(C. de S.). Presidents. Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, també cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya, primerament les noies el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html

Waterpolo. Una foto que ens interpel·la !... o de com abans que el waterpolo hi va haver el 'water-polo'. (iII)

Introducció

En aquesta segona i darrera part de l'article ens volem centrar en una anàlisi dels primers anys del waterpolo a Catalunya. Més específicament, intentem de fer una recerca dels primers Campionats d'Espanya de Waterpolo els anys anteriors a la creació dels organismes reguladors d'aquest esport: la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA-1920) i la 'Federació Catalana de Natació Amateur' (FCNA-1921). Ens hem centrat, per tant, en els anys que van de l'any 1912 al 1921.

Per tal d'assolir-ho hem utilitzat algunes de les fonts que són al nostre abast:

• D'una banda les fonts secundàries que informen i/o analitzen els fets a posteriori, com ara els llibres o articles d'en Joaquim Morera Pujals, els d'en Juan Antonio Sierra Puerto i d'altres que informen del waterpolo d'aquells anys, com són algunes informacions de les actuals RFEN  - FENA - i FCN - FCNA -.

• Per altre part, hem mirat d'aprofundir en les dades primàries elaborades en el moment que succeïen els fets, com ara les publicacions escrites de l'època: diaris, setmanaris i altres recursos contemporanis dels anys estudiats.

Durant aquests primers anys dels que també és deia, de vegades, 'futbol acuático' el que actualment coneixem com a waterpolo s'escrivia sempre 'water-polo'; amb el guionet separador o sense, però sempre amb dues paraules.

Alguns antecedents

És prou conegut que el primer partit considerat com a 'oficial' de waterpolo va tenir lloc a la platja de la Mar Vella de la Barceloneta, davant dels 'Banys Orientals', el diumenge 12 de juliol de 1908, pocs mesos desprès de crear-se el degà Club Natació Barcelona (CNB) . Va ser en Bernat Picornell l'encarregat d'organitzar els dos equips d'entre els socis del club, a la vegada que ell mateix en va ser l'àrbitre.

En Juan Antonio Sierra, en un dels seus llibres, descriu així aquest moment:

"¿ Que preparación tenian los dos equipos que disputaron el partido ? Ninguna o casi ninguna. Unas indicaciones de Bernat Picornell, que ya había jugado en su Marsella natal, y unos cuantos consejos de algunos socios extranjeros que lo habían practicado o presenciado en su país, especialmente un inglés llamado Edward Thorton.

Bernat Picornell fue el encargado de formar los equipos y de arbitrar el partido. En el 'Equipo Azul' puso a Charles Wallace, Enric Galofré, Pere Picornell (su hermano), Hugo Moller, Frederic Baertschi, Edwald Poeschke i Detlef Rabe; y en el 'Equipo Blanco' a A. von der Heyden, Carles Granicher, Manuel Fernández, Ricard Luján, Robert Millar, Frederic Rauret y Edwald Miles.

El juego agradó al público que presenciaba el espectáculo desde la orilla, pese a estar un tanto lejos, porque el campo de juego se colocó unos cien metros mar adentro..." (1)

Per allò de les coincidències, només una setmana més tard, el diumenge 19 de juliol de 1908, es va crear la 'Federation Internationale de Natation Amateur' (FINA), amb seu a Londres. El reglament del waterpolo emprat  en aquest primer partit, per tant, encara no provenia de cap entitat reguladora oficial.

La premsa del moment el va publicar uns dies després. Segurament es desprenia de les normes anglo-escoceses, les primeres a implantar-se de manera formal, que van ser força acceptades als països europeus que s'iniciaven en aquest esport.

Imatge i reglament del primer partit de 'water-polo', jugat a la platja de la 
Barceloneta, publicats a 'Los Deportes' el 15 de juliol de 1908.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

El C.N. Barcelona mostra ben d'hora les seves ànsies per a confrontar els seus equips de waterpolo amb contrincants internacionals. Els primers que li permeten aquest contacte són equips improvisats, formats per mariners dels bucs de l'armada britànica que sovint són ancorats al port de Barcelona. 

D'aquesta manera, el 13 d'agost de 1908 a la platja dels Orientals un equip del CNB s'enfronta en partit de waterpolo als mariners del creuer anglès 'Bacchante', perdent per 4 a 0. Dos anys més tard és repeteix l'experiència, però aquest cop el rival és l'equip format per mariners cel creuer 'Russell', que participa en una nova visita de l'armada del Regne Unit a Barcelona. El partit, disputat el 11 de setembre de 1910 a la platja dels banys de Sant Sebastià - nova seu del CNB -, acaba també amb resultat favorable a l'equip anglès, aquest cop per 6 a 0.

Retall del setmanari 'La Ilustració Catalana' del 18 de setembre de 1910, amb 
la imatge i els noms dels equips del CNB i dels mariners del creuer 'Russell'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Llorens

Aquests partits, però, no suposen un veritable debut internacional del CNB, atès que no s'enfrontava a cap club esportiu reconegut.

El primer partit internacional veritable és produeix el dia de la Mercè del mateix 1910, quan el degà del país s'enfronta a l'equip del 'Football Velo Club de Nice' (FVCN) en el curs d'un festival, quin programa es composa de proves de natació de curses, salts, tot finalitzant amb un partit de waterpolo. Com és d'esperar, s'imposa el quadre francès per 4 gols a 1.

Retall de 'La Ilustració Catalana' del 2 d'octubre de 1910, amb la informació del 
primer encontre internacional del CNB contra el 'Football Velo Club de Nice'.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Les respectives formacions  són: 

• Per el CNB: Bernat Picornell, Marcel, Fernández; Granicher al mig; i Giraud, Lliboutry i Luján ajupits 

• Per l'equip del FVCN: Bodino, Olivier, Malaussena; Vasseur al mig; i Massiena, Gastaud i Boglio ajupits. Es troben acompanyats del que va ser l'àrbitre, el francès Fossat.

A més de les imatges, 'La Ilustració Catalana' publica una amplia crònica, no signada, sobre el festival d'aquest 24 de setembre. Escrita, segurament, per en Josep Elias Juncosa 'Corredisses', aquest afirma en relació al partit de waterpolo:

"Sigué jugat ab destresa y maestria, y tè de reconèxers que'ls nadadors se portaren admirablement, no obstant la mala mar que feya, que'ls privava d'obrar ab entera llibertat y tenien de prestar atenció al joch y a les imponents onades... Aquest equip nos demostrà qu'era molt justa la fama de que venia precedit; estigueren admirables y nadaren ab energia y correcció finíssima" (2)

L'estrella de l'equip 'niçoise' era l'internacional francès Paul Vasseur (1874-1971), olímpic a Paris 1900 - on va debutar amb només quinze anys -, Estocolm 1912 i  Anvers 1920 -. A més de realitzar diferents exhibicions de tècnica d'estils de natació, i de tècnica i tàctica individual del waterpolo els dies de l'estada del seu equip, en Vasseur va restar algunes setmanes més a Barcelona, on va estar transmetent els seus coneixements als encara inexperts jugadors del Barcelona.

Campionats d'Espanya de Water-polo, des de 1912 a 1916

A l'entorn de la Mar Vella de la Barceloneta se segueixen aplegant, ja des d'abans de la fundació del C.N. Barcelona, els 'sportmen' que practiquen la natació com un dels seus esports predilectes Un cop fundat el club degà, a la zona dels Orientals coincideixen els socis del nou club amb d'altres nedadors que encara no són afiliats a cap altre entitat esportiva. 

No serà fins al 1913 que sorgirà a Barcelona una segona associació o 'cercle' natatori: el Club Natació Athlètic, que recull molts d'aquests nedadors no afiliats.

Des d'aquell primer partit del 1908 d'aquest 'water-polo' primigeni, a la seu del CNB cada diumenge de la temporada es celebren partits del nou esport. Com que no tenen, els primers anys, altres clubs amb els quals competir, la lluita s'estableix formant equips d'entre els mateixos nedadors de l'entitat. Per tal de distingir-se s'identifiquen amb el color - o colors - que fan servir en el barret de bany 

A la pàgina 5 de la seva obra, ja referida (1), en J.A. Sierra ho descriu així:

"Siempre según Nestor Luján: 'A los casi siempre improvisados Blanco y Azul siguieron el Azul-amarillo, el Blanco-rojo y el Azul-blanco bastante más conjuntados, pero especialmente el Azul-amarillo, por el que pasaron muchos jugadores que después fueron figuras de la especialidad, como Enric Quintana, Joan Barba o Enric Granados' "

Imatge publicada a la revista mensual 'Barcelona Atracción' d'un partit de waterpolo 
a la platja de la Barceloneta als primers anys deu del segle XX. És pot 
distingir l'àrbitre dempeus en una de les barques.
Font: Heneroteca ARCA. Ft. SI

Com s'observa en la imatge, els primers partits tenien lloc a la platja, davant dels Orientals o de Sant Sebastià. En estar sempre exposats a les onades de la mar succeïa que quan l'esport és va anar fent més popular els espectadors, amb l'afany d'apropar-se al joc, acostaven massa les seves barques i reduïen l'espai acotat per el joc, arribant sovint a haver de suspendre algun dels partits.

Serveixen a aquest respecte dos diferents comentaris de premsa d'aquells anys inicials:

"Como final, el Club de Natación (Barcelona) presentó un partido de Water Polo, que resultaba altamanete interesante, pero que no pudo terminarse a causa de que las embarcaciones que presenciaban el espectáculo aconcharon los goals (sic) uno contra el otro hasta llegar a tocarse, con lo cual tuvo que suspenderse el partido" (1910. setmanari 'Los Deportes', crònica de Obenque)

"Desprès s'havia de fer el water-polo, però per falta de vigilància, se tiraren sobre els nedadors innombrables bots que havíen presenciat les regates (prèvies) que no'ls deixaren jugarlo" (1911. 'La Veu de Catalunya', crònica de Corredisses)

Degut a aquesta innegable popularitat que va anar adquirint el nou esport, ja a l'any 1912 es celebra el primer 'Concurso Español de Water-polo', organitzat per el C.N. Barcelona, que les estadístiques de la RFEN consideren com el primer 'Campeonato de España de Waterpolo'. El reglament el proposa el mateix organitzador. Les mides del camp segueixen les regles internacionals vigents aquells anys de 27 x 20 m.

Publicació al diari 'El Diluvio' del dia 15 de setembre de 1915 del reglament que 
regeix el 'II Campionat d'Espanya de Waterpolo' organitzat per el CNB (3).
Font: Hemeroteca ARCA

En el quadre que segueix podem veure un resum dels conjunts participants en cada edició, amb l'equip guanyador i els jugadors que l'integren.

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1912-1916

(*) Alguns equips apareixen de manera esporàdica, un o dos anys, sense més continuïtat

Font: Elaboració pròpia

La interpretació del quadre requereix d'algunes consideracions. Els dos primers anys només hi ha equips del Club Natació Barcelona, mentre que a partit de 1914 s'incorporen primer el C.N. Athlètic i desprès altres equips.

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 15 d'agost de 1912, amb informació 
escrita i gràfica del primer campionat d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Nat.

El 'Club Alemán' era la secció esportiva del 'Club Deutsche Germania', radicat al 'Café Restaurante Suizo' al n. 17 de la Plaça Reial de Barcelona. Comptava amb altres seccions esportives, com la de 'lawn tennis' i la d'atletisme, i en els anys que participa en el campionat de waterpolo - 1915 i 1916 - l'entitat acull gran nombre d'alemanys expatriats d'altres països a causa de la Gran Guerra Europea (4).

La seva participació és caracteritza per dos fets fonamentals; d'una banda sovintegen les ocasions en que l'equip s'acull a no presentar-se en dia del partit, cedint els punts al conjunt contrincant; per altre part no reben massa simpaties de la premsa, de la qual els hi arriben comentaris irònics o despectius, i que sovint els acusa de emprar un joc violent. 

Retall del diari 'l Diluvio' del 9 de setembre de 1915, amb un comentari del 
partit entre l'equip Negre-groc del C.N. Athlètic i el 'Club Alemán'.
Font: Hemeoteca ARCA

El setmanari de 'L'Esquella de la Torratxa' del dia 3 de setembre de 1915 es despatxa comentant sobre el 'C. Alemán', en to sarcàstic, dient que:

"Als Banys Orientals hi hagué també, diumenge al matí, curses i waterpolo. Guanyaren sempre uns alemanys que ara han fet un Club de Natació i és veu que volen acaparar premis com els seus parents d'allà dalt acaparen pobles."

Un nou participant és la secció de natació de la 'Unión Profesional de Dependientes y Empleados de Comercio' (UPDEC), que és un sindicat professional. Vinculat a l'església catòlica i creat l'any 1909 a Barcelona, participa al campionat de manera fugaç. Malgrat les notables diferències d'adscripció ideològica, les seves finalitats són similars a les del 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI), que mitjançant el seu 'Club de Mar' també tindrà seccions esportives anys a venir.

Veient que jugar els partits a les platges depèn massa de l'estat de la mar, no sempre practicable, cada vegada més l'organitzador - el CNB - decideix traslladar els partits dins del port, al lloc conegut com a 'Varadero', contradic de l'escullera de llevant. 

Això també facilita el seguiment del públic, que cada vegada és més nombrós i fidel seguidor del campionat, quines proves solen celebrar-se els diumenges al matí.

Imatge d'un partit de waterpolo del campionat d'Espanya al 'Varadero', 
publicada per la revista 'Barcelona Atracción' del setembre de 
1913. Destaca la imatge de l'àrbitre, a l'esquerra de la foto.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Brangulí

El campió d'Espanya de waterpolo de la màxima divisió va ser sempre, al llarg de les quaranta primeres edicions, el Club Natació Barcelona, fins que va perdre aquesta imbatibilitat l'any 1972 contra el Club Natació Montjuïc en la quaranta-unena edició. Ultra  conquerir sempre el primer lloc sovint  copava les tres primeres posicions amb els seus respectius equips. Aquest primers anys destaca el conjunt Blau-groc que, amb una composició variable, ha de dominar la competició al llarg de gairebé una dècada. 

Campionats d'Espanya de Water-polo de segona categoria, des de 1917 a 1921

L'any 1917 l'organitzador del campionat, el C.N. Barcelona, planteja la necessitat de dividir-lo en dues categories: primera i segona. A manca dels criteris establerts per les encara inexistents FENA i FCNA, la separació s'estableix aplicant criteris similars als emprats en les curses de natació, en les quals els nedadors sèniors són classificats d'acord a les marques assolides.

Un dels motius d'aquesta nova estructura rau en l'augment progressiu dels equips participants - el 2016 han estat set -, agreujat amb la voluntat d'incorporació de nous clubs. El mateix 1916 neix el C.N. Sabadell, amb la intenció de practicar també el waterpolo. 

Es parla, a la vegada, d'admetre a equips d'altres zones d'Espanya; concretament és vol comptar amb un equip de waterpolo del 'Club Deportivo Fortuna' de Donostia. La premsa ho reflexa així:

"En aquest campionat hi lluyten equips dels Clubs 'Athlètic', 'Barcelona' y 'Alemany'. Problablement vindran a intervenirhi'ls equipiers (sic) del Club 'Fortuna' de San Sebastián, ab els quals s'estan fent gestions per poder portarho a felís terme." (6 d'agost de 1916. 'La Ilustració Catalana'. Crònica anònima)

Podem veure el desenvolupament d'aquesta competició en el quadre que segueix:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Segona categoria

(*) Apareixen equips que només participen un o dos anys. Solen ser seccions d'entitats culturals o esportives amb altres interessos principals, com és el cas de la 'Agrupació Esportiva Catalunya' o el 'Centre Nostra Dona de Montserrat' de la Barceloneta. Altres dels nous, en canvi, han de ser fundadors de la FCNA i tindran una presència més perllongada en el món de la natació, com és el cas del 'Club de Mar' - del CADCI -, el 'Ateneu Enciclopèdic i Popular'. Un altre cas específic és el del 'Club Stadium Barceloneta', un dels diferents clubs fundat per en Francesc Pros, precursors del 'Barceloneta Amateur Club' (BAC) de 1929.

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

Font: Elaboració pròpia

És de senyalar l'increment d'equips afavorit per la creació d'aquesta segona categoria, arribant al màxim d'onze equips de cinc entitats diferents l'any 1919. Aquest any és el de la primera participació del C.N. Sabadell, fundat el 1916, i de la més testimonial del C.N.D. de Montserrat; així com la del C.S. Barceloneta, que tindrà continuïtat el 1920.

El C.N. Sabadell, que ha d'esdevenir clau per a la natació i el waterpolo del país, s'incorpora oficialment al Campionat d'Espanya al 1919, en la segona categoria. Significativament és l'any sobre d'haver inaugurat la primera piscina esportiva d'Espanya, el maig de 1918 als terrenys de l'antic 'Vapor Codina'

Retall de la revista 'Stadium' del 29 de juny de 1918, on es recullen als actes 
oficials de la inauguració de la piscina del C.N. Sabadell amb la 
participació del C.N. Barcelona i el C.N. Athlètic.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Tot i mantenir-se l'hegemonia dels equips del C.N. Barcelona, el seu domini ja no és tant aclaparador com a la primera categoria dels anys precedents. Sovintegen més partits igualats, fins al punt que per al menys tres vegades un equip del C.N. Athlètic els hi discuteix la primàcia. 

El primer cop és a l'any 1917, quan l'equip Blanc- negre de l'Athlètic arriba a la final amb el conjunt Groc del CNB. És un partit accidentat, atès que quan el Groc del Barcelona va guanyant per 4 a 0, l'àrbitre expulsa a un jugador de l'Athlètic, provocant que els seus companys abandonin l'aigua. El partit és dona per finalitzat amb el resultat ja comentat

Collage del setmanari 'Stadium' del dia 15 de setembre de 1917 
amb les imatges i la composició del equips que han disputat 
el partit final de Ct. d'Espanya de segona categoria. 
Font: Hemeroteca Arca. Ft. SI

L'edició del 1918 veu el debut de la 'Agrupació Sportiva Catalunya' (ASC), que tot i tenir una presència testimonial al campionat aquest únic any, és permet el luxe de guanyar algun partit; un d'ells a l'equip Negre del Barcelona. 

L'equip guanyador del Campionat d'Espanya de waterpolo del 1918 és el Blanc-grana del CNB, que veiem en la imatge que publiquem tot seguit:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918, amb resultats del Ct. d'Espanya 
de waterpolo de segona categoria, on és recull una victòria del conjunt ACS.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Claret

És interessant notar que en la informació de 'Stadium' és dona credibilitat a la creació propera d'una 'Federación', quan s'afirma que:

"Poco falta ya para la terminación del Campeonato, que si este año ha sido organizado por el C.N.B., es de esperar que en el próximo lo sea oficialmente por la Federación."

El 1919 la competició arriba a un màxim de nou equips de cinc entitats diferents: C.N. Barcelona, C.N. Athlètic, C.N. Sabadell, Club Stadium Barceloneta i el Centre Nostra Dona de Montserrat de la Barceloneta.

El partit final veu el triomf de l'equip Blau-blanc del C.N. Barcelona, que s'ha imposat a l'equip Blanc-negre de l'Athlètic, que per segona vegada assoleix el subcampionat.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 8 de setembre de 1919, amb els resultats 
de la quarta jornada del Ct. d'Espanya de waterpolo de segona categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any 1920 és especial, en coincidir la primera participació del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers, amb un equip format íntegrament per jugadors del C.N. Barcelona. Aquesta efemèride provoca que el centre d'interès estigui posat en els jocs i el campionat d'Espanya de primera categoria quedi un pel desdibuixat, com veurem més endavant. 

El de segona, no obstant, segueix amb nou equips de 5 societats diferents. El campionat és copat en els tres primers llocs per els conjunts presentats per el C.N. Barcelona, resultant-ne campió l'equip Vermell. Hem de lamentar, però, que no ens ha estat possible de trobar cap informació sobre la composició exacta dels seus jugadors

Imatge de l'equip Vermell del C.N. Barcelona, publicada al 
setmanari 'Stadium' del 11 de setembre de 1920.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La curiositat de la imatge és troba en dos fets a senyalar:

• Primerament la confusió derivada del fet que en comptes del Campionat d'Espanya es parli del 'Campeonato catalán de waterpolo...' , a quasi mig any vista de la constitució de la FCNA !

• Per altre part, en cap lloc de la revista s'anomenen els integrants de l'equip Vermell. A aquesta dificultat cal sumar-hi el fet que tampoc en els altres mitjans de comunicació hem sabut trobar els noms dels jugadors de l'equip campió, de manera que no ens ha estat possible donar aquesta informació

La hegemonia dels diferents equips del CNB com a campió en aquesta divisió es trenca finalment el 1921, quan l'equip del C.N. Athlètic guanya tots els partits, proclamant-se campió  d'Espanya de Waterpolo de la segona categoria. L'equip el formen Urtasun, Espriu, Gil, Rodríguez, Pros, Fernández i Farell

Campionats d'Espanya de Water-polo de primera categoria, des de 1917 a 1921

Definitivament instal·lats al 'Varadero' del moll de Barcelona, aquest segon quinquenni del campionat estrena, com hem vist, una separació entre primera i segona categoria. Ens ocupem, en aquest apartat, del quinquenni 1917-1921 pel que fa al Campionat d'Espanya de Waterpolo de primera categoria.

És creixent la insistència amb que s'està parlant de la creació d'una federació de natació que, segons és parla, ha de ser l'espanyola. No és fins al 1918 quan ja els rumors prenen prou protagonisme per a ser recollits a la premsa, com hem vist en paràgrafs anteriors i refermem ara amb un nou exemple:

Retall del setmanari 'Stadium' del 17 d'agost de 1918 on s'afirma 
la imminent creació de la 'Federación Española de Natación'.
Font: Hemeroteca ARCA

En realitat encara resten dos anys i escaig per a que aquests bons desitjos es facin realitat. (7)

En el quadre que segueix veiem com s'ha desenvolupat el campionat d'Espanya de primera categoria en aquest segon i darrer període analitzat:

Campionat d'Espanya de Waterpolo, 1917-1921. Primera categoria

(**) El 25 de febrer de 1921, a les instal·lacions del CADCI de la Rambla de Santa Mònica, veu la llum la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Amb aquest motiu trobem una divergència en les fonts. Mentre que per a la RFEN la competició de 1921 és el desé Campionat d'Espanya, per a la FCN s'ha de considerar el primer Campionat de Catalunya, segon la informació facilitada per el recull d'en Joaquim Morera "Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940", exhaustiva memòria redactada quan és el nou secretari de la FCN.

(***) L'any 1920 s'escau la primera participació olímpica del waterpolo espanyol als JJ.OO. d'Anvers. Aquesta excepcionalitat pot ser el motiu de que no consti, a la informació publicada per els mitjans habituals, que el campionat d'Espanya s'hagi disputat aquest any. No obstant a les estadístiques de la RFEN consta com a campió el CNB, amb la composició que donem, que és idèntica a la del guanyador de l'any 1921, cosa realment molt poc habitual.

Font: Elaboració pròpia

En analitzar la informació d'aquest segon i darrer quinquenni, la primera constatació no pot ser una altra que la de comprovar com la diversitat dels equips catalans s'ha traslladat a la segona categoria.

Dels cinc anys analitzats ens trobem amb la següent realitat:

• El nombre dels equips participants no es correspon amb la varietat dels clubs. En tres dels anys analitzats sols concorren equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic

• L'any 1918, amb tota seguretat, i l'any 1920, amb molta probabilitat, només participen equips del Barcelona

L'absència d'equips del C.N. Athlètic de l'any 1918 - que també és absent a la segona categoria - pot estar motivada pel fet que és tracta d'un any d'especial significació per el Club, en iniciar-se l'organització del que ha de ser una prova identitària de l'entitat, com és el Campionat de Catalunya de Natació. 

Així com la organització del Campionat d'Espanya de Natació - i també de waterpolo - és des de la seva fundació un signe distintiu del Club Natació Barcelona, el nounat Campionat de Catalunya de Natació passa a ser una organització emblemàtica del Club Natació Athlètic.

Una altre possible explicació pot derivar-se del mal ambient generat en la final de l'any passat de la segona categoria, quan l'equip Blanc-negre del club és retira del partit final amb el conjunt Groc del CNB, per discrepàncies amb l'actuació arbitral.

Fos quina fos la raó, el cert és que l'any 1917 l'Athlètic ha disputat la final de la primera categoria contra el mític equip Blau-groc del C.N. Barcelona, que va vèncer la final per 8 gols a 0. La composició de l'equip del CNB ja és al quadre resum, però val la pena ressaltar els components del subcampió. L'equip Negre-groc de l'Athlètic va estar format per Mestres, Mateu, Gil, Quintana, Fernández, Rodríguez i Canals

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 29 de setembre de 1917, amb imatges i crònica 
del partit final del Campionat d'Espanya de waterpolo de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

La crònica remarca l'actuació de l'equip Blau-groc, afirmant:

"El team (sic) del Barcelona se mostró superior al del Athlètic, tanto individualmente como en colectividad.

El portero completa el conjunto; los defensas, buenos y fuertes; el medio excelente, y de los delanteros, por encima de todos, Barba, muy bien secundado por Taxonera, Granados regular."

S'ha de senyalar aquesta presència d'en Enric Granados Gal, que s'ha de convertir en un dels davanters puntals del conjunt Blau-groc. Al marge d'aquest fet puntual, l'Enric Granados ha de tenir un paper determinant com a entrenador en el futur de la natació espanyola, i especialment de la catalana i la castellana.

Del conjunt de l'Athlètic la crònica de 'Stadium' en destaca al porter Mestres, així com als defenses Mateu i Gil. El partit ha estat arbitrat per en Bernat Picornell, el pioner que aquell any és en funcions de President del CNB.

A primers del maig de1918, el C.N. Barcelona fa la contractació d'un dels primers entrenadors estrangers que han de regir el waterpolo i la natació del club degà. És tracta del suec Albert Berglund, provinent del 'Simklubben Neptus', amb quin equip va guanyar els campionats suecs de waterpolo del 1908 i 1912. (8)

Retall del diari 'El Diluvio' del 3 de maig de 1918, on és dona la noticia 
de la contractació de Mr. Albert Berglund per el C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

El Campionat d'Espanya de primera d'aquest 1918 és dirimeix entre tres equips del Club Natació Barcelona, sense cap altra 'cercle' o club participant, en no jugar el C.N. Athlètic, com hem senyalat anteriorment. Atès que entre els equips del CNB hi ha el conjunt Blau-groc, el campionat és poc menys que assegurat per aquesta formació. Com és de preveure, la premsa se'n fa ressò de la noticia:

Pàgina del setmanari 'Stadium' del 5 d'octubre de 1918, amb 
la imatge de l'equip campió d'Espanya de waterpolo.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

A la foto que acompanya el comentari, l'Enric Granados és el primer ajagut a la dreta; mentre que com de refiló no ens estranya de trobar un personatge tant entranyable com és l'Emili Solé Brufau, vestit de 'civil'. Tot i no constar entre els fundadors del C.N. Barcelona, manté una estreta relació amb Picornell, que és pot datar de molt abans de la fundació del club. Fins a la seva mort el 1930, en Solé és el sempitern jutge de sortides de quasi totes les competicions que organitza - o en les que participa - el Barcelona.

Al Campionat de l'any 1919 hi veiem un total de quatre equips. Els conjunts Blanc, Blanc-vermell i Blau-groc del C.N. Barcelona que s'enfronten a un únic representant del C.N. Athlètic, l'equip Negre-groc. Una vegada més, el guanyador és el conjunt Blau-groc del club cenebista, que en aquesta ocasió defensen els Cruells, Basté, Trigo, Vila, Granados, Barba i Robert

Collage fet amb la composició de l'equip Blau-groc 
campió d'Espanya de waterpolo de l'any 1919.
Font: ANC1-64 fons Bert i Claret. Ft. Claret

Si ens fixem en la composició del campió que hem incorporat al quadre resum, ens trobem amb la presència d'un Cruells, que en cas de ser en Jaume Cruells tindria 13 anys, el que sembla altament improbable. A la foto se l'identifica com a R. Cruells, de manera que es podria donar la circumstància de ser un germà més gran d'en Jaume que també jugués de porter. Cosa estranya, però no impossible. El cert és que en tot cas en R. Cruells no figura com a internacional de waterpolo amb l'equip d'Espanya, el que és altament improbable en un jugador del Barcelona, que és el mateix que dir - en aquells anys -de la selecció espanyola...

Retall del diari 'El Diluvio' del 16 d'octubre de 1919, amb la informació 
dels partits finals del Campionat d'Espanya de 1a i 2a categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

L'any següent és el dels 'VII Jocs Olímpics d'Anvers 1920', la qual cosa implica que el campionat d'Espanya de primera categoria queda totalment condicionat.

La premsa del mes d'agost informa del campionat de segona categoria, a la vegada que publica un comunicat del C.N Barcelona, organitzador dels campionats, informant de l'ajornament fins a la tardor de la competició de primera categoria amb motiu de la preparació i desenvolupament dels jocs.

Retall de 'La Veu de Catalunya' del 7 d'agost de 1920, on el CNB 
informa de l'ajornament del Ct. d'Espanya de primera categoria.
Font: Hemeroteca ARCA

Mentre que la competició de segona es desenvolupa amb gran nombre d'equips, com hem vist abans, l'activitat del que podem dir primers equips es concentra en la preparació dels jugadors del CNB pre-seleccionats per Anvers 1920, que entrenen regularment amb altres conjunts del mateix club. 

En aquesta preparació s'inclouen entrenaments a la piscina del C.N. Sabadell, per tal de familiaritzar-se amb l'aigua dolça que han de trobar a la ciutat belga. Tota la preparació és dirigida per en Albert Berglund, que segueix al front de les activitats cenebistes.

Així, per exemple, el diari 'El Diluvio' del 3 d'agost informa d'un d'aquests partits de preparació olímpica amb aquestes termes:

"Terminados los partidos (del campionat de segona), jugaron de entrenamiento el equipo designado para la VII Olimpiada con otro muy fuerte y de selección, venciendo el olímpico por 3 a 1. El equipo vencedor lo componen Gibert (Ll), Armangué, Rosich, Vila, Fontanet, Gibert (F) i Granados. El equipo entrenador estaba formado por Cruells, Trigo (J), Basté, Tusell, Trigo (M), Girau i Berdemás".

L'expedició de nedadors i waterpolistes catalans a punt d'agafar el 
tren amb destinació a Anvers per a participar als JJ.OO.
Font: Tesi Doctoral de F. Arrechea (9). Ft. SI

A la imatge que reproduïm dels seleccionats per Anvers, en Berglund és el més alt al centre de la foto. La selecció final per a la natació i el waterpolo d'Anvers inclou els següents esportistes, tots ells del C.N. Barcelona, menys els que se'n menciona un altre club: 

• Natació i salts: Lluís Balcells, Joaquim Cuadrada, Isidre Fernández (C.N. Athlètic) i Abelardo López (Naval Club)

• Waterpolo: Lluís Gibert, Alfons Tusell, Manuel Armangué, Francesc Gibert, Antoni Vila, Enric Granados i Josep Fontanet. Com a possibles suplents es desplacen Manel Basté, Joaquim Rosich i Ramón Berdemás (10)

Al marge dels resultats olímpics, que no són del cas, a la tornada d'Anvers no ens consta que s'arribi a celebrar el Campionat d'Espanya de primera categoria. No obstant això a les estadístiques oficials és dona com a campió l'equip del CNB que hem fet constar en el quadre resum, que pràcticament és el mateix que ha disputat els JJ.OO.

Finalment, a l'any 1921 ja hem vist a l'entrada d'aquest apartat que algunes fonts discrepen sobre si és tracta del darrer Campionat d'Espanya - fins a reprendre's el 1942 - (RFEN) o del primer Campionat de Catalunya (Morera, 1942). Ens hem inclinat per considerar-lo, com ho fa l'historial de la RFEN, el desè Campionat d'Espanya de Waterpolo.

Hi participen només dos equips, el del C.N. Barcelona i el del C.N. Athlètic, quin equip és el que de manera excepcional ha estat campió de segona aquest 1921 i com a premi rep la possibilitat de jugar amb el club degà el campionat 'gran'. Com resulta lògic, en surt Campió l'equip del CNB, encara que en veure la composició de l'equip observem l'estranya plena coincidència de jugadors amb els campions del 1920, cosa gens habitual.

Corol·lari

Constituïda finalment la FCNA, els proper campionats de waterpolo deixen d'anomenar-se d'Espanya per a passar a ser els 'Campionats de Catalunya de Waterpolo'. El que no canviarà, en els propers anys, és que el campió del torneig ha de seguir sent el Club Natació Barcelona, amb la seva llarga tradició de prioritzar els equips de waterpolo, generalment amb l'ajut d'alguns dels millors entrenadors estrangers.

La simple observació d'aquella foto d'un equip de waterpolo indeterminat que analitzàvem en la primera part d'aquesta entrada, ens ha portat a aquesta visió més amplia de quan el waterpolo era encara el 'water-polo', en un època primigènia d'aquest esport que tantes satisfaccions haurà de proveir en el futur, quan ja sigui per sempre més el waterpolo.

Reproducció de la foto de l'equip 'independent' de waterpolo de 
l'any 1917 que va motivar l'elaboració d'aquest dos articles.
Font: Arxiu JCE, fons família Granada. Ft. SI

Josep Castellví

(1) El text correspon a la pàgina 3 del llibre "100 años de waterpolo.1908-2008" de Juan Antonio Sierra Puerto. Editat per la RFEN, el juliol de 2008. Més endavant reproduïm un text de la pàgina 5 del mateix llibre del mestre Sierra

(2) No és fins a l'any de 1918 que en Pompeu Fabra Poch (1868-1948) publica la seva 'Gramàtica Catalana' que, amb la aquiescència general, passa a ser normativa per el català actual. Una de les més enceses discussions va venir donada per a l'ús de la conjunció copulativa 'y', que freqüentment és venia usant en el català escrit, i que Fabra va substituir per la 'i' llatina que emprem avui.

(3) Respecte a la numeració dels campionats d'Espanya de waterpolo, cal tenir present que els primers no prenien aquest nom, a més de ser competicions internes del CNB, únic club actiu a Catalunya. En qualsevol cas la numeració del 'Campeonato de España de Waterpolo' és va normalitzar per la RFEN, prenen com a primer el concurs celebrat l'any 1912. 

(4) El 'Club Alemán',que coneixem a la natació i el waterpolo, era una secció del 'Club Deutsche Germania'. La tradició alemanya defensa que la nacionalitat no depèn del 'Ius Soli' - el lloc de naixement - sinó del 'Ius Sanguinis', és a dir el dret de sang transmesa pels avantpassats. D'aquesta tradició deriva una forta tendència a l'associacionisme, es trobin on és trobin. En el cas que ens ocupa, els anys de floriment de la secció de natació i waterpolo del 'Club Alemán' venen a coincidir amb els anys de la Gran Guerra Europea (1914-1918) - primera mundial -. Aquesta situació, sent Espanya oficialment neutral, motiva que generalment a Catalunya hi hagués una un més gran corrent de simpatia per les forces aliades, que s'oposaven a l'imperi germànic i d'aquí venen, segurament, les ironies i sarcasmes que sovint els hi dedicava la premsa

(5) El Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972, en que el CNB perd la seva imbatibilitat a mans del C.N. Montjuïc, és la quaranta-unena edició malgrat haver passat més de seixanta anys des del 1912, atès al fet que la competició va ser substituïda l'any 1922 pel Campionat de Catalunya, i no és va reprendre el nom de Campionat d'Espanya fins a l'any 1942, desprès de la guerra incivil

(6) La sobtada mort en accident de moto d'aquest gran 'sportman' i directiu del CNB, va ser recollida en aquests termes per en Josep Elias 'Corredisses' a 'La Veu de Catalunya': "Les facilitats de part de les autoritats de tot el circuit ajudaren a l'èxit de la carrera, estant també molt ben muntat el servei de la Creu Roja,... havent desgraciadament que utilitzar-se per al corredor i notable nedador, l'ànima del C.de N. B., en Joan Barba, qui, a conseqüència d'una reventada (sic) de neumàtics, sofrí una caiguda a poc de la sortida, amb tant mala sort que quedà mort a l'acte"

(7) En Gerard Collardin Esser (1882- ?) es nascut a Alemanya. Quan arriba a Espanya ja es un home d'empresa que ha viatjat per nombrosos paisos d'Europa i d'Amèrica, especialment a l'Argentina on es casa amb na Eloisa M. Mihura a la ciutat de Buenos Aires. Gran afeccionat a tot tipus d'esports quan es fa càrrec del Club Natació Athletic ja es propietari de dues factories dedicades la 'Fabricación de Colores', radicades a Badalona i a San Martín, Argentina. En la faceta esportiva ha estat "Un formidable nadador, maestro en el salto de palanca, fortísimo remero, gran automovilista y entusiasta fomentador de la aviación española..." segons el descriu la revista 'Stadium' del 14 d'agost de 1920. Presideix el C.N. Athlètic en una etapa crucial per a la seva consolidació els anys 1917-1920. Impulsa el 'I Campionat de Catalunya de Natació' l'any 1918, que passa a ser una competició senyera de l'Athlètic. Amb excel·lents relacions amb els dirigents del Club Natació Barcelona, la seva visió empresarial aplicada al creixement de la natació catalana i espanyola porta a en Collardin a centrar-se en l'impuls obstinat per a la fundació de la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA), fita per a la qual treballa ja des del moment inicial de la seva presidència, assolint l'èxit l'any 1921.

(8) Albert Berglund és el primer, o un dels primers, grans entrenadors estrangers que han de recalar al Club Natació Barcelona. Arribat, com hem vist, a la primavera de 1918 s'ha integrat perfectament en el seu nou club, on a més d'encarregar-se de la natació i el waterpolo impulsa les activitats de preparació física i gimnàstica, a més de promocionar i entrenar l'atletisme. Algunes fonts consideren que en Berglund va ser fitxar expressament per entrenar el CNB pocs mesos abans del JJ.OO. d'Anvers 1920, però de les fonts consultades podem afirmar amb fonament que la seva presència com a entrenador del CNB precedeix en més de dos anys la gran cita olímpica.

(9) La foto que publiquem de la sortida e l'equip olímpic de natació i waterpolo cap a Anvers l'hem manllevada de la Tesi Doctoral "España y los Juegos Olímpicos. Anàlisis de participación de los deportistas españoles en los JJOO de la Era Moderna..." del Doctor en història Fernando Arrechea Rivas, publicada per la 'Universidad Católica de Murcia' el maig de 2017.

(10) Dels nedadors només van participar en  Joaquim Cuadrada i en Joan Balcells. L'Isidre Fernández no va poder concursar en la competició de salts perquè és va trobar amb unes alçades que no havia entrenat. Els cas del gallec Abelardo López, a qui l'organització va impedir de nedar en no posseïr, ni ell ni el seu club, llicència de la llavors FENA, ha estat tractat abastament en aquest bloc a l'entrada: 'Abelardo López Montovio, el mite del precursor solitari...', de la qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/search?q=Abelardo+L%C3%B3pez