La ineluctable roda del temps ens ha portat, novament, a les vigílies de les festes de Nadal i Cap d'Any. Tal com hem vingut fent en aquests darrers quatre anys, ens disposem a fer-ne una aproximació emprant en aquesta ocasió les pàgines del butlletí del club.
La revista social va estar donant informació de les activitats del nostre Club Natació Montjuïc des del seu primer número, del novembre de l'any 1946, fins als darrers ja ben entrada la primera dècada del segle XXI. Ho va fer primer de manera irregular, fins arribar a sortir amb periodicitat mensual molts anys, tot i que en els darrers temps la seva sortida era més esporàdica. Un recorregut de més de seixanta anys en els que aquesta eina s'ha estat convertint en 'la memòria feta paper' de l'entitat.
Avui recuperem alguna de les vegades de les dècades dels vuitanta i noranta del segle XX en que la revista va servir per a felicitar les festes als seus associats, esportistes, simpatitzants i anunciants.
Portada del n. 342, d'octubre-novembre de 1983. Font: Arxiu JCE (1)
De manera excepcional, en aquest cas es dona la circumstància que la portada ha estat dissenyada i signada per un mateix associat de l'entitat, que s'identifica amb el seu número de soci: el 8166; a la vegada que, molt discretament, a la dreta de la bandera verd-i-blanca ens deixa constància del seu cognom: ALTARRIBA.
Portada del n. 355, d'octubre-desembre de 1986.
La particularitat d'aquesta felicitació, amb un text formalment lacònic, rau en la seva imatge. Els Reis d'Orient són encaminats al portal de Betlem per una estrella formada amb les anelles de la candidatura de Barcelona 92, quines lletres apareixen en la seva estela.
La referència és prou clara: el divendres 17 d'octubre de 1986 - poc més de seixanta dies abans - en Juan Antonio Samaranch ha pronunciat a Lausanne allò de: '... a la ville de - en des moments - a la ville de Barcelona...'. El que segueix ja forma part de la història de la ciutat i de l'esport...
Portada del n. 367, del desembre de 1990.
Avançant a l'any 1990 ens trobem amb aquesta portada que, tot i que la revista ja és en color, ha estat dissenyada en blanc i negre i amb els bons desitjos en vermell. El text recupera alguna e les formes tradicionals de salutació i expressió que corresponen a aquestes dates.
Retall del n. 387, del novembre de 1997.
En aquest cas l'expressió referent ales festes de Nadal no ocupa la portada. Es troba situada en un requadre de la part inferior de la pàgina 23, on l'acompanyen altres informacions referides al 'II Aquatló Club Natació Montjuïc', que ha tingut lloc el 7 de setembre d'aquell any.
Imatge del poeta Joan Salvat Papasseit en un retrat fet per en Jaume Guardia l'any 1923. Font: Fonoteca
Tot i sortir-se del marc del butlletí, no volem deixar de referir-nos al fet que aquest any de 2024 s'ha commemorat el centenari del traspàs d'en Joan Salvat Papasseit (1894-1924), qui en la seva forçosament breu obra literària ha deixat escrits alguns dels més bells poemes de la literatura catalana. En reproduïm aquí l'intitulat 'Nadal', que s'integrava en el seu llibre 'L'irradiador del Port i les Gavines', publicat el 1921.
Bones festes de Nadal i Cap d'Any
Felices fiestas de Navidad y Fin de Año
Joyeux Noël et bonne année
Happy Christmas and New Year
Buon Natale e Anno Nuovo
عيد ميلاد سعيد ورأس السنة الجديدة
Καλά Χριστούγεννα και Πρωτοχρονιά
Memòries del Montjuïc
(1) Totes les reproduccions de la revista social pertanyen a l'arxiu JCE, de manera que no anem reproduint la font en cadascuna d'elles.
Els dies que van del 18 al 21 de febrer de 1988 van tenir lloc a la ciutat de Madrid, en les instal·lacions del 'Centro Natación Mundial 86', les proves corresponents al Campionat d'Espanya de natació d'hivern. Disputat en piscina de 25 m, van ser una de les primeres proves de l'any olímpic, que havia de tenir la seva culminació en els Jocs de Seul.
En el 'Butlletí' d'avui hem hagut de recórrer a dues publicacions diferents. D'una banda es tracta de la revista pròpia del Club Natació Montjuïc, que si bé al llarg de molts anys va tenir una periodicitat mensual, en aquells moments passava per un període d'edició irregular, amb el resultat que aquest campionat no hi va quedar reflectit.
Per a poder complementar la informació hem recorregut a la revista 'CROL', publicació de la Federació Espanyola de Natació (RFEN) que des de l'any 1965 venia donant testimoni de les activitats aquàtiques més rellevants del país.
La informació del Campionats d'Espanya d'Hivern de 1988
El primer campionat d'Espanya d'hivern es va celebrar a la piscina Moscardó de Madrid l'any 1958, amb una reglamentació que només permetia participar als homes; on no s'hi contemplava cap tipus de classificació general, ni de clubs ni de federacions. El 1988, per tant, s'acomplia la trenta-unena edició d'aquests campionats.
Portada de la revista 'CROL' n. 276, del mes de febrer de 1988, contenint el reportatge sobre el 'XXI Campionat d'Espanya de Natació d'Hivern'. Font: Revista 'CROL', de la RFEN
Composició de l'interior de la revista 'CROL' n. 276, amb el comentari del redactor Emilio Gorgojo i algunes imatges, entre elles la d'en Dani Serra, del Montjuïc. Font: Revista 'CROL', de la RFEN. Ft. F. Sevillano
En aquest campionat hi participen 414 esportistes, 182 nois i 232 noies. Representen fins a 84 clubs, el que constitueix un rècord pel que fa al nombre d'entitats. Per primera vegada la competició es desenvolupa en quatre jornades i avançant-ne les dates al mes de febrer, el que és considerat com a molt convenient per la major part dels tècnics, atesa la densitat de la temporada prevista en aquest any olímpic.
Es disputen el mateix nombre de proves masculines com femenines, tretze d'elles individuals i els habituals relleus de 4x100 i 4x200 lliures, i els 4x100 estils.
L'equip del C.N. Montjuïc
Respecte de la temporada anterior, 1986-1987, l'equip del Montjuïc s'ha vist privat d'alguns nedadors significatius, com els germans Escalas i en Harri Garmendia. Aquestes absències han estat parcialment compensades per la incorporació d'en Sergi López i de la nedadora Imma Tarragó.
El conjunt blanc-i-verd es format per 10 noies i 16 nois, al front dels quals hi ha en Jordi Murio Fisa, qui s'estrena en un campionat d'Espanya com a entrenador del club, pel qual ha fitxat als inicis de la temporada 1987-1988.
Composició dels equips masculins i femenines del C.N. Montjuïc al Campionat d'Espanya de Natació d'hivern 1988. Font: Elaboració pròpia
Els nois prenen part en totes les proves menys en els 50 m lliures. Pel que fa a les noies, només manca representació en els 50 m lliures i en els 100 i 200 m papallona.
Els components de l'equip masculí es classifiquen entre els deu primers en un total 29 ocasions, incloent-hi els relleus. S'assoleix el primer lloc en els 400 i 200 m. lliures, a càrrec d'en Dani Serra amb uns temps de 3.50.93 i 1.48.14, respectivament; així com en els relleus de 4x100 i 4x200 m lliures. El mateix Serra estableix dos rècords d'Espanya absoluts, aconseguits en la cursa dels 200 lliures - amb el temps ja esmentat - i en el relleu dels 4x100 lliures, en marcar 50.78 en la seva primera posta.
També obtenen posicions de podi el mateix Serra, 3er en els 100 m lliures; Ricard J. Valdivia, 2n en 400 m estils; Lluis Campins, 3er en 200 m braça; Joan P. Rodríguez, 3er en 200 papallona i Jordi Martí, 3er en 1.500 lliure. A la vegada el relleu de 4x100 estils s'ha proclamant subcampió.
Imatge de grup de l'equip del C.N. Montjuïc als XXXI Campionats d'Espanya de Natació d'hivern, presa a les escales del complex 'Centro Natación Mundial 86'. Font: Arxiu JCE, fons Jordi Murio. Ft. SI
Pel que fa a les noies del Montjuïc, es classifiquen entre les deu primers de cada prova en un total de setze ocasions. No resulten guanyadores en cap de les proves, però obtenen lloc de podi Yolanda Salvador, 3a en els 800 m lliures; així com els relleus de 4x100 i 4x200 m lliures, que assoleixen el subcampionat
Del conjunt de puntuacions obtingudes en resulten les classificacions per equips definitives, essent els nois guanyadors de la categoria masculina, per davant del Sabadell i del Canoe, mentre que les noies es posicionen en segon lloc, superades per el Sabadell i davant del Canoe. La sumatòria de les dues categories dona com a guanyador conjunt del campionat a l'equip del Club Natació Montjuïc, amb un total de 684 punts; superant al Sabadell - 561 - i al Canoe de Madrid - 404 -, segon i tercer respectivament.
Retall de la revista 'CROL' n. 276, amb les classificacions per equips. A la foto trobem, a l'esquerra, al nedador del Montjuïc Ricard Valdivia, un dels que eren entrenant-se als U.S.A en aquells moments. Font: Revista 'CROL', de la RFEN. Ft. F. Sevillano
Un immillorable inici de la nova etapa
Amb aquest debut a les competicions d'abast nacional el nou entrenador, Jordi Murio, inicia una nova etapa que s'allargarà, amb alguna interrupció, fins a les acaballes del segle en curs.
De les cinc anteriors edicions del campionat d'Espanya d'hivern - entre 1982 i 1986 - el Montjuïc n'havia guanyat quatre amb l'equip masculí. La política esportiva, però, en general estava orientada a l'adquisició de nedadors ja formats en d'altres clubs, als quals se'ls fitxava per un temps determinat. La tasca de formació dels joves nedadors havia estat pràcticament abandonada.
Aquest i d'altres èxits que han de seguir en les properes competicions, nacionals i internacionals, refermaran una nova línia d'actuació que, sense oblidar el treball d'elit, centrarà gran part des seus esforços en la construcció de noves fornades de nedadores i nedadors, partint des de la base mateixa del club, tot retrobant una històrica tradició del club que havia cimentat gran part dels seus èxits en la tasca formativa, que tenia com a fonament els tradicionals cursets de natació de l'entitat.
Retall del butlletí n. 357 del C.N. Montjuïc, d'abril-desembre de 1987, informant de l'arribada del nou entrenador, en Jordi Murio Fisa. Font: Arxiu JCE. Ft: SI
En aqueta tasca en Jordi Murio comptarà amb el suport i la col·laboració de la seva companya professional i de vida, na M. Pilar Escriche 'Mapi', qui serà la referència i l'autèntic puntal en la feina de perfeccionament i millora de les noves promocions de nedadores i nedadors del Club Natació Montjuïc.
Amb motiu del lliurament del 'I Premi a l'Excel·lencia' atorgat per l'INEF de Catalunya a en Jordi Murio l'any 2018, aquest el va voler compatir amb la Mapi, en presència d'en Ferran Rodríguez, professor de l'INEFC (1). Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Memòries del Montjuïc
(1) Malauradament el Dr. Ferran Rodríguez - metge, científic i professor catedràtic de l'INEFC -, va traspassar el mes de gener de 2021, després d'una llarga etapa com a professor i investigador de la institució entre 1988 i 2021. Llicenciat en CAFE i en Medicina, va poder desenvolupar una important tasca com a investigador, convertint-se en un referent internacional de la recerca en l'àmbit esportiu. En la cerimònia de lliurament a que al·ludim, el Dr. Rodriguez va voler fer la presentació del premi lliurat a en Jordi Murio, amb qui havia estat col·laborant en diferents recerques relacionades amb l'alt rendiment esportiu.
Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'; del qual avui us en lliurem la darrera entrega.
Imatge d'en Enrique Granados Gal amb 22 anys, extreta d'un collage de l'equip blau-groc del C.N. Barcelona, Campió d'Espanya de waterpolo el 1919. Font: ANC. Collage equip de waterpolo del CNB. Ft. SI
Antecedents familiars
Enrique Granados Gal és el tercer dels sis fills del matrimoni format per Enrique Granados Campiña (1867-1916) i Amparo Gal Lloberas (1870-1916). El pare és un afamat músic, pianista, director d'orquestra i compositor. Adscrit a l'escola romàntica, el seu reconeixement és a l'alçada dels seus contemporanis Albéniz o Falla.
La seva carrera artística el porta a viatjar com a intèrpret i compositor per mig món. L'any 1916 es produeix al 'Metropolitan Opera House' de Nova York l'estrena de la versió operística de la seva obra 'Goyescas'. L'èxit es extraordinari i el compositor i la seva dona han de posposar uns dies el retorn a Europa a causa de la invitació del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per a ser rebuts a la Casa Blanca de Washington.
Enrique Granados Campiña en una foto dels primers anys deu del segle XX. Font: Web melomanodigital.com. Ft. SI
Finalment tornen a Europa amb escala al Regne Unit, on el dia 24 de març de 1916 s'embarquen en el vaixell Sussex amb destí al port francès de Dieppe. Aquell mateix dia un submarí alemany torpedina el barco que tot i no enfonsar-se queda molt malparat, perdent-hi la vida un nombrós grup de passatgers i tripulants. Trobant-se en plena primera guerra mundial - la Gran Guerra (1914-1918) - les noticies són confoses per una bona colla de dies, de manera que no es pot confirmar si el compositor i la seva dona es troben entre les víctimes mortals, però en qualsevol cas se'ls considera desapareguts.
Una setmana desprès dels fets, el pintor Josep Maria Sert (1) - amic molt proper del matrimoni - es presenta a la ciutat de Boulogne per mirar de trobar entre els cadàvers allí dipositats als seus amics, sense resultat. Recull, però, una versió que s'acostarà força a la més àmpliament acceptada sobre el final de la parella Granados-Gal. Ell mateix l'explica en una noticia publicada al diari 'La Prensa' de Madrid:
"He visto cosas espantosas - ha dicho el Sr. Sert -... Hasta ahora, el cuerpo de mi desgraciado amigo no ha sido encontrado, ni tampoco el de su mujer, doña Maria del Amparo Gal y Lloveras.
He preguntado a varias personas que viajaban en el Sussex, y está fuera de duda que algunos pasajeros vieron a Granados arrojarse al mar, desde el bote que le conducia, para socorrer a su mujer, que luchaba contra las olas. Apenas tuvo tiempo de llegar hasta ella y se hundieron abrazados."
Retall del diari 'La Prensa' del dia 31 de març de 1916, amb les paraules de Josep M. Sert, desplaçat a Boulogne per a tenir noticies dels seus amics. Font: Hemeroteca BNE
Encara passaran dies d'angoixa i de noticies contradictòries fins a confirmar-se els pitjors presagis. La tràgica pèrdua dels pares deixa a sis fills orfes, amb edats compreses entre els 22 anys del més gran, Eduardo, i els 14 del més petit, Francisco. Per la seva part, en Enrique ha complert els dinou anys.
L'impacte de la noticia és tan important que es desencadena una resposta solidaria d'ajut a 'Los huérfanos de Granados', mitjançant subscripcions populars, concerts d'homenatge i aportacions de tot tipus.
Imatge publicada a la revista 'La Esfera' el juliol de 1916 amb una foto d'estudi dels fills del matrimoni Granados-Gal. Dempeus: Enrique, Victor i Francisco 'Paquito'. Sota: Eduardo, Soledad 'Solita' i Natalia Font: Hemeroteca BNE. Ft. Aceñas
Enrique Granados Gal (1897-1953)
Els olímpics de 1924: Enrique Granados. Espurnes d'arxiu (2) Font: Canal de YouTube de l'ANC
L'esportista
El 1916 l'Enrique es trobava estudiant una titulació relacionada amb la marina mercant, que no va exercir mai. S'ha dit i escrit que la manera de morir dels seus pares el va influir en el fet de comprometre's a difondre l'ensenyament de la natació per tots els mitjans possibles. Així, en Joaquim Morera, en la seva 'História de la natación española', ho recull com segueix:
"Enrique Granados, que llevaba en su sangre el sentido de la enseñanza y la difusión de la natación, debido a una tragedia familiar sufrida (por sus padres)... que hizo que su hijo jurara dedicarse a evitar tragedias así mediante la enseñanza de la natación a todo el mundo..."
Seguint la tònica dels temps, l'Enrique és, realment, un 'sportman' que practica amb suficiència atletisme - salt de perxa i de llargada-, esquí, tennis, motociclisme i, naturalment, natació i waterpolo. Ja al 1917 queda campió d'Espanya de Waterpolo amb el conjunt blau-groc del Barcelona, que dominarà l'especialitat durant uns anys (3).
En natació no destaca especialment, però en canvi el waterpolo el porta com jugador a dos Jocs Olímpics: Anvers 1920 i París 1924:
Anvers 1920. L'equip és format per: Manuel Armangué, Ramón Berdomás, Francesc Gibert, Lluís Gibert, Josep Fontanet, Enrique Granados, Alfonso Tusell y Antonio Vila-Coro. El torneig es disputa amb eliminatòries directes, superant a Itàlia en octaus de final per 2 a 1 - gràcies a que desprès d'un empat a 1 els italians renuncien a seguir jugant per el fred de l'aigua -; perdent a quarts amb l'equip que va ser campió olímpic, la Gran Bretanya, per 9 a 0; amb una mena de repesca contra Estats Units l'equip espanyol va perdre per 5 a 0, tancant així la seva participació
París 1924. L'equip és format per: Alfonso Tusell, A. Bretos, Enrique Granados, Francesc Gibert, Jaime Cruells, Jaime Fontanet, José María Puig, Juan Trigo, Lluís Gibert, Manuel Basté y Mariano Trigo.També amb eliminatòries directes, el sorteig va deixar l'equip espanyol exempt dels octaus de final, passant directament a quarts on va caure eliminat per l'equip de Suècia per 9 a 0
Equip de waterpolo d'Espanya als Jocs d'Anvers 1920. Granados és el tercer per l'esquerra dempeus. Darrera trobem amb barret i bigoti la figura del pioner Bernat Picornell Richier. Font: Arxiu fotogràfic CEC. Ft. Josep M. Co de Triola
A la ciutat belga en Granados entra en contacte amb el nedador hawaià dels Estats Units Duke Kahanamoku, campió olímpics en els 100 m lliures a Estocolm 1912 i Anvers 1920. El català comparteix entrenaments i intercanvi d'informació amb Kahanamoku, qui li instrueix en la tècnica del 'crawl' que practiquen els estatunidencs (4). Retornat a Casa, Granados es converteix en l'introductor del crol a Catalunya i a Espanya, iniciant abans de la seva retirada com a esportista, la seva faceta d'ensenyant i entrenador de natació.
L'entrenador
Com hem vist, és a partir de 1924 que comença la tasca d'ensenyant i entrenador. Ens consta que l'any 1927 ja exerceix formalment aquestes funcions al club de la seva vida, el C.N. Barcelona, encara que sigui de manera amateur. Això canvia ràpidament perquè a l'any següent rep l'encàrrec del club de fer-se responsable dels entrenaments de natació i waterpolo de manera professional; trenca així la llarga llista d'entrenadors d'altres països, habituals en el club degà, essent el primer entrenador professional conegut de la natació catalana i espanyola.
A finals dels anys trenta del segle XX a la piscina de l'Escullera, Enrique Granados dirigeix dues nedadores del C.N. Barcelona. Font: ANC, fons 1-5-N-1069. Ft. Gabriel Casas
Una mostra de la fília del nostre protagonista per la tasca d'entrenador la trobem en el fet que tot just casat amb la seva promesa, Maria Aumacellas Salayet (1910-1988) - destacada nedadora del Barcelona -, aprofita el viatge de noces per a presenciar 'in situ' els III Campionats d'Europa de Natació i Waterpolo de 1931, que tenen lloc a Paris. Atès que la federació espanyola no ha considerat enviar participants a aquesta competició, ells dos són els únics representants del país en l'esdeveniment. Combina d'aquesta manera Granados el gaudi amb l'obligació, que no és més que una altre devoció...
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 7 de setembre de 1931, amb el titular de l'entrevista feta pel waterpolista i periodista Jaume Cruells. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
A l'entrevista amb en Jaume Cruells Granados es lamenta del que considera una oportunitat perduda per l'equip espanyol de waterpolo que, a parer seu, podria haver assolit la medalla de bronze del torneig; tenint en compte la difícil situació que sofreix l'equip belga i en la seguretat que podien superar Txecoslovaquia i Austria.
L'any 1932, a rel d'algunes desavinences amb la directiva del club sumades al desig de millora, Granados fitxa per el 'Canoe Natación Club de Madrid', desplaçant-se amb la seva esposa a la ciutat 'del oso y el madroño'. L'equip castellà li ofereix un sou de 850 pts. mensuals, que es veuran incrementades gràcies a les facilitades donades per el Canoe per tal que pugui ampliar-les amb classes particulars i altres ingressos; com ara els publicitaris que la seva progressiva fama li aniran proporcionant.
El passi del millor entrenador espanyol a la natació castellana representa un abans i un desprès, que cal afegir a la progressiva aparició d'equipaments per a la natació a la ciutat madrilenya. Significativament aquell mateix any de 1932 s'inaugura una instal·lació com 'La Isla', situada en la llera del riu Manzanares (5), que per més de 20 anys serà un punt central en la natació castellana.
De l'impacte de Granados a Madrid en dona fe aquesta publicitat, una de les que utilitzaren la imatge del flamant entrenador per a la seva promoció. Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990
Aquest 'desprès' es tradueix molt ràpidament, en una extraordinària pujança de la natació del Canoe i de la zona centre en general. Morera, en l'obra abans citada, ho descriu així:
"Enrique Granados... recibió una oferta de Madrid para ir a entrenar al Canoe. Su presencia en la capital pronto se dejó sentir. Formóse un ambiente natatorio nunca conocido, y entre su dirección, la existencia de nuevas piscinas y el despertar de varios clubs... junto también con el traslado a Madrid de los nadadores (del Barcelona) Manolo Valdés... y Valeriano Ruiz Vilar, la natación castellana subió como la espuma"
Fruit d'aquesta progressió, en els XXVIII Campionats d'Espanya de natació, celebrats els 28 i 29 de juliol de 1934 a la piscina municipal de Montjuïc, es produeix per primera vegada el 'sorpasso' de la federació castellana, superant a la selecció catalana, la sempiterna campiona.
L'equip el formen els Manuel Valdés, César Garcia, Alfredo Pérez, Luis Cuñat, Angel Goméz, Antonio Flores, Luis Sandford, José M. Gardoqui, Felipe Paniagua i Carlos Piernavieja, que junt amb els saltadors José Pitarch i César Ponce de León superen per uns ajustats 176 punts a 171 als representants catalans (6).
Collage fet amb els rostres dels campions d'Espanya de natació de l'any 1934 a Barcelona. Tots ells del 'Canoe N.C'., menys Piernavieja que pertany al 'C.N. Atlético', de Madrid. Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990
Convertir en un mite vivent per a l'esport de Madrid, Granados hi roman fins a la guerra incivil. Passada aquesta el trobem entrenant per un breu període - de 1940 a 1943 - al C.N. Barcelona, però el mateix 1943 torna a ser reclamat per el Canoe N.C., on lidera una nova època de domini de la natació castellana sobre les seleccions de Catalunya i de Canàries, que també s'havia afegit a la lluita per el primer lloc nacional. Així la selecció castellana, formada quasi íntegrament per nedadors del Canoe, recupera la seva hegemonia els cinc anys que van de 1943 a 1947; en el benentès que parlem sempre de la natació masculina, atès que en la femenina segueix dominant la selecció catalana.
És dona el cas que l'any 1950 circula per Barcelona el rumor insistent del possible retorn d'en Enrique Granados a Barcelona, encara que en aquesta ocasió no és per a entrenar al Barcelona, sinó a un nou club que aspira a consolidar-se en llocs capdavanters de la natació catalana i espanyola, com és el Club Natació Montjuïc. Un seu directiu incondicional, el doctor Gomis-Tizón, ha estat negociant aquest fitxatge en el cas que la família Granados decideixi instal·lar-se novament a la ciutat comtal, segons informa el prestigiós ex-atleta i periodista Luis Meléndez en 'El Mundo Deportivo'.
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 1 d'octubre de 1950 amb la noticia condicional de l'hipotètic fitxatge de Granados per el C.N. Montjuïc. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Finalment, però, no es donaren les circumstàncies necessàries i el 29 de juliol de 1953, poc desprès de complir els cinquanta-sis anys, Enrique Granados Gal sofreix una angina de pit que posa punt final a la seva exitosa trajectòria. La commoció en els ambients esportius de Barcelona i Madrid és excepcional. Encara l'any 1959 se li tributa un homenatge en forma de descobriment d'una placa commemorativa a la piscina de la 'Casa de Campo' de Madrid. El seu deixeble esportiu, Juan Gil Sabio, en el llibre 'Una forma de vida II' - escrit conjuntament amb Felipe Sevillano Juan; RCNC, 2004 - descriu així la situació:
"El 29 de julio de 1953 fallece Enrique Granados, el 'Maestro' y la natación castellana en pleno lamenta la desaparición de quién logró situar a los nadadores madrileños y canoistas en los lugares más altos de las tablas de marcas nacionales. Se fué sin dejar relevo..."
A Barcelona, el periodista àulic i empresari esportiu, Carlos Pardo el rememora a la revista 'Destino', amb un sentit article que encapçala amb aquesta contundent entrada:
"Yo sé nadar porque me enseñó Enrique Granados, inolvidable entrenador del Club Natación Barcelona hace unos años, y en donde en compañia de Juan Trigo, otro gran profesor, desarrolló hace tiempo una campaña de proselitismo de la natación aun no superada...."
per a finalitzar dient:
"Entre las corcheras de las estrellas, descansa en paz, Enrique Granados." (7)
El periodista àulic Carlos Pardo dedica aquesta remembrança al traspassat Granados, en l'edició de la revista 'Destino' del dia 1 d'agost de 1953. A la foto el veiem amb els seus fills, Enrique i Jorge Granados Aumacellas. Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI
La mort del tècnic ha succeït poques setmanes abans dels XLIII Campionats d'Espanya de natació que s'han de celebrar a Tenerife. El nedador Carlos Piernavieja dona un pas endavant i es fa càrrec provisionalment dels entrenaments. Un cop passats els campionats, el Canoe confia la nova direcció tècnica en l'esposa del traspassat entrenador i ex-nedadora, Maria Aumacellas, 'Doña Maria' per els joves nedadors del club.
La família...
En iniciar-se com a entrenador amateur del Barcelona, l'any 1927, Granados fa la coneixença d'una jove nedadora del club, Maria Aumacellas. El nuviatge no triga a formalitzar-se i es converteix en matrimoni l'estiu de 1931, amb la famosa coda del viatge de nuvis... als Campionats d'Europa de Natació !...; això sí, a París.
Instal·lats a Madrid des de l'octubre de 1932, l'esposa de Granados seguirà competint al seu habitual nivell, ara amb fitxa del Canoe N.C., fins al naixement del seu primer fill, Enrique (1934-2018), al que ha de seguir en Jorge (1936-2020). Des de la seva maternitat la mare es dedica a la família, a la vegada que ajuda al seu marit amb tasques de suport a l'ensenyament de la natació.
Els fills, com no pot ésser de cap altre manera, s'inicien en la pràctica de la natació competitiva, en la qual destaca especialment el primogènit Enrique, que va aconseguir un bon nombre de campionats i rècords d'Espanya competint per el pel Canoe N.C. Va ser plusmarquista estatal en els 400 m i 1.500 m lliures, les seves especialitats, amb les que va arribar a tenir tres medalles de bronze als Jocs Mediterranis d'Alexandria 1951 i Barcelona 1955. Olímpic als Jocs de la XV Olimpíada d'Hèlsinki 1952, va integrar nombroses vegades l'equip espanyol en competicions internacionals.
El seu Germà, Jorge, va competir també els anys 50, encara que amb menys repercussió. Traslladat a Mallorca s'ha distingit, ja de gran, en les competicions màster de natació, en les quals ha assolit campionats i rècords d'Espanya dels seus respectius grups d'edat.
Pàgina de la revista madrilenya 'Estampa' de 26 de juny de 1936, amb part de l'entrevista al matrimoni Granados. El primogènit Enrique es sostingut a la fotografia per la campiona d'espatlla del Canoe, Marta González. Font: Hemerotaca BNE. Fts. SI
Abans de continuar la tasca del seu marit al front dels entrenaments de natació del Canoe N.C., Maria Aumacellas ja ha pres una iniciativa pionera a Madrid i a Espanya, com és la creació d'un grup del que la premsa anomena 'ballet acuático' o, com és el cas, 'natación artística'. Així a mitjans de 1951 impulsa al seu club un primer ballet que debuta fent una exhibició com a cloenda dels XLI Campionats d'Espanya de Natació d'estiu, disputats el mes de setembre a la piscina de la 'Casa de campo' de Madrid. En aquells primers anys els 'ballets' consisteixen, principalment, en la realització de figures geomètriques dibuixades sempre a la superfície de l'aigua, sovint encara sense música que en sincronitzi els moviments (8).
Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 de març de 1952, amb la noticia del que el periodista Vicenç Esquiroz anomena el primer 'ballet acuático español'. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
L'esposa i els hereus d'en Enrique Granados Gal seran dipositaris i hereus de la seva passió per el món de les activitats aquàtiques, a les quals ells també van dedicar gran part de les seves vides com a continuadors de la tasca del 'Maestro' Granados...
Josep Castellví
(1) Josep Maria Sert Badia (1874-1945) es fill d'una família de la burgesia tèxtil catalana. Desprès dels estudis inicials passà a la 'Escola d'Arts i Oficis' de la Llotja a Barcelona. L'obra de la seva vida va ser la decoració interior de la Catedral de Sant Pere de Vic, que l'ocupà des de les primeries del segle XX fins a poc abans de la seva mort. Amic íntim d'en Enrique Granados Campiña, maldà per tenir notícies certes del desafortunat final del seu amic, creuant França malgrat les dificultat de la Gran Guerra europea, en ple desenvolupament en el moment de l'incident del Sussex
(2) En l'excel·lent síntesi feta per l'equip del 'Arxiu Nacional de Catalunya' creiem que se'ls hi ha colat una petita errada, en afirmar que Enrique Granados Gal va ser president del C.N. Barcelona, essent així que això no ens consta que s'hagi produït mai. Si que és cert que Granados era poc menys que el 'amo' del club en les seves èpoques d'entrenador, però no va ostentar mai la presidència de l'entitat.
(3) Els primers Campionats d'Espanya de waterpolo, a partir de 1908, es nodrien sovint de diferents equips formats tots ells per jugadors del Club Natació Barcelona, de manera que el nom escollit era format per agrupacions de colors. L'equip 'Blau-groc' fou dominador d'alguns dels anys de finals de la segona dècada del segle XX.
(4) Duke Kahanamoku (1890-1968) es conegut per haver estat campió olímpic en els 100 m lliures dels Jocs d'Estocolm 1912 i Anvers 1920. A Paris 1924 va assolir la medalla de plata, en ser superat per en Johnny Weissmuller, el futur 'Tarzán'. L'encontre amb Enrique Granados a Anvers va facilitar que aquest pogués adquirir els coneixements del nou estil de 'crawl' que practicaven els nedadors estatunidencs. Granados va poder fer entrenaments conjunts amb Kahanamoku i en va aprendre les tècniques fonamentals de l'estil lliure i del 'crawl' d'espatlla, que també va incorporar en la seva tornada a Barcelona.
(5) La piscina de 'La Isla' era un complex privat extraordinari, assentat en una illa del riu Manzanares. El seu dissenyador va ser l'arquitecte Gutiérrez Soto, que va construir una edificació d'estil racionalista amb forma de barco que comprenia diferents equipaments esportius i socials, entre els quals una piscina coberta i una piscina descoberta. Fins a la seva desaparició l'any 1954 va ser seu dels entrenaments del Canoe N.C., que la tenia arrendada com a llogater de l'espai.
(6) Fins a 1933 les classificacions per equips es feien per clubs, de manera que el Barcelona n'era el tradicional guanyador de cadascuna de les edicions. Ja a la darrera del mateix 1933, celebrada a Madrid, el Canoe entrenat per Granados s'acosta perillosament al degà de la natació espanyola i la premsa madrilenya comença a fer 'bullir l'olla' amb la progressió evident de la natació castellana. La XLI edició dels campionats és la primera en que els equips no són de clubs, sinó que representen federacions regionals. És en aquesta ocasió que l'equip castellà s'imposa al de la selecció catalana en la classificació masculina. La femenina segueix dominada per les nedadores catalanes...
(7) L'innegable mestratge d'en Enrique Granados abasta al que ha de ser una altre institució en la natació catalana i espanyola, encara que sovint poc recordada. Es tracta d'en Jaume Solé Sanahuja, que provinent del la industria del tèxtil ingressa l'any 1930 al C.N. Barcelona en tasques de manteniment. A rel de l'incident d'un usuari a la piscina coberta, en Jaume és qui intervé per a salvar-lo. Assabentat del fet l'Enrique Granados s'interessa per en Jaume, a qui ensinistra i prepara per a ser ensenyant i entrenador de natació i waterpolo, feina que passarà a desenvolupar en Jaume Solé, convertint-se per mes de quaranta anys en un puntal en l'esdevenidor esportiu i social del club pioner de la natació catalana i espanyola.
(8) Els 'ballets aquàtics' s'introdueixen a Europa a rel de la pel·lícula 'Escuela de Sirenas', protagonitzada per Esther Williams. L'estiu de 1949 el C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc porten a Barcelona el primer equip d'aquest esport, de la ciutat francesa d'Estrasburg. Els anys de 1951 i 1952 es produeixen els primers intents d'introduir la nova disciplina esportiva a Madrid i a Barcelona, mitjançant Maria Aumacellas al Canoe N.C. i Esteve Amat i Jaume Solé al C.N. Barcelona, respectivament.
Avui, 31 d'octubre, en Jaume Monzó hauria celebrat el seu setanta-vuitè aniversari. Per aquelles circumstàncies que ens presenta la vida, la data coincideix amb una trobada de les habitualment programades pel col·lectiu d'antics nedadors i waterpolistes, responsables del nostre bloc, a la qual sens dubte s'hi hauria sumat en Jaume. Malgrat la seva forçosa absència física, celebrarem aquest aniversari amb ell en el record com si encara fos amb nosaltres.
Per tal de contribuir al que desitgem que sigui una celebració fem aquesta entrada del 'Memòries...', on aprofitem per a fer un recull dels diferents articles que li han estat dedicats al llarg dels quatre anys de publicació d'aquesta pàgina, a l'objecte que aquells que ens seguiu pugueu, si us plau, sumar-vos al nostre recordatori, tot llegint algun d'aquests títols que li han estat dedicats.
Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I) i (iII)
Dividida en dos capítols, corresponen a l'entrevista que vam poder realitzar amb en Jaume a mitjans de l'any 2019, en el seu mateix domicili, on amb la seva senzillesa i empatia habituals ens va estar relatant, al llarg d'unes quantes hores, diferents situacions i detalls de la seva trajectòria vital i esportiva.
Van ser publicades el mes de gener de 2021. Els enllaços que us hi porten són:
A l'esquerra, en Jaume amb Miquel Escolies, a la 'vella' de Montjuïc, a finals anys 50 A la dreta, tres generacions d'esquenistes en unes proves màster dels anys 90 a les illes Canàries: J. Monzó, J. Cabrera i S. Esteva. Font 1: Arxiu JCE. Ft. SI Font 2: Facebook de Saro Lang-Lenton. Ft. SI
Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf;
Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant
En la vida de tot esportista - com en qualsevol altre aspecte de la vida - hi ha moments que són exponents de l'èxit assolit amb el propi esforç; mentre que en d'altres ocasions les coses no surten tal com hauríem desitjat. En aquestes entrades es presenta el cas d'en Jaume, qui al costat de molt moments d'èxits i punts àlgids de la seva carrera, també en va tenir algun de poc afortunat en relació als resultats obtinguts.
Van ser publicats el juny de 2022. Us deixem els enllaços:
Cerimònia de lliurament de medalles als Campionats d'Europa d'Utrecht l'any 1966, amb en Jaume assolint el subcampionat dels 200 m esquena. Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. JASP
A l'esquerra, estada als USA a principis de 1969, acompanyat d'en J. Fortuny i del J.A. Chicoy, per entrenar a Indiana preparant els Jocs de Mèxic 1968. A la dreta, en Jaume Monzó als Jocs de la XIX Olimpíada de Mèxic 1968. Font 1: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Cànovas Font 2: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI
Lletres creuades. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (I) i (iII)
També dividida en dues parts, en aquesta entrada ens fem ressò de la correspondència establerta els anys que van de 1966 i 1969 per aquestes tres personalitats determinants de l'entorn blanc-i-verd. La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, que correspon a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.
Van ser publicades els mesos d'octubre i novembre de 2023. Aquests són els enllaços directes:
A l'esquerra, postal autògrafa d'en Jaume remesa al Baró d'Esponellà des de Tòquio, on participava a la Universiada de l'any 1967. A la dreta, primera plana de la lletra remesa al Baró d'Esponellà des de Bloomington, als USA, on es trobava entrenant per a preparar els Jocs de Mèxic 1968 (1). Font: Arxiu Nacional de Catalunya, fons ANC1-1256-
Corol·lari
Ens sembla adient concloure aquesta remembrança vital del nostre estimat Jaume tot reproduint el vídeo que la Federació Catalana de Natació (FCN) li va dedicar l'any 2021, en el marc de la celebració del centenari de la institució, que us adjuntem tot seguit:
Font: Centenari de la FCN. MOMENT #100FCN
Memòries del Montjuïc
(1) En aquell moment en Jaume Monzó emprava el castellà en la seva expressió escrita, malgrat la seva provada catalanitat, perquè tal com ell mateix li diu a en Epifani de Fortuny en la seva primera lletra: "Seria mi intención poder responder a sus amables cartas en nuestro rico idioma, pero en honor a la verdad no lograria expresarme en la forma que deseo y en caso de duda: abstenerse. Por lo tanto excúseme por ello, intentaré mejorar para una próxima ocasión".
A mitjans del mes de gener de 2020 ens encaminarem cap al domicili d'en Vicenç Siré Pérez, qui en el seu temps va ser jugador internacional i capità de l'equip de waterpolo del Club Natació Montjuïc. La seva incursió al món del waterpolo va ser breu - especialment comparada amb la longevitat dels jugadors actuals - però molt intensa, formant part de la generació de jugadors que des de la segona divisió catalana van assolir el primer Campionat d'Espanya de waterpolo de l'entitat, tot desbancant per primera vegada al sempitern guanyador del campionat, el degà Club Natació Barcelona.
El meu nom és Vicenç Siré Pérez, nascut a Barcelona el 30 de maig de 1948. Com tanta gent del Montjuïc d'aquells anys. vaig aprendre a nedar en els cursets que el club feia a la piscina 'vella', dirigits per en Boronat. Ma mare em va insistir molt en que havia d'aprendre a nedar... crec que devia ser l'any 1960, el mateix any que el va fer el Cisco (Mas); em vaig apuntar que no sabia nedar gens i vaig acabar en el grup que li dèiem dels 50 metres.
Tot i no tenir el seu 'puro' entre les dents, en Joan Boronat, 'Janot', resulta perfectament identificable. A la dreta un nen s'emporta la ma a la boca... és en Rogelio Valdès, de la saga dels Valdés, nedadors del Club Natació Montjuïc als anys seixanta. Font: Arxiu CNM. Ft. Fotocolor
Jo tindria 12 o 13 anys, que no ho recordo bé. El que sí que recordo és que vaig fer el curset només un any, i que en acabar-se vam fer una competició de 50 metres on vam haver de nedar a la sèrie 'bona' amb el Cisco Mas, que va guanyar, i jo vaig quedar segon... i a partir d'aquí va parlar amb nosaltres l'Alberto Medina, que volia que anéssim a entrenar, ens va semblar bé i endavant... comencem a entrenar i ja hi som !. Abans d'entrenar amb el Medina, però, vaig tindre un temps un entrenador que es deia, com es deia ?... sí, Martínez... Pedro Martínez Carrión, si no recordo malament, que a més era fotògraf, i com que l'empresa en que vaig començar a treballar era relacionada amb el món de la fotografia, teníem una relació especial degut a la meva feina.
Com deia, poc temps desprès ja vaig començar a treballar, ho vaig fer just en tenir 14 anys, i al final el que feia era entrenar els migdies. Recordo que anava allà a la piscina aquella (de la Ronda) dels banys públics i el Medina tenia l'atenció d'esperar-me; que jo li estic molt agraït perquè ell s'estava fins que jo arribés, que pràcticament entrenava sol... hi anava gairebé a les dues i me'l trobava allà esperant-me, entrenava i me'n anava a casa per a dinar alguna cosa, i cap a treballar una altra cop. Alguna vegada pot ser que també pogués anar al vespre, però no masses cops. I em vam començar a sortir una miqueta bé les coses i vaig poder fer alguna competició de natació, però va ser una etapa molt breu, nedava els 100 i 200 metres lliures... i poca cosa més.
Nedadors juvenils del club, a la piscina 'vella' els primers anys seixanta: E. Costa, J. Murio, E. García i V. Siré. Font: Arxiu JCE, fons família Segura. Ft. P. Martínez Carrión
Quasi que el que més recordo de la natació va ser alguna de les travessies que vaig fer, que les associo amb el fet de viatjar tots junts per anar a Banyoles, a Olot... o a on fos. Per gent com nosaltres i en aquells anys, fer viatges no era una cosa tant fàcil; de manera que a més de competir, amb les sortides... generalment amb autocars del club, ens divertíem i fèiem colla...
De fet en vaig guanyar alguna de travessia. En recordo dues, la de Badalona i desprès la de Blanes... però aquesta la vaig vaig guanyar de xurro, perquè hi havia nedadors molt més bons que jo, com ara el Corell i altre tios bons, no ?. Però recordo que feia molt mal temps i hi havia molt mala mar. I per lo que sigui, tots els que anaven davant meu es van confondre... i se'n van anar cap a alta mar, com si anessin a Mallorca, oi ?... i jo vaig seguir en línia recta; el cas es que havíem d'anar fins a una barca, on giràvem i havíem de tornar, no ?. I quan arribo a la barca que em diuen "vinga !, xaval, que vas primer!"... així va ser que vaig tornar, i vaig guanyar la travessia, però va ser un xurro com una casa de pagès
A la travessia del Port (de Barcelona) hi vaig quedar el deu o l'onze algun dels cops. També me'n recordo d'una que era en un riu, que feia un fred que pelava... on era ?; ah !, sí... a Olot; la Tossols - Basil, crec que es deia. Una de les més boniques de cada any era la de Banyoles, que hi anàvem amb quasi tota la gent del club, a més de molts pares i directius... era com la festa social de finals de temporada.
A mi em passa que així com del tema dels campionats (de natació) no en tinc gaires records... a part d'algun relleu i alguna prova 'suelta', però molt pocs, en canvi de les travessies si que me'n recordo més. La veritat és que entre que entrenava poc i no era dels més destacats nedant, de seguida em vaig orientar cap al waterpolo... i així em vaig començar a animar; és un joc d'equip, no ?, que sempre... m'ha semblat molt més divertit que la lluita contra un crono, que a mi em cansava. Els primers passos en el polo també van ser amb el mateix Alberto... i des de llavors ja em va agafar el 'gusanillo' del waterpolo.
La natació ja havia atrapat al jove Vicenç, però entre les dificultats per a entrenar i que poder va començar una mica gran, les marques costaven de sortir. De seguida que va conèixer el món del waterpolo va entendre que tal vegada aquell era el seu camí, i s'hi va entregar amb cos i ànima...
Crec recordar que a l'hivern els entrenaments del polo els fèiem a la Ronda... és a dir, que quasi no podíem fer massa res... quatre passis a la part fonda i poca cosa més, perquè no donava la piscina. A l'estiu sí.. que anàvem a la 'vella' de Montjuïc, a la 'muni'... que ho recordo com uns temps molt guapos, no ?... amb el Ramos perseguint-nos perquè ens dutxéssim: "a la dutxeé !!...". Jo encara podia anar a entrenar els migdies, perquè estava a l'oficina, que no vaig començar a sortir al carrer de comercial fins que tenia 19 o 20 anys. L'horari era de les nou a la una i mitja, i de quatre a set i mitja; com que no podia sortir abans de l'hora anava corrents a agafar el tramvia o l'autobús fins al Paral•lel, on pujava amb el funicular de Montjuïc... entrenava, no sé si fèiem 2.000 metres o 3.000 metres, el que fos; tornava a casa, ma mare ja m'havia preparat el dinar, el tenia quasi bé mastegat i tot, la pobre !... i vinga, a dinar d'una revolada i a correcuita cap a la feina... era allò d'aprofitar els minuts com fossin, i al vespre altra vegada a entrenar.
Al poc temps ja va vindre a entrenar-nos en Brascó, i em sembla que anàvem un cop a la setmana a fer un partidet a la piscina del Poblenou, que era la primera coberta de Barcelona... encara que poc desprès ja es va obrir la nostre de Folch i Torres... i recordo amb molt carinyo aquests començaments, com vam ajuntar-nos tots amb la mateixa idea de tirar endavant el polo, i a més amb les ganes que hi vam posar...
Just quan començàvem a entrenar en serio a la piscina de Folch i Torres vam fer dues sortides ... crec que el 1966 i 1967, per participar fora de concurs a una fase dels Campionats d'Espanya de waterpolo. El primer viatge que vam fer va ser Saragossa, que hi vam anar l'equip amb una barreja de veterans i dels 'novatos' que feia poc que jugàvem... això ho recordo amb molta simpatia, perquè va ser a més el primer viatge llarg com a equip de polo, no ?. Venia de porter l'Andreu Gràcia, que feia anys que no jugava, per substituir en Roselló, que no va poder venir per la seva feina... el Gràcia imposava molt amb aquell important cos que tenia... com els contrincants eren més inexperts que nosaltres, l'Andreu els cridava "nano, passa'm la pilota..." i algun d'ells s'atabalava i li passava !...
En aquell viatge en Brascó encara jugava i per cert que m'havia sortit un gra infectat al genoll i el 'Pepito' em va haver d'acompanyar a una farmàcia i li diu al farmacèutic "escolta, el nano té això, a veure si li podeu donar alguna cosa perquè pugui jugar..." i el dependent que diu "passa a dintre". I recordo que, sense més paraules, va agafar una fulla d'afaitar i m'hi va obrir a lo 'bestia' una creu i vinga a sortir pus... sense anestèsia ni conyes i "au, ja pots anar a jugar, que el cloro ja t'ho desinfectarà".
L'any següent anem a València, el 'Pepito' ja no jugava i ja teníem el Medina de porter... de fet ja és quasi l'equip que està jugant normal aquells primers anys de piscina coberta, amb el Miquel (Escolies), l'Antoni (Pitart) de veterans i nosaltres... i entren per primer cop el Pons i el Comas, amb algun altre debutant; ja comença a ser l'equip que va cap al campionat del 72 (1), diguem...
En els dos casos anem com a complement de la competició, sense comptar per la classificació final. Això eren fases prèvies, i servien per dir quins dels equips de fora de Catalunya entraven a la fase final del Campionat d'Espanya. Nosaltres no anàvem a la final perquè no estàvem entre els sis primers equips catalans, però ens convidaven a una fase d'aquestes per poder competir amb equips com el 'Helios' de Saragossa, el 'Caballa' de Ceuta, el 'Ferca' de València, el 'Parque Móvil' de Madrid i altres que no recordo.
Equip que es desplaçà a Valencia l'any 1967 per a la fase prèvia de Campionat d'Espanya. De dalt a baix: Brascó (E), Pitart, Medina, Segura, Sánchez, Siré, Costa, Escolies, Castellví, Puigdevall. Pelegrí, L. Jorge, Comas i Murio. Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Amb l'estrena de la piscina coberta municipal de Folch i Torres, cedida en usdefruit al Montjuïc l'octubre de 1966, podem dir que s'inicia el llarg recorregut que ha de portar el waterpolo blanc-i-verd des de la segona divisió catalana fins als primers llocs del polo català i espanyol, en Vicenç en serà una figura fonamental fins al punt de convertir-se en el gran capità de l'equip en els seus darrers temps en actiu...
Em sembla recordar que el mateix 1967 ja vam entrar a la primera divisió del Campionat de Catalunya, que s'havia ampliat a deu equips, oi ?... i d'aquesta manera vam començar el camí cap a les primeres posicions del waterpolo català. No se si va ser el 70 o el 71 que ja ens vam classificar per a jugar la Lliga Nacional, que venia desprès del campionat català, els mesos de gener fins a març, em sembla...
D'aquells anys en el club recordo algunes anècdotes. Per exemple la d'un dia jugant a la Sant Jordi, contra el Terrassa, que em va tocar marcar a un dels Cardellach, que jo li tenia un bon afecte, com amb el Meya o el Guardia. El cas va ser que el tio em va enganxar de les cames per intentar donar-me la volta, i jo li vaig fotre ma al 'paquet'... com per dir-li "ves en compte, que sabem de que va el tema...", però no recordo haver-l'hi apretat fort; va coincidir que l'havien operat de la fimosi, que jo no no n'era conscient, i li va sortir un crit esgarrifós !!... tota la piscina paralitzada, amb el públic espantat... el van haver de treure de l'aigua per atendre'l a fora, però va quedar en una anècdota sense més, i vam seguir sent bons amics...
L'altre que tinc gravada va passar al primer Campionat d'Espanya que vam jugar, l'any que ja ens havíem classificat també per a la Lliga. El club ho va organitzar a Folch i Torres. Lluitàvem amb el Barceloneta en el partit per al segon i tercer lloc. A ells els hi faltava en Lolo Ibern, crec que perquè estava amb uns tràmits de la 'mili'. El cas és que anàvem guanyant-los per un o dos gols... quan de sobte veiem que arriba corrent per la grada cap a canviar-se el Lolo, que s'incorpora a la tercera part i els del 'bacallà' ens acaben guanyant... va ser una qüestió purament psicològica, però ens vam ensorrar; resumint, que vam quedar tercers...
Equip del C.N. Montjuïc al Campionat d'Espanya de waterpolo de l'any 1970, a Folch i Torres. Dempeus: Sánchez, Grau, Puigdevall, Segura, Medina, i Sans. Ajupits: Monzó, Comas, Garcia, Siré i Castellví Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Abans d'això, no sé si va ser el 68 o el 69, vam fer un viatge a Alemanya, amb els nedadors i l'equip de polo, que vam anar a Heilbronn, Frankfurt i alguna altre ciutat... abans havíem passat per Sète, a la costa de França, perquè hi havia molta relació amb el seu equip de polo, i quasi sempre que fèiem un viatge a l'estranger hi passàvem. Algun dels primers partits els havíem jugat a la ria del port, abans que tinguessin la piscina...
Me'n recordo bé d'aquesta sortida perquè jo vaig haver de tornar amb tren, tot sol; i és que mentre jugava a waterpolo no vaig poder fer vacances, perquè els dies que em tocaven de la feina els anava combinant, agafava 3 dies per aquí, 3 dies per allà, per anar a una o altre competició o viatge del polo. I com que se m'acabaven les vacances vaig agafar un tren, no sé des de on d'Alemanya, que em vaig pegar una pallissa de 24 hores per tal de poder ser a l'empresa el dia que em corresponia.
Per terres alemanys l'any 1968. En Vicenç Siré porta la veu cantant, acompanyat dels Castellví, Sánchez i Costa. Font: Arxiu JCE. Ft. SI
El bon desenvolupament de les seves habilitat waterpolístiques, va portar a en Siré a ser convocat per entrenar amb la selecció espanyola, que dirigia des de 1965 en Bandy Zolyomy en la seva segona etapa a Espanya. De resultes d'aquest fet, els anys 1968 i 1969 va ser convocat per a formar part de l'equip de la selecció en les diferents categories de juniors, equip B i equip A, essent així el primer waterpolista del club en arribar a la màxima categoria internacional (2)...
Per aquells mateixos anys de finals del seixanta en Bandy Zolyomy va fer una preselecció (per l'equip d'Espanya) que ens va incloure a alguns jugadors del club, i entre ells a mi mateix. Crec recordar que vaig debutar en un torneig d'equips A i B amb Itàlia, a la Sant Jordi... i unes setmanes més tard vaig jugar amb els juniors; primer contra Rumania, també a Sant Jordi, i desprès vam anar a Anglaterra, a jugar contra l'equip de la Gran Bretanya.
Tinc un bon record del Bandy. Em queda la imatge que ens tractava a tots igual. Sovint et cridava i et queia la bronca, però a mi em va ensenyar molt. Podien semblar tonteries, perquè eren petits detalls; però és que aquestes 'tonteries' eren molt importants. Me'n recordo que, entrenant als migdies a la Sant Jordi, fèiem un exercici en que nedaves amb la pilota per un carrer i l'havies de passar a un company que anava uns metres endavant dos o tres carrers més enllà, i volia que no fessis el passi pla, sinó amb una lleugera paràbola. I encara ara ho recordo i els hi deia a les meves filles, quan jugaven a polo, que la pilota quan vols fer el passi, no et dic el que es fa a la mà, el passi pel tio que està escapat no ha d'anar mai pla. Ha d'anar fent sempre una miqueta de corba... i aquesta és una de les coses del Bandy, que ja et dic que m'ho va ensenyar tot.
Abans dels Campionats d'Europa de Barcelona, vam anar a uns entrenaments i partits a Rumania i a Hongria que devia ser el 1969. Jo estava fent la mili a Saragossa o potser era abans, però ja era en edat militar i no deixaven que et fessis el passaport, per si foties el camp o algo així, el cas és que hi vaig anar amb el passaport d'en Guardia i jo estava acollonit, perquè l'anècdota és que quan arribaves allà et feien fotos, o sigui, l'entrada en aquests països comunistes et fotografiaven i et feien com una espècie d'entrada, una fitxa... que em va venir al cap que si a la sortida no em reconeixien amb el del passaport em quedaria a Hongria per tota la vida, sense poder sortir, no ?...
La veritat és que en aquells anys els països de l'est eren complicats, estàvem allotjats i dinàvem en una mena de 'cuartel' i anàvem a tot arreu acompanyats per un del 'partido'... un tio que era una mena de guia polític, que no ens deixava ni un moment.
Vaig ser molt feliç amb aquesta curta etapa de jugador internacional... en total no recordo si vaig ser-ho set o vuit vegades.
Equip junior d'Espanya a la Gran Bretanya. Dempeus: Monsonis, Escartín, Jané, Meya, Franch i Bosque. Ajupits: Cànovas, Cardellach, Rubio, Siré i Codera. Font: Revista CROL. N. 42, agost 1968. Ft. SI
Però realment el que més valoro de la meva etapa de waterpolista i el que vaig viure amb més intensitat és la lluita i la progressió des del club per arribar als primers llocs del polo català.... es veritat que va ser poc temps, uns pocs anys de la nostre vida, però teníem uns objectius i els treballàvem entrenant hores i hores cada dia; quan desprès d'aquest esforç anaves a jugar i perdies 18 a 1 o 17 a 3 amb el Barça, ens dèiem "algun dia podrem, algun dia els atraparem"... i aquesta motivació era màxima perquè sabíem que anàvem millorant i que érem en camí d'aconseguir-ho, amb nosaltres més els Ponç, Comas, Sans, Medina i tants d'altres que em deixo... va ser un període molt intens i crec que vam fer una pinya molt guapa entre nosaltres, no ?. I que, a més, vam tindre l'orgull de dir que vam començar quasi de zero... i vam acabar sent campions d'Espanya, oi ?. Que va ser un campionat que el vem guanyar tots, els que el van jugar i els que ja ho havíem deixat, jo m'he sentit sempre tant campió d'Espanya com el que més !...(3)
El butlletí del club, en el seu n. 239 de l'agost de 1969, inclou una entrevista amb el jugador internacional de waterpolo del club, Vicenç Siré. Font: Arxiu JCE
I tota aquesta etapa amb el Brascó, que al campionat del 72 ja no hi era... però ell és el que per mi ens va fer ser un equip, ens va fer tirar endavant, va lluitar per nosaltres, per el nostre esforç i la nostre dedicació... encara que jo, de debò, quan vaig plegar del polo, i no sé si dir-ho això, vaig marxar una miqueta molest per l'actuació del 'Pepito'... més que res per les maneres, per la forma; que per mi el Brascó és intocable, i me l'estimo molt, però crec que jo em mereixia alguna cosa més que un trist adéu. I és que al final jo era tota la setmana fora de Barcelona per la feina, i quasi bé que només podia entrenar un dia o dos i quan anava al partit ja era molt difícil que pogués jugar... jo no havia tingut ni un dia de vacances des de que em vaig dedicar al polo, d'acord que ho feia perquè m'agradava, ningú m'havia obligat, no ?. Però no ho sé, com a mínim, ja et dic, jo crec que el fet de dir-me "hòstia, tu, no fotis, no te'n vagis, que ens fas falta", que igual no hagués continuat perquè no podia ser... Però només la frase aquesta de que tu encara ets necessari, va ser el que a mi em va faltar i em va saber una miqueta de greu.
El dia 11 de juny de 1972 el Montjuïc guanya per primera vegada al C.N. Barcelona en partit oficial. En acabar el partit el fotògraf capta l'abraçada entre Josep Brascó, encara entrenador, i Vicenç Siré, retirat poc temps abans. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i arxiu JCE. Ft. Montejano
Home de fidelitats, en Vicenç ha estat sempre un home d'un sol club. En la vida personal i laboral també ha estat persona de gran constància. Amb la seva estimada Ana Caramés va formar ben aviat una parella destinada a ser el nucli se la seva pròpia família, que van veure créixer amb dues noies, la Meritxell i la Vanessa, que van seguir d'una manera o altre, els passos del pare. En relació a la feina sempre se'n va mostrar apassionat i constant, de manera que tota la seva activitat professional es va resumir en dues empreses per quasi cinquanta anys, cosa que avui en dia és difícilment repetible per les noves generacions...
En relació al treball, jo he sigut dels 'antics' que érem afortunats perquè he estat treballant pràcticament cinquanta anys, però només en dues empreses, quasi vint-i-cinc anys en cadascuna. Primer a 'Negra Industrial', que era fabricant de càmeres i material fotogràfic; més endavant em van venir a buscar de 'Reflecta', que eren més aviat distribuïdors, també relacionats amb el món de la fotografia i la imatge. Quan vaig començar a Negra el nom ja explicava que no hi havia encara la foto en color... jo hi vaig entrar, amb catorze anys;tenia la fàbrica a Abreda on fabricaven el paper, la pel·lícula i altres materials... tenien 600 o 700 treballadors i 12 delegacions a Espanya; en aquell temps, una botiga que s'obria nova només podia contactar amb dues empreses, Kodak o Negra. Més endavant el temps del blanc i negre ja anava cap avall, ja entrava el color, i Negra va començar a tenir problemes. Va sortir Reflecta que necessitava un cap de vendes i em van venir a buscar, de manera que me'n vaig anar a treballar amb ells, que m'hi he estat uns altres 25 anys. I he tingut la sort de treballar amb dues empreses tota la meva vida laboral.
He disfrutat treballant, en el sentit que quan he sortit al carrer a vendre he tingut la sort de treballar amb alguna cosa que a mi m'ha omplert molt. Jo he sigut molt feliç treballant... m'he sentit realitzat i he tingut la sort de treballar amb coses que a mi m'han agradat. Dins del 'durillo' que ha sigut el fet de viatjar, perquè quan vaig començar a vendre havia de ser tota la setmana fora de casa; després, quan ja vaig començar a estar en càrrecs de més responsabilitat, havia d'alternar la meitat del temps entre el que era el despatx i la feina.
La meva sort ha estat que la meva dona m'ha recolzat molt, ha pogut estar molt a casa i ha pujat a la família. Abans de casar-nos també em va recolzar moltíssim amb el polo... sempre seguint l'equip, no nomès a les competicions, sinó que també sovint en els entrenaments...; a les graderies plenes d'aquells anys a Folch i Torres formaven una penya de seguidores impressionant, amb les mares Comas, Sans i alguna altre... els àrbitres les temien !. I després, quan vam tindre les nenes, va decidir que havia de deixar de treballar i es va convertir en el pilar i la base de la família. Gràcies al seu suport he pogut tirar endavant, primer la dedicació a l'esport i desprès a la meva vida laboral...
Xerrar amb el Vicenç és una pura delícia, la conversa entre amics s'ha allargat més enllà de tres hores amb aquest home extravertit i rialler, que hem intenta de fer que quedin resumides en aquesta entrada del nostre bloc.
Però el temps ens apressa i ara és l'hora de posar punt i final a la nostre trobada...
Carles Sánchez i Josep Castellví
(1) L'entrevistat en esmentar l'equip del 72 fa referència al conjunt de waterpolistes del Montjuïc que l'any 1972 va guanyar per primer cop un Campionat d'Espanya, des de la seva fundació l'any 1944, del qual en formaven part tant ell com els entrevistadors
(2) El primer internacional de waterpolo del Montjuïc va ser en Jordi Murio Fisa, que a l'any 1967 va formar part de l'equip juvenil d'Espanya que va concórrer al Torneig Internacional Juvenil, celebrat a la ciutat italiana de Nàpols els dies del 25 al 27 de març.
(3) En la consecució del Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972 es va donar la circumstància que en el partit final cap dels dos equips - Barcelona i Montjuïc - no comptaven amb entrenador titular, per raons diverses. En el cas del Montjuïc Josep Brascó havia dimitit desprès del primer triomf davant del Barcelona, el juny d'aquell any, per desavinences amb la nova junta directiva del club. En el campionat, disputat el mes de setembre, l'equip va ser dirigit per una tripleta de ex-jugadors: Vicenç Siré, Eduard Costa i Josep Castellví; els quals, efectivament, es van sentir tant campions com els jugadors que van aconseguir aquesta fita.
.%20%C2%A9%20Fototeca.cat.%20AI.jpeg)
.%20www.melomanodigital.com.%20AI.jpeg)
.%20RCNC.%20Una%20Forma%20de%20Vida.%20J.%20Gil%20Sabio.%201990.jpg)
_page-0001.jpg)
_page-0001%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
