Carnet de Sòcia. Mercè Pallarés Pérez

Ens trobem als inicis de l'any 2020, camí del domicili de la Nuria i en Josep, pares de la Mercè Pallarés Pérez. En aquestes dates de l'any encara no podem sospitar la desagradable sorpresa  que ens espera a partir del mes de març; amb la vinguda, ni esperada ni desitjada, del Covid-19.

La Mercè passa alguns dies en la llar familiar de Barcelona, al carrer de la Diputació, tot i que viu habitualment fora de la ciutat. Hem quedat amb ella per a que ens parli de la seva etapa com a nedadora del primer equip del Club Natació Montjuïc, en el qual va assolir fites molt rellevants dins del món esportiu.

Em dic Mercè Pallarés Pérez, vaig néixer el 16 de febrer de 1959. Els meus pares, en Josep Pallarés i na Núria Pérez, van tenir quatre fills: dos nois i dues noies. Jo sóc la primera noia, nascuda desprès del meu germà gran. Més tard van néixer la meva germana Teresa i el meu germà petit...

Vaig aprendre a nedar en els cursets del club. Em sembla que era l'any 1968 o 1969... jo tenia nou o deu anys. És curiós perquè va ser un any que no vam poder anar de vacances amb la família, pel que fos, i ens van portar a aquests cursets a la meva germana i a mí, que érem d'una edat similar perqué ens portem 13 mesos. Hi anàvem junt amb el nostre germà gran.

I va ser així que els meus germans anaven avançant, però jo tenia molta por a l'aigua, però molta, eh !... i de la prova dels cinc metres, que en deien, allò que t'agafaves a la paret i et feien que et deixessis anar una mica... d'allà no vaig passar. Quasi que només feies peus agafada a la paret i de quan en quan t'aguantava el Morón (*) per la panxa i feies el 'pato'... i poca cosa més.  

Recordo haver amagat el banyador per no anar als cursets... sí, sí, l'amagava !. "Mama, no tinc banyador, no puc anar a la piscina", i ella: "Com que no hi pots anar ?. Pots agafar un altre banyador de la teva germana... espavila !". Al final del curset els meus germans van fer la prova dels cinquanta metres i la van passar. Llavors, donaven una beca per anar a la piscina de Folch i Torres - la 'Folqui' -... total, que criden al meu pare per a que vagi a la 'Folqui' i li diuen això de la beca; i el meu pare: "a veure, jo tinc dues filles que sempre ho han fet tot les dues juntes"... no li agradava que només donessin la beca a la Teresa, així que els hi deixa anar que "o m'agafeu a les dues o no en vindrà cap"; resultat, que li diuen  que està bé... que hi podem anar les dues. 

Ja integrades als entrenaments de la Folch i Torres, les germanes Pallarés s'inicien amb la responsable dels grups d'edats, na Carme Ramos, i seguirán una progressió diferenciada, mitjançant la qual la Mercè, inicialment més poruga i poc destre, assolirà ràpidament uns molt eficients resultats en les proves de grups d'edats dels menors de 12 anys...

En els primers temps d'entrenament em va tocar d'anar amb la Carmen Ramos, que ens feia respirar cada tres braçades i jo no en sabia gens, amb prou feines m'aguantava a l'aigua. I, clar, la Carmen s'enfadava: "Mercè, respira cada tres braçades...". I jo que m'agafava a la 'corxera' i tal... però poc a poc hi vaig anar trobant el 'truqillo'.

Això deuria ser el 69 o el 70, i ja em van portar als campionats de Catalunya. Els primers campionats amb la meva germana, que ella era bracista; crec que jo nedava crol, que és l'estil en que em 'matxacaven' més, i després l'esquena. Em sembla que un dels primers campionats va ser a la Sant Jordi, per a menors de fins a dotze anys, em penso, i hi vam anar amb la Carme i el Miquel (Escolies, l'altre entrenador d'aquestes edats). I llavors, des d'aquests campionats, ja vaig tenir beca de primera...

Part de l'equip del C.N. Montjuïc que va participar al Campionat de Catalunya de 
grups d'edats 7 - 12 anys. Montse Artigas, Ester Cama, Norbert Manzanares, 
Mercè Pallarés, Jaume Nogueroles, Ida Conesa, Joaquim Civit. Sota: 
Montse Villarrubia, Laura Flaqué, Manel Garcia i Mar Quintana.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

A la foto que hem penjat hi podem veure alguns dels membres de l'equip que va participar aquell 1970 al Campionat de Catalunya de grups d'edat de 7 a 12 anys, a la piscina Sant Jordi. Tot i no haver-hi classificació general per equips, el Montjuïc va conquerir fins a trenta-vuit llocs als pòdiums de les diferents proves, entre els quals vint-i-un de  primers. El segon club en pujar al pòdium va ser el C.N. Sabadell, amb fins a vint-i-una representació. La Mercè va guanyar en els 50 m. esquena i en els 50 m. papallona d'onze anys, tot i que aquest darrer estil poques vegades més el va nedar en competició...

En aquesta foto de la Sant Jordi jo li agafo la mà a la Ester Cama i la cara de susto que tinc era l'habitual d'aquells primers anys, que em feia molta vergonya tot això... recordo que l'any abans a Sabadell, també en piscina de 50, era el meu primer campionat i jo no volia pujar al podi de cap de les maneres... em feia molta vergonya, i li vaig dir a la meva germana que per favor pugés ella, però la Carme Ramos em va sentir i em va dir que no podia ser i que hi havia de pujar jo. Total, que des d'on estàvem amb el club fins al podi vaig fer el recorregut amb el cap a baix, perquè no em veiessin. Era molt vergonyosa. Però 'bueno', més endavant ja em va anar passant. 

De seguida em vaig anar incorporant amb les nedadores del primer equip... que llavors fèiem com una lligueta interclubs, o algo així. Sí, com unes lliguetes on hi havia puntuacions; eren coses de la federació catalana. Jo crec que el primer campionat d'Espanya en que vaig participar va ser de la categoria aleví a Olot, l'any setanta-un, quan l'entrenador del primer equip era el Guillem Alsina... que s'hi va estar poc temps. 

Quan va marxar l'Alsina ens entrenava en Miquel, amb el qual hi vaig estar uns anys, no se bé quants; però sí me'n recordo que m'agradava entrenar amb ell. I ja vaig començar a anar als campionats de Catalunya dels grans, quasi sempre per a nedar l'esquena, més aviat els 100 metres, que a mi els 200 em costaven una mica més...

La Mercè ja es troba perfectament integrada en el primer equip del club i competeix al més alt nivell català i espanyol, a la vegada que a partir de 1973 comença a ser seleccionada per a formar part dels equips d'Espanya en categories d'edats i, més endavant, amb la selecció absoluta.

L'any 1972 debuta en el Campionat d'Espanya d'hivern absolut, a Granollers, amb classificacions discretes. A partir d'aquest moment va seguir competint al màxim nivell fins a les acaballes de la temporada 1996-1977, quan es retira de la competició als 18 anys, poc temps desprès d'haver assolit de ser campiona d'Espanya en els 200 m esquena als campionats d'hivern disputats de Vigo. D'aquesta manera ens trobem que la Mercè va completar un cicle d'alt rendiment de només cinc anys, que no era gaire estrany en aquells temps, quan especialment les noies deixaven la competició sent encara molt joves.

L'any 1972 les noies es proclamen Campiones de Catalunya infantils a Caldes de 
Montbui en la classificació general. A la foto l'equip de relleus 4x100 estils, 
guanyadores de la seva prova: Pallarés, Iranzo, Moya i Artigas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

El 1973 l'equip de relleus de 4x100 m lliures del C.N. Montjuïc estableix un nou rècord - de clubs - d'Espanya juvenil i absolut, amb el temps de 4.19.8. Aquest mateix any la Mercè serà seleccionada per l'equip d'Espanya juvenil que va anar a competir a la ciutat italiana de Trento, per a ser convocada a l'any següent amb la selecció absoluta que ha de competir a la II Copa Llatina de Marsella. 

Esquerra: retall de 'El Diario de Burgos' del 7 de setembre de 1973 anunciant
el rècord assolit. Dreta: retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol 
de 1974, amb l'entrevista de la secció 'Galeria de Figuras'.
Font: Hemeroteques BVPH i Mundo Deportivo

Els Campionats d'Espanya d'hivern del 1974 es van fer a Sevilla, crec que tenia 15 anys, perquè jo sóc de febrer i els campionats eren potser al març o l'abril, . Vam nedar en piscina de 25 i vaig guanyar el 100 m lliures, davant de l'Aurora Chamorro, que sempre quedava primera. I em recordo bé d'aquesta carrera... me'n recordo perquè, clar, ella anava pel mig. La piscina era de sis carrers i l'Aurora a la sèrie final anava pel 3 o el 4, no ho sé, i a mi em va tocar de nedar pel carrer 1. I potser va ser perquè no em devia veure, però el cas és que la vaig guanyar. 

Pòdium dels 100 m lliures del Campionat d'Espanya del 1974 a Sevilla.
 Chamorro (Poble Nou), Pallarés (Montjuïc) i Permanyer (Sabadell).
Font: Revista CROL, n. 111 de maig 1974

Sí, sí... i vaig guanyar el 100 esquena, també. En aquest cas a la Herminia Jaqueti del Vallehermoso de Madrid. La Herminia era uns anys més gran que jo, i habitualment sempre quedava campiona aquells primers setanta. Vaig fer un minut nou segons i alguna dècima... molt a prop del rècord de la Mari Pau Corominas, que el tenia des de feia la tira de temps. 

I llavors, quan passaven aquestes coses l'Esquiroz em trucava, que va escriure al diari comparant-me amb la Mari Pau... i em trucava per telèfon "Va, Mercè, que et faig una entrevista..." ui ! i amb la vergonya que a mi em feia, que jo al principi no m'hi veia...

Aquestes fites que senyala la Mercè succeeixen en els Campionat d'Espanya d'hivern disputats a Sevilla, en el curs dels quals les noies del C.N. Montjuïc s'acaben proclamant campiones d'Espanya en la classificació general, a més dels èxits individuals assolits per la nostra entrevistada que, tal com ens ho ha explicat, va guanyar els 100 m lliures i els 100 m esquena, amb 1.02.5 i 1.09.6, respectivament. Aquest darrer temps és el rècord dels campionats i nou rècord d'Espanya infantil, situant-se a només una dècima del rècord absolut, en poder de na Maria Pau Corominas des de 1968.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 20 de març de 1974, on es 
destaca el triomf de na Mercè Pallarés en els 100 m lliures.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 31 de març de 1974, on resalten 
que la Mercè Pallarés, confosa en el titular amb la Dolors Balbuena, 
es queda a una dècima del rècord de la Mari Pau Coromines.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En relació a aquesta excel·lent marca aconseguida per la Mercè en els 100 m esquena, la crònica del CROL n. 111, signada per en Benito Sanz de la Rica, ho remarca com segueix:

"Otra magnífica demostración de Mercedes Pallarés, en 100 m espalda, batiendo el rècord de los campeonatos y el infantil de España con 1.09.6, destronando a H. Jaqueti que no se rindió sino después de luchar mucho y hacer su mejor tiempo..."

Equip del Club Natació Montjuïc campió d'Espanya a Sevilla: Pallarés, López, 
Lidia Flaqué, Franco; sota: Artigas, Moya, Iranzo i Rodriguez.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano

Les primeres convocatòries com a internacional van ser a Trento, a Itàlia. Un juvenil, potser. Crec que el 72 o el 73. Jo diria que és quan ja hi ha d'entrenador al club l'Agustí Mestres... devia ser juvenil o júnior i després em convoquen a la Copa Llatina amb l'equip A, que em sembla que hi anava d'entrenador el Miquel Torres, del Sabadell, sí... havia anat algunes vegades amb ell. 

Parlant, d'en Mestres, com a entrenador era exigent però força distant i poc comunicatiu. Feia els típics entrenaments de 'tutti quanti', en que tot-hom nedava els mateixos metres, sense distincions de fondistes i esprínters, o d'estils... sí, tots a nedar el mateix, era el que hi havia. Una part de la sessió es feia com de fondo i una altra es feia amb una mica d'esprints. Els que no érem fondistes ens ofegàvem: "deu de 200 o 8 de 200...", ostia, no s'acabava mai !. Era més llarg que un dia sense pa. 

Però a mi en va anar bastant bé. Amb el Mestres vaig baixar del 1.10 en els 100 esquena, crec que va ser el 73 o el 74. I en els 100 lliures voltava el 1.2, encara que en algun relleu vaig arribar a fer menys. Vaig arribar a baixar de 1.2, però tampoc me'n recordo bé en quin campionat va ser. El Mestres també em va fer nedar estils, però jo tenia la braça fatal. No la se fer bé, no sé dirigir la força... no, no em bellugava. Així com amb els altres estils els hi treia profit, amb la braça no hi havia manera. Mai m'ha sortit. O sigui, la sé nedar, clar... però no hi avançava. Sí, és així, però és curiós, eh !

Abans de Sevilla del 74, a Pamplona vaig nedar el 73 als Campionat d'Espanya d'estiu, i no em va anar massa bé. Crec que em va guanyar la Herminia Jaqueti, del Vallehermoso. Seguia tenint la Jaqueti sempre pel mig... i em devia guanyar. Va quedar campiona en els 100 esquena, com a mínim. I jo vaig quedar segona que tampoc està malament...

Lliurament de medalles dels 100 m esquena als Campionats d'Espanya d'estiu a 
Pamplona, 1973. Al centre la campiona Herminia Jaqueti, amb Mercè Pallares 
a la dreta i Silvia Fontana a l'esquerra, segona i tercera, respectivament.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Aquest mateix any del 73 vaig anar a Banyoles i vaig quedar quarta de la travessia gran, que la va guanyar la Lídia (Flaqué). La Lídia nedava els 800 lliures, bàsicament, era més fondista... jo era molt amiga amb l'Artigas, que també em guanyava a les travessies. Aquell any a Banyoles va guanyar la Lídia, seguida de l'Artigas, la López i desprès jo, totes del Montjuïc.

M'ho passava bé fent les travessies i en vaig guanyar algunes. He fet també la de Blanes i la de Salou i algunes més d'aquelles de l'estiu. Les de Barcelona mai. Ni la de Nadal ni la del Port, tampoc... la del port és massa llarga per a mi. En canvi la de Banyoles la vaig fer diversos anys. Anàvem a passar el dia... et muntaven en els autocars del club, que quedàvem al 'Chipirón'. Era com una festa del club. També ens hi acompanyaven els pares, que s'hi afegien els que podien. 

Com deia recordo molt les del llac de Banyoles, que m'impactava perquè ens portaven amb camions a la sortida... de xocolates Torres o no sé quina altre marca. Això, m'ha quedat gravat de veure'ns a tots com a borregos a dintre del camió... a la baca del camió. I després, la sortida per la zona de les canyes i les algues, que et refregaven la panxa, amb l'angunia que feia... aquelles canyes llargues. I les històries que t'explicaven, que deien que si el campanar soterrat del llac, que igual et tocava.

Han sortit a la conversa els pares dels esportistes del club i la Mercè no se'n pot estar de fer un recordatori del seu, en Josep Pallarés Bayet, que tot i ser present a la sala-menjador on es desenvolupa l'entrevista, se'n manté completament aliè, més pendent de la televisió que de cap altre cosa (**). 

En Josep Pallarés no en va tenir prou amb aconseguir, amb la seva insistència, que el club acollís a la seva filla gran, que tot just nedava quatre braçades; sino que a més es va convertir al llarg de molts anys en delegat permanent de l'equip de natació del Montjuïc, on amb la seva elegància i bonhomia hi va marcar tota una època.

Bé, el meu pare anava de delegat a les competicions i també venia sempre a Banyoles; com que treballava a l'Ajuntament (de Barcelona) tenia les tardes lliures, i de vegades també dies sencers, i podia venir amb l'equip quasi sempre... això sí, li agradava d'anar sempre molt ben vestit...

Ara em ve al cap aquell campionat de Sevilla del que parlàvem abans, quan vaig quedar primera en dues proves. Ell venia de delegat, però el meu pare no sabia nedar; i com que portava la llista de les proves i anava calculant els punts que fèiem, va veure que anàvem remuntant posicions "Ostia ! que aquestes guanyen, i m'han de tirar a l'aigua... que no se nedar !". Era una tradició que quan guanyàvem una competició important tiràvem l'entrenador a l'aigua i a tot-hom qui trobàvem per allà. Però ell... clar, pensava que si anava a l'aigua faria un bon ridicul "que m'ofegaré, saps ?...". I el meu pare vinga a dir: "Que si guanyem, a mi no em tireu, eh ?".  Mira, tenia tanta por i es va posar tan nerviós que fins i tot li va sortir un 'flemó' !.

Recuperem a la conversa algunes de les seves experiències com a internacional en els equips de natació d'Espanya d'aquells anys, que inclouen la seva participació com a integrant del primer equip femení l'any 1974 a la II Copa Llatina, celebrada a la ciutat francesa de Marsella; i a l'any següent als VII Jocs Mediterranis, celebrat a Alger, la capital d'Algèria.

En relació a aquesta darrera competició, la Mercè va participar en el relleu dels 4x100 m lliures, en el qual va marcar un temps discret de 1,04.5. Quedava lluny dels 1.02 assolits a Saragossa, en el campionats d'Espanya d'hivern del mateix 1975, on va contribuir al segon rècord absolut d'Espanya aconseguit per el C.N. Montjuïc en els 4x100 m lliures per clubs. L'enviat especial de 'El Mundo Deportivo' als Jocs mediterranis, en Juan José Castillo, comenta l'actuació de les noies, al diari del 5 de setembre, amb un cert to displicent:

"Nuestras chicas no han acabado de digerir le responsabilidad da las confrontaciones internacionales y, sobre todo cuando salen de España, parecen encogerse y atenazarse, defectos que les arrastra a resultados que, repetimos, no están en consonancia con sus auténticas posibilidades" 

Amb 14 anys, el 1973, em seleccionen per una trobada internacional, juvenil o junior, a Trento (Italia), de la qual no me'n recordo massa de res...

A l'any 1974, desprès de Sevilla, sóc seleccionada per anar amb l'equip A a la Copa Llatina, que es celebra a la ciutat de Marsella. Em va tocar de nedar els 100 m esquena, com a campiona d'Espanya que era, i vaig quedar tercera amb un temps de 1.11.2... em van guanyar la francesa i la italiana. El dia abans amb el relleu de 4x100 m lliures havíem fet el rècord d'Espanya absolut, junt amb les Permanyer, Hefti i Chamorro...l'Aurora; jo vaig nedar el primer relleu, que el vaig fer per sota de 1.04... (el temps total va ser de 4.15.05)

Equip femení d'Espanya a la II Copa Llatina de Marsella, els dies 
del 13 al 15 d'abril de 1974. Hefti, Pallarés, Armengol, Majó, 
Arrabal. Sota: Balbuena, Fontana, Permanyer i Chamorro.
Font: Revista CROL, n. 111, de maig 1974. Ft. J.A. Sierra

Ja al 1975, que va ser per a mi una temporada irregular, vaig ser seleccionada per formar part de l'equip espanyol que va anar als Jocs Mediterranis a Algèria, a la capital Alger, entre finals d'agost i els primers dies de setembre. La veritat és que no recordo que s'hi fessin grans marques, encara que crec que en nois l'Esteva va arramblar amb no se quantes medalles d'or i de plata. Per la nostre part les noies vam tenir una actuació discreta, encara que amb el relleu de 4x100 m lliures, en que jo participava, vam pujar al pòdium, en fer el tercer lloc, darrera de les italianes i les franceses.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre de 1975, amb 
els darrers resultats de la natació als Jocs Mediterranis d'Alger.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Des de l'any 74 o 75 ja em surt una altre gran competidora i amiga, la Silvia Fontana... rival, però molt amigues, eh !. Ara guanyes tu, ara guanyo jo. Sí, més o menys. Ella nedava pel Tarraco, que l'entrenava el Álvarez, que a la temporada següent ens va venir a entrenar al Montjuïc... del mateix Tarraco també hi havia una altre esquenista, que crec que es deia Joana Aixendri. Comencen a sortir competidores, a més de la Jaqueti, que ja va una mica de baixada.

El cas és que cap a final d'aquesta temporada de l'any 1975 sí que recupero marques i als Campionats de Catalunya torno a guanyar els 100 i 200 esquena. ... No sé què em deuria passar. Vaig tenir un 'batxe', suposo. 

Al 1976, als campionats de Catalunya a Lleida vaig fer primera amb 100 esquena i tercera en els 200. Però això ja em passava bastant. Guanyava el 100 i alguna vegada els 200, però més sovint quedava segona o tercera amb 200, que no era la meva distància. I és que, clar, passava per 1.11 o 1.12 als 100 i als 200 marcava 2.38, que amb l'esquena és bastant mal doblat. Em cansava més del compte. Hauria de passar per 1.14 o 1.15 i fer 2.32 tranquil·lament. Ja són sis segons menys i segurament hagués guanyat els 200 metres més vegades.

Als d'Espanya d'hivern del 1976, que es van fer a la piscina del Sabadell, vaig poder fer realitat un dels meus somnis, el de batre el rècord d'Espanya absolut dels 100 m esquena, aquell del que m'havia quedat a només una dècima l'any 1974 a Sevilla. Aquest cop el vaig batre en la prova dels 4x100 m. estils, però val com a rècord en ser l'esquena el primer relleu, i vaig fer 1.08.7...

Titulars de 'El Noticiero Universal' del 20 de març de 1976, amb l'anunci 
del rècord d'Espanya de na Mercè Pallarés en els 100 m esquena.
Font: Hemeroteca ARCA

Al setembre de 1976 s'incorpora al Club Natació Montjuïc un nou entrenador, en Joaquim Álvarez, procedent del Tarraco. Ve a sustituir a en Agustí Mestres, que havia patit un greu accident de trànsit que el va mermar considerablement en les seves condicions físiques. En l'interinatge de la convalescència d'en Mestres ocupava el lloc de primer entrenador de natació en Enric Salas. L'arribada d'en Joaquim Álvarez va suposar una sacsejada en l'ambient del primer equip de natació del Montjuïc, augmentant de manera notable la intensitat dels entrenaments, segons ho recorda la Mercè...

Sí, amb l'Álvarez canvien les coses, que els darrers temps d'en Mestres no anaven molt bé. D'entrada va semblar que l'ambient general de l'equip millorava, moltes noies deien d'ell que era molt bon psicòleg... i era veritat que parlava molt: "Què és el que et passa ?, què no et trobes bé ?, o és que poder no vens a gust ?..." sí, sí que parlava; referent a la comunicació ell i el Mestres eren com la nit i el dia..

Pel que fa als entrenaments, vam aumentar força la quantitat de metres nedats cada dia. Hi havia dies que feia en total 16.000 metres... una bestiesa !, o el menys jo ho recordo així. Ens feia apuntar, crec que era ell, els entrenos en una llibreta. I com els altres entrenadors que vaig tenir, tots fèiem el mateix, sense distincions d'estils, ni de fondistes o d'esprínters... i un crolista no ha de fer el mateix que un papallonista o un fondista, no ?; és una mica el que es feia en aquelles èpoques, encara... però vist ara em sembla que no té lògica. 

No ho sé, no sé si va ser que vaig començar a fer més metres i metres entrenant i potser no m'anava massa bé, oi ?. Clar, jo al ser esprínter, més aviat de 100, i passar a fer tants metres crec que em vaig cremar, dic jo... poder més de 'coco' que físicament. Segurament que sí, perquè al cap de poc més d'un any ja ho vaig deixar.

Això sí, en els Campionats d'Espanya d'hivern a Vigo vaig quedar campiona d'Espanya, per primera vegada, en els 200 m esquena; que pot ser que fos per l'augment del metratge del Joaquim...  vaig quedar primera i li vaig agafar 3 segons a la segona. Vaig fer 2.27 i algo, crec, deu segons menys que l’any anterior a Sabadell... però contràriament em van sortir molt malament els 100 esquena.

A l'esquerra un dels cartells dels campionats. A la dreta retall de 'El Mundo Deportivo' 
del 21 de març de 1977, amb el resultat de la prova dels 200 m esquena femenins.
Font: Arxiu JCE i Hemeroteca Mundo Deportivo

Front a aquest gran èxit del mes de març, especialment per la marca assolida, la Mercè es troba que en els campionats d'Espanya d'estiu del mateix 1977 el seu rendiment baixa de manera ostensible. Tot i la  seva evident joventut, només té divuit anys i mig, ja només pensa en donar per acabada la seva carrera esportiva en l'alt rendiment. Ella mateixa ho explica...

Ja estava una mica cremada de tants metres, i és que només vivia per la natació, no tenia més hores per fer altres coses. Jo, com corresponia a la meva edat, volia tenir la meva vida; començar a treballar, tenir una mica més de diners i fer altres coses. 

I a part, com que em va anar tan malament la darrera part de la temporada em vaig dir "mira, aquest any que he pogut quedar primera en una prova que mai guanyava, és l'ocasió per retirar-me".  Millor fer-ho essent campiona d'Espanya dels 200 esquena, sense esperar a que el proper any no em surti res bé i dir llavors que ho deixo, perquè m'hagin de criticar dient: "aquesta ho deixa ara perquè ja no li surt...". 

Gràfic de l'evolució dels resultats de na Mercè Pallares als Cts. d'Espanya, 
d'hivern i estiu, en les diferents proves en que habitualment participava.
Font: Elaboració pròpia

Per a fer el resum de l'actuació a l'alt rendiment de la Mercè, ens hem centrat en els resultats dels campionats d'Espanya d'hivern i d'estiu, senyalant cada prova amb un color diferenciat:

• Blau cel:    100 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Carbassa:   200 m esquena Cts. Espanya Hivern

• Gris;           100 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Groc:          200 m esquena Cts. Espanya Estiu

• Blau marí:  100 m lliures Cts. Espanya, d'hivern o d'estiu

El gràfic requereix d'alguns aclariments:

• No hi surten els resultats dels Campionats de Catalunya, on en diferents ocasions la Mercè ha obtingut marques rellevants i ha estat campiona de Catalunya en proves diferents

• Tampoc reflexa la seva actuació internacional, ni les d'altres competicions en les que ha tingut destacades actuacions

Com és evident, malgrat la distinció dels colors aquests en algunes ocasions es solapen... de manera que la prova no ha desaparegut, sinó que es superposa amb alguna altre, quin color predomina sobre el seu. Matisar, però que hi ha dues proves que realment no són constants en tota la seqüència temporal:

• Els 200 m esquena femenins no s'incorporen al programa dels campionats d'hivern fins a l'any 1974, a Sevilla

• Els 100 m lliures només els va nedar als campionat d'Espanya - d'hivern o d'estiu - dels anys 1974, 1975 i 1976

En qualsevol cas, a l'acabament de la temporada 1976-1977 la Mercè Pallarés ha dit prou. De tota manera la seva retirada no l'allunya de les piscines. Una primera preocupació per a treballar és la de fer el curs de monitora-ensenyant de natació, que aprova satisfactòriament, i que li permet dedicar-se a l'ensenyament de la canalla i el jovent que es vol acostar a aquest món aquàtic que, globalment, li ha aportat tantes satisfaccions.

Vaig poder treure el carnet de monitora per treballar... va ser una manera de seguir vinculada i de començar amb una activitat en la qual coneixia a molta gent i que em va anar molt bé. Molts clubs em coneixien i a mi m'encanten els 'crios' petits i crec que per a poder ensenyar tinc molta paciència i vaig pensar "a veure si em va bé ?...".

Vaig començar al Club Natació Atlètic, en una piscina que tenien a les instal·lacions de la platja, al costat dels 'xiringuitos'. Em van agafar allà, que em sembla que el senyor que també estava amb mi es deia Lluís, el senyor Lluís, un senyor més gran que jo, que és el que també m'ajudava, no ?... Sí, vaig començar allà a l'estiu.

Més endavant em van cridar del Catalunya, on m'hi vaig estar un temps, per acabar passant al Montjuïc, que ja devia ser l'any 80 o 81. Crec que hi havia d'entrenador en Miquel Torres. Sempre feia ensenyament, que d'entrenadora no n'he fet mai, a més que no tenia el títol. I només ho vaig fer aquests sis anys, diríem, fins abans de tenir l'Anna, la primera filla, que poc abans ja ho havia deixat. Després ja vaig entrar a treballar en una empresa de productes químics, on m'estava de secretària; agafant el telèfon, fent els encàrrecs i... el que convingués per a guanyar uns diners...

La conversa s'ha anat allargant i es comença a dispersar recordant persones i noms de directius o entrenadors amb els que la Mercè ha tingut una relació, de vegades més formal, i altres cops més estreta...

Home, en aquest món de la natació he conegut a molta gent, clar; un dels primers que recordo més és el que va ser president del club quan jo començava, en (Diego) Devesa perquè les seves filles també nedaven amb nosaltres i vivien a prop d'aquesta casa dels meus pares. I sovint ens esperàvem que ell acabés les seves reunions i ens portava en cotxe, per no haver-nos de caminar des de la 'Folqui' fins aquí. La veritat és que jo era molt joveneta i tampoc me'n 'enterava' gaire del què passava al club... qui manava, i qui no manava, jo feia el que em deien... del president no sabia ni que feia, ni quina era la seva feina.

Més endavant, del Ballart també en guardo molt bon record. M'apreciava molt. Sí, perquè tenia dues filles i la petita també m'estimava molt, sempre s'asseia amb mi, la Emma, em sembla que es deia. Però també la Consol, i la Mercè i sí... tota la família, que la recordo bé, una gent molt propera... sí, sí, em saludaven sempre i m'animaven per entrenar i a les competicions.

De la gent dels altres clubs me'n recordo més del Claret, perquè era l'entrenador de la Neus Panadell i del Manresa. I amb la Montse Major, del Manresa, que tenia la meva edat i també anàvem juntes... perquè ja ens coneixíem de la selecció i ens saludàvem sempre. Després amb l'Adern, l'entrenador del Barça, també... amb el Carles Adern hi  tinc una anècdota, que un any em va dir "per què no fitxes pel Barça ?", i clar, no ho vaig fer, però vaig arribar a anar fins i tot allà al club, a l'Escollera, que hi havia un tal Fernández a la junta, no se de què, no me'n recordo. Però al final vaig dir que no, que jo em quedo al club... sí, no m'atabaleu... però que hi va haver proposta econòmica pel mig segur, encara que no recordo més dades...

La veritat és que a mi aquest esport de la natació m'ha anat molt bé. He viatjat, he conegut molta gent i molt diferents. Per començar en vaig aprendre la disciplina que has de tindre amb els entrenaments, el respecte pels horaris i el saber assumir les responsabilitats. També la meva experiència esportiva m'ha estat d'utilitat en el tracte amb les meves filles, sobretot amb la gran que m'ha seguit una mica els passos. Li he pogut ensenyar el que jo coneixia, perquè li explicava els metres que feia, com havia d'entrenar tant, i que és molt dur. Ella va començar a nedar, l'Anna - que es diu Anna -, abans que a caminar... sortia de la piscina gatejant, perquè no sabia caminar. Va arribar a competir amb crol i neda igual que jo el crol i l'esquena. Quan entrenava a la zona, si anava a veure-la i el Ballart corria per allà i veia a la meva filla em deia "Mira, la Pallarès i és que neda igual que tu"... i es que jo era sempre la Pallarès i a les meves filles també els hi va quedar això de ser 'la Pallarés'.

Hem estat una bona estona compartida amb la Mercè, que se'ns ha passat amb un no res. A l'hora del comiat 'la Pallarés' ens assabenta del estat de la seva malaltia. Com que es tracta d'una afecció neurològica degenerativa estan mirant, tota la familia, de trobar segones i terceres opinions que possibilitin sinó un guariment, si al menys un alentiment de l'afectació a la mobilitat que se li està presentant. 

Malgrat aquests inconvenients, el seu caràcter acollidor, encara puntejat per un punt d'aquella timidesa originària, la fa ser propera i empàtica amb els que l'envolten habitualment o ocasionalment, com ha estat el nostre cas...

Carles Sánchez i Josep Castellví 

(*) En Francesc Morón, atleta, lluitador de greco-romana, nedador i entrenador d'atletisme, va prendre el relleu d'en Joan Boronat 'Janot' com a responsable i director dels cursets d'estiu que des de l'any 1948 es venien fent a la piscina 'vella' de Montjuïc.

(**) Malauradament en el curs de pocs mesos, d'entre els anys 2020 i 2021, la Mercè va veure com perdia la companyia dels seus pares i també la del seu espòs, en Francesc Rodríguez 'Rodri', un destacat soci del Club Natació Montjuïc molt vinculat al rugbi, en primera instància, encara que mes endavant també es va involucrar amb el waterpolo en els temps de la 'Dècada Gloriosa 1976-1986', quan va arribar a actuar com a delegat de l'equip.

Carnet de Soci. Gabriel Navarro Martorell. L'emprenedor resilient...

Com passa de fet en moltes de les entrevistes d'aquest 'Carnet de Soci', la d'en Gabriel Navarro es va realitzar fa força temps. En aquest cas va ser a primers d'agost de l'any 2019, molt abans de la pandèmia que ens va paralitzar a tots per un llarg període. Va tenir lloc en el seu domicili particular, en un cèntric carrer de Barcelona. Un cop establerts els protocols inicials, en Gabriel ens comença a explicar els seus primers passos en el món de la natació de competició.

Curiosament jo no vaig sortir dels cursets, vaig aprendre a nedar perquè me'n va ensenyar el meu pare... als estius anàvem  a una piscina pública de La Floresta. Vaig començar amb uns manguitos i al final me'ls vaig treure i feia exactament el mateix amb ells que sense. També em va ensenyar a tirar-me de cap, que per ensenyar-me'n s'hi va llençar ell i es va fer un 'nyanyo' al cap en topar amb el fons de la piscina,  i és que es va tirar sense les mans davant i allà no hi havia gaire profunditat. 

Mes endavant vaig pujar a Montjuïc amb els del meu barri, anava a dir la colla... però la realitat es que llavors tenia onze anys i sempre hi pujàvem acompanyats amb alguna mare. Com fos vam anar a parar a la piscina municipal, la 'vella', i vaig veure els cursets que feia el Boronat. Feien molt de goig amb aquelles criatures i tal fent gimnàs per a després anar-se'n de cap a l'aigua, i em va cridar molt l'atenció... em va agradar i vaig baixar per dir-li que m'agradaria entrenar. Evidentment nedava com un 'pato', però em van fer anar a que parlés amb el Fernández, que portava als avançats del curset...

Després ja vaig entrenar un temps amb el Martinez Carrión el 1962, que per a mi va ser qui tècnicament em va donar les bases dels estils... i potser passat l'estiu vaig començar a anar a la piscina de la Ronda i llavors ja em vaig fer soci tenint 12 anys. La veritat és que no sé el que em van veure perquè jo no he tingut mai gaire 'classe', em refereixo a la flotabilitat i aquestes coses... Vaig tenir un punt d'inflexió l'any 63 perquè llavors ja vaig fer-me amic del grup de la gent que vaig conèixer entrenant, que eren l'Eduard Costa, el Jordi Murio, el Carles Sánchez i altres mes d'aquella colla... tots aquests que vam començar a sortir en grup, encara que jo no hi sortia gaire sovint amb ells, perquè jo sempre he estat 'un verso suelto' en aquest aspecte. 

Un altre moment important d'aquell 1963 va ser el de l'entrega de premis del club. Era pel Nadal, que ho feien al 'Chipirón', i em vaig donar compte de que donaven premis per qualsevol cosa i a tothom... menys a mi, segurament perquè a mi no em tocava i a partir d'aquí..., clar, jo sóc molt de reptes, ho he sigut tota la vida amb tots els aspectes, i em vaig proposar que seria l'última vegada que jo em trobaria d'aquesta manera. Llavors ja entrenava amb l'Alberto (Medina) i vam fer un plan amb ell que va ser el d'entrenar tres cops al dia: pel matí, que era molt d'horeta, o bé al Barcelona o al Poblenou; al migdia, a la piscina de la Ronda; i a la tarda, a l'hivern que continuàvem a la piscina de la Ronda, aquest és el plantejament que vam fer. Crec que el que va veure l'Alberto en mi va ser el compromís d'agafar-m'ho molt en serio. No li vaig explicar el que m'havia passat, però li vaig dir que jo volia estar entre els millors o amb el grup dels millors, i que estava decidit a dedicar-me a fer el que fos necessari, així que com et dic al matí anàvem al Barcelona o al Poblenou i allí la cosa anava normal, amb força gent, però al migdia entrenàvem molt pocs, eh...

El plan que havia muntat l'Alberto, amb el qual jo no estava massa d'acord però l'hi vaig dir que sí, era que volia que la meva primera competició 'oficial' fos una sorpresa, de manera que no em posava mai a les competicions !... aquells primers mesos només entrenava. I la primera vegada que em va deixar anar va ser en uns Campionats Provincials a la piscina-bassa que tenia el Mediterrani al carrer Galileu. Llavors els que despuntaven en els 400 metres lliures eren el Corell i el Mauri. Em va deixar anar allí per primera vegada i vaig ser la sorpresa perquè vaig guanyar els 400 lliures a tots aquests que eren considerats la 'élite', l'elit de la meva edat diguéssim i a mes vaig baixar del cinc minuts... vaig fer 4'58", que l'Esquiroz va posar (al diari) que havia nascut una figura que podria ser el successor del Miquel Torres !.

Total, que em vaig trobar amb això i a partir d'aquí vaig continuar molt motivat i va arribar el Campionat de Catalunya (infantil) que era a Sabadell i també vaig guanyar amb 4'52", però clar jo era un burro d'entrenament o sigui no feia les coses per flotabilitat ni per classe, sinó que les feia perquè m'entrenava com una bèstia... per això si deixava d'entrenar quatre dies, pel que fora, quan tornava m'arrossegava per la piscina. En aquell campionat el segon va quedar em sembla que el Corell i el tercer el Mauri. Allà se'n va dubtar de mi perquè en aquella època i amb 14 anys jo ja media 1.80 m. i era el mes alt de tots i discutien que sí jo tenia l'edat o no la tenia. I sí, sí... en aquest aspecte jo no podia fer-ne, però el club tampoc en va fer de trampes. T'haig de dir una cosa, que la gent no baixava de 5 minuts llavors i l'Alberto em va fer unes sèries abans de nedar, i de tres series en dues ja vaig baixar del cinc minuts només en entrenament. A més l'equip en conjunt va acabar com a campions de Catalunya infantils, perquè com sempre passava en aquests casos tots nedàvem moltes proves i vam agafar molts punts.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964 amb la victòria 
dels infantils del C.N. Montjuïc en els Campionat de Catalunya.
A sota, Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio, 
puntals de l'equip campió infantil de Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i Arxiu JCE. Ft. Montejano.

Aquell estiu del 1964 vam anar als Campionats d'Espanya, els infantils i juvenils del Frente de Juventudes, que competíem per províncies. Recordo que vaig guanyar el 400 lliures nedant amb el cap a dalt perquè l'aigua estava a set graus... a la piscina de La Solana. Com anècdota et diré que ens vam tirar la primera vegada a la piscina i vam sortir congelats i jo vaig parlar amb el Carlitos Bremón que em diu: "hoy el agua està un poco mas fria" i, collons !... estava a set graus !... el temps just de tirar-te i sortir tots disparats cap a les dutxes... a partir d’aquí el que va fer l'Adern (l'entrenador) va ser dir que no entrenaríem mes a la piscina... la majoria no volíem nedar allí amb aquesta aigua perquè se't quedava el coco gelat. Ens portava a una ria i en aquesta ria: "vinga, cap aquí...." i "vinga, tornem-m'hi..." i ens portava amunt i avall, nedant fins el dia de la prova... jo vaig guanyar amb el cap fora de l'aigua, i tot i així vaig fer 4'54" que crec que vaig córrer molt mes per el fred que fotia...

El 1964 va ser un any molt bo per a la natació del Club Natació Montjuïc. En Jaume Monzó s'havia confirmat com l'esquenista emergent en l'elit de la natació espanyola, en dura lluita amb els germans Cabrera, de Canàries; a mes els nois infantils, com ha dit en Gabriel, van quedar campions de Catalunya a Sabadell; mentre que l'equip masculí absolut repetia el triomf de l'any 1962 en els Campionats Generals de Catalunya. Era una proesa important, atès que ja des de l'arribada al C.N. Sabadell d'en Kees Oudigest i la posada en marxa de la piscina coberta a la seva ciutat, aquest club s'havia convertit en poc menys que intractable en la natació catalana d'aquells anys. En Gabriel Navarro va estar seleccionat en diferents ocasions en equips nacionals de natació, unes vegades en la selecció B i d'altres en els equips que competien en els jocs de la FISEC. Una altre de les grans motivacions la va trobar en la disputa de quasi totes les travessies que es celebraven a Catalunya...

L'any següent no va ser bo per mi, la cosa no va anar gaire be, vaig tindre un any de baixada, no se perquè, i l'any 65 no vaig fer gaire res. Després el 66 ja vaig tornar a despuntar... vaig començar a nedar papallona. Jo a la papallona, als 200 papallona, feia (la meva tàctica): saltava i anava a ritme, a un bon ritme les dues primeres piscines, a la tercera afluixava una mica i a la última tornava a anar a molt bon ritme i recordo també com a anècdota com l'Alberto Medina em fotia unes bones bronques: "no aflojes, que tu puedes aguantar...". També vam fer campions d'Espanya absoluts i un rècord d'Espanya de 4 x 200, que ens va durar ben poc, en uns Campionats d'Espanya (d'hivern) d'aquell any a la piscina del CNB, a l'Escollera.

I a partir d’aquí para de comptar, llavors ja vam començar cadascun amb les seves novietes i anàvem d'aquí cap allà amb el tema de les travessies... que a mi com estava fort i me'n hi sentía, em va donar per fer travessies. La primera va ser la Tossols-Basil a Olot, que encara era quan llençaven els ànecs al riu perquè els 'cacessin' els nedadors. Bueno, amb el tema de les travessies jo vaig estar fent-ne des del 65 fins a el 68 pràcticament. Llavors em considerava bastant especialista, si no guanyava quedava dels primers, encara que recordo que la millor classificació que vaig tindre no vaig quedar primer, va ser en una travessia al llac de Banyoles, en que va quedar primer el Miquel Torres, segon el Monzó i tercer jo... però es que aquell any hi nedava tot deu, eh !... allí hi havia anat tot-hom. 

De Banyoles recordo una altre classificació bona, que vaig guanyar  al Massagué, lluitant també tota la travessia; vaig haver de fer una tàctica especial perquè ell era mes ràpid que jo i em guanyava sempre en l'esprint final i a mes a mes també era de llarga distància. De manera que em vaig dir: "si arribem junts aquest em fotrà..." i tal com ens vam tirar a l'aigua ja ens vam jun UVtar ràpidament els dos: pum, pum, pum... i em vaig dir: "si seguim així quan siguem a prop del final me la fotrà..." i el que vaig fer va ser anar girant una mica i el vaig anar apartant de la línia recta a poc a poc i vam anar tota la travessia així, que jo anava per aquesta banda i ell per l'altre (ho senyala sobre la taula) i quan va arribar el moment... faig així (ara fa el gest de separar-se) i jo vaig saltar de cop i ja no em va poder pescar... Era un any en que no hi eren els mes forts i en que vaig fer primer... aquella la vaig guanyar jo, però per temps van dir que li donaven el primer lloc al Josep Pujol, que va nedar amb una altre categoria i li van donar menys temps que a mi. El (president) Devesa no hi estava d'acord, junt amb molta gent mes, però així es com va anar...

Una altre travessia de la que tinc bon record va ser la de la copa d'or, no daurada, eh !... d'or de veritat. Era el premi que donaven a Tossa de Mar l'any 1966 i aquesta me la vaig trobar, que no hi contava. Anem a veure, vam anar amb altres de la colla un dia abans per anar de 'parranda' per allí, que vam anar de discoteca i de juerga la nit abans. Total, que aquesta copa el que la tenia que guanyar era el Jordi (Murio) però el Jordi es va despistar i va entrar mes del que calia cap a dins (del mar) i va haver de rectificar per a tornar i llavors va ser que em vaig colar jo. Jo allí comptava quedar segon i em vaig trobar guanyador. Una altre que vaig guanyar va ser la de Tarragona... aquella també la vaig guanyar molt be, que també devia ser cap el 65 o 66 que va ser quan vaig començar les travessies. 

També vaig guanyar la de la Barceloneta al passeig marítim... que hi feia molta mala mar; hi havia una surera (al llarg de la platja) i anaves per una banda i tornaves per l'altre... a les travessies anàvem amb l'equip, l'equip vol dir gent del club - que entre ells hi havia el Carles, el Murio, el Mas i tal - gent que m'envoltaven perquè no em bloquegessin per tal que quan donaven la sortida pogués 'guillar' ràpid mentre els companys em protegien. Així ho vam fer i anava davant tota la travessia; primer vaig lluitar amb el Monso (Vicenç Monsonis) i no se qui mes, però a la tornada hi havia companys del Monso des de l'altre cantó enganxant-me pel peu... crec que eren el Cillero i un altre, perquè el Monso em pogués passar, i jo mirant de desenganxar-me... perquè no em deixaven anar. Però al final tot va acabar bé i vaig poder guanyar... 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de setembre de 1967 amb la informació 
de la 'IX Travessia del Passeig Marítim', organitzada per el C.N. Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com a anècdota de les travessies, home !... no ho sé, potser serà que crec que les he fet quasi totes, inclús en vaig fer una quan ja estava retirat i tenia els fills, que va ser la de Calella on també vaig guanyar en la categoria de la meva edat... i, com t'ho diria jo ?... que la del club ha sigut l'època mes feliç de la meva vida, m'ho vaig passar molt bé i hi vaig trobar allí la meva parella, la Pili (Arquero), i n'estic molt satisfet del que vaig fer, dins de les possibilitats de les condicions físiques que jo tenia...

Un cop feta aquesta darrera afirmació, en Gabriel matisa que es refereix als seus anys de joventut, atès que al llarg de la vida n'ha conegut molts altres de moments extraordinaris, quasi sempre viscuts amb la seva companya, na Pilar Arquero, i els derivats del naixement i la creixença dels seus fills, Gabriel i Albert. Entre la natació, les travessies i una curta estada en els equips de waterpolo del club, la vida esportiva d'en Gabriel era tocant a la seva fi, desprès d'un període de poc mes de vuit anys d'activitat competitiva. Calia, doncs, enfocar també la seva vida personal i professional. En certa crònica d'en Vicenç Esquiroz aquest informava que en Gabriel estava formant-se per a ser metge...

A mi lo de metge mai se'm ha passat pel cap, mai havia dit d'estudiar per metge... mes aviat seria una de les vegades que l'Esquiroz s'inventava una part de la crònica. Bueno, anem a veure, als setze anys vaig aprovar sisè i revàlida i als disset vaig fer el PREU i desprès em van fer un psicotècnic per veure en lo que podia servir i no se què... i em van dir que estudiés o econòmiques o administració i direcció d'empreses. Però llavors era una època en que jo estava molt enganxat amb el Sànchez, molt amic i tal, i ell havia entrat a l'Escola d'Enginyers i em va donar per anar a fer enginyeria... que despès no la vaig acabar, perquè tampoc en tenia la vocació. Per cert que a enginyers hi havia un equip de rugbi al que en Sànchez i jo hi vam jugar..., bé que hi vam jugar és un dir..., ens hi vam apuntar els dos i al primer entrenament ens va anar mes o menys be, però ja a la segona sessió hi va haver una jugada d'un tío que va sortir disparat contra les grades... que l'havien empentat en una melé o no se qué i com estava a prop de les grades hi va topar i va acabar amb una sagnada tremenda... i el Carles i jo ens vam mirar i ja en vam tenir prou, se'ns va acabar el rugbi !.

Ben aviat el que vaig fer va ser establir-me per el meu compte en la part professional que jo estava portant lo del taller del meu pare, que feia llums i altres feines, a mes de portar la representació d'altres empreses a la vegada que continuava estudiant. Llavors el (Paco) Bonet em va oferir d'anar-me'n amb ell a 'Telesincro', vaig passar el procés de selecció i em van fitxar. Total que em va anar molt be i em vaig trobar el primer o el segon mes que vaig guanyar dues-centes-cinquanta mil 'peles' de comissions, que abans no les veia ni en un any quasi, el primer o el segon mes vaig firmar tres màquines i em vaig trobar amb les dues-centes-cinquanta mil... i quan vaig cobrar aquestes primeres comissions amb la Pili ens en vem anar cap a Mallorca, que encara érem solters i vam anar-hi amb uns cosins i uns amics que teniem i jo em sentía que era el rei del mambo.

Mes endavant vaig entrar a 'ICL', una multinacional del sector informàtic, que em van dir per ser coordinador de venedors i tal i jo vaig dir que no... que volia ser venedor que era on es guanyaven calés, i amb sis mesos vaig fer la quota de tot un any; allí ja cobràvem trenta o trenta-cinc mil de salari mes unes comissions molt bones i amb poc temps em vaig fer amb l'empresa en el sentit que era el millor venedor que hi havia a tota Espanya i inclusiu de fora, perquè estava a noranta països aquesta empresa. Mes endavant en 'ICL' em van pujar a Cap de Vendes, Director Comercial i desprès Director de Delegació i Director Comercial de tota Espanya. M'hi vaig estar deu anys i desprès ja em vaig muntar per la meva banda i sempre mes he pogut treballar en les meves pròpies empreses...

En les diferents etapes de la seva vida en Navarro ha fet valer sempre la seva ànima d'emprenedor que, com diu ell mateix, funciona per reptes que l'impulsen a la superació d'aquests i, quan és necessari, a la resiliència en el moment en que sorgeix una o altre dificultat. Aquesta filosofia l'ha aplicada a les seves diferents facetes: l'esportiva, la personal i la professional amb resultats majoritàriament positius. I si en alguna ocasió el resultat no ha estat tant satisfactori en Gabriel sosté, amb orgull, que mai ha estat per mancança del seu esforç o de la seva dedicació. En el cas de la seva actuació en el sí del Montjuïc ens queda per parlar d'una altre dels vessants, com és el de directiu de l'entitat.

Vaig acabar de nedar i clar, vulguis o no, encara anava per la piscina i tal i en (Manel) Alberich, que estava a la junta aquella que s'havia fet de consens de l'any 1972 (*), amb l'Alberich i el Vicenç de vice-presidents i el Ballart presidint-la; doncs deia que l'Alberich em va dir que perquè no aprofitava si volia col·laborar amb el Montjuïc i em van fer directiu per treballar en la part de natació i waterpolo. Aquesta col·laboració es va acabar aviat per la història que ja us havia explicat de quan ens vam quedar sense entrenador i el Ballart em va dir: "Gabi, tindries que moure't entre els entrenadors a veure si en trobes un pel club..." i m'ho encarrega i com que jo treballava per el meu compte i estava estudiant, de seguida vaig desaparèixer quasi deu dies de la feina, buscant i parlant amb diferents entrenadors... vaig anar a Olot i a d'altres llocs de Catalunya i de fora; en fi que buscant vaig parlar amb molts entrenadors per a poder fer-li un informe al president amb totes les dades recollides. Quan ja ho tinc me'n vaig a reunir-me amb el Ballart i em diu: "gràcies, però ja no cal: ja hem fitxat a l'entrenador..." i és que ja tenía fitxat a en (Agustí) Mestres. Jo em vaig quedar !..., i sortint d’aquella reunió, al dia següent vaig presentar la meva dimissió. Total, que vaig durar uns pocs mesos... perquè vaig sortir molt cabrejat que a mes llavors la meva feina no era com les que he tingut desprès en la meva vida; era una feina que si deixava de treballar no cobrava... que encara estava per lliure amb el meu pare i d'altres empreses. 

Mes tard, quan en Ballart se'n va a presidir la catalana (FCN) l'any 81 o 82, al club es queda en Robert Carmany de president. Aquells temps al club el segueixo molt poc, que ja es l'època en que he muntat les primeres empreses pròpies... llavors un bon dia em truquen gent de l'entorn del club que volen parlar amb mi i em diuen que hi ha problemes, de calés i d'altres tipus. Total, que em convoquen a un dinar amb alguns dels 'històrics' del Montjuïc on també hi ha el Ruiz, en José Ruiz que no ha sigut mai de junta, però feia d'una mena de secretari general de l'entitat i també ve. De fet en Ruiz en una pel·licula dirien que és un secundari, mai en primera fila... sempre al costat o darrera dels protagonistes, però això sí, eh !... al club en José Ruiz era un secundari de luxe...

Així que hi vaig anar i em van proposar que si hi havia eleccions de president del club que m'hi presentés, que ells em recolzarien. En un primer moment intento evitar-ho amb l'argument que tinc molta feina i estic muntant una cosa gran... ja teníem quaranta i pico d'empleats i tot just érem al començament, i que no podia, que no...; però em van seguir insistint: "home, que el club t'ha ajudat molt, t'ha pagat els estudis i no se què, que tal i qual... i ha fet molt per tu i per la teva família,  que amb la Pili us heu conegut aquí...". Total  que al final vaig demanar que em donessin les dades de comptabilitat i de la situació econòmica per a estudiar-la i vaig analitzar-ho i vaig arribar a la conclusió que jo amb quatre anys em carregava tot el deute que em deien que hi havia i podia deixar el club sanejat, vaig demanar alguns aclariments que me'ls van donar i que jo me les vaig creure. I finalment vaig acceptar de presentar-me a la presidència, si es convocaven eleccions.

Vaig guanyar-les el 22 de gener del 1987, un dia que hi havia waterpolo de veterans i sortint de l'elecció em vaig tirar l'aigua per a jugar amb l'equip del club i desprès vam anar a sopar. És va apuntar tot deu al sopar i el primer cop d'efecte va ser quan vam acabar, que vaig demanar el compte i vaig comptar els que hi érem per pagar-ho a 'escote', i els hi vaig dir: "senyors devem cadascú tants calés... el club no te diners per pagar sopars". La qüestió era que el que volia era marcar territori, perquè el club estava malament, amb dèficit i deute... i al sopar hi van venir moltes dones i companyes dels jugadors, entre d'elles també la Pili, i clar vaig pensar "ara es el moment... hi ha que marcar la línia". La gent es va sorprendre i tal però no va passar res. 

Editorial del n. 356 del butlletí social de gener-març del 1987, amb la salutació del 
president i la composició de la nova junta directiva escollida el 22 de gener.
Font: Arxiu JCE 

El que si va passar es el que ja es conegut, que vam revisar la comptabilitat i van començar a sortir factures no compatibilitzades: primer em van començar a arribar de la Residencia Blume, de dos o tres anys que no es pagava el que era una part de l'estada dels nedadors, que no era molt però al cap de dos o tres anys pujava una bona quantitat. Total que les factures estaven en un calaix o destruïdes i t'arriben les còpies i els truques i preguntes el què hi ha, i llavors tens una reunió i et surt tot... però no va ser aquest l'únic cas, van anar sortir moltes coses mes i el deute teòric que m'havien dit inicialment no era el real. 

Al poc temps d'arribar reuneixo al personal i els hi dic que hem de tirar endavant per 'nasos', que si fa falta durant un període mes o menys llarg de quinze dies o un mes jo no treballaré, que delegaré les meves funcions a l'empresa, que era fotut perquè era l'època de l'expansió, i em dedicaré al club... aleshores des de les vuit o les nou del matí fins a les deu o les onze al club, fent de gerent i fent de tot i intentant averiguar la situació d'on érem realment. En una reunió amb els treballadors del club els vaig dir que no volia discussions, que sabia que els sous del conveni eren molt precaris però que el club no podia pagar mes en aquell moment, i els vaig dir "jo vull fer un pacte amb vosaltres: no vull ni problemes sindicals, ni vull problemes de res, ni tampoc vull problemes amb els socis, res d'això... el que vull és que arribem a un pacte: vosaltres treballeu tot el que heu de treballar i el club cada any us augmentarà el salari, perquè ara no ens és possible, el que dictamini el conveni mes tres punts...", em sembla que vaig dir tres punts o una cosa semblant, "...que es el que jo calculo perquè arribeu als quatre anys a un bon nivell... si hi esteu d'acord en tinc prou amb la vostre paraula". També es van revisar algunes condicions laborals, com els horaris, que aquesta es una feina que la va fer molt bé l’Eduard (Costa), per a poder fer horaris continuats, a l'objecte de poder fer alguna altre cosa en el temps lliure. Hi van ser d'acord i la veritat es que va anar tot molt be, bueno, encara ara ens aprecien els empleats, que molts pensen que aquella va ser per a ells una de les millors juntes...

Homenatge fet a en Josep Ramos Àlvarez el dia 26 de novembr del 1989. En Teo Poch 
li lliura el trofeu amb 'La canya d'en Ramos', en presència del President Navarro (**)
Font: Arxiu JCE

En el tema esportiu, quan era president, ja ho saps perquè vaig veure tant d'embolic que hi havia que em vaig dir que calia separar problemes perquè tots no els podia afrontar directament i va vindre la necessitat de la contractació d'un gerent, que amb vaig recolzar amb el Paco Segura perquè em presentés gent i tal; perquè jo demanava varies coses en el procés de selecció: una persona que sabés comptabilitat, que estigués introduïda dins de la administració i experta en temes de protocol i de tot això i al final en va quedar el Xavier Vendrell, que penso que va anar molt bé... a part d’alguna sortida de to que va tenir en algun moment, però en general va fer una bona tasca.

En el context d'una situació econòmica complexa, la nova junta va emprendre una renovació en la seva política esportiva amb la incorporació d'en Jordi Murio i en Dragan Matutinovic, en natació i waterpolo respectivament. Tant l'un com l'altre van mirar d'acomplir les polítiques de sentar novament una base esportiva sorgida de les categories inferiors del club. Va ser especialment aconseguit en natació, en l'etapa Murio que va allargar-se fins a finals de la centuria, mentre que per el que respecta a en Dragan aquest aviat va ser cridat per la Federació Espanyola de Natació per a fer-se càrrec de la selecció espanyola de waterpolo.

Un dia en el pont aeri em vaig trobar al (Josep Lluís) Vilaseca (***) i em vaig seure al seu costat i li vaig dir: "escolta, t'ha dit algo a tu el David (Moner) d'una subvenció i tal ?" i em diu: "mira, la primera noticia que en tinc..." i jo "es que a mi m'ha dit que ja s'estava tramitant..." i em diu: "collons !, encara no coneixes al David tu ?... no te'n refiïs, no te'n refiïs ni un pel...". A partir d'aquell moment jo trucava al Vilaseca i em donava ràpidament hora de visita. D'aquest incident venia una enemistat continuada (amb en Moner) que la notava. Aquesta enemistat va anar a mes perquè hi va haver eleccions a l'espanyola a la qual es presentava el Flores, l'Alfredo Flores - que finalment va guanyar - que era un bon tío també i que estava recolzat per el Moner i l'alternativa era el Blanco, el de Sevilla,... bueno, total que el Moner m'anava molt al darrera llavors perquè no canviés la votació per el Flores i jo li deia que si perquè portava els dos vots preparats, un a cada butxaca - com m'havia ensenyat el Ruiz, del Montjuïc, anys abans - i havia parlat amb el Blanco també... i el Moner em deia: "que, ja saps a qui votaràs..." i jo: "si !, mira aquí el tinc preparat..." i li ensenyava la papereta del Flores i a l'altre butxaca portava la del Blanco, que es a qui vaig votar. Al final d’una manera o altre se sabia, encara que el vot fos secret, es sumen els vots i al final se sap, però aquesta situació va augmentar la malentesa amb en Moner. I a partir d’aquí es quan ve el pollastre... Amb una excusa reglamentària la catalana ens obre expedient per a baixar de categoria en el waterpolo de Catalunya. Amb el Ponç estàvem totalment d'acord al llarg de tot aquest procés. Aquell any no vam poder jugar la lliga catalana, evidentment no la vam jugar, però en canvi vam jugar a l'espanyola i vam donar molta guerra... no vam guanyar però vam donar molta batalla.

El president Navarro lliurant els premis en una competició d'atletisme
a la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc. Darrera seu en Joan 
Daranas, el president de la secció d'atletisme del club.
Font: Arxiu C.N. Montjuïc

Els darrers temps de la junta directiva d'en Gabriel Navarro no van ser especialment satisfactoris per els seus integrants. A banda del conflicte amb la FCN, especialment, amb el seu president Moner, la situació econòmica no s'acabava de redreçar i la junta va plantejar com a solució una derrama que necessitava de l'aprovació de l'Assemblea General per a poder ser implementada. Aquesta solució va ser majoritàriament rebutjada en el seu moment, de resultes de quina situació se'n derivà un retorn d'en Joan Ballart Serra a la presidència del club en una seva segona etapa.

Vaig quedar decebut però no de la part esportiva que crec que vaig fer el que tenia que fer, que era baixar una mica el nivell però tampoc a un punt de desastre, sinó per tal que poguéssim lluitar... en natació no ens va baixar perquè vam seguir quedant campions d'Espanya o lluitant per a ser-ho, d'aquest tema jo me'n sento satisfet, inclusiu del waterpolo.

Pel que fa a la part econòmica no n'estic satisfet, clar, perquè no vaig poder fer el que jo pensava donat que lo que m'havien parlat prèviament no era el que realment hi havia. Però crec que possiblement era una època necessària que s'havia de passar al club i en la qual vam posar molt d'ordre en tota la disbauxa que hi havia en la gestió dels empleats, jo penso que allí hi vam posar una bona gestió i hi vam implementar un control de la despesa coherent i raonable.

Abans et parlava d'en Ruiz, en José Ruiz, del qual jo en vaig aprendre molt... a mi m'havia anat molt bé abans, en la meva primera etapa a la junta del 1972, que havia anat amb ell a les reunions per discutir el conveni de piscines, que es feien a la Via Layetana perquè m'interessava, el Ruiz era un dels representants dels clubs i jo no coneixia aquesta faceta i li vaig dir que hi volia anar a totes les reunions, que em va anar molt be perquè vaig aprendre moltíssim de les estratègies que es munten i de tots aquests 'tinglados'. Clar, ell anava de part de la patronal i jo feia com de la seva ombra, que a les reunions no deia res: només escoltava i captava. En Ruiz era un tio que ja sabem d'on venia i la seva forma de fer era d'acord amb aquesta posició, propera al règim i mig funcionarial, però en el club va ser una persona d'una gran eficiència i va aportar sempre una gran col·laboració a les diferents juntes. Quan jo entro encara hi és, per bé que acaba desapareixent al cap de poc perquè diu que ja n'està cansat. El dia de les votacions que duraven tota la jornada, em crida i em diu que entri en un quartet, es posa les mans a les butxaques i de cadascuna en treu una papereta: la del Roselló i la meva i em pregunta: "elige tu la que quieras..." i li dic: "ostia !... no me 'baciles'..." i clar, ell ja sabia el que jo volia, però ho va fer per donar-me una lliçó de política esportiva 'florentina'...

En José Ruiz a la foto felicitant a en Salvador Franch després de la primera 
victòria del Montjuïc front del Barcelona en la II Copa Catalana el juny 
de 1972. En Joan Ballart, tot just escollit president del club 
en la seva primera etapa (1972-1981) n'és testimoni.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Hi ha un altre tema important per mi, o que jo al menys li dono importància, que es que al cap d'un any o una mica mes de passades les eleccions, fem la incorporació del (José Maria) Roselló a la junta... crec que es una fita important amb la intenció d'unificar el club, cosa que a mi em perjudica sobretot de cara a una part de la gent de sempre del club, perquè eren íntims enemics. Clar, el Roselló tenia una història al club i tot-hom la coneixia, i això de que s'unís a nosaltres... però, bueno va ser molt natural eh !. Vinc a dir-te que el Roselló em va felicitar quan les eleccions, que ell les va perdre, i jo li vaig dir: "hemos de hablar..." que va anar passant el temps, però quan vaig poder el vaig agafar i li vaig dir: "oye, vamos a ver... tu quieres trabajar para el club, no ?... porqué lo has demostrado personalmente y yo también quiero que te incorpores... ha habido unas elecciones claras: yo he ganado y tu has perdido; però creo que este club lo que necessita es el esfuerzo de todos y te agradecería y estaria muy contento de que te incorporaras a la junta como vicepresidente y que trabajáramos codo con codo, que es lo que le hace falta al club..." i em va dir que sí, donant-me una de les satisfaccions del meu mandat. 

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) L'any de 1972 s'acabava el mandat d'en Diego Devesa (1968-1972) que va renunciar a seguir com a president. Des de la seva fundació la presidència del club havia estat designada per un sistema de 'cooptació' entre els històrics de l'entitat, de manera que no hi havia hagut mai eleccions lliures entre dos o mes candidats. L'any 1972 haurien estat les primeres eleccions representatives, en haver-hi dues candidatures: la primera en presentar-se, d'en Manel Alberich, seguida de la d'en Vicenç Esquiroz. Una denuncia presentada davant del governador civil de Barcelona, en Tomás Pelayo Ros (1969-1974), per un associat del club va motivar una ordre gubernativa que anul·lava la candidatura d'en Manel Alberich per el seu passat polític, poc concordant amb el règim franquista. En retirar-se, també, la candidatura d'en Esquiroz es va haver de trobar una solució de consens que, una vegada mes, va derivar en una candidatura única presidida per en Joan Ballart Serra que incorporava als dos candidat frustrats com a vice-presidents.

(**) Aquesta és una imatge plena de simbolisme, en reunir en aquesta foto tres representants de generacions històriques del Club Natació Montjuïc. La primera la dels fundadors i primers socis, representats per en Josep Ramos, que va ser molt mes que l'encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc - coneguda també, com 'la del Ramos', necessita d'una entrada en el seu honor que farem properament -; la segona que compta amb la presència d'en Teodoro 'Teo' Poch, nedador, waterpolista i campió del club dels anys cinquanta; i la tercera significada per la figura del llavors president, en Gabriel Navarro, un altre campió històric dels anys seixanta-setanta.

(***) En Josep Lluís Vilaseca Guasch (1930-2020) ha estat un home de l'esport, abans que un polític. Tots aquells que l'hem pogut conèixer i tractar sabem de la seva bonhomia i de la seva dedicació a la tasca que li va ser encomanada al llarg de mes de quinze anys com a Secretari General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. Essent un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) la seva actuació es trobava sempre 'au dessus de la meleé', per emprar un terme esportiu. La conversa reproduïda amb el llavors president del Montjuïc n'és un clar exemple d'un home honrat i pulcre en la seva actuació, dins i fora de la política.