(C. de S.). Presidents (V). Joan Ballart Serra, el president sempitern...

A manera d'introducció

Enfrontar aquest 'Carnet de Soci', de la sèrie presidents, amb el cinquè màxim mandatari del Club Natació Montjuïc no és un repta senzill. I és que amb el Joan Ballart Serra (1935-2012) es pot aplicar la dita de que ha estat més que un president. 

Distribuïda la seva presidència en dues diferents etapes, incloses en l'àmbit temporal d'aquest bloc - que finalitza amb el segle XX -, en Ballart va portar les regnes de l'entitat per quasi bé vint anys dels cinquanta-sis que transcorren entre el 1944 - fundació - i l'any 2000. (1)

Com tota obra humana el seu segell va quedar marcat amb llums i ombres; la seva tasca al front del club assoleix els moments més àlgids, esportivament i social, de l'entitat; a la vegada que no pot deslliurar-se d'alguns instants de defalliment i incertesa social, que van fer trontollar la continuïtat del Montjuïc.

Mirarem de fer-ne un compendi en les pàgines següents...

Del jove nedador al delegat esportiu...

No ens queden registres dels seus inicis al Club Natació Montjuïc com a nedador, allà per els anys cinquanta. Sí que sabem que el seu període en actiu va incloure una breu incursió en la secció atlètica del club, de quines activitats es va retirar condicionat per raons de caire privat.

Aproximadament al 1960 comença la seva vinculació als estaments directius de l'entitat. Inicialment ho fa com a ajudant d'en Joan Boronat Carner, qui exerceix de delegat esportiu. Desbordat per les seves múltiples ocupacions professionals i socials, en 'Janot' cerca alguna persona del club que l'ajudi en les funcions de delegat de natació i waterpolo, i aquest no és altre que en Joan Ballart. 

L'any 1961 ja el trobem incorporat a un Consejo Directivo del Club Natació Montjuïc, presidit per en Vicenç Esquiroz Soliva.

Retall del butlletí social n. 140, del mes de maig de 1961, amb 
la part funcional del nou 'Consejo Directivo' de l'entitat.
Font: Arxiu JCE 

Com és habitual aquells anys, aquesta mena de gran 'sanedrín' del club és format per fins a 22 integrants, quina part executiva la integren la comissió permanent i dotze delegacions o comissions encarregades de tot tipus de tasques hagudes i per haver...

El que compta és que en Joan Ballart Serra ja s'integra com a vocal, al qual li encarreguen tasques en tres comissions: Gimnàstica; Estadística i arxiu; i Cultural. Mentre segueix fent funcions d'adjunt a la delegació esportiva encapçalada per en 'Janot' Boronat.

És en aquesta darrera funció en la que sobresurt i marca empremta en fer equip amb el nou entrenador professional del club, l'Albert Medina Abarca (1937), que al mateix 1960 substitueix a en Janos Gergely. L'entrenador Medina i el delegat Ballart conformen un tàndem que ha de presidir els primers grans èxits esportius del Montjuïc com a conjunt, en guanyar per primera vegada a la història la classificació per equips al degà C.N. Barcelona en els Campionats Generals de Catalunya. (2)

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 18 d'abril de 1963, on és recullen 
declaracions d'en Ballart com a delegat esportiu del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com tot el Montjuïc ve fent des de l'any 1948, en Ballart treballa per a l'aconseguiment d'una piscina coberta per el club, que ara centra la seva construcció a la plaça de la Reina Amàlia. En l'article de El Mundo Deportivo, del qual reproduïm l'encapçalament, és preguntat per en J.M. Miedes sobre la tasca del Montjuïc:

Hemos mantenido un esfuerzo tenaz para demostrar que éramos merecedores de las instalaciones deportivas en la plaza de la Reina Amalia, una piscina y gimnasio... nuestro club desde el año 1948 viene llevando a cabo, todos los años, y sin haber todavía siendo superado, la mejor organización nacional de natación escolar y utilitaria. Por desgracia, mucha de la labor que realizamos durante el verano se malogra en el invierno, por la falta de instalaciones... estamos convencidos de que la construcción de la piscina de la plaza de la Reina Amalia será un hecho...

En Joan Ballart en funcions de delegat esportiu a 
la travessia de Banyoles l'any de 1963.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

Primera presidència, 1972-1981...

Desprès de l'arrancada de la piscina de Folch i Torres, en Esteve Limiñana Roselló ha estat substituït en la presidència del club per en Diego Devesa Palomera. Tot i l'èxit assolit en els quatre anys del seu mandat, estabilitzant i millorant la situació social i econòmica de l'entitat, en Devesa desisteix de presentar-se a la reelecció.

Així, a l'Assemblea General Ordinària del 19 de febrer de 1972 s'ha fixat, com a punt setè de l'ordre del dia, l'elecció del president que l'ha de substituir. Inicialment s'han presentat dues candidatures, l'una encapçalada per en Manuel Alberich Olivé i l'altra per en Vicenç Esquiroz Soliva. Es tracta de la primera elecció democràtica que es fa per escollir el president del club, desprès que tots els anteriors han estat cooptats pel 'pinyol' dels fundadors i altres socis de la primera volada. Com veurem en un  altra entrada del bloc, aquesta primera elecció democràtica es frustra per causes ben poc 'democràtiques'. El règim, tot i ser proper a la darrera paraula, segueix imposant criteris repressius.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 19 de febrer de 
1972 amb l'anunci de la NO elecció de president.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El periodista - de ben segur l'Andrés Astruells - sap d'avançada que els dos candidats han retirat les candidatures, l'un perquè ha estat vetat per el govern civil de Barcelona i l'altre com a solidaritat amb el represaliat. (3)

L'Andrés Astruells finalitza el seu article amb les següents paraules:

"Sólo nos resta esperar que en ese próximo plazo de 40 días, que con casi absoluta seguridad se abrirá esta noche, el C.N. Montjuich encuentre al hombre adecuado y el apoyo suficiente para salvar lo que hoy se presume como una lamentable crisis presidencial en uno de los clubs barceloneses con mayor auge en los últimos años, como bien reflejan sus actuales seis mil socios."

El periodista, que en aquest cas val més pel que calla que pel que diu, ens assabenta de que el Montjuïc es troba en una crisi institucional. I com resoldre-ho ?... amb una nova  primera elecció democràtica ?... no és el cas. Una vegada més es posa en marxa el 'pinyol' cooptador de 'fer' presidents que ve funcionant de manera habitual. 

La presidència se li ofereix, en primera instància, a en Joaquim Tauler Gou (1925-1974), un dels fundadors de l'entitat i persona sempre amatent a prestar els seus serveis per a l'engrandiment del club; en aquest cas, però, rebutja l'oferiment; home de tasca constant però callada, defuig els grans càrrecs.

És llavors que tots els ulls es giren cap en Joan Ballart Serra. Aquest, ple de vitalitat, energia i ambició, accepta amb una única condició: que l'acompanyin tres vicepresidents: els dos candidats de la frustrada elecció democràtica, Alberich i Esquiroz, junt amb en Quim Tauler...

Així és com en l'Assemblea General Extraordinària del dissabte 14 d'abril de 1972 és escollida per aclamació la nova junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra:

Dalt. Retall del butlletí social n. 272, del maig de 1972, amb la 
composició de la primera junta presidida per en Joan Ballart.
Sota. Presa de possessió com a president d'en Joan Ballart
Font: Dalt. Arxiu JCE. Sota. Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La foto que reproduïm de l'acte oficial de presa de possessió del nou president del club és força interessant per les persones que acompanyen a en Ballart: Albert López, president de la Federació Catalana d'activitats Subaquàtiques;  Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació; Vicenç Esquiroz, soci n.1 i vicepresident del C.N. Montjuïc; Joaquim Morera, secretari de la Federación Española de Natación i membre del bureau de la FINA; i Joaquim Tauler i Manel Alberich, vicepresidents del C.N. Montjuïc.

En el seu primer contacte amb els associats, a través del butlletí, en Joan Ballart els hi explicita alguna de les seves primeres intencions:

Al dirigirme a vosotros desde esta tribuna, no ignoro la responsabilidad que ello entraña, pero podeis tener la seguridad de que tanto mis compañeros de Junta como quién esto suscribe, estamos dispuestos a intentar llevar una etapa en el Club que continue las anteriores, impulsándolas, si cabe, a recoger unos frutos que lleven a nuestro Club al más alto nivel del deporte español.

En el ámbito social... (queremos) ampliar las instalaciones a fin de proporcionaros a todos vosotros las instalaciones adecuadas para la práctica de un deporte que os satisfaga y que os integre a la vida activa y social del Club. En este capítulo se incluyen las previsiones de adecuación y mejora de la Piscina Municipal de Montjuïc, en vias de usufructo, la de la Plaza Folch y Torres... y las instalaciones del Paseo Marítimo.

Portada del butlletí n. 281, del febrer de 1973, amb un avantprojecte
de nova piscina a incloure a les instal·lacions de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE

Una de les millores a introduir és la reflectida en aquesta portada del butlletí social, o sigui una nova piscina que ampliï la làmina d'aigua disponible a Folch i Torres. Aquest projecte s'ha de realitzar, però en un altre emplaçament de la mateixa instal·lació, i encara ha d'esperar uns anys més a fer-se realitat

No obstant, l'objectiu més ambiciós de seguida passa a ser el d'aconseguir un patrimoni propi, en forma del que encara és una idea incipient: fer realitat unes instal·lacions esportives i socials pròpies del Club Natació Montjuïc; el que temps a venir s'ha de fer realitat amb el nom de Ciutat Esportiva.

Èxits esportius...

Pel que fa als èxits esportius, només encetar la seva presidència l'equip de waterpolo del club assoleix la primera victòria sobre el C.N. Barcelona en una competició oficial, quan el venç a la Piscina Sant Jordi per 4 a 3 proclamant-se campió de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest primer triomf sobre el club degà es veu ratificat al XLI Campionat d'Espanya de waterpolo celebrat a la piscina de Folch i Torres entre el 15 i el 17 de setembre del mateix 1972, on novament l'equip blanc-i-verd supera al Barcelona, conquerint per primera vegada el títol de campió d'Espanya.

Desprès d'aquest triomf, que va culminar un llarg camí de més de sis anys, el waterpolo del club veu una renovació parcial a les ordres del nou entrenador, l'Agustí Mestres Ribas (1923-1999). La seva etapa suposa un breu parèntesi, fins a l'arribada a finals de 1974 de l'Imre Szikora (1937-2022), qui retorna el waterpolo del C.N. Montjuïc al camí dels èxits nacionals i internacionals.

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc de l'any 1973. Dominguez, Solanas, J.Nogueroles,
 Franch, Sánchez i Sans. Ajupits: Vendrell, Villà, Puigdevall, Comas i Puig.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Com a resum d'aquesta primera etapa de la presidència d'en Joan Ballart pel que fa als resultats esportius, cal destacar, entre d'altres, els següents:

• Cinc Campionats d'Espanya de waterpolo: 1972, 1976, 1977, 1978 i 1979

• Un Subcanpionat d'Europa de waterpolo: 1978

• Campionat d'Espanya de salts 1973

• Campionat d'Espanya de natació femenina 1974

• Gran nombre de títols i rècords individuals masculins i femenins en Campionats d'Espanya de natació

• Ascens a Primera Nacional de l'equip de la secció de Rugbi

• Ascens a Primera Catalana de l'equip de la secció d'Atletisme

• Assoliment del màxim guardó per a una societat esportiva, amb la Challenge Samaranch de 1978

La Ciutat Esportiva del Club Natació Montjuïc

Al llarg d'aquest bloc ja ens hem referit algunes vegades a la Ciutat Esportiva del club, també anomenada de vegades com a Zona Esportiva. 

Encara que durant mols anys va compartir protagonismes amb altres instal·lacions del club, cedides o llogades, la Ciutat Esportiva és la única que constitueix un patrimoni propi, i a hores d'ara reuneix totes les activitats socials i esportives de l'entitat. (4)

La idea del patrimoni social propi preexisteix molt abans de la seva realització durant la presidència Ballart. Des de la creació del club, sota els auspicis de Educación y Descanso del règim franquista, la lluita dels fundadors i dels primers socis sempre ha estat concentrada en la necessitat de disposar d'unes instal·lacions de propietat. Encapçalant aquesta demanda sempre ha estat en Vicenç Esquiroz, recolzat per el nucli més compromès dels pioners.

Però és amb l'empenta i l'energia desplegada per en Joan Ballart Serra que aquest somni és comença a fer realitat. Així, en l'Assemblea General Extraordinària del 11 de juliol de 1974 la immensa majoria dels associats presents van donar el seu SÍ als treballs inicials per a la realització del que es va anomenar Zona Polideportiva.

Títols i subtítols de la noticia sobre la 'Zona Polideportiva' publicada 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 26 de juliol de 1974.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

En la proposta aprovada pels socis és parla d'encabir el nou equipament esportiu "en un radio no superior a los 25 kms. de nuestra capital, contando con unas buenas comunicaciones viarias para su acceso... ". A la mateixa assemblea s'informa de les gestions realitzades per a trobar aquest emplaçament dins de les zones del Pla Comarcal de Barcelona qualificades com d'equipament esportiu. S'han estudiat terrenys propers a Barcelona, especialment a zones com Gavà o Castelldefels.

La incògnita de l'emplaçament queda resolta ben aviat, en tenir la possibilitat de comprar uns terrenys de quasi set hectàrees dins del terme municipal de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc. Es tracta d'una antiga pedrera ubicada al vessant sud de la muntanya, quin propietari és en Julià Castellà - antic esportista i soci del C.N. Barcelona - amb el qual s'acorden unes favorables condicions per a la compra dels terrenys.

Les accions per a l'aconseguiment del que ja s'anomena Ciutat Esportiva s'acceleren. El 32 de novembre de 1974 es celebra una nova Assemblea General Extraordinària on la junta directiva del club ja informa de l'acord a que s'ha arribar per a la compra dels terrenys de la pedrera de Can Borinot, i de les circumstàncies que han de concórrer per a l'execució i el finançament de les obres. Amb posterioritat a aquesta assemblea, el mateix president Ballart adreça una comunicació a cadascun dels associats detallant les propostes acordades que, resumides, són aquestes:

• Es ratifica el compromís de compra sobre la pedrera de Can Borinot, d'aproximadament set hectàrees

• S'acorda emetre fins a 9.000 títols o bons per a poder gaudir de les noves instal·lacions:

• 6.000 títols de valor nominal de  5.000 pessetes, reservats per els socis vigents 

• 1.000 títols de valor nominal de 10.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 20.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 25.000 pessetes

• El màxim de títols emesos ha de ser de 10.000, capacitat d'ús estimada per a la nova Ciutat Esportiva

• S'acorda amb la Caja Ibérica de Crédito el finançament a terminis dels títols per a tots els socis inscrits abans del 31 de desembre de 1974

Portada del dossier elaborat per a la presentació del projecte de la 
Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, datat a finals del 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

Es fa la presentació del projecte a les diferents administracions i autoritats, de les quals se'n interessa la seva col·laboració pel fiançament del conjunt d'instal·lacions esportives que han d'integrar el nou equipament.

Prop de l'ajuntament s'intensifiquen les gestions per tal d'aclarir definitivament la idoneïtat dels terrenys per a construir-hi equipaments esportius, a la vegada que es treballa per accelerar la concessió dels permisos d'obres pertinents.

A final de juliol de 1974 l'alcalde Enric Masó lliura al president del Montjuïc, Joan 
Ballart, la llicència d'obres per a iniciar la construcció de la Ciutat 
Esportiva del Montjuïc. Hi són presents Boronat, Llorens, 
Limiñana, Vallés, Esquiroz, Ruiz i Miró.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

El 15 d'abril de 1976 comencen les obres amb els treballs d'aplanament i compactació dels terrenys, en els quals s'ha d'encabir les instal·lacions de la primera fase, que es vol inaugurar pocs mesos desprès. Inicialment es compta fer vuit pistes de tennis i deixar preparats els terrenys on ha d'anar instal·lat el camp de rugbi, vorejat de la pista d'atletisme.

Collage amb diferents capçaleres de diaris de Barcelona. De dalt a 
baix: 'El Noticiero Universal del 23 de maig de 1975; i 'La 
Hoja del Lunes' dels dies 9 i 16 d'agost de 1976.
Font: Hemeroteca ARCA

Aquesta primera fase s'inaugura el 3 d'octubre de 1976, amb un acte oficial presidit per el Soci d'Honor del club i president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch (5). Desprès de la inauguració s'han d'acabar les obres del camp de rugbi i pista d'atletisme, als quals s'afegeixen uns vestidors provisionals, mentre que el 1978 s'inicia la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, que s'inaugura el 1979.

Progressivament la Ciutat Esportiva del Montjuïc va agafant volada, no sense dificultats en el finançament. Els títols no es venen en la quantitat prevista, i en comptes de quedar-se en l'emissió darrera de 25.000 pessetes se'n arriben a editar de 40.000 i 60.000, sense que es cobreixin els ingressos previstos.

Igualment, el nombre de 10.000 socis que s'han considerat com a límit per a poder gaudir del nou equipament i per el seu finançament, no arriben mai a ser aconseguits, de manera que la quantitat màxima d'associats de l'entitat no arriba als 9.000, sumant els de la Ciutat Esportiva i els que no han adquirit el títol d'aquesta i resten com a socis només de Folch i Torres i de la platja.

L'esforç i la dedicació dels equips directius d'en Joan Ballart ha estat, sens dubte, colossal tot i no arribar a la totalitat dels objectius proposats. Com a reconeixement, a la premsa especialitzada és comença a parlar del club dels 10.000 socis, encara que la xifra mai s'assoleix.

Article del diari esportiu 'Dicen' reproduït al butlletí n. 332, de març-setembre 
de 1981, amb la signatura del seu periodista Antonio Villar.
Font: Arxiu JCE

A l'interior de l'article en Villar ja escriu que:

"...los del Poble Sec cuentan con secciones de atletismo, rugby, vela, tenis... lo que da una cifra de practicantes realmente asombrosa, amén de muchos miles de socios. Tantos que según se dice están a punto de rebasar los diez millares..."

confirmant que el titular encara no es correspon amb la situació real de l'entitat. El periodista ressalta la figura del president montjuiquenc, tot afirmant que:

"Hay quien compara a Joan Ballart con Miró Sans y no andan equivocados. Cada cual a su aire, levantó algo grande, contra viento y marea, para satisfacción de sus respectivos consocios..." (6)

Tot i aquesta anècdota del nombre d'associats, la grandesa de l'esforç emprès per el Club Natació Montjuïc i els seus dirigents s'ha d'emmarcar en el context de la crisi econòmica global del país en el període 1973-1985, de dimensions catastròfiques en molts sectors industrials i productius, amb taxes d'inflació que sovint són de dos dígits. Pel cas de l'esport la repercussió més important ha de venir pels costos energètics i, en menor mesura, per els augments de les depeses salarials.

L'assalt a les institucions, 1981-1985...

Al setembre de 1981 en Joan Ballart es troba a prop d'acomplir els nou anys i escaig com a president de l'entitat, desprès de les renovacions de 1976 i 1980, aconseguides en ser l'única candidatura presentada.

Tot i tenir per endavant quasi tres anys d'aquesta darrera legislatura, decideix  donar per acabada la seva trajectòria al Montjuïc, en considerar que els objectius que s'ha proposat s'han complert o són a punt d'acomplir-se, com en el cas de la Ciutat Esportiva.

Així el mes de setembre de 1981 en Joan Ballart Serra presenta la seva dimissió com a president del club, càrrec en el qual, segons les previsions estatutàries, es substituït per el vicepresident Robert Carmany Carner, que serà ratificat en el càrrec a l'Assemblea General Ordinària del 14 de maig de 1982.

Carta oberta d'en Joan Ballart publicada al butlletí n. 333, d'octubre-desembre 
de 1981, explicant als socis del club els motius de la seva dimissió.
Font: Arxiu JCE

A la carta que reproduïm, el president dimitit explica les raons que l'han portat a prendre aquesta decisió:

... tal com us deia a la meva carta tant sols em lamentava el haver cesat quan aquesta llarga etapa estava a punt de cloures; ara bé, penso que encara que no hem acabat, si que estem a la darrera fase i que el club te homes per portar endavant els objectius previstos amb resultats iguals o millors que si fos portada per mi...

El resum de tots els meus anys de presidencia espero poder-vos oferirvos-lo en el proper butlletí una vegada tancat l'exercici... com a testimoni d'uns anys de treball i esforços coronats a vegades per èxits i per fracasos, però crec que amb una dedicació plena personal de la que tots vosaltres teniu constancia...

Tant sols em resta dir-vos no adeu, sino fins a sempre, doncs el Club em tindrà a la seva disposició en tot moment. (sic)

També informa que el principal motiu de la seva dimissió no és altra que el de presentar-se per a presidir la Federació Catalana de Natació (FCN), travessada per una crisi crisi derivada de l'enfrontament entre l'actual president, David Moner, i el president de l'espanyola, Enrique Landa. Amb aquest pas obre una etapa a la seva vida esportiva que hem caracteritzat com la del assalt a les institucions.

Aquest s'inicia amb la presidència de la FCN, a la que hi arriba sense oposició i des de la qual, més endavant, ha d'optar a presidir la Federación Española de Natación (FEN).

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 21 d'octubre de 1981,amb la noticia 
de la presa de possessió d'en Ballart com a president de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA

Fidel al seu caràcter pactista, Ballart s'esforça en recompondre les relacions institucionals amb la FEN, cosa que aconsegueix abastament. Allunyat dels anys del Montjuïc, que han estat d'una dedicació frenètica i absorbent, la tasca de la FCN se li apareix com a més assossegada i li permet dedicar més atenció als assumptes professionals i familiars.

La seva esposa i companya de vida, na Consuelo Torres Lladó (1947), parla amb els termes següents d'aquesta nova etapa:

"En Joan no portava la mateixa marxa que en el club... és trobava molt més tranquil (a la federació). Al Montjuïc estava molt més absorbit per el dia a dia... d'altra banda va poder establir una relació personal positiva amb en Landa, quan altres dirigents catalans hi mantenien moltes diferencies. En Joan em deia que en Landa sempre ens va ajudar..." (7)

A la FCN el nou president treballa per a l'assoliment de diferents objectius, entre els quals:

• Impulsar la creació d'un Centre de Tecnificació, radicat a l'Escola Llor de Sant Boi de Llobregat

• Creació d'un Centre d'entrenament de Salts, a la piscina de Folch i Torres

• Potenciar la figura de Barcelona com a seu de competicions internacionals de natació i waterpolo

• Impulsar la Natació Escolar

El divendres 1 d'octubre de 1982 s'inaugura el centre de tecnificació amb el nom de 'Centre de Natació Joaquim Morera', pel qual la FCN ha comptat amb el recolzament de la Direcció d'Esports de la Generalitat de Catalunya. L'entrenador és l'exnedador i olímpic Miquel Torres, qui en aquest primer curs és fa càrrec de fins a 35 nedadores i nedadors.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 3 d'octubre de 1982, amb la 
nova de la inauguració del centre d'entrenament de la FCN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Pel que fa al waterpolo, l'any 1982 Barcelona acull un seguit d'actes de nivell europeu que la converteixen en una mena de capital continental del waterpolo. El C.N. Barcelona s'ha proclamat campió de la Copa d'Europa de clubs, mentre que el C.N. Montjuïc ha assolit el subcampionat de la Recopa.

En entrevista a El Mundo Deportivo el president de la catalana manifesta el següent:

Este año el waterpolo ha tenido en nuestra ciudad a su auténtica anfitriona. En Barcelona residen dos equipos,(C.N. Barcelona y C.N. Montjuïc) que en los últimos años han estado siempre en las finales continentales. Además con la celebración de la 'Supercopa' en sus dos próximas ediciones y la preparación de ese 'Mundial junior-83'... considero que nos hemos ganado a pulso esta distinción (de capital europea del waterpolo)...

Por otra parte, la presencia aquí de la plana mayor de la FINA y de la LEN, con el presidente Ante Lambasa a la cabeza, ha constatado aún más esta apreciación... Yo dije en una de las reuniones que todo esto suponia un grano de arena para que Barcelona se gane la nominación como sede olímpica en 1992, pero alguien añadió que más que un grano de arena se trataba de un auténtico pedrusco...

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 17 de desembre de 1982, 
amb les declaracions del president de la FCN, Joan Ballart.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any 1984 en Ballart, satisfet de la tasca ja consolidada a la FCN i empès per un recolzament notable dels clubs i la natació catalana, emprèn un repte encara més difícil: vol optar a la presidència de la FEN. 

Tot i la importància cabdal  de la natació catalana en la creació i el desenvolupament de la natació a Espanya, la presència de presidents catalans a la federació ha sigut inexistent des de la dimissió forçada per la salut del pioner Bernat Picornell. Des de 1968 cap dels presidents de l'espanyola ha estat un català. A l'elecció es presenten tres candidats: Alfredo Flórez, de Madrid; Antonio Ferrer, de València; i el mateix Joan Ballart.

En Joan no es desanima davant d'aquests antecedents, més aviat els rep com un nou desafiament i treballa a la manera 'ballartiana' per tal d'assegurar-se el nombre de vots necessari per a ser escollit. Ho fa de manera tal que, als pocs dies de la votació ja és plenament convençut de tenir la victòria a la ma.

Titular de 'El Mundo Deportivo', del 28 de novembre de 1984.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'interior de la noticia en Ballart conversa amb el periodista, en Miquel Àngel Santos, a qui l'informa dels darrers esdeveniments succeïts en la campanya electoral:

En el colegio me enseñaron a contar de pequeñito y haciendo la suma de votos sé que tendré la mayoría. Si la gente que me ha dado su palabra para votarme la cumple, seré el nuevo presidente... Cuando Flórez se negó a discutir los puntos de mi programa, me ofreció una vicepresidencia o un posible cargo en la FINA. Por eso sus palabras del otro día me parecen una burla, porque no soy tonto y ya sé que el presidente de la FEN no puede nombrar miembro de la FINA a nadie, sino sólo recomendarlo

Malgrat l'optimisme - no exempt d'un cert toc 'naif' -, el fet és que en la votació del dissabte 1 de desembre del col·legi electoral de 259 vots possibles en Alfredo Florez va aconseguir-ne 155; mentre que en Joan Ballart en va sumar 84, El que realment va passar ho explica molt bé l'anècdota que en ocasió d'unes altres eleccions li va explicar a en Gabriel Navarro el responsable de les relacions institucionals del C.N. Montjuïc, en José Ruiz (8).

Noticia de 'El Mundo Deportivo', del 1 de desembre de 1984, 
amb el resultat de les eleccions a president de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retorn a la presidència del Montjuïc, 1990-2002...

Decebut per l'experiència o potser molest per una certa campanya en contra que troba en el sí de la FCN, dimiteix a principis de 1985 de la catalana sense esgotar el termini del seu mandat. A més descarta plenament la possibilitat de presentar-se a la reelecció, més en saber que en David Moner es vol presentar com a candidat. Entre 1985 i 1990 es manté relativament al marge de qualsevol activitat directiva relacionada amb les federacions o amb el C.N. Montjuïc. 

En aquest període s'ha produït la dimissió forçada del president del C.N. Montjuïc, Robert Carmany, que ha estat substituït per en Gabriel Navarro Martorell (1950) a començament de 1987. En Navarro i la seva junta hereten una situació complexa derivada de la gestió anterior i prenen decisions arriscades que desemboquen en unes propostes de reajustament social i econòmic - entre les quals una proposta de derrama - presentades a la Assemblea General Extraordinària del dia 28 de febrer de 1990. El cas és que la proposta de la junta surt revocada per 161 vots contraris contra 45 vots afirmatius, amb cinc abstencions.

La situació creada deriva en la dimissió de la junta directiva encapçalada per en Navarro, originant-se un interregne amb diferents situacions que acaben en el retorn a la presidència d'en Joan Ballart Serra a final del 1990, per iniciar així el segon mandat presidencial... (9)

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 12 d'octubre de 1990, amb 
l'anunci de la tornada a la presidència d'en Joan Ballart Serra.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El programa proposat als socis de l'entitat per la nova junta directiva en vistes a la 'salvació' del club es centra en aquests punts:

• Integració i unificació dels socis, encara separats en dues categories entre els de la Ciutat Esportiva i els de Folch i Torres i la platja

• Igualar i reduir les quotes d'associat, deixant-les en 4 o 5 tipus

• Reducció de la despesa esportiva a un 15 % del pressupost total de 200 M de pessetes estimat per a l'exercici de 1991

• Amortització del deute global a raó de 35 M de pessetes per any de mandat

Però ja res no és el que era... encara que la situació esportiva pot tenir una important millora en aquest període, especialment amb la recuperació de l'equip que formen en Jordi Murio i la seva companya 'Mapi' Escriche com a entrenadors de natació.

La complexa situació econòmica que arrela profundament en les necessitats derivades de la construcció, consolidació i manteniment adequat de la Ciutat Esportiva, condiciona estretament tot el periple d'aquesta segon mandat d'en Joan Ballart. La situació econòmica, junt amb la progressiva minva del nombre d'associats a causa de la cada cop més intensa competència establerta en el sector dels serveis esportius, perllonguen una certa angoixa econòmica en la gestió de l'entitat. 

Dos factors faciliten en certa manera un respir momentani aquests primers anys del segon mandat del Ballart:

• D'una banda la proximitat dels Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, que s'han de celebrar a Barcelona al 1992

• De l'altra, la fita de l'any 1994 en que es celebra el cinquantenari de la fundació del C.N. Montjuïc

En relació als Jocs de Barcelona 92, les instal·lacions de la Ciutat Esportiva són considerades Centre d'Entrenament Olímpic, el que va possibilitar de rebre un seguit de subvencions des del COOB per millorar alguns aspectes dels equipaments, com ara l'accés des de carrer Segura i els vestidors dels diferents esports, així com millores en els equips tècnics de climatització i d'aigua calenta sanitària.

En l'aspecte esportiu, especialment en natació, es produeixen importants resultats en grups d'edats i també a nivell absolut; com per exemple el tercer lloc d'en Sergi López als Campionats d'Europa de 1991 a Atenes. Al 1993 s'aconsegueix el Campionat d'Espanya Junior en la classificació conjunta; i en els anys successius les nedadores i els nedadors del Montjuïc segueixen assolint llocs preferents en les competicions nacionals i internacionals, culminant l'any 2000 amb la participació dels darrers olímpics de natació del club: en Jordi Carrasco i na Natàlia Cabrerizo  als Jocs de Sidney 2000.

Article de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'abril de 1994, 
amb motiu del cinquantenari del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La combinació d'aquests dues celebracions s'alien per tal de facilitar per uns anys una certa aparença de normalitat en l'esdevenir del club, encara que la dificultat en la gestió econòmica de l'entitat persisteix com una corrent de fons. El mateix Ballart, en l'article que reproduïm ho manifesta així:

A la hora de hacer un balance de estos cincuenta años se pueden encontrar momentos mejores y perores, pero yo resaltaría los éxitos deportivos de nuestros equipos y también la creación y consolidación de un gran patrimonio...

El hecho de que los clubs sin ánimo de lucro y con patrimonio propio deban pagar IVA, IAE y otros impuestos como los clubs con ánimo de lucro, hace imposible seguir sustentando la alta competición. Nosotros dedicamos todo el dinero a los socios y que la alta competición la haga quien corresponda. Si esto no cambia será imposible.

A aquest respecte, una de les múltiples batalles guanyades per en Joan Ballart en la seva gestió al front del Montjuïc la va assolir quan a finals d'abril de 1996, en els darrers moment de vida del govern socialista, el club rep la comunicació de que li ha estat concedida pel consell de ministres la declaració de entitat de Utilidad Pública, que des de llavors ve gaudint el club i els seus associats.

Còpia de la carta adreçada al president del Montjuïc amb 
el nomenament de l'entitat com a de 'Utilidad Pública'.
Font: Arxiu JCE

Una nova mostra de la capacitat d'iniciativa del president Ballart la dona el fet que encara a l'any 2001, sense haver pogut fer net de la situació econòmica que es perllonga en el temps, llança la proposta, - contemplada en el disseny original de la Ciutat Esportiva - de la construcció d'una nova piscina coberta de 33 x 14 m., amb un cost estimat de 490 M de pessetes. No cal dir que malgrat les bones intencions aquest projecte no s'arriba a tirar endavant. 

Al contrari, el Montjuïc entra en una fase en que ha de subarrendar el camp de rugbi a una empresa especialitzada en golf per tal de que, a costa d'unes determinades condicions de lloguer, hi faci un seu camp de 'Pitch and Pat'

Collage amb la noticia de 'El Mundo Deportivo' sobre la piscina 
coberta i la zona de 'Pitch and Pat' de golf al camp de rugbi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i web golfpass.com

Epíleg

Hem procurat de dibuixar el més nítidament possible les condicions i circumstàncies que han concorregut en el periple com a directiu d'en Joan Ballart Serra, amb el convenciment de la dificultat de l'empresa.

En qualsevol cas, esperem que s'hagi pogut copsar el mes aproximadament possible les característiques principals de la tasca desenvolupada per el president més longeu del Club Natació Montjuïc del segle XX. Com diuen moltes de les persones més properes a ell, en Ballart no ha estat un home fàcil per a portar-li la contrària. Ha estat un dirigent de caràcter extremadament executiu, que sovint tira pel dret; personalista i a la vegada capaç de generar una xarxa extensa i eficient de relacions personals dins i fora del club.

El que és del tot innegable és la gran estimació que ha sentit per el club, en el que la seva tasca ha estat determinant per a conduir l'entitat a l'assoliment d'una bona part dels èxits - i d'algunes decepcions - de la història del Montjuïc al llarg del segle XX.

Traspassat en l'exercici del càrrec que tant estimava, el 28 de novembre de 2012, en el seu recordatori ens ha deixat un apunt  d'allò que l'ha inspirat en la seva vida...

Memòries del Montjuïc

(1) En una tercera etapa com a president del C.N. Montjuïc (2011-2012) també es va sentir cridat a involucrar-se en un nou esforç de salvament de l'entitat, que al seu parer seguia en situació compromesa. En aquest darrer esforç es va produir el seu traspàs.

(2) El tàndem Medina-Ballart van conduir els equips femenins i masculins del Montjuïc a la fita històrica de ser el primer club que desbancava al sempitern campió, el C.N. Barcelona, del títol de Campions de Catalunya de natació, primer les nois i l'any següent els nois.

(3) Les que haurien estat les primeres eleccions democràtiques de la història del C.N. Montjuïc es van veure frustrades per una denúncia interposada davant el governador civil de Barcelona, en Tomas Pelayo Ros, per un soci de l'entitat. A resultes d'aquesta denúncia el governador civil va considerar inelegible al candidat Manel Alberich, desencadenant la renuncia de l'altra candidat, en Vicenç Esquiroz. Cal esperar encara deu anys més fins a que a l'any 1982 es produeixen realment aquestes primeres eleccions entre dos o més candidats, en enfrontar-se en Robert Carmany amb en José M. Rosello (Sr.)

(4) Sobre la inauguració de la Ciutat Esportiva del 3 d'octubre de 1976 podeu trobar una entrada del bloc que s'hi refereix: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/atletisme-de-la-i-volta-pedestre-la.html

(5) Francesc Miró-Sans i Casacuberta (Barcelona, 2 d'abril de 1916 - Barcelona, 31 d'octubre de 1989) fou un empresari del sector tèxtil, directiu i posteriorment president del FC Barcelona, entre el 1953 i el 1961. Miró-Sans va accedir a la presidència del FC Barcelona gràcies a unes eleccions, celebrades el 15 de novembre de 1953, en les quals van poder votar tots els homes amb dos o més anys d'antiguitat com socis del club. Això el va fer passar a la història com el primer president del club triat pels socis. Miró-Sans va basar la seva campanya en la idea de la construcció d'un nou estadi, el futur Camp Nou, com a base per a construir un nou i pròsper Barça. El seu lema va ser "Pel millor camp del món". 

(6) Part de la informació recollida per a la confecció d'aquest 'Carnet de Soci' es desprèn de l'entrevista que ens va concedir la esposa i companya d'en Ballart, Consuelo Torres Lladó, que ens va atendre amablement en el seu domicili.

(7) En José Ruiz, home d'un polit entregent, va exercir diferents funcions no directives a l'entorn del C.N. Montjuïc. Treballador d'una empresa que noliejava vaixells, el seu horari laboral finalitzava al migdia. Dedicava les tardes a les tasques del Montjuïc. En ocasió de l'elecció en que va haver de participar en Gabriel Navarro quan era president del club, en José Ruiz li explicava el seu mètode infal·lible per a sortir-se'n quan el dia de l'elecció se li acostaven els candidats. A cadascuna de les butxaques portava una papereta electoral dels respectius candidats, de manera que cas de creuar-se amb un d'ells només calia encertar la butxaca adient "ves, fulano de tal, aquí llevo preparado mi voto..." i tan 'pantxo' seguia disposat a votar, tal vegada, pel candidat contrari...

(8) Em mig de tot aquest desafortunat procés intern del club, la família Ballart-Torres rep un d'aquells cops que la vida et depara a traicïó. El 16 de maig de 1990 mor la Emma Ballart Torres, una de les filles del matrimoni.

La piscina és morta, llarga vida a les noves piscines !... (1)

Comencem pel final, les noves piscines del Montjuïc...

Sense que hagi de servir com a precedent, aquesta entrada comença pel final. A les acaballes d'aquest passat mes de juliol, el Club Natació Montjuïc ha inaugurat unes noves instal·lacions de piscines a la seva zona esportiva (2).

L'actual junta directiva del club, que ve donant mostres d'una renovada voluntat d'iniciativa, amb el seu president Josep M. Valls al capdavant, va iniciar el desembre de 2025 una profunda renovació de la piscina de mides olímpiques de la zona esportiva, inaugurada el 1979.

De fet és tracta d'una piscina de nova estructura i amb diferents materials, més adequats a les realitats del 2026, que conserva les mides de la anterior, incorporant a més una nova piscina infantil de 21 x 6 metres, encara en construcció. Ambdues seran cobertes, a partir de la tardor, per un globus de grans dimensions que ha de cobrir les dues piletes durant les etapes de més fred ambient.

Dues imatges, recollides per els informatius de 'betevé', amb la 
noticia del nou equipament de la zona esportiva del C.N. Montjuïc.
Font: Informatius betevé. Imatges virtuals

Imatge real de la nova piscina de mides olímpiques, amb 
la seva tot just estrenada il·luminació nocturna.
Font: Web del C.N. Montjuïc. Ft. SI

Sobre la piscina que ja no hi és...

Antecedents de la 'Ciutat Esportiva' del C.N. Montjuïc

Per situar adequadament la piscina de la qual ens acabem d'acomiadar, ens hem de referir als origens de la 'Ciutat Esportiva' del Montjuïc. 

El cert és que la idea originaria dels socis fundadors de l'entitat sempre ha estat la de tenir equipaments esportius propis, sufragats per els seus associats. Així, consegüentment, és fan els diferents intents, primer a l'any 1948, en l'espai que ocupava el frontó Nuevo Mundo del Paral·lel - posteriorment convertit en el cine Regio Palace -. (3)

Més tard, s'opta per proposar el nou equipament a la plaça de la Reina Amàlia - actual Folch i Torres -, on ara hi ha l'Institut Milà i Fontanals -. A l'efecte de contribuir a la construcció de la piscina i el gimnàs corresponents, es van iniciar tot tipus de recaptes entre els associats, simpatitzants, empreses i comerços del barri del Poble-sec; a la vegada s'estableix un pre-acord amb una entitat financera per tal d'obtenir un crèdit per a completar el finançament de l'operació. 

Encara l'any 1957, el vicepresident del club Jaume Florensa confirma la voluntat dels socis i directius, respecta a la desitjada piscina coberta, amb aquestes paraules:

"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad, sino una populosa barriada.

Lo cierto es que el Club de Natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina...  Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales. El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte." (MD, 31 d'octubre de 1957)

Malgrat la voluntat dels fundadors i dels primers associats de l'entitat, va ser necessari reconduir les aspiracions del club; acomodant-se a la realitat que la construcció de la anhelada instal·lació ha d'anar necessàriament a càrrec de la ajuntament de Barcelona, el qual n'ha de cedir la gestió al club.

Però una cosa és acceptar el mal menor de la instal·lació municipal cedida, i una altra ben diferent és renunciar a poder tenir un equipament esportiu de propietat del club. Així, en el butlletí del mes de desembre de 1967 - poc més d'un any desprès de prendre possessió de Folch i Torres - l'expresident i soci n. 1, Vicenç Esquiroz, fa una crida per aconseguir el 'patrimoni social' en aquests termes:

"... a poco de ser inagurada la piscina (de Folch i Torres) escribí sobre la necesidad de crear el patrimonio del Club, comprando unos terrenos y construyendo en ellos unas instalaciones deportivas, con piscinas, pistas de tenis, campo de rugby, etc...

... el Club vive de precario. Tiene unas instalaciones cedidas por el Ayuntamiento de Barcelona... Pero esto entiendo yo que es poco, muy poco. Nuestro Club debe ir a la consecución del propio patrimonio social, que asegure su continuidad y además sea una entidad en la que sus socios hallen medios para su expansión en todas las edades."

Reproducció de l'article d'en Vicenç Esquiroz, publicat al butlletí n. 219 de 
desembre de 1967, proposant el nou objectiu d'un 'patrimoni social'.
Font: Arxiu JCE

Des d'aquest primer impuls pel patrimoni social van passar més de sis anys, fins a que en l'Assemblea General Extraordinària del onze de juny de 1974 és va aprovar, per una aclaparadora majoria dels presents, la proposta de creació del que és coneixia com a Zona Polideportiva.

A l'efecte de potenciar el seu coneixement entre les entitats i institucions implicades, la junta directiva del Montjuïc elabora un complert dossier, en format A3, on és mostren els terrenys escollits, així com la planificació dels espais a construir en les diferents fases del projecte.

Caràtula del projecte de les noves instal·lacions esportives del 
Club Natació Montjuïc, presentat a finals de l'any 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

És en el marc d'aquest nou projecte que cal incloure la construcció de les diferents piscina projectades, que inicialment són tres:

• Una descoberta, amb les mides olímpiques de 50 x 21 m.

• Dues de cobertes , de 25 x 16,66 i de 16,66 x 8 m., respectivament

El mateix projecte inicial les defineix dins del conjunt d'equipaments socials i esportius a desenvolupar, com mostren els quadres que reproduïm:

Plànol i nomenclatura del projecte de noves instal·lacions del 
C.N. Montjuïc, amb les tres piscines inicialment previstes.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

Aquest projecte és vol encabir en la parcel·la adquirida pel club, que no és altra que que la conformada pels terrenys de l'antiga pedrera de Can Borinot, al vessant sud de la muntanya de Montjuïc, amb una superfície de 70.000 m2 (4).

En la imatge de la parcel·la adquirida inclosa en el dossier informatiu elaborat per el club, s'observa la dificultat per a transformar l'antiga pedrera en uns espais aptes per la pràctica esportiva i per als locals socials del Montjuïc. És tracta d'un espai amb diferents desnivells, delimitat en gran part per les parets de la pedrera, mentre que la resta de la zona inclou encara magatzems i petites edificacions que donen serveis a la mateixa.  

A la reproducció és pot comprovar visualment com Can Borinot resta aïllat en aquest 'vessant ocult' de la muntanya, encara pendent de gran part de les obres d'urbanització que l'ajuntament ha d'anar afrontant, amb especial acceleració quan anys a venir s'esdevé la nominació de Barcelona com a seu del Jocs de la XXV Olimpíada de l'any 1992.

Imatge inclosa en el projecte de noves instal·lacions del C.N. Montjuïc, 
amb una vista aèria de l'indret on s'ha d'encabir el nou equipament.
Font: ANC1-1243, fons família Fortuny 

La piscina de mides olímpiques del Montjuïc

El mes d'octubre de 1976 té lloc la inauguració de la primera fase de la que ja es coneixia com a Ciutat Esportiva, encara que només comptava amb unes poques pistes de tennis i el que era l'esbós dels futurs camp de rugbi i les pistes d'atletisme que el circumdaven.

A partir d'aquest moment és comencen a planejar els pasos següents que inclouen, entre d'altres, la realització de la piscina de mides olímpiques amb els seus corresponents vestidors i sales tècniques. La materialització tècnica d'aquesta part del projecte correspon a l'arquitecte Fabregat, qui compta amb l'experiència de l'olímpic montjuiquenc Jaume Monzó, en la seva funció d'arquitecte tècnic.

Per a l'execució de l'obra, la junta directiva d'en Joan Ballart contracta a l'empresa Sport AGME, la direcció tècnica de la qual correspon a l'Alex Aguyé Mas. Aquest, en entrevista concedida a la revista Piscinas XXI (5) és el mateix Aguyé qui en fa una descripció més detallada d'algunes de les principals característiques de la nova instal·lació:

• Dimensions olímpiques de 50 x 21 m.

• 8 carreres, de 2,50 m. d'amplada cadascun

• Profunditat mitjana de 2 m., entre 1,80 - mínima - i 2,50 m.- desguàs -

• Vas de formigó armat

• Sobreeixidors anti-onades, tipus Munich

• Volum d'aigua del vas de la piscina d'una mica més de 2.100.000 litres

• Zona de platges de 5 m. d'amplada, resolta amb pedra artificial

• Sala de màquines de 600 m2, amb accés per a furgonetes, dotada amb sis equips de filtratge, a més dels equipament per a la calefacció i el tractaments químic de l'aigua.

Alguns dels plànols del projecte de piscina de mides olímpiques 
de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc

Les obres s'allarguen des de mitjans de 1977 fins a les primeries de 1979, segurament endarrerides per la complexitat del projecte i per algunes dificultats amb el finançament, que inicialment és previst d'aconseguir per la subscripció dels títols de soci de la Ciutat Esportiva. Aquests títols, necessaris com una mena d'entrada per a ser soci del nou equipament, tenen un preu de 40.000 ptes. l'any 1978, però al cap d'un any ja se'n demanen 60.000. 

Com sigui que aquesta fórmula de finançament no resulta suficient, s'acorda amb una entitat bancària un crèdit de 25.000.000 de ptes., que és concedeix en forma de 100 crèdits personals de 250.000 ptes cadascun. Són subscrits per 100 socis de l'entitat, que s'han ofert voluntaris com avaladors. El retorn d'aquests préstecs personals els assumeix el propi Club Natació Montjuïc, alliberant de la càrrega als socis que han col·laborat per a la seva obtenció.

Retall de butlletí n. 319, de juliol-setembre de 1979, on s'informa dels socis 
que venen avalant els crèdits personals des del mes de gener de 1979
Font: Arxiu JCE

Consten com a avaladors fins aquest mes d'agost quasi bé 80 socis, i entenem que és va arribar a cobrir la xifra de 100 avaladors prevista per a cobrir el préstec sol·licitat.

Les obres van avançant i en el primer trimestre de 1979 ja és comença a veure com és fan proves d'omplir d'aigua la piscina. A les imatges que acompanyen aquest text és pot observar, en la fotografia general, l'avenç en la construcció de la pileta, que ja és troba en les proves finals d'omplir el vas, a la vegada que és poden observar els avenços en les obres dels vestidors i les sales tècniques, així com en el bar-restaurant i local social.

Dues imatges del desenvolupament de les obres. Dalt, completant 
l'estructura del vas. Sota començant a fer proves tot omplint la piscina.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Fts. SI

D'aquesta manera, cap a l'estiu del 1979 la piscina de mides olímpiques és en plena disposició de ser utilitzada per els esportistes i demès associats del Club Natació Montjuïc.

Atès que la seva 'mort' s'ha produït a les acaballes de 2025, la primera piscina de mides olímpiques de la zona esportiva del Club Natació Montjuïc ha tingut una vida útil de quaranta-sis anys, durant els quals ha vist tota sèrie d'esdeveniments esportius i socials, contribuint amb la seva làmina d'aigua com espai d'entrenament als grans esdeveniments viscuts per la ciutat com son els JJ.OO de 1992 i altres competicions, a més de permetre als associats de l'entitat els seus exercicis de manteniment i salut, tot practicant la natació; mentre que, especialment als estius, ha estat un punt de trobada i esbarjo familiar. 

El butlletí CROL, de la Federaciópn Española de Natación (FEN)  celebra, en l'editorial del seu n. 171, del mes de maig de 1979, l'estrena de la nova piscina amb les paraules següents:

"Parece que fue ayer y ya son 35 los años que el C.N. Montjuich está aportando su caudal de afición, de entusiasmo y de éxitos deportivos a la natación española. Chorro de valores inapreciables que ahora va a culminar con la aportación de unas instalaciones natatorias de primerísima calidad...

La piscina tiene, entre otros méritos, el de rehuir todo alarde arquitectónico o suntuario en aras de su efectividad deportiva... pero con básicas previsiones de futuro, como los anclajes que permiten su ulterior cobertura (con globo presostático), o como la maquinaria e instalaciones que garanticen el funcionamiento de dos piscinas más que están en proyecto... A toda la Junta del C.N. Montjuich, a sus socios, y especialmente a su presidente y máximo impulsor, Juan Ballart, nuestra felicitación y nuestra más sincera enhorabuena. La natación española vuelve a quedar en deuda con vosotros."

Editorial del n. 171 de la revista CROL, de la FEN, corresponent al mes 
de maig de 1979, felicitant al Montjuïc per la seva nova realització.
Font: Arxiu JCE, fons FEN. Ft. SI

A tot això, la junta directiva encapçalada per el president Joan Ballart Serra ha previst una inauguració oficial molt més convenient i espectacular. Ha rebut l'encàrrec de la FEN d'organitzar els LXIX Campionats d'Espanya Absoluts de Natació, que s'han de celebrar del 2 al 5 d'agost de 1979.

Una inauguració amb tots els ets i uts: el LXIX Campionat d'Espanya Absolut de Natació...

Portada i contraportada del butlletí social n. 325, de juliol-setembre de 1979, 
dedicada als Campionats d'Espanya de Natació, amb una vista 
panoràmica de la instal·lació els dies de competició.
Font: Arxiu JCE

No cal dir que l'organització d'aquest campionat, que serveix d'inauguració oficial de la nova piscina, és tot un repte per a la junta directiva del club i una empresa de prestigi per els seus associats.

Fins aquest 1979 l'únic antecedent  de l'organització pel club d'una competició d'àmbit estatal d'aquesta importància és produeix deu anys abans, quan al 1969 el Club Natació Montjuïc rep de la FEN l'encàrrec de l'organització del XII Campionat d'Espanya de Natació d'hivern a la piscina de Folch i Torres, englobat en els actes commemoratius del XXV Aniversari de la fundació del club.

Afortunadament tot va sortir de la millor manera possible. Les instal·lacions van ser completades a temps, podent estrenar el local social amb el bar-restaurant, així com els vestidors de la piscina, amb tots els seus serveis associats, tal com queda palès a la imatge que reproduïm. Un altre encert va ser el de poder disposar d'una ample zona d'aparcament, per tal de facilitar l'accés a la Ciutat Esportiva.

Reproducció d'una pàgina del butlletí n. 325, de juliol-setembre de 1979, 
amb vista de l'entrada dels vestidors i de la piscina a peu de platja.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Va caldre la col·locació de grades auxiliars al voltant de la piscina, a l'objecte d'encabir-hi tant els participants com el nombrós públic desplaçat per assistir a la competició. Al marge dels resultats esportius, que també van ser satisfactoris, el ressò dels campionats a la premsa especialitzada i a la generalista va ser molt amplament recollida.

La piscina va debutar en aquesta competició amb un bon nombre de rècords dels campionats i d'Espanya, essent considerada per la major part de les nedadores i els nedadors participants con a 'ràpida', gràcies a les seves característiques constructives que incorporen els darrers avançaments tècnics.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' dels dies 5 i 6 d'agost, respectivament, 
remarcant alguns dels rècords aconseguits a la nova piscina.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Pel que fa a la participació de les nedadores i els nedadors blanc-i-verds, en la classificació per equips les noies van obtenir el subcampionat, mentre que els nois obtenen la quarta posició, empatats a punts amb el C.N. Palma, tercer classificat.

El butlletí social que venim reproduint publica un resum de l'actuació dels equips del Montjuïc, signat per el directiu José M. Roselló:

Resum de la participació dels equips del Montjuïc en el Campionat 
d'Espanya de Natació del 1979, publicat al butlletí social.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Malauradament per a la 'vella' piscina de la zona esportiva, el pas dels temps la va anar malmenant, en part per la utilització intensiva en la seva construcció de la pedra artificial, que confrontada al desgast natural del clima, afegit als productes químics de tractament de l'aigua i als propis dels manteniment de la instal·lació, la van anar degradant, fins al punt de fer-ne inevitable la seva destrucció.

Afortunadament, la seva desaparició ha donat pas a les noves instal·lacions que poden gaudir avui en dia els socis i usuaris de la zona esportiva del C.N. Montjuïc... esperem que per molts anys més...

Memòries del Montjuïc

(1) En les monarquies hereditàries, la successió es concep com un procés automàtic o immediat. El nou rei no 'comença' a ser rei després d'un llarg procés d'elecció: succeeix el monarca anterior en virtut de les regles successòries. La frase servia, per tant, per evitar qualsevol impressió de buit de poder després de la mort del sobirà. La fórmula 'Le roi est mort, vive le roi !' es va consolidar especialment en la tradició de la monarquia francesa. Està relacionada amb el principi segons el qual 'el rei mai no mor' - The King never dies, en la tradició jurídica anglesa -. La persona física del monarca és mortal, però la dignitat reial és permanent. En la tradició anglesa existeix una fórmula paral·lela molt coneguda: 'The King is dead, long live the King !'. Hem emprat una paràfrasi d'aquesta expressió per referir-nos a la successió quasi bé ininterrompuda de la piscina de la zona esportiva del C.N. Montjuïc

(2)  A aquestes alçades de la pel·lícula, creiem que és prou conegut que l'abast temporal del 'Memòries...' s'atura a l'any 2000. En aquesta ocasió fem una excepció al referir-nos a una actuació de l'actual junta directiva del club que creiem de vital importància. A la vegada, però, l'entrada és centra més en la existència de la piscina 'morta'; és a dir, la inaugurada l'any 1979, en plena expansió del que llavors és va conèixer com la 'Ciutat Esportiva' del Club Natació Montjuïc, impulsada sota la presidència d'en Joan Ballart Serra.

(3) Sobre l'intent de l'any 1948 de construir per els propis mitjans de l'entitat la somniada piscina coberta del C.N. Montjuïc, en el solar on havia estat l'equipament de el 'Nuevo Mundo', hem publicat una entrada on podeu ampliar la informació sobre aquest interessant assumpte: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2025/02/sprints-el-nuevo-mundo-de-sala-de-ball.htm

(4) Al llarg d'aquests anys ja hem publicat alguna entrada fent referència a la 'Ciutat Esportiva' del C.N. Montjuïc, encara que sense entrar a fons en la seva història, cosa que ens comprometem a fer properament, abans de donar per finalitzat aquests bloc.

(5) Nascuda el 1976 com a 'Piscinas', canvia a partir de 1983 a 'Piscinas XXI', publicant-se fins a ben entrat el segle XXI. És una publicació espanyola especialitzada en el disseny, la construcció, el manteniment, els equips i els accessoris per a piscines públiques i privades, spas, saunes i solàriums. L'entrevista que citem correspon al n. 9, de l'any 1978. D'altre banda, en Alex Aguyé Mas va simultaniejar el seu càrrec a l'empresa privada 'Sport AGME' amb la que va ser la seva funció principal com a arquitecte tècnic de l' ajuntament de Barcelona, en quina funció va participar en el disseny ni la construcció de la piscina de Folch i Torres, tant estimada pel C.N. Montjuïc, així com també ho va fer a les piscines Bernat Picornell, sempre col·laborant amb l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé.