(C. de S.). Presidents (II). Joan Boronat Carner, 'Janot'... pilot d'hores difícils

El context...

Tot i que el primer president del Club Natació Montjuïc - llavors de Educación y Descanso - és en José Muñoz, Jefe de Deportes de dita organització, sabem que 'de facto' qui en va exercir el càrrec fou en Vicenç Esquiroz Soliva, de qui ja hem vist la seva semblança com a primer president de l'entitat.

El cas és que l'Esquiroz assumia també les funcions d'entrenador i ensenyant de natació dels primers cursets de l'entitat, càrrecs que havia de fer compatible amb la seva tasca professional com a empleat de l'empresa Riegos y Fuerza del Ebro - la mítica Canadenca - i la dedicació periodística a 'El Mundo Deportivo', 'El Correo Catalán', 'La Hora XXV' i altres mitjans de comunicació.

Es fa evident que en Vicenç necessita d'un relleu en alguna de les seves funcions al sí del Montjuïc. La solució escollida és la de traspassar la presidència del club a en Joan Boronat Carner 'Janot' (1919-1993), el qual se'n fa càrrec primer de manera accidental, fins a ser confirmat en el seu nomenament per la Federació Catalana de Natació (FCN).

El club transitava el que s'ha descrit com 'els anys heroics', quan el 1946 just dos anys desprès de la seva fundació, veient que l'adscripció política a la Obra Síndical de Educación y Descanso (EyD) no aporta cap de les millores logístiques i materials promeses cal trobar la manera de refundar l'entitat sobre noves bases, encara que això representi sortir de sota del paraigües de l'organització franquista.

A aquesta tasca és a la que és va encomanar en 'Janot' Boronat, soci fundador i un dels més entusiastes col·laboradors del club. Esportista en actiu en natació i waterpolo, però especialment en el rugbi que és el seu esport de referència. Com que fins a l'any 1947 el Montjuïc no disposa de secció de la pilota oval, els seus devots - que n'hi ha un grapat - és refugien en l'equip de rugbi del Real Club Deportivo Español; i allà és on trobem jugant a en Boronat, junt amb els Puigdevall, Tauler i algun altre més dels fundadors i primers socis del club... 

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' que a l'octubre de 
1944 participa a Madrid en un campionats de l'organització síndical. 
Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, Guacsh, Florensa, Moreno i 
Puigdevall; mig ajupit, A. Devesa; asseguts Moreso, 
Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

De les hores difícils a una certa normalitat...

La segona presidència del Club Natació Montjuïc abasta un  període de poc més de deu anys, entre 1946 i 1956. 

El vessant social i logístic

A l'arribada del nou president la jove entitat és en veritable perill d'afrontar la seva desaparició, a causa dels incompliments dels ajuts materials i estructurals que s'havia compromès d'afrontar EyD; de manera que a l'estiu de 1946 es planteja una separació definitiva de l'esmentada obra sindical, que finalment s'assoleix en termes amistosos.

Retall de la informació publicada a 'El Mundo Deportivo' del 11 d'agost de 1946,
 amb la noticia de la separació definitiva entre el C.N. Montjuïc i 'EyD'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A la noticia que reproduïm el president accidental, 'Janot' Boronat, afirma que:

"Ha terminado pues el pleito planteado con respecto a la actuación futura de nuestra entidad. La labor no es ciertamente fácil, aunque son mayoria los socios que están junto a la entidad en estos momentos difíciles..."

La nova junta treballa per refer l'ambient i la cohesió social i un dels elements emprats és la publicació del butlletí del club, quin primer número veu la llum el mes de novembre de 1946, amb el titular a la serva portada de "Adelante con el C. N. Montjuich !".

Al mateix temps, s'intensifica la recerca de local social i d'una piscina coberta per a poder seguir la preparació a l'hivern. De manera provisional, fins a poder tenir la pròpia instal·lació, la necessitat de piscina coberta queda resolta llogant uns horaris determinats la de Baños Populares de Barcelona, ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 40. Malgrat les seves reduïdes dimensions presta un servei inestimable en la millora esportiva del club... però la provisionalitat de la mesura s'ha d'allargar per quasi vint anys.

En entrevista publicada a El Mundo Deportivo del 23 de novembre de 1946 el president del club ho explica així:

"... 'Baños Populares de Barcelona S.A.', con su altruismo deportivo suficientemente probado, ha concedido para nuestro club unos espacios en la piscina establecida en la Ronda de San Pablo... que el C.N. Montjuich usufructuará deportivamente... en condiciones parecidas a las que se posee el C.N. Cataluña en el establecimiento de la citada razón comercial en la Travesera."

Altrament ja a l'any 1948 s'inicien les gestions prop de l'ajuntament de Barcelona per tal d'aconseguir la cessió d'un espai on encabir-hi la piscina coberta del Club Natació Montjuïc. En aquestes gestions es compta amb la col·laboració activa del que va ser primer regidor d'esports de tota Espanya i President d'Honor del club, en Epifani de Fortuny i Salazar. Les gestions s'orienten cap a un model similar al seguit per el Barcelona en la construcció de la seva piscina de l'Escollera, consistent en l'obtenció d'una cessió a llarg termini de sol públic on construir amb finançament propi l'anhelada instal·lació.

En relació a l'assoliment del local social, primer assistim a una constant successió de bars i altres espais on no s'arrela l'entitat, fins arribar a les acaballes de l'any 1949, quan finalment es troba una sala adient  on el C.N. Montjuïc s'hi ha d'estar per més de trenta-sis anys; és tracta del local conegut com a Chipiron, ubicat al n. 88 del carrer Paral·lel.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 20 de gener de 1950 amb la noticia del nou 
estatge inaugurat per el Club Natació Montjuïc al carrer de Paral·lel.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per tal d'aconseguir llogar el Chipiron i obtenir els permisos necessaris per a celebrar-hi activitats culturals i recreatives - teatre, festivals, ball, gimnàs - el club va haver de passar un procés de normalització davant del Cobierno Civil de Barcelona que va suposar la definitiva legalització de l'entitat en els termes exigits per la Ley de Asociaciones del 30 de juny de 1887 - vigent aquells anys -, cosa que en el moment de la seva inscripció davant de la FCN el 1944 no s'havia fet.

Així, amb data d'entrada del govern civil del 24 de desembre de 1949 trobem els primers estatuts del club que suposadament van ser redactats i aprovats per la FCN amb data del dia 1 de desembre de 1946, com és pot comprovar amb la imatge de la darrera pàgina que mostrem:

Darrera pàgina dels primers estatuts del C.N. Montjuïc, entrats al 
govern civil de Barcelona amb data de 24 de desembre de 1949.
Font: Arxiu PME del GCBCN

El cas és, no obstant, que tant els estatuts com l'acta de constitució que els acompanya van ser redactats a correcuita el mateix desembre de 1949, per tal de complir les condicions imposades per la llei d'associacions, i que havia de permetre al govern civil  de ser inscrits en el registre corresponent, amb la consegüent obtenció dels permisos necessaris per la obertura del nou local social.

Ho podem afirmar rotundament basant-nos en dues realitats complementàries:

• En primer lloc, la aparença de legalitat de la signatura l'any 1946 del president de la FCN decau si es comprova que la rúbrica hauria de ser del senyor Lluís Santacana i Faralt, qui en va ser el 9è president entre el període 1943-1948. Mentre que qui firma en el seu lloc, encara que amb data falsa, és en Manuel Basté i Duran, president de la federació de 1948 a 1950. De manera que en fer-se el document realment el desembre de 1949 s'acudeix a recollir la signatura de qui en el moment és el president de la FCN, el senyor Basté

• El segon argument incontestable és el testimoni de qui va tenir l'encàrrec de formalitzar l'arrendament del Chipirón, que no és altre que en Diego Devesa Palomera - soci fundador i president del club entre 1968 i 1972 -. En l'entrada d'aquest bloc titulada 'Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...' reproduïm un article del mateix Devesa publicat a la revista social sota el títol de 'Requiem por una ilusión' on, entre d'altres coses, explica la visita al cap de negociat del govern civil a qui va correspondre de fer els tràmits per el lloguer del local:

"El Jefe de Negociado soltó un buen rollo y nos recomendó un libro suyo, que naturalmente compamos. Pidió el acta fundacional y los Estatutos para inscribir al club en el registro (de asociaciones), lo que constituia el primer trámite. No teníamos nada. Aprisa y corriendo, redacté el Acta Fundacional para que luego lo fueran firmando los socios fundadores, y luego los Estatutos, para lo cual me ayudé de los del R.C. de Polo y los del C.N. Barcelona, que tenia a mano. Luego todo fueron instancias y pólizas, hasta que conseguimos el permiso de apertura..." (1)

Seguint amb la idea de construir la seva pròpia piscina coberta, la junta presidida per en 'Janot' Boronat, un cop descartada una primera opció al Paral·lel, és decideix per impulsar la ubicació al solar de la Ronda de Sant Pau resultant de l'anorreament l'any 1936 de la presó de dones de la Reina Amàlia. El projecte, definit l'any 1951, demana la cessió del solar annex a la Ronda de Sant Pau i al carrer de Les Flors, ocupat ara per l'Institut Milà i Fontanals. 

A aquest efecte s'incoa davant del servei d'urbanisme i obres públiques de l'ajuntament de Barcelona l'expedient n. 672, on s'inclouen plànols de l'avantprojecte de piscina, així com l'alineació de carrers on es vol encabir, a tocar de la Ronda de Sant Pau.

 

Portada de l'expedient 672 iniciat per el C.N. Montjuïc davant de l'ajuntament 
de Barcelona per aconseguir la  cessió de part del solar de l'antiga presó 
de la Reina Amàlia. Instància del president Joan Boronat 
sol·licitant l'adjudicació dels esmentats terrenys.
Font: Arxiu Històric de Barcelona. AHCB

L'avantprojecte a que és refereix la instància inclosa en l'expedient analitzat és el que va ser redactat, el gener de 1951, per l'arquitecte Joan Pujadas i aprovat per la regidoria d'esports en el seu moment. Com manifesta Joan Boronat en l'exposició de motius del document que reproduïm:

"... con fecha 16 de enero del año en curso la Iltre. Comisión de Deportes de ese Excmo. Ayuntamiento aprobó el anteproyecto de construcción de una piscina para el Club (Natación Montjuich) mencionado, cuyo emplazamiento se fijaba en el solar, propiedad del A yuntamiento, de la antigua Carcel de Mujeres en su lado derecho entrando."

mentre que en la part del suplicatori de la instància sol·licita:

"Que previos los trámites reglamentarios esa Corporación, que V.E. tan dignamente preside, apruebe los lindes del solar donde deberá construirse la piscina de acuerdo con el anteproyecto aprobado y la iniciación del expediente de cesión, en la forma legal pertinente, de este solar al Club Natación Montjuich, en la forma que estime oportuna esa Corporación,"

Vista exterior, tocant a la Ronda de Sant Pau, de l'avantprojecte de piscina coberta del 
C.N. Montjuïc aprovat per la Comissió d'Esports municipal del 16 de gener de 1951.
Font: Arxiu JCE

S'enceta així un camí que, malgrat semblar planer, ha de durar encara quinze anys més fins a veure la inauguració efectiva de la piscina de la Reina Amàlia, tot i que no pas emplaçada al solar previst, ni construïda per el mateix Montjuïc, sinó en un espai proper de la mateixa plaça i construïda directament per l'ajuntament de Barcelona... paciència...

En l'aspecte social, la junta presidida per en Joan Boronat pateix un vot de censura en la que va ser la segona Assemblea General de l'entitat, celebrada al Chipirón el 29 de novembre de 1952. Al sí del club hi ha mala maror provocada per dos fets esportius significatius:

• D'una banda l'acceptació per la junta de la dimissió presentada per en Josep Clemente com a entrenador del primer equip de natació i waterpolo, sobre el qual recauen algunes queixes d'esportistes de l'entitat

• El segon i més determinant és la decissió de la junta directiva d'incloure al nedador i waterpolista Ricard Llordachs - exsoci del Montjuïc - a l'equip s'ha desplaçat al sud de França en la primera sortida internacional del club, essent així que en Llordachs des de finals de la temporada anterior ha fitxat i juga per el C.N. Barcelona

El vot de censura és votat favorablement per 28 vots, amb 24 de contraris i 18 abstencions, provocant la dimissió del president i de tota la resta de la junta directiva. La crisi es resol amb la convocatòria de nova elecció de president, a la qual l'única candidatura presentada és la del mateix Boronat, que resulta confirmat en el càrrec per la FCN amb data del 12 de desembre de 1952. Sobre aquest incident el mateix 'Janot' publica al butlletí del club un article intitulat "Mi actitud", on afirma:

"He pedido orientaciones con miras al porvenir del Club, he procurado, olvidando cosas personales, anular discrepancias y unir voluntades, pero las dificultades subsisten y es por ello que, antes de desistir de mi intento y propósito, prefiero 'jugar la última carta'... en beneficio de nuestro Club....

Me consta, no obstante y por anticipado, que se ha comentado ya con acritud mi actitud y que alguien o algunos esperan el fallo de mis gestiones para poder adoptar la posición tan cómoda de 'ya  os lo decía yo' pero, con todo, tengo el firme propósito de hacer lo que humanamente esté a mi alcance para lograr la cristalización de los deseos de la mayoria, y siempre... en beneficio de nuestro Club..."

Article publicat al butlletí social en el n. 42, de febrer de 1953.
Font: Arxiu JCE

Superat l'entrebanc, la nova junta ha de prosseguir les gestions de tot tipus, accentuant la insistència davant l'administració local de Barcelona per a l'aconseguiment de la necessària piscina coberta.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 14 de novembre de 1954, 
amb declaracions d'en 'Janot' Boronat donant noves sobre 
la construcció de l'anhelada piscina coberta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'entrevista recollida per el diari esportiu, el president Boronat mostra la seva malfiança davant algunes actuacions de l'ajuntament de Barcelona que entorpeixen la sol·licitada solució per a la construcció de la piscina coberta del Montjuïc:

"... pese a la buena voluntad de los Tenientes de Alcalde, en los departamentos municipales se nos creó una obstrucción... poniendo trabas a nuestros proyectos, dando largas al asunto, quizá convencidos que el tiempo era nuestro peor enemigo...
Cuando se solicitaron los terrenos de la Ronda de San Pablo, en el propio Ayuntamiento surgió la oposición declarando que la zona en que queríamos construir la piscina estaba reservada para jardines."

preguntat per el periodista de 'El Mundo Deportivo' perquè no volen construir la piscina en un altre indret, Boronat afirma:

"Porque se nos había prometido aquellos terrenos. Y porque en una labor sobrehumana logramos el dinero suficiente para iniciar las obras. Pero todos estos esfuerzos se estrellaron ante la resistencia burocrática de determinadas oficinas municipales... Nuestra confianza (ahora) está puesta en el ilustre don Carlos Pena Cardenal, deportista que conoce los problemas del deporte 'amateur' y concretamente de la natación..." 

Sense fer cap judici de valor sobre l'impacte d'aquestes declaracions, si que podem constatar que ja han passat sis anys des de l'arrencada de la lluita per a la piscina coberta del Montjuïc, i que encara n'han de passar dotze més fins a la inauguració de la mateixa, el 4 de juny de 1966. (2)

Del vessant esportiu...

Els dirigents del novell club tenen clar que per subsistir en l'ambient de la natació d'aquells anys no n'hi ha prou amb ser una entitat més. Aspiren a sobresortir dins del conjunt de la natació catalana i espanyola.

I com aconseguir-ho quan encara no es disposa de figures esportives amb resultats rellevants ?. L'Esquiroz i el Boronat tenen les seves idees sobre el particular. El primer promociona - i quasi s'inventa - una prova de natació que serveix per a evidenciar el potencial d'una societat de natació: el relleu dels 100 x 100 metres lliures. Calen cent nedadors per a nedar cadascun cent metres. La marca final pot donar lloc a 'records' català, espanyol, ibèric i d'altres àmbits més extensos; però aquesta prova mai ha tingut reconeixement oficial de les respectives federacions. 

Dit i fet, l'estiu de 1949 el Club Natació Montjuïc fa el primer intent coronat per l'èxit, tot establint un 'rècord' català i espanyol, amb un temps de 2 h. 54 m. i 44 s.. El club interessa de la FCN la homologació corresponent, però aquesta no arriba mai.

Titular de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 3 d'octubre de 
1949, amb l'anunci del primer 'rècord' de la distància 
aconseguit per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Foto de grup dels participants en el primer 'record' del club dels 100 x 100 
lliures el diumenge 2 d'octubre de 1949, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

Imatge de la mateixa prova, però en l'edició de l'any 1961, quan és recupera 
el 'rècord' espanyol i ibèric de la distància. A la foto en Joan Boronat 
controlant la sortida del relleu del veterà Teo Poch. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Gasol

L'altre mostra de força esportiva la proposa i organitza en Joan Boronat, i consisteix en aprofitar que a la tradicional 'Travessia del Port de Barcelona' hi ha establert un trofeu anomenat Gil i Arnau (3) que se'l adjudica en cada edició l'entitat que arriba a classificar més nedadors en la travessia gran masculina, que és sempre la més concorreguda. 

Des de l'any següent al de la seva constitució el Montjuïc s'ha conjurat per a ser el club que aporta més nedadors a la prova dels 3.800 m. del port de Barcelona, aconseguint-ho sense interrupció entre 1945 i 1962, és a dir al llarg de divuit anys consecutius.

Imatge dels membres del Montjuïc participants a la dinovena edició de la Travessia 
del Port de Barcelona de l'any 1946. Al quadrant esquerra, dempeus, 
s'identifica als Roca, Boronat, Puigdevall (S) i Tauler.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

Trofeu Gil i Arnau de la Travessia del Port de Barcelona 1944-1963 (*)

(*) Any, nombre de classificats i club guanyador

Font: Elaboració pròpia a partir del 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' (4)

Del quadre resum del Trofeu Gil i Arnau exposat se'n desprenen algunes consideracions:

• Els anys amb més participació de nedadors del Montjuïc - en vermell - superen els setanta nedadors classificats

• Els d'una participació menor, al marge de l'arrencada dels anys 1945 i 1946, són els darrers - en blau - i especialment els dos últims de 1961 i 1962

• En general la participació de nedadors del C.N. Montjuïc ha estat quasi sempre per sobre dels cinquanta inscrits 

Tant el descens de participació dels darrers anys, com el fet de que a partir de 1963 aquest trofeu deixi de tenir especial significació per al Montjuïc, es deu al fet que al 1961 l'equip femení i al 1962 el masculí del club aconsegueixen desbancar, per primer cop a la història de la competició, al degà Club Natació Barcelona del títol de campió del Campionat General de Catalunya de natació, de manera que s'assoleix plenament la notorietat desitjada per la via dels resultats esportius.

En la presidència d'en Joan Boronat  l'activitat esportiva de la natació i el waterpolo del club va guanyant protagonisme. Així, per exemple, el Montjuïc, amb organització conjunta amb el C.N. Catalunya, és la primera entitat a presentar a Barcelona el que llavors és coneix com a 'ballet aquàtic' i la premsa bateja amb el nom de Escuela de Sirenas, aprofitant l'estrena a Catalunya i Espanya de la pel·lícula homònima. 

El primer ballet a fer les seves exhibicions al país és el de l'equip del Stade de Reims, l'any 1949, amb un èxit de públic que omple la piscina de Montjuïc en les diferents demostracions que és fan. Els anys següents desfilen altres equips, com ara el de Les Mouettes de Paris al 1951.

El president Joan Boronat acull el ballet aquàtic de 'Les Mouettes' de Paris a la piscina 
de Montjuïc, sota l'atenta vigilància d'en Josep Ramos, darrera i al fons de la foto.
Font: Arxiu CNM. Ft. SI

En altres entrades del bloc que són a la vostra disposició hem remarcat les actuacions esportives del club en les seves diferents facetes de natació, waterpolo, rugbi i atletisme. Aquí volem destacar, no obstant, de manera especial l'organització anual del Trofeu Barcelona, que organitza a la piscina de Montjuïc el Club Natació homònim, coincidint amb la festivitat del Pilar del 12 d'octubre i que serveix per tancar oficialment la temporada de la natació catalana.

El president Boronat fa lliurament d'una copa del Trofeu Barcelona 
al nedador Albert Medina l'any 1953, a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També durant la presidència d'en 'Janot' Boronat té lloc la primera sortida internacional del Club Natació Montjuïc, que és produeix l'estiu de 1952. És una gira més o menys accidentada per el sud de França, on l'equip masculí del club s'enfronta en natació i waterpolo a diferents conjunts de la regió, entre els quals hi ha el del Girondins de Bordeaux - en aquella època filial del club de futbol local - amb els quals és va establir una relació estreta, amb freqüents anades i vingudes entre Barcelona i Bordeus.

L'equip del Montjuïc l'estiu de 1952 en la seva primera sortida a l'estranger. 
La foto és a Bordeus, i a la gatzoneta trobem al president Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons Josep Brascó. Ft. SI

La foto reproduïda correspon a la visita a la ciutat de Bordeus per a competir amb l'equip dels Girondins, i és presa a les afores del antic estadi de futbol Des Chartrons, al barri del mateix nom de la ciutat. El conjunt blanc-i-verd el formen A. Llordachs, Culla, E. Ruiz, A. Medina, Font-Prats, R. Llordachs, Orero, Roselló, Cercós i Brascó. Precisament la inclusió d'en Ricard Llordachs a l'expedició del Montjuïc, quan ja havia fitxat i jugat pel C.N. Barcelona, va motivar la moció de censura que va rebre en Joan Boronat el novembre de 1952.

La faceta que és més recordada d'en Joan Boronat Carner en el seu pas pel C.N. Montjuïc és, sense cap dubte, la de director i ensenyant dels cursets de natació que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc. Iniciats des del mateix moment de la seva fundació el 1944 per l'Esquiroz, a partir de 1948 van adquirir rang oficial, amb el suport de l'ajuntament de Barcelona.

La feina professional d'en 'Boro' com a responsable d'una secció del Banco Central li permetia disposar de les tardes lliures, a més de facilitar-li que arribés a la piscina a l'hora dels cursets, a les quatre de la tarda. Arribava apressat, amb el dinar encara al pap, i sempre més proveït del seu llegendari cigar 'puro' penjat a la boca.

Els 'amos' dels cursets i de la piscina, respectivament. 'Janot' Boronat, director 
dels cursets, i Josep Ramos, encarregat de la piscina 'vella' de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. Font Prats

Els anomenats Cursillo Municipal de Natación Escolar y Utilitaria van ser al llarg de quasi trenta anys la pedrera del Club Natació Montjuïc, ultra representar una tasca de prestigi ciutadà i social de la màxima importància. En Boronat prengué el relleu de l'Esquiroz com a director dels cursets des de la IV edició de l'any 1951 i s'hi mantingué  incansable fins que des de l'any 1968, en la XXVII edició el substituí en Francesc Morón.

De la repercussió ciutadana dels cursets de natació d'estiu del C.N. Montjuïc, més enllà dels propis barris d'influència de l'entitat, en són mostra la nombrosa quantitat de reportatges i articles que els hi han estat dedicats en els diferents mitjans de comunicació de l'època. 

Com a mostra d'aquests escrits reproduïm l'article que el reconegut periodista Avel·lí Artís Tomàs, 'Sempronio', va publicar al setmanari 'Destino' amb data del 9 de setembre de 1962:

Article del n. 1302 del setmanari 'Destino', on 'Sempronio' dona compte de la 
transformació de la piscina de Montjuïc en la Costa Brava barcelonina.
Font: Hemeroteca ARCA

A la seva secció de 'La semana en libertad' el periodista fa un símil entre les grades de la piscina de Montjuïc d'un dia de curset i la Costa Brava gironina:

"Así, el verano de la Piscina Municipal presenta un par de vertientes distintas y definidas: una la inferior, se desarrolla en la piscina propiamente dicha, bulliciosa, chapotante, cruzada por las órdenes de los monitores y por el silbato de los profesores. El otro cuadro se desarrola gradas arriba, especialmente en la parte donde da la sombra. Centenares de mujeres, con las agujas en la mano o leyendo o charlando, matan la tarde...

Tres meses dura el curso. El funicular de Montjuich, por la tarde, va lleno de futuros campeones con la bolsa de baño en la mano, acompañados de las autoras de sus días con la bolsa de labores."

Sobre aquesta icònica activitat el propi Boronat en va fer diferents manifestacions durant els anys en que en va ser director:

"Nuestro club siempre ha contado con una masa de practicantes. De ahí que desde el primer momento se nos planteara el problema de crear una sección infantil. Lo solicitamos a la Federación Catalana de Natación y, aunque parezca incongruente, se negó siempre a que organizáramos cursillos en Montjuich... En 1948, casi al iniciar sus actividades la primera 'Comisión Municipal de Educación Física y Deportes' del Ayuntamiento de Barcelona, que presidia el señor don Efipanio de Fortuny y de Salazar,... ordenó que estos cusillos se llevaran a cabo bajo la organización conjunta del Ayuntamiento y nuestro club..." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 3 de juliol de 1961)

"(El actual cursillo es) Un éxito. Hemos superado la inscripción del pasado año... casi hemos alcanzado las 3.000 inscripciones... (estamos) satisfechos de que nuestra labor haya sido imitada. Y sobre todo de que como barceloneses, como simples ciudadanos, esa labor haya arraigado y se logre que en el futuro todos los niños de nuestra querida ciudad sepan nadar. Los hombres del Club Natación Montjuich no  hemos escrito un libro ni plantado un árbol, pero creemos que hemos hecho mucho más por la ciudad de Barcelona." (Declaracions a 'El Mundo Deportivo' del dia 9 de setembre de 1962)

En Boronat escriu sobre els cursets en el butlletí n. 182 del mes de novembre de 1964, 
número especial dedicat al XXè Aniversari de la fundació del C.N. Montjuïc. (5)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En aquest text del butlletí que reproduïm en Boronat afirma:

"L'ensenyament de la natació, dins la nostra Entitat, ha estat sempre una qüestió vital, puix que en tot moment els nostres directius han cregut que un Club de Natació tenia, com a principi, la missió de l'ensenyança i el millorament de la joventut... És molt d'agrair la col·laboració desinteressada de tots els nostres consocis que, en un aspecte completament 'amateur', han intervingut com a monitors... amb veritable vocació i dins de les seves possibilitats.

La nostra satisfacció és de que els 'Cursets' no han estat un mitjà per a fer campions, sinó la d'assolir un fi, un propòsit: o sia, ensenyar a nedar a la més gran quantitat possible d'infants. I mai s'han tancat les portes als qui precisaven de la natació per a un millorament físic o una recuperació corporal, pesi a tot el que això representava. Hi ha molta joventut agraïda al Club de Natació Montjuïc, i això ens anima a prosseguir la nostra lluita."

Corol·lari

Des de ben aviat en Joan Boronat Carner, 'Janot', va començar a ser objecte de diversos reconeixements i premis de les diferents federacions i entitats vinculades a la natació i al rugbi, que li agraïen la seva dedicació i entrega a ambdós esports.

Entre d'altres, l'any 1968 va rebre la Medalla al Mérito Deportivo de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. 

Titular de la noticia de 'El Noticiero Universal' del dia 16 de juliol 
de 1968 amb l'atorgament de la distinció de la DNEFyD.
Font: Hemeroteca ARCA

Possiblement el reconeixement que més el va emocionar va ser el de l'homenatge que el Club Natació Montjuïc, juntament amb les federacions catalanes de natació i rugbi, li van tributar els dies 17 i 19 de setembre de 1971. El divendres 17 l'acte es va desenvolupar a la piscina 'vella' de Montjuïc on va rebre el reconeixement del món de la natació, amb la participació a l'acte de Joan Manuel Serrat, alumne del Boronat en els cursets de l'estiu de 1955.

Joan Manuel Serrat, amb el xandall del Montjuïc, signant 
autògrafs en l'acte d'homenatge a en Joan Boronat Carner.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

El diumenge 19 de setembre l'homenatge es traslladà al camp de rugbi de La Foixarda, on van tenir lloc tres diferents partits de rugbi, entre els quals un de veterans del Montjuïc contra una selecció de veterans d'altres equips catalans. En aquest darrer acte en 'Janot' va rebre la Medalla del Mèrit Esportiu de la Federación Española de Rugby.

La seva dilatada aportació al món de l'esport i a la vida associativa de la ciutat de Barcelona li va reportar un grapat d'amistats sinceres, que reconeixien en el 'Boro' l'afabilitat en el tracte i el seu tarannà bonhomiós. Home d'una vitalitat contagiosa, a més de lliurar-se al compliment de les seves obligacions professionals i de les seves dedicacions voluntàries, ha estat dotat d'un sentit epicuri de la vida que l'ha menat a gaudir intensament de la seva trajectòria vital. 

Un dels fets que més van sorprendre als seus amics va ser el llarg nuviatge establert amb el seu amor de tota la vida, la Nativitat Vigorra, amb qui finalment va passar per la vicaría un dia de maig de l'any 1961 - a l'edat de quaranta-un anys -, posant punt i final a més de dinou anys de festeig. Un breu de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig en dona fe, sense poder-se resistir al to festiu i faceciós del protagonista...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 24 de maig de 1961 on 
és recull la noticia del casament del Joan i la Nativitat.
Font: Hemeroteca ARCA

Sempre estretament vinculat al club de la seva vida, va mantenir un permanent lligam amb les amistats de la primera hora del club i va ser tota hora disposat a col·laborar en allò que els diferents directius de l'entitat li van anar demanant en cada moment.  La seva entrega apassionada al Club Natació Montjuïc bé ha de merèixer aquesta semblança.

'Trofeu Barcelona' de 1955 amb quatre dels set presidents del Montjuïc d'entre els anys 
1944 i 2000. Boronat, Limiñana, Devesa i Esquiroz, amb el micròfon. 
En primer terme el president de la FCN, en Francesc Draper.
Font: Arxiui del CNM. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) Amb les darreres novetats conegudes en relació al procés de creació i legalització del C.N. Montjuïc cal actualitzar les dades aportades en el seu moment en aquest bloc, cosa que ens comprometem a fer en un futur proper.

(2) Malgrat l'afirmació feta de tenir assegurat el finançament per a la construcció de la piscina del club amb mitjans propis, la realitat era prou diferent. Si bé s'havien fet diferents col·lectes, incloses algunes ens els estadis de futbol del Barcelona i de l'Espanyol, el finançament penjava d'un fil. És tenia, però, un principi d'acord amb la Caixa de Pensions i d'Estalvi per tal d'obtenir un crèdit per una quantitat que rondava el milió de pessetes, a més de tenir el compromís d'empresaris i comerciants del Poble-sec de recolzar en el seu moment el finançament de la instal·lació en cas de ser necessari.

(3) L'Enric Gil i en Santiago M. Arnau són dos nedadors del Club Natació Athlètic que l'any 1915 volen comprovar si la travessia del port de Barcelona és factible. Dit i fet, el 25 de juliol es llancen a l'aigua des del dic de l'Est per a cobrir un total de 3.380 metres fins a la Dàrsena del Comerç. Tots dos nedadors cobreixen la distància satisfactòriament, emprant una mica més de 1 hora i 40 minuts. Han demostrat la viabilitat del que a partir de l'any 1926 serà la prova reina de les travessies a Catalunya: la 'Travessia del Port de Barcelona'. En commemoració d'aquesta fita pionera s'estableix el 'Trofeu Gil i Arnau', per al club que classifiqui més nedadors a la prova, independentment del lloc d'arribada.

(4) Per a qualsevol assumpte relacionat amb la Travessia del Port de Barcelona és d'obligada consulta el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona' confegit per en Juan Antonio Sierra i en Manel Domenech. Va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007.

(5) En Joan Boronat Carner és un català de soca-rel, amant de la llengua i de les tradicions del país. Aquest escrit seu, redactat i publicat en català, és el primer text que empra la llengua pròpia en un butlletí que neix en ple franquisme i que no és fins a les acaballes del règim dictatorial que comença a ser habitual la publicació en català del mateix. En 'Janot' s'avença uns quants anys en publicar al 1964 aquest primer text en la llengua catalana.

(C. de S.). Presidents (I). Vicenç Esquiroz Soliva, el número 1...

El primer Esquiroz...

En Vicenç Esquiroz Soliva (1914-1987) ha estat, sense discussió possible, el soci n.1 més durador dels quasi vuitanta-dos anys de vida del Club Natació Montjuïc, doncs l'ha retingut al llarg de quasi bé trenta-cinc anys. El recull de mans d'en Martí Planas Ferrer - el seu mentor des dels anys del C.E.Mediterrani - cap al 1952, quan aquest decideix deixar les seves activitats al club per a dedicar-se plenament a la seva feina com a periodista, i el reté fins a la seva mort a l'any de 1987. 

Abans, però, d'aquesta posició preeminent en el recentment fundat Club Natación Montjuich de Educación y Descanso (1944) ens trobem amb un infant que amb poc més de nou anys descobreix el món de la natació i en queda enamorat per a tota la vida. El fet succeeix amb ocasió de veure com es desenvolupa a l'aigua el campió suec i recordman mundial Arne Borg, qui a principis de 1923 realitza unes demostracions del seu estil a la piscina del C.N. Barcelona...

Retall de l'article publicat per en Vicenç Esquiroz al butlleti del CNM, 
n. 13, de gener-març de 1949, on explica les seves motivacions 
cap a l'esport al que ha de dedicar tota una vida.
Font: Arxiu JCE

En l'escrit que reproduïm, un madur Esquiroz de trenta-cinc anys descriu el naixement de la seva afecció per l'esport aquàtic i alguns dels seus primers passos en el mateix:

El primer hecho que influyó en mi afición por la natación fué el ver nadar en la piscina del C.N. Barcelona al gran campeón sueco, Arne Borg. Su estilo maravilloso, demostrativo de una clase poco común, hizo nacer en mi la afición por el deporte de la natación...

Hasta pasados unos años no me inicié en el deporte activo y aun después de ver actuar a los maestros húngaros del waterpolo... en la piscina de Montjuich, a poco de su inauguración (1929)... Recuerdo que era todavía un niño y que, con otros compañeros de colegio, logramos 'colarnos' en la piscina...

En el año 1931 (amb disset anys) con un grupo de amigos fundamos el C.E. Mediterrani, cuya continuidad, bajo mi punto de vista, sigue en nuestro querido Club Natación Montjuich. Nadé por propia iniciativa, sin entrenador, pero con una afición enorme... quizá esto no es cierto del todo, porque en muchas ocasiones me corrigió defectos don Tomás Palmada, entonces presidente del C.N. Athlétic que por los años 1929 hasta el de su muerte, en 1933, fué el único hombre que estimuló la actuación de los nadadores y los clubs modestos (1)...

Els primers anys trenta veuen l'eclosió de l'Esquiroz en les seves múltiples facetes al sí de la natació on, a més de ser vocal de la primera junta directiva del Mediterrani - presidida per en Martí Planas -, treu el cap en d'altres aspectes que seran determinants en el seu futur:

• Els anys 1931 i 1932 és publiquen un seguit de cartes seves a la secció Que quiere Ud. decir de El Mundo Deportivo; una mena de cartes al director, on és fa ressò d'alguns dels problemes de la natació catalana, com ara la situació deficient de la Piscina Municipal de Montjuïc. A rel d'aquestes comunicacions és requerit per en Jaume Cruells, responsable de la secció de natació al periòdic, per incorporar-se al diari esportiu com a col·laborador

Retall d'una de les cartes al 'El Mundo Deportivo' d'en Vicenç 
Esquiroz, corresponent al 16 de juliol de 1932, que li 
van obrir les portes del periodisme esportiu.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

• Al 1935 s'incorpora a la secretaria tècnica del Club Natació Barcelona, amb una tasca semi-professional, per a la qual cosa rep el permís del Mediterrani que l'autoritza, a més, a treure's llicència com a nedador del club degà (2)

Així, al voltant dels seus vint anys ja s'ha anat dibuixant el perfil que l'ha d'acompanyar tota la seva vida com a esportista i afeccionat als esports aquàtics. Cal sumar-hi, també, el fet que inicia les seves primeres tasques com a ensenyant de natació i entrenador. Ho fa quan és requerit, de manera puntual, per a tals funcions tant en el Barcelona com en el Mediterrani.

L'Esquiroz president...

La tasca presidencial d'en Vicenç Esquiroz Soliva al sí del Club Natació Montjuïc queda dividida en dos períodes diferents, el primer és el que va des del 1944 fins al 1946, mentre que el segon abasta des del 1956 fins al 1964.

Primera etapa 1944-1946, els anys heroics...

Coincideix aquesta breu etapa amb els dos primers anys de vida del Montjuïc, quan encara es troba vinculat a la Organización Sindical de Educación y Descanso (EyD) amb la promesa que aquesta promourà l'obtenció d'un local social adient i el finançament necessari per a les activitats esportives i socials. 

En contrapartida, el primer president oficial, com hem vist en d'altres entrades del nostre bloc, va ser en José Muñoz, qui era Jefe de Deportes de EyD.

Aquesta suposada presidència, però, no va ser mai efectiva, atès que Muñoz tenia moltes altres preocupacions pròpies del seu càrrec com per a estar pendent del C.N. Montjuïc. Així és que poc temps desprès de la constitució del club - el març de 1944 -, és en Vicenç Esquiroz qui exerceix realment la presidència. Ell mateix ho explica, uns anys més tard, com segueix:

El Club pasó en sus inicios por momentos difíciles, pero se superaron con el entusiasmo común. Después de la intervención de 'Educación y Descanso' fui designado presidente del C.N. Montjuich, este club al que di nombre y al que, con Enrique Ruiz, confeccionamos el actual escudo. Fui  entrenador. Pero consideré que todos esos cargos no podían resumirse en una misma persona y fui yo quién solicité del buen amigo Juan Boronat que se hiciese cargo de la presidencia. (3)

Per reblar el clau, al febrer de 1954, amb motiu del desè aniversari de l'entitat, l'Esquiroz publica un article en el butlletí social on rememora aquesta circumstància: 

Las primeras preocupaciones de los que fundamos el C.N. Montjuich, fué el lograr un equipo de nadadores con el que nuestro Club pudiera dar sensación de vida. Yo fui el primer entrenador y fui también, de hecho, el primer Presidente...

Article d'en Vicenç Esquiroz publicat al butlletí n. 54 del CNM, on 
rememora els inicis del club amb motiu del seu desè aniversari.
Font: Arxiu JCE

És una etapa de tantes il·lusions com dificultats. Pel cantó de les alegries, es van succeint les primeres competicions de natació i waterpolo amb la incorporació d'un bon nombre de nedadors infantils que han estat ensenyats per el mateix Esquiroz; ho ha de fer en les hores lliures de la tarda que li permet la seva tasca 'de guanyar-se el pa', que l'ocupa pels matins a les dependències de l'empresa de Riegos y Fuerzas del Ebro - la mítica Canadenca -.

Quant a les decepcions, la més important és la poca o nul·la assistència 'real' rebuda de Educación y Descanso, quan les promeses de trobar local social i finançament per les activitats de l'entitat queden incompletes. 

En relació als locals socials s'inicia una peregrinació per bars i dependències diverses, que van des de l'inicial i fundacional Bar Feliu - del carrer nou, 141 - fins al local conegut com L'Asiàtico - al mateix carrer Nou 145 -; passant per bars com El Buen Humor - conegut com a Cal Empentes, Salvat 18 - o el de Cal Estevet - Marqués del Duero, cantonada Aldana -.

En paraules del mateix president de l'entitat, parlant de la recerca d'un estatge apropiat per el club:

Recorrimos, en los primeros años de vida de nuestra entidad, una serie de bares de la barriada, (tantos) que alguien con certero sentido del humor calificó al C.N. Montjuich como 'el Club que va de mostrador en mostrador'... Nuestros socios, muchachos jóvenes la mayoria, no estaban acostumbrados al 'copeo' ni a ese ambiente enrarecido de las tabernas... era muy difícil hablar de deporte, de cultuta física, en un ambiente viciado por el humo del tabaco y por una concurrencia tan opuesta a la psicologia del deporte, de nuestro deporte. (3)

Com és prou conegut, aquesta peregrinació finalitza en radicar-se en un espai del carrer de la Exposició, on el club s'hi pot estar una bona temporada. La solució definitiva arriba amb el local conegut com al Chipirón - Paral·lel 88 -, que és converteix en l'autèntic local social del club per mes trenta-sis anys.

Segona etapa 1956-1964. Cap a la piscina coberta de la Reina Amalia...

Si bé en un primer moment, sota la presidència d'en Joan Boronat, encara manté la seva vinculació a la junta directiva amb diferents funcions, l'any 1950 esdevé un moment de crisi al sí de l'entitat que contribueix a que en Vicenç Esquiroz consideri arribat el moment de prendre distància d'aquestes tasques.

Li ha de durar uns pocs mesos aquest distanciament, doncs a l'any 1952 ja és torna a incorporar a una comissió creada per a la consecució de l'anhelada piscina coberta, que ja des de l'any 1948 s'ha començat a plantejar a les diferents autoritats involucrades. L'Esquiroz, des de la seva tribuna a la premsa, ha estat un autèntic propagandista de la necessitat de les piscines cobertes per a la ciutat de Barcelona i, per extensió, per a tota Catalunya. I tractant-se de la demanada pel Montjuïc és converteix en una autèntica obsessió en el nostre protagonista.    

Joan 'Janot' Boronat abandona definitivament la presidència del club l'any 1956, i la resolució de la seva substitució s'acorda, com sempre en aquells anys al CNM, per un sistema de cooptació consensuada entre el cercle dels fundadors de l'entitat, ampliat amb alguns dels socis més antics. 

De resultes d'aquest sistema torna a ser designat com a president en Vicenç Esquiroz Soliva, el qual és planteja per a la nova etapa tres objectius ben diferenciats:

• El primer no pot ser un altre que l'assoliment de la tantes vegades reclamada piscina coberta, quin emplaçament ara se situa en una part del solar resultant de l'anorreament de l'antiga presó, entre la Ronda de Sant Pau i el carrer de la Reina Amàlia

• Una segona preocupació fonamental és la de professionalitzar l'apartat tècnic del club, fins ara netament amateur, amb l'objectiu d'acostar-se al sempre intractable C.N. Barcelona i, si és possible, superar-lo

• Finalment, el nou president fa temps que és preocupa pel que creu que és una minva de l'entusiasme i l'idealisme que ha caracteritzat als associats del C.N. Montjuïc en els primers anys, de manera que arriba a pensar que els nous incorporats ja no senten els colors com els fundadors, i cerquen només allò que el club els hi pot aportar des de un punt de vista material

En relació al primer dels objectius, la consecució de la desitjada instal·lació coberta pren forma al gener de 1961, quan desprès d'algunes decepcions s'arriba a l'expropiació del solar corresponent a Maderas Salazar i té lloc, el dissabte 28 de gener, l'acte oficial de col·locació de la primera pedra de la futura piscina coberta municipal que ha de ser gestionada per el Montjuïc. (4)

Imatges de l'acte oficial de col·locació de la primera pedra per a la construcció de 
la piscina municipal de la plaça de la Reina Amàlia, el dia 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, Fts: Font-Gasol (esquerra) i Suárez (dreta)

A la imatge de l'esquerra el portador de la bandera del C.N. Montjuïc és en Carles Medina, mentre que l'acompanyen nois i noies de les promocions infantils del club. A la dreta, en Vicenç Esquiroz diposita la seva ració de ciment per a la primera pedra, auxiliat per el senyor Madrid, empleat de la secretaria del club. L'acte va comptar amb la participació de les primeres autoritats locals, encapçalades per l'alcalde Josep M. Porcioles i acompanyat per en Joan Antoni Samaranch, llavors regidor d'esports.

Malgrat aquests bons auguris i millors desitjos, la inauguració de la piscina de la que s'ha d'acabar dient plaça de Foch i Torres no és produeix fins a l'estiu de 1966, mes de cinc anys desprès d'aquesta primera pedra.

Pel que fa a la professionalització de l'estructura tècnica del club, cal dir que en aquest aspecte tenen lloc grans avenços, especialment a partir de gener del 1958 quan s'assoleix la contractació d'un tècnic d'origen hongarès; el qual desprès dels JJ.OO. de Melbourne 1956, on hi ha estat com a entrenador nacional d'Hongria, no ha tornat al seu país, auto-exiliant-se. 

Per mitjà dels seus contactes com a periodista, l'Esquiroz coneix aquesta situació i pot entrar en contacte amb el tècnic en qüestió, que no és altre que en János Gergely (1925-2010), que arriba per entrenar als equips del Montjuïc el gener de 1958 i s'hi està fins a desembre de 1959, quan marxa cap a Austràlia on desenvolupa la resta de la seva reeixida carrera esportiva sota el nom de John Gregory.

Dos moment de l'estada d'en János Gergely al C.N. Montjuïc. A la dreta poc 
desprès de la seva arribada entrenant a la piscina de La Ronda. 
A l'esquerra en el sopar de campions de l'any 1959, 
que a la vegada és el del seu comiat.
Font esquerra: Arxiu JCE. Ft. SI
Font dreta: Arxiu JCE, fons família Escolies. Ft. SI

L'arribada d'en Gergely coincideix amb una altre aposta del club i de la seva junta directiva, com és la de remodelar el local social del Chipirón tot dotant-lo de material adient per a que la seva sala pugui actuar com un espai de gimnàs, amb els materials necessaris per a poder fer classes d'educació física i entrenaments, si és necessari. Així és com el 26 de gener s'inaugura aquesta remodelació comptant amb la presència dels gimnastes entrenats per en Armando Blume Schmadecki, pare del llegendari gimnasta Joaquim Blume Carreras (1933-1959). (5)

Pàgina del butlletí del CNM n. 101, de febrer de 1958, amb la noticia de 
la inauguració del gimnàs instal·lat en el local social del 'Chipirón'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Els resultats esportius per els equips de natació del club són extraordinaris. En pocs mesos de la tasca del nou entrenador els infantil i juvenils del club lluiten amb el sempitern campió, el C.N. Barcelona als Campionats de Catalunya infantils i juvenils, que tenen lloc a Tàrrega els dies 2 i 3 d'agost de 1958. Els juvenils, comandats per en Josep A. Abadias i en Paco Bonet, queden classificats en segona posició darrera del club degà. La proesa, però, salta a la categoria infantil, on els Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Pàez, Jordi Carabí i Arranz s'imposen a l'equip del C.N. Barcelona, proclamant al C.N. Montjuïc com a Campió de Catalunya infantil per l'ampli marge de 121,5 punts a 104.

Equip Campió de Catalunya infantil de l'any 1958, a Tàrrega. 
Pàez, Molinero, Gergely (E), C. Medina, Arranz i Carabí.
Font: Arxiu JCE, fons J. A. Molinero. Ft. SI

Com a mostra de la progressió general experimentada pels nedadors del János Gergely en aquells anys, recollim el testimoni d'en Josep Cercós Moya (1932-2023), significatiu perquè és tracta d'un dels infantils que van anar a la primera competició del club a Reus, l'any 1944, i la vinguda de l'entrenador hongarès encara el troba en actiu:

"El János ve cap a finals dels cinquanta, i a mi m'estimava molt, em defensava amb tot si es posaven amb mi i els hi deia: "hey !, al 'Pepito' ni me lo toques"... i jo me'n recordo d'aquesta frase: "al 'Pepito' ni me lo toques", així mateix els hi deia...  Amb el János sí que ja fèiem sèries de 100 o sèries de 50; o per sota l'aigua, a veure si arribaves al 50 metres fent apnea. Devien ser els meus dos últims anys o així, que em va fer baixar molt la marca. Era quan amb el Casadó del Mediterrani anàvem picats i el vaig arribar a guanyar, que jo vaig fer 2’59” en 200 m. braça i ell va fer una mica més. Això va ser a la piscina del Mediterrani, a la vella del carrer Galileo. Allà jo vaig baixar dels tres minuts i estava fent 3’12” o 3’14, eh !... i es que era molt bo el János... era molt bo i a mes amb un caràcter !... molt de caràcter..."

L'excel·lent tasca iniciada per en Gergely va tenir continuïtat amb un dels seus deixebles, l'Albert Medina Abarca, que el va substituir continuant i millorant la feina feta, fins arribar a assolir la fita de ser el C.N. Montjuïc el primer club que va guanyar al Barcelona en uns Campionats Generals de Catalunya. Primer ho feren les noies, el 1961, i l'any següent els nois. (6)

Malgrat els èxits, a l'Esquiroz li queda sempre pendent aconseguir que els socis, els nous i molts del més veterans, responguin a les expectatives que ells els hi té dipositades. El motiu, sens dubte, és que el seu patró de mesura és ell mateix; és a dir, la seva total i absoluta capacitat de lliurar-se en cos i ànima a la tasca de fer gran el Club Natació Montjuïc... i, és clar, ningú pot estar a la seva altura en aquest aspecte...

Ja a l'any 1951, quan està apartat de les tasques directives, és lamenta amargament d'aquesta manca d'implicació de gran part dels associats de l'entitat:

En muchas ocasiones he comprobado que el C.N. Montjuich no es querido en la forma que se merece, por parte de sus propios afiliados. Han fallado éstos - me refiero a la masa de afiliados - en muchísimas ocasiones, y la aportación del socio, de ese medio millar de socios, ha estado ausente precisamente cuando más se había de demostrar la potencialidad de nuestra entidad...

El Club es de todos, no siendo de nadie... en realidad son muchos los que condideran al Club como un negocio particular o de sociedad anónima. Éstos han venido al Club por su actual local social (el 'Chipirón'), porque se les ofrece unas comodidades, sin tener en cuenta los desvelos y preocupaciones que ello nos ha costado a todos. (3)

Finalment, a principis de l'any 1964 en Vicenç Esquiroz considera que la seva tasca principal, la d'aconseguir la gestió de la piscina municipal de la Reina Amàlia, ja és a tocar i decideix plegar. Designa, amb la resta dels fundadors i els socis més antics, a en Esteve Limiñana Roselló com a successor a títol de president. 

També és cert que, com ell mateix diu en l'entrevista que dona al butlletí social, no deixarà de seguir la vida esportiva i col·lectiva de l'entitat que tant esforços li ha costat i que ha estat un pilar fonamental de la seva actuació vital.

Entrevista d'en Vicenç Esquiroz al butlletí n. 172 de gener de 1964, on 
anuncia la seva renuncia al càrrec de president del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Tomás Palmada Arumí (1897-1933) va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. Mor al gener de l'any 1933 de manera sobtada, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

(2) Malgrat haver-se incorporat a la secretaria tècnica del C.N. Barcelona tant poc temps abans, l'Esquiroz va ser determinant en la col·lectivització de l'entitat tot just iniciada la guerra incivil. Tant determinant que és l'únic membre de la U.G.T que està en cadascun dels cinc diferents comitès que es formen per a la gestió de l'entitat.

(3) Una part important de les paraules atribuïdes al nostre protagonista han estat extretes d'un seguit de vint-i-cinc articles que va publicar al butlletí social amb el títol genèric de 'El C.N. Montjuich a través de mi diario'. El primer surt al n. 14, de desembre de 1949; mentre que el darrer correspon al n. 43, de març de 1952. No es tracta de cap diari 'real'; l'Esquiroz tracta de fixar quina ha estat la història de l'entitat, com diu en el primer article: "Se hace necesario establecer el historial del club, para su propia historia...". Com no és un diari, tampoc és la història del club, encara massa jove per a que en tingui una. El suposat diari consta d'un seguit de reflexions on és barregen tot tipus de idees d'en Vicenç Esquiroz, que sovint és fia més de la seva memòria - generalment prodigiosa - que de papers o documents.

(4) Referent a les vicissituds que van confluir en el dilatat procés per a la consecució de la piscina coberta de Reina Amalia - ara plaça Folch i Torres - en vam deixar constància en l'article publicat en aquest bloc amb el títol de 'De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc', de quin article us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

(5) La relació amb el gimnàs de l'Armando Blume Schmadecki va venir mitjançant el President d'Honor del Montjuïc, en Epifani de Fortuny i Salazar, que va establir una estreta relació d'amistat amb en Joaquim Blume Carreras, el prometedor gimnasta fill de l'Armando, que va tenir tant tràgic final amb un accident aeri, just abans de poder anar als JJ.OO. de Roma 1960.

(6) Una descripció dels èxits de l'etapa d'en János Gergely i del seu substitut, en Albert Medina, com a entrenadors dels equips de natació del C.N. Montjuïc és troba reflectida en l'article d'aquest bloc intitulat 'Natació. De l'estancament a la represa, 1958 - 1966', del qual us en deixem l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/06/natacio-de-lestancament-la-represa-1958.html