Identitats. Montserrat Tresserras Dou, la pionera olotina de les llargues distàncies...

Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.

Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot

Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.

La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.

Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.

Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007

A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar  reptes mes importants.

Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.

Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega. 

L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...

La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travesses, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster',  per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:

Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze 
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail

El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.

Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero 
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de 
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA

La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:

La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.

La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.

Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.

La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958. 

En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...

El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:

Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...

... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.

El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.

Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:

Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...

Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.

Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la 
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección

Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:

Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys. 

Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...

Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat. 

El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...

Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.

De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria. 

En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.

En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)

A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
 i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica 

No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.

Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA

Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions. 

Travessies arreu del món. (1961-1970)...

Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962. 

Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:

• 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.

• 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia

• 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.

Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:

• 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials. 

• 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut  al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)

• 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.

• 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.

• 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.

• 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.

• 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.

• 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.

• 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.

• 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les 
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA

Premis i desconsideracions. Final d'etapa...

Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges. 

Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona

En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.

L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD  de la 'Comunidad de Madrid'. 

Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius. 

Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:

Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...

... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.

En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.

Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...

Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).

Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...

Josep Castellví

(*) De la seva interessant peripècia vital, dedicada plenament a la infància mes desfavorida, en dona fe la monografia 'Mercedes Gleitze. El primer cruce a nado del Estrecho de Gibraltar', de Wenceslao Segura González. 'Al Qantir. Monografías y Documentos sobre la Historia de Tarifa'. Número 22, 2018.

(**) La versió publicada té l'origen en una crònica de la travessia escrita per la mateixa Montserrat Tresserras i publicada en castellà a la 'Revista de Girona' editada per la Diputació provincial el quart trimestre de 1958. Amb posterioritat se'n va fer una versió catalana inclosa en el molt interessant i complert treball de recerca de 2n curs de batxillerat de na Anna Pujol Picola, titulat 'El Canal de la Mànega. Un somni pel nedador de llarga distància', editat per l'Escola Abat Oliba de Ripoll l'any 2010.

(***) La Travessia del Canal d'Eivissa ja havia estat intentada l'any 1949 per en Eduardo Villanueva en dues ocasions que finalitzaren sense èxit. Molt desprès dels intents de la Tresserras dels anys 1965 i 1966, l'any 1998 ho intenta el nedador eivissenc Juanjo Serra, que tampoc assoleix el seu objectiu. Cal esperar a l'any 2006, quan en David Meca, finalment, aconsegueix la proesa de cobrir els 110 km en poc mes de 26 hores des de la seva sortida.

Clubs. Club Natació Barceloneta, els cosins germans...

Vista del tram inicial de la Barceloneta feta l'any 1882, amb el Parc de la Ciutadella i el Torin, 
la primera plaça de toros de la ciutat de Barcelona, inaugurada l'any 1834.
Font: Facebook Barcelona Despareguda. Autor: A. Castelucho

La Barceloneta... fora muralles hi ha un altre món.

La península sobre la que a partir de 1753 s'entendrà el barri de la Barceloneta neix de la modificació de la línea de la costa barcelonina a conseqüència de la creació del segon port de Barcelona en el regnat d'Alfons VI i Joan II - segle XV -, que anirà acumulant les sorres procedents del riu Besós fins a connectar l'antiga illa de Maians - situada aproximadament on ara hi ha l'estació de França - amb la ciutat de Barcelona.

Plànol evolutiu de la connexió de l'illa de Maians a la costa de la ciutat de Barcelona,
amb dibuix difuminat de la futures Ciutadella i barri de la Barceloneta.
Font: Web meridiano.180

Al segle XVIII, amb posterioritat a la guerra de successió i al decret de Nova Planta, l'anorreament d'una part important del barri de Ribera per a la construcció del recinte militar de la Ciutadella va forçar al reallotjament dels seus habitants. No va ser fins al 1753 que la construcció del nou barri va tirar endavant, seguint les ordres del Marquès de la Mina, Capità General de Catalunya, tal com consta en una de les primeres construccions del nou 'pueblo' on hi havia adosada la pedra commemorativa de la fundació, avui guardada al Museu d'Historia de la Ciutat (MUHBA).

Còpia de la pedra fundacional del barri de la Barceloneta, col·locada en una 
casa avui desapareguda entre el Passeig Joan de Borbó i el carrer 
Maquinista. L'original és guardada al MUHBA.
Font: 'La Casa de La Barceloneta. 1761'. Ft. SI

L'any de 1801 en Antonio López Seseña, brigadier de l'exèrcit i enginyer director dels 'Reales Ejércitos y del Principado de Cataluña', aixeca un plànol de la situació del barri a començament del nou segle, on es pot comprovar com ha estat dissenyat i executat com a una dependència de caire militar, separada i aïllada de la ciutat de Barcelona, encara amurallada. 

La Barceloneta als inicis del segle XIX en un plànol amb 
llegenda manuscrita d'Antonio López Seseña.
Font: Arxiu General de Simancas

A tocar de la veïna fortalesa de la Ciutadella, al nou barri hi destaquen dues casernes militars; que al plànol són identificades com A2, la d'd'infanteria i B2, la de cavalleria. Ben a prop té encara la fortificació avançada de la Ciutadella coneguda amb el nom de 'Don Carlos' (M). L'única porta d'entrada a la ciutat és la senyalada com a D i correspon a l'anomenat Portal de Mar, on avui hi ha el Pla de Palau, amb el que llavors era la Duana Reial (H). Les portes de la ciutat es tancaven a les deu del vespre, fent mes palès l'aïllament del barri. La caserna d'infanteria allotjaria els primers anys del segle XX el ´Regimiento Jaén 72'.

Sortida de soldats de la caserna d'infanteria de la 
Barceloneta als primers anys del segle XX
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

El barri s'organitza per a donar cabuda als nous residents que s'ocuparan, principalment, en les tasques relacionades amb les activitats portuàries i marineres. A la vegada l'accelerat procés d'industrialització de la ciutat demana emprar espais fora muralles per a instal·lar-hi les noves industries metal·lúrgiques i mecàniques, ajudant a conformar una població obrera i menestral.

Neix el Barceloneta Amateur Club. 1929-1939 (*)

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Alexandre Mustich Tersol (1929-1939)

Des de la 'fundació' de la natació del país, amb la creació del Club Natació Barcelona (1907), les platges del litoral barceloní esdevenen el viver d'aquest nou esport a la ciutat. Dels clubs que ara coneixem s'hi van creant, a mes del degà, l'Atlètic (1913) i el Catalunya (1916); fins arribar a l'any 1929 que veu el naixement del Barceloneta Amateur Club (BAC), antecedent del Club Natació Barceloneta.

El seu origen es troba en el fet que els habitants de la Barceloneta, especialment algun nucli d'obrers de la 'Maquinista Terrestre i Marítima', no consideren els clubs ja existents com a prou arrelats al barri i senten la necessitat de fundar una entitat que assoleixi, sense complexes, el seu nom. En paraules d'en Alfòns Cànovas Lapuente:

"... Sempre he pensat que la nostra diferència principal amb la resta de clubs del barri, el que distingia al BAC, va ser que havia estat creat per gent de la Barceloneta i que estava pensat per a gent de la Barceloneta. Per això no va tenir cap dubte a l'hora d'agafar-ne el nom, cosa que les altres dues institucions mes antigues no havien volgut fer." (**)

Un dels fundadors, en Francesc Pros, ha estat un constant impulsor d'entitats de natació que no han arribat a quallar: Stadium Barceloneta, Olímpic Amateur Club o Llops de Mar, entre d'altres, que poden ser considerades antecedents del BAC.

Finalment el dia 4 d'octubre de 1929 al llibre d'actes del Barceloneta Amateur Club s'hi inscriu la reunió constituent de la nova entitat:

Acta de constitució del Barceloneta Amateur Club del 4 de novembre de 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

La junta directiva queda formada per:

• President: Alexandre Mustich

• Secretari: Andreu Borrego

• Contador: Josep Briansó

• Tresorer: Antoni Bayarri

• Vocals: Francesc Pros, Josep Montaner i Ramón Mas

La família d'el tresorer, en Antoni Bayarri, regentava un bar al carrer del Judici n. 13, quin soterrani va ser habilitat com a local social i vestidor, establint-s'hi fins i tot alguna dutxa. De manera que a tocar dels Banys el Tritón els nous associats no han de fer mes que canviar-se al local i sortir disparats cap a l'aigua que els espera a una breu distància. 

Carrer del Judidi n.13, entre Baluard i Sevilla. Imatge dels anys 30's (1) i
actual (2). La primera correspon al bar de la família Bayarri i 
la segona a l'edifici actual, un cop anorreat l'original
Font: (1) Pinterest de Francisco Ortega. Ft. SI
(2) El·laboració pròpia. Ft. JCE

Les activitats, però, ja havien començat abans de la constitució oficial. Se'n coneix, al menys, la primera participació a la IV Travessia del Port de Barcelona del dia 22 de setembre. En Francesc Pros, a la vegada nedador i entrenador, és el millor classificat arribant en el lloc vint-i-nové. Per equips el Barceloneta Amateur Club queda en cinquena posició. En les festes del barri, per Sant Miquel, organitzen també competicions de caire local... i ja tenim la nova entitat funcionant.

Imatge del primer escut del Barceloneta Amateur Club,
que ja apareix en el primer llibre d'actes del 1929.
Font: Arxiu històric del C.N. Atlètic-Barceloneta

L'any 1930 es celebra el que possiblement va ser el primer partit oficial de waterpolo, que el BAC perd front l'Atlètic B per 0 - 1; l'equip és format per Montaner, Mas, González, Pros, Lafuente, Bayarri i Jodar.

Els pilars de la natació dels primers anys són els Bayarri, Borrego, Montanr, Pros i Jodar, entre d'altres. El mateix 1930 s'incorpora en Celedonio Fernàndez, 'Cele', que prové de l'Olimpic Amateur Club. En Cele és reconegut especialista en proves de fons, tant en piscina com en mar lliure. Ha estat segon classificat a la travessia del Port de Barcelona el 1929, darrera del llavors imbatible Ramón Artigas, de l'Atlètic. El mateix 1930, ja com a membre del BAC, se'n classifica tercer; novament darrera de l'Artigas i d'en Joaquim Ricomà, del Nàutic de Tarragona. També el 1930 en Cele assoleix el campionat de Catalunya en els 2.000 m. mar, disputats a Badalona.

Són anys de lent creixement de la massa social, mentre que la part esportiva s'anirà consolidant amb noves incorporacions com l'Antoni Escudero o en Vicenç Olmos. El 1931 el BAC és guanyador del II Trofeu per a Clubs Modestos, organitzat per el Club Natació Barcelona, del qual s'exclouen el mateix Barcelona i l'Atlètic. Repeteix aquest triomf a l'any 1932, amb el debut d'en Vicenç Olmos, cridat a esdevenir figura central del club aquest anys trenta i fins a les acaballes de la dècada dels quarantes.

Retall del diari 'La Rambla' del 19 d'octubre de 1931.
Font: Hemeroteca ARCA

El 1933 l'Olmos resulta guanyador de la VIII Travessia del Port de Barcelona, derrotant als sis vegades campió Ramón Artigas, en l'any de la seva retirada. La travessia, que ja ha assolit una rellevància extraordinaria a la societat catalana, compta amb la presència del President de la Generalitat de Catalunya, en Francesc Macià i Llusà, que lliurarà al nou campió el trofeu corresponent. Això succeeix poc temps abans de la seva mort, el dia de Nadal d'aquell any.

El President Francesc Macià, 'l'Avi', al centre amb Vicenç Olmos a la
seva dreta i el conseller Ventura Gassol a la seva esquerra.
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. Ft. Sagarra

L'any de 1934 el BAC és el segon classificat per equips al campionat de Catalunya Seniors, mentre que en Vicenç Olmos es proclama campió de Catalunya en els 1.500 m. lliures de la mateixa categoria. A la travessia del port l'Olmos és el primer classificat català, arribant en quarta posició darrera dels primers classificats, dos francesos i un hongarès. 

Retall del diari 'La Humanitat' del 17 de juliol de 1934 informant 
dels resultats del Campionat de Catalunya seniors.
Font: Hemerotaca ARCA. Ft. Josep M. Sagarra

L'any 1935, a la X Travessia del Port de Barcelona, l'Olmos és avançat per un company del BAC, en Josep Bugueras que fa tercer, mentre que ell repeteix la quarta posició. També aquest any es produeix el debut internacional del BAC contra el 'Star Olimpique P.L. Marseille', club que es troba de gira per terres catalanes. L'encontre té lloc el 24 de setembre a la piscina de Montjuïc i resulta igualat en les proves de natació, mentre que en waterpolo l'equip francès, que compta amb internacionals juniors de França, es proclama guanyador per un gol a sis. L'equip mariner l'integren els Salinas, Costa, Devesa, Olmos, Bayarri, Granada y Reynés.

El 1936, amb la guerra incivil ja iniciada, encara es pot celebrar la travessia del Port, en la seva onzena edició, que torna a guanyar en Vicenç Olmos. La guerra, però, provoca un alentiment de les competicions esportives i les poques que es poden celebrar són orientades al recolzament dels que es troben lluitant als fronts de batalla. Així l'any 1937 els nedadors del BAC participen en un festival organitzat a benefici dels Hospitals de Sang

Retall del diari 'La Batalla', òrgan del POUM, del 21 d'agost 
de 1936 anunciant el festival per els Hospitals de Sang.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica 

Ela Campionats de Catalunya es poden acabar el 18 de juliol sense mes inconvenients. A l'endemà s'havia de fer la cerimònia inaugural de la 'Olimpíada Popular de Barcelona', creada com a contrapartida als jocs olímpics 'oficials' que es feien el mes d'agost al Berlín de l'Alemanya nazi. La junta del club va decidir nomenar a en Alfons Cànovas com a responsable de tot el relacionat amb aquesta competició. La delegació que havia de participar representant al BAC estava formada, entre d'altres, per els germans Alfons i Antoni Cànovas, Antoni Bayarri, Francesc Devesa i Josep Brugueras. Tot i que el dia anterior havien participat en l'assaig general de la cerimònia inaugural, l'alçament de les casernes de Barcelona del dia 19 n'impedí la celebració. No obstant, a la següent Olimpiada Popular de l'any 1937 a Anvers si que s'hi van desplaçar per a participar-hi alguns socis del BAC, com en Antoni Bayarri, Josep Devesa i Ginés Acosta.

El mateix 1937, en un dels bombardejos que van patir la Barceloneta i el port, una bomba va donar de ple al local social del BAC, derruint-lo completament. 

Represa i consolidació. 1939-1953

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Salvador Espriu Giralt - comissó gestora - (1939-1943)

• Enric Padró Tortajada (1943-1946)

• Antoni Bayarri Ayza (1946-1953)

• Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Com tota la natació catalana, l'acabament de la guerra va suposar uns temps de necesaria represa que no va ser ràpida ni senzilla. Amb els esportistes i els socis desvinculats de l'entitat i afectats per la posguerra amb les seves difícils condicions de vida, un home del club s'erigeix en el 'reconstructor' de la societat. Es tracta d'en Jaume Cabot, soci veterà i farmacèutic del barri, que emprèn l'esforçada tasca de recompondre la xarxa de relacions que s'havien establert abans del conflicte i es llença a la recerca d'antics i nous socis per endegar les activitats del club. En Alfons Cànovas Lapuente ho explicava així:

"Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia “on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !...” (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós 'paper de vàter' d'en Cabot ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club..." (**)

En Jaume Cabot encara va fer un altre gran servei al BAC l'any 1943, en convencer el propietari de la farmàcia del barri on treballava perquè acceptes de ser el primer president de la societat que sustituis la Comissió Gestora. La preceptiva acceptació per les autoritats franquistes era assegurada, atès que el senyor Enric Padró era un conegut simpatitzant del 'Movimiento Nacional'.

Referent a les activitats esportives el mateix 1939 el BAC - encara amb aquest nom - comença les seves activitats participant en la XII Travessia del Port de Barcelona, en la qual en Vicenç Olmos torna a erigir-se en guanyador en una prova que veu el debut d'un altre Vicenç fonamental per l'esdevenidor del club, en Vicenç Monsonís Peris, que és el segon nedador del BAC en classificar-se en la desena posició.

Es reprenen els campionats de Catalunya el mateix 1939, per bé que amb una participació minvada per les circumstàncies. En els de 1940 el BAC no pot comptar amb el seu millor nedador sancionat per la FCN l'octubre de 1939. Tal vegada com a conseqüència d'aquesta sanció a la travessia del Port de 1940 no hi ha pràcticament representació del club. Aquesta es reprèn els anys següents, amb en Vicenç Olmos com a segon classificat i primer català el 1941, darrera de l'aragonès Labay; mentre que torna a ser-ne guanyador en la prova de l'any 1942, en la que va ser la seva darrera participació a la travessia. El mateix 1942 veu un dels primers èxits de l'esmentat Monsonís, que amb tot just divuit anys es proclama campió de Catalunya junior dels 1.500 m. lliures.

Els anys 1939 i 1940 és manté el nom original del club, mentre que a partir de 1941 pasa a denominar-se 'Club Natación Barceloneta' en compliment de la ordre de 16 de maig de 1940 del 'Ministro de la Gobernación' i home fort del règim, Ramón Serrano Suñer. Per bé que a l'ordre no s'anomena específicament el castellà o espanyol com a únic admès, tothom entén que les altres llengües de l'estat espanyol no eren permeses en exhibició pública. L'ordre específica en el seu primer article que "... queda prohibido en rótulos, muestras, anuncios... el empleo de vocablos genéricos extranjeros...”. Per reblar el clau la 'Delegación Nacional de Deportes' ho confirma amb el decret que entra en vigor el dia 1 de gener de 1941, obligant a modificar la denominació dels clubs“... en cuyo nombre figuren palabras extranjeras".

L'any 1943 el Barceloneta tindrà l'ocasió de reconstruir el seu local social, fruit del treball dels seus associats, que a la vegada el financen amb les seves aportacions. Aquest nou local ja serà la seu permanent del club fins a la construcció de la futura piscina coberta municipal del Passeig Marítim. Com a anècdota és dona el cas que un dels principals contribuidors serà el fundador, nedador, waterpolista, directiu i tot el que faci falta... en Antoni Bayarri, que ha estat afortunat amb un premi principal de la loteria, que segons reconeix responent a la pregunta de quan li ha tocat respon que "...total una miseria: 100.000 pesetas...".

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 6 de gener de 1943 amb la informació
d'en Vicenç Esquiroz sobre el nou local social del C.N. Barceloneta.
A la foto Bayarri, Esquiroz i Olmos
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Claret

Els primers anys quarantes les millors satisfaccions les proporciona el waterpolo del club que el 1943 es proclama campió d'Espanya de segona categoria, el que comporta la seva pujada a primera, on a l'any següent assoleix el subcampionat d'Espanya absolut a Madrid, essent superat només per l'imbatible Barcelona. L'equip de waterpolistes que assoleix aquesta fita, que només serà superada vint-i-sis anys mes tard, el formen Granada, Tortosa, Bayarri, Cànovas, Reynés, Devesa, Llorens i Ullán. El jove Vicenç Monsonís Peris, de només vint anys, no pot disputar el campionat per trobar-se fent la mili. En qualsevol cas en 'Monso' és troba destinat a ser una peça fonamental per a l'esdevenidor del Barceloneta, club en el que farà al llarg de la seva vida totes les funcions necessàries i possibles.

Equip de waterpolo del Club Natació Barceloneta del 1944, subcampió d'Espanya. 
Font: Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

Aquest mateix 1944 el Barceloneta passa a ser el segon club en número de llicències de la FCN. Per un curt període de temps troben la possibilitat d'entrenar a la piscina de 'Baños Populares de Barcelona' situada a la Ronda de Sant Pau de Barcelona, on exerceixen com a entrenadors en Francesc Pros amb l'ajut d'en Olmos. Com és propi dels temps, ambdós són amateurs que exerceixen d'entrenadors després de la seva feina; a la Maquinista el primer - que complementava amb la pesca de musclos - i al Mercat del Peix el segon. 

Els darrers anys quarantes no registren gaires novetats, tot i que el 1946 es produeix el relleu a la presidència del club, on en Antoni Bayarri substitueix a en Enric Padró. La base de l'equip de waterpolo segueix girant al voltant dels mateixos jugadors. El 1947 s'assoleix el Campionat de Catalunya de primera categoria B. En natació el gros el formen els veterans ja coneguts, però es registra l'aparició del que sembla que ha de ser una nova promesa en la figura d'en Sebastià Maspons, que manté la tradició de nedadors de fons essent campió de Catalunya junior en els 1.500 m. lliures el mateix 1947.

L'any 1949 el Club Natació Barceloneta celebra el seu XX Aniversari i amb aquest motiu té lloc un encontre internacional amb els francesos de la 'Association Sportive Monaco' el dissabte 10 de setembre.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 10 de setembre de 1949 amb l'anunci 
de l'encontre internacional amb el club francès de la 'A.S. Monaco'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En natació l'Arturo Piqueras s'imposa als francesos en els 100 m. lliures i esquena, mentre que també destaquen els joves Vives i Ribera. La part final de l'encontre consisteix en el partit de waterpolo per al qual el Barceloneta es reforça amb els cenebistes Mestres i Castillo. Guanyen els locals per un clar 7 a 3, amb arbitratge de l'històric Jaume Cruells, recordat com 'El Zamora del waterpolo'.

Ja als anys 1949 i 1950 s'incorporen nous nedadors, com ara en Josep Vives i en Francesc Ribera, especialistes en braça i esquena respectivament. Però la novetat mes esperançadora per el futur és el debut de l'infantil Agustí Gumbau, que en els temps a venir facilitarà el relleu dels veterans nedadors que han consolidat el club en la dècada dels 40's. El darrer any d'aquesta etapa segueix la progressió d'en Agustí Gumbau, ja com a cadet, que es proclama campió de Catalunya en els 100 i els 400 m. lliures.

El fet mes destacat del 1953 és el relleu a la presidència del cub que que assumeix en Alfons Cànovas Lapuente substituint a l'Antoni Bayarri, que a darrera hora ha renunciat la seva candidatura per a la reelecció. El nou president forma una Comissió Esportiva en la qual hi trobem la incorporació d'un nou home clau en el futur proper del club: en Manuel Ibern Lèrida, 'Polichón'; que comparteix aquesta tasca amb en Joan Fortuny - senior - i en Antoni Ayza, entre d'altres. Un dels primers acords de la nova junta es el de mantenir en Francesc Pros com a entrenador del club.

Anys de plenitud... cap al somni de la piscina coberta !. 1953-1970

Presidents de l'entitat en aquest període:

• Alfons Cànovas Lapuente (1953-1970)

Un cop aposentat en el nou càrrec l'Alfons Cànovas es posen en marxa un seguit d'accions per a dinamitzar l'entorn social i esportiu del club. El 1954 es fan reformes d'ampliació i millora en el local social, coincidint amb la celebració del XXV Aniversari de la fundació de l'entitat. 

Es produeix un relleu en el principal càrrec esportiu, amb la substitució d'en Francesc Pros per en Vicenç Olmos, que ja havia col·laborat com a segon entrenador al  club. La figura emergent del Barceloneta d'aquells anys es en Agustí Gumbau, que resulta campió de Catalunya en els 400 m. lliures i en la mateixa distància d'esquena l'any 54, mentre que l'any 1958 serà campió d'Espanya amb la selecció catalana dels 4x200 m. lliures a la piscina de la 'Casa de Campo' a Madrid. Guanya també la Travessia del Port de Barcelona dels anys 1954 i 1955.

El guanyador de la travessia del port de 1954, Gumbau, amb els històrics
del Barceloneta Olmos, a la seva dreta, i Escudero a l'esquerra
Font: Foto publicada al 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de 
Barcelona'. Editat per CNAB. Barcelona, 2007. Ft. SI

Amb motiu de la celebració del XXV Aniversari la FCN concedeix sendes plaques al Mèrit Esportiu al club i a en Francesc Pros com a degà dels entrenadors catalans.

L'etapa de primer entrenador d'en Vicenç Olmos s'acaba l'any 1959 i el relleu el pren en Manuel 'Polichón' Ibern, que continua cultivant la llavor plantada per l'anterior tècnic i pot collir una generació de nous nedadors i waterpolistes que llueixen el nom del Barceloneta en tot tipus de competicions nacionals i internacionals. Aquests anys finals de la dècada dels cinquantes veuen l'eclosió de la nova generació de nedadors del club, com són els Joan Fortuny - junior -, Manel 'Lolo' Ibern, Lluís Garcia, Joan Donato, Julián Garcia, Luis Cillero, Alfons 'Sito' Cànovas, Vicenç Monsonís Pujol o Josep Ruiz, entre d'altres.

A la XXXII edició de la Travessia del Port l'infantil Manuel 'Lolo' Ibern arriba en primera posició de la travessia petita, mentre que en Joan Fortuny el segueix en tercera posició; a l'any següent les posicions s'inverteixen i en Fortuny guanya el primer lloc mentre que en Lolo Ibern arriba el segon. Un primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club en aquesta travessia, en guanyar el 'Trofeu Francesc Draper', amb l'equip integrat per Fortuny, Ibern, Ll. Garcia, Ribas i Donato.

Guanyadors del Trofeu Francesc Draper a la XXXIII Travessia del Port 
de Barcelona. A la foto Ribas, Fortuny, Ibern, Donato i Ll. Garcia.
Font:  Foto publicada al llibre '90 anys d'història del Club Natació 
Atlètic-Barceloneta'. Editat per CNAB. Barcelona, 2003. Ft. SI

El mateix 1959 l'entitat rep la cessió per part de l'Ajuntament d'un local als baixos del segon tram del Passeig Marítim, tot just inaugurats, de manera que la seva oferta de serveis als associats es veu ampliada. El Club Natació Barceloneta posa en marxa la Travessia del Passeig Marítim, quina primera edició s'ha de suspendre a causa d'un clàssic temporal de llevant el dia vint de setembre de 1959. La mantindrà fins a l'any de la inauguració de la piscina coberta. Un altra primer èxit col·lectiu és l'assolit per els infantils del club l'any 1961 a Banyoles, on es proclamen Campions de Catalunya de la categoria.

El 1962 veu com aquests infantils pasen a juvenils i han de fer la travessia gran del Port de Barcelona, copant les primers posicions amb Joan Fortuny, 1r; Lolo Ibern, 3r i Joan Donato 4t; amb la incrustació del montjuiquenc Jaume Monzó a la segona posició. En Lolo Ibern guaya els anys següents de 1963 i 1964 al Port, establint aquest darrer any el rècord de la cursa amb uns extraordinaris 37'24" que costarà anys i panys que torni a ser batut.

Aquests temps són també el de l'eclosió definitiva d'en Joan Fortuny que es mostra en tot el seu potencial esportiu guanyant campionats de Catalunya i d'Espanya, i obtenint l'any 1964 fins a sis rècords nacionals, essent seleccionat al llarg de la seva carrera esportiva per a representar a Espanya en gran nombre de competicions internacionals, entre d'elles els Jocs Olímpics de Tòquio (1964) i Mèxic (1968). Com a reconeixement rep aquest any de 1964 la placa al Mèrit Esportiu de la FCN, una primera distinció de les moltes que mereixerà. A la vegada contribueix amb amb els seus companys a guanyar el campionat de Catalunya juvenil.

El waterpolo del Barceloneta experimenta aquests anys seixantes una important progressió. El 1964 l'equip que formen Casals, López, Fortuny, Donato, Ibern, Ll. Garcia, Cillero, Pauner, Gumbau i J. Garcia queda Campió de Catalunya de 2a Categoria i inicia la seva marxa cap als primers llocs del waterpolo català i espanyol. A la primera Lliga Nacional de l'any 1966 queda en setena posició, per passar a l'any següent a la quarta, darrera de Barcelona, Terrassa i Sabadell, empatat a disset punts amb aquest darrer. A la tercera edició de 1968 l'equip del 'Bacallà, sec, sec...' ja es coloca en segona posició el mateix any en que s'inaugura la piscina municipal coberta del Passeig Marítim, quina gestió li serà encomanada.

La consecució de la piscina coberta

Poc desprès de constituir-se la junta de l'Alfons Cànovas Lapuente és fixa un nou objectiu, que s'ha anat imposant com a prioritari per el club. Aquest no és altre que l'aconseguiment d'una piscina coberta per al barri, una vella aspiració nascuda ja als anys 40's. La nova junta reprèn el projecte de forma activa proposant a l'assembla del club un suplement de dues pessetes a la quota ordinària que s'aplica al concepte de construcció de la piscina coberta. Amb aquesta estrategia al cap de pocs anys es disposa de mig mil·lió de pessetes. Amb la feina feta el club s'adreça a l'ajuntament per formular de manera oficial la demanda. El president Cànovas ho explica així:

"... llavors, quan ho teníem tot lligat - la targeta de presentació encara s'havia fet mes atractiva: amb el pla econòmic ben vestit que amb el suport del banc es podia convertir en dos o tres milions - vaig llançar la bomba: faríem la piscina... fer-ho públic en aquell moment, quan ho teníem tot tan ben controlat, va fer que s'acabessin de precipitar els esdeveniments previs a la construcció definitiva. Era la nostra intenció, posar-hi una mica de pressió." (**)

La implicació de l'ajuntament es plena i l'any 1965 es coloca la primera pedra de la nova instal·lació que l'administració defineix com a pensada per als clubs de la Barceloneta, de manera que compta amb la necessària unió de les dues entitats de natació del barri: l'Atlètic i el Barceloneta.

Col·locació de la primera pedra de la piscina coberta per
 a la Barceloneta el dia 27 de maig de 1965.
Font: Arxiu Municipal Districte Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Inicialment la piscina és prevista amb unes mides de 33,33x12,5 metres i, seguint la tradició del moment, amb una torre de salts. L'esforç del club es centra en canviar aquest plantejament per deixar-ho en una piscina de 25x12,5 m., sense torre de salts, incloent-hi una piscina petita per ensenyament de 16,66x7 m.; la supressió de la torre de salts implica que el volum total d'aigua a escalfar és redueixi de manera dràstica. L'ajuntament a'avé a aquests canvis i el model resultant d'aquesta instal·lació serà replicat en nombrosos equipaments d'aquest tipus a Catalunya i a la resta d'Espanya.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 18 de setembre de 1967 comentant la visita d'en 
Jaume Cruells a les obres de la piscina municipal coberta de la Barceloneta.
Font. Hemeroteca ARCA

Finalment el 17 de juliol de 1968 es produeix l'acte formal de la inauguració de la piscina municipal. Com que de les assemblees respectives de l'Atlètic i El Barceloneta del dissabte 13 de juliol no n'ha sortit la fusió dels clubs, l'ajuntament, en un primer moment, es reserva la tria entre fer-ne una gestió directa o transferir la gestió a un sol dels clubs, que en aquest cas seria el Club Natació Barceloneta, l'únic que en la seva assemblea ha votat favorablement a la fusió (***).

 

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 15 i 20 de juliol de 1968, respectivament, amb 
la negativa de l'Atlètic per a la fusió i la concessió de la nova piscina al Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El 'sorpasso' del waterpolo. El Barceloneta supera al Barcelona...

Atesa la progressió dels darrers anys del waterpolo de l'equip mariner calia esperar que amb la piscina coberta pròpia s'acabes de donar el 'sorpasso' en el waterpolo català i espanyol de guanyar a l'imbatible Club Natació Barcelona. Aquest fet es va produir, finalment, en dos moments claus. El primer en el Campionat de Catalunya de l'any 1969, quan el dijous 20 de novembre l'equip del Barceloneta format per Arruga, Cillero, Bosque, Monsonís, Ibern, Fortuny, Cànovas, Culebras, Ruiz i Méndez supera al del 'Natació' Barcelona per primera vegada a la història en competició oficial.

Retall de 'La Vanguardia Española' del dia 21 de novembre de 1969
Font: Hemeroteca de La Vanguardia

Els comentaris a la premsa de l'època són, lògicament, de felicitació cap al nou campió de Catalunya i de reconeixement de la importància històrica del triomf dels del 'Bacalla...'. No va faltar alguna nota a mig camí entre la moderada felicitació al campió combinada amb una major part de l'article dedicada a la lloa del vençut. Aquest és el cas de l'article d'en Andrés Mercè Varela, el gran periodista esportiu i assessor àulic d'en Joan Antoni Samaranch, a la revista Destino:

Retall del setmanari Destino del 29 de novembre de 1969
 amb l'article d'en Andrés Mercè Varela
Font: Hemeroteca ARCA

El segon moment d'aquest 'sorpasso' es dona en la V Lliga Nacional de l'any 1970, quan per segona vegada el Barceloneta s'imposa al Barcelona, tot guanyant-li el títol de campió d'aquesta competició. Aquests dos triomfs marquen un canvi de rumb en el waterpolo català i espanyol, que en un primer moment representa la fi del monopoli cenebista per passar els anys setantes a una competició que en un primer moment serà a tres: Barceloneta, Barcelona i Montjuïc; per bé que s'anirà ampliant amb la incorporació d'altres clubs emergents com el Manresa, l'Helios de Saragossa i, mes endavant, el Catalunya. Tota aquesta ampliació dels aspirants als primers llocs del waterpolo del país es traduirà en la progressió d'aquest esport que, com s'ha vist, ha passat a ser un dels que mes èxits ha aportat en el panorama esportiu català i espanyol.

Però, i la natació femenina al BAC o al Barceloneta ?

Qualsevol que hagi tingut la paciència de llegir aquesta entrada fins aquí se'n haurà adonat de la no presència de les noies en aquest esdevenir del BAC - primer - o del Barceloneta. Pel que fa al primer període, el del BAC, als clubs de natació la presència femenina era testimonial o inexistent, segons els casos. A banda dels intents aïllats, com els del 'Fèmina Natació club' (1912-1914) o el mes consistent 'Club Femení i d'Esports' (1928-1939), els clubs de natació són 'cosa d'homes', especialment a les primeres dècades del segle XX. Les dones aniran conquerint presència als clubs de natació, especialment a partir dels anys 30's i, amb mees intensitat des dels anys 50's.

Al Barceloneta hi ha hagut, com deien aquells anys els estatuts, secció femenina per bé que aquesta comença els primers cinquantes amb baixa intensitat. Situats ja als primers seixantes en les classificacions de la FEN no hi solen aparèixer noies del Barceloneta. Com exemple el la classificació que es feia del Trofeu Tòquio, confegida amb els resultats de nedadores i nedadors infantils i juvenils de tota Espanya, l'any 1963 el Barceloneta es classifica en la novena posició amb 348 punts, assolits per els nois infantils i juvenils, amb 135 i 215 punts, respectivament; mentre que les noies del club no hi aporten cap punt en no constar en cap de les proves considerades.

Ja a l'any 1969, en els Campionats d'Espanya d'hivern, trobem algunes noies del Barceloneta que hi participen de manera significativa, com ara la Rosa Peidró que participa en els 200 m. estils individuals, els 400 m. lliures i els 10 m. esquena, essent, sens dubte la nedadora mes destacada del club. L'equip de relleus del 4x100 estils es classifica en la posició 26 del total de 27 participants, mentre que als 4x100 lliures milloren arrribant a la quinzena posició. A la classificació final ocupen la posició 21 dels 22 equips participants, amb 2 punts aconseguits de ben segur per na Rosa Peidró.

Només un any mes tard el canvi ha estat radical. Així en els Campionats d'Espanya d'Hivern de Madrid del 1970 les noies ja es troben a la classificació final en la desena posició d'un total de 29 clubs, assolint fins a 86,5 punts. L'equip el conformen Rosa Peidro, Rosa Caudal, A. Esteve i Nuria Asenjo, entre d'altres. La millor classificació individual és aconseguida per la Rosa Peidró en els 100 m. esquena, en arribar quarta amb un temps de 1'15"8.

Coda final

Presidents de l'entitat en el període 1970-1992:

• Llorenç Chalé Martínez (accidental 1970-1971)

• Vicenç Valanzuela Bàdenas (1971-1976)

• Pere Vila Roura (1976-1979) 

• Jaume Granada Bayarri (1980-1986)

• Alfons Cànovas Lapuente (1986.1992)

A partir del 1970, amb la gestió e la piscina municipal del Passeig Marítim, el Club Natació Barceloneta no va fer mes que anar creixent en la seva contribució a la millora de la natació i el waterpolo català i espanyol. Ara sí, tant en noies com en nois.

La relació del Barceloneta amb el Club Natació Montjuïc va ser quasi fraternal. Entrenàvem junts - abans de les respectives piscines cobertes i encara mes tard - a la piscina de Montjuïc, la 'vella' o 'la del Ramos', com en dèiem. El Barceloneta, amb el Polichón comandant les 'tropes', al cantó esquerra o muntanya de la piscina; mentre que els del Montjuïc, amb la direcció de l'Albert Medina, ocupàvem el cantó dret o de la ciutat de la instal·lació. Ocasionalment s'hi entrenaven d'altres clubs, com el Barcelona, l'Atlètic o, sovint, la Residència Blume, amb en Jan Freese al capdavant. Quan ja disposàvem de les piscines de Folch i Torres i del Passeig Marítim els entrenaments conjunts dels equips de waterpolo eren el 'pa nostre de cada setmana', de manera que els blanc-i-verds ens coneixíem el bars mes adients de la Barceloneta per a fer un mos desprès dels entrenaments... com ara La Bombeta, Can Ros o la Casa Alcaide i podem afirmar que, per regla general,  considerem a la Barceloneta com el nostra segon barri.

Deixant de banda els clubs germans del Montjuïc, per haver nascut o viscut en el Poble-sec - El Mare Nostrum i el Mediterrani - podem assegurar que el Barceloneta i el Montjuïc som ben bé uns cosins germans de primer ordre...

Josep Castellví

(*) Com en tants d'altres casos, per parlar de la història del BAC-Club Natació Barceloneta cal acudir a l'aportació feta per el 'mestre' Juan Antonio Sierra Puerto, en aquest cas amb la col·laboració d'en Manuel Domenech. El llibre '90 Anys d'Història del Club Natació Atlètic-Barceloneta', editat per el CNAB l'any 2003 ha estat d'obligada consulta, com també la resta de l'obra d'en Sierra i alguna aportació concreta per aquesta entrada. Els encerts es deuen a la seva contribució, les errades a la nostra poca traça.

(**) Una altre font inestimable és el llibre d'en Alfons Cànovas Lapuente 'Memòries des de la Barceloneta', amb edició a càrrec d'en Andreu Gabriel i Tomàs, de l'editorial ALREVERS, Barcelona 2015. Hem emprat també part de l'entrevista recollida a l'entrada d'aquest bloc 'Identitats. Alfons Cànovas Lapuente', publicada el 27 de gener de 2021.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/identitats-alfons-canovas-lapuente.html

(***) Per una mes completa informació de les vicissituds d'aquesta ajornada fusió entre el Club Natació  Atlètic i el Club Natació Barceloneta es pot consultar l'entrada d'aquest bloc 'Sprints. Breu història d'una fusió...', publicada el 19 de novembre de 2022 i confegida per en Juan Antonio Sierra, un dels actors d'aquest procés.

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/11/sprints-breu-historia-duna-fusio.html