Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clubs.e. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Clubs.e. Mostrar tots els missatges

Butlletí. El darrer waterpolista olímpic del Montjuïc...

23 de set. 2023

En una altre entrada d'aquest bloc hem pogut conèixer els darrers olímpics del Montjuïc, na Natalia cabrerizo i en Jordi Carrasco, que als Jocs de Sydney de l'any 2000 van formar part de l'equip de natació que va representar a Espanya en aquella data. (*)

Pocs anys abans vam tenir el cas del darrer waterpolista del Club Natació Montjuïc que va assolir la condició d'olímpic en els jocs disputats a la ciutat nord-americana d'Atlanta l'any de 1996. Ens el presenta el butlletí del club en el seu número 384, pertanyent al mes de gener de 1977 i es tracta d'en Ángel Luis Andreo Gabán, que participa en l'equip espanyol de waterpolo com a porter, compartint aquesta funció amb el malaguanyat Jesús M. Rollán Prada (1968-2006).

Portada del butlleti del CNM n. 384 del gener de 1997.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Ángel Luis Andreo neix a Madrid el dia 3 de desembre de 1972. Els seus inicis al waterpolo els desenvolupa en el Club Social las Encinas de Boadilla, encara que ben d'hora la seva activitat es centra en la Escuela de Waterpolo impulsada per la RFEN i dirigida per en Mariano García Barguilla (**)

Des de finals dels anys vuitanta el waterpolo es troba en el camí d'una certa professionalització, de manera que els canvis de club són habituals. Així és que l'Andreo al llarg de la seva carrera esportiva ha conegut els següents clubs:

Historial d'entitats on ha militat en Ángel Luis Andreo, 
amb la menció d'alguns dels fets mes senyalats.
Font: Elaboració pròpia.

Pel que fa al Montjuïc les seves tres temporades coincideixen amb el retorn al club d'en Dragan Matutinovic, desprès de la seva primera etapa (1988-1990). Els resultats esportius ja s'han anat adequant al potencial econòmic del moment, que es troba mes centrat en la consolidació i el manteniment de les instal·lacions que en la inversió en els esports preferents de l'entitat. Conseqüentment l'equip de waterpolo queda lluny dels primers llocs de la classificació i es mou entre el cinquè i el setè lloc de la lliga, que en aquell temps s'anomena 'Primera Divisió Grup A-1'. Provinent del Real Canoe Natación Club  l'Ángel arriba com a porter titular per a ocupar el lloc de l'històric Manuel Silvestre, que s'ha retirat la temporada anterior.

Ángel Luis Andreo Galbán es internacional des de l'any 1991 fins al 2008. El primer d'aquest anys assoleix la medalla d'or al Campionat del Món Junior fet a Long Beach. Arriba a participar en quatre Jocs Olímpics: Atlanta 1996, Sydney 2000, Atenes 2004 i Pequín 2008; a la vegada també el trobem en quatre Campionats de Món, a mes d'un altre gran nombre d'actuacions internacionals en europeus, campionats d'edats i amistosos, fins a comptar 350 internacionalitats.

Ángel Luis Andreo en una imatge dels seus primer anys de waterpolista.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

L'èxit mes ressonant del nostre darrer waterpolista olímpics és, sens dubte, l'aconseguiment de l'or olímpic en els Jocs d'Atlanta 1996, en que l'equip espanyol es pren la revenja del traumàtic segon lloc dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. El torneig, celebrat entre el 20 i el 28 de juliol, va ser disputat entre dotze seleccions, dividides per a la fase prèvia en dos grups de sis equips.

El conjunt espanyol, capitanejat per en Manuel Estiarte Duocastella - en els seu cinquè i penúltim Jocs Olímpics - es completa amb Josep Maria Abarca, Ángel Luis Andreo, Daniel Ballart, Pedro García, Salvador Gómez, Iván Moro, Miguel Angel Oca, Jordi Payá, Sergi Pedrerol, Jesús Rollán, Jordi Sans i Carles Sanz. El camí seguit desprès de la fase prèvia a va ser:

                      QUARTS DE FINAL                           SEMIFINALS                                    FINAL

Font: Viquipèdia

L'equip és dirigit per en Joan Jané Giralt, qui havia substituït a en Dragan Matutinovic l'any 1993. En els seus onze anys de seleccionador nacional, en Joan - amb 218 internacionalitats com a jugador - a mes de l'or olímpic d'Atlanta va conduir el combinat nacional a la medalla d'or als Campionats del Món de Perth 1998 i Fukuoka 2001. 

A mes del nostre protagonista, en l'equip campió d'Atlanta hi trobem fins a tres altres històrics blanc-i-verds: Pere Robert Font, Jordi Sans Joan i Daniel Ballart Sans; el primer  actuava com a delegat de l'equip, mentre que els dos darrers - que ja no pertanyien al Montjuïc - eren peces claus del 'tretze' guanyador.

1. L'equip italià - tercers classificats - felicita als jugador espanyols.
2. Un satisfet Samaranch acaba d'imposar la medalla d'or 
als campions olímpics de waterpolo d'Atlanta 1996.
Font 1: Official Report of the Centennial Olympic Games, Atlanta 1996.
Font 2: Web latribunamadridista.com.

Es dona el cas curiós que la final es disputa entre els equips classificats en tercer lloc en els seus grups respectius de la fase prèvia, és a dir: entre Espanya, tercera del Grup A i Croàcia, tercera del Grup B. Els quatre primers serien eliminats per els tercers: Estats Units i Hongria per els espanyols i Iugoslàvia i Italia per els croates. A la final del 28 de juliol el conjunt espanyol s'imposa al croat per set gols a cinc.

El diari El Mundo Deportivo demana a en Manel Estiarte que faci un escrit de com va viure la final i els moments posteriors. Ho publica com a 'exclusiva' en el diari del 30 de juliol amb el titular de 'Estiarte lo cuenta para El Mundo Deportivo', on entre d'altres coses, en Manel explica:

"Me viene a la memoria la gente que empezó en esto del waterpolo. Cómo olvidar ahora al padre de Lolo Ibern, Polichón, a Lolo, a Brascó, que me hizo internacional y a toda la afición... Algo indescriptible había en el ambiente, en los rostros de todos durante las horas previas a la final ante Croacia... Había, eso sí, una especie de consigna silenciosa: si hemos sido capaces de llegar hasta aquí, no nos va a suceder como en la final de Barcelona'92"

Segueix explicant el desenvolupament del partit, que no va començar gaire bé, per centrar-se en la remontada per un cop aconseguida aquesta i finalitzat el partit, en Manel descriu:

"Se desató la euforia y cuando pude corrí a abrazarme con Albert, mi hermano, que es médico de la selección. Fue un abrazo muy íntimo y emocionado porque allí, en aquel momento, los dos nos susurramos que la victoria la dedicábamos a nuestra hermana Rosa, que fue nadadora olímpica y desgraciadamente ya no está entre nosotros."

Per la seva part, el propi Ángel Luis Andreo, en una entrevista feta molts anys a venir (***), ens deixa - a petició de l'entrevistador - una curiosa descripció en una sola paraula de la resta de companys de l'equip campió olímpic:

Font: Elaboració pròpia a partir de l'entrevista esmentada

La carrera de l'Ángel va seguir encara amb mes guardons internacionals, fins a la seva retirada el 2013 o 2014. Mentre s'havia anat formant com a Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport a l'INEFC de Barcelona, a mes de fer un Màster en gestió d'instal·lacions esportives. Un cop produïda la inevitable reintegració a la vida laboral 'normal', ha seguit vinculat al món de l'esport - particularment del waterpolo - com a entrenador personal, asesor esportiu, i principalment formant part de l'equip tècnic que entrena a la selecció femenina de waterpolo, liderat per en Miguel Angel 'Miki' Oca, en el qual desenvolupa la funció d'entrenador de porteres i preparador físic general.

En l'entrevista abans esmentada reflexiona sobre com enfocar la retirada de l'esport en actiu:

"Soy consciente de que vivir eternamente del deporte en activo no es posible... Hacia tiempo que por mi cabeza rondaba que estaba llegando al final de mi carrera deportiva... no he trabajado en nada que no haya sido waterpolo, en mi 'curriculum vitae' en el apartado 'experiencia laboral' no tengo nada... He visto, he oído y he leído muchos casos de grandes deportistas, carismáticos y talentosos, que cuando se han retirado se han tenido que re-socializar y enfrentarse a un mundo totalmente distinto al que han estado acostumbrados... La verdad es que cuando te retiras hay muchas de las cosas que disfrutabas y podías tener a tu alcance que desaparecen de repente... (por mi parte) algo he hecho. Lo podré pasar mejor o peor, me costará más o menos re-socializarme, pero en mi cabeza... sé que he de seguir luchando y vivir dignamente junto a mi familia y amigos."

Ens consta que així ha estat i només ens resta desitjar-li al nostre darrer waterpolista olímpic que en el futur les circumstàncies d'aquesta altra 'carrera' li segueixin sent favorables.

En Angel Luís Andreo en acció amb l'equip nacional.
Font: Shutterstock. Ft. Alfredo Aldai/EPA

Memòries del Montjuïc

(*) L'entrada a la que ens referim la podeu trobar a: 
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/04/butlleti-els-ultims-olimpics-del.html

(**) Mariano Garcia Barguilla és un llicenciat de la segona promoció de l'INEF de Madrid que a l'any 1976 rep, per part de la 'Federación Madrileña de Natación', l'encàrrec de dirigir l'escola de waterpolo regional. Posteriorment aquesta va pasar a dependre de la RFEN, sempre sota la direcció d'en Mariano, que va saber transmetre a algunes generacions d'esportistes madrilenys la devoció i l'estima per el waterpolo. Sense el seu mestratge l'amalgama catalano-madrilneya que va donar els millors fruits del waterpolo espanyol no hagués estat possible.

(***) L'entrevista en qüestió, titulada 'Ángel Luis Andreo Gabán: el héroe discreto', és feta per el Dr. Francisco Argudo Iturriaga, de la Universitat Autònoma de Madrid, per a la revista digital, d'origen argentí, 'Lecturas: Educación Física y Deportes' que la publica en el seu n. 202 de març de 2015.

Sprints. Breve historia de una fusión...

20 de nov. 2022

Vista de la piscina interior del Complejo Deportivo Municipal de Sant
Sebastià, gestionado por el Club Natació Atlètic-Barceloneta
(*)
Fuente: Web Arquitectura Catalana. Ft. Hisao Suzuki

En este 'Sprints' reproducimos íntegramente un artículo escrito por Juan Antonio Sierra Puerto en 2017, con motivo de conmemorarse el vigésimo quinto aniversario de los acuerdos de fusión de las sociedades Club Natació Atlètic y Club Natació Barceloneta del año1992, que dieron paso al nuevo Club Natació Atlètic-Barceloneta. El acompañamiento de las imágenes y sus fuentes son responsabilidad del blog. Ni que decir tiene que nos sentimos honrados con esta colaboración del maestro y decano de los cronistas e historiadores de la natación catalana y española; de quien, por otra parte, siempre hemos recibido el apoyo para la iniciativa del 'Memorias...'.

"El 27 de julio de 1992 es la fecha oficial, pero la historia de la fusión de los clubs Atlético y Barceloneta, que acaba de cumplir 25 años, comienza mucho antes.

Podríamos situarla en un día de 1965 en que, por primera vez, las banderas de nuestros clubs presidieron, juntas, el acto de colocación de la primera piedra de la piscina municipal del Passeig Marítim, que su constructor, es a decir el Ayuntamiento de Barcelona, ​​quería poner a disposición de todos los clubs de natación del barrio, sugiriendo, o casi imponiendo, la condición de que se fusionaran.

1. Acto de colocación de la primera piedra de la piscina cubierta
municipal del Passeig Marítim el 27 de mayo del 1965
2. En el mismo acto las dos banderas ondean hermanadas
Fuente: Archivo Municipal del Distrito de Ciutat Vella (AMDCV). Ft. SI

Las primeras aproximaciones hacia este objetivo las protagonizaron, en un encuentro informal, dos representantes del Barceloneta, que fueron su vicepresidente Llorenç Chale Martínez y Manuel lbern Lérida (conocido como 'Polichon') que entonces era entrenador (y algo más) de este club; y dos representantes del Atlético, Manel Domènec Bonet, entonces secretario de la Federación Catalana de Natación, y yo mismo que entonces era vicepresidente del Club. Tengo muy presente este episodio, a raíz del cual Manel y yo firmamos un manifiesto dirigido a los socios (que explicaba y propugnaba el SI a la fusión), porque fuimos tildados de traidores.

Manel Domenech (1927-2015) y el autor del artículo, más allá de la amistad,
en una foto publicada con ocasión de la edición del libro 'Fites en
la Història de la Natació Catalana', del que son autores.
Fuente: 'Fites en la Història...'. FCN, 1996. Ft. SI

Las gestiones que cada una de las dos partes hizo para convencer a sus respectivos socios de las ventajas de una fusión, tuvo un resultado dispar en las asambleas generales extraordinarias convocadas el 13 de julio de 1968, simultáneamente, por el Atlético y el Barceloneta. Y mientras este club se manifestaba de forma sensata con un SI en la fusión, del Atlético surgía un NO temperamental que llevaba implícita la renuncia a utilizar unas instalaciones que, por tanto, el Barceloneta inauguró el 17 de julio de 1968.

Recortes de 'El Mundo Deportivo' de los días 15 y 20 de julio de 1968, respectivamente, con
la negativa del Atlètic para la fusión y la concesión de la nueva piscina al Barceloneta.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Punto y aparte

Pero las voluntades resultaron más duraderas que las instalaciones y en 1992, pasados ​​24 años, surgió una segunda oportunidad de fusión, a remolque de las grandes transformaciones urbanísticas justificadas por la celebración en Barcelona de los Juegos Olímpicos; cuando Julián García González, Manuel lberno "Lolo" Alcalde y Alfons Cànovas Lapuente, trabajando desde Autoridad Portuaria, Ayuntamiento de Barcelona y Club Natació Barceloneta, respectivamente, terminaron el proyecto de una nueva piscina para el barrio, en sustitución de la del Passeig Marítim, que ya estaba muy destartalada e incluso afectada por los planes olímpicos.

Esta vez un Atlético desahuciado lo tuvo más claro y en las asambleas extraordinarias celebradas también simultáneamente el 19 de junio de 1992 ambos clubs dijeron SI a una fusión que comportaba las siguientes condiciones:

  • El nombre de la nueva entidad lo fijaría el Ayuntamiento de Barcelona (éste determinó que fuera 'Club Natació Atlètic-Barceloneta' con los nombres de los clubs separados por un guión)
  • El presidente sería Alfons Cànovas Lapuente.
  • La Junta directiva quedaría constituida por el mismo número de miembros de ambos clubs.
  • El escudo del Club sería objeto de un nuevo diseño que recogería los motivos fundamentales de los actuales escudos.
  • Se mantendrían las cuotas que cada club tuviera establecidas.
  • Antes de la fusión deberían realizarse auditorías de los clubs.
  • Estos acuerdos deberían respetarse durante 4 años.

Los primeros contactos para llevar adelante la fusión tuvieron lugar los días 14 y 21 de julio de 1992 entre: Alfons Cànovas Lapuente, Sito Cànovas Barberà, Joana Domènech Martinez y Constantí Segurana Nogueroles (por parte del Barceloneta) y Joan Esteve Simal, Francesc Castellà Gombau y Manel Domènech Bonet (por parte del Atlético).

Los presentes, acordaron nombrar una Junta Directiva provisional, hasta que la Generalitat aprobara unos nuevos estatutos, que quedó compuesta por Alfons Cànovas Lapuente (presidente), Joan Esteve Simal y Julián García González (vicepresidentes), Manel Domènech Bonet (secretario), Francesc Castellano Gombau (tesorero), Joana Domènech Martinez (contadora), Antonio Juan López Sáez, Juan Antonio Sierra Puerto, Juan Orensanz Serra y Francisco Boira Jori (vocales).

Para sellar la fusión el 24 de octubre de 1992 se llevó a cabo una cena en la que, por primera vez, los socios de ambos clubes participaron hermanados (**).

Pero las nuevas instalaciones, llamadas de "San Sebastián" no se inauguraron hasta el 30 de abril de 1995 y no fueron puestas a disposición de los socios hasta el 28 de julio de ese mismo año.

Y hasta hoy..."

Imagen de los primers escudos del Club Natació Athlètic y del Barceloneta Amateur Club
1. El del Athlètic corresponde al proyecto hecho por Emili Salas, usado por primera vez en 1915
2. El del Barceloneta Amateur Club fué el utilizado en sus primeras comunicaciones
Fuente: Libro '90 Anys d'Història del Club Natació Atlètic-Barceloneta'
(***)

Juan Antonio Sierra

(*) La construcción fue encargada al despacho de arquitectos 'Martínez Lapeña-Torres Arquitectos'. Autores de numerosas obras públicas y privadas en varios países, han sido objeto de diez premios FAD, además de haber recibido el 'Premio Nacional de Arquitectura 2016'. La obra de esta emblemática instalación deportiva se produjo entre los años 1988 y 1995. El equipamiento actual es el resultado de sumar a la obra inicial las sucesivas reformas y mejoras que ha ido introduciendo el club Atlético-Barceloneta

(**) Del acuerdo entre instituciones y clubs surge a finales de 1992 el Club Natació Atlètic-Barceloneta, con el guión correspondiente para no disociar ambas entidades. Los presidentes artífices de la fusión fueron Joan Esteve Simal, del Atlètic, y Alfons Cànovas Lapuente, del Barceloneta. No hace falta señalar que la decisión se ha demostrado totalmente acertada, dada la evolución que la nueva entidad ha tenido en estos trenta años de vida, tanto en la vertiente social como en la deportiva, en la que ha alcanzado una posición pionera dentro del tradicional asociacionismo catalán.

(***) El Barceloneta Amateur Club es el nombre con el que se fundó en 1929 el que, después de la guerra, pasaría a llamarse Club Natació Barceloneta. Emili Salas es uno de los fundadores del Athlètic, estando en funciones de secretario de la Junta Directiva los primeros años del club. El libro citado fue escrito por Juan Antonio Sierra Puerto y Manel Doménech Bonet y editado por el Club Natació Atlètic-Barceloneta en 2003.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic