SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.

Sprints. El 'Nuevo Mundo'; de sala de ball i combats de boxa a piscina... o no ?

Els inicis...

Som a la segona meitat dels anys vint a Barcelona, i el Paral·lel va concentrant tot tipus d'ofertes d'espectacles i d'activitats recreatives per a la població. 

En el vessant social, de les vicissituds dels primers anys vint - 'quan mataven pels carrers' - n'ha derivat una dictadura apadrinada per la monarquia d'Alfons XIII.

També els esports es van desenvolupant amb intensitat creixent. D'entre ells la boxa, junt amb el ciclisme i els jocs de pilota basca, es troba entre els espectacles preferits per el gran públic. En aquest ambient, l'any 1927 s'inaugura, al número 50 d'aquesta avinguda, un local que vol simultaniejar els balls de saló amb la boxa. Els seus promotors el bategen com a 'Nuevo Mundo'. 

Imatge aèria de l'any 1928, amb la ubicació del 'Nuevo Mundo' just enfront 
de la central elèctrica del carrer Matas i al costat de les atraccions 'Apolo'.
Font: Bloc Barcelofília. ANC, fons FECSA. Ft. SI

De l'afició per la boxa n'és exemple que dins dels actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del degà Club Natació Barcelona, l'any 1932, es celebra en la seva piscina de l'Escullera una vetllada boxística, com acrediten les imatges publicades en la premsa d'aquells anys.

Imatge del ring de boxa instal·lat sobre la piscina de l'Escullera per el combat entre Eduardo 
Daufi  i J. Pujol, alies Flyn. Al fons s'observen els trampolins i les palanques de salts.
Font: ANC. Ft. G. Casas

L'any 1936 el local del 'Nuevo Mundo' sofreix una reforma que el converteix en frontó per a la realització de tot tipus d'esport relacionats amb la pilota basca i modalitats similars. S'afegeix a la llarga llista de frontons que ja existeixen a la ciutat, proliferació que ve ajudada per la realització d'apostes.

Retalls de 'La Hoja del Lunes' i de 'El Diluvio', dels dies 5 i 3 de maig,
referits a la immediata inauguració del renovat 'Nuevo Mundo'.
Font: Hemeroteca ARCA

Desprès de la guerra l'activitat decreix, fins que a l'any 1949 el propietari del solar el posa en venda...

El Club Natació Montjuïc hi vol fer la seva piscina coberta...

Aquell any de 1949 el C.N. Montjuïc tot just celebra el seu cinquè aniversari, però l'empenta dels seus directius i dels associats l'ha empès, l'any 1948, a proposar-se seriosament la construcció de la seva pròpia piscina coberta.

Hi concorren dues circumstàncies favorables:

• El juny de 1948 el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació de la primera Ponència d'Esports de tot el país, que recau en la persona d'en Epifani de Fortuny Salazar, baró d'Esponellà.

• El fundador i primer president del club, Vicenç Esquiroz Soliva ha establert una relació de sincera amistat amb el tot just estrenat regidor d'esports

A més de la relació professional entre el periodista i el regidor, l'any 1948 la interacció entre aquestes dues personalitats es veu incrementada notablement per dos fets complementaris:

• El mes d'agost el pare de l'Esquiroz mor, a causa d'un malaurat accident de tràfic, i el Baró d'Esponellà l'hi farà costat en aquests difícils moments, tot i assistint personalment a les exèquies i oferint-se per a el que sigui necessari

• Uns mesos més tard, al novembre, es celebren les primeres eleccions a regidors de l'ajuntament per el terç familiar - com a part de la 'democràcia orgànica' del règim - i en Vicenç Esquiroz pren la iniciativa per a erigir-se com una mena de director de campanya de la candidatura d'en Epifani de Fortuny

Extracte del diari personal d'en Epifani de Fortuny, on senyala el paper 
d'en Vicenç Esquiroz com a 'cerebro gris' de la seva candidatura.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Escriu el baró d'Esponellà:

"Esquiroz, que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones... me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base. Es muy interesante. Hay poca gente, pero mi presencia ha sido acogida con grandes aplausos...

Por toda la barriada de Sans nuestra propaganda sobrepasa a la de los contrarios y es respetada." (1)

Partint d'aquesta premissa, la 'Comissió Pro-piscina' del C.N. Montjuïc, encapçalada per el president Joan Boronat, s'adreça a la regidoria d'Esports de l'ajuntament per aconseguir que aquest compri o expropiï el solar de l'antic frontó, amb l'objectiu que posteriorment el cedeixi a l'entitat blanc-i-verda per tal que amb els seus propis mitjans econòmics pugui escometre la construcció de la seva piscina coberta.

Per a proveir-se d'aquests mitjans el club ha iniciat una campanya entre els comerciants i empresaris del barri del Poble-sec per a la recaptació dels fons necessaris, estimats inicialment en 1.000.000 de ptes. De manera complementària es fan gestions amb la Caixa d'Estalvis i Pensions - l'actual Caixabanc - per assegurar-se la concessió d'un crèdit per la quantitat romanent per assegurar-ne la viabilitat.

El pas previ, però, és el de la compra o expropiació per l'ajuntament del solar del Paral·lel 50. Fetes les gestions pertinents el resultat és descoratjador. Les disponibilitats financeres de l'administració municipal són força limitades i, tot i estudiar-ne la possibilitat, aquesta opció és finalment desestimada.

El 'Servicio de Valoraciones' de l'àrea d'urbanisme municipal és qui en fa la valoració dels costos, xifrats en una quantitat propera al milió de pessetes, desglossades en:

Valor del solar            797.962,50 ptes.

 Indemnització            160.000,00

3% d'afecció                 28.738,87             Cost total  expropiació: 986.701,37 ptes. (2)

Com a alternativa, el club estudia la compra directa del solar al propietari del 'Nuevo Mundo', oferint-se a abonar el milió de pessetes o una quantitat lleugerament superior. No obstant, la proposta ni tant sols va arribar a ser negociada. 

Amb data de 21 de novembre de 1949 l'Esquiroz comunica al regidor d'esports el fracàs de les negociacions

Dalt, l'informe de l'àrea d'urbanisme sobre els costos de l'expropiació. 
Sota, la lletra d'en Vicenç Esquiroz tramesa a en Epifani de Fortuny.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Aquest atribueix el fracàs de les gestions al fet que el propietari del solar en qüestió "quizà... se habrá enterado de que no existirá la expropiación de los terrenos, por parte del Ayuntamiento", amb quina seguretat la propietat es manté ferma en que sense el compromís de compra per el club, per un import superior als dos milions de pessetes, no cal ni seure's a parlar. 

Descartada aquesta via, el pas següent en la lluita per a l'aconseguiment de la piscina coberta consisteix en proposar-ne la seva construcció en el solar de la plaça de la Reina Amalia, tocant la Ronda de Sant Pau, amb quina finalitat l'any 1951 es redacta per el Montjuïc un esborrany de proposta 

Estudi inicial proposat el 1951 a l'ajuntament de Barcelona, de la piscina del 
C.N. Montjuïc a la plaça de la Reina Amalia, actual Folch i Torres.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas

Aquesta avantprojecte el signa l'arquitecte Joan Pujadas. El solar que reclama el club és el que actualment ocupa l'Institut Milà i Fontanals. Els directius del Montjuïc en sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951. El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament (2).

L'entitat blanc-i-verda es manté encara ferma en el seu desig de rebre el solar municipal en cessió d'usdefruit per un període perllongat de temps, mentre que de la construcció i posterior gestió ja se'n encarrega el Montjuïc per els seus propis mitjans. Encara l'any 1957, en declaracions a 'El Mundo Deportivo', Jaume Florensa, vicepresident del club, explica així la voluntat dels socis i directius:

"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad sino una populosa barriada.

Lo cierto es que el Club de natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina...  Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales.

El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte."

Titulars de l'entrevista del periodista José M. Miedes al vicepresident del C.N. Montjuïc, 
Jaume Florensa, publicada en 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per a la inauguració real de la piscina coberta de la plaça Folch i Torres, encara ha de passar gairebé una dècada. 

Entretant es va acomplint allò que 'del dit al fet hi ha un gran tret'. De l'empenta inicial reflectida en la voluntat que l'entitat sigui capaç de finançar per ella mateixa la construcció de la piscina, es va passant a l'assumpció, més propera a la realitat, de que sigui l'ajuntament qui n'assumeixi la seva construcció, per a cedir-la desprès en usdefruit al C.N. Montjuïc. 

El precedent d'aquesta situació es troba en la primera piscina coberta construïda per l'ajuntament de Barcelona al Poblenou; inaugurada l'any 1960 i cedida al popular club de la barriada industrial i marinera de la 'Mar Bella'.

Epíleg

I que se'n ha fet del solar del Paral·lel n. 50, on havia estat el 'Nuevo Mundo' ?... Desprès d'uns anys d'abandonament, l'any 1960 el solar es comprat per els empresaris Pere Balañá i Lluís Coma Cros, que hi volen construir un gran circ per a reprendre la tasca del que havia estat, fins a finals dels anys quaranta, l'antic 'Teatro Circo Olympia' - al carrer Aldana, cantonada Rda. Sant Pau -.

Per problemes amb els permisos necessaris el projecte ha de ser descartat, reconvertint l'espai en una moderna sala de cinema, el 'Regio Palace'; considerada, en el seu moment, la més moderna de Barcelona.

Imatge de la façana i l'entrada del cinema Regio Palace, 
ubicat en el solar de l'antic 'Nuevo Mundo'.
Font: Web barcelonamemory.com

Amb capacitat per a 1.600 espectadors, el Regio va patir diferents circumstàncies, incloses un incendi de les seves instal·lacions l'any 1964. L'any 1971 va estrenar la seva pantalla corba, del sistema conegut com a 'Vistarama', amb la projecció de la pel·lícula 'Tora !, Tora !, Tora !'.

De la piscina que no va ser, el local va passar a l'espectacular sala de cinema que per uns anys es convertí en una de les més espectaculars de la ciutat. Finalment, l'any 1997 va exhibir la seva darrera pel·lícula, 'The Game', i de manera quasi bé inesperada va tancar les seves portes a mitjan de desembre d'aquell any.

Memòries del Montjuïc

(1) La curiosa imatge d'en Vicenç Esquiroz fent de director de campanya del baró d'Esponellà requereix d'un aclariment. En primer lloc, es tractava d'eleccions de la 'democràcia orgànica' - com volia ser conegut el règim - on no es podien presentar els partits polítics que coneixem com a habituals. Encara que és cert que hi va haver dues candidatures enfrontades, es tractava de disputes internes entre 'famílies' del règim franquista. En Epifani de Fortuny anava en la llista que podríem dir 'oficialista', amb persones que ja eren a l'ajuntament de Barcelona. La suposada oposició venia del sector 'carlista-tradicionalista' del règim. D'aquí una de les complicacions que va tenir l'Esquiroz, atès que com a periodista treballava al diari d'aquesta tendència, 'El Correo Catalán', on signava con a 'Claris'. El suport a Epifani de Fortuny va ser a prop de costar-li l seva col·laboració al periòdic tradicionalista, encara que finalment la sang no va arribar al riu...

(2) Com que 'cualquier escribano echa un borrón', a l'informe del 'Servicio de valoraciones' de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, se'ls hi va colar un follet que va transformar la suma total del cost d'expropiació dels 986.701,37 ptes. reals, en les 968.701,37 que hi fan constar.

(3) Del desenvolupament de la tasca feta per el Club Natació Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta en donem fe en l'article publicat al nostre bloc el 23 de març de 2022, que resumíem amb les xifres 18/36. Divuit anys per aconseguir que es construís la piscina (1948-1966) i 36 anys per a poder gaudir-la, abans que fos enderrocada per l'ajuntament (1966-2002). Per a qui n'estigui interessat, us deixem l'enllaç a aquesta entrada, titulada: "De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc"
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html