Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Natació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Natació. Mostrar tots els missatges

Identitats. Jaume Mestres i Fossas, molt mes que un president per partida doble...

10 de jul. 2022

En Jaume Mestres i Fossas en una foto dels seus anys de joventut
Font: Llibre 'Fites en la Història de la Natació Catalana'
de J.A. Sierra i M. Domenech. Ft. SI

En Jaume Mestres i Fossas (1892-1981) ha quedat emmarcat amb lletres d'or a la història de les federacions espanyola (FENA) i catalana (FCNA) de natació en ser-ne, en ambdós casos, el seu primer president. Però quedar-nos amb aquest únic fet seria deixar de banda l'autèntica i polifacètica personalitat d'aquest gran pioner de la natació i de l'esport català.

De professió arquitecte, va anar desenvolupant una gran varietat d'interessos pluridisciplinaris, sempre implicat en la societat civil del seu temps. En un moment o altre de la seva dilatada trajectòria personal exercí de 'sportman', com a atleta, nedador i waterpolista; publicista i periodista, defensant generalment  les causes relacionades amb l'esport de la natació; directiu, del seu Club Natació Barcelona, però també de tot el que tingués relació amb l'esport català en general i, molt especialment, amb les pretensions olímpiques de la ciutat de Barcelona 

Home profundament implicat en els corrents polítics de la societat catalana del primer terç del segle XX participa activament en moltes de les iniciatives en defensa de la llengua i de la història de Catalunya vinculant-se primer a la Lliga Regionalista per a passar mes endavant a l'Acció Catalana, creada com a escissió d'una part de les joventuts de la Lliga. 

Tot això sense deixar de banda la seva tasca professional que exercí des de l'any mateix de la seva llicenciatura, al 1917, establint-se ja l'any següent amb el seu propi despatx. En aquest vessant en Jaume Mestres i Fossas excel·liria en la seva feina, de manera que hauria de ser considerat com el primer arquitecte català i espanyol especialitzat en l'arquitectura esportiva; sense que, al nostre parer, aquesta funció pionera li hagi estat reconeguda suficientment. Si bé aquest vessant el tractarem en una propera entrada, deixem aquí constància d'algun dels seus principals projectes i realitzacions esportius:

  • Estadi Català (situat on ara hi ha el Camp de Rugbi de La Foixarda)
  • 'Autódromo Nacional' de Terramar, a Sitges
  • 'Camp Nou' de Les Corts, del F.C. Barcelona
  • Piscina Coberta de l'Escullera, del C.N. Barcelona
  • Projecte de Piscina Coberta a Sevilla

Els primers anys

En el moment de la fundació del Club Natació Barcelona en Mestres tenia quinze anys  i ens l'hem d'imaginar com un dels nedadors infantils o adolescents que es van incorporant al nounat club en les seves primeres temporades. Captades les seves potencialitats per en Bernardo Picornell, ja a l'any 1912 tenim constància de la seva presència a la comissió de natació de la Junta Directiva del club, presidida per el mateix Picornell, a la vegada que el trobem participant en el VI Campionat d'Hivern - que aquest era el nom de les primeres edicions de la 'Copa Nadal', sempre sota la organització del C.N. Barcelona - el dia de Nadal d'aquell any, quedant campió en els 200 lliures de la segona categoria - de la primera el guanyador va ser en Joaquim Cuadrada, l'excel·lent nedador de proves de fons del seu propi club -. El 1913 guanya també la 'Copa Juniors' sobre una distància de 500 m. disputada el mes de juliol a les instal·lacions del 'Natació' Barcelona, als banys de Sant Sebastià. En els Campionats d'Espanya de 1914 es classifica quart en els 1.500 lliures, que novament son guanyats per en Cuadrada.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1914, 
amb els resultats del Campionat de Espanya d'aquell any.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any de 1915 publica el que alguns cronistes califiquen com el primer manual escrit en castellà sobre l'aprenentatge de la natació. Essent veritat que es un dels primers llibres que tracten del tema a l'Espanya del segle XX, cal tenir present que des de l'aparició de l'impremta al segle XV el que es coneixia com a 'Arte de Nadar' es divulgava per tot Europa, encara que a Espanya l'església catòlica no 'combregava' gaire amb els dibuixos en 'paños menores' o amb el cos nu que habitualment contenien aquestes obres.

1. Reproducció de la tercera pàgina del llibre 'El Arte de Nadar...' 
d'en Roque Moran editat a Madrid a mitjans del segle XIX
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

2. Portada del llibre 'Natación' d'en Santiago Mestres
publicat a la col·lecció 'Los Sports' l' any 1915
Font: Arxiu JCE

En el llibre d'en Jaume Mestres, prologat per el seu amic i mentor Picornell, hi trobem una exposició sintètica i didàctica dels diferents estils, a la vegada que conté normes precises per als que ja coneixent aquesta faceta inicial volen introduir-se en una pràctica mes esportiva. de la natació. Ell mateix ho explica així:

"Nuestros afanes por la natación nos llevaron a las ansias de saber y perfeccionamiento, es decir, al entrenamiento, y ello es lo que nos ha dado en gran manera alientos para escribir el presente breve tratado.

Todo lo que aprendimos de natación, lo trasladaremos a estas páginas. Aquellos conocimientos, aquellas dificultades, aquellas impresiones y aquellas satisfacciones, formaron este libro, que no será de un maestro, sino del mas entusiasta y modestísimo de los nadadores de nuestra ciudad...

... Hacer ver con claridad lo fácil, útil y atlético y bello del nadar; extender conocimientos; procurar que todos adquieran la tan preciada cualidad; que sepan aprovecharse de ellas;... y por fin, que lleguen a disfrutar de las excelencias del referido sport: ese es nuestro propósito".

El llibre va gaudir d'una notable repercussió i se'n feren diferents reedicions fins a ben entrada la dècada dels anys cinquanta. 

Encara seguirà nedant un temps, però cada vegada mes es centra en la finalització dels estudis que cursa a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona, d'on n'obté el títol d'arquitecte l'any 1917.

Periodista, publicista i dirigent esportiu

Abans, però, ha iniciat la seva tasca de periodista esportiu en diferents mitjans de l'època fins que a començaments de 1914 fitxa com a redactor de natació per a la prestigiosa revista 'Stadium'. Colabora també amb 'La Veu de Catalunya' i, mes endavant, amb 'La Publicidad'. En la Junta General del Sindicat de Periodistes Esportius celebrada el 12 de gener de 1914 fou escollit com a Secretari general en la nova junta presidida per en Ricard Cabot. 

En els diferents mitjans publica habitualment cròniques de les activitats de natació i waterpolo, però també aprofita per a mostrar la seva faceta de publicista proposant i demanant a la societat civil i a les institucions públiques l'atenció necessaria als temes que eren d'interès per ell i per el seu cercle mes proper de companys en la fe esportiva; com eren en Narcís Masferrer, en Josep Elias i Juncosa,  en Josep A. Trabal, en Josep M. Co de Triola o el propi Bernardo Picornell, entre d'altres.

Com a exemple d'aquest vessant, mes crític i modernizador, el 18 de desembre de 1917 publica a 'La Veu de Catalunya', el diari portaveu de la Lliga Regionalista, un ampli article sobre el proper 'Campionat d'Hivern' demanant-ne la seva renovació en termes cordials però molt contundents, a la vegada que es refereix a les properes eleccions en el sí del 'Natació Barcelona:

"Fatal es aqueixa cosa que esdevé a casa nostra. Les noves entitats de sport creixen fàcilment entre nosaltres, mercès als grans entusiasme i al apoi dels nostres homes... Al virtuós i lluitador grup d'iniciadors segueix, temps després, el grup de pretinguts 'formadors' que no consegueixen l'arrodoniment i perfecció del caràcter de l'entitat.

Llancem avui aquestes exclamacions ressò d'altres... ja que estem vivint els instants en que el mes important Club de natació procedeix a renovar la seva Junta Directiva.

Fora convenient que d'un cop el comité directiu del C.N.B anés amb tota decisió a resoldre els dos grans problemes que mes urgentment necessiten solució. L'ensenyament i l'entrenament de la natació. Primerament donar un bon professor o entrenador als seus socis - espanta conèixer la proporció dels que no saben nedar i dels que ho fan molt imperfectament -. I en segon lloc anar a la construcció immediata d'una piscina, on la tasca fora molt mes aprofitada pels deixebles. Cal dir-ho per última vegada, que a la piscina és únicament on es pot aprendre bé de nedar...

Cal abandonar, pel moment, certes idees mes o menys enlairades. No és convenient estar sempre quasi somiant en palaus que desprès es transformen per art d'encantament en casinos, i es precís ser mes pràctics resolent els grans problemes que amb facilitat han de provocar el nostre avenç en el deport del nedar (*)

Que aquests desitjos trobin bon acolliment i que s'enforteixi la nostra Catalunya."

Fos per aquestes o altres raons, la Junta Directiva sortint de l'assemblea general de finals de gener de 1918 resumia aquesta voluntat de tirar endavant, especialment amb la composició de la Junta Consultiva que incorpora al jove Mestres i Fossas, però molt ben acompanyat per pesos pesants de l'entitat com en Bosch Catarineu, en Ricard Luján,o en Emili Solé Brufau, qui en dona compta a 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918, tot reclamant dels socis de l'entitat serenitat d'esperit i prudència per els temps a venir.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 29 de gener de 1918 amb
les noves Juntes directiva i consultiva de l'entitat.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Junt amb d'altres líders de l'incipient esport català es converteix en impulsor i propagandista de l'aspiració de  Barcelona de convertir-se en ciutat olímpica, tot demanant del Comité Olímpic Internacional (CIO) la concessió dels que hauran de ser els Jocs de la VIII Olimpiada l'any 1924. Amb aquesta finalitat forma part de l'expedició del 'Comité Olímpic Català' (COC) (**) que es desplaça a Anvers amb ocasió dels jocs Olímpics de 1920. Encapçalada per en Jaume Garcia Alsina com a president, aquest va ser acompanyat d'en Josep Elias Juncosa, Josep M. Co de Triola, Joan Gamper i Jaume Mestres i Fossas. L'home fort de la representació del COC era en Elias Juncosa, amb antigues relacions establertes al mes alt nivell del CIO. A ell li va correspondre entrevistar-se personalment amb el seu president i fundador dels Jocs Olímpics moderns, en Pierre de Coubertin, de qui va rebre les millors consideracions i afables promeses per a la candidatura.

En aquest viatge en Mestres va poder entrar en contacte amb el món de l'esport internacional i va establir relacions que li facilitarien futures estades d'exploració de l'arquitectura esportiva europea a paisos com Bèlgica, Alemanya, França o Regne Unit; a la vegada que ja va aprofitar aquesta estada a Bèlgica per desplaçar-se a Brussel·les, on visita algunes de les millors piscines cobertes del moment. A la seva tornada s'implica plenament en la demanda a les administracions de la necessitat d'aquest tipus d'equipaments, fent-ne una campanya mediàtica quina mostra mes significativa es l'article publicat a 'La Publicidad' el 16 de setembre de 1920.

Retall del diari 'La Publicidad' del 16 de setembre de 1920, amb el titular de l'escrit 
adreçat per en Jaume Mestres a en Lluís Nicolau d'Olwer de l'Ajuntament de 
Barcelona sol·licitant la construcció de piscines cobertes municipals.
Font: Hemeroteca ARCA

Adreçat a en Lluís Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura del municipi barceloní, en demana la implicació municipal en la immediata construcció de piscines cobertes en aquests termes:

"En aquesta gran ciutat (referint-se a Brussel·les) hi ha piscines en cases de banys... i d'altres aixecades per el mateix municipi. D'aquestes, la del barri de Saint Gilles, la mes moderna, plena de solucions interessants, es la mes agradable de totes. Un promig de 500 persones hi practica diàriament la natació

... Però lo que dona lloc a tot això es la llei belga que desitja que el poble, ja de petit, no sols aprengui de nedar, sinó que estimi l'aigua fins fer-se-li indispensable. Ella té en compte lo ventatjós de la pràctica de la natació, ja del cantó higiènic i d'utilitats com també per la part de cultura física per ser la natació un dels esports complerts.

... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina en un lloc cèntric de totes les barriades, i ajornar la d'altres per quan la definitiva resolució del greu problema de les aigües. Per allavors podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sans-Hostafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia.

... Crec que no deuríem quedar-nos retrassats en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpiada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà també tenir piscines per anar seguint el programa"

En el mateix escrit anuncia la immediata construcció de la piscina coberta del Club Natació Barcelona, per a quina confecció del projecte i direcció d'obres s'ha ofert de manera gratuita als seus consocis.

Desprès d'Anvers els COC impulsa la realització del que anomenen 'Olimpiades Catalanes', en quina organització hi trobem a en Mestres i Fossas, amb vistes a potenciar la candidatura de Barcelona per als jocs de 1924. Aquests, però, ja estaven d'antuvi 'col·locats' a la ciutat de París, donat que el Baró de Coubertin volia resarcir-se del desastre dels jocs de l'any 1900 a la mateixa capital francesa. 

L'any 1922 es celebra l'assemblea constituent de la 'Confederació Esportiva de Catalunya' i en Jaume Mestres es designat secretari d'aquesta nova institució.

Retall del periòdic 'La Catalunya Gràfica' del dia 30 de gener de 1922, amb 
l'anunci de la recent creació de la Confederació Esportiva de Catalunya.
Font: Hemeroteca ARCA

Els càrrecs directius que mes repercussió han tingut en la biografia d'en Jaume Mestres i Fossas han estat, sens dubte, els de la seva doble presidencia de les federacions de natació espanyola i catalana, per aquest ordre. La 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) s'acaba creant els primers mesos de l'any 1920. El President del C.N. Athlètic, Gerardo Collardín que n'ha estat l'ànima i el principal impulsor, presenta en primera instància la inscripció al registre d'associacions del Govern Civil de Barcelona amb data del 26 d'abril. La primera reunió del que s'anomena el Comité directiu es produeix ja el mes de juny del mateix 1920, sota la presidència d'en Jaume Mestres, designat com a tal per el Club Natació Barcelona.

Pàgina del periòdic 'Heraldo Deportivo'', de Madrid, amb la doble noticia de la 
constitució de la FENA i l'establiment per en Gerardo Collardín d'un trofeu 
en memòria d'en Joan Barba, mort en accident de moto el 16 de maig
i en qui el Barcelona havia pensat en un primer moment 
per a ser el president de la FENA.
Font: 'Biblioteca Nacional de España'

El mateix presidente Mestres, en la seva faceta de divulgador i periodista, dona a conèixer mitjançant l'article 'El començament d'una tasca', publicat a 'La Veu de Catalunya' el 20 de juliol de 1920, els propòsits del programa de la FENA:

"Fa un llustre que a la fi d'un àpat de germanor interclub brindàvem per la constitució d'una Federació de natació, i ja fa dos anys que un home de prou voluntat inicià les continuades converses que en aquests darrers dies han tingut la fi amb la fundació d'una entitat anomenada 'Federación Española de Natación Amateur'.

...Cal sols fixar l'atenció en els tres punts essencialíssims que són el cabdal d'aquella feina, per a tenir idea exacta del que diem.

Amb la Federació aconseguirem primerament europeïtzar-nos en la pràctica de la natació. Amb la Federació es reglamentaran amb justesa totes les nostres proves i totes les qüestions hi trobaran la solució, i, en tercer lloc, aconseguirem amb la Federació satisfer necessitats de l'esperit, i això serà fent de tota la tasca obra d'amor.

Fins avui, en els tretze anys de pràctica de la natació, havem fet aquesta amb la nostra bona voluntat, això sí, però deslligats de tota organització reguladora, sotmesos solament a les nostres rancúnies, no sempre prou contingudes. Mes, des d'ara, per sobre de tots els clubs de natació d'Espanya, una Federació adherida a la Internacional Amateur actuarà amb l'acatament de tots. Ja en aquest ordre de disciplines, anem amb Europa !

... Amb el cor ple d'esperança parlem en el començament de la tasca, desitjosos d'arribar a la fi, sense haver de provar l'amargor del desengany"

Poc mes de vuit mesos desprès cesa de la FENA en crear-se la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA) i ser-ne novament nomenat president del Consell directiu, sempre en representació del mateix 'Natació' Barcelona. En aquesta segona presidencia hi roman poc mes d'un any, essent substituït per en Nemesi Ponsati.

Deixant de banda la seva actuació com a arquitecte, que veurem en una altra entrada d'aquest bloc, en Jaume Mestres i Fossas va ajustar la seva obra i la seva vida als ideals, forjats ens els seus primerencs anys de l'adolescència, del 'sportman' arrelat a la seva terra que sempre va creure que havia d'arribar a ser .

Josep Castellví

(*) Es refereix, sens dubte, a la proposta presentada l'any 1916 d'edifici social i piscina coberta per al Club Natació Barcelona per l'arquitecte Josep M. Barenys, que molts socis del Club Natació Barcelona varen trobar desacertada, incloent-hi en Jaume Mestres segons es dedueix de l'article esmentat i de la qual ens vàrem fer ressò en l'entrada:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/la-piscina-de-lescullera-el-gran-somni.html

(**) El Comité Olímpic Català es creà l'any 1913, precedit per una proposta feta públicament en una seva conferència per en Josep Elias Juncosa (1880-1944) i refrendada majoritàriament per l'ambient esportiu català, molt defraudat per la inacció del 'Comité Olímpico Español' (COE) que no havia mogut un dit per a inscriure cap representant espanyol a les proves dels Jocs d'Estocolm 1912. Els que hi anaren s'havien inscrit de manera particular, cosa que en aquells anys encara era possible.. Les desavinences entre el COE i el COC són, encara avui, motiu de discussió per els experts en el fet olímpic. El que resulta evident es que el CIO tant sols reconeix un comité per cada país i que quan el COC fa la seva proposta de Barcelona per a organitzar els Jocs de la VIII Olimpiada de l'any 1924 el Baró de Coubertin ja sap ben bé quina serà la seva seu.  

Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant

12 de juny 2022

En finalitzar la primera part d'aquesta entrada dèiem que els anys a venir no serien tant senzills per en Jaume, que segurament experimentaria en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant. I així va ser en aquest interval dels tres anys que van des de l'aconseguiment del subcampionat d'Europa a Utrecht, a la decepció que per a ell representa Mèxic 1968. Amb un matís, el desencant dels Jocs Olímpics de Mèxic només es refereix a les marques aconseguides, en cap cas al conjunt de la seva experiència olímpica, de la qual en va gaudir amplament.

Alguns entrebancs...

Al llarg del període de temps que va de les darreries de 1966 fins a l'avantsala mateixa de Mèxic 68 en Jaume Monzó es troba amb un seguit de dificultats que li compliquen la seva preparació de cara a la fita dels jocs. Es centren principalment en tres apartats:

  • La necessitat de complir amb la prestació del servei militar, llavors obligatori
  • La voluntat de centrar-se en els seus estudis d'arquitecte tècnic
  • La planificació de la seva preparació de l'any 1968, condicionada per una breu estada als Estats Units entre principis de gener i començaments del mes d'abril

Passats els Campionats d'Europa d'Utrecht en Jaume es reincorpora a la disciplina de la Residencia Blume, sota el guiatge tècnic d'en Jan Freese. Quasi immediatament es desplaça amb altres companys a Mèxic per a participar en les proves preolímpiques que la ciutat organitza. Quan tornen d'aquesta competició s'incorpora com a voluntari al servei militar, en la convocatòria del tercer reemplaçament de la lleva 1965, junt amb el seu amic i company Joaquim Pujol. Juren bandera el diumenge 27 de novembre... per primera vegada. (*)

Amb d'altres companys de la seva companyia, al CIR n.9 de Sant Climent 
de Sescebes. Joaquim Pujol i Jaume Monzó en primera fila a la dreta
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Fulletó de la jura de bandera del tercer reemplaçament de 1965 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Incorporats al "Regimiento de Infantería Mecanizada Jaen 25" a la caserna del Bruc, les facilitats per a competir i estudiar que els hi havien estat promeses no es varen poder complir tal com havien estat previstes. Van gaudir de tots els permisos necessaris per a competir per la "Federación Española de Natación" (FEN), però aquests permisos l'exèrcit se'ls 'cobrava' ampliant la durada del seu servei, que es va perllongar alguns mesos mes del que era previst.

Pel que fa als estudis, en Jaume es trobava inscrit en la carrera d'arquitecte tècnic, que progressivament li demanava mes temps i dedicació. Com a conseqüència d'aquesta conjunció la qualitat i intensitat de la seva preparació esportiva se'n va veure seriosament afectada, arrossegant un dèficit de descans i amb una notable pèrdua de pes. Així ho remarca en Vicenç Esquiroz, en la seva funció de periodista esportiu, en una carta oberta sortint al pas dels qui acusen a alguns nedadors de la Residencia Blume per el seu mal estat de forma

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1977 
amb la carta oberta d'en Vicenç Esquiroz
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'Esquiroz s'adreça especialment a en Monzó i en Pujol, tot senyalant que:

"... yo pregunto: cómo puede 'quemarse' un deportista que, como vosotros, cuenta 21 años y con toda una vida por delante ?... Quienes han juzgado vuestra forma física no se han dado cuenta de vuestra pérdida de peso, quizá porque ni un muchacho joven puede atender a tres obligaciones cotidianas: servicio militar, entrenamiento y estudios. A veces el repaso de las lecciones os ha obligado a mermar vuestro descanso que se ha limitado a cuatro o cinco horas diarias..."

Els Campionats d'Espanya de l'any 1967 es celebraren a la piscina madrilenya de 'La casa de Campo' els dies del 17 al 20 d'agost, amb en Jaume Monzó com a doble campió dels 100 i 200 esquena, superant al seu rival, Jesús 'Chuchi' Cabrera, amb uns temps de 1.04.2 i 2.19.7, respectivament. Significativament es millor la marca aconseguida en els 100 metres que el dels 200. Pocs dies desprès, en una competició poc valorada però molt estimada per en Jaume, la Universiada, disputada a la ciutat de Tòquio del 25 al 27 d'agost, ja millora sensiblement en els 200 esquena, aconseguint uns bons 2.17.9, la seva millor marca de l'any.

En Luis M. Mugica, en el n. 33 del mes de novembre de 1967 de la revista CROL, comenta amb aquests termes l'actuació del nedador del Montjuïc, :

"Monzó en 200 espalda... había ya logrado también un magnífico cuarto lugar, alternando otra vez con (el norteamericano) Hickox que también batió el record del mundo. El tiempo de Monzó, que añoraba una correcta preparación que le hubiera permitido mejores cosas y que no pudo llevar a cabo por cuestiones del servicio militar, fue su mejor del año."

Un mes desprès quedarà tercer en els 'V Jocs Mediterranis' que tenen lloc a Tunis en els 100 esquena, amb un temps de 1.05.5, una mica mes d'un segon superior a la marca del Campionat d'Espanya.

La recta final. L'estada per entrenar als Estats Units d'Amèrica...

Poc abans de finals de 1967 ens trobem amb el fet clau que ha de marcar per el nedador del Montjuïc tot el proper any olímpic. Es prou conegut que en Juan Antonio Samaranch cuidava la Residencia Blume de Barcelona com si fos la nineta dels seus ulls; n'havia estat l'impulsor i des del primer moment l'hi dedicava un dia de cada setmana per anar a dinar amb els seus directius, tècnics i esportistes.

Des del 26 de desembre de 1966 en Samaranch ha estat nomenat 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', però segueix despatxant alguns dies a la seva oficina privada de Barcelona, al carrer del Consell de Cent. El cas es que un bon dia d'aquest final d'any de 1967, es presenten a aquest despatx en Joan Fortuny i en Jaume Monzó i es produeix el diàleg que reproduïm, tret de l'entrevista feta a el nedador del Montjuïc per el seu 'Carnet de Soci' d'aquest bloc:

MyF.- Senyor Samaranch, miri... voldríem parlar amb vosté

JAS - Ah !, molt bé, digueu-me...

MyF.- Hem pensat que aquest any, que es l'any olímpic, ens agradaria provar de fer uns entrenaments a l'estranger... i mirar si podem afinar una mica mes la posada a punt per a les olimpíades

JAS.- 'Bueno', si em sembla bé... i on havíeu pensat d'anar ?...

En Jaume reflexiona aquí que ells no tenien encara molt definit on els hi agradaria d'anar, per bé que tot indicava que pensaven fer l'estada en algun país europeu... tal vegada l'Alemanya Democràtica (DDR), que en aquells anys començava a destacar per la quantitat de figures que treia... però el Samaranch, davant del dubte, se'ls hi avança:

JAS.- Que us sembla els Estats Units ?

Encara no s'havia produït cap estada de nedadors espanyols als Estats Units, que tan habitual passarà a ser en un futur proper...

MyF.- Ah !, 'bueno', doncs sí... estaria bé d'anar a entrenar als Estats Units...

JAS.- Em sembla bé, demà trucaré al Morera i li diré que ho prepari tot.

I dit i fet, el 6 de gener de 1968 sortien de l'aeroport de Barcelona l'expedició formada per els nedadors Joan Fortuny i Jaume Monzó, amb el valencià José A. Chicoy afegit per la FEN, per arribar a Bloomington amb l'objectiu d'entrenar-se a la Universitat d'Indiana a les ordres d'en James Edward 'Doc' Counsilman (**). Com a cap de l'expedició es va desplaçar en Alfons Cànovas, president del Club Natació Barceloneta, un cop descartada per manca de voluntaris la idea de la federació que l'acompanyant fos un entrenador en actiu. 

Reproducció del bitllet d'avió original d'aquest històric viatge d'en Jaume Monzó .
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Sense temps per a deixar les maletes, en 'Doc' Counsilman va voler veure els seus nous nedadors en acció i els va 'sotmetre' a un entrenament no molt exigent d'uns 2.000 metres, però entre la pallissa del vol i els -15 graus que els van rebre a Indianapolis els expedicionaris es van dirigir amb preses a l'hotel 'Memorial Union' per tal d'agafar el llit i fer una bona recuperació. En alçar-se l'endemà el primer que varen fer va ser dirigir-se a una tenda de roba per comprar-ne de nova, adequant-la al clima que es van trobar. Pocs dies després abandonen l'hotel i s'instal·len definitivament a la residencia estudiantil del 'Woodlawn Center', això sí amb una habitació doble per a cadascun. Pràcticament cap d'ells parlava l'anglès, fora d'en Jaume que s'hi defensava raonablement bé.

En Monzó i en Fortuny sortint de la tenda on es van equipar 
amb roba mes adient per al clima que van trobar.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Anècdotes a banda, el programa d'entrenament i l'horari marcat es el mateix que segueixen els nedadors del primer equip de la universitat, amb els Hickox, Berry, Windle, Bill, Southward, Mc Kenzie i d'altres - en Mark Spitz arribaria desprès de Mèxic per entrenar amb en Counsilman -.

El propi nedador banc-i-verd defineix el seu dia a dia a Indiana en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 222 de març de 1968:

"Nos levantamos a las 6:30... a las 7 pasa el Dr. Counsilman a recogernos y llevarnos a una piscina recién construida, de 50 metros, y cubierta artificialmente mediante una especie de globo... En esta piscina realizamos la primera sesión  de entreno, unos 2.500 metros aproximadamente. Inmediatamente, y sobre las 9:30 horas, nos 'recuperamos' con un desayuno de buena linea. Luego y hasta las 12 horas, tenemos libre para estudiar, escribir, comprar. Comemos frugalmente debido a la proximidad del segundo entrenamiento, que llevamos a cabo a las 13:30 h... Esta (sesión) es mas fuerte e intensa, entre 4.500 y 5.000 yardas... entre las cinco y las seis de la tarde cenamos bastante fuerte, con tiempo libre hasta la hora de dormir que siempre es alrededor de las 9:30 h."

Malgrat el règim horari, força diferent del que seguien al seu país, la carrega de metros avui semblarien una mena de joc de criatures. A part d'això els tres mesos que van passar a Indiana van coincidir, amb els exàmens parcials del alumnes universitaris, de manera que en aquesta situació tot quedava una mica paralitzat i en 'Doc' insistia en accentuar la preparació física, quasi bé substituint l'entrenament a l'aigua. 

Fortuny, Monzó i Chicoy en la seva estada a la Universitat d'Indiana
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. A. Cànovas

Entre una cosa i una altre els esdeveniments es precipitaren. En Alfons Cànovas va haver de tornar cap a finals del mes de març, de manera que els nedadors es quedaven sense el suport i el control federatiu. La FEN insistia en rebre informació de marques i resultats dels expedicionaris. Aquests, en paraules d'en Monzó, estaven molt satisfets dels entrenaments i del tracte rebut per part d'en Counsilman, però sabien que una estada de tres mesos - i mes essent aquests d'hivern i d'examens - era molt insuficient per treure'n resultats positius i insistiren en perllongar l'estada. En paraules d'en Jaume Monzó:

"Li vaig dir al Morera: 'mira això es així, en aquests moments aquests estan fent preparació física, que aquí quan hi ha exàmens la gent no entrena... tal com estan les coses o ens quedem fins a Mèxic o tornem ja, però en el moment en que estem ara deixar-ho es una ximpleria'..."

La FEN, no obstant, va decidir cenyir-se al que havia estat previst i pressupostat inicialment i va encomanar als expedicionaris que agafessin el vol de tornada. El dia 10 d'abril emprenien el viatge de retorn i el 29 del mateix mes feien la primera competició a Barcelona desprès de la estada a USA, amb marques discretes per el nedador del Montjuïc.

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona, del 29 d'abril de 1968, amb els
resultats del 'II Trofeu Sant Jordi', primera competició d'en Jaume 
i en Fortuny després de la seva estada als Estats Units
Font: Hemeroteca BVPH

En el 'Torneig de les 6 nacions', celebrat el 27 i 28 de juny de 1968 a la piscina de la Ciutat Universitària de Madrid, en Jaume para el cronòmetre en 2.17.6, amb una marca que sembla prometre una millora del seu estat de forma. Poc abans dels jocs, els dies del 5 al 8 de setembre hi ha els Campionats d'Espanya a València, en piscina de 50 metres, i el nedador del Montjuïc arriba en segon lloc amb un temps de 2.20.1, essent superat per en Santiago Esteva que fa 2.18.6.

Darrer acte. Els Jocs Olímpics de Mèxic 1968

Els dies del 13 al 26 d'octubre es van celebrar les proves de natació dels jocs de Mèxic 1968 (***). El resultat global per a l'equip espanyol va ser considerat d'excel·lent per a gran part de la premsa especialitzada. Dos finalistes: Santiago Esteva, 5è en els 200 esquena i Mari Pau Coromines, 7na en la mateixa prova femenina. Quatre semifinalistes: Chicoy, 100 lliures; Lang-Lenton, 100 papallona; mentre que Esteva i Coromines també ho eren en els 100 esquena. 

No hi ha dubte que l'aconseguiment per en Santiago Esteva del primer diploma olímpic en natació, com a cinquè classificat i establint el nou rècord d'Espanya amb el temps de 2.12.9; i l'accés de la Mari Pau Coromines a la final dels 200 esquena, essent la primera dona del país que ho assoleix en natació, foren fites molt importants. Al seu costat, no obstant, cal considerar que de totes les competicions en que participaven les nedadores i els nedadors espanyols només es van millorar dos rècords d'Espanya, el que ens parla d'un nivell mitjà no gaire elevat.

En Jaume Monzó als Jocs Olímpics de Mèxic 1968
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

En Jaume Monzó, que finalment accedia a uns Jocs Olímpics desprès de perdre l'oportunitat de fer-ho en els de Tòquio, va nedar els 200 esquena a la segona sèrie marcant un temps de 2.20.1, lluny de la seva millor marca de 2.15.5 de 1966. En el total dels classificats va quedar en la setzena posició dels trenta participants. Decepció per el que fa a la marca aconseguida, però la immensa satisfacció de poder formar part d'aquella aventura extraordinària que son sempre aquest esdeveniment. A l'entrevista per aquest bloc, abans esmentada, ens deia:

"Ah !, conviure a la vila olímpica es fantàstic, tot plegat va ser molt agradable... es una experiència totalment irrepetible, vaja; malgrat la sensació de no haver complert amb el que a mi m'hagués agradat esportivament parlant..."

En tornar de Mèxic en Monzó abandona la Residencia Blume, on s'hi ha estat vuit anys, i torna a entrenar-se al club per bé que amb una intensitat mes moderada. En paraules seves:

"No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d'alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic; i es que arriba un moment que t'esgotes: anar a entrenar se't fa una muntanya... tot això passa després de Mèxic que per a mi es un 'break', un trencament, perquè les coses no van anar com jo pensava o volia... a mes que, com passa sempre en aquesta vida, em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament"

Podrà jugar mes habitualment a waterpolo, esport que li agrada però que no ha pogut practicar en la fase d'entrenaments de natació mes intensius. A començaments de 1971 ja abandona tota activitats esportiva de competició. La natació, però, no l'ha deixada mai de banda. Sempre que ha pogut ha estat entrenant i participant en proves, especialment en les travessies.

Home d'un sol club, el Club de Natació Montjuïc, sempre que l'entitat l'ha reclamat, com a directiu o com a professional, en Jaume s'ha posat immediatament a disposició per el que fos necessari. Malauradament el dia 7 de gener de 2020 vam deixar de poder gaudir de la seva companyia i amistat.

Acreditació oficial dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968 d'en Jaume Monzó
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Josep Castellví

(*) Ambdós es van presentar voluntaris perquè havien rebut la promesa que un cop fet el període d'instrucció i jurada la bandera passarien a dependre d'un oficial de la caserna del Bruc que els mantindria lliures de servei per a poder entrenar-se i estudiar. Les coses no anaren així. Em primer lloc hagueren de repetir el període d'instrucció el gener de 1967, perquè foren requerits oficialment per a fer-ho  per les autoritats militars que semblaven no tenir constància de la seva presentació al CIR del mes d'octubre de 1966, tot i que fos feta amb retard del conjunt del seu reemplaçament i cap autoritat civil es va atrevir a contradir l'ordre de l'exèrcit de terra. Així juraren bandera per segona vegada a finals de febrer de 1967. D'altre banda pogueren gaudir de permisos per a l'entrenament i els estudis, però tots els que els donaren per a competir en nom d'Espanya i per a la FEN els hi foren 'cobrats' ampliant el seu període de permanència en l'exèrcit - amb informació complementària aportada per en Joaquim Pujol -.

(**) James Edward Counsilman (1920-2004) - conegut per els seus alumnes i nedadors com a 'Doc' en referència al doctorat en psicologia que tenia per la universitat de Iowa - va ser, sens dubte, l'entrenador mes important i determinant de la segona meitat del segle XX als USA i, segurament, a tot el món. El seu llibre 'The Science of Swimming', publicat l'any 1968, va ser durant molts anys llibre de capçalera per a entrenadors de natació d'arreu. Com afirma en Fernando Navarro Valdivieso en el seu article 'En recuerdo del Dr. James 'Doc' Counsilman': "Los aficionados al deporte, y especialmente de la natción, conocen a James E. Counsilman por haber sido el entrenador del legendario Mark Spitz, pero los entrenadores de todo el mundo lo recuerdan como el científico del deporte que mejor supo transmitir los conocimientos científicos a la práctica real del entrenamiento...". Publicat a la revista RICYDE, V. 4 N. 9, de l'any 2007.

(***) No es pot obviar que els Jocs Olímpics de Mèxic van estar precedits per l'anomenada 'Matanza de la Plaza de Las Tres Culturas' a la seva capital. En l'onada de protestes estudiantils que van sacsejar el món l'any de 1968, les que tingueren lloc a Ciutat de Mèxic el dia 2 d'octubre, poc mes d'una setmana abans de la inauguració dels jocs, varen ser brutalment reprimides per l'autocràcia governant del PRI mexicà, que va llençar brigades especials de l'exèrcit contra els manifestants, amb el resultat oficial de 23 estudiants assassinats, mentre que fonts extraoficials parlen de mes de tres-cents morts.


Font de la foto: Publicada al mitja argenti Infobae. Ft. Salgado
Font de la infografia: Publicada al mitja mexicà 'La Razón' amb motiu del 50è aniversari.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic