Som a la segona meitat dels anys vint a Barcelona, i el Paral·lel va concentrant tot tipus d'ofertes d'espectacles i d'activitats recreatives per a la població.
En el vessant social, de les vicissituds dels primers anys vint - 'quan mataven pels carrers' - n'ha derivat una dictadura apadrinada per la monarquia d'Alfons XIII.
També els esports es van desenvolupant amb intensitat creixent. D'entre ells la boxa, junt amb el ciclisme i els jocs de pilota basca, es troba entre els espectacles preferits per el gran públic. En aquest ambient, l'any 1927 s'inaugura, al número 50 d'aquesta avinguda, un local que vol simultaniejar els balls de saló amb la boxa. Els seus promotors el bategen com a 'Nuevo Mundo'.
Imatge aèria de l'any 1928, amb la ubicació del 'Nuevo Mundo' just enfront de la central elèctrica del carrer Matas i al costat de les atraccions 'Apolo'. Font: Bloc Barcelofília. ANC, fons FECSA. Ft. SI
De l'afició per la boxa n'és exemple que dins dels actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del degà Club Natació Barcelona, l'any 1932, es celebra en la seva piscina de l'Escullera una vetllada boxística, com acrediten les imatges publicades en la premsa d'aquells anys.
Imatge del ring de boxa instal·lat sobre la piscina de l'Escullera per el combat entre Eduardo Daufi i J. Pujol, alies Flyn. Al fons s'observen els trampolins i les palanques de salts. Font: ANC. Ft. G. Casas
L'any 1936 el local del 'Nuevo Mundo' sofreix una reforma que el converteix en frontó per a la realització de tot tipus d'esport relacionats amb la pilota basca i modalitats similars. S'afegeix a la llarga llista de frontons que ja existeixen a la ciutat, proliferació que ve ajudada per la realització d'apostes.
Retalls de 'La Hoja del Lunes' i de 'El Diluvio', dels dies 5 i 3 de maig, referits a la immediata inauguració del renovat 'Nuevo Mundo'. Font: Hemeroteca ARCA
Desprès de la guerra l'activitat decreix, fins que a l'any 1949 el propietari del solar el posa en venda...
El Club Natació Montjuïc hi vol fer la seva piscina coberta...
Aquell any de 1949 el C.N. Montjuïc tot just celebra el seu cinquè aniversari, però l'empenta dels seus directius i dels associats l'ha empès, l'any 1948, a proposar-se seriosament la construcció de la seva pròpia piscina coberta.
Hi concorren dues circumstàncies favorables:
El juny de 1948 el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació de la primera Ponència d'Esports de tot el país, que recau en la persona d'en Epifani de Fortuny Salazar, baró d'Esponellà.
El fundador i primer president del club, Vicenç Esquiroz Soliva ha establert una relació de sincera amistat amb el tot just estrenat regidor d'esports
A més de la relació professional entre el periodista i el regidor, l'any 1948 la interacció entre aquestes dues personalitats es veu incrementada notablement per dos fets complementaris:
El mes d'agost el pare de l'Esquiroz mor, a causa d'un malaurat accident de tràfic, i el Baró d'Esponellà l'hi farà costat en aquests difícils moments, tot i assistint personalment a les exèquies i oferint-se per a el que sigui necessari
Uns mesos més tard, al novembre, es celebren les primeres eleccions a regidors de l'ajuntament per el terç familiar - com a part de la 'democràcia orgànica' del règim - i en Vicenç Esquiroz pren la iniciativa per a erigir-se com una mena de director de campanya de la candidatura d'en Epifani de Fortuny
Extracte del diari personal d'en Epifani de Fortuny, on senyala el paper d'en Vicenç Esquiroz com a 'cerebro gris' de la seva candidatura. Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T
Escriu el baró d'Esponellà:
"Esquiroz, que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones... me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base. Es muy interesante. Hay poca gente, pero mi presencia ha sido acogida con grandes aplausos...
Por toda la barriada de Sans nuestra propaganda sobrepasa a la de los contrarios y es respetada." (1)
Partint d'aquesta premissa, la 'Comissió Pro-piscina' del C.N. Montjuïc, encapçalada per el president Joan Boronat, s'adreça a la regidoria d'Esports de l'ajuntament per aconseguir que aquest compri o expropiï el solar de l'antic frontó, amb l'objectiu que posteriorment el cedeixi a l'entitat blanc-i-verda per tal que amb els seus propis mitjans econòmics pugui escometre la construcció de la seva piscina coberta.
Per a proveir-se d'aquests mitjans el club ha iniciat una campanya entre els comerciants i empresaris del barri del Poble-sec per a la recaptació dels fons necessaris, estimats inicialment en 1.000.000 de ptes. De manera complementària es fan gestions amb la Caixa d'Estalvis i Pensions - l'actual Caixabanc - per assegurar-se la concessió d'un crèdit per la quantitat romanent per assegurar-ne la viabilitat.
El pas previ, però, és el de la compra o expropiació per l'ajuntament del solar del Paral·lel 50. Fetes les gestions pertinents el resultat és descoratjador. Les disponibilitats financeres de l'administració municipal són força limitades i, tot i estudiar-ne la possibilitat, aquesta opció és finalment desestimada.
El 'Servicio de Valoraciones' de l'àrea d'urbanisme municipal és qui en fa la valoració dels costos, xifrats en una quantitat propera al milió de pessetes, desglossades en:
Valor del solar 797.962,50 ptes.
Indemnització 160.000,00
3% d'afecció 28.738,87 Cost total expropiació: 986.701,37 ptes. (2)
Com a alternativa, el club estudia la compra directa del solar al propietari del 'Nuevo Mundo', oferint-se a abonar el milió de pessetes o una quantitat lleugerament superior. No obstant, la proposta ni tant sols va arribar a ser negociada.
Amb data de 21 de novembre de 1949 l'Esquiroz comunica al regidor d'esports el fracàs de les negociacions
Dalt, l'informe de l'àrea d'urbanisme sobre els costos de l'expropiació. Sota, la lletra d'en Vicenç Esquiroz tramesa a en Epifani de Fortuny. Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T
Aquest atribueix el fracàs de les gestions al fet que el propietari del solar en qüestió "quizà... se habrá enterado de que no existirá la expropiación de los terrenos, por parte del Ayuntamiento", amb quina seguretat la propietat es manté ferma en que sense el compromís de compra per el club, per un import superior als dos milions de pessetes, no cal ni seure's a parlar.
Descartada aquesta via, el pas següent en la lluita per a l'aconseguiment de la piscina coberta consisteix en proposar-ne la seva construcció en el solar de la plaça de la Reina Amalia, tocant la Ronda de Sant Pau, amb quina finalitat l'any 1951 es redacta per el Montjuïc un esborrany de proposta
Estudi inicial proposat el 1951 a l'ajuntament de Barcelona, de la piscina del C.N. Montjuïc a la plaça de la Reina Amalia, actual Folch i Torres. Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas
Aquesta avantprojecte el signa l'arquitecte Joan Pujadas. El solar que reclama el club és el que actualment ocupa l'Institut Milà i Fontanals. Els directius del Montjuïc en sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951. El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament (2).
L'entitat blanc-i-verda es manté encara ferma en el seu desig de rebre el solar municipal en cessió d'usdefruit per un període perllongat de temps, mentre que de la construcció i posterior gestió ja se'n encarrega el Montjuïc per els seus propis mitjans. Encara l'any 1957, en declaracions a 'El Mundo Deportivo', Jaume Florensa, vicepresident del club, explica així la voluntat dels socis i directius:
"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad sino una populosa barriada.
Lo cierto es que el Club de natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina... Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales.
El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte."
Titulars de l'entrevista del periodista José M. Miedes al vicepresident del C.N. Montjuïc, Jaume Florensa, publicada en 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Per a la inauguració real de la piscina coberta de la plaça Folch i Torres, encara ha de passar gairebé una dècada.
Entretant es va acomplint allò que 'del dit al fet hi ha un gran tret'. De l'empenta inicial reflectida en la voluntat que l'entitat sigui capaç de finançar per ella mateixa la construcció de la piscina, es va passant a l'assumpció, més propera a la realitat, de que sigui l'ajuntament qui n'assumeixi la seva construcció, per a cedir-la desprès en usdefruit al C.N. Montjuïc.
El precedent d'aquesta situació es troba en la primera piscina coberta construïda per l'ajuntament de Barcelona al Poblenou; inaugurada l'any 1960 i cedida al popular club de la barriada industrial i marinera de la 'Mar Bella'.
Epíleg
I que se'n ha fet del solar del Paral·lel n. 50, on havia estat el 'Nuevo Mundo' ?... Desprès d'uns anys d'abandonament, l'any 1960 el solar es comprat per els empresaris Pere Balañá i Lluís Coma Cros, que hi volen construir un gran circ per a reprendre la tasca del que havia estat, fins a finals dels anys quaranta, l'antic 'Teatro Circo Olympia' - al carrer Aldana, cantonada Rda. Sant Pau -.
Per problemes amb els permisos necessaris el projecte ha de ser descartat, reconvertint l'espai en una moderna sala de cinema, el 'Regio Palace'; considerada, en el seu moment, la més moderna de Barcelona.
Imatge de la façana i l'entrada del cinema Regio Palace, ubicat en el solar de l'antic 'Nuevo Mundo'. Font: Web barcelonamemory.com
Amb capacitat per a 1.600 espectadors, el Regio va patir diferents circumstàncies, incloses un incendi de les seves instal·lacions l'any 1964. L'any 1971 va estrenar la seva pantalla corba, del sistema conegut com a 'Vistarama', amb la projecció de la pel·lícula 'Tora !, Tora !, Tora !'.
De la piscina que no va ser, el local va passar a l'espectacular sala de cinema que per uns anys es convertí en una de les més espectaculars de la ciutat. Finalment, l'any 1997 va exhibir la seva darrera pel·lícula, 'The Game', i de manera quasi bé inesperada va tancar les seves portes a mitjan de desembre d'aquell any.
Memòries del Montjuïc
(1) La curiosa imatge d'en Vicenç Esquiroz fent de director de campanya del baró d'Esponellà requereix d'un aclariment. En primer lloc, es tractava d'eleccions de la 'democràcia orgànica' - com volia ser conegut el règim - on no es podien presentar els partits polítics que coneixem com a habituals. Encara que és cert que hi va haver dues candidatures enfrontades, es tractava de disputes internes entre 'famílies' del règim franquista. En Epifani de Fortuny anava en la llista que podríem dir 'oficialista', amb persones que ja eren a l'ajuntament de Barcelona. La suposada oposició venia del sector 'carlista-tradicionalista' del règim. D'aquí una de les complicacions que va tenir l'Esquiroz, atès que com a periodista treballava al diari d'aquesta tendència, 'El Correo Catalán', on signava con a 'Claris'. El suport a Epifani de Fortuny va ser a prop de costar-li l seva col·laboració al periòdic tradicionalista, encara que finalment la sang no va arribar al riu...
(2) Com que 'cualquier escribano echa un borrón', a l'informe del 'Servicio de valoraciones' de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, se'ls hi va colar un follet que va transformar la suma total del cost d'expropiació dels 986.701,37 ptes. reals, en les 968.701,37 que hi fan constar.
(3) Del desenvolupament de la tasca feta per el Club Natació Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta en donem fe en l'article publicat al nostre bloc el 23 de març de 2022, que resumíem amb les xifres 18/36. Divuit anys per aconseguir que es construís la piscina (1948-1966) i 36 anys per a poder gaudir-la, abans que fos enderrocada per l'ajuntament (1966-2002). Per a qui n'estigui interessat, us deixem l'enllaç a aquesta entrada, titulada: "De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc" https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html
Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'; del qual avui us en lliurem la darrera entrega.
Imatge d'en Enrique Granados Gal amb 22 anys, extreta d'un collage de l'equip blau-groc del C.N. Barcelona, Campió d'Espanya de waterpolo el 1919. Font: ANC. Collage equip de waterpolo del CNB. Ft. SI
Antecedents familiars
Enrique Granados Gal és el tercer dels sis fills del matrimoni format per Enrique Granados Campiña (1867-1916) i Amparo Gal Lloberas (1870-1916). El pare és un afamat músic, pianista, director d'orquestra i compositor. Adscrit a l'escola romàntica, el seu reconeixement és a l'alçada dels seus contemporanis Albéniz o Falla.
La seva carrera artística el porta a viatjar com a intèrpret i compositor per mig món. L'any 1916 es produeix al 'Metropolitan Opera House' de Nova York l'estrena de la versió operística de la seva obra 'Goyescas'. L'èxit es extraordinari i el compositor i la seva dona han de posposar uns dies el retorn a Europa a causa de la invitació del president dels Estats Units, Woodrow Wilson, per a ser rebuts a la Casa Blanca de Washington.
Enrique Granados Campiña en una foto dels primers anys deu del segle XX. Font: Web melomanodigital.com. Ft. SI
Finalment tornen a Europa amb escala al Regne Unit, on el dia 24 de març de 1916 s'embarquen en el vaixell Sussex amb destí al port francès de Dieppe. Aquell mateix dia un submarí alemany torpedina el barco que tot i no enfonsar-se queda molt malparat, perdent-hi la vida un nombrós grup de passatgers i tripulants. Trobant-se en plena primera guerra mundial - la Gran Guerra (1914-1918) - les noticies són confoses per una bona colla de dies, de manera que no es pot confirmar si el compositor i la seva dona es troben entre les víctimes mortals, però en qualsevol cas se'ls considera desapareguts.
Una setmana desprès dels fets, el pintor Josep Maria Sert (1) - amic molt proper del matrimoni - es presenta a la ciutat de Boulogne per mirar de trobar entre els cadàvers allí dipositats als seus amics, sense resultat. Recull, però, una versió que s'acostarà força a la més àmpliament acceptada sobre el final de la parella Granados-Gal. Ell mateix l'explica en una noticia publicada al diari 'La Prensa' de Madrid:
"He visto cosas espantosas - ha dicho el Sr. Sert -... Hasta ahora, el cuerpo de mi desgraciado amigo no ha sido encontrado, ni tampoco el de su mujer, doña Maria del Amparo Gal y Lloveras.
He preguntado a varias personas que viajaban en el Sussex, y está fuera de duda que algunos pasajeros vieron a Granados arrojarse al mar, desde el bote que le conducia, para socorrer a su mujer, que luchaba contra las olas. Apenas tuvo tiempo de llegar hasta ella y se hundieron abrazados."
Retall del diari 'La Prensa' del dia 31 de març de 1916, amb les paraules de Josep M. Sert, desplaçat a Boulogne per a tenir noticies dels seus amics. Font: Hemeroteca BNE
Encara passaran dies d'angoixa i de noticies contradictòries fins a confirmar-se els pitjors presagis. La tràgica pèrdua dels pares deixa a sis fills orfes, amb edats compreses entre els 22 anys del més gran, Eduardo, i els 14 del més petit, Francisco. Per la seva part, en Enrique ha complert els dinou anys.
L'impacte de la noticia és tan important que es desencadena una resposta solidaria d'ajut a 'Los huérfanos de Granados', mitjançant subscripcions populars, concerts d'homenatge i aportacions de tot tipus.
Imatge publicada a la revista 'La Esfera' el juliol de 1916 amb una foto d'estudi dels fills del matrimoni Granados-Gal. Dempeus: Enrique, Victor i Francisco 'Paquito'. Sota: Eduardo, Soledad 'Solita' i Natalia Font: Hemeroteca BNE. Ft. Aceñas
Enrique Granados Gal (1897-1953)
Els olímpics de 1924: Enrique Granados. Espurnes d'arxiu (2) Font: Canal de YouTube de l'ANC
L'esportista
El 1916 l'Enrique es trobava estudiant una titulació relacionada amb la marina mercant, que no va exercir mai. S'ha dit i escrit que la manera de morir dels seus pares el va influir en el fet de comprometre's a difondre l'ensenyament de la natació per tots els mitjans possibles. Així, en Joaquim Morera, en la seva 'História de la natación española', ho recull com segueix:
"Enrique Granados, que llevaba en su sangre el sentido de la enseñanza y la difusión de la natación, debido a una tragedia familiar sufrida (por sus padres)... que hizo que su hijo jurara dedicarse a evitar tragedias así mediante la enseñanza de la natación a todo el mundo..."
Seguint la tònica dels temps, l'Enrique és, realment, un 'sportman' que practica amb suficiència atletisme - salt de perxa i de llargada-, esquí, tennis, motociclisme i, naturalment, natació i waterpolo. Ja al 1917 queda campió d'Espanya de Waterpolo amb el conjunt blau-groc del Barcelona, que dominarà l'especialitat durant uns anys (3).
En natació no destaca especialment, però en canvi el waterpolo el porta com jugador a dos Jocs Olímpics: Anvers 1920 i París 1924:
Anvers 1920. L'equip és format per: Manuel Armangué, Ramón Berdomás, Francesc Gibert, Lluís Gibert, Josep Fontanet, Enrique Granados, Alfonso Tusell y Antonio Vila-Coro. El torneig es disputa amb eliminatòries directes, superant a Itàlia en octaus de final per 2 a 1 - gràcies a que desprès d'un empat a 1 els italians renuncien a seguir jugant per el fred de l'aigua -; perdent a quarts amb l'equip que va ser campió olímpic, la Gran Bretanya, per 9 a 0; amb una mena de repesca contra Estats Units l'equip espanyol va perdre per 5 a 0, tancant així la seva participació
París 1924. L'equip és format per: Alfonso Tusell, A. Bretos, Enrique Granados, Francesc Gibert, Jaime Cruells, Jaime Fontanet, José María Puig, Juan Trigo, Lluís Gibert, Manuel Basté y Mariano Trigo.També amb eliminatòries directes, el sorteig va deixar l'equip espanyol exempt dels octaus de final, passant directament a quarts on va caure eliminat per l'equip de Suècia per 9 a 0
Equip de waterpolo d'Espanya als Jocs d'Anvers 1920. Granados és el tercer per l'esquerra dempeus. Darrera trobem amb barret i bigoti la figura del pioner Bernat Picornell Richier. Font: Arxiu fotogràfic CEC. Ft. Josep M. Co de Triola
A la ciutat belga en Granados entra en contacte amb el nedador hawaià dels Estats Units Duke Kahanamoku, campió olímpics en els 100 m lliures a Estocolm 1912 i Anvers 1920. El català comparteix entrenaments i intercanvi d'informació amb Kahanamoku, qui li instrueix en la tècnica del 'crawl' que practiquen els estatunidencs (4). Retornat a Casa, Granados es converteix en l'introductor del crol a Catalunya i a Espanya, iniciant abans de la seva retirada com a esportista, la seva faceta d'ensenyant i entrenador de natació.
L'entrenador
Com hem vist, és a partir de 1924 que comença la tasca d'ensenyant i entrenador. Ens consta que l'any 1927 ja exerceix formalment aquestes funcions al club de la seva vida, el C.N. Barcelona, encara que sigui de manera amateur. Això canvia ràpidament perquè a l'any següent rep l'encàrrec del club de fer-se responsable dels entrenaments de natació i waterpolo de manera professional; trenca així la llarga llista d'entrenadors d'altres països, habituals en el club degà, essent el primer entrenador professional conegut de la natació catalana i espanyola.
A finals dels anys trenta del segle XX a la piscina de l'Escullera, Enrique Granados dirigeix dues nedadores del C.N. Barcelona. Font: ANC, fons 1-5-N-1069. Ft. Gabriel Casas
Una mostra de la fília del nostre protagonista per la tasca d'entrenador la trobem en el fet que tot just casat amb la seva promesa, Maria Aumacellas Salayet (1910-1988) - destacada nedadora del Barcelona -, aprofita el viatge de noces per a presenciar 'in situ' els III Campionats d'Europa de Natació i Waterpolo de 1931, que tenen lloc a Paris. Atès que la federació espanyola no ha considerat enviar participants a aquesta competició, ells dos són els únics representants del país en l'esdeveniment. Combina d'aquesta manera Granados el gaudi amb l'obligació, que no és més que una altre devoció...
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 7 de setembre de 1931, amb el titular de l'entrevista feta pel waterpolista i periodista Jaume Cruells. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
A l'entrevista amb en Jaume Cruells Granados es lamenta del que considera una oportunitat perduda per l'equip espanyol de waterpolo que, a parer seu, podria haver assolit la medalla de bronze del torneig; tenint en compte la difícil situació que sofreix l'equip belga i en la seguretat que podien superar Txecoslovaquia i Austria.
L'any 1932, a rel d'algunes desavinences amb la directiva del club sumades al desig de millora, Granados fitxa per el 'Canoe Natación Club de Madrid', desplaçant-se amb la seva esposa a la ciutat 'del oso y el madroño'. L'equip castellà li ofereix un sou de 850 pts. mensuals, que es veuran incrementades gràcies a les facilitades donades per el Canoe per tal que pugui ampliar-les amb classes particulars i altres ingressos; com ara els publicitaris que la seva progressiva fama li aniran proporcionant.
El passi del millor entrenador espanyol a la natació castellana representa un abans i un desprès, que cal afegir a la progressiva aparició d'equipaments per a la natació a la ciutat madrilenya. Significativament aquell mateix any de 1932 s'inaugura una instal·lació com 'La Isla', situada en la llera del riu Manzanares (5), que per més de 20 anys serà un punt central en la natació castellana.
De l'impacte de Granados a Madrid en dona fe aquesta publicitat, una de les que utilitzaren la imatge del flamant entrenador per a la seva promoció. Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990
Aquest 'desprès' es tradueix molt ràpidament, en una extraordinària pujança de la natació del Canoe i de la zona centre en general. Morera, en l'obra abans citada, ho descriu així:
"Enrique Granados... recibió una oferta de Madrid para ir a entrenar al Canoe. Su presencia en la capital pronto se dejó sentir. Formóse un ambiente natatorio nunca conocido, y entre su dirección, la existencia de nuevas piscinas y el despertar de varios clubs... junto también con el traslado a Madrid de los nadadores (del Barcelona) Manolo Valdés... y Valeriano Ruiz Vilar, la natación castellana subió como la espuma"
Fruit d'aquesta progressió, en els XXVIII Campionats d'Espanya de natació, celebrats els 28 i 29 de juliol de 1934 a la piscina municipal de Montjuïc, es produeix per primera vegada el 'sorpasso' de la federació castellana, superant a la selecció catalana, la sempiterna campiona.
L'equip el formen els Manuel Valdés, César Garcia, Alfredo Pérez, Luis Cuñat, Angel Goméz, Antonio Flores, Luis Sandford, José M. Gardoqui, Felipe Paniagua i Carlos Piernavieja, que junt amb els saltadors José Pitarch i César Ponce de León superen per uns ajustats 176 punts a 171 als representants catalans (6).
Collage fet amb els rostres dels campions d'Espanya de natació de l'any 1934 a Barcelona. Tots ells del 'Canoe N.C'., menys Piernavieja que pertany al 'C.N. Atlético', de Madrid. Font: Llibre 'Una forma de Vida', de Juan Gil Sabio. RCNC, 1990
Convertir en un mite vivent per a l'esport de Madrid, Granados hi roman fins a la guerra incivil. Passada aquesta el trobem entrenant per un breu període - de 1940 a 1943 - al C.N. Barcelona, però el mateix 1943 torna a ser reclamat per el Canoe N.C., on lidera una nova època de domini de la natació castellana sobre les seleccions de Catalunya i de Canàries, que també s'havia afegit a la lluita per el primer lloc nacional. Així la selecció castellana, formada quasi íntegrament per nedadors del Canoe, recupera la seva hegemonia els cinc anys que van de 1943 a 1947; en el benentès que parlem sempre de la natació masculina, atès que en la femenina segueix dominant la selecció catalana.
És dona el cas que l'any 1950 circula per Barcelona el rumor insistent del possible retorn d'en Enrique Granados a Barcelona, encara que en aquesta ocasió no és per a entrenar al Barcelona, sinó a un nou club que aspira a consolidar-se en llocs capdavanters de la natació catalana i espanyola, com és el Club Natació Montjuïc. Un seu directiu incondicional, el doctor Gomis-Tizón, ha estat negociant aquest fitxatge en el cas que la família Granados decideixi instal·lar-se novament a la ciutat comtal, segons informa el prestigiós ex-atleta i periodista Luis Meléndez en 'El Mundo Deportivo'.
Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 1 d'octubre de 1950 amb la noticia condicional de l'hipotètic fitxatge de Granados per el C.N. Montjuïc. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Finalment, però, no es donaren les circumstàncies necessàries i el 29 de juliol de 1953, poc desprès de complir els cinquanta-sis anys, Enrique Granados Gal sofreix una angina de pit que posa punt final a la seva exitosa trajectòria. La commoció en els ambients esportius de Barcelona i Madrid és excepcional. Encara l'any 1959 se li tributa un homenatge en forma de descobriment d'una placa commemorativa a la piscina de la 'Casa de Campo' de Madrid. El seu deixeble esportiu, Juan Gil Sabio, en el llibre 'Una forma de vida II' - escrit conjuntament amb Felipe Sevillano Juan; RCNC, 2004 - descriu així la situació:
"El 29 de julio de 1953 fallece Enrique Granados, el 'Maestro' y la natación castellana en pleno lamenta la desaparición de quién logró situar a los nadadores madrileños y canoistas en los lugares más altos de las tablas de marcas nacionales. Se fué sin dejar relevo..."
A Barcelona, el periodista àulic i empresari esportiu, Carlos Pardo el rememora a la revista 'Destino', amb un sentit article que encapçala amb aquesta contundent entrada:
"Yo sé nadar porque me enseñó Enrique Granados, inolvidable entrenador del Club Natación Barcelona hace unos años, y en donde en compañia de Juan Trigo, otro gran profesor, desarrolló hace tiempo una campaña de proselitismo de la natación aun no superada...."
per a finalitzar dient:
"Entre las corcheras de las estrellas, descansa en paz, Enrique Granados." (7)
El periodista àulic Carlos Pardo dedica aquesta remembrança al traspassat Granados, en l'edició de la revista 'Destino' del dia 1 d'agost de 1953. A la foto el veiem amb els seus fills, Enrique i Jorge Granados Aumacellas. Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI
La mort del tècnic ha succeït poques setmanes abans dels XLIII Campionats d'Espanya de natació que s'han de celebrar a Tenerife. El nedador Carlos Piernavieja dona un pas endavant i es fa càrrec provisionalment dels entrenaments. Un cop passats els campionats, el Canoe confia la nova direcció tècnica en l'esposa del traspassat entrenador i ex-nedadora, Maria Aumacellas, 'Doña Maria' per els joves nedadors del club.
La família...
En iniciar-se com a entrenador amateur del Barcelona, l'any 1927, Granados fa la coneixença d'una jove nedadora del club, Maria Aumacellas. El nuviatge no triga a formalitzar-se i es converteix en matrimoni l'estiu de 1931, amb la famosa coda del viatge de nuvis... als Campionats d'Europa de Natació !...; això sí, a París.
Instal·lats a Madrid des de l'octubre de 1932, l'esposa de Granados seguirà competint al seu habitual nivell, ara amb fitxa del Canoe N.C., fins al naixement del seu primer fill, Enrique (1934-2018), al que ha de seguir en Jorge (1936-2020). Des de la seva maternitat la mare es dedica a la família, a la vegada que ajuda al seu marit amb tasques de suport a l'ensenyament de la natació.
Els fills, com no pot ésser de cap altre manera, s'inicien en la pràctica de la natació competitiva, en la qual destaca especialment el primogènit Enrique, que va aconseguir un bon nombre de campionats i rècords d'Espanya competint per el pel Canoe N.C. Va ser plusmarquista estatal en els 400 m i 1.500 m lliures, les seves especialitats, amb les que va arribar a tenir tres medalles de bronze als Jocs Mediterranis d'Alexandria 1951 i Barcelona 1955. Olímpic als Jocs de la XV Olimpíada d'Hèlsinki 1952, va integrar nombroses vegades l'equip espanyol en competicions internacionals.
El seu Germà, Jorge, va competir també els anys 50, encara que amb menys repercussió. Traslladat a Mallorca s'ha distingit, ja de gran, en les competicions màster de natació, en les quals ha assolit campionats i rècords d'Espanya dels seus respectius grups d'edat.
Pàgina de la revista madrilenya 'Estampa' de 26 de juny de 1936, amb part de l'entrevista al matrimoni Granados. El primogènit Enrique es sostingut a la fotografia per la campiona d'espatlla del Canoe, Marta González. Font: Hemerotaca BNE. Fts. SI
Abans de continuar la tasca del seu marit al front dels entrenaments de natació del Canoe N.C., Maria Aumacellas ja ha pres una iniciativa pionera a Madrid i a Espanya, com és la creació d'un grup del que la premsa anomena 'ballet acuático' o, com és el cas, 'natación artística'. Així a mitjans de 1951 impulsa al seu club un primer ballet que debuta fent una exhibició com a cloenda dels XLI Campionats d'Espanya de Natació d'estiu, disputats el mes de setembre a la piscina de la 'Casa de campo' de Madrid. En aquells primers anys els 'ballets' consisteixen, principalment, en la realització de figures geomètriques dibuixades sempre a la superfície de l'aigua, sovint encara sense música que en sincronitzi els moviments (8).
Retall de 'El Mundo Deportivo' del 30 de març de 1952, amb la noticia del que el periodista Vicenç Esquiroz anomena el primer 'ballet acuático español'. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
L'esposa i els hereus d'en Enrique Granados Gal seran dipositaris i hereus de la seva passió per el món de les activitats aquàtiques, a les quals ells també van dedicar gran part de les seves vides com a continuadors de la tasca del 'Maestro' Granados...
Josep Castellví
(1) Josep Maria Sert Badia (1874-1945) es fill d'una família de la burgesia tèxtil catalana. Desprès dels estudis inicials passà a la 'Escola d'Arts i Oficis' de la Llotja a Barcelona. L'obra de la seva vida va ser la decoració interior de la Catedral de Sant Pere de Vic, que l'ocupà des de les primeries del segle XX fins a poc abans de la seva mort. Amic íntim d'en Enrique Granados Campiña, maldà per tenir notícies certes del desafortunat final del seu amic, creuant França malgrat les dificultat de la Gran Guerra europea, en ple desenvolupament en el moment de l'incident del Sussex
(2) En l'excel·lent síntesi feta per l'equip del 'Arxiu Nacional de Catalunya' creiem que se'ls hi ha colat una petita errada, en afirmar que Enrique Granados Gal va ser president del C.N. Barcelona, essent així que això no ens consta que s'hagi produït mai. Si que és cert que Granados era poc menys que el 'amo' del club en les seves èpoques d'entrenador, però no va ostentar mai la presidència de l'entitat.
(3) Els primers Campionats d'Espanya de waterpolo, a partir de 1908, es nodrien sovint de diferents equips formats tots ells per jugadors del Club Natació Barcelona, de manera que el nom escollit era format per agrupacions de colors. L'equip 'Blau-groc' fou dominador d'alguns dels anys de finals de la segona dècada del segle XX.
(4) Duke Kahanamoku (1890-1968) es conegut per haver estat campió olímpic en els 100 m lliures dels Jocs d'Estocolm 1912 i Anvers 1920. A Paris 1924 va assolir la medalla de plata, en ser superat per en Johnny Weissmuller, el futur 'Tarzán'. L'encontre amb Enrique Granados a Anvers va facilitar que aquest pogués adquirir els coneixements del nou estil de 'crawl' que practicaven els nedadors estatunidencs. Granados va poder fer entrenaments conjunts amb Kahanamoku i en va aprendre les tècniques fonamentals de l'estil lliure i del 'crawl' d'espatlla, que també va incorporar en la seva tornada a Barcelona.
(5) La piscina de 'La Isla' era un complex privat extraordinari, assentat en una illa del riu Manzanares. El seu dissenyador va ser l'arquitecte Gutiérrez Soto, que va construir una edificació d'estil racionalista amb forma de barco que comprenia diferents equipaments esportius i socials, entre els quals una piscina coberta i una piscina descoberta. Fins a la seva desaparició l'any 1954 va ser seu dels entrenaments del Canoe N.C., que la tenia arrendada com a llogater de l'espai.
(6) Fins a 1933 les classificacions per equips es feien per clubs, de manera que el Barcelona n'era el tradicional guanyador de cadascuna de les edicions. Ja a la darrera del mateix 1933, celebrada a Madrid, el Canoe entrenat per Granados s'acosta perillosament al degà de la natació espanyola i la premsa madrilenya comença a fer 'bullir l'olla' amb la progressió evident de la natació castellana. La XLI edició dels campionats és la primera en que els equips no són de clubs, sinó que representen federacions regionals. És en aquesta ocasió que l'equip castellà s'imposa al de la selecció catalana en la classificació masculina. La femenina segueix dominada per les nedadores catalanes...
(7) L'innegable mestratge d'en Enrique Granados abasta al que ha de ser una altre institució en la natació catalana i espanyola, encara que sovint poc recordada. Es tracta d'en Jaume Solé Sanahuja, que provinent del la industria del tèxtil ingressa l'any 1930 al C.N. Barcelona en tasques de manteniment. A rel de l'incident d'un usuari a la piscina coberta, en Jaume és qui intervé per a salvar-lo. Assabentat del fet l'Enrique Granados s'interessa per en Jaume, a qui ensinistra i prepara per a ser ensenyant i entrenador de natació i waterpolo, feina que passarà a desenvolupar en Jaume Solé, convertint-se per mes de quaranta anys en un puntal en l'esdevenidor esportiu i social del club pioner de la natació catalana i espanyola.
(8) Els 'ballets aquàtics' s'introdueixen a Europa a rel de la pel·lícula 'Escuela de Sirenas', protagonitzada per Esther Williams. L'estiu de 1949 el C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc porten a Barcelona el primer equip d'aquest esport, de la ciutat francesa d'Estrasburg. Els anys de 1951 i 1952 es produeixen els primers intents d'introduir la nova disciplina esportiva a Madrid i a Barcelona, mitjançant Maria Aumacellas al Canoe N.C. i Esteve Amat i Jaume Solé al C.N. Barcelona, respectivament.
.jpg)
.%20www.melomanodigital.com.%20AI.jpeg)
.%20RCNC.%20Una%20Forma%20de%20Vida.%20J.%20Gil%20Sabio.%201990.jpg)
_page-0001.jpg)
_page-0001%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
