Sprints. Els olímpics de 1924 (iIII). Enrique Granados Gal

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'; del qual avui us en lliurem la darrera entrega. 

Imatge d'en Enrique Granados Gal amb 22 anys, extreta d'un collage de l'equip 
blau-groc del C.N. Barcelona, Campió d'Espanya de waterpolo el 1919.
Font: ANC. Collage equip de waterpolo del CNB. Ft. SI

Antecedents familiars

Enrique Granados Gal és el tercer dels sis fills del matrimoni format per Enrique Granados Campiña (1867-1916) i Amparo Gal Lloberas (1870-1916). El pare és un afamat músic, pianista, director d'orquestra i compositor. Adscrit a l'escola romàntica, el seu reconeixement és a l'alçada dels seus contemporanis Albéniz o Falla.

La seva carrera artística el porta a viatjar com a intèrpret i compositor per mig món. L'any 1916 es produeix al 'Metropolitan Opera House' de Nova York l'estrena de la versió operística de la seva obra 'Goyescas'. L'èxit es extraordinari i el compositor i la seva dona han de posposar uns dies el retorn a Europa a causa de la invitació del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per a ser rebuts a la Casa Blanca de Washington. 

Enrique Granados Campiña en una foto 
dels primers anys deu del segle XX.
Font: Web melomanodigital.com. Ft. SI

Finalment tornen a Europa amb escala al Regne Unit, on el dia 24 de març de 1916 s'embarquen en el vaixell Sussex amb destí al port francès de Dieppe. Aquell mateix dia un submarí alemany torpedina el barco que tot i no enfonsar-se queda molt malparat, perdent-hi la vida un nombrós grup de passatgers i tripulants. Trobant-se en plena primera guerra mundial - la Gran Guerra (1914-1918) - les noticies són confoses per una bona colla de dies, de manera que no es pot confirmar si el compositor i la seva dona es troben entre les víctimes mortals, però en qualsevol cas se'ls considera desapareguts. 

Una setmana desprès dels fets, el pintor Josep Maria Sert (1) - amic molt proper del matrimoni - es presenta a la ciutat de Boulogne per mirar de trobar entre els cadàvers allí dipositats als seus amics, sense resultat. Recull, però, una versió que s'acostarà força a la més àmpliament acceptada sobre el final de la parella Granados-Gal. Ell mateix l'explica en una noticia publicada al diari 'La Prensa' de Madrid:

"He visto cosas espantosas - ha dicho el Sr. Sert -... Hasta ahora, el cuerpo de mi desgraciado amigo no ha sido encontrado, ni tampoco el de su mujer, doña Maria del Amparo Gal y Lloveras.

He preguntado a varias personas que viajaban en el Sussex, y está fuera de duda que algunos pasajeros vieron a Granados arrojarse al mar, desde el bote que le conducia, para socorrer a su mujer, que luchaba contra las olas. Apenas tuvo tiempo de llegar hasta ella y se hundieron abrazados."

Retall del diari 'La Prensa' del dia 31 de març de 1916, amb les paraules de 
Josep M. Sert, desplaçat a Boulogne per a tenir noticies dels seus amics.
Font: Hemeroteca BNE

Encara passaran dies d'angoixa i de noticies contradictòries fins a confirmar-se els pitjors presagis. La tràgica pèrdua dels pares deixa a sis fills orfes, amb edats compreses entre els 22 anys del més gran, Eduardo, i els 14 del més petit, Francisco. Per la seva part, en Enrique ha complert els dinou anys.

L'impacte de la noticia és tan important que es desencadena una resposta solidaria d'ajut a 'Los huérfanos de Granados', mitjançant subscripcions populars, concerts d'homenatge i aportacions de tot tipus. 

Imatge publicada a la revista 'La Esfera' el juliol de 1916 amb una foto d'estudi
dels fills del matrimoni Granados-Gal. Dempeus: Enrique, Victor i 
Francisco 'Paquito'. Sota: Eduardo, Soledad 'Solita' i Natalia
Font: Hemeroteca BNE. Ft. Aceñas

Enrique Granados Gal (1897-1953)

Els olímpics de 1924: Enrique Granados. Espurnes d'arxiu (2)
Font: Canal de YouTube de l'ANC

L'esportista

El 1916 l'Enrique es trobava estudiant una titulació relacionada amb la marina mercant, que no va exercir mai. S'ha dit i escrit que la manera de morir dels seus pares el va influir en el fet de comprometre's a difondre l'ensenyament de la natació per tots els mitjans possibles. Així, en Joaquim Morera, en la seva 'História de la natación española', ho recull com segueix:

"Enrique Granados, que llevaba en su sangre el sentido de la enseñanza y la difusión de la natación, debido a una tragedia familiar sufrida (por sus padres)... que hizo que su hijo jurara dedicarse a evitar tragedias así mediante la enseñanza de la natación a todo el mundo..."

Seguint la tònica dels temps, l'Enrique és, realment, un 'sportman' que practica amb suficiència atletisme - salt de perxa  i de llargada-, esquí, tennis, motociclisme i, naturalment, natació i waterpolo. Ja al 1917 queda campió d'Espanya de Waterpolo amb el conjunt blau-groc del Barcelona, que dominarà l'especialitat durant uns anys (3). 

En natació no destaca especialment, però en canvi el waterpolo el porta com jugador a dos Jocs Olímpics: Anvers 1920 i París 1924:

• Anvers 1920. L'equip és format per: Manuel Armangué, Ramón Berdomás, Francesc Gibert, Lluís Gibert, Josep Fontanet, Enrique Granados, Alfonso Tusell y Antonio Vila-Coro. El torneig es disputa amb eliminatòries directes, superant a Itàlia en octaus de final per 2 a 1 - gràcies a que desprès d'un empat a 1 els italians renuncien a seguir jugant per el fred de l'aigua -; perdent a quarts amb l'equip que va ser campió olímpic, la Gran Bretanya, per 9 a 0; amb una mena de repesca contra Estats Units l'equip espanyol va perdre per 5 a 0, tancant així la seva participació

• París 1924. L'equip és format per: Alfonso Tusell, A. Bretos, Enrique Granados, Francesc Gibert, Jaime Cruells, Jaime Fontanet, José María Puig, Juan Trigo, Lluís Gibert, Manuel Basté y Mariano Trigo.També amb eliminatòries directes, el sorteig va deixar l'equip espanyol exempt dels octaus de final, passant directament a quarts on va caure eliminat per l'equip de Suècia per 9 a 0

Equip de waterpolo d'Espanya als Jocs d'Anvers 1920. Granados és 
el tercer per l'esquerra dempeus. Darrera trobem amb barret 
i bigoti la figura del pioner Bernat Picornell Richier.
Font: Arxiu fotogràfic CEC. Ft. Josep M. Co de Triola

A la ciutat belga en Granados entra en contacte amb el nedador hawaià dels Estats Units Duke Kahanamoku, campió olímpics en els 100 m lliures a Estocolm 1912 i Anvers 1920. El català comparteix entrenaments i intercanvi d'informació amb Kahanamoku, qui li instrueix en la tècnica del 'crawl' que practiquen els estatunidencs (4). Retornat a Casa, Granados es converteix en l'introductor del crol a Catalunya i a Espanya, iniciant abans de la seva retirada com a esportista, la seva faceta d'ensenyant i entrenador de natació.

L'entrenador

Com hem vist, és a partir de 1924 que comença la tasca d'ensenyant i entrenador. Ens consta que l'any 1927 ja exerceix formalment aquestes funcions al club de la seva vida, el C.N. Barcelona, encara que sigui de manera amateur. Això canvia ràpidament perquè a l'any següent rep l'encàrrec del club de fer-se responsable dels entrenaments de natació i waterpolo de manera professional; trenca així la llarga llista d'entrenadors d'altres països, habituals en el club degà, essent el primer entrenador professional conegut de la natació catalana i espanyola.

A finals dels anys trenta del segle XX a la piscina de l'Escullera,
Enrique Granados dirigeix dues nedadores del C.N. Barcelona.
Font: ANC, fons 1-5-N-1069. Ft. Gabriel Casas

Una mostra de la fília del nostre protagonista per la tasca d'entrenador la trobem en el fet que tot just casat amb la seva promesa, Maria Aumacellas Salayet (1910-1988) - destacada nedadora del Barcelona -, aprofita el viatge de noces per a presenciar 'in situ' els III Campionats d'Europa de Natació i Waterpolo de 1931, que tenen lloc a Paris. Atès que la federació espanyola no ha considerat enviar participants a aquesta competició, ells dos són els únics representants del país en l'esdeveniment. Combina d'aquesta manera Granados el gaudi amb l'obligació, que no és més que una altre devoció...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 7 de setembre de 1931, amb el titular 
de l'entrevista feta pel waterpolista i periodista Jaume Cruells.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista amb en Jaume Cruells Granados es lamenta del que considera una oportunitat perduda per l'equip espanyol de waterpolo que, a parer seu, podria haver assolit la medalla de bronze del torneig; tenint en compte la difícil situació que sofreix l'equip belga i en la seguretat que podien superar Txecoslovaquia i Austria.

L'any 1932, a rel d'algunes desavinences amb la directiva del club sumades al desig de millora, Granados fitxa per el 'Canoe Natación Club de Madrid', desplaçant-se amb la seva esposa a la ciutat 'del oso y el madroño'. L'equip castellà li ofereix un sou de 850 pts. mensuals, que es veuran incrementades gràcies a les facilitades donades per el Canoe per tal que pugui ampliar-les amb classes particulars i altres ingressos; com ara els publicitaris que la seva progressiva fama li aniran proporcionant.

El passi del millor entrenador espanyol a la natació castellana representa un abans i un desprès, que cal afegir a la progressiva aparició d'equipaments per a la natació a la ciutat madrilenya. Significativament aquell mateix any de 1932 s'inaugura una instal·lació com 'La Isla', situada en la llera del riu Manzanares (5), que per més de 20 anys serà un punt central en la natació castellana. 

De l'impacte de Granados a Madrid en dona fe aquesta publicitat, una de les 
que utilitzaren la imatge del flamant entrenador per a la seva promoció.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Aquest 'desprès' es tradueix molt ràpidament, en una extraordinària pujança de la natació del Canoe i de la zona centre en general. Morera, en l'obra abans citada, ho descriu així:

"Enrique Granados... recibió una oferta de Madrid para ir a entrenar al Canoe. Su presencia en la capital pronto se dejó sentir. Formóse un ambiente natatorio nunca conocido, y entre su dirección, la existencia de nuevas piscinas y el despertar de varios clubs... junto también con el traslado a Madrid de los nadadores (del Barcelona) Manolo Valdés... y Valeriano Ruiz Vilar, la natación castellana subió como la espuma"

Fruit d'aquesta progressió, en els XXVIII Campionats d'Espanya de natació, celebrats els 28 i 29 de juliol de 1934 a la piscina municipal de Montjuïc, es produeix per primera vegada el 'sorpasso' de la federació castellana, superant a la selecció catalana, la sempiterna campiona.

L'equip el formen els Manuel Valdés, César Garcia, Alfredo Pérez, Luis Cuñat, Angel Goméz, Antonio Flores, Luis Sandford, José M. Gardoqui, Felipe Paniagua i Carlos Piernavieja, que junt amb els saltadors José Pitarch i César Ponce de León superen per uns ajustats 176 punts a 171 als representants catalans (6).

Collage fet amb els rostres dels campions d'Espanya de natació de l'any 1934 a Barcelona.
Tots ells del 'Canoe N.C'., menys Piernavieja que pertany al 'C.N. Atlético', de Madrid.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Convertir en un mite vivent per a l'esport de Madrid, Granados hi roman fins a la guerra incivil. Passada aquesta el trobem entrenant per un breu període - de 1940 a 1943 - al C.N. Barcelona, però el mateix 1943 torna a ser reclamat per el Canoe N.C., on lidera una nova època de domini de la natació castellana sobre les seleccions de Catalunya i de Canàries, que també s'havia afegit a la lluita per el primer lloc nacional. Així la selecció castellana, formada quasi íntegrament per nedadors del Canoe, recupera la seva hegemonia els cinc anys que van de 1943 a 1947; en el benentès que parlem sempre de la natació masculina, atès que en la femenina segueix dominant la selecció catalana.

És dona el cas que l'any 1950 circula per Barcelona el rumor insistent del possible retorn d'en Enrique Granados a Barcelona, encara que en aquesta ocasió no és per a entrenar al Barcelona, sinó a un nou club que aspira a consolidar-se en llocs capdavanters de la natació catalana i espanyola, com és el Club Natació Montjuïc. Un seu directiu incondicional, el doctor Gomis-Tizón, ha estat negociant aquest fitxatge en el cas que la família Granados decideixi instal·lar-se novament a la ciutat comtal, segons informa el prestigiós ex-atleta i periodista Luis Meléndez en 'El Mundo Deportivo'.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del  dia 1 d'octubre de 1950 amb la noticia
condicional de l'hipotètic fitxatge de Granados per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Finalment, però, no es donaren les circumstàncies necessàries i el 29 de juliol de 1953, poc desprès de complir els cinquanta-sis anys, Enrique Granados Gal sofreix una angina de pit que posa punt final a la seva exitosa trajectòria. La commoció en els ambients esportius de Barcelona i Madrid és excepcional. Encara l'any 1959 se li tributa un homenatge en forma de descobriment d'una placa commemorativa a la piscina de la 'Casa de Campo' de Madrid. El seu deixeble esportiu, Juan Gil Sabio, en el llibre 'Una forma de vida II' - escrit conjuntament amb Felipe Sevillano Juan; RCNC, 2004 - descriu així la situació:

"El 29 de julio de 1953 fallece Enrique Granados, el 'Maestro' y la natación castellana en pleno lamenta la desaparición  de quién logró situar a los nadadores madrileños y canoistas en los lugares más altos de las tablas de marcas nacionales. Se fué sin dejar relevo..."

A Barcelona, el periodista àulic i empresari esportiu, Carlos Pardo el rememora a la revista 'Destino', amb un sentit article que encapçala amb aquesta contundent entrada:

"Yo sé nadar porque me enseñó Enrique Granados, inolvidable entrenador del Club Natación Barcelona hace unos años, y en donde en compañia de Juan Trigo, otro gran profesor, desarrolló hace tiempo una campaña de proselitismo de la natación aun no superada...."

per a finalitzar dient:

"Entre las corcheras de las estrellas, descansa en paz, Enrique Granados." (7)

El periodista àulic Carlos Pardo dedica aquesta remembrança al traspassat 
Granados, en l'edició de la revista 'Destino' del dia 1 d'agost de 1953. A la 
foto el veiem amb els seus fills, Enrique i Jorge Granados Aumacellas.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La mort del tècnic ha succeït poques setmanes abans dels XLIII Campionats d'Espanya de natació que s'han de celebrar a Tenerife. El nedador Carlos Piernavieja dona un pas endavant i es fa càrrec provisionalment dels entrenaments. Un cop passats els campionats, el Canoe confia la nova direcció tècnica en l'esposa del traspassat entrenador i ex-nedadora, Maria Aumacellas, 'Doña Maria' per els joves nedadors del club.

La família...

En iniciar-se com a entrenador amateur del Barcelona, l'any 1927, Granados fa la coneixença d'una jove nedadora del club, Maria Aumacellas. El nuviatge no triga a formalitzar-se i es converteix en matrimoni l'estiu de 1931, amb la famosa coda del viatge de nuvis... als Campionats d'Europa de Natació !...; això sí, a París.

Instal·lats a Madrid des de l'octubre de 1932, l'esposa de Granados seguirà competint al seu habitual nivell, ara amb fitxa del Canoe N.C., fins al naixement del seu primer fill, Enrique (1934-2018), al que ha de seguir en Jorge (1936-2020). Des de la seva maternitat la mare es dedica a la família, a la vegada que ajuda al seu marit amb tasques de suport a l'ensenyament de la natació.

Els fills, com no pot ésser de cap altre manera, s'inicien en la pràctica de la natació competitiva, en la qual destaca especialment el primogènit Enrique, que va aconseguir un bon nombre de campionats i rècords d'Espanya competint per el pel Canoe N.C. Va ser plusmarquista estatal en els 400 m i 1.500 m lliures, les seves especialitats, amb les que va arribar a tenir tres medalles de bronze als Jocs Mediterranis d'Alexandria 1951 i Barcelona 1955. Olímpic als Jocs de la  XV Olimpíada d'Hèlsinki 1952, va integrar nombroses vegades l'equip espanyol en competicions internacionals.

El seu Germà, Jorge, va competir també els anys 50, encara que amb menys repercussió. Traslladat a Mallorca s'ha distingit, ja de gran, en les competicions màster de natació, en les quals ha assolit campionats i rècords d'Espanya dels seus respectius grups d'edat.

Pàgina de la revista madrilenya 'Estampa' de 26 de juny de 1936, amb part de l'entrevista 
al matrimoni Granados. El primogènit Enrique es sostingut a la fotografia 
per la campiona d'espatlla del Canoe, Marta González.
Font: Hemerotaca BNE. Fts. SI

Abans de continuar la tasca del seu marit al front dels entrenaments de natació del Canoe N.C., Maria Aumacellas ja ha pres una iniciativa pionera a Madrid i a Espanya, com és la creació d'un grup del que la premsa anomena 'ballet acuático' o, com és el cas, 'natación artística'. Així a mitjans de 1951 impulsa al seu club un primer ballet que debuta fent una exhibició com a cloenda dels XLI Campionats d'Espanya de Natació d'estiu, disputats el mes de setembre a la piscina de la 'Casa de campo' de Madrid. En aquells primers anys els 'ballets' consisteixen, principalment, en la realització de figures geomètriques dibuixades sempre a la superfície de l'aigua, sovint encara sense música que en sincronitzi els moviments (8).

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 de març de 1952, amb la noticia del que 
el periodista Vicenç Esquiroz anomena el primer 'ballet acuático español'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

L'esposa i els hereus d'en Enrique Granados Gal seran dipositaris i hereus de la seva passió per el món de les activitats aquàtiques, a les quals ells també van dedicar gran part de les seves vides com a continuadors de la tasca del 'Maestro' Granados...

Josep Castellví

(1) Josep Maria Sert Badia (1874-1945) es fill d'una família de la burgesia tèxtil catalana. Desprès dels estudis inicials passà a la 'Escola d'Arts i Oficis' de la Llotja a Barcelona. L'obra de la seva vida va ser la decoració interior de la Catedral de Sant Pere de Vic, que l'ocupà des de les primeries del segle XX fins a poc abans de la seva mort. Amic íntim d'en Enrique Granados Campiña, maldà per tenir notícies certes del desafortunat final del seu amic, creuant França malgrat les dificultat de la Gran Guerra europea, en ple desenvolupament en el moment de l'incident del Sussex

(2) En l'excel·lent síntesi feta per l'equip del 'Arxiu Nacional de Catalunya' creiem que se'ls hi ha colat una petita errada, en afirmar que Enrique Granados Gal va ser president del C.N. Barcelona, essent així que això no ens consta que s'hagi produït mai. Si que és cert que Granados era poc menys que el 'amo' del club en les seves èpoques d'entrenador, però no va ostentar mai la presidència de l'entitat.

(3) Els primers Campionats d'Espanya de waterpolo, a partir de 1908, es nodrien sovint de diferents equips formats tots ells per jugadors del Club Natació Barcelona, de manera que el nom escollit era format per agrupacions de colors. L'equip 'Blau-groc' fou dominador d'alguns dels anys de finals de la segona dècada del segle XX. 

(4) Duke Kahanamoku (1890-1968) es conegut per haver estat campió olímpic en els 100 m lliures dels Jocs d'Estocolm 1912 i Anvers 1920. A Paris 1924 va assolir la medalla de plata, en ser superat per en Johnny Weissmuller, el futur 'Tarzán'. L'encontre amb Enrique Granados a Anvers va facilitar que aquest pogués adquirir els coneixements del nou estil de 'crawl' que practicaven els nedadors estatunidencs. Granados va poder fer entrenaments conjunts amb Kahanamoku i en va aprendre les tècniques fonamentals de l'estil lliure i del 'crawl' d'espatlla, que també va incorporar en la seva tornada a Barcelona. 

(5) La piscina de 'La Isla' era un complex privat extraordinari, assentat en una illa del riu Manzanares. El seu dissenyador va ser l'arquitecte Gutiérrez Soto, que va construir una edificació d'estil racionalista amb forma de barco que comprenia diferents equipaments esportius i socials, entre els quals una piscina coberta i una piscina descoberta. Fins a la seva desaparició l'any 1954 va ser seu dels entrenaments del Canoe N.C., que la tenia arrendada com a llogater de l'espai.

(6) Fins a 1933 les classificacions per equips es feien per clubs, de manera que el Barcelona n'era el tradicional guanyador de cadascuna de les edicions. Ja a la darrera del mateix 1933, celebrada a Madrid, el Canoe entrenat per Granados s'acosta perillosament al degà de la natació espanyola i la premsa madrilenya comença a fer 'bullir l'olla' amb la progressió evident de la natació castellana. La XLI edició dels campionats és la primera en que els equips no són de clubs, sinó que representen federacions regionals. És en aquesta ocasió que l'equip castellà s'imposa al de la selecció catalana en la classificació masculina. La femenina segueix dominada per les nedadores catalanes...

(7) L'innegable mestratge d'en Enrique Granados abasta al que ha de ser una altre institució en la natació catalana i espanyola, encara que sovint poc recordada. Es tracta d'en Jaume Solé Sanahuja, que provinent del la industria del tèxtil ingressa l'any 1930 al C.N. Barcelona en tasques de manteniment. A rel de l'incident d'un usuari a la piscina coberta, en Jaume és qui intervé per a salvar-lo. Assabentat del fet l'Enrique Granados s'interessa per en Jaume, a qui ensinistra i prepara per a ser ensenyant i entrenador de natació i waterpolo, feina que passarà a desenvolupar en Jaume Solé, convertint-se per mes de quaranta anys en un puntal en l'esdevenidor esportiu i social del club pioner de la natació catalana i espanyola. 

(8) Els 'ballets aquàtics' s'introdueixen a Europa a rel de la pel·lícula 'Escuela de Sirenas', protagonitzada per Esther Williams. L'estiu de 1949 el C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc porten a Barcelona el primer equip d'aquest esport, de la ciutat francesa d'Estrasburg. Els anys de 1951 i 1952 es produeixen els primers intents d'introduir la nova disciplina esportiva a Madrid i a Barcelona, mitjançant  Maria Aumacellas al Canoe N.C. i Esteve Amat i Jaume Solé al C.N. Barcelona, respectivament.

Sprints. Els olímpics de 1924 (II). Josep Samitier Vilalta

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. 

Fotografia d'estudi d'en Josep Samitier Vilalta, als primers anys vint
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Merino

Josep Samitier Vilalta, "L'home llagosta"...

Els olímpics de 1924: Josep Samitier | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

El jugador

Josep Samitier Vilalta neix el 2 de febrer de 1902 al domicili familiar, al número 194 del carrer Urgell de Barcelona. Fill d'en Josep Samitier Terán i de na Carolina Vilata Cubí, a l'edat de cinc anys perd al seu pare. En Josep és un nen malaltís i la seva mare no veu amb bons ulls que vulgui practicar l'esport. 

L'habitatge dels Samitier-Vilalta, no obstant, es troba envoltat de diferents camps de futbol d'aquells primers anys del segle XX. Davant mateix del domicili hi ha l'anomenat 'Camp Fondo', poc més que un descampat delimitat per els carrers Urgell, Rosselló, Provença i Villarroel. L'infant Samitier presència sovint els entrenaments i partits que hi tenen lloc; bé en sortir de la seva escola, del carrer Rosselló, o des del seu mateix balcó, que li serveix de llotja privilegiada.

En aquest mateix camp s'inicia en la pràctica del futbol, a esquenes de la mare, sovint jugant contra adolescents més grans i més forts que ell, la qual cosa lluny d'acovardir-lo el condicionen a la pràctica d'un estil de futbol on potencia les seves virtuts. De manera oficial debuta la temporada 1915-1916 amb el Futbol Club Internacional (1), que juga com a local en el 'Camp Fondo' del carrer Urgell.

El 1919 fitxa per el Futbol Club Barcelona, on s'incorpora al primer equip per a debutar en partit oficial el 31 de maig. S'hi està fins a la temporada 1931-1932. Considerat el primer jugador mediàtic del encara poc desenvolupat esport, les seves actuacions en el 'camp vell' del carrer de la Industria - actual carrer París - provoquen que el club es decideixi a la construcció del nou camp de Les Corts, inaugurat el mes de maig de 1922. En Samitier - junt amb els Alcántara, Zamora, Sancho, Piera i altres - conformen la primera gran època del club, que va ser coneguda com 'El Barça de l'Edat d'Or' al llarg dels anys vint, quan guanyen gran nombre de títols a nivell català i espanyol.

Pàgina de la revista 'La Jornada Deportiva' del 13 de maig de 1922,
amb l'anunci del torneig inaugural del 'Camp Nou' de Les Corts.
Font: Hemeroteca ARCA

L'historial d'en Samitier com a jugador del F.C. Barcelona inclou la disputa de fins a 504 partits, en els quals ha marcat 364 gols; aconseguint els títols següents:

• 12 Campionats de Catalunya, entre 1919 i 1932

• 3 Copes Princep d'Astúries, entre 1922 i 1926

• 5 Campionats d'Espanya, entre 1919 i 1928

• 1 Lliga Espanyola, en la seva primera edició de la temporada 1928-1929

La final del Campionat d'Espanya 1927-1928 va ser una de les més recordades d'aquests anys daurats del Barcelona. L'encontre final es va disputar a Santander, enfrontant als equips de la Real Sociedad i del Futbol Club Barcelona. Van ser necessaris fins a tres partits, atès que els dos primers, disputats els dies 20 i 22 de maig de 1928 acaben amb sengles empats a un gol. En el primer partit del 20 de maig ens trobem amb la presència, com a espectadors i animadors del Barça, d'en Rafael Alberti i en Carlos Gardel, de quina relació amb l'equip català en parlem més endavant.

Cal un tercer i definitiu partit que es celebra en el mateix escenari dels camps d'esports del 'Sardinero' el divendres 29 de juny, amb la victòria del Barcelona per 3 a 1. 

Retall de la primera plana de 'El Mundo Deportivo' del 30 de juny de 1928, 

amb la noticia de la victòria i un collage amb l'equip del F.C. Barcelona. 

Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Vint-i-una vegades internacional amb la selecció espanyola, en Josep Samitier és dues vegades olímpic, en participar en els Jocs de la VII i de la VIII Olimpíada, a Anvers i París respectivament. Assolida la Medalla de Plata en els jocs d'Anvers, en guanyar per 2 gols a 0 a Itàlia, en els de Paris de l'any 1924 els transalpins es vengen eliminant a Espanya per 1 gol a 0 en la fase prèvia d'accés als vuitens de final de la competició. 

Les cròniques parlen de mala sort, atès que el gol és marcat en porta pròpia per el defensa basc Pedro Vallana Jeanguenat, que d'altre banda sembla que va fer un molt bon partit, segon la crònica que consta a l'arxiu del CIO en el 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924':

"ITALIA BAT A ESPANYA, 1 gol a 0

Jugat davant de 20.000 persones, aquest partit és va celebrar amb els espectadors en suspens d'un extrem a l'altre de la seva durada, perquè val a dir que fins al xiulet final el resultat va ser incert. El resultat de 1 gol a 0 a favor d'Itàlia va ser assolit a la segona part per un lamentable xut del lateral espanyol Vallana, que va enviar la pilota a la seva xarxa. I, tot i això, va ser un dels millors jugadors presents al camp..."

Retall del 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924', 
amb l'equip espanyol i la reacció d'en Vallana en marcar el gol d'Itàlia.
Font: Biblioteca del CIO. Ft. SI

A l'acabament de la temporada 1931-1932 l'ambient al vestidor dels blaugranes s'ha enrarit amb diferents faccions entre els jugadors, i és d'una difícil convivència; a la vegada que la relació d'alguns jugadors amb la junta directiva no és gens adient i aquesta opta per un tractament radical i dona la baixa a deu jugadors, entre els quals s'hi troba en Samitier.  Aquest, però, resol ràpidament la seva situació en fitxar per el Real Madrid - de la mà del llavors jove directiu Santiago Bernabeu -, on s'hi està dues temporades, guanyant la Lliga 1932-1933 i la Copa 1933-1934.

En 'Sami' va jugar encara, temps a venir, dues temporades amb el club francès del 'Olimpique Gimnaste Club de Nice', en quina ciutat s'havia auto-exiliat en sentir-se amenaçat per la situació de revolta generada a Barcelona els primers mesos després d'haver estat controlat l'alçament de part de l'exèrcit contra la república, al juliol de 1936.

La particular forma de jugar i les habilitats demostrades una i altra vegada en els camps de futbol li van valer a Samitier diferents apel·latius amb els quals se li retia homenatge. Els principals són els de 'L'home llagosta' i 'El mago del balón'. El primer, en relació a la seva capacitat de fer els salts i les giragonses més espectaculars, li va ser aplicat per en Valentí Castanys (2), mentre que el segon, que algunes fonts atribueixen a en Carlos Gardel, apareix a la premsa especialitzada i generalista de Catalunya molt abans de la coneixença entre ambdós.

Caricatura d'en Josep Samitier, del dibuixant Opisso, publicada al 'Xut !' del dia 9 
de gener de 1933, quan l'ídol blaugrana ja havia fitxat per el 'Real Madrid'.
Font: Hemeroteca  ARCA

Entrenador i secretari tècnic

Acabada la lluita fratricida a Espanya, en Samitier encara dubte en retornar del seu auto-exili francès. Finalment ho fa, gràcies als serveis d'en Esteve Sala Soler - fill del seu protector, l'industrial Esteve Sala Canyadell - que realitza les gestions adients amb les autoritats del nou règim per a garantir-li que no ha de patir represàlies per el seu passat catalanista i tan proper als artistes i intel·lectuals dels anys vint i trenta (3).

Arribat a Barcelona es fa càrrec com a entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona - llavors 'Club de Fútbol Barcelona' - on s'hi està tres temporades, des de 1944 fins a 1947. La metodologia que aplica al nou càrrec rep, a criteri de molts experts i historiadors del futbol, la consideració de ser el primer entrenador modern del Barça. Així Fernando Cuesta Fernández, historiador de cultura popular, el descriu en un seu article publicat a la revista 'Cuadernos de Fútbol':

"Josep Samitier... va a ser el primer entrenador en plantearse su trabajo según unos postulados que luego serian moneda común en el cargo... 

Samitier va a introducir una serie de novedades en la preparación del equipo... por ejemplo controlar lo que comían y bebían sus pupilos, limitando el consumo de alcohol,... mejorar, por supuesto, la preparación física, a la sazón muy deficiente, pero su auténtico punto fuerte será el trabajo psicológico. Ayudado por su enorme carisma ante los futbolistas, se convertirá en un estupendo motivador..." (4)

Els periodistes Garcia Luque i Jordi Finestres, en el seu llibre 'El Barça segrestat, 1939-1946', atribueixen a en Samitier la següents reacció al seu nou càrrec:

"M'havia promès no ficar-me més en el futbol, no em cal. Però no puc oblidar que vaig pertànyer al Barcelona i que si em venien a buscar no podia fer un 'dribling'."

... per a tot seguit posar en els llavis del nou entrenador una mena de 'llibre d'estil':

"Cal una compenetració perfecta i un bloc sòlid que rarament es modifiqui. És cert que ara hi ha moltes lesions, però també n'he vist uns quants que, més que lesions, el que tenien era l'ànim decaigut. Crec que tenim uns jugadors magnífics, només cal que hi hagi unitat i que tots juguin per el bé de tots. Per la meva banda, fora del camp vull ser un company més, vull que tots siguin bons amics meus. Però dins del camp no conec ningú, tots seran iguals per a mi." (5)

El resultat assolit és espectacular. Amb un equip format en la darrera jornada del 21 de maig de 1945 per Velasco (GK), Elias, Curta, Raich, Sans, Gonzalvo II, Rueda, Escolà, Cèsar, Seguer i Bravo  el Barcelona queda campió de la lliga espanyola, fita que no havia aconseguit des de la primera edició de la temporada 1928-1929, setze anys abans; precisament quan en Samitier n'era el jugador estrella. La plantilla campiona la completen, entre d'altres, els Quique, Calvet, Sierra, Valle, Martín, Gonzalvo III, Basilio i Riba.

Imatge amb retalls de 'La Vanguardia Española' dels dies 15 i 22 de maig de 1945, 
amb la informació del Barça, guanyador del 'Campeonato Nacional de Liga'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas

A la següent temporada l'equip blaugrana s'abona al subcampionat, tant en la lliga com en la copa espanyola. És vençut en les dues competicions per l'equip del C.F. Sevilla, essent especialment dolorosa la pèrdua del títol de Lliga, que s'esdevé en el darrer partit jugat al terreny de joc de 'Les Corts'. El Barça ha de guanyar per sortir-ne campió, mentre que al Sevilla li val l'empat o la victòria. Finament el títol se'n va cap a la ciutat andalusa en aconseguir l'equip de 'El Nervión' un empat. La única satisfacció de la temporada 1945-1946 l'obtenen els blaugranes en proclamar-se, el 23 de desembre de 1945, campions de la 'Copa d'Or Argentina' - precedent de la supercopa d'Espanya - en guanyar al club 'Atlético de Bilbao'  per cinc gols a quatre, en un gran partit celebrat a 'Les Corts'.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 24 de desembre de 1945 amb l'anunci de la 
victòria del Barcelona sobre el Bilbao en l'edició de la 'I Copa de Oro Argentina'.
Font: Hemeroteca ARCA

La temporada 1946-1947 ha de ser la darrera de Samitier com a entrenador de futbol, atès que els resultats aconseguits no són bons i, a més, hi ha una nova junta presidida per en Agustí Montal Galobart que creu que és necessari un canvi d'entrenador. Malgrat aquesta decisió, la junta nomena a en 'Sami' com a secretari tècnic de l'entitat. Aquesta nova etapa dura poc més de deu anys, fins a que amb l'arribada d'en Helenio Herrera per a dirigir l'equip, en Samitier opta per finalitzar la seva estada al club blaugrana.

En aquest anys del nou càrrec en 'Sami' és el responsable de la contractació d'algunes de les que han de ser les grans figures del 'Barça de les Cinc Copes', als primers anys cinquanta. Entre d'altres incorpora, al llarg del seu període de secretaria tècnica, a jugadors com ara els Ramallets, Biosca, Olivella, Segarra, Basora, Villaverde, Evaristo, o Manchon.

El gran fitxatge, però, és el d'un hongarès expatriat que es troba de gira per Europa amb l'equip 'Hungaria', format per altres exiliats del mateix país i entrenat per el seu compatriota Ferdinand Daucik. Es tracta d'en László Kubala Stecz, que coneixem com a Ladislao Kubala. Quan ja és a punt de fitxar per el 'Real Madrid', el nou secretari tècnic blaugrana el convenç de fer-ho per el Barcelona el juny de 1950, fent servir com a argument fonamental el fet que també incorpora a en Daucik - cunyat del jugador - com a entrenador del club per els propers quatre anys. El que ha de ser el nou ídol blaugrana debuta al camp de 'Les Corts', en partit oficial, el mes d'abril de 1951 (6).

Imatge de l'any 1952, on trobem Kubala i 'Sami' al camp de 'Les Corts'. 
Font. Revista 'Cuadernosdefutbol', de CIHEFE. Ft. SI

En els annals d'història del Futbol Club Barcelona ha quedat gravat amb lletres d'or el paral·lelisme que s'estableix entre aquestes dues grans figures de club: amb Samitier es fa petit el 'camp vell' del 'Carrer de La Industria' i cal fer el primer camp nou, el de 'Les Corts'. Al seu torn aquest es queda petit per encabir la creixent demanda de localitats provocada per el fenomen Kubala i el 'Barça de les Cinc Copes', obligant als directius a la construcció d'un nou camp, el segon 'Camp Nou' del barri de la Maternitat i Sant Ramon.

Samitier, l'home...

Del 'mag del baló'... al 'gegant de l'amistat'

Connectat amb els corrents predominants en el país a les dècades glorioses dels anys vint i trenta, en 'Sami' era un veritable encantador de serps. Empàtic i extravertit, feia gala de la seva catalanitat mitjançant el futbol, sense un compromís polític explícit; per bé que s'identificava amb el seu entorn social relacionant-s'hi amb els seus diferents vessants. Els esportius, sens dubte, però també molt interessat en els àmbits culturals i cívics. Amb motiu del seu decés, l'any 1972, en Nicolau Casaus enceta per a ell un nou apel·latiu, en definir-lo com a el 'gegant de l'amistat'.

Procedent d'una família modesta, quan s'incorpora al Barcelona ho fa deixant mostra del seu dandisme, en demanar com a prima de fitxatge un vestit amb armilla i un rellotge de polsera amb esfera lluminosa. Sempre més s'ha de caracteritzar per la seva cura i elegància en el vestir. A l'època d'entrenador i secretari tècnic és conegut per el seu etern abric, amb bufanda blanca, acompanyat del barret i un gran havà als llavis.

El Dr. Ramón Balius Juli, en el seu vessant de divulgador, a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' descriu el caràcter sociable d'en Sami amb els termes següents:

"... era un home d'abassegadora humanitat, extravertit, alegre i simpàtic que tenia i feia amics amb facilitat. Es relacionava amb artistes... i intel·lectuals. Durant la seva estada a Madrid, acudia a una tertúlia del cafè 'Baviera' que freqüentaven el Dr. Gregorio Marañon, l'escriptor José Maria de Cossio i el torero Juan Belmonte..." (7)

D'entre les seves amistats catalanes se'l veu sovint amb esportistes del Club Natació Barcelona, on ha conegut al malaguanyat Joan Barba, qui a més de ser un jugador de waterpolo extraordinari, va ser jugador i directiu del Barça de futbol; o a d'altres nedadors com en Ricard Brull Nàter, amb qui ha compartit alguns estius a la seva casa de Lloret o les germanes Soriano, especialment amb la Carme, que serà convidada a fer el servei d'honor en el seu partit d'homenatge, el gener de 1936.

Al 'Xiringuito Alimany', de la platja de Lloret de Mar, a l'hora del café, l'estiu de 1930. 
Asseguts: segon i tercer per l'esquerra són en Ricard Brull i en Josep Samitier.
Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Gaspar-Sagarra

Retall de 'La Vanguardia' del 21 de gener de 1936, amb la imatge de Carme Soriano 
fent el servei d'honor en l'homenatge a Josep Samitier celebrat a 'Les Corts'.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. SI

Entre l'anècdota i la categoria cal situar la relació quasi paternofilial establerta entre en Samitier i l'industrial de la restauració i la hostaleria Esteve Sala Canyadell, introduït des de ben jove en aquestes industries per raons familiars. A mig camí de la història i la llegenda, el periodista Joaquim Monclús explica aquesta relació en un seu article, publicat a 'La Vanguardia' el 16 d'agost de 2020:

"Quan ja començava a despuntar com a gran jugador, un dia de partit, el senyor Esteva Sala li diu: 'Mira, noi, si marques un gol tindràs la vida solucionada'. El jove jugador va marcar i el senyor Esteve Sala va continuar dient-li: 'A partir d'aquest moment sempre que vulguis pots anar a menjar i a dormir als meus restaurants i hotels'. Això seria una anècdota més, si no fora perquè ho va deixar (escrit) en el testament." (8)

Dit i fet, entre en Sala i en Samitier s'estableix una relació del que ara es sol anomenar com a 'win to win', on tots dos en surten guanyant. L'esportista ja no ha de saber el que es pagar en els establiments d'en Sala; mentre que aquest aprofita la habitual presència d'en Sami - amb la corrua de gent que l'envolta - en els seus locals com a una eina de promoció, atesa la enorme popularitat assolida per el personatge.

La relació amb el món de la cultura és també amplia. A Barcelona se'l veu sovint en les llavors habituals penyes. És soci del 'Reial Cercle Artístic', a la vegada que freqüenta l'Ateneu de Barcelona i protagonitza l'anomenada 'Penya de l'esquerra de l'eixample'. Manté relació amb la vida teatral de la ciutat. Afeccionat a la 'chanson' del país veí, en un moment determinat s'adreça al seu amic, el poeta i escriptor Josep Mª de Segarra, per tal que aquest el presenti al seu molt admirat Maurice Chevalier, de gira a Barcelona. L'amistat establerta des d'aquest moment entre el cantant i el futbolista es reforça amb l'estada a l'auto-exili d'en Samitier a Nice, on es veu sovint amb el seu amic Chevalier, amb residència a Cannes.

A Madrid el seu mentor Esteve Sala ha obert, pocs mesos abans de l'arribada d'en Samitier, la 'Cafeteria Baviera', on a més de ser partícip de la tertúlia - com hem vist - hi exerceix funcions d'una mena de relacions públiques. A la capital s'esforça també per a relacionar-se amb els ambients culturals i cívics de la capital. És fa soci de l'Ateneu, que aquells primers anys de la República es un bullidor d'intel·lectuals i polítics, on es relaciona amb personalitats de l'alçada d'en Eugeni D'Ors o d'en José Ortega y Gasset.

Samitier i Gardel, més que amics...

Una jornada clau en la vida futbolística i en la vida social d'en Josep Samitier és la del dia 20 de maig de 1928. Es disputa a Santander la final del Campionat d'Espanya, entre els equips de la Real Sociedad de San Sebastian i del Futbol Club Barcelona. A les grades hi ha com a espectadors en José Maria de Cossio, que s'ha fet acompanyar per un Rafael Alberti gens afeccionat al futbol. 

D'altre banda, en Carlos Gardel, que és de gira per Espanya, ha aprofitat per anar seguint al Barcelona, com un afeccionat més, en alguns dels partits d'aquest campionat. Com relata ell mateix a 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928:

"Yo he sido toda mi vida carrerista (de curses de cavalls). Y lo continuo siendo y mi dinero me cuesta. El futbol no me interesaba. No comenzó a gustame hasta que vi jugar al Barcelona en esta ciudad... Por la sincera y leal amistad que me une a Samitier, seguí al Barcelona en su correria por varias ciudades españolas durante el Campeonato de España que para mi fué un verdadera Viacrucis... me he aficionado al futbol y entre ustedes me siento un barcelonista más..."

Retall del setmanari 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928, amb 
els titulars de les declaracions d'en Gardel i amb fotografia dedicada.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

L'encontre, amb aquests espectadors de luxe, resulta molt competit i d'una duresa superior a la que ja sol ser habitual en aquells anys. En l'article publicat a 'Apunts...' per el Dr. Balius, anteriorment citat, ho explica així:

"El partit, que va finalitzar amb empat a un gol, va ser violentíssim amb nombroses jugades antiesportives... resultant lesionats els blaugranes Platko, Castillo, Perera i Samitier. Desprès del partit, Gardel va animar la vetllada i va projectar una gira del Barça per Argentina i Uruguai..."

De les cròniques del dia se'n desprès una altra participació d'en Gardel. La lesió més greu va ser la rebuda per el porter Platko, que es va llençar als peus d'un davanter de la Real just en el moment en que aquest impactava la pilota, amb la mala fortuna que el que realment va rematar va ser el cap del porter, que va ser retirat del camp deixant el seu equip amb deu jugadors (9). Es dona el cas que, un cop al vestidor, qui se'n encarrega d'atendre la  ferida oberta, que necessita set punts, i embenar-li el cap és el mateix Gardel, que es mou entre els jugadors del club com un company més de l'equip. De resultes de l'atenció rebuda, en Platko pot tornar a sortir en començar la segona part. 

Carlos Gardel visita al porter Platko, enllitat, l'endemà del 
partit, en presència del també lesionat Josep Samitier.
Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. SI

El poeta Alberti, que sense ser-ne afeccionat havia pres partit per el club culer, queda tan impressionat per la gesta del porter hongarès del Barcelona que composa la seva coneguda 'Oda a Platko', que es publica el 28 d'agost al periòdic de 'La Voz de Cantabria'.

Muntatge amb la 'Oda a Platko' de Rafael Alberti, extreta de la seva
publicació a 'La Voz de Cantabria' del dia 28 de maig de 1928.
Font: Biblioteca virtual PH.

Tornant a en Gardel, aquest havia cantat l'any 1927 un tango amb clau d'humor sobre un futbolista 'anònim' a qui s'anomena 'Patadura', que és a la vegada el nom de la cançó. Per demostrar la incapacitat del Patadura el tango el compara amb diferents jugadors argentins d'aquells anys. En Carlos Gardel, que no s'amaga de la seva predilecció a Europa per Espanya - i, més en concret, per la ciutat de Barcelona -, en fa una nova versió, en la qual adapta la lletra de la cançó tot substituint els jugadors argentins per els seus amics del Futbol Club Barcelona. Aquesta nova versió es grava en els estudis Odeon de Paris, cap a finals d'any de l'any 1928. (10)

Versió del tango 'Patadura' cantat per Carlos Gardel, amb la lletra 
adaptada per ell mateix als jugadors del F.C. Barcelona.
Font: Bloc GARDEL.ES, d'en Marcelo O. Martínez.

En acabar la temporada 1927-1928, el Barcelona realitza la gira per Argentina i l'Uruguai concertada amb l'ajut d'en Carlos Gardel. Des del punt de vista esportiu el resultat es poc menys que catastròfic. La plantilla culer es troba desfeta desprès del viatge per mar i d'una temporada molt intensiva. En canvi des del punt de vista personal la gira serveix per estrènyer encara més la relació d'alguns jugadors barcelonistes amb l'ídol argenti del tango. Fins a tal punt que en Gardel dedica una segona cançó a en Samitier, amb música d'en Nicolás Verona, titulada ' ¡Sami! ', on queda recollida l'admiració de l'afició argentina per el jugador del Barça:

Lletra del tango ' ¡ SAMI ! ', de Lito Mas, amb música 
de Nicolás Verona, composat a sol·licitud de Gardel.
Font: Article de Ramón Balius a 'Apunts...'

En Josep Samitier Vilalta, separat de la seva primera esposa, es torna a casar amb Valentina Soler amb la que va compartir els darrers anys de la seva vida. El 4 de maig de 1972 mor a la ciutat de Barcelona. Tot i fer cinquanta anys de la seva època de jugador del Barça, l'impacte del seu traspàs es extraordinari. La premsa especialitzada i la generalista li dediquen pàgines i més pàgines, a més dels espais ocupats en els altres mitjans de comunicació.

Del conjunt de recordatoris publicats amb aquest motiu, rescatem l'emocionat article que li dedica en Ladislao Kubala al 'Mundo Deportivo' de l'endemà del seu comiat, el 5 de maig de 1972, titulat com a 'Un Segundo Padre'. Entre d'altres coses, en 'Lazsli' afirma:

"... Todo lo que soy en el fútbol y, consecuentemente, en la vida se lo debo a Samitier. Era una persona formidable, un deportista admirable y un amigo entrañable. Habia perdido yo a mi padre cuando sólo contaba quince años, y en Samitier encontré el afecto que en este sentido me faltaba... Nunca le he podido agradecer bastante el cariño que me cogió... siempre siguió mis pasos como sólo los puede seguir un padre a su hijo...

Le vi por última vez el sábado pasado... Me gastó la broma, ya habitual, de decirme que (a ver) cuando lo seleccionaba. 'Estoy en condiciones - me dijo con la serenidad con que camuflaba su ironia -; quiero, puedo y sé'...

Sobre su tumba bien podria colocarse este epitafio: 'Dio su vida por la amistad' ".

L'any 2022, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, els recordatoris elogiosos i exultants han estat novament nombrosos i  generalitzats, prova de l'impacte que va deixar en la massa barcelonista - i en el públic, en general - el seu primer gran jugador i líder mediàtic de la història.

Josep Castellví

(1) Fundat l’any 1900 com a Club Internacional de Football, fou un dels pioners del futbol català i un dels que crearen la Federació Catalana de Futbol, aleshores anomenada Associació Catalana de Clubs de Football. L’any 1903 passà a dir-se Football Club Internacional. El seu primer terreny de joc es el 'Camp Fondo' davant de la casa dels Samitier. Després es traslladà al barri de Sants, al carrer de Galileu. L'any 1922, es fusionà amb el Centre d’Esports Sants, el Club Ciclista de Sants i el Velo Motor per constituir la Unió Esportiva de Sants. En el seu palmarès, hi figuren tres subcampionats de Catalunya de primera categoria i dos títols de segona.

(2) Valentí Castanys Borràs (1898-1965) va ser la principal figura, impulsor i director de la revista d'humor esportiu 'Xut !', nascuda el 1922. Fou col·laborador d'un gran nombre de publicacions d'humor gràfic i informació general. Després de la guerra col·laborà a la revista Destino i al diari esportiu 'El Mundo Deportivo', que deixà el 1946 per a crear 'El Once', amb el que pretengué emular l'èxit del Xut!. Amb el seu humor blanc i costumista, i un grafisme net i sense complicacions, fou un dels principals humoristes catalans de la primera meitat del segle XX.

(3) Esteve Sala Canyadell neix l’any 1881 a Castellbisbal i mor el 1939 a Barcelona. La seva família va decidit que marxes a Barcelona per treballar amb el seu tiet Josep Sala, propietari del 'Café Restaurant Petit Pelayo' a la Rambla de Canaletes. Amb l'ajut del seu tiet l'Esteve va adquirir la llicència per gestionar el quiosc de begudes davant de la font de Canaletes, que va ser tot un èxit; amb els diners aconseguits va començar la seva expansió com a industrial de l'hostaleria, amb el  'American Soda', al carrer Sant Pau, famós per les patates xips que en Sala va introduir a Barcelona. Van seguir el 'Restaurant Confiteria Royal, el 'Café Moka', el restaurant del casino dels banys de Sant Sebastià, la 'Cerveseria Baviera', el restaurant del 'Hotel Oriente', el també resturant del 'Oro del Rhin', el 'Restaurant Cerveceseria Euskadi' i d'altres. A Madrid va impulsar una rèplica de la 'Restaurante Cerveceria Baviera', que tingué un èxit absolut. El seu fill, en Esteve Sala Soler, falangista i amb fortes connexions amb les autoritats franquistes, serà qui tramitarà el retorn a Barcelona d'en Josep Samitier, garantint-ne la seva seguretat.

(4) L'article 'Josep Samitier, el primer entrenador "moderno" del Barça (1944-1947)' de Fernando Cuesta Fernández va ser publicat al número 62 dels 'Cuadernos de futbol' del Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español' (CIHEFE), al febrer de 2015

(5) Ens referim a el llibre 'EL BARÇA SEGRESTAT, (1939-1946)', de Xavier G. Luque i Jordi Finestres. Editorial ARA Llibres, Barcelona 2014.

(6) Desprès del fitxatge de Kubala, l'any 1953 en 'Sami' ha aparaulat la contractació d'un nou talent argentí, en Alfredo Di Stefano Lahulé. Arribat a Barcelona per incorporar-se al club, s'esdevenen un seguit de fets prou coneguts. El conflicte sorgeix perquè el 'Real Madrid' també hi té un contracte amb el club d'origen del jugador, mentre que el Barça ha establert el seu amb el club on era cedit. Desprès de diferents vicissituds, Di Stefano passarà a ser de ple dret jugador madridista, inaugurant una etapa llegendària, per a ell i per al seu nou club.

(7) En Ramón Balius Juli (1928-2016) és una personalitat amb múltiples facetes, però dedicat plenament a les seves  grans passions: la medicina, l’esport, l’art i la família. Integrant del 'pool' de metges que estrenaran la 'Residència Joaquim Blume' de Barcelona, la seva tasca en el coneixement i desenvolupament de la medicina esportiva al país és fonamental. Com a divulgador i home de cultura, les seves aportacions a diferents mitjans de comunicació són prou conegudes. En aquest cas ens referim  un article seu 'Un Cal·ligrama i un tango per a "l'home llagosta" ', publicat a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' de l'INEFC, en el seu número 69 de l'any 2002.

(8) L'article de l'historiador Joaquim Montclús Esteban titulat ' ¿ Josep Samitier Vilalta, fill d'en Esteva Sala ? ' va ser publicat a 'La Vanguardia' del diumenge 16 d'agost de 2020.

(9) Els partits d'aquells temps encara es jugaven amb uns únics onze jugadors. No eren possibles els canvis, ni en cas de lesió, i els partits no admetien prorrogues ni penals, de manera que davant d'un empat no es podia fer res més que repetir un altre dia el partit.

(10) Per qui n'estigui interessant, pot trobar una acurada informació en el bloc d'en Marcelo O. Martínez 'GARDEL.ES'. No obstant, us deixem la versió original de la lletra, amb les modificacions fetes per en Carlos Gardel: