il·luminació nocturna.
Font: Web del C.N. Montjuïc. Ft. SI

Sobre la piscina que ja no hi és...

Antecedents de la 'Ciutat Esportiva' del C.N. Montjuïc

Per situar adequadament la piscina de la qual ens acabem d'acomiadar, ens hem de referir als origens de la 'Ciutat Esportiva' del Montjuïc. 

El cert és que la idea originaria dels socis fundadors de l'entitat sempre ha estat la de tenir equipaments esportius propis, sufragats per els seus associats. Així, consegüentment, és fan els diferents intents, primer a l'any 1948, en l'espai que ocupava el frontó Nuevo Mundo del Paral·lel - posteriorment convertit en el cine Regio Palace -. (3)

Més tard, s'opta per proposar el nou equipament a la plaça de la Reina Amàlia - actual Folch i Torres -, on ara hi ha l'Institut Milà i Fontanals -. A l'efecte de contribuir a la construcció de la piscina i el gimnàs corresponents, es van iniciar tot tipus de recaptes entre els associats, simpatitzants, empreses i comerços del barri del Poble-sec; a la vegada s'estableix un pre-acord amb una entitat financera per tal d'obtenir un crèdit per a completar el finançament de l'operació. 

Encara l'any 1957, el vicepresident del club Jaume Florensa confirma la voluntat dels socis i directius, respecta a la desitjada piscina coberta, amb aquestes paraules:

"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad, sino una populosa barriada.

Lo cierto es que el Club de Natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina...  Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales. El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte." (MD, 31 d'octubre de 1957)

Malgrat la voluntat dels fundadors i dels primers associats de l'entitat, va ser necessari reconduir les aspiracions del club; acomodant-se a la realitat que la construcció de la anhelada instal·lació ha d'anar necessàriament a càrrec de la ajuntament de Barcelona, el qual n'ha de cedir la gestió al club.

Però una cosa és acceptar el mal menor de la instal·lació municipal cedida, i una altra ben diferent és renunciar a poder tenir un equipament esportiu de propietat del club. Així, en el butlletí del mes de desembre de 1967 - poc més d'un any desprès de prendre possessió de Folch i Torres - l'expresident i soci n. 1, Vicenç Esquiroz, fa una crida per aconseguir el 'patrimoni social' en aquests termes:

"... a poco de ser inagurada la piscina (de Folch i Torres) escribí sobre la necesidad de crear el patrimonio del Club, comprando unos terrenos y construyendo en ellos unas instalaciones deportivas, con piscinas, pistas de tenis, campo de rugby, etc...

... el Club vive de precario. Tiene unas instalaciones cedidas por el Ayuntamiento de Barcelona... Pero esto entiendo yo que es poco, muy poco. Nuestro Club debe ir a la consecución del propio patrimonio social, que asegure su continuidad y además sea una entidad en la que sus socios hallen medios para su expansión en todas las edades."

Reproducció de l'article d'en Vicenç Esquiroz, publicat al butlletí n. 219 de 
desembre de 1967, proposant el nou objectiu d'un 'patrimoni social'.
Font: Arxiu JCE

Des d'aquest primer impuls pel patrimoni social van passar més de sis anys, fins a que en l'Assemblea General Extraordinària del onze de juny de 1974 és va aprovar, per una aclaparadora majoria dels presents, la proposta de creació del que és coneixia com a Zona Polideportiva.

A l'efecte de potenciar el seu coneixement entre les entitats i institucions implicades, la junta directiva del Montjuïc elabora un complert dossier, en format A3, on és mostren els terrenys escollits, així com la planificació dels espais a construir en les diferents fases del projecte.

Caràtula del projecte de les noves instal·lacions esportives del 
Club Natació Montjuïc, presentat a finals de l'any 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

És en el marc d'aquest nou projecte que cal incloure la construcció de les diferents piscina projectades, que inicialment són tres:

• Una descoberta, amb les mides olímpiques de 50 x 21 m.

• Dues de cobertes , de 25 x 16,66 i de 16,66 x 8 m., respectivament

El mateix projecte inicial les defineix dins del conjunt d'equipaments socials i esportius a desenvolupar, com mostren els quadres que reproduïm:

Plànol i nomenclatura del projecte de noves instal·lacions del 
C.N. Montjuïc, amb les tres piscines inicialment previstes.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

Aquest projecte és vol encabir en la parcel·la adquirida pel club, que no és altra que que la conformada pels terrenys de l'antiga pedrera de Can Borinot, al vessant sud de la muntanya de Montjuïc, amb una superfície de 70.000 m2 (4).

En la imatge de la parcel·la adquirida inclosa en el dossier informatiu elaborat per el club, s'observa la dificultat per a transformar l'antiga pedrera en uns espais aptes per la pràctica esportiva i per als locals socials del Montjuïc. És tracta d'un espai amb diferents desnivells, delimitat en gran part per les parets de la pedrera, mentre que la resta de la zona inclou encara magatzems i petites edificacions que donen serveis a la mateixa.  

A la reproducció és pot comprovar visualment com Can Borinot resta aïllat en aquest 'vessant ocult' de la muntanya, encara pendent de gran part de les obres d'urbanització que l'ajuntament ha d'anar afrontant, amb especial acceleració quan anys a venir s'esdevé la nominació de Barcelona com a seu del Jocs de la XXV Olimpíada de l'any 1992.

Imatge inclosa en el projecte de noves instal·lacions del C.N. Montjuïc, 
amb una vista aèria de l'indret on s'ha d'encabir el nou equipament.
Font: ANC1-1243, fons família Fortuny 

La piscina de mides olímpiques del Montjuïc

El mes d'octubre de 1976 té lloc la inauguració de la primera fase de la que ja es coneixia com a Ciutat Esportiva, encara que només comptava amb unes poques pistes de tennis i el que era l'esbós dels futurs camp de rugbi i les pistes d'atletisme que el circumdaven.

A partir d'aquest moment és comencen a planejar els pasos següents que inclouen, entre d'altres, la realització de la piscina de mides olímpiques amb els seus corresponents vestidors i sales tècniques. La materialització tècnica d'aquesta part del projecte correspon a l'arquitecte Fabregat, qui compta amb l'experiència de l'olímpic montjuiquenc Jaume Monzó, en la seva funció d'arquitecte tècnic.

Per a l'execució de l'obra, la junta directiva d'en Joan Ballart contracta a l'empresa Sport AGME, la direcció tècnica de la qual correspon a l'Alex Aguyé Mas. Aquest, en entrevista concedida a la revista Piscinas XXI (5) és el mateix Aguyé qui en fa una descripció més detallada d'algunes de les principals característiques de la nova instal·lació:

• Dimensions olímpiques de 50 x 21 m.

• 8 carreres, de 2,50 m. d'amplada cadascun

• Profunditat mitjana de 2 m., entre 1,80 - mínima - i 2,50 m.- desguàs -

• Vas de formigó armat

• Sobreeixidors anti-onades, tipus Munich

• Volum d'aigua del vas de la piscina d'una mica més de 2.100.000 litres

• Zona de platges de 5 m. d'amplada, resolta amb pedra artificial

• Sala de màquines de 600 m2, amb accés per a furgonetes, dotada amb sis equips de filtratge, a més dels equipament per a la calefacció i el tractaments químic de l'aigua.

Alguns dels plànols del projecte de piscina de mides olímpiques 
de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc

Les obres s'allarguen des de mitjans de 1977 fins a les primeries de 1979, segurament endarrerides per la complexitat del projecte i per algunes dificultats amb el finançament, que inicialment és previst d'aconseguir per la subscripció dels títols de soci de la Ciutat Esportiva. Aquests títols, necessaris com una mena d'entrada per a ser soci del nou equipament, tenen un preu de 40.000 ptes. l'any 1978, però al cap d'un any ja se'n demanen 60.000. 

Com sigui que aquesta fórmula de finançament no resulta suficient, s'acorda amb una entitat bancària un crèdit de 25.000.000 de ptes., que és concedeix en forma de 100 crèdits personals de 250.000 ptes cadascun. Són subscrits per 100 socis de l'entitat, que s'han ofert voluntaris com avaladors. El retorn d'aquests préstecs personals els assumeix el propi Club Natació Montjuïc, alliberant de la càrrega als socis que han col·laborat per a la seva obtenció.

Retall de butlletí n. 319, de juliol-setembre de 1979, on s'informa dels socis 
que venen avalant els crèdits personals des del mes de gener de 1979
Font: Arxiu JCE

Consten com a avaladors fins aquest mes d'agost quasi bé 80 socis, i entenem que és va arribar a cobrir la xifra de 100 avaladors prevista per a cobrir el préstec sol·licitat.

Les obres van avançant i en el primer trimestre de 1979 ja és comença a veure com és fan proves d'omplir d'aigua la piscina. A les imatges que acompanyen aquest text és pot observar, en la fotografia general, l'avenç en la construcció de la pileta, que ja és troba en les proves finals d'omplir el vas, a la vegada que és poden observar els avenços en les obres dels vestidors i les sales tècniques, així com en el bar-restaurant i local social.

Dues imatges del desenvolupament de les obres. Dalt, completant 
l'estructura del vas. Sota començant a fer proves tot omplint la piscina.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Fts. SI

D'aquesta manera, cap a l'estiu del 1979 la piscina de mides olímpiques és en plena disposició de ser utilitzada per els esportistes i demès associats del Club Natació Montjuïc.

Atès que la seva 'mort' s'ha produït a les acaballes de 2025, la primera piscina de mides olímpiques de la zona esportiva del Club Natació Montjuïc ha tingut una vida útil de quaranta-sis anys, durant els quals ha vist tota sèrie d'esdeveniments esportius i socials, contribuint amb la seva làmina d'aigua com espai d'entrenament als grans esdeveniments viscuts per la ciutat com son els JJ.OO de 1992 i altres competicions, a més de permetre als associats de l'entitat els seus exercicis de manteniment i salut, tot practicant la natació; mentre que, especialment als estius, ha estat un punt de trobada i esbarjo familiar. 

El butlletí CROL, de la Federaciópn Española de Natación (FEN)  celebra, en l'editorial del seu n. 171, del mes de maig de 1979, l'estrena de la nova piscina amb les paraules següents:

"Parece que fue ayer y ya son 35 los años que el C.N. Montjuich está aportando su caudal de afición, de entusiasmo y de éxitos deportivos a la natación española. Chorro de valores inapreciables que ahora va a culminar con la aportación de unas instalaciones natatorias de primerísima calidad...

La piscina tiene, entre otros méritos, el de rehuir todo alarde arquitectónico o suntuario en aras de su efectividad deportiva... pero con básicas previsiones de futuro, como los anclajes que permiten su ulterior cobertura (con globo presostático), o como la maquinaria e instalaciones que garanticen el funcionamiento de dos piscinas más que están en proyecto... A toda la Junta del C.N. Montjuich, a sus socios, y especialmente a su presidente y máximo impulsor, Juan Ballart, nuestra felicitación y nuestra más sincera enhorabuena. La natación española vuelve a quedar en deuda con vosotros."

Editorial del n. 171 de la revista CROL, de la FEN, corresponent al mes 
de maig de 1979, felicitant al Montjuïc per la seva nova realització.
Font: Arxiu JCE, fons FEN. Ft. SI

A tot això, la junta directiva encapçalada per el president Joan Ballart Serra ha previst una inauguració oficial molt més convenient i espectacular. Ha rebut l'encàrrec de la FEN d'organitzar els LXIX Campionats d'Espanya Absoluts de Natació, que s'han de celebrar del 2 al 5 d'agost de 1979.

Una inauguració amb tots els ets i uts: el LXIX Campionat d'Espanya Absolut de Natació...

Portada i contraportada del butlletí social n. 325, de juliol-setembre de 1979, 
dedicada als Campionats d'Espanya de Natació, amb una vista 
panoràmica de la instal·lació els dies de competició.
Font: Arxiu JCE

No cal dir que l'organització d'aquest campionat, que serveix d'inauguració oficial de la nova piscina, és tot un repte per a la junta directiva del club i una empresa de prestigi per els seus associats.

Fins aquest 1979 l'únic antecedent  de l'organització pel club d'una competició d'àmbit estatal d'aquesta importància és produeix deu anys abans, quan al 1969 el Club Natació Montjuïc rep de la FEN l'encàrrec de l'organització del XII Campionat d'Espanya de Natació d'hivern a la piscina de Folch i Torres, englobat en els actes commemoratius del XXV Aniversari de la fundació del club.

Afortunadament tot va sortir de la millor manera possible. Les instal·lacions van ser completades a temps, podent estrenar el local social amb el bar-restaurant, així com els vestidors de la piscina, amb tots els seus serveis associats, tal com queda palès a la imatge que reproduïm. Un altre encert va ser el de poder disposar d'una ample zona d'aparcament, per tal de facilitar l'accés a la Ciutat Esportiva.

Reproducció d'una pàgina del butlletí n. 325, de juliol-setembre de 1979, 
amb vista de l'entrada dels vestidors i de la piscina a peu de platja.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Va caldre la col·locació de grades auxiliars al voltant de la piscina, a l'objecte d'encabir-hi tant els participants com el nombrós públic desplaçat per assistir a la competició. Al marge dels resultats esportius, que també van ser satisfactoris, el ressò dels campionats a la premsa especialitzada i a la generalista va ser molt amplament recollida.

La piscina va debutar en aquesta competició amb un bon nombre de rècords dels campionats i d'Espanya, essent considerada per la major part de les nedadores i els nedadors participants con a 'ràpida', gràcies a les seves característiques constructives que incorporen els darrers avançaments tècnics.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' dels dies 5 i 6 d'agost, respectivament, 
remarcant alguns dels rècords aconseguits a la nova piscina.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Pel que fa a la participació de les nedadores i els nedadors blanc-i-verds, en la classificació per equips les noies van obtenir el subcampionat, mentre que els nois obtenen la quarta posició, empatats a punts amb el C.N. Palma, tercer classificat.

El butlletí social que venim reproduint publica un resum de l'actuació dels equips del Montjuïc, signat per el directiu José M. Roselló:

Resum de la participació dels equips del Montjuïc en el Campionat 
d'Espanya de Natació del 1979, publicat al butlletí social.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Malauradament per a la 'vella' piscina de la zona esportiva, el pas dels temps la va anar malmenant, en part per la utilització intensiva en la seva construcció de la pedra artificial, que confrontada al desgast natural del clima, afegit als productes químics de tractament de l'aigua i als propis dels manteniment de la instal·lació, la van anar degradant, fins al punt de fer-ne inevitable la seva destrucció.

Afortunadament, la seva desaparició ha donat pas a les noves instal·lacions que poden gaudir avui en dia els socis i usuaris de la zona esportiva del C.N. Montjuïc... esperem que per molts anys més...

Memòries del Montjuïc

(1) En les monarquies hereditàries, la successió es concep com un procés automàtic o immediat. El nou rei no 'comença' a ser rei després d'un llarg procés d'elecció: succeeix el monarca anterior en virtut de les regles successòries. La frase servia, per tant, per evitar qualsevol impressió de buit de poder després de la mort del sobirà. La fórmula 'Le roi est mort, vive le roi !' es va consolidar especialment en la tradició de la monarquia francesa. Està relacionada amb el principi segons el qual 'el rei mai no mor' - The King never dies, en la tradició jurídica anglesa -. La persona física del monarca és mortal, però la dignitat reial és permanent. En la tradició anglesa existeix una fórmula paral·lela molt coneguda: 'The King is dead, long live the King !'. Hem emprat una paràfrasi d'aquesta expressió per referir-nos a la successió quasi bé ininterrompuda de la piscina de la zona esportiva del C.N. Montjuïc

(2)  A aquestes alçades de la pel·lícula, creiem que és prou conegut que l'abast temporal del 'Memòries...' s'atura a l'any 2000. En aquesta ocasió fem una excepció al referir-nos a una actuació de l'actual junta directiva del club que creiem de vital importància. A la vegada, però, l'entrada és centra més en la existència de la piscina 'morta'; és a dir, la inaugurada l'any 1979, en plena expansió del que llavors és va conèixer com la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc, impulsada sota la presidència d'en Joan Ballart Serra.

(3) Sobre l'intent de l'any 1948 de construir per els propis mitjans de l'entitat la somniada piscina coberta del C.N. Montjuïc, en el solar on havia estat l'equipament de el 'Nuevo Mundo', hem publicat una entrada on podeu ampliar la informació sobre aquest interessant assumpte: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/02/sprints-el-nuevo-mundo-de-sala-de-ball.htm

(4) Al llarg d'aquests anys ja hem publicat alguna entrada fent referència a la 'Ciutat Esportiva' del C.N. Montjuïc, encara que sense entrar a fons en la seva història, cosa que ens comprometem a fer properament, abans de donar per finalitzat aquests bloc.

(5) Nascuda el 1976 com a 'Piscinas', canvia a partir de 1983 a 'Piscinas XXI', publicant-se fins a ben entrat el segle XXI. És una publicació espanyola especialitzada en el disseny, la construcció, el manteniment, els equips i els accessoris per a piscines públiques i privades, spas, saunes i solàriums. L'entrevista que citem correspon al n. 9, de l'any 1978. D'altre banda, en Alex Aguyé Mas va simultaniejar el seu càrrec a l'empresa privada 'Sport AGME' amb la que va ser la seva funció principal com a arquitecte tècnic de l' ajuntament de Barcelona, en quina funció va participar en el disseny ni la construcció de la piscina de Folch i Torres, tant estimada pel C.N. Montjuïc, així com també ho va fer a les piscines Bernat Picornell, sempre col·laborant amb l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé.

Barcelona 1970. Sant Jordi i Bernat Picornell, les 'eines'...

Un curiós antecedent...

A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives. 

Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 o a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.

Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926,  - un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN)  (1) - Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.

El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada  y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Per a consolidar aquest nou departament, el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a poder organitzar a Barcelona el proper Campionat d'Europa de Natació de l'any 1950, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessàries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:

Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió 
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny

Malgrat aquest optimisme, en posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:

"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de) 120 nadadores durante 8 dias." (2)

En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.

La Piscina Sant Jordi...

En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.

Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball, 
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra

Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...

En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español;  la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.

Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. A l'abril de 1955 també s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).

Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.

Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de 
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB

Si l'impulsor polític és en Samaranch - amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar - qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.

Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI

El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades. 

A la primera licitació, feta l'any 1963 sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.

Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio 
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la Piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB

L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costos estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.

A l'esquerra els costos estimats i reformats amb data del 18 d'octubre de 1965, 
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos 
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB

Al cost final estimat encara cal suma-hi més de 300.000 ptes., emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.

L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració del nou equipament s'expliquen així aquestes intervencions:

"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto  amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."

De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en la realització d'un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació. 

La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la instal·lació. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.

Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb 
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.

Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966 
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.

La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.

Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.

Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.

Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.

El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:

• Piscina de competició, de 50 x 22 m

• Piscina de salts, de 25 x 20 m

• Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m

• Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera

• Sales per la maquinària

• Sales complementàries per premsa, bar restaurant, oficines de l'organització i altres

• Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats

• Altres serveis complementaris

Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas 
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat

El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.

El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.

Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat 
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - a la vegada President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).

En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:

"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...

El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."

Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels d'Espanya i dels campionats.

Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les 
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca 
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de 
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Superada aquesta prova amb èxit, l'ocupació dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit. 

Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.

En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN, amb l'assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.

1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)

2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell, 
acompanyats per en Juan A. Sierra i en Antoni Monés. Veiem 
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.

Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. (Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos 
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto). Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels països de l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereixen d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.

Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. Les opcions que és tenen sobre la taula porten a la necessitat d'optar entre dues ofertes: d'una banda la d'una empresa espanyola, i de l'altra la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.

Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans 
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI

Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes. 
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze, 
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano

Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. La seva tasca ha merescut l'ésser guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). 

La seva proposta d'imatge dels XII Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.

Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats 
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra

La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.

Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.

Els diferents organismes implicats en l'organització ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment, que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.

Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre 
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple, senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:

• 6 rècords del Món

• 28 rècords d'Europa

• 24 rècords d'Espanya

Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec. 

La seva 'dimissió' va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento Nacional. 

En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades de les d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.

Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona 
a en Joan A. Samaranch, qui la rep de mans d'en Pau Negre. 
Sota la noticia del possible relleu d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.

Josep Castellví

(1) La 'Ligue européenne de natation' (LEN) - des de 2023 EUROPEAN AQUATICS - es va crear desprès del que hauríem de considerar com el seu congrés fundacional, que va tenir lloc a Bolonya el 30 d'agost de 1927. El Congrés es va dur a terme sota la supervisió i el control de la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) amb l'assistència de representants de quinze països. El principal punt de l'ordre del dia va ser la proposta de constitució del nou organisme europeu, que alguns països i la mateixa FINA no creien necessari. Davant aquesta manca d'acord, la proposta es va posar a votació, amb el resultat que deu països van votar SI, quatre van votar NO, i un es va abstenir. Van votar afirmativament Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia i Suïssa. I ho van fer negativament Txecoslovàquia, Finlàndia, Suècia i Iugoslàvia. Un cop acordada la constitució de la LEN es va procedir al nomenament del seu 'bureau' directiu, designant-se al suec Erik Bergvall com a president; i a F. Van der Heyden  i Walter Binner - belga i alemany respectivament - com a vicepresidents.  (Informació extreta del llibre inèdit sobre els 'Campeonatos de Europa de Waterpolo' elaborat per en Juan Antonio Sierra Puerto, que tot i estar quasi totalment acabat no ha trobat l'editor adient per a la seva publicació)

(2) Efectivament, els VII Campionats Europeus de Natació de 1950 van tenir lloc a Viena entre els dies 20 i 27 d'agost. En l'acta de la reunió de la Comissió d'Esports de l'ajuntament de Barcelona del novembre de 1949, on s'informa de la dificultat de ser escollida com a seu del campionat europeu de 1950, en Epifani de Fortuny proposa promoure altres competicions internacionals, com ara "celebrar unos Juegos Latinos, o mejor aún Mediterráneos, ya que estos permitirían la participación de naciones que, como Egipto, Turquía... y otras, se verían forzosamente excluidas en otro caso".

(3) Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser un dirigent esportiu, polític franquista i empresari català. Inicià la seva carrera política el 1954 i va ocupar diferents càrrecs en l'administració de la dictadura fins al 1977. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i a partir d'aquesta data es va convertir de forma vitalícia President Honorari de l'organisme. Fou el segon president del COI que més temps ocupà el càrrec, durant 21 anys, nomès superat pel baró Pierre de Coubertin que ho va ser entre 1896 i 1925. La influència de Samaranch va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics de 1992. Va presidir la Caixa de Pensions entre 1987 i 1999.

(4) Manel Baldrich i Tibau (1911-1966) va ser un reconegut arquitecte i urbanista. Es va titular el 1935. El 1944 va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948 director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. El 1959 va redactar un pla d'ordenació de la província de Barcelona. Des de l'any 1948 va dirirgir la 'Comisión Superior de Ordenación Provincial'. La seva tasca fou excel·lent, ja que va modernitzar els criteris de les noves ordenacions urbanístiques amb la preocupació per unificar els plans municipals. Un dels seus majors projectes va ser el complex de les Llars Mundet (1954-1957), un conjunt de 3000 habitatges, església i equipaments socials situat al barri de La Vall d'Hebron. D'aquest recinte destaca especialment l'església, que denota la influència d'Alvar Aalto, amb decoració dels escultors Josep Maria Subirachs i Eudald Serra i el pintor Joan Josep Tharrats. Entre 1961 i 1966 va construir la Piscina Sant Jordi i el pavelló de l'Escola de Treballadors en el recinte de l'antiga Fàbrica Batlló - posterior Escola Industrial de Barcelona -. Va ser autor també de diversos plans urbanístics per a Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa.

(5) La intervenció artística d'en Ràfols-Casamada i del vitraller Jeroni Granell,, sobre la paret contrària a les grades, desapareix amb les obres de reforma de la instal·lació fetes l'any 1990, sense que és conegui el destí dels vitralls que van quedar custodiats per la Diputació de Barcelona. També van  desaparèixer els esgrafiats de la resta de parets, obra directa d'en Ràfols-Casamada. En aquest cas, no obstant, hem sabut per fonts fidedignes de la FCN que sembla que no s'han extraviat, sinó que es troben sota d'una capa del nou arrebossat que és va col·locar en la reforma ja esmentada.

(6) Els plànols que reproduïm corresponen a la reforma de 1990 de cara als Jocs de Barcelona 1992, en no disposar de material prou adient per a la seva reproducció dels plànols originals. En qualsevol cas, la morfologia de la instal·lació és molt similar, amb la diferència que a la reforma de 1990 desapareix la torre de salts, en centrar-se aquesta especialitat en la nova piscina ubicada en l'emplaçament de 'la vella' de Montjuïc de l'any 1929. L'altre gran canvi és el de la piscina d'escalfament, que passa dels 25 als 50 m, i a més és coberta.

(7) En Juan Antonio Sierra Puerto, a punt del seu cent-i-unè aniversari, ha dedicat gran part de la seva vida no professional a la natació i el waterpolo del país. En els Campionats d'Europa de Barcelona 1970 va complir un paper similar al del home-orquestra, atenent al fet que com a encarregat de serveis generals del Comitè Executiu, a més de membre del Comitè Tècnic, va ser dels més esforçats i eficients col·laboradors dels impulsors polítics de l'esdeveniment; cosa que li va ser reconeguda de manera personal per en Joan Antoni Samaranch, amb el qual venia d'haver tingut un incident poc afortunat als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

(8) A la foto de personalitats destacades de la LEN i de la FINA hi trobem representada la història de la LEN entre 1950 i 1984. D'esquerra a dreta hi trobem: al iugoslau Ante Lambasa, president de la LEN 1982-1984 i de la FINA, 1980-1984; al hongarès Béla Rajki, president de la LEN 1958-1962; al holandès Jan de Vries, president de la LEN 1954-1958 i 1962-1970 així com de la FINA 1956-1960; i al belga René de Raeve, President de la LEN 1950-1954 i de la Fina 1948-1952. Tant l'Ante Lambasa com en Jan de Vries eren en actiu com a membres del 'bureau' de la LEN als europeus de Barcelona 1970; el primer com responsable del waterpolo i el segon com a president de l'organisme.