Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Sprints. En l'aniversari de dues pèrdues irreparables...

28 de nov. 2023

Sempre en el record...

La tardor del 2022 ha quedat en el 'disc dur' personal de molts dels antics jugadors de waterpolo del Club Natació Montjuïc impresa amb la memòria perenne de dues pèrdues irreparables.

El 29 d'octubre ens vam haver d'acomiadar d'en Imre Szikora i abans de passat un mes, el 28 de novembre, ens trobarem amb una altra mancança definitiva, la d'en Josep Brascó Catà.

De totes dues figures del waterpolo blanc-i-verd hi podeu trobar diverses entrades en el nostre bloc que els homenatgen i recorden. Amb aquest apunt d'avui ens limitem a remarcar la seva importància cabdal en el desenvolupament del waterpolo a la sí del Club Natació Montjuïc.

En Josep Brascó debuta com a entrenador l'any 1966 - inicialment de manera amateur - quan el club passa a gestionar la piscina municipal de la plaça de Folch i Torres. Recull un equip que en el Campionat de Catalunya d'aquell estiu ha assolit el tercer lloc de la segona divisió. Al llarg de sis anys de tasca continuada i de progressió ininterrompuda és culmina aquesta etapa deixant a l'equip amb la seva primera victòria sobre el Club Natació Barcelona i amb la fita posterior de destronar al club degà per primera vegada, desprès de les quaranta primeres edicions, de l'entorxat del XLI Campionat d'Espanya de waterpolo, guanyat per el C.N. Montjuïc el setembre del 1972.

En Josep Brascó, un cop pasada l'experiència del Club Natació Montjuïc, va continuar una dilatada tasca com a entrenador de waterpolo en equips de club i seleccions nacionals de diferents països, arribant a ser olímpic amb la selecció grega de waterpolo a Los Angeles 1984. Al club de la illa grega de Chios, el NO Chios, el recordaran sempre com al 'Pepe' o 'Cata' que els porta a assolir el seu èxit mes gran en les competicions internes, amb la conquesta de la copa grega de waterpolo de l'any 1990.

1990. Josep Brascó, el directiu Lefteris i el jugador Christoforidis, tots ells del 
NO Chios de Grècia, desprès de proclamar-se per primera i única vegada 
en la seva història Campió de la Copa grega de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

Passat un cert estancament per diferents circumstàncies, en Imre Szikora es fa càrrec de l'equip a les acaballes del 1974 i el condueix a l'aconseguiment de quatre edicions consecutives de la Lliga Nacional-Campionat d'Espanya dels anys 1976, 1977, 1978 i 1979; a mes de conquerir el primer subcampionat europeu de qualsevol equip espanyol a la Copa d'Europa de waterpolo de l'any 1978. És l'inici del que coneixem com a 'La Dècada Daurada del Waterpolo, 1976-1986' a la sí del Montjuïc (*).

Des de principis de l'any 1980 es reintegra al seu país adoptiu d'Italia, on ha signat contracte amb l'històric equip genovès del Pro Recco, fundat el 1913. S'hi estarà entre 1980 i 1984, aconseguint tres 'scudettos', dues Copes d'Itàlia i la Lliga de Campions europea de l'any 1983, la segona que aconsegueix l'equip de la Liguria en la seva dilatada història. Passada aquesta etapa seguirà residint a Italia i ocupant-se en d'altres interessos, sempre al voltant del món del waterpolo.

2013. Imre Szikora i Rato Rudic, dues llegendes que es 
retroben al Mundial de Waterpolo de Barcelona.
Font: Arxiu JCE, fons família Szikora. Ft. SI

Tant l'un com l'altre han deixat en els seus deixebles-amics - 'mis chicos', com els hi deia sempre l'Imre - un inesborrable record que va mes enllà del èxits i de l'esforç de la pràctica esportiva per esdevenir una escola de vida i de culte de l'amistat, que per mes de quaranta anys es va anar manifestant en tantes ocasions de rencontre com varen ser possibles. En els vídeos que us adjuntem hi podeu trobar algunes mostres d'aquest mestratge:

En Josep Brascó coneix a en Bandy Zolyomi a la piscina 
Folch i Torres, amb narració de la seva pròpia veu.
Font: Arxiu JCE

L'Imre Szikora explica al seu EQUIP el perquè d'una 
de les seves darreres visites a Barcelona, l'any 2015.
Font: Arxiu JCE
(**)

Tal com es va acordar al sopar commemoratiu del 50è aniversari del Campionat d'Espanya del 1972 , per una majoria dels assistents, els waterpolistes del període comprés entre els anys que van de 1966 a 1986 es proposen de celebrar una trobada anual a la que hem convingut en instituir-la com a 'Memorials Josep Brascó i Imre Szikora', en recordança permanent de tant estimats mestres i amics.


Memòries del Montjuïc

(*) Amb la 'preqüela' del campionat del 1972; als quatre títols de Lliga Nacional-Campionat d'Espanya de l'època Szikora cal afegir, per a completar la dècada en qüestió, els altres tres assolits en l'etapa d'en José 'Pepe' Alcàzar com a entrenador dels anys 1984, 1985 i 1986; a mes del subcampionat de la Recopa d'Europa del 1982. És a dir que en els onze anys de durada que van de 1976 a 1986 el Club Natació Montjuïc ha guanyat vuit vegades el Campionat d'Espanya, consolidant una clara hegemonia en el panorama del waterpolo a Espanya.

(**) El primer vídeo, corresponent al parlament d'en Josep Brascó, s'ha confegit amb una primera part extreta de l'entrevista gravada per 'Memòries del Montjuïc' a casa seva a finals del 2018, enganxada amb el retall d'un vídeo gravat el 2017, al sopar commemoratius del 45è aniversari del Campionat d'Espanya de l'any 1972. El segon vídeo, de l'explicació d'en Imre Szikora, ha estat recollit del Facebook d'en Jordi Alonso, publicat el 2015 que coincideix segurament amb la data del sopar amb el 'EQUIPO'  fet al restaurant del C.N. Montjuïc. Malgrat les evidents mancances tècniques d'ambdós documents els reproduïm aquí per el seu valor testimonial.

Lletres creaudes. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (iII)

17 de nov. 2023

El passat dia 31 d'octubre, en Jaume Monzó Cots hauria complert el seu setanta-setè aniversari. Amb aquest motiu vam rescatat un seguit de cartes creuades entre els tres personatges que encapçalen aquesta entrada, de la qual ja n'hem publicat amb data del mateix dia 31 d'octubre una primera entrega . La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, corresponent a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.


Any 1969. En Jaume Monzó rep de mans del president Diego Devesa el 
diploma de Soci d'Honor del Club Natació Montjuïc. A la foto els 
acompanya na Camen Verneta, esposa d'en Devesa.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI


VE a EFiS. 17 i 31 de juliol de 1968

Desprès de mes de deu mesos de no constar correspondència entre l'Esquiroz i el Baró d'Esponellà i un cop feta la segona intervenció quirúrgica del primer, trobem quatre cartes seguides d'aquest al baró, en les quals el posa al corrent de la seva situació, no gaire encoratjadora.

En la del dia 17 de juliol l'informa que:

"... el dilluns passat em varem treure l'aparell que portava a la cama operada i cada vegada que poso el peu a terra veig totes les estrelles del firmament. El metge em diu que això és normal i que tot anirà passant..."

la del dia 31 de juliol acaba de confirmar el mal pronòstic de la seva salut, encara que obre una escletxa a l'esperança:

"... he passat uns dies de forta depressió, doncs els mals pensaments de que no caminaré mes han vingut altre volta. En fi, he iniciat la recuperació fent cada dia... uns quilòmetres amb bicicleta (estàtica) i encara que noto els muscles molt cansats sembla que tinc una mica mes de força."

Carta d'en Esquiroz a en Epifani de Fortuny del 31 de juliol de 1968.

Com sol ser habitual, la persona d'en Jaume Monzó és una presència constant en les cartes que es creuen els dos personatges. Així, en Vicenç en la del 31 de juliol li comunica al baró que:

"En Jaume Monzó aquests dies ha anat de bòlit. Afortunadament s'està recuperant, doncs el problema que tenia era que els nervis per el servei militar i els estudis li feien males jugades als intestins. Ara li han donat dos mesos de permís (a la 'mili') i el noi s'entrena amb la il·lusió d'ésser seleccionat per la Olimpíada. Jo vareig escriure a l'entrenador norteamericà (sic) James Counsilman... on havia estat a principis d'any i em diu que en Monzó és un noi que té condicions per esser finalista a la propera Olimpíada."

Uns dies mes tard, el 3 d'agost, l'Esquiroz fa saber al baró d'Esponellà el darrer contratemps succeït a en Jaume:

"En Jaume Monzó és un noi amb molt poca sort. El dia abans de sortir cap a Pori (Finlàndia) un cotxe va xocar amb el seu i encara que no es va produir cap lesió (greu), afortunadament, tenia una ferida oberta a una mà. Malgrat això va anar-se'n cap a Finlàndia i no sé a aquestes hores res de la seva actuació."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 8 d'agost de 1968
comentant les incidències hagudes a Pöri.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

EFiS a JM. 30 de juliol de 1968

La correspondència entre en Jaume i el baró d'Esponellà ha estat interrompuda des de finals del mes de març de 1968, en acabar-se el periple estatunidenc d'en Monzó. A finals de juliol en Epifani de Fortuny remet una carta a en Jaume des de el seu estatge estiuenc de 'Un Poquiu', on a mes de felicitar-lo per el seu sant l'anima a continuar perseguint el seu somni olímpic, a la vegada que li remarca que:

"Segueixo,en lo que puc i per els medis que tinc, les teves actuacions i puc constatar la teva constant millora que experimentes malgrat tots els elements en contra: estudis, milícia i molèsties gàstriques. No desmayis en les qüestions deportives, però no deixis els teus estudis, les primeres et proporcionaran satisfaccions i amics momentanis, els estudi en canvi fixaran el teu pervindre i el teu veritable valor a la vida."

Còpia de la Carta d'en EFiS a en JM del 30 de juliol de 1968

VE a EFiS. 30 d'agost de 1968

Desprès d'alguna altre carta creuada, el 30 d'agost l'Esquiroz escriu a en Epifani de Fortuny per a comunicar-li les darreres novetats d'en Jaume:

"Em plau saludar-lo i sense contestació a la meva darrera, que jo esperava per donar-li la bona noticia de que en Jaume Monzó en els darrers Campionats de Catalunya, va situar-se com a campió i ha millorat la seva marca d'aquest any. Va quedar campió dels 100 i 200 metres dors i això ha contribuït en gran manera a enfortir la seva moral. Crec sincerament que el noi anirà als Jocs Olímpics."

JM a EFiS. 30 d'agost de 1968

Amb la mateixa data el baró d'Esponellà rep una missiva d'en Jaume, que no li escrivia des de finals de març. Tal com sol ser habitual en les seves cartes en Jaume s'estén, sempre de manera autògrafa, tot explicant-li el succeït en els darrers temps. Comença dient-li que sap que segueix les seves actuacions mitjançant la correspondència de l'Esquiroz:

"Por el amigo Vicens se que le mantiene al corriente, continuamente me dice comentarios de sus cartas sobre mi. Gracias"

Carta d'en Monzó al baró d'Esponellà del 30 d'agost de 1968.

L'informa, com ha fet l'Esquiroz, dels bons resultats en els Campionats de Catalunya:

"... donde por quinta vez consecutiva he logrado vencer, y lo que es más importante con una buena marca, lo cual ha proporcionado ayuda a mi moral de cara a México...

Todavia estoy liado con los dichosos militares, es el último mes que me queda pero aun siguen causando molestias. Son los últimos cartuchos que les quedan."

Pendent dels resultats del campionat d'Espanya, a celebrar a València, es queixa de com es fa la selecció per els Jocs Olímpics, que es donarà a conèixer només quatre dies abans de marxar cap a la capital mexicana, de manera que li es molt difícil organitzar-se en els estudis dels quals encara li resta una assignatura per a presentar-se:

"Una de tantas cosa ilógicas que hacen (los de la federación). Juegan con nosotros como muñecos, la parte social e intelectual - estudios - del nadador les son indiferentes. A mi mismo me tienen pendiente de presentarme a una asignatura."

EFiS a JM. 4 de setembre de 1968

En la resposta d'en Epifani de Fortuny a en Jaume el baró reafirma la convicció que l'esportista ja es troba en el bon camí per anar a Mèxic:

" Sempre he tingut fe en els teus esforços i sobre tot en la teva força de voluntat lluitant amb una sèrie de situacions desfavorable... Em recordes moltes vegades al nostre inoblidable Blume, al que com saps m'hi unia una gran amistat. També ell va tenir que lluitar de vegades de forma heroica contra tot i contra tots per sortir endavant, tal i com va aconseguir-ho."

Còpia de la carta d'en EFiS a en JM de 4 de setembre de 2018.

Se'n acomiada fent-li saber que esperarà a la seva residència de Can Senromà, de Tiana: 

"... les teves noticies d'Amèrica estant...

... Res mes que moltes de gràcies pel teu bon record i amb aquestes ratlles rep una forta abraçada del teu vell amic que demà justament complirà les seves ....... setanta primaveres !!!" (*)

A 'El Mundo Deportivo' del dia 2 de setembre de 1968 es publica un extens article 
d'en Vicenç Esquiroz, senyalant la progressió tinguda per en Jaume Monzó 
i les seves expectatives de cara als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

VE a EFiS. 25 de juliol de 1969

En la correspondència creuada entre els nostres protagonistes es produeix una nova parada de quasi un any de durada. La primera carta que reprèn els contactes és aquesta d'en VE a en EFiS.

Lletra enviada a en EFiS per en VE el 25 de juliol de 1969.

En ella l'Esquiroz es mostra queixós de les seves reiterades mancances físiques, vinculades als problemes de maluc que arrossega des de fa uns anys i que afecten al seu desenvolupament quotidià:

"Jo he passat una temporada de forta depressió. Porto 32 mesos recuperant-me molt lentament i pel que sembla encara en tinc per un any i mitg. Aquests són els càlculs deduïts, doncs fa unes setmanes degut al meu estat de depressió els metges de l'Hospital de la Creu Roja em varen presentar a una senyora intervinguda igual que jo, però a ella la varen operar per segona vegada pocs mesos desprès de la primera volta. Jo vareig trigar mes d'un any a fer-me la segona intervenció. Ella ha trigat tres anys. Per tant els meus càlculs es de que trigaré encara un any i mitg. 

La decisió d'anar a treballar als matins ha estat bona, doncs em distrec molt i no estic pendent de les meves cames."

Li comunica al baró d'Esponellà que en Jaume ja ha finalitzat els seus estudis, tot afirmant que "ara sols manca que tingui èxit amb la empresa que treballi. Jo crec que si, doncs és un noi que mereix triomfar a la vida."

EFiS a JM. 13 d'agost de 1969

En aquesta data en Epifani de Fortuny respon a una carta remesa per en Monzó, de data 8 d'agost, que no hem sabut localitzar a l'ANC. 

Còpia de la carta remesa per en EFiS a en JM el 13 d'agost de 1969.

Com es desprès del text, en Monzó ha fet saber al baró la finalització dels seus estudis i aquest aprofita per a felicitar-lo i alguna cosa mes:

"He rebut la teva del dia 8 del c.c. mes amb la gran trascendental i estupenda nova, del final de la teva carrera, nova que imposa agradablement una immediata resposta de felicitació sincera i entusiasta per aquest triomf que suposa un gran pas en la teva vida en la que ara se t'obre camí per començar a independitzar-te guanyant per tu i per la família que puguis fundar una situació sòlida... Aquests son els triomfs de veritat dels que sempre podràs enorgullir-te i no els efímers, espectaculars i falsos que fins ara te han proporcionat falsos amics i vividors poc escrupolosos. Vagi doncs amb una forta abraçada la meva felicitació i el sincer auguri perquè l'èxit en la teva vida t'acompanyi sempre com tu mereixes."

Li comunica també la intenció que té de construir una piscina a la finca familiar de 'Un Poquiu', a la Punta Galera, segurament pensant d'una banda en els nets i d'altre en la perillositat i la popularitat que va anar adquirint la platja natural del rocam on anaven a banyar-se, cada cop mes plena de visitants forans:

"Ara vui (sic) construir a dalt del bocs de casa una piscina amb aigua del mar. És clar que no tindrà mides olímpiques, però queda a la teva disposició per si alguna vegada et decideixes a fer-me una visita..."

Capvespre al rocam de la Punta Galera a Eivissa, originalment 
dins de la finca familiar de 'Un Poqiu' dels Fortuny.
Font: Arxiu família Fortuny. Ft. SI

JM a EFiS. 26 d'agost de 1969

En Jaume Monzó escriu a en Epifani de Fortuny amb un doble motiu: agrair-li al baró els consells i bons desitjos tramesos en la seva del 13 d'agost i a la vegada complir amb l'encàrrec que li ha fet, a través d'en Vicenç Esquiroz, d'ajudar-lo per  tal de concretar el projecte de l'anunciada piscina que vol a la seva residència estiuenca.

Una vegada mes el campió quan s'hi posa s'estén, a mes de complir amb el seu hàbit de confegir les lletres de manera autògrafa:

Carta d'en JM a en EFiS del 26 d'agost de 1969 (**).

En Jaume comença agraint l'anterior del baró, del 13 d'agost:

"Hace unos dias recibí su amable carta, la cual le agradezco de corazón. Estas frases en plan de amistad son los verdaderos trofeos, ya que si bien no pueden colgarse en la solapa de la americana o ponerse dentro de una vitrina, se llevan siempre en el recuerdo, ¿ no cree ?. También le doy muchos recuerdos y mil gracias en nombre de mis padres, ellos son los que verdaderamente se lo merecen."

Passa a la part en que assessora al baró sobre possibles característiques de la piscina que aquest vol construir:

"... Sobre este particular fué donde me pidió (Esquiroz) si podia orientarle, ya que sobre ello se encontraba algo despistado (yo también, pero con el titulo en el bolsillo no se puede decir !)... Aunque con algo de humor no deja de tener su fondo de verdad. ¡ Ahora es cuando empezamos de verdad !, con lo que su encargo me ha venido de maravilla !."

Després d'exposar amplament les seves recomanacions i facilitar-li l'adreça d'una casa comercial especialitzada en construcció de piscines - REINDESA, encara avui vigent - s'acomiada tot informant.li que pensa visitar-lo a Eivissa... sense arribar a concretar-ne cap data precisa. 

EFiS a JM. 31 d'agost de 1969

En Epifani de Fortuny dedica aquesta missiva a respondre l'anterior d'en Jaume del 26 d'agost. L'informa de les mides de la piscina, que serà de 12,50 x 8 metres:

"Crec que per una piscina particular estan bé. ¿ Que et sembla ?. Esperem que l'any vinent estigui acabada perquè com es tracta d'obtindre una concessió a perpetuïtat de captació d'aigua de la mar, el papeleix (sic) és impressionant i de vegades a Madrid triguen molt a resoldre.... per algo han de demostrar que son gent de secà."

Aquestes dues cartes són les darreres que hem localitzat creuades entre el baró i en Jaume, malgrat que ens consta que la relació d'ambdós va seguir al llarg dels anys.

EFiS a VE. 31 d'agost de 1969.

Arribem a les dues últimes missives creuades, en aquest cas, entre Epifani de Fortuny i Vicenç Esquiroz. La del baró d'Esponellà del 31 d'agost és una de les mes extenses que hem inclòs en aquest recull i a mes de seguir amb la qüestió de la piscina de 'Un Poquiu', tot seguit s'esplaia comentant les conseqüències de la 'invasió' que Eivissa - i també Formentera - estan rebent des de meitat dels anys seixanta dels 'hippies'.

Còpia integra de la carta d'en EFiS a en VE del 31 d'agost de 1969.

Feta la referència a la piscina, deixa caure els dubtes que li genera la promesa d'en Jaume Monzó de visitar-lo a la seva residència d'estiu:

"Jaumet diu que pensa venir a s'illa. No ho crec, però en la resposta que avui també envio li dic que lo que no li perdonaria es que l'any vinent no inaugurés la piscina si es que guanyem la batalla de papers. Vd. també hi serà present."

I en aquest punt comença la digresió sobre la presència dels 'hippies' a l'illa:

" Els Hippis estan ara sotmesos a unes persecucions, empresonaments i expulsions que constitueixen pels estrangers de aquesta secta una renovació de la Inquisició, la Llegenda Negra, la intolerància, ecta, ecta (sic). Segur que paguen justos per pecadors perquè molts 'peluts' (així els anomenen els 'indígenes') són uns pobres diables incapaços de fer res d'utilitat mes que 'trobar-se a sí mateixos' (aquest és el lema de l'ordre). Lo que si és cert i en Semprún... hi toca quant denúncia el tràfic de drogues però per expandir-les arreu d'Europa i aquests (responsables) no van vestits ridículament ni porten penjolls absurds al coll, ans van en yatchs i turismes llargs i vesteixen bé, valent-se de quatre desgraciats mal pagats que (que són els) que corren els riscos."

Com tanta gent del seu temps, en Epifani de Fortuny - aristòcrata i lliberal conservador - no se'n sap avenir del mode de vida d'aquests nouvinguts a "s'illa" que semblen deslliurats de qualsevol ofici ni benefici i entregats per complert a les satisfaccions vitals mes immediates.

Retalls de premsa dels anys seixanta referents a la 'invasió' dels 
'beatniks', primer, i dels 'hippies' mes endavant.
Font: Diario de Ibiza del 26 d'abril de 1966: La Vanguardia del 11 d'abril de 1968 
i del 12 de maig de 1966 i Los Sitios del 13 d'agost de 1968.
(***)

VE a EFiS. 8 de setembre de 1969

A aquestes alçades de 1969 en Vicenç Esquiroz sembla haver abandonat el tombant pessimista que les successives intervencions quirúrgiques havien confegit al seu tarannà. En aquesta darrera i llarga carta no esmenta ni de passada les anteriors queixes per el seu estat de salut.

Desprès d'alguna introducció, es centra en aportar als comentaris sobre els 'hippies' del baró d'Esponellà la seva experiència personal:

"El drama dels 'Hippis' és realment un autèntic drama, però no inèdit. Jo recordo que era gairebé un crio que pèr les Rambles es passejava un personatge vestit com si fos del 'tercio' (de la 'legión'), guitarra en mà i que cantava unes cançons d'autèntica protesta, ficant-se des de el Rei fins als 'concejales' de l'Ajuntamnt. L'espectacle durava poc perquè els de la Guardia de Seguretat a ell i guitarra se l'emportaven a la comissaria mes propera i després indefectiblement anava a parar al carrer d'Entença... va venir la República i tothom creia que el 'Llaunes', que així s'anomenava el personatge..., ja no tenia perquè 'protestar'. Sí, sí !... va fer cançons per l'Alcalà Zamora, l'Azaña, el Lerroux i companyia, i el pobre 'Llaunes' precursor dels 'Hippis' tornava a parar al carrer d'Entença... No tenia temps per a portar 'melenes' per que, naturalment, molt sovint a l'entrar al 'Hotel' (d'Entença) el pelaven al zero..."

I finalitza la carta fent algunes referències a l'actualitat de Barcelona:

"L'altre dia, amb motiu de la visita de la premsa a les noves piscines municipals de Montjuïc, que entre vostè i jo, són un autèntic desastre davant de la projecció que se'ls hi ha donat pels propers Campionats d'Europa, però els tècnics, com sempre, han fet la seva sense escolat a ningú..."

 Corol·lari

Evidentment l'aportació feta és només una petita mostra epistolar de les relacions establertes entre aquests tres 'homenots' de la història del Club Natació Montjuïc, però ens pot ser d'utilitat per acostar-nos a un moment i uns vicissituds concretes de la vida de l'entitat blanc-i-verda a través de les anades i vingudes de cadascun dels intervinents, tant distants i tan propers entre ells a la vegada.

Josep Castellví 

(*) En EFiS és refereix a la seva amistat amb el gimnasta Joaquín Blume Carreras (1933-1959), amb qui va mantenir una estreta amistat fins a la seva prematura mort en accident d'avió. Nascut el dimarts 5 d'abril de 1898, efectivament el baró d'Esponellà feia l'endemà d'enviar la carta el seu setantè aniversari... Desprès de totes les atzaroses traves prèvies que va suportar en Jaume Monzó, els resultats obtinguts als Jocs Olímpics de Mèxic van estar per sota de les seves aspiracions. Al marge de la inesborrable satisfacció d'haver estat el primer olímpic del Club Natació Montjuïc, la decepció que en Jaume va tenir per els resultats esportius la vam mirar de reflectir en l'entrada d'aquest bloc:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

(**) Si prestem atenció a l'encapçalament de la carta veiem que és datada el dia 26 d'octubre de 1969, mentre que en realitat correspon al 26 d'agost del mateix any, que es correspon amb el conjunt de les cartes estudiades i el seu context.

(***) Des de començament dels anys seixanta les illes Pitiüses ha  estat destinació predilecte primer dels membres de la generació Beat i mes tard dels 'Hippies'. El contrast amb una societat illenca mes aviat conservadora fou molt fort i motivà intervencions mes o menys afortunades de les autoritats de l'època. En qualsevol cas aquest fenomen derivà en la popularització del destí eivissencs com a lloc d'evasió i de retrobament personal, amb l'afegitó de les drogues i el que per als temps eren altres transgressions socials.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic