Curiosament jo no vaig sortir dels cursets, vaig aprendre a nedar perquè me'n va ensenyar el meu pare... als estius anàvem a una piscina pública de La Floresta. Vaig començar amb uns manguitos i al final me'ls vaig treure i feia exactament el mateix amb ells que sense. També em va ensenyar a tirar-me de cap, que per ensenyar-me'n s'hi va llençar ell i es va fer un 'nyanyo' al cap en topar amb el fons de la piscina, i és que es va tirar sense les mans davant i allà no hi havia gaire profunditat.
Mes endavant vaig pujar a Montjuïc amb els del meu barri, anava a dir la colla... però la realitat es que llavors tenia onze anys i sempre hi pujàvem acompanyats amb alguna mare. Com fos vam anar a parar a la piscina municipal, la 'vella', i vaig veure els cursets que feia el Boronat. Feien molt de goig amb aquelles criatures i tal fent gimnàs per a després anarse'n de cap a l'aigua, i em va cridar molt l'atenció... em va agradar i vaig baixar per dir-li que m'agradaria entrenar. Evidentment nedava com un 'pato', però em van fer anar a que parlés amb el Fernández, que portava als avançats del curset...
Després ja vaig entrenar un temps amb el Martinez Carrión el 1962, que per a mi va ser qui tècnicament em va donar les bases dels estils... i potser passat l'estiu vaig començar a anar a la piscina de la Ronda i llavors ja em vaig fer soci tenint 12 anys. La veritat és que no sé el que em van veure perquè jo no he tingut mai gaire 'classe', em refereixo a la flotabilitat i aquestes coses... Vaig tenir un punt d'inflexió l'any 63 perquè llavors ja vaig fer-me amic del grup de la gent que vaig conèixer entrenant, que eren l'Eduard Costa, el Jordi Murio, el Carles Sánchez i altres mes d'aquella colla... tots aquests que vam començar a sortir en grup, encara que jo no hi sortia gaire sovint amb ells, perquè jo sempre he estat 'un verso suelto' en aquest aspecte.
Un altre moment important d'aquell 1963 va ser el de l'entrega de premis del club. Era pel Nadal, que ho feien al 'Chipirón', i em vaig donar compte de que donaven premis per qualsevol cosa i a tothom... menys a mi, segurament perquè a mi no em tocava i a partir d'aquí..., clar, jo sóc molt de reptes, ho he sigut tota la vida amb tots els aspectes, i em vaig proposar que seria l'última vegada que jo em trobaria d'aquesta manera. Llavors ja entrenava amb l'Alberto (Medina) i vam fer un plan amb ell que va ser el d'entrenar tres cops al dia: pel matí, que era molt d'horeta, o bé al Barcelona o al Poblenou; al migdia, a la piscina de la Ronda; i a la tarda, a l'hivern que continuàvem a la piscina de la Ronda, aquest és el plantejament que vam fer. Crec que el que va veure l'Alberto en mi va ser el compromís d'agafar-m'ho molt en serio. No li vaig explicar el que m'havia passat, però li vaig dir que jo volia estar entre els millors o amb el grup dels millors, i que estava decidit a dedicar-me a fer el que fos necessari, així que com et dic al matí anàvem al Barcelona o al Poblenou i allí la cosa anava normal, amb força gent, però al migdia entrenàvem molt pocs, eh...
El plan que havia muntat l'Alberto, amb el qual jo no estava massa d'acord però l'hi vaig dir que sí, era que volia que la meva primera competició 'oficial' fos una sorpresa, de manera que no em posava mai a les competicions !... aquells primers mesos només entrenava. I la primera vegada que em va deixar anar va ser en uns Campionats Provincials a la piscina-bassa que tenia el Mediterrani al carrer Galileu. Llavors els que despuntaven en els 400 metres lliures eren el Corell i el Mauri. Em va deixar anar allí per primera vegada i vaig ser la sorpresa perquè vaig guanyar els 400 lliures a tots aquests que eren considerats la 'élite', l'elit de la meva edat diguéssim i a mes vaig baixar del cinc minuts... vaig fer 4'58", que l'Esquiroz va posar (al diari) que havia nascut una figura que podria ser el successor del Miquel Torres !.
Total, que em vaig trobar amb això i a partir d'aquí vaig continuar molt motivat i va arribar el Campionat de Catalunya (infantil) que era a Sabadell i també vaig guanyar amb 4'52", però clar jo era un burro d'entrenament o sigui no feia les coses per flotabilitat ni per classe, sinó que les feia perquè m'entrenava com una bèstia... per això si deixava d'entrenar quatre dies, pel que fora, quan tornava m'arrossegava per la piscina. En aquell campionat el segon va quedar em sembla que el Corell i el tercer el Mauri. Allà se'n va dubtar de mi perquè en aquella època i amb 14 anys jo ja media 1.80 m. i era el mes alt de tots i discutien que sí jo tenia l'edat o no la tenia. I sí, sí... en aquest aspecte jo no podia fer-ne, però el club tampoc en va fer de trampes. T'haig de dir una cosa, que la gent no baixava de 5 minuts llavors i l'Alberto em va fer unes sèries abans de nedar, i de tres series en dues ja vaig baixar del cinc minuts només en entrenament. A més l'equip en conjunt va acabar com a campions de Catalunya infantils, perquè com sempre passava en aquests casos tots nedàvem moltes proves i vam agafar molts punts.
.jpg)
Retall de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964 amb la victòria
dels infantils del C.N. Montjuïc en els Campionat de Catalunya.
A sota, Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio,
puntals de l'equip campió infantil de Catalunya.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i Arxiu JCE. Ft. Montejano.
Aquell estiu del 1964 vam anar als Campionats d'Espanya, els infantils i juvenils del Frente de Juventudes, que competíem per províncies. Recordo que vaig guanyar el 400 lliures nedant amb el cap a dalt perquè l'aigua estava a set graus... a la piscina de La Solana. Com anècdota et diré que ens vam tirar la primera vegada a la piscina i vam sortir congelats i jo vaig parlar amb el Carlitos Bremón que em diu: "hoy el agua està un poco mas fria" i, collons !... estava a set graus !... el temps just de tirar-te i sortir tots disparats cap a les dutxes... a partir d’aquí el que va fer l'Adern (l'entrenador) va ser dir que no entrenaríem mes a la piscina... la majoria no volíem nedar allí amb aquesta aigua perquè se't quedava el coco gelat. Ens portava a una ria i en aquesta ria: "vinga, cap aquí...." i "vinga, tornem-m'hi..." i ens portava amunt i avall, nedant fins el dia de la prova... jo vaig guanyar amb el cap fora de l'aigua, i tot i així vaig fer 4'54" que crec que vaig córrer molt mes per el fred que fotia...
El 1964 va ser un any molt bo per a la natació del Club Natació Montjuïc. En Jaume Monzó s'havia confirmat com l'esquenista emergent en l'elit de la natació espanyola, en dura lluita amb els germans Cabrera, de Canàries; a mes els nois infantils, com ha dit en Gabriel, van quedar campions de Catalunya a Sabadell; mentre que l'equip masculí absolut repetia el triomf de l'any 1962 en els Campionats Generals de Catalunya. Era una proesa important, atès que ja des de l'arribada al C.N. Sabadell d'en Kees Oudigest i la posada en marxa de la piscina coberta a la seva ciutat, aquest club s'havia convertit en poc menys que intractable en la natació catalana d'aquells anys. En Gabriel Navarro va estar seleccionat en diferents ocasions en equips nacionals de natació, unes vegades en la selecció B i d'altres en els equips que competien en els jocs de la FISEC. Una altre de les grans motivacions la va trobar en la disputa de quasi totes les travessies que es celebraven a Catalunya...
L'any següent no va ser bo per mi, la cosa no va anar gaire be, vaig tindre un any de baixada, no se perquè, i l'any 65 no vaig fer gaire res. Després el 66 ja vaig tornar a despuntar... vaig començar a nedar papallona. Jo a la papallona, als 200 papallona, feia (la meva tàctica): saltava i anava a ritme, a un bon ritme les dues primeres piscines, a la tercera afluixava una mica i a la última tornava a anar a molt bon ritme i recordo també com a anècdota com l'Alberto Medina em fotia unes bones bronques: "no aflojes, que tu puedes aguantar...". També vam fer campions d'Espanya absoluts i un rècord d'Espanya de 4 x 200, que ens va durar ben poc, en uns Campionats d'Espanya (d'hivern) d'aquell any a la piscina del CNB, a l'Escollera.
I a partir d’aquí para de comptar, llavors ja vam començar cadascun amb les seves novietes i anàvem d'aquí cap allà amb el tema de les travessies... que a mi com estava fort i me'n hi sentía, em va donar per fer travessies. La primera va ser la Tossols-Basil a Olot, que encara era quan llençaven els ànecs al riu perquè els 'cacessin' els nedadors. Bueno, amb el tema de les travessies jo vaig estar fent-ne des del 65 fins a el 68 pràcticament. Llavors em considerava bastant especialista, si no guanyava quedava dels primers, encara que recordo que la millor classificació que vaig tindre no vaig quedar primer, va ser en una travessia al llac de Banyoles, en que va quedar primer el Miquel Torres, segon el Monzó i tercer jo... però es que aquell any hi nedava tot deu, eh !... allí hi havia anat tot-hom.
De Banyoles recordo una altre classificació bona, que vaig guanyar al Massagué, lluitant també tota la travessia; vaig haver de fer una tàctica especial perquè ell era mes ràpid que jo i em guanyava sempre en l'esprint final i a mes a mes també era de llarga distància. De manera que em vaig dir: "si arribem junts aquest em fotrà..." i tal com ens vam tirar a l'aigua ja ens vam jun UVtar ràpidament els dos: pum, pum, pum... i em vaig dir: "si seguim així quan siguem a prop del final me la fotrà..." i el que vaig fer va ser anar girant una mica i el vaig anar apartant de la línia recta a poc a poc i vam anar tota la travessia així, que jo anava per aquesta banda i ell per l'altre (ho senyala sobre la taula) i quan va arribar el moment... faig així (ara fa el gest de separar-se) i jo vaig saltar de cop i ja no em va poder pescar... Era un any en que no hi eren els mes forts i en que vaig fer primer... aquella la vaig guanyar jo, però per temps van dir que li donaven el primer lloc al Josep Pujol, que va nedar amb una altre categoria i li van donar menys temps que a mi. El (president) Devesa no hi estava d'acord, junt amb molta gent mes, però així es com va anar...
Una altre travessia de la que tinc bon record va ser la de la copa d'or, no daurada, eh !... d'or de veritat. Era el premi que donaven a Tossa de Mar l'any 1966 i aquesta me la vaig trobar, que no hi contava. Anem a veure, vam anar amb altres de la colla un dia abans per anar de 'parranda' per allí, que vam anar de discoteca i de juerga la nit abans. Total, que aquesta copa el que la tenia que guanyar era el Jordi (Murio) però el Jordi es va despistar i va entrar mes del que calia cap a dins (del mar) i va haver de rectificar per a tornar i llavors va ser que em vaig colar jo. Jo allí comptava quedar segon i em vaig trobar guanyador. Una altre que vaig guanyar va ser la de Tarragona... aquella també la vaig guanyar molt be, que també devia ser cap el 65 o 66 que va ser quan vaig començar les travessies.
També vaig guanyar la de la Barceloneta al passeig marítim... que hi feia molta mala mar; hi havia una surera (al llarg de la platja) i anaves per una banda i tornaves per l'altre... a les travessies anàvem amb l'equip, l'equip vol dir gent del club - que entre ells hi havia el Carles, el Murio, el Mas i tal - gent que m'envoltaven perquè no em bloquegessin per tal que quan donaven la sortida pogués 'guillar' ràpid mentre els companys em protegien. Així ho vam fer i anava davant tota la travessia; primer vaig lluitar amb el Monso (Vicenç Monsonis) i no se qui mes, però a la tornada hi havia companys del Monso des de l'altre cantó enganxant-me pel peu... crec que eren el Cillero i un altre, perquè el Monso em pogués passar, i jo mirant de desenganxar-me... perquè no em deixaven anar. Però al final tot va acabar bé i vaig poder guanyar...
.jpg)
Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de setembre de 1967 amb la informació
de la 'IX Travessia del Passeig Marítim', organitzada per el C.N. Barceloneta.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Com a anècdota de les travessies, home !... no ho sé, potser serà que crec que les he fet quasi totes, inclús en vaig fer una quan ja estava retirat i tenia els fills, que va ser la de Calella on també vaig guanyar en la categoria de la meva edat... i, com t'ho diria jo ?... que la del club ha sigut l'època mes feliç de la meva vida, m'ho vaig passar molt bé i hi vaig trobar allí la meva parella, la Pili (Arquero), i n'estic molt satisfet del que vaig fer, dins de les possibilitats de les condicions físiques que jo tenia...
Un cop feta aquesta darrera afirmació, en Gabriel matisa que es refereix als seus anys de joventut, atès que al llarg de la vida n'ha conegut molts altres de moments extraordinaris, quasi sempre viscuts amb la seva companya, na Pilar Arquero, i els derivats del naixement i la creixença dels seus fills, Gabriel i Albert. Entre la natació, les travessies i una curta estada en els equips de waterpolo del club, la vida esportiva d'en Gabriel era tocant a la seva fi, desprès d'un període de poc mes de vuit anys d'activitat competitiva. Calia, doncs, enfocar també la seva vida personal i professional. En certa crònica d'en Vicenç Esquiroz aquest informava que en Gabriel estava formant-se per a ser metge...
A mi lo de metge mai se'm ha passat pel cap, mai havia dit d'estudiar per metge... mes aviat seria una de les vegades que l'Esquiroz s'inventava una part de la crònica. Bueno, anem a veure, als setze anys vaig aprovar sisè i revàlida i als disset vaig fer el PREU i desprès em van fer un psicotècnic per veure en lo que podia servir i no se què... i em van dir que estudiés o econòmiques o administració i direcció d'empreses. Però llavors era una època en que jo estava molt enganxat amb el Sànchez, molt amic i tal, i ell havia entrat a l'Escola d'Enginyers i em va donar per anar a fer enginyeria... que despès no la vaig acabar, perquè tampoc en tenia la vocació. Per cert que a enginyers hi havia un equip de rugbi al que en Sànchez i jo hi vam jugar..., bé que hi vam jugar és un dir..., ens hi vam apuntar els dos i al primer entrenament ens va anar mes o menys be, però ja a la segona sessió hi va haver una jugada d'un tío que va sortir disparat contra les grades... que l'havien empentat en una melé o no se qué i com estava a prop de les grades hi va topar i va acabar amb una sagnada tremenda... i el Carles i jo ens vam mirar i ja en vam tenir prou, se'ns va acabar el rugbi !.
Ben aviat el que vaig fer va ser establir-me per el meu compte en la part professional que jo estava portant lo del taller del meu pare, que feia llums i altres feines, a mes de portar la representació d'altres empreses a la vegada que continuava estudiant. Llavors el (Paco) Bonet em va oferir d'anar-me'n amb ell a 'Telesincro', vaig passar el procés de selecció i em van fitxar. Total que em va anar molt be i em vaig trobar el primer o el segon mes que vaig guanyar dues-centes-cinquanta mil 'peles' de comissions, que abans no les veia ni en un any quasi, el primer o el segon mes vaig firmar tres màquines i em vaig trobar amb les dues-centes-cinquanta mil... i quan vaig cobrar aquestes primeres comissions amb la Pili ens en vem anar cap a Mallorca, que encara érem solters i vam anar-hi amb uns cosins i uns amics que teniem i jo em sentía que era el rei del mambo.
Mes endavant vaig entrar a 'ICL', una multinacional del sector informàtic, que em van dir per ser coordinador de venedors i tal i jo vaig dir que no... que volia ser venedor que era on es guanyaven calés, i amb sis mesos vaig fer la quota de tot un any; allí ja cobràvem trenta o trenta-cinc mil de salari mes unes comissions molt bones i amb poc temps em vaig fer amb l'empresa en el sentit que era el millor venedor que hi havia a tota Espanya i inclusiu de fora, perquè estava a noranta països aquesta empresa. Mes endavant en 'ICL' em van pujar a Cap de Vendes, Director Comercial i desprès Director de Delegació i Director Comercial de tota Espanya. M'hi vaig estar deu anys i desprès ja em vaig muntar per la meva banda i sempre mes he pogut treballar en les meves pròpies empreses...
En les diferents etapes de la seva vida en Navarro ha fet valer sempre la seva ànima d'emprenedor que, com diu ell mateix, funciona per reptes que l'impulsen a la superació d'aquests i, quan és necessari, a la resiliència en el moment en que sorgeix una o altre dificultat. Aquesta filosofia l'ha aplicada a les seves diferents facetes: l'esportiva, la personal i la professional amb resultats majoritàriament positius. I si en alguna ocasió el resultat no ha estat tant satisfactori en Gabriel sosté, amb orgull, que mai ha estat per mancança del seu esforç o de la seva dedicació. En el cas de la seva actuació en el sí del Montjuïc ens queda per parlar d'una altre dels vessants, com és el de directiu de l'entitat.
Vaig acabar de nedar i clar, vulguis o no, encara anava per la piscina i tal i en (Manel) Alberich, que estava a la junta aquella que s'havia fet de consens de l'any 1972 (*), amb l'Alberich i el Vicenç de vice-presidents i el Ballart presidint-la; doncs deia que l'Alberich em va dir que perquè no aprofitava si volia col·laborar amb el Montjuïc i em van fer directiu per treballar en la part de natació i waterpolo. Aquesta col·laboració es va acabar aviat per la història que ja us havia explicat de quan ens vam quedar sense entrenador i el Ballart em va dir: "Gabi, tindries que moure't entre els entrenadors a veure si en trobes un pel club..." i m'ho encarrega i com que jo treballava per el meu compte i estava estudiant, de seguida vaig desaparèixer quasi deu dies de la feina, buscant i parlant amb diferents entrenadors... vaig anar a Olot i a d'altres llocs de Catalunya i de fora; en fi que buscant vaig parlar amb molts entrenadors per a poder fer-li un informe al president amb totes les dades recollides. Quan ja ho tinc me'n vaig a reunir-me amb el Ballart i em diu: "gràcies, però ja no cal: ja hem fitxat a l'entrenador..." i és que ja tenía fitxat a en (Agustí) Mestres. Jo em vaig quedar !..., i sortint d’aquella reunió, al dia següent vaig presentar la meva dimissió. Total, que vaig durar uns pocs mesos... perquè vaig sortir molt cabrejat que a mes llavors la meva feina no era com les que he tingut desprès en la meva vida; era una feina que si deixava de treballar no cobrava... que encara estava per lliure amb el meu pare i d'altres empreses.
Mes tard, quan en Ballart se'n va a presidir la catalana (FCN) l'any 81 o 82, al club es queda en Robert Carmany de president. Aquells temps al club el segueixo molt poc, que ja es l'època en que he muntat les primeres empreses pròpies... llavors un bon dia em truquen gent de l'entorn del club que volen parlar amb mi i em diuen que hi ha problemes, de calés i d'altres tipus. Total, que em convoquen a un dinar amb alguns dels 'històrics' del Montjuïc on també hi ha el Ruiz, en José Ruiz que no ha sigut mai de junta, però feia d'una mena de secretari general de l'entitat i també ve. De fet en Ruiz en una pel·licula dirien que és un secundari, mai en primera fila... sempre al costat o darrera dels protagonistes, però això sí, eh !... al club en José Ruiz era un secundari de luxe...
Així que hi vaig anar i em van proposar que si hi havia eleccions de president del club que m'hi presentés, que ells em recolzarien. En un primer moment intento evitar-ho amb l'argument que tinc molta feina i estic muntant una cosa gran... ja teníem quaranta i pico d'empleats i tot just érem al començament, i que no podia, que no...; però em van seguir insistint: "home, que el club t'ha ajudat molt, t'ha pagat els estudis i no se què, que tal i qual... i ha fet molt per tu i per la teva família, que amb la Pili us heu conegut aquí...". Total que al final vaig demanar que em donessin les dades de comptabilitat i de la situació econòmica per a estudiar-la i vaig analitzar-ho i vaig arribar a la conclusió que jo amb quatre anys em carregava tot el deute que em deien que hi havia i podia deixar el club sanejat, vaig demanar alguns aclariments que me'ls van donar i que jo me les vaig creure. I finalment vaig acceptar de presentar-me a la presidència, si es convocaven eleccions.
Vaig guanyar-les el 22 de gener del 1987, un dia que hi havia waterpolo de veterans i sortint de l'elecció em vaig tirar l'aigua per a jugar amb l'equip del club i desprès vam anar a sopar. És va apuntar tot deu al sopar i el primer cop d'efecte va ser quan vam acabar, que vaig demanar el compte i vaig comptar els que hi érem per pagar-ho a 'escote', i els hi vaig dir: "senyors devem cadascú tants calés... el club no te diners per pagar sopars". La qüestió era que el que volia era marcar territori, perquè el club estava malament, amb dèficit i deute... i al sopar hi van venir moltes dones i companyes dels jugadors, entre d'elles també la Pili, i clar vaig pensar "ara es el moment... hi ha que marcar la línia". La gent es va sorprendre i tal però no va passar res.
Editorial del n. 356 del butlletí social de gener-març del 1987, amb la salutació del
president i la composició de la nova junta directiva escollida el 22 de gener.
Font: Arxiu JCE
El que si va passar es el que ja es conegut, que vam revisar la comptabilitat i van començar a sortir factures no compatibilitzades: primer em van començar a arribar de la Residencia Blume, de dos o tres anys que no es pagava el que era una part de l'estada dels nedadors, que no era molt però al cap de dos o tres anys pujava una bona quantitat. Total que les factures estaven en un calaix o destruïdes i t'arriben les còpies i els truques i preguntes el què hi ha, i llavors tens una reunió i et surt tot... però no va ser aquest l'únic cas, van anar sortir moltes coses mes i el deute teòric que m'havien dit inicialment no era el real.
Al poc temps d'arribar reuneixo al personal i els hi dic que hem de tirar endavant per 'nasos', que si fa falta durant un període mes o menys llarg de quinze dies o un mes jo no treballaré, que delegaré les meves funcions a l'empresa, que era fotut perquè era l'època de l'expansió, i em dedicaré al club... aleshores des de les vuit o les nou del matí fins a les deu o les onze al club, fent de gerent i fent de tot i intentant averiguar la situació d'on érem realment. En una reunió amb els treballadors del club els vaig dir que no volia discussions, que sabia que els sous del conveni eren molt precaris però que el club no podia pagar mes en aquell moment, i els vaig dir "jo vull fer un pacte amb vosaltres: no vull ni problemes sindicals, ni vull problemes de res, ni tampoc vull problemes amb els socis, res d'això... el que vull és que arribem a un pacte: vosaltres treballeu tot el que heu de treballar i el club cada any us augmentarà el salari, perquè ara no ens és possible, el que dictamini el conveni mes tres punts...", em sembla que vaig dir tres punts o una cosa semblant, "...que es el que jo calculo perquè arribeu als quatre anys a un bon nivell... si hi esteu d'acord en tinc prou amb la vostre paraula". També es van revisar algunes condicions laborals, com els horaris, que aquesta es una feina que la va fer molt bé l’Eduard (Costa), per a poder fer horaris continuats, a l'objecte de poder fer alguna altre cosa en el temps lliure. Hi van ser d'acord i la veritat es que va anar tot molt be, bueno, encara ara ens aprecien els empleats, que molts pensen que aquella va ser per a ells una de les millors juntes...
Homenatge fet a en Josep Ramos Àlvarez el dia 26 de novembr del 1989. En Teo Poch
li lliura el trofeu amb 'La canya d'en Ramos', en presència del President Navarro (**)
Font: Arxiu JCE
En el tema esportiu, quan era president, ja ho saps perquè vaig veure tant d'embolic que hi havia que em vaig dir que calia separar problemes perquè tots no els podia afrontar directament i va vindre la necessitat de la contractació d'un gerent, que amb vaig recolzar amb el Paco Segura perquè em presentés gent i tal; perquè jo demanava varies coses en el procés de selecció: una persona que sabés comptabilitat, que estigués introduïda dins de la administració i experta en temes de protocol i de tot això i al final en va quedar el Xavier Vendrell, que penso que va anar molt bé... a part d’alguna sortida de to que va tenir en algun moment, però en general va fer una bona tasca.
En el context d'una situació econòmica complexa, la nova junta va emprendre una renovació en la seva política esportiva amb la incorporació d'en Jordi Murio i en Dragan Matutinovic, en natació i waterpolo respectivament. Tant l'un com l'altre van mirar d'acomplir les polítiques de sentar novament una base esportiva sorgida de les categories inferiors del club. Va ser especialment aconseguit en natació, en l'etapa Murio que va allargar-se fins a finals de la centuria, mentre que per el que respecta a en Dragan aquest aviat va ser cridat per la Federació Espanyola de Natació per a fer-se càrrec de la selecció espanyola de waterpolo.
Un dia en el pont aeri em vaig trobar al (Josep Lluís) Vilaseca (***) i em vaig seure al seu costat i li vaig dir: "escolta, t'ha dit algo a tu el David (Moner) d'una subvenció i tal ?" i em diu: "mira, la primera noticia que en tinc..." i jo "es que a mi m'ha dit que ja s'estava tramitant..." i em diu: "collons !, encara no coneixes al David tu ?... no te'n refiïs, no te'n refiïs ni un pel...". A partir d'aquell moment jo trucava al Vilaseca i em donava ràpidament hora de visita. D'aquest incident venia una enemistat continuada (amb en Moner) que la notava. Aquesta enemistat va anar a mes perquè hi va haver eleccions a l'espanyola a la qual es presentava el Flores, l'Alfredo Flores - que finalment va guanyar - que era un bon tío també i que estava recolzat per el Moner i l'alternativa era el Blanco, el de Sevilla,... bueno, total que el Moner m'anava molt al darrera llavors perquè no canviés la votació per el Flores i jo li deia que si perquè portava els dos vots preparats, un a cada butxaca - com m'havia ensenyat el Ruiz, del Montjuïc, anys abans - i havia parlat amb el Blanco també... i el Moner em deia: "que, ja saps a qui votaràs..." i jo: "si !, mira aquí el tinc preparat..." i li ensenyava la papereta del Flores i a l'altre butxaca portava la del Blanco, que es a qui vaig votar. Al final d’una manera o altre se sabia, encara que el vot fos secret, es sumen els vots i al final se sap, però aquesta situació va augmentar la malentesa amb en Moner. I a partir d’aquí es quan ve el pollastre... Amb una excusa reglamentària la catalana ens obre expedient per a baixar de categoria en el waterpolo de Catalunya. Amb el Ponç estàvem totalment d'acord al llarg de tot aquest procés. Aquell any no vam poder jugar la lliga catalana, evidentment no la vam jugar, però en canvi vam jugar a l'espanyola i vam donar molta guerra... no vam guanyar però vam donar molta batalla.
El president Navarro lliurant els premis en una competició d'atletisme
a la Zona Esportiva del C.N. Montjuïc. Darrera seu en Joan
Daranas, el president de la secció d'atletisme del club.
Font: Arxiu C.N. Montjuïc
Els darrers temps de la junta directiva d'en Gabriel Navarro no van ser especialment satisfactoris per els seus integrants. A banda del conflicte amb la FCN, especialment, amb el seu president Moner, la situació econòmica no s'acabava de redreçar i la junta va plantejar com a solució una derrama que necessitava de l'aprovació de l'Assemblea General per a poder ser implementada. Aquesta solució va ser majoritàriament rebutjada en el seu moment, de resultes de quina situació se'n derivà un retorn d'en Joan Ballart Serra a la presidència del club en una seva segona etapa.
Vaig quedar decebut però no de la part esportiva que crec que vaig fer el que tenia que fer, que era baixar una mica el nivell però tampoc a un punt de desastre, sinó per tal que poguéssim lluitar... en natació no ens va baixar perquè vam seguir quedant campions d'Espanya o lluitant per a ser-ho, d'aquest tema jo me'n sento satisfet, inclusiu del waterpolo.
Pel que fa a la part econòmica no n'estic satisfet, clar, perquè no vaig poder fer el que jo pensava donat que lo que m'havien parlat prèviament no era el que realment hi havia. Però crec que possiblement era una època necessària que s'havia de passar al club i en la qual vam posar molt d'ordre en tota la disbauxa que hi havia en la gestió dels empleats, jo penso que allí hi vam posar una bona gestió i hi vam implementar un control de la despesa coherent i raonable.
Abans et parlava d'en Ruiz, en José Ruiz, del qual jo en vaig aprendre molt... a mi m'havia anat molt bé abans, en la meva primera etapa a la junta del 1972, que havia anat amb ell a les reunions per discutir el conveni de piscines, que es feien a la Via Layetana perquè m'interessava, el Ruiz era un dels representants dels clubs i jo no coneixia aquesta faceta i li vaig dir que hi volia anar a totes les reunions, que em va anar molt be perquè vaig aprendre moltíssim de les estratègies que es munten i de tots aquests 'tinglados'. Clar, ell anava de part de la patronal i jo feia com de la seva ombra, que a les reunions no deia res: només escoltava i captava. En Ruiz era un tio que ja sabem d'on venia i la seva forma de fer era d'acord amb aquesta posició, propera al règim i mig funcionarial, però en el club va ser una persona d'una gran eficiència i va aportar sempre una gran col·laboració a les diferents juntes. Quan jo entro encara hi és, per bé que acaba desapareixent al cap de poc perquè diu que ja n'està cansat. El dia de les votacions que duraven tota la jornada, em crida i em diu que entri en un quartet, es posa les mans a les butxaques i de cadascuna en treu una papereta: la del Roselló i la meva i em pregunta: "elige tu la que quieras..." i li dic: "ostia !... no me 'baciles'..." i clar, ell ja sabia el que jo volia, però ho va fer per donar-me una lliçó de política esportiva 'florentina'...
En José Ruiz a la foto felicitant a en Salvador Franch després de la primera victòria del Montjuïc
front del Barcelona en la II Copa Catalana el juny de 1972. En Joan Ballart, tot just
escollit president del club en la seva primera etapa (1972-1981) n'és testimoni.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Hi ha un altre tema important per mi, o que jo al menys li dono importància, que es que al cap d'un any o una mica mes de passades les eleccions, fem la incorporació del (José Maria) Roselló a la junta... crec que es una fita important amb la intenció d'unificar el club, cosa que a mi em perjudica sobretot de cara a una part de la gent de sempre del club, perquè eren íntims enemics. Clar, el Roselló tenia una història al club i tot-hom la coneixia, i això de que s'unís a nosaltres... però, bueno va ser molt natural eh !. Vinc a dir-te que el Roselló em va felicitar quan les eleccions, que ell les va perdre, i jo li vaig dir: "hemos de hablar..." que va anar passant el temps, però quan vaig poder el vaig agafar i li vaig dir: "oye, vamos a ver... tu quieres trabajar para el club, no ?... porqué lo has demostrado personalmente y yo también quiero que te incorpores... ha habido unas elecciones claras: yo he ganado y tu has perdido; però creo que este club lo que necessita es el esfuerzo de todos y te agradecería y estaria muy contento de que te incorporaras a la junta como vicepresidente y que trabajáramos codo con codo, que es lo que le hace falta al club..." i em va dir que sí, donant-me una de les satisfaccions del meu mandat.
Carles Sánchez i Josep Castellví
