La primera Piscina Municipal coberta de Barcelona...

S'ha fet un llarg camí...

Al club degà de la natació catalana i espanyola, el Natació Barcelona, ja fa anys que s'aspira a la construcció de la que ha de ser la primera piscina esportiva coberta de tot el país. Dels primers intents fallits de l'any 1916, amb un projecte d'arquitectura tronada i barroca que és descartat, és passa fins a la tornada dels Jocs d'Anvers de 1920, quan tant els esportistes com els directius, arriben amb el ferm convenciment que ja és innegociable la necessitat de la construcció d'una piscina coberta per el club degà. 

El qui encara és el President de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), en Jaume Mestres Fossas, ha estat als Jocs i - com a arquitecte que és - ha aprofitat el viatge per a veure algunes de les piscines cobertes de França i de Bèlgica. En tornar a Barcelona adreça una carta oberta al president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, el senyor Nicolau d'Olwer, on li fa avinent la seva experiència.

Titulars de l'article d'en Jaume Mestres publicat al diari 'La Publicitat' del dia 16 de 
setembre de 1920, amb la carta oberta adreçada a en Nicolau d'Olwer.
Font: Hemeroteca ARCA

Després d'algunes consideracions sobre el nombre i funcionament de les instal·lacions que ha conegut, en Mestres li exposa al seu amic d'Olwer la necessitat que l'administració entomi la seva responsabilitat i elabori un pla per a la construcció de piscines cobertes municipals a la ciutat de Barcelona. Ho fa amb aquestes paraules:

"I dintre de cada piscina que visitava jo recordava la nostra ciutat que hom trova (sic) un poc desgraciada al veure amb la cura que altres són ornades, mentre la nostra afavorida per la natura, ha estat a voltes abandonada pels seus...

Jo ben entusiasta del mar, crec que el tenir aquest per a res ha d'excluir a les piscines (cobertes). Precisament  elles, per la seva bona instal·lació i per la sempre bona temperatura de l'aigua, són l'únic lloc perquè l'infant aprengui bé de nedar... El nostre club de natació 'Barcelona', així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà també el primer en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis, i creiem que aviat començarà les obres... (1)

Cal que'l municipi barceloní hi fassi també un esforç que prou li agrairan els ciutadans d'avui, i els de demà principalment... podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines (cobertes), per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sants-Hostrafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia...

Crec que no deuríem quedar-nos retrassats (sic) en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpíada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà tenir també piscines per anar seguint el programa..."

Són moltes més les veus que reclamen de l'administració municipal el donar un pas endavant cap a la construcció d'aquests equipaments esportius tant necessaris, però no ens allargarem gaire més en aquest aspecte. (2)

Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929 l'ajuntament té l'ocasió de construir una primera instal·lació coberta on és pot practicar la natació, per bé que aquest no és el seu principal objectiu. S'aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tuduri com allotjament dels visitants de l'esdeveniment, per a fer el que es va anomenar les Termas Municipales en els baixos de l'hotel n. 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

És tracta d'un equipament molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones; on a cadascun dels espais respectius hi ha una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic en general durant el període de les exposicions posteriors de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van tornar a obrir per tal de servir com a estatge del Club Femení i d'Esports fins al 1937.

Dalt: Titular i imatges de 'El Mundo Deportivo del 21 de novembre de 1929,
 amb la noticia de la inauguració de las 'Termas Municipales' de la Plaça 
Espanya i de la piscina descoberta de l'Escola Industrial
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
Sota: Imatge d'una de les piscines de las 'Termas Municipales' i de la 
zona de dutxes de la instal·lació, poc abans de ser inaugurada.
Font:  ANC, fons Gabriel Casas Galobardes. Ft. G. Casas.

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment desestimades, totalment o parcial, emprant l'espai obtingut per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta van ser tancades de manera definitiva. 

Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de com va ser la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. Els altres edificis han estat enderrocats amb la malaurada actuació propiciada per els JJ.OO. de Barcelona 92, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici sobrevivent de l'Exposició, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus serveis, amb els arxius i la biblioteca corresponent, amb el resultat que de les antigues Termas Municipales no n'ha quedat ni rastre.

La primera Piscina Municipal Coberta de Barcelona... o no?

Amb l'empenta de l'Exposició Internacional, seguida el 1930 d'una altra de caire nacional, la ciutat de Barcelona experimenta una d'aquelles embranzides que l'han transformat en els darrers dos segles. L'any 1931 es proclama la segona República i és produeix la renovació dels ajuntaments del país. A l'ajuntament de Barcelona, com a moltes altres grans ciutat catalanes, els candidats d'Esquerra Republicana han assolit la majoria de govern. És una nova hora per a projectes que han estat paralitzats molt de temps. A Barcelona, el nou ajuntament es proposa de millorar els seus equipaments esportius i un dels projectes estrella és el de la primera piscina municipal coberta de la ciutat.

L'impulsor...

La persona clau per a liderar aquest projecte és en Vicenç Bernades Viusà (1896-1976). Neix a Barcelona, al sí d'una família d'extracció humil amb origens camperols, de profunda convicció catalanista. El jove Vicenç descobreix ben aviat la seva vocació de periodista. Als onze anys ja col·labora en una revista radicalment catalanista. 

En Vicenç Bernades Viusà en una imatge dels anys trenta del segle XX.
Font: Web memoriaesquerra.cat. Ft. SI

Amb quinze anys és redactor esportiu de 'El Poble Català', per continuar més endavant al diari 'La Publicitat'. S'ha fet un nom en el món del periodisme d'esports i és sol·licitat per gran nombre de mitjans informatius i agències de notícies.

Una curiosa anècdota ens la proporciona Bernades l'any 1929, quan encapçala una famosa polèmica en posicionar-se en contra de la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc. Es absolutament favorable a la pràctica de l'esport de la natació, però critica la ubicació de la piscina  a la muntanya de Montjuïc, convençut com està de que els equipaments esportius dissenyats en aquest indret han de ser un absolut fracàs.

Titulars de l'article d'en Vicenç Bernades publicat a 
'La Publicitat' del 19 de juliol de 1929.
Font: Hemeroteca ARCA

En el llarg article Vicenç dispara sense pietat contra la despesa en instal·lacions esportives feta a la muntanya de Montjuïc, sota la direcció del Comité Esportiu de l'Exposició. La nova piscina centra alguna de les frases més contundents:

"... Mancava, però, arrodonir aquest ridícul construint una piscina a 200 metres d'alçaria al nivell del mar !!!. En un país on els atletes-nedadors poden comptar-se, on gràcies a la piscina coberta, i amb aigua calenta a l'hivern, el benemèrit Club de Natació Barcelona aconsegueix mantenir un reduït nucli d'esportistes de la natació, calia construir una piscina a 200 metres d'alçaria, en la qual s'han despès més de quatre-centes mil pessetes, per a funcionar, a tot estirar, set o vuit ocasions a l'any ?... Amb el mig milió de pessetes que, fet i fet, s'hauran despès amb la nova excentricitat dels esportistes (del comité de l'Exposició) de Montjuïc, ¿ vol dir-nos el company Gibert si no s'hauria pogut fer una obra més pràctica i més educativa construint algunes piscines populars a les nostres barriades obreres ?. No s'hauria realitzat tasca molt més sana sota el punt de vista esportiu, educatiu i higiènic ?." (3)

Amb l'apel·lació a 'el company Gibert' s'adreça a en Francesc de S. Gibert Riera, qui en aquells moments és el president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), a la vegada que és també periodista esportiu amb quin doble vessant és el més ferm defensor de la piscina municipal de Montjuïc. El debat que s'obre en els diferents periòdics de la ciutat és d'una diversitat colossal, emplenant pàgines i pàgines, tant de la premsa esportiva com de la d'informació general.

Bernades és escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona a les eleccions de febrer de 1934, en la llista d'Esquerra Republicana. Li correspon el càrrec de regidor de Circulació i Policia Urbana. Del seu real interès en la construcció de piscines en dona fe el que tot just uns mesos desprès del seu nomenament aconsegueix del consistori l'aprovació d'una 'Comissió Assessora de Cultura Física', molt possiblement la primera creada en qualsevol consistori del  país.

Retall de la Gaseta municipal de Barcelona del 9 d'abril de 1934 
informant de la creació de la 'Comissió Assessora de Cultura Física'.
Font: Hemeroteca ARCA

De l'esmentada comissió, que n'és el promotor, és nomenat vicepresident, si bé actua realment com a president per delegació de l'alcalde.  Entre d'altres objectius plantejats als membres d'aquest comitè es fixa com a preferent el que es refereix a les piscines públiques:

"Sobre piscines municipals: a) Emplaçament en que podria construir-se una piscina municipal coberta, a ésser possible en terrenys de propietat de l'ajuntament. b) Característiques que hauria de reunir la piscina i règim de funcionament una vegada estigui construïda..."

L'expedient 865 de 1934

De resultes d'aquest impuls, l'ajuntament de Barcelona obre l'expedient administratiu n. 865 sota el lacònic títol de Construcción Piscina. Inclou diferents plànols del que és l'avantprojecte de la anhelada instal·lació. L'autor del mateix és el reconegut arquitecte Ramón Argilés Bifet (1898-1943), nascut a Lleida però amb residència de molt anys a la ciutat de Barcelona (4). Membre del Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (GATEPAC) fortament implantat a Catalunya, guanya l'oposició com a arquitecte municipal de l'ajuntament de Barcelona.

Una de les seves obres més característiques és la del 'Casino de Platja d'Or', a Sitges, just al costat de la Piscina Maria Teresa construïda a la part nord del Passeig Marítim, en el terreny que es coneixia com a Jardins de la Infància a l'any 1931. Encara que el projecte de dita piscina no és seu, forçosament hi va tenir alguna relació, ni que fos per la seva proximitat en el temps i en l'espai. 

Article dedicat al 'Casino Platja d'Or' a la revista AC n. 7 del GATEPAC. En 
realitat només se'n va construir el restaurant, que és el que reflexa l'article.
Font: Arxiu Diputació de Barcelona. Ft.SI

Tornant a Barcelona, la comissió municipal que n'ha estat encarregada escolleix  com a emplaçament de la primera Piscina Coberta de l'ajuntament de Barcelona el que va ser el 'Palau del Vestit' de la Exposició Internacional de la ciutat, que en aquells moments era en desús. (5) 

Vista del Palau de Vestit, encaixonat entre el Palau de la Metal·lúrgia 
i la columnata exterior de recinte de l'Exposició de l'any 1929. 
Font: Bloc barcelofilia. Ft. SI

A les imatges que segueixen podem veure una reproducció de part dels plànols continguts en l'expedient municipal al·ludit:

1. Carpeta de l'expedient n. 865, de l'any 1934

2. Vista general exterior. Juny 1934

3. Vista general de la piscina gran de 33 x 16 m. Juny 1934

4. Vista dels alçats longitudinals. Juny 1934

5. Vista de la planta baixa amb els seus departaments. Juny 1934
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

A més dels espais complementaris de recepció, direcció i tenda de vestits de bany, el projecte preveu dutxes, sanitaris, dues sales de gimnàs - una per a homes i una altra per a dones -, i les piscines pròpiament dites: la gran de 33 x 16 m., amb dues amples graderies a banda i banda del vas, i la infantil de 12 x 6 m., ambdues amb els seus corresponents vestidors.

Aquest projecte ja es troba al 1934 en la fase de redacció definitiva, a la vegada que s'han pressupostat fins a 200.000 ptes. per a les tasques inicials de la primera Piscina Coberta de la ciutat de Barcelona. Tot just s'han enllestit aquests primers treballs el mes d'agost de 1934, quan coincideixen amb la malaurada circumstància de produir-se el fets del 6 d'octubre d'aquell any, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta proclamació, un acte d'insurrecció contra el gir conservador del govern republicà espanyol, va ser considerat pel govern central com un desafiament, al qual va respondre amb la repressió militar.

El projecte de la piscina coberta municipal és veu afectat. El govern de la Generalitat i la major part del consistori barceloní són  detinguts i tancats en diferents vaixells-presó al port de Barcelona. Entre els detinguts hi ha en Vicenç Bernades, qui comparteix presidi amb el president Companys i altres polítics del moment al  vaixell Uruguay. En Vicenç, no obstant, és alliberat als pocs mesos, però com la resta del govern de la ciutat ha estat desposseït dels seus càrrecs i substituït per un consistori interí... primera aturada en sec de la promesa piscina coberta.

Les eleccions generals del dia 16 de febrer de 1936 són guanyades per la coalició d'esquerres del Front Popular, de manera que a Catalunya de seguida es va procedir a la restitució dels ajuntaments democràtics, posant fi a la gestió de les comissions gestores imposades. En el cas de Barcelona en Carles Pi Sunyer és fa càrrec de l'alcaldia de la ciutat i en el seu equip reposa a Vicenç Bernades en les seves antigues funcions. Una de les primeres decisions del nou govern municipal és la de recuperar el temps i els projectes perduts, i entre aquests el de la Piscina Coberta que, ara sí, s'inclou en el Pressupost Extraordinari d'Obres i Sanejament que el Ple de l'Ajuntament aprova amb data del 14 de maig del mateix 1936.

Retall de la Gaseta Municipal del 15 de juny de 1936, amb la part del Pressupost 
Extraordinari d'Obres i Serveis de l'ajuntament que inclou el pressupost 
definitiu per a la construcció de la piscina ja prevista al 1934.
Font: Hemeroteca ARCA

Al diari 'La Publicitat' un seu company de redacció, el cenebista Antoni Trigo, celebra la noticia de l'aprovació d'aquest pressupost extraordinari amb paraules emocionades a l'article publicat el dia 15 de maig:

"Si un dia de l'any 1934, en donar-nos una nova molt semblant a aquesta anàrem tot seguit a trucar a la porta de Vicenç Bernades... avui que la nova ja te tot el caire de realitat i que novament estem a punt de veure realitzada la nostra il·lusió de tants anys, també hem anat a trucar a la mateixa porta... Res no ha variat en ell, com sempre és l'amic de tots els esportius i un dels homes que des de les corporacions oficials s'ha distingit més pel seu amor a l'esport i als esportius de Catalunya."

Encapçalament de l'article d'en Antoni Trigo publicat a 'La Publicitat' 
del dia 15 de maig de 1936, donant compte de la bona noticia.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot és a punt i al seu lloc per a complir el somni de tants i tants esportistes del món  de les activitats aquàtiques del país, que des de las nit dels temps han estat lluitant per aconseguir la implicació dels estaments oficials en la construcció de piscines municipals cobertes als barris de les respectives ciutats.

Novament, però, un entrebanc - aquest sí que catastròfic - n'ha d'impedir la seva realització. En el marc d'una societat progressivament radicalitzada, només dos mesos desprès de l'aprovació del pressupost per a la construcció d'aquesta primera Piscina Coberta municipal de Catalunya és produeix el cop d'estat dels dies que van del 17 al 19 de juliol, que degenera en la guerra incivil que ha de mantenir paralitzada qualsevol iniciativa que no sigui la de la lluita entre germans... segona aturada en sec, i aquesta ho ha de ser per molts anys...

Corol·lari

Amb la difícil represa dels anys de la postguerra encara hem de veure com aquest projecte vol reprendre el vol. L'any 1941 el Club Esportiu Mediterrani cursa una petició a l'ajuntament d'en Miquel Mateu Pla - el Mateu dels ferros, com se'l coneix - sol·licitant la possible cessió de la hipotètica piscina de la Plaça Espanya, en el supòsit que aquesta és reprengui... així, en el llibre 'Història del Club Esportiu Mediterrani. Més de mig segle' escrit per en Joan Martí Vallés i editat l'any 1977, es dona a conèixer que:

"A tal efecte en el mes d'octubre (de 1940), es va presentar a l'Ajuntament de Barcelona un extens informe-memòria, explicant la nostra activitat i historial, demanant la concessió d'uns terrenys per a un determinat nombre d'anys i desprès tractar de les peculiaritats i sistemes per a portar a terme la respectiva construcció. El lloc suggerit era a la Plaça d'Espanya, on, en l'Exposició de l'any 1929, estigué ubicat el Palau del Vestit, extrem que ja figurava en el projecte de l'any 1936"

Les gestions sembla que es van anar allargant, però hi ha constància que a l'any 1943 l'ajuntament respon a la petició feta per el club, tot denegant qualsevol possibilitat de cedir l'espai de l'antic Palau del Vestit ni el de cap altre terreny de la zona de propietat municipal, atès que afirma no disposar-ne, tal com ho acredita a la Gaseta Municipal de Barcelona:

Resposta a la petició del C.E. Mediterrani publicada a la Gaseta 
Municipal de Barcelona del 17 de maig de 1943.
Font: Hemeroteca ARCA

S'observa que en la resposta oficial de l'ajuntament ja s'esmenta el destí previst per a l'espai abans ocupat per l'antic Palau del Vestit: s'hi preveu la construcció d'una estació terminal d'autobusos. I, efectivament, aquest projecte si que sí que va reeixir. L'espai fou ocupat per la terminal d'Iberia - la companyia aèria de bandera d'Espanya -  que hi va instal·lar unes seves dependències, a  més de ser el punt de sortida dels autobusos amb destí a l'aeroport del Prat, avui 'Aeroport Josep Tarradellas'.

Fins a la inauguració de la que realment va ser la primera Piscina Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona han de passar més de vint-i-sis anys des del projecte del 1934 i més de disset des d'aquesta resposta negativa a la sol·licitud del Mediterrani.

El dia 19 de maig de 1960 el ministre del règim franquista, José Solís Ruíz - 'la sonrisa del régimen' - procedeix a inaugurar la Piscina Coberta Municipal del Poblenou, ubicada a la cantonada dels carrers Llull i Espronceda. És coneix, també, que la dita piscina que ha de ser gestionada per l'històric Club Natació Poblenou, fundat a l'any 1928 com a Olímpic Club.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de maig de 1960, 
amb la notícia de la inauguració de la primera Piscina 
Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona (6)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La novetat va ser abastament recollida per tot tipus de mitjans informatius del país, i com a exemple reproduïm la versió facilitada en el setmanari Destino, on com és habitual els seus redactors remarquen quasi més la innegable tasca del molt honorable Club Natació Barcelona que la innovació representada per la flamant piscina:

Retall del setmanari 'Destino' del 28 de maig de 1960, amb l'anònim 
comentari dels seus redactors sobre la piscina de Poblenou.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Aquesta instal·lació inaugura la dècada dels seixanta, que ha de ser profitosa en la construcció de nombrosos equipaments esportius municipals a diferents ciutats del territori català i espanyol. No cal entrar en més detalls, però si que volem significar la inauguració a l'any 1966 de la Piscina Sant Jordi, en terrenys i amb finançament de la Diputació de Barcelona. 

Aquesta construcció ve incardinada amb el primer Plan de Piscinas 1965 de l'organisme, gràcies al qual, essent ponent d'esports de la diputació en Joan Antoni Samaranch, aquesta administració va contribuir en una mesura molt important al finançament de nombroses piscines descobertes i cobertes de la província de Barcelona.

Tapa de la carpeta del 'Primer Plan Provincial de Construcción 
de Piscinas' de la Diputació de Barcelona.
Font: Arxiu General de la Diputació de Barcelona

Josep Castellví

(1) En Jaume Mestres Fossas (1892-1981), ultra haver estat el primer president de la FENA i de la FCNA, va fer la carrera d'arquitecte, essent considerat l'autèntic protoarquitecte esportiu català. Quan redacta aquest article ja s'ha ofert, de manera totalment gratuita, a la junta directiva del seu Club Natació Barcelona per a fer els plànols i la direcció d'obres de la que ha de ser la piscina coberta de l'Escullera, la primera esportiva en ser construïda a Catalunya i a Espanya.

(2) Com no pot ser d'altre manera, en el primer quart del segle XX els principals divulgadors de la necessitat de construir piscines cobertes a Catalunya són tot un seguit de periodistes vinculats quasi sempre al degà C.N. Barcelona. Entre ells destaca qui signa com a 'Corcho', que no és altra que en Bernat Picornell; però també són habituals a la premsa personatges com en Emili Solé Brufau, en Francesc de S. Gibert, en Joan Trigo o el 'Corredisses' de  'La Veu de Catalunya' i d'altres mitjans, que amaga la personalitat d'en Josep Elias Juncosa, 'sportman' i destacat representant de l'olimpisme a casa nostra.

(3) Convé comprendre que a les primeres dècades del segle XX la muntanya de Montjuïc era una zona maleïda per dues raons fonamentals. La primera era per ser considerada, en gran part, un terreny militaritzat, des d'on s'ha bombardejat repetidament la ciutat de Barcelona des del seu castell i s'han fet servir els seus calabossos en les diferents onades repressives de l'època . La segona raó fa referència al fet que els espais de la muntanya, al marge de l'aspecte militar, són refugi de malfactors i de gent marginada per la societat, de manera que els ciutadans 'honorables' no gosaven fàcilment de trepitjar un espai tant perillós. Els treballs de l'Exposició i el seu posterior desenvolupament i urbanització van capgirar aquesta situació. 

(4) El lleidatà Ramón Argilés Bifet és llicencia com a arquitecte a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona l'any 1924. A la seva ciutat és molt coneguda la seva obra restaurant la façana i part de l'interior de l'històric edifici del Palau de la Paeria, per a la qual guanyà el concurs fet a l'any 1929. Arribà a ser cap del Servei Tècnic d'Edificis Culturals de l'Ajuntament de Barcelona, on va rebre l'encàrrec que en aquest article hem destacat. De cara a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va realitzar, en col·laboració amb Nicolau Rubió i Tudurí i Pere Benavent, els plànols d'urbanisme-ficció d'una Barcelona futura de l'any 2000.

(5) El Palau del Vestit - també conegut com Palau del Treball - va ser anomenat inicialment Palau de la Pedagogia, la Higiene i les Institucions Socials i va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Jujol i Andrés Calzada. La seva superfície durant l'exposició de 1929 era de 6.500 metres quadrats i el projecte inicial va tenir que ser adaptat a la columnata, com també ha hagut de fer l'actual Palau número 1 - originalment Palau de les Comunicacions - a l'altre costat de la plaça Espanya per mantenir la uniformitat arquitectònica de l'entrada a l'Exposició. El Palau del Vestit va ser enderrocat a partir de 1934, amb la previsió que al seu lloc hi anés la piscina coberta objecte d'aquest article.

(6) Mol possiblement també va ser la primera piscina esportiva coberta de tota Espanya, atès que hi havia altres instal·lacions cobertes d'aquest tipus, però que havien estat dissenyades per a fins balnearis i terapèutics, no pas esportius.

Butlletí. Jaume Monzó Cots, un article de l'Arquitecte Tècnic...

L'any 1968 en Jaume Monzó va assolir una de les seves fites esportives, 
en ser el primer olímpic del C.N. Montjuïc, com a integrant
de l'equip espanyol que va participar als Jocs de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

De l'esportista d'elit al tècnic professional...

Com hem vist en d'altres entrades d'aquest bloc que li han estat dedicades, en Jaume Monzó Cots (1946-2020) va tenir una dilatada i profitosa etapa d'esportista d'elit, sempre enquadrat en les files del Club Natació Montjuïc.

La carrera esportiva d'en Jaume va estar farcida de moments de gran brillantor, però també en va conèixer altres marcats per el desencís. Aquest va ser el cas de l'any olímpic de 1968. Malgrat la felicitat i l'èxit de ser el primer esportista olímpic del club - fet que sempre va recordar amb orgull i entusiasme -, el cert és que els resultats esportius d'aquesta cita no van estar a l'alçada que el nedador blanc-i-verd desitjava.

A l'any anterior de 1967 en Jaume es va trobar condicionat per dues circumstàncies poc favorables, com van ser la realització del servei militar obligatori i la dedicació intensiva a la finalització dels seus estudis d'aparellador - ara Arquitecte Tècnic -, que van dificultar en gran manera les seves possibilitats d'entrenar de manera adient. 

Tot i la intervenció del President d'Honor del C.N. Montjuïc, Epifani de Fortuny, demanant al 'Capitán General de Catalunya' la seva intervenció prop de les autoritats militars corresponents per a obtenir facilitats per els entrenaments d'en Jaume, el resultat va quedar limitar a la concessió de dues hores de permís al migdia, a partir de les 12 hores, "para que pueda practicar el deporte de la natación", tal com respon el llavors capità general José L. Montesino-Espartero Averly. 

Un

Reproducció de la carta original lliurada per el 'Capitán General de Catalunya' 
a en Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà, accedint la petició d'aquest 
de facilitar els entrenaments d'en Jaume Monzó mentre es 
troba realitzant el servei militar obligatori. (1)
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1256-T-786-2.

A les dificultats ja es unmentades, cal afegir la insuficiència de la estada preparatòria dels jocs que el Jaume - junt amb Joan Fortuny i Joaquín Xicoy - va aconseguir fer als EE.UU. el primer trimestre de 1968, que malauradament es va veure interrompuda per la decisió dels responsables federatius de torn, obligant al seu retorn immediat. (2).

Les conseqüències són prou conegudes. En tornar dels Jocs de Mèxic en Jaume abandona la disciplina de la Residencia Blume de Barcelona, on havia entrat en el moment mateix de la seva inauguració el gener de 1961; no obstant, encara segueix uns anys més com a nedador i waterpolista, entrenant i competint amb el Montjuïc.

Equip de waterpolo del Montjuïc, participant en un quadrangular a Madrid l'estiu de 
1969. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau, Lloansí, 
Murio. Sota: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i Asensio. 
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó

Un cop retirat definitivament de l'esport d'alt rendiment, la seva estimació per la natació el va portar a mantenir-se sempre actiu, participant en proves màster i travessies; donant-se el cas que poques hores abans del seu traspàs va estar entrenant a la Piscina Sant Jordi de Barcelona.

L'Arquitecte Tècnic al servei de l'esport...

Des dels primers anys setanta del segle passat en Jaume va estar exercint la seva professió, mentre que a la vegada anava conformant el seu propi nucli familiar, que sempre va mantenir com el principal centre d'atenció de la seva vida. 

Va procurar de compaginar l'activitat professional d'obra civil - habitatges, equipaments comercials, industrials, i d'altres... - amb tasques vinculades a l'activitat esportiva i, especialment, al món de la natació.

Entre les obres d'aquest darrer vessant en que va intervenir podem destacar les següents:

• 1975-1976. Planejament del Complex Esportiu Municipal de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat

• 1976. Ampliació de les instal·lacions de la piscina coberta del C.N. Barceloneta, al Passeig Marítim de Barcelona

• 1976-1979. Col·laboració  en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, amb especial incidència en la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, a Barcelona

• 1977. Disseny i construcció d'una piscina descoberta a Flaçà, a la comarca del Gironès

• 1981-1983. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat NAGI, a Sabadell

• 1982. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat CROL, a Terrassa

• 1983-1984. Reformes i millora del Complex Esportiu de Badia del Vallés (3)

• 1990. Reformes i millora de la Piscina Sant Jordi, a Barcelona

Algunes de les primeres intervencions van ser realitzades formant equip amb en Joaquim Pujol, amic i company de la Blume, que havia finalitzat els seus estudis d'arquitectura.

A l'entrada de la secció 'Butlletí' que avui publiquem recollim l'article que en Jaume Monzó va difondre mitjançant la revista 'PISCINAS XXI' l'any 1983, tot explicant la seva experiència en el planejament i desenvolupament de dues instal·lacions esportives privades, com són les 'escoles' NAGI i CROL - a Sabadell i Terrassa, respectivament - (4).

En ambdues es donen algunes característiques similars. Han estat promogudes per antics nedadors d'elit: el manresà Josep Claret, en el cas de NAGI; i els terrassencs germans Batalla, en el cas de CROL. La seva concepció inicial ha estat la de ser pensades com a 'Escoles de Natació' de caràcter privat, i han cercat de reutilitzar antics equipament de caràcter industrial en desús, tot situant-se en entorns propers a equipaments educatius importants de les seves respectives viles.

Tot seguit podeu trobar la reproducció de l'article complert, agrupat en formats de dues pàgines a cadascuna de les imatges:

Article d'en Jaume Monzó publicat al n. 34 de la Revista 'PISCINAS XXI' 
l'any 1983, amb els seus continguts referits als equipaments esportius 
privats NAGI i CROL, a Sabadell i Terrassa, respectivament.
Font: Biblioteca de l'Esport, Generalitat de Catalunya

La col·laboració d'en Jaume consta d'una introducció inicial on exposa les característiques generals d'ambdós equipaments, per passar desprès a les fitxes particulars de cadascun d'ell, les quals consten de:

• Fitxa tècnica

• Plànols dels equipaments

• Fotos del procés i de l'acabament final

• Detalls dels processos de depuració, climatització i aigua sanitària de cadascuna de les instal·lacions

No cal dir que des del punt de vista de l'actualitat en la construcció dels equipaments esportius moltes de les solucions adoptades en aquells anys vuitanta han estat amplament millorades, però en qualsevol cas aquest reportatge ens serveix com a guia per a conèixer algunes dades de la situació d'aquell moment en la generació d'aquests equipaments de caire exclusivament privat, tot i mantenint una certa vocació difusora de l'ensenyament de la natació.

L'escola NAGI va estar operativa fins a l'any 2007, mentre que l'escola CROL encara continua en funcionament.

Memòries del Montjuïc

(1) La carta de petició de facilitats per en Jaume la signa el Baró d'Esponellà amb data del 12 de juny de 1967. A més de descriure la situació militar d'en Monzó, Epifani de Fortuny no se'n està de tocar la fibra sensible del capità general, tot dient-li que:"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siemore con los mayores éxitos."

(2) El gener de 1968 els nedadors catalans Jaume Monzó i Joan Fortuny van aconseguir, mitjançant la intervenció del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', Joan Antoni Samaranch, ser els primers nedadors del país que van poder fer una estada per a entrenar amb algun dels principals entrenadors de natació dels Estats Units. La 'Federación Española de Natación' va ampliar el projecte al nedador valencià Joaquim Xicoy, però el termini inicial de tres mesos no es va voler prorrogar, tal com demanaven els nedadors, de manera que la seva preparació olímpica per a Mèxic 1968 va restar incomplerta...

(3) L' actual Badia del Vallés, municipi independent des de l'any 1994, era en aquells primers anys vuitanta coneguda com a Ciutat Badia, sota la forma d'una mancomunitat depenent dels municipis de Cerdanyola del Vallès y de Barberà del Vallès.

(4) L'article que reproduïm es pot consultar a la Biblioteca de l'Esport, accedint al n. 34 de la revista 'PISCINAS XXI'  de l'any 1983 i consultant les pàgines que van de la 49 a la 60.