Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnet de Soci. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Carnet de Soci. Mostrar tots els missatges

Carnet de Soci. Josep Cercós Moya

12 de maig 2022

Els primers anys... nedador i waterpolista

En Josep Cercós Moya va ser un dels primers infantils que es van acostar a un Vicenç Esquiroz que, en funció d'entrenador, dirigia la preparació dels escassos primers nedadors, tots nois, del Club Natació Montjuïc, en aquell mes fundacional d'abril de 1944. Per tal de que ens expliqui els seus records d'aquells temps i d'altres aspectes de la seva vida de mes de vuitanta-sis anys, ens encaminem al carrer Nou de la Rambla, on en el número 143 va nàixer en Josep i on encara resideix a la casa materna aquest mes de juliol de 2019.

Vaig néixer l'any 1932 i al principi anava a les instal·lacions de la Plaça Reial, que es el primer record que tinc perquè en realitat com érem quatre infantils de seguida es van dedicar a nosaltres; perquè això dels 'nanos' que pujaven a fer cursets ja és desprès. Jo ja començava a nedar be, perquè clar tant el Boronat com l’Esquiroz... 'bueno', en realitat el que a mi em va ensenyar va ser el Boronat: a mi, a en Tauler i al Navas... en realitat es van dedicar als quatre infantils que nedàvem i de seguida ho vaig assimilar. 

1. Retall del primer 'Llibre de Socis' que es conserva al C.N. Montjuïc, on consta en Josep 
Cercós, inicialment amb el número 15, que posteriorment es corregeix al 16.
2. Carnet de Soci renovat als anys 60's d'en Josep Cercós Moya (*)
Font 1: Arxiu del CNM
Font 2: Arxiu JCE, fons Josep Cercós

A mi la natació m'agradava. Nedava be i me'n anava al port a banyar-me; de seguida vaig agafar l'estil i a nedar... eh!; al cap de poc temps van venir els campionats, que el primer que recordo va ser a Reus el mateix 1944: “Campeonatos de Cataluña de menores de 12 años”. Vam anar-hi i vaig quedar segon o tercer, que em sembla que tinc per aquí les medalles, i ja va començar la meva història nedant... jo era bracista, que no n'hi havia al club... bé, n'hi havia un que ja era grandot i que es devia dir: “el Pepe em fot pallissa, jo em retiro...” i vaig quedar jo com a bracista; desprès ja darrera meu va vindre el Pàez. A mi m'agradava molt participar i ja vaig començar a fer-ho en totes les proves en que em demanaven... no me'n saltava ni una... i si s'havien de fer salts per agafar punts, també els feia !. 

Relleu de 3x100 m estils cadets del C.N. Montjuïc, campió de Catalunya de 1948. 
A la Piscina municipal de Montjuïc. Dempeus Josep Cercós (braça), 
Teo Poch (crol). Ajupit Martinez Oliete (esquena).
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

Els meus primers entrenadors eren alguns del fundadors i veterans del club, com l'Esquiroz o el Boronat. I ells, ai ! pobrets..., feien el que podien. Que podies aprendre d'un senyor que tenia molt d'interès, però que les tècniques no les sabien gaire bé... cero, cero, que Deu em perdoni. Es nedava, sí, es nedava, però les tècniques res. A mi em deien: "haz mil metros de pies y mil metros de braza..." i s'ha acabat la història... no teníem tècnica, nedàvem com podíem... sí que de vegades et deien posa el braç així o aixà, però quina evolució podien tenir de la seva època dels anys 20 ?... que encara es nedava l'over, que jo els he vist nedant l'over encara.

A mi el que em va ensenyar més nedant es el Janos (Gergely). Jo seguia nedant la braça tot i que potser era millor en esquena... en esquena feia en 100 m. 1'24" eh ! . Però a mi em deien "Pepe, tienes que nadar el crol..." i jo el crol; "Pepe, tienes que nadar la espalda..." i jo l’esquena; "tienes que hacer el waterpolo..." i el 'Pepito' feia el waterpolo, o sigui era l'aprofitable. Era "el niño aprovechable" del club. El Janos ve cap a finals dels 50's i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia... 

Amb el Janos sí que ja fèiem series de 100 o sèries de 50... o per sota l'aigua a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casado del Mediterrani anàvem picats i que el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica mes... però era molt bo el Casado. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el Janos... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter...

A la piscina 'vella' de Montjuïc. En primer terme Casado, 
del Mediterrani i darrera seu Cercós, amb banyador clar. 
Els altres dos nedadors els tenim identificats
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

I va arribar un dia que em vaig dir que s'havia acabat la competició de natació i em vaig dedicar al waterpolo. En el waterpolo molt bé, molt bé... ens entrenava el Clemente. Jo era davanter, que em fotia nedant per sota de l'aigua i zuummm !... sortia davant del porter, cridava Lluiiisss i pim pam, gol !... es una jugada que em vaig inventar jo, ningú me la va ensenyar i el Clemente no me la va treure, que em deia: "Molt bé... el 'Pepito' ha marcado". Marcava molts gols, eh ! i no faltava mai, mai... amb en Brascó i en Lluis Puigdevall érem els puntals de l'equip... i no t'ho dic per donar-me importància, però es que era així... i 'bueno', també hi havia el Clemente que també jugava i bé, eh !... feia d'entrenador-jugador. En Brascó jugava d'avant-piquet, que en dèiem, i distribuïa molt bé el joc. 


Madrid, setembre de 1957. Quadrangular de natació amb els equips del Parque Móvil de 
Ministerios, de Madrid; C.N. Judizmendi, de Vitoria; Wassenportverein, alemany 
i el C.N. Montjuïc.A la foto l'equip del Montjuïc format per Brascó, Bonet, 
A. Medina, ___, Artigas, Gracia, Romero, Pitart i Cercós dempeus.
 Ajupits Páez, López, Ll. Puigdevall, Abadias, J. Carabí i Martí
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Agc. CIFRA

Era molt agressiu jugant jo, els tenia ben posats. eh !... era dur, perquè tu veies els defenses i sempre eren tipus forts, jo me'n recordo de l'Homs del Manresa que... ahh !, 200 quilos devia tenir - ho diu exagerant i mig rient -, allò era una 'mole'... m'agafava del trajo de bany o m'agafava dels collons, d'on sigui i com podia... però jo era molt agressiu, però amb bona fe. Això de tirar l'àrbitre a l'aigua i d'anar a cops i tot això, mai ho he fet. De vegades amb el Barceloneta, que els partits eren èpics, n'havien tirat algun àrbitre a l'aigua. Es que en aquests partits la grada de Montjuïc s'omplia. Els 'palcos' de l'esquerra eren del Barceloneta i els de la dreta nostres; perquè llavors entrenàvem el Barceloneta a l'esquerra, l'Atlètic al mig i nosaltres a la dreta...

Tot això va durar fins a l'any 58 o 59, crec, que em van donar la placa al 'Mèrit Esportiu' del club i ja ho vaig deixar... que per cert la placa me la va donar l'Esponellà, el Baró d'Esponellà. La placa no te tanta importància com la que jo li dono a la meva carrera al club, perquè jo m'hi vaig deixar la vida... em vaig deixar la vida i m'hi vaig dedicar amb molta força... amb tot el meu cor.

Entrevista amb en Josep Cercós publicada al butlletí del 
C.N. Montjuic, al número 33 del mes de maig de 1952
Font: Arxiu JCE

Del mecànic de cotxes al cantant melòdic...

Explicant-nos aquest vesant de la seva vida al Montjuïc hem pogut comprovar com aquest 'jove' de vuitanta-sis anys la reviu com si aquests temps tant estimats per ell estiguessin passant ara mateix . Per la nostra part recordem aquell fidel assidu a la platja del club, d'uns o dues generacions anteriors a la nostra, que lluïa un etern bronzejat natural, molt abans de l'aparició dels solàriums, i que sense abandonar mai el seu tarannà, amable i cordial amb tot-hom, no solia participar en els esports que practicaven altres habituals, com ara el ta-ka-tà o el frontó per tal de concentrar-se en la seva diària absorció de vitamina D.

Mentre desenvolupava la carrera esportiva, a casa seva també reclamaven d'en Josep la dedicació necessària en una llar modesta, com era la de la majoria de la gent del Poble Sec de l'època. Els seus pares, però, no pertanyien a la majoria obrera o menestral del barri. Tots dos eren actors i cantants de sarsuela, modalitat musical que a la primera meitat del segle XX ocupava un lloc preeminent entre els espectacles barcelonins, de manera que en estadístiques recollides els primers anys del segle sobre tots els espectacles que es feien a la ciutat de Barcelona la sarsuela va proporcionar fins a quasi 4.500 representacions anuals, amb un percentatge proper al 50% del total d'espectacles i entreteniments de la ciutat... 

Els meus pares havien sigut actors, cantants de sarsuela... que n'hi havia cinc teatres aquí al Paral·lel, cinc teatres... jo quasi que vaig néixer amb la sarsuela, em sabia totes les obres, tot el repertori complet... o sigui que a mi ja em venia de mena: tenia bona veu i m'agradava cantar Era l'època d'en Calduch, d'en Jorge Sepúlveda, d'en Guardiola i de tots aquests. Vaig intentar d'anar al conservatori del Liceu, però els estudis costaven molts diners... i com ho pago jo ?... no hi havia ajudes ni res. La meva mare ho va intentar, per mediació de persones vinculades a aquell ambient, però era mol exclusiu. Si no hagués sigut per els diners si que m'hagués agradat d'arribar a ser un “barítono atenorado” o un “tenor lírico”, però 'bueno'... es igual.

Total, que em vaig posar a treballar perquè tenia que ajudar als meus pares. Vaig entrar d'aprenent de mecànic, però no m'agradava gens fer de mecànic. El meu jefe era un català de l'aristocràcia catalana que tenia dos tallers molt grans i molt macos: un tal Farnòs Cuixart... fixa't si era català, català. De vegades em deia: "que vendràs el sábado ?" i jo: "no...ya sabe usted que tengo que cantar" que jo anava a cantar a sales com el Metropolitano, l'Apolo, el Bahia o al lloc que em demanaven... Una vegada que el vaig anar a veure, quan ja estava malaltet ell, em deia: "a ti no te gustaba, verdad, hacer de mecánico ?" i jo: "no, señor Farnòs... jo venia a trabajar y usted me hacia serrar, y yo me cansaba de serrar; usted me hacia lavar los aros y los pistones y ahi se terminaba todo" y em deia: "ya lo sé... ya lo sé !". 

Retall del diari 'La Vanguardiaa' del 18 de desembre de 1959, amb l'anunci del fi 
de festa per commemorar les 100 representacions de la revista 'A Medianoche', 
amb la participació d'en 'José Cercós del  Salón Metropol', 
junt amb d'altres coneguts artistes del moment.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A mi el bolero m'agradava molt. Vaig veure cantar al Lucho Gatica, que va venir a Barcelona... quina veu !. Va cantar al "Teatro Cómico", quan encara existia aquí al Paral·lel al costat del Condal. I es que el Paral·lel era d'una magnificència !!... però s'ha acabat, ara ja s'ha acabat.  L'ambient de la nit, no sabeu el que era... hi havia l'Apolo, hi havia l'Hora; els "Cafés Cantantes"... Els dissabtes i els diumenges era una passada, des del carrer Nou de la Rambla fins a casi la Plaça d'Espanya era tota una gentada... el cine Amèrica, el Mistral, l'Avenida. Però vosaltres ja no ho heu conegut tot això.

Per exemple, un dels primers llocs que vaig cantar va ser allà on desprès hi va haver el Regio, que hi havia el El Jardí del Bagdad que era de la Bella Dorita i el seu company Narciso Alberti, el pare del nedador del 'Natació' Barcelona... i aleshores a mi em van contractar per a cantar en aquest local que era a l'aire lliure i, segons com venia el vent, quan feien festivals a la piscina de Montjuïc em sentien cantar... arribava la veu fins allà dalt !... i em deien: “t'hem sentit cantant el 'Beguin the Beguine', Pepe...” (riu amb ganes)

A la vegada que ens va explicant com era aquell seu Paral·lel i les primers incursions en el món artístic, comença a sonar un disc que ens ha portat gravat als anys 80's i amb la veu d'en Cercós: “Granada, tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti...” i el Josep, emocionat, es trasllada a records de tardes i nits dels creuers del Carib. La cançó immortal del mexicà Agustín Lara li serveix per a continuar introduint-nos en el seu món d'artista...

Postal que recull alguns dels creuers de la 'Norwegian Caribean' en actiu els anys 70's 
i primers vuitanta, quan en Josep Cercós n'era el cantant de la seva orquestra 
Font: Pàgina web del Magazine 'Crucero Adicto'

... que ? no està malament eh ? i em van sortir contractes per anar-me'n a cantar a l'estranger i vaig pensar que aquí la natació no em dona res; ja hi he deixat la meva infantesa i la meva joventut que la he deixada aquí. Amb mota satisfacció, eh ! perquè han estat els millors anys de la meva vida, i mira que he tingut coses bones i situacions boníssimes, però com aquells anys res... preciós !. Em va donar salut, em va donar amics... 

... la música ens segueix servint de fons a la conversa i novament torna a sonar la veu d'en Pepe: “Andalucia, tierraa de fantasiaaa...”

... aquest es un disc que vaig gravar al barco, al mateix vaixell... en directe. El director es un gran músic que es viu encara, és tres anys mes gran que jo: vuitanta-nou... jo era el cantant de la seva orquestra. El director era de “Los Chavales de España” (**), la primera orquestra espanyola que va anar a Cuba i ja es va quedar allà perquè primer va vindre la revolució i desprès ell es va casar allà.  Les cançons són totes d'ell, menys Granada es clar. El creuer durava quinze dies i visitàvem tot el Carib, menys Cuba. 

Jo vaig ser cantant melòdic, de ball amb orquestra, i tinc molta satisfacció perquè feia ballar a la gent i portava un repertori maquíssim de tots els cantants que hi havia en aquells moments. Inclús les cançons de Frank Sinatra me les sabia de memòria en anglès, i les de l'Aznavour en francès també... encara tinc tots els discos en vinil de tot el repertori d'aquests cantants. Pensa que me'n vaig anar a Amèrica i hi vaig estar dos anys i mig fent creuers per el Carib amb la companyia aquesta de la Norwegian Company - ara Norwegian Cruise Line -, cap als anys setanta-i-pico o vuitanta. Jo soc baríton... sempre inclús de jove tenia tendència a aquesta veu i arribava al sol sostenido, hi arribava, eh !... 

... i per corroborar-ho la cançó acaba amb el sol sostingut d'en Cercós: “...tu tierra està llena de lindas mujeres de saangreee y de soooooll !!”. En acabar la cançó un somriure satisfet li omple la cara... 

... bueno, una faceta mes del Pepito, eh !. Vaig tindre problemes per la meva personalitat, per com jo em comportava i per com jo era, per el meu caràcter molt alegre i molt d'alló: "...si claro, tu eres cantante y la vida de la bohemia y todo eso..." i sí, es veritat... sí, però 'cuidado': sense ofendre... sabeu ?, hi havia una certa confusió de personalitat. Però bé, jo ho entenia perquè com jo era així, com ja us he dit no anava sempre amb les formes, ni amb les coses establertes, ni amb les regles socials, no !... jo anava a la meva i si sortia bé, sortia... i si no doncs a una altre cosa. 

Sengles retalls de 'La Vanguardia' dels anys 1960 i 1973, 
respectivament, anunciant l'actuació d'en Josep Cercós 
al 'Baile Metropolitano' i a la 'Sala Bahia' de Barcelona.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

El que m'entenia mes era l’Esquiroz, encara que el Boronat també però era una mica mes dur; però l’Esquiroz no, l’Esquiroz m’ajudava. Em va dir una vegada: "Pepe, ya has nadado ? i tal i cual..." estava ja malaltet..."te he querido siempre como si fueses mi hijo..." i això em va quedar a dins perquè ell no va tindre fills, no es va casar. I tinc una postal que jo li vaig enviar, no se si va ser des de Beirut o des de Siria, a Damasco, que ell em va contestar i em deia: "ya sabes que tu seràs siempre mi preferido y que te quiero como a un hijo..." que tinc la postal guardada i un dia te l'ensenyaré.

A les acaballes de la conversa en Josep ens ha retornat als 'escenaris' del Club Natació Montjuïc, parlant-nos del bar de Can Feliu, un dels llocs determinants en la fundació del club i on també s'hi estatjava el cor de 'Lo Desarrollo'; o del  Gimnàs del carrer dels Tres Llits, cantonada amb la Plaça Reial, on ell va fer el seu aprenentatge de la natació, encara que fos en sec naturalment, a mes de rebre classes de gimnàstica sueca, com es coneixia en el seu moment (***).

De la seva passió per l'esport de la natació en resta la dedicació a l'entrenament quasi bé diari i la seva participació en totes les competicions per a 'Màsters' organitzades per clubs i federacions. Amb la parada obligada per la pandèmia, aquest anys de 2022 ha reprès les seves activitats batent sengles rècords d'Espanya per a +90 anys - que ara ja els ha assolit - en els 50 m lliures,  aquest gener passat, i en els 50 braça, aconseguit fa pocs dies en el 'Open Aquamasters'  organitzat per el C.N. Sant Andreu.


Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Cal tenir present que aquest primer 'Llibre de Socis' conservat a l'arxiu del C.N. Montjuïc és datat a 30 de setembre de 1957 i es, per tant, una transcripció dels documents originals, no conservats. En relació al carnet de soci d'en Josep Cercós es tracta clarament d'una renovació de l'original feta ja als anys seixantes, com es dedueix del fet que aquests documents canviaven dècada a dècada la tercera xifra: 194_, 195_ o, com és el cas, 196_, on s'ha sobre-escrit el 44.

(**) Les primeres dècades del segle XX proliferaren les orquestres privades que acompanyaven cantants melòdics, de jazz o de qualsevol altre estil musical. La de 'Los Chavales de España' va ser fundada l'any 1940 per un seguit de joves de Barcelona i els seus voltants. L'any 1948 comencen a fer 'Las Américas' debutant al 'Tropicana' de la ciutat de L'Havana, a Cuba, i inicien el seu periple pel el nou continent. El director musical dels creuers de la 'Norwegian Caribean', on en Josep Cercós hi va estar contractat per mes de tres anys, provenia, sens dubte, d'aquesta agrupació.

(***) Aquest record d'en Josep Cercós no correspon al Club Natació Montjuïc, sinó al Club Esportiu Mediterrani, que va gaudir d'aquest primer pis del n. 3 del carrer dels Tres Llits, a la cantonada amb la Plaça Reial, durant alguns anys previs al seu trasllat al 'Vapor Vell' del carrer Galileu. El que demostra que en Josep Cercós, tot i no ser-ne fundador, prové indirectament del Mediterrani tot i que ell no recorda que en fos soci, sinó només un usuari del gimnàs.

Carnet de Soci. Mary Bernet... la competitivitat.

6 de des. 2021

Introducció

La nadadora Mary Bernet, nascuda a Barcelona l'any de 1921, podria merèixer tant un 'Carnet de Soci' com un 'Identitats', atès que dels seus setze anys de carrera esportiva només els dos anys i mig darrers els realitzà com a nedadora del Club Natació Montjuïc. Hem optat, però, per dedicar-li aquest format del nostre bloc perquè es dona el cas que ella fou la primera nedadora que competí defensant els colors blanc-i-verds. El fet es que s'incorpora al Montjuïc a finals de l'any 1944 i es mantingué en actiu fins a mitjans de l'any 1947; precisament en el moment en que la secció femenina del club arrenca, ara sí, amb les Montserrat i Carme Ramos, Maria Regué, Nuria Carmany i d'altres joves nedadores

Primers anys, 1931 a 1937

En el decurs del 'II Festival Infantil', organitzat el 25 de juliol de 1931 per el C.N. Athlètic, tingué lloc el debut d'una jove Mary Bernet, que guanyà la prova dels 25 m. lliures. En Jaume Cruells, redactor de natació a 'El Mundo Deportivo', n'escriu:

"La señorita Mary Bernet, de 10 años, ganó la prueba de 25 m. libres nadando un crawl eficaz y haciendo alarde de condiciones susceptibles a efectuar pruebas de mayor 'envergadura' "

I no s'equivocava el 'Zamora' del waterpolo tenint en compte que ja a l'any següent la Bernet es proclamà campiona de Catalunya infantil dels 400 m. lliures a la piscina de Montjuïc. Aquest títol el revalidarà l'any següent a la piscina de Martorell i encara el 1934 a la piscina del Reus Ploms, on també assolirà el primer lloc en els 50 i 100 m. lliures i en els 100 m. esquena, revelant-se ja com una autèntica i precoç figura del Club Natació Athlètic i de la natació catalana.

En aquest mateix any de 1934 debutarà als Campionats d'Espanya que tindran lloc a la piscina de Montjuïc, coincidint en l'any en que la tradicional hegemonia de la la natació catalana pateix una primera derrota davant de l'impuls que va adquirint la natació de Castella, encara que les noies representants de Catalunya mantenen el seu tradicional primer lloc.

En aquests inicis de la seva carrera destaquen dos fets que l'acompanyaran al llarg de tot el seu recorregut esportiu:

  • Sempre serà entrenada, única i exclusivament, per la seva pròpia mare que serà a la vegada entrenadora, representant, assistent i, quan es necessari, massatgista.
  • Front a l'estil depurat d'altres nedadores de l'època, el seu desenvolupament a l'aigua es caracteritzarà més per la competitivitat i l'estil elèctric - el nervi - de les seves braçades. Resumint aquesta característica el diari 'El Momento' de Gandia en dirà que "...tuvo una buena actuación en la que brilló mas su enorme entusiasmo y voluntad que su buen estilo."

A l'any de 1935 batrà els rècords absoluts d'Espanya dels 200 i 400 m. esquena, superant les anteriors marques de la Carme Soriano i la Marta González, del 'Natació' Barcelona i Canoe respectivament, confirmant la que serà la seva gran especialitat en els propers anys.

Retall del diari 'La Humanitat' del 19 de juliol de 1935.
Font: Hemeroteca ARCA

A les acaballes de la temporada es produirà el seu primer canvi de club, fet que serà repetit fins a quatre vegades al llarg de la seva carrera: en Juan Antonio Sierra ens ho explica així:

"La temporada 1935 es tanca amb un episodi encara mes lamentable: Mary Bernet, més ben dit, la seva mare, que és qui la 'porta', flirteja descaradament amb altres clubs tot provocant el trencament amb l'Atlètic..." (*)

El seu destí serà el Barceloneta Amateur Club, el BAC, on s'hi mantindrà fins a mitjans de l'any 1937, ben entrada la guerra civil en un període en que l'activitat de la natació catalana es trobarà sota mínims.

Retall de la revista humorística 'Xut!' del 31 de desembre de 1935. 
El reporter 'Suc de Pop' informa dels resultats de la Copa Nadal.
Font: Hemeroteca ARCA

En el retall que hem adjuntat en 'Suc de Pop', sens dubte un esportista del 'Natació' Barcelona, suca pa en la rivalitat entre na Mary Bernet i les nedadores del club degà. Especialment acusada aquesta rivalitat amb les germanes Soriano, Carme i Enriqueta. En el pla nacional espanyol la rival més assenyalada en la especialitat d'esquena serà la ja esmentada Marta González, del Canoe de Madrid.

D'altra banda, la Mary va gaudir sempre d'un accentuat esperit competitiu que la feia també ser combativa i reivindicativa amb les estructures esportives del seu esport, com alguna vegada havia mostrat en escrits seus:

Cuando un nadador se ha encontrado en un club pobre y por lo tanto falto de piscina, se ha visto obligado a dejar la natación. Solamente cuando uno ha logrado destacarse en algo, batallando constantemente con todos los obstáculos que se le han puesto, entonces es cuando un tiempo antes de algún festival oficial se le permite entrenarse en la piscina del Club Natación Barcelona bajo el control de la Federacion (Catalana de Natación)... La disciplina no sólo hay que exigirla a los nadadores, sino que antes que ellos han de tenerla los federativos, dirigentes y entrenadores... (**)

(05/11/1936)

De la plenitud a la retirada, 1939 a 1947

Des de finals de l'any de 1936 l'activitat de la natació catalana ha estat restringida a ben poques competicions, sempre relacionades amb festivals de suport als combatents al front. Una vegada finalitzada la guerra la represa es lenta, i si bé els Campionats de Catalunya ja s'organitzen el mateix 1939, els d'Espanya hauran d'esperar-se a l'any 1940, quan a la ciutat de Vigo tindran lloc els primers de després de la contesa. Des del mateix any de 1939 trobem a la Mary Bernet enrolada en les files del Club Natació Barcelona, en el seu segon canvi de club.

En aquest context d'una certa atonia de la natació catalana i espanyola es on na Mary Bernet assolirà els seus millors anys i, a base del seu compromís amb el sacrifici i l'entrenament, es convertirà en el referent femení d'aquest esport. En Joaquim Morera, parlant de l'any 1943, ho explica d'aquesta manera:

"La temporada se ha iniciado con rècords de España de Mary Bernet en 400 y 200 metros espalda. Dicha nadadora, que ya apuntaba como infantil antes de la guerra, y que perteneció a varios clubs, pues no se encontraba bien en un mismo sitio, fue la figura de estos años de posguerra." (***)

Refermant l'anterior comentari, el mateix Morera debutarà com a cronista a les pàgines de 'El Mundo Deportivo' tot glosant l'historial del record dels 400 m. esquena, a rel de les noves marques de la Bernet:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 16 d'abril de 1943, amb 
el primer comentari d'en Joaquim Morera en aquest mitjà.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Amb la seva actuació, disciplinada i entregada, la Mary Bernet va ser protagonista d'aquests anys del món de la natació, amb la sensació sempre de ser tractada com una figura de segona línia per la seva condició de dona nedadora, atès que l'atenció prioritària dels mitjans informatius s'orientava quasi sempre a les gestes dels nedadors homes i del waterpolo, encara exclusivament masculí. En els seus escrits la Bernet es referia sovint a aquesta situació.

Un éxito sin precedentes han alcanzado estos Campeonatos Nacionales de Natación de la Sección Femenina de F.E.T. y de las J.O.N.S que se han celebrado en Madrid del 16 al 18 del corriente (octubre de 1942)... Así este año hemos visto desfilar por la piscina de La Isla camaradas de Málaga, Asturias, Vizcaya, León, Murcia, etc... provincias que nunca han asistido a unos campeonatos femeninos y estas muchachas no sólo no disponen de preparadores técnicos que les pulan el estilo y las dirijan en sus diarios entrenos, sino que ni tan sólo disponen de piscinas adecuadas para una preparación consciente como la que es necesaria para asistir a una competición nacional. Así estas nuevas campeonas entrenadas en el mar, en los puertos, en rios e incluso en charcas para regadio se han presentado y han luchado en plan de igualdad con provincias como Barcelona y Madrid...

(22/10/1942)

El deportista íntegro se vence a sí mismo y continua la lucha; el que se acerca al deporte tan sólo como un pasatiempo o en busca de un exhibicionismo publicitario lo abandona antes de verse suplantado por los que sacrifican un mayor entusiasmo.

Muchos casos de estos hemos visto este año (de 1942) en nuestra natación, aparición de nuevas figuras que, otras que se derrumban y antiguos campeones que luchan por conservar sus títulos.

No vamos a ocuparnos de la natación masculina, sobradamente comentada y ensalzada. Dedicaremos la atención a la constáncia natatoria de las nadadoras a cuya concurrencia a los festivales debería darse mayor importancia por cuanto siempre representa un mayor esfuerzo y sacrificio por parte de las mujeres el concurrir a los mismos.

(06/01/1943)

A la taula que acompanya aquestes línies es pot apreciar l'abast del lideratge que exercí Mary Bernet en la natació catalana i espanyola aquests anys de postguerra. D'altre banda aquest domini anava acompanyat sovint de rumors de retirada que, sortosament, acabaven essent desmentits. El que si va ser cert es el seu tercer canvi de club, produït en el mes de setembre de 1943, que aquest cop va afavorir al Club Natació Catalunya que ja disposava de la piscina de la Travessera de Gràcia, propietat de l'empresa 'Baños Populares de Barcelona'. 

Aquesta estada al club gracienc no va anar gaire més enllà d'un any. Problemes amb el quadre tècnic del Catalunya van fer que ja a l'estiu de 1944 Mary Bernet nadès com a independent unes vegades i d'altres sota el paraigües de 'Educación y Descanso'. Representant a Catalunya en els Campionats d'Espanya celebrats a Madrid entre el 13 i el 16 de setembre, a la piscina de 'La Isla', fou determinant per a què la natació femenina catalana mantingués el primer lloc a la classificació per equips. En Joaquin Morera ho reflexa de la manera següent:

"... gracias a Mary... pudo Cataluña mantenerse una vez mas imbatida en el certament nacional..."

Considerada la millor nedadora del 1944, a les acaballes de l'any tornen els rumors de retirada, alternats amb els del seu retorn al 'Natació' Barcelona. Però serà el Club Natació Montjuïc qui la incorporarà com a única nedadora de l'entitat en aquells moments, en la que seria la seva darrera singladura en la pràctica esportiva de la natació.

A finals d'aquest mateix 1944 participà a la Copa Nadal, de la que en resultaria guanyadora, representant al club del Poble Sec; aquest triomf el repetiria l'any següent.  Els anys a venir seran de poques aparicions de la Bernet en les competicions importants. Als Campionats d'Espanya de l'any 1945 no hi podrà participar a causa d'una inoportuna lesió a la ma. Participarà, no obstant, en travessies o jornades de la natació, com ara la Travessia del Port a la 'Setmana de la Natació' organitzada per la Federació Catalana de Natació (****). Una vegada mes apareix el fantasma de la retirada, formalitzada aquest cop en entrevista publicada a la revista 'Vida Deportiva':

Retall de 'Vida Deportiva' del 17 de juliol de 1945 anunciant la
retirada de na Mary Bernet per a final de temporada
Font: Hemeroteca ARCA

L'anunciada retirada, però, no es produirà en aquest moment i la Bernet continuarà nedant encara fins a mitjans de l'any 1947, sempre en competicions socials del Montjuïc o en altres de caire menor; el que comportà que la dedicació als entrenaments de la nedadora blanc-i-verda fos discontinua. 

El butlletí del club li dedicarà una portada amb motiu de la seva retirada finalment definitiva, acompanyada de la sol·licitud d'un reconeixement oficial del món de la natació catalana o espanyola que, de fet, no arribaran.

Portada i editorial del butlletí n. 6 del C.N.  Montjuïc, 
corresponent als mesos de juliol i agost de l'any de 1947
Font: Arxiu JCE

Com a reflex de l'impacte de na Mary Bernet en la natació femenina del Montjuïc hem de senyalar que fins a passats mes de 12 anys molts dels rècords socials que va establir encara es mantenien vigents. Hauria d'arribar la generació de nedadores que varen guanyar per primera vegada al C.N. Barcelona en els Campionats de Catalunya del 1961 per a què la primera nedadora del Montjuïc perdés aquestes posicions a la taula de rècords del seu darrer club.

Rècords femenins del Club Natació Montjuïc a 31 de desembre de 1957

Font: Elaboració pròpia

Josep Castellví

(*) Extret del llibre '90 anys d'història del Club Atlètic-Barceloneta (1913-2003)' d'en Juan Antonio Sierra Puerto, amb la col·laboració d'en Manuel Domènech Bonet. Publicat per el C.N. Atlètic Barceloneta, Pàg. 59. Barcelona, 2003.

(**) Volem fer sentir la veu de la Mary Bernet en aquest seu 'Carnet de Soci'. Amb aquesta finalitat hem optat per incorporar, amb lletra mes gran i ressaltada en negreta, frases extretes de la seva faceta de cronista ocasional a la premsa esportiva de l'època, generalment a les pàgines de 'El Mundo Deportivo'. Sota de cada paràgraf transcrit hi consta la data en que va ser publicat.

(***) Reproduït del llibre 'Historia de la Natación Española' d'en Joaquim Morera Pujals. Editat per 'Publicaciones del Comité Olímpico Español'. Segona edició, Pàg. 71. Madrid, 1965

(****) Res a veure amb la tradicional Travessia del Port organitzada per el Club Natació Atlètic des del 1'any de 1926. Aquesta mal anomenada Travessia del Port feia un recorregut de poc mes de 500 metres, des de l'anomenat Moll Nou fins al Portal de la Pau.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic