Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".

Sprints. El 'Nuevo Mundo'; de sala de ball i combats de boxa a piscina... o no ?

Els inicis...

Som a la segona meitat dels anys vint a Barcelona, i el Paral·lel va concentrant tot tipus d'ofertes d'espectacles i d'activitats recreatives per a la població. 

En el vessant social, de les vicissituds dels primers anys vint - 'quan mataven pels carrers' - n'ha derivat una dictadura apadrinada per la monarquia d'Alfons XIII.

També els esports es van desenvolupant amb intensitat creixent. D'entre ells la boxa, junt amb el ciclisme i els jocs de pilota basca, es troba entre els espectacles preferits per el gran públic. En aquest ambient, l'any 1927 s'inaugura, al número 50 d'aquesta avinguda, un local que vol simultaniejar els balls de saló amb la boxa. Els seus promotors el bategen com a 'Nuevo Mundo'. 

Imatge aèria de l'any 1928, amb la ubicació del 'Nuevo Mundo' just enfront 
de la central elèctrica del carrer Matas i al costat de les atraccions 'Apolo'.
Font: Bloc Barcelofília. ANC, fons FECSA. Ft. SI

De l'afició per la boxa n'és exemple que dins dels actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del degà Club Natació Barcelona, l'any 1932, es celebra en la seva piscina de l'Escullera una vetllada boxística, com acrediten les imatges publicades en la premsa d'aquells anys.

Imatge del ring de boxa instal·lat sobre la piscina de l'Escullera per el combat entre Eduardo 
Daufi  i J. Pujol, alies Flyn. Al fons s'observen els trampolins i les palanques de salts.
Font: ANC. Ft. G. Casas

L'any 1936 el local del 'Nuevo Mundo' sofreix una reforma que el converteix en frontó per a la realització de tot tipus d'esport relacionats amb la pilota basca i modalitats similars. S'afegeix a la llarga llista de frontons que ja existeixen a la ciutat, proliferació que ve ajudada per la realització d'apostes.

Retalls de 'La Hoja del Lunes' i de 'El Diluvio', dels dies 5 i 3 de maig,
referits a la immediata inauguració del renovat 'Nuevo Mundo'.
Font: Hemeroteca ARCA

Desprès de la guerra l'activitat decreix, fins que a l'any 1949 el propietari del solar el posa en venda...

El Club Natació Montjuïc hi vol fer la seva piscina coberta...

Aquell any de 1949 el C.N. Montjuïc tot just celebra el seu cinquè aniversari, però l'empenta dels seus directius i dels associats l'ha empès, l'any 1948, a proposar-se seriosament la construcció de la seva pròpia piscina coberta.

Hi concorren dues circumstàncies favorables:

• El juny de 1948 el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació de la primera Ponència d'Esports de tot el país, que recau en la persona d'en Epifani de Fortuny Salazar, baró d'Esponellà.

• El fundador i primer president del club, Vicenç Esquiroz Soliva ha establert una relació de sincera amistat amb el tot just estrenat regidor d'esports

A més de la relació professional entre el periodista i el regidor, l'any 1948 la interacció entre aquestes dues personalitats es veu incrementada notablement per dos fets complementaris:

• El mes d'agost el pare de l'Esquiroz mor, a causa d'un malaurat accident de tràfic, i el Baró d'Esponellà l'hi farà costat en aquests difícils moments, tot i assistint personalment a les exèquies i oferint-se per a el que sigui necessari

• Uns mesos més tard, al novembre, es celebren les primeres eleccions a regidors de l'ajuntament per el terç familiar - com a part de la 'democràcia orgànica' del règim - i en Vicenç Esquiroz pren la iniciativa per a erigir-se com una mena de director de campanya de la candidatura d'en Epifani de Fortuny

Extracte del diari personal d'en Epifani de Fortuny, on senyala el paper 
d'en Vicenç Esquiroz com a 'cerebro gris' de la seva candidatura.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Escriu el baró d'Esponellà:

"Esquiroz, que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones... me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base. Es muy interesante. Hay poca gente, pero mi presencia ha sido acogida con grandes aplausos...

Por toda la barriada de Sans nuestra propaganda sobrepasa a la de los contrarios y es respetada." (1)

Partint d'aquesta premissa, la 'Comissió Pro-piscina' del C.N. Montjuïc, encapçalada per el president Joan Boronat, s'adreça a la regidoria d'Esports de l'ajuntament per aconseguir que aquest compri o expropiï el solar de l'antic frontó, amb l'objectiu que posteriorment el cedeixi a l'entitat blanc-i-verda per tal que amb els seus propis mitjans econòmics pugui escometre la construcció de la seva piscina coberta.

Per a proveir-se d'aquests mitjans el club ha iniciat una campanya entre els comerciants i empresaris del barri del Poble-sec per a la recaptació dels fons necessaris, estimats inicialment en 1.000.000 de ptes. De manera complementària es fan gestions amb la Caixa d'Estalvis i Pensions - l'actual Caixabanc - per assegurar-se la concessió d'un crèdit per la quantitat romanent per assegurar-ne la viabilitat.

El pas previ, però, és el de la compra o expropiació per l'ajuntament del solar del Paral·lel 50. Fetes les gestions pertinents el resultat és descoratjador. Les disponibilitats financeres de l'administració municipal són força limitades i, tot i estudiar-ne la possibilitat, aquesta opció és finalment desestimada.

El 'Servicio de Valoraciones' de l'àrea d'urbanisme municipal és qui en fa la valoració dels costos, xifrats en una quantitat propera al milió de pessetes, desglossades en:

Valor del solar            797.962,50 ptes.

 Indemnització            160.000,00

3% d'afecció                 28.738,87             Cost total  expropiació: 986.701,37 ptes. (2)

Com a alternativa, el club estudia la compra directa del solar al propietari del 'Nuevo Mundo', oferint-se a abonar el milió de pessetes o una quantitat lleugerament superior. No obstant, la proposta ni tant sols va arribar a ser negociada. 

Amb data de 21 de novembre de 1949 l'Esquiroz comunica al regidor d'esports el fracàs de les negociacions

Dalt, l'informe de l'àrea d'urbanisme sobre els costos de l'expropiació. 
Sota, la lletra d'en Vicenç Esquiroz tramesa a en Epifani de Fortuny.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Aquest atribueix el fracàs de les gestions al fet que el propietari del solar en qüestió "quizà... se habrá enterado de que no existirá la expropiación de los terrenos, por parte del Ayuntamiento", amb quina seguretat la propietat es manté ferma en que sense el compromís de compra per el club, per un import superior als dos milions de pessetes, no cal ni seure's a parlar. 

Descartada aquesta via, el pas següent en la lluita per a l'aconseguiment de la piscina coberta consisteix en proposar-ne la seva construcció en el solar de la plaça de la Reina Amalia, tocant la Ronda de Sant Pau, amb quina finalitat l'any 1951 es redacta per el Montjuïc un esborrany de proposta 

Estudi inicial proposat el 1951 a l'ajuntament de Barcelona, de la piscina del 
C.N. Montjuïc a la plaça de la Reina Amalia, actual Folch i Torres.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas

Aquesta avantprojecte el signa l'arquitecte Joan Pujadas. El solar que reclama el club és el que actualment ocupa l'Institut Milà i Fontanals. Els directius del Montjuïc en sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951. El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament (2).

L'entitat blanc-i-verda es manté encara ferma en el seu desig de rebre el solar municipal en cessió d'usdefruit per un període perllongat de temps, mentre que de la construcció i posterior gestió ja se'n encarrega el Montjuïc per els seus propis mitjans. Encara l'any 1957, en declaracions a 'El Mundo Deportivo', Jaume Florensa, vicepresident del club, explica així la voluntat dels socis i directius:

"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad sino una populosa barriada.

Lo cierto es que el Club de natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina...  Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales.

El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte."

Titulars de l'entrevista del periodista José M. Miedes al vicepresident del C.N. Montjuïc, 
Jaume Florensa, publicada en 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per a la inauguració real de la piscina coberta de la plaça Folch i Torres, encara ha de passar gairebé una dècada. 

Entretant es va acomplint allò que 'del dit al fet hi ha un gran tret'. De l'empenta inicial reflectida en la voluntat que l'entitat sigui capaç de finançar per ella mateixa la construcció de la piscina, es va passant a l'assumpció, més propera a la realitat, de que sigui l'ajuntament qui n'assumeixi la seva construcció, per a cedir-la desprès en usdefruit al C.N. Montjuïc. 

El precedent d'aquesta situació es troba en la primera piscina coberta construïda per l'ajuntament de Barcelona al Poblenou; inaugurada l'any 1960 i cedida al popular club de la barriada industrial i marinera de la 'Mar Bella'.

Epíleg

I que se'n ha fet del solar del Paral·lel n. 50, on havia estat el 'Nuevo Mundo' ?... Desprès d'uns anys d'abandonament, l'any 1960 el solar es comprat per els empresaris Pere Balañá i Lluís Coma Cros, que hi volen construir un gran circ per a reprendre la tasca del que havia estat, fins a finals dels anys quaranta, l'antic 'Teatro Circo Olympia' - al carrer Aldana, cantonada Rda. Sant Pau -.

Per problemes amb els permisos necessaris el projecte ha de ser descartat, reconvertint l'espai en una moderna sala de cinema, el 'Regio Palace'; considerada, en el seu moment, la més moderna de Barcelona.

Imatge de la façana i l'entrada del cinema Regio Palace, 
ubicat en el solar de l'antic 'Nuevo Mundo'.
Font: Web barcelonamemory.com

Amb capacitat per a 1.600 espectadors, el Regio va patir diferents circumstàncies, incloses un incendi de les seves instal·lacions l'any 1964. L'any 1971 va estrenar la seva pantalla corba, del sistema conegut com a 'Vistarama', amb la projecció de la pel·lícula 'Tora !, Tora !, Tora !'.

De la piscina que no va ser, el local va passar a l'espectacular sala de cinema que per uns anys es convertí en una de les més espectaculars de la ciutat. Finalment, l'any 1997 va exhibir la seva darrera pel·lícula, 'The Game', i de manera quasi bé inesperada va tancar les seves portes a mitjan de desembre d'aquell any.

Memòries del Montjuïc

(1) La curiosa imatge d'en Vicenç Esquiroz fent de director de campanya del baró d'Esponellà requereix d'un aclariment. En primer lloc, es tractava d'eleccions de la 'democràcia orgànica' - com volia ser conegut el règim - on no es podien presentar els partits polítics que coneixem com a habituals. Encara que és cert que hi va haver dues candidatures enfrontades, es tractava de disputes internes entre 'famílies' del règim franquista. En Epifani de Fortuny anava en la llista que podríem dir 'oficialista', amb persones que ja eren a l'ajuntament de Barcelona. La suposada oposició venia del sector 'carlista-tradicionalista' del règim. D'aquí una de les complicacions que va tenir l'Esquiroz, atès que com a periodista treballava al diari d'aquesta tendència, 'El Correo Catalán', on signava con a 'Claris'. El suport a Epifani de Fortuny va ser a prop de costar-li l seva col·laboració al periòdic tradicionalista, encara que finalment la sang no va arribar al riu...

(2) Com que 'cualquier escribano echa un borrón', a l'informe del 'Servicio de valoraciones' de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, se'ls hi va colar un follet que va transformar la suma total del cost d'expropiació dels 986.701,37 ptes. reals, en les 968.701,37 que hi fan constar.

(3) Del desenvolupament de la tasca feta per el Club Natació Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta en donem fe en l'article publicat al nostre bloc el 23 de març de 2022, que resumíem amb les xifres 18/36. Divuit anys per aconseguir que es construís la piscina (1948-1966) i 36 anys per a poder gaudir-la, abans que fos enderrocada per l'ajuntament (1966-2002). Per a qui n'estigui interessat, us deixem l'enllaç a aquesta entrada, titulada: "De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc"
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html