Les piscines del Club Natació Sabadell. Un impulsor i cent-deu anys d'història...

 

Joan Valls Vidal (1890-1974)

Parlem de piscines...

En aquesta entrada del 'Memòries...' ens enfrontem al repte de fer un recorregut per les nombroses piscines que han marcat l'esdevenir d'una entitat tant cabdal per l'esport català i espanyol com és el cas del Club Natació Sabadell (CNS), que a la vegada ha estat un element vertebrador de la societal sabadellenca.

La ciutat de Sabadell viu, als primers anys del segle vint, les conseqüències del seu desenvolupament industrial iniciat a mitjans del dinou. Especialment destaca pel seu sector textil llaner, raó per la qual és coneguda com la 'Manchester catalana'. Compta amb una població de poc més de 23.000 habitants i comença a rebre fortes onades migratòries, inicialment provinents d'altres racons de Catalunya.

Com passa en altres indrets del país, a Sabadell un reduït grup de 'pirats' es llença a la pràctica dels 'sports'. Entre aquests bojos n'hi ha un que sobresurt perquè manté una relació molt fluida amb la ciutat de Barcelona, de tal manera que fins i tot s'ha associat al segon 'cercle' de natació que s'hi ha creat, el Club Natació Athlètic. El seu nom és el de Joan Valls Vidal, i en aquest moment de descoberta de la natació i les altres disciplines aquàtiques ha entrat en la vintena. 

Nascut a Sabadell, el 20 d'abril de 1890, ha estudiat peritatge tèxtil a l'Escola Industrial de Terrassa. Valls s'introdueix en el món de l'esport a través de l'excursionisme - cosa força freqüent aquells anys -, és membre del Centre Excursionista del Vallès. La seva vinculació a la natació s'inicia quan als seus poc més de vint anys freqüenta els Banys Orientals de la capital catalana, en un entorn on també és troba amb alguns integrants dels primers 'cercles' o clubs de natació de la ciutat.

Fa amistat amb l'atlètic Emili Salas, amb el qual comparteix la iniciativa d'organitzar competicions de natació a Sabadell. A la vegada sembla que es relaciona amb l'Emili Solé Brufau, una de les ànimes del Barcelona, que s'apunta a la jugada. I, dit i fet, l'engranatge fundacional del Club Natació Sabadell ja és en marxa...

Entrevistat anys a venir, en Joan Valls és preguntat per les raons que el van menar a ser l'impulsor en la creació del C.N. Sabadell, a la qual cosa respon:

"Per sobre de tot, per la meva afició a la natació i per amistat amb els directius del Club Natació Athlètic - i del Barcelona -; perquè aleshores jo era soci d'aquella entitat barcelonina que, com sabeu, amb el Barcelona eren les dues úniques associacions legalitzades que existien dedicades a la natació. Als Banys Orientals i estimulat per l'Emili Salas, soci de l'Athlètic, amb el qual m'unia un gran amistat, vaig establir l'objectiu de fundar el Club Natació Sabadell. I que consti que va ser després de donar-hi un munt de voltes i voltes, entre 'pros i contras'. Però sobretot després de veure l'entusiasme dels sabadellencs en el festival del 1915, precisament amb la col·laboració inestimable de l'Athlètic i del Barcelona". (1)

De seguida ens centrem en les piscines del club, però abans hem de fer alguns aclariments:

• Els primers practicant de la natació no disposen de piscines. Si hi havia establiments que en tenien eren balnearis o centres de salut i higiene, amb mides i formes no aptes per a la pràctica esportiva

• Per tant utilitzen el que anomenem proto-piscines; delimitant espais en ports, platges, assuts, rius, basses, llacs i qualsevol altre accident natural o espai artificial apte per aquesta pràctica

• A partir de 1918, i precisament a Sabadell, ja trobem una primera piscina creada específicament per a la pràctica esportiva de les activitats aquàtiques

Primer, les proto-piscines...

A Sabadell, alguns dels companys d'en Joan Valls, generalment reunits al voltant del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Industria (CADCI), han començat les seves pràctiques de natació en alguna d'aquestes proto-piscines de la ciutat, bàsicament:

• La Bassa de Ca la Paula

• La Bassa del Vapor de Magí Borrell

• La 'piscina' dels banys de Cal Ral

La Bassa de Ca la Paula

Situada a la vora del riu Ripoll, la Bassa de Ca la Paula és de mides lleugerament irregulars de 36 x 27 metres. Vinculada al Molí de les Tres Creus és la 'piscina' que compta amb una millor capacitat per a poder organitzar un festival de natació amb cara i ulls.

Fitxa de la Bassa de Ca la Paula corresponent al Catàleg de 
béns arquitectònics, arqueològics i ambientals de Sabadell.
Font: Aj. de Sabadell, 2019

En Emili Solé Brufau dona fe a El Mundo Deportivo de la realització del primer festival de natació, fet a Sabadell, amb aquestes paraules publicades el dilluns 23 d'agost de 1915:

"... Solicitaron la opinión y colaboración de los clubs de Natación Barcelona y Athlètic, y sus juntas directivas dieron toda clase de facilidades para su mejor éxito, confiando el Athlètic a sus presidente y vicepresidente, don Esteban Candell y don Emilio Salas, y el Barcelona a su vicepresidente don José Masriera y a Emilio Solé, los trabajos de organización."

Retall de l'article de l'Emili Solé Brufau publicat a 'El Mundo Deportivo' 
del 23 d'agost de 1915, amb la crònica del Festival de 
Natació i Waterpolo a la Bassa de Ca la Paula.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Un cop aconseguida la participació dels clubs barcelonins, en Joan Valls entra en contacte amb el "acaudalado propietario de dicha localidad (Sabadell), don Joan B. Turull, quien acogió con gran entusiasmo la idea, poniendo a disposición de los organizadores su finca 'Molí de les Tres Creus' y ofreciendo al mismo tiempo una magnífica copa y medallas para los concursantes.", com es detalla a l'article ressenyat.

La crònica d'en Solé segueix:

"El 'Centre de Dependents del Comerç i la Industria' de Sabadell prestó su cooperación. Y con tan valiosos elementos se ha realizado con éxito lo que parecía un sueño... Sabadell presentaba el aspecto de un día de gran solemnidad. En la estación el gentío era inmenso. Al pararse el tren resonó un nutrido aplauso acompañado de un estentóreo viva a Sabadell y a los nadadores, que atronó el espacio"

I, sí, ja sé que sona una mica exagerat, oi ?... Però ens hem de situar al 1915, en una població que rep com a herois a aquells nois - les noies no hi són - que es desenvolupen com peixos en aquell medi 'hostil', i que es planten a Sabadell per a fer una exhibició que vol impulsar la creació d'un club de natació que ha d'esdevenir un dels més importants del país... L'ocasió bé que s'ho val !...

Dues imatges diferents donen testimoni del primer Festival de Natació i Waterpolo 
celebrat a la Bassa de Ca la Paula, a Sabadell, el 22 d'agost de 1915.
Font: Arxiu Fotogràfic de la UES. Ft. A. Izard

A la festa esportiva hi participen, com a poc, uns quants sabadellencs que es disputen una carrera només per a ells, sobre els 72 metros con un viraje. Són: Josep Mestres, guanyador amb el temps de 1.17; Josep Mir, amb 1.30; Esteve Fernández, 2.00; Antoni Pavia, 2.03; Francesc Aguado, 2.04 i Galo Martorell, 2.19.

Es fan exhibicions d'estils: braça, esquena, over de costat, trudjeon, doble over i crawl, totes elles aplaudides per un públic entusiasmat. Desprès de més carreres i d'alguns salts, s'acaba amb un partit de waterpolo. Competeixen l'equip Blau-groc del Barcelona: Canals, Domingo, Taxonera, Quintana, Robert, Barba i Llorens; contra l'Athlètic: E. Candell, Badrinas, Gil, Lix, Grañó, Mestres i R. Candell. Els de l'equip Blau-groc són els guanyadors amb un resultat de 4 gols a 0; i el seu capità, Quintana, rep la Copa Turull de mans de "la distinguida esposa del señor Turull".(2)

L'anècdota més curiosa d'aquesta primera festa de la natació vallesana la va protagonitzar el futur president de l'entitat, Pere Mestres, que és com segueix:

"El festival fou un gran èxit de públic i l'alcalde Feliu Griera felicità als organitzadors. Tanmateix, en aquest primer festival es va donar la circumstància que l'aigua no feia massa bon aspecte, ja que feia dos mesos que no s'havia renovat. Amb la grada plena d'espectadors, els nedadors barcelonins es negaven a tirar-se a l'aigua. Finalment, els va convèncer Pere Mestres, qui seria el primer president del CNS, després de veure's un got d'aigua de la bassa. 'No vaig agafar el tifus de miracle', evocava anys més tard." (1)

L'èxit d'aquest primer festival encoratja als joves afeccionats del CADCI, amb alguns d'altres entitats, a llançar.se a la creació del primer 'cercle' de natació de terra endins. Se succeeixen les reunions i els entrenaments. Els primers solen tenir com a seu el conegut Bar Imperial, situat al Passeig de la Rambla, mentre que els entrenaments tenen lloc indistintament als banys de Can Ral, i sovint també a la Bassa del Vapor de Magí Borrell.

El cert és que la constitució 'oficial' del Club Natació Sabadell és produeix el 25 de juny de 1916, novament al Bar Imperial, on segons la informació de la premsa de l'època es troben prop de quaranta associats reunits en una Junta General amb caràcter constituent, d'on surt nomenada la primera junta directiva del nounat club: Josep Mestres, president; Pere Mestres, vicepresident; Joan Baulenas, secretari amb en Joan Valls com a tresorer i fins a set càrrecs més. (3)

Plana del setmanari 'Sabadell Federal' amb la noticia de la Junta General 
del Club Natació Sabadell amb l'anunci de la primera junta directiva.
Font: Hemeroteca ARCA

La 'piscina' dels banys de Cal Ral

Per a situar-nos en la 'piscina' de Cal Ral fem servir les paraules d'en Jaume Barberà, sabadellenc de pro que, cent anys més tard que fos utilitzada pels joves nedadors del Sabadell, escriu les seves reflexions a la xarxa:

"La zona sud del barri de Gràcia, la de l’altra banda de la via del tren - actualment la Gran Via - era un bocí de ciutat que tenia vida pròpia. L'espai contingut entre la via del tren del Nord, la carretera de Barcelona i el carrer de Sant Sebastià, de forma més o menys triangular, era, però, una àrea ben desconeguda per la resta de Sabadell...

La casa més coneguda del barri, però, era Cal Ral, que encara existeix. Està situada a la cantonada entre els carrers Tetuán i Sant Ramón de Penyafort. La seva piscina, una de les primeres de Sabadell anterior inclús a la del Club de Natació, era molt popular. Realment era una bassa que no arribava a piscina, però que es podia practicar perfectament la natació, fins el punt que era utilitzada pels integrants del Club de Natació Sabadell abans de tenir la seva pròpia piscina. 

Piscina dels Banys Públics de Cal Ral de Sabadell, utilitzada pels primers 
nedadors del C.N. Sabadell, abans de tenir la seva primera piscina.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

El propietari de la bassa era el senyor Joan Ral Datzira, que també tenia dues banyeres i unes dutxes. Cal Ral va tenir gran anomenada els anys cinquanta i seixanta com la 'casa de les dutxes'. Els seus clients, la majoria treballadors de les empreses i fàbriques del voltant, tenien, per un preu mòdic, un quart d’hora d'aigua calenta i també sabó i tovalloles. Els dissabtes a la tarda i els diumenges al matí estava ple a vessar de clients que entraven amb brutícia a dojo i sortien lluents i nets com una patena. En una època en que no tots els habitatges disposaven de quarto de bany o dutxa amb aigua calenta i que el costum era rentar-se, a fons, un dia a la setmana, anar a Cal Ral era una bona idea." (4)

Nedadors del Club Natació Sabadell a Cal Ral, al voltant de l'any 1917.
Font: Bloc Sabadellejant. Ft. UES

La 'piscina' de Cal Ral va ser força utilitzada abans de 1918, encara que sembla que en determinats moments hi va haver dificultats amb el propietari dels banys per a la seva utilització. En qualsevol cas el mes de gener de 1916 s'hi va celebrar un Festival de natació de caire intern, que ha estat considerat com el moment fundacional del Club Natació Sabadell, a l'acabament del qual és va celebrar un dinar de germanor a la Fonda Catalunya.

La Bassa del Vapor de Magí Borrell

La tercera proto-piscina de que van fer ús els pioners del Sabadell és la bassa o dipòsit del Vapor de Magí Borell, tal vegada una de les menys utilitzades perquè les seves reduïdes dimensions, de 14 x 6 metres,  no la feien gaire atractiva. D'altre banda sembla que per omplir-la es triga al voltant de quinze dies. Inconvenient greu, atès que en aquells anys aquests tipus d'instal·lacions no disposen de filtres ni de tractaments específics per el manteniment de l'aigua, de manera que el sistema per assegurar-ne unes condicions higièniques 'suportables' no és pas cap altre que procedir a un  canvi de l'aigua de l'establiment en qüestió.

A l'arxiu del CNS hi consta una entranyable fotografia de l'esmentat equipament, amb en Joan Valls gaudint de la 'piscina' tot gronxant-se amb un trapezi.

La curiosa imatge d'en Joan Valls gronxant-se a la bassa o dipòsit 
del Vapor de Magi Borrell, en un dia indeterminat de 1916.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Les successives dificultats trobades en la utilització d'aquestes diferents 'piscines' frustrades, lluny de desencoratjar als joves impulsors de la natació sabadellenca els va convèncer de la imperiosa necessitat de tenir una piscina esportiva de veritat... amb les mides reglamentàries, una bona torre de salts i propietat del mateix CNS, ni que hagi de ser en terreny llogat a tal o qual empresa o entitat.

I s'hi llancen amb tot el coratge i la capacitat d'iniciativa dels seus joves anys...

I, finalment, arriben les piscines...

Ens centrem en les piscines que disfruta el Club Natació Sabadell:

• La del Vapor Codina, al carree Lacy

• Les del carrer Montcada

• Les primeres piscines municipals de Sabadell al Complex Esportiu de Sant Oleguer 

I sí, és clar que el CNS gaudeix, des de l'any 2002, d'un esplèndid complex esportiu al que s'anomena Club de Can LLong, però aquest equipament ja no entra en els terminis temporals que abasta el nostre bloc

La primera piscina esportiva d'Espanya...

La piscina del Vapor Codina, al carrer Lacy, és la primera construïda arreu de Catalunya i d'Espanya com a piscina esportiva, al marge d'instal·lacions de caire similar projectades per altres tipus d'ús.

El text de referència, pel que fa a la història del CNS, '100 ANYS EN 100 IMATGES, 1916-2016' (5), descriu aquest punt d'inflexió del club amb aquestes paraules:

"Tots aquests espais (les proto-piscines) s'havien de llogar i es feia difícil compaginar la pràctica de la natació amb altres usos... van fer que el Club busqués un espai propi on poder desenvolupar còmodament les seves activitats. Així la Junta Directiva porta a l'Assemblea la possibilitat de llogar el pati del Vapor Codina per construir-hi una piscina. No cal dir que la proposta es va aprovar de manera entusiasta." (pag. 012)

Aquest entusiasme es va traduir en una aportació dels associats que va anar molt més enllà d'aplaudiments enfervorits. De fet és conjuren per a ser ells mateixos els qui se'n encarreguen de gran part dels treballs de construcció de la primera piscina esportiva del país.

El pintor Antoni Vila Arrufat, amic de Joan Valls i un dels primers socis del CNS, a més d'autor de l'escut del Club a l'any 1920 o 1921, ens ha deixat un vívid record d'aquell moment:

“En aquella piscina, abans d’ésser nedador, en vaig ser picador. Sí, sí, tal i com ho sent, i tal com ho dic. Amb alguns amics vam ajudar a treure terra per enfondir-la a base de pic i pala, i no pas només un dia. Quan teníem una estona lliure, a cavar s’ha dit !. Quan un és jove tot és possible. Ja li he dit que tenia amics a la colla que havia fundat el Club. Jo em considero un d’ells i allà al Vapor Codina tots hi vam treballar força. Més tard, quan ens banyàvem i s'ensopegava que passava el tren i ens veien amb vestit de bany, ens escridassaven. Però nosaltres els deixàvem dir. Era tan bonic l’ambient del Club i dels amics en aquells temps en què la joventut t'ho fa veure tot de color de rosa !”. (1)

Els plànols de les instal·lacions són confegits per l'arquitecte sabadellenc Josep Renom Costa (1880-1931) qui a més d'aquesta implicació amb el club exerceix el càrrec d'arquitecte municipal a Sabadell. Aquest tipus de col·laboració, que s'ha de repetir en la nova instal·lació del carrer Montcada, dona fe de l'estreta col·laboració del CNS amb la casa de la Vila, que s'ha mantingut persistent al llarg del temps.

En Josep Renom Costa, arquitecte municipal i col·laborador 
d'aquells primers anys amb el Club Natació Sabadell.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

El nou equipament té unes dimensions de 25×12 metres, una profunditat de 1,20 metres a un costat, 2 metres al centre i 3 metres a la part mes fonda, amb una capacitat de 560 metres cúbics d'aigua. A la part del darrera s'hi troben tres palanques de diferents alçades per a poder fer els salts, un petit jardí, unes casetes per canviar-se i unes dutxes. A més, es subscriu amb l'administració un contracte per a renovar l'aigua del vas de la piscina un cop per setmana.

La nova instal·lació del club va prenent forma, de manera tal que el dia 15 de maig de 1918 la junta convoca als associats per informar de la propera obertura del nou equipament. I arriba el 23 de juny, quan es fa oficial la inauguració de la primera piscina esportiva de Catalunya i d'Espanya amb un Festival de Natació on novament són convidats els equips del C.N. Barcelona i del C.N. Athlètic. 

El festival comença amb una cursa de 50 metres amb nedadors sabadellencs, amb el següent resultat: Unción i Valls guanyen amb un temps de 57.0; mentre que la resta de nedadors, amb temps superiors, són els Solá, Ausió, Grifols, Alegre, Canals i Farreras.

Les altres proves van tenir com a protagonistes als nedadors dels clubs convidats, amb curses de 50 m. velocitat; 25 m. sota l'aigua; 200 m. resistència; una carrera a la americana, amb relleus cada 50 m.; i el concurs de salts, on sobresurten en Gerard Collardin, del CNA i el cenebistes Vila i Tusell.

Així mateix, es disputa un partit de waterpolo entre dos combinats d'ambdós clubs i es presenta un joc nou anomenat 'La Foca', introduït al país per l'Albert Berglund, l'entrenador suec del Barcelona.

El setmanari esportiu 'Stadium' hi dedica una plana sencera a la 
inauguració de la primera piscina construïda al país.
Font Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas (6) 

En acabar el festival hi ha amb un ball amenitzat per la Banda Municipal. Amb motiu de la Festa Major de 1918, el 3 d'agost, s'organitzà una gran revetlla a la seu del CNS. A partir de llavors els festivals de natació i waterpolo esdevenen un clàssic de les festes majors de Sabadell.

En poder gaudir d'aquest nou equipament, el CNS experimenta un important increment de socis, de manera que es reforça el seu arrelament a la societat vallesana. D'altre banda, el 3 d'agost de 1919, també en el marc de la Festa Major, es disputa el primer Campionat de Sabadell de natació.

L'any 1920 un equip del CNS pren part oficialment en el Campionat d'Espanya de waterpolo, en la segona divisió.

Dues imatges de la piscina del carrer Lacy. Dalt el dia de la 
inauguració. Sota una jornada d'entrenaments de salts.
Font: Arxiu fotogràfic de la UES. Ft. F. Casañas

El contracte d'arrendament del local on s'ubica la nova piscina s'ha establert amb els propietaris del Vapor Codina per un període de cinc anys. La finalització d'aquest contracte el 1922 posa en dubte la continuïtat mateixa del club, de manera que és produeix un moment de crisi institucional que, finalment, es resol de forma favorable als interessos del Club Natació, amb una pròrroga per uns altres cinc anys del lloguer dels terrenys.

En qualsevol cas, la crisi encén les alarmes en el sí de la jove entitat, i des de ja cal començar a pensar en solucions més definitives que les de seguir com a rellogats en un terreny d'un altre...

Titular del 24 d'abril i article del 6 de juny, del setmanari 'La Jornada 
Deportiva', que es refereixen a la possible desaparició del 
CNS i a la segura continuïtat, respectivament.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. F. Casañas

El titular que reproduïm correspon a un article d'en Francesc Gibert - olímpic del Barcelona que ha de ser president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) anys a venir - on mostra la seva preocupació pel fet que la possible pèrdua de la piscina del carrer Lacy suposi la desaparició del mateix C.N. Sabadell.

A l'article d'en J. Bernaldo, publicat un mes i mig més tard, s'informa de la superació de la crisi i, per tant, de la continuïtat del CNS. En paraules del periodista de La Jornada Deportiva:

"Las entidades, al igual que los individuos, atraviesan por crisis que ponen en peligro su vida haciendo, en unos casos, imprescindible la intervención de personas peritas... y, en otros, hasta la natural reacción.

Tal puede decirse del 'Club Natació Sabadell'. A la pregunta que desde estas mismas columnas hizo nuestro buen amigo señor Gibert, '¿ Va a desaparecer el C.N.S. ?' podemos hoy contestar, con la más absoluta seguridad de que el tiempo ha de darnos la razón, NO... y además estamos convencidos de que le esperan días de gloria, contribuyendo al Sport de sus referencias... "

i després d'anunciar la propera celebració a Sabadell del Campionat de Catalunya de natació de 1922, culmina la seva esperançada reflexió tot dient:

"La creación de una piscina en la capital del Vallés fué producto de la Fe, de una fe que hace grandes a los pueblos y a los hombres que en ella comulgan y que difícilmente se destruye".

En el curt espai de temps entre la pregunta d'en Gibert i la resposta d'en Bernaldo el que passa és la natural reacció dels homes del Sabadell, encapçalats per la directiva presidida per en Jacint Martí, que han aconseguit de la propietat dels terrenys un nou contracte per un mínim de cinc anys. La piscina del Vapor Codina s'assegura la seva continuïtat i la del club en un horitzó de mig termini.

La nova piscina del carrer Montcada...

Aquest mig termini, no obstant, s'esgota mentre el CNS va consolidant el seu paper en el sí de la natació catalana. El 1923 el seu equip de waterpolo assoleix el Campionat d'Espanya de la segona divisió, mentre que en natació són els anys en que emergeix el primer gran campió sabadellenc, que no és altra que en Ramón Sapés Farré (1910-1939). Especialista en els 100, 200 i 400 m. braça, proves que guanya repetides vegades en campionats catalans i espanyols, establint també els rècords del país en aquestes distàncies.

Imatge d'en Ramón Sapés, presa a la piscina del carrer Montcada 
l'any 1931, amb ocasió del Campionat de Catalunya sènior.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

Així és que a l'any 1927 el Club Natació Sabadell és torna a trobar amb la finalització del contracte, que aquest cop no pot ser renovat atès que el seu propietari necessita el terreny per altres usos. 

La nova contrarietat coincideix amb la presidència de la FCNA d'en Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979), qui ha endegat una enèrgica campanya per a la construcció de piscines municipals arreu de Catalunya (7). En Gibert compta per a la campanya amb la col·laboració de l'enginyer Josep Serra, que ha col·laborat en la construcció de la Piscina de l'Escullera del Barcelona.

Es produeix una coincidència d'interessos entre la directiva del CNS, ara encapçalada per en Joan Cinca Sanmiguel, i la FCNA. Els primers han de solucionar, de manera urgent, la necessitat de disposar d'una nova piscina... i aquest cop tenen molt clar que ha de ser plenament propietat del club, els terrenys i l'equipament. Per la seva banda, la FCNA vol actuar com a recolzament de qualsevol iniciativa que meni a la construcció de noves piletes a Catalunya.

D'aquesta associació d'interessos neix un projecte de construcció a Sabadell d'una possible piscina coberta, quins plànols dissenya inicialment en Josep Serra.

Plànols per al projecte de piscina coberta del C.N. Sabadell al carrer 
Montcada, publicats a 'El Mundo Deportivo' el 9 de maig de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La nova piscina, que des de la FCNA es pensa com a municipal, des de Sabadell s'entén que ha de comptar amb la col·laboració de l'ajuntament - especialment per el subministre d'aigua - però no es renuncia a la plena titularitat de la instal·lació.

Un cop més en Joan Valls actua com a 'facilitador' de l'operació, en cedir a la directiva presidida per Joan Cinca uns terrenys de la seva propietat situats quasi bé davant per davant de la finiquitada piscina del carrer Lacy, just a l'altre costat de la línia del tren. L'oferta d'en Valls és fa amb unes condicions òptimes per a la precària economia de l'entitat: a llarg termini i amb còmodes quotes d'amortització.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 9 de maig de 1928, on s'informa 
de la decisió de tirar endavant la nova piscina del carrer Montcada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

De la composició que hem confegit de El Mundo Deportivo del dia 9 de maig, cal senyalar una aparent contradicció: al subtítol correspon a l'entradeta aportada per la FCNA, plantejant una piscina municipal a Sabadell i, a més, coberta; mentre que l'article integralment reproduït, signat per Francis, s'ha escrit clarament des del mateix Sabadell, i amb la versió més directa del mateix club. Ja no es parla de piscina municipal ni de cobrir-la. L'esmentat periodista escriu:

"Hace aproximadamente medio año... insinuábamos la posibilidad de que el C.N. Sabadell, entidad deportiva tan escasa de asociados como opulenta de entusiasmo, corria el insinuante peligro de disolverse por falta de piscina donde practicar el bello y sano esport.

Pero alguien que conoce muy a fondo el temperamento tenaz y los entusiasmos ilimitados (de sus) dirigentes... nos aseguró recientemente que dichos señores... no hubieron cejado en su empresa de construir otra piscina... (que) estará emplazada entre las calles de Covadonga, Moncada y Balmes...

En el momento de aparecer esta información es casi seguro que tan magno proyecto haya sido aprobado por el Ayuntamiento y éste conceda el agua necesaria, pues la entidad constructora (CNS) se compromete a facilitar a los niños de las escuelas un par de baños semanales, rasgo plausible que no es necesario elogiar, pues el mismo pregona su alteza de miras"

En Joan Cinca Sanmiquel és el president del C.N. Sabadell que lidera la junta 
directiva de l'entitat entre els anys 1925-1930, període en el 
qual es construeix la piscina del carrer Montcada.
Font: Arxiu del CNS. Ft. SI

Com sol passar, la decisió de tirar endavant la nova piscina rep algun tipus de contestació interna des de la pròpia ciutat de Sabadell. Així, la revista esportiva i d'humor 'Xut!', en el seu número del 22 de maig de 1928, dona veu al que defineix com a 'un popular 'deportista' de la capital del Vallés', el qual els hi adreça una carta oberta en els termes següents:

"La comissió que cuida de la construcció de la piscina per al Club de Natació Sabadell, s'ha deixat aixecar la camisa pels de la Federació, o sigui pels del C.N. Barcelona. Avui és un fet la construcció de la nostra piscina, però els senyors Valls, Cinca i Renom - que formen la comissió - s'han fiat amb una ingenuïtat un xic massa infantil del que els ha dit l'enviat Serra (de la FCNA), i han decidit construir una piscina migrada, que en les seves dimensions de 25 per 15 metres no podran anar enlloc, car ni tan sols podran celebrar-s'hi els partits finals del campionat de waterpolo... Es que si la nostra piscina fos reglamentària, o sigui, de 33 metres, podria fer competència i ombra a la del trenca-ones, i això, en els temps que corren, és una desconsideració envers l'amo."

La consideració de 'reglamentària' adjudicada a les piscines de 33,33 m. de llargada només ve justificada pel fet que la primera i única piscina coberta, fins al moment d'aquests fets, és efectivament de la l'Escullera, construïda pel C.N. Barcelona. I d'aquí també el to, entre satíric i descortés, emprat en la carta oberta, quan es refereix al 'enviat Serra'; a la competència  'a la del trenca-ones'; i a la 'desconsideració envers l'amo', referències totes elles a persones o equipaments del club degà. (8)

En qualsevol cas, la piscina va poder tirar endavant, comptant amb la col·laboració altra cop de l'arquitecte municipal, Josep Renom. Dotada d'uns terrenys molt més amplis dels que es disposava al carrer Lacy, inicialment es construeix la piscina descoberta de 15 x 14 m., amb profunditats que van des del 1,50 fins al 3 metres en la zona de salts. S'hi preveuen els vestidors corresponents i un espai per a camp d'esports, que ha de permetre la celebració d'altres activitats que comencen a fer forat al club, com són el basquet, l'atletisme i el 'saco', és a dir la pilota a ma que posteriorment s'ha de conèixer com a frontó.

La nova piscina es 'bateja', inclús abans de finalitzar-ne les obres, amb l'obtenció del primer rècord d'Espanya del nou equipament. La fita l'assoleix en Ramón Sapés, en cobrir els 100 m. braça amb un temps de 1.25.0, rebaixant l'anterior marca del nedador del CNB Josep Francesch en poc menys de dos segons.

El diari 'La Nau,' del 1 de juliol de 1929, recull la noticia del primer 
rècord d'Espanya d'en Sapés en els 100 m. 'braçada de pit' 
a la nova piscina del CNS al carrer Montcada.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot i que 'La Nau' no publica la noticia fins al dia 1 de juliol, l'establiment del rècord d'en Sapés s'ha produït el dilluns 29 de juny.

La inauguració oficial del nou equipament del Club Natació Sabadell es realitza el dia 31 de juliol de 1929, amb un festival en el que participen els esportistes locals junt amb els del C.N. Athlètic. La premsa de l'època informa d'un èxit abassegador de públic que presencia les diferents proves de natació, i assisteix a la victòria en waterpolo del'equip del C.N. Sabadell sobre els atlètics per 4 gols a 1.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del 2 d'agost de 1929, amb la noticia del 
Festival de Natació inaugural de la nova piscina del C.N. Sabadell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'equipament inicial ha d'anar rebent diferents millores i reformes. Pocs temps desprès d'inaugurada es construeixen els trampolins i palanques per els salts; l'any 1946 s'instal·len els equips de filtratge, quines obres provoquen desperfectes en el vas que han de ser reparades; l'any 1951 es construeixen les piscines infantils descobertes i encara al 1954 cal tornar a refer dues parets del vas de la piscina de 25 metres, davant del perill que col·lapsessin.

Cobriment de la piscina del carrer Montcada...

El creixement de Sabadell i el del seu club de natació van parells. Superada la lleugera parada en el creixement demogràfic de la Vila produïda per la guerra civil, l'increment de la població porta a superar els 100.000 habitants a finals de la dècada dels anys cinquanta:

Població de Sabadell entre 1900 i1960
Font: Elaboració pròpia amb dades del INDESCAT

L'any 1958 el C.N. Sabadell ha arribat a comptar amb més de 1.300 associats. El seu president actual, en Antoni Monés Giner, ja fa estona que ha endegat el projecte per a una completa reforma de les instal·lacions del club. El nou projecte es basa en el cobriment de la històrica piscina del carrer Montcada, a la vegada que es reforma completament l'espai i s'afegeixen nous espais esportius. 

L'encàrrec l'entoma un dels més prestigiosos arquitectes de Barcelona, en Josep Soteras Mauri (1908-1987) - vinculat com arquitecte i urbanista a l'ajuntament de Barcelona - que quan rep l'encàrrec del CNS ja ha col·laborat en equipaments esportius com el Palau d'Esports de Barcelona o el Camp Nou del F.C. Barcelona. (9)

El mateix Josep Soteras, en article publicat a la revista del CSIC Informes de la construccion, descriu així la comanda rebuda de la junta directiva del CNS:

"Una piscina cubierta, de 14 x 25 m., apta para entrenamientos de los nadadores y para la celebración de competiciones deportivas, con una capacidad para 1.000 espectadores. Vestuarios para hombres y para mujeres, de la mayor amplitud posible, con accesos diferentes y dotados de sus servicios sanitarios correspondientes. Piscina descubierta y solario. Gimnasio cubierto para preparación física de los nadadores. Servicios sociales, secretaría general, salas de reuniones y conferencias, servicios de bar y restaurante, enfermería, peluquería y almacén de material deportivo. Conservación, en todo lo posible, de las instalaciones actuales por razón de economia... Costo mínimo y posibilidad de desarrollo en etapas posteriores sin interrumpir el funcionamiento por un periodo excesivo de tiempo..." (10)

Vista de diferents plànols del projecte de cobertura i ampliació 
del complex esportiu del C.N. Sabadell al carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción

A començaments del mes de maig de 1959 es produeix un altre fet determinant en la història del club vallesà. Recomanat per l'entrenador holandès del C.N. Manresa, Cor Braasem, el Sabadell tanca la contractació d'un jove tècnic d'aquell país. Es tracta d'en Kees Oudegeest, de 23 anys, el qual s'ha format com a entrenador de natació sota el guiatge de Jan Stender (1906-1989), un dels més prestigiosos tècnics esportius europeus dels anys cinquanta.

Com que les coincidències solen ser fruit del treball i la planificació, més que de la sort, hem de concloure que l'aliança entre l'arribada del nou tècnic i la quasi immediata finalització de la nova instal·lació del C.N. Sabadell ha estat el resultat d'una encertada gestió dels directius de l'entitat.

Imatge d'en Kees Oudegeest, al Facebook 'oficial' del C.N. Sabadell
Font: Facebook Club Natació Sabadell. Ft. SI

No és objecte d'aquesta entrada del bloc fer cap tipus d'anàlisi esportiu de la trajectòria del Sabadell, però és innegable que l'any 1959 suposa el de l'enlairament de l'entitat als llocs més preeminents de la natació catalana i espanyola, i aquesta aliança entre entrenador + piscina coberta n'és, sens dubte, una de les seves explicacions

A tot això, la nova instal·lació del club ja s'ha finalitzat, i per a la inauguració de la mateixa la junta presidida per Antoni Monés, en col·laboració amb la Caixa d'Estalvis de Sabadell, preveu un seguit d'activitats que s'han de desenvolupat entre els diumenges del 27 de desembre de 1959 i el 3 de gener de 1960.

Dues imatges del cobriment de la piscina i altres 
espais del complex esportiu del carrer Montcada.
Font: CSIC. Informes de la construcción. Ft. SI

El programa inclou des de les activitats més oficials i protocol·làries, com la benedicció de les instal·lacions o el àpats per a les autoritats; fins a les més pensades per a l'esbargiment dels socis i altres ciutadans, com una ballada de sardanes. No poden faltar les activitats esportives, que inclouen des de dos partits internacionals de waterpolo, entre Espanya i Holanda; festivals de natació interclubs i un quadrangular de waterpolo, amb els equips de Terrassa, Manresa, Martorell i el club local; o les exhibicions de natació ornamental per la Sociedad Atlética Barcelona; així com demostracions d'altres entitats, com la Creu Roja o el CRIS locals, a més de partits de bàsquet, 'fulbito', pilota a ma o handbol.

Titulars de 'El Noticiero Universal' dels dies 29 de desembre de 1959 i 2 de gener 
de 1960 informant sobre els actes d'inauguració de la piscina coberta del CNS.
Font: Hemeroteca ARCA

Per tal de cobrir aquest desplegament tan exhaustiu d'activitats, el club edita un programa en forma de revista de 38 pàgines, suportat per la publicitat de gran nombre d'empreses i industries locals, on s'exposen amb tot detall els diferents esdeveniments que s'han preparat per a que els festivals de la inauguració abastin el major nombre possible de destinataris.

Portada del programa-revista que exposa el conjunt d'activitats i festivals 
organitzats per commemorar la inauguració de la nova piscina 
coberta i les altres instal·lacions de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

En aquesta revista el president Antoni Monés dirigeix una salutació a tots els que la poden llegir, en la qual s'espresa amb les següents paraules:

"Excepcionalmente procuraremos dar el máximo de brillo y realce a estos actos, dada la trascendencia que los motiva. Aunque esto sea apartarnos una vez de lo que ha sido norma y proceder del Club en el transcurso de su dilatada vida, por su virtud o defecto de no querer exteriorizar sus victorias o sus derrotas...

Tenemos unas instalaciones formidables. Son el premio a una administración severísima, antipática de ejecutar porque nada resulta tan fácil y agradable como repartir o regalar, sobre todo si el dinero es de los demás, en este caso de los Sres. socios...

Hemos contraído deudas inmensas. Pero esto más que una carga es un honor recibido al que el Club corresponderá, porque es proverbial la responsabilidad de la entidad cumpliendo fielmente con sus obligaciones económicas."

I a continuació en Monés s'estén en els necessaris agraïments a les institucions i entitats que han ajudat, d'una o altra manera, a la consecució d'aquest pas tant determinant en la vida del C.N. Sabadell: Ajuntament de la ciutat; Diputació de Barcelona; i molt especialment, a la Caixa d'Estalvis de Sabadell, autèntic partner en l'empresa que s'inaugura.

De les moltes pàgines de la revista que comentem, volem destacar-ne una que s'aparta de la faramalla 'oficial' de camaradas, ilustrísimos i excelentísimos components dels molts comités que els temps exigien de nomenar; per representar, en certa manera, l'ànima més aprofundida de l'esperit que va endegar el 1916 aquest projecte de club, i que l'ha d'engrandir en aquest present de 1959 i en el seu futur esplendorós:

Imatge vintage d'un curset del C.N. Sabadell, 
símbol de passat, present i futur de l'entitat.
Font: Arxiu Històric de Sabadell

Complex esportiu municipal de Sant Oleguer

Com ja ha succeït en el passat, la nova instal·lació del carrer Montcada ha de requerir amb el pas del temps diferents actualitzacions i millores. Així, l'any 1967 s'executa una millora profonda de les instal·lacions. S’inaugura una piscina infantil coberta i es fa un pavelló amb pista de bàsquet, a la vegada que es reformen els vestidors. 

Encara al 1972 s'opta per cobrir amb un globus presostàtic la piscina exterior de 25 m., facilitant tant l'ús esportiu com el merament social de la làmina d'aigua. Però el que representa una nova piscina no és cap d'aquestes actuacions. 

Ens situem a l'any 1966 per tal de gaudir d'una nova i fantàstica piscina, encara que aquesta vegada el promotor passa a ser l'ajuntament de Sabadell.

El 2 de setembre del 1966 s'inaugura la primera piscina municipal al Complex Esportiu de Sant Oleguer, de mides olímpiques. Una piscina de 50 metres on entre el 3 i el 6 de setembre es celebra la XLI edició dels Campionats d'Espanya de Natació d'estiu. 

Dues perspectives de les piscines del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu RTVE i Ed. ROFOTO. Fts. SI

Tot i no tractar-se d'unes piscines pròpiament del Club Natació Sabadell, les hem d'incloure en aquest article; atès el fet que, de manera quasi bé immediata, l'ajuntament en cedeix la seva gestió al club, en una mostra més de l'extraordinària complicitat entre les dues institucions.

No cal dir que el CNS en fa un ús modèlic de l'equipament públic, que a més de servir per a l'entrenament i millora dels seus esportistes, també se sap aprofitar per a l'extensió de la practica de la natació entre les escoles de la ciutat.

L'any 1978 el club col·labora en la millora de l'ús d'aquestes piscines tot col·locant un globus presostàtic, sens dubte un dels més grans del país, amb unes mides de 120 metres de llarg per 37 d'ample, i entre 8,5 i 14 metres d'alçada.

Dues perspectives de l'impressionant globus amb que el C.N. Sabadell 
va cobrir la piscina del Complex Esportiu de Sant Oleguer.
Font: Arxiu CNS. Ft. SI

A mode de cloenda...

A la dinàmica establerta entre les instal·lacions esportives del Sabadell i el tècnic Kees Oudegeest a partir de 1959, encara ens queda per aportar-hi una tercera 'pota' que aferma l'estabilitat del sistema.

Es tracta de la idea, portada a la pràctica, d'afavorir la conciliació dels entrenaments de natació amb els estudis de les nedadores i els nedadors, que en aquells anys del primers seixanta - i encara ara - és una empresa força delicada.

El Sabadell s'esforça en millorar aquesta conciliació amb l'obertura de l'Escola Santa Clara, de la qual ens en dona noticia el periodista i escriptor Josep Costajussà Oliver (1934-2013) en unes paraules seves reproduïdes al bloc Sabadellejant d'en Jaume Barberà:

"El curs 1962/63, es va crear, al Club Natació Sabadell, l'escola Santa Clara que, al llarg dels anys, ha tingut com a alumnes els nedadors i les nedadores més prometedores de la nostra història més moderna. En aquell moment, va significar una novetat que permetia alternar amb millor assiduïtat i profit l'esport i els estudis. El Club, amb el pensament posat en el futur i, esperant de la seva joventut, no solament victòries a l'aigua, sinó també a la vida professional i personal, va procurar no descuidar aquesta faceta tan important i que la majoria de països més avançats tenen molt en compte. El desenvolupament físic juntament amb el cultural és la clau per al futur i, en aquest aspecte, Sabadell fou el pioner d’una idea que, sortosament, encara continua".

I aquest curs 2026-2027 encara podem dir que aquesta idea formadora, de més de seixanta anys, segueix en peu... Llarga vida a l'Escola Santa Clara i al Club Natació Sabadell...

Josep Castellví

(1)  Converses i anècdota extreta d'un article de A. Santamaria, publicat al diari digital 'I-isabadell' el 16 de juny de 2019.

(2) Els estils que s'exhibeixen són els propis de l'època, però és significativa la inclusió del 'crawl' que ja al 1915 s'incorpora amb els altres estils. Segurament la dita que aquest estil l'introdueix a Catalunya i Espanya en Francesc Granados, en tornar d'Anvers 1920, és certa però només pel que fa al batiment dels peus, que Kitamura i altres nedadors ja el fan amb sis temps, imprimint una major velocitat.

(3) En la constitució de la primera junta directiva, al Café Iberia de l'any 1916, s'anomena com a primer president a en Josep Mestres, mentre que quan es fa la inscripció formal al Govern Civil qui hi consta és el seu germà Pere. Sembla que no s'ha aclarit que és el que ha succeït entre ambdós fets.

(4)  Aquesta cita correspon al periodista i historiador Jaume Barberà Canudas (1950) qui en el seu bloc 'Sabadellejant', repasa i rememora la història sabadellenca.

(5) El llibre '100 ANYS EN 100 IMATYGES, 1916-2016' és una bona mostra de llibre commemoratiu d'una efemèride tant notable com és la celebració del centenari d'una entitat esportiva. Escrit per en Francesc Fontdevila Chavarria, el llibre és una font inestimable per a fer una aproximació als aspectes més destacats de la vida del club vallesà. Edició: Club Natació Sabadell, 2018.

(6) En Francesc Casañas i Riera (1890–1969) va ser el primer fotoperiodista i reporter gràfic de Sabadell, a més d'industrial corder. Una gran part de les imatges esportives del primer terç del segle XX de Sabadell són de la seva autoria. Va col·laborar en gran nombre de mitjans de comunicació barcelonins de l'època, com ara 'La Vanguardia', 'El Matí' o el mitja especialitzat 'Stadium'. Es diu que molts diaris de Barcelona en aquells anys ja no enviaven reporters gràfics a Sabadell, es limitaven a demanar les imatges a en Casañas...

(7) En Francesc de Sales Gibert Riera (1900-1979) s'inicia a la natació i el waterpolo en el 'seu' Club Natació Barcelona. Olímpic a Anvers 1920, es preocupa per la natació infantil i arriba a fundar, amb en Joan  Trigo, la secció d'aquestes edats del seu club. Exerceix com a periodista en nombrosos mitjans de comunicació. És president de la FCNA del 1927 al 1929, període en el qual posa en marxa una insistent campanya per a la construcció de piscines municipals, marc en el que cal inscriure la seva relació - junt amb l'enginyer Josep Serra - amb la construcció de la piscina del CNS del carrer Montcada. Fruit de la seva campanya pro-piscines municipals es va construir la que va ser anomenada 'Estadio Nàutico de Montjuïc' l'any 1929.

(8) Per a reblar la sensació de la influència preponderant del Club Natació Barcelona en l'esdevenir de la natació catalana, és simptomàtic que els primers onze presidents de la FCNA - que després de 1939 perd la A d'amateur - són associats del club degà. Qui trenca aquesta hegemonia és precisament el sabadellenc i ex-president del CNS Antoni Monés Giner, que n'és el dotzè president entre 1967 i 1973.

(9) L'activitat professional de Josep Soteras Mauri la va realitzar tant en solitari com també col·laborant amb altres arquitectes, com Lorenzo García-Barbón, Fernández de Henestrosa o Francesc Mitjans Miró. De la seva producció professional es poden destacar els projectes el conjunt dels habitatges del Congrés Eucarístic, l'edifici Euro Gran Via S.A., o els tallers de la Hispano-Olivetti, entre d'altres. A més, va exercir d'arquitecte en cap de la Unitat Operativa de l'Ajuntament de Barcelona. Abans de fer-se càrrec del projecte del Club Natació Sabadell va desenvolupar important projectes esportius a la ciutat de Barcelona, com ara el Palau d'Esports dels carrer Lleida (1954); la reforma i millora del Camp de futbol del R.C.D. Espanyol (Sarrià, 1956) i el Nou Camp del F.C. Barcelona (1957)

(10) L'any 1963 en Josep Soteras va ser convidat a descriure amplament la seva experiència en el disseny i la construcció de la piscina coberta del C.N. Sabadell. El resultat n'és la publicació de l'article que reproduïm parcialment a la revista del 'Consejo Superior de Investigaciones Científicas', de nom 'Informes de la construcción'; en el volum 16, n. 164, d'octubre de 1963

Carnet de Soci. Ponç Puigdevall Planas, la llegenda continua...

Quan tot comença. El Bar Feliu i 'Lo Desarrollo'...

I en aquest cas el tot del títol vol dir TOT: el club, la família Puigdevall-Planas, el mateix Ponç... i un entorn social creat a base d'afeccions comunes i amistats allotjades al Bar Feliu, al número 141 del carrer Nou de la Rambla - llavors Conde del Asalto -.

És cert que en el naixement del Club Natació Montjuïc convergeixen dues voluntats molt diferenciades que s'alien per a la seva constitució: la de l'oficial Educación y Descanso i la de la colla d'esportistes reunits al voltant d'en Martí Planas i en Vicenç Esquiroz. Però aquesta forçada simbiosi va durar poc més de dos anys, de manera que a partir de 1946 el Montjuïc ja s'ha deslliurat de la seva crossa més política. 

Centrant-nos en aquesta colla d'esportistes, reals fundadors i continuadors de l'esperit blanc-i-verd del club, ens cal tornar al Bar Feliu situat en el vèrtex del veritable quilòmetre zero del Club Natació Montjuïc: el carrer Nou i el seu entorn del Poble-sec. Aquí és on viuen o treballen gran part dels homes i les dones que han de donar l'impuls definitiu a la creació i al creixement del nou Club Natació Montjuïc.

Al número 131 del carrer Nou trobem a la família Sánchez; al 139 conviuen els Puigdevall-Planas amb la família d'en Josep Tauler Barceló - l'avi Tauler -, uns pisos més amunt; al 141, sobre del Bar Feliu, hi viu l'Esteve Limiñana i família; enfront al 140 hi van a viure la família Tauler-Toro, amb el Quim, fill de l'avi Tauler; al 143 trobem a en Pepito Cercòs, amb els seus pares... la llista és fa més i més gran amb els habituals parroquians del Bar Feliu que, tot i no viure al carrer Nou, hi passen una bona part del dia en treballar al mateix carrer o en les vies propers.

Les cases del Poble-sec de la primera meitat del segle XX són generalment de reduïdes dimensions i allotgen, sovint,  més d'un nucli familiar. En aquestes circumstàncies, els bars dels voltants del domicili tenen una funció complementària, quasi bé com una segona residència on, a les hores de lleure, és poden fer activitats diverses i cultivar les relacions socials. 

Així, al Bar Feliu els integrants de la Coral Lo Desarrollo - creada a final de la primera dècada del segle XX - s'ajunten amb els que han de ser els fundadors del C.N. Montjuïc el 1944. Entre cants, facècies, jocs de cartes i assajos teatrals és van teixint relacions, amistats i matrimonis.

Un dels actes de l'any 1946 de 'Lo Desarrollo', societat on participaven 
molts dels fundadors i primers socis del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler

És el cas d'en Ponç Puigdevall Valero (1927-2012) i de na Mercè Planas Olivella (1928-2023), que l'any 1951 decideixen fundar la seva pròpia família. En paraules de la mateixa Mercè:

"Quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu, jo tenia 15 anys. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç. El que ha sigut el meu marit, el Ponç Puigdevall (Valero), era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall, al bar perquè el meu sogre jugava molt sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz, el Boronat... i altres. 

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo en tenia 24, em sembla... Llavors clar que a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que és feia a les competicions que hi havia. El cas és que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que és va fer del club, i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del 'botiquín'; i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava; que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge, quan és jugava el partit, allà el tenies amb el club; ell mateix és va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…" (1)

La parella de la Mercè Planas i el Ponç Puigdevall, 
poc després de contraure matrimoni.
Font: Arxiu JCE, fons família Pladevall

La 'nòmina' dels que freqüentaven Can Feliu i, d'una manera o altre, formaven part del Lo Desarrollo i del C.N. Montjuïc és prou llarga. L'integraven els Esquiroz, Boronat, Josep Tauler, Quim Tauler, Julián, Martí Parellada, Limiñana i tants d'altres. Aquest profund entreteixit de relacions porta a la Mercè a afirmar:

"És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots és van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no és va fer soci fins a molt temps més tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors; bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa, fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…" (1)

Com també recorda la Mercè, el Josep Puigdevall - avi del Ponç Puigdevall Planas - passava quasi bé totes les tardes al Bar Feliu jugant a les cartes, preferentment a la 'botifarra'. L'avi Josep és qui havia iniciat el negoci del transport de mercaderies - inicialment amb tracció de sang - que més endavant va continuar el seu fill. Disposava d'un ampli local al final del carrer Salvà on allotjava els animals i les mercaderies. Conegut per tot-hom com 'el capitán' era tota uns institució en el barri.

Retall de l'anunci de l'empresa de transports d'en Josep Puigdevall, 
avi del Ponç Puigdevall Planas, publicat en un fullet de 'Lo Desarrollo'.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler

Una altra vessant de la relació entre Lo Desarrollo i el C.N. Montjuïc és la que és va establir mitjançant el grup de teatre, una de les seccions de la coral. En aquest grup és on hi trobem a les noies, que aquells anys no freqüentaven gaire els bars. Un dels impulsors del teatre era en Julià Serrano, que amb la seva família vivia un pis per damunt de la llar dels Puigdevall-Planas. En Julià prové d'una família d'artistes i ell mateix s'encarrega de fer de director del teatre que és fa a Lo Desarrollo, a la vegada que també hi actua. En aquest context la Mercè Planas es disputa el lloc de 'prima dona' amb la filla del Julià, la Julieta Serrano Romero - quatre anys més jove - (2), que anys a venir desenvolupa una llarga i reeixida vida com a actriu professional.

La primera funció en que sabem de cert que van actuar conjuntament la Mercè i la Julieta, és una representació de Don Juan Tenorio, presentada al local anomenat com a Sociedad Receativa del Pueblo Seco, més coneguda com el Asiático, al carrer Nou n. 145. Ens n'ha quedat aquest testimoni gràfic:

A l'esquerra Mercè Planas i a la dreta Julieta Serrano, en el paper 
de 'Doña Inés'. El cavaller del mig no l'hem pogut identificar.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI

L'activitat teatral d'aquest grup amateur va ser molt intensa en aquells temps, i un cop més hi trobem barrejats gent de l'entorn del Montjuïc amb d'altres persones vinculades a Lo Desarrollo. En la relació dels primers hi trobem habitualment a homes com els Roca, Vallès, G. Carmany, Quim Tauler, Clavel, Boronat, Sadurní, Julián, Esquiroz o Quique Ruiz. D'entre les noies podem senyalar a les Mercè Planas, Eulàlia Toro, o Teresa Almiñana. (3)

En qualsevol cas, a finals de març de 1944 la Federació Catalana de Natació inscriu al Club Natació Montjuich de Educación y Descanso, representat per en José Muñoz, cap d'esports de la dita organització del règim. I de manera immediata els equips de natació del club comencen a participar en les diferents proves oficials o amistoses que s'organitzen. 

Entre els qui participen en aquestes primeres trobades esportives, de natació i waterpolo, hi trobem a un jove Ponç Puigdevall Valero, com podem comprovar en aquesta imatge:

Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' desplaçat a Madrid per una 
competició de la 'Organización Sindical'. Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat, 
Guasch, Florensa, Navas, i Puigdevall. Al mig, A. Devesa. Asseguts, 
Moreso, Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro

En Ponç Puigdevall Planas, l'hereu...

Aquest Carnet de Soci d'en Ponç Puigdevall Planas, el fill únic del Ponç i la Mercè, recull una entrevista succeïda ja fa uns quants anys. Com sol ser habitual en l'esdevenir d'aquest bloc, els articles i les memòries recollides van apareixent cadascuna al seu torn, independentment de la data en que va tenir lloc la seva realització.

En aquest cas la trobada va tenir com a escenari les instal·lacions del Club Natació Montjuïc. Ens trobem cara a cara amb un Ponç de quasi seixanta sis anys, que al llarg de la seva dilatada trajectòria ha passat per les diferents facetes de tantes persones vinculades a l'esport; des dels inicis infantils i adolescents en l'esport; passant per el període de la maduresa esportiva, mentre que conclou els seus estudis; fins a quan és arribada l'hora de formar la seva pròpia família, amb tot el que això comporta pel que fa a les tasques professionals i a l'assumpció de responsabilitats. D'aquest recorregut vital és del que ens ha volgut parlar en aquesta entrevista...

Sóc nascut a Barcelona, al carrer Nou de la Rambla 139, al costat del bar de Can Feliu, que durant molt de temps va ser seu de reunió de la joventut del barri, que probablement (alguns) van acabar sent els fundadors del Club Natació Montjuïc. 

Allà hi havia també una coral, es jugava a la botifarra, era un cau de reunions... i comptava amb una petita secció de teatre (amateur) que és a on em 'genero' jo. És a dir, és on el meu pare i la meva mare és coneixen, junt amb un col·lectiu de nanos que volien fer esport: els Tauler, Claver i el Quique Ruiz, que amb mon pare eren els més joves dels fundadors o primers socis. I jo dic que allà és va generar la meva existència perquè mon pare i ma mare és coneixen, mon pare amb el grup dels joves que volien fer esport, recolzats per gent que venien de la guerra i que ja eren grans, com els Boronat, Esquiroz, Limiñana i altres, no ?.

Neixo en el carrer Nou el dia 1 de setembre del 1953; vinc al món a casa, mon pare se'n va cap al registre i passa per davant del Chipirón, i el veu el senyor Madrid que li pregunta "que ha sido ?" i el meu pare "niño", i el senyor Madrid, sense que ningú no li digués ni ase ni bestia, va i m'apunta de soci i aquí tenim que d'això fa seixanta-cinc anys i uns mesos.

Jo crec sincerament que la tasca més important que ha fet el Montjuïc, al llarg de la seva història, ha sigut la quantitat immensa de nens que han aprés a nedar a la piscina de Montjuïc, en uns cursets organitzats pel club a la piscina del Ramos i dirigits pel Boronat... sempre amb el 'puro' a la boca i amb l'aigua fins a la panxa. Per edat sóc el primer fill d'un fundador del club, després va venir la Eulalia Tauler o altres com els fills del Limiñana, encara que aquests no tenien res a veure amb el club i el Limiñana no n'era fundador, tot i viure al pis de sobre del Bar Feliu... però dels que estaven al grup dels fundadors el meu pare era dels més joves, i a la vegada és el primer que te un fill i, clar, això que vol dir ? doncs que si al club és fan cursets, el nen cap al curset...

En Joan Boronat, 'Janot' en plena tasca dels cursets a la 'vella' de Montjuïc. Sense 
el 'puro' i fora de l'aigua, lluny de la imatge més icònica que d'ell guardem.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Haig de recordar i haig de dir que mon pare i ma mare van passar molt temps de vergonya perquè era impossible de localitzar-me a l'hora de tirar-se a l'aigua; anàvem a la platja a Badalona o a Can Tunis i no em deixava treure les sabates, perquè no em volia banyar... total: que vaig fer tres o quatre cursets d'estiu a la 'vella' sense aconseguir nedar... la teoria la sabia prou bé, jo sabia el que s'havia de fer, però no em volia tirar a l'aigua. 

Per cert, encara ara tampoc no m'agrada tirar-me a l'aigua i que quedi clar que no m'ha agradat mai, ni en el millors moments de la meva carrera waterpolística. És a dir, és un acte que em produeix un rebuig, una sensació negativa; fins al punt que tot i tenir una barca meravellosa en una cala de Cadaqués, sempre sóc l'últim en tirar-me a l'aigua... potser pels records d'aquella època dels cursets. 

Però un bon dia el Boronat s'emprenya i quan acaba el curset m'agafa i em diu: "això no ho has de fer, eh !" i em llença a la part fonda de la piscina... i, clar,  vaig sortir nedant; ell devia pensar: "a prendre pel sac !, ofegar-se no s'ofegarà" i com que ja portava cinc cursets sabia perfectament el que tenia que fer i vaig sortir nedant... però jo no vaig insistir en el món de la natació, tenia set o vuit anys i no me'n recordo massa del que va passar dels set als deu anys, que suposo que el club encara no tenia piscina coberta...

De fet mon pare en aquella època estava molt vinculat al món del rugbi, era àrbitre i crec que inclús va ser internacional; sempre era amb l'Andelet Vallés i la gent del rugbi. En aquell moment el rugbi del club era tant potent o més que la natació i jo anava sovint amb mon pare a La Foixarda i a d'altres camps, a veure els entrenaments i els partits.

Un Ponç Puigdevall Planas de nou o deu anys en el camp de rugbi de
 La Maquinista, quan acompanyava al pare i a l'equip de rugbi.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI

A la Federació Catalana de Rugbi (FCR) és va crear una mena de competició que en deien una cosa així com 'rugbi educatiu'... i això és el que no se sap gaire: que el primer esport que jo vaig practicar al Montjuïc va ser el rugbi; és va crear la Lliga de Rugbi Aleví o del mocador, que era un joc com el rugbi de grans, però perquè no hi haguessin traumatismes amb els nanos i cops i tal, portaves al pantaló sense lligar un mocador i quan te'l prenien els de l'altre equip - en comptes d'un placatge - t'havies de parar i donar la pilota (al contrari). Així es com vaig fer un partit, l'únic partit de rugbi que jo he jugat... perquè evidentment jo m'hi vaig apuntar o, millor dit, m'hi va apuntar mon pare.

Dalt, Cartell de propaganda del partit entre el Espanyol i el Montjuïc, celebrat per 
la Festa Major de Palafrugell. En Ponç pare encara juga amb el Espanyol. (4)
Sota, En dos moments com a jugador de rugbi. A l'esquerra, en Ponç ja juga al 
Montjuïc i posa abans d'un partit. A la dreta intentant una transformació 
desprès d'un assaig a Catarroja, l'any 1951, partit de 2a divisió.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI

En aquell equip el més gran era el fill de l'encarregat de La Foixarda, el Julián Salvador, que era el capità de l'equip. És va fer un partit, que va resultar ser el partit d'inauguració del qual tinc fotos, al camp de rugbi de l'Universitari, allà al costat del Club de Polo. Passada aquella temporada, que no recordo si vaig jugar algun partit més... que no ho crec, poder si que hi vaig anar a veure'l, que allà estàvem tots amb el mocador fent el ridícul !.

La federació va decidir que això no és formatiu perquè... ah ! perquè, és clar, el rugbi si alguna cosa té és que quan et plaquen, et plaquen... i es va acabar així. El club va dissoldre aquesta secció (dels alevins) i penso que a tots els demés clubs també, i jo vaig quedar una mica penjat; i solució: "doncs que el nen vagi a la piscina". 

Probablement va ser allà que vaig començar a anar a la piscina de la Ronda. No tinc records clars, tinc una nebulosa de la Ronda; recordo la piscina perfectament bé, però més cap als dotze o tretze anys que coincideixen amb la inauguració de la Folch i Torres, l'any 66, on ja sóc nedador del club i és quan vaig algunes vegades amb l'equip infantil a les competicions.

Equip infantil del C.N. Montjuïc, campions de Catalunya infantils a Terrassa 
l'any 1967. R. Valdés, Medina (E), Pelegrí, J. Garcia, Cabrerizo i 
Navarro; Comas, Puigdevall, Pitarque, Clausell i Luciano.
Font: Arxiu JCE, fons Toni Comas. Ft. SI

A 'aquell nen que no li agradava l'aigua' les circumstàncies l'han portat a ser un nedador expert, segurament no una figura, però si el suficient per a poder competir amb d'altres nedadors, tot fent la seva aportació al club dels seus pares... però les coses encara li ofereixen un nou gir, que en qualsevol cas no és pot dir que sigui inesperat... l'hereu Ponç seguirà practicant la natació, però poc a poc ha d'anar descobrint el waterpolo.

No, home no !... si jo nedant, com a nedador no sóc res, res !... Si, home vaig ser de l'equip de relleus perquè el Cabrerizo feia la papallona, el Luciano l'esquena, el Toni Comas... però jo no vaig fer la braça, eh !. O sigui que si vaig fer algun relleu... seria el 4 x 100 lliures; i una vegada recordo que a la piscina del Terrassa vaig quedar com a cinquè o sisè en 400 lliures... que vaig pensar "hostia, quin èxit, no ?..." , però en general res de res, jo anava de pur 'relleno', oi ?.

I aleshores amb l’Alberto - em sembla que era l’Alberto - això era desprès d'entrenar a l'Escollera, havia anat a entrenar natació el dematí a les set, amb l’Alberto que em recollia al Poble-sec i anàvem al Club Natació Barcelona i aquí hi tinc una barreja de dates... el cert és que no sé en quina competició el club pot guanyar uns punts de més si apuntem algú als 1500 lliures, i em van apuntar a mi... i els vaig nedar a la piscina del Sabadell (de 25 m.) que quantes piscines són ?... seixanta no ?; a més a més, em va tocar la sèrie amb el Sans, el Pitu Bas, el Pepe Pujol... i jo al carrer sis amb unes onades tremendes perquè, clar, aquells anaven molt de pressa; quan ja m'havien doblat dues vegades vaig veure a l'Elvireta amb un 'lletrero' que posava quaranta-cinc !, i no sabia si me'n quedaven quinze o me'n quedaven quaranta-cinc, de desorientat que anava. Total que vaig decidir acabar, i ja que estava al carrer sis vaig sortir i vaig dir: "fins aquí he arribat, això s'ha acabat, que ja en tinc prou !"; i no recordo qui era l'entrenador (segurament l'Alberto) però em va fotre una bronca descomunal !... i ja no em van demanar mai mes que tornès a nedar pel club, i des d'aquell dia que vaig fer (només) polo.

Aleshores començo a jugar amb els infantils del Montjuïc, amb el Toni Comas, el Luciano, el Cabrerizo, el Clausell, el Jordi Pujol... Amb això aquest equip va funcionar, però jo no recordo que ens classifiquéssim massa bé, però (hi havia) també l'equip dels grans que correspon a la generació vostre, més els Siré, Medina, l'Alonso o el Pitart...

En Ponç Puigdevall a l'època d'infantil, quan l'equip de waterpolo 
del club queda subcampió de Catalunya de la seva categoria.
Font: Arxiu JCE, fons Toni Comas. Ft. Montejano

Llavors en un moment determinat, quan devia tenir els catorze o quinze - quart de batxillerat - ja anava entrenant amb el primer equip, però el meu pare no apareixia per la piscina. És quan ve el campionat d'Espanya, fase prèvia en que el Montjuïc hi entra i anem a València, i jo entro a l'equip amb el Luciano i el Toni Comas, cap al 67 devia ser...

De fet, en Ponç quan va a València ja ha debutat en algun partit amb el primer equip del club. Juntament amb en Toni Comas representen l'impuls de la nova generació que ha d'anar substituint als més veterans - Escolies, Roselló o Pitart -, que han fet un gran esforç des de la inauguració de Folch i Torres, per a no deixar l'equip en mans de la nova generació que pujava, dels nascuts al 49 o 50.

Quan el Brascó decideix posar-me en el primer equip amb catorze anys, mon pare que ens venia a buscar algun cop a la 'vella' amb el camió i ens baixava - que feia una mica de pare Segura però amb camió -, sobretot perquè mon pare aprofitava per anar a veure al Ramos que era un seu gran amic. I el Brascó que li diu: "escolta, que al nano el fotré al primer equip abans d'anar a València... vine a veure'l, home, que jugarà tal dia..." no se contra qui ni res... probablement contra l'Atlètic perquè recordo un tal Quelo que era molt gran i per tant estava (per edat) entre mon pare i jo; més tard, durant anys el Quelo aquest quan me'l trobava pel Paral·lel, em seguia fent la mateixa por que el primer dia, a més a més el Quelo quan veia el meu pare a la cerveseria Moritz li deia: "al teu nano el tinc acollonit, eh... !".

Doncs aquell dia va vindre el meu pare a veure'm, que jo l'havia avisat  "pare, que avui jugo", i ell "però si tu no jugaràs, que ets un 'petardo'...", i és que el meu pare mai va reconèixer que jo servia per a fer esport, perquè era massa tou; clar, com que no havia jugat a rugbi jo era massa tou. I el Brascó: "que sí, Ponç, que aquest nano te un futur de collons, i tal..." i mon pare va i és presenta (al partit). Suposo que no va ser per això, però vaig fer un partit de merda, vaig fer un ridícul espantós !. Vull dir que em va passar de tot: vaig donar la pilota al contrari, em vaig quedar sol i vaig fallar, se'm va girar el 'avant-piquet',... vull dir que vaig fer tot el catàleg i quan vaig arribar a casa mon pare em va dir: "collons, no se que t'ha vist el Brascó, eh !..." i jo que li dic "papa, ho sento molt, però es que m'has posat nerviós..."; i mon pare que em deixa anar: "doncs no pateixis, que jo no serè mai més un inconvenient per tu..., no vindré més a veure't jugar a waterpolo".

Jo recordo que vaig caure al primer equip a València l’any 67 i ja no recordo mai més no formar part de l'equip. Es a dir, jo crec que vaig a València jugo, no recordo si poc o molt, però jugo i sempre més (al primer equip). També és veritat que llavors plega l'Escolies, plega l'Alonso... queda l'equip de vosaltres dos i del Siré, el Murio, el Costa, el Pitart  - que encara va aguantar una mica més - amb el Medina de porter; amb la incorporació del Toni Comas i jo... 

L'equip desplaçat a la fase prèvia del campionat d'Espanya de waterpolo de 
València - fora de concurs -. Brascó (E), Pitart, Medina, Segura i 
Sánchez. Al mig Siré, Costa, Escolies i Castellví. Davant 
Puigdevall. Pelegrí, Luciano, Comas i Murio. (4)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Bàsicament amb el Toni i jo recordo haver jugat tots els partits, i això dura una pila d'anys en que jo sóc el més jove, més inclús que el Toni Comas... amb lo qual recordo severament el maltracte moral que em donàveu i la falta de respecte, perquè jo feia gols i ningú no em respectava... ningú ! (riu). Molt de pressa el club ja es va situar en una situació en que quan algú de la vostre generació plegava no pujava cap jove darrera meu; i molt lluny de mi, a cinc o sis anys, venia la generació que desprès ja va ser la gran generació del club: els Beltran, Alonsos i companyia... i jo  sóc una mica la cornisa entre els primers fitxatges del Montjuïc, parlo del Solanas, Lloansí... Quique Sagàs, Joan Sans, 'Franqui'. Clar, això ja era un gran equip que conjuntament amb mi, el Toni i ja no recordo qui més... i el Grau de porter quan el Medina era a la mili.

El fet és que el meu pare va complir la seva paraula i no va venir durant molt de temps... si que és veritat que quan ja vaig jugar amb l'equip nacional entre que jo ja era grandet i que les grades de la Picornell estaven molt lluny dels jugadors, havia vingut algunes vegades; inclús a la lliga també (encara que) a partir de l'accident de l'any 73, que mon pare queda quasi invàlid i tampoc tenia massa facilitats per anar per les piscines amb les escales i tal, no venia gaire. El dia que em vaig retirar li vaig demanar que vingués i que no patís, que no fallaria... i aquest cop no vaig fallar ! (riu).

Equip del C.N. Montjuïc al quadrangular de Madrid del 1969, amb un equip 
ja força renovat. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau, 
Lloansí i Murio. Ajupits: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i M. Navarro.
Font: Arxiu JCE, Ft. J. Brascó

Les noticies positives pel jove jugador, ja plenament dedicat al waterpolo, van arribant. Ens trobem amb plena segona època del 'Bandy' Zolyomy a Catalunya i a Espanya; un dels seus objectius, compartit amb en Joan Lluís Abellán, seleccionador de la FEN, és el de estendre la pràctica del waterpolo, primer a Catalunya i, més endavant, a la resta del país. Això els porta a diversificar la 'producció' d'internacionals, mirant de potenciar altres clubs, a més del degà C.N. Barcelona. Molts jugadors joves és beneficien d'aquesta nova política. En Ponç és cridat a ser un d'aquests nous valors del waterpolo internacional...

Llavors als setze (anys) en 'Bandy' Zolyomy em preselecciona, perquè s'havia incorporat en exclusiva com a entrenador de la selecció potser el 68, que jo encara tenia 15 anys. Va venir un dia al club per veure'ns al Siré i a mi. Primer ja havia debutat un primer internacional de waterpolo del club, que va ser el Jordi Murio, i llavors és va fixar en mi i amb el Siré i vaig començar a entrenar unes hores a Sant Jordi amb el 'Bandy'. 

A la primera selecció que vaig anar, si no em confonc, va ser l'any 69, al torneig juvenil de Belgrado, on del club hi vam anar en Toni Comas, el Jordi Grau que era el porter, i jo mateix.

En Ponç Puigdevall a la selecció juvenil espanyola que 
participa al torneig de Belgrado, l'any 1969.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI

De l'internacional juvenil ja vaig passar al junior i als 70 amb dinou (anys)... que collons dic, amb disset !... vaig arribar al primer equip d'Espanya al Campionat d'Europa d'aquí de Barcelona, amb la inauguració de les Picornell. Pot ser que abans hagués anat a algun torneig de preparació... si, a un torneig d'abans que crec que va ser a Suecia... no n'estic segur. De fet vaig entrar (al primer equip) perquè en un entrenament al Zubicoa li va fotre un 'tanto' el Borrell, que el va deixar baldat... portava punts a la cella i vaig entrar jo en lloc seu, i ja em vaig quedar per el Campionat d’Europa. La meva presència a la selecció espanyola absoluta es fins el 74 al mundial de Belgrado, són quatre anys només i llavors tenia 21 anys... des dels 21 anys ja no vaig estar més a la selecció.

Equip junior d'Espanya que va jugar un amistós contra Anglaterra a Figueres 
el 25 i 26 de juliol de 1969. Codera, Ruiz, Sans, Franch, Puigdevall, 
Escartín. Ajupits Cànovas, Siré, Cardellach i Jané.
Font: CROL n. 54, RFEN. Ft. SI

Amb el equip junior d'Espanya el Jané, el Gabi Soler i jo som els únics que vam jugar els tres primers campionats, perquè després ja es van fer cada dos anys però els primers es van fer un, seguit un altre i el tercer també l'any següent. Vam ser la única generació que els vam jugar tots tres i que també en vam ser tres vegades segons. Després quan parlem de la meva etapa com a entrenador farem referència d'aquests tres subcampionats que vam aconseguir, sempre lluitant contra els hongaresos i els rusos.

Parlant d'aquells anys, hem de parlar del 'Bandy' que no dirigia un equip, portava una manada perfectament estratificada. Ell muntava l'equip en funció dels jugadors que tenia; per exemple en el cas del Jané i en el meu, jo vaig estar a la selecció, en paraules del mateix 'Bandy': "... porqué tu eres un esclavo, tu eres una mierda... cuando tu dios que es Jané te mira, tu no piensas... no piensas, pasas !", i llavors li donaves la pilota quan no tocava i "ma, tu eres idiota, porque no piensas, coño..." m'enteneu ? (riures generals). Ell manipulava, ens manipulava a tots, i jo estic convençut que el 'puicholo' que és com en deia, que era el més jove de la colla, estic segur que amb el 'Bandy' de la primera etapa hagués tingut mes recorregut...

Aquells Campionats d'Europa Juniors van ser els primers d'aquesta categoria, disputats a Rotterdam 1970, Barcelona 1971 i Duisburg 1973, respectivament. En Ponç recorda amb especial significació el disputat a les piscines Bernat Picornell, entre els dies 1 i 5 de setembre, en el que Hongria és va proclamar campiona d'Europa, tot i haver perdut 8 a 7 contra l'equip espanyol a la fase final. En Ponç va resultar lesionat en un ull, per una jugada desafortunada de la primera fase, que li va impedir acabar el torneig. Anys a venir, faria la pau amb aquesta competició en proclamar-se Campió d'Europa Junior com a entrenador del seleccionat espanyol...

Equip subcampió d'Europa junior a les Picornell l'any 1971. Pesarrodona, ___, Jané, 
Franch, Puigdevall, Sans. Ajupits, Rubio, Cànovas, Monsonis, Comas i Soler.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

I arriben els Jocs Olímpics de Munich 1972, que és el màxim nivell al que pots aspirar com a esportista no ?, i m'inclouen en l'equip; el 'Bandy' va fer una barreja de veterans, ja grandets, amb alguns dels joves que veníem del junior, però amb experiència del primer equip. No cal dir que va ser una vivència fantàstica en la qüestió personal... viure a la vila olímpica voltat de tantes grans figures... va ser emocionant.

Bé, alguns de vosaltres vau viure els jocs com si fóssiu atletes, perquè us colàveu a tot arreu: al menjador, a la vila, a les competicions...; recordo al Toni (Comas), al Jordi (Flaqué), a l'Altimis del Catalunya, al Pepito (Brascó) i a tu mateix, que també hi erets (referint-se al Carles Sánchez). La veritat és que la seguretat era cosa de broma, eh !... però la festa va acabar malament, just quan s'havia acabat el waterpolo el 4 o 5 de setembre... crec que la mateixa nit o la següent, és va produir l'atac dels palestins a l'equip israelita a la mateixa vila olímpica... i tot va saltar pels aires. Des d'aquell moment les mesures de control dels Jocs passen a ser molt estrictes.

L'equip espanyol de waterpolo a Munich 1972. Guardia, Jané, Bestit, Franch, 
Rubio i Sans. Davant: Ventura, Cànovas, Padrós, Soler i Puigdevall.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. J.A. Sierra

Als Jocs hi vam anar tres jugadors del club: en Sans, el 'Franqui' i jo mateix, i és va donar el cas que tots vem tornar tocats d'una o altre lessió... el més greu segurament era el Joan (Sans) que tenia un esquinç al pectoral que pràcticament l'impossibilitava de jugar. I ens venia el campionat d'Espanya de waterpolo a casa nostra, a la Folch i Torres pocs dies desprès, pel qual la resta de l'equip és venia entrenant sense entrenador, que el Pepito havia dimitit abans dels Jocs...

Però la il·lusió i les ganes de fer el 'sorpasso' per primera vegada en aquesta competició a l'invicte C.N. Barcelona van poder més que totes les 'pegues' que hi havien. I al final ens vam poder proclamar, per primera vegada, campions d'Espanya de waterpolo...

En Ponç ens en parla amb orgull d'aquesta fita tan singular en la història del Montjuïc i en la del waterpolo català i espanyol. Per primera vegada en més de quaranta anys el C.N. Barcelona no guanyava aquesta competició. I el Montjuïc ho ha aconseguit sense entrenador i amb els internacionals minvats per els recents JJ.OO. de Munich, havent de tirar ma de jugadors juvenils, no gaire habituats en aquest tipus de competicions. El XLI Campeonato de España de Waterpolo va tenir lloc a la piscina de Folch i Torres entre els dies del 15 al 17 de setembre de 1972, amb unes grades insuficients per acollir les afeccions d'ambdós equips finalistes. 

Dalt: Alguns del titulars de 'El Mundo Deportivo' sobre la victòria del Montjuïc.
Sota: L'equip campió d'Espanya. Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura, 
Comas i Sans. Ajupits: Sánchez, Puig, A. Nogueroles, Devesa i Asensio.
Fonts: Dalt: Hemeretoca Mundo Deportivo
Sota: Arxiu JCE. Ft. Ubieto

Vaig continuar jugant al club i a la selecció, però amb canvis. El club deixa de tindre el Brascó d'entrenador, lo qual no era necessàriament ni bo ni dolent..., vull dir que el Brascó ja tenia altres intencions; el club fitxa al Mestres... el Mestres, que havia fet bons papers en altres clubs, al Montjuïc no hi anava al migdia, que tenia feina de funcionari a l'ajuntament, ell no venia als migdies i jo hi anava, però no tenia ganes d'entrenar quasi sol,

No va ser un any brillant, però encara em quedava el 'rebufo' d'haver sigut olímpic el 72 i vaig estar a la selecció jugant fins el 74... no com el 72 i el 73 que si que vaig jugar força partits i entrava bastant. El Brascó, substitut del 'Bandy', va refrenar-ho més. Jo ja no estava igual de forma física, això és evident perquè el Mestres va ser catastròfic pel waterpolo del club... Llavors el 73 encara vaig al mundial de Belgrado i el 74 encara jugo amb la selecció, però amb força mal rotllo... a veure, jo crec que el fet que jo fos del Montjuïc i en aquell moment del Montjuïc de tota la vida només hi quedava jo a la selecció, ens incomodava tant a en el Brascó com a mi. Suposo que més a en ell, perquè tenia la decisió i jo no tenia un any com per estar massa preocupat pel que passava en el món del waterpolo, perquè a casa meva hi havia problemes molt seriosos, i el 75 quan ve el preolímpic per anar a Montreal ja no entro a la llista dels 40 jugadors de la preselecció. 

Això crec que va ser una injustícia !... jo penso que si estava per entrar a la llista dels 40 millors jugadors d'Espanya... tampoc hi entra el Gabi Soler i això també es curiós, eh !... jo crec que va ser una injustícia perquè tot i estant malament jo crec que formava part (dels 40 millors), com a mínim per tradició i per experiència, i a més tenia 21 o 22 anys, és a dir que no era allò que fos un vell. Però és una decisió que va prendre el seleccionador i no s'ha de discutir. 

Entre el 73 i el 74 es produeix una situació molt anòmala que ha marcat tota la meva vida, que és l'accident del meu pare l'any 73, l'endemà de Sant Joan o un dia abans... no me'n recordo bé. El cas és que mon pare té l’accident de cotxe i es casca set o vuit mesos a l'hospital. En l'accident perd un braç i li queda una cama que mai més la va tindre bé; de fet no va morir perquè pesava cent i pico de quilos i aquesta envergadura li va permetre aguantar una trompada descomunal... si mon pare hagués sigut més lleuger s'hauria estavellat contra el volant. A l'accident el braç, que el portava recolzat a la finestreta baixada, va volar i amb l'altre que li quedava es devia aguantar el suficient perquè el pedal del freno només li trenqués la pelvis i el volant li trenqués el 'esternón'. Aquest és el nostre 'annus horribilis' perquè s'ajunta tot; lo personal, lo del waterpolo i els estudis, amb lo del meu pare, a qui un cop que va poder sortir de l'hospital el tenia que anar a buscar cada dia a rehabilitació, va ser un any molt complicat.

Quan mon pare va tindre l’accident va venir un tío a l'hospital que li volia fer unes corretges per ajudar a la meva mare, que el pogués pujar i tal; a més li estaven prenent mides al pare per posar-li un braç ortopèdic; en això que va entrar el doctor Collado i li diu cridant al que pren les mides: "fora d'aquí...fora !"... (el Ponç s'emociona) "aquest no necessita res d'això" i s'adreça a mon pare: "Puigdevall, un braç és molt important i per això encara ens tens un !...". I sí, el meu pare va fer vida relativament normal amb molt de sacrifici al principi, amb molta rehabilitació, més la que és feia ell mateix. 

I es que el personatge era per nota... per exemple, es va lligar una crossa amb una corretja que li va fer ma mare, que era cotillaire, i amb la corretja aquella sortia al carrer i jo l'acompanyava. Al carrer Nou mon pare era conegut, molt conegut ! i a més a més és que mon pare era molt guapo, un tipus alt i que agradava molt i amb només quaranta-quatre anys... i feia uns passos i wuuaaà ! tota aquella humanitat per terra !..., al mig del carrer Nou. Un dia va passar davant de casa teva (del Sánchez), i com que jo sabia que no volia que l'agafés em quedava en un costat... i totes les noietes del barri i els senyors: "anem a ajudar-lo..." i jo: "no, no el toquin !, per favor..." i ell sol arrossegant-se per allí fins a un cotxe aparcat i s'aixecava... collons !!.

Tot això passava l'any repartit que transcorre entre 1973 i 1974. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però, sempre s'ho va mirar amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu... (1)

És interessant, en aquest punt, recollir la versió de la Mercè Planas sobre aquesta dramàtica experiència del 'annus horribilis' familiar i sobre la posició d'ambdós Ponç's, pare i fill; així com de la reacció de l'entorn del club:

"Una vegada més (van ser) el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, l'Andelet, en Quim, en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Ponç li havia dit a son pare 'això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant...' i el pare que li diu 'd'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo'.

Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer més per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai més tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no li seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu 'miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré...' i amb penes i treballs i moltes ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona, i en González Adrio el va reconèixer 'no me lo creia, como puede ser !...', però es va comportar i va pagar el deute..." (1)

L'any 1962, en alguna celebració social, potser la 'triada' d'amics més 
consolidada del Ponç al Montjuïc, amb l'Andelet i el 'Janot' Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI

Tot aquest procés em va deixar al club, recuperat mon pare i sense el problema del negoci de transports que ja l'havíem liquidat... mon pare es va dedicar a treballar en una fàbrica de porter, aprofitant les condicions d'invalidesa sobrevingudes; i jo quedo força alliberat, estudiant la meva carrera, i puc entrenar amb normalitat. Coincideix que és quan ve d'entrenador del club el Szikora. Llavors el club tenia exclusivament d'internacionals al Joan Sans i el 'Franqui'; el Barça en tenia cinc; el Barceloneta en tenia quatre i el Terrassa un... i és quan em faig 'gran' com a waterpolista perquè allà no tinc que créixer més per a seguir sent internacional, però em sento responsable de moltes coses. I això va fer que jo em convertís en un gran waterpolista i dic gran perquè no paro de jugar i millorar en el espai del meu club.

Del 'Franqui' no es pot dir res més que es una meravellosa persona i del Sans que es el gran professional del club... i jo que formava part de generacions anteriors intermèdies - sempre bisagra entre una generació i l'altre -. I arriba el Szikora, que ja a l’any 73 havia donat mostres de que jo li agradava com a waterpolista quan em va intentar fitxar pel Barça; i es crea un binomi, Szikora i jo mateix, que es més fort que el fet de tindre més internacionals; recolzat conjuntament amb una colla de xavals com el Xavi Vendrell, el Diego Devesa, en Florentino Villà, el Villarrubia o el 'Puchi', que eren gent de club que no havien arribat a la selecció, però que eren jugadors molt correctes d'equip. 

Llavors comença un període que sense ser internacional, que llavors veies que un tío que havia sigut olímpic i no anava més a la selecció plegava, jo m’allargo tres anys més, fins al 77... ; m'allargo tres anys més fins a quan me'n vaig a la mili i un amic meu - i vostre - em va fer una ressenya (al butlletí) com a comiat, que la vaig portar molts anys a la cartera, fins que un dia me la van robar i ja no la tinc...

Qualsevol que conegui una mica la història del waterpolo català i espanyol sap que en Ponç és refereix a l'inici de l'etapa que al Montjuïc és coneix com a 'La Dècada Daurada, 1976-1986', quan s'assoleixen fins a set títols de Lliga Nacional-Campionat d'Espanya, a més de dos subcampionats europeus. Els quatre primers títols nacionals i els subcampionat de la Copa d'Europa sota el guiatge d'en Imre Szikora, del 1974 al 1980; mentre que els tres darrers i el subcampionat de la Recopa d'Europa corresponen a l'etapa d'en 'Pepe' Alcázar d'entrenador, entre 1982 i 1987.

Equip del Montjuïc, campió d'Espanya de Waterpolo per tercera vegada l'any 
1977. Puig, Gasch, Bertrén, Alonso, C. Martínez, Franch i Sans (E-J). 
Ajupits: J.A. Martínez, López, Puigdevall, Vilarrubia i Fité. Sota 
moment de la celebració d'un dels gols a la piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

I 'bueno', vaig a fer la 'mili' a Sevilla, que no era el previst. El club em tenia preparat que jo anés a ferrocarrils, perquè de ferrocarrils em portarien a Barcelona per allò de les regions militars. Però vaig arribar a Sevilla i el general Esquivias em va dir que no podia ser, que jo havia de jugar amb el Sevilla fent d'entrenador-jugador. I allà que anem amb el 'Tete' de l'Atlètic i un altre català, que en veure'ns junts el general Esquivias va sentenciar "vamos a ser campeones del mundo"; total que hi havia vint tíos que el seu entrenament era fer taqui-gols només, i jo que em poso a fer d'entrenador 'estil' Szikora i, pobre de mi, al cap d’una setmana ja no venia ningú. És veritat que va coincidir amb la Feria de Abril i el no se què més... i és devien dir: "però que es esto de tanto nadar ?... que cojones !...", i em vaig tirar un any fent l'idiota allà, perdent una possible plaça de geògraf a la Generalitat ... però en fí, és com va anar.

La qüestió es que torno a Barcelona i el Szikora em diu que torni a jugar. Tenia vint-i-cinc anys o vint-i-sis i allà va ser la primera sensació de que totes les coses s'acaben, perquè es veritat que el club estava en un nivell de puta mare. Havien vingut el Pepe Alcazar, el Pere Robert, em sembla que també el Jordi Signes; però a més a més hi havia el Bertrán i l'Alonso molt consolidats... el Jordi Sans encara molt jovenet però amb un potencial de por, i clar, seguien el Joan i el 'Franqui'... és a dir, un equipàs de puta mare i el Szikora volia que tornés el sub-capità waterpolístic i el capità moral, que per ell representava jo.

Recordo que la mili la vaig acabar el setembre o així, i començava la pretemporada i el Szikora: "ven, que enseguida te pones a tono..." i jo no ho tenia massa clar, que ja estava pensant més en la meva vida professional - en la qual, per cert, no tenia cap perspectiva -, i vaig anar a entrenar a la piscina d’en Ramos, al gimnàs de sota grades. I tal com vaig entrar, amb les vambes, el pantaló curt i la samarreta, me'n vaig donar compte que ja no formava part d'aquell equip. Allò havia canviat molt: havien arribat jugadors de fora d'alt prestigi, és a dir era un equip que ja tenia cinc o sis internacionals de polo. Primer vaig veure les peses i... buff, quina mandra !! i desprès vaig pensar: "quan s'acabi això hi haurà aigua i aquí hi ha moltes facultats esportives..." i jo ja no aportava tanta qualitat com per a millorar el que hi havia. És cert que aportava una mica de història i, perquè no dir-ho, caràcter... a més de sentiments i pertinença, però no em semblava suficient;  i em vaig dir: "Ponç, el millor que pots fer es anar-te'n cap a casa"... jo ja estava de més i li vaig dir a l'Imre: "mira noi, em sap greu però fins aquí hem arribat".

Desprès se'm fa un homenatge com a comiat a la Copa d’Europa que quedem segons l'any 1978... que allà em va sorprendre perquè el Montjuïc em va donar un escut i una placa, i llavors apareix un paio de l’Helios que em regalen un escut de la seva entitat i em diu que m'han fet soci de no se què. 

També us vull dir una cosa, tota aquesta història que neix el 74 i que dura fins al 77, és per a mi més brillant que la olímpica, eh !... amb tota la complexitat, jo m'he sentit molt estimat no solament per el meu club i per els meus companys, sinó que m'he sentit estimat per la competència, es a dir: jo puc dir que del món del waterpolo sempre m'he sentit estimat pels contrincants... lo qual no vol dir que el contrincant i jo sovint no anéssim a bufetades a l'aigua... i 'bueno', efectivament aquí s'acaba el waterpolo actiu.

En Ponç rep de mans del president Joan Ballart la placa dedicada pel 
club en el seu homenatge. Sota, posa amb l'equip que disputa 
els quarts de final de la Copa d'Europa del 1978. (6)
Font: Arxiu JCE, fons familia Puigdevall. Ft. Montejano

Tots els que coneixem a en Ponç sabem que el que ell afirma és ben cert. És ben difícil de trobar una altre persona del món del waterpolo d'aquells anys que pugui concitar tanta unanimitat en el reconeixement i l'estima que els seus companys i els seus adversaris senten per ell. S'ho ha guanyat amb la passió i el sentiment que hi ha posat en aquesta seva etapa com esportista en actiu. I no, no ha estat mai un 'rugger', com li hauria agradat al seu pare, però com a waterpolista, Déu n'hi do, eh !...

Reproducció gràfica de l'artista Anna Konto d'una icónica foto 
d'en Ponç Puigdevall i en Joan Sans, de l'any 1972.
Font: El Cuervo Waterpolo. Sèrie 'The Magic Hand'

A tot això haig de començar a enfocar la meva vida professional i personal, al marge del waterpolo. Començo a treballar a l’editorial Marín, com a redactor d’un llibre que es deia 'Geografia General Marín' que, ara ja és pot dir, era una afusellada escandalosa de la revista Monitor i d'altres diferents fonts, sempre amb moltes pàgines, moltes... perquè els redactors cobràvem a tant per pàgina !. Érem un equip de tres o quatre  que compartíem un despatx a editorial Marín els que hi anàvem, com era el meu cas, que mai he sabut treballar des de casa. A la vegada intento d'aconseguir una plaça de geògraf a la Corporació Metropolitana de Barcelona.

El Lolo arriba a la selecció l’any 78, crec, i com que la meva amistat amb el Lolo ja ve de quan erem a la selecció, que jo crec que els dos ens hem sentit més jugadors de l'equip del nostre club, i ens hem estimat sempre. Un dia me'l trobo i em deixa anar: "però que fots, com pot ser que hagis deixat el polo ?" i em diu: "perquè no m'ajudes amb la selecció ?..., clar, sense ser professional, eh  !", i com que jo tenia llibertat d'horaris i m'agradava la idea d'estar en el món del polo, vaig començar a fer d'entrenador.

Venia l'olimpíada de Moscú, on Espanya va fer el quart lloc, i aquell any jo porto el junior sense el Lolo, centrat en el primer equip. Un junior sense l'Estiarte ni el Toni Aguilar que estaven amb el Lolo. Aquell equip junior era un grup de putísima mare, era un equip molt vàlid al qual jo crec que els hi vaig transmetre una primera empenta... no ?. Com que hi havia un entrenador nacional que manava, que era el Lolo, ells sabien que si jo li feia una putada a algú, sempre tenia l'apel·lació al 'tribunal suprem' - o sigui, al Lolo - i això es boníssim per un equip, perquè tot queda clar: o t'estimen o poden anar al tribunal suprem.

En aquest cas ningú hi va anar al tribunal suprem. A més a més vam entrenar durant un any sense les estrelles, però ells no se’n donaven ni compte i van anar creixent; perquè el que tenien de fer l'Estiarte o el Toni Aguilar no ho feia ningú. La veritat és que la direcció tècnica per part del Lolo era molt important, vull dir que el Lolo i jo vam treballar moltes hores, intentar donar carácter més 'científic' a la nostre feina, ens agradava donar voltes i intelectualizar una mica més el tema, no ?.

D'alguna manera aquell junior era un equip que tenia que resarcir-me a mi de les tres medalles de plata que com a jugador havia guanyat... dues van ser amb el 'Bandy' i la tercera amb el Brascó. Jo m'havia xupat tres finals 'palmant', i una d'elles a l’hospital, perquè em van trencar la cara a Picornell en una eliminatòria.

Quinze dies abans de l'europeu de Sittard, a Madrid hi va haver un torneig amb tots els equips que hi anàvem més els Estats Units, on vam guanyar a tot-hom i amb l'anècdota de que l'últim partit del torneig era Espanya-Russia, a la piscina de la plaça del Perú de Madrid. Els meus jugadors es van espantar, perquè no havien vist mai tanta gent en una piscina; va ser una explosió patriòtica descomunal, que fins i tot va vindre el Landa !... vam guanyar a Russia com era d'esperar, eh !, vull dir que Russia va ser segona o tercera a l'europeu, però els guanyàvem sense les dos figures... i llavors quan és va acabar el partit no vegis: la televisió, la premsa, una bogeria !. Em van entrevistar a mi i em van preguntar què pensava jo que podríem fer en l'europeu, i jo perquè haig de dir el contrari de lo que penso ?,... i vaig deixar anar que "si no fem la medalla d'or, haurem fet el ridícul... ". Igual no ho vaig dir amb aquestes paraules, però era fàcil que s'interpretés així, que jo n'estava convençut i per mi qualsevol cosa que no fos fer medalla d’or amb aquell equip era un fracàs total.

Amb això de les declaracions el Landa va muntar un escàndol, amb una bronca de puta mare. I em ve el Quim Pujol "que això no es pot dir, home !...", que jo li dic doncs ara ja està fet, i ell "però és que això és poc professional, Ponç...", i li vaig haver de dir "home, és que has de recordar que jo no en sóc de professional..."; que jo estava allà perquè em donava la gana, sense veure'n ni cinc, i per tant dic el que crec que haig de dir... i amb tot l'enrenou que va passar ?... doncs que vam ser campions d'Europa!.

Equip junior de waterpolo, campió del Campionat d'Europa de Sittard. Puigdevall (E), 
Vila, Signes, Bertrán, A. Aguilar, González, Aparicio, Fernández i Batalla (D).
 Ajupits: Ibern (E), Barceló, Canal, Estiarte, Pamies, R. Aguilar, i Murillo.
Font: CROL n.188. RFEN. Ft. SI

Amb la incorporació de l'Estiarte i del Toni Aguilar és va generar un petit conflicte perquè, clar, l'Estiarte ja era una estrella, màxim golejador amb divuit o dinou anys dels Jocs de Moscú. Va arribar l'Estiarte i vam tindre un moment tens, que a mi no em coneixia perquè no havíem coincidit, però tot és va solucionar com es solucionen les coses: "si m'estimes, m'estimes, i si no m'estimes me'n vaig... però si em quedo fas el que jo et digui...", i més o menys així vam solucionar la qüestió.

M'havia agradat moltíssim fer d'entrenador, estava senzillament apassionat, però la vida d'entrenador no coincidia amb els criteris de futura família que estàvem formant amb la Marga, la meva companya de tants anys, el que em va portar algun que altre problema amb la meva dona. Així que parlo amb el Lolo i el Quim que em plantegen "molt bé, i ara que fem, desprès de tot això..." i els hi dic: "home, si voleu que sigui entrenador ho seré, però vull un contracte professional per cinc anys..." i els hi deixo anar una altre tontería de les meves, els hi dic que aquesta gent pot ser campiona olímpica en un futur, i no anava tant equivocat, no ?; en definitiva que els hi dic "vull un contracte, per a fer uns horaris i unes funcions definides en el contracte, amb seguretat social... vull ser professional de veritat". Ahhh !... el Landa... i el Quim, que encara avui som molt amics, que em diu: "doncs això ara com ara no pot ser...". I fins aquí que vem arribar perquè jo m'havia d'enfocar en la meva vida professional i familiar i no puc estar aquí, arrossegant-me per les piscines de qualsevol manera, i la curta etapa d'entrenador és va acabar.

De tot això satisfet ? sí i molt !... que pertanyo a una saga d'esportistes. Mon pare va fer esport aquí al  Montjuïc, i en aquella època fer esport tenia molt de mèrit; i jo també he fet esport aquí, quan era més fàcil ser internacional, perquè a polo hi jugàvem catorze, no ens enganyem... i desprès doncs es va acabar i s'ha acabat. Ara, que m'ha marcat la vida personal i professional ?... sí, clarament eh !. Per exemple, no he treballat mai si no ha sigut amb equip, vull dir que no m'ha agradat mai ser el director de res i és veritat que ho he sigut de vegades, però no gaire a gust... a mi m'ha marcat el món del waterpolo i de les relacions esportives...

Havia de consolidar la meva vida amb un sou fixe i s'havia acabat el llibre famós aquest de Geografia que va durar una pila d'anys, amb tres-mil cinc-centes pàgines, vull dir que m'havia d'organitzar la vida amb un salari i tal. Vaig anar a treballar a Bankinter, amb menys del que guanyava a l'editorial, però era una manera de començar a tenir una feina estable.

De manera que ja trobem a un Ponç Puigdevall molt més centrat en resoldre la seva vida professional, Ell que havia arribat a tenir una proposta de traslladar-se a una universitat de Califòrnia per a fer de professor de Geografía, i a la vegada entrenar a waterpolo, va refusar aquesta i altres ofertes similars de Catalunya. Convençut de que s'havia d'enfocar cap a altres horitzons, és va trobar que els seus coneixements holístics i la seva experiència esportiva li obrien un món inesperat com a bancari, primer, i com a professional de les finances i de negocis diversos més tard. Però cap plantejament el va desarrelar del tot del seu món del waterpolo i de la seva dedicació al club dels seus pares i de la seva família.

Aquests darrers anys, si bé el waterpolo ja no forma part de la primera línia de combat, es converteix en un tema en el que reflexiono de tant en tant, i ho segueixo fent eh !. Em segueix agradant molt pensar en el waterpolo i mantenir la relació que ha estat intensa amb molts dels grans entrenadors del país. De tant en tant vaig a dinar amb un d'ells; amb el Rafa Aguilar, amb el Lolo per descomptat que ens veiem de tant en quant; alguna vegada molt puntualment amb el Joan Jané... o sigui  que he mantingut aquesta relació des de fora i a més a més amb curiositat, vull dir que com que no formo part del 'cotarro' i normalment puc dir moltes bestieses, doncs 'ahi queda eso'... per exemple el Rafa esta molt còmode parlant amb mi perquè em diu: "dius tot el que jo no puc dir i el que m'agradaria fer i que no puc fer".

La relació del Ponç amb el que és 'casa seva', és a dir, el Club Natació Montjuïc, encara ha tingut un nou episodi que mancava en el seu curriculum particular amb el club. Als seus trenta-i-tants anys, més centrat en els altres fronts de la seva trajectòria vital, li va arribar l'hora de comprovar com és podia desenvolupar amb un paper dirigent en el sí de l'entitat...

Estem parlant del 86 o 87... el Gabi es presenta a les eleccions, contra el Roselló, i em diu que si vull ajudar-lo amb el tema del polo, si vull anar de vicepresident amb ell. Primer ho dubto molt i desprès una mica la nostàlgia de les piscines em fa dir-li que sí i vaig a la junta. Que passa, doncs que històries per explicar en vem tindre de tot tius allà; vull dir que hi va haver... molta innocència també perquè vam pensar que fent les coses de manera diferent a lo millor la cosa s'arreglaria... i les coses del club no s'han de portar de manera millor o diferent, senzillament s'han de portar; i aleshores quan tu les vols fer molt bé generes uns anticossos que són 'tremendos' i cada vegada entres en una dinàmica que és pot anar fent més i més embolicada.

De l'etapa de directiu no en vull parlar masses coses, perquè a més a més qui les ha de saber ja les sap i no crec que formin part de la història aquesta que tenim que explicar ara... però realment els anticossos amb que ens vam trobar van ser molt bèsties. Desprès també hi van haver anticossos propis i hi va haver moments en els quals no per desavinença amb el Gabi, que no era el cas, si no perquè hi va haver coses que jo les hauria fet d'una altre manera. I com us he dit abans, doncs jo no tinc cap problema en ser un segon, però un segon que creu que el que fa el primer és el que s'ha de fer, si no me'n vaig, però no li faig la guerra al número u.

I bueno, van passar una coses així, res... tonteries. Allò de que jo  crec que quan un club deu calés s'ha de fer una derrama i hi ha qui creu que s'ha de demanar calés a alguns dels socis, doncs home, no... vull dir, es un exemple no ?... a alguns socis o que els membres de la junta posin calés, i a mi tot això em sembla que és anar molt malament. El club es dels socis i si el club no te calés són tots els socis els que se n'han de fer responsables

Tot i això, jo considero l'etapa directiva com una grandísima experiència, jo en aquella època començava a moure'm a nivell professional en llocs que es necessiten decisions, i em va servir molt fer de directiu del club, en vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre que enfrontar-se, encara que tinguis raó, amb un col·lectiu com el de la natació, que funciona com tots els col·lectius on hi ha una persona prepotent com era el David Moner, acabaves 'palmant' tot i tenint raó. Per tant des d'aquell dia vaig aprendre que quan faci una nova guerra ha de ser només per guanyar-la. Amb el club vam fer una guerra que no ens importava perdre i la vam perdre, o sigui que tot i així va ser una gran experiència i... no es pot dir res més, perquè va durar molt poc, va durar tres anys, no ?... i jo no vaig acabar el mandat, encara que el Gabi crec que si que es va quedar més temps.

Respecte de la família, i per fer-ho una mica mes curt, que dir ?. Si al principi he explicat que no em va apuntar al club mon pare, sinó que ho va fer el senyor Madrid; també he de dir que desprès si que ha influït molt en mi que el meu pare va ser fundador del club, jugador de rugbi, jugador de waterpolo... fins i tot crec que una vegada va fer salts per puntuar !. La tradició familiar ha tingut dues branques: una la del meu pare i l'altre la del meu tío Lluís, però el meu tío va marxar relativament jove a França, on va seguir molt vinculat al waterpolo de la zona del Languedoc durant molts anys. El waterpolo francès era molt fluix i ell va arribar allà i, bueno, a la zona de Perpinya i pels voltants és va arribar a fer un nom. Però la relació familiar i waterpolística amb el meu tío ha sigut pràcticament zero...

El que si que és veritat que ha marcat intensament la meva vida, i no solament com a waterpolista, es la mentalitat de mon pare, que no essent mai un home dur - no recordo mai ni una crítica d'ell, al marge d'aquella primera amb el Brascó, la de que "ets un petardo..." - si que és veritat que mon pare ha sigut un home que si algun valor li quedava, a part del físic que li va ser destruït als quaranta-tres anys i a part de que econòmicament no havia tingut mai massa sort, lo que si que va tindre sempre es un criteri molt recte, a vegades massa inflexible, però que amb relació al món de l'esport ell ho va traslladar a tot. 

Però referint-se al món de l'esport jo he mamat a casa una cultura de club, d'estima per l'entitat, encara que no estiguis d'acord amb els gestors del moment...; una mentalitat d’equip, evidentment, i diguem que una mica la cultura del rugbi, vull dir, jo he jugat amb el Montjuïc i no m’he sentit mai el millor jugador; segurament també es veritat que no ho he sigut mai, perquè quan era jovenet estàveu vosaltres i quan vaig ser més gran i millor jugador arribaven els fitxatges... però sí que m'he sentit sempre una mica com l'amo del club ! i crec que aquesta sí que és l'autèntica herència dels meus pares...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Els 'sospechosos habituales', impulsors del 'Memòries del Montjuïc...', 
acompanyats de dos històrics esportistes del club, en Juan Antonio 
Molinero i en Carles Alonso, a la dreta de la imatge.
Font: Arxiu JCE. Ft. 'El dels pollastres' (7)

(1) Les parts que incorporem de l'entrevista amb la Mercè Planas Olivella és troben recollides en el seu 'Carnet de Socia', publicat en aquest bloc el dia 27 de juny de 2023. Us en deixem l'enllaç per si voleu recuperar l'entrada:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2023/06/carnet-de-socia-merce-planas-olivella.html

(2) La Julieta Serrano Romero (1933) és nascuda a Barcelona, al barri del Poble-sec, va viure amb el seu pare Julian Serrano i la resta de la família al mateix edifici que els Puigdevall-Planas. Els seus avis havien estat actors i conservaven un bagul ple de vestits, perruques i textos teatrals que va tenir una gran influència en la infantesa de la Julieta. De molt jove va estudiar dibuix i durant un temps va pensar a guanyar-se la vida com a dibuixant. Però, el teatre era la seva gran vocació; quan només tenia 13 anys, al 1946, va interpretar el paper de Doña Inés a 'Don Juan Tenorio', en una representació amateur. La funció havia estat organitzada pel seu pare per recaptar diners per al Club Natació Montjuïc. Després d'aquella experiència va començar a estudiar declamació al Conservatori del Liceu, on va coincidir amb una altra noia que també acabaria convertint-se en una figura capital del teatre català: la Núria Espert. El 1950 va passar per la 'pedrera' del Romea i aquell mateix any comença a col·laborar amb la companyia Vila-Daví, al Teatre Arnau. El 1951 torna al Romea i treballa, entre altres obres, en 'La filla del Carmesí', de Josep Maria de Sagarra. Durant els primers anys cinquanta va formar part d'aquell moviment de renovació del teatre barceloní que intentava introduir nous autors i noves formes teatrals. El 1957 va fer una llarga gira per Espanya sota la direcció de José Luis Alonso. El gran salt arribà l'any següent de 1958 amb 'La rosa tatuada', de Tennessee Williams, dirigida per Miguel Narros, en la seva primera gran estrena professional a Madrid. A partir d'aquí es va dedicar plenament a la interpretació. Font: Enciclopèdia de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre.

(3) L'activitat teatral iniciada mitjançant les activitats de 'Lo Desarrollo' als anys quaranta i cinquanta, va tenir continuïtat en el Club Natació Montjuïc les dècades dels 60 i els 70 al mític local del 'Chipirón', amb un elenc teatral renovat amb les germanes Alberich, la Eulàlia Murio i altres actrius i actors. Sempre, però, l'apuntador que és col·locava a la petxina de l'escenari solia ser l'avi Tauler, en Josep Tauler Barceló, qui també va assolir les funcions de tresorer molts anys a les directives del club.

(4) Tot i que la secció de rugbi del Montjuïc és funda l'any 1947, en Ponç Puigdevall Valero segueix jugant encara molts mesos amb l'equip del RCD Espanyol i, segons va saber més tard el seu fill, de vegades també amb l'Universitari. En Ponç Valero simultaniejava el rugbi amb la seva dedicació com a porter de l'equip de waterpolo del club. La seva ànima, però, sempre va ser més la d'un 'rugger' que la d'una persona del món de l'aigua.

(5) El torneig que va suposar la consagració en el primer equip de waterpolo del club d'en Ponç Puigdevall Planas i del Toni Comas és va disputar a València entre els dies 15 i 17 de setembre de 1967. Quatre equips és disputaven la fase de quarts de final del Campionat d'Espanya, mentre que el C.N. Montjuïc hi assistia com a convidat de la FEN per a participar fora de concurs i ajudar a pujar el nivell del waterpolo a la resta del país. Els equips que hi competien van ser el Parque Móvil, de Madrid; el C.N. Palma, de la illa de Mallorca; el C.N. Ferca, de València; i el D.N. Portugalete, de Bilbao.

(6) L'equip del C.N. Montjuïc que va disputar la fase de quarts de la Copa d'Europa de waterpolo de 1978 era l'integrat per Robert, Fité, Puig, Alonso, Puigdevall, Villà. Vilarrubia i Sans. Ajupits: C. Martínez, J.A. Martínez, Gasch, Bertrán i Esteve. Aquest darrer  era el porter suplent, que va haver de jugar els quarts i la semifinal de la Copa d'Europa de 1978, completant uns partits històrics per a ell i per el club, que van donar lloc a la classificació per a la fase final en que ens vam proclamar subcampions d'Europa; fita que era la primera vegada que s'aconseguia per un club català i espanyol. En Salvador Franch, el porter indiscutiblement titular, no va poder jugar aquestes fases prèvies en haver estat operat d'una lessió que arrossegava de feia molt temps a la seva ma. Sortosament va arribar a temps de jugar la fase final on va estar al seu nivell habitual.

(7) La foto és presa al restaurant del C.N. Montjuïc, una agradable tarda del desembre de 2021. Per a qui no hagi identificat als 'sospechosos habituales', són els integrants d'un col·lectiu auto anomenat 'Montjuïc +70'. D'esquerra a dreta: Joan Sans, Ponç Puigdevall, Gabriel Navarro, Eduard Costa, Paco Segura, Francesc Mas, Josep Castellví, Jordi Murio i Carles Sánchez. El grup el completava, en el seu moment, en Jaume Monzó, malauradament traspassat el 2020. L'autor de la foto és el cambrer que s'encarregava de donar de menjar als pollastres i gallines que corrien per la zona del restaurant en aquells anys - que avui encara hi són, però semblen més discrets -. Encara que no hem aconseguit recordar el seu nom precís, sí que no podem dir que el fotògraf és un 'SI', és a dir, sense identificar... i ni que sigui matusserament l'identifiquem amb aquest sobrenom.