Tríptic de 'la vella' de Montjuïc. Les campanyes pro-piscines (I)

En parlar de 'la vella' fem referència a la Piscina Municipal de Montjuïc o, com se la va anomenar en un principi, el 'Estadio Náutico de Montjuïc'. En realitat l'apel·latiu de 'la vella' apareix quan s'inaugura el complex de piscines Bernat Picornell per als Campionats d'Europa de Barcelona 1970. 'La vella' també ha estat coneguda sempre com 'la del Ramos', en referència a en Josep Ramos Álvarez, que ens va ser l'encarregat i cuidador al llarg de tants anys.

Situem-nos...

La natació, com d'altres activitats físiques, es ve practicant des de temps immemorials.  El seu vessant esportiu, però, s'accentua i es normativitza des de la segona meitat del segle XIX. Inicialment els seus llocs de pràctica són els espais naturals: gorgs i bassas dels rius, llacs, platges, ports i qualsevol altre indret que permeti una certa acumulació d'aigua. A la Anglaterra del primer terç del dinou ja es comencen a construir piscines pròpiament dites, encara que sovint són destinades a una barreja de finalitats higièniques i de salut, mes que a les estrictament esportives.

L'any 1895 un comissió de l'ajuntament de Paris, encapçalada per en Alfred Moreau redacta un informe complet sobre la necessitat de piscines a la capital francesa. En el seu redactat es destaca el retard que porta la construcció d'aquestes instal·lacions a la ciutat, en relació a d'altres grans urbs europees:

"... a Londres, sota el nom de 'Swimming Baths', hi ha grans piscines per a nedar, on l'aigua es manté a la temperatura adequada i on és practica la natació durant tot l'any... El 1890, el 'London Schools Board' es va fer càrrec de l'estudi iniciat per higienistes alemanys, i partint d'un doble punt de vista: del bany i de les classes de natació, va investigar els resultats obtinguts per els 60 establiments públics o privats de Londres amb piscines que reben escolars, generalment acompanyats d'un professor. El preu de l'entrada oscil·la entre els 10 i els 30 cèntims i generalment es proporciona una tovallola..."

Segueix senyalant el fet que a Bèlgica, Austria o Alemanya disposen també de nombrosos piscines dedicades a la higiene i els banys, així com també a l'ensenyament de la natació. Cita com a ciutat europea amb mes nombre d'aquestes instal·lacions a la hongaresa Budapest:

"No hi ha cap ciutat a Europa que pugui oferir als seus habitants tants establiments de bany públics amb piscines com la ciutat de Budapest. La seva importància és considerable, cobreixen una àrea de terreny de més de 14 hectàrees i cada any despatxen una mitjana de prop de tres milions d'entrades (7.000 diaris a l'hivern i 9.000 a l'estiu)... Els banys populars tenen un preu únic de 10 cèntims..."

Tot i queixar-se de l'escàs nombre de piscines existents a Paris n'identifica tres de privades i una de pública, a la vegada que en les conclusions de l'informe proposa a la municipalitat que se'n construeixin quatre mes de públiques per abastir la major part dels alumnes de les escoles de Paris. L'informe conclou que:

"En resum podem estimar que, a través de la creació d'aquests establiments, serà possible atendre temporalment les necessitats de la població escolar. No sembla precipitat afirmar que la majoria dels nens que surtin de les nostres escoles sabrà nedar. Per estar convençuts d'això n'hi ha prou amb fer referència als resultats obtinguts per l'actual organització del servei de natació... que es registren a continuació: amb 1.279 alumnes que no tenen coneixements de natació i quina primera lliçó es va donar l'octubre de 1894, després de 16 lliçons 1.234 estudiants estan nedant i poden creuar la piscina en totes les direccions (és a dir, un percentatge del 86,10); 670 fan immersió o poden llençar-se de cap a l'extrem més profund, a 3 metres de profunditat (54,30%); fins a 432 participen en exercicis de rescat per a treure del fons, a tres metres de profunditat, un plat o un pes de 5 quilos (35%)..."

Primera pàgina de l'informe adreçat al 'Conseil Municipal 
de Paris' per en Alfred Moreau l'any 1895.
Font: Gallica.bnf.fr. Bibliothèque de l'Hôtel de Ville. Paris (BHdV)

No cal dir que per el cas de Catalunya i de la resta d'Espanya el retard és encara mes gran. No obstant des de primers del segle dinou han anat apareixent a Barcelona establiments dedicats als banys públics en forma de balnearis, que ofereixen els serveis de dutxa i/o bany que a gran part de les llars d'aquells anys eren inexistents. Generalment eren deguts a la iniciativa privada; un dels mes famosos va ser l'inaugurat l'any de 1870, el 'Establecimiento Balneario Recreativo', ubicat a la cantonada dels carrers Bailén i Casp. També va tenir gran significació el mític 'Gimnasio Solé' (*), situat al carrer de Montjuïc del Carme n. 5, del qual n'heu vist a l'encapçalament un dels anuncis apareguts en la premsa esportiva l'any 1900. El gimnàs Solé portava els banys a domicili per aquelles persones que o bé s'ho podien pagar o es trobaven incapacitades per desplaçar-se al centre esportiu.

Fullet de propaganda del 'Establecimiento Balnerio Recrativo'.
Font: enarchenhologos.blogspot. com (**)

Un dels primers serveis d'aquestes característiques de titularitat municipal eren els situats a la plaça Urquinaona, inaugurats el 1912 i que van estar en servei fins al 1999. Uns anys mes tard l'ajuntament va inaugurar un establiment mes complex i dotat de dues piscines, de mides irregulars, anomenat 'Termas Municipales' situat als baixos d'un dels hotels de la Plaça Espanya construïts amb motiu de l'Exposició Internacional del 1929, els quals també van estar actius fins a ben entrada la segona meitat del segle XX.

Imatge d'una de les piscines de les 'Termas Municipales' 
de la plaça d'Espanya de Barcelona.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

Les piscines pensades per a la pràctica esportiva, cobertes o a l'aire lliure, brillaven per la seva absència fins a ben entrada la segona dècada del segle passat, encara que ben abans ja se'n sentien les demandes de les seves necessitats fetes per els amants de la natació o per a persones interessades en la millora de la condició física de la població.

Les primeres campanyes pro-piscines. Ens calen piscines municipals !...

Abans inclús de constituir-se el primer club de natació a Catalunya i a Espanya - el Club Natació Barcelona (1907) - ja s'havien fet notar les primeres veus que demanaven als mitjans de comunicació de l'època la necessitats de comptar amb piscines públiques.

Serveix d'exemple la publicació l'any 1904 al 'Diario de Tortosa' d'un article signat per el Dr. Joaquín Decret amb el títol de 'Baños públicos':

Retall del 'Diario de Tortosa' del dia 28 de maig de 1904
recollint l'article del Dr. Joaquín Decret.
Font: Hemeroteca ARCA

L'esmentat doctor en el seu escrit fa servir com a referència de la bondat dels establiments de banys públics l'exemple de París, per a finalitzar l'article dient que:

"... la afición (a la natación) se desarrolla cada día más; pues lo demuestra que de un año a otro es mucho mayor la cifra de los servicios que se dan en las piscinas (municipales). La limpieza y comodidad, no tienen nada que envidiar al más atildado establecimiento particular. Si quisieran imitarlos los municipios de España !..."

El 1919 el mensual 'D'ací i D'allà' en el seu número de febrer publica un interessant article d'en Josep Elias i Juncosa (1880-1944) - Corredisses' - titulat 'Natació', on desprès de parlar de la situació en aquell moment de la natació al país, es refereix a la necessitat de comptar amb les piscines com a element de difusió i engrandiment de l'esport aquàtic, tal com s'ha fet en els paisos del nostre entorn, finalitzant l'article tot dient que:

"Els elements directors del nostre moviment natatori es preocupen seriosament d'aquest assumpte; i gràcies potser a una mena de competència establerta entre els dos clubs citats (Barcelona i Athlètic), podría ésser que l'any present marqués la fita de l'obertura de la primera piscina barcelonesa, car ens consta que a aquestes hores se n'estan ja traçant els plans."

Primera i darrera planes de l'article d'en Josep Elias i Juncosa 
al magazín 'Daci i D'allà' del febrer de 1919.
Font: Hemeroteca ARCA. Article complet (***)

Malauradament la primera piscina barcelonesa va trigar encara uns anys en arribar. És en tornar dels Jocs Olímpics d'Anvers 1920, on es produeix la primera participació espanyola en natació i waterpolo,  que la demanda de piscines municipals creix i es forma una verdadera campanya de premsa sol·licitant del municipi de Barcelona aquest tipus d'equipaments. Són moltes les persones que hi participen, però en volem destacar especialment a dues: en Jaume Mestres i Fossas (1892-1991) i en Emili Soler i Brufau (1859-1930). Ambdós pertanyen al C.N. Barcelona i són de les veus mes autoritzades que s'alcen reclamant de l'ajuntament de Barcelona la construcció de piscines municipals. 

El primer acaba d'arribar, tornant d'Anvers,  d'una gira per Bèlgica i algun altre país europeu on s'ha documentat dels mes moderns equipaments per a la natació; i encara impactat per les piscines que ha pogut conèixer s'adreça al seu amic Nicolau d'Olwer, president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, en una carta oberta publicada en 'La Publicidad' del dia 16 de setembre de 1920 en la qual li ofereix la realització del que hagués estat una mena de 'Pla de Piscines' per a la ciutat on, desprès d'explicar la seva experiència de les piscines europees, li diu:

"Jo em deia que a Barcelona... hi feien falta les piscines... I jo em figurava que el nostre ajuntament podria establir-ne alguna, ja que l'aspecte econòmic de tals institucions està assegurat, tal com vaig comprobar en les converses tingudes amb els diversos directors...

... El nostre club de natació Barcelona, així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà el primer també en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina (municipal) en un lloc cèntric de totes les barriades... Per a mes tard podria estudiar-se el pla d'arribar a establir quatre piscines, per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Laietana), una a Sants-Hostafrancs, altra a Sant  Andreu-Sant Martí i una a Sant Gervasi-Gràcia."

Pel que fa a en Emili Solé i Brufau, un dels fundadors del 'Natació' Barcelona, es requerit per la revista 'Stadium' per a pronunciar-se sobre la necessitat de piscines a la ciutat. El mateix Solé, que mai ha estat un home de competicions, explica sovint que es va salvar d'una mort prematura gràcies al fet que des de l'any 1905 practica diàriament la natació al mar de la Barceloneta, tant a l'estiu com a l'hivern, davant l'admiració o la befa - segons el cas - dels passejants de la platja.

Pàgina de la revista 'Stadium' del dia 13 de novembre 
de 1920 amb l'article d'en Emili Solé Brufau.
Font: Hemeroteca ARCA

En l'article es lamenta, amb un oxímoron quasi poètic, del fet que "ciudades rurales como Sabadell y Lérida" comptin amb piscines, mentre que a Barcelona encara no se'n disposa de cap. I segueix:

"Debiera atenderse especialísimamente a facilitar que la infancia de ambos sexos hiciera a diario prácticas de natación... como si se tratara de una asignatura a estudiar. Porque la natación, no sólo es una necesidad dentro de la higiene, sino que es un factor imprescindible para el género humano, si se quiere conservar sano, fuerte y vigoroso...

... Para todo ello deberían ponerse de acuerdo nuestras autoridades y corporaciones oficiales al objeto de construir una (piscina) en cada distrito de la ciudad, y así se obtendrían más facilidades para ir al baño."

L'únic fruit d'aquestes primeres campanyes serà la pròpia piscina del Club Natació Barcelona, ubicada a l'Escollera de Llevant del Port de Barcelona, que de fet ja era prevista des de feia uns anys i construïda per la iniciativa i el finançament privat dels seus socis; mentre que les piscines municipals reclamades hauran d'esperar encara uns anys a venir.

La piscina de l'Exposició Internacional de Barcelona 1929. Ara si... ara no !

El que inicialment havia de ser la 'Exposición Internacional de Industrias Eléctricas y Exposición general de España' es va posar en marxa l'any de 1914, per Real Decret del rei Alfons XIII, amb la previsió que la mostra tingués lloc l'any 1917. Diferents circumstàncies, entre elles la primera Guerra Mundial, portaren a l'ajornament que derivà en un llarga espera fins a que es va poder inaugurar l'any 1929 amb el nom de 'Exposición Internacional de Barcelona', a les acaballes de la dictadura d'en Primo de Rivera.

Còpia del decret original d'Alfons XIII regulant la participació 
de la monarquia a l'exposició de Barcelona del 1917.
Font: Elaboració pròpia a partir de fons del AMCBCN

Dins del programa esportiu hi ha la previsió de fer una piscina per espectacles aquàtics de mes de 100 m. de llargada, ubicada a l'espai on s'hi havia encabit el primitiu Estadi Català (1921), a la pedrera de La Foixarda.

Plànol dels equipaments esportiu previstos a la Exposició Internacional 
del 1929, publicat al setmanari 'Ibérica' del 9 de juliol de 1927
situant la futura piscina de Montjuïc a a Foixarda.
Font: Biblioteca Virtual de Prensa Històrica

En Francesc de Sales Gibert i Riera. La nova campanya...

L'any 1927 en Francesc S. Gibert i Riera (1900-1979) va ser nomenat president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA). Des del seu nou càrrec en Gibert, que exercia a la vegada com a periodista en nombroses publicacions barcelonines, endega una nova campanya centrada en l'assoliment de la construcció de piscines municipals que complementin el gran estadi nàutic previst a la muntanya de Montjuïc (****). 

Així, per exemple, a primers de febrer de 1928 aprofita les pàgines de 'El Mundo Deportivo' per a, en la seva edició del 12 de febrer, deixar clar que calen piscines cobertes de dimensions mes reduïdes que la prevista per a l'exposició, atès que:

"La piscina del C.N. Barcelona dotada de agua salada es insuficiente. La que se construirá en Montjuich será (para el espectáculo) exclusivamente. Falta el tipo de piscina más corriente, el de la piscina pequeña, cerrada, con calefacción, dentro de la ciudad, cobijo de clubs i semilla de campeones..."

Retall de l'encapçalament de l'article d'en Francesc de S. Gibert 
publicat a 'El Mundo Deportivo' del dia 12 de febrer de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En el seu escrit, que podem considerar l'inaugural d'aquesta nova campanya, en Gibert s'exclama per el fet de que:

"...no hay masa de practicantes y la natación....  que casi se sale de los lindes del deporte para entrar en el de una necesidad urbana ineludible, no ha llegado a entrar por completo en nuestras costumbres y lleva una vida precaria, asfixiada y raquítica, que sólo los 'tous de force' de unos cuantos abnegados que forman los clubs cuidan de alentar... Esta campaña que proseguiremos en próximos números la podremos considerar coronada por el éxito cuando Barcelona, que fue la primera ciudad en sentirse preocupada por las cuestiones de la natación, sea también la primera de España en resolver el problema de las piscinas municipales, construyendo la primera de ellas."

La iniciativa d'en Gibert i de la FCNA va ser secundada de manera entusiasta per gran part de la premsa barcelonesa del moment; revistes esportives, com ara 'Stadium' o 'Gaceta Deportiva', fins a diaris com 'El Diluvio', La Rambla, 'La Vanguardia', La Veu de Catalunya i tants d'altres se'n van fer ressò. 

Especial significació té la intervenció del periodista David Marco Corzán, que en el diari progresista i republicà 'El Diluvio' dedica amplis espais a la campanya per les piscines municipals. Entre el 12 de febrer i el dia 1 de maig de 1928 en Marco publica un seguit de deu articles que conformen un corpus doctrinal sobre aquest assumpte, tot reflectint els punt de vista de la FCNA i d'en Francesc de S. Gibert, de qui ell mateix en diu que és "un dilecto amigo" i que de ben segur li facilita les dades que necessita. En l'entrega n. VII, del 1 d'abril, deixa ben clara la diferencia entre les piscines municipals que es reclamen i la projectada per a l'Exposició Internacional de 1929:

"... las piscinas requieren globalmente las condiciones que siguen: medidas de 25 a 33,33 m. como máximo, en su mayor longitud; cubiertas, con calefacción, luminosas, higiénicas y con filtrado de agua caliente. Ninguna de estas condiciones... tendrá la piscina que se planea para la próxima Exposición de Barcelona en Montjuich. Será, a juzgar por los planos, de una dimensiones enormes, 110 metros de largo, con un contorno irregular..."

D'igual manera en el darrer dels articles, el número X publicat el dia 1 de maig, inserta el dibuix d'un circuit continu per a la recirculació, l'escalfament i la desinfecció de l'aigua que caldria aplicar als futurs equipaments aquàtics municipals i que li és facilitat per en Josep Serra, l'enginyer responsable d'aquest apartat en la piscina de l'Escollera i col·laborador de la federació catalana.

Retall del diari 'El Diluvio' del dia 1 de maig de 1928 amb l'esquema de recirculació 
de l'aigua de les piscines elaborat per en Josep Serra de la FCNA.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a qui vulgui aprofundir mes en aquesta sèrie d'articles quasi programàtics per les piscines municipals us deixem el vídeo que segueix, on els teniu recollits en el seu conjunt:

Vídeo amb la presentació de la sèrie d'articles publicats a 'El Diluvio' entre 
el 12 de febrer i el 1 de maig de 1928 per en David Marco Corzán.
Font: Elaboració pròpia a partir de la hemeroteca ARCA.

En mig d'aquesta forta pressió mediática per a la construcció de piscines municipals, cap a finals de 1928 es dona a conèixer la noticia de que el Comité d'Esports de l'exposició ha desestimat la construcció de la piscina prevista en l'antiga pedrera de La Foixarda. La reacció del món natatori es produeix de manera immediata, amb el lideratge d'en Gibert eficaçment secundat per la Confederació Esportiva de Catalunya i per la major part dels mitjans informatius del moment.

Retall del butlletí 'Natació' del C.N. Barcelona del mes d'octubre de 1928
comentant la decisió de no construir la piscina de l'exposició.
Font: Arxiu FCN

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 28 d'octubre de 1928 recollint
la noticia de la no construcció de la piscina de l'exposició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La direcció de l'exposició, que per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera ha estat encomanada a en Mariano Foronda y González-Bravo, Marqués de Foronda (1873-1961), ha decidit que a La Foixarda en comptes de la piscina prevista s'hi instal·lin una mena de parc d'atraccions i altres espais d'oci per els assistents al certamen internacional. 

Dibuix de la zona d'oci i parc d'atraccions que ocupen La Foixarda 
durant l'Exposició Internacional de Barcelona 1929.
Font: Arxiu de la Fira de Mostres de Barcelona

El lloc, per tant, queda descartat. La reacció que hem qualificat d'immediata és també fulminant; tant la FCNA com la Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) - semblant a l'actual UFEC - es mobilitzen per evitar la vergonya de que els espectacles de natació i waterpolo previstos dins del programa esportiu de l'exposició s'hagin de celebrar a la piscina de l'Escollera, de reduïdes dimensions i amb poca capacitat d'espectadors, o bé al mar. De les reunions tingudes amb els integrants del Comité d'Esports del certamen, molts dels quals també formen part de la CEC, en surt la voluntat d'acord per tal de trobar un nou espai on encabir-hi la piscina promesa.

El temps apressa, atès que la inauguració de la mostra és prevista per el mes de maig de 1929, a poc mes sis mesos de les converses per a reconduir la situació. A les presses s'hi afegeix el fet que a aquestes alçades tots els espais del recinte disponibles es troben ja ocupats o reservats per els paisos i les entitats assistents a l'esdeveniment. Amb aquestes urgències el desllorigador sorgeix gràcies a l'empresa 'Funicular de Montjuich S.A.' propietària del tot just estrenat funicular de Montjuïc. Les negociacions són amb la familia Rogent, principals accionistes de l'empresa, i les portà el mateix Gibert amb en Elies Rogent, advocat de l'entitat i fill del màxim accionista. Propietaris de les terres de la muntanya per on passava el funicular, també posseïen els terrenys adjacents a l'estació de l'avinguda de Miramar, on a l'altre banda hi tenien un restaurant que s'inaugurava als pocs dies d'aquests fets - l'actual restaurant 'El Xalet', antiga vivenda de la familia Ramos Lombardero -. El cas es que els Rogent s'avingueren a fer donació a l'ajuntament dels terrenys adjunts a l'esmentat restaurant, a la falda de Montjuïc, on finalment es podría construir la desitjada piscina.

Article publicat al butlletí Natació del C.N. Barcelona del mes 
de novembre de 1928, donant compte de la solució trobada.
Font: Arxiu FCN

Assumpte resolt. en poc mes de trenta dies s'havia passat del desengany i la frustració a la il·lusió esperançada. La primera piscina municipal de Catalunya ja era en vies de ser una realitat. En la segona entrega d'aquesta entrada en coneixerem mes circumstàncies...

Josep Castellví

(*) El 'Gimnasio Solé', quins precedents daten de l'any 1878, fou inaugurat en el seu emplaçament del carrer del Monjuïc del Carme n. 5 l'any 1894. Dedicat als esports habituals d'aquells anys: esgrima, boxa, gimnàstica; incloïa banys i massatges, dedicant molta atenció a les activitats físiques terapèutiques i de rehabilitació. Com fos que en Narcís Masferrer i Sala - principal impulsor de les iniciatives esportives del país al primer terç del segle XX - tenia el seu despatx ben a prop n'era un habitual usuari i aquest fet afegit a la concurrència de molts altres 'sportsman' de l'època donà com a resultat que moltes de les iniciatives i clubs d'aquells anys fossin fundats en el sí d'aquesta institució. Alguns de tant destacats com el Futbol Club Barcelona (1899) i el Club Natació Barcelona (1907).

(**) Per una detallada informació sobre els urinaris i banys públics des de meitat del segle XIX fins a ben entrat el XX  podeu consultar l'excel·lent article sobre aquest tema de l'historiador Enrich H. Marc publicat al seu bloc: 'Bereshit: la reconstrucció de Barcelona i altres mons'

(***)  L'article complet ocupa les pàgines que van de la 166 a la 171 de la revista esmentada i el podeu consultar a l'enllaç: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001595

(****) En Francesc de Sales Gibert i Riera es un personatge clau del orígens de la natació catalana i espanyola per diferents raons i en el seu moment li dedicarem un 'Identitats'. A mes d'haver estat l'impulsor determinant per a la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc, va ser waterpolista olímpic a Anvers 1920 i París 1924, junt amb el seu germà Lluís. En tornar de París es preocupà de crear la primera secció infantil d'un club de natació al sí del C.N. Barcelona, amb la col·laboració d'en Joan Trigo. La seva faceta de propagandista i periodista la desenvolupà des de ben jove en una munió de mitjans de comunicació, principalment escrits; primer com a cronista de natació per a mes endavant dedicar-se als mons del motor - automobilisme, motociclisme i l'aviació- que el mantingueren actiu i apassionat molt anys de la seva vida.

Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 

El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí

La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

• Josep González, 100 m lliures

• Josep Francesch, 200 m braça

• Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

• Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

• 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.

• 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.

• 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.

• 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.

Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP. (****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...