Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Natació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Natació. Mostrar tots els missatges

Sprints. Els olímpics de 1924 (I). José Manuel Pinillo Antolín

12 d’ag. 2024

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, iniciem un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació, per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. Aprofitem aquesta introducció per agrair l'autorització rebuda de part del ANC per a poder incloure aquests vídeos en el nostre bloc.

Van ser uns jocs molt significatius per diferents raons:

  • Els esportistes representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) hi acudien per segona vegada enquadrats de manera organitzada i amb una representació amplia, desprès d'haver debutat amb similars característiques als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers 1920
  • Barcelona havia presentat a Anvers la seva candidatura per els jocs de 1924 - mitjançant el Comitè Olímpic Català, i amb l'aval de la Mancomunitat de Catalunya - al llavors president del CIO, Pierre de Coubertin, que va ser finalment desestimada en favor de la capital francesa (*)
  • Les disciplines de la 'Fédération Internationale de Natation Amateur' (FINA) es van disputar per primera cop en una piscina de 50 m, envoltada per tots els cantons de grades per a espectadors, amb una capacitat superior a les 6.000 persones. Els 50 m de llargada va passar a ser el cànon de les dimensions per a les piscines olímpiques

Espurnes d'arxiu...

L'Arxiu Nacional de Catalunya, dins de la seva tasca "... d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya", en relació als diferents tipus de fons que li han estat encomanats, va encetar a finals del mes de setembre de 2023 la publicació d'uns vídeos curts - de poc mes d'un minut, fins als tres i escaig - que ha intitulat 'Espurnes d'arxiu', per als quals n'ha donat la següent justificació:

"Els fons i documents conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya són plens de petites històries que formen el teixit de la memòria col·lectiva del nostre país: en aquest espai n'expliquem algunes."

El passat 2 de juliol el ANC encetava, dins d'aquesta llista de reproducció, un seguit de vídeos dedicats a commemorar la participació dels representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) als Jocs de la VIII Olimpíada, que van tenir lloc a Paris l'any 1924; amb especial dedicació als esportistes catalans.

Amb l'autorització pertinent, anirem reproduint algunes de les píndoles en format vídeo que han estat publicades en la seva pàgina oficial de YouTube. Per a ajudar, en allò que ens sigui possible, a la difusió dels jocs de 1924, hi afegirem algunes informacions complementàries.

Els olímpics de 1924: José Pinillo | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

José Pinillo Antonlín, un català... del carrer Sierpes

En José Pinillo neix al cor de Sevilla, a l'emblemàtic carrer Sierpes, l'any 1902. Al cap de poc temps la família es trasllada a Cadis, on s'hi estan fins a la pre-adolescència d'en Josep, quan s'instal·len de manera definitiva a Barcelona.

És en aquesta ciutat on descobreix la pràctica esportiva de la natació, afiliant-se al Club Natació Barcelona, on a partir de 1918 comença a competir en proves socials i interclubs, especialitzant-se en proves curtes d'estil lliure. Debuta als Campionats d'Espanya en els celebrats a Alacant el 1922, a l'edat de 20 anys, on es proclama campió dels 100 m lliures amb un temps de 1.16.6. Als campionats de l'any següent, a la ciutat de Gijón, continua amb la seva progressió, el que li permet entrar en les llistes de possibles seleccionats per als Jocs de la VIII Olimpíada de Paris 1924.

El mateix 1923 la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) dissenya un pla de preparació específica per als jocs que inclou la contractació del belga Felicien Coubert, ex-plusmarquista mundial de braça, que programa un pla d'entrenament que es desenvolupa a la piscina de l'Escullera. L'equip olímpic de natació i waterpolo es veu obligat a entrenar en piscina de 33 m. i d'aigua salada, mentre que els jocs han de tenir lloc a la recentment inaugurada piscina de Tourelles, de 50 m. i d'aigua dolça. En el curs d'aquests entrenaments en José Pinillo registra les seves millors marques, establint nous rècords d'Espanya en 100 i 200 m lliures, amb 1.10.2 i 2.47.8, respectivament.

El marc: 'Stade Nautique des Tourelles'

Les disciplines aquàtiques dels Jocs Olímpics de Paris 1924 - natació, waterpolo i salts - es desenvolupen a la primera piscina construïda de manera específica per a l'esdeveniment, fora de l'aprofitament de determinats espais naturals o preexistents, i que marcarà les que han de ser conegudes com a mides olímpiques per aquest tipus d'equipaments. Es tracta de l'anomenat 'Stade Nautique des Tourelles'. situat al número 148 de l'avinguda Gambetta, prop de la 'Porte des Lilas', al 20è districte de París (**). L'encàrrec del seu disseny va recaure en l'arquitecte francès Léopold Louis Bévière.

Fins a poc més d'un any abans de fer-se els jocs encara es discutia on i com fer la piscina per als mateixos. Com s'explica en l'article que reproduïm, signat per el responsable dels esports aquàtics dels jocs, en Émile-George Drigny (***):

Pàgina del periòdic 'Le miroir des Sports' del 24 de maig de 1923, amb l'article poc 
menys que comminatori de'monsieur' Drigny, apressant a l'ajuntament 
de la ciutat per a la construcció de la piscina per als jocs.
Font: Hemeroteca Gallica (BNF)

En l'extens i detallat article s'exposa l'acord assolit per el comitè organitzador dels jocs d'utilitzar com a seu dels esports aquàtics una piscina provisional, quina construcció s'ha acordat amb el 'Racing Club de France', en zona molt propera a l'estadi principal, per a l'atletisme i altres proves, de Colombes. El senyor Drigny, però, es lamenta del destí final d'aquesta piscina:

" L' Estadi Nàutic de Colombes no serà més que una construcció precària, construïda per a les necessitats de l'activitat i que ha de desaparèixer de manera immediata desprès dels Jocs Olímpics"

Front a aquesta previsió inicial, en l'article defensa les qualitats del projecte endegat i pressupostat per l'ajuntament de Paris per tal de construir el 'Stade Nautique des Tourelles', entre quines qualitats senyala:

"El seu vas tindria unes mides de 50 metres de llarg i 18 d'amplada. Podria encabir fins a 6.000 espectadors i inclouria les instal·lacions més modernes; piscina de ceràmica, aigua filtrada, línies d'aigua (surades), trampolins reglamentaris de 1 i 3 metres i plataformes de 5 i 10 metres. La profunditat de l'aigua variaria entre els 0,70 m. a poca profunditat i 5 metres sota dels trampolins".

La llargada prevista de 50 metres va ser aprovada en la sessió de la 'Federation Interntionale de Natation Amateur' (FINA) celebrada a Lausana pocs mesos abans. Fins aquell moment la mida de les piscines dels jocs era de 100 metres. D'aquesta manera, amb la piscina dels jocs de París es va establir el cànon que regiria les dimensions clàssiques per a les futures edicions dels Jocs Olímpics. Una altre innovació en la piscina dels  jocs va ser la delimitació dels carrers de nado - sis en aquest cas - per 'línies d'aigua', és a dir, per surades.

Un cop superades totes les dificultats, finalment va ser possible la construcció de la piscina de Tourelles, que es va acabar faltant poc més de 30 dies per a l'inici de les competicions.

Vista interior de la piscina de Tourelles, pocs dies abans de començar a omplir-la.
Font: Revista 'L’Architecte', n° 12, 1924.

La participació dels seleccionats per la FENA

Com ja havia passat en la primera participació als anteriors Jocs Olímpics d'Anvers, els nedadors espanyols - només homes, encara - s'enfronten al la falta d'hàbit de nedar en una piscina d'aigua dolça i de les mides de la parisenca, i els resultats se'n ressenten. 

La natació als jocs de Paris es disputa entre els diumenges 13 i 20 de juliol. En Pinillo participa en els 100 m lliures, el dissabte 19 de juliol. Neda en la cinquena sèrie - de les sis que es fan - marcant el darrer temps amb 1.14.2, i queda eliminat del passi a semifinals. Es classifica en el lloc 29è dels 30 participants. Com a anècdota, la seva sèrie la guanya el que serà el futur campió olímpic, Johnny Weissmuller (****). El dia abans, divendres 18, Pinillo ha participat en el relleu de 4x200 m lliures, fent equip amb els seus companys del C.N. Barcelona Ramón Berdemás i Juli Peredajordi; el quart integrant és el donostiarra Pedro Méndez, del C.D. Fortuna. Neden a la primera sèrie fent el darrer temps dels tretze equips participants, amb 12.21.2. 

Aquest darrer és l'únic nedador que, a més d'en Pinillo, participa també en proves individuals. Ho fa en els 400 m lliures, en els quals es classifica en el darrer lloc de la cinquena sèrie, amb un temps de 6.26.6; i també en els 1.500 m lliures, on repeteix a la sèrie cinquena i arriba en el quart lloc, amb el darrer temps de 26.23.5.

Participen també a Paris els saltadors Jaume Ulió i Antoni Tort, del C.N. Barcelona, junt amb en Francisco Ortiz, del C. N. Alicante. Tots ells es classifiquen en les diferents proves de salts en els llocs que van des del 35è al 45è.

La representació del waterpolo espanyol, formada íntegrament per jugadors del Barcelona, la composen: Jaume Cruells (GK), Manuel Basté, Enrique Granados, Josep Fontanet, Lluís Gibert, Francesc de S. Gibert i Josep M. Puig. Juguen un únic partit, en quarts de final, contra l'equip de Suècia que goleja al d'Espanya per 9 gols a 0. Per el sistema de classificació establert en el torneig, sense disputar cap més partit l'equip espanyol es classifica en el vuitè lloc, dels deu equips participants.

En José Pinillo, entrenador...

En Pinillo segueix competint a primer nivell català i espanyol fins als primers anys trenta, amb nombrosos primers llocs en campionats de Catalunya i d'Espanya, arribant a conquerir vint-i-cinc rècords d'Espanya. Es retira de la natació activa l'any 1932, quan ja l'està simultaniejant amb la tasca d'entrenador auxiliar del titular del C.N. Barcelona, Enrique Granados. En marxar aquest cap a Madrid ha de fer les funcions de primer entrenador del club, fins a l'arribada el març de 1933 d'en Ernest Speissegger, l'hongarès-suís, amb qui seguirà fent tasques de segon entrenador. A principis de 1935 és cridat per la Federació Valenciana de Natació per a entrenar la seva selecció que ha de participar als campionats d'Espanya que s'han de celebrar a la tardor en la nova piscina de 'Las Arenas' de la ciutat de València, on s'hi estarà fins a l'inici de la contesa fratricida..

La guerra incivil estableix un període d'inactivitat en aquesta tasca, que en José Pinillo reprèn a l'any 1943, quan fitxa per el Club Natació Catalunya com a entrenador dels seus equips, que tot just inauguren la piscina coberta de la Travessera de Gràcia, llogada a 'Baños Populares de Barcelona'. A finals de 1945 el substitueix en el Catalunya el seu antic company de club, Joan Trigo, mentre que en Pinillo enceta una nova etapa d'entrenador de natació al Reus 'Deportiu'. Una darrera incursió en l'entrenament de natació la veiem l'any 1960, quan fitxa per el Club Natació Poble Nou, coincidint també amb que aquest estrena piscina coberta, en aquest cas municipal. S'hi està fins a finals de 1963, quan un jove Carles Adern en pren el relleu.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de desembre de 1960, recollint la tasca
d'en José Pinillo com a entrenador de natació del C.N. Poble Nou.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com era habitual en aquells anys, el càrrec d'entrenador s'exercia més com amateur que de manera professional, de manera que calia compatibilitzar aquesta tasca amb l'activitat laboral de cadascú, En el cas d'en Pinillo, de qui sempre es va destacar el seu posat elegant i el seu gust per el ben vestir, sabem que  va iniciar carrera d'agent comercial de ben jove a la casa Chrevrolet de Barcelona. 

Pocs anys més tard d'haver estat l'entrenador del Poble Nou, el 8 de setembre de 1968 en José Pinillo Antolín, aquest català del carrer Sierpes, mor a l'edat de seixanta-sis anys.

Memòries del Montjuïc

(*) Les vicissituds que van concórrer per a la presentació d'aquesta primera candidatura de la ciutat de Barcelona a l'organització d'uns Jocs Olímpics han de merèixer una propera entrada del nostre bloc. Serveixi, de moment, la precisió del fet que malgrat les moltes ciutats que es van postular per a la dita organització, la decisió final del CIO es va trobar molt mediatitzada per el fet que Coubertin ja havia decidit el seu relleu de la presidència del CIO - on va ser substituït per en Henri de Baillet-Latour - i volia tancar-la al front dels jocs de Paris 1924. Especialment per el fet que la primera vegada que els Jocs Olímpics es van celebrar a la capital francesa, l'any 1900, el desori organitzatiu va ser monumental i el mateix Coubertin va ser clarament postergat i menystingut per el comitè de la 'Exposition Universelle de 1900', en qui el CIO n' havia delegat l'organització.

(**) El 'Stade Nautique des Tourelles', veí de la caserna militar del mateix nom, va ser construït per acollir les proves de natació dels Jocs Olímpics de 1924. Ha estat molts anys seu de la Federació Francesa de Natació, acollint al llarg dels anys nombroses edicions dels Campionats de Natació Nacionals de França, a més de múltiples organitzacions relacionades amb la resta de disciplines aquàtiques. Arran de la mort del nedador Georges Vallerey l'any 1954, l'ajuntament de París va aprovar al 1959 donar el seu nom a l'antiga piscina. Ampliada i renovada com a complex aquàtic entre 1986 i 1989 - amb un projecte de l'arquitecte Roger Taillibert -; en el Jocs de la XXXIII Olimpíada ha estat utilitzada com a instal·lació d'entrenament per als equips participants

(***) Émile-Georges Drigny (1883-1957), l'autor de l'article reproduït, és un personatge cabdal en el desenvolupament de la natació francesa i europea. Respon al perfil del 'sportman' de principis del segle XX, havent practicat atletisme, ciclisme. futbol i rugbi al sí del 'Sporting Club Universitaire de France (SCUF), on l'any 1901 va crear la secció de natació. Participà en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920 com a membre de l'equip francès de waterpolo. Vinculat com a secretari general de la federació francesa de natació (FFNS) des de la seva creació l'any 1921, va ser nomenat director de les proves de natació als jocs de Paris 1924. Entre 1942 i 1949 presidí la FFNS. Va arribar a presidir la FINA - actual World Aquatics - del 1928 al 1932. L'any 1926 va ser un dels membres fundadors de la Lliga Europea de Natació (LEN), de la qual en va ser president entre 1938 i 1948. Finalment, també va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional.

(****) La final dels 100 m lliures dels jocs de Paris va ser històrica. S'enfrontaven la jove promesa Johnny Weissmuller, de tot just 20 anys, i el també estatunidenc de 34 anys Duke Kahanamoku, bicampió olímpic de la distància a Estocolm 1912 i Anvers 1920. Dos anys abans, al 1922, Weissmuller havia arravatat al hawaià el rècord mundial, baixant per primera vegada del minut, amb un temps de 58.6. La final dels 100 m. lliures de Paris es disputa el darrer dia de a natació, diumenge 20 de juliol. Competeixen a la final els estatunidencs Weissmuller, Duke Kahanamoku i Sam Kahanamoku, el suec Arne Borg i el japonès Katsuo Takaishi. La lluita s'estableix entre els tres primers, coronant-se com a campió i recordman olímpic en Johnny Weissmuler, amb un temps de 59.0. A la foto veiem en Johnny Weissmuller, esquerra, amb en Duke Kahanamoku als jocs de Paris. Font: Agència CreditApsipa.



Sprints. De la natació infantil a la natació escolar i utilitària...

29 de jul. 2024

Alguns antecedents...

L'any 1905 s'estableix a Barcelona un jove francès de vint-i-un anys, nascut a Marsella de pare mallorquí i mare francesa. És tracta d'un autèntic 'sportman', practicant d'un ampli ventall de modalitats esportives: atletisme, gimnàstica, ciclisme, automobilisme, lluita grecoromana i, molt especialment, natació. El seu nom és el de Bernat Picornell Richier.

Quan arriba a Barcelona ja es, per recomanació mèdica, practicant quasi bé diari de la natació. De manera que sovint s'encamina cap a la platja de la Barceloneta, a la zona dels coneguts com a 'Banys Orientals', on coincideix amb un altre dels molts escassos nedadors del moment. Es tracta d'en Emili Solé Brufau (1859-1930), que tot i doblar-li l'edat es converteix en un amic i aliat que l'acompanyarà en el camí de la fundació de la natació catalana i espanyola.

Bernat Picornell Richier, a la dreta, i Emili Soler Brufau, una amistat fundacional.
Font: Web de MyHeritage / Natació n. 97, febrer 1930. Fts. SI

Des del primer contacte amb la realitat de la Barcelona esportiva, a través de la seva assistència al Gimnàs Solé, en Picornell es planteja de recolzar l'esport de la natació, que creu indispensable en qualsevol societat avançada. Així ho certifica, ja abans de la data que marca l'inici de la natació reglamentada l'any 1907, en un article publicat l'any anterior a la revista 'Los Deportes' signat amb el pseudònim de B. Corcho:

Retall de la revista 'Los Deportes' del 11 d'agost de 1906, amb l'article d'en Bernat 
Picornell defensant la necessitat d'implantar la pràctica de la natació al país.
Font: Hemeroteca ARCA

Decidit a fomentar la pràctica de la natació, en Picornell afirma:

"Y cómo no entusiasmarse con un sport, que al que lo practica debe aportarle reunidas todas las ventajas, todas las emociones que se buscan separadamente en los otro ejercicios, no es éste el más bonito de todos ?. No es también el más duro y el más complejo ?...

Hablando de su prole, decían los antiguos: 'saben leer, escribir y nadar'... y el que no sabia nadar era considerado como un vulgar ignorante..."

Desprès de lloar l'avenç d'aquest esport en els països europeus, on sovint s'ha comptat amb el recolzament de les administracions públiques, conclou que:

"En España estamos lejos de llegar a este extremo. Hasta ahora no se había organizado ninguna carrera, los pocos nadadores con los cuáles podemos contar, parecían todos amodorrados, pero algunos se han decidido a salir de este entorpecimiento y acaban de celebrarse reuniones que han obtenido bastante éxito... la primera en Madrid, la segunda en Bilbao; y Barcelona, primer puerto de la Península, se queda contemplando los actos de los demás."

Les conseqüències d'aquesta lamentació, que és a la vegada una crida, són prou coneguts. Poc més d'un any més tard s'ha produït a Barcelona el primer 'Campeonato de España de Natación' i s'ha fundat, uns dies desprès, el pioner Club Natació Barcelona (novembre 1907). 

Els inicis de la natació infantil...

En data tant inicial com la de l'any 1909 ja trobem un primer indici del que, amb el pas del temps, ha de ser la natació escolar. Així en el periòdic de 'La Veu de Catalunya' del dia 24 de setembre es publica una noticia que recull l'oferiment fet a l'ajuntament de Barcelona per part del Club Natació Barcelona "d'ensenyar a nedar, sense cap retribució, als alumnes de les escoles municipals...". La nota aclareix més endavant alguns dels termes de l'oferta feta per el club, el qual:

"...ha pres disposicions per a que vagin a rebre tan útil com a higiènica ensenyança de 4 a 5.000 noys... fent-li avinent (a l'Ajuntament) que's podria fer extensiu als períodes d'hivern, usant la piscina que'l Club té a disposició, als Orientals (*), y que pot alimentarse ab aigua calenta... el Club de Natació exposa al Ajuntament que hi ha urgència y necessitat de que cooperi a tal obra, ja que les principals ciutats del extranger (sic) tenen piscines municipals, facilitant a la classe pobre'ls banys en general..."

Malgrat l'oferta, la intervenció municipal directe en l'afavoriment de la natació escolar no es produeix fins a trenta-nou anys més tard, quan a l'any 1948 s'instituïren els primers cursets municipals de natació, a la piscina de Montjuïc, coordinats i dirigits per el Club Natació Montjuïc.

D'una o altre manera, però, la natació infantil - que no tant la escolar - s'anà desenvolupant al llarg d'aquests primers anys del segle XX, atenent al fet que els clubs havien de nodrir i renovar els seus equips de competició amb nous elements.

Tornant dels Jocs Olímpics de Paris, del 1924, en Francesc de S. Gibert  Riera va promoure en el sí del Club Natació Barcelona la creació de la secció infantil, com a entitat diferenciada, per a la qual tasca va comptar també amb la col·laboració entusiasta del company de club i pedagog, en Joan Trigo Serrano. També en el Club Natació Athlètic es va potenciar aquest tipus de tasca; de manera destacada per en Antoni Gay Pla - mestre de professió - que institueix com a secció de la entitat el 'Club Infantil de Natació' ja a l'any 1920. Posteriorment en Tomás Palmada Arumí va liderar la iniciativa d'organitzar el 'I Festival Interclubs Infantil' de Catalunya, que va tenir lloc el 26 de juliol de 1930, a la piscina de Montjuïc.

Un fullet de la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' al sí de la 'Federación Española de Natación' (FEN)

Com hem vist anteriorment, l'ajuntament de Barcelona dona caràcter de municipals als cursets de natació dirigits per el Club Natació Montjuïc a partir de l'any 1948, mitjançant el suport d'en Epifani de Fortuny i Salazar, el qual presideix la primera ponència d'Esports creada a Catalunya i a Espanya. Amb aquest i d'altres impulsos és la pròpia FEN qui es decideix a crear la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' (CNNEU) a l'any 1954.

En primera instància serà presidida per en José Antonio Pascual López-Quesada, comptant com a vicepresident amb en Joan Vergé Oller, qui va ser president del Club Natació Manresa i promotor de la piscina coberta de la ciutat. Als pocs mesos s'hi incorpora, primer com a secretari, en Baldomero Fernàndez Aguayo qui ha de ser, juntament amb en Joan Vergé, l'ànima d'aquesta comissió fins a ben entrats els anys setanta del segle XX (**).

Joan Vergé, a la dreta, i Baldomero Fernàndez van ser els principals impulsors de la
'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' de la FEN.
Font: Revista CROL, n. 8, de 1965 / Llibre del centenari de la FEN, pg 41. Fts. SI

Si bé habitualment en Fernández Aguayo resideix a la ciutat de Madrid, sovint el trobem a Barcelona en raó de la seva activitat professional, on arriba a disposar de domicili, la qual cosa facilita els contactes dels primers anys de la comissió amb en Joan Vergé. Una de les primeres preocupacions que mou a la CNNEU és la de difondre al màxim la necessitat de la natació escolar, potenciant l'impuls públic i/o privat de la realització de cursets d'ensenyament, fonamentalment a l'estiu, atesa la manca de piscines cobertes que pateix el conjunt d'Espanya en aquells anys.

Per aconseguir donar oficialitat a la obligatorietat de la natació escolar, troben un eficaç aliat en el sí del règim franquista de la mà d'en José M. Gutiérrez del Castillo, a qui veurem des de 1955 com a president honorari de la dita comissió. Gutiérrez del Castillo és 'camisa vieja' de Falange, ex cap del 'Sindicato Español Universitario' (SEU) i ex combatent de la 'División Azul'. Des del seu càrrec al sí de la 'Delegación Nacionl de Deportes' (DND) impulsarà la declaració de la obligatorietat de l'ensenyament de la natació, que tot i arribar a ser declarada d'utilitat pública no es podrà desenvolupar de manera plena, a manca de les instal·lacions i els recursos humans i materials necessaris.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 1 de gener de 1956, recollint la declaració 
d'utilitat pública i d'interès nacional de la natació per part de la DND.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de dos titulars del diari 'Pueblo' dels dies 13 de juliol i 1 d'agost de 1959, recollint 
informacions sobre la obligatorietat de l'ensenyament de la natació escolar i utilitària.
Font: Hemeroteca BVPH

L'octubre de 1964 veurà la llum una nova iniciativa de la CNNEU, ja presidida per en Baldomero Fernández Aguayo, que edita i difon de manera exhaustiva un fullet divulgatiu en forma de 'tebeo' o historieta sobre la importància de l'aprenentatge de la natació. El text ha estat escrit, amb forma de rodolins, per el propi Fernández Aguayo, mentre que els dibuixos s'han d'atribuir a en Blanco Iñigo. A continuació en reproduïm la totalitat de la publicació:

Portada i contraportada del fullet de la CNNEU de la FEN
Font: Arxiu JCE, fons família Granada (***)

Pàgines 2 i 3

Pàgines 4 i 5

Pagines 6 i 7

La FEN, amb la intenció de difondre al màxim possible l'esmentada comunicació, se'n fa ressò mitjançant la revista CROL, tot reproduint-ne el contingut en els números 3, 4, 5 i 6; des de juny fins a setembre de 1965. Naturalment, però, la revista d'aquells anys s'edita només en blanc i negre.

Reproducció de la pàgina on s'insereix la primera part del fullet 
editat per la CNNEU; en el CROL n. 3, del juny de 1965.
Font: Arxiu JCE

L'enfocament plenament utilitari de la comissió i de les seves campanyes es veu clarament emmarcat per la frase que tanca el fullet, a la contraportada: "Por no saber nadar se puede perder la vida", que és una constant en els reclams d'aquell tipus de crides a l'ensenyament de la natació en aquells anys del segle XX.

Reproducció del cartell anunciador d'un curset del Club Natació Catalunya de l'any 1957.
Font: Llibre '90 Anys del C.N. Catalunya'. Ed. CNC, 2022

La contribució del Club Natació Montjuïc...

Al llarg d'aquesta entrada, i de gran nombre de les moltes que portem publicades, hem pogut comprovar de manera fefaent la importància que en el seu moment van tenir els cursets municipals organitzats per el Club Natació Montjuïc per a l'engrandiment i la projecció nacional i internacional de la entitat.

Iniciats en el mateix moment de la seva constitució l'any 1944, sota la direcció d'en Vicenç Esquiroz Soliva, adoptaren el padrinatge municipal a partir de 1948. En els primers anys d'aquesta nova etapa foren encara guiats per el mateix Esquiroz, fins que a partir dels organitzats des de 1951, van ser dirigits per l'inoblidable Joan Boronat Carner, 'Janot', qui se'n mantingué al front fins a una necessària retirada per causes físiques, passat més de quinze anys. El seu relleu el va agafar en Francesc Morón.

En Vicenç Esquiroz, com a gran divulgador i impulsor de l'ensenyament de la natació i de les campanyes per a la construcció de piscines a Catalunya i a la resta d'Espanya, va ser promotor també de la formació de la CNNEU i de les respectives comissions locals del mateix caire, en reconeixement de la qual cosa se'l va nomenar en el seu moment com a membre de la comissió nacional, a la vegada que tant ell com en Joan Boronat i el propi club van rebre sengles premis i reconeixements de la CNNEU.

Article publicat en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 295, de juny de 1974, amb un recull estadístic dels 
cursets municipals de natació escolar i utilitària organitzats per el club a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

La interessant estadística aportada per en Josep Boldú, que era membre de la comissió de natació, fa un repàs als vint-i-cinc anys que s'havien complert el 1973 des del primer curset de caire municipal al 1948. Es pot observar la progressió en nombre d'assistents, que arriba al màxim l'any 1967, amb quasi quatre-mil alumnes inscrits en els tres cursets celebrats aquell any. No s'inclouen més que els cursets d'estiu, sempre celebrats a la piscina de Montjuïc - 'la vella', per a tant dels que hi gaudirem -, atès que els celebrats a la piscina de la Ronda o a la piscina de Folch i Torres, desprès d'inaugurar-se el 1966,  no s'hi han comptat.

Com és lògic, aquest màxim s'assoleix pocs mesos desprès d'inaugurar-se l'octubre de 1966 la piscina municipal de la plaça Folch i Torres. Les facilitats per a fer cursos de natació escolar, a la vegada que cursets d'ensenyament al llarg de tot l'any, es tradueixen en una minva molt accelerada de l'assistència als cursets d'estiu de 'la vella' de Montjuïc, que acaben sent poc menys que testimonials des de mitats de la dècada dels setanta.

Josep Castellví

(*) Els coneguts com a 'Banys Orientals', propietat d'en Melcior Gasull, funcionaren a partir de 1872 com a banys de pica, fins que l'any 1876 s'hi afegiren els banys d'onatge. El 1877 s'inauguren les dues piscines, una per a homes i l'altre per a dones. De forma circular, descrites per la premsa de l'època amb "de gust arabesc ses galeries", els Orientals són en l'origen de la natació catalana d'una forma predominant. La major dels primers clubs barcelonins tingueren els seus passos inicials en la seva platja i piscines. Des del Barcelona a l'Athlètic, seguint per el Catalunya o el Mediterrani, sense oblidar els homes del CADCI que constituïren el Club de Mar, i molts d'altres esportistes que s'iniciaren en la seva costa. En el cas concret d'en Bernat Picornell, va conèixer de ben segur a en Emili Soler en els Orientals, dels quals feia anys que n'era usuari, a rel d'un problema de salut que la medicina de l'època va donar per irremeiable. En Soler,  a base de constància diària i del banys de mar i de sol, va aconseguir recuperar-se'n i, malgrat no ser mai un gran nedador, va ser un autèntic apòstol que amb el seu esperit i la seva empenta es va constituir en un abanderat permanent de la caua de la natació al sí del Club Natació Barcelona i de la natació catalana.

(**) Baldomero Fernández Aguayo va ingressar l'any 1955 a la CNNEU, de la qual en va ser secretari i, a partir de 1962, president. Va tenir amb en Joan Vergè una estreta col·laboració, fins a la mort prematura d'aquest al 1965. A la vegada va ser president de la 'Federación Castellana de Natación' entre 1959 i 1965. S'incorpora a la junta directiva de la FEN l'any 1961, de la qual passa a ser-ne vicepresident a l'any 1964. Al llarg de la seva carrera de directiu de la natació espanyola actua en nombroses competicions com a delegat federatiu. Des de l'any 1976 passa a ser nomenat President d'honor de la 'Federación Castellana de Natación'.

(***) Només esmentem la font de procedència del fullet en la primera de les entrades, atenent a que per a la resta seria repetitiva la informació. La família Granada, de llarga tradició atlètica, és formada per una nissaga de nedadors i waterpolistes, sempre pertanyents al Club Natació Atlètic, fins al moment en que passa a ser el C.N. Atètic-Barceloneta. En Jordi Granada, recentment traspassat, junt amb el seu germà Jaume recullen la tradició del seu pare. Especialment en Jordi Granada va arribar a recollir en el seu domicili del barri de la Barceloneta una bona quantitat de material gràfic i textual de la seva vida al món de la natació. Per deferència dels seus familiars i hereus, ens ha estat accessible una part d'aquesta documentació, de la qual som en procés de digitalització.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic