Londres, 1948. Els Jocs Olímpics d'en Josep Picart i Codony...

Els Jocs de l'austeritat

Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1948, oficialment anomenats Jocs Olímpics de la XIV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Londres (Regne Unit) entre el 29 de juliol i el 14 d'agost de 1948. Hi van participar 4.104 esportistes (3.714 homes i 390 dones) de 59 comitès nacionals competint en 17 esports. En van exclosos els equips d'Alemanya i del Japó, els paisos derrotats en la segona guerra mundial (1939-1945).

Són els primers jocs que es celebren un cop acabada la contesa. El context és el de la separació d'Europa en dues meitats: els països de l'Est, que anaren caient un a un sota l'òrbita del sistema de la Unió Soviètica (URSS); els països de l'altre meitat d'Europa, majoritàriament dotats de democràcies, tret del règim totalitari d'Espanya. La lluita entre aquests dos sistemes sociopolítics tant dispars va donar lloc a l'anomenada guerra freda (1948-1991) quin primer acte va ser el bloqueig soviètic de Berlín, el mateix 1948.

Els darrers jocs celebrats van ser precisament els de la ciutat de Berlín, l'any 1936, anomenats com els 'Jocs de la Pau', tot i servir d'exaltació del règim del III Reich de Hitler. Contra el dispendi monumental d'aquests, els de Londres es van haver de disputar sota el lema dels 'Jocs de l'austeritat'.

La població londinenca era clarament contrària a la celebració dels jocs, desprès de les penalitats sofertes durant la guerra. Els bombardejos de l'aviació alemanya havien deixat 30.000 morts a la ciutat, a mes de la gran destrucció material de fins a 220.000 edificis derruïts, que a hores de l'any 1948 encara no havia pogut ser recuperats del tot. No obstant això i el fet que encara era vigent el racionament per els aliments bàsics de la població, la voluntat dels dirigents esportius i polítics del país va tirar endavant aquesta organització amb la idea de que els jocs podien contribuir a millorar el clima i els ànims generals dels ciutadans.

Els Jocs d'en Josep Picart i Codony

Però que hi fa als jocs de Londres en Josep Picart i Codony, als seus cinquanta-tres anys ?. Nascut el 6 de febrer de 1895, en la seva joventut es un atleta practicant del F.C. Barcelona. Un cop retirat de la competició seguirà vinculat a l'atletisme primer com a jutge i auxiliar en competicions d'aquest esport i mes endavant amb càrrecs directius. 

En Josep Picart i Codony l'any 1953, amb cinquanta-vuit anys. Mantenim la foto, 
malgrat la pèssima qualitat, en ser la única de que podem disposar, 
extreta del diari 'Solidaridad Nacional' de Barcelona
Font:  AHBCN

Ens interessa, però, el seu vessant professional. Durant deu anys (1917-1927) es empleat  del F.C. Barcelona amb funcions relacionades amb el manteniment dels seus terrenys esportius. El mes de juliol de 1927 entra a treballar a l'ajuntament de Barcelona amb la categoria de 'escribiente mecanógrafo'. Malgrat aquesta catalogació funcionarial sembla que ja des del començament és adscrit al procés de construcció de l'Estadi de Montjuïc, iniciada el gener de 1928. 

L'obra és encarregada a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del també arquitecte Domènech i Montaner. Comptava amb una superfície de 66.075 metres quadrats, dels quals 20.575 van ser destinats als terrenys esportius, quina part central era la dedicada a camp de futbol. Per les seves dimensions i la gran capacitat per encabir-hi 60.000 persones, era considerat el segon més gran del món, desprès del de Wembley a Londres.

Les pistes d'atletisme tenen una corda de 500 metres per 8,40 d'amplada, amb sis carrers. La part tècnica de la construcció de les pistes d'atletisme i els espais adjunts foren encarregades a l'ex-atleta olímpic i entrenador finlandès Lauri Pihkala (*), enginyer especialitzat en aquestes tasques. En Josep Picart rep l'encàrrec de ser la seva ombra, aprenent-ne tot  el que li sigui possible, de manera que quan l'estadi ja és acabat en Josep s'hi queda com a responsable de manteniment. 

Exerceix el càrrec de manera interina, doncs la seva categoria professional no varia oficialment fins a uns quants anys mes tard. El càrrec oficial reconegut l'any 1945 serà el de 'conservador del Estadio de Montjuïch', amb una salari de 9.588 ptes anuals. Des de la finalització del 'Estadio Náutico de Montjuich', com va ser nomenada inicialment la piscina, l'any 1929 n'assumeix també la responsabilitat de la seva conservació; bé que comptant amb l'encarregat de la piscina, el tant estimat Josep Ramos Àlvarez.

Retall de la 'Gaceta Municipal' de l'ajuntament de Barcelona recollint l'acord
de la Comissió Municipal Permanent dels dies 13 i 14 de novembre de 1945.
Font: GMBCN

Ja essent oficialment conservador de l'estadi municipal és delegat per la regidoria d'Esports de l'ajuntament - creada i presidida per el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà (**) - per anar als jocs de Londres de 1948 i estudiar-ne el seu desenvolupament. Cal entendre-ho en el context de la continuada aspiració barcelonesa de poder acollir competicions esportives del màxim nivell; incloent-hi, a poder ser, uns Jocs Olímpics.

És així que en Josep Picart s'encamina cap a Londres via Madrid, on roman dos dies fins agafar l'avió que l'ha de deixar a la capital britànica. A Londres s'hi està catorze nits, es a dir el període complert dels jocs; retorna també via Madrid i fa una nova parada de dues jornades. En arribar a Barcelona eleva als seus superiors de l'ajuntament un informe recollint la seva experiència olímpica. Les despeses i el pla de viatge es reflecteixen a la pàgina sis del document.

Extracte de l'informe presentat per en Josep Picart Codony a l'ajuntament de Barcelona.
1. Retall de la primera plana i presentació. 2. Retall de la darrera plana amb els comptes.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Fer la indexació de les pessetes de 1948 als euros de 2022 no es tasca gens senzilla, però es pot comprovar que la despesa per a l'ajuntament es correspon a una quantitat propera o superior a un mes i mig de sou del nostre conservador de l'estadi de Montjuïc.

L'informe presentat consta de sis pàgines redactades en castellà, com era preceptiu en l'època. Les cinc primeres dedicades als capítols de:

• 'A manera de prólogo'

• 'Observaciones generales'

• 'Instalaciones deportivas'

• 'La participación española'

• 'Capítulo de gracias'

On mes s'esten en Picart és en les observacions generals, on dona compte de la impressió negativa que li causa la ciutat referent a la seva preparació per als jocs:

"No pudiéndose atribuir las anomalias observadas... a la falta de capacidad o de medios y elementos tècnicos... ha quedado flotando en el ambiente deportivo la sensación de que Gran Bretaña ha tenido un interés muy relativo en la celebración de estos Juegos Olímpicos."

Les queixes s'estenen a errades comeses per el jutges, especialment en l'atletisme que de ben segur ha seguit amb un especial interés, i a les instal·lacions, molt separades entre sí, com fa notar mes endavant en l'apartat corresponent.

Relata detalladament una mena de batalla política, corresponent als temps de guerra freda que corrien pel món, entre la delegació espanyola i les del bloc soviètic, explicant per exemple que:

"Se dice y repite constantemente que en deporte no debe haber política y así debiera ser, y bajo este principio fundamental deberían actuar todos sus elementos rectores pero.......................

... la Olimpíada de 1948 ha sido aprovechada por Rusia y sus satélites para campo de maniobras políticas y actividades antideportivas sin escrúpulos de ninguna clase y la celebración de todas las asambleas ha sido una reflección (sic) exacta de la actual tensión política internacional."

Observa que les delegacions dels paisos de l'Est, encapçalades sempre per la Unió Soviètica, s'oposen a qualsevol proposta feta per els delegats espanyols, que a la vegada només troben recolzament en "la actitud franca y decidida de las repúblicas hispano-americanas y Filipinas apoyando siempre a España en la defensa de sus derechos e idioma...". 

Extracte corresponent a la segona pàgina de l'informe d'en Josep Picart.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Els jocs de Londres 1948 és un dels pocs casos en que no es construeix quasi bé cap instal·lació esportiva, aprofitant les que ja comptava la capital britànica. Així les cerimònies i les proves d'atletisme tenen lloc a l'estadi de Wembley - 'Empire Stadium' (1923) -; mentre que la natació es celebra a la 'Empire Pool', inaugurada l'any 1934 amb motiu de celebrar-se a Londres els II Jocs de la Mancomunitat de Nacions, la 'Commonwealth'. La piscina, primera coberta en uns jocs, va ser construïda per la iniciativa privada en un lloc proper a l'estadi. 

El disseny va ser realitzat per l'enginyer britànic Elvin Owen Williams. Inaugurada el 25 de juliol de 1934 tenia unes dimensions de 200 x 60 peus, equivalent a 62,5 x 18,7 metres. No cal dir que per els jocs es va adaptar a la mida ja reglamentària dels 50 m., de manera que la resta va ser coberta amb una plataforma aprofitada per a instal·lar-hi els jutges i les sortides de les proves.

En parlar de les instal·lacions esportives en Picart expressa la seva admiració per la 'Empire Pool' de la que afirma que és un "verdadero estadio náutico, dotado de toda clase de servicios...". En resalta el sistema de filtratge i renovació de les aigües, a la vegada que afirma que de tot el que ha vist "tomó buena nota el suscrito, por si algún día se presentase la oportunidad de adoptar alguno de aquellos procedimientos en nuestra piscina Municipal de Montjuich".

1. Vista general de la 'Empire Pool' de Londres als Jocs Olímpica de 1948
Font: Action Images. Ft. SI
2. Dibuix del disseny original de la 'Empire Pool' de Londres de l'any 1933
Font: Arxiu del periòdic 'The Guardian'

En canvi l'estadi de Wembley no mereix la mateixa consideració. Creu que no millora en res l'estadi de Montjuïc, del qual n'està legítimament orgullós.

Extracte de la tercera pàgina de l'informe d'en Josep Picart, informant de la 
'maniobra' txeca per a considerar fora de normativa les pistes d'atletisme 
superiors als 400 m., que afectaría de ple a l'estadi de Montjuïc.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Es troba amb la proposta presentada per la delegació txeca en relació a les mides de les pistes d'atletisme que deixaria, en cas d'aprovar-se, fora de normativa l'estadi barcelonès. Aconsegueix derrotar la proposta amb el suport dels delegats espanyols, recolzats per diferents paisos i comptant també amb l'ajut de l'enginyer finlandès Lauri Pihkala, el seu mestre, amb qui s'ha retrobat a Londres. Amb el temps aquesta proposta txeca pel que fa a les mides de les pistes serà la que prevaldrà, fixant-se per a les competicions olímpiques i altres grans proves internacionals la longitud de les pistes d'atletisme en els 400 m.

En aquest mateix capítol deixa anar la prosa patriòtica en relació al mono-tema d'aquells anys referida a la 'Rusia' soviètica, tot afirmant que:

"Me complace extremadamente exponer al conocimiento de los componentes del Municipio barcelonés el espiritu de confraternidad y mutuo apoyo que caracterizo las estrechas relaciones establecidas... entre los deportistas Hispano-Americanos y los de la Madre España a la cual no perdian ocasión de demostrarle su cariño tan vehemente expresado que nos confundia. En cuantos momentos los paises satélites de Rusia intentaban alguna maniobra contra la participación española... nuestros hermanos de raza se exaltaban con un amor patriótico tan sincero, que sus gritos de 'esto es una ofensa a la Madre Parria' nos llenaban de orgullo y satisfacción".

Eren els temps en que el règim del general Franco es considerava el darrer bastió en la lluita de la civilització cristiana contra la diabòlica 'Rusia' i que els hagiògrafs del dictador l'anomenaven 'El Centinela de Occidente', sempre de guàrdia contra els enemics d'Espanya.

En parlar de la participació espanyola en els jocs l'informe es torna menys expressiu i la despatxa amb només 13 línies al final de la quarta pàgina. Realment l'amic Picart poca cosa podia destacar dels esportistes espanyols - tots homes - presents a Londres. Un possible resum podria ser:

• 64 esportistes espanyols participants.

• Presència en deu de les 20 disciplines dels 17 esports reconeguts als Jocs.

• Les participacions mes nombroses: 8 en atletisme, 14 en hoquei herba i 14 en natació i waterpolo - 6 i 8, respectivament -.

• Una única medalla de plata per a tres atletes de l'equip d'hípica en Salt per Equips

Com a nota destacada en natació trobem la participació del canari Manuel Guerra Pérez, el primer espanyol en baixar del minut en els 100 lliures, fita aconseguida l'abril d'aquell mateix 1948 en assolir 59"8. Als jocs va nedar en la segona sèrie, marcant un bon temps de 1'00"7. 

Pel que fa al waterpolo, els jocs són quasi bé la presentació d'un entrenador que serà mític en aquest esport, tant a nivell espanyol com mundial: Andrés Zolyomy Biczo, per sempre mes conegut com a 'Bandy' Zolyomy. Arriba a Espanya per a entrenar al 'Natació' Barcelona i a la selecció nacional a primers d'abril, poc mes de quatre mesos abans dels jocs.

Foto de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona l'any 1949, desprès dels jocs 
de Londres, on apareix amb els seus jugadors i amb el també mític segon 
entrenador del Barcelona al llarg de tants anys, en Jaume Solé.
Font: 'Tribute to Andres Zolyomy' de 'Waterpolo Legends'

L'equip de Londres el formen Joan Serra, Josep Pujol, Carles Falt, Francisco Castillo, Agustí Mestres, Valentí Sabaté i Àngel Sabata. Amb el poc temps de preparació que ha tingut en Bandy els que si ha pogut fer es iniciar una renovació de l'equip que seguirà els anys següents amb vistes als jocs d'Helsinki de 1952. 

A la primera ronda Espanya és inclosa en el grup B, guanyant a Suíssa i perdent amb Suècia. En la segona ronda li correspon el grup H, on perd amb Holanda per 5 a 2 i guanya a la India per 11 gols a 1. En els anomenats encreuaments de semifinals cau al grup K, on es troba amb els equips d'Holanda, Bèlgica i, altre vegada, Suècia, perdent els tres partits. Finalment en la classificació dels llocs que van de la 5a a la 8a posició s'ha d'enfrontar amb Suècia, França i Egipte, i un altre cop perd tots els enfrontaments, classificant-se el vuitè equip dels 17 participants en el torneig olímpic. No obstant és considerada la millor classificació en un jocs fins aquell moment.

Abans i desprès dels jocs en Josep Picart s'ha convertit en l'expert per excel·lència en el disseny dels estadis dedicats a l'atletisme de tota Espanya; ja des de abans de la guerra espanyola i, especialment, un cop acabada aquesta es reclamat des de qualsevol lloc del país per a ser assessor en la construcció d'aquests tipus d'equipaments. Així es cridat l'any 1941 per a la construcció de l'estadi de Vigo i uns anys mes tard per el de A Coruña. El 1943 l'ajuntament de Madrid sol·licita els seus serveis com a assessor de les seves instal·lacions esportives, a la vegada que col·labora amb els equipaments esportius de la Universitat de Barcelona. 

Dos anys mes tard es desplaça a Avilés per a la construcció del seu estadi municipal i el mateix any col·labora amb la 'Academia Militar de Zaragoza' en la construcció del seu complex esportiu d'atletisme. El 1951 la U.D. Las Palmas i el 'Cabildo Insular' de la illa el demanen per a la remodelació del estadi usufructuat per els primers, fent constar la premsa local que "el señor Picart, conservador del gran estadio de Montjuich, se encargaría de dotar al recinto de césped, empleando 2.500 kg. de semilla holandesa para las tareas de plantación". 

L'any 1953 la 'Delegacion Nacional de Deportes', que té com a delegat al general José Moscardo Ituarte, li va reconèixer la categoria de 'asesor tècnico' del màxim organisme esportiu espanyol. Per cert que en la noticia del periòdic 'Solidaridad Nacional' se li adjudica la carrera d'arquitecte que, francament, no ens consta que hagués cursat mai.

Retall del diari 'Solidadrtidad Nacional' del 5 de juny de 1953
amb el nomenament d'en Josép Picart com a assessot tècnic.
Font: AHBCN

Amb motiu dels II Jocs Mediterranis que tenen lloc a la ciutat de Barcelona, el comitè executiu de l'esdeveniment encarrega la direcció de l'estadi a qui és considerat com a un dels apòstols catalans de l'atletisme i la natació, en Nemesi Ponsati Solà (1897-1980). Aquest demana l'ajut del seu antic company de pràctica i dirigencia esportiva, en Josep Picart, com a responsable del manteniment de les instal·lacions. Ambdós formen el  tàndem que ha de contribuir, amb d'altre gent, a l'èxit d'aquesta organització esportiva.

Encara ha de viure moltes altres vicissituds el conservador de l'estadi de Montjuïc, però ens consta que ja a l'any 1966 l'ajuntament de Barcelona li concedeix la medalla de bronze al Mèrit Esportiu. Tractant-se d'un propi funcionari aquest fet sol anunciar un reconeixement extraordinari en una data propera o posterior a la jubilació. Ja la tenia ben merescuda en Josep Picart Codony, que en aquell moment es trobava al voltant dels setanta-un anys d'edat.

Josep Castellví

(*) Lauri Pihkala (1888-1981) va ser un atleta, entrenador, periodista i dirigent esportiu finlandès. Molt estimat i reconegut al seu país, va participar en dos Jocs Olímpics: Londres1908 i Estocolm 1912. Es va involucrar en la promoció de l'esquí de fons al seu país, molt lligat a la defensa nacional enfront l'amenaça de la Unió Soviètica, així com a la invenció d'un nou esport: el 'pesäpallo' que va acabar sent l'esport nacional, amb una variació del beisbol americà. Va ser cridat per l'ajuntament de Barcelona per a dirigir la part tècnica-esportiva de la construcció de l'Estadi de Montjuïc, on va tenir d'ajudant en Josep Picart.

(**) El fons documental d'en Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, conté una molt important col·lecció d'escrits, treballs i expedients que recorren tota la vida del Baró d'Esponellà, tant vinculat a la història del Club Natació Montjuïc del qual en va ser nomenat President d'Honor en molt primeríssima hora, mantenint al llarg de la seva vida una molt estreta relació amb l'entitat i els seus dirigents i esportistes.

El protoarquitecte esportiu, Jaume Mestres i Fossas (I)...

En aquesta entrada ens centrarem en l'arquitecte Jaume Mestres i Fossas que, un cop llicenciat el 1917, centra els seus primers anys d'exercici professional en la realització d'equipaments esportius, convertint-se així en el primer arquitecte català i espanyol especialitzat en aquest tipus d'espais. Eren moments en que les instal·lacions esportives a Espanya brillaven per la seva absència, fora de les que s'implementaven aprofitant els elements que oferia la mateixa natura.

Cartell promocional del 'Real Club de Barcelona'. 
Litografia de Joan Llaverias, 1902.
Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC

Parlem del context...

Ens trobem a la segona dècada del nou segle, amb els esports en fase d'expansió que es va incrementant des del darrer terç del XIX. A Catalunya la neutralitat espanyola durant la primera guerra mundial ha donat pas a una etapa de progrés material molt notable, amb augments importants de la producció industrial - especialment en el sector del tèxtil - que abastia la creixent demanda de les nacions europees en guerra. A partir de l'acabament d'aquesta, l'agost de 1918, la crisi cau com una maledicció sobre el país. Les tensions a la societat catalana derivades d'aquesta van portar a la situació que descriu l'historiador Pelai Pagès en el seu bloc 'Història, present i futur...', quan afirma:

"Era, com va escriure l'escriptor Joan Oller i Rabasa, 'quan mataven pels carrers'. Avui sabem, que entre  1918 i 1923 es varen produir 424 morts per atemptats, que desglossats donen el següent resultat: 168 militants de la CNT, 76 obrers sense afiliació determinada, 3 advocats de la CNT, 42 pistolers del Sindicat Lliure, 40 patrons, 29 encarregats, 30 agents de l'autoritat i 6 obrers esquirols. És evident que els més perjudicats foren, sens cap mena de dubte, els militants i dirigents de la CNT".

La dictadura militar d'en Primo de Rivera, iniciada el 13 de setembre de 1923 comptant amb el 'segell reial' d'Alfons XIII, va donar pas al punt i final d'aquest estat de coses. Malgrat el caos social que l'envoltava, l'esport català havia pres una embranzida molt notable que venia accelerant-se des de mitjans dels anys deu i que va assolir una fita determinant amb la participació als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers de 1920. En aquells jocs una comissió del Comité Olímpic Català (COC), recolzada per la Mancomunitat de Catalunya, havia demanat al Baró de Coubertin que la ciutat de Barcelona fos l'escollida per a la celebració dels Jocs de la VIII Olimpíada, a celebrar el 1924. La comissió del COC la composen el seu president, Jaume Garcia Alsina, acompanyat per Josep Elias Juncosa; Josep Maria Co de Triola; Joan Gamper i el mateix Jaume Mestres Fossas. 

La tasca  d'en Jaume Mestres com a precursor de l'arquitectura esportiva a Catalunya i Espanya s'inscriu en aquest context que, al menys en part, en determina l'extraordinària concentració temporal de la seva tasca, que podem comprovar en el quadre que segueix:

Font: Elaboració pròpia

Totes aquestes obres, tret del Camp d'Esports d'Igualada - de repercussió molt local - i de la Piscina coberta de Sevilla que no es va arribar a executar, són d'una importància cabdal en el desenvolupament esportiu de Catalunya. Les finalitzacions d'obres són sovint indeterminades per raons diverses que veurem en cada cas; el càlcul dels costos s'han hagut de fer de manera estimativa, a manca de dades mes concloents; sovint es tracta del pressupost inicialment previst.

Un altre tret comú d'aquestes  obres és el fet de que no han estat finançades per cap administració pública, de manera que els recursos han estat principalment aportats per particulars o per societats de caire privat.

L'Estadi Català

Al voltant de 1914 convergeixen diferents veus que reclamen la necessitat de que Barcelona tingui un Estadi per a la pràctica atlètica i esportiva, com les millors ciutats europees. El 'bateig' del nom li és adjudicat a en Narcis Masferrer, pioner, periodista i propagandista de l'esport, sempre en el centre d'aquest tipus d'iniciatives; aquesta idea es va anar desenvolupant i concretant en gran mesura degut a dues personalitats de la Lliga Regionalista com en Josep Elias Juncosa i en Francesc Cambó Batlle.

Aquest darrer fou nomenat l'any 1914 com a Comissari de la inicial 'Exposición de Industrias Eléctricas' que s'havia de celebrar a Barcelona l'any 1917. La primera gran decisió d'en Cambó és la de centrar la futura exposició a la muntanya de Montjuïc, llavors molt mal considerada com a lloc d'exclusions militars i plena de tots tipus de perills. Superats els primers obstacles i obtinguda una molt completa llibertat d'actuació gràcies a la Llei del 16 de juliol de 1914, en Cambó incorpora a l'arquitecte i paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier al seu cercle de col·laboradors (*).

Forerstier rep l'encàrrec del que havia de ser el primer projecte de l'Estadi Català, inclòs en el marc de l' anomenat com a 'Parc de Pedralbes' amb el que Cambó somia donar un tancament, que ell qualifica de 'aristocràtic', a la part final de la Diagonal. El responsable d'encabir en aquesta proposta el programa d'un estadi modern fou Josep Elias Juncosa (Corredisses), molt mes al corrent de l'actualitat esportiva i de les necessitats de la ciutat per acollir uns futurs Jocs Olímpics. El projecte el composaven dos camps de futbol voltats d'una pista d'atletisme de cendra i dues piscines al seu costat, separades per sexes, tot emmarcat en el projecte global amb caires de Ciutat Jardí. Els plànols següents ens mostren aquest primer Estadi Català i els demés equipaments esportius i recreatius, situats a la part inferiors del conjunt del parc:

1. Plànol general del Parc de Pedralbes amb el futur Estadi Català i les piscines. 2. El mateix disseny situat a la trama urbana actual on hauria d'haver estat realitzat
Font: 'Barcelona, Lisboa i Forestier'. Article de Vicenç Casals Costa
a la revista 'Scripta Nova'. Universitat de Barcelona, 2009

El 1918 aquest projecte queda desestimat degut a la primera guerra mundial i al fet que Francesc Cambó és cridat a Madrid per a prendre possessió del que serà el seu primer ministeri en el govern d'Espanya. L'exposició també s'ha d'ajornar a causa del conflicte bèl·lic.

Un cop finalitzada la 'Gran Guerra' se'n reprenen les tasques del que mes endavant rep el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', centrada definitivament en la muntanya de Montjuïc, com era el desig d'en Cambó. Jaume Mestres Fossas s'integra als serveis tècnics de l'exposició a començament de l'any 1918 i en forma part fins al mes de febrer de 1922, tal com ho acredita el secretari de l'exposició, Joaquín Montaner, en el certificat que reproduïm de l'any 1927:

Còpia del certificat d'haver treballat a l'exposició de Barcelona entre gener de 1918 
i febrer de 2022. El mateix Mestres escriu i en signa el 'recibí' l'abril de 1927.
Font: AMCB

Plànol general del projecte del Parc de Montjuïc de l'any 1920. 
Apareix clarament senyalada la ubicació de l'Estadi Català
Font: Arxiu de la Fira de Barcelona

La 'nova' exposició es proposa com un dels seus primers objectius la construcció de l'Estadi Català. Se li encarrega la redacció i direcció inicial del projecte a en Jaume Mestres. La ubicació es prevista a l'antiga pedrera de la Foixarda, comprada per l'ajuntament a la família Bruguera per un import de 111.344 ptes. La junta directiva de l'exposició aprovarà el projecte presentat en la seva reunió del 3 de desembre de 1920. La idoneïtat de l'emplaçament es descrita per en Jaume Mestres en els termes següents:

"... este lugar tan acertadamente escogido puede considerarse en la misma ciudad, ya que sólo dista un kilómetro de la plaza de España... La amplia via de las Cortes Catalanas acaba de unir tan importante institución con el corazón mismo de Barcelona. Fácilmente puede, pues, apreciarse el camino que ha de llevar rápidamente a los barceloneses a las reuniones deportivas del 'Estadi Català'."

Imatge de la pedrera de La Foixarda encara en ple 
funcionament cap a finals del segle XIX.
Font: ANC. Ft. Josep Brangulí

Perspectiva de l'Estadi Català publicada al diari 'Heraldo 
Deportivo' de Madrid el dia 5 de febrer de 1921
Font: Hemeroteca digital de la BNE

El nou equipament inclou un camp de futbol de 106 x 68 m, voltat de la pista d'atletisme d'una longitud de 420 m de corda i amb espais annexes per llançaments, salts i altres disciplines atlètiques. Se'n preveu una capacitat de per a fins 33.000 espectadors. El finançament de l'obra es aportat, al menys inicialment, per en Francesc Cambó. Les obres avancen a una bona velocitat i ja a l'abril de 1921 es pot celebrar un partit de 'costellada' que confronta periodistes i arquitectes, amb el resultat favorable als primers de 6 gols a 3.

La inauguració oficial es produeix els dies 25 i 26 de desembre de 1921, encara sense haver-ne acabat la construcció, amb sengles partits de futbol entre els equips del F.C. Barcelona i el campió txec de l'A.C. Sparta de Praga. El dia de Nadal guanyà l'equip txec amb el resultat de 2 gols a 3, mentre que al'endemà l'encontre fou favorable al club blaugrana per 2 a 0.

Partit de futbol d'inauguració de l'Estadi Català del dia de Nadal de 1921.
Fins a 25.000 persones formaren el públic assistent, distribuint-se 
com pogueren per el inacabat equipament
Font: Arxiu del F.C. Barcelona. Ft. SI

Desprès de la inauguració la construcció de l'estadi resta alentida i quasi aturada. A mitjans d'aquest any de 1921 el CIO ha nomenat com a seu dels Jocs de la VIII Olimpíada la ciutat de Paris, complint el desig d'en Pierre de Coubertin que vol posar fi a la seva presidència amb aquesta fita tant significada. Aquesta gerra d'aigua freda, tal vegada dificultats en el finançament, o la delicada situació social catalana motivaren que l'obra no s'executés en la seva totalitat. El 6 de març de 1922 el diari 'La Jornada Deportiva' publica un editorial titulat 'El Estadio se derrumba':

"... Está embrujado el Estadio ?. Nada de esto, amables lectores, el Estadio apenas acabado de construir se derrumba 'moralmente' entre la incompetencia de unos, la falta de iniciativa de otros y el egoismo de los restantes... por qué empeñarse en mantener cerrado el Estadio ?. Por qué privar a nuestro pueblo de un medio tan eficaz de cultura, de un instrumento tan precioso para su perfecta evolución física y moral ?... La Junta Directiva del Estadio, nuestros Clubs, nuestras Federaciones tienen la palabra."

A principis de 1924, un cop ja instaurada la dictadura de Primo de Rivera, la junta de l'exposició vol reprendre'n la construcció amb un nou encàrrec i amb un altre arquitecte, però tampoc se'n van sortir, encara que per el diumenge 1 de juny del mateix 1924 es celebra un festival esportiu que vol servir com a nova inauguració del rebatejat com a 'Estadio de Montjuich', amb un nom mes adient a la nova situació política.

Anunci publicat al diari 'El Diluvio' a finals del mes de maig de 1924
Font Hemeroteca: ARCA

Finalment l'equip directiu de l'exposició es replantejarà completament l'assumpte de l'estadi, suspenent-ne la seva construcció a La Foixarda que serà emprada el 1929 com a zona d'oci i parc d'atraccions per a l'exposició. 

Barcelona va tenir un estadi, però va ser l'ara conegut amb el nom de Lluís Companys, situat just per sobre de la ubicació prevista per el primitiu Estadi Català. I aquest sí que acomplirà l'any 1992 el somni olímpic de la ciutat.

La piscina coberta de l'Escullera, per al Club Natació Barcelona

Soci, nedador, waterpolista i atleta del degà 'Natació' Barcelona, per en Jaume Mestres pocs encàrrecs li poden ser mes grats que aquest de dissenyar i dirigir la construcció de la primera piscina coberta esportiva de Catalunya i d'Espanya. Aprofitant la seva anada als jocs d'Anvers, va visitar diferents ciutats belgues estudiant les seves piscines cobertes, generalment municipals, ja construïdes. En retornar a Barcelona, amb el cap curull d'idees, s'ofereix al seu club de tota la vida per a redactar i dirigir l'anhelat projecte de la seva piscina coberta. Ho fa de manera totalment gratuïta; adduint que aquesta feina és la seva aportació a la tasca gegantina empresa per el Club Natació Barcelona de bastir per els seus propis mitjans aquest equipament. La construcció anirà des de la primera pedra de l'any 1921 fins al cobriment definitiu i l'establiment de la calefacció de l'aigua de 1924. No obstant encara hi resten algunes petites tasques d'embelliment i finalització de les obres que el 1927 són motiu de comentari a la premsa del moment.

Pàgina del setmanari Gràfic-Sport del 26 d'abril de 1927 anunciant
les tasques dels darrers detalls de la construcció de l'Escullera
Font: Hemeroteca ARCA

Les circumstàncies que concorregueren en el projecte i la construcció d'aquest emblemàtic equipament esportiu han estat recollides en una altre entrada d'aquest bloc: 'La piscina de l'Escullera, el gran somni del 'Natació'...':

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html

Només ens resta desitjar que el procés de renovació recentment endegat d'aquesta instal·lació pugui ser tot el respectuós que l'obra de Jaume Mestres Fossas ha de merèixer.

El Camp d'Esports d'Igualada per a l'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera

L'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera, fundat el 1863, respon en la seva constitució al tipus d'establiments orientats a la formació i l'oci de la població obrera i menestral d'Igualada. L'any de 1920 es compren uns terrenys anomenats del Xipreret, en el que encara era llavors el terme municipal d'Ódena, per a convertir-lo en el 'Camp d'Esports' de l'entitat. 

El primer gran esdeveniment que acolleix el futur camp esportiu, no obstant, va ser l'arribada de l'aviació a Igualada, que va tenir lloc en el marc de la Festa Major de la vila de l'any 1920, quan una avioneta procedent de Barcelona va aterrar al Xipreret, convertit en un improvisat camp d'aviació.

A les primeries de l'any següent en Jaume Mestres rep l'encàrrec del disseny de l'esperat 'Camp d'Esports' i dels inicis de la seva construcció. Aquesta, però, es va perllongant en el temps en successives fases, en funció de les disponibilitats econòmiques de l'entitat, i a la vegada va patint modificacions sobre el projecte original. 

Aquest inclou un estadi, amb terreny de joc per al futbol i pista de cendra d'atletisme al seu voltant; un velòdrom adjunt; una piscina i pistes de tennis.

Revista trimestral 'Civitas'. N. 5 del mes de juliol de 1921.
El propi arquitecte en comenta els aspectes principals.
Font: Hemeroteca ARCA

El finançament de l'obra va ser en gran part suportada inicialment per donatius del propietari agrícola Manuel Maria Girona - net del banquer Manuel Girona - que en aquells moments era diputat a Corts per la circumscripció d'Igualada. Els socis de l'Ateneu també hi van contribuir, pagant un suplement de 1,50 ptes a la seva quota, que a la vegada els donava el dret d'assistir als esdeveniments esportius que es desenvolupaven a les noves instal·lacions.

La revista de la Secció d'Esports de l'Ateneu (SEAI), 'Esport i Cultura', anava publicant noticies sobre el progrés que es tenia a l'obra del camp d'esports. Com passa en el cas del seu número 5, del 31 de gener de 1922, que reprodueix en la seva portada el plànol general del projecte. També en el número 8, del 21 de febrer de 1922, dins de la memòria de l'any anterior el secretari de la secció, en Antoni Gual, informa de que:

"Ultra l'arranjament del camp de que mes amunt parlàvem, s'ha procedit a construir-hi al seu voltant una pista de cendres per a curses, tal com es veu en els estadis estrangers i en el Estadi de Montjuich; essent motiu tot açó per enorgullir-nos per quant Igualada és de les primeres ciutats d'Espanya que compta amb pista de cendra..."

Retall de la revista setmanal 'Esport i Cultura' de la secció d'esports de 
l'Ateneu Igualadí, informant dels treballs fets al camp d'esports
Font: Trencadís, de la Diputació de Barcelona

L'any 1922 es va construir la tribuna de l'estadi i camp de futbol. El velòdrom adjunt es va inaugurar l'any 1923.  Un cop les tropes del general Franco entren a Igualada, el diumenge 22 de gener de 1939, es succeeixen les incautacions dels bens de les persones i institucions considerades 'desafectas'. Els locals i equipaments de l'Ateneu Igualadí foren requisats i cedits a les organitzacions del nou règim. La seva seu central del carrer de Sant Pau passà a anomenar-se 'Centro Nacional'. El camp d'esports va seguir sent un espai fonamental en l'activitat esportiva igualadina. L'any 1951 es recupera i renova el velòdrom que havia estat abandonat alguns anys. Amb l'arribada de la democràcia l'Ateneu torna a recuperar el seu nom original.

El velòdrom del Camp d'Esports del Xipreret en alguna 
de les seves primeres competicions ciclistes l'any 1923.
Font: Arxiu Comarcal de l'Anoia. ACAN. Ft. Ramón Godó

Vista de l'Estadi del Xipreret en una prova atlètica 
a la seva pista d'atletisme l'any 1956
Font: ACAN. Ft. Ignasi Castelltort

Algunes informacions donen com a autor del projecte del 'Camp d'Esports' de l'Ateneu Igualadí a en Josep Pausas i Coll, que per aquells temps era l'arquitecte municipal de la vila i que va realitzar sobre la ciutat un gran nombre d'edificacions i equipaments. No dubtem del fet que com arquitecte municipal en Josep Pausas pogués tenir una important contribució en el desenvolupament del Camp d'Esports de l'Ateneu, però es troba fora de tot dubte raonable que l'encàrrec i el projecte inicial del mateix corresponen plenament a en Jaume Mestres Fossas.

El camp d'esports del Xipreret va necessitar de reformes i remodelacions al llarg dels anys, però encara en la dècada dels 60's es trobava en ple funcionament. Posteriorment l'Ateneu en va acordar el traspàs a l'Ajuntament de la ciutat.

El Camp Nou de les Corts per al Futbol Club Barcelona

Els èxits esportius de la segona dècada del nou segle de l'equip del Futbol Club Barcelona varen convertir en insuficient el seu terreny de joc, conegut com a Camp del carrer de la Industria. Calia trobar un Camp Nou sense haver d'anar massa lluny del centre de la ciutat i a Les Corts dels anys vint hi van trobar la solució. 

Plànol d'emplaçament dels antics camps de futbol, concentrats a l'entorn 
de l'Hospital Clínic, i de la situació del Camp Nou de les Corts. 
Publicat a la revista 'Stadium' del 18 de febrer de 1922
Font: Hemeroteca ARCA

L'historiador esportiu Carles Santacana defineix el trànsit del carrer Industria al Camp Nou de la manera següent:

"Tot i que el Barça ja tenia 23 anys d'existència, la construcció del Camp de les Corts certifica un tomb decisiu en la vida del club. Si el del carrer de la Industria, el 1909, significa la supervivència desprès d'estar a un pas de la desaparició, el de les Corts és l'escenari del futbol de masses, d'un club que va duplicar els socis en un sol any, de 1922 a 1923; d'una popularitat que se certificava només uns mesos abans amb la primera vegada que trobem escrita la paraula 'Barça' a la premsa, o amb la creació per Valentí Castanys de la figura de l'Avi Barça el 1924, primera icona gràfica del seguidor culer." (**)

Novament hi trobem implicat a en Jaume Mestres que va ser l'encarregat de dissenyar el camp i dirigir-ne les obres, aquesta vegada de manera conjunta amb Josep Alemany. Aquest darrer era l'arquitecte municipal de Santa Coloma de Gramenet i no se'n-hi coneixen altres reincidències en l'arquitectura esportiva.

Disseny de la tribuna del Camp Nou de les Corts publicat al butlletí 
oficial del F.C. Barcelona als primers mesos de l'any 1922.
Font: Arxiu del F.C. Barcelona

El diumenge 19 de febrer de 1922 fou la data senyalada per a celebrar la cerimònia inaugural als terrenys del que havia de ser el Camp Nou de les Corts. L'acte fou un esdeveniment esportiu i social històric per a la ciutat. La comitiva surt caminant de l'antic camp del carrer de la Industria, amb tota la parafernàlia de les grans ocasions, per arribar a l'esplanada del futur camp ja preparada per a la benedicció i col·locació de la primera pedra del nou terreny de joc.

Imatge de la gernació reunida en l'acte de col·locació de la primera pedra del Camp Nou 
de les Corts publicada a 'Catalunya Gràfica' el dia 20 de febrer de 1922
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. J.M. Sagarra

El parlament mes emocionat i emocionant va ser el pronunciat per el president del club, en Joan Gamper, que entre d'altres coses pròpies de la seva oratòria inflamada va dir:

"Amunt els cors que ja tenim Camp Nou: les multituds ens hi han portat. Hi hem vingut a pes de braços. El nostre poble s'ha fet seu el 'Barcelona' i el 'Barcelona' s'ha fet el club de tot-hom...

... Quan vingui el maig tot això farà goig... Treballem doncs, cadascú a llur lloc; coronem dignament la nostra obra: Fem Pàtria, Fem esport... i per damunt de tot que visqui el 'Barcelona' !"

I, efectivament, el mes de maig la inhòspita esplanada s'havia convertit en el 'Camp Nou de les Corts'. Els actes inaugurals consistiren en un triangular de futbol, disputat els dies 20 i 21; 25; i 27 i 28 de maig amb la participació dels equips britànics convidats: el 'St. Mirren', de la lliga escocesa; i el 'Notts County', de la lliga anglesa; a mes del primer equip del F.C. Barcelona. En el primer dels partits en Paulino Alcántara va fer la presentació al públic de la copa del Campionat d'Espanya d'aquell any, guanyada pocs dies abans d'aquesta inauguració.

Paulino Alcántara fa el lliurament de la copa del Campionat d'Espanya de futbol 
guanyada uns dies abans de l'acte inaugural del Camp Nou de les Corts.
Font: Arxiu Fotogràfic del CEC. Ft. Carles Fargas

Imatge aèria del camp de les Corts ple de gom 
a gom, editada en forma de postal.
Font: Arxiu del F.C. Barcelona. Ft. Gaspar i Claret

El camp de les Corts i el seu entorn es converteixen en el centre de l'activitat esportiva del club. Al llarg dels anys va sent objecte de successives ampliacions, fins a arribar a una capacitat de quasi seixanta-mil ànimes. Als voltants s'hi van incorporant altres espais esportius per a algunes de les seccions del club: pistes per el basquet i l'hoquei; espai per a l'entrenament de l'atletisme i altres. S'arriba a plantejar la possibilitat de construir-hi una piscina coberta per la nounada secció de natació l'any 1941, però es va desestimar per l'alt cost de la inversió.

Passats mes de trenta anys des de la seva inauguració el camp de les Corts es va fer 'petit'. L'arribada de l'hongarès Ladislao Kubala a principis dels anys 50's va sobrepassar la capacitat del ja antic terreny de joc i es va haver d'anar a la cerca d'un 'nou Camp Nou', i a ser possible sense haver de marxar dels límits de la ciutat de Barcelona. Una vegada mes aquest desig es va fer possible i l'any 1957 s'inaugurava l'actual 'Camp Nou' del F.C. Barcelona.

La Piscina coberta de Sevilla

Tot i haver abandonat l'any 1922 els serveis tècnics de la que finalment va ser l'exposició internacional de Barcelona, Jaume Mestres hi torna a col·laborar com a arquitecte dissenyador del 'Pavelló dels Artistes Reunits'. 

Però l'any 1929 encara va tenir lloc a Espanya una altre exposició d'abast internacional, la 'Exposición Iberoamericana de Sevilla 1929', en una mena d'equilibri territorial nord-sud que va promoure el dictador. Curiosament, la democràcia de 1992 repeteix, d'alguna manera, aquesta recerca de contrapesos amb les mateixes ciutats: els jocs del Cobi per a Barcelona i l'exposició universal del Curro per a Sevilla.

Cartell de la 'Exposición Ibero-Americana de Sevilla', 1929-1930.
Font: Viquipèdia

També en aquesta exposició sevillana va ser requerida la participació d'en Jaume Mestres, per bé que inicialment no va ser com a arquitecte esportiu, sinó com a projectista d'un dels pavellons del certamen sevillà. Concretament va dissenyar el que inicialment va ser el 'Pabellón de Industrias Catalanas' i finalment va acabar aixoplugant també les corresponents a les Illes balears.

Dibuix a llapis de carbó del 'Pabellón de Industrias Catalanas', 
datat el març de 1928 i signat per en Jaume Mestres Fossas.
Font: Bloc 'Exposicióniberoamericanadesevilla1929', de J. J. Cabrero Nieves

Plànol general de la ubicació del conjunt d'instal·lacions i serveis 
de la exposició ibero-americana de Sevilla
Font: Viquipèdia

El pavelló va ser lloat per la premsa especialitzada de manera unànime com un dels mes importants i moderns dels presentats; ocupava la illa n 65 del conjunt del certament i presentava unes línies molt similars a les del pavelló que havia construït en Mestres per a l'exposició de Barcelona. En la descripció que trobem en el bloc de Juan José Cabrero s'apunta que:

"Fue una de las poquísimas muestras de arquitectura de vanguardia, dominado por el estilo art decó y el racionalismo del conjunto... La edificación se presupuestó en unas 400.000 pts., realizada mediante un moderno sistema de estructura de hierro, 'que estaría montada en 20 días'. Las construcciones de este tipo renovaban los conceptos arquitectónicos, trayendo a la ciudad nuevas tècnicas."

Però en Mestres ja no donava puntada sense fil i en dissenyar el pavelló en qüestió ho va fer de tal manera que pogués tenir una segona vida, mes enllà de l'efímera de l'exposició, tot preveient-ne la seva adaptació com a equipament esportiu per a la ciutat de Sevilla. Un cop finalitzada l'exposició, a principis de gener de 1931, va presentar la seva proposta d'adaptació del pavelló com a piscina coberta per a la ciutat andalusa, que a la vegada hauria estat la segona en construir-se a tot Espanya:

Plànol general i perspectiva interna de l'adaptació prevista per en Jaume Mestres del
pavelló de Catalunya i Balears a l'exposició de Sevilla, amb data de l'1 de gener de 1931.
Font: Arxiu històric del COAC

Enamorat com era dels esports en general i de la natació, en particular, Mestres devia considerar que a Sevilla hi havia prou 'caldo de cultiu' per a que la ciutat comptés amb aquest nou equipament esportiu, tant poc corrent encara a l'Espanya d'aquells anys. No anava gaire desencaminat, atès que el mes de juny d'aquell 1931 es va fundar el Club Natació Sevilla, que amb el temps es va convertir en una referència per a tota la natació andalusa i espanyola, sent un dels primers clubs de natació en guanyar la prestigiosa copa Stadium l'any 1962. Malauradament la seva piscina coberta del carrer Trastamara va haver de tancar per perill de ruïna del sostre i el club com a tal va desaparèixer l'any 2016

A mode de conclusió

De la trajectòria esportiva d'en Mestres Fossas ens queda per revisar l'anomenat 'Autódromo Nacional', que serà objecte del tancament d'aquesta entrada en una propera segona part.

Tant sols ens resta apuntar que la trajectòria coneguda del nostre estimat protoarquitecte esportiu no va mes enllà d'aquest darrer projecte de Sevilla, l'any 1931. Però en Jaume Mestres i Fossas va exercir la carrera fins a ben entrats els anys seixantes, de manera que es va dedicar a altres tipologies d'equipaments i construccions. De les mes conegudes i innovadores, prèvies a la contesa civil, hi trobem l'edifici de l'editorial Seix i Barral i el de l'Escola Blanquerna, ambdues a la ciutat de Barcelona i de 1930. Aquesta darrera va suposar tota una innovació en els equipaments pedagògics del seu temps, inspirat per la figura de l'Alexandre Galí. 

Injustament oblidat, a parer nostra, en aquest vesant de la seva professió, en morir el 19 de juny de 1981 el  celebrat periodista esportiu  Andrés Merce Varela, assessor àulic del llavors ja president del CIO Joan Antoni Samaranch, va tenir a bé dedicar-li a la premsa un recordatori que transcrivim parcialment:

"En unos momentos en que la vocación olímpica de nuestra ciudad parece despertarse, ha fallecido uno de los más auténticos paladines de la moral y de las inquietudes que alientan bajo los cinco aros simbólicos. Me refiero a Jaume Mestres i Fossas, arquitecto con decidida vocación deportiva, que fue el pionero catalán de las instalaciones deportivas... fue un catalán plenamente identificado con su país. Cuando se vivió en Catalunya el primer embate del movimiento deportivo, orientó su profesión hacia la mejor forma de satisfacer las necesidades de la juventud en los primerios decenios del actual siglo."

Josep Castellví

(*) Una de les millors virtuts d'en Cambó era la de saber confegir al seu voltant equips de gran vàlua professional. En el cas de l'exposició aquest era format per: Josep Amargós, l'arquitecte que coneixia cada pam de la muntanya de Montjuïc; l'enginyer Nicolau M. Rubio i Tuduri; l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, mes endavant president de la Mancomunitat; i Carles de Camps, propietari agrícola i II Marqués de Camps. A aquest equip es al que s'incorpora en Jean Claude Forestier. La Llei del 16 de juliol de 2014 desafectava gran part dels terrenys de la muntanya de Montjuïc, fins llavors considerats de domini militar, i a la vegada dotava amb deu milions de pessetes les arques de la comissió encarregada de l'exposició.

(**) La cita d'en Carles Santacana ha estat extreta del reportatge 'Barça: una primera pedra tossuda', publicat al suplement 'Quadern' del diari 'El País' amb data del 19 de febrer de 2022, just en complir-se el centenari de la primera pedra del 'Camp Nou de les Corts', on s'explica la seva peripècia de ser soterrada i 'renascuda' fins a tres vegades en la història del F.C. Barcelona i actualment exposada en el museu del club.