Antecedents
L'any 1920 un grup de banquers catalans 'nacionalitzen' la 'Societé Générale des Eaux der Barcelone', empresa franco-belga creada l'any 1867 a la ciutat belga de Lieja, que abasteix d'aigua els habitatges i les industries de Barcelona i els seus municipis veïns i passa a nomenar-se 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB). L'home clau de l'operació financera és en Josep Garí Gimeno, conseller delegat de la banca de negocis Arnús Garí, qui passarà a exercir càrrecs similars en la propia SGAB i, en el seu moment, en la seva filial 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (BPB) (*).
Per bé que l'empresa BPB es constitueix davant notari el dia 8 de novembre de 1939, no podem fer-nos una idea cabdal de la seva missió i de les finalitats que persegueixen els seus fundadors, en especial la SGAB - l'actual AGBAR - que aporta el 90 per cent del seu capital social, sense fer una ullada als antecedents de la societat barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX.
Higiene i epidèmies
La Barcelona de mitjans segle XIX és qualsevol cosa menys salubre i higiènica. Les epidèmies hi són recurrents. Especialment ho es la del còlera, que s'havia convertit en endèmica un cop arribada a Europa a partir de 1830, amb brots a Barcelona el 1834, 1854, 1865 i 1874. El de mes gravetat, sens dubte va ser el dels anys 1874-1875, que causà una gran mortandad.
El 'Dispensari de la mort', segons una caricatura del 'Post Magazine'
del Regne Unit, publicada els anys cinquanta del segle XIX.
Font: Hemeroteca Post Magazine
La població trobava l'explicació de l'extensió de la malaltia en la característica miasmàtica de l'aire, que es pensava que exercia com a via de contagi. En paraules del professor de la UPC, Manel Guàrdia Bassols:
"Els miasmes, emanacions dels sòls i de les aigües impures, es creien els causants del contagi, i la pudor n'era el símptoma mes immediat. Per evitar l'amenaça pútrida, calia evitar les aigües superficials i estancades, i les seves emanacions mefítiques".
A mes del gran increment de la població, tancada encara en les seves muralles, l'abastiment d'aigua per els habitatges es feia mitjançant pous, sovint instal·lats als patis de les cases o dels edificis. N'hi havia prop de 4.500 l'any 1858, amb l'agreujant que l'eliminació de les aigües fecals s'efectuava en els mateixos habitatges mitjançant pous negres, generalment propers als de l'aigua de boca i serveis, de manera que les filtracions que s'hi produïen feien que la contaminació fos assegurada. Ildefons Cerdà, en la seva 'Teoria de la construcción de ciudades' (1867), reflexiona sobre el sistema de pous que:
"Ignoramos las cualidades que tendrían en tiempo remotos, pero lo que es en el dia de hoy, todos saben que son aguas estancadas y poco aireadas, que por su filtración a través de los terrenos... empapados como están en las filtraciones seculares de los pozos negros, acaban de adquirir el complemento de su insalubridad..."
Paulatinament s'anirà progressant en els coneixements de la microbiologia que permetran determinar els bacteris i altres elements causants de les diferents epidèmies. La febre tifoidea va ser una altre de les epidèmies que sovintejaren. Encara l'any 1914 se'n va viure a Barcelona una greu recidiva de la mateixa, que va causar una fundada preocupació, a mes d'una elevada mortandad.
Aquestes mancances en els coneixements científics i en les mesures d'higiene, personals i col·lectives, foren causa d'un prolongat sentiment d'odi i desafecció cap els serveis de subministrament d'aigües, que els ciutadans consideraven, amb alguna part de raó, cars i insalubres. Tampoc les relacions de la companyia d'aigües amb les autoritats locals eren gens satisfactòries, marcades per la desconfiança mutua i amb les recurrents crides polítiques a la municipalització d'aquest servei.
Encara hi havia espai per a l'humor. Retall del setmanari
'La Campana de Gràcia', del dia 23 de juliol de 1892.
Font: Hemeroteca ARCA
Abans de trobar els patògens causants de les sovintejades epidèmies, a mitjans del segle XIX es va anar imposant al Regne Unit el convenciment empíric que les deficients condicions higièniques personals i de les aigües afavorien la propagació de moltes d'aquestes malalties.
D'aquest convenciment a propugnar la necessitat de banys públics, oberts a tots els segment de la societat, hi havia un pas que es va donar inicialment a Anglaterra, però que des de mitjans segle s'estén també per el continent.
A Barcelona hi ha nombrosos exemples de banys, sempre de caràcter privat. És a l'any 1929 quan l'ajuntament aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tudurí com allotjament dels visitants de l'Exposició Internacional, per a fer el que es va anomenar les 'Termas Municipales' en els baixos de l'hotel n 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta.
El seu equipament era molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones, on a cadascun dels espais respectius hi havia una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic durant el període de les exposicions de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van obrir per tal de sevir com a estatge del Club Femení i d'Esports, entre 1932 i 1937.
La Vanguardia del 11 d'abril de 2015 recorda el moment de la inauguració
el 25 d'octubre de 1932 de la concessió feta al Club Femení i d'Esports
de l'usdefruit de les termes de la Plaça d'Espanya, .
Font: Hemeroteca La Vanguardia
Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment cobertes, totalment o parcial, emprant l'espai resultant per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou, només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta foren tancades. Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929.
Amb la desafortunada reforma de la plaça feta per els jocs olímpics de 1992, els altres edificis van ser enderrocats, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici restant, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus arxius i la biblioteca de l'institut.
Local 1. Ronda de Sant Pau 46
BPB inicia les seves activitats a finals de l'any 1939. Els estatuts de l'entitat senyalen quin ha de ser el seu objectiu social:
Primera plana i retall dels estatuts de BPB on consten els dos primers articles.
Font: Arxiu AGBAR
El primer local de la societat és el de la Ronda de Sant Pau 46, en uns terrenys llogats a na Àngela Viñas, on s'hi construeixen 31 dutxes i 12 banys per a homes; 15 dutxes i 8 banys per a dones; una piscina de 18 x 7 m, amb fondàries que van de 1 a 2,20 m; a mes de serveis complementaris de barberia i perruqueria, neteja de sabates i bar. En Lluís Bonet Garí (**) és l'arquitecte que s'encarrega de totes les instal·lacions que BPB arriba a fer a Barcelona.
Plànol de seccions del projecte original de l'arquitecte Lluís Bonet Garí
de les instal·lacions de BPB a la Ronda de Sant Pau de Barcelona.
Font: Arxiu AMCB
En el seu moment al bloc de 'Memòries del Montjuïc...' vam publicar una entrada dedicada específicament a la 'Piscina de la Ronda', tant entranyable per a diferents generacions d'esportistes del Club Natació Montjuïc. Teniu l'enllaç a
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/el-montjuic-la-piscina-de-la-ronda.html
La Ronda, piscina de la Escola Pia Sant Antoni
El Club Natació Montjuïc, un dels principals usuaris de la piscina de la Ronda de BPB, es trasllada a la piscina municipal de la veïna plaça Folch i Torres el mes d'octubre de 1966. A finals dels anys seixanta BPB deixa d'operar a les instal·lacions de la Ronda, que farà servir en part com a magatzem de l'entitat mentre l'equipament es va deteriorant.
L'any 1974, un cop BPB ja ha abandonat el lloguer d'aquest estatge, els propietaris el lloguen a l'Escola Pia de Sant Anton. L'objectiu dels escolapis és doble:
- Fer servir la piscina com a aula de natació per els alumnes de la seva escola
- Crear el club esportiu de l'Escola Pia, quins potencials usuaris de la renovada instal·lació poden ser el gruix de familiars dels actuals alumnes, sumats als ex-alumnes de la institució i les seves famílies
.jpg)
A dalt. Imatge de l'estat quasi ruïnós en que es troba l'equipament
en fer-se'n càrrec l'Escola Pia l'any 1974.
Sota. Perspectiva similar un cop fets els treballs de reforma el mateix any.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Fts. SI
El contracte s'estableix entre l'escola, representada per el seu rector Ramón Tarros Esplugas, i l'empresa CAFUR, administradora de l'espai, representada per Ròmul Corominola Lloveras. El lloguer s'estableix en 25.000 ptes. mensuals.
Encara que no sigui a nivell institucional, se segueix mantenint un vincle entre els nous gestors i el Montjuïc, atès que el responsable tècnic de la piscina, com a ensenyant de natació, és en Enric Canela, un dels socis primerencs del club que ha estat nedador i directiu de l'entitat. Mes endavant serà ajudat per en Dani Cama, també antic nedador i soci del Club Natació Montjuïc.
La Piscina de la Ronda ja renovada sota la gestió de la Escola Pia de
Sant Antoni, durant una classe escolar a finals dels anys setanta.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Ft. SI
Per mes de dotze anys els escolapis gestionen aquest equipament, que finalment lliuren als seus administradors '... a su disposición, libre y vacuo...' ,com exigien els cànons legals del moment, el mes de juliol de 1987. Són les acaballes del curs escolar i la lletra de desistiment del lloguer la signa el nou Rector de l'Escola Pia, en Jaume Romans Roset.
Lletra de desistiment del lloguer de les instal·lacions de la Ronda
de l'Escola Pia de Sant Antoni, el mes de juliol de 1987.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya.
Amb diferents vicissituds la Piscina de la Ronda seguirà en actiu fins a mitjans d'aquest passat any de 2023, en que va ser enderrocada per a poder-hi fer els nous habitatges de lloguer social previstos, en quins baixos i soterrani s'hi ha d'encabir el nou 'Gimnàs Social Sant Pau'.
Aquesta entitat, com a societat cooperativa, és qui n'ha estat el darrer gestor tot i que ara de manera provisional s'ha hagut de traslladar a Ciutat Vella, al carrer de les Floristes de la Rambla n. 10, a tocar del mercat de La Boqueria, on els socis cooperatius segueixen oferint els seus serveis, mancats de l'espai de piscina, amb el mateix esperit social que els ha guiat des de que a principis dels anys deu d'aquest segle se'n van fer càrrec.
Local 2. Sèquia Comtal 4 i 6
La SGAB era propietària d'uns terrenys ubicats al Clot, entre els carrers de la Sèquia Comtal i d'Aragó. El solar, de format irregular, va ser escollit per situar-hi el segon local de la filial BPB.
El Clot és un barri poblat des d'abans de l'edat mitjana, quan era conegut com a Clot de la Mel. Situat al voltant del Rec Comtal va veure com creixien al seu entorn tot un seguit de molins fariners en la seva majoria, encara que alguns també donaven servei a d'altres tipus d'indústries, fonamentalment de teixits. A la vegada era habitual trobar-hi la presència de les hortes, que aprofitaven les facilitats per a l'obtenció de l'aigua derivada del veïnatge al Rec Comtal.
Els plànols van ser encarregats novament a en Lluís Bonet Garí, amb la particularitat que en aquest cas a mes dels locals de banys públics localitzats als baixos, la societat d'Aigües de Barcelona aprofita el solar per a la construcció de 36 habitatges en un edifici de sis pisos, lleugerament retirat del frontal de la planta del carrer.
.jpg)
Plànol del frontal i seccions de la terrassa generada en l'edifici del Clot
on s'ubica el segon local de BPB, al carrer de la Sèquia Comtal n. 4 i 6.
Font: Arxiu AGBAR
Encara que inicialment es preveia la construcció d'una piscina, en el projecte definitiu del mes de juliol de 1942 aquesta queda descartada, essent substituïda per el projecte d'un cinema que tindria la seva entrada independent pel carrer d'Aragó.
Com informa el professor Enric H. Marc - en el seu bloc Bereshit - en l'emplaçament del solar on s'ha de construir el nou equipament de la SGAB i de BPB hi havia hagut un dels molins fariners del barri, el qual havia estat substituït, curiosament, per un dels primers cinemes del Clot, amb el nom de 'Cinematógrafo Recreo Martinense'.
Imatge d'un dels primers cinemes del Clot, ubicat al mateix solar
del carrer de la Sèquia Comtal on han d'anar els banys de BPB.
Font: Bloc Bereshit. enarchenhologos.blogspot.com. Ft. SI
En qualsevol cas, finalment el cinema previst com a substitut de la piscina també va ser desestimat i en el seu lloc la SGAB va habilitar l'espai com a magatzem.
La inauguració d'aquest segon local va tenir lloc el 3 de febrer de 1943, amb l'habitual presència d'autoritats municipals i d'altres estaments barcelonins que foren ateses pels primers representants de BPB i de la SGAB, encapçalats per en Josep Garí Gimeno, conseller delegat d'ambdues empreses, i en Josep M. Soler Nolla, director de la societat matriu, acompanyat d'en Joan Mercè Bernet, director de BPB.
Retall del diari La Prensa del 3 de febrer de 1943, amb l'anunci de la
inauguració dels banys del carrer de la Sèquia Comtal, al Clot.
Font: Hemeroteca ARCA
Imatge dels nous equipaments on s'observa clarament l'entrada als banys
pel carrer de la Sèquia Comtal i el perfil retirar de l'edifici d'habitatges.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI
L'oferta d'aquest nou establiment inclou els serveis d'higiene personal, a mes de barberia i perruqueria. En concret disposa de 18 dutxes i 12 banys per a dones i 31 dutxes i 13 banys per a homes. Els preus de les dutxes es de 1'50 ptes per servei i el dels banys de 2'50. L'empresa ofereix abonaments a uns preus mes ajustats i en tots els casos inclou en el preu tovallola - 'sábana' -, sabó i en el cas dels establiments amb piscina trajo de bany. Com informa en els cartells inicials, en cas que els usuaris es porti algun d'aquests element des de la seva casa el preu no els pot ser rebaixat.
Aquests preus són vigents per els dos primers equipaments de l'empresa i van anar variant amb els anys, naturalment a l'alça, per bé que sempre es van mantenir dins d'uns marges d'oferta popular, orientada a la màxima captació de la població dels barris on s'insereixen els serveis.
Cartell amb els anuncis dels serveis i els preus a les
instal·lacions de BPB als primers any quaranta.
Font Arxiu AGBAR
Un servei que era present en tots els estatges de l'empresa és el de barberia per a homes i perruqueria per a senyores - el servei unisex no havia arribat encara -. No cal dir que totes les instal·lacions de BPB disposaven de les darreres novetats en ordre a l'escalfament i la depuració de les aigües utilitzades en els seus serveis. Inicialment les seves calderes funcionaven amb carbó, fins que al cap de poc temps aquesta font d'energia va ser reemplaçada per el fueloil, en ordre a mirar d'abaratir costos i de fer mes eficient el servei.
Imatge de la barberia ubicada al segon local de BPB, a la Sèquia Comtal.
Font: Arxiu Agbar. FT. SI
Els banys de la Sèquia Comtal, com els altres establiments similars de BPB, van deixar de prestar serveis a finals de la dècada dels anys seixanta. En el cas del Clot els locals que acollien els banys segueixen existint, essent destinats a acollir comerços de diversa índole.
Local 3. Travessera de Gràcia 218
La SGAB disposa d'un altre solar a la Travessera de Gracia on, de manera quasi simultània a l'operació de la Sèquia Comtal, construeix un edifici d'habitatges amb sis plantes i àtic, amb un total de 26 pisos. En la planta baixa i el soterrani es preveu la creació del tercer local de BPB.
Vista exterior de l'edifici de Travessera 218
que inclou el tercer local de BPB.
Font: ANC. Ft. G. Casas
El projecte s'encarrega, novament, a en Lluís Bonet Garí que preveu la construcció d'una piscina de mides reglamentàries de 25 x 12 m, encara que les fondàries no ho són, doncs a la part poc profunda sols hi ha 80 cm, cosa que obligarà a que en els partits de waterpolo fets a Travessera la porteria d'aquell costat hagi de tenir unes mides molt superiors a les habituals, per tal de compensar l'avantatge que el porter es pot impulsar en el fons de la piscina.
Pel que fa als serveis el nou estatge disposa de 20 dutxes i 12 banys a la zona de dones i de 35 dutxes i 17 banys a la d'homes. Compta també amb els complements de neteja de sabates, barberia i perruqueria i zona de bar. Es tracta, sens dubte, de la instal·lació mes completa de les tres que disposarà BPB. L'oferta d'aquest tercer establiment s'orienta als barris de Gràcia, Eixample Dret i Guinardó.
Plànol de secció transversal de la sala de piscina segons el projecte de Lluís Bonet.
Font: Arxiu AGBAR
Imatge de la sala de piscina des de darrera del trampolí de salts.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI
Una característica específica d'aquest nou local la trobem en la figura d'en Joan Mercè Bernet, en qui concorren dues responsabilitats diferenciades que s'enllacen en aquesta instal·lació. D'una banda és el director de l'empresa BPB - i ho serà fins a la seva jubilació - i de l'altre és soci del Club Natació Catalunya i accedeix a la presidència d'aquest precisament en el període 1943 - 1946. A mes d'aquesta feliç coincidència, en el primer pis del nou edifici s'hi radiquen les oficines de BPB.
A diferència de la Ronda Sant Pau, en aquesta ocasió abans d'inaugurar-se la piscina ja compta amb un usuari preferent en la figura del Club Natació Catalunya. Aquesta gran oportunitat per a l'entitat la vincula de manera històrica al barri de Gràcia per mes de vint anys i permet que superi un període de greus dificultats passat els anys anteriors. L'usdefruit de la nova instal·lació li permet anar desenvolupant el seu futur esportiu amb renovat optimisme, essent a mes una de les poques piscines cobertes de Barcelona que compta amb possibilitats d'entrenar els salts.
La premsa local es fa ressò d'aquesta oportunitat per el C.N. Catalunya:
_page-0001.jpg)
Retall de 'La Hoja del Lunes' del 30 d'agost de 1943. A la noticia apareix el doble
vessant de Joan Mercè, com a director de BPB i com a president del Catalunya.
Font: Hemeroteca BVPH
La inauguració oficial succeeix el dimarts 26 d'octubre de 1943, amb un cert retard en les previsions fetes a l'agost. Assisteixen les autoritats civils i militars locals, incloent el president de la FCN Lluís Santacana Faralt. Reben les atencions d'en Josep Garí Gimeno i Josep M. Soler Nolla, conseller delegat de la SGAB i de BPB i director de la SGAB respectivament, a qui els acompanya en Joan Mercè Bernet, com a director de BPB.
El president de la FCN, Lluis Santacana, s'adreça al director de la SGAB felicitant-lo
per la tasca feta, amb motiu de l'obertura de la nova piscina de la Travessera.
Font: Arxiu AGBAR.
En aquesta data oficial es disputen unes proves socials de natació que guanyen Clapès, González, Esteller i Mary Bernet en les proves individuals. La inauguració esportiva té lloc el dissabte 30 d'octubre amb un festival de natació, waterpolo i salts que compta amb la participació d'altres clubs convidats.
En tractar-se de l'equipament mes complert dels tres que posseeix l'empresa, el local de Travessera es converteix en una mena d'emblema de BPB, que utilitza la seva imatge de manera habitual en les promocions. El relleu que es dona a aquest nou equipament arriba al punt d'instal·lar-hi l'any 1946 una gran novetat, com són els 'Baños de vapor corriente y revalorizado con aire caliente' que s'apliquen de manera individual en una mena de bany turc personalitzat.
Anunci a 'La Prensa' del 18 de novembre de 1943 de la nova instal·lació, amb
inclusió de tots els industrials que han participat en la seva construcció.
Font: Hemeroteca ARCA
Anunci de BPB publicat al setmanari 'Destino' el 15 de febrer de 1947, amb
l'exclusivitat dels banys de vapor per a l'equipament de Travessera.
Font: Hemeroteca ARCA
Corol·lari
En el curt període de menys de cinc anys BPB ha completat el seu cicle d'ofertes de banys públics en zones de la ciutat de Barcelona molt poblades i amb una renda disponible inferior a la mitjana. La tasca feta és en la línia que s'han proposat els seus impulsors, fonamentalment la SGAB.
En les comunicacions de l'empresa s'arriba a parlar de tres possibles equipaments mes a Sants, Poble Nou i Sant Andreu. La seva labor és clarament substitutòria de la que no està portant a terme l'ajuntament de Barcelona. Aquest manifesta repetidament la manca de possibilitats financeres per posar en marxa un pla similar al realitzat per BPB.
Les úniques piscines cobertes municipals segueixen sent la de les 'Termas Municipales' construïdes el 1929, tot i les seves reduïdes dimensions que les incapaciten per a la pràctica esportiva. A mes es troben fora de servei, utilitzant-se només les instal·lacions de dutxes i banys.
No serà fins a l'any 1959 que s'inauguri la primera piscina municipal coberta a la ciutat - Poble Nou -, mentre que la segona trigarà encara set anys mes, fins a 1966 - Plaça Folch i Torres -.
Josep Castellví
_page-0001%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
_page-0001%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
.jpg)
