Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

La piscina de la Ronda. Un final... que és un nou inici

14 de maig 2024

Del final...

Els darrers dies del mes de juny de 2021 l'ajuntament de Barcelona comunica que ha trobat una solució per a la continuïtat de la piscina de la Ronda, en el seu format del 'Gimnàs Social Sant Pau' (GSSP).

El GSSP és l'entitat que des de 2012 - i en forma de cooperativa - ha estat oferint al barri del Raval, i a d'altres d'adjacents, els serveis de la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, amb polítiques de preus molt accessibles, arribant  en molts dels casos a la gratuïtat...

Com remarca la informació - sense signar - publicada al digital 'Públic', amb data del 1 de juliol de 2021:

"L'Ajuntament portava mesos negociant amb la propietat per comprar la finca, però (aquesta) demanava un preu superior a la taxació i això dificultava tancar un acord. Finalment, el factor que ha desencallat la situació ha estat la intermediació d'un inversor privat, del qual no s'ha revelat la identitat, que ha adquirit l'immoble... Com a contrapartida, l'Ajuntament li comprarà l'immoble per vuit milions d'euros - el preu de taxació -, i també li cedeix el dret de superfície durant 55 anys. Entre el pagament de l'Ajuntament i els lloguers socials dels 36 habitatges - entre 400 euros i 450 euros -, es preveu que l'inversor pugui recuperar l'import (de la inversió). Es tracta d'una operació sense ànim de lucre."

Imatge de l'exterior de la piscina de la Ronda els darrers 
anys de lluita per a la seva continuïtat.
Font: ACN. Ft. Blanca Blay

Malgrat l'anonimat inicial, és notori que l'empresari que va facilitar l'operació va ser en Jaume Roures Llop (*), tal com ho confirmava el periodista Alfons L. Congostrina al diari 'El País'. S'informava, a més del nom de l'empresari implicat, que aquest havia satisfet el preu que demanava el propietari del local, uns catorze milions d'euros.

El procés dels acords entre les empreses d'en Roures i l'ajuntament encara va durar uns mesos, en els quals la instal·lació va poder seguir oberta, a precari, en la seva ubicació històrica. Passat aquest període, però, la piscina de la Ronda va tancar portes definitivament, de manera que les activitats del GSSP van haver de trobar una nova ubicació. 

El problema es va resoldre a mitjans del 2023, amb un local al carrer de les Floristes de la Rambla, darrera del mercat de la Boqueria, aconseguint, per tant, romandre en el cor del Raval.

Plànol de la ubicació del nou emplaçament del 
Gimnàs Social Sant Pau, al cor del Raval.
Font: Google Maps.

Dalt: vista parcial de l'entrada del nou local de Floristes de la Rambla, 10.
Sota: imatge de la sala de fitness del nou emplaçament.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'oferta del local provisional manté els serveis de caire esportiu; a més dels de caire social de dutxes, roba i menjar, oferts per a persones sense llar o mancats de recursos, encara que en unes dimensions més reduïdes i sense el servei de piscina.

A final d'aquest passat mes d'abril de 2024 s'han endegat les tasques d'enderroc de l'antic edifici on s'estatjava el GSSP, necessàries per a la construcció del nou equipament d'habitatges i futur espai esportiu en planta baixa i soterrani.

Visita a l’edifici de la piscina de la Ronda. Lara Càceres, directora del GSSP; 
Carme Trilla, presidenta de Hàbitat3; Ramon Bosch, arquitecte; Joan 
Ramon Riera, de l'ajuntament de BCN i Jaume Roures, promotor. 
Font: Digital totbarcelona.cat. Fts.Vidal i Pratdesaba

La piscina, que ja estava en un estat d'abandonament similar a d'altres èpoques dels seus més de vuitanta anys d'història, va desaparèixer definitivament amb el conjunt de l'anorreament.

Imatges preses durant les tasques de l'anorreament de les instal·lacions 
de la Ronda de l'antiga 'Baños Populares de Barcelona, S.A.'.
Font: Arxiu JCE. Ft. Cèsar Algora

...a un nou inici

Les imatges de l'enderrocament no són, en aquest cas, més que una invitació a l'esperança, atès que d'aquestes runes n'ha de renéixer el nou equipament mixt, d'habitatges socials i de la futura seu del Gimnàs Social Sant Pau.

En la descripció feta a 'Públic', abans esmentada, s'afirma sobre l'operació finalment iniciada aquests dies:

"L'Ajuntament, així doncs, adquireix el solar per vuit milions d'euros, i augmenta el sòl públic de la ciutat amb la construcció d'aquests 36 habitatges socials, que gestionarà la Fundació Hàbitat 3. 'És un model que ens agradaria aplicar més', ha afirmat la regidora Laura Pérez. 'És una manera d'augmentar el sòl i l'habitatge públic de la mà de privats que no volen especular amb l'habitatge', ha afegit. Pérez ha matisat que no és una aportació a fons perdut ni una entrega de capital, sinó una aposta per la ciutat. 'Projectes com aquest són els que busquem i els que volem per Barcelona', ha destacat.

Pel que fa als habitatges, es tractarà de sis pisos de 60 m2 per planta, d'un total de sis. Estaran gestionats per la Fundació Hàbitat 3. La seva presidenta, Carme Trilla, ha remarcat que l'operació s'emmarca en una 'òptima praxis urbanística i social de la ciutat', un 'èxit col·lectiu', perquè, en última instància, amplia el parc d'habitatge públic de Barcelona, encara molt mínim."

Diferents imatges del nou equipament.
1. Renderització de l'edifici
2. Renderització interior d'habitatge
3. Plànol de la secció de l'edifici, amb el detall
de la ubicació, a baixos i planta, del nou GSSP.
Font: De les imatges 1 i 2, Fundació Habitat3
De la imatge 3,  digital totbarcelona.cat

Ara sí... les obres del nou projecte per al solar que ocupava la primitiva piscina de la Ronda ja són en marxa. Amb la seva realització es posarà terme a les repetides incerteses sobre la seva viabilitat que han dominat aquests quasi dotze anys de vida de la cooperativa gestora del 'Gimnàs Social Sant Pau', sempre pendent per a la seva subsistència de la resposta de les institucions del país. 

La finalització del nou equipament es preveu que sigui per el segon semestre de 2026. De la solvència de l'empresa constructora - 'Coyoacán', del grup d'en Jaume Roures - cal esperar-ne una execució que respongui a les finalitats previstes i que s'assoleixi en els terminis senyalats.

Mentre tant, però, el GSSP encara ha d'afrontar aquest darrer tram de la travessia del desert en que es troba immers. El nou local provisional ha estat una solució ambivalent; d'una banda si han garantit uns mínims d'oferta per a la seva continuïtat en aquest període d'interinatge; de l'altre el canvi d'ubicació ha influït en una considerable pèrdua dels habituals usuaris de l'entorn de l'antiga seu, la qual cosa deriva en el fet que la incertesa segueix encara pesant sobre el dia a dia de la cooperativa i dels seus gestors.

Per ajudar a travessar aquest darrer període d'estranyament del seu emplaçament, el GSSP ha endegat una campanya promocional creativa i agosarada, a la recerca del 'Soci Mandrós Peresós', amb quin llançament s'afirma que:

"... Entre totes les persones que s'apunten a un gimnàs, únicament el 47% ho integrarà de forma constant als seus hàbits una mitjana de 3 cops a la setmana. De la resta, un 21% no hi aniran pràcticament mai. És 'EL SOCI MANDRÓS PERESÓS' per al quals el Gimnàs Social Sant Pau ha creat aquesta quota solidària simbòlica.

Amb un pagament mensual de 13 € tothom que vulgui pot col·laborar a que altres persones en risc d'exclusió social puguin accedir a millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida mitjançant l'activitat física i esportiva... L'únic gimnàs on saps que amb la teva quota estàs fent possible que persones sense recursos puguin tenir accés a l'activitat física."

Imatge i  explicació de la campanya del GSSP.
Font: Arxiu JCE

L'explicació que acompanya la imatge de llançament de la campanya finalitza tot dient:

"Així que ja saps 'Soci Mandrós Peresós', uneix-te a nosaltres. Fes que el teu mandrosisme sigui sinònim de solidaritat. Som-hi, que junts podem fer la diferència sense moure una cama de casa ! #Peresós."

Des del 'Memòries del Montjuïc...' no podem menys que solidaritzar-nos amb les finalitats del GSSP, a la vegada que ens unim a aquesta promoció que pot ajudar a transitar amb mes tranquil·litat aquesta etapa final del seu estranyament de la ubicació inicial - i final - a la Ronda de Sant Pau, 46. Ànims i que sigui per molts anys !...

Memòries del Montjuïc

(*) Jaume Roures Llop (1950) és nascut al cor del Raval de Barcelona. Va haver d'entrat a treballar als dotze anys, raó per la qual ell és considera de formació autodidacta. De ben jove és mou en els cercles de l'oposició antifranquista. Militant de la 'Lliga Comunista Revolucionaria' (LCR) des de 1970, mai ha abdicat de les seves creences marxistes. L'any 1984 entra a treballar a TV3,  de la qual en surt l'any 1994 per a fundar el grup audiovisual 'Mediapro', que coneix una ràpida expansió centrada en el món de l'esport i el dels mitjans de comunicació. Propietària i gestora molts anys dels drets de transmissió dels partits de futbol de la lliga espanyola i, mes endavant, de les curses de Fòrmula 1; és alhora productor de documentals i pel·lícules diverses; en la seva nòmina de directors hi figuren, entre d'altres. cineastes com Oliver Stone, Isabel Coixet, Woody Allen, Fernando León de Aranoa o Manuel Huerga.

Estimat i odiat de manera igualment exhaustiva, encara que per 'barris', la seva nova vida d'empresari i financer no l'ha allunyat pas de les seves arrels. Una darrera mostra de la persistència dels seus ideals és el nom d'una de les seves empreses: 'Coyoacán' - implicada en la construcció del nou equipament de la Ronda -, que recorda el sub-districte de Mèxic DF en que fou assassinat Lev Trotski, per el català Ramón Mercader, l'agost de 1940. En entrevista concedida el gener de 2009 al periodista François Musseau, del diari francés 'Liberation', li manifesta que "però en compte, jo no treballo, jo milito...". Conegut per el seu entorn més immediat com a 'Melan', el seu àlies a la militancia clandestina, segueix dient-li al periodista: "... les meves idees no han canviat gens. La crisi actual (del 2008) demostra la fallida del capitalisme i proporciona una actualització a Marx...". Podeu consultar el text original de la interessant entrevista a l'enllaç: https://www.liberation.fr/medias/2009/01/22/citizen-katalan_304591/

Poc menys que desplaçat de 'Mediapro' per els nous propietaris, la seva darrera activitat d'emprenedoria cultural ha estat l'adquisició, de manera conjunta amb 'Abacus', dels segells editorials del Grup Enciclopèdia, iniciada el 17 de gener d'aquest any, que és encara en procés de finalització.

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (iII). Un viatge de la 'justicia social' a la rendibilitat econòmica...

26 d’abr. 2024

Dels resultats econòmics negatius...

Entre el lucre i la 'justicia social'

La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:

"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."

Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla, 
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR

Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:

"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...

Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.

Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:

"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original) 

Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen. 

Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:

"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."

Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR

Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:

  • D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys
  • De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:
    • vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat
    • de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX

Primers anys de pèrdues a BPB

Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.

En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945. 


Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945, 
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR

Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.

El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingressos com les despeses.

Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%. 

Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).

Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes. 

...a les noves estratègies de gestió.

La municipalització del servei...

En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions. 

L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.

A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat. 

Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:

  • Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa
  • Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la
  • En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic

A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi  els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.

A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble NouLa visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.

Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951. 

L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:

"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."

El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues. 

Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.

Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig, 
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR

En el nou escrit es reiteren les propostes fetes  en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:

"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."

Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:

"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."

Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló

La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.

La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...

A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix. 

Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat.  El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:

  • D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps. 
  • De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis

Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs. 

Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch. 

Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió 
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE

El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.

L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.

El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre,  per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.

Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani 
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC 
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte. 
Font: Arxiu històric COAC i BNE

El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)

Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu. 

La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.

Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:

"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".

La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:

"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."

El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà. Per aquesta condició coneixia perfectament l'evolució del litoral de la vila, on s'hi havien anat construint alguns restaurants, com el Gavamar o La Pava. A més ell mateix era el responsable del disseny d'un precedent dels que han de ser els establiments dels banys de mar a la zona, en haver dissenyat el 'Balneario-Restaurante Capri' l'any 1957 a la riba gavanenca de l'estany de La Murtra.

Dreta: Postal dels anys seixanta del 'Balnerio-Restaurante Capri' a la platja de Gavà.
Esquerra: Plànol de l'original disseny de les dutxes que Ramón Tort va aplicar 
de manera sistemàtica a tots els seus projectes, incloent el de La Pineda.
Font: Web todocolección (postal); Facebook Camping Tortuga Ligera (plànol)

Amb l'elecció d'en Ramón Tort com a arquitecte les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una rapidesa gens habitual . Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.

 

Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
 a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958 
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.

En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.

En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:

"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).

El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'

Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó', 
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.

L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.

Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR

L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:

  • Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' 
  • Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.

El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en comptes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions. 

L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.

La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les 
seves dependències de 'El Molino', a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR

L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.

Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.

El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval. 

Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.

Part de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc que pogueren 
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera

Josep Castellví

(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.

(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.

(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954. 

L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. UB, n. 1.300, Barcelona 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona 2018.

Butlletí. Cinquantena edició del Campionat d'Espanya de Natació i Salts, 1960...

11 d’abr. 2024

Situem-nos...

El primer campionat d'Espanya de natació va tenir lloc el 15 de setembre de 1907 en aigües del port de Barcelona. Entre aquesta primera data i l'any 2000 - límit temporal d'aquest bloc - se'n han disputat fins a noranta edicions.

En moltes d'elles la ciutat comtal va tenir el privilegi de ser-ne seu, especialment els primers anys. A manca de piscines esportives, els primers espais que acolliren la competició foren o bé el mar, a les platges, o mes sovint els ports, en les seves dàrsenes o molls.

La 'piscina' del Arenas Club de Getxo, a la dàrsena d'Arriluce-Algorta, on els anys 1925 i 
1927 tingueren lloc les edicions XIX i XXI del campionat d'Espanya de natació.
(*)
Font: Bloc getxosarri.blogspot.com

La primera piscina pròpiament esportiva en acollir el campionat va ser la del Club Natació Barcelona en la seva vintena edició, a l'Escullera de Llevant de la ciutat, l'any 1926. Fins a celebrar-se sempre en piscina van ser necessaris alguns campionats mes fets en espais naturals. La darrera edició ubicada en un port correspon a la trentena, de l'any 1940 - primera desprès de l'enfrontament civil -, que tingué lloc a la dársena del port de Vigo.

Pel que fa a les mides de les piscines, naturals o esportives, s'alternen des dels 300, 250 o 100 metres dels primers anys, fins a les mides mes 'normalitzades' dels 50 o 33 metres. Cal recordar que a les primeres dècades del segle XX les piscines de 25 metres eren considerades poc menys que banyeres, només aptes per a escolars o per als banys. L'any 1961, a Sevilla, és la darrera ocasió en que el campionat es fa en una piscina de 33 metres, quedant establert ja per sempre la necessitat de disposar d'un equipament amb les dimensions olímpiques de 50 metres.

La ciutat de Barcelona ha estat molt present com a plaça dels successius campionats d'Espanya de natació, essent-ne seu en exclusiva entre 1907 i 1921, fins que a l'any següent de 1922 els campionats es traslladen a la ciutat d'Alacant, on l'equip català s'hi ha de desplaçar en barco. 

            Presència de Barcelona com a seu dels campionats, en % relatiu al total

Font: Elaboració pròpia

'L Campionats d'Espanya de Natació i Salts', un programa...

Els campionats de la cinquantena han estat encarregats per la 'Federación Española de Natación' (FEN) a la federació catalana (FCN), que se'n ocupa amb l'habitual eficàcia. Per tal de commemorar com cal una edició tan especial, la FCN edita un fullet o programa que consta de setze pàgines, algunes d'elles a color. 

Hem pogut rescatar el programa difusor de l'esdeveniment gràcies a la col·lecció de butlletins del club, guardada i enquadernada en onze volums per en Jaume Casas Segarra. Una de les seves particularitats és el fet que en Jaume hi adjuntava - a mes dels butlletins -, fullets i informacions relacionades amb competicions o altres esdeveniment lligats al Club Natació Montjuïc (**).

Portada a tot color del programa de mà del 'L Campionat d'Espanya de Natació i Salts', 
organitzat per la FCN a la piscina municipal de Montjuïc, del 13 al 15 d'agost de 1960.
Font: Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler.

Dedicatòria i Salutació del programa

L'entrada es dedicada al patriarca i fundador de la natació catalana i espanyola, en Bernat Picornell Richier, que el 1960 arribava als seus setanta-set anys, encara com a president de la FEN. 

Segueix una salutació del president de la FCN, en Mateo Molleví Ribera, on afirma:

"A Barcelona, cuna de la natación española, le ha sido concedida la organización de los Campeonatos de España de 1960... Y no creemos pecar de inmodestos si decimos cuan justa y oportuna nos parece esta concesión a una ciudad que, si empezó a competir en natación mucho antes que las demás del suelo patrio, no andó (sic) remisa a la hora de divulgar lo que iba aprendiendo.

... Nos cabe aún otro honor. Y es el de organizarlos, precisamente en el momento en que la natación española ha alcanzado su nivel internacional mas elevado; en un año en que han caído de forma espectacular y rotunda casi todos los 'records' de España."

 

Imatge d'en Robert Queralt Alentorn, aixecant la copa del primer lloc
per a la selecció catalana als campionats d'Espanya de 1954.

Composició del jurat tècnic, amb la imatge d'en Guillem Alsina Soto, campió 
d'Espanya dels 200 m braça en l'edició de 1959, a Vitòria-Gasteiz.

L'històric Queralt, dotze vegades campió d'Espanya entre 1950 i 1957, ja no va participar en aquesta edició, tot i seguir actiu en waterpolo, en quina selecció espanyola havia arribat a ser el jugador amb major nombre de participacions internacionals.

Pel que fa als equips arbitrals designats per aquesta competició, el seu llistat és un repàs històric a grans personalitats de l'arbitratge català i espanyol. D'entre els catalans trobem als Borrego, Gamisans, Domenech o Batallé; comptant també amb els castellans Sans Merten, Sanz de la Rica; el canari Arturo Rodriguez; o els vasco-navarressos San Gregorio i Espinosa.  

Aquest darrer, de nom Benjamín però conegut com a 'Mincho' - un dels pioners de la natació bilbaïna - comparteix campionat amb el seu fill, José Maria Espinosa Abando, qui encara amb catorze anys va nedar les proves de 400 i 1.500 m lliures. En 'Josemi', com era nomenat habitualment, es trobava als inicis de la seva carrera que el portaria a ser nombroses vegades internacional, i olímpic als jocs de Toquio 1964.

D'altre banda, com a jutges de salts trobem a en Josep Bernal amb en Diego Devesa, qui sería president del Montjuïc entre 1968 i 1972.

Taula de rècords, incloent-hi els de piscina de 50 metres.

Taula campions d'Espanya 1959, proclamats a Vitoria-Gasteiz.

En el doble full amb les taules de rècords destaca la foto de na Rita Pulido Castro, múltiple campiona d'Espanya i mes de quaranta vegades internacional. Va ser - junt amb Isabel Castañé López - la primera nedadora del país en participar en uns Jocs Olímpics, a Roma 1960, tot i no haver superat la mínima establerta. 

L'acompanya en Leopold Rodés Parés, nedador i waterpolista, l'home mes ràpid d'Espanya en aquells anys. Tot i ser inicialment exclòs de la selecció per anar als jocs de Roma, en el curs d'una pressa de temps oficial, organitzada per a l'ocasió, el 30 de juliol a la piscina de Montjuïc, va batre el rècord d'Espanya amb un temps llavors extraordinari. En Joaquim Morara, en la seva 'Historia de la Natación Española' (2a edició, 1965), ho explica així:

"... se propuso al Comité Olímpico español la inscripción de los siete citados, a la que se unió luego la de Rodés, que, picado en su amor propio, al verse no incluido en la selección por no haber logrado la marca que se exigía, apretó durante unos días, bien pocos, por cierto, y batió el rècord de España de 100 metros con 58 segundos justos..." (***)

Al marge de les informacions generals i les marques, referides als campionats, el fullet inclou la inevitable propaganda comercial. El principal patrocinador sembla haver estat la catalana 'Cerveza San Miguel', juntament amb la marca de banyadors 'Jantzen' i l'emprea especialitzada en instal·lacions i equipaments de piscines 'Bernal', comandada per en Josep Bernal Fatjó, de la saga dels Bernal, molt rellevant en l'ambient de la natació del país.

Publicitat de les pàgines interiors i de la contraportada del programa.

També apareixen, en format mes reduïda, les publicitats de 'La Real Electricidad', de la família Manguillot; i la de 'Joyeria-Relojeria-Plateria Cánovas', fundada per Alfons Cànovas Lapuente, el tan conegut i destacat president del Club Natació Barceloneta, primer, i del Club Natació Atlètic-Barceloneta, ja cap als anys finals del segle XX.

Sobre amb el mata-segells commemoratiu de l'esdeveniment i medalla 
d'or per als guanyadors de cada prova del campionat.
Font: Web todocoleccion.net

El cap de setmana anterior, del 5 al 7 d'agost, s'havien celebrat els Campionats Generals de Catalunya a la mateixa piscina de Montjuïc, amb un molt bon nivell general . D'aquella competició en surt la selecció que ha de representar a la FCN als campionats d'Espanya:

Retalls de 'El Mundo Deportivo' del dilluns 8 d'agost de 1960 amb els seleccionats
 de la FCN per a participar als Campionats d'Espanya del cinquantè aniversari.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En cada prova la federació respectiva presenta dos participants, encara que se'n han seleccionat tres per tal de cobrir possibles incidències.

Els seleccionats del C.N. Montjuïc són els nois Josep A. Abadias i  Juan A. Molinero, acompanyats per les noies Carme Ramos, Nuria Llonch, Carme Medina  i 'Tina' Boira. A l'hora de la veritat Carme Medina va nedar el relleu dels 4 x 100 m lliures, mentre que la 'Tina' Boira no va arribar a participar als campionats. 

Els quadres que presentem tot seguit mostren els podis de cadascuna de les proves disputades, en categories masculina i femenina, senyalant el temps del primer classificat de cada cursa.

       Homes

        Dones

Font: Elaboració pròpia

Els noms ressaltats en vermell corresponen als seleccionats del Club Natació Montjuïc que van assolir podi en una prova individual. El butlletí del club es va fer ressò en la seva portada de tres dels participants, socis de l'entitat:

Juan Antonio Molinero Varas, Carme Ramos Lombardero i Josep Antoni 
Abadías Finós. Portada del butlletí del CNM n. 132 de setembre de 1960.
Font: Arxiu JCE

Pel que fa a les seleccions guanyadores d'aquesta cinquantena edició, ho va ser en ambdues categories la de la 'Federación Canaria de Natación', que es va imposar a les de les federacions catalana i castellana, respectivament.

Abans que en la vint-i-vuitena edició dels campionats, l'any 1934, la classificació general per equips passés a fer-se per federacions, el Club Natació Barcelona havia dominat 26 de les 27 edicions anteriors. Només havia estat superat 'formalment' l'any 1924, quan la competició va tenir per seu la dàrsena del port de Donostia. Sembla que diferents incidències administratives van fer que el Barcelona participés des de la segona jornada fora de concurs, de manera que l'entitat organitzadora, el 'Club Deportivo Fortuna', va tenir el camí expedit per a ser-ne el guanyador per equips.

A quest mateix any del 1934, s'esdevé a la piscina de Montjuïc la primera derrota real en categoria masculina dels nedadors catalans, que es veuen superats per l'equip de la federació castellana - majoritàriament amb nedadors del Canoe - liderats per el magnífic entrenador Enrique Granados Gal. A partir de 1940 la hegemonia en la categoria d'homes es va alternant entre els representants de les federacions castellana, canària i catalana.

Pel que fa a la categoria femenina, les nedadores de la federació catalanes mantindran el seu lideratge en les primeres catorze edicions d'aquest format de classificació, fins a que en la quaranta-dosena convocatòria són superades per les de la federació canària, amb les quals s'aniran alternant, fins a arribar a aquesta edició del 1960 que avui rememorem.

Josep Castellví

(*) El 'Arenas Club' de Getxo té els seus orígens a l'any 1909, encara que aquest nom no el rep fins a l'any 1917. Essent un club poliesportiu, la natació va ser als primers anys del segle XX un dels elements dominadors de les seves activitats. L'any 1.924, junts amb el 'Sporting Club', el 'Sestao' i el 'Club Deportivo Bilbao' funden la 'Federación Vizcaína de Natación Amateur'. L'any següent, a mes del campionat d'Espanya, participen i guanyen per equips el 'I Campionato de Vizcaya' de natació, celebrat a la mateixa dàrsena d'Arriluce-Algorta els dies 15 i 16 d'agost.

(**) En Jaume Casas Segarra va emparentar per matrimoni amb la família Tauler, en casar amb Ampar Tauler Gou. Ell mateix va ser un molt rellevant esportista del C.N. Montjuïc, especialment en la modalitat d'activitats subaquàtiques i de pesca submarina, de les que en va ser un gran impulsor, assolint també grans resultats personals. La seva col·lecció de butlletins, curosament conservada i donada per el seu fill Josep Casas Tauler, ha estat un valuós material de documentació per al nostre bloc

(***) El 'Comité Olímpico Español' (COE) va inscriure al Jocs Olímpics de Roma 1960 a vuit homes: Leopold Rodés, Emilio Díaz, Guillem Alsina, José M. Cossio, Julio Cabrera, José V. León, Heriberto de la Fe i Miquel Torres; y dues noies: Isabel Castañé y Rita Pulido. En el campionat d'Espanya que avui analitzem es va donar el cas que en Jordi Flaquer va guanyar en els 200 m. braça als dos nedadors ja inscrits als jocs per el COE. Com que la inscripció era tancada, finalment el COE i la FEN van decidir convidar a en Jordi Flaquer a anar a Roma amb l'equip, encara que no va poder participar en els jocs. L'equip espanyol de waterpolo, llavors entrenat per l'hongarès Lajos Rajki,  no va ser a Roma, en haver perdut el preolímpic celebrat a Camogli, essent derrotat, 7 a 6, per l'equip francès.

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (I). Dutxes i banys per els barris treballadors...

30 de març 2024

Antecedents

L'any 1920 un grup de banquers catalans 'nacionalitzen' la 'Societé Générale des Eaux der Barcelone', empresa franco-belga creada l'any 1867 a la ciutat belga de Lieja, que abasteix d'aigua els habitatges i les industries de Barcelona i els seus municipis veïns, i passa a nomenar-se 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB). L'home clau de l'operació financera és en Josep Garí Gimeno, conseller delegat de la banca de negocis Arnús Garí, qui passarà a exercir càrrecs similars en la propia SGAB i, en el seu moment, en la seva filial 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (BPB) (*).

Per bé que l'empresa BPB es constitueix davant notari el dia 8 de novembre de 1939, no podem fer-nos una idea cabdal de la seva missió i de les finalitats que persegueixen els seus fundadors, en especial la SGAB - l'actual AGBAR - que aporta el 90 per cent del seu capital social, sense fer una ullada als antecedents de la societat barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX.

Higiene i epidèmies

La Barcelona de mitjans segle XIX és qualsevol cosa menys salubre i higiènica. Les epidèmies hi són recurrents. Especialment ho es la del còlera, que s'havia convertit en endèmica un cop arribada a Europa a partir de 1830, amb brots a Barcelona el 1834, 1854, 1865 i 1874. El de mes gravetat, sens dubte va ser el dels anys 1874-1875, que causà una gran mortandad.

El 'Dispensari de la mort', segons una caricatura del 'Post Magazine'
del Regne Unit, publicada els anys cinquanta del segle XIX.
Font: Hemeroteca Post Magazine

La població trobava l'explicació de l'extensió de la malaltia en la característica miasmàtica de l'aire, que es pensava que exercia com a via de contagi. En paraules del professor de la UPC, Manel Guàrdia Bassols:

"Els miasmes, emanacions dels sòls i de les aigües impures, es creien els causants del contagi, i la pudor n'era el símptoma mes immediat. Per evitar l'amenaça pútrida, calia evitar les aigües superficials i estancades, i les seves emanacions mefítiques".

A mes del gran increment de la població, tancada encara en les seves muralles, l'abastiment d'aigua per els habitatges es feia mitjançant pous, sovint instal·lats als patis de les cases o dels edificis. N'hi havia prop de 4.500 l'any 1858, amb l'agreujant que l'eliminació de les aigües fecals s'efectuava en els mateixos habitatges mitjançant pous negres, generalment propers als de l'aigua de boca i serveis, de manera que les filtracions que s'hi produïen feien que la contaminació fos assegurada. Ildefons Cerdà, en la seva 'Teoria de la construcción de ciudades' (1867), reflexiona sobre el sistema de pous que:

"Ignoramos las cualidades que tendrían en tiempo remotos, pero lo que es en el dia de hoy, todos saben que son aguas estancadas y poco aireadas, que por su filtración a través de los terrenos... empapados como están en las filtraciones seculares de los pozos negros, acaban de adquirir el complemento de su insalubridad..."

Paulatinament s'anirà progressant en els coneixements de la microbiologia que permetran determinar els bacteris i altres elements causants de les diferents epidèmies. La febre tifoidea va ser una altre de les epidèmies que sovintejaren. Encara l'any 1914 se'n va viure a Barcelona una greu recidiva de la mateixa, que va causar una fundada preocupació, a mes d'una elevada mortandad.

Aquestes mancances en els coneixements científics i en les mesures d'higiene, personals i col·lectives, foren causa d'un prolongat sentiment d'odi i desafecció cap els serveis de subministrament d'aigües, que els ciutadans consideraven, amb alguna part de raó, cars i insalubres. Tampoc les relacions de la companyia d'aigües amb les autoritats locals eren gens satisfactòries, marcades per la desconfiança mutua i amb les recurrents crides polítiques a la municipalització d'aquest servei.

Encara hi havia espai per a l'humor. Retall del setmanari 
'La Campana de Gràcia', del dia 23 de juliol de 1892.
Font: Hemeroteca ARCA

Abans de trobar els patògens causants de les sovintejades epidèmies, a mitjans del segle XIX es va anar imposant al Regne Unit el convenciment empíric que les deficients condicions higièniques personals i de les aigües afavorien la propagació de moltes d'aquestes malalties. 

D'aquest convenciment a propugnar la necessitat de banys públics, oberts a tots els segment de la societat, hi havia un pas que es va donar inicialment a Anglaterra, però que des de mitjans segle s'estén també per el continent. 

A Barcelona hi ha nombrosos exemples de banys, sempre de caràcter privat. És a l'any 1929 quan l'ajuntament aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tudurí com allotjament dels visitants de l'Exposició Internacional, per a fer el que es va anomenar les 'Termas Municipales' en els baixos de l'hotel n 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

El seu equipament era molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones, on a cadascun dels espais respectius hi havia una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic durant el període de les exposicions de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van obrir per tal de sevir com a estatge del Club Femení i d'Esports, entre 1932 i 1937. 

La Vanguardia del 11 d'abril de 2015 recorda el moment de la inauguració 
el 25 d'octubre de 1932 de la concessió feta al Club Femení i d'Esports 
de l'usdefruit de les termes de la Plaça d'Espanya, .
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment cobertes, totalment o parcial, emprant l'espai resultant per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta foren tancades. Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. 

Amb la desafortunada reforma de la plaça feta per els jocs olímpics de 1992, els altres edificis van ser enderrocats, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici restant, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus arxius i la biblioteca de l'institut.

Local 1. Ronda de Sant Pau 46

BPB inicia les seves activitats a finals de l'any 1939. Els estatuts de l'entitat senyalen quin ha de ser el seu objectiu social:

Primera plana i retall dels estatuts de BPB on consten els dos primers articles.
Font: Arxiu AGBAR

El primer local de la societat és el de la Ronda de Sant Pau 46, en uns terrenys llogats a na Àngela Viñas, on s'hi construeixen 31 dutxes i 12 banys per a homes; 15 dutxes i 8 banys per a dones; una piscina de 18 x 7 m, amb fondàries que van de 1 a 2,20 m; a mes de serveis complementaris de barberia i perruqueria, neteja de sabates i bar. En Lluís Bonet Garí (**) és l'arquitecte que s'encarrega de totes les instal·lacions que BPB arriba a fer a Barcelona.

Plànol de seccions del projecte original de l'arquitecte Lluís Bonet Garí 
de les instal·lacions de BPB a la Ronda de Sant Pau de Barcelona.
Font: Arxiu AMCB

En el seu moment al bloc de 'Memòries del Montjuïc...' vam publicar una entrada dedicada específicament a la 'Piscina de la Ronda', tant entranyable per a diferents generacions d'esportistes del Club Natació Montjuïc. Teniu l'enllaç a 

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/el-montjuic-la-piscina-de-la-ronda.html

La Ronda, piscina de la Escola Pia Sant Antoni

El Club Natació Montjuïc, un dels principals usuaris de la piscina de la Ronda de BPB, es trasllada a la piscina municipal de la veïna plaça Folch i Torres el mes d'octubre de 1966. A finals dels anys seixanta BPB deixa d'operar a les instal·lacions de la Ronda, que farà servir en part com a magatzem de l'entitat mentre l'equipament es va deteriorant. 

L'any 1974, un cop BPB ja ha abandonat el lloguer d'aquest estatge, els propietaris el lloguen a l'Escola Pia de Sant Anton. L'objectiu dels escolapis és doble:

  • Fer servir la piscina com a aula de natació per els alumnes de la seva escola
  • Crear el club esportiu de l'Escola Pia, quins potencials usuaris de la renovada instal·lació poden ser el gruix de familiars dels actuals alumnes, sumats als ex-alumnes de la institució i les seves famílies

A dalt. Imatge de l'estat quasi ruïnós en que es troba l'equipament 
en fer-se'n càrrec l'Escola Pia l'any 1974.
Sota. Perspectiva similar un cop fets els treballs de reforma el mateix any.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Fts. SI

El contracte s'estableix entre l'escola, representada per el seu rector Ramón Tarros Esplugas, i l'empresa CAFUR, administradora de l'espai, representada per Ròmul Corominola Lloveras. El lloguer s'estableix en 25.000 ptes. mensuals.

Encara que no sigui a nivell institucional, se segueix mantenint un vincle entre els nous gestors i el Montjuïc, atès que el responsable tècnic de la piscina, com a ensenyant de natació, és en Enric Canela, un dels socis primerencs del club que ha estat nedador i directiu de l'entitat. Mes endavant serà ajudat per en Dani Cama, també antic nedador i soci del Club Natació Montjuïc.

La Piscina de la Ronda ja renovada sota la gestió de la Escola Pia de 
Sant Antoni, durant una classe escolar a finals dels anys setanta.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya. Ft. SI

Per mes de dotze anys els escolapis gestionen aquest equipament, que finalment lliuren als seus administradors '... a su disposición, libre y vacuo...' ,com exigien els cànons legals del moment,  el mes de juliol de 1987. Són les acaballes del curs escolar i la lletra de desistiment del lloguer la signa el nou Rector de l'Escola Pia, en Jaume Romans Roset.

Lletra de desistiment del lloguer de les instal·lacions de la Ronda 
de l'Escola Pia de Sant Antoni, el mes de juliol de 1987.
Font: Arxiu Provincial de la Escola Pia de Catalunya.

Amb diferents vicissituds la Piscina de la Ronda seguirà en actiu fins a mitjans d'aquest passat any de 2023, en que va ser enderrocada per a poder-hi fer els nous habitatges de lloguer social previstos, en quins baixos i soterrani s'hi ha d'encabir el nou 'Gimnàs Social Sant Pau'.

Aquesta entitat, com a societat cooperativa, és qui n'ha estat el darrer gestor tot i que ara de manera provisional s'ha hagut de traslladar a Ciutat Vella, al  carrer de les Floristes de la Rambla n. 10, a tocar del mercat de La Boqueria, on els socis cooperatius segueixen oferint els seus serveis, mancats de l'espai de piscina, amb el mateix esperit social que els ha guiat des de que a principis dels anys deu d'aquest segle se'n van fer càrrec.

Local 2. Sèquia Comtal 4 i 6

La SGAB era propietària d'uns terrenys ubicats al Clot, entre els carrers de la Sèquia Comtal i d'Aragó. El solar, de format irregular, va ser escollit per situar-hi el segon local de la filial BPB. 

El Clot és un barri poblat des d'abans de l'edat mitjana, quan era conegut com a Clot de la Mel. Situat al voltant del Rec Comtal va veure com creixien al seu entorn tot un seguit de molins fariners en la seva majoria, encara que alguns també donaven servei a d'altres tipus d'indústries, fonamentalment de teixits. A la vegada era habitual trobar-hi la presència de les hortes, que aprofitaven les facilitats per a l'obtenció de l'aigua derivada del veïnatge al Rec Comtal.

Els plànols van ser encarregats novament a en Lluís Bonet Garí, amb la particularitat que en aquest cas a mes dels locals de banys públics localitzats als baixos, la societat d'Aigües de Barcelona aprofita el solar per a la construcció de 36 habitatges en un edifici de sis pisos, lleugerament retirat del frontal de la planta del carrer.

Plànol del frontal i seccions de la terrassa generada en l'edifici del Clot 
on s'ubica el segon local de BPB, al carrer de la Sèquia Comtal n. 4 i 6.
Font: Arxiu AGBAR

Encara que inicialment es preveia la construcció d'una piscina, en el projecte definitiu del mes de juliol de 1942 aquesta queda descartada, essent substituïda per el projecte d'un cinema que tindria la seva entrada independent pel carrer d'Aragó. 

Com informa el professor Enric H. Marc  - en el seu bloc Bereshit - en l'emplaçament del solar on s'ha de construir el nou equipament de la SGAB i de BPB hi havia hagut un dels molins fariners del barri, el qual havia estat substituït, curiosament, per un dels primers cinemes del Clot, amb el nom de 'Cinematógrafo Recreo Martinense'.

Imatge d'un dels primers cinemes del Clot, ubicat al mateix solar 
del carrer de la Sèquia Comtal on han d'anar els banys de BPB.
Font: Bloc Bereshit. enarchenhologos.blogspot.com. Ft. SI

En qualsevol cas, finalment el cinema previst com a substitut de la piscina també va ser desestimat i en el seu lloc la SGAB va habilitar l'espai com a magatzem.

La inauguració d'aquest segon local va tenir lloc el 3 de febrer de 1943, amb l'habitual presència d'autoritats municipals i d'altres estaments barcelonins que foren ateses pels primers representants de BPB i de la SGAB, encapçalats per en Josep Garí Gimeno, conseller delegat d'ambdues empreses, i en Josep M. Soler Nolla, director de la societat matriu, acompanyat d'en Joan Mercè Bernet, director de BPB.

Retall del diari La Prensa del 3 de febrer de 1943, amb l'anunci de la 
inauguració dels banys del carrer de la Sèquia Comtal, al Clot.
Font: Hemeroteca ARCA

Imatge dels nous equipaments on s'observa clarament l'entrada als banys 
pel carrer de la Sèquia Comtal i el perfil retirar de l'edifici d'habitatges.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

L'oferta d'aquest nou establiment inclou els serveis d'higiene personal, a mes de barberia i perruqueria. En concret disposa de 18 dutxes i 12 banys per a dones i 31 dutxes i 13 banys per a homes. Els preus de les dutxes es de 1'50 ptes per servei i el dels banys de 2'50. L'empresa ofereix abonaments a uns preus mes ajustats i en tots els casos inclou en el preu tovallola - 'sábana' -, sabó i en el cas dels establiments amb piscina trajo de bany. Com informa en els cartells inicials, en cas que els usuaris es porti algun d'aquests element des de la seva casa el preu no els pot ser rebaixat.

Aquests preus són vigents per els dos primers equipaments de l'empresa i van anar variant amb els anys, naturalment a l'alça, per bé que sempre es van mantenir dins d'uns marges d'oferta popular, orientada a la màxima captació de la població dels barris on s'insereixen els serveis.

Cartell amb els anuncis dels serveis i els preus a les 
instal·lacions de BPB als primers any quaranta.
Font Arxiu AGBAR

Un servei que era present en tots els estatges de l'empresa és el de barberia per a homes i perruqueria per a senyores - el servei unisex no havia arribat encara -. No cal dir que totes les instal·lacions de BPB disposaven de les darreres novetats en ordre a l'escalfament i la depuració de les aigües utilitzades en els seus serveis. Inicialment les seves calderes funcionaven amb carbó, fins que al cap de poc temps aquesta font d'energia va ser reemplaçada per el fueloil, en ordre a mirar d'abaratir costos i de fer mes eficient el servei.

Imatge de la barberia ubicada al segon local de BPB, a la Sèquia Comtal.
Font: Arxiu Agbar. FT. SI

Els banys de la Sèquia Comtal, com els altres establiments similars de BPB, van deixar de prestar serveis a finals de la dècada dels anys seixanta. En el cas del Clot els locals que acollien els banys segueixen existint, essent destinats a acollir comerços de diversa índole.

Local 3. Travessera de Gràcia 218

La SGAB disposa d'un altre solar a la Travessera de Gracia on, de manera quasi simultània a l'operació de la Sèquia Comtal, construeix un edifici d'habitatges amb sis plantes i àtic, amb un total de 26 pisos. En la planta baixa i el soterrani es preveu la creació del tercer local de BPB.

Vista exterior de l'edifici de Travessera 218 
que inclou el tercer local de BPB.
Font: ANC. Ft. G. Casas

El projecte s'encarrega, novament, a en Lluís Bonet Garí que preveu la construcció d'una piscina de mides reglamentàries de 25 x 12 m, encara que les fondàries no ho són, doncs a la part poc profunda sols hi ha 80 cm, cosa que obligarà a que en els partits de waterpolo fets a Travessera la porteria d'aquell costat hagi de tenir unes mides molt superiors a les habituals, per tal de compensar l'avantatge que el porter es pot impulsar en el fons de la piscina.

Pel que fa als serveis el nou estatge disposa de 20 dutxes i 12 banys a la zona de dones i de 35 dutxes i 17 banys a la d'homes. Compta també amb els complements de neteja de sabates, barberia i perruqueria i zona de bar. Es tracta, sens dubte, de la instal·lació mes completa de les tres que disposarà BPB. L'oferta d'aquest tercer establiment s'orienta als barris de Gràcia, Eixample Dret i Guinardó.

Plànol de secció transversal de la sala de piscina segons el projecte de Lluís Bonet.
Font: Arxiu AGBAR

Imatge de la sala de piscina des de darrera del trampolí de salts.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Una característica específica d'aquest nou local la trobem en la figura d'en Joan Mercè Bernet, en qui concorren dues responsabilitats diferenciades que s'enllacen en aquesta instal·lació. D'una banda és el director de l'empresa BPB - i ho serà fins a la seva jubilació - i de l'altre és soci del Club Natació Catalunya i accedeix a la presidència d'aquest precisament en el període 1943 - 1946. A mes d'aquesta feliç coincidència, en el primer pis del nou edifici s'hi radiquen les oficines de BPB.

A diferència de la Ronda Sant Pau, en aquesta ocasió abans d'inaugurar-se la piscina ja compta amb un usuari preferent en la figura del Club Natació Catalunya.  Aquesta gran oportunitat per a l'entitat la vincula de manera històrica al barri de Gràcia per mes de vint anys i permet que superi un període de greus dificultats passat els anys anteriors. L'usdefruit de la nova instal·lació li permet anar desenvolupant el seu futur esportiu amb renovat optimisme, essent a mes una de les poques piscines cobertes de Barcelona que compta amb possibilitats d'entrenar els salts.

La premsa local es fa ressò d'aquesta oportunitat per el C.N. Catalunya:

Retall de 'La Hoja del Lunes' del 30 d'agost de 1943. A la noticia apareix el doble 
vessant de Joan Mercè, com a director de BPB i com a president del Catalunya.
Font: Hemeroteca BVPH

La inauguració oficial succeeix el dimarts 26 d'octubre de 1943, amb un cert retard en les previsions fetes a l'agost. Assisteixen les autoritats civils i militars locals, incloent el president de la FCN Lluís Santacana Faralt. Reben les atencions d'en Josep Garí Gimeno i Josep M. Soler Nolla, conseller delegat de la SGAB i de BPB i director de la SGAB respectivament, a qui els acompanya en Joan Mercè Bernet, com a director de BPB.

El president de la FCN, Lluis Santacana, s'adreça al director de la SGAB felicitant-lo 
per la tasca feta, amb motiu de l'obertura de la nova piscina de la Travessera.
Font: Arxiu AGBAR.

En aquesta data oficial es disputen unes proves socials de natació que guanyen Clapès, González, Esteller i Mary Bernet en les proves individuals. La inauguració esportiva té lloc el dissabte 30 d'octubre amb un festival de natació, waterpolo i salts que compta amb la participació d'altres clubs convidats.

En tractar-se de l'equipament mes complert dels tres que posseeix l'empresa, el local de Travessera es converteix en una mena d'emblema de BPB, que utilitza la seva imatge de manera habitual en les promocions. El relleu que es dona a aquest nou equipament arriba al punt d'instal·lar-hi l'any 1946 una gran novetat, com són els 'Baños de vapor corriente y revalorizado con aire caliente' que s'apliquen de manera individual en una mena de bany turc personalitzat.

Anunci a 'La Prensa' del 18 de novembre de 1943 de la nova instal·lació, amb 
inclusió de tots els industrials que han participat en la seva construcció.
Font: Hemeroteca ARCA

Anunci de BPB publicat al setmanari 'Destino' el 15 de febrer de 1947, amb 
l'exclusivitat dels banys de vapor per a l'equipament de Travessera.
Font: Hemeroteca ARCA

Corol·lari

En el curt període de menys de cinc anys BPB ha completat el seu cicle d'ofertes de banys públics en zones de la ciutat de Barcelona molt poblades i amb una renda disponible inferior a la mitjana. La tasca feta és en la línia que s'han proposat els seus impulsors, fonamentalment la SGAB.

En les comunicacions de l'empresa s'arriba a parlar de tres possibles equipaments mes a Sants, Poble Nou i Sant Andreu. La seva labor és clarament substitutòria de la que no està portant a terme l'ajuntament de Barcelona. Aquest manifesta repetidament la manca de possibilitats financeres per posar en marxa un pla similar al realitzat per BPB. 

Les úniques piscines cobertes municipals segueixen sent la de les 'Termas Municipales' construïdes el 1929, tot i les seves reduïdes dimensions que les incapaciten per a la pràctica esportiva. A mes es troben fora de servei i a partir de 1940 seran eliminades, utilitzant-se només les instal·lacions de dutxes i banys. 

No serà fins a l'any 1960 que s'inauguri la primera piscina municipal coberta a la ciutat - Poble Nou -, mentre que la segona trigarà encara sis anys mes, fins a 1966 - Plaça Folch i Torres -. 

Josep Castellví

(*) Josep Garí Gimeno (1886-1965) ha estat un dels financers catalans de mes relleu els dos primers terços del segle XX. Mitjançant la banca Arnús Garí va ser una presència constant en les operacions de renacionalització d'algunes de les grans empreses que operaven a la ciutat de Barcelona, com ara la 'Societé Générale des Eaux der Barcelone', o la 'Tramways de Barcelona'. Militant actiu en el catalanisme de dretes, va ser un estret col·laborador d'en Francesc Cambó a qui acompanyà en el consell d'administració de la CHADE. Desprès de la guerra es va centrar en l'expansió de la SGAB participant en els seus projectes de diversificació, com ara l'empresa BPB de la qual va ser fundador i conseller delegat.

(**) L'arquitecte Lluís Bonet Galí (1893-1993) es forma al costat d'en Josep Puig Cadafalch. L'amistat amb aquest el porta al coneixement de Antoni Gaudí, amb qui va establir una bona relació anant a visitar-lo sovint a les obres de la Sagrada Família. Amb d'altres arquitectes va continuar les obres del temple, de les quals en fou director entre 1971 i 1980. En l'obra civil, a mes de la col·laboració amb BPB, destaca l'edifici de l'Institut Nacional de Previsió i Banc Vitalici al Passeig de Gràcia de Barcelona.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic