Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CNMontjuïc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CNMontjuïc. Mostrar tots els missatges

Carnet de Soci. Josep Cercós Moya

12 de maig 2022

Els primers anys... nedador i waterpolista

En Josep Cercós Moya va ser un dels primers infantils que es van acostar a un Vicenç Esquiroz que, en funció d'entrenador, dirigia la preparació dels escassos primers nedadors, tots nois, del Club Natació Montjuïc, en aquell mes fundacional d'abril de 1944. Per tal de que ens expliqui els seus records d'aquells temps i d'altres aspectes de la seva vida de mes de vuitanta-sis anys, ens encaminem al carrer Nou de la Rambla, on en el número 143 va nàixer en Josep i on encara resideix a la casa materna aquest mes de juliol de 2019.

Vaig néixer l'any 1932 i al principi anava a les instal·lacions de la Plaça Reial, que es el primer record que tinc perquè en realitat com érem quatre infantils de seguida es van dedicar a nosaltres; perquè això dels 'nanos' que pujaven a fer cursets ja és desprès. Jo ja començava a nedar be, perquè clar tant el Boronat com l’Esquiroz... 'bueno', en realitat el que a mi em va ensenyar va ser el Boronat: a mi, a en Tauler i al Navas... en realitat es van dedicar als quatre infantils que nedàvem i de seguida ho vaig assimilar. 

1. Retall del primer 'Llibre de Socis' que es conserva al C.N. Montjuïc, on consta en Josep 
Cercós, inicialment amb el número 15, que posteriorment es corregeix al 16.
2. Carnet de Soci renovat als anys 60's d'en Josep Cercós Moya (*)
Font 1: Arxiu del CNM
Font 2: Arxiu JCE, fons Josep Cercós

A mi la natació m'agradava. Nedava be i me'n anava al port a banyar-me; de seguida vaig agafar l'estil i a nedar... eh!; al cap de poc temps van venir els campionats, que el primer que recordo va ser a Reus el mateix 1944: “Campeonatos de Cataluña de menores de 12 años”. Vam anar-hi i vaig quedar segon o tercer, que em sembla que tinc per aquí les medalles, i ja va començar la meva història nedant... jo era bracista, que no n'hi havia al club... bé, n'hi havia un que ja era grandot i que es devia dir: “el Pepe em fot pallissa, jo em retiro...” i vaig quedar jo com a bracista; desprès ja darrera meu va vindre el Pàez. A mi m'agradava molt participar i ja vaig començar a fer-ho en totes les proves en que em demanaven... no me'n saltava ni una... i si s'havien de fer salts per agafar punts, també els feia !. 

Relleu de 3x100 m estils cadets del C.N. Montjuïc, campió de Catalunya de 1948. 
A la Piscina municipal de Montjuïc. Dempeus Josep Cercós (braça), 
Teo Poch (crol). Ajupit Martinez Oliete (esquena).
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

Els meus primers entrenadors eren alguns del fundadors i veterans del club, com l'Esquiroz o el Boronat. I ells, ai ! pobrets..., feien el que podien. Que podies aprendre d'un senyor que tenia molt d'interès, però que les tècniques no les sabien gaire bé... cero, cero, que Deu em perdoni. Es nedava, sí, es nedava, però les tècniques res. A mi em deien: "haz mil metros de pies y mil metros de braza..." i s'ha acabat la història... no teníem tècnica, nedàvem com podíem... sí que de vegades et deien posa el braç així o aixà, però quina evolució podien tenir de la seva època dels anys 20 ?... que encara es nedava l'over, que jo els he vist nedant l'over encara.

A mi el que em va ensenyar més nedant es el Janos (Gergely). Jo seguia nedant la braça tot i que potser era millor en esquena... en esquena feia en 100 m. 1'24" eh ! . Però a mi em deien "Pepe, tienes que nadar el crol..." i jo el crol; "Pepe, tienes que nadar la espalda..." i jo l’esquena; "tienes que hacer el waterpolo..." i el 'Pepito' feia el waterpolo, o sigui era l'aprofitable. Era "el niño aprovechable" del club. El Janos ve cap a finals dels 50's i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia... 

Amb el Janos sí que ja fèiem series de 100 o sèries de 50... o per sota l'aigua a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casado del Mediterrani anàvem picats i que el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica mes... però era molt bo el Casado. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el Janos... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter...

A la piscina 'vella' de Montjuïc. En primer terme Casado, 
del Mediterrani i darrera seu Cercós, amb banyador clar. 
Els altres dos nedadors els tenim identificats
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

I va arribar un dia que em vaig dir que s'havia acabat la competició de natació i em vaig dedicar al waterpolo. En el waterpolo molt bé, molt bé... ens entrenava el Clemente. Jo era davanter, que em fotia nedant per sota de l'aigua i zuummm !... sortia davant del porter, cridava Lluiiisss i pim pam, gol !... es una jugada que em vaig inventar jo, ningú me la va ensenyar i el Clemente no me la va treure, que em deia: "Molt bé... el 'Pepito' ha marcado". Marcava molts gols, eh ! i no faltava mai, mai... amb en Brascó i en Lluis Puigdevall érem els puntals de l'equip... i no t'ho dic per donar-me importància, però es que era així... i 'bueno', també hi havia el Clemente que també jugava i bé, eh !... feia d'entrenador-jugador. En Brascó jugava d'avant-piquet, que en dèiem, i distribuïa molt bé el joc. 


Madrid, setembre de 1957. Quadrangular de natació amb els equips del Parque Móvil de 
Ministerios, de Madrid; C.N. Judizmendi, de Vitoria; Wassenportverein, alemany 
i el C.N. Montjuïc.A la foto l'equip del Montjuïc format per Brascó, Bonet, 
A. Medina, ___, Artigas, Gracia, Romero, Pitart i Cercós dempeus.
 Ajupits Páez, López, Ll. Puigdevall, Abadias, J. Carabí i Martí
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Agc. CIFRA

Era molt agressiu jugant jo, els tenia ben posats. eh !... era dur, perquè tu veies els defenses i sempre eren tipus forts, jo me'n recordo de l'Homs del Manresa que... ahh !, 200 quilos devia tenir - ho diu exagerant i mig rient -, allò era una 'mole'... m'agafava del trajo de bany o m'agafava dels collons, d'on sigui i com podia... però jo era molt agressiu, però amb bona fe. Això de tirar l'àrbitre a l'aigua i d'anar a cops i tot això, mai ho he fet. De vegades amb el Barceloneta, que els partits eren èpics, n'havien tirat algun àrbitre a l'aigua. Es que en aquests partits la grada de Montjuïc s'omplia. Els 'palcos' de l'esquerra eren del Barceloneta i els de la dreta nostres; perquè llavors entrenàvem el Barceloneta a l'esquerra, l'Atlètic al mig i nosaltres a la dreta...

Tot això va durar fins a l'any 58 o 59, crec, que em van donar la placa al 'Mèrit Esportiu' del club i ja ho vaig deixar... que per cert la placa me la va donar l'Esponellà, el Baró d'Esponellà. La placa no te tanta importància com la que jo li dono a la meva carrera al club, perquè jo m'hi vaig deixar la vida... em vaig deixar la vida i m'hi vaig dedicar amb molta força... amb tot el meu cor.

Entrevista amb en Josep Cercós publicada al butlletí del 
C.N. Montjuic, al número 33 del mes de maig de 1952
Font: Arxiu JCE

Del mecànic de cotxes al cantant melòdic...

Explicant-nos aquest vesant de la seva vida al Montjuïc hem pogut comprovar com aquest 'jove' de vuitanta-sis anys la reviu com si aquests temps tant estimats per ell estiguessin passant ara mateix . Per la nostra part recordem aquell fidel assidu a la platja del club, d'uns o dues generacions anteriors a la nostra, que lluïa un etern bronzejat natural, molt abans de l'aparició dels solàriums, i que sense abandonar mai el seu tarannà, amable i cordial amb tot-hom, no solia participar en els esports que practicaven altres habituals, com ara el ta-ka-tà o el frontó per tal de concentrar-se en la seva diària absorció de vitamina D.

Mentre desenvolupava la carrera esportiva, a casa seva també reclamaven d'en Josep la dedicació necessària en una llar modesta, com era la de la majoria de la gent del Poble Sec de l'època. Els seus pares, però, no pertanyien a la majoria obrera o menestral del barri. Tots dos eren actors i cantants de sarsuela, modalitat musical que a la primera meitat del segle XX ocupava un lloc preeminent entre els espectacles barcelonins, de manera que en estadístiques recollides els primers anys del segle sobre tots els espectacles que es feien a la ciutat de Barcelona la sarsuela va proporcionar fins a quasi 4.500 representacions anuals, amb un percentatge proper al 50% del total d'espectacles i entreteniments de la ciutat... 

Els meus pares havien sigut actors, cantants de sarsuela... que n'hi havia cinc teatres aquí al Paral·lel, cinc teatres... jo quasi que vaig néixer amb la sarsuela, em sabia totes les obres, tot el repertori complet... o sigui que a mi ja em venia de mena: tenia bona veu i m'agradava cantar Era l'època d'en Calduch, d'en Jorge Sepúlveda, d'en Guardiola i de tots aquests. Vaig intentar d'anar al conservatori del Liceu, però els estudis costaven molts diners... i com ho pago jo ?... no hi havia ajudes ni res. La meva mare ho va intentar, per mediació de persones vinculades a aquell ambient, però era mol exclusiu. Si no hagués sigut per els diners si que m'hagués agradat d'arribar a ser un “barítono atenorado” o un “tenor lírico”, però 'bueno'... es igual.

Total, que em vaig posar a treballar perquè tenia que ajudar als meus pares. Vaig entrar d'aprenent de mecànic, però no m'agradava gens fer de mecànic. El meu jefe era un català de l'aristocràcia catalana que tenia dos tallers molt grans i molt macos: un tal Farnòs Cuixart... fixa't si era català, català. De vegades em deia: "que vendràs el sábado ?" i jo: "no...ya sabe usted que tengo que cantar" que jo anava a cantar a sales com el Metropolitano, l'Apolo, el Bahia o al lloc que em demanaven... Una vegada que el vaig anar a veure, quan ja estava malaltet ell, em deia: "a ti no te gustaba, verdad, hacer de mecánico ?" i jo: "no, señor Farnòs... jo venia a trabajar y usted me hacia serrar, y yo me cansaba de serrar; usted me hacia lavar los aros y los pistones y ahi se terminaba todo" y em deia: "ya lo sé... ya lo sé !". 

Retall del diari 'La Vanguardiaa' del 18 de desembre de 1959, amb l'anunci del fi 
de festa per commemorar les 100 representacions de la revista 'A Medianoche', 
amb la participació d'en 'José Cercós del  Salón Metropol', 
junt amb d'altres coneguts artistes del moment.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A mi el bolero m'agradava molt. Vaig veure cantar al Lucho Gatica, que va venir a Barcelona... quina veu !. Va cantar al "Teatro Cómico", quan encara existia aquí al Paral·lel al costat del Condal. I es que el Paral·lel era d'una magnificència !!... però s'ha acabat, ara ja s'ha acabat.  L'ambient de la nit, no sabeu el que era... hi havia l'Apolo, hi havia l'Hora; els "Cafés Cantantes"... Els dissabtes i els diumenges era una passada, des del carrer Nou de la Rambla fins a casi la Plaça d'Espanya era tota una gentada... el cine Amèrica, el Mistral, l'Avenida. Però vosaltres ja no ho heu conegut tot això.

Per exemple, un dels primers llocs que vaig cantar va ser allà on desprès hi va haver el Regio, que hi havia el El Jardí del Bagdad que era de la Bella Dorita i el seu company Narciso Alberti, el pare del nedador del 'Natació' Barcelona... i aleshores a mi em van contractar per a cantar en aquest local que era a l'aire lliure i, segons com venia el vent, quan feien festivals a la piscina de Montjuïc em sentien cantar... arribava la veu fins allà dalt !... i em deien: “t'hem sentit cantant el 'Beguin the Beguine', Pepe...” (riu amb ganes)

A la vegada que ens va explicant com era aquell seu Paral·lel i les primers incursions en el món artístic, comença a sonar un disc que ens ha portat gravat als anys 80's i amb la veu d'en Cercós: “Granada, tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti...” i el Josep, emocionat, es trasllada a records de tardes i nits dels creuers del Carib. La cançó immortal del mexicà Agustín Lara li serveix per a continuar introduint-nos en el seu món d'artista...

Postal que recull alguns dels creuers de la 'Norwegian Caribean' en actiu els anys 70's 
i primers vuitanta, quan en Josep Cercós n'era el cantant de la seva orquestra 
Font: Pàgina web del Magazine 'Crucero Adicto'

... que ? no està malament eh ? i em van sortir contractes per anar-me'n a cantar a l'estranger i vaig pensar que aquí la natació no em dona res; ja hi he deixat la meva infantesa i la meva joventut que la he deixada aquí. Amb mota satisfacció, eh ! perquè han estat els millors anys de la meva vida, i mira que he tingut coses bones i situacions boníssimes, però com aquells anys res... preciós !. Em va donar salut, em va donar amics... 

... la música ens segueix servint de fons a la conversa i novament torna a sonar la veu d'en Pepe: “Andalucia, tierraa de fantasiaaa...”

... aquest es un disc que vaig gravar al barco, al mateix vaixell... en directe. El director es un gran músic que es viu encara, és tres anys mes gran que jo: vuitanta-nou... jo era el cantant de la seva orquestra. El director era de “Los Chavales de España” (**), la primera orquestra espanyola que va anar a Cuba i ja es va quedar allà perquè primer va vindre la revolució i desprès ell es va casar allà.  Les cançons són totes d'ell, menys Granada es clar. El creuer durava quinze dies i visitàvem tot el Carib, menys Cuba. 

Jo vaig ser cantant melòdic, de ball amb orquestra, i tinc molta satisfacció perquè feia ballar a la gent i portava un repertori maquíssim de tots els cantants que hi havia en aquells moments. Inclús les cançons de Frank Sinatra me les sabia de memòria en anglès, i les de l'Aznavour en francès també... encara tinc tots els discos en vinil de tot el repertori d'aquests cantants. Pensa que me'n vaig anar a Amèrica i hi vaig estar dos anys i mig fent creuers per el Carib amb la companyia aquesta de la Norwegian Company - ara Norwegian Cruise Line -, cap als anys setanta-i-pico o vuitanta. Jo soc baríton... sempre inclús de jove tenia tendència a aquesta veu i arribava al sol sostenido, hi arribava, eh !... 

... i per corroborar-ho la cançó acaba amb el sol sostingut d'en Cercós: “...tu tierra està llena de lindas mujeres de saangreee y de soooooll !!”. En acabar la cançó un somriure satisfet li omple la cara... 

... bueno, una faceta mes del Pepito, eh !. Vaig tindre problemes per la meva personalitat, per com jo em comportava i per com jo era, per el meu caràcter molt alegre i molt d'alló: "...si claro, tu eres cantante y la vida de la bohemia y todo eso..." i sí, es veritat... sí, però 'cuidado': sense ofendre... sabeu ?, hi havia una certa confusió de personalitat. Però bé, jo ho entenia perquè com jo era així, com ja us he dit no anava sempre amb les formes, ni amb les coses establertes, ni amb les regles socials, no !... jo anava a la meva i si sortia bé, sortia... i si no doncs a una altre cosa. 

Sengles retalls de 'La Vanguardia' dels anys 1960 i 1973, 
respectivament, anunciant l'actuació d'en Josep Cercós 
al 'Baile Metropolitano' i a la 'Sala Bahia' de Barcelona.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

El que m'entenia mes era l’Esquiroz, encara que el Boronat també però era una mica mes dur; però l’Esquiroz no, l’Esquiroz m’ajudava. Em va dir una vegada: "Pepe, ya has nadado ? i tal i cual..." estava ja malaltet..."te he querido siempre como si fueses mi hijo..." i això em va quedar a dins perquè ell no va tindre fills, no es va casar. I tinc una postal que jo li vaig enviar, no se si va ser des de Beirut o des de Siria, a Damasco, que ell em va contestar i em deia: "ya sabes que tu seràs siempre mi preferido y que te quiero como a un hijo..." que tinc la postal guardada i un dia te l'ensenyaré.

A les acaballes de la conversa en Josep ens ha retornat als 'escenaris' del Club Natació Montjuïc, parlant-nos del bar de Can Feliu, un dels llocs determinants en la fundació del club i on també s'hi estatjava el cor de 'Lo Desarrollo'; o del  Gimnàs del carrer dels Tres Llits, cantonada amb la Plaça Reial, on ell va fer el seu aprenentatge de la natació, encara que fos en sec naturalment, a mes de rebre classes de gimnàstica sueca, com es coneixia en el seu moment (***).

De la seva passió per l'esport de la natació en resta la dedicació a l'entrenament quasi bé diari i la seva participació en totes les competicions per a 'Màsters' organitzades per clubs i federacions. Amb la parada obligada per la pandèmia, aquest anys de 2022 ha reprès les seves activitats batent sengles rècords d'Espanya per a +90 anys - que ara ja els ha assolit - en els 50 m lliures,  aquest gener passat, i en els 50 braça, aconseguit fa pocs dies en el 'Open Aquamasters'  organitzat per el C.N. Sant Andreu.


Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Cal tenir present que aquest primer 'Llibre de Socis' conservat a l'arxiu del C.N. Montjuïc és datat a 30 de setembre de 1957 i es, per tant, una transcripció dels documents originals, no conservats. En relació al carnet de soci d'en Josep Cercós es tracta clarament d'una renovació de l'original feta ja als anys seixantes, com es dedueix del fet que aquests documents canviaven dècada a dècada la tercera xifra: 194_, 195_ o, com és el cas, 196_, on s'ha sobre-escrit el 44.

(**) Les primeres dècades del segle XX proliferaren les orquestres privades que acompanyaven cantants melòdics, de jazz o de qualsevol altre estil musical. La de 'Los Chavales de España' va ser fundada l'any 1940 per un seguit de joves de Barcelona i els seus voltants. L'any 1948 comencen a fer 'Las Américas' debutant al 'Tropicana' de la ciutat de L'Havana, a Cuba, i inicien el seu periple pel el nou continent. El director musical dels creuers de la 'Norwegian Caribean', on en Josep Cercós hi va estar contractat per mes de tres anys, provenia, sens dubte, d'aquesta agrupació.

(***) Aquest record d'en Josep Cercós no correspon al Club Natació Montjuïc, sinó al Club Esportiu Mediterrani, que va gaudir d'aquest primer pis del n. 3 del carrer dels Tres Llits, a la cantonada amb la Plaça Reial, durant alguns anys previs al seu trasllat al 'Vapor Vell' del carrer Galileu. El que demostra que en Josep Cercós, tot i no ser-ne fundador, prové indirectament del Mediterrani tot i que ell no recorda que en fos soci, sinó només un usuari del gimnàs.

Sprints. Mes sobre la piscina de Folch i Torres

27 d’abr. 2022

Del carrer Reina Amàlia a la plaça Folch i Torres...

L'antic nom de plaça de la Reina Amàlia no ha existit  mai en el nomenclàtor de la ciutat de Barcelona. El solar resultant de l'enderrocament de la que havia estat des de 1839 la 'presó vella' de Barcelona, l'any 1936, va adoptar per a referir-s'hi el nom del carrer que n'era el límit, l'encara existent carrer de la Reina Amàlia (*).

L'enderroc de la presó de la Reina Amàlia de juliol i agost de 1936
Font: Arxiu Nacional de Catalunya Ft. Pérez de Rozas

Amb aquest nom 'prestat' es va conèixer l'esmentat solar que havia ocupat gran part de l'espai resultant de l'enderroc, com es pot veure en aquest gràfic:

Font plànol: Col·lectiu 'SomAtents'. Exposició 'Memòria sobre una prisión olvidada' (2016).
Font quadre: 'Garrot', de Ramón Casas reflectint l'espectacle d'una execució pública 
al 'Pati dels Corders' (1894). Museu nacional Reina Sofia, Madrid.

No va ser fins a l'any 1963 que un  acord municipal del 17 d'agost va, finalment, adoptar per a l'esmentada plaça el nom d'en Josep Maria Folch i Torres (**). Uns mesos mes tard es va procedir a la col·locació de les plaques corresponents, quedant ja per sempre identificat l'espai que havia d'ocupar la piscina municipal usufructuada per el Club Natació Montjuïc amb el nom de Folch i Torres.

De la piscina finançada per el associats del club a la piscina municipal...

Sabem que el procés per a la construcció de la piscina de Folch i Torres durarà divuit anys, des de 1948 fins a 1966. A jutjar per la documentació disponible, la intenció primera i sostinguda en el temps va ser la de que l'ajuntament poses a disposició del Club Natació Montjuïc un solar de les dimensions adients on construir la piscina coberta del club amb el compromís que els seus propis associats assumirien el cost de la construcció. És a dir, es pretenia calcar el model que havia seguit el Club Natació Barcelona per a construir la històrica piscina de l'Escullera comptant amb la cessió dels terrenys per part de la 'Junta de Obras del Puerto' de Barcelona.

Essent president en Joan Boronat Carner, l'any 1949 es crea la Comissió Pro Piscina, per a la qual es compta amb l'empenta decidida que ve donant al club un personatge poc conegut, com és el cas d'en Enric Gomis Tizón. Metge de professió, s'ofereix als directius del moment per a col·laborar en el seguiment mèdic dels esportistes i dels alumnes dels cursets, a la vegada que amb el seu optimisme desbordant es proposa impulsar aquesta nova comissió.

El Dr. Gomis Tizón passant la revisió mèdica a cursetistes del club
Font. Arxiu del CNM. Ft. SI

En el butlletí n. 74 de novembre de 1955 es publica una semblança del doctor Gomis senyalant que:

"Hombre joven, curtido en la práctica del deporte es un entusiasta de la natación y, como es lógico, de la obra que viene desarrollando nuestra entidad... Todo ello ha podido llevarse a cabo gracias al entusiasmo del doctor don Enrique Gomis Tizón, inaccesible al desaliento. Por todo ello es lógico que en estos momentos de firmes esperanzas al logro de esta ansiada piscina cubierta, el Boletín de nuestro Club dedique un sentido elogio a nuestro médico y amigo."

Uns anys abans s'ha posat em marxa alguns dels mecanisme que es preveuen per al finançament amb mitjans propis de la futura piscina coberta de la Reina Amàlia, entre d'altres:

  • Campanyes de recollida de fons i venda de loteria de Nadal en actes públics: partits de futbol, Dia del Club i altres actes socials
  • Reunions i compromisos amb empresaris i comerciants del Poble Sec i del 'Distrito V' per aconseguir suport davant l'ajuntament i, en el seu moment, participar en el finançament 
  • Acord amb una entitat bancària per a la obtenció d'un préstec d'un milió de pessetes per a la construcció de la piscina

En el primer dels aspectes es compta amb la col·laboració de les primeres entitats esportives de futbol del país, com són el F.C. Barcelona i el R.C.D. Espanyol, que permeten la recollida de fons als seus estadis i la instal·lació de 'taules petitòries' per ajudar en aquesta recaptació i en la venda de loteria de Nadal, encapçalades per alguns dels artistes de l'època, com ara la Mary Santpere, Carmen de Lirio i Carlitos Pous i altres coneguts actors.

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre, 
respectivament informant de les tasques de recollida de fons per a la 
construcció de la piscina coberta de la Reina Amàlia
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En aquestes tasques destaquen la col·laboració del que en aquells anys es coneixia com a la 'Secció femenina' del club, composada tant per les esportistes com per les companyes i mullers d'una bona part del fundadors, dirigents i ex-esportistes de l'entitat. En un article del butlletí del club en Salvador Martínez Martí, que serà alguns anys directiu de l'entitat, en reconeix la seva participació: 

Retall del butlletí n. 17, de gener de 1951 lloant la col·laboració de les
noies de l'entitat en tasca de captació de fons per a la piscina coberta
Font: Arxiu JCE

Dins de la campanya de promoció per a la construcció d'aquesta instal·lació un moment important fou el d'aconseguir aplegar el suport dels comerciants i veïns del Poble Sec i del districte cinquè, que en gran nombre signaren el que s'anomenà 'Un àlbum de signatures' que va ser lliurat a l'alcalde de Barcelona, en Antoni M. Simarro, el mes de maig de 1956.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 25 de maig de 1956, fent menció
del lliurament de l'àlbum de signatures a l'alcalde de Barcelona
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquesta intenció de ser els socis qui carreguessin amb el cost de les obres de la piscina de la Reina Amàlia es mantingué fins ben entrada la resolució de la demanda plantejada l'any 1948. D'aquest fet en són testimoni desenes d'articles de premsa, entrevistes de premsa i radio, articles del butlletí i qualsevol altre medi d'expressió, com les molt habitual pancartes que s'exibien aquells anys en els actes organitzats per el club, especialment a la piscina de Montjuïc.

Foto presa en una de les múltiples activitats del club a la piscina de Montjuïc
reivindicant la necessitat de la instal·lació de la Reina Amàlia.
Font: Arxiu del CNM, Ft. Bert

Inclús quan ja des de l'arribada d'en Joan Antoni Samaranch com a regidor d'esports l'any 1956 es confirma que l'ajuntament s'orienta cap a la construcció per els seus mitjans de les piscines cobertes per després cedir-les en usdefruit als clubs de natació, les comunicacions del club i dels seus directius segueixen enfocades cap a la seva primera opció:

1. Retall de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957 amb les declaracions
d'en Jaume Florensa, vicepresident del club, defensant l'opció de la 
construcció de la piscina coberta amb els mitjans propis del club
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
2. Editorial del butlletí n. 105 del mes de juny de 1958 presentant als socis la disjuntiva 
entre les dues opcions. Molt possiblement és escrit per en Vicenç Esquiroz
que feia uns mesos que havia retornat a la presidència del club
Font: Arxiu JCE

A l'entrevista feta al 'El Mundo Deportivo' a en Jaume Florensa es produeix el diàleg següent entre el periodista Josep M. Miedes i l'entrevistat:

"JMM. Económicamente: con qué cuenta el C.N. Montjuïc para llevar a cabo dicha construcción ?

JF. Ese es nuestro secreto, amigo, y como secreto... Lo cierto es que el Club Natación Montjuïc no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina... Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento. Han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico con la ayuda de sus incondicionales."

Referent a l'editorial del butlletí, només uns dies abans el president Esquiroz reblava el clau de la construcció per mitjans propis en entrevista radiofònica emesa a 'Radio Nacional de España' i reproduïda al butlletí n. 104 del maig de 1958:

"RNE. Suponganos que el ayuntamiento os cede o vende los  terrenos: estaríais dispuestos a construir la piscina ?

V.E. Desde luego; ya te he dicho que el Club Natación Montjuïc sólo desea las facilidades que se dieron al Club Natación Barcelona en el año 1922 y estas no son otras que unos terrenos partiendo del principio que esta piscina estaría al servicio de los niños de las escuelas y de la juventud del distrito... Y por otra parte esa piscina de la Reina Amalia puede representar muchísimo en esa renovación que en todos los aspectos se pretende dar al Distrito V, procurando que el sol y el aire entre en ese barrio del que se dijo que vivía sin la sonrisa de Dios, quizá porque estaba abandonado a su suerte."

Malgrat la voluntat reiteradament manifestada, la capacitat dels associats del Montjuïc d'aquells anys per a fer-se càrrec del cost de la construcció de l'anhelada piscina era ben escassa; tenint en compte que es comptava amb al voltant de 1.000 socis i una gran majoria d'ells eren d'edats infantils o juvenils. Era comuna la queixa del fet que un cop acabada la seva carrera esportiva, al voltant dels vint-i-pocs anys, gran part dels esportistes del club es donaven de baixa.

El cas és, però, que els successius regidors d'esports de l'ajuntament de Barcelona ja feia temps que  venien procurant la construcció de piscines en els barris de la ciutat. L'any 1953 s'inaugura el primer equipament aquàtic de la ciutat des de la piscina de Montjuïc de l'any 1929. Es tracta de la piscina municipal d'Horta, descoberta. Mes endavant vindrà la piscina coberta cedida al C.N. Poble Nou (1960); la piscina coberta cedida al C.N. Montjuïc (1966); i, en aquesta primera tongada, la també coberta del Passeig Marítim, que recaurà en el C.N. Barceloneta (1969).

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 26 de juliol de 1953 que destaca les 
paraules del regidor d'esports, Carlos Pena, remarcant que es tracta 
de la primera de les piscines a construir en els barris de la ciutat.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un cop resolta la qüestió de la piscina coberta del Club Natació Montjuïc i amb l'entitat gaudint de la concessió municipal, un bon nombre dels fundadors i directius, no massa conformes amb la sensació de que l'entitat s'estava de 'lloguer' a Folch i Torres, cercaren la la manera de gaudir d'un patrimoni propi del Montjuïc. Aquest desig donarà lloc a la creació d'una Comissió de Patrimoni, que anys a venir participarà en la consecució que la que s'anomenarà 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc... però això ja serà una altre entrada.

Memòries del Montjuïc


(*) Maria Josepa Amàlia de Saxònia (1803-1829) va ser reina d'Espanya com a tercera esposa d'en Ferran VII (1784-1833) en casar-si l'octubre de 1819, amb només setze anys. Fou criada en un convent de monges a causa de la mort de la seva mare poc desprès del part. 

Font: Retrat a l'oli de la Reina Amàlia fet per en Vicent López i Portaña. 'Museo del Prado'


(**) Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), escriptor, novel·lista i autor de teatre, fou molt reconegut per les seves col·laboracions a la revista infantil 'Patufet', on hi publicà la secció 'Pagines viscudes' entre els anys 1915 i 1938. Consistien en petits contes sobre fets quotidians que desprès de publicades a la revista varen ser recollides en forma de llibres per l'editorial Llibreria Baguñà en diferents volums.

Font de la il·lustració: Portada del volum n 1 de 'Pagines viscudes' d'en Josep Mª Folch i Torres  amb dibuixos per Joan G. Junceda. Llibreria Bagunà 1915, Barcelona

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic