Carnet de Sòcia. Mercè Pallarés Pérez

Ens trobem als inicis de l'any 2020, camí del domicili de la Nuria i en Josep, pares de la Mercè Pallarés Pérez. En aquestes dates de l'any encara no podem sospitar la desagradable sorpresa  que ens espera a partir del mes de març; amb la vinguda, ni esperada ni desitjada, del Covid-19.

La Mercè passa alguns dies en la llar familiar de Barcelona, al carrer de la Diputació, tot i que viu habitualment fora de la ciutat. Hem quedat amb ella per a que ens parli de la seva etapa com a nedadora del primer equip del Club Natació Montjuïc, en el qual va assolir fites molt rellevants dins del món esportiu.

Em dic Mercè Pallarés Pérez, vaig néixer el 16 de febrer de 1959. Els meus pares, en Josep Pallarés i na Núria Pérez, van tenir quatre fills: dos nois i dues noies. Jo sóc la primera noia, nascuda desprès del meu germà gran. Més tard van néixer la meva germana Teresa i el meu germà petit...

Vaig aprendre a nedar en els cursets del club. Em sembla que era l'any 1968 o 1969... jo tenia nou o deu anys. És curiós perquè va ser un any que no vam poder anar de vacances amb la família, pel que fos, i ens van portar a aquests cursets a la meva germana i a mí, que érem d'una edat similar perqué ens portem 13 mesos. Hi anàvem junt amb el nostre germà gran.

I va ser així que els meus germans anaven avançant, però jo tenia molta por a l'aigua, però molta, eh !... i de la prova dels cinc metres, que en deien, allò que t'agafaves a la paret i et feien que et deixessis anar una mica... d'allà no vaig passar. Quasi que només feies peus agafada a la paret i de quan en quan t'aguantava el Morón (*) per la panxa i feies el 'pato'... i poca cosa més.  

Recordo haver amagat el banyador per no anar als cursets... sí, sí, l'amagava !. "Mama, no tinc banyador, no puc anar a la piscina", i ella: "Com que no hi pots anar ?. Pots agafar un altre banyador de la teva germana... espavila !". Al final del curset els meus germans van fer la prova dels cinquanta metres i la van passar. Llavors, donaven una beca per anar a la piscina de Folch i Torres - la 'Folqui' -... total, que criden al meu pare per a que vagi a la 'Folqui' i li diuen això de la beca; i el meu pare: "a veure, jo tinc dues filles que sempre ho han fet tot les dues juntes"... no li agradava que només donessin la beca a la Teresa, així que els hi deixa anar que "o m'agafeu a les dues o no en vindrà cap"; resultat, que li diuen  que està bé... que hi podem anar les dues. 

Ja integrades als entrenaments de la Folch i Torres, les germanes Pallarés s'inicien amb la responsable dels grups d'edats, na Carme Ramos, i seguirán una progressió diferenciada, mitjançant la qual la Mercè, inicialment més poruga i poc destre, assolirà ràpidament uns molt eficients resultats en les proves de grups d'edats dels menors de 12 anys...

En els primers temps d'entrenament em va tocar d'anar amb la Carmen Ramos, que ens feia respirar cada tres braçades i jo no en sabia gens, amb prou feines m'aguantava a l'aigua. I, clar, la Carmen s'enfadava: "Mercè, respira cada tres braçades...". I jo que m'agafava a la 'corxera' i tal... però poc a poc hi vaig anar trobant el 'truqillo'.

Això deuria ser el 69 o el 70, i ja em van portar als campionats de Catalunya. Els primers campionats amb la meva germana, que ella era bracista; crec que jo nedava crol, que és l'estil en que em 'matxacaven' més, i després l'esquena. Em sembla que un dels primers campionats va ser a la Sant Jordi, per a menors de fins a dotze anys, em penso, i hi vam anar amb la Carme i el Miquel (Escolies, l'altre entrenador d'aquestes edats). I llavors, des d'aquests campionats, ja vaig tenir beca de primera...

Part de l'equip del C.N. Montjuïc que va participar al Campionat de Catalunya de 
grups d'edats 7 - 12 anys. Montse Artigas, Ester Cama, Norbert Manzanares, 
Mercè Pallarés, Jaume Nogueroles, Ida Conesa, Joaquim Civit. Sota: 
Montse Villarrubia, Laura Flaqué, Manel Garcia i Mar Quintana.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

A la foto que hem penjat hi podem veure alguns dels membres de l'equip que va participar aquell 1970 al Campionat de Catalunya de grups d'edat de 7 a 12 anys, a la piscina Sant Jordi. Tot i no haver-hi classificació general per equips, el Montjuïc va conquerir fins a trenta-vuit llocs als pòdiums de les diferents proves, entre els quals vint-i-un de  primers. El segon club en pujar al pòdium va ser el C.N. Sabadell, amb fins a vint-i-una representació. La Mercè va guanyar en els 50 m. esquena i en els 50 m. papallona d'onze anys, tot i que aquest darrer estil poques vegades més el va nedar en competició...

En aquesta foto de la Sant Jordi jo li agafo la mà a la Ester Cama i la cara de susto que tinc era l'habitual d'aquells primers anys, que em feia molta vergonya tot això... recordo que l'any abans a Sabadell, també en piscina de 50, era el meu primer campionat i jo no volia pujar al podi de cap de les maneres... em feia molta vergonya, i li vaig dir a la meva germana que per favor pugés ella, però la Carme Ramos em va sentir i em va dir que no podia ser i que hi havia de pujar jo. Total, que des d'on estàvem amb el club fins al podi vaig fer el recorregut amb el cap a baix, perquè no em veiessin. Era molt vergonyosa. Però 'bueno', més endavant ja em va anar passant. 

De seguida em vaig anar incorporant amb les nedadores del primer equip... que llavors fèiem com una lligueta interclubs, o algo així. Sí, com unes lliguetes on hi havia puntuacions; eren coses de la federació catalana. Jo crec que el primer campionat d'Espanya en que vaig participar va ser de la categoria aleví a Olot, l'any setanta-un, quan l'entrenador del primer equip era el Guillem Alsina... que s'hi va estar poc temps. 

Quan va marxar l'Alsina ens entrenava en Miquel, amb el qual hi vaig estar uns anys, no se bé quants; però sí me'n recordo que m'agradava entrenar amb ell. I ja vaig començar a anar als campionats de Catalunya dels grans, quasi sempre per a nedar l'esquena, més aviat els 100 metres, que a mi els 200 em costaven una mica més...

La Mercè ja es troba perfectament integrada en el primer equip del club i competeix al més alt nivell català i espanyol, a la vegada que a partir de 1973 comença a ser seleccionada per a formar part dels equips d'Espanya en categories d'edats i, més endavant, amb la selecció absoluta.

L'any 1972 debuta en el Campionat d'Espanya d'hivern absolut, a Granollers, amb classificacions discretes. A partir d'aquest moment va seguir competint al màxim nivell fins a les acaballes de la temporada 1996-1977, quan es retira de la competició als 18 anys, poc temps desprès d'haver assolit de ser campiona d'Espanya en els 200 m esquena als campionats d'hivern disputats de Vigo. D'aquesta manera ens trobem que la Mercè va completar un cicle d'alt rendiment de només cinc anys, que no era gaire estrany en aquells temps, quan especialment les noies deixaven la competició sent encara molt joves.

L'any 1972 les noies es proclamen Campiones de Catalunya infantils a Caldes de 
Montbui en la classificació general. A la foto l'equip de relleus 4x100 estils, 
guanyadores de la seva prova: Pallarés, Iranzo, Moya i Artigas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

El 1973 l'equip de relleus de 4x100 m lliures del C.N. Montjuïc estableix un nou rècord - de clubs - d'Espanya juvenil i absolut, amb el temps de 4.19.8. Aquest mateix any la Mercè serà seleccionada per l'equip d'Espanya juvenil que va anar a competir a la ciutat italiana de Trento, per a ser convocada a l'any següent amb la selecció absoluta que ha de competir a la II Copa Llatina de Marsella. 

Esquerra: retall de 'El Diario de Burgos' del 7 de setembre de 1973 anunciant
el rècord assolit. Dreta: retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol 
de 1974, amb l'entrevista de la secció 'Galeria de Figuras'.
Font: Hemeroteques BVPH i Mundo Deportivo

Els Campionats d'Espanya d'hivern del 1974 es van fer a Sevilla, crec que tenia 15 anys, perquè jo sóc de febrer i els campionats eren potser al març o l'abril, . Vam nedar en piscina de 25 i vaig guanyar el 100 m lliures, davant de l'Aurora Chamorro, que sempre quedava primera. I em recordo bé d'aquesta carrera... me'n recordo perquè, clar, ella anava pel mig. La piscina era de sis carrers i l'Aurora a la sèrie final anava pel 3 o el 4, no ho sé, i a mi em va tocar de nedar pel carrer 1. I potser va ser perquè no em devia veure, però el cas és que la vaig guanyar. 

Pòdium dels 100 m lliures del Campionat d'Espanya del 1974 a Sevilla.
 Chamorro (Poble Nou), Pallarés (Montjuïc) i Permanyer (Sabadell).
Font: Revista CROL, n. 111 de maig 1974

Sí, sí... i vaig guanyar el 100 esquena, també. En aquest cas a la Herminia Jaqueti del Vallehermoso de Madrid. La Herminia era uns anys més gran que jo, i habitualment sempre quedava campiona aquells primers setanta. Vaig fer un minut nou segons i alguna dècima... molt a prop del rècord de la Mari Pau Corominas, que el tenia des de feia la tira de temps. 

I llavors, quan passaven aquestes coses l'Esquiroz em trucava, que va escriure al diari comparant-me amb la Mari Pau... i em trucava per telèfon "Va, Mercè, que et faig una entrevista..." ui ! i amb la vergonya que a mi em feia, que jo al principi no m'hi veia...

Aquestes fites que senyala la Mercè succeeixen en els Campionat d'Espanya d'hivern disputats a Sevilla, en el curs dels quals les noies del C.N. Montjuïc s'acaben proclamant campiones d'Espanya en la classificació general, a més dels èxits individuals assolits per la nostra entrevistada que, tal com ens ho ha explicat, va guanyar els 100 m lliures i els 100 m esquena, amb 1.02.5 i 1.09.6, respectivament. Aquest darrer temps és el rècord dels campionats i nou rècord d'Espanya infantil, situant-se a només una dècima del rècord absolut, en poder de na Maria Pau Corominas des de 1968.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 20 de març de 1974, on es 
destaca el triomf de na Mercè Pallarés en els 100 m lliures.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 31 de març de 1974, on resalten 
que la Mercè Pallarés, confosa en el titular amb la Dolors Balbuena, 
es queda a una dècima del rècord de la Mari Pau Coromines.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En relació a aquesta excel·lent marca aconseguida per la Mercè en els 100 m esquena, la crònica del CROL n. 111, signada per en Benito Sanz de la Rica, ho remarca com segueix:

"Otra magnífica demostración de Mercedes Pallarés, en 100 m espalda, batiendo el rècord de los campeonatos y el infantil de España con 1.09.6, destronando a H. Jaqueti que no se rindió sino después de luchar mucho y hacer su mejor tiempo..."

Equip del Club Natació Montjuïc campió d'Espanya a Sevilla: Pallarés, López, 
Lidia Flaqué, Franco; sota: Artigas, Moya, Iranzo i Rodriguez.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

Les primeres convocatòries com a internacional van ser a Trento, a Itàlia. Un juvenil, potser. Crec que el 72 o el 73. Jo diria que és quan ja hi ha d'entrenador al club l'Agustí Mestres... devia ser juvenil o júnior i després em convoquen a la Copa Llatina amb l'equip A, que em sembla que hi anava d'entrenador el Miquel Torres, del Sabadell, sí... havia anat algunes vegades amb ell. 

Parlant, d'en Mestres, com a entrenador era exigent però força distant i poc comunicatiu. Feia els típics entrenaments de 'tutti quanti', en que tot-hom nedava els mateixos metres, sense distincions de fondistes i esprínters, o d'estils... sí, tots a nedar el mateix, era el que hi havia. Una part de la sessió es feia com de fondo i una altra es feia amb una mica d'esprints. Els que no érem fondistes ens ofegàvem: "deu de 200 o 8 de 200...", ostia, no s'acabava mai !. Era més llarg que un dia sense pa. 

Però a mi en va anar bastant bé. Amb el Mestres vaig baixar del 1.10 en els 100 esquena, crec que va ser el 73 o el 74. I en els 100 lliures voltava el 1.2, encara que en algun relleu vaig arribar a fer menys. Vaig arribar a baixar de 1.2, però tampoc me'n recordo bé en quin campionat va ser. El Mestres també em va fer nedar estils, però jo tenia la braça fatal. No la se fer bé, no sé dirigir la força... no, no em bellugava. Així com amb els altres estils els hi treia profit, amb la braça no hi havia manera. Mai m'ha sortit. O sigui, la sé nedar, clar... però no hi avançava. Sí, és així, però és curiós, eh !

Abans de Sevilla del 74, a Pamplona vaig nedar el 73 als Campionat d'Espanya d'estiu, i no em va anar massa bé. Crec que em va guanyar la Herminia Jaqueti, del Vallehermoso. Seguia tenint la Jaqueti sempre pel mig... i em devia guanyar. Va quedar campiona en els 100 esquena, com a mínim. I jo vaig quedar segona que tampoc està malament...

Lliurament de medalles dels 100 m esquena als Campionats d'Espanya d'estiu a 
Pamplona, 1973. Al centre la campiona Herminia Jaqueti, amb Mercè Pallares 
a la dreta i Silvia Fontana a l'esquerra, segona i tercera, respectivament.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Aquest mateix any del 73 vaig anar a Banyoles i vaig quedar quarta de la travessia gran, que la va guanyar la Lídia (Flaqué). La Lídia nedava els 800 lliures, bàsicament, era més fondista... jo era molt amiga amb l'Artigas, que també em guanyava a les travessies. Aquell any a Banyoles va guanyar la Lídia, seguida de l'Artigas, la López i desprès jo, totes del Montjuïc.

M'ho passava bé fent les travessies i en vaig guanyar algunes. He fet també la de Blanes i la de Salou i algunes més d'aquelles de l'estiu. Les de Barcelona mai. Ni la de Nadal ni la del Port, tampoc... la del port és massa llarga per a mi. En canvi la de Banyoles la vaig fer diversos anys. Anàvem a passar el dia... et muntaven en els autocars del club, que quedàvem al 'Chipirón'. Era com una festa del club. També ens hi acompanyaven els pares, que s'hi afegien els que podien. 

Com deia recordo molt les del llac de Banyoles, que m'impactava perquè ens portaven amb camions a la sortida... de xocolates Torres o no sé quina altre marca. Això, m'ha quedat gravat de veure'ns a tots com a borregos a dintre del camió... a la baca del camió. I després, la sortida per la zona de les canyes i les algues, que et refregaven la panxa, amb l'angunia que feia... aquelles canyes llargues. I les històries que t'explicaven, que deien que si el campanar soterrat del llac, que igual et tocava.

Han sortit a la conversa els pares dels esportistes del club i la Mercè no se'n pot estar de fer un recordatori del seu, en Josep Pallarés Bayet, que tot i ser present a la sala-menjador on es desenvolupa l'entrevista, se'n manté completament aliè, més pendent de la televisió que de cap altre cosa (**). 

En Josep Pallarés no en va tenir prou amb aconseguir, amb la seva insistència, que el club acollís a la seva filla gran, que tot just nedava quatre braçades; sino que a més es va convertir al llarg de molts anys en delegat permanent de l'equip de natació del Montjuïc, on amb la seva elegància i bonhomia hi va marcar tota una època.

Bé, el meu pare anava de delegat a les competicions i també venia sempre a Banyoles; com que treballava a l'Ajuntament (de Barcelona) tenia les tardes lliures, i de vegades també dies sencers, i podia venir amb l'equip quasi sempre... això sí, li agradava d'anar sempre molt ben vestit...

Ara em ve al cap aquell campionat de Sevilla del que parlàvem abans, quan vaig quedar primera en dues proves. Ell venia de delegat, però el meu pare no sabia nedar; i com que portava la llista de les proves i anava calculant els punts que fèiem, va veure que anàvem remuntant posicions "Ostia ! que aquestes guanyen, i m'han de tirar a l'aigua... que no se nedar !". Era una tradició que quan guanyàvem una competició important tiràvem l'entrenador a l'aigua i a tot-hom qui trobàvem per allà. Però ell... clar, pensava que si anava a l'aigua faria un bon ridicul "que m'ofegaré, saps ?...". I el meu pare vinga a dir: "Que si guanyem, a mi no em tireu, eh ?".  Mira, tenia tanta por i es va posar tan nerviós que fins i tot li va sortir un 'flemó' !.

Recuperem a la conversa algunes de les seves experiències com a internacional en els equips de natació d'Espanya d'aquells anys, que inclouen la seva participació com a integrant del primer equip femení l'any 1974 a la II Copa Llatina, celebrada a la ciutat francesa de Marsella; i a l'any següent als VII Jocs Mediterranis, celebrat a Alger, la capital d'Algèria.

En relació a aquesta darrera competició, la Mercè va participar en el relleu dels 4x100 m lliures, en el qual va marcar un temps discret de 1,04.5. Quedava lluny dels 1.02 assolits a Saragossa, en el campionats d'Espanya d'hivern del mateix 1975, on va contribuir al segon rècord absolut d'Espanya aconseguit per el C.N. Montjuïc en els 4x100 m lliures per clubs. L'enviat especial de 'El Mundo Deportivo' als Jocs mediterranis, en Juan José Castillo, comenta l'actuació de les noies, al diari del 5 de setembre, amb un cert to displicent:

"Nuestras chicas no han acabado de digerir le responsabilidad da las confrontaciones internacionales y, sobre todo cuando salen de España, parecen encogerse y atenazarse, defectos que les arrastra a resultados que, repetimos, no están en consonancia con sus auténticas posibilidades" 

Amb 14 anys, el 1973, em seleccionen per una trobada internacional, juvenil o junior, a Trento (Italia), de la qual no me'n recordo massa de res...

A l'any 1974, desprès de Sevilla, sóc seleccionada per anar amb l'equip A a la Copa Llatina, que es celebra a la ciutat de Marsella. Em va tocar de nedar els 100 m esquena, com a campiona d'Espanya que era, i vaig quedar tercera amb un temps de 1.11.2... em van guanyar la francesa i la italiana. El dia abans amb el relleu de 4x100 m lliures havíem fet el rècord d'Espanya absolut, junt amb les Permanyer, Hefti i Chamorro...l'Aurora; jo vaig nedar el primer relleu, que el vaig fer per sota de 1.04... (el temps total va ser de 4.15.05)

Equip femení d'Espanya a la II Copa Llatina de Marsella, els dies 
del 13 al 15 d'abril de 1974. Hefti, Pallarés, Armengol, Majó, 
Arrabal. Sota: Balbuena, Fontana, Permanyer i Chamorro.
Font: Revista CROL, n. 111, de maig 1974. Ft. J.A. Sierra

Ja al 1975, que va ser per a mi una temporada irregular, vaig ser seleccionada per formar part de l'equip espanyol que va anar als Jocs Mediterranis a Algèria, a la capital Alger, entre finals d'agost i els primers dies de setembre. La veritat és que no recordo que s'hi fessin grans marques, encara que crec que en nois l'Esteva va arramblar amb no se quantes medalles d'or i de plata. Per la nostre part les noies vam tenir una actuació discreta, encara que amb el relleu de 4x100 m lliures, en que jo participava, vam pujar al pòdium, en fer el tercer lloc, darrera de les italianes i les franceses.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre de 1975, amb 
els darrers resultats de la natació als Jocs Mediterranis d'Alger.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Des de l'any 74 o 75 ja em surt una altre gran competidora i amiga, la Silvia Fontana... rival, però molt amigues, eh !. Ara guanyes tu, ara guanyo jo. Sí, més o menys. Ella nedava pel Tarraco, que l'entrenava el Álvarez, que a la temporada següent ens va venir a entrenar al Montjuïc... del mateix Tarraco també hi havia una altre esquenista, que crec que es deia Joana Aixendri. Comencen a sortir competidores, a més de la Jaqueti, que ja va una mica de baixada.

El cas és que cap a final d'aquesta temporada de l'any 1975 sí que recupero marques i als Campionats de Catalunya torno a guanyar els 100 i 200 esquena. ... No sé què em deuria passar. Vaig tenir un 'batxe', suposo. 

Al 1976, als campionats de Catalunya a Lleida vaig fer primera amb 100 esquena i tercera en els 200. Però això ja em passava bastant. Guanyava el 100 i alguna vegada els 200, però més sovint quedava segona o tercera amb 200, que no era la meva distància. I és que, clar, passava per 1.11 o 1.12 als 100 i als 200 marcava 2.38, que amb l'esquena és bastant mal doblat. Em cansava més del compte. Hauria de passar per 1.14 o 1.15 i fer 2.32 tranquil·lament. Ja són sis segons menys i segurament hagués guanyat els 200 metres més vegades.

Als d'Espanya d'hivern del 1976, que es van fer a la piscina del Sabadell, vaig poder fer realitat un dels meus somnis, el de batre el rècord d'Espanya absolut dels 100 m esquena, aquell del que m'havia quedat a només una dècima l'any 1974 a Sevilla. Aquest cop el vaig batre en la prova dels 4x100 m. estils, però val com a rècord en ser l'esquena el primer relleu, i vaig fer 1.08.7...

Titulars de 'El Noticiero Universal' del 20 de març de 1976, amb l'anunci 
del rècord d'Espanya de na Mercè Pallarés en els 100 m esquena.
Font: Hemeroteca ARCA

Al setembre de 1976 s'incorpora al Club Natació Montjuïc un nou entrenador, en Joaquim Álvarez, procedent del Tarraco. Ve a sustituir a en Agustí Mestres, que havia patit un greu accident de trànsit que el va mermar considerablement en les seves condicions físiques. En l'interinatge de la convalescència d'en Mestres ocupava el lloc de primer entrenador de natació en Enric Salas. L'arribada d'en Joaquim Álvarez va suposar una sacsejada en l'ambient del primer equip de natació del Montjuïc, augmentant de manera notable la intensitat dels entrenaments, segons ho recorda la Mercè...

Sí, amb l'Álvarez canvien les coses, que els darrers temps d'en Mestres no anaven molt bé. D'entrada va semblar que l'ambient general de l'equip millorava, moltes noies deien d'ell que era molt bon psicòleg... i era veritat que parlava molt: "Què és el que et passa ?, què no et trobes bé ?, o és que poder no vens a gust ?..." sí, sí que parlava; referent a la comunicació ell i el Mestres eren com la nit i el dia..

Pel que fa als entrenaments, vam aumentar força la quantitat de metres nedats cada dia. Hi havia dies que feia en total 16.000 metres... una bestiesa !, o el menys jo ho recordo així. Ens feia apuntar, crec que era ell, els entrenos en una llibreta. I com els altres entrenadors que vaig tenir, tots fèiem el mateix, sense distincions d'estils, ni de fondistes o d'esprínters... i un crolista no ha de fer el mateix que un papallonista o un fondista, no ?; és una mica el que es feia en aquelles èpoques, encara... però vist ara em sembla que no té lògica. 

No ho sé, no sé si va ser que vaig començar a fer més metres i metres entrenant i potser no m'anava massa bé, oi ?. Clar, jo al ser esprínter, més aviat de 100, i passar a fer tants metres crec que em vaig cremar, dic jo... poder més de 'coco' que físicament. Segurament que sí, perquè al cap de poc més d'un any ja ho vaig deixar.

Això sí, en els Campionats d'Espanya d'hivern a Vigo vaig quedar campiona d'Espanya, per primera vegada, en els 200 m esquena; que pot ser que fos per l'augment del metratge del Joaquim...  vaig quedar primera i li vaig agafar 3 segons a la segona. Vaig fer 2.27 i algo, crec, deu segons menys que l’any anterior a Sabadell... però contràriament em van sortir molt malament els 100 esquena.

A l'esquerra un dels cartells dels campionats. A la dreta retall de 'El Mundo Deportivo' 
del 21 de març de 1977, amb el resultat de la prova dels 200 m esquena femenins.
Font: Arxiu JCE i Hemeroteca Mundo Deportivo

Front a aquest gran èxit del mes de març, especialment per la marca assolida, la Mercè es troba que en els campionats d'Espanya d'estiu del mateix 1977 el seu rendiment baixa de manera ostensible. Tot i la  seva evident joventut, només té divuit anys i mig, ja només pensa en donar per acabada la seva carrera esportiva en l'alt rendiment. Ella mateixa ho explica...

Ja estava una mica cremada de tants metres, i és que només vivia per la natació, no tenia més hores per fer altres coses. Jo, com corresponia a la meva edat, volia tenir la meva vida; començar a treballar, tenir una mica més de diners i fer altres coses. 

I a part, com que em va anar tan malament la darrera part de la temporada em vaig dir "mira, aquest any que he pogut quedar primera en una prova que mai guanyava, és l'ocasió per retirar-me".  Millor fer-ho essent campiona d'Espanya dels 200 esquena, sense esperar a que el proper any no em surti res bé i dir llavors que ho deixo, perquè m'hagin de criticar dient: "aquesta ho deixa ara perquè ja no li surt...". 

Gràfic de l'evolució dels resultats de na Mercè Pallares als Cts. d'Espanya, 
d'hivern i estiu, en les diferents proves en que habitualment participava.
Font: Elaboració pròpia

Per a fer el resum de l'actuació a l'alt rendiment de la Mercè, ens hem centrat en els resultats dels campionats d'Espanya d'hivern i d'estiu, senyalant cada prova amb un color diferenciat:

• Blau cel:    100 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Carbassa:   200 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Gris;           100 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Groc:          200 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Blau marí:  100 m lliures Cts. Espanya, d'hivern o d'estiu

El gràfic requereix d'alguns aclariments:

• No hi surten els resultats dels Campionats de Catalunya, on en diferents ocasions la Mercè ha obtingut marques rellevants i ha estat campiona de Catalunya en proves diferents

• Tampoc reflexa la seva actuació internacional, ni les d'altres competicions en les que ha tingut destacades actuacions

Com és evident, malgrat la distinció dels colors aquests en algunes ocasions es solapen... de manera que la prova no ha desaparegut, sinó que es superposa amb alguna altre, quin color predomina sobre el seu. Matisar, però que hi ha dues proves que realment no són constants en tota la seqüència temporal:

• Els 200 m esquena femenins no s'incorporen al programa dels campionats d'hivern fins a l'any 1974, a Sevilla

• Els 100 m lliures només els va nedar als campionat d'Espanya - d'hivern o d'estiu - dels anys 1974, 1975 i 1976

En qualsevol cas, a l'acabament de la temporada 1976-1977 la Mercè Pallarés ha dit prou. De tota manera la seva retirada no l'allunya de les piscines. Una primera preocupació per a treballar és la de fer el curs de monitora-ensenyant de natació, que aprova satisfactòriament, i que li permet dedicar-se a l'ensenyament de la canalla i el jovent que es vol acostar a aquest món aquàtic que, globalment, li ha aportat tantes satisfaccions.

Vaig poder treure el carnet de monitora per treballar... va ser una manera de seguir vinculada i de començar amb una activitat en la qual coneixia a molta gent i que em va anar molt bé. Molts clubs em coneixien i a mi m'encanten els 'crios' petits i crec que per a poder ensenyar tinc molta paciència i vaig pensar "a veure si em va bé ?...".

Vaig començar al Club Natació Atlètic, en una piscina que tenien a les instal·lacions de la platja, al costat dels 'xiringuitos'. Em van agafar allà, que em sembla que el senyor que també estava amb mi es deia Lluís, el senyor Lluís, un senyor més gran que jo, que és el que també m'ajudava, no ?... Sí, vaig començar allà a l'estiu.

Més endavant em van cridar del Catalunya, on m'hi vaig estar un temps, per acabar passant al Montjuïc, que ja devia ser l'any 80 o 81. Crec que hi havia d'entrenador en Miquel Torres. Sempre feia ensenyament, que d'entrenadora no n'he fet mai, a més que no tenia el títol. I només ho vaig fer aquests sis anys, diríem, fins abans de tenir l'Anna, la primera filla, que poc abans ja ho havia deixat. Després ja vaig entrar a treballar en una empresa de productes químics, on m'estava de secretària; agafant el telèfon, fent els encàrrecs i... el que convingués per a guanyar uns diners...

La conversa s'ha anat allargant i es comença a dispersar recordant persones i noms de directius o entrenadors amb els que la Mercè ha tingut una relació, de vegades més formal, i altres cops més estreta...

Home, en aquest món de la natació he conegut a molta gent, clar; un dels primers que recordo més és el que va ser president del club quan jo començava, en (Diego) Devesa perquè les seves filles també nedaven amb nosaltres i vivien a prop d'aquesta casa dels meus pares. I sovint ens esperàvem que ell acabés les seves reunions i ens portava en cotxe, per no haver-nos de caminar des de la 'Folqui' fins aquí. La veritat és que jo era molt joveneta i tampoc me'n 'enterava' gaire del què passava al club... qui manava, i qui no manava, jo feia el que em deien... del president no sabia ni que feia, ni quina era la seva feina.

Més endavant, del Ballart també en guardo molt bon record. M'apreciava molt. Sí, perquè tenia dues filles i la petita també m'estimava molt, sempre s'asseia amb mi, la Emma, em sembla que es deia. Però també la Consol, i la Mercè i sí... tota la família, que la recordo bé, una gent molt propera... sí, sí, em saludaven sempre i m'animaven per entrenar i a les competicions.

De la gent dels altres clubs me'n recordo més del Claret, perquè era l'entrenador de la Neus Panadell i del Manresa. I amb la Montse Major, del Manresa, que tenia la meva edat i també anàvem juntes... perquè ja ens coneixíem de la selecció i ens saludàvem sempre. Després amb l'Adern, l'entrenador del Barça, també... amb el Carles Adern hi  tinc una anècdota, que un any em va dir "per què no fitxes pel Barça ?", i clar, no ho vaig fer, però vaig arribar a anar fins i tot allà al club, a l'Escollera, que hi havia un tal Fernández a la junta, no se de què, no me'n recordo. Però al final vaig dir que no, que jo em quedo al club... sí, no m'atabaleu... però que hi va haver proposta econòmica pel mig segur, encara que no recordo més dades...

La veritat és que a mi aquest esport de la natació m'ha anat molt bé. He viatjat, he conegut molta gent i molt diferents. Per començar en vaig aprendre la disciplina que has de tindre amb els entrenaments, el respecte pels horaris i el saber assumir les responsabilitats. També la meva experiència esportiva m'ha estat d'utilitat en el tracte amb les meves filles, sobretot amb la gran que m'ha seguit una mica els passos. Li he pogut ensenyar el que jo coneixia, perquè li explicava els metres que feia, com havia d'entrenar tant, i que és molt dur. Ella va començar a nedar, l'Anna - que es diu Anna -, abans que a caminar... sortia de la piscina gatejant, perquè no sabia caminar. Va arribar a competir amb crol i neda igual que jo el crol i l'esquena. Quan entrenava a la zona, si anava a veure-la i el Ballart corria per allà i veia a la meva filla em deia "Mira, la Pallarès i és que neda igual que tu"... i es que jo era sempre la Pallarès i a les meves filles també els hi va quedar això de ser 'la Pallarés'.

Hem estat una bona estona compartida amb la Mercè, que se'ns ha passat amb un no res. A l'hora del comiat 'la Pallarés' ens assabenta del estat de la seva malaltia. Com que es tracta d'una afecció neurològica degenerativa estan mirant, tota la familia, de trobar segones i terceres opinions que possibilitin sinó un guariment, si al menys un alentiment de l'afectació a la mobilitat que se li està presentant. 

Malgrat aquests inconvenients, el seu caràcter acollidor, encara puntejat per un punt d'aquella timidesa originària, la fa ser propera i empàtica amb els que l'envolten habitualment o ocasionalment, com ha estat el nostre cas...

Carles Sánchez i Josep Castellví 

(*) En Francesc Morón, atleta, lluitador de greco-romana, nedador i entrenador d'atletisme, va prendre el relleu d'en Joan Boronat 'Janot' com a responsable i director dels cursets d'estiu que des de l'any 1948 es venien fent a la piscina 'vella' de Montjuïc.

(**) Malauradament en el curs de pocs mesos, d'entre els anys 2020 i 2021, la Mercè va veure com perdia la companyia dels seus pares i també la del seu espòs, en Francesc Rodríguez 'Rodri', un destacat soci del Club Natació Montjuïc molt vinculat al rugbi, en primera instància, encara que mes endavant també es va involucrar amb el waterpolo en els temps de la 'Dècada Gloriosa 1976-1986', quan va arribar a actuar com a delegat de l'equip.

Butlletí. Un número especial per al XXV Aniversari del club...

Portada del butlletí especial, editat l'abril de 1969, amb motiu del 
XXV Aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc. (*)

El butlletí 235, un número extraordinari...

Desde el seu primer número, publicat el mes de novembre de 1946, el butlletí del Club Natació Montjuïc esdevé el portaveu de les activitats esportives i socials de l'entitat, establint un lligam invisible entre el integrants de la jove entitat.

L'abril de 1969 es publica aquesta edició especial de la revista social per a commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la fundació del club.

El seu caràcter d'extraordinari el senyala, d'entrada, la seva extensió que inclou 78 pàgines, quan l'habitual dels butlletins d'aquells anys es movia entre les 12 i les 20 planes.

En segon terme destaca la portada a color, contra les habituals en una escala de grisos. A més la portada correspon a un cartell dissenyat per en Francesc Andreu, nedador i waterpolista dels primers anys del club que en la seva vida professional esdevingué un reputat artista plàstic, especialitzat en pintura i en realització de murals. Des del 1966 una altre obra seva, consistent en un mural de grans dimensions, presidia l'estança de la sala de piscines de Folch i Torres, des de darrera de la piscina petita.

Vista general i detall del mural d'en Francesc Andreu instal·lat 
a la piscina municipal de la plaça Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó - dalt - i SI

Primeres planes, salutacions de les autoritats...

Entre les pàgines 4 i 25 es succeeixen les felicitacions i salutacions de diferents autoritats, entre les quals:

• Joan Antoni Samaranch Torelló. 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', a més de Soci d'Honor del club

• Josep M. Porcioles Colomer. Alcalde de Barcelona, i també Soci d'Honor

• Bernat Picornell Richier. President d'Honor de la 'Federación Española de Natación' (FEN)

• Luis Benitez de Lugo y Ascanio Enrich. President en exercici de la FEN

• Antoni Monés Giner. President de la Federació Catalana de Natació (FCN)

Els dos darrers, més vinculats directament als esports fundacionals del Montjuïc, ens mostren dos estils ben diferents en els seus respectius escrits.

En Luís Benitez de Lugo, marquès de 'La Florida',(1916-2008), nascut a Madrid però amb profundes arrels canàries, va ser president del 'Atlètico de Madrid' de futbol als anys cinquanta; i de la 'Hermandad Nacional de Alféreces Provisionales' als anys setanta. El seu escrit és ampul·lós i grandiloqüent; en mostrem un exemple:

"Emociona pensar que la labor formativa de nuestra juventud la iniciara el C.N. Montjuic (sic) en plena primavera. Sí, en aquel mes de abril de 1944 cuando el sol adquiere vivos destellos, diáfanos reflejos. Cuando a punto está el romperse en pedazos el capullo oloroso de las rosas, entre aromas y fragancias, como una promesa, abriendo sus pétalos que abrazaron con entrañable cariño la responsabilidad y cumplimiento de una misión, nacida, creada y proyectada, por el amplio y generoso espíritu de sus fundadores."

Contràriament, el sabadellenc Antoni Monés (1918-2010), empresari del tèxtil i peça clau en l'eclosió del C.N. Sabadell com a capdavanter de la natació catalana i espanyola (**), ens mostra un estil més planer i llegible:

"Hay muchas maneras de cubrir 25 años. Incluso trabajando y preocupándose hasta límites importantes por un ideal, muchos clubs no pueden hacer más que ir escalando trabajosamente el 'ranking' nacional. El Montjuic (sic), haciendo gala de un gran dinamismo... ha sabido alcanzar la meta que desde su misma fundación se trazó... Sus métodos... han sido a veces revolucionarios y audaces. Fue el auténtico impulsor de los cursillos escolares a escala masiva; co-introductor de los primeros entrenadores extranjeros de categoria, a los que tanto debe la natación española; impuso su ley deportiva en la región catalana hasta lograr hacer variar uno de los signos predominantes - la hegemonia del C.N.B. - y, finalmente, conseguir una piscina cubierta."

Tanquen les salutacions tres rellevants personatges del Montjuïc d'aquells anys:

• Epifani de Fortuny y Salazar. President d'Honor del C.N. Montjuïc

• Enric Llaudet Ponsá. President de Mèrit del C.N. Montjuïc

• Vicenç Esquiroz Soliva. Ex-president del club i soci n. 1

Editorial i altres salutacions...

A la pàgina 26 d'aquest butlletí hi trobem l'editorial, de ben segur redactada per en Vicenç Esquiroz, que fa una descripció del procés de fundació del club. Distingeix la conjunció de tres diferents factors:

• D'una part l'acció del grup més nombrós dels fundadors, provinents del Club Esportiu Mediterrani, que l'any 1943 han estat desallotjats dels seus locals habituals: el gimnàs de la Plaça Reial i la sala de Paral·lel 88, on celebrava les seves activitats socials (***). Aquesta circumstància porta al Mediterrani a reubicar-se al barri de Sants, amb la qual cosa el nucli dels residents al Poble-sec queden una mica desplaçats.

• Una altre part dels que intervenen en la fundació venen de l'antic C.N. Mare Nostrum, dels quals l'editorial afirma que "esta circunstancia fue también aprovechada por antiguos socios del 'Club de Natación Mare Nostrum', antiguo club de natación de la barriada del Pueblo Seco antes del 1936 y que despareció con nuestra Guerra de Liberación (sic) para instarnos a la reorganización de aquel club, pues ellos no se sentían con suficiente fuerzas para llevar hacia delante tal proyecto."

• El tercer puntal que va empènyer la fundació del Montjuïc va ser la iniciativa personal d'en Joan Monteys, vinculat al ciclisme i veí del barri, "...que propugnaba en trabajar en favor de un mayor auge de la natación catalana que en aquel entonces registraba las primeras derrotas en los Campeonatos de España de natación por el empuje de la entonces incipiente natación canaria."

D'aquesta suma d'esforços en neix la voluntat fundadora del Club Natació Montjuïc, gestada inicialment al Bar Feliu, del carrer Nou de la Rambla.

Editorial del butlletí del XXV Aniversari del Montjuïc.

A les planes següents, entre la pàgina 27 i la 32,  trobem escrits d'en Joaquim Morera, Albert Medina, Joan Boronat i Antoni Contreras, celebrant diferents aspectes dels primers vint-i-cinc anys de vida del club.

Una aproximació a la història gràfica del club

De les pàgines 33 a la 60 podem trobar el que s'anomena una síntesi gràfica del club, distribuïda en les seves diferents seccions. 

Com a fet destacable les pàgines 38 i 39 són dedicades a la 'saga' dels Medina, formada pels els germans Albert, Carles i Carme, el primer del qual ja feia una dècada que exercia d'entrenador del club.

Pàgines de la síntesi gràfica dedicades a la família Medina

Una altre d'aquestes dobles pàgines és dedica a diferents èpoques de les seccions de salts, natació sincronitzada - actualment natació artística - i rugbi:

Recull gràfic d'algunes de les seccions esportives del C.N. Montjuïc.

Una memòria social i esportiva a l'alçada de la celebració...

Aquest butlletí especial es tanca, entre les planes que van de la 68 a la 77, amb una extensa memòria de les activitats del club corresponent a l'any 1968.

Contràriament a les cinc o sis planes que habitualment ocupen aquest tipus de memòries, la de l'any 1968 hi dedica fins a deu fulls. En part l'increment es deu a la voluntat de la nova junta, presidida per en Diego Devesa Palomera, de facilitar als associats del club estadístiques que reflecteixin la situació econòmica i social de l'entitat. 

Així, per exemple, podem veure en un dels quadrants l'evolució dels ingresos i les despeses del club distribuïdes per mesos; mentre que en una altre de les estadístiques es presenta una radiografía de la masa social estructurada per els diferents grups d'edat.

Gràfic estadístic dels ingressos i despeses de l'any 1968.

Referent als ingressos i les despeses cal senyalar l'increment dels primers, que la memòria xifra en un 40% respecte a 1967, arribant per primer cop als set milions de pessetes. La jun ta directiva es mostra satisfeta d'aquesta evolució, tot i que les despeses també s'han incrementat fins a assolir una xifra superior als sis milions sis-centes mil pessetes.

Gràfic del percentatge d'associats per grups d'edat de l'any 1968

En relació a la massa social, el club es troba en el llindar dels 5.000 associats, atenent al fet que a desembre de 1968 ja comptava amb 4.829, que són els analitzats a l'estadística que presenta la memòria.

En fixar-nos en l'estructuració per edats ens topem amb la principal fortalesa - esportiva - de l'entitat; que a la vegada es la seva principal feblesa - económica -.

Fins a 4.101 del total dels associats es troben entre els 5 i els 25 anys, és a dir que són el 84.9% del total. La fortalesa ve del fet que una bona part d'ells són o han estat assistents de cursets o esportistes del club, practicants de l'esport d'una o altre manera, per bé que la tendència a la rotació és molt alta.

La feblesa ve donada per el fet que només el 15.1% restant són el que podríem dir socis adults, sobre els que a la llarga hauria de recaure el sosteniment més fiable i durador de l'entitat. Encara afinant més aquesta reflexió veiem que solament el 9.4% dels socis del Montjuïc a l'any 1968 tenen mes de 30 anys.

Aquesta situació no era extraordinària en aquells anys, sinó que era pròpia del model de clubs de natació que gestionaven piscines municipals, quan l'esforç de les entitats es centraven en la tasca d'ensenyament utilitari i de rendiment esportiu. Recordem que, a finals dels anys seixanta, el Montjuïc disposava de les seccions de:

• Natació

• Waterpolo

• Salts

• Rugbi

• Atletisme

• Acts. Subaquàtiques

• Gimnàstica

• Lluita grecoromana

• Grup de muntanya

• Grup escènic - activitats culturals -

L'oferta d'espais i activitats esportives per al lleure o el manteniment eren pràcticament inexistents; de manera que si la rotació ja era elevada entre les edats infantils i juvenils, en el cas de les persones majors de 30 anys la seva pervivència a l'entitat s'explica tant sols per una mena de militància activa d'antics esportistes, i/o familiars d'esportistes.

Aquest desequilibri en la distribució per edats acabarà demanant solucions que ampliïn les possibilitat d'oferta d'espais i recursos per a altres tipus d'usos de les activitats físiques i esportives, més enllà de les utilitàries i de les de l'esport de competició. Els anys a venir obriran el debat sobre aquestes necessitats a cobrir, quina conseqüència lògica vindrà a ser el projecte de la 'Ciutat Esportiva' del Cub Natació Montjuïc, que es desenvoluparà des de la meitat dels anys setanta.

Reproducció completa del butlletí extraordinari de l'abril de 1969

A l'objecte de poder consultar el contingut íntegre d'aquest butlletí n. 235 hem considerat adient de fer-ne una reproducció completa mitjançant un vídeo que inclou les 39 dobles pàgines que el composen. 

Amb l'excepció de la primera imatge reproduïda, que inclou la portada i la contraportada - págs. 1 i 78 -, la resta segueixen l'ordenació amb que són incloses en la revista social, de manera que la segona imatge mostra les planes 2-3, la tercera les 4-5 i així successivament...

Memòries del Montjuïc

(*) En les imatges que reprodueixen contingut d'aquest número especial del butlletí no incorporem la font, atès el fet que totes provenen del mateix lloc: arxiu JCE.

(**) En Antoni Monés va ser president del C.N. Sabadell entre 1953 i 1961. En el seu mandat es va inaugurar la cobertura de la mítica piscina del carrer Montcada, l'any 1959. El mateix any va impulsar la contractació de l'entrenador holandès Kees Oudegeest, que donà un impuls definitiu al club per a situar-lo en posició capdavantera. També en el mandat d'en Monés és funda la 'Escola Santa Clara', que va facilitar la compatibilitat entre els estudis i els entrenaments als esportistes de l'entitat vallesana. A la imatge que acompanya aquesta nota trobem a Maria Ballesté i a Miquel Torres, a l'escola amb d'altres companys.

(***) El local del Paral·lel n. 88 que ha d'abandonar el Mediterrani l'any 1943 no és altre que el 'Chipirón', que a partir de començaments de l'any 1950 recuperaria la funció de local social d'un club de natació, en aquest cas del Club Natació Montjuïc.

La piscina de la Ronda. Un final... que és un nou inici

Del final...

Els darrers dies del mes de juny de 2021 l'ajuntament de Barcelona comunica que ha trobat una solució per a la continuïtat de la piscina de la Ronda, en el seu format del 'Gimnàs Social Sant Pau' (GSSP).

El GSSP és l'entitat que des de 2012 - i en forma de cooperativa - ha estat oferint al barri del Raval, i a d'altres d'adjacents, els serveis de la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, amb polítiques de preus molt accessibles, arribant  en molts dels casos a la gratuïtat...

Com remarca la informació - sense signar - publicada al digital 'Públic', amb data del 1 de juliol de 2021:

"L'Ajuntament portava mesos negociant amb la propietat per comprar la finca, però (aquesta) demanava un preu superior a la taxació i això dificultava tancar un acord. Finalment, el factor que ha desencallat la situació ha estat la intermediació d'un inversor privat, del qual no s'ha revelat la identitat, que ha adquirit l'immoble... Com a contrapartida, l'Ajuntament li comprarà l'immoble per vuit milions d'euros - el preu de taxació -, i també li cedeix el dret de superfície durant 55 anys. Entre el pagament de l'Ajuntament i els lloguers socials dels 36 habitatges - entre 400 euros i 450 euros -, es preveu que l'inversor pugui recuperar l'import (de la inversió). Es tracta d'una operació sense ànim de lucre."

Imatge de l'exterior de la piscina de la Ronda els darrers 
anys de lluita per a la seva continuïtat.
Font: ACN. Ft. Blanca Blay

Malgrat l'anonimat inicial, és notori que l'empresari que va facilitar l'operació va ser en Jaume Roures Llop (*), tal com ho confirmava el periodista Alfons L. Congostrina al diari 'El País'. S'informava, a més del nom de l'empresari implicat, que aquest havia satisfet el preu que demanava el propietari del local, uns catorze milions d'euros.

El procés dels acords entre les empreses d'en Roures i l'ajuntament encara va durar uns mesos, en els quals la instal·lació va poder seguir oberta, a precari, en la seva ubicació històrica. Passat aquest període, però, la piscina de la Ronda va tancar portes definitivament, de manera que les activitats del GSSP van haver de trobar una nova ubicació. 

El problema es va resoldre a mitjans del 2023, amb un local al carrer de les Floristes de la Rambla, darrera del mercat de la Boqueria, aconseguint, per tant, romandre en el cor del Raval.

Plànol de la ubicació del nou emplaçament del 
Gimnàs Social Sant Pau, al cor del Raval.
Font: Google Maps.

Dalt: vista parcial de l'entrada del nou local de Floristes de la Rambla, 10.
Sota: imatge de la sala de fitness del nou emplaçament.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'oferta del local provisional manté els serveis de caire esportiu; a més dels de caire social de dutxes, roba i menjar, oferts per a persones sense llar o mancats de recursos, encara que en unes dimensions més reduïdes i sense el servei de piscina.

A final d'aquest passat mes d'abril de 2024 s'han endegat les tasques d'enderroc de l'antic edifici on s'estatjava el GSSP, necessàries per a la construcció del nou equipament d'habitatges i futur espai esportiu en planta baixa i soterrani.

Visita a l’edifici de la piscina de la Ronda. Lara Càceres, directora del GSSP; 
Carme Trilla, presidenta de Hàbitat3; Ramon Bosch, arquitecte; Joan 
Ramon Riera, de l'ajuntament de BCN i Jaume Roures, promotor. 
Font: Digital totbarcelona.cat. Fts.Vidal i Pratdesaba

La piscina, que ja estava en un estat d'abandonament similar a d'altres èpoques dels seus més de vuitanta anys d'història, va desaparèixer definitivament amb el conjunt de l'anorreament.

Imatges preses durant les tasques de l'anorreament de les instal·lacions 
de la Ronda de l'antiga 'Baños Populares de Barcelona, S.A.'.
Font: Arxiu JCE. Ft. Cèsar Algora

...a un nou inici

Les imatges de l'enderrocament no són, en aquest cas, més que una invitació a l'esperança, atès que d'aquestes runes n'ha de renéixer el nou equipament mixt, d'habitatges socials i de la futura seu del Gimnàs Social Sant Pau.

En la descripció feta a 'Públic', abans esmentada, s'afirma sobre l'operació finalment iniciada aquests dies:

"L'Ajuntament, així doncs, adquireix el solar per vuit milions d'euros, i augmenta el sòl públic de la ciutat amb la construcció d'aquests 36 habitatges socials, que gestionarà la Fundació Hàbitat 3. 'És un model que ens agradaria aplicar més', ha afirmat la regidora Laura Pérez. 'És una manera d'augmentar el sòl i l'habitatge públic de la mà de privats que no volen especular amb l'habitatge', ha afegit. Pérez ha matisat que no és una aportació a fons perdut ni una entrega de capital, sinó una aposta per la ciutat. 'Projectes com aquest són els que busquem i els que volem per Barcelona', ha destacat.

Pel que fa als habitatges, es tractarà de sis pisos de 60 m2 per planta, d'un total de sis. Estaran gestionats per la Fundació Hàbitat 3. La seva presidenta, Carme Trilla, ha remarcat que l'operació s'emmarca en una 'òptima praxis urbanística i social de la ciutat', un 'èxit col·lectiu', perquè, en última instància, amplia el parc d'habitatge públic de Barcelona, encara molt mínim."

Diferents imatges del nou equipament.
1. Renderització de l'edifici
2. Renderització interior d'habitatge
3. Plànol de la secció de l'edifici, amb el detall
de la ubicació, a baixos i planta, del nou GSSP.
Font: De les imatges 1 i 2, Fundació Habitat3
De la imatge 3,  digital totbarcelona.cat

Ara sí... les obres del nou projecte per al solar que ocupava la primitiva piscina de la Ronda ja són en marxa. Amb la seva realització es posarà terme a les repetides incerteses sobre la seva viabilitat que han dominat aquests quasi dotze anys de vida de la cooperativa gestora del 'Gimnàs Social Sant Pau', sempre pendent per a la seva subsistència de la resposta de les institucions del país. 

La finalització del nou equipament es preveu que sigui per el segon semestre de 2026. De la solvència de l'empresa constructora - 'Coyoacán', del grup d'en Jaume Roures - cal esperar-ne una execució que respongui a les finalitats previstes i que s'assoleixi en els terminis senyalats.

Mentre tant, però, el GSSP encara ha d'afrontar aquest darrer tram de la travessia del desert en que es troba immers. El nou local provisional ha estat una solució ambivalent; d'una banda si han garantit uns mínims d'oferta per a la seva continuïtat en aquest període d'interinatge; de l'altre el canvi d'ubicació ha influït en una considerable pèrdua dels habituals usuaris de l'entorn de l'antiga seu, la qual cosa deriva en el fet que la incertesa segueix encara pesant sobre el dia a dia de la cooperativa i dels seus gestors.

Per ajudar a travessar aquest darrer període d'estranyament del seu emplaçament, el GSSP ha endegat una campanya promocional creativa i agosarada, a la recerca del 'Soci Mandrós Peresós', amb quin llançament s'afirma que:

"... Entre totes les persones que s'apunten a un gimnàs, únicament el 47% ho integrarà de forma constant als seus hàbits una mitjana de 3 cops a la setmana. De la resta, un 21% no hi aniran pràcticament mai. És 'EL SOCI MANDRÓS PERESÓS' per al quals el Gimnàs Social Sant Pau ha creat aquesta quota solidària simbòlica.

Amb un pagament mensual de 13 € tothom que vulgui pot col·laborar a que altres persones en risc d'exclusió social puguin accedir a millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida mitjançant l'activitat física i esportiva... L'únic gimnàs on saps que amb la teva quota estàs fent possible que persones sense recursos puguin tenir accés a l'activitat física."

Imatge i  explicació de la campanya del GSSP.
Font: Arxiu JCE

L'explicació que acompanya la imatge de llançament de la campanya finalitza tot dient:

"Així que ja saps 'Soci Mandrós Peresós', uneix-te a nosaltres. Fes que el teu mandrosisme sigui sinònim de solidaritat. Som-hi, que junts podem fer la diferència sense moure una cama de casa ! #Peresós."

Des del 'Memòries del Montjuïc...' no podem menys que solidaritzar-nos amb les finalitats del GSSP, a la vegada que ens unim a aquesta promoció que pot ajudar a transitar amb mes tranquil·litat aquesta etapa final del seu estranyament de la ubicació inicial - i final - a la Ronda de Sant Pau, 46. Ànims i que sigui per molts anys !...

Memòries del Montjuïc

(*) Jaume Roures Llop (1950) és nascut al cor del Raval de Barcelona. Va haver d'entrat a treballar als dotze anys, raó per la qual ell és considera de formació autodidacta. De ben jove és mou en els cercles de l'oposició antifranquista. Militant de la 'Lliga Comunista Revolucionaria' (LCR) des de 1970, mai ha abdicat de les seves creences marxistes. L'any 1984 entra a treballar a TV3,  de la qual en surt l'any 1994 per a fundar el grup audiovisual 'Mediapro', que coneix una ràpida expansió centrada en el món de l'esport i el dels mitjans de comunicació. Propietària i gestora molts anys dels drets de transmissió dels partits de futbol de la lliga espanyola i, mes endavant, de les curses de Fòrmula 1; és alhora productor de documentals i pel·lícules diverses; en la seva nòmina de directors hi figuren, entre d'altres. cineastes com Oliver Stone, Isabel Coixet, Woody Allen, Fernando León de Aranoa o Manuel Huerga.

Estimat i odiat de manera igualment exhaustiva, encara que per 'barris', la seva nova vida d'empresari i financer no l'ha allunyat pas de les seves arrels. Una darrera mostra de la persistència dels seus ideals és el nom d'una de les seves empreses: 'Coyoacán' - implicada en la construcció del nou equipament de la Ronda -, que recorda el sub-districte de Mèxic DF en que fou assassinat Lev Trotski, per el català Ramón Mercader, l'agost de 1940. En entrevista concedida el gener de 2009 al periodista François Musseau, del diari francés 'Liberation', li manifesta que "però en compte, jo no treballo, jo milito...". Conegut per el seu entorn més immediat com a 'Melan', el seu àlies a la militancia clandestina, segueix dient-li al periodista: "... les meves idees no han canviat gens. La crisi actual (del 2008) demostra la fallida del capitalisme i proporciona una actualització a Marx...". Podeu consultar el text original de la interessant entrevista a l'enllaç: https://www.liberation.fr/medias/2009/01/22/citizen-katalan_304591/

Poc menys que desplaçat de 'Mediapro' per els nous propietaris, la seva darrera activitat d'emprenedoria cultural ha estat l'adquisició, de manera conjunta amb 'Abacus', dels segells editorials del Grup Enciclopèdia, iniciada el 17 de gener d'aquest any, que és encara en procés de finalització.

'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (iII). Un viatge de la 'justicia social' a la rendibilitat econòmica...

Dels resultats econòmics negatius...

Entre el lucre i la 'justicia social'

La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:

"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."

Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla, 
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR

Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:

"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...

Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.

Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:

"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original) 

Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen. 

Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:

"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."

Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR

Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:

• D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys

• De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:

• vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat

• de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX

Primers anys de pèrdues a BPB

Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.

En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945. 

Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945, 
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR

Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.

El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingressos com les despeses.

Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%. 

Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).

Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes. 

...a les noves estratègies de gestió.

La municipalització del servei...

En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions. 

L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.

A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat. 

Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:

• Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa

• Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la

• En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic

A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi  els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.

A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble Nou. La visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.

Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951. 

L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:

"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."

El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues. 

Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.

Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig, 
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR

En el nou escrit es reiteren les propostes fetes  en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:

"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."

Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:

"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."

Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló. 

La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.

La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...

A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix. 

Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat.  El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:

• D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps. 

• De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis

Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs. 

Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch. 

Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió 
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE

El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.

L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.

El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre,  per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.

Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani 
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC 
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte. 
Font: Arxiu històric COAC i BNE

El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)

Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu. 

La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.

Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:

"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".

La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:

"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."

El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà. Per aquesta condició coneixia perfectament l'evolució del litoral de la vila, on s'hi havien anat construint alguns restaurants, com el Gavamar o La Pava. A més ell mateix era el responsable del disseny d'un precedent dels que han de ser els establiments dels banys de mar a la zona, en haver dissenyat el 'Balneario-Restaurante Capri' l'any 1957 a la riba gavanenca de l'estany de La Murtra.

Dreta: Postal dels anys seixanta del 'Balnerio-Restaurante Capri' a la platja de Gavà.
Esquerra: Plànol de l'original disseny de les dutxes que Ramón Tort va aplicar 
de manera sistemàtica a tots els seus projectes, incloent el de La Pineda.
Font: Web todocolección (postal); Facebook Camping Tortuga Ligera (plànol)

Amb l'elecció d'en Ramón Tort com a arquitecte les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una rapidesa gens habitual . Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.

 

Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
 a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958 
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.

En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.

En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:

"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).

El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'

Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó', 
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.

L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.

Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR

L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:

• Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' 

• Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.

El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en comptes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions. 

L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.

La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les 
seves dependències de 'El Molino', a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR

L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.

Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.

El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval. 

Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.

Part de les nedadores i nedadors del C.N. Montjuïc que pogueren 
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera

Josep Castellví

(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.

(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.

(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954. 

L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. UB, n. 1.300, Barcelona 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona 2018.