(C. de S.). Presidents (IV). Diego Devesa Palomera, liderant el creixement...

Antecedents familiars i primers pasos esportius...

En Diego Devesa Palomera (1923-2006) neix a Santander. És el fill gran del matrimoni Devesa-Palomera, on comparteix llar amb els seus germans Arturo (1925) i Laura (1928). Les circumstàncies de la guerra fratricida obliguen a que en Diego i la Laura siguin evacuats de Santander el dia 2 d'agost de 1937, amb 13 i 9 anys respectivament, formant part dels que van ser coneguts com a 'els nens de la guerra'. La seva evacuació és va fer per mar, molt probablement a bord del vapor francès Ploubazlanec, noliejat per organitzacions humanitàries del país veí, que va atracar a l'endemà al port de Pauillac, a poc més d'una hora amb tren de Bordeus (1).

Retall del Butlletí del C.N. Montjuïc n. 350, del maig-octubre 
de 1985, amb un interessant esbós biogràfic del president 
Diego Devesa, malgrat contenir algunes imprecisions.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

En qualsevol cas, la família Devesa arriba a Barcelona a les acaballes de la guerra incivil. Sembla que d'inici s'instal·len a la Barceloneta; on per cert el cognom Devesa hi és, encara avui,  força present. Al 1940 trobem al Diego inscrit al Club Deportivo Mediterraneo - amb el nom castellanitzat de l'època -, on a l'edat de quinze anys comença a practicar la natació i el waterpolo.

Cadets i infantils del 'C.D. Mediterraneo', subcampions de Catalunya de l'any 1940. 
Cases, Tauler,___, Meléndez, Flaquer, Abril, Batalla, Devesa i Puig. Ajupits: Pons, 
Navás, Guarneiro, Grabulós i Albert. Davant: Mota, ___, Araix i Martinez.
Font: Història del C.E. Mediterrani. J. Martí Vallés, 1997. Ft. SI 

Del Mediterrani al Club Natació Montjuïc...

Cap a principis del 1944 el Mediterrani s'instal·la en la seva nova seu del carrer Galileu de Sants, provocant la reacció d'un sector dels seus associats que se senten més vinculats al Poble-sec i barris propers. La crisi generada desemboca en la creació del Club Natació Montjuïc, inscrit a la Federació Catalana de Natació (FCN) el dia 22 de març de 1944 com a Club Natación Montjuich de Educación y Descanso.

En Diego Devesa i els seu germà Arturo formen part dels catorze fundadors 'canònics' del nou club, encapçalats per en Martí Planas Ferrer, com a soci n. 1, i el seu inseparable Vicenç Esquiroz Soliva. Els germans Devesa s'integren en els equips de natació i waterpolo de la nova entitat, participant en les diferents competicions d'aquests esports.

Un dels primers equips de waterpolo del Montjuïc, a l'any 1945. En Devesa 
és el primer ajupit a l'esquerra, mentre que dempeus s'identifiquen 
el segon a l'esquerra, que és en Ponç Puigdevall (S), 
amb en Gerard Carmany al seu costat.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Ben aviat, però, al Devesa gran li entre el 'cuc' del rugbi, de manera que a començaments de l'any 1947 ja el trobem incorporat a l'equip del Reial Club Deportiu Espanyol, on l'acompanyen els Ponç Puigdevall (S), Joaquim Tauler o Joan Boronat, entre d'altres. Aquesta pràctica és una bona manera de mantenir-se actius i en forma, en els períodes en que no poden practicar la natació a la piscina municipal de Montjuïc. Juguen en l'Espanyol perquè el Montjuïc encara no té equip propi (2).

Finalment, el setembre de 1947 el Club Natació Montjuïc crea la seva pròpia secció de rugbi, que comença a jugar com a tal en les competicions del país.

Noticia de 'El Mundo Deportivo' del 24 d'octubre de 1947, 
amb la creació de la secció de rugbi del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Primera imatge de l'equip del club el mateix 1947. Artigas (E), 
Sadurní, Clavel, Boronat, Julián, Tauler, Andelet; 
Devesa, Sabaté, Anglada, ___ i R. Carmany.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler. Ft. SI

A tot això el Diego Devesa s'ha incorporat al servei militar l'any 1944, i encara que manté com pot les activitats esportives - principalment el rugbi - comença a interessar-se per la tasca directiva de l'esport, que l'inicia com a tresorer de la junta directiva presidida per en Joan Boronat Carner 'Janot', a partir de 1946.

De la serietat i el rigor amb que s'estrena, en aquesta nova faceta de la vida social, en dona idea un dels comentaris aparegut al n. 3 del Butlletí del club, on a l'apartat de 'Dimes i Diretes' s'hi escriu, en el to humorístic de la secció, el que segueix:

"Nos vamos a quedar sin tesorero (¡como respirarán los morosos!) pues nuestro buen amigo Diego Devesa, ha sido sobornado 'inconscientemente' para que se dedique al 'rugby'. ¡Melé, melé!... queremos decir ¡malo, malo!. Menos mal que si Devesa sale airoso del 'fregado' en que se ha metido... ¡pobres morosos!."

En aquesta primera incursió com a directiu, també exercita el seu vessant 'literari', col·laborant assíduament amb el Butlletí del club, aportant-hi articles que solen reflexionar sobre aspectes vinculats a la vida esportiva i associtiva de l'entitat.

Com a exemple d'aquestes dues facetes, la directiva i la de redactor del butlletí, reproduïm un seu article de l'any 1954 on recorda algunes de les anècdotes inicials de l'entitat, amb el títol de La labor callada. L'autor és centra en la tasca discreta de tres personatges vinculats al Montjuïc: el senyor Ramos i la seva 'canya', més simbòlica que rigorosa; el senyor Pulgarín, primer 'oficinista' del club, encarregat del cobrament a domicili i del repartiment del butlletí; i el senyor Madrid, que va substituir a en Pulgarín, davant el seu prematur traspàs. 

Reproducció de l'article del Diego Devesa publicat en el Butlletí social n. 53, 
de gener de 1954, on recorda personatges de la primera dècada de l'entitat.
Font: Arxiu JCE

En Devesa és focalitza en aquests tres personatges dels primers anys, tot recordant que:

"Aunque a los efectos de tiempo no suponga mucho una década, para la vida de una entidad como la nuestra, surgida de la nada y casi con nada sostenida durante años, son dos lustros de vicisitudes, de esfuerzos, de sinsabores y alegrias...

...en todas ellas y sobre todo en las llamadas (sociedades) modestas... existen los que trabajan en silencio..., los que aguantan los malos humores de todos y no se quejan de nadie... Se ha hablado muchas veces en tono humorístico de la caña de Ramos... En Ramos y su caña podríamos simbolizar muchos años de enseñar a nadar a chicos y grandes, de dar consejo a los nadadores y de 'tomar tiempos'...

En los primeros años del club los socios pagaban sus cuotas en el bar social, pero esto resultaba incómodo para muchos y más aún para el Tesorero, que se veia negro para cobrarles a algunos. Para resolver esta dificultad llegó entonces el señor Pulgarín... Aún le recordamos, con su asma, subiendo por etapas la calle Radas o escondiendo  el cigarrilo ante nuestra llegada... Era un chiquillo de 60 años, y nadie mejor que el que esto firma sabe la gran labor que realizó en el Club...

Para ocupar la vacante producida por el fallecimiento del señor Pulgarín, vino el señor Madrid... Como sigue con nostros no creemos necesario hablar de él, porque nos consta que se ha ganado el aprecio de todos los socios..."

El Diego Devesa a les federacions catalanes...

A mitjans dels anys cinquanta en Diego Devesa Palomera ja acumula una important experiència com a directiu en el seu club. Entrat en la trentena, s'ha casat amb na Carmen Verneta i són en vies de consolidar la seva família. El Diego, a més, desenvolupa una carrera professional progressivament reeixida. Aquesta creixent estabilitat li facilita el ser cridat per ocupar càrrecs directius a les federacions catalanes de natació i de rugbi. 

A la Federació Catalana de Rugby (FCR) s'hi incorpora l'any 1959, durant la molt llarga etapa de la presidència d'en Lluís Sentis Anfruns - 1939 fins a 1974 -. Hi entra com a vocal, essent incorporat a les comissions d'Organització i Camps i Premsa i Propaganda. Coincideix a la junta directiva amb el també montjuiquenc Eudald Vallés que, a més de ser vocal d'aquesta, exerceix el càrrec de president del Col·legi Català d' Àrbitres de la FCR.

A la FCN hi ha entrat per la via de l'arbitratge, tant de natació com de les altres disciplines aquàtiques. S'interessa especialment per la modalitat dels salts, en la qual desenvolupa una intensa activitat. El seu compromís amb el Col·legi Català d' Àrbitres (CCA) el porta a la presidència d'aquest organisme, que inicia l'any 1960 i on s'hi ha d'estar fins a finals de 1967, just abans de ser cooptat com a president del C.N. Montjuïc.

Titulars de 'El Noticiero Universal' del 6 de desembre de 1960, 
anunciant el nou president del CCA de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA

Una de les seves primeres actuacions al front del col·legi és la d'obligar a repetir els rècords dels 1.500 m lliures, establerts pels sabadellencs Miquel Torres i Isabel Castañé, en una pressa de temps feta a la piscina del seu club. La repetició dels intents de rècord, exigida pel nou president del CCA, és fonamenta en el fet que aquest primera prova - culminada amb èxit - no havia seguit la normativa  establerta per a tals afers, malgrat comptar amb cronometratge de membres del CCA.

La noticia, publicada per El Noticiero Universal del dia 20 de febrer de 1961, mereix el comentari entre sorprès i aprovatori del seu redactor, el mític Jaume Cruells:

"Un paso atrás, pero por poco tiempo... los tiempos conseguidos fueron cronometrados por varios miembros del Colegio Catalán de àrbitros y no se puede dudar de su autenticidad. Pero don Diego Devesa, celoso de sus deberes en la presidencia de dicho Colegio, ha considerado que como no había Jurado oficial nombrado y que tampoco se habían anunciado dichos intentos con los reglamentarios tres dias de anticipación por medio de la Prensa y radio, no procedía la homologación de los mismos. La verdad es que en todas partes cuecen habas, pero el señor Devesa... no quiere imitar lo que se supone se hace en otras regiones en casos análogos."

Ens podem imaginar al nou president del CCA responent a les reclamacions formulades per els sorpresos dirigents del C.N. Sabadell, als que potser els hi va deixar anar una cosa semblant a: "ustedes, junto a los demás clubs, son la federación... pueden cambiar el reglamento cuando lo consideren oportuno; pero mientras siga vigente el actual, el presidente del Colegio Catalán de Arbitros está obligado a respetarlo y a hacerlo cumplir..."

El 27 de gener de 1964 'El Noticiero Universal' comunica la segona elecció 
d'en Diego Devesa al front del CCA, on s'hi ha d'estar fins a finals de 1967.
Font: Hemeroteca Arca

Diego Devesa Palomera va ser president del Col·legi Català d'Àrbitres i Cronometradors de la Federació Catalana de Natació en una primera etapa des del 1960 fins al 1962, optant per no presentar-se a la reelecció a causa de les seves múltiples ocupacions. Tot i aquest precedent, va ser tornat a elegir per unanimitat com a president del CCA el 1964. La seva tasca va ser descrita com a intensa, mantenint i incrementant la serietat i el prestigi de l'organisme. La seva preocupació com a president va ser l'engrandiment i el prestigi dels jutges i àrbitres de la natació, en les seves diverses disciplines. En total en Devesa va presidir el CCA sis anys, amb el petit interregne de l'any 1963, quan el va succeir el el càrrec en Gerard Carmany, també soci del Montjuïc. 

A finals de 1967 abandona novament la presidència del CCA. El gener següent la FCN li va tributar un homenatge a Granollers, en el curs del qual va rebre la Medalla d'Or de la Federació Catalana de Natació, en quin acte en Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació, va qualificar la seva actuació de tants anys al front del col·legi com a "exemplar, recta i decisiva per a la superació del col·legi".

Retall de 'El Noticiero Universal', del dia 15 de gener de 1968, 
amb la noticia de l'homenatge de la FCN a Diego Devesa.
Font: Hemeroteca ARCA

La clau de que en Devesa no és presenti a la reelecció per a la nova junta de l'any 1968, la dona el ja al·ludit Jaume Cruells, cap de rúbrica de natació a El Noticiero Universal, que ho justifica en aquests termes:

"El presidente saliente, uno de los valores más destacados como árbitro en todas las especialidades y que ha dado muestras de su indudable valia y rectitud en multitud de ocasiones, no quiso presentarse a la reelección, pues a don Diego Devesa le están esperando en su club, el Montjuich, en donde es muy probable que salga elegido presidente de la célebre entidad, en la cual, estamos seguros, realizará grandes cosas."

Diego Devesa Palomera president, 1968-1972...

Se sap que l'Esteve Limiñana no vol allargar la seva presidència per un nou període, de manera que a principis de 1968 ha de deixar el càrrec. Com era habitual en aquesta situació, el 'pinyol' dur del Montjuïc és posa en marxa i busca qui ha de substituir al president sortint.

No és una situació senzilla. La posada en marxa de la Piscina Municipal de Folch i Torres, gestionada per l'entitat, representa un repte que en aquests primers any i mig ha costat de superar. Junt a la innegable millora del servei per els associats, i especialment per els esportistes, l'entitat ha de fer front a l'increment exponencial de la massa social amb una organització encara no prou ajustada, quines funcions com a encarregat recauen en el senyor Madrid, més acostumat a la tasca burocràtica-administrativa que a la gestió professionalitzada.

El nou president ha de ser un gestor. Una persona que ja hagi demostrat en la seva vida professional la capacitat de lideratge al front d'una empresa mitjana o gran. Totes les mirades dels 'electors' es posen sobre en Diego Devesa Palomera, que a aquelles alçades és el gerent de l'empresa transnacional 'MUNDUS', dedicada a maquinària, materials i serveis per el món de la construcció. 

A l'editorial del Butlletí social n. 221, de febrer de 1968, és raona la designació del nou president d'aquesta manera:

"... los socios fundadores, en su reunión anual, hallaron el hombre que puede hacerse cargo de la presidencia. Porque este hombre estaba en la mente de todos. No era otro que don Diego Devesa, socio fundador del club, antinguo nadador y waterpolista, ex-directivo, árbitro - acaba de dejar la presidencia del CCA - y uno de los tres jueces de saltos que España tiene inscritos en las listas de la Liga Europea de Natación...

Creemos que don Diego Devesa... es el hombre que por su identificación con el Club, afición por la natación y espiritu organizador, puede cumplir perfectamente con la nueva etapa que iniciaremos..."

La Assemblea General Ordinària del C.N. Montjuïc, del dia 23 de març de 1968, formalitza l'arribada de la nova junta directiva, encapçalada per Diego Devesa.

'El Noticiero Universal' del 2 d'abril de 1968, amb la noticia del nomenament 
d'en Diego Devesa com a nou president del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

El nou president signa l'editorial del Butlletí n. 223, corresponent a l'abril de 1968, amb el significatiu títol de Por el mismo camino, on vol remarcar el caràcter continuista de la seva gestió amb aquestes paraules:

"... la nueva directiva es de tono restringido, porque con la experiencia que uno tiene de estas cosas, considera que es mejor disponer de pocos, pero ejecutivos, que de muchos opinantes que hacen dificil la labor de equipo y acaban a la larga con la iniciartiva de los demás. Si hemos de compartir la responsabilidad, es lógico que seamos capaces de disponer de toda la autoridad, y sabido es que una y otra se diluyen a medida que aumenta el número de personas que las comparten...

Por otro lado, la nueva Junta no parece tan nueva porque en realidad todos formaban parte de la anterior - excepto el Presidente y el vicepresidente - pero esto demuestra que seguimos una política de continuidad, garantia de que todos vamos por el mismo camino desde que se fundó el club..."

1. Composició de la nova junta directiva publicada al Butlletí n. 224 de maig de 1968.
2. Saluda del nou president informant de la nova junta directiva.
Fonts: 1. Arxiu JCE;  2. ANC1-1256-T, fons família Fortuny

En realitat, però, el canvi era radical en les formes i en el fons. La darrera junta directiva de l'etapa anterior era conformada per 41 càrrecs, que involucraven a 21 persones diferents - per duplicitat de càrrecs -. La junta directiva, pròpiament dita, era de 13 membres; més un total de cinc comissions i vuit delegacions.

Els reptes principals de la nova junta són:

• Millorar la funcionalitat de la nova piscina de Folch i Torres

• Professionalitzat l'administració i gestió de la entitat

• Continuar el creixement de la massa social

• Consolidar els projectes esportius de la natació i les diferents seccions

Millores en la instal·lació, en l'administració i en la gestió

En relació a la millora de la funcionalitat de Folch i Torres, la nova junta intervé en una reforma dels vestidors, que s'havien vist desbordats per l'allau d'usuaris, millorant.ne la seva capacitat i distribució, així com la prestació dels serveis als associats.

També s'actua sobre els equipaments tècnics, incorporant una segons caldera per a facilitar la producció d'aigua calenta i per a servir com a auxiliar de la principal en cas d'avaria.

En el vas de la piscina de 33,33 m. s'hi col·loca una tanca metàl·lica mòbil- rematada amb fusta tractada -, que serveix per a separar-la en dos espais diferents, establint una piscina de 25 m. i deixant la resta de l'espai en la zona de palanques i trampolins a disposició dels associats o per a la pràctica de la secció de salts, que rep un impuls notable.

Imatge general del vas de la piscina de 33,33 m. de Folch i Torres, amb 
la tanca de separació dels dos espais per a usos diferenciats.
Font: Arxiu JCE. Ft. Pires

És potencia la figura d'un encarregat general de la instal·lació, responsable del personal, de les tasques de manteniment i del conjunt de serveis complementaris de la mateixa.

S'introdueixen millores administratives i de gestió de la societat, com la de facilitar el cobrament de les quotes socials, que passen progressivament a ser domiciliades mitjançant entitat bancària. 

La nova junta directiva vol passar del model de gestió 'de set a nou', clarament amateur, a la progressiva professionalització. A aquest respecte, en l'editorial del Butlletí corresponent a l'agost de 1968, intitulada Hay que evolucionar, s'exposa aquesta idea en els termes següents:

"No cabe duda de que lo que nosotros llamamos gráficamente 'mentalidad de siete a nueve' tiene que ser superada, pues actualmente los clubs, al disponer de instalaciones permanentes, necesitan una organización técnica y administrativa que no puede circunscribirse al horario citado... 

Por lo que respecta a nuestro club... transcurrido un año de prueba (de la nueva instalación) sólo han sido necesarias algunas medidas correctoras para acabar de implantar una organización y una mentalidad que ya no son... las de siete a nueve. Con la curiosa paradoja de que, en el plano administrativo, nos resulta más barata la organización actual, de plena dedicación, que la anterior."

El vessant social i esportiu...

El mandat d'aquesta junta directiva coincideix amb la celebració del XXV aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc, que s'escau a l'any 1969. A aquest efecte és programen un seguit d'actes esportius i socials especials per a la celebració, que cal afegir a les activitats habituals.

Entre aquests actes especials cal senyalar:

• XII Campionat d'Espanya d'hivern de natació, celebrat a la piscina Folch i Torres sota l'organització del C.N. Montjuïc

• Torneig Internacional de Waterpolo del XXV Aniversari

• Concurs de fotografies del XXV Aniversari, amb la posterior exposició de les millors obres presentades

• Concurs de Colles Sardanistes a la plaça de Folch i Torres

• Sopar oficial, commemoratiu del XXV Aniversari

Cartell commemoratiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, obra 
de l'artista plàstic Francesc Andreu, antic nedador i soci de l'entitat. (3)
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc.

XII Campionats d'Espanya d'hivern de natació

Del 28 al 30 de març de 1969 és celebra a la Piscina Municipal de Folch i Torres la dotzena edició dels Campionats d'Espanya d'hivern, organitzats per el C.N. Montjuïc, amb quasi seixanta clubs participants i prop de 500 nedadors i nedadores. 

L'acte inaugural és presidit per el nou mandatari de la FEN, en Luis Benitez de Lugo - marquès de la Florida -, el qual va pronunciar unes breus paraules de salutació i benvinguda per a tots els participants i per el públic en general.

Presidència de l'acte inaugural i la presentació dels equips participants en el 
XII Campionats d'Espanya de natació d'hivern, a la piscina Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Les noies del Montjuïc van obtenir la sisena posició final, d'entre cinquanta-quatre clubs representats; mentre que els nois es classificaren en setena posició. Les figures dels campionats van ser els Santiago esteva i Joan Fortuny en nois; i les Aurora Chamorro i M. Pau Corominas en noies.

Com a anècdota, la jornada inaugural va ser retransmesa per la única televisió existent al país, en una de les primeres ocasions que això succeïa. D'altre banda, va ser necessària la utilització de grades provisionals - que s'observen al fons de la fotografia reproduïda - per poder encabir a la totalitat dels participants i del públic assistent.

La premsa especialitzada és va fer ressò de l'excel·lent funcionament de la competició i de la capacitat operativa dels dirigents i el personal del Club Natació Montjuïc.

Retall de 'El Noticiero Universal, del 29 de març de 1969, amb la 
informació de la primera jornada dels Campìonats d'Espanya.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Torneig Internacional de Waterpolo del C.N. Montjuïc

També dins dels actes del vint-i-cinquè aniversari, el club va programar aquest torneig internacional, amb la participació dels següents equips: els holandesos del Amersfoortse Zwen & Polo Club; els italians de la Scuola Centrale dello Sport, de Roma; i els representant del club degà espanyol, el Club Natació Barcelona. Completava el quartet de participants l'equip del Montjuïc, que per a l'ocasió és va veure reforçat amb l'ajut d'en Salvador Franch i d'en Manel Ibern 'Lolo', jugadors del Sabadell i Barceloneta, respectivament.

Anunci publicat en el Butlletí n. 235, de l'abril de 1969, especial 
del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

La superioritat del C.N. Barcelona va ser absoluta, guanyant al club dels Paisos Baixos per 9 a 2 i golejant a la Scuola italiana per 13 a 1. En l'enfrontament entre els equips catalans, el club amfitrió va veure com el Barcelona s'imposava per 4 gols a 1.

El Montjuïc, amb els reforços ja esmentats, es va defensar davant els holandesos del Amerfoorstse, tot perdent per la mínima de 3 a 2. En la classificació final els locals van assolir la tercera plaça, en imposar-se a l'equip italià per 5 gols a 3. Així, doncs, la classificació final del torneig va ser:

1. C.N. Barcelona; 2. Amersfoortse Zwen & Polo Club; 3. C.N. Montjuïc; 4. Scuola Centrale dello Sport. 

Els arbitratges van ser protagonitzats per els internacionals catalans Manguillot, Bayarri, Gamisans, Geli, Asensio i Brascó. (4)

Dues formacions del C.N. Montjuïc en el torneig internacional de waterpolo. 
Dalt: Ponç, Franch. Comas, G. Navarro, M. Navarro, Lloansí 
i Castellví; Siré, Monzó, Costa, Murio i Sanchez. 
A sota: Siré, Castellví, Ibern, Franch, G. Navarro, Monzó, 
Lloansí; Puigdevall, Costa, Sánchez i Murio
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Altres activitats esportives i socials...

La secció d'Activitats Subaquàtiques va incloure en els actes programats la celebració del IV Trofeu Barcelona de Pesca Submarina, que va tenir lloc el dia 11 de maig, as les aigües de l'Escala-Foradada.

La secció d'atletisme va programar dins d'aquests  actes el seu tradicional Trofeu Atlètic Passeig Marítim, en la novena edició. Com a acte especial per l'efemèride és va celebrar el mes de juliol un  encontre interclubs amb el Sicoris Club de Lleida que, malgrat perdre en la puntuació final per 57 punts a 37, va deixar notables actuacions dels atletes del club; com les del vallista Herrera, el fondista Fernando Grande o els llançadors Farrús, Trillo i Cabrerizo.

En un dels puntals de la secció, l'especialitat de Cross, el Montjuïc és va proclamar per tercer any consecutiu campió de la Copa Catalana, en la seva quinta edició.

La secció de rugbi del club va celebrar la fita del XXV Aniversari organitzant un torneig de rugbi educatiu amb diferents equips catalans, que es va celebrar a les instal·lacions del R.C. Cornellà, a quin equip va guanyar el Montjuïc la final del mateix, adjudicant-se el torneig.

Dins de la competició regular, els 'ruggers' blanc-i-verds s'imposen en una competició d'àmbit espanyol, com és la Copa F.E.R. L'equip poblesequí es va proclamar campió el dia 1 de juny de 1969, després de remuntar i guanyar la final per 9-12 contra el R.C. Cornellà en un partit disputat a Barcelona, al camp de la Ciutat Universitària. Aquesta competició funcionava aquells anys com el Campionat d'Espanya de Segona Divisió.

Portada del Butlletí n. 238, de juliol de 1969, amb la imatge de l'equip Campió 
de la Copa F.E.R., junt amb alguns dels afeccionats que hi van ser animant.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'equip va ser l'integrat per els R. Villanueva, J. Rodriguez, Del Solar, Ferrán, F. Rodriguez, I. Villanueva, Egea, Mateo, Estellés, Maestro, Guiseria, Campalans, Mallafré, Ballet i Colás. En Rafael Villanueva Arias hi intervé en funcions d'entrenador-jugador.

A la imatge que reproduïm trobem a en Rafa Villanueva ajupit al centre, al costat del jugador Egea. Dempeus veiem a la dreta de la foto al president de la secció, en Eudald Vallés junt amb el president Diego Devesa, que van recollir el trofeu en nom del Club Natació Montjuïc.

La secció de salts, en el seus inicis impulsada per el campió montjuiquenc Xavier Rotllant, va aconseguir fins a cinc títols de campions en diferents categories, als campionats de Catalunya de l'especialitat d'aquest 1969, en el marc d'una secció molt estimada pel president Devesa i que era dirigida per na Margarita Meya.

Alguns dels integrants de l'equip de salts del Montjuïc a l'any 1969. 
J. Veciana, M. T. Vilanova i J. M. Delgado; ajupida l'entrenadora M. Meya.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Un dels actes socials que va tenir una especial significació, encara que fos produït quasi bé en la intimitat, va ser el del sopar celebrat al gimnàs de la piscina Folch i Torres, abillat per a l'ocasió com a sala-restaurant. 

A l'esmentat acte només hi van ser presents els socis fundadors - en la versió ampliada de la Junta Consultiva -, a més de la directiva actual, acompanyats tots ells de les seves respectives parelles. La finalitat de l'àpat, celebrat el 22 de gener de 1970, va ser la de fer el lliurament d'uns reconeixements a personalitats molt significades del Club Natació Montjuïc, en diferents ordres.

És fa fer entrega del títol de Soci d'Honor, atorgat en l'Assemblea General Ordinària del 19 d'abril de 1968, al nedador olímpic i subcampió d'Europa, Jaume Monzó Cots, qui va assistir al sopar acompanyat dels seus pares.  

En Jaume Monzó mostra orgullós el títol de Soci d'Honor del C.N. 
Montjuïc, flanquejat per en Diego Devesa i na Carmen Verneta.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

També és va homenatjar a dos fidels servidors de l'entitat: en Josep Ramos i en Pedro Madrid, cadascun des de la seva pròpia parcel·la de responsabilitat, als quals se'ls hi va fer lliurament de la medalla commemorativa del XXV Aniversari del club.

El primer, la rep com a encarregat de l'ajuntament a la Piscina Municipal de Montjuïc - la 'vella' -, a més de soci de l'entitat i pare de la Montserrat i la Carmen, que tant èxits esportius van donar al Montjuïc; el segon com a empleat del club que durant molts anys va ser 'tota' l'administració de l'entitat, quan atenia i resolia les inquietuds dels socis des del local del Chipirón.

El president Devesa lliura les medalles commemoratives del XXV Aniversari 
del club a en Josep Ramos i en Pedro Madrid, respectivament.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Les celebracions de caire social van continuar amb una organització, compartida amb la Junta Municipal del Districte V en el marc de les Festes de la Santa Creu, d'un Concurs de Colles Sardanistes, que va tenir lloc l'onze de maig de 1969 a la plaça de Folch i Torres, amb una molt animada participació de fins a setze grups sardanistes. La colla triomfadora va resultar ser la de 'Violetes del bosc', quin representants van rebre el trofeu corresponent de mans dels directius Josep Tauler i Manel Alberich.

Un de les cites culturals més importants va ser la del Concurs fotogràfic del XXV Aniversari, al qual van optar nombrosos especialistes catalans i de la resta d'Espanya, que és disputaven els premis del certamen, celebrat sota el lema de l'olimpisme. 

Els resultat del concurs va ser establert per els representants de la Agrupació Fotogràfica de Catalunya, sortint-ne guanyadores les fotografies 'Crawl', d'en Francesc Vila Masip, i 'Salt de potro', de Pere Martinez Carrión, - ambdós consocis del Montjuïc - que van ser guardonats amb el primer i el segon premi, respectivament.

La presidència Devesa, un balanç...

Mirant de fer un resum dels encerts i les mancances de l'administració Devesa en la legislatura 1968-1972 creiem, sincerament, que els aspectes positius superen amplament els desencerts.

Al final de la seva etapa va deixar un Club Natació Montjuïc consolidat que superava els 6.500 socis, amb una administració professionalitzada, unes instal·lacions funcionant disset hores diàries amb el personal especialitzat suficient, i uns serveis generals que cobrien les necessitats de les instal·lacions del club, tant a la piscina de Folch i Torres com a la platja del Passeig Marítim o al Chipiron.

Pel que fa a l'aspecte esportiu, si ens centrem en les activitats de la natació i el waterpolo com a eixos centrals d'aquesta faceta del club, cal dir que els resultats van ser força desiguals. 

En relació al waterpolo, la possibilitat dels entrenaments continuats a la Folch i Torres va desembocar en el que va ser un salt qualitatiu: passant des de la segona divisió catalana fins arribar als primers llocs del panorama espanyol d'aquest esport.

Al Campionat d'Espanya de waterpolo de 1972 el C.N. Montjuïc assoleix el seu particular 'paradís' somniat, en destronar - per primer cop en la història - al sempitern campió d'aquesta competició, el C.N. Barcelona.

        Evolució del waterpolo del C.N. Montjuïc, entre 1966 i 1972. Font: Elaboració pròpia

La única imatge coneguda de l'històric equip campió d'Espanya de waterpolo de 
l'any 1972 és aquesta publicada en 'El Mundo Deportivo' del 18 de setembre.
Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura, A. Comas i Joan Sans; 
Sánchez, Puig, A. Nogueroles, Devesa i Asensio
Font: Arxiu JCE. Ft. Ubiedo (5)

En la natació, en canvi, és va produir una situació força diferent. D'ocupar un lloc preferent en la classificació per clubs de la FEN, al voltant del tercer o quart lloc, és va passar a posicionar-nos dins del deu primers clubs de tota Espanya, en situació encara capdavantera però una mica inferior a la dels primer anys seixanta.

Les explicacions són diverses i concurrents. Pel que fa a l'equip masculí, la segona generació dels nedadors entrenats per en Alberto Medina - els Costa, Navarro, Murio, Sánchez i altres - va anar progressivament decantant-se cap al waterpolo, de manera que des d'un moment determinat s'entrenaven bàsicament en aquesta especialitat, sense deixar de prestar el seu ajut en les competicions de natació. 

En Jaume Monzó, la figura indiscutible de l'equip de natació del club, va disminuir la seva dedicació a l'esport desprès dels Jocs de Mèxic 1968, atenent a les necessitats de la seva vida professional i particular, el que va repercutir notablement en els resultats assolits per el conjunt de l'equip masculí.

La tercera generació, tant masculina com la femenina, que ja era desenvolupant-se, encara va necessitar algun any més per a prendre el relleu. 

D'altre banda, l'estat general de la natació catalana i espanyola havia canviat notablement en els darrers anys. Dels 65 clubs que sortien a la classificació per clubs de la FEN de l'any 1964, és va passar als més de 100 classificats de l'any 1972. La diferencia, a més, no era tant sols quantitativa, sinó que a més les capacitats de preparació dels diferents equips de tot el país havien augmentat notablement gràcies al sorgiment des de mitjans dels anys seixanta d'un bon nombra de piscines cobertes, a Catalunya i a la resta d'Espanya, impulsant el creixement qualitatiu de la natació catalana i espanyola.

Posició del C.N. Montjuïc en la classificació per clubs de la FEN. Font: Elaboració pròpia

Corol·lari

La presidència Devesa ha estat, sens dubte, una brillant etapa de consolidació i engrandiment en la història del Club Natació Montjuïc.

A la vegada, però, no ha estat exempta de veus crítiques nascudes en el sí de la mateixa entitat i que han d'acabar reforçant l'establiment del que anomenem 'les dues ànimes' del Montjuïc.

En el nostre país, com en tants d'altres, quan ens ajuntem més de tres persones la discrepància és assegurada. En el cas del club blanc-i-verd aquestes diferents veus i posicions venen de lluny, és mostren ja als anys cinquanta. S'accentuen, paradoxalment, en el moment en que sembla que l'entitat ha assolit un grau de maduresa i d'estabilitat més sòlid.

Plantejada molt esquemàticament, la discrepància principal ve determinada per la insatisfacció d'una part significativa dels socis - especialment del 'pinyol' dels fundadors - descontenta amb haver de gestionar una instal·lació quina propietat pertany a l'ajuntament de Barcelona, i no al Montjuïc. Aquest sector sempre va lluitar per a tenir unes instal·lacions construïdes per el mateix club; seguint el model establert en el seu dia per el C.N. Barcelona amb la piscina de l'Escullera. Proposen, per tant una nova embranzida per aconseguir una instal·lació pròpia del club, a la ciutat mateixa o als afores...

L'altre 'ànima' és la dels que defensen que de moment el que cal és millorar alló que ja gaudim, tot gestionant-lo de manera eficient; fent el necessari per tal d'anar engrandint, en la mida del possible, els resultats socials i esportius de l'entitat. 

Resumint: ens trobem en una cruïlla de camins on s'esbossa una contraposició d'idees entre els idealistes i els pragmàtics... Aquesta dicotomia no sempre és va expressar amb diàleg i bones paraules, sinó que en alguna ocasió és va prestar a altres tipus d'actituds. 

En qualsevol cas, això ja pot ser objecte d'altres entrades del bloc...

Memòries del Montjuïc

(1) Molt probablement, aquesta incidència en la vida del Diego va ser determinant per a la seva arribada a Barcelona. Les autoritats franceses, que amb les britàniques formaven un front que advocava per la 'no intervenció' en la guerra espanyola, estaven desbordades per l'allau de refugiats espanyols, especialment mares i nens, que arribaven per mar provinents del front nord des de l'inici de l'ofensiva del bàndol revoltat. En algun moment d'aquells tràgics dies de 1937, van decidir acollir nous refugiats sempre que una part dels mateixos acceptessin el compromís de ser traslladats 'en calent' a la zona republicana per la frontera amb Catalunya. Sia per aquesta via, o per la de la repatriació que va exigir el general Franco un cop va caure la totalitat del front nord, el cas és que la família Devesa va arribar a Barcelona a les acaballes de la guerra.

(2) La secció de rugbi va néixer amb l'empenta dels socis del club que ja gaudien d'aquest esport en el Reial Club Deportiu Espanyol, Van comptar amb l'ajut i el suport d'en Joan Vázquez, un històric del rugbi català que aquells anys exercia com a delegat i responsable del rugbi blanc-i-blau. La relació entre les dues entitats va ser tant estreta - pel que fa al rugbi - que fins i tot durant uns anys de la dècada dels quaranta l'organització de l'atleta complet del Montjuïc va comptar amb la participació d'alguns jugadors de l'Espanyol.

(3) En Francesc Andreu  va ser un destacat nedador de braça dels primers anys del C.N. Montjuïc. Inclinat cap a les arts plàstiques, a les que finalment és dedica professionalment, realitza gran part de la seva activitat a França. No obstant, no perd el contacte amb el Montjuïc, essent l'autor del mural que decora la paret del fons de la sala de piscines de la instal·lació de Folch i Torres.

(4) En Josep Brascó Catà (1929-2022) ha estat jugador i entrenador de waterpolo del Club Natació Montjuïc - entre d'altres -. Pel que fa a la seva tasca com a entrenador del Montjuïc, se'n fa càrrec l'any 1966, poc abans de prendre possessió l'entitat de la Piscina Municipal de Folch i Torres i s'hi està fins al juliol de 1972, just dos mesos abans de que l'equip del Montjuïc assoleixi la fita de proclamar-se Campió d'Espanya derrotant al Barcelona. L'any 1969 actua com a àrbitre, disciplina en la que va arribar a ser internacional, perquè ha fet una breu parada en la tasca d'entrenador del club, que ha estat continuada per en Antoni Subirana Castillejos (1932-2010) fins a finals del mateix 1969, quan en Josep Brascó reprèn la tasca d'entrenador del waterpolo poblesequí.

(5) En realitat el fotògraf que firma les seves obres com a Ubiedo no és altre que en Florenci Montejano Ubiedo (1927-1998), més conegut en el món de la fotografia esportiva amb el seu primer cognom de Montejano. És sens dubte un dels més importants fotògrafs esportius catalans, molt centrat en la natació i el waterpolo. Nascut a la ciutat de Cuenca, de molt jove és va traslladar a Barcelona, establint-se en el barri del Poble Nou, on va residir gran part de la seva vida. Publicava habitualment al diari esportiu 'Dicen', amb el que mantenia un acord d'exclusivitat. Per tal de poder publicar a altres mitjans va començar a emprar el seu segon cognom d'Ubiedo, amb el qual durant uns anys de la dècada dels setanta del segle XX apareixen fotos seves a 'El Mundo Deportivo', com és el cas d'aquesta foto única.

Un partit de waterpolo a l'Estret ?...

El títol d'aquesta entrada no és original. L'hem manllevat del llibre 'Nadando el Estrecho, sus orígenes y su historia' que va escriure na Montserrat Tresserras Dou l'any 2007. Amb aquest llibre l'autora accedeix a les recomanacions rebudes per tal de que transcrigui tots els seus coneixements relacionats amb la travessia de l'estret de Gibraltar

Anem a pams...

Respondrem a la pregunta del títol més endavant. De moment ens hem d'acontentar amb situar alguns dels antecedents que tenen lloc abans del divendres 11 d'octubre de 1957, quan fins a nou waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona es disposen a creuar en grup l'estret de Gibraltar.

Pinzellades dels inicis...

Des de la nit dels temps les dones i els homes han sentit la crida per enfrontar-se al repte provinent de les aigües de tot tipus d'accidents geogràfics: rius, llacs, estuaris, platges o mar obert...

En aquest mateix bloc podeu trobar - entre d'altres entrades dedicades a diferents travessies - 'La suite aquàtica de Lord Byron', on ens fem ressò d'una llegenda-història relacionada amb la travessia que el poeta britànic va fer l'any 1810 del mític estret del Helespont - actualment conegut amb el nom de Dardanelos - (1), quina travessia és considera com el primer antecedent de les que s'aniran estenent per tot el món a partir del segle XIX.. 

Més avançats els temps, es van impulsant algunes travessies que han de convertir-se en autèntics estàndards internacionals i que encara són vigents en el moment actual:

• El Canal de la Mànega - 'English Channel' -: amb 42 km de recorregut. Va ser travessat per primera vegada per Matthew Webb el 24 d'agost de l'any 1875, quan es va llançar a l'aigua a Dover per arribar a la ciutat francesa de Calais.

• L'estuari del 'Rio de la Plata': amb 48 km d'amplada. Creuat per primer cop per la nedadora argentina Llilian Gemma Harrison el dia 22 de desembre de 1923.

• La Capri-Nàpols: amb 36 Km de distància. Les primeres persones a creuar-la nedant van ser els italians Aldo Fioravanti i Cesare Alfieri, el 30 de setembre de 1949

• L'estret de Gibraltar: amb 16 km de recorregut. El va travessar per primera vegada l'anglesa Mercedes Gleitze el dia 5 d'abril de 1928, desprès de cinc intents no reeixits.

En aquesta entrada ens hem de centrar en la darrera travessia de les ressenyades. El 21 de setembre de 1948, més de vint anys més tard que la la gesta de la pionera, va aconseguir travessar l'estret el primer nedador català i espanyol, en Eduardo Villanueva Mauricio; nascut l'any 1912 a Pontevedra per bé que resident des de molt jove a Barcelona, i que en aquell moment nedava per el Club Natació Atlètic.

Si seguim endavant, ens trobem amb la primera nedadora catalana, l'olotina Montserrat Tresserras Dou, que va travessar l'estret de Gibraltar el dia 12 de setembre de 1957 (2). Ho va fer amb un temps de 5 hores 19 minuts i 2 segons, desprès de patir un lleuger desviament cap al final de la prova que li va impedir aconseguir millorar la millor marca femenina, en poder de la nord-americana Florence M. Chadwick, que quatre anys abans va travessar l'estret invertint tretze minuts menys.

Portada del setmanari 'El Español' del 22-28 de setembre de 1957, 
amb la noticia de l'èxit assolit per la Montserrat Tresserras.
Font: Hemeroteca digital BNE. Ft. SI

El terme amb què es coneix als practicants d'aquestes proves ha sofert diverses variacions en el temps. El pioner Eduard Villanueva és definia con a 'nadamillas', amb un traducció aproximada de termes en llengua anglesa. Ben aviat, però, la premsa especialitzada va preferir d'utilitzar el terme 'tragamillas'.

A aquest respecte, Montserrat Tresserras ens fa saber la seva opinió en el llibre ja esmentat, amb les següents paraules:

"... nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. Muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber cómo nombrar al practicante de dicha especialidad, 'inventó' la palabra 'nadamillas', que los medios de información de aquellos días la transformaron en 'tragamillas'. Sobre este particular nunca me puse de acuerdo con Eduardo. Yo le razonaba (que) nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas -, por lo tanto lo correcto es nadador de larga distancia, como se menciona dicha especialidad en el resto del mundo." (2)

Secundaris imprescindibles...

Al llarg del segle XX, s'han produït cinquanta-vuit travessies de l'estret de Gibraltar, de les quals una quarta part han estat protagonitzades per dones.

Però la nedadora o el nedador no poden fer la travessia de manera solitària. Necessiten de força elements de suport. Des dels cronometradors, que oficialitzen el temps real de la prova, fins als meteoròlegs, que faciliten les previsions del temps. A la vegada, un cop llençats a la travessia els nedadors han d'anar acompanyats per embarcacions de suport: normalment dues o més barques de rems, on van els pràctics que guien l'esforç dels esportistes, elements de la premsa, acompanyants dels nedadors, i les persones de suport per a l'alimentació o altres necessitats dels protagonistes. Generalment les autoritats marítimes de Tarifa donen suport amb una embarcació de la marina o facilitant qualsevol altre vaixell similar.

En qualsevol cas, els imprescindibles són els pràctics de navegació, normalment antics pescadors que coneixen l'estret onada a onada i guien als esportistes per les marees, mirant de sortejar-aprofitar les corrents i evitant els temuts hileros. (3)

Des del primer intent reeixit de l'anglesa Mercedes Gletze els pràctics més reconeguts i quasi bé exclusius per a la travessia de l'estret són els germans Gurrea Castro. Formats en la seva joventut com a pescadors, de feia uns anys exercien com a pràctics al port de Ceuta. Quan la Gletze, cansada d'intents fracassats sortint de les costes d'Africa, va demanar ajuda per a poder travessar l'estret li van recomanar que ho intentés des de la península i que és posés en mans del germans Gurrea. Dit i fet, el 5 d'abril de 1928 va assolir finalment la travessia, gravant amb lletres d'or el seu nom com a pionera de la travessia de l'estret de Gibraltar...

Fernando i Antonio Gurrea Castro en una imatge dels anys cinquanta. 
Fernando, a l'esquerra, era qui portava la veu cantant entre ells.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

En paraules de Montserrat Tresserras:

"Todas las pruebas que se realizaron desde entonces (1928) fueron dirigidas por ellos hasta el fin de sus dias. Aprendieron el reglamento por el que se rige la natación de larga distancia... Sobre lo que más hacían hincapié es que el nadador no podía tener contacto físico ni apoyarse en el bote en el momento del avituallamiento ni durante todo el trayecto... una no puede dejar de admirar a los Gurrea. Eran gente sencilla, no sabían ni leer  ni escribir, pero sabían firmar y conocian el estrecho como la palma de sus manos..." (2)

Des de la barca, Fernando Gurrea guia la travessia de l'estret de 
na Montserrat Tresserras del 12 de setembre de 1957.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

La travessia de l'estret de Gibraltar del Club Natació Barcelona

L'any 1957 el Club Natació Barcelona celebra el 50è aniversari de la seva fundació. Amb aquest motiu la junta directiva, encapçalada per el president Lluís Sentis Anfruns (4), s'ha proposat de celebrar un seguit d'esdeveniments esportius i socials, entre els quals:

• Competicions internacionals dels diferents esports practicats a l'entitat, durant tot l'any 1957

• Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, celebrat del 6 al 14 de juliol

• Sopar de gala commemoratiu del 50è aniversari, diumenge 10 de novembre de 1957

• Edició de material commemoratiu: cartell, insígnies, diplomes, medalles i vinyetes filatèliques 

Cartell commemoratiu del 50è aniversari del Club Natació 
Barcelona, obra del pintor Enric Moneny Noguera (5).
Font: Arxiu JCE

De les nombroses celebracions del cinquantenari podem destacar com a molt significativa la disputa del Trofeu Internacional Bernat Picornell de Waterpolo, que alguns mitjans informatius van qualificar de pequeño europeo, en aplegar algunes de les millors seleccions nacionals del continent. Per a l'ocasió l'equip del Barcelona actua com a selecció espanyola i s'enfronta als equips de Hongria, Alemanya Federal, Suècia, França i Austria

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 de juliol de 1957, amb 
la publicitat del Trofeu Internacional Bernat Picornell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equip cenebista, format per Abellán, Mestres, Queralt, Munté, Bazán, Ribera i Altafajava, assoleix unes excel·lents victòries sobre França, Suècia i Àustria; mentre que perd contra Alemanya per un ajustat 4 a 2 i pateix un notable correctiu front a la intractable Hongria, rebent onze gols sense marcar-ne cap.

Equip del C.N. Barcelona, actuant com a selecció espanyola al Trofeu 
Internacional Bernat Picornell de 1957. Abellán, Mestres, 
Queralt, Munté. Ajupits Bazán, Ribera i Altafaja.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Per a completar la composició de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona als primers anys cinquantes, ens cal afegir a d'altres jugadors com ara els joves Conde, Subirana, Alberti o Jordana; tots ells comandats per el capità Francesc Castillo.

L'equip de waterpolo del Barcelona vol fer la travessia de l'estret de Gibraltar !!

Precisament és en Francesc Castillo Caupena (1921-1997) qui proposa al president Lluís Sentís la possibilitat de que l'equip de waterpolo del club pugui afrontar, col·lectivament, la travessia de l'estret dins del conjunt d'actes commemoratius de les noces d'or de l'entitat.

En Sentis recull encantat la iniciativa i en prepara la organització. Escull com a data indicada la del 12 d'octubre de 1957, diada que en el marc del franquisme és instituïda com a Dia de la Raza. Així, el vespertí El Noticiero Universal del dia 19 de setembre publica un breu anònim amb el text següent:

"El próximo dia 12 de octubre, festividad de la Raza, y en honor de las bodas de oro de su club - que al mismo tiempo son las de toda la natación española -, el primer equipo de water-polo del C.N. Barcelona intentará la travesia en bloque del Estrecho de Gibraltar.

Los waterpolistas que hasta el momento han dado su conformidad a este intento son Castillo, Bazán, Altafaja, Queralt, Munté, Mestres, Abellán y Jordana..." (ENU 19/9/1957)

A l'hora de la veritat, no tots els que han anunciat la seva presència a l'intent hi seran presents, però això ho veurem més endavant...

Perquè qualla ara aquesta proposta ?. Hi creiem veure dues raons fonamentals:

• La travessia de l'estret és de una vigència creixent en els darrers anys. Els vint-i-dos anys primers, entre 1928 i 1949, només l'han fet quatre persones; mentre que en els set anys d'entre 1950 i 1956 han completat la travessia fins a onze esportistes

• En el món de la natació 'oficial' - la de curses - és traspua una evident indiferència cap als nedadors de llargues distàncies, quan no un descarat menysteniment...

En relació a aquest darrer punt, eren freqüents els comentaris desdenyosos a la premsa especialitzada sobre les 'proeses' dels 'tragamillas'. Com a mostra serveixen aquestes paraules d'en Vicenç Esquiroz:

"Hay que diferenciar entre el deporte y el sensacionalismo... porque el deporte auténtico ha de tener como finalidad la superación física del individuo, nunca el acometer proezas de cara a la galeria, que dan al traste con la salud del individuo... no pueden llevarse a cabo intentos como algunos de los que ha efectuado (Eduardo) Villanueva, buscando como objetivo un sensacionalismo reñido por completo con el deporte de la natación, no en España, sino internacionalmente..." (EMD 12/08/1949)

En aquest context, alguns comentaris de premsa sostenen que l'equip de waterpolo del Barcelona és disposa a batre tots els rècords de la travessia i que, a més a més, ho han de fer tot passant-se la pilota, com si d'un partit és tractés.

L'expedició cenebista a l'estret...

A l'hora de la veritat és produeixen modificacions en la llista dels desplaçats a Tarifa per a la travessia de l'estret. S'hi troben a faltar els jugadors del primer equip Josep Bazán, Robert Queralt i Jordi Jordana, que s'havien prèviament compromès, així com altres jugadors del primer equip d'aquells anys, com ara els Ribera, Llordachs, Subirana o Conde. 

Josep Bazán, en una imatge de l'any 1953. És un dels que, 
tot i haver-s'hi compromès, no es pot desplaçar a l'estret.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

Finalment són fins a nou esportistes disposats per a fer la travessia: els waterpolistes del primer equip Francesc Castillo, Joan Lluís Abellán, Agustí Mestres, Armand Munté i Joaquim Altafaja; els nedadors Javier Alberti i Juli Satorre; als que cal afegir Manel Ros i Pere Mata, també waterpolistes del club però amb poca significació esportiva. 

Els perfils més significatius són:

• Francesc Castillo Caupena (1921-1997). Iniciat en natació a principis dels anys quaranta, ja al 1943 s'integra al primer equip de waterpolo del club. Els darrers anys seus en actiu exerceix de capità. Guanya fins a 14 Campionats d'Espanya, essent fins a 37 vegades internacional amb la selecció espanyola.

• Agustí Mestres Ribas (1923-1999). Comença les seves activitats esportives al Club Natació Atlètic. L'any 1944 s'incorpora al Barcelona. Assoleix fins a 11 Campionats d'Espanya, a la vegada que és fins a 41 vegades internacional amb la selecció espanyola. Es dues vegades olímpic, a Londres 1948 i a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, resultant medalla d'or a la primera edició d'Alexandria.

• Joan Lluís Abellán Palahi (1933). Amb només setze anys s'inicia al waterpolo a les ordres d'en 'Bandy' Zolyomy l'any 19949, com un dels nous valors que l'hongarès promociona en arribar a Espanya. Fins a onze vegades Campió d'Espanya i cinquanta-nou internacionalitats amb l'equip espanyol, és Olímpic a Helsinki 1952; participa en els I i II Jocs Mediterranis, assolint la medalla d'or a Alexandria. En retirar-se com a jugador accedeix al càrrec de seleccionador espanyol de waterpolo, on s'hi ha d'estar fins a passats els JJ.OO. de Mèxic 1968. (6)

Joan Lluís Abellán Palahi, en una imatge 
dels anys cinquanta del segle XX.
Font: Web olimpedia.org. Ft. SI

• Armand Munté Avilés (1937-1990). Debuta amb només quinze anys en l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona, amb el qual va ser fins a onze vegades Campió d'Espanya. Intervé en la primera Copa d'Europa que disputa el Barcelona l'any 1964. Fins a 64 vegades internacional amb la selecció espanyola, també forma part de l'equip espanyol que conquereix la medalla de bronze als II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955

• Joaquim Altafaja Badia. Waterpolista del primer equip del Barcelona entre 1955 i 1961, assolint aquests set anys el Campionat d'Espanya. Vint-i-dos vegades internacional amb l'equip espanyol; va desaprofitar l'oportunitat de ser olímpic, a Roma 1960, en perdre amb l'equip espanyol el preolímpic disputat a Camogli (Itàlia).

• Javier Alberti Cimiano. Especialista en nedar papallona, quan aquest estil era en els seus inicis. Va ser repetides vegades campió de Catalunya i d'Espanya d'aquest estil. El 1954 és campió i rècord d'Espanya en els 200 m papallona, mentre que assoleix fins a dotze rècords de Catalunya en la mateixa distància. Tot i ser més especialista en la natació de curses que en cap altre disciplina, participa de manera sovintejada en els equips de waterpolo del club en aquells anys cinquanta, arribant a ser fins a 7 vegades internacional. En natació arriba a les 16 internacionalitats. També excel·leix en el Salvament i Socorrisme, on és proclama campió d'Espanya en diferents ocasions, arribant a tres internacionalitats d'aquesta modalitat esportiva

• Juli Satorre (1934-    ). Tot i conèixer que ja és mort, no podem precisar la data del seu decés. Sense relació important amb el waterpolo de primer nivell, en canvi és un notable fondista del Barcelona que assoleix dues vegades la tercera posició a la Travessia del Port de Barcelona - 1954 i 1955 -, de la qual arriba a ser-ne el guanyador els anys 1956 i 1957. 

Completen l'expedició a la travessia de l'estret els nedadors i waterpolistes Manuel Ros i  Pere Mata, ambdós del Club Natació Barcelona, per bé que amb un recorregut competitiu molt poc destacat.  

S'inicia la travessia... assaig o temptativa frustrada ?

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 10 d'octubre de 1957, 
anunciant la travessia de l'estret per al 'Dia de la Raza'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El dimarts 8 d'octubre de 1957 és desplacen a la ciutat de Tarifa l'entrenador hongarès del C.N. Barcelona, Lajos Rajki, en companyia del waterpolista del club Armand Munté. S'han avançat a l'expedició per tal de comprovar sobre el territori la possibilitat de fer la proesa senyalada per el dissabte 12 d'octubre. Entren en contacte amb les autoritats del territori, de les quals reben la confirmació de que la 'finestra' de marees i de meteorologia favorable sembla que és a punt de caducar en els propers dies.

S'afanyen a comunicar-ho a l'entitat, per tal d'urgir a la resta de l'expedició que emprenguin l'anada al punt de sortida de la travessia. Dit i fet... el dijous 10 d'octubre arriba a Tarifa la resta de l'expedició, formada per els vuit nedadors restants, amb el president Lluís Sentís i el directiu Agustí Gras. En Jaume Cruells Folguera acompanya l'expedició en una doble condició: d'una banda ha de ser el cronometrador oficial de la prova; de l'altre, en la seva funció de periodista, s'encarrega de fer la crònica de l'expedició.

El dia anterior al de l'arribada del gruix de l'equip del Barcelona, el dimecres 9, s'ha llençat a fer la travessia de l'estret el miner de Mieres José Vitos Natal, aprofitant que els pràctics - els germans Gurrea - asseguren unes condicions prou bones. En crònica de El Mundo Deportivo del dia 10 d'octubre, en Vicenç Esquiroz dona fe de la fita assolida pel productor asturià:

"Después de varios dias de espera, esta mañana, a las ocho, aprovechando las buenas condiciones metereológicas, se ha lanzado al agua en el Estrecho de Gibraltar el productor minero José Vitos para intentar cruzarlo a nado. Mientras los prácticos hermanos Gurrea, en un bote a remos, observaban el mar, Vitos se frotaba el cuerpo con grasa para aliviar los efectos de la frialdad del agua..." (EMD, 10/10/1957)

La imatge dona fe de l'arribada de José Vitos al cantó marroquí de l'estret.
A la foto es troba flanquejat pels germans Gurrea, amb Oscar Diaz, 
amic d'en Vitos, i un natural del país.
Font: 'Nadando el Estrecho...' (2). Ft. SI

Tot i que algunes cròniques periodístiques afirmen que la travessia del miner asturià s'ha produït amb una mar plenament calmat, el cert és que sobre l'estret comença a influir una situació de llevant que en algun moment ha dificultat la ruta del nedador asturià. Així, el diari ABC de Sevilla publica, en la seva edició del 10 d'octubre, aquesta informació sobre la travessia d'en Vitos:

"El lugar donde llegó a tierra fue la ensenada de Punta Galera, a las 13 horas 28 minutos y 5 segundos. Algunos moros salieron a su encuentro, y uno que posó ante el fotógrafo dijo que aquel sitio se llamaba Guadermel. La travesia la realizó con algunas dificultades, desviado por las corrientes al extremo de que para contrarrestarlas sufrió calambres en el brazo izquierdo y se vio obligado a recorrer, por las desviaciones de las corrientes, unos 23 kilómetros." (ABC, 10/10/1957)

Totes les previsions que reben aquest dia 10 d'octubre els membres de l'expedició del C.N. Barcelona informen d'un agreujament de les condicions atmosfèriques i de l'estat de la mar per els propers dies. Davant d'aquesta perspectiva, els directius del C.N. Barcelona - de manera consensuada amb els esportistes - decideixen avançar l'intent de travessar l'estret al divendres 11. A posteriori, aquest intent consta 'oficialment' com un entrenament per a familiaritzar-se amb la prova...

En Jaume Cruells, amb gabardina blanca, a l'embarcació 
'Lucia' retornant de l'intent de travessia de l'estret.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

En Jaume Cruells és qui fa un  relat més detallat de la travessia en el vespertí El Noticiero Universal de l'endemà:

"A las 9'37 horas de la mañana, desde la punta marroquí (?) de la Isla de las Palomas, se lanzaron al agua los nadadores... A la hora de la salida soplaba viento de levante con marejadilla por lo que el práctico, en un principio, intentó disuadir a los nadadores de que se lanzaran al agua por el mal estado del mar..." (ENU. 12/10/1957)

La foto correspon al bot dels pràctics i d'algun dels acompanyants, una vegada 
ja iniciada la travessia, on és pot comprovar l'alterat estat de la mar.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El cronista és confon en catalogar la Isla de las Palomas com a territori marroquí, essent com és part del municipi de Tarifa i un dels llocs emprat habitualment per a prendre la sortida de la travessia. Als bots que els acompanyen, els nedadors disposen d'uns termos que van plens d'una barreja de cafè amb llet i conyac, com a tot avituallament per a la prova. La crònica segueix descrivint la operació:

"Con ellos salieron la embarcación Lucia y tres botes a remo, en los que iban servicios del NO&DO, directivos del club barcelonista, el práctico y el entrenador (Rajki), así como algunos aficionados. Pese a soplar fuerte levante, los nadadores, después de cubrir los primeros mil metros, encontraron mareas favorables, por lo que decidieron continuar hacia las costas de Africa. 

Los muchachos barceloneses nadaban muy animados y cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Conforme transcurria el entrenamiento, especialmente a partir de la mitad del Estrecho, el levante sopló con mayor fuerza pese a las mareas favorables del Atlántico...". (ENU. 12/10/1957)

Un dels bots, amb el pràctic, guia a en Joan Lluís Abellán durant la prova. 
Un dels acompanyants porta a les mans una pilota de waterpolo.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El 'Zamora del waterpolo' és permet alguna floritura en l'exposició que fa. Portat per un eufòric excés d'identificació amb els esportistes del Barcelona, afirma que els nedadors-waterpolistes fan la travessia cruzándose entre ellos el balón de waterpolo. Contrastada la informació amb qui és - molt probablement - l'únic supervivent de l'experiència, en Joan Lluís Abellán, matisa l'afirmació:

"No és així exactament... el mateix estat de la mar no ens manté sempre junts, sinó en una lleugera dispersió... el cert és que, més o menys a la meitat de la travessia o una mica abans, ens ajuntem per tal de fer un rondo passant-nos la pilota... però no anem tota l'estona jugant a waterpolo, aquesta és la realitat..." (6)

Encara amb aquesta relativització del fet d'anar 'jugant' a waterpolo, el que sembla segur és que el temps invertit en ajuntar-se per a fer el rondo, i passar-se la pilota durant una estona, va poder influir en que les condicions de l'estat de la mar anessin empitjorant, fins a fer quasi impossible de concloure amb èxit l'arribada a les costes marroquines... com ho confirma en Cruells:

"El  viento tuvo mayor fuerza que éstas (mareas favorables) y los integrantes del C.N. Barcelona fueron empujados hacia las Azores. Como el mar se ponía peor e incluso llegó a encresparse, el páctico volvió a recomendar a los nadadores la suspensión... después de tres horas y cuarenta minutos el equipo de waterpolo subió a las barcas, quedando en el mar únicamente los nadadores Satorre y Alberti, que continuaron luchando con la fuerte marea.

Ya a la vista de la costa africana, y cuando llevaban en el agua 4 horas y 40 minutos, después de nadar una hora sin adelantar siquiera cinco metros, Alberti y Satorre decidieron poner fín a su preparación." (ENU. 12/10/1957)

Dalt, Agustí Mestres i Joaquim Altafaja acaben de pujar a un 
dels bots, desprès de desistir de l'intent de travessia.
Sota, Francesc Castillo en l'embarcació 'Lucia' mirant de mantenir 
l'equilibri, ja vestit desprès de donar per finalitzat l'intent.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

Els expedicionaris retornen a Tarifa amb l'embarcació 'Lucia' en funcions de nau escorta, una barcassa de pesca de més de 12 metres d'eslora, que degut a l'increment del temporal de llevant i de l'agitació de la mar triga el doble del temps previst en arribar a port. Passat l'intent, en Cruells s'entrevista amb el directiu Agustí Gras, qui l'informa de que: en ningún momento se intentó la travesia, puesto que cuando sopla viento levante... todo empeño resulta baldio. L'esmentat directiu segueix afirmant que miraran de fer la travessia, ara sí, l'endemà dia 12, tal com era previst inicialment, per tal d'homenatjar el Dia de la Raza.

Oficialment queda confirmat que no hi va haver intent de travessia, sinó més aviat un assaig, una mena de prova per a que els waterpolistes i nedadors del C.N. Barcelona tinguessin un primer contacte amb les aigües de l'estret. La veritat, però, és delata amb el mateix relat que en fa el periodista del suposat 'entrenament'. La persistència dels nedadors-waterpolistes en continuar la travessia, malgrat les condicions adverses de la mar i, especialment, la continuïtat fins a la extenuació dels dos millors fondistes, Alberti i Satorre, no és fa en un entrenament. Els esportistes eren conscients que el dia 11 era la primera i única oportunitat per a intentar finalitzar amb èxit la prova. 

El president Lluís Sentis i el directiu Agustí Grau, del Club Natació 
Barcelona, en una de les embarcacions de suport de la travessia.
Font: Arxiu JCE, fons J.Ll. Abellán. Ft. SI

El periòdic barceloní, Diario de Barcelona, ens reafirma en aquesta conclusió. Gens partidari de la teoria de l'assaig, informa amplament de la travessia del dia 11 d'octubre, de la que en dona tota mena de detalls. El Diario de Barcelona recull la noticia de l'agència Alfil, la qual no dubta en cap moment de que és tracta d'un veritable intent de travessia que s'ha avançat un dia sobre la previsió inicial, segurament a causa de la climatologia adversa prevista per els propers dies. En aquesta informació s'afirma que:

"El equipo waterpolista del C.N. Barcelona que esta mañana se lanzó al mar para intentar cruzar a nado el estrecho de Gibraltar, no pudo llegar a la costa de Marruecos, el dia no era propicio para la tentativa. No obstante la marejadilla existente, antes de llegar al centro del estrecho se pusieron a jugar al waterpolo, perdiendo con esto algún tiempo... cuando se encontraban a dos millas de distancia de la costa africana tuvieron que desistir, ya que el oleaje y la marea no les dejaba avanzar."

Retall del 'Diario de Barcelona' del 12 d'octubre de 1957, amb la 
noticia de l'intent fallit dels waterpolistes del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Diario de Barcelona.

L'anunciat increment del mal temps a l'estret és confirma plenament. El 12 d'octubre s'intensifica el vent de llevant, augmentant les corrents marines i les marees. Tal com recorda perfectament l'Abellán, l'endemà mateix de l'intent del dia 11 el conjunt dels desplaçats emprenen el retorn a Barcelona. Com que per les condicions atmosfèriques no ho poden fer per avió, han d'utilitzar el tren.

Un cop retornats a la ciutat comtal els directius del club comproven que s'ha creat una certa controvèrsia sobre l'intent de travessia de l'estret, i decideixen intervenir-hi mitjançant l'emissió d'un comunicat oficial del Club Natació Barcelona, per tal de deixar aclarida la situació. 

'El Mundo Deportivo' del 16 d'octubre és fa ressò del comunicat oficial emès per el 
C. N. Barcelona per a justificar l'entrenament/intent de travessia de l'estret.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els punts claus d'aquest comunicat són:

• Descarrega el pes de la iniciativa en els jugadors de l'equip de waterpolo, senyalant que la junta directiva els ha autoritzat a fer la travessia el dia 12 d'octubre con motivo de la Fiesta de la Raza

• Constata que ja el divendres 11 els pràctics els desaconsellen de fer la prova, sobretot per el vent de llevant que s'ha anat incrementant

• Decideixen de llançar-se a l'estret para no abandonar Tarifa sin ni tan sólo haberse echado al mar, se decidió salir en plan de entreno...

• Amb només dues hores van fer la meitat de la travessia, decidiéndose, en vista de ello, continuar, a pesar de que iba en aumento el viento de Levante

• La directiva agraeix el grau de sacrifici i l'esperit esportiu dels seus afiliats que si no pudieron realizar su plausible intento fué, sencillamente, porque contra los elementos no se puede luchar...

• Finalitza afirmant que tornaran a intentar-ho un altre any, perquè les sobran condiciones y facultades...

L'entrevista feta a en Lajos Rajki al setmanari BARÇA - dedicat principalment a l'actualitat del futbol - deixa ben a les clares com, realment, la travessia de l'estret pels waterpolistes i nedadors del C,.N. Barcelona no va ser cap tipus d'entrenament, sinó un autèntic intent de completar l'arribada a les costes africanes.

Retall de la revista BARÇA del 18 d'octubre de 1957, amb 
l'entrevista feta a l'entrenador del C.N. Barcelona Lajos Rajki.
Font: Hemeroteca AHCB. Ft. SI

Algunes consideracions que cal aportar, a mode de complement, a aquest tant original com atrevit intent de travessia de l'estret:

• La preparació de la travessia, per les seves mateixes servituds de la climatologia i de les corrents marines, requeria d'una estada llarga al punt de sortida, tot esperant la finestra d'oportunitat adequada. En algun cas la durada de l'espera s'allargava per més de trenta dies. Era molt difícil que en un marge de dos o tres dies és pogués trobar el moment oportú...

• La pràctica totalitat de les travessies fetes fins aquell 1957 eren guiades i organitzades per els germans Gurrea, com a pràctics de navegació i assessors dels esportistes. Exigents en el preu, cobraven a raó de 3.000 ptes per travessia. Contactats per els directius del Barcelona van voler cobrar nou vegades - o quasi - aquest preu, adduint que havien de multiplicar el guiatge i l'ajut per a nou persones que l'estat de la mar acabaria dispersant, al menys relativament. El club va optar per altres pràctics de Tarifa, Miguel Blanco i Manuel Álvarez, sens dubte menys experimentats...

• Altrament, la auto-imposada voluntat de 'demostrar' que tot allò era tant senzill com per poder-ho fer 'jugant' a waterpolo va suposar una dificultat afegida; tal vegada sense el temps i l'esforç invertit en aquesta ostentació s'hauria pogut completar la travessia...

Hauria estat pràcticament impossible, no obstant, perquè el quadre de la situació meteorològica general del sud-est d'Espanya era aquells dies el que llavors en dèiem una situació de 'gota freda' - que ara coneixem com a DANA -, que a més de les dificultats de l'estret va acabar provocant un autèntica catàstrofe a la ciutat de València. 

En el quadre sinòptic que mostrem resumim la situació creada entre els dies que van del 9 al 15 d'octubre de 1957, tant a l'estret de Gibraltar com a la zona del llevant de la península, el que ara és la Comunidad Valenciana:

    Font: Elaboració pròpia

És fàcilment constatable com tot el llevant peninsular i part del sud, incloent-hi l'estret, eren sotmesos a una situació extrema d'inestabilitat atmosfèrica, fruit de les molt elevades temperatures del Mediterrani combinades amb les baixes pressions de l'Atlàntic i les corrents d'aire fred que en derivaven. 

La nit del 13 al 14 d'octubre la ciutat de València va haver de veure com el riu Turia se sortia de la seva llera, causant la inundació de gran part de la ciutat, amb una xifra oficial de morts propera al centenar - tot i que les xifres extraoficials doblen o tripliquen aquest número -. La riuada va ser tant excepcional i catastròfica que va obligar al govern del general Franco a actuar d'una manera radical, amb el que es va conèixer com a Plan Sur, amb l'objectiu que mai més és repetís aquell desastre. Va suposar el desviament del riu Turia cap al sud de la ciutat i l'alliberament de la llera antiga del riu, de la qual en va sorgir un molt extens espai verd per a la ciutat de València...

Imatge dels dies posteriors a la catàstrofe del dia 
14 d'octubre de 1957 a la ciutat de València.
Font: Hemeroteca Las Provincias. Ft. SI

Consideracions finals...

No ens volem referir exclusivament, amb el que ara direm, a la proesa intentada per els waterpolistes i nedadors del Club Natació Barcelona. Estem segurs que ells van fer el seu intent amb la millor de les intencions i amb l'afany de contribuir a la grandesa del cinquantenari de l'entitat...

Però no és menys cert que fins a molt entrat el segle XX les nedadores i els nedadors de llargues distàncies van tenir molt mala imatge en el món de la natació que en diríem 'oficial' i, en general, eren tractats amb un cert menysteniment. Sovint a la premsa especialitzada se'ls tractava com a una mena d'esportistes fracassats en la natació de curses, incapaços de sotmetre's al dictamen del cronòmetre...

En certa manera les reaccions posteriors d'alguns mitjans d'informació, especialment locals de la zona d'Olot d'on procedeix Montserrat Tresserras, s'aprofiten per treure punta a l'intent fet per els 'grans' esportistes del Barcelona, tot comparant-lo amb l'èxit assolit per la 'modesta' nedadora gironina.

També algun diari esportiu d'abast general, com ara el cas del Dicen, van tractar la situació creada amb una barreja d'ironia i 'moralina', tot enaltint la tasca de la Tresserras. Com a mostra reproduïm aquest breu signat per un hipotètic redactor, de nom A. Tila:

Retall del diari 'Dicen' del 19 d'octubre de 1957-
Font: Hemeroteca AHCB

Finalment és va anar obrint Cpas l'evidència que les travessies de llargues distàncies eren una altra especialitat, que no tenia res a veure amb la natació de curses; ni, molt sovint, amb el cronòmetre. Així, ja a l'any 1988 es celebra un primer Campionat d'Europa d'Aigües Obertes, independent dels europeus de natació, sobre distàncies de 5 i 21 quilòmetres. Al XXII Campionat d'Europa de natació, de Viena 1995, les proves d'aigües obertes s'incorporen definitivament al calendari de la LEN.

Abans, a Perth el 1991, la FINA ha incorporat aquesta modalitat als Campionats del Món amb la prova dels 25 km, que en posteriors edicions aniran incorporant els 5 i els 10 km. 

L'any 2008 els JJ.OO. de Pequín incorporen les aigües obertes al seu programa, amb la prova dels 10 km masculins i femenins, completant d'aquesta manera la normalització d'aquesta disciplina.

Com no pot ser d'altre manera, la incorporació al món de la competició no menysté la possibilitat de seguir afrontant, per part dels esportistes de llargues distàncies, els desafiaments personals o col·lectius en la forma de les travessies establertes amb anterioritat o de nova creació.

Serveixi aquest recordatori com a homenatge a les dones i els homes que es llançaren a la conquesta aquàtica d'aquests espais naturals, desafiant sovint la indiferència de la societat que els envoltava.

Josep Castellví

(1) Podeu recuperar l'entrada de 'La suite aquàtica de Lord Byron' a l'enllaç que segueix:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/03/la-suite-aquatica-de-lord-byron.html

(2) Montserrat Tresserras Dou  (1930-2024) fou una de les grans pioneres de la natació de llarga distància a Catalunya i a Espanya. Iniciada a la seva ciutat natal d'Olot, destacà especialment en les travessies en aigües obertes durant les dècades de 1950 i 1960. A més de ser la primera dona del país en travessar l'estret de Gibraltar el 1957, a l'any següent es convertí en la primera dona de l'Estat espanyol que aconseguí travessar nedant el canal de la Mànega, fita que la situà entre les millors especialistes internacionals de l'època. L'any 1970 fou la primera dona que va entrar en l'International Marathon Swimming Hall of Fame (IMSHOF). Formà part de The Channel Swimming Association, que atorga el premi 'Montserrat Tresserras Shield' als relleus masculins de sis nedadors que creuen el canal de la Mànega; així com també va ser membre de les federacions britànica i irlandesa de llarga distància. 
La seva trajectòria és considerada un referent en la història de l'esport català i espanyol per l'esperit de superació i la projecció internacional que va donar a la natació en aigües obertes. El llibre del que hem manllevat el títol d'aquest article és: 'Nadando el Estrecho, sus Orígenes y su historia', escrit per l'olotina i publicat per la ''Dirección General de Promoción Deportiva' de la Comunitat de Madrid al setembre de 2007.

(3) Els 'hileros' són bandes o onades superficials que es formen a l'aigua quan dos corrents marins xoquen o freguen entre si, produint onades que són transversals a la direcció del corrent. A l'estret es presenten sovint com a resultat de les marees que interaccionen entre el Mediterrani i l'Atlàntic, i poden arribar a fer sotsobrar embarcacions lleugeres..Amb més motiu són molt perillosos per els esportistes que volen fer la travessia de l'estret

(4) Lluís Sentís Anfruns (1910 - 1996). Jugador de rugbi i de pilota a mà durant la seva joventut amb el Club Natació Barcelona, va ser el president de la Federació Catalana de Rugby des del 1939 fins al 1974. Bona part de la seva presidència la va compaginar amb els seus càrrecs directius en el Club Natació Barcelona, del qual va ser vicepresident des del 1940 al 1943 i després president durant trenta-dos anys, des del 1943 fins al 1975. Entre el 1946 i el 1974 va ser vicepresident de la Federació Internacional de Rugby Amateur (FIRA). Des del 1950 al 1980 va ser secretari de la Diputació de Barcelona. Germà del periodista Carles Sentis Anfruns

(5) Enric Moneny i Noguera (1903-1973) fou un destacat pintor, dibuixant i cartellista barceloní, reconegut especialment per les seves aportacions al cartellisme turístic i esportiu de Catalunya entre les dècades de 1930 i 1950. El seu estil es caracteritza per un lirisme elegant que estilitza i suavitza les formes. Entre els seus cartells i treballs més cèlebres hi ha el de jaciment d'Empuries i la Costa Brava; el del Primer Saló del Turisme i els Esports, cartell dominat per una oreneta gegant que va acabar esdevenint l'emblema de l'Oficina de Turisme de Catalunya; una gran quantitat de cartells dedicats a la urbanització dels Ensesa a S'Agaró, que van ajudar a forjar l'imaginari idíl·lic i exclusiu de la zona.

(6). En Joan Lluís Abellán va continuar la seva carrera esportiva com a entrenador de natació i waterpolo a diferents entitats. També va ser molt rellevant en les tasques directives, tant al Club Natació Barcelona - del qual en va ser president entre 2011 i 2020 -, com a les federacions catalana i espanyola. De tots aquests grans esportistes, amb tota probabilitat l'únic que encara resta viu és en Joan Lluís Abellán, que als seus 93 anys manté una memòria prodigiosa sobre la seva vida activa al Barcelona.Ha estat ell mateix qui ens ha facilitat tota la informació que recordava d'aquesta afer, així com una part important de la documentació gràfica sobre la travessia mateixa.