Carnet de Sòcia. Nuria Llonc Sabater. La subtilesa de l'estil...

Els inicis. Cursets i primers entrenaments

Els autors d'aquest 'Carnet de Sòcia' ens adreçem, en aquesta tarda d'una avançada primavera del 2022, al domicili de na Nuria Llonc Sabater. Ambdós la vam conèixer essent encara uns infants, quan tot prenent el berenar a les grades de 'la piscina d'en Ramos', ens disposàvem a aprendre dels que ja eren uns experts nedadors i nedadores del Montjuïc que s'entrenaven a les ordres d'en Albert Medina. Allà, nedant de veritat, hi trobàvem les Llonc, Ramos, Carme Medina, Llorca, Cuesta... i entre els nois els Molinero, Carles Medina, Abadias, Alonso, Escolies, Bonet i tants d'altres. 

Vaig néixer a Barcelona, el dia 25 de març de 1943, en el sí d'una família formada per el matrimoni d’en Lluís Llonc i na Carme Sabater. Van tenir quatre fills, el meu germà gran, en Lluís, nascut el 1941; jo, que n'era la segona; la meva germana Conxita, tres anys mes petita que jo; i en Josep Maria, nascut el 1952.

Em vaig iniciar a la natació ja de gran, l'any 1957; però no vaig aprendre a nedar amb el meu pare, que ell sí que nedava i era del Club Natació Barcelona. Va passar que un dia vam tenir un susto... mes ben dit, el va tenir ell perquè jo em devia enfonsar i llavors és quan va decidir que féssim els cursets del Montjuïc; que no se ben bé perquè em va apuntar al Club Natació Montjuïc, suposo que era perquè vivíem al carrer Tamarit i ens quedava mes a prop... em va apuntar als catorze en un curset dels d'estiu del club i em sembla que en vaig fer dos o potser només un... no me'n recordo bé. Ens va apuntar amb la Conxita i el Josep Maria, que té nou anys menys que jo i me'n havia de cuidar... però que me'l deixava sempre a la piscina. Quan arribava a casa ja havia trucat el Ramos "Carme, que la teva filla s'ha tornat a deixar el Josep Maria !...". I, és clar, al Josep Maria no li va agradar mai la natació !.  

Les primeres dades que constaten les pases inicials de la Nuria al Montjuïc fan referència al 'XI Curset Municipal de Natació Escolar'del 1958, en qual va estar inscrita com a alumne del col·legi 'Academia Mentor'. En el que aquells anys venía a ser la 'pedrera' del club va coincidir amb la Mercé Arquer, la Ester Vila, l'Esperança Mallofré i la nedadora mes petita que va ser la germana de la Julita Cuesta, la Mª Isabel Cuesta, que amb quatre anys i mig va optar a ser la nedadora de menys edat d'aquella any a tota Espanya. Entre els nois es formaren en aquell curset en Lluís Pelegrín, en Carles Sánchez o un Ponç Puigdevall de prop de cinc anys que debutava. A la final d'aquest aprenentatge, que durava tres mesos, la Nuria Llonc va nedar, amb les seves companyes, els 50 metres de cada estil, guanyant les sèries de crol - 44"1 - i d'esquena i arribant segona en la braça...                                                       

Als cursets vaig conèixer al senyor Boronat, però jo de seguida vaig passar amb el senyor Carmona No sé si coneixeu el Vicenç Carmona que ens portava a la part fonda de la piscina de Montjuïc i ens la feia travessar per l'amplada dels 18 metres: ara d'aquesta manera, ara d'aquesta altra; que a mi m'encantava, i al final fèiem els 50 metres de llarg. Jo ho nedava tot, menys papallona... clar, la papallona em costava més i no vaig acabar mai de fer la patada de delfin, que la fèiem amb peu de braça perquè allò que en diuen delfin encara no era lo que es feia més majoritari. 

El cas és que quan va acabar el curset em van donar el carnet del club i em van dir si volia entrenar i com que a mi m'agradava la natació vaig dir que sí. Llavors vaig anar allà a la Ronda per començar els entrenaments i jo m'ofegava perquè posar-me allà amb les nedadores i els nedadors del Janos (Gergely), és clar amb tots els nedadors grans… no és que m’exigissin més a mi però al principi m'ho vaig passar molt malament perquè em semblava que m'enfonsava, però va durar poc perquè ja de seguida vaig anar millorant. Mes endavant van venir els campionats de l'any 1959 i ja vaig començar a competir i ben aviat em va anar mes bé. I també passava que en aquella piscina  (de la Ronda) no podies practicar massa perquè jo tocava a terra !... encara que a l'estiu sí que s'entrenava millor, que pujàvem a entrenar a Montjuïc, això sí... La veritat és que la primera temporada del 59 ja vaig anar a totes les competicions, potser va ser què en aquell temps era molt fàcil perquè no hi havia quasi ningú. En aquella època era més fàcil arribar a la gran competició; ara segur que em seria molt més difícil 

Una vida esportiva curta, entre menisc i menisc...

Sería mes o menys fàcil, segons ella explica, però el cert es que la Nuria Llonc ja debuta a les competicions mes importants del país, assolint sovint posicions d'honor i aconseguint ser seleccionada per representar a Catalunya als Campionats d'Espanya d'estiu i a d'altres encontres entre federacions territorials; així com per a representar Espanya en el seu primer encontre internacional a Portugal. Cap a finals de l'any 1959 s'esdevé la primera contrarietat greu per a la nova nedadora... 

Retall de 'El Noticiero Universal' del 30 de juliol de 1959, amb l'anunci
dels rècords de Catalunya batuts per l'equip femení del Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

En una de les competicions, que vaig fer primera, la Carme Ramos anava demanant "tres cronos, tres cronos...", segurament perquè pensava que podria fer un récord de Catalunya, com així va ser finalment. Vaig poder assolir un rècord absolut en piscina de 50 metres, encara que que no em va durar gaire temps. En general vaig tenir unes classificacions molt bones, a mes d'anar amb l'equip de la selecció catalana als Campionats d'Espanya d'estiu, que es van fer a Vitòria. Aquell mateix any ja vaig anar a un encontre internacional Espanya-Portugal, que crec que es va fer a Aveiro, el mes d'agost. Abans vam passar pel País Basc perquè havíem de nedar em sembla que un encontre que en deien Península-Canàries, que va tenir lloc a Sant Sebastià i on vam guanyar les de la selecció catalana...

Recordo que els campionats d'hivern es van començar a nedar mes tard que els d'estiu, perquè la gent no tenia piscines cobertes per entrenar. Nosaltres encara, que anàvem al Barcelona; que no se qui va ser va fer un acord per anar a entrenar a primera hora del matí... però només erem uns pocs, cinc o sis... i desprès cap a classe i al migdia ens trobàvem amb els altres de l'equip a la piscina de la Ronda per un segon entrenament.

A mes de les curses de natació, vaig fer algunes travessies, com les del Port de Barcelona i la de Banyoles, i alguna vegada també la del Passeig Marítim. A la de Banyoles ens va passar una anècdota: ens van portar a la sortida amb remolcs de tractors... era un dia que plovia molt i anàvem amb camions o remolcs de tractors, a la baca, però descoberts. Quan vam arribar al lloc primers saltaven les noies i uns minuts després els nois; però els nois com que plovia tant es van aixoplugar sota d’una bandera espanyola, que la van despenjar a la brava, i hi havia el Llorenç del Barceloneta que era altíssim i sobresortia de l'aixopluc... i amb la mala pata que els van fer una foto i allà no va passar res, però en arribar a Barcelona, com que la foto havia estat publicada a la premsa, es veu que els van cridar de comissaria... i els directius del club, amb l'Esquiroz, van tenir feina per que no anés la cosa a 'mayores'... 

Cap a final d'aquest any em va començar a fer mal el genoll i aleshores vaig anar d'un metge a l'altre... amunt i avall fins que al final em van operar del menisc dret.

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1959, amb
l'entrevista feta a rel de la seva primera operació de menisc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Em van operar el doctor Navés i el doctor Cabanes, que d'això sí que me'n recordo bé. Eren els metges de la mútua esportiva i les operacions per extirpar el menisc no eren molt freqüents en la natació. Jo encara no sé lo que em van fer perquè fins avui em segueix fent mal el genoll, que no devia quedar prou arreglada perquè tota la vida m'ha fet mal el genoll dret que encara no el puc doblegar del tot.

El resum del 1959 es, llevat de l'operació de menisc, molt satisfactori per a la Nuria Llonc. Ha debutat a l'alta competició femenina catalana i espanyola amb marques de prestigi que li han permès, sovint, assolir primeres posicions. Així en el rànquing català dels 200 m. braça de 1959, publicat per en Vicenç Esquiroz 'El Mundo Deportivo' el dia 1 d'abril de 1960, apareix en tercera posició amb un temps de 3'17"3. En el seu comentari l'Esquiroz informa que: "La Revelación de la temporada fué, sin lugar a dudas, Nuria Llonch, la nadadora forjada en los cursillos municipales de natación del C.N. Montjuich y que vió truncada su carrera a causa de una lesión en la rodilla... de la que se halla felizmente recuperada...". La recuperació, però, no va ser tan ràpida com presumia el periodista-president.

La veritat és que jo no me'n recordo de moltes coses, perquè a mi guanyar m'agradava i em posava nerviosa i això; però estava més per altres coses amb la meva gent i els meus amics. Hi havia un molt bon equip, amb la Carmen Ramos que nedava molt bé o la Carme Medina que amb onze anys ja feia 1'11" d'infantil als 100 m. lliures; i el Molinero, que tenia un cos molt alt i fet ja quan era petit, o el Carles Medina amb la braça dels nois, i l'Abadias que molts anys va ser campió dels 1500 i d'altres distàncies de crol.... era un equip molt complet, amb tantes i tants que ara no em venen al cap, que venien de l'època del Janos però que aquests anys els va seguir millorant el Medina. 

El que sí que recordo d'aquells anys que vaig nedar, entre el 59 i el 62 o 63, és que hi havia un ambient molt maco, de manera que jo sempre he cregut que són uns dels anys més feliços de la meva vida. Bé, ara vista tota la meva vida no sabia si va ser tant així; però sí que van ser uns anys meravellosos. Estàvem junts després dels entrenaments, gaudíem de 'la piscina del Ramos' i quan hi havia festes  o revetlles ens ajuntàvem per celebrar-ho i ballar... i per cap d'any també ho celebràvem. Que a més a més és quan el meu pare em donava permís per sortir aquests dies més especials, perquè normalment al vespre no ens deixava sortir. 

I els dissabtes i diumenges també anàvem a la piscina de Montjuïc, encara que no hi hagués entrenament, que ens trobàvem tots plegats i era mes aviat per jugar, prendre el sol, passar l'estona i mirar de trobar-nos bé amb tota la colla Total que van ser uns anys que jo m'ho vaig passar molt bé, encara que va ser poc temps... només tres anys o una mica més. Resumint, què vam fer una colla, la nostra colla.

L'equip de natació del Club Natació Montjuïc seguia progressant, acostant-se cada vegada mes al Barcelona, degà de la natació catalana i espanyola. Als Campionats Generals de Catalunya de 1960 l'equip del club s'apropà a la primera posició conjunta per equips, lloc que des de el primer campionat de l'any 1918 havia estat reservat sempre per el Club Natació Barcelona. El Montjuïc arriba als 107 punts en la puntuació femenina, a només vint-i-cinc punts del Barcelona i molt distant del tercer equip classificat, el Sabadell amb quaranta punts. A la vegada la Nuria Llonc es recupera progressivament de l'operació de menisc i participa en les competicions habituals, essent seleccionada per a participar en les preses de temps preolímpiques que es realitzen a Barcelona, registrant unes bones marques, encara que lluny de la possibilitat formar part de l'equip que ha d'anar a Roma. Al Trofeu Barcelona d'aquell 1960 estableix un rècord absolut de Catalunya nedant la braça en els 4x100 m. estils en piscina de 50 metres, amb les seves companyes Boira , Ramos i Medina - esquena, papallona i crol, respectivament -, amb un temps de 5'38"1.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del 7 d'agost de 1960, 
amb el subcampionat assolit per el Club Natació Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1961 anem amb la selecció catalana als campionats de Sevilla i també quedo segona perquè ja hi anem amb la Castañer, la nedadora infantil del Sabadell que és la que queda campiona amb marques a les que jo ja no hi arribo (*), clar, però jo puc seguir guanyant a les de Canàries o de Madrid. A mes, a  Sevilla ens ho vam passar molt bé, de veritat...

També recordo haver anat a fora amb el club quan vam anar a Bèlgica, a Anvers, a algun torneig que es feia en aquesta ciutat i és possible que també aprofitéssim per a nedar en algun lloc de França que ara no recordo. Això i les sortides amb la selecció cap a Portugal, mes un encontre a Sant Sebastià i un altre a Madrid és tot lo que he sortit a fora de Catalunya per la natació, a mes de l'anada a Vitòria per el Campionat d'Espanya de 1959. 

Selecció Catalana guanyadora dels Campionats d'Espanya d'estiu a Sevilla l'any 1961.
1ª fila: ___, Jaume Solé, Albert Medina, Francesc Castillo, Jan Freese, 
Carme Ponsati, Miquel Herrero, Juan Antonio Sierra i ___.
2ª fila: Kees Oudigest, Paquita Esteban, Nuria Llonc, Rufina Servalls, Xavier Oliver, Maria Teresa Viñals, Jaume Torralba, Isabel Piñón, Wiltrud Knopf, Ribera i ___.
3ª fila: Miquel Torres, Cristóbal Seguí, Lidia Camprubí, Carmen Medina, Carme 
Ramos, Pere Pradas, Xavier Rotllant i Jordi Flaqué.
4ª fila: Isabel Castañé, Ana Santamaria, Paquito Martínez, Juan Antonio Molinero, Joaquim Pujol, Josep Claret, José Antonio Abadias, Joan Fortuny i Leopoldo Rodés.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

Carme Medina i Nuria Llonc, del Montjuïc, amb Paquita Esteban, 
del Barcelona als Cts. d'Espanya de Sevilla, 1961.
Font: Arxiu JCE. Fons Albert i Carme Medina. Ft. SI

Amb això dels viatges a mi em passava que sempre perdia la maleta, em deien "mira, una altre vegada la Nuri ha tornat a perdre la maleta...". Unes dues vegades me les va perdre Iberia, que això no és culpa meva, però altres vegades sí que em va passar. En el primer viatge abans d'anar a Portugal que vam passar per Sant Sebastià ens van allotjar en una pensió una mica cutre, d'aquelles de poca categoria. El cas es que la delegada ens diu que baixem tots les maletes a recepció perquè el dia després havíem de marxar a primera hora i d'aquella manera ja les teníem preparades; i jo, despistada com sóc, també la poso i la deixo la primera, quasi tocant al carrer i, clar, me la van pendre. El cas és que anàvem a Portugal, o sigui que jo no tenia roba per canviar-me la resta de dies i no sé si a l'Esquiroz o algún altre es va encarregar de que anéssim a comprar la roba justa per acabar el viatge. Des de llavors em va quedar l'estigma de que la Nuri perdia les maletes, però en realitat va ser Iberia...

Anècdotes a part, el cas és que l'estiu de 1961 ha quedat marcat amb lletres d'or als anals del Club Natació Montjuïc i als de la natació catalana i espanyola. Els dies 9 i 10 de setembre es celebren a la piscina de Montjuïc els Campionats Generals de Catalunya en la seva trenta-quatrena edició. Per primera vegada a la història d'aquesta competició l'equip guanyador en la categoria femenina no és el del Club Natació Barcelona; corresponent aquest honor de superar-les al Club Natació Montjuïc, amb la Nuria Llonc com una de les seves mes destacades nedadores, que es proclama subcampiona de Catalunya en els 200 m. braça i en els 100 m. esquena, amb uns temps de 3'13"3 i 1'24"9, respectivament.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 11 de setembre de 1961, comunicant
la fita històrica aconseguida per l'equip femení del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Clar que me'n recordo d'aquest estiu del 1961 en que guanyem al Barcelona per primer cop a la història. Van ser unes jornades molt emocionants, perquè la victòria nostre la vam conseguir amb tant sols un punt de diferència... recordo com el Medina i el Ballart (que n'era el delegat esportiu) feien els comptes, prova per prova, de com havien d'anar les puntuacions. De fet semblava que els que havien de fer aquesta primera victòria sobre el Barcelona haurien d'haver estat els nois, però finalment ens vam avançar l'equip femení que, com ja us he dit abans, era un molt bon equip...

Equip del Club Natació Montjuïc, campiones de Catalunya femenines de l'any 1961.
Medina (E), Ballart (D), Ana Pedrisas, Esperança Mallofré, Carme Ramos, Julia 
Cuesta, Angels Camps, Carme Llorca, Carme medina, Nuria Llonc, i Tina Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI (**)

També recordo que l'últim any o any i mig que competeixo jo ja treballava al banc, que era el mateix Banesto on treballava el meu pare; un que hi havia a la Gran Via, amb unes reixes així d'altes que semblava un camp de concentració… i clar era l'últim 'mono' i quan havia d'anar a algun campionat fora de Barcelona havia de demanar permís i allò era complicat perquè treballar i haver de marxar o de demanar permisos en ple període de vacances dels companys mes antics no era fàcil. Aquest factor també va ajudar a que no pogués entrenar massa seguit ni massa bé i, per tant, haver d'anar baixant a poc a poc les marques i el rendiment. Això va ser cap al 1962 o principis del 63. 

I és que a mi això de treballar no m'acabava de convèncer. Comparant-ho amb la llibertat d’estar a l'aire lliure, a 'la piscina del Ramos', entrenant i passant l'estona amb la colla, haver-te de tancar en una oficina era un mal plan… que jo mirava els arbres de la piscina i em deia “ara ja no us tornaré a veure...”, que per a mi quan arribava al banc em semblava que em tancaven en una presó.

Com us deia abans, una de les distraccions d'aquells anys era la de fer alguna de les travessies de l'estiu mes conegudes, com ara el Port de Barcelona, el Passeig Marítim o la de Banyoles, que sempre queia a finals de temporada i durant molt anys era com una mena de 'romeria' que ens traslladàvem amb molts dels pares i ens hi estàvem dos dies, dormint la nit a Banyoles. Generalment passàvem el dia d'anada a Girona, per la Devesa tot jugant i divertint-nos amb tot el grup.

A la travessia de Banyoles de l'any 1962, amb una bona colla. Hem
ressaltat la Nuria amb un cercle. Darrera seu s'hi entreveu la 
senyora Ramona, la mare de la Carme Ramos.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

De fet la Nuria va participar tres anys seguits a la Travessia del Port de Barcelona, entre 1959 i 1961. Cal recordar que aquells anys el Montjuïc feia servir aquest esdeveniment, organitzat per el Club Natació Atlètic, com una mostra del seu potencial humà guanyant fins a divuit anys consecutius el Trofeu Gil i Arnau, que corresponia al club que classificava mes nedadors de totes les categories. La fita mes important per a la Nuri en aquesta travessia va ser l'aconseguida l'any 1960, en quedar segona classificada femenina, nedant els quasi quatre quilometres enterament en esquena. El periodista de 'El Noticiero Universal', en Jaume Cruells, ho assenyala així en la seva crònica:

"Lidia Camprubí, del Manresa, y Matilde Cuesta, del Barcelona, se situaron en cabeza desde el primer momento... mientras Nuria Llonch, del Montjuich, en un estupendo estilo de espalda, pero desviándose de una manera muy perjudicial para su clasificación, se situaba en tercer lugar... aun que esta última, rectificada de dirección, pudo alcanzar un meritorio segundo lugar y (el) once de la general, contando a los nadadores."

Jo plego l'any de la nevada (1962) o poc després, que ja festejava. Vaig seguir sent sòcia molts anys. Ens vam casar amb en Jaume Ribera, nedador i waterpolista del Barcelona, amb qui he tingut sis fills. Per coses de la vida ens vam haver de separar i vaig posar-me a treballar en diferents ocupacions. Una de les feines que he desenvolupat ha estat la de monitora de natació, que ho he fet durant molts anys. He treballat al Montjuïc, en part a Folch i Torres però sobretot a la Zona Esportiva, que m'hi vaig estar uns quants anys quan era entrenador en Miquel Torres. El president devia ser el Ballart, encara que també hi havia el Bonet que s'encarregava d'alguna cosa dels cursets. Com que jo també treballava a Via Laietana, al col·legi d'Enginyers, sovint quan sortia havia d'anar a Folch i Torres amb un fart de córrer...

A part del treball al Montjuïc, també vaig fer d'ensenyant de natació a molts altres llocs, com el col·legi de L'Estonac, l'Hotel Princesa Sofia, i uns anys d'estiu a una piscina d'Isona, on m'ajudaven algunes de les meves filles, perquè m'estava des de les nous del matí fins a darrera hora del vespre donant classe a mig poble, agrupats per els diferents segments d'edat... de fet m'ho vaig passar molt bé amb aquesta feina, que complementava amb d'altres com la del col·legi d'Enginyers...

Efectivament, la carrera de la Nuria, com la de moltes altres noies d'aquells anys, va ser extremadament curta, entre 1959 i 1962. L'any de la seva retirada encara va ser a temps de fer les seves millors marques, amb 1'31" en els 100 m. braça i 3'11" en els 200. Com passava llavors, es va posar a treballar i a mes ja festejava amb el que seria el pare dels seus fills. Aquesta dona menuda i fibrosa, d'estil subtil i fantàstic lliscament, posseïdora d'un somriure perenne, va tancar la seva carrera esportiva al Club Natació Montjuïc amb un nou ensurt dels seus genolls, ara de l'esquerra, de manera que tancant aquest cercle competitiu s'havia de sotmetre a una nova intervenció de menisc, tal com ho recull la premsa de l'època.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, amb la noticia
de la nova operació de menisc de la Nuria Llonc.
Font: Biblioteca virtual de prensa històrica (PH).

El cert és que la segona operació no va arribar mai, i la Nuria Llonc va optar, en canvi, per posar fi a la seva carrera esportiva tot centrant els seus interessos en àmbits de la progressió personal i professional.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) L'any 1959 el Club Natació Sabadell, fundat el 1916, inaugura la seva piscina coberta pocs mesos desprès de contractar com a entrenador de natació a l'holandès Kees Oudigest. La conjunció d'ambdós fets va propulsar la ciutat del Vallès com a la incipient capital de la natació catalana per a la dècada dels seixantes i part dels setantes. La Isabel Castañer, campiona i rècord d'Espanya en l'estil braça, va formar part d'aquesta embranzida, comportant que des de la seva irrupció la Nuria Llonc quedés habitualment com a subcampiona de Catalunya i/o d'Espanya en les proves de braça.

(**) Atesa la habitual manca de documentació de les fotos històriques dels esports del país, i concretament dels esports aquàtics, ens cal sovint recorrer a contemporanis de la seva realització per tal d'identificar, quan és possible, els llocs, les persones i els autors. En aquests dos casos ens han ajudat en Juan Antonio Sierra per la foto de la selecció catalana de Sevilla 1961, atenent a la seva doble condició de delegat de la FCN d'aquells anys i de memòria viva de la història de la natació en la seva dedicació posterior. La segona fotografia ha comptat per a la seva documentació amb el matrimoni de la Laura Palau i en Albert Medina, implicats directament en els fets. Per cert, es dona el cas que la Laura hauria d'haver estat en la fotografia de l'equip, atès que va nedar la prova dels 400 m. lliures.

Carnet de Soci. Josep Cercós Moya

Els primers anys... nedador i waterpolista

En Josep Cercós Moya va ser un dels primers infantils que es van acostar a un Vicenç Esquiroz que, en funció d'entrenador, dirigia la preparació dels escassos primers nedadors, tots nois, del Club Natació Montjuïc, en aquell mes fundacional d'abril de 1944. Per tal de que ens expliqui els seus records d'aquells temps i d'altres aspectes de la seva vida de mes de vuitanta-sis anys, ens encaminem al carrer Nou de la Rambla, on en el número 143 va nàixer en Josep i on encara resideix a la casa materna aquest mes de juliol de 2019.

Vaig néixer l'any 1932 i al principi anava a les instal·lacions de la Plaça Reial, que es el primer record que tinc perquè en realitat com érem quatre infantils de seguida es van dedicar a nosaltres; perquè això dels 'nanos' que pujaven a fer cursets ja és desprès. Jo ja començava a nedar be, perquè clar tant el Boronat com l’Esquiroz... 'bueno', en realitat el que a mi em va ensenyar va ser el Boronat: a mi, a en Tauler i al Navas... en realitat es van dedicar als quatre infantils que nedàvem i de seguida ho vaig assimilar. 

1. Retall del primer 'Llibre de Socis' que es conserva al C.N. Montjuïc, on consta en Josep 
Cercós, inicialment amb el número 15, que posteriorment es corregeix al 16.
2. Carnet de Soci renovat als anys 60's d'en Josep Cercós Moya (*)
Font 1: Arxiu del CNM
Font 2: Arxiu JCE, fons Josep Cercós

A mi la natació m'agradava. Nedava be i me'n anava al port a banyar-me; de seguida vaig agafar l'estil i a nedar... eh!; al cap de poc temps van venir els campionats, que el primer que recordo va ser a Reus el mateix 1944: “Campeonatos de Cataluña de menores de 12 años”. Vam anar-hi i vaig quedar segon o tercer, que em sembla que tinc per aquí les medalles, i ja va començar la meva història nedant... jo era bracista, que no n'hi havia al club... bé, n'hi havia un que ja era grandot i que es devia dir: “el Pepe em fot pallissa, jo em retiro...” i vaig quedar jo com a bracista; desprès ja darrera meu va vindre el Pàez. A mi m'agradava molt participar i ja vaig començar a fer-ho en totes les proves en que em demanaven... no me'n saltava ni una... i si s'havien de fer salts per agafar punts, també els feia !. 

Relleu de 3x100 m estils cadets del C.N. Montjuïc, campió de Catalunya de 1948. 
A la Piscina municipal de Montjuïc. Dempeus Josep Cercós (braça), 
Teo Poch (crol). Ajupit Martinez Oliete (esquena).
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

Els meus primers entrenadors eren alguns del fundadors i veterans del club, com l'Esquiroz o el Boronat. I ells, ai ! pobrets..., feien el que podien. Que podies aprendre d'un senyor que tenia molt d'interès, però que les tècniques no les sabien gaire bé... cero, cero, que Deu em perdoni. Es nedava, sí, es nedava, però les tècniques res. A mi em deien: "haz mil metros de pies y mil metros de braza..." i s'ha acabat la història... no teníem tècnica, nedàvem com podíem... sí que de vegades et deien posa el braç així o aixà, però quina evolució podien tenir de la seva època dels anys 20 ?... que encara es nedava l'over, que jo els he vist nedant l'over encara.

A mi el que em va ensenyar més nedant es el Janos (Gergely). Jo seguia nedant la braça tot i que potser era millor en esquena... en esquena feia en 100 m. 1'24" eh ! . Però a mi em deien "Pepe, tienes que nadar el crol..." i jo el crol; "Pepe, tienes que nadar la espalda..." i jo l’esquena; "tienes que hacer el waterpolo..." i el 'Pepito' feia el waterpolo, o sigui era l'aprofitable. Era "el niño aprovechable" del club. El Janos ve cap a finals dels 50's i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia... 

Amb el Janos sí que ja fèiem series de 100 o sèries de 50... o per sota l'aigua a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casado del Mediterrani anàvem picats i que el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica mes... però era molt bo el Casado. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el Janos... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter...

A la piscina 'vella' de Montjuïc. En primer terme Casado, 
del Mediterrani i darrera seu Cercós, amb banyador clar. 
Els altres dos nedadors els tenim identificats
Font: Arxiu JCE, fons Josep Cercós. Ft. SI

I va arribar un dia que em vaig dir que s'havia acabat la competició de natació i em vaig dedicar al waterpolo. En el waterpolo molt bé, molt bé... ens entrenava el Clemente. Jo era davanter, que em fotia nedant per sota de l'aigua i zuummm !... sortia davant del porter, cridava Lluiiisss i pim pam, gol !... es una jugada que em vaig inventar jo, ningú me la va ensenyar i el Clemente no me la va treure, que em deia: "Molt bé... el 'Pepito' ha marcado". Marcava molts gols, eh ! i no faltava mai, mai... amb en Brascó i en Lluis Puigdevall érem els puntals de l'equip... i no t'ho dic per donar-me importància, però es que era així... i 'bueno', també hi havia el Clemente que també jugava i bé, eh !... feia d'entrenador-jugador. En Brascó jugava d'avant-piquet, que en dèiem, i distribuïa molt bé el joc. 

Madrid, setembre de 1957. Quadrangular de natació amb els equips del Parque Móvil de 
Ministerios, de Madrid; C.N. Judizmendi, de Vitoria; Wassenportverein, alemany 
i el C.N. Montjuïc.A la foto l'equip del Montjuïc format per Brascó, Bonet, 
A. Medina, ___, Artigas, Gracia, Romero, Pitart i Cercós dempeus.
 Ajupits Páez, López, Ll. Puigdevall, Abadias, J. Carabí i Martí
Font: Arxiu JCE, fons J. Brascó. Ft. Agc. CIFRA

Era molt agressiu jugant jo, els tenia ben posats. eh !... era dur, perquè tu veies els defenses i sempre eren tipus forts, jo me'n recordo de l'Homs del Manresa que... ahh !, 200 quilos devia tenir - ho diu exagerant i mig rient -, allò era una 'mole'... m'agafava del trajo de bany o m'agafava dels collons, d'on sigui i com podia... però jo era molt agressiu, però amb bona fe. Això de tirar l'àrbitre a l'aigua i d'anar a cops i tot això, mai ho he fet. De vegades amb el Barceloneta, que els partits eren èpics, n'havien tirat algun àrbitre a l'aigua. Es que en aquests partits la grada de Montjuïc s'omplia. Els 'palcos' de l'esquerra eren del Barceloneta i els de la dreta nostres; perquè llavors entrenàvem el Barceloneta a l'esquerra, l'Atlètic al mig i nosaltres a la dreta...

Tot això va durar fins a l'any 58 o 59, crec, que em van donar la placa al 'Mèrit Esportiu' del club i ja ho vaig deixar... que per cert la placa me la va donar l'Esponellà, el Baró d'Esponellà. La placa no te tanta importància com la que jo li dono a la meva carrera al club, perquè jo m'hi vaig deixar la vida... em vaig deixar la vida i m'hi vaig dedicar amb molta força... amb tot el meu cor.

Entrevista amb en Josep Cercós publicada al butlletí del 
C.N. Montjuic, al número 33 del mes de maig de 1952
Font: Arxiu JCE

Del mecànic de cotxes al cantant melòdic...

Explicant-nos aquest vesant de la seva vida al Montjuïc hem pogut comprovar com aquest 'jove' de vuitanta-sis anys la reviu com si aquests temps tant estimats per ell estiguessin passant ara mateix . Per la nostra part recordem aquell fidel assidu a la platja del club, d'uns o dues generacions anteriors a la nostra, que lluïa un etern bronzejat natural, molt abans de l'aparició dels solàriums, i que sense abandonar mai el seu tarannà, amable i cordial amb tot-hom, no solia participar en els esports que practicaven altres habituals, com ara el ta-ka-tà o el frontó per tal de concentrar-se en la seva diària absorció de vitamina D.

Mentre desenvolupava la carrera esportiva, a casa seva també reclamaven d'en Josep la dedicació necessària en una llar modesta, com era la de la majoria de la gent del Poble Sec de l'època. Els seus pares, però, no pertanyien a la majoria obrera o menestral del barri. Tots dos eren actors i cantants de sarsuela, modalitat musical que a la primera meitat del segle XX ocupava un lloc preeminent entre els espectacles barcelonins, de manera que en estadístiques recollides els primers anys del segle sobre tots els espectacles que es feien a la ciutat de Barcelona la sarsuela va proporcionar fins a quasi 4.500 representacions anuals, amb un percentatge proper al 50% del total d'espectacles i entreteniments de la ciutat... 

Els meus pares havien sigut actors, cantants de sarsuela... que n'hi havia cinc teatres aquí al Paral·lel, cinc teatres... jo quasi que vaig néixer amb la sarsuela, em sabia totes les obres, tot el repertori complet... o sigui que a mi ja em venia de mena: tenia bona veu i m'agradava cantar Era l'època d'en Calduch, d'en Jorge Sepúlveda, d'en Guardiola i de tots aquests. Vaig intentar d'anar al conservatori del Liceu, però els estudis costaven molts diners... i com ho pago jo ?... no hi havia ajudes ni res. La meva mare ho va intentar, per mediació de persones vinculades a aquell ambient, però era mol exclusiu. Si no hagués sigut per els diners si que m'hagués agradat d'arribar a ser un “barítono atenorado” o un “tenor lírico”, però 'bueno'... es igual.

Total, que em vaig posar a treballar perquè tenia que ajudar als meus pares. Vaig entrar d'aprenent de mecànic, però no m'agradava gens fer de mecànic. El meu jefe era un català de l'aristocràcia catalana que tenia dos tallers molt grans i molt macos: un tal Farnòs Cuixart... fixa't si era català, català. De vegades em deia: "que vendràs el sábado ?" i jo: "no...ya sabe usted que tengo que cantar" que jo anava a cantar a sales com el Metropolitano, l'Apolo, el Bahia o al lloc que em demanaven... Una vegada que el vaig anar a veure, quan ja estava malaltet ell, em deia: "a ti no te gustaba, verdad, hacer de mecánico ?" i jo: "no, señor Farnòs... jo venia a trabajar y usted me hacia serrar, y yo me cansaba de serrar; usted me hacia lavar los aros y los pistones y ahi se terminaba todo" y em deia: "ya lo sé... ya lo sé !". 

Retall del diari 'La Vanguardiaa' del 18 de desembre de 1959, amb l'anunci del fi 
de festa per commemorar les 100 representacions de la revista 'A Medianoche', 
amb la participació d'en 'José Cercós del  Salón Metropol', 
junt amb d'altres coneguts artistes del moment.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

A mi el bolero m'agradava molt. Vaig veure cantar al Lucho Gatica, que va venir a Barcelona... quina veu !. Va cantar al "Teatro Cómico", quan encara existia aquí al Paral·lel al costat del Condal. I es que el Paral·lel era d'una magnificència !!... però s'ha acabat, ara ja s'ha acabat.  L'ambient de la nit, no sabeu el que era... hi havia l'Apolo, hi havia l'Hora; els "Cafés Cantantes"... Els dissabtes i els diumenges era una passada, des del carrer Nou de la Rambla fins a casi la Plaça d'Espanya era tota una gentada... el cine Amèrica, el Mistral, l'Avenida. Però vosaltres ja no ho heu conegut tot això.

Per exemple, un dels primers llocs que vaig cantar va ser allà on desprès hi va haver el Regio, que hi havia el El Jardí del Bagdad que era de la Bella Dorita i el seu company Narciso Alberti, el pare del nedador del 'Natació' Barcelona... i aleshores a mi em van contractar per a cantar en aquest local que era a l'aire lliure i, segons com venia el vent, quan feien festivals a la piscina de Montjuïc em sentien cantar... arribava la veu fins allà dalt !... i em deien: “t'hem sentit cantant el 'Beguin the Beguine', Pepe...” (riu amb ganes)

A la vegada que ens va explicant com era aquell seu Paral·lel i les primers incursions en el món artístic, comença a sonar un disc que ens ha portat gravat als anys 80's i amb la veu d'en Cercós: “Granada, tierra soñada por mi, mi cantar se vuelve gitano cuando es para ti...” i el Josep, emocionat, es trasllada a records de tardes i nits dels creuers del Carib. La cançó immortal del mexicà Agustín Lara li serveix per a continuar introduint-nos en el seu món d'artista...

Postal que recull alguns dels creuers de la 'Norwegian Caribean' en actiu els anys 70's 
i primers vuitanta, quan en Josep Cercós n'era el cantant de la seva orquestra 
Font: Pàgina web del Magazine 'Crucero Adicto'

... que ? no està malament eh ? i em van sortir contractes per anar-me'n a cantar a l'estranger i vaig pensar que aquí la natació no em dona res; ja hi he deixat la meva infantesa i la meva joventut que la he deixada aquí. Amb mota satisfacció, eh ! perquè han estat els millors anys de la meva vida, i mira que he tingut coses bones i situacions boníssimes, però com aquells anys res... preciós !. Em va donar salut, em va donar amics... 

... la música ens segueix servint de fons a la conversa i novament torna a sonar la veu d'en Pepe: “Andalucia, tierraa de fantasiaaa...”. 

... aquest es un disc que vaig gravar al barco, al mateix vaixell... en directe. El director es un gran músic que es viu encara, és tres anys mes gran que jo: vuitanta-nou... jo era el cantant de la seva orquestra. El director era de “Los Chavales de España” (**), la primera orquestra espanyola que va anar a Cuba i ja es va quedar allà perquè primer va vindre la revolució i desprès ell es va casar allà.  Les cançons són totes d'ell, menys Granada es clar. El creuer durava quinze dies i visitàvem tot el Carib, menys Cuba. 

Jo vaig ser cantant melòdic, de ball amb orquestra, i tinc molta satisfacció perquè feia ballar a la gent i portava un repertori maquíssim de tots els cantants que hi havia en aquells moments. Inclús les cançons de Frank Sinatra me les sabia de memòria en anglès, i les de l'Aznavour en francès també... encara tinc tots els discos en vinil de tot el repertori d'aquests cantants. Pensa que me'n vaig anar a Amèrica i hi vaig estar dos anys i mig fent creuers per el Carib amb la companyia aquesta de la Norwegian Company - ara Norwegian Cruise Line -, cap als anys setanta-i-pico o vuitanta. Jo soc baríton... sempre inclús de jove tenia tendència a aquesta veu i arribava al sol sostenido, hi arribava, eh !... 

... i per corroborar-ho la cançó acaba amb el sol sostingut d'en Cercós: “...tu tierra està llena de lindas mujeres de saangreee y de soooooll !!”. En acabar la cançó un somriure satisfet li omple la cara... 

... bueno, una faceta mes del Pepito, eh !. Vaig tindre problemes per la meva personalitat, per com jo em comportava i per com jo era, per el meu caràcter molt alegre i molt d'alló: "...si claro, tu eres cantante y la vida de la bohemia y todo eso..." i sí, es veritat... sí, però 'cuidado': sense ofendre... sabeu ?, hi havia una certa confusió de personalitat. Però bé, jo ho entenia perquè com jo era així, com ja us he dit no anava sempre amb les formes, ni amb les coses establertes, ni amb les regles socials, no !... jo anava a la meva i si sortia bé, sortia... i si no doncs a una altre cosa. 

Sengles retalls de 'La Vanguardia' dels anys 1960 i 1973, 
respectivament, anunciant l'actuació d'en Josep Cercós 
al 'Baile Metropolitano' i a la 'Sala Bahia' de Barcelona.
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

El que m'entenia mes era l’Esquiroz, encara que el Boronat també però era una mica mes dur; però l’Esquiroz no, l’Esquiroz m’ajudava. Em va dir una vegada: "Pepe, ya has nadado ? i tal i cual..." estava ja malaltet..."te he querido siempre como si fueses mi hijo..." i això em va quedar a dins perquè ell no va tindre fills, no es va casar. I tinc una postal que jo li vaig enviar, no se si va ser des de Beirut o des de Siria, a Damasco, que ell em va contestar i em deia: "ya sabes que tu seràs siempre mi preferido y que te quiero como a un hijo..." que tinc la postal guardada i un dia te l'ensenyaré.

A les acaballes de la conversa en Josep ens ha retornat als 'escenaris' del Club Natació Montjuïc, parlant-nos del bar de Can Feliu, un dels llocs determinants en la fundació del club i on també s'hi estatjava el cor de 'Lo Desarrollo'; o del  Gimnàs del carrer dels Tres Llits, cantonada amb la Plaça Reial, on ell va fer el seu aprenentatge de la natació, encara que fos en sec naturalment, a mes de rebre classes de gimnàstica sueca, com es coneixia en el seu moment (***).

De la seva passió per l'esport de la natació en resta la dedicació a l'entrenament quasi bé diari i la seva participació en totes les competicions per a 'Màsters' organitzades per clubs i federacions. Amb la parada obligada per la pandèmia, aquest anys de 2022 ha reprès les seves activitats batent sengles rècords d'Espanya per a +90 anys - que ara ja els ha assolit - en els 50 m lliures,  aquest gener passat, i en els 50 braça, aconseguit fa pocs dies en el 'Open Aquamasters'  organitzat per el C.N. Sant Andreu.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Cal tenir present que aquest primer 'Llibre de Socis' conservat a l'arxiu del C.N. Montjuïc és datat a 30 de setembre de 1957 i es, per tant, una transcripció dels documents originals, no conservats. En relació al carnet de soci d'en Josep Cercós es tracta clarament d'una renovació de l'original feta ja als anys seixantes, com es dedueix del fet que aquests documents canviaven dècada a dècada la tercera xifra: 194_, 195_ o, com és el cas, 196_, on s'ha sobre-escrit el 44.

(**) Les primeres dècades del segle XX proliferaren les orquestres privades que acompanyaven cantants melòdics, de jazz o de qualsevol altre estil musical. La de 'Los Chavales de España' va ser fundada l'any 1940 per un seguit de joves de Barcelona i els seus voltants. L'any 1948 comencen a fer 'Las Américas' debutant al 'Tropicana' de la ciutat de L'Havana, a Cuba, i inicien el seu periple pel el nou continent. El director musical dels creuers de la 'Norwegian Caribean', on en Josep Cercós hi va estar contractat per mes de tres anys, provenia, sens dubte, d'aquesta agrupació.

(***) Aquest record d'en Josep Cercós no correspon al Club Natació Montjuïc, sinó al Club Esportiu Mediterrani, que va gaudir d'aquest primer pis del n. 3 del carrer dels Tres Llits, a la cantonada amb la Plaça Reial, durant alguns anys previs al seu trasllat al 'Vapor Vell' del carrer Galileu. El que demostra que en Josep Cercós, tot i no ser-ne fundador, prové indirectament del Mediterrani tot i que ell no recorda que en fos soci, sinó només un usuari del gimnàs.