Identitats. Zólyomi András (I). El personatge: 'zingaro' a Itàlia, 'mag' a Espanya...

Despès d'un parèntesi en la redacció d'aquest bloc, reprenem avui l'activitat amb la primera entrega dels dos articles de la secció Identitats que volem dedicar a aquest home extraordinari que va ser en Andrés Zolyomy Biczo (Budapest 1913- Tossa de Mar 1992). En aquesta primera entrega ens centrem en el personatge: el no gaire reeixit jugador i l'extraordinari entrenador del waterpolo hongarès, italià, espanyol i mundial, que per quasi cinquanta anys és va dedicar amb cos i ànima al seu esport estimat. La segona part s'ha de centrar en la persona, quins valors i contradiccions humanes, de les que no n'era exempt, mirarem d'escatir. 

En aquest primera part hem utilitzat múltiples fonts, d'entre les quals ha estat indispensable la extensa biografia que el jugador, entrenador i divulgador del waterpolo grec i mundial, Yiannis Giannouris, va confegir per adreçar-la a la ISHOF per tal que el propi Zolyomy fos admès en el Saló de la Fama Internacional de la Natació i el Waterpolo, com realment va succeir. És per aquest motiu que aquesta primera part del Identitats la signem de manera conjunta.

Els inicis hongaresos

Qui per a nosaltres és conegut com a Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy', neix un 14 de juny de 1913 com a Zólyomi András, a la ciutat hongaresa de Budapest. Ho fa en el sí d'una família de classe mitjana, on el seu pare exerceix com a periodista, mentre que la mare, com era habitual aquells anys, es centra en les tasques domèstiques i familiars. 

En aquest entorn l'adolescent Zolyomy s'incorpora a l'equip de la 'Magyar Uszó Egylethez' (MUE), per passar ben aviat a la esquadra del 'Magyar Testgyakorkók Köre' (MTK), on pot entrenar sota el mestratge d'en Béla Komjádi (1892-1933), el  fantàstic entrenador considerat el pare del waterpolo hongarès. (1).

Imatge del llegendari Béla Komjadi en la seva plenitud.
Font: Web de la ISHOF. Ft. SI

El mateix 'Bandy' ens explica aquests primers temps a Hongria com a jugador de waterpolo:

"En Budapest había sido nadador, no excepcional, pero aun así llegué a ganar un segundo puesto en una travesia de la ciudad. En secundaria jugué a waterpolo, primero con el (equipo) del MUE y luego con el MTK, y llegué a la selección nacional juvenil..." (2)

L'any 1934 complerts els 21 anys, de camí cap a Casablanca decideix de fer una parada a la ciutat italiana de Nàpols, on entra en contacte amb en Lello Niola, director del 'Rari Nantes', amb qui parlen sobre la possibilitat de que en Zolyomy s'integri, en un futur proper, en l'equip napolità en condició de jugador-entrenador

Primera estada a Italia, 1935-1948...

I és així que, pocs mesos desprès d'aquest primera entrevista, en 'Bandy' Zolyomy abandona la seva ciutat i la seva família a Hongria i es trasllada a Nàpols, per encetar el que - en pròpies paraules - creu que serà una curta estada al waterpolo italià.

Però la 'curta estada' es va allargar fins a més de tretze anys, del 1935 al 1948, quan empren un nou canvi de país. Al 'Rari Nantes' en 'Bandy' confecciona un equip que assoleix sota la seva direcció un dels punts més àlgids del seu historial esportiu: subcampió italià el 1937, guanyen el campionat l'any de 1939, amb l'equip format per De Silva, Grimaldi, Zolyomy (E-J), Arena, Bulgarelli, Buonocore i De Filippis.

1937. Conjunt de waterpolistes del Rari Nantes de Nàpols, amb  'Bandy' 
Zolyomy de jugador entrenador, tercer assegut a la dreta, amb barnús.
Font: Archivio Luce.com. Ft. SI

En relació a aquesta primera sortida del 'zingar hongarés', en l'entrevista ja ressenyada el mateix Bandy ens explica que:

"En Rari también entrené natación, así que tuve la oportunidad de combinar especialistas de ambas disciplinas. Por ejemplo, estaba Bulgarelli, un velocista puro considerado un 'mano de palo', es decir: rígido y duro, inadecuado para el waterpolo... (pero) yo vi en él un futuro gran defensor, lo puse de zaguero y le allané el camino para ganar una medalla de oro olímpica. En mi segundo año en Napoles incorporé a Gildo Arena, el waterpolista más talentoso que he visto, al primer equipo... El ingeniero Percuoco, que luego sería presidente de la 'Federazione Italiana Nuoto' (FIN), estaba a cargo del waterpolo y simplemente me preguntó: 'Bandy, de verdad estás convencido ?'. Cuando le respondí que sí no puso objeciones, y Gildo Arena comenzó su excepcional carrera." (2)

L'equip del Nantes napolità va repetir títol els anys 1941 i 1942, en el marc d'una dècada dominada per el 'Rari Nantes Florentia'. No és estrany que fos el començament de la llegenda del Andrés 'Bandy' Zolyomy en l'ambient del waterpolo italià i internacional. La revista mensual 'L'isola', de Capri i Anacapri, en el seu format digital publica un article de Roberto Bianco sobre aquesta època:

"L'equip de Rari, adoptant els colors blanc i blau, es va tornar imbatible gràcies a l'arribada d'un llegendari jugador de waterpolo hongarès, Bandy Zolyomy, que va ser el seu líder i força motriu. Val a dir: el waterpolo napolità va néixer a Rari.

De seguida va ser un equip d'asos que va guanyar cinc campionats: 1939, 1941, 1942, 1949, 1950. Una hegemonia. Un equip de bojos i virtuosos de l'aigua que va donar a la selecció nacional tres campions sense parangó: Pasquale Buonocore, porter i home de món; Emilio Bulgarelli, un defensa insuperable; Gildo Arena, el Luciano que va inventar la 'beduina', el moviment atlètic equivalent a una puntada de peu en el futbol, ​​i que es va convertir en el millor jugador de waterpolo del món... Els tres Raranantini van tenir un paper clau en la victòria de la selecció italiana als Jocs Olímpics de Londres de 1948. El primer 'setebello' de la història (del Rari) el van completar Giovanni de Silva, davanter a l'aigua i perfecte a la terra batuda; Enrico Fortunati, Mimì Grimaldi i el mateix Zolyomy, jugador i entrenador." 

L'equip del Rari Nantes, campió d'Italia de waterpolo de l'any 1941.
 Fortunati, De Silva, Donadio, Zolyomy (E-J), Arena i Buonocore. 
Font: Arxiu Gino Chiosi. Cortesia de Mario Corcione. Ft. SI

Com a conseqüència de l'èxit assolit per en 'Bandy' amb l'equip napolità, la FIN li encomana la direcció de la selecció italiana de waterpolo en aquesta primera etapa, que ha de cobrir des del 1939 fins al 1943. Als seus 26 anys entoma la responsabilitat de dirigir un equip nacional en vies de lluitar pels llocs capdavanters del waterpolo continental. Malgrat tractar-se d'un període complicat, amb l'entrada del país a la Segona Guerra Mundial l'any 1940, l'equip del 'setebello' transalpí aconsegueix amb Zolyomy com a entrenador un nivell que ha de culminar amb els resultats dels anys 1947 i 1948, com a campions d'Europa i dels JJ.OO. de Londres; encara que Zolyomy hagi estat depurat per raons polítiques i l'equip d'aquells moment sigui entrenat per en Pino Viale.

D'aquesta primera etapa com a seleccionador, el mateix 'Bandy' explica una anècdota viscuda amb els jugadors del 'Rari Nantes' napolità, que ens serveix per il·lustrar el tarannà que ja desplegava el jove Zolyomy:

"Fueron estos resultados los que llevaron a Armando Mascoli... a proponerme como entrenador de la selección nacional. 'Que maravilla'... dijo Mimi Grimaldi con una visión demasiado doméstica del asunto, 'ahora iremos todos a la selección'. No había entendido nada... les expliqué que para ellos sería más difícil entrar en el equipo. Precisamente por ser napolitanos: tendrían que ganárselo dos veces." (2)

Aquesta primera etapa com a seleccionador-entrenador de l'equip nacional italià coincideix amb la seva implicació durant la guerra en l'estructura del règim feixista de Mussolini, raó que el porta a patir les complicacions derivades de l'entrada de les forces aliades l'any 1943. (3) 

Un cop superades aquests entrebancs i represa la lliga italiana de waterpolo al 1946, rep la invitació d'en Aldo Parodi - futur president de la FIN - per a entrenar al 'Canottieri Olona' de Milà. És un equip format com una mena de selecció de jugadors que en acabar la guerra s'havien quedat sense destí, i que van ser reclutats a força de talonari, tal com descriu el mateix Zolyomy:

"En el 'Canottieri Olona'... habian formado un equipo con métodos similares al fútbol, es decir, 'comprando' jugadores. Era especialmente fácil en aquellos tiempos, cuando circulaban muchas 'reliquias de guerra'. Algunos habían salido de la cárcel, como yo mismo o Majoni; otros del campo de concentración, como Brunelleschi; otros simplemente habían sido purgados como Signori... todos buscábamos algo que hacer, intentábamos llegar a fín de mes mientras esperábamos la normalidad." (2)

L'equip del 'Cannottieri Olona', campió d'Itàlia del 1947. Majoni, 
Brunelleschi, Signori, Cappellini, Bulgarelli, Sosti i Rubini.
Font. 'NATACIÓN' n. 242, desembre de 1947. Ft. SI

Malgrat l'èxit assolit, Zolyomy deixa Milà per anar a Roma com a jugador-entrenador de la 'Lazio', on s'hi està un curt període, perquè a primers de 1948 li arriba una oferta des de Catalunya de part del Club Natació Barcelona (CNB).

Tot i ser considerat ja com una figura de primer nivell a Itàlia, el cert és que en 'Bandy' no va ser el 'primer plat' de la proposta cenebista; segons com ell ho explica:

"Con todos estos jugadores en el equipo (del 'Canottieri') teníamos que ganar el campeonato, pero eso no me convenció para quedarme un año más. Me fuí al sur, jugué en la 'Lazio' con Ghira Ognio y Catalani, y luego inmeditamente me fuí a España, con un salario asegurado por Giacomo Signori, a quien el Barcelona contactó pero al que no le interesó (la oferta), y me ofreció la oportunidad..." (2)

Primera estada a Espanya, 1948-1953...

D'aquesta manera, el dilluns 5 d'abril de 1948 en Andrés Zolyomy Biczo arriba a la ciutat de Barcelona procedent de Roma per a convertir-se en entrenador del Club Natació Barcelona, el degà de la natació i el waterpolo català i espanyol.

En aquells anys el càrrec d'entrenador del Barcelona comportava, quasi bé automàticament, ser l'entrenador de l'equip nacional espanyol, atès que pràcticament tots els membres de l'equip pertanyien al club. Arribat a pocs mesos de la cita olímpica de Londres 1948, comença a implementar de manera decidida els seus plans de futur per el waterpolo del país.

Aquest projecte del 'Bandy' es basa en la formació de jugadors joves, promocionats com a waterpolistes des de la base, evitant que els jugadors s'iniciïn en edats posteriors, quan ja quasi han abandonat la natació de curses. 

L'aterratge a la selecció del Zolyomy no va estar exempt de polèmica. Convençut de la necessitat d'actuar per a donar pas als joves amb més futur per endavant, va prescindir d'alguns històrics com ara els Cruells, Gamper o Borrás, a la vegada que va tenir l'atreviment de facilitar la inclusió de jugadors d'altres clubs no habituals a la selecció.

Així arriben els primers Jocs Olímpics per en 'Bandy', els de Londres 1948, on s'emporta un equip format per sis jugadors del CNB: Àngel Sabata, Francesc Castillo, Carles Martí, Josep Oriol Pujol, Carles Falp i Agustí Mestres, que completa amb tres jugadors d'altres clubs: els porter Joan Serra, del Sabadell, i Federico Salvadores, del Canoe, junt amb en Valentí Sabaté del Martorell. L'equip espanyol es classifica el vuitè d'entre 18 equips participants.

Ès dona la paradoxa que a Itàlia li han negat el ser entrenador olímpic a Londres 1948, mentre que a Espanya ho assoleix de manera immediata, encara no ben aterrat, comandant la selecció espanyola que hi ha d'anar. En Zolyomy ho veu així:

"En aquel entonces la FIN no podía o no quería contratar a alguien que durante la guerra había estado en el bando equivocado, y le confiaron la selección nacional a Pino Valle. Así fue como me encontré en los Juegos Olímpicos de Londres al frente de la selección española que inmediatamente la habían puesto en mi mano, pero que en aquel tiempo aún estaba en sus inicios" (2)

Equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Londres 1948. Serra, 
Sabaté, Sabata, Salvadores, Martí, Pujol, Falp i Mestres.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra

Seguint la renovació que s'ha imposat, nous jugadors van incorporant-se a les files del waterpolo cenebista i de la selecció espanyola, com els Abellán, Subirana, Conde i el porter Ribera. Un bon suport el va trobar en la figura d'en Àngel Sabata, un dels veterans de Londres 48 - més de vint anys al primer equip del CNB -, que a l'any següent és nomenat seleccionador nacional de waterpolo, atenent a una costum arrelada a la 'Federación Española de Natación' (FEN) de separar els càrrecs de seleccionador i entrenador. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 263, del març de 1949, 
amb la noticia del nomenament per la FEN de l'Àngel Sabata, 
pocs mesos desprès dels JJ.OO. de Londres 1948.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Un altre reforç que la FEN va incorporar al waterpolo espanyol, per suggeriment de Zolyomy, va ser el de l'italià Emilio Bulgarelli, l'ex-nedador del 'Rari Nates Napoli' que ell mateix va qualificar d'un 'mano de palo', però a qui va reconvertir en un waterpolista excepcional, fins arribar a formar part de l'equip transalpí que a Londres assoleix l'or olímpic. 

Retall del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 278, de juny de 1950, on en Sabata explica 
les tasques que li han estat encomanades a l'Emilio Bulgarelli, com a 
dinamitzador del waterpolo per diferents regions espanyoles.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Les funcions de Bulgarelli consisteixen en actuar com a entrenador volant per les diferents àrees d'Espanya, on hi ha de residir un temps determinat per tal de promocionar el joc i formar als entrenadors i als possibles waterpolistes. En aquest sentit, en l'article del seleccionador espanyol Àngel Sabata, que reproduïm, s'afirma que:

"Este campeón Olímpico lleva ya unos dias en Sevilla preparando los excelentes jugadores de aquella ciudad... Después, durante los meses de agosto, setiembre, octubre y noviembre, Bulgarelli residirá seguramente en Madrid, para ver de reanimar este deporte en la capital, donde tan buenos jugadores habia, y finalmente marchará a Canarias para formar allá un ambiente water-polístico (sic).

A todo esto hay que añadir lo más importante y es que Bulgarelli es un waterpolista formado por Zolyomy desde sus primeras brazadas, con lo que se logrará una unidad técnica en toda España, aún tratándose de jugadores de distintas regiones."

Malgrat que segurament no es van acomplir tots els objectius que Zolyomy s'havia proposat, és pot ben assegurar que en aquesta etapa s'assenten les bases del waterpolo català i espanyol modern, mitjançant la confiança en els joves jugadors i en el convenciment que calia promocionar el major nombre de clubs i territoris possibles per tal de treure el waterpolo del cultiu monopolistic que tenia en aquells anys. En l'entrevista, ja ressenyada, que anem reproduint ho explica en els termes següents:

"Me quedé en Barcelona cinco años. Senté las bases del waterpolo español moderno, luchando para que la gente entendiera que se debía empezar con los jóvenes y no sólo aprovenchando a los de 20 años descartados de la natación. Tuve obstáculos incluso dentro de mi propio club, porque creían que mediante mis teorias cualquiera podía entrar en la selección nacional... mientras que yo, al contrario, quería ampliar la base para fortalecer incluso a los demás equipos, para que tengan recursos de los que sacar partido". (2)

En aquesta primera estada a Barcelona, en Zolyomy guanya els títol de campió d'Espanya de waterpolo del 1948, 1949, 1950, 1951 i 1952, en uns anys en que el CNB no tenia rival d'entitat a nivell nacional.

Una imatge autografiada de l'equip del CNB de l'any 1949, quan ja s'han introduït 
un quants joves a l'equip, com els casos d'en J. Ll. Abellán (segon al costat 
del 'Bandy') i A. Subirana i R. Conde, (davant d'aquests). Significativa,
 també la presència d'en Jaume Solé, tant determinant per 
més de cinquanta anys en la història del club.
Font: Arxiu Club Natació Barcelona. Ft. SI

En el pla internacional l'equip espanyol guanya per primer cop a la selecció francesa en partit celebrat a Madrid el mes de juny de 1951, amb el resultat de sis gols a dos. El mateix any, en partit disputat a la Piscina Municipal de Montjuïc, els jugadors espanyols s'imposen a la selecció alemanya, també per primera vegada, amb un resultat contundent de 10-6.

En el context de les millores aconseguides per la tasca d'en 'Bandy', aquest 1951 la selecció espanyola obté un dels seus primers èxits internacionals, en guanyar la medalla d'or en els I Jocs Mediterranis disputats a Alexandria. L'equip és el format per Leandro Ribera (P), Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Ricard Conte, Carles Martí i Antoni Subirana.

L'equip medalla d'or als I Jocs Mediterranis d'Alexandria. Ribera, Martí, 
Zolyomy (E), Castillo i Conte. Ajupits Abellán, Mestres i Subirana.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

I l'any 1952 arriben els Jocs Olímpics d'Helsinki, que se celebren entre els dies 19 de juliol i 3 d'agost. L'ambient els mesos anteriors és de que s'ha de veure una millora respecte a les actuacions prèvies del seleccionat del país, de manera que es genera una certa pressió sobre la selecció espanyola que es desplaça als jocs. En declaracions publicades en premsa, algun jugador destacat de l'equip nacional arriba a pronosticar l'assoliment de la tercera plaça. Finalment s'obté el mateix lloc que als Jocs de Londres, la vuitena posició, encara que el nombre d'equips participants ha augmentat fins a vint-i-un.

S'ha guanyat a Brasil - dues vegades - i a Sudàfrica, però es perd un partit decisiu d'encreuament contra la potent Bèlgica per un ajustat 5-4. Tant la premsa esportiva com els mitjan federatius espanyols carreguen contra l'àrbitre del partit, l'hongarès Rajki Béla - tota una institució del waterpolo hongarès i internacional -. L'any de 1952 s'emmarca en els primers moments de l'anomenada 'guerra freda' i en Zolyomy s'expressa sobre l'arbitratge del seu compatriota denunciant motivacions polítiques:

"... (Rajki) hace la política del telón de acero. Cualquiera que piense que las políticas no están siendo jugadas en los Juegos Olímpicos está loco. Rajki no podría regresar a  Budapest habiendo permitido ganar a los españoles... 

En waterpolo, un penalty (sic) significa casi un gol seguro. Si hubiéramos contado con un arbitro imparcial, estoy seguro que habríamos vencido a Bélgica" (4)

A la tornada a Barcelona 'Bandy' es troba amb un ambient que s'ha anat tornant desfavorable. En el mateix sí del CNB augmenten les resistències als canvis efectuats, a la vegada que entre els més veterans la insatisfacció és manifesta amb major cruesa, inclús amb actes de indisciplina. El resultat és que Andrés Zolyomy renuncia a una hipotètica ampliació del seu contracte i decideix emprendre el camí de retorn a Itàlia.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 4 de març de 1953, 
amb l'anunci de la marxa imminent d'en Andrés Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En l'article de 'El Mundo Deportivo', quin titular reproduïm, el periodista Vicenç Esquiroz es lamenta de la marxa de l'entrenador hongarès tot comentant:

"... hasta cierto punto, nos sorprende que Zolyomy haya durado cinco años, porque los mismos que le elogiaron y encumbraron en sus comienzos, al año ya despotricaban y le hallaron infinidad de defectos... Ya etonces, Zolyomy nos comentó que en nuestra natación y en (nuestro) waterpolo existia un 'ambiente enfermo, deportivamente hablando'. Transcurrió el tiempo, se formó indudablemente el mejor equipo de waterpolo que hemos conocido, pero que en la reciente Olimpíada no estuvo a la altura que todos deseábamos...

A fin de cuentas el mejor comentario que puede hacerse en estos momentos es que Zolyomy marcha a Italia con un ventajoso contrato... Lo que justifica que, hasta cierto punto, tenga que estar agadecido a quienes, en estos últimos tiempos, con una insistencia machacona han ido sembrando discrepancias e indisciplina entre los nadadores"

En qualsevol cas, en 'Bandy' Zolyomy no se'n va d'aquesta primera etapa espanyola amb les mans buides... en el camí, a més de la pròpia experiència waterpolística amb els seus dos primers Jocs Olímpics, s'emporta dues vivències a la vida privada que seran per a tota la vida:

• El maig de 1949, poc més d'un any desprès de la seva arribada, és casa amb la nedadora del CNB Carmen Segura, en un matrimoni feliç que és perllongarà fins al traspàs del 'Bandy' el 5 de juliol de 1992

• A l'abril de 1953, pocs dies abans de la tornada a Itàlia, adopta la nacionalitat espanyola, de manera que és complementa la seva personalitat hungaro-italiana amb el seu sentiment de pertinença a Catalunya i Espanya.

Sobre aquesta darrera circumstància, en declaracions a 'El Mundo Deportivo' del 24 d'abril de 1953 en fa saber els motius:

"Los motivos han sido puramente sentimentales. Desgraciadamente, los exilados húngaros estamos sin patria. Y yo, en España he hallado afecto y dejo a buenos amigos. Sin olvidar que mi esposa es española, y concretamente barcelonesa. Por lo que se refiere a volver a Barcelona, como entrenador no puedo saberlo, pero pienso venir con la frecuencia que mis ocupaciones me lo permitan. De momento me marcho con mi esposa, pero no abandonamos nuestro piso en Barcelona... Dejo con nostalgia el Club, Barcelona y España, y antes de partir pienso inscribirme como socio en el Club Natació Barcelona."

Pàgina del butlletí 'NATACIÓN' del CNB n. 307 del febrer de 1953, amb 
la noticia de la marxa de Zolyomy, on s'inclou una fotografia 
autògrafa d'ell mateix, dedicada a l'entitat.
Font: Arxiu de la FCN. Ft. SI

Segona estada a Italia, 1953-1964...

El retorn a terres italianes és produeix per la crida del 'Canottieri Napoli' de la seva estimada ciutat napolitana. Poc més d'un any desprès, aquest retorn el porta a l'enyorat 'Rari Nantes' de la capital de la Campània, on es retroba amb els seus antics amics i camarades esportius.

Retrobada amb els companys del 'Rari Nantes', campions d'Itàlia de 1939. 
'Bandy', primer ajupit a l'esquerra, és fotografia amb els De Filippis, 
Bulgarelli, Buonocore, De Silva, Arena i Grimaldi.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Cap a finals del 1956, a les envistes dels JJ.OO de Melbourne, es produeixen canvis a la FIN que desemboquen en el nomenament de 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de la selecció nacional italiana. Substitueix a una altra llegenda del waterpolo 'azzurro', Mario Majoni, antic company de Zolyomy en el 'CanottieriOlona' del 1947. Majoni va ser or olímpic com a jugador a Londres 1948; mentre que com a entrenador assoleix el bronze als Jocs d'Helsinki 1952.

L'estranya i profunda crisi que és desencadena a la FIN i p`rovoca aquests canvis, és descrita seixanta anys més tard dels fets, per el periodista especialitzat Eduardo Osti de la següent manera:

"Com passa sovint, la derrota és òrfena. Pitjor encara, només té un pare: l'entrenador... Després d'un torneig preparatori per als Jocs Olímpics de Melbourne 1956, en que Majoni va denunciar les pèssimes condicions organitzatives en què es va veure obligat a treballar, els diaris van rebre una confusa nota de premsa de la FIN, que anunciava la decisió de substituir Majoni per 'Bandy' Zolyomy, un llegendari entrenador hongarès, ja protagonista a Itàlia a finals dels anys 40..." (4)

Aquest nomenament va suposar per el 'Bandy' l'entrada en un període culminant de la seva carrera waterpolística, que l'ha de portar a l'aconseguiment de l'or olímpic als Jocs de Roma 1960, dirigint el 'setebello' italià.

Davant la imminència de Melbourne 56, Zolyomy es proposa una renovació quasi completa de l'esquadra 'azzurra', tot pensant amb els Jocs de Roma 1960, que tant ell com la nova junta de la FIN s'han fixat com a objectiu prioritari. Ja a Melbourne desplaça un equip clarament rejovenit, prescindint de gran part dels jugadors que han guanyat el bronze als Jocs de Helsinki 1952.

Imatge de l'equip italià en fase de preparació per a Melbourne. Bardi, Manelli, 
Dennerlein, Zolyomy (E), D'Altrui, Cavazzoni, Buonocore, Marcotulli,
Antonelli i Kneeling. Ajupits: Parmeggiani, D'Achille, 
Pizzo, Marciani, P. Lonzi i G. Lonzi.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Tot i la renovació, Itàlia s'acosta a les medalles a Melbourne, aconseguint la quarta posició. El mateix Zolyomy, vint anys més tard, recorda així la seva arribada  a la selecció italiana, just abans de Melbourne:

"Los Juegos Olímpicos de Melbourne estaban a pocas semanas de distancia, y la parte napolitana de la Federación Italiana de Natación se impuso. Destituyeron a Majoni y nombraron a Zolyomy (sic) en su lugar. Ya se habia hablado de mi unos años antes, pero el presidente era Antonio Greppi, exalcalde de Milán; un hombre de la Resistencia cuyo hijo Mario habia caído como partisano. (Yo) no podia ser aceptado con mi pasado, a pesar de que no estaba manchado, como insisto, ni por el dinero ni por la sangre...

Para Melbourne quería rejuvenecer el equipo rápidamente, incorporando jugadores menores de veinte años como Pizzo o Parmegiani... Fuimos a Melbourne para prepararnos para Roma 1960 y terminamos cuartos detràs de los tres habituales: Hungría, Yugoslavia y la URSS, pero perdimos con los dos últimos por un solo gol." (2)

L'any 1958, en la primera convocatòria oficial de Gianni Lonzi en la selecció absoluta, el 'setebello' empata amb Alemanya i Hongria, encara que perd amb Iugoslàvia. El mateix any, al Campionat d'Europa de Budapest repeteix la posició olímpica, assolint el quart lloc.

El 1959 és l'any de preparació per els anhelats Jocs Olímpics de Roma 1960. La activitat a la selecció 'azzurra' de waterpolo s'incrementa notablement. Amb l'increment de les competicions internacionals succeeix que els resultats són contradictoris. Algunes derrotes, com ara el 8-3 contra Hongria i les rebudes al Torneig de Moscou contra la URSS i Hongria, desencadenen una situació compromesa per la posició de l'entrenador nacional. Afortunadament, la figura del director de l'equip, Sergio Catalani, ha de ser determinant en fer costat a Zolyomy i als jugadors implicats, de manera que finalment és supera la crisi.

'Bandy' Zolyomy a la piscina on és fa la preparació olímpica del 'setebello' italià 
durant un entrenament del maig de 1960, llençant la pilota als jugadors.
Font: Centro di Documentazione Sportiva. Roma

En començar l'any 1960 la preparació arriba al seu moment àlgid. S'empata dues vegades contra Iugoslàvia, mentre que és guanya també dos cops contra Alemanya i una sola vegada contra Paisos Baixos, Gran Bretanya i Romania.

Com hem dit, tant en Bandy Zólyomi com la FIN tenien com a objectiu els Jocs de Roma. Durant aquest període de quatre anys l'entrenador va tenir l'oportunitat de posar a prova i identificar els jugadors que podrien portar Itàlia a l'or olímpic. 

De l'equip de Melbourne, Zólyomi només conserva tres jugadors: Rosario Parmegiani, Luigi Mannelli i Geppino D'Altrui, tots de Nàpols. Recupera a Salvatore Gionta del 'S.S. Lazio', l'únic present a Hèlsinki el 1952, que va perdre's Melbourne per implicacions laborals. En lloc dels dos porters del Melbourne, Enzo Cavazzoni i Cosimo Antoneli, confia en Dante Rossi de Nervi i Brunello Spinelli de Florència. Confia en els joves jugadors emergents del 'Pro Recco' Eraldo Pizzo i Franco Lavoratori; Giancarlo Guerini del 'SS Lazio' i Amedeo Ambron del 'Rari Nantes'. Compta també amb Gianni Lonzi i Danio Bardi de Florència.

A Roma, del 25 de juliol al 3 d'agost, l'equip italià guanya la medalla d'or derrotant als equips de Romania per 4-3, Japó per 8-1, Alemanya (F) per 3-0, la URSS per 2-0 i Iugoslàvia per 2-1; empata finalment amb Hongria per 3-3. L'objectiu ha estat assolit: la selecció italiana de waterpolo ja és campiona olímpica !.., i en Andrés Zolyomy Biczo hi té molt a veure... 

L'equip del 'setebello' italià campió olímpic a Roma 1960. Bardi, G. Lonzi, Spinelli, 
Catalani (DT), D'Altrui, Rossi, Zolyomy (E) i Guerrini. Ajupits: Ambron, 
Lavoratori, Gionta, Manelli, Parmeggiani i Pizzo.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft SI

Com és d'esperar, la FIN renova la confiança en el 'Bandy', a qui la premsa especialitzada ja coneix com al 'zingaro del pallone'. Les expectatives de resultats per a Toquio 1964 han passat de ser altes a ser extremes... ja tant sols queda repetir final i, a poder ser, tornar de Japó amb l'or olímpic.

Amb aquests nou objectiu en 'Bandy' segueix introduint joves jugadors a l'equip nacional, com ara els Cevasco i Merelo del 'Pro Reco'; Gualdi, Vassalo Moroli i Spinola del 'SS Lazio'; Alessandrini de 'Triestina' i Barlocco del 'Nervi'.

L'any 1962 la selecció 'azzurra' va tenir un greu incident en el Torneig Internacional de Belgrad. Desprès d'haver jugat els primers partits amb una aigua molt freda, però sense incidències, els jugadors italians es van negar a jugar cap partit més en aquelles condicions. El resultat va ser que la FIN va castigar als millors jugadors italians sense poder tornar a la selecció en tot aquell any, de manera que el 'setebello' italià va haver de participar en el Campionat d'Europa de Leipzig 1962 amb un equip fet amb jugadors del segon nivell nacional.

Als Jocs Mediterranis de l'any següent, a Beirut 1963, en 'Bandy' va poder comptar amb l'equip complet i es van proclamar campions desprès de guanyar tots els partits i empatar amb Iugoslàvia, que va ser segona per la diferencia de gols.

I novament arriba la cita olímpica, aquesta vegada a Tòquio 1964. Zolyomy repeteix amb vuit jugadors dels campions de 1960: Bardi, D'Altrui, Guerrini, Lavoratori, G. Lonzi, Parmegiani, Pizzo i el porter Rossi. L'equip el va completar amb Cevasco, Dennerlein i Merello. 

Per bé que en la ronda inicial Itàlia va quedar primera del seu grup, en rondes posteriors va perdre amb l'equip de la URSS 2-0; mentre que en la fase final va sumar les derrotes davant d'Hongria 3-1 i Iugoslàvia 2-1. Amb aquests resultats Itàlia va aconseguir una honorable quarta plaça, darrera del pòdium format en aquest ordre per Hongria, Iugoslàvia i URSS.

Imatge de grup de l'expedició d'Hongria, campiona olímpica a Tòquio 1964. 
L'equip campió va formar amb Ambrus, Bodnar, Boros, Domotor, Felkai, 
Gyarmati, Kanizsa, Karpati, Konrad, Mayer, Pocsik i Rusoran.
Font: Water Polo legends, de Yiannis Giannouris. Ft. SI  

Com que les expectatives prèvies eren tant altes i el resultat no va ser satisfactori a parer de la nova junta de la FIN, van canviar les tornes i en 'Bandy Zolyomy va ser substituït per en Mario Majoni, repetint en sentit contrari les decisions presses l'any 1956...

Per a Zolyomy va ser un dels cops durs que s'ha emportat en la seva vida professional, quedant-se sense equip a Itàlia i havent menystingut els anys anteriors importants ofertes d'Espanya i d'altres països interessats en els seus serveis. Va acudir en el seu socors un antic seu deixeble, en Gianni Lonzi, que llavors militava en el 'Rari Nantes Camogli' i va aconseguir que la junta directiva el reclamés com a entrenador, per bé que en unes condicions extremes. 

Segons va explicar el 'Bandy' al seu deixeble i amic, Josep Brascó Catà, l'experiència li va confirmar que ell podia sobreviure amb molts pocs diners, com ja havia fet en els temps de la postguerra. En Brascó, en entrevista de l'any 1918, ens ho explica així:

"Presumia, i amb raó, d'haver guanyat molts diners... Ell deia, però, que podria viure tranquil·lament sense diners, amb sis rals... i posa com a exemple que a la seva segona etapa a Itàlia, abans de tornar per segon cop aquí (a Barcelona), ell estava a la misèria... perquè havia sigut acomiadat com a entrenador de la nacional, després de Tòquio, on van quedar quarts mentre que les aspiracions de la federació italiana eren les de repetir la medalla d'or de Roma... Total que el van liquidar i aleshores el salva econòmicament el Lonzi, que era jugador de l'equip de Camogli, i aconsegueix que el contractin com a entrenador. Quan arriba a Camogli els directius li diuen: 'nano !... no tenim calés per pagar-te...' perquè ja tenia un 'caché' elevat aquella època '... però mira, aquí menjaràs i dormiràs; tens casa, menjar i algun 'caleret' tocaràs'. 

Quines condicions de vida eren, no ?. Doncs el van col·locar en un garatge que hi havia a la ciutat, amb un llit en un 'raconet' (riu). Menjava a la pizzeria del costat i el club pagava el que pagava... quan podia. No, a veure... us explico això perquè ell sempre diu: 'sí,... jo tinc (ara) molts calés, i visc bé amb els calés que tinc, però també he provat que puc viure sense res...jo m'adapto a tot' ". (5) 

Segona i darrera etapa a Espanya, 1966-1972...

Passat l'èxit esclatant de l'or olímpic de Roma 1960 a Zolyomy li plouen ofertes de contractació de diferents paisos, incloent una del Estats Units. Recordant la seva primera estada a Barcelona, s'escolta amb un interès preferents les que li arriben de la seva nació d'adopció.

A la premsa especialitzada de Barcelona van anar sortint noticies sobre el possible retorn professional del 'Bandy' a la ciutat...

Dos titulars de 'El Mundo Deportivo' separats per poc més de dos mesos, 
el primer de novembre de 1963 i el segon de gener de 1964, 
insistint en el possible retorn de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sense gaire marge de dubte, la informació que recullen els titulars ha estat filtrada per el mateix 'Bandy' a en Vicenç Esquiroz - autor de les noticies - atesa l'amistat que mantenien. A senyalar que la voluntat de Zolyomy és la de tornar a Barcelona, però sempre que sigui com a entrenador de la selecció, i no d'un club determinat; és per això que les noticies insisteixen en aquest punt, tot passant la 'patata calenta' a la FEN.

La campanya pro-vinguda de l'entrenador hungar-italo-espanyol segueix. Però un cop passats els Jocs de Toquio 1964, quan s'esperava el seu retorn, salta una nova noticia que sembla allunyar definitivament la possibilitat. El 'Bandy' ha abandonat la tasca d'entrenador i s'estableix a Roma obrint una botiga dedicada a la venda d'antiguitats.

Pàgina del setmanari 'Vida Deportiva' del dia 6 de febrer de 1965 
on s'informa sobre la nova situació professional de Zolyomy.
Font: Centre de Documentació del F.C. Barcelona. Ft. SI

Finalment les coses van succeir de manera diferent a ambdues versions. Andrés Zolyomy va retornar com a entrenador a Espanya, prèvia liquidació dels seus assumptes a Roma, però no com a entrenador de l'equip nacional sinó novament contractat per el Club Natació Barcelona. A més aquesta segona etapa no s'inicia el 1965, com s'esperava, sinó que l'inici de la seva funció com a Director Tècnic del CNB és produeix a primers de març de 1966.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 8 de març de 1966, on és dona compte 
de l'inici d'activitats d'en Zolyomy com a Director Tècnic del CNB.
Font: Hemeroteca ARCA

Encara que inicialment s'empra aquesta fórmula de Director Tècnic, per donar a entendre que l'entrenador de waterpolo del club seguirà sent en Agustí Mestres, la realitat és que ben aviat queda clar que el 'Bandy' és qui fa i desfà, incloent-hi la preparació diària dels jugadors. 

A més simultanieja aquesta càrrec amb el d'entrenador de la selecció espanyola, com ja va fer en la seva primera etapa. Per acompanyar-lo com a seleccionador, la FEN nomena a en Joan Lluís Abellán, ex-jugador promocionat per el 'Bandy' a la selecció espanyola l'any 1949, quan tenia setze anys.

En aquestes circumstàncies la selecció espanyola comença aquesta nova etapa amb un resultat mediocre als Campionats d'Europa de Utrecht, on queda en la dotzena posició, mentre que aquest any de 1966 el CNB segueix revalidant, de manera imparable, la seva posició com a campió d'Espanya de waterpolo.

Equip espanyol participant al Campionat d'Europa a Utrecht 1966. 
Zubicoa, Casas, Rodés, Bestit, G. Moner, Abellan (S) i Mas. 
Ajupits: Borell, Codera, Moliné, Ibern i Ll. Garcia.
Font: Història del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft. SI

Uns quants mesos desprès la política de renovació de l'equip nacional impulsada per el nou tècnic comença a fer-se palesa. El setembre de 1967, en el V Jocs Mediterranis celebrats a Tunis, un renovat equip assoleix la medalla de bronze, acompanyada en el pòdium per la campiona Itàlia i per Iugoslàvia.

Equip espanyol als V Jocs Mediterranis de Tunis 1967. Corell, Ibern, 
Torres, Borrell, Brugat, Casas, Bestit i Fortuny. Ajupits: 
Rubio, Padrós, Codera, Mas i Escartín.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. SI

Malgrat una moderada satisfacció per els resultats obtinguts, Zolyomy no podia oblidar els criteris que el guiaven en tornar a Barcelona:

• Cal apostar, com sempre ha fet en la seva carrera esportiva, per una renovació de l'equip espanyol basada en la incorporació de joves talents, tot potenciant les categories inferiors, júniors i juvenils

• És del tot indispensable ampliar la base del waterpolo català i espanyol, la qual cosa vol dir potenciar a d'altres clubs catalans i de la resta d'Espanya

Aquests propòsits topen sovint amb la realitat de ser contractat per el CNB, de manera que l'any 1967 mira de superar aquesta contradicció passant a dependre únicament de la FEN, en el càrrec d'entrenador nacional amb dedicació exclusiva. La pretensió és entomada per la FEN al gener de 1968, no sense que és produeixi una intervenció en aquest sentit d'en Juan Antonio Samaranch, llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes'.

Amb el nou càrrec el 'laboratori' i lloc de treball del Zolyomy passa a ser la Piscina Sant Jordi, on entrena als migdies i al vespre.Tot i el nou càrrec, el camí no es troba exempt de dificultats, algunes sorgides en el sí del CNB. En Joan Lluís Abellán, ex-jugador històric del Barcelona i de l'equip espanyol i seleccionador nacional, ho resumeix així:

"Llavors en Zolyomy és dedicava plenament a treballar a la Sant Jordi..., i va passar que d'acord amb les seves idees va començar a cridar per els entrenament a molta gent de clubs de fora del CNB, i en un moment determinat succeeix un fet del qual en sóc testimoni presencial: arriben (a la piscina) el senyor Manguillot i el senyor Batallé, i van veure que a l'entrenament hi havia uns quants jugadors del Barcelona que eren a la banqueta... van agafar tal emprenyada que els van donar l'ordre de no assistir més als entrenaments de la nacional !... Vaig haver d'anar a parlar amb el president del CNB, el senyor  Sentis, per veure que havia passat i finalment la 'cosa' és va poder arreglar."

El mes de març del mateix 1968 té lloc a la Piscina Sant Jordi de Barcelona una estada de la selecció hongaresa de waterpolo per a entrenar amb la espanyola. Desprès d'una setmana d'entrenaments diaris, el dissabte 16 de març es disputa un partit entre ambdues seleccions que culmina amb el resultat de 2-2, empat assolit amb un monumental xut d'en Jordi Borrell des de la meitat de l'espai de joc.

Samaranch i Zolyomy es saluden a la Piscina Sant Jordi el 16 de març 
de 1968, en acabar el partit on Espanya empata 2-2 amb Hongria.
Font: Fites en la Història de la Natació Catalana. Sierra i Domènech. Ft. Montejano

S'acostaven els Jocs Olímpics de Mèxic 1968, i l'esquadra espanyola de waterpolo culminava una renovació important de l'equip, que va resultar en la presentació de la selecció de menor edat de la competició; amb joves com ara Meya o Rubio i, especialment, Joan Jané que amb 15 anys era el benjamí de l'equip.

El torneig olímpic de waterpolo es celebra entre els dies 14 i 26 d'octubre. És la sisena cita olímpica de Andrés 'Bandy' Zolyomy; mentre que per a la totalitat dels jugadors és tracta del seu debut com a olímpics, atès que el waterpolo espanyol no ha participat en els Jocs des de Helsinki 1952.

Espanya s'integra en el grup A de la fase prèvia, amb Alemanya, Hongria, URSS, Cuba, USA i Brasil. Tot i desenvolupar un bon joc, és perd de manera ajustada amb Cuba 4-3 i més àmpliament amb Alemanya (F) 5-3 i USA 10-7; només és pot empatar 6-6 amb Brasil, mentre que Hongria i la URSS ens superem amb escreix, 7-1 i 5-0, respectivament. En les rondes finals per la classificació definitiva, s'aconsegueix vèncer a Alemanya (F) 7-5 i al Japó 5-0, assolint la novena plaça.

Equip espanyol als Jocs de Mèxic 1968. Sierra (D), Abellán (S), 
Zubicoa, Jané, Rubió, Brugat, Padrós i Zolyomy (E). Ajupits: 
Mas, Meya, Ibern, Codera, Bestit i Borrell.
Font: Historia del Waterpolo Español. Juan A. Sierra. Ft SI

Passat Mèxic, el proper objectiu plantejat a l'equip espanyol de waterpolo és el repte dels Campionats d'Europa que han de tenir lloc a Barcelona l'any 1970, de manera que Zolyomy enfoca la preparació cap a aquest esdeveniment. Això el porta a seguir incidint en la preparació de la categoria júnior, a més de la dels jugadors del primer equip.

El 1969 l'equip júnior d'Espanya queda en segona posició al Torneig de l'Est a Berlín, guanyant a Itàlia 9-6, a Iugoslàvia 5-0 i a Paisos Baixos 12-8. Només és derrotada per l'equip amfitrió per 4-2. A l'equip s'inclouen jugadors que han d'arribar a la selecció absoluta en un futur molt proper, com ara els Franch, Puigdevall, Guardia o Cardellach... També amb aquestes noves generacions és comença a conseguir l'extensió del waterpolo català i espanyol a clubs diferents del degà CNB, com el Barceloneta, el Montjuïc, el Sabadell, el Terrassa i d'altres.

En aquest mateix Torneig de l'Est de l'any següent a Belgrad 1970, l'equip espanyol guanya una posició i és converteix en el campió, representant un dels primers grans èxits de les noves generacions de waterpolistes, en imposar-se a equips com els de Alemanya, Itàlia, Iugoslàvia o Paisos Baixos. Per a referendar aquest impuls de l'equip júnior, en el Campionat d'Europa de la categoria celebrat a Rotterdam s'assoleix el subcampionat, que repetirà el 1971 a les Piscines Picornell de Barcelona.

Equip júnior espanyol campió del Torneig de l'Est de 1970 a Belgrad. 
Sans, Jané, Soler, Guardia, Puigdevall, Comas i Tortajada. Sota: 
Grau, Cànovas, Zolyomy (E), Rosique i Sopesens.
Font: Arxiu JCE, fons Yiannis Giannouris. Ft. SI

Finalment, aquest mateix 1970 s'encara el Campionat d'Europa absolut que té lloc a les Piscines Bernat Picornell del 11 al 19 de setembre. Malgrat les expectatives de quedar entre els sis primers llocs, el cert és que la selecció absoluta acaba vuitena la competició, en perdre contra la URSS 8-3, Alemanya (F) 5-3 i Romania 4-3. Malgrat això, la FEN mostra el suport a la tasca d'en 'Bandy' prorrogant el seu contracte fins als Jocs Olímpics de Munich 1972, tot nomenant-lo Comissari Tècnic de la federació.

L'any 1970 és un any transcendental per el waterpolo català i espanyol per el fet que el Club Natació Barcelona, que havia guanyat des de 1912 els Campionats d'Espanya i/o les Lligues Nacionals que es venien celebrant, perd en la V Lliga Nacional de waterpolo la seva hegemonia  a mans de l'equip del Club Natació Barceloneta, entrenat per en Manuel Ibern Lérida 'Polichon', pare del jugador Manuel Ibern Alcalde.

Equip del C.N. Barceloneta que va ser el primer club espanyol en guanyar una 
competició nacional al degà CNB. 'Polichón' (E), Arruga, Fortuny, Méndez, 
Culebras i Monsonis. Ajupits: Espinosa, Cànovas, Bosque, Ruiz i Ibern.
Font: 100 Años Waterpolo. Juan A. Sierra. Ft. SI

La significació del fet va més enllà de l'anècdota: representava el triomf de l'estratègia seguida per en Andrés Zolyomy per tal de promocionar i diversificar el waterpolo del país, a la vegada que parla d'una certa herència seva en les persones d'en Manuel Ibern Lèrida 'Polichón' i d'en Josep Brascó Catà, que és van convertir junt amb el 'Bandy' en un trio inseparable, units a més de per l'amistat per un compromís conjunt de treballar per la consecució dels mateixos objectius. 

En 'Bandy' prepara la retirada...

Ja a finals de 1971 comencen a aparèixer a la premsa especialitzada els rumors d'un possible relleu en el càrrec d'entrenador de l'equip Nacional...

En declaracions al setmanari 'La Hoja del Lunes' del 1 de març de 1972 en mateix 'Bandy' és pronuncia sobre el fet de deixar de ser l'entrenador de l'equip espanyol:

"Por lo menos dejaré de ser el entrenador. Mis propósitos son el nombrar un sustituto para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblimente como seleccionador... Mis propósitos son los de retirarme son muchos los años que llevo como entrenador..."

Retall de l'article publicat a 'El Mundo Deportivo, per José M. Miedes 
el 22 de març de 1972, confirmant la decisió ferma de Zolyomy.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sembla que en Andrés Zolyomy Biczo creu que ha arribat l'hora de prendre's un descans de la presència constant a la vora de la piscina com a entrenador per més de quaranta anys... Amb més insistència aquests primers mesos de 1972, molt abans dels Jocs de Munich 1972, es van concretant possibles substituts. 

És parla de tres entrenadors hongaresos que, per circumstàncies diferents, parlen perfectament el castellà: Dezso Gyarmati, supervivent de la generació hongaresa del dramàtic partit del 'bany de sang' a la final olímpica de Melbourne 1956, que ha esta entrenador de la selecció de Colombia (6); Kálmán Markovits, or olímpic a Melbourne 1952 i Helsinki 1956 i entrenador de l'equip nacional mexicà i Károly Laky, or olímpic com a entrenador a Toquio 1964 i entrenador de la selecció cubana des de 1967.

En aquells anys era preceptiva l'autorització de la federació hongaresa per a que un entrenador del país pugui entrenar a una selecció estrangera, que sembla que no va ser possible en aquell moment. És va parlar llavors del gran amic-adversari d'en Zolyomy, l'italià Mario Majoni, però les converses tampoc van arribar a bon port.

El cas és que el 'Bandy arriba a Munich per a començar els seus setens i darrers Jocs Olímpics sense haver aclarit qui l'ha de substituir com a entrenador nacional. El torneig de waterpolo es celebra entre el 27 d'agost i el 4 de setembre. L'equip espanyol es troba en el grup C, junt amb la URSS, Itàlia, Bulgària i Japó. Es guanya al Japó i a Bulgària pel resultat de 6-4, mentre que és perd amb la URSS 8-5 i amb Itàlia 6-2. 

És passa a la classificació que va del setè al dotzè lloc, on juguem contra Paisos Baixos, Cuba, Romania i Austràlia, mentre que ens val el resultat contra Bulgària de la fase prèvia. És guanya a Austràlia per 8-4 i val la victòria contra Bulgària 6-4; mentre que perdem contra Paisos Baixos 7-5, Cuba 4-3 i Romania 7-3, resultant que l'equip espanyol és classifica en la desena posició.

A Munich l'estat anímic d'en Andrés Zolyomy Biczo ja està molt deteriorat, fet que porta com a conseqüència l'anècdota del 'debut' no previst com a entrenador de la selecció espanyola, en el partit contra Austràlia, d'una persona de la màxima confiança del 'Bandy', però que era a Munich com a simple espectador, sense cap tipus de vinculació amb la delegació oficial. Parlem, clar, d'en Josep Brascó Catà que es troba tranquil·lament en un càmping de Munich amb la seva companya Neus quan rep l'avis d'anar a veure a Zolyomy a la seva habitació de la Vila Olímpica per un assumpte urgent. (7)

L'equip espanyol de waterpolo a Muncih 1972. Zolyomy (E), 
Soler, Jané, Rubio, Guardia, Franch, Puigdevall, Sierra (D). 
Ajupits: Sans, Padrós, G. Ventura, Bestit i Cànovas.
Font: CROL n. 92, Octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A Munich 1972, Andrés Zolyomy Biczo s'adreça, en una de les 
darreres ocasions, als seleccionats espanyols de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Juan A. Sierra. Ft. Sierra

Aquest darrer cicle olímpics posa punt i final a la carrera esportiva del 'zingaro de la pallanuoto' o del 'mag del waterpolo', com és conegut Zolyomy a Itàlia i Espanya respectivament.

Aquest hongarès, italià per vocació i espanyol per residència i nacionalitat, encara ha de perllongar per uns anys la seva vinculació al waterpolo espanyol com a directiu de la FEN, per a acabar finalment retirat a la seva casa de Tossa de Mar, on ha de veure la fi dels seus dies poc abans de començar els Jocs Olímpics de Barcelona 1992, sempre en companyia de la seva inseparable Carme Segura.

Resumir la llegendària trajectòria d'aquest 'homenot' - en termes planians - del waterpolo mundial és un repte difícilment assolible, però ho hem intentat amb tot el nostre cor i la nostra estima pel personatge...

Quadre resum de les set participacions olímpiques 
com a entrenador del 'Bandy' Zolyomy.
Font: Viquipèdia

Yiannis Giannouris i Josep Castellví

(1) Béla Komjádi (1892-1933), conegut com Béla Bácsi - oncle Béla - pels seus jugadors Ha estat un dels més grans jugadors i entrenadors del waterpolo hongarès, del qual se'l considera el seu pare i iniciador. Va ajudar Hongria a formar l'equip nacional masculí de waterpolo, incloent-hi els equips olímpics sense medalles de 1912 i 1924, i els equips dels Campionat d'Europa de 1926, 1927 i 1931, tots els quals van guanyar la medalla d'or. Va morir el 1933, mentre jugava a waterpolo, als 41 anys.

(2) Totes les declaracions de Zolyomy resaltades en aquest Identitats amb la referencia (2) han estat extretes de la traducció al català de l'entrevista publicada l'any 1987 a 'La Gazzetta dello Sport' per el seu prestigiós periodista especialitzat en natació i waterpolo Aronne Anghileri (1927-2014); amb el títol de: "Andrea 'Bandy' Zolyomy ovvero la pallanuoto como amore. Maestro e zingaro"

(3) En 'Bandy' Zolyomy es trobava políticament còmode en la situació italiana sota el règim de Benito Mussolini. El seu compromís amb les estructures del règim el va porta a conseqüències complexes desprès de l'ocupació d'Itàlia per els aliats el 1943, que va suposar per a Zolyomy un temps passat a diferents centres de reclusió. En parlarem més extensament en la segona part d'aquest Identitats.

(4) Eduardo Osti és un altre de la àmplia nòmina de periodistes italians especialitzats en la natació i el waterpolo. La cita que publiquem és extreta d'una sèrie d'articles sobre la fita de l'or olímpic de Roma titulada "Roma 1960, Setebello ancora d'oro", publicada a la web 'Waterpòlo Development World' el 8 d'abril de 2016

(5) El text de la narració per en Josep Brascó Catà de la capacitat del 'Bandy' per moure's per el món, sense dependre exclusivament de la seva capacitat monetària, és extret de la llarga entrevista que ens va facilitar l'any 1918 per a confegir el 'Carnet de Soci' que li és dedicat en aquest bloc, del qual us en deixem la referència:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/carnet-de-soci-josep-brasco-cata.html

(6) L'anomenat 'Bany de sang de Melbourne' fa referència al accidentat i violent partit de waterpolo, final dels Jocs Olímpics de Melbourne 1956, quin encontre va tenir lloc pocs dies desprès de la brutal agressió patida per el poble hongarès, quan l'exèrcit soviètic inicia la invasió d'Hongria amb 150.000 homes i 6.000 tancs, ordenada per Gueorgui Júkov ministre de defensa soviètic, per tal d'aplastar l'anomenada 'Revolució hongaresa' d'octubre de 1956; els militars soviètics es van enfrontar als manifestants produint 3.000 morts durant la revolució i 20.000 durant la repressió posterior. En aquest context és on es situa la final de Melbourne 1956, quan els hongaresos cerquen i aconsegueixen de guanyar als waterpolistes de la URSS per 4-0, no sense pagar un tribut amb alguns jugadors amb ferides obertes i sagnants.

(7) La situació produïda en la direcció de la selecció espanyola a Munich 1972, al partit que l'ha d'enfrontar a Austràlia en la classificació dels llocs del 7 al 12, ha estat amplament reflectida en aquest bloc en l'enllaç que aquí us deixem:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/08/sprints-josep-brasco-cata-un-debut.html

SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.