SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.

Sprints. Els olímpics de 1924 (iIII). Enrique Granados Gal

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'; del qual avui us en lliurem la darrera entrega. 

Imatge d'en Enrique Granados Gal amb 22 anys, extreta d'un collage de l'equip 
blau-groc del C.N. Barcelona, Campió d'Espanya de waterpolo el 1919.
Font: ANC. Collage equip de waterpolo del CNB. Ft. SI

Antecedents familiars

Enrique Granados Gal és el tercer dels sis fills del matrimoni format per Enrique Granados Campiña (1867-1916) i Amparo Gal Lloberas (1870-1916). El pare és un afamat músic, pianista, director d'orquestra i compositor. Adscrit a l'escola romàntica, el seu reconeixement és a l'alçada dels seus contemporanis Albéniz o Falla.

La seva carrera artística el porta a viatjar com a intèrpret i compositor per mig món. L'any 1916 es produeix al 'Metropolitan Opera House' de Nova York l'estrena de la versió operística de la seva obra 'Goyescas'. L'èxit es extraordinari i el compositor i la seva dona han de posposar uns dies el retorn a Europa a causa de la invitació del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per a ser rebuts a la Casa Blanca de Washington. 

Enrique Granados Campiña en una foto 
dels primers anys deu del segle XX.
Font: Web melomanodigital.com. Ft. SI

Finalment tornen a Europa amb escala al Regne Unit, on el dia 24 de març de 1916 s'embarquen en el vaixell Sussex amb destí al port francès de Dieppe. Aquell mateix dia un submarí alemany torpedina el barco que tot i no enfonsar-se queda molt malparat, perdent-hi la vida un nombrós grup de passatgers i tripulants. Trobant-se en plena primera guerra mundial - la Gran Guerra (1914-1918) - les noticies són confoses per una bona colla de dies, de manera que no es pot confirmar si el compositor i la seva dona es troben entre les víctimes mortals, però en qualsevol cas se'ls considera desapareguts. 

Una setmana desprès dels fets, el pintor Josep Maria Sert (1) - amic molt proper del matrimoni - es presenta a la ciutat de Boulogne per mirar de trobar entre els cadàvers allí dipositats als seus amics, sense resultat. Recull, però, una versió que s'acostarà força a la més àmpliament acceptada sobre el final de la parella Granados-Gal. Ell mateix l'explica en una noticia publicada al diari 'La Prensa' de Madrid:

"He visto cosas espantosas - ha dicho el Sr. Sert -... Hasta ahora, el cuerpo de mi desgraciado amigo no ha sido encontrado, ni tampoco el de su mujer, doña Maria del Amparo Gal y Lloveras.

He preguntado a varias personas que viajaban en el Sussex, y está fuera de duda que algunos pasajeros vieron a Granados arrojarse al mar, desde el bote que le conducia, para socorrer a su mujer, que luchaba contra las olas. Apenas tuvo tiempo de llegar hasta ella y se hundieron abrazados."

Retall del diari 'La Prensa' del dia 31 de març de 1916, amb les paraules de 
Josep M. Sert, desplaçat a Boulogne per a tenir noticies dels seus amics.
Font: Hemeroteca BNE

Encara passaran dies d'angoixa i de noticies contradictòries fins a confirmar-se els pitjors presagis. La tràgica pèrdua dels pares deixa a sis fills orfes, amb edats compreses entre els 22 anys del més gran, Eduardo, i els 14 del més petit, Francisco. Per la seva part, en Enrique ha complert els dinou anys.

L'impacte de la noticia és tan important que es desencadena una resposta solidaria d'ajut a 'Los huérfanos de Granados', mitjançant subscripcions populars, concerts d'homenatge i aportacions de tot tipus. 

Imatge publicada a la revista 'La Esfera' el juliol de 1916 amb una foto d'estudi
dels fills del matrimoni Granados-Gal. Dempeus: Enrique, Victor i 
Francisco 'Paquito'. Sota: Eduardo, Soledad 'Solita' i Natalia
Font: Hemeroteca BNE. Ft. Aceñas

Enrique Granados Gal (1897-1953)

Els olímpics de 1924: Enrique Granados. Espurnes d'arxiu (2)
Font: Canal de YouTube de l'ANC

L'esportista

El 1916 l'Enrique es trobava estudiant una titulació relacionada amb la marina mercant, que no va exercir mai. S'ha dit i escrit que la manera de morir dels seus pares el va influir en el fet de comprometre's a difondre l'ensenyament de la natació per tots els mitjans possibles. Així, en Joaquim Morera, en la seva 'História de la natación española', ho recull com segueix:

"Enrique Granados, que llevaba en su sangre el sentido de la enseñanza y la difusión de la natación, debido a una tragedia familiar sufrida (por sus padres)... que hizo que su hijo jurara dedicarse a evitar tragedias así mediante la enseñanza de la natación a todo el mundo..."

Seguint la tònica dels temps, l'Enrique és, realment, un 'sportman' que practica amb suficiència atletisme - salt de perxa  i de llargada-, esquí, tennis, motociclisme i, naturalment, natació i waterpolo. Ja al 1917 queda campió d'Espanya de Waterpolo amb el conjunt blau-groc del Barcelona, que dominarà l'especialitat durant uns anys (3). 

En natació no destaca especialment, però en canvi el waterpolo el porta com jugador a dos Jocs Olímpics: Anvers 1920 i París 1924:

• Anvers 1920. L'equip és format per: Manuel Armangué, Ramón Berdomás, Francesc Gibert, Lluís Gibert, Josep Fontanet, Enrique Granados, Alfonso Tusell y Antonio Vila-Coro. El torneig es disputa amb eliminatòries directes, superant a Itàlia en octaus de final per 2 a 1 - gràcies a que desprès d'un empat a 1 els italians renuncien a seguir jugant per el fred de l'aigua -; perdent a quarts amb l'equip que va ser campió olímpic, la Gran Bretanya, per 9 a 0; amb una mena de repesca contra Estats Units l'equip espanyol va perdre per 5 a 0, tancant així la seva participació

• París 1924. L'equip és format per: Alfonso Tusell, A. Bretos, Enrique Granados, Francesc Gibert, Jaime Cruells, Jaime Fontanet, José María Puig, Juan Trigo, Lluís Gibert, Manuel Basté y Mariano Trigo.També amb eliminatòries directes, el sorteig va deixar l'equip espanyol exempt dels octaus de final, passant directament a quarts on va caure eliminat per l'equip de Suècia per 9 a 0

Equip de waterpolo d'Espanya als Jocs d'Anvers 1920. Granados és 
el tercer per l'esquerra dempeus. Darrera trobem amb barret 
i bigoti la figura del pioner Bernat Picornell Richier.
Font: Arxiu fotogràfic CEC. Ft. Josep M. Co de Triola

A la ciutat belga en Granados entra en contacte amb el nedador hawaià dels Estats Units Duke Kahanamoku, campió olímpics en els 100 m lliures a Estocolm 1912 i Anvers 1920. El català comparteix entrenaments i intercanvi d'informació amb Kahanamoku, qui li instrueix en la tècnica del 'crawl' que practiquen els estatunidencs (4). Retornat a Casa, Granados es converteix en l'introductor del crol a Catalunya i a Espanya, iniciant abans de la seva retirada com a esportista, la seva faceta d'ensenyant i entrenador de natació.

L'entrenador

Com hem vist, és a partir de 1924 que comença la tasca d'ensenyant i entrenador. Ens consta que l'any 1927 ja exerceix formalment aquestes funcions al club de la seva vida, el C.N. Barcelona, encara que sigui de manera amateur. Això canvia ràpidament perquè a l'any següent rep l'encàrrec del club de fer-se responsable dels entrenaments de natació i waterpolo de manera professional; trenca així la llarga llista d'entrenadors d'altres països, habituals en el club degà, essent el primer entrenador professional conegut de la natació catalana i espanyola.

A finals dels anys trenta del segle XX a la piscina de l'Escullera,
Enrique Granados dirigeix dues nedadores del C.N. Barcelona.
Font: ANC, fons 1-5-N-1069. Ft. Gabriel Casas

Una mostra de la fília del nostre protagonista per la tasca d'entrenador la trobem en el fet que tot just casat amb la seva promesa, Maria Aumacellas Salayet (1910-1988) - destacada nedadora del Barcelona -, aprofita el viatge de noces per a presenciar 'in situ' els III Campionats d'Europa de Natació i Waterpolo de 1931, que tenen lloc a Paris. Atès que la federació espanyola no ha considerat enviar participants a aquesta competició, ells dos són els únics representants del país en l'esdeveniment. Combina d'aquesta manera Granados el gaudi amb l'obligació, que no és més que una altre devoció...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 7 de setembre de 1931, amb el titular 
de l'entrevista feta pel waterpolista i periodista Jaume Cruells.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista amb en Jaume Cruells Granados es lamenta del que considera una oportunitat perduda per l'equip espanyol de waterpolo que, a parer seu, podria haver assolit la medalla de bronze del torneig; tenint en compte la difícil situació que sofreix l'equip belga i en la seguretat que podien superar Txecoslovaquia i Austria.

L'any 1932, a rel d'algunes desavinences amb la directiva del club sumades al desig de millora, Granados fitxa per el 'Canoe Natación Club de Madrid', desplaçant-se amb la seva esposa a la ciutat 'del oso y el madroño'. L'equip castellà li ofereix un sou de 850 pts. mensuals, que es veuran incrementades gràcies a les facilitades donades per el Canoe per tal que pugui ampliar-les amb classes particulars i altres ingressos; com ara els publicitaris que la seva progressiva fama li aniran proporcionant.

El passi del millor entrenador espanyol a la natació castellana representa un abans i un desprès, que cal afegir a la progressiva aparició d'equipaments per a la natació a la ciutat madrilenya. Significativament aquell mateix any de 1932 s'inaugura una instal·lació com 'La Isla', situada en la llera del riu Manzanares (5), que per més de 20 anys serà un punt central en la natació castellana. 

De l'impacte de Granados a Madrid en dona fe aquesta publicitat, una de les 
que utilitzaren la imatge del flamant entrenador per a la seva promoció.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Aquest 'desprès' es tradueix molt ràpidament, en una extraordinària pujança de la natació del Canoe i de la zona centre en general. Morera, en l'obra abans citada, ho descriu així:

"Enrique Granados... recibió una oferta de Madrid para ir a entrenar al Canoe. Su presencia en la capital pronto se dejó sentir. Formóse un ambiente natatorio nunca conocido, y entre su dirección, la existencia de nuevas piscinas y el despertar de varios clubs... junto también con el traslado a Madrid de los nadadores (del Barcelona) Manolo Valdés... y Valeriano Ruiz Vilar, la natación castellana subió como la espuma"

Fruit d'aquesta progressió, en els XXVIII Campionats d'Espanya de natació, celebrats els 28 i 29 de juliol de 1934 a la piscina municipal de Montjuïc, es produeix per primera vegada el 'sorpasso' de la federació castellana, superant a la selecció catalana, la sempiterna campiona.

L'equip el formen els Manuel Valdés, César Garcia, Alfredo Pérez, Luis Cuñat, Angel Goméz, Antonio Flores, Luis Sandford, José M. Gardoqui, Felipe Paniagua i Carlos Piernavieja, que junt amb els saltadors José Pitarch i César Ponce de León superen per uns ajustats 176 punts a 171 als representants catalans (6).

Collage fet amb els rostres dels campions d'Espanya de natació de l'any 1934 a Barcelona.
Tots ells del 'Canoe N.C'., menys Piernavieja que pertany al 'C.N. Atlético', de Madrid.
Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990

Convertir en un mite vivent per a l'esport de Madrid, Granados hi roman fins a la guerra incivil. Passada aquesta el trobem entrenant per un breu període - de 1940 a 1943 - al C.N. Barcelona, però el mateix 1943 torna a ser reclamat per el Canoe N.C., on lidera una nova època de domini de la natació castellana sobre les seleccions de Catalunya i de Canàries, que també s'havia afegit a la lluita per el primer lloc nacional. Així la selecció castellana, formada quasi íntegrament per nedadors del Canoe, recupera la seva hegemonia els cinc anys que van de 1943 a 1947; en el benentès que parlem sempre de la natació masculina, atès que en la femenina segueix dominant la selecció catalana.

És dona el cas que l'any 1950 circula per Barcelona el rumor insistent del possible retorn d'en Enrique Granados a Barcelona, encara que en aquesta ocasió no és per a entrenar al Barcelona, sinó a un nou club que aspira a consolidar-se en llocs capdavanters de la natació catalana i espanyola, com és el Club Natació Montjuïc. Un seu directiu incondicional, el doctor Gomis-Tizón, ha estat negociant aquest fitxatge en el cas que la família Granados decideixi instal·lar-se novament a la ciutat comtal, segons informa el prestigiós ex-atleta i periodista Luis Meléndez en 'El Mundo Deportivo'.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del  dia 1 d'octubre de 1950 amb la noticia
condicional de l'hipotètic fitxatge de Granados per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Finalment, però, no es donaren les circumstàncies necessàries i el 29 de juliol de 1953, poc desprès de complir els cinquanta-sis anys, Enrique Granados Gal sofreix una angina de pit que posa punt final a la seva exitosa trajectòria. La commoció en els ambients esportius de Barcelona i Madrid és excepcional. Encara l'any 1959 se li tributa un homenatge en forma de descobriment d'una placa commemorativa a la piscina de la 'Casa de Campo' de Madrid. El seu deixeble esportiu, Juan Gil Sabio, en el llibre 'Una forma de vida II' - escrit conjuntament amb Felipe Sevillano Juan; RCNC, 2004 - descriu així la situació:

"El 29 de julio de 1953 fallece Enrique Granados, el 'Maestro' y la natación castellana en pleno lamenta la desaparición  de quién logró situar a los nadadores madrileños y canoistas en los lugares más altos de las tablas de marcas nacionales. Se fué sin dejar relevo..."

A Barcelona, el periodista àulic i empresari esportiu, Carlos Pardo el rememora a la revista 'Destino', amb un sentit article que encapçala amb aquesta contundent entrada:

"Yo sé nadar porque me enseñó Enrique Granados, inolvidable entrenador del Club Natación Barcelona hace unos años, y en donde en compañia de Juan Trigo, otro gran profesor, desarrolló hace tiempo una campaña de proselitismo de la natación aun no superada...."

per a finalitzar dient:

"Entre las corcheras de las estrellas, descansa en paz, Enrique Granados." (7)

El periodista àulic Carlos Pardo dedica aquesta remembrança al traspassat 
Granados, en l'edició de la revista 'Destino' del dia 1 d'agost de 1953. A la 
foto el veiem amb els seus fills, Enrique i Jorge Granados Aumacellas.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La mort del tècnic ha succeït poques setmanes abans dels XLIII Campionats d'Espanya de natació que s'han de celebrar a Tenerife. El nedador Carlos Piernavieja dona un pas endavant i es fa càrrec provisionalment dels entrenaments. Un cop passats els campionats, el Canoe confia la nova direcció tècnica en l'esposa del traspassat entrenador i ex-nedadora, Maria Aumacellas, 'Doña Maria' per els joves nedadors del club.

La família...

En iniciar-se com a entrenador amateur del Barcelona, l'any 1927, Granados fa la coneixença d'una jove nedadora del club, Maria Aumacellas. El nuviatge no triga a formalitzar-se i es converteix en matrimoni l'estiu de 1931, amb la famosa coda del viatge de nuvis... als Campionats d'Europa de Natació !...; això sí, a París.

Instal·lats a Madrid des de l'octubre de 1932, l'esposa de Granados seguirà competint al seu habitual nivell, ara amb fitxa del Canoe N.C., fins al naixement del seu primer fill, Enrique (1934-2018), al que ha de seguir en Jorge (1936-2020). Des de la seva maternitat la mare es dedica a la família, a la vegada que ajuda al seu marit amb tasques de suport a l'ensenyament de la natació.

Els fills, com no pot ésser de cap altre manera, s'inicien en la pràctica de la natació competitiva, en la qual destaca especialment el primogènit Enrique, que va aconseguir un bon nombre de campionats i rècords d'Espanya competint per el pel Canoe N.C. Va ser plusmarquista estatal en els 400 m i 1.500 m lliures, les seves especialitats, amb les que va arribar a tenir tres medalles de bronze als Jocs Mediterranis d'Alexandria 1951 i Barcelona 1955. Olímpic als Jocs de la  XV Olimpíada d'Hèlsinki 1952, va integrar nombroses vegades l'equip espanyol en competicions internacionals.

El seu Germà, Jorge, va competir també els anys 50, encara que amb menys repercussió. Traslladat a Mallorca s'ha distingit, ja de gran, en les competicions màster de natació, en les quals ha assolit campionats i rècords d'Espanya dels seus respectius grups d'edat.

Pàgina de la revista madrilenya 'Estampa' de 26 de juny de 1936, amb part de l'entrevista 
al matrimoni Granados. El primogènit Enrique es sostingut a la fotografia 
per la campiona d'espatlla del Canoe, Marta González.
Font: Hemerotaca BNE. Fts. SI

Abans de continuar la tasca del seu marit al front dels entrenaments de natació del Canoe N.C., Maria Aumacellas ja ha pres una iniciativa pionera a Madrid i a Espanya, com és la creació d'un grup del que la premsa anomena 'ballet acuático' o, com és el cas, 'natación artística'. Així a mitjans de 1951 impulsa al seu club un primer ballet que debuta fent una exhibició com a cloenda dels XLI Campionats d'Espanya de Natació d'estiu, disputats el mes de setembre a la piscina de la 'Casa de campo' de Madrid. En aquells primers anys els 'ballets' consisteixen, principalment, en la realització de figures geomètriques dibuixades sempre a la superfície de l'aigua, sovint encara sense música que en sincronitzi els moviments (8).

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 de març de 1952, amb la noticia del que 
el periodista Vicenç Esquiroz anomena el primer 'ballet acuático español'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

L'esposa i els hereus d'en Enrique Granados Gal seran dipositaris i hereus de la seva passió per el món de les activitats aquàtiques, a les quals ells també van dedicar gran part de les seves vides com a continuadors de la tasca del 'Maestro' Granados...

Josep Castellví

(1) Josep Maria Sert Badia (1874-1945) es fill d'una família de la burgesia tèxtil catalana. Desprès dels estudis inicials passà a la 'Escola d'Arts i Oficis' de la Llotja a Barcelona. L'obra de la seva vida va ser la decoració interior de la Catedral de Sant Pere de Vic, que l'ocupà des de les primeries del segle XX fins a poc abans de la seva mort. Amic íntim d'en Enrique Granados Campiña, maldà per tenir notícies certes del desafortunat final del seu amic, creuant França malgrat les dificultat de la Gran Guerra europea, en ple desenvolupament en el moment de l'incident del Sussex

(2) En l'excel·lent síntesi feta per l'equip del 'Arxiu Nacional de Catalunya' creiem que se'ls hi ha colat una petita errada, en afirmar que Enrique Granados Gal va ser president del C.N. Barcelona, essent així que això no ens consta que s'hagi produït mai. Si que és cert que Granados era poc menys que el 'amo' del club en les seves èpoques d'entrenador, però no va ostentar mai la presidència de l'entitat.

(3) Els primers Campionats d'Espanya de waterpolo, a partir de 1908, es nodrien sovint de diferents equips formats tots ells per jugadors del Club Natació Barcelona, de manera que el nom escollit era format per agrupacions de colors. L'equip 'Blau-groc' fou dominador d'alguns dels anys de finals de la segona dècada del segle XX. 

(4) Duke Kahanamoku (1890-1968) es conegut per haver estat campió olímpic en els 100 m lliures dels Jocs d'Estocolm 1912 i Anvers 1920. A Paris 1924 va assolir la medalla de plata, en ser superat per en Johnny Weissmuller, el futur 'Tarzán'. L'encontre amb Enrique Granados a Anvers va facilitar que aquest pogués adquirir els coneixements del nou estil de 'crawl' que practicaven els nedadors estatunidencs. Granados va poder fer entrenaments conjunts amb Kahanamoku i en va aprendre les tècniques fonamentals de l'estil lliure i del 'crawl' d'espatlla, que també va incorporar en la seva tornada a Barcelona. 

(5) La piscina de 'La Isla' era un complex privat extraordinari, assentat en una illa del riu Manzanares. El seu dissenyador va ser l'arquitecte Gutiérrez Soto, que va construir una edificació d'estil racionalista amb forma de barco que comprenia diferents equipaments esportius i socials, entre els quals una piscina coberta i una piscina descoberta. Fins a la seva desaparició l'any 1954 va ser seu dels entrenaments del Canoe N.C., que la tenia arrendada com a llogater de l'espai.

(6) Fins a 1933 les classificacions per equips es feien per clubs, de manera que el Barcelona n'era el tradicional guanyador de cadascuna de les edicions. Ja a la darrera del mateix 1933, celebrada a Madrid, el Canoe entrenat per Granados s'acosta perillosament al degà de la natació espanyola i la premsa madrilenya comença a fer 'bullir l'olla' amb la progressió evident de la natació castellana. La XLI edició dels campionats és la primera en que els equips no són de clubs, sinó que representen federacions regionals. És en aquesta ocasió que l'equip castellà s'imposa al de la selecció catalana en la classificació masculina. La femenina segueix dominada per les nedadores catalanes...

(7) L'innegable mestratge d'en Enrique Granados abasta al que ha de ser una altre institució en la natació catalana i espanyola, encara que sovint poc recordada. Es tracta d'en Jaume Solé Sanahuja, que provinent del la industria del tèxtil ingressa l'any 1930 al C.N. Barcelona en tasques de manteniment. A rel de l'incident d'un usuari a la piscina coberta, en Jaume és qui intervé per a salvar-lo. Assabentat del fet l'Enrique Granados s'interessa per en Jaume, a qui ensinistra i prepara per a ser ensenyant i entrenador de natació i waterpolo, feina que passarà a desenvolupar en Jaume Solé, convertint-se per mes de quaranta anys en un puntal en l'esdevenidor esportiu i social del club pioner de la natació catalana i espanyola. 

(8) Els 'ballets aquàtics' s'introdueixen a Europa a rel de la pel·lícula 'Escuela de Sirenas', protagonitzada per Esther Williams. L'estiu de 1949 el C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc porten a Barcelona el primer equip d'aquest esport, de la ciutat francesa d'Estrasburg. Els anys de 1951 i 1952 es produeixen els primers intents d'introduir la nova disciplina esportiva a Madrid i a Barcelona, mitjançant  Maria Aumacellas al Canoe N.C. i Esteve Amat i Jaume Solé al C.N. Barcelona, respectivament.