Un epíleg. Noticia del 'Col·lectiu Jaume Solé', 1977-1984

Placa de ceràmica amb el lema del Col·lectiu Jaume Solé, realitzada 
l'any 1982 per la ceramista molinenca Gloria Martí.
Font: Arxiu JCE

Alguns antecedents

Des del mateix inici de les activitats aquàtiques a Catalunya s'ha manifestat la preocupació per a fer-les extensives a la població infantil. Així, per exemple, l'any 1909 el Club Natació Barcelona - dos anys desprès de la seva fundació - ja s'ofereix a l'ajuntament per a donar classes de natació als alumnes de les escoles municipals, fent-li saber que "ha pres disposicions pera que vagin a rebre tant útil com higiénica ensenyança de 4 a 5.000 noys (cada any)...". 

Per remarcar la necessitat de la seva oferta, el comunicat del club senyala que:

"Essent la primera institució que prèn la iniciativa de facilitar als noys pobres, que en sa major part viuen en condicions antihigiéniques, els banys de mar i banys d'hivern... pera afavorir el desenrotllo físich, el Club de Natació exposa al Ajuntament que hi ha urgència y necessitat de que cooperi a tal obra, ja que les principals ciutats del estranger tenen piscines municipals, facilitant a la classe pobre'ls banys en general..."

Retall del diari 'La Veu de Catalunya' del 24 de setembre 
de 1909, amb la comunicació del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca ARCA

Passats uns anys, al 1921 la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona promou la creació de la 'Escola del Mar', a la platja dels pescadors de la Barceloneta. És dirigida pel pedagog Pere Vergés Farrés, que vol orientar una part important dels seus ensenyaments a la millora física dels seus alumnes, incloent-hi els banys de mar i l'ensenyament de la natació.

A la tornada dels Jocs Olímpics d'Amsterdam 1924, en Francesc de S. Gibert i en Joan Trigo impulsen la creació d'una secció infantil al club degà, amb la consegüent necessitat de nodrir-la mitjançant l'ensenyament de la natació, posant la llavor de la que ha de ser una de les tasques fonamentals del club.

L'any de 1948 la tot just creada Ponència d'Esports de l'ajuntament de Barcelona - la primera de tot el país -, presidida per Epifani de Fortuny i Salazar baró d'Esponellà, patrocina l'organització del que ha de ser el primer 'Curset Municipal de Natació Escolar y Utilitaria', quina organització i gestió delega en el Club Natació Montjuïc.

Portada del butlletí especial del C.N. Montjuïc adreçat a l'ajuntament
 de Barcelona, amb la memòria del 'XII Cursillo Municipal 
de Natación y Educación Física', corresponent a 1959.
Font: Arxiu JCE

La major part d'aquest ensenyament de la natació es troba enfocada als seu vessant utilitari i de competició, de manera que ultra acomplir la funció imprescindible de preservació de la vida, les entitats esportives s'asseguren d'ampliar les seves bases esportives.

Evolució de la natació escolar i utilitària

La manca de les instal·lacions cobertes adients, ha constrenyit l'ensenyament de la natació als períodes estiuencs, de manera que no és fins a l'aparició de les primeres piscines cobertes del país que aquesta activitat no rep l'empenta definitiva.

A banda de la piscina de l'Escullera del C.N. Barcelona (1924), no és fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX que s'emprèn la construcció de piscines cobertes al país, amb un retard de més de quaranta anys amb la resta del nostre entorn europeu (1).

Sessió de curset a l'Escullera del C.N. Barcelona, amb el 'mestre' Jaume 
Solé Sanahuja, en una imatge dels anys setanta del segle XX.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Gibert

La piscina coberta del C.N. Manresa, avançant-se al 1955, és la primera, essent seguida pocs anys més tard per la del C.N. Sabadell (1959). El 1960 desperta la iniciativa municipal a Barcelona, amb la inauguració de la piscina coberta del Poblenou, cedida en usdefruit al club del barri. La segueixen les de Folch i Torres (1966), cedida al C.N. Montjuïc i la del Passeig Marítim (1969), al C.N. Barceloneta. Entrada la dècada dels setanta l'ajuntament de la capital promou altres piscines cobertes, com les de Pau Negre - cedides al C.N. Catalunya -, la de Can Caralleu, la del Turó o la d'Horta. Així mateix promou la del poliesportiu Claror, que s'adscriu a l'escola Sagrada Família del carrer Sardenya. 

La Diputació de Barcelona, amb en Joan Antoni Samaranch com a Diputat d'Esports, col·labora a aquest esforç amb dues iniciatives:

• D'una banda, amb la construcció al solar de l'antiga piscina descoberta de l'Escola Industrial de la piscina coberta de Sant Jordi, de mides olímpiques (1966)

• Altrament, l'any 1965 dona a conèixer el Primer Plan Provincial de Piscinas, que es proposa facilitar la construcció de tres piscines municipals cobertes a les ciutats de Badalona, Igualada i Mataró, respectivament; l'ajut proporcionat és de 4 milions de pessetes per a cadascuna de les instal·lacions, que és equivalent al 50 % del seu cost. A més el pla inclou la promoció d'un seguit de piscines municipals descobertes

Altres ajuntament del país també construeixen les seves piscines cobertes aquests anys.

Coberta de l'expedient n. 440 de la Diputació de Barcelona, que conté els 
documents relatius al Pla de Piscines impulsat per Samaranch. (2)
Font: Arxiu Diputació de Barcelona (AGDB)

Simultàniament algunes escoles privades de la ciutat de Barcelona promouen la seva pròpia piscina coberta. Sense voler ser exhaustius, podem citar les de les Escoles Píes, al col·legi de Sarrià i al col·legi Sant Miquel - al carrer Rosselló -, la dels Maristes del Passeig de Sant Joan, la dels Jesuïtes de Sarrià, la de l'escola Lestonnac a l'Eixample, la dels Salesians de la Vall d'Hebron i la del col·legi Claret del carrer Sicília. També a l'Hospitalet l'escola de Sant Josep Obrer construeix la seva piscina coberta.

D'aquest floriment d'instal·lacions se'n desprenen els següents efectes:

• Ara sí, la natació escolar cobra sentit i és possible en la societat dels anys setanta, de manera que comença a mobilitzar a tres actors principals:

• En primer lloc, als 'demandants' del servei: els mestres i/o les associacions de pares i mares d'alumnes, que són els qui prenen les decisions d'incloure la natació - sia en horari escolar o extraescolar - com una activitat educativa més

• D'altre banda, a les entitats 'productores' del servei; principalment els ajuntaments, clubs o col·legis, que es veuen en la necessitat d'oferir aquest ensenyament d'acord a uns criteris que cal establir; tant pel que fa a la seva programació, com pel que és refereix als ensenyants que l'han de dur a terme

• Finalment, en la 'intermediació' entre demandants i productors de seguida apareix 'el mercat', en forma de persones o empreses que veuen en la natació escolar l'oportunitat de guany econòmic, al marge del seu grau d'interès per el vessant educatiu de l'activitat

• Pel que fa als ensenyants, la mateixa acceleració que es produeix en aquest anys porta a un autèntic desgavell en els criteris de formació i professionalització de la seva tasca, especialment quan el productor és un club de natació, quina gestió és troba sovint guiada per grans dosis de voluntarisme

Malgrat aquestes deficiències, fruit del creixement exponencial del sector, es manifesten també senyals positives del creixent interès social i esportiu per el món de la natació escolar. Com a exemple, ja a l'any 1974 s'ha celebrat una anomenada I Convención Nacional de Natación Escolar, que ha estat organitzada per el C.N. Montjuïc a la ciutat de Barcelona a finals del mes de gener.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 27 de gener de 1974, 
amb part de la informació sobre l'esdeveniment.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En comentar l'èxit de les jornades el periodista, Vicenç Esquiroz, no se'n pot estar de senyalar que:

"... después de muchos años es la primera vez que se han reunido técnicos, pedagogos y médicos y han expuesto sus puntos de vista de cara a esta importante gestión cuyo principal protagonista es el niño." (3)

A la vegada comença a ser freqüent de trobar en els mitjans, especialitzats o no, referències a aquest món de l'ensenyament de la natació. Ens serveix de mostra un article aparegut a la revista CROL, de la Federación Espanyola de Natación (FEN), sota el paraigües del Colegio Nacional de Entrenadores, escrit per el malaguanyat Joan Illa, en aquells moment professor de natació a la piscina de la Escola Esportiva Brafa de Barcelona.

Retall del n. 74 de la Revista CROL, corresponent al mes de juny de 
1977, amb la introducció i els titulars de l'article d'en Joan Illa.
Font: Arxiu JCE

En els primers paràgrafs del seu article, l'autor raona que entre els professors de natació s'hi coneixen dues postures contraposades: la dels que creuen que cal dedicar prou temps a la flotabilitat per tal que l'alumne la pugui experimentar i assimilar de manera convenient, i la dels que creuen que és innecessari dedicar-hi massa estona, preferint centrar-se en la propulsió, que afavorirà l'adquisició d'una 'flotabilitat activa':

"Por un lado, es evidente que la flotabilidad es innata; sin embargo también es cierto que, en principio, el alumno no tiene absoluta conciencia de este hecho, y por lo tanto de sus posibilidades de manejarse en el agua, motivo por el cual pienso que esta destreza no puede descartarse absolutamente del programa de enseñanza".

El punt de vista d'en Joan Illa s'apropa més al vessant educatiu de la natació escolar, sovint menystingut aquells anys per les versions més utilitàries, com a pas previ al món de la competició.

De la rellevància que va adquirint la natació escolar i la seva problemàtica en la societat dels anys setanta també ens en dona testimoni un seguit d'entrevistes fetes per El Mundo Deportivo, a les acaballes de l'any 1977, a diferents entrenadors de natació. Concretament l'enquesta s'ha adreçat a Miquel Torres, Josep Claret i Toni Comas. La pregunta, amb un cert to provocatiu, sempre és la mateixa: "La natación escolar es un tópico, una actividad estéril o un negocio crematístico ?"

Tots tres entrenadors, com és lògic, remarquen la importància dels clubs de natació, sense esmentar altres agents productors d'aquest ensenyament; també tots, amb més o menys èmfasi, fan notar que les entitats esportives cobren quotes mínimes per tal de cobrir les seves despeses de funcionament, i remarquen que si hi ha algun negoci o aprofitament es deu als directors de les escoles, o a la figura dels intermediaris.

Muntatge fet amb els retalls de les entrevistes als entrenadors de natació, 
publicades els dies 30 i 31 de desembre de 1977 i 5 de gener de 1978.
Font: Elaboració pròpia. Hemeroteca Mundo Deportivo

De la 'Natació Escolar' al 'Natació a l'Escola'...

El cada cop més extens 'runrun' que suscita la problemàtica de la natació escolar a finals dels anys setanta es manifesta en diferents símptomes complementaris. Un d'ells n'és la publicació el mes d'octubre de 1977, al diari esportiu 4-2-4, de l'article d'en Josep Castellví, ensenyant de natació i coordinador de la Natació Escolar del C.N. Molins de Rei.

Reproducció de l'article del diari esportiu 4-2-4 d'octubre de 1977 amb 
l'article de Josep Castellví, acollit sota el títol de 'El técnico opina'.
Font: Arxiu JCE

En la seva exposició l'autor tracta de desmentir dos dels 'mites' que afecten a la natació escolar; el referit a la manca d'instal·lacions adients, atès que en aquells moments un gran nombre de les existents es troben clarament infrautilitzades en no poques hores del dia; mentre que el segon és refereix a la carestia d'aquest tipus d'ensenyament, raonant l'autor que una més amplia disposició de l'ús dels equipaments n'abarateix significativament el seu cost, fins a fer-la accessible a qualsevol tipus de pressupost familiar.

Finalment, l'article proposa:

"... es indispensable el control y gestión de la enseñanza de la natación por parte de los clubs y la planificación y centralización de este control y de esta gestión por la Federación u organismo similar creado a tal efecto, combatiendo de una manera clara y decidida a los 'intermediarios' y directores de colegio que han hecho de la natación escolar su particular forma de especulación..."

Creació del Col·lectiu Jaume Solé

El conjunt d'interaccions entre els diferents agents implicats en la producció de la natació escolar - tècnics esportius, mestres, directius de clubs i altres - acaba desembocant la tardor d'aquell 1977 en la creació del que es va voler anomenar 'Col·lectiu Jaume Solé' (CJS) (4). La seva composició presenta algunes característiques significatives:

• Integra tant a tècnics esportius, pertanyents a clubs o a escoles, com a directius de club i/o de la Federació Catalana de Natació (FCN). Sempre en el benentès que la pertinença és a títol personal, sense representació institucional de cap tipus 

• Des de la primera reunió queda clara la voluntat de treballar de manera conjunta per tal de poder oferir a les institucions pertinents l'establiment de criteris de racionalització i millora dels aspectes tècnics i organitzatius de la natació escolar

• La dedicació a les tasques del col·lectiu s'ha de considerar sempre com a una forma més del voluntariat personal, al marge de qualsevol tipus de retribució econòmica

Una de les primeres decisions preses va ser la de transitar de la 'Natació Escolar' tradicional al seu lema de 'Natació a l'Escola'. Lluny del que pugui semblar un més o menys enginyós joc de paraules, en realitat proposa un pas fonamental en el canvi de paradigma: el de passar d'un ensenyament de la natació basada en els seus aspectes utilitaris i esportius, a considerar-la com una part integrant i integrada en la Educació Física de l'escola, amb quins criteris educatius s'hauran de dissenyar les programacions tècniques-pedagògiques; així com les estructures organitzatives que han de fer possible el desenvolupament del nou model.

Imatge del lema del Col·lectiu Jaume Solé, que va  acompanyar tota 
la seva trajectòria, des de 1977 fins a les acaballes de 1984 (5).
Font: Arxiu JCE

Els primers integrants de l'entitat van ser els tècnics esportius Dolors Jané, Jordi Murio, Pere Manuel, Francesc Giménez, Joan Agut, Artur Ocón, Antonio Rubio, Jaume Cantó i Josep Castellví, junt amb els directius Joan Jané, Agustí Pla i Josep Antequera. Els tècnics treballen - o han treballat - tant en clubs de natació com en escoles amb piscina; mentre que els directius pertanyen als clubs Molins de Rei, Premià i Barcelona, respectivament.

El primer pas a desenvolupar va ser el de l'elaboració d'una programació tècnica-pedagògica 'normalitzada', que a la vegada anés recolzada amb una proposta d'estructura organitzativa que vetllés per el seguiment i l'acompliment dels objectius proposats. Amb aquesta finalitat el mes de febrer de 1978 van tenir lloc unes jornades de treball a Vilassar de Mar, on es van poder debatre i concretar aquests dos aspectes. En aquesta tasca ens van acompanyar dos tècnics més, en Joan Illa - de qui ja hem parlat - i en Francesc de Lanuza, professor de natació de La Salle Bonanova.

El resultat de les jornades de treball va ser estructurat en un documents amb el nom genèric de 'Proposta d'actuació en Natació Escolar', que incloïa dos apartats complementaris:

• D'una banda el primer feia referència als aspectes tècnics i pedagògics del programa, tenint com a premissa que:

• "Una racional planificació de l'Educació General Bàsica ha d'incloure, necessàriament, una àrea dedicada a l'Educació Corporal, dins de la qual i com a caràcter obligatori ha de quedar inclosa la natació, tant per el seu aspecte de formació física, com per el seu aspecte utilitari i social."

• El segon apartat es referia a la necessitat de la creació d'una Comissió de Natació Elemental, incialment pensada en el sí de la FCN, amb els criteris següents:

• "Els objectius fonamentals d'aquesta Comissió de Natació Elemental a crear en el si de la Federació Catalana de Natació, seran els de coordinar i estructurar tot el referent a l'ensenyament de la natació a Catalunya. Per aquest fi dividirà les seves funcions en els tres apartats següents:

• a) Programació-Planificació

• b) Informació-Investigació

• c) Supervisió-Control" (6)

Una àmplia part de la programació i planificació tècnica-pedagògica de la Proposta d'actuació en Natació Escolar va ser inclosa en el número 8-9 de la revista educativa 'GUIX', corresponent a l'estiu de 1978.

Portada i primera pàgina de l'article inclòs al número 8-9 de la revista 'GUIX elements 
d'acció educativa', sobre la proposta de programa del Col·lectiu Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J.C. Burriel

Els quadres que segueixen resumeixen gran part dels continguts de les vuit pàgines del n. 8-9 de GUIX dedicades al programa proposat, tant pel que fa als en aspectes tècnics com amb referència a alguns criteris organitzatius:

Dalt, estructura de nivells i objectius generals proposats. 
Sota, alguns dels aspectes d'organització recollits.
Font: Elaboració pròpia

La FCN va ser en tot moment informada mitjançant els membres del col·lectiu Janés i Pla, que pertanyien a la seva Junta Directiva. En reunió del 27 d'abril de 1978 l'Agustí Pla informa de l'estat actual de la Proposta d'actuació en Natació Escolar del CJS. Informa també de la reunió programada per aquest col·lectiu amb els clubs, escoles i altres entitats interessades a adherir-se al programa, que ha de tenir lloc a la sala d'actes de l'INEF el proper 6 de maig. 

És de ressenyar que en tot moment la proposta del CJS parteix de la integració voluntària al programa de les entitats i institucions interessades - clubs, escoles, ajuntaments i altres - fugint de qualsevol tipus de coacció o obligatorietat forçada.

Acta de la reunió de la JD de la FCN del dia 27 d'abril de 1978, on s'informa de la reunió del 
CJS amb els clubs i escoles interessades en el programa proposat pel col·lectiu.
Font: Arxiu de la FCN

Com recull l'acta que hem reproduït, desprès de la informació facilitada per en Pla intervenen diferents representants de clubs que opinen sobre el programa presentat. Finalment hi intervé el president de la FCN, David Moner, opinant que:

"El Sr. Moner cree que debe iniciarse el Programa para dar ya una idea organizativa y para ir puliéndolo, posteriormente."

Aquell mateix 1978 el CJS, de manera conjunta amb la FCN, organitza el I Seminari de Natació Escolar que es desenvolupa entre els dies 18 i 23 d'octubre, amb la participació de més de 150 assistents que són dividits en diferents grups de treball per tal d'anar debatent els diferents aspectes necessaris pel desenvolupament del programa tècnic-pedagògic presentat en el seu dia.

Dalt, retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de setmbre de 1978, 
informant de la celebració del I Seminari de Natació Escolar.
Sota. Portada facsímil del document de conclusions 
dels grups de treball del seminari.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i Arxiu JCE

Integració a la FCN... i sortida

A tot això, el CJS ha estat integrat a la FCN com a Comissió de Natació Elemental, tal com suggeria la proposta del col·lectiu. 

En aquest moment la FCN és presidida per en David Moner Codina (1933-2016), que prové de la natació gironina. Banyolí de pro i professional d'èxit com a advocat de dret mercantil, ha pres possessió del seu primer mandat de la catalana el mateix 1977. Home de múltiples iniciatives, no sempre reeixides, ningú li pot negar la seva resiliència cercant d'assolir els objectius que s'ha proposat.

El cert és que s'ha trobat amb una entitat amb greus problemes econòmics, allotjada en una mena de 'viver de federacions esportives', dins d'un local insuficient i incòmode del carrer Jonqueres. L'home se les veu i se les desitja per millorar i revertir la situació i, com afirma l'acta de la reunió de la seva JD del dia 1 de febrer de 1979, considera que la federació és a prop del col·lapse financer:

"El Sr. Moner informa del delicado estado de nuestra situación económica y la imperiosa necesidad de recabar fondos y encontrar nuevas fuentes de financiación ya que de lo contrario corremos el riesgo de quedarnos sin poder llevar a cabo nuestros proyectos."

Acta de la reunió de la JD de la FCN del dia 1 de febrer de 1979.
Font: Arxiu de la FCN

Sovintegen les informacions en la premsa especialitzada amb declaracions del president Moner parlant de possibles vies d'autofinançament per a la federació de natació. 

Sigui relacionada o no amb aquesta recerca de finançament, el cas és que el dia 2 de juny apareix a la premsa esportiva un ucase de la FCN signat per el seu president i datat a 24 de maig, anunciant unes sorprenents Normas Reguladoras de la Natación Elemental que, segons s'informa, han estat dictades "previo estudio de la Comisión de Natación Elemental" i que la nota oficial assegura que "son de obligado cumplimiento a partir del dia 10 de junio de 1979"

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 2 de juny de 1979, amb la nota completa 
distribuïda per la FCN i signada per el seu president, amb data del 24 de maig.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La lectura atenta de les Normas Reguladoras dona una idea bastant exacte de les seves desmesurades pretensions, a la vegada que s'expressen amb un llenguatge agressiu i dictatorial, més propi d'èpoques que semblaven en vies d'ésser superades; com quan asseguren en el seu tercer punt que:

"Queda prohibido (sic) la enseñanza de la natación elemental que no se atenga a las presentes normas, cuyo incumplimiento dará lugar a la sanción que corresponda por la Autoridad competente"

Aquell mateix dia 2 de juny la federació distribueix la circular 56/79 adreçada als ensenyants de natació, sota l'epígraf de Información para los Monitores on s'informa de les normes publicades en premsa. 

Reproducció de la circular 56/79 de la FCN, remesa als ensenyants de natació on se'ls 
informa dels procediments a implementar per el compliment de les normes dictades.
Font: Arxiu FCN

En aquest cas, però, hi ha un matís gens menyspreable; mentre que a les Normas Reguladoras s'informa que la Comissió de Natació Elemental ha elaborat un "previo Estudio" per a la seva redacció, a la circular per els ensenyants es diu textualment que les normes han estat establertes "de acuerdo con la Comisión de Natación Elemental". 

La realitat, però, és que ni la primera ni la segona afirmació són certes. Van ser redactades i publicades sense cap de mena de debat ni de coneixement dels membres del CJS que integraven la comissió, per bé que és cert que el president d'aquesta sí que en va ser informat prèviament a la seva difusió.

Ultra lo ja exposat, la circular 56/79 no se'n pot estar d'emprar també el mateix llenguatge extemporani i comminatori, ja emprat a les Normas, per imposar els seus dictats als ensenyants, afirmant en el seu quart paràgraf:

"Encarecemos a todos los responsables de cursillos el exacto cumplimiento de estas normas, en evitación de ulteriores problemas que podrían conducir a tomar serias determinaciones, siempre lamentables."

Aquests esdeveniments obren en el sí del CJS un període de reflexió per tal de prendre les decisions adequades. Acomplerta aquesta reflexió, es produeix la dimissió de la gran majoria dels membres de la Comissió de Natació Elemental, els quals, ja novament en funcions de Col·lectiu Jaume Solé, remeten primer a la FCN i més tard als mitjans de comunicació una carta on de manera detallada s'expliquen les raons que els han portat a donar aquest pas.

Retall de 'El Mundo Deportivo del dia 28 de juliol de 1979 amb la informació 
de la dimissió de la FCN  per la major part del integrants del CJS (7).
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tant les Normas Reguladoras com la circular 56/79 presenten uns plantejaments clarament diferenciats i antitètics dels proposats en el seu moment per el CJS. 

On la proposta del col·lectiu parla d'adhesió voluntària a les programacions plantejades, les Normas ho converteixen en "obligado cumplimiento".

El fet d'esser inscrit al Col·legi de la FCN es pot entendre com una recomanació, però mai pot ser una obligació, atès que persones no adscrites al mateix poden estar perfectament capacitades per a fer classes de natació; més tenint en compte que des del 1967 a Madrid i des de 1975 a Catalunya s'han creat els INEF respectius, on s'imparteix formació adient per a dirigir les activitats esportives.

Respecte de la quota de 125 ptes. per alumne, especificada en la circular com a "tarjeta de seguro federativa", a la carta de dimissió del CJS s'afirma:

"Estas normas... se alejan definitivamente del espiritu que habia animado en todo momento los trabajos de esta Comisión, toda vez que en la circular distribuida el pasado 24 de agosto de 1978 pedia a los centros interesados en su programa de Natación Escolar, y a nivel VOLUNTARIO (sic), la colaboración de un canon de 50 pesetas, y ofrecia en contrapartida una página y media de servicios concretos, uno de los cuáles era este seguro federativo".

S'acaba una primera etapa del col·lectiu de prop de divuit mesos de caminar juntament amb la FCN, però s'obre un horitzó de continuïtat, encara que sigui en un format desinstitucionalitzat.

La segona etapa del Col·lectiu Jaume Sole...

Si bé podem parlar de una refundació, el terme no sembla correcte, tenint en compte que tot i formant part de l'estructura organitzava de la FCN, el col·lectiu pròpiament dit no va ser dissolt formalment en cap moment.

La nova etapa del CJS s'enfoca a estar operativa des dels inicis del proper any 1980. En la situació en que es troba cal replantejar tant les finalitats del grup com els mitjans a emprar. Respecte de les finalitats, es plantegen objectius centrats en promoure activitats de millora i reciclatge en la formació dels ensenyants de natació, amb dues grans línies de treball:

• Organitzar les anomenades 'Jornades Professionals', amb una periodicitat de tres o quatre a l'any. Pensades per acollir qualsevol temàtica que faciliti el debat i l'actualització sobre els aspectes tècnic-pedagògics i organitzatius que concerneixen a l'ensenyament de la natació

• Organitzar al mes de setembre de 1980 el "II Seminari de Natació Escolar", donant continuïtat a la tasca iniciada l'any 1978

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 27 de març de 
1980, amb la informació de la nova etapa del CJS.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un altre dels objectius proposats per aquest nou període reprèn una de les finalitats motrius del col·lectiu, com és la de treballar per a la millora de la condició professional dels ensenyants de natació. El conjunt d'actes i activitats programades van ser comunicats mitjançant circulars informatives distribuïdes entre els llistats de persones que en un o altre moment han estat en contacte amb els actes del col·lectiu. 

La primera de les ponències presentades a les Jornades Professionals va córrer a càrrec del professor de l'INEF i membre del CJS, Pere Manuel Gutiérrez, amb el títol de 'Entrenament bàsic en el programa de Natació Escolar'

Imatge de la sessió de clausura del II Seminari de Natació Escolar a la sala d'actes 
de l'INEF de Barcelona, el dia 9 de novembre de 1980. La presideixen 
Pere Manel (CJS), Josep Masriera (SGE) i David Moner (FCN).
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Per tal d'aconseguir el finançament necessari es van establir alguns acords amb diferents institucions i mitjans informatius (8). Dels suports rebuts cal destacar el de la Secretaria d'Esports de la Generalitat, que en la figura del seu Secretari General, Josep Lluís Vilaseca Guasch (1930-2020), el CJS sempre va trobar un acull actiu. 

També la FCN, primer amb en David Moner i més tard amb en Joan Ballart, van col·laborar en l'organització dels II i III Seminari de Natació Escolar. A l'organització del quart seminari, ja amb els integrants habituals del CJS en vies de dispersió, va ser fonamental l'empenta i el suport de l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat.

Altrament, sense el suport de l'INEF de Catalunya no haurien estat possibles una gran part de les activitats del col·lectiu, especialment els seminaris, que sempre van tenir lloc a la sala d'actes de la primera seu de l'institut, a Esplugues de Llobregat.

Muntatge amb informacions dels II, III i IV Seminari de Natació 
Escolar dels anys 1980, 1982 i 1984, respectivament.
Font: Elaboració pròpia, arxiu JCE

Dalt: Edició especial per el III Seminari de l'etiqueta autoadhesiva del CJS, 
amb el lema de la trobada: 'L'aigua, un medi educatiu'.
Sota: Recepció a l'Ajuntament de Barcelona amb motiu III Seminari. Jean Fouace, 
Joan Agut, Enric Truñó, Francesc Segura, Miquel Lumbierres, Joan 
Carles Burriel, Pere Manel, Andrea Imeroni i Jean Vivensang.
Font: Arxiu JCE. Fts SI

Imatge de la presidència d'una de les sessions del IV Seminari. Manel Pérez (CJS) i Pere Miró 
(INEFC) acompanyen a dos dels ponents internacional en un moment del col·loqui establert.
Fons: Arxiu Hospitalet de Llobregat. Ft. SI

La participació com a assistents als diferents seminaris organitzats per el Col·lectiu Jaume Solé va ser superior, en cadascuna de les edicions, als dos-cents cinquanta ensenyants, tècnics o directius, vinguts de tots els racons d'Espanya.

No ens en podem estar de recordar alguns dels ponents participants en els seminaris del CJS:

• II Seminari, del 7 al 9 de novembre de 1980

• Sandro Rossi, professor de natació a l'Universitat de Macolín de Suissa; Pere Miró, professor natació INEF-Barcelona; Pedro Franco, ensenyament nadons a Saragossa; Rosa Congrós, ensenyament per a invidents a Barcelona; Fernando Navarro, professor natació INEF-Madrid o Emilio Millor, de Navarra, ensenyament del waterpolo

• III Seminari, del 24 al 26 de setembre de 1982

• Jean Visensang, president Fédération de Maîtres-Nageurs Sauveteurs de França; Paul De Knopp, natació recreativa a Bèlgica; Jean Fouace, dels bébés nageurs de França o Andrea Imeroni, professor de natació educativa a Itàlia 

• IV Seminari, del 13 al 16 de setembre de 1984

• Patricia Cirigliano, professora de natació per a nadons a Argentina, Joan Carls Burriel, professor d'INEFC i membre del CJS, junt amb d'altres especialistes nacionals i internacionals

A mode de conclusió

Al llarg dels set anys i escaig d'activitat continuada del Col·lectiu Jaume Solé els seus components han conegut altes i baixes. A més dels esmentats anteriorment, membres des de la seva constitució, s'hi van anar incorporant d'altres ensenyants i tècnics esportius. Com per exemple Joan Carles Burriel - incorporat el mateix 1978 - Albert Cucarella, Otília Arenas, Joan Ramón Giménez, Manel Pérez, Pere Álvarez, o Sergi Crespi.

Dels tres directius que acompanyaren els inicis del CJS, un cop passada la crisi amb la FCN només hi va seguir en Agustí Pla, que va renunciar al seu càrrec federatiu per continuar col·laborant en la tasca del col·lectiu. 

Com és evident alguns dels integrants de l'entitat han anat traspassant aquests darrers anys, començant per la prematura mort d'en Joan Illa en els anys inicials d'aquest segle XXI.

Amb la perspectiva del temps transcorreguts podem aventurar algunes reflexions sobre la tasca del col·lectiu:

• La seva eclosió a finals dels anys setanta s'insereix en un moment de deslliurament de les il·lusions i esperances d'una societat que es troba en vies de superar una llarga dictadura

• Aquesta energia i empenta social comportava unes fortes dosis de voluntarisme que va mobilitzar als diferents agents implicats en les activitats relacionades amb la natació escolar

• En aquest ambient, la 'Proposta d'actuació en Natació Escolar' responia a les necessitats d'aquell moment precís, per bé que es pot pensar que els seus plantejaments pecaven d'un excés de vocació unificadora i globalitzadora d'aquestes activitats

• En qualsevol cas, la implementació de les seves propostes sobrepassava el marc de les federacions esportives, demandant un context d'autogovern que al 1977 encara formava part de les perspectives de futur

De tota manera, els membres del Col·lectiu Jaume Solé tenen dret a pensar que, com diu Atahualpa Yupanqui,"más no fue tiempo perdido, a según lo vi después..." (9), especialment per haver pogut acostar-se al compliment d'una de les seves finalitats primigènies: la de la millora i professionalització de la tasca dels ensenyants de natació del país.

Memòries del Montjuïc

(1) Cal matisar que entre l'Escullera i la piscina coberta de Manresa del 1955 hi ha l'esforç de la societat 'Baños Populares de Barcelona', filial de l'empresa 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' - actual AGBAR -, que entre 1940 i 1943 va construir tres establiments de banys; el primer a la Ronda de Sant Pau (1940), així com més endavant els de la Travessera de Gràcia i el Rec Comtal (1943). Les dues primeres van comptar amb piscina coberta, encara que de dimensions no prou adients per a la competició, i van aixoplugar fins a finals de la dècada dels seixanta als clubs de natació Montjuïc i Catalunya, respectivament. En aquest bloc hi vam dedicar dues entrades a la qüestió, de la primera de las quals us en deixem la referència: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/03/banos-populares-de-barcelona-sa-i.html

(2) Aquest primer 'Plan Provincial de construcción de Piscinas' abastava el període 1965-1967. La inversió de la Diputació de Barcelona era de 42 milions de pessetes, 24 d'ells per a les tres piscines cobertes i la resta per a les nou descobertes de Vilanova i la Geltrú, Arenys de Mar, Hospitalet de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Sant Adrià del Besós, Torelló, Gavà, Navàs i Cerdanyola.

(3) Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat una de les personalitats fonamentals en la promoció i el desenvolupament de la natació al nostre país. Com a periodista va destacar per la seva tasca continuada com a publicista per difondre els beneficis de l'esport en general i de la natació en particular. A ell va correspondre la funció de dirigir i executar els primers cursets a la piscina 'vella' de Montjuïc per a l'ensenyament de natació, organitzats per el C.N. Montjuïc, del qual en va ser un dels fundadors.

(4) El mes de juny de 1977 en Jaume Solé Sanahuja s'acaba de jubilar de la seva professió de tota la vida com a ensenyant de natació, complementada amb les tasques d'entrenador, sempre al degà C.N. Barcelona. Fins a on tenim coneixement va ser el primer a jubilar-se sota aquest concepte, motiu pel qual els membre del tot just creat col·lectiu van voler retre-li homenatge prenent el seu nom com a senyera. De la vida d'en Jaume n'hem deixat constància en aquest bloc:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/01/identitats-jaume-sole-sanahuja-o-la.html

(5) El disseny del dibuix de l'infant nedador, acompanyat de lema del CJS 'Natació a l'Escola', va ser realitzat per un dels seus integrants, en Antonio Rubio Campaña, que afegia a les seves aptituds com a  estudiant de Ciències de la Informació i ensenyant de natació, l'afecció pel dibuix. Treballant ja com a repoter, es va desplaçar a Madrid, on ha desenvolupat una exitosa carrera com a periodista d'investigació. Actualment presideix la 'Asociación de Periodistas de Investigación' (API).

(6) Les frases entre cometes pertanyen a la redacció de la 'Proposta d'actuació en Natació Escolar' del Col·lectiu Jaume Solé, elaborat abans de la seva integració a la FCN com a Comissió de Natació Elemental.

(7) La carta de dimissió anava signada, segons recull l'acta de la junta de la FCN del dia 19 de juliol de 1979, per els següents membres del CJS: "Sres. Castellví, Agut, Pere Manel, Murio, M.D. Jané, Burriel, Rubio i Pla...". No obstant també van dimitir en Francesc Giménez i l'Artur Ocón, encara que per raons diverses no van poder signar la lletra presentada. Només va restar a la comissió de la federació un dels integrants originari del col·lectiu.

(8) Per tal de poder finançar les activitats del CJS en aquesta segona etapa, es va comptar amb el patrocini d'alguns mitjans de comunicació especialitzats, com ara el cas de la revista 'PISCINAS' i de 'GUIX, elements d'acció educativa'. La resta de suports va venir de les diferents institucions que es van sentir concernides per les finalitats de les seves propostes: Federació Catalana de Natació, Secretaria General de l'Esport, Ajuntament de Barcelona, Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat o l'Institut Nacional d'Educació Física.

(9) L'argentí Héctor Roberto Chavero (1908-1992) és més conegut com a Atahualpa Yupanqui. És definia a sí mateix com a un "indio mixturao". Mític compositor i intèrpret de la música popular argentina, l'any 1965 publica la seva composició autobiogràfica 'El Payador Perseguido', que s'introdueix amb els coneguts versos "Con permiso voy a dentrar, aunque no soy convidao, pero en mi pago un asao, no es de naides y es de todos", de quines darreres estrofes n'hem extret els reproduïts a l'article. Junt amb la també immortal xilena Violeta Parra Sandoval (1917-1967), conformen la dupla històrica dels cantautors compromesa amb la conservació i restauració del patrimoni folklòric sud-americà.

Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".