Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".

Carnet de Soci. Vicenç Siré Pérez, la fidelitat...

A mitjans del mes de gener de 2020 ens encaminarem cap al domicili d'en Vicenç Siré Pérez, qui en el seu temps va ser jugador internacional i capità de l'equip de waterpolo del Club Natació Montjuïc. La seva incursió al món del waterpolo va ser breu - especialment comparada amb la longevitat dels jugadors actuals - però molt intensa, formant part de la generació de jugadors que des de la segona divisió catalana van assolir el primer Campionat d'Espanya de waterpolo de l'entitat, tot desbancant per primera vegada al sempitern guanyador del campionat, el degà Club Natació Barcelona.

El meu nom és  Vicenç Siré Pérez, nascut a Barcelona el 30 de maig de 1948. Com tanta gent del Montjuïc d'aquells anys. vaig aprendre a nedar en els cursets que el club feia a la piscina 'vella', dirigits per en Boronat. Ma mare em va insistir molt en que havia d'aprendre a nedar... crec que devia ser l'any 1960, el mateix any que el va fer el Cisco (Mas); em vaig apuntar que no sabia nedar gens i vaig acabar en el grup que li dèiem dels 50 metres.

Tot i no tenir el seu 'puro' entre les dents, en Joan Boronat, 'Janot', resulta perfectament 
identificable. A la dreta un nen s'emporta la ma a la boca... és en Rogelio Valdès, 
de la saga dels Valdés, nedadors del Club Natació Montjuïc als anys seixanta. 
Font: Arxiu CNM. Ft. Fotocolor

Jo tindria 12 o 13 anys, que no ho recordo bé. El que sí que recordo és que vaig fer el curset només un any, i que en  acabar-se vam fer una competició de 50 metres on vam haver de nedar a la sèrie 'bona' amb el Cisco Mas, que va guanyar, i jo vaig quedar segon... i a partir d'aquí va parlar amb nosaltres l'Alberto Medina, que volia que anéssim a entrenar, ens va semblar bé i endavant... comencem a entrenar i ja hi som !.  Abans d'entrenar amb el Medina, però, vaig tindre un temps un entrenador que es deia, com es deia ?... sí,  Martínez... Pedro Martínez Carrión, si no recordo malament, que a més era fotògraf, i com que l'empresa en que vaig començar a treballar era relacionada amb el món de la fotografia, teníem una relació especial degut a la meva feina.

Com deia, poc temps desprès ja vaig començar a treballar, ho vaig fer just en tenir 14 anys, i al final el que feia era entrenar els migdies. Recordo que anava allà a la piscina aquella (de la Ronda) dels banys públics i el Medina tenia l'atenció d'esperar-me; que jo li estic molt agraït perquè ell s'estava fins que jo arribés, que pràcticament entrenava sol... hi  anava gairebé a les dues i me'l trobava allà esperant-me, entrenava i me'n anava a casa per a dinar alguna cosa, i cap a treballar una altra cop. Alguna vegada pot ser que també pogués anar al vespre, però no masses cops. I em vam començar a sortir una miqueta bé les coses i vaig poder fer alguna competició de natació, però va ser una etapa molt breu, nedava els 100 i 200 metres lliures... i poca cosa més. 

Nedadors juvenils del club, a la piscina 'vella' els primers anys 
seixanta: E. Costa, J. Murio, E. García i V. Siré.
Font: Arxiu JCE, fons família Segura. Ft. P. Martínez Carrión

Quasi que el que més recordo de la natació va ser alguna de les travessies que vaig fer, que les associo amb el fet de viatjar tots junts per anar a Banyoles, a Olot... o a on fos. Per gent com nosaltres i en aquells anys, fer viatges no era una cosa tant fàcil; de manera que a més de competir, amb les sortides... generalment amb autocars del club, ens divertíem i fèiem colla...

De fet en vaig guanyar alguna de travessia. En recordo dues, la de Badalona i desprès la de Blanes... però aquesta la vaig vaig guanyar de xurro, perquè hi havia nedadors molt més bons que jo, com ara el Corell i altre tios bons, no ?. Però recordo que feia molt mal temps i hi havia molt mala mar. I per lo que sigui, tots els que anaven davant meu es van confondre... i se'n van anar cap a alta mar, com si anessin a Mallorca, oi ?... i jo vaig seguir en línia recta; el cas es que havíem d'anar fins a una barca, on giràvem i havíem de tornar, no ?. I quan arribo a la barca que em diuen "vinga !, xaval, que vas primer!"... així va ser que vaig tornar, i vaig guanyar la travessia, però va ser un xurro com una casa de pagès

A la travessia del Port (de Barcelona) hi vaig quedar el deu o l'onze algun dels cops. També me'n recordo d'una que era en un riu, que feia un fred que pelava... on era ?; ah !, sí... a Olot; la Tossols - Basil, crec que es deia. Una de les més boniques de cada any era la de Banyoles, que hi anàvem amb quasi tota la gent del club, a més de molts pares i directius... era com la festa social de finals de temporada. 

A mi em passa que així com del tema dels campionats (de natació) no en tinc gaires records... a part d'algun relleu i alguna prova 'suelta', però molt pocs, en canvi de les travessies si que me'n recordo més. La veritat és que entre que entrenava poc i no era dels més destacats nedant, de seguida em vaig orientar cap al waterpolo... i així em vaig començar a animar; és un joc d'equip, no ?, que sempre... m'ha semblat molt més divertit que la lluita contra un crono, que a mi em cansava. Els primers passos en el polo també van ser amb el mateix Alberto... i des de llavors ja em va agafar el 'gusanillo' del waterpolo.

La natació ja havia atrapat al jove Vicenç, però entre les dificultats per a entrenar i que poder va començar una mica gran, les marques costaven de sortir. De seguida que va conèixer el món del waterpolo va entendre que tal vegada aquell era el seu camí, i s'hi va entregar amb cos i ànima... 

Crec recordar que a l'hivern els entrenaments del polo els fèiem a la Ronda... és a dir, que quasi no podíem fer massa res... quatre passis a la part fonda i poca cosa més, perquè no donava la piscina.  A l'estiu sí.. que anàvem a la 'vella' de Montjuïc, a la 'muni'... que ho recordo com uns temps molt guapos, no ?... amb el Ramos perseguint-nos perquè ens dutxéssim: "a la dutxeé !!...". Jo encara podia anar a entrenar els migdies, perquè estava a l'oficina, que no vaig començar a sortir al carrer de comercial fins que tenia 19 o 20 anys. L'horari era de les nou a la una i mitja, i de quatre a set i mitja; com que no podia sortir abans de l'hora anava corrents a agafar el tramvia o l'autobús fins al Paral•lel, on pujava amb el funicular de Montjuïc... entrenava, no sé si fèiem 2.000 metres o 3.000 metres, el que fos; tornava a casa, ma mare ja m'havia preparat el dinar, el tenia quasi bé mastegat i tot, la pobre !... i vinga, a dinar d'una revolada i a correcuita cap a la feina... era allò d'aprofitar els minuts com fossin, i al vespre altra vegada a entrenar.

Al poc temps ja va vindre a entrenar-nos en Brascó, i em sembla que anàvem un cop a la setmana a fer un partidet a la piscina del Poblenou, que era la primera coberta de Barcelona... encara que poc desprès ja es va obrir la nostre de Folch i Torres... i recordo amb molt carinyo aquests començaments, com vam ajuntar-nos tots amb la mateixa idea de tirar endavant el polo, i a més amb les ganes que hi vam posar...

Just quan començàvem a entrenar en serio a la piscina de Folch i Torres vam fer dues sortides ... crec que el 1966 i 1967, per participar fora de concurs a una fase dels Campionats d'Espanya de waterpolo. El primer viatge que vam fer va ser Saragossa, que hi vam anar l'equip amb una barreja de veterans i dels 'novatos' que feia poc que jugàvem... això ho recordo amb molta simpatia, perquè va ser a més el primer viatge llarg com a equip de polo, no ?. Venia de porter l'Andreu Gràcia, que feia anys que no jugava, per substituir en Roselló, que no va poder venir per la seva feina... el Gràcia imposava molt amb aquell important cos que tenia... com els contrincants eren més inexperts que nosaltres, l'Andreu els cridava "nano, passa'm la pilota..." i algun d'ells s'atabalava i li passava !...

En aquell viatge en Brascó encara jugava i per cert que m'havia sortit un gra infectat al genoll i el 'Pepito' em va haver d'acompanyar a una farmàcia i li diu al farmacèutic "escolta, el nano té això, a veure si li podeu donar alguna cosa perquè pugui jugar..." i el dependent que diu  "passa a dintre". I recordo que, sense més paraules, va agafar una fulla d'afaitar i m'hi va obrir a lo 'bestia' una creu i vinga a sortir pus... sense anestèsia ni conyes i "au, ja pots anar a jugar, que el cloro ja t'ho desinfectarà".

L'any següent anem a València, el 'Pepito' ja no jugava i ja teníem el Medina de porter... de fet ja és quasi l'equip que està jugant normal aquells primers anys de piscina coberta, amb el Miquel (Escolies), l'Antoni (Pitart) de veterans i nosaltres... i entren per primer cop el Pons i el Comas, amb algun altre debutant; ja comença a ser l'equip que va cap al campionat del 72 (1), diguem...

En els dos casos anem com a complement de la competició, sense comptar per la classificació final. Això eren fases prèvies, i servien per dir quins dels equips de fora de Catalunya entraven a la fase final del Campionat d'Espanya. Nosaltres no anàvem a la final perquè no estàvem entre els sis primers equips catalans, però ens convidaven  a una fase d'aquestes per poder competir amb equips com el 'Helios' de Saragossa, el 'Caballa' de Ceuta, el 'Ferca' de València, el 'Parque Móvil' de Madrid i altres que no recordo.

Equip que es desplaçà a Valencia l'any 1967 per a la fase prèvia de Campionat 
d'Espanya. De dalt a baix: Brascó (E), Pitart, Medina, Segura, Sánchez, Siré, 
Costa, Escolies, Castellví, Puigdevall. Pelegrí, L. Jorge, Comas i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Amb l'estrena de la piscina coberta municipal de Folch i Torres, cedida en usdefruit al Montjuïc l'octubre de 1966, podem dir que s'inicia el llarg recorregut que ha de portar el waterpolo blanc-i-verd des de la segona divisió catalana fins als primers llocs del polo català i espanyol, en Vicenç en serà una figura fonamental fins al punt de convertir-se en el gran capità de l'equip en els seus darrers temps en actiu...

Em sembla recordar que el mateix 1967 ja vam entrar a la primera divisió del Campionat de Catalunya, que s'havia ampliat a deu equips, oi ?... i d'aquesta manera vam començar el camí cap a les primeres posicions del waterpolo català. No se si va ser el 70 o el 71 que ja ens vam classificar per a jugar la Lliga Nacional, que venia desprès del campionat català, els mesos de gener fins a març, em sembla...

D'aquells anys en el club recordo algunes anècdotes. Per exemple la d'un dia jugant a la Sant Jordi, contra el Terrassa, que em va tocar marcar a un dels Cardellach, que jo li tenia un bon afecte, com amb el Meya o el Guardia. El cas va ser que el tio em va enganxar de les cames per intentar donar-me la volta, i jo li vaig fotre ma al 'paquet'... com per dir-li "ves en compte, que sabem de que va el tema...", però no recordo haver-l'hi apretat fort; va coincidir que l'havien operat de la fimosi, que jo no no n'era conscient, i li va sortir un crit esgarrifós !!... tota la piscina paralitzada, amb el públic espantat... el van haver de treure de l'aigua per atendre'l a fora, però va quedar en una anècdota sense més, i vam seguir sent bons amics...

L'altre que tinc gravada va passar al primer Campionat d'Espanya que vam jugar, l'any que ja ens havíem classificat també per a la Lliga. El club ho va organitzar a Folch i Torres. Lluitàvem amb el Barceloneta en el partit per al segon i tercer lloc. A ells els hi faltava en Lolo Ibern, crec que perquè estava amb uns tràmits de la 'mili'. El cas és que anàvem guanyant-los per un o dos gols... quan de sobte veiem que arriba corrent per la grada cap a canviar-se el Lolo, que s'incorpora a la tercera part i els del 'bacallà' ens acaben guanyant... va ser una qüestió purament psicològica, però ens vam ensorrar; resumint, que vam quedar tercers...

Equip del C.N. Montjuïc al Campionat d'Espanya de waterpolo de l'any 1970,
a Folch i Torres. Dempeus: Sánchez, Grau, Puigdevall, Segura, Medina, 
i Sans. Ajupits: Monzó, Comas, Garcia, Siré i Castellví
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Abans d'això, no sé si va ser el 68 o el 69, vam fer un viatge a Alemanya, amb els nedadors i l'equip de polo, que vam anar a Heilbronn, Frankfurt i alguna altre ciutat... abans havíem passat per Sète, a la costa de França, perquè hi havia molta relació amb el seu equip de polo, i quasi sempre que fèiem un viatge a l'estranger hi passàvem. Algun dels primers partits els havíem jugat a la ria del port, abans que tinguessin la piscina... 

Me'n recordo bé d'aquesta sortida perquè jo vaig haver de tornar amb tren, tot sol; i és que mentre jugava a waterpolo no vaig poder fer vacances, perquè els dies que em tocaven de la feina els anava combinant, agafava 3 dies per aquí, 3 dies per allà, per anar a una o altre competició o viatge del polo. I com que se m'acabaven les vacances vaig agafar un tren, no sé des de on d'Alemanya, que em vaig pegar una pallissa de 24 hores per tal de poder ser a l'empresa el dia que em corresponia.

Per terres alemanys l'any 1968. En Vicenç Siré porta la veu 
cantant, acompanyat dels Castellví, Sánchez i Costa.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

El bon desenvolupament de les seves habilitat waterpolístiques, va portar a en Siré a ser convocat per entrenar amb la selecció espanyola, que dirigia des de 1965 en Bandy Zolyomy en la seva segona etapa a Espanya. De resultes d'aquest fet, els anys 1968 i 1969 va ser convocat per a formar part de l'equip de la selecció en les diferents categories de juniors, equip B i equip A, essent així el primer waterpolista del club en arribar a la màxima categoria internacional (2)...

Per aquells mateixos anys de finals del seixanta en Bandy Zolyomy va fer una preselecció (per l'equip d'Espanya) que ens va incloure a alguns jugadors del club, i entre ells a mi mateix. Crec recordar que vaig debutar en un torneig d'equips A i B amb Itàlia, a la Sant Jordi... i unes setmanes més tard vaig jugar amb els juniors; primer contra Rumania, també a Sant Jordi, i desprès vam anar a Anglaterra, a jugar contra l'equip de la Gran Bretanya.

Tinc un bon record del Bandy. Em queda la imatge que ens tractava a tots igual. Sovint et cridava i et queia la bronca, però a mi em va ensenyar molt. Podien semblar tonteries, perquè eren petits detalls; però és que aquestes 'tonteries' eren molt importants. Me'n recordo que, entrenant als migdies a la Sant Jordi, fèiem un exercici en que nedaves amb la pilota per un carrer i l'havies de passar a un company que anava uns metres endavant dos o tres carrers més enllà, i volia que no fessis el passi pla, sinó amb una lleugera paràbola. I encara ara ho recordo i els hi deia a les meves filles, quan jugaven a polo, que la pilota quan vols fer el passi, no et dic el que es fa a la mà, el passi pel tio que està escapat no ha d'anar mai pla. Ha d'anar fent sempre una miqueta de corba... i aquesta és una de les coses del Bandy, que ja et dic que m'ho va ensenyar tot.

Abans dels Campionats d'Europa de Barcelona, vam anar a uns entrenaments i partits a Rumania i a Hongria que devia ser el 1969. Jo estava fent la mili a Saragossa o potser era abans, però ja era en edat militar i no deixaven que et fessis el passaport, per si foties el camp o algo així, el cas és que hi vaig anar amb el passaport d'en Guardia i jo estava acollonit, perquè l'anècdota és que quan arribaves allà et feien fotos, o sigui, l'entrada en aquests països comunistes et fotografiaven i et feien com una espècie d'entrada, una fitxa... que em va venir al cap que si a la sortida no em reconeixien amb el del passaport em quedaria a Hongria per tota la vida, sense poder sortir, no ?... 

La veritat és que en aquells anys els països de l'est eren complicats, estàvem allotjats i dinàvem en una mena de 'cuartel' i anàvem a tot arreu acompanyats per un del 'partido'... un tio que era una mena de guia polític, que no ens deixava ni un moment.

Vaig ser molt feliç amb aquesta curta etapa de jugador internacional... en total no recordo si vaig ser-ho set o vuit vegades.

Equip junior d'Espanya a la Gran Bretanya. Dempeus: Monsonis, Escartín, Jané, 
Meya, Franch i Bosque. Ajupits: Cànovas, Cardellach, Rubio, Siré i Codera.
Font: Revista CROL. N. 42, agost 1968. Ft. SI

Però realment el que més valoro de la meva etapa de waterpolista i el que vaig viure amb més intensitat és la lluita i la progressió des del club per arribar als primers llocs del polo català.... es veritat que va ser poc temps, uns pocs anys de la nostre vida, però teníem uns objectius i els treballàvem entrenant hores i hores cada dia; quan desprès d'aquest esforç anaves a jugar i perdies 18 a 1 o 17 a 3 amb el Barça, ens dèiem "algun dia podrem, algun dia els atraparem"... i aquesta motivació era màxima perquè sabíem que anàvem millorant i que érem en camí d'aconseguir-ho, amb nosaltres més els Ponç, Comas, Sans, Medina i tants d'altres que em deixo... va ser un període molt intens i crec que vam fer una pinya molt guapa entre nosaltres, no ?. I que, a més, vam tindre l'orgull de dir que vam començar quasi de zero... i vam acabar sent campions d'Espanya, oi ?. Que va ser un campionat que el vem guanyar tots, els que el van jugar i els que ja ho havíem deixat, jo m'he sentit sempre tant campió d'Espanya com el que més !... (3)

El butlletí del club, en el seu n. 239 de l'agost de 1969, inclou una entrevista 
amb el jugador internacional de waterpolo del club, Vicenç Siré.
Font: Arxiu JCE

I tota aquesta etapa amb el Brascó, que al campionat del 72 ja no hi era... però ell és el que per mi ens va fer ser un equip, ens va fer tirar endavant, va lluitar per nosaltres, per el nostre esforç i la nostre dedicació... encara que jo, de debò, quan vaig plegar del polo, i no sé si dir-ho això, vaig marxar una miqueta molest per l'actuació del 'Pepito'... més que res per les maneres, per la forma; que per mi el Brascó és intocable, i me l'estimo molt, però crec que jo em mereixia alguna cosa més que un trist adéu. I és que al final jo era tota la setmana fora de Barcelona per la feina, i quasi bé que només podia entrenar un dia o dos i quan anava al partit ja era molt difícil que pogués jugar... jo no havia tingut ni un dia de vacances des de que em vaig dedicar al polo, d'acord que ho feia perquè m'agradava, ningú m'havia obligat, no ?. Però no ho sé, com a mínim, ja et dic, jo crec que el fet de dir-me "hòstia, tu, no fotis, no te'n vagis, que ens fas falta", que igual no hagués continuat perquè no podia ser... Però només la frase aquesta de que tu encara ets necessari, va ser el que a mi em va faltar i em va saber una miqueta de greu.

El dia 11 de juny de 1972 el Montjuïc guanya per primera vegada al C.N. Barcelona 
en partit oficial. En acabar el partit el fotògraf capta l'abraçada entre Josep 
Brascó, encara entrenador, i Vicenç Siré, retirat poc temps abans.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i arxiu JCE. Ft. Montejano

Home de fidelitats, en Vicenç ha estat sempre un home d'un sol club. En la vida personal i laboral també ha estat persona de gran constància. Amb la seva estimada Ana Caramés va formar ben aviat una parella destinada a ser el nucli se la seva pròpia família, que van veure créixer amb dues noies, la Meritxell i la Vanessa, que van seguir d'una manera o altre, els passos del pare. En relació a la feina sempre se'n va mostrar apassionat i constant, de manera que tota la seva activitat professional es va resumir en dues empreses per quasi cinquanta anys, cosa que avui en dia és difícilment repetible per les noves generacions...

En relació al treball, jo he sigut dels 'antics' que érem afortunats perquè he estat treballant pràcticament cinquanta anys, però només en dues empreses, quasi vint-i-cinc anys en cadascuna. Primer a 'Negra Industrial', que era fabricant de càmeres i material fotogràfic; més endavant em van venir a buscar de 'Reflecta', que eren més aviat distribuïdors, també relacionats amb el món de la fotografia i la imatge. Quan vaig començar a Negra el nom ja explicava que no hi havia encara la foto en color... jo hi vaig entrar, amb catorze anys; tenia la fàbrica a Abreda on fabricaven el paper, la pel·lícula i altres materials... tenien 600 o 700 treballadors i 12 delegacions a Espanya; en aquell temps, una botiga que s'obria nova només podia contactar amb dues empreses, Kodak o Negra. Més endavant el temps del blanc i negre ja anava cap avall, ja entrava el color, i Negra va començar a tenir problemes. Va sortir Reflecta que necessitava un cap de vendes i em van venir a buscar, de manera que me'n vaig anar a treballar amb ells, que m'hi he estat uns altres 25 anys. I he tingut la sort de treballar amb dues empreses tota la meva vida laboral.

He disfrutat treballant, en el sentit que quan he sortit al carrer a vendre he tingut la sort de treballar amb alguna cosa que a mi m'ha omplert molt. Jo he sigut molt feliç treballant... m'he sentit realitzat i he tingut la sort de treballar amb coses que a mi m'han agradat. Dins del 'durillo' que ha sigut el fet de viatjar, perquè quan vaig començar a vendre havia de ser tota la setmana fora de casa; després, quan ja vaig començar a estar en càrrecs de més responsabilitat, havia d'alternar la meitat del temps entre el que era el despatx i la feina. 

La meva sort ha estat que la meva dona m'ha recolzat molt, ha pogut estar molt a casa i ha pujat a la família. Abans de casar-nos també em va recolzar moltíssim amb el polo... sempre seguint l'equip, no nomès a les competicions, sinó que també sovint en els entrenaments...; a les graderies plenes d'aquells anys a Folch i Torres formaven una penya de seguidores impressionant, amb les mares Comas, Sans i alguna altre... els àrbitres les temien !. I després, quan vam tindre les nenes, va decidir que havia de deixar de treballar i es va convertir en el pilar i la base de la família. Gràcies al seu suport he pogut tirar endavant, primer la dedicació a l'esport i desprès a la meva vida laboral...

Xerrar amb el Vicenç és una pura delícia, la conversa entre amics s'ha allargat més enllà de tres hores amb aquest home extravertit i rialler, que hem intenta de fer que quedin resumides en aquesta entrada del nostre bloc. 

Però el temps ens apressa i ara és l'hora de posar punt i final a la nostre trobada...

Carles Sánchez i Josep Castellví 

(1) L'entrevistat en esmentar l'equip del 72 fa referència al conjunt de waterpolistes del Montjuïc que l'any 1972 va guanyar per primer cop un Campionat d'Espanya, des de la seva fundació l'any 1944, del qual en formaven part tant ell com els entrevistadors

(2) El primer internacional de waterpolo del Montjuïc va ser en Jordi Murio Fisa, que a l'any 1967 va formar part de l'equip juvenil d'Espanya que va concórrer al Torneig Internacional Juvenil, celebrat a la ciutat italiana de Nàpols els dies del 25 al 27 de març.

(3) En la consecució del Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972 es va donar la circumstància que en el partit final cap dels dos equips - Barcelona i Montjuïc - no comptaven amb entrenador titular, per raons diverses. En el cas del Montjuïc Josep Brascó havia dimitit desprès del primer triomf davant del Barcelona, el juny d'aquell any, per desavinences amb la nova junta directiva del club. En el campionat, disputat el mes de setembre, l'equip va ser dirigit per una tripleta de ex-jugadors: Vicenç Siré, Eduard Costa i Josep Castellví; els quals, efectivament, es van sentir tant campions com els jugadors que van aconseguir aquesta fita.