Sprints. Sobre els '90 ANYS del Club Natació Catalunya', el llibre...

Tres escuts del Club Natació Catalunya, corresponents a tres
moments diferents de l'entitat. D'esquerra a dreta la 
fundació, segona meitat del segle XX i l'escut actual.
Font: Elaboració pròpia

Sí, sí... ja sabem que el norantè aniversari va tenir lloc a l'any 2021, en que realment s'acomplien les primers nou dècades des del  21 d'abril del 1931, quan es funda el Club Natació Catalunya. Es dona el cas, però, que el llibre que l'entitat ha editat per a fer-ne la commemoració no ha pogut veure la llum fins a finals del passat mes d'abril. 

El retard s'ha d'explicar per les circumstàncies que han concorregut en el moment de posar-se a fer la recerca necessària per a confegir el llibre. Com ens afirma en la presentació del document en Ramon Geli, president i ànima motora de l'entitat, referint-se als canvis de seu social del club al llarg d'aquests noranta anys:

"... segurament tampoc ha estat la única entitat esportiva i cultural que ha patit vicissituds d'aquesta mena, però en el cas del Club Natació Catalunya ha comportat una notable pèrdua d'arxius i fons documentals molt valuosos, la qual cosa ha dificultat enormement la tasca d'elaboració d'aquest primer recull de la història del club..."

I no cal dir que dels molts inconvenients que els membres del Catalunya han hagut de superar també hi podem afegir la pandèmia que va anar a coincidir amb els anys en que s'estava treballant en aquest compendi d'història de l'entitat. Superats els inconvenients el passat dia 24 de maig se'n va fer la presentació als locals de la 'Antiga Fàbrica Estrella Damm', molt adients per a aquest tipus d'activitat.

Imatge de la presentació del llibre '90 ANYS del Club Natació Catalunya'
Font: Dep. de comunicació del CNC. Ft. SI

A la presentació del llibre hi van assistir, a mes de les autoritats corresponents, prop de cent persones convidades per el club, entre les quals es trobaven esportistes de totes les èpoques, entrenadors, directius i personal del club. La presentació de l'acte va anar a càrrec de la periodista Margarita Puig, en qui concorre a mes la condició d'esportista del club; a la capçalera del col·loqui es situaren el president de la Federació Catalana de Natació (FCN), en Ramon Bosch; el president d'honor de la mateixa federació, en Enric Bertràn; el president del Club Natació Catalunya, en Ramón Geli; el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en David Escudé, així com el representant del Consell Català de l'Esport.

Com era d'esperar, la part central de l'exposició va anar a càrrec d'en Ramón Geli Rambla, el tri-president de l'entitat amb mes de divuit anys en el càrrec (1977-2000, 2009-2012 i 2021-2023) i esportista en actiu en la seva joventut, que va poder donar als presents la bona noticia de que algunes de les dificultats econòmiques dels darrers anys havien estat resoltes amb la col·laboració de l'ajuntament de Barcelona. 

Es va recordar, tant en l'exposició inicial com en el posterior col·loqui, la important contribució dels esportistes del Club Natació Catalunya a l'engrandiment de la natació i el waterpolo català i espanyol. Així, dels primers anys de la piscina de la Travessera en destaquen  el saltadors Jaume Torralba i Pere Pradas, acompanyats de na Isabel Piñon, tots ells internacionals. En natació i waterpolo la llista d'internacionals i participants en Campionats d'Europa, Mundials o Jocs Olímpics és molt extensa i en el llibre hi trobareu cumplida referència (*). Val la pena ressenyar, però, els anys daurats del waterpolo del club, entre finals dels vuitanta i fins a l'acabament de la dècada següent, que inclou també el waterpolo femení. En el masculí ens trobem amb fites com la Copa d'Europa de 1995 o els subcampionats de 1988 i 1994. Les nois, per la seva part, es van proclamar campiones de la Lliga Nacional els anys de 1989 i 1991. 

El llibre, de 290 pàgines, s'ha dividit en quatre etapes, corresponents als estatges on ha anat traslladant-se l'entitat en aquests primers noranta anys de vida:

• Barceloneta, 1931-1943. Corresponent als 'Baños Orientales' de la Barceloneta en el moment fundacional, per bé que també pogueren gaudir d'altres piscines de la ciutat.

• Travessera de Gràcia, 1943-1969. Període comprès entre la inauguració i el tancament de la piscina de l'empresa creada per la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB, ara AGBAR): 'Baños Populares de Barcelona', situada a la travessera de Gracia, n. 218.

• Torrent d'en Vidalet, 1969-1972. Estatge social emprat en el període sense instal·lació esportiva fins a la inauguració de Pau Negre, mentre els entrenaments tenien lloc a la piscina Sant Jordi o a les municipals de Montjuïc: la 'vella' i les Bernat Picornell.

• Pau Negre - Can Toda, 1972 - Actualitat. Quan a partir del setembre del 1972 es va poder disposar del complex esportiu municipal de Pau Negre - Can Toda, on el club ha desenvolupat l'etapa mes llarga i exitosa, esportivament i social, de la seva prolongada vida.

Collage amb les imatges corresponents a cadascuna de les seus on s'ha estat 
el Club Natació Catalunya en aquests seus noranta anys d'història.
D'esquera a dreta i de dalt a baix: Orientals, Travessera, 
Torrent d'en Vidalet i Pau Negre - Can Toda.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

En relació a la data de la fundació, de l'any 1931, el president Geli en va destacar la coincidència amb el naixement de la II República, proclamada tant sols una setmana abans de la data de fundació de l'entitat, així com  de la seva vocació de catalanitat, expresada des del primer moment amb la preponderància que hi tenen les quatre barres catalanes en el seu escut. 

Com a dada curiosa el Catalunya no va ser la única entitat afiliada a la FCN que va veure la llum en els albors de la nova situació política. L'any 1931, a mes de l'eclosió del nou règim polític, s'ha produït també la definitiva cessió d'ús de la piscina municipal de Montjuïc a la federació, de manera que l'increment en el nombre de clubs es molt notable, com senyala en Joaquim Morera en la seva publicació de 1942: 'Federación Catalana de Natación. Historial 1921-1940'.

Portada i primera plana del primer volum de la memòria feta per en Joaquim Morera 
l'any 1942 en ser nomenat secretari de la FCN, amb la seva signatura original.
Font: Arxiu JCE

En les pàgines que van de la 11 a la 13 en Morera recull amb tot detall els clubs que han format part de la FCN fins a l'any 1940, d'on es desprès la dada significativa que en els primers vint-i-dos anys i escaig de vida de la natació catalana (1907-1929) s'han fundat 29 clubs, mentre que en el període de set anys comprès entre 1930 i 1936 se'n han fundat 28. D'aquests darrers sis han estat fundats l'any 1931, on junt amb el Catalunya s'han  creat:

• Club Natació Martorell

• Club Esportiu Mediterrani

• Agrupació Esportiva Auto.Electricitat (1931-1934)

• Club Natació Mare-Nostrum (1931-1939)

• Societat Esportiva Costa Brava (1931-1945)

Tornant a la presentació del llibre que ens ocupa, un cop finalitzada la part formal de l'acte es va servir a la terrassa de l'antiga fàbrica Damm un catering per als assistents a l'acte, que van tenir ocasió de departir i intercanviar vivències i experiències dels seus anys al Club Natació Catalunya.

Vista general dela sala on és va fer la presentació del llibre.
Font: Dep. de comunicació del CNC. Fts. SI

Només ens queda desitjar que ens puguem retrobar d'aquí a uns anys, en la celebració del centenari de l'entitat gracienca. 

Que per molts anys mes visqui el Club Natació Catalunya !...

Memòries del Montjuïc

(*) Des de primers del mes de maig el llibre ja és a disposició dels socis o d'altres persones interessades a comprar-lo, com informen les xarxes socials del Club Natació Catalunya: "El llibre del 90è aniversari del Club Natació Catalunya ja es troba a disposició de tots i totes les que vulgueu conèixer la història, les curiositats i els protagonistes de la nostra entitat durant aquests 90 anys i les quatre etapes que hem viscut amb les corresponents seus. Ara, per un preu únic de 20 euros, el podràs adquirir a la Recepció del Club"

Carnet de Sòcia. Mercè Planas Olivella

A l'esquerra na Mercè Planas Olivella l'any 1951, als seus vint-i-dos anys,
acompanyada del la seva amiga i veïna, na Eulalia Toro Mayol.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

En el marc de les entrevistes realitzades per a la secció 'Carnet de Soci' del nostre bloc, una bona tarda de la tardor del 2019 ens encaminem cap al que hem anomenat la 'zona cero' del Club Natació Montjuïc, és a dir cap al carrer Nou de la Rambla que considerem una mica l'epicentre dels anys inicials de l'entitat. Al número 139 trobem, en el seu pis de tota la vida, a na Mercè Planas Olivella, a punt de fer el seu noranta-unè aniversari. Ens hi introdueix a la seva presència en Ponç Puigdevall Planas, company nostre del Montjuïc desde les respectives i, ai !, llunyanes joventuts... 

La Mercè ens vol atendre inicialment seient a la taula amb nosaltres, però ben aviat es trasllada a la seva zona de confort, la plaça que té emmotllada en el seu sofà preferit... i és que tot i tenir el cap ben clar i actiu, el cos s'ha fet feixuc i la mobilitat s'ha anat fent difícil...

Vaig néixer, en aquest mateix pis en que estem, el 25 de novembre de l'any 1928. Tenia 15 anys encara quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç (fill) (*), el que ha sigut el meu marit. El Ponç era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall,  al bar perquè el meu sogre jugava sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz... i altres. Amb el Quim també m'hi havia criat de petita en aquesta mateixa escala; que el seu pare, en Pep Tauler, tenien el pis una mica mes amunt.

Així és que aquesta colla de nois quan sortien feien una rotllana davant del bar i s'hi estaven fent-la petar al carrer i jo, que m'estava al balcó, els veia... i de seguida va ser que el Pons em va conquistar i a partir de llavors vam començar a festejar. I clar, erem molt joves, jo tenia 17 anys i ell una mica més i amb tots els problemes familiars que teníem, però anavem fent. 

Llavors ell ja era del Montjuïc que en va ser un dels fundadors, i anaven a entrenar a la piscina de Montjuïc, de manera que jo al vespre sortia al balcó i veia que per aquí passaven els que venien de la piscina que baixaven a peu i tots els que venien, de molts clubs diferents, passaven sota el balcó i em saludaven. I de vegades el Polichón, del Barceloneta, em deia "avui no baixa, perquè li toca fregar la piscina..." i volia dir que venia més tard, i que ja sabien a qui volia jo veure, clar !...

En aquells primers anys del club la relació entre els pocs associats que hi havia era molt estreta. Al grup 'canònic' dels catorze fundadors, dels quals en Ponç n'era el mes jove juntament amb en Quim Tauler i en Quique Ruiz, de seguida s'hi incorporaren altres entusiastes de l'esport que conformaren una mena de societat d'assistència mutua, en la  qual tots i cadascun estaven pendents de la sort i la dissort de la resta de companys... això si, en aquests primers moments eren tots homes, de dones ja n'hi havien, però només com a companyes dels associats.

El Ponç jugava a rugbi, encara que també ho feia a waterpolo, que n'era el porter, i en l'equip de polo hi havia els germans Ruiz, el Quique el Rafel i l'Eduardo, que de segon cognom es deien Valero, com el Ponç encara que no eren pas familia. Com que també hi jugava el germà del Ponç, en Lluís. a vegades ens feien la broma "mira, hi ha cinc Valeros a l'aigua...". La familia del meu sogre, en Josep Puigdevall,  venia de Girona i la meva sogra, la Rosa Valero, de l'Aragó, encara que de molt petita va venir aquí i parlava al català millor que nosaltres. 

De com va començar això del rugbi jo no puc assegurar-ho, però dir-ho si que puc... un bon dia van anar a la platja, que deien que els que feien waterpolo no hi podien anar perquè els hi anava malament, i jugaven amb una pilota passant-la amb les mans i es placaven i es feien les mil i una... diu que allà hi havia un senyor mes gran, un home que se'ls mirava i que els hi pregunta "que juguen a rugbi vostès ?" i ells què li responen "no, no,... nosaltres només hem vingut a jugar" i l'home que els hi diu "però home, si us heu de matar d'aquesta manera, mes val que ho feu en un club jugant a rugbi, que jo us donaré una targeta per a que aneu a l'Espanyol…" i finalment sí que hi van anar a jugar, que els hi va anar molt bé perquè a l'Espanyol van fer bastant ambient maco, hi havia molt metges i d'altres professionals que hi jugaven a rugbi… que quan el Ponç va tenir l'accident hi van acudir tots. Ara, per jugar a rugbi no els hi donaven res, eh ! que fins i tot les botes s'havien de comprar.

I es que el Ponç en el rugbi va ser molt fort, eh ! que quan ell volia per on hi era no hi passava ningú… desprès quan va plegar de jugar també va ser bo en l'arbitratge, que va arribar a pitar partits internacional; de vegades jo l'acompanyava a França quan anava a arbitrar, i es que jo amb ell he fet de tot… i mentre érem allà passant-ho bé, jo que pensava "però, i demà que faré per dinar ?...", però sempre se'm acudia alguna cosa per a fer.

Sovint tota aquesta colla de rugbi i polo pujaven a la casa del Pep Tauler, el pare del Quim, perquè era una casa on tothom hi tenia entrada i celebraven, per exemple, Sant Josep fent un cremat i s'ho passaven la mar de bé, perquè la familia Tauler era de Verges, encara que ell es va estar mes a Palafrugell, i allí tenien tradició del cremat, el cantar de taverna o les havaneres i s'ho passaven dallò més bé. Jo per els d'aquella casa també era com una filla mes, perquè en aquesta escala no hi havia cap nena, era jo sola fins a que més endavant la única que va venir va ser la Julieta... la Julieta Serrano, que desprès ha sigut molt bona actriu. Ella vivia en el primer segona, que tenia 4 anys menys que jo i va venir amb un germà que aquell sí que era de la meva edat i tots dos germans anaven al Collaso i Gil, l'escola en el carrer de Sant Pau.

Una vegada al Montjuïc van fer loteria que deien que era per a recaptar diners per a poder construir la piscina de la Reina Amalia i van voler que les noies l'anéssim a vendre als camps de futbol del Barcelona i de l'Espanyol; a mi em van donar el meu talonari i perquè anés acompanyada i no tingués cap problema amb algun home m'acompanyava el Diego (Devesa) que em feia com de guardia civil i em deia "estamos aquí para vender, eh ! nada de criaturadas…" i si algú en comptes de comprar començava alguna conversa diferent o m'incomodava el Diego li deixava anar "oye, que estamos aquí para vender loteria, que si tu no quieres vamos a por otro…"

Retalls de 'El Mundo Deportivo' dels dies 26 de novembre i 3 de desembre
amb la noticia de la venda de loteria del C.N. Montjuïc als estadis
del 'R.C.D. Espanyol' i el 'C.F. Barcelona', respectivament.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El butlletí n. 17 del club, del mes de gener del 1951, se'n fa ressò d'aquesta col·laboració de les noies nedadores o col·laboradores en un article amb el títol de 'El ejemplo de entusiasmo de nuestra Sección Femenina', signat per en Martínez Martí, tot senyalant:

"Y ha sido mucho el esfuerzo que se ha solicitado a estas muchachas por cuanto... han tenido que enfrentarse en los campos de futbol del Español y Barcelona con la indiferencia y hasta a veces con la desatención de quienes llamándose 'deportistas' son simplemente 'público' que van a presenciar un espectáculo."

al mateix article s'esmenta a alguna de les noies que hi han contribuït: les Eulalia (Toro), Mariona (Pantinat), Mercè (Planas), Rosita, Nuri (Carmany) i d'altres. Anècdota a part, la relació de la Mercè i el Ponç ja fa uns anys que dura i, malgrat haver de vencer alguna reticència familiar que la parella supera, ha arribar l'hora de fer el nou pas... 

Foto de 'família' de l'any 1951. Arturo Devesa, Ponç i Mercè, Quim i Eulàlia, 
una parella de cosins de la Mercè i el seu pare, l'avi Planas.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler. Ft. SI

Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo tenia 24 anys... o 23 i ell 24 em sembla, bueno a aquesta edat. Llavors clar a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del botiquín, i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava, que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge quan es jugava el partit allà el tenies amb el club, ell mateix es va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…

Un cop decidits a casar-nos el Ponç es va voler posar per el seu cantó, deixant el negoci de transport del seu pare, i va tenir la sort que l'ajudessin primer en Francesc Draper (president de la Federació Catalana de Natació), que tenia un negoci similar i mes endavant també en Diego Devesa que estava empleat en una casa que era el 'Mundus', de la que n'era el director general o alguna cosa semblant, i a l'empresa feien bastides i llavors li va dir que l'anés a veure i li va donar feina perquè li va dir, "yo sé que tu no me pondrás en ningún mal paso...". El Diego era una molt bona persona, que ningú te'n dirà res de dolent, però imposava, eh !... que quan ell entrava al despatx del 'Mundus' allà tothom es quadrava. Una vegada no recordo si el Diego o el seu germà van prendre mal i llavors tota la colla el vam anar a veure al seu pis, que s'estaven allà a la Barceloneta, i la seva mare era molt enraonadora, molt de xerrar, i li deia al Diego "bueno Diego, y tantos amigos tienes ?... y de que los conoces, si tu no hablas nunca con nadie !… y además tienen el valor de venirte a ver".

Quan la Mercè relata algun dels fets viscuts amb en Ponç o per el seu compta, sovint esclata en una riallada pròpia d'una jove de vint anys... veient-la com s'explica i com gesticula de la seva trona estant des d'on controla el món que l'envolta, ens ve al cap la seva experiència teatral al costat de la insigne Julieta Serrano, que va començar en això de les funcions com la mateixa Mercè amb el grup de la coral 'Lo Desarrollo' (**), encara que la Mercè, sense la Julieta però amb la resta de la gent del Montjuïc, va continuar mes tard des de la secció cultural del Montjuïc i en l'escenari, principalment,  del 'Chipirón'.

És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps mes tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè  eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…

Jo sempre que hi havia una funció de teatre aficionat de 'Lo Desarrollo' hi col·laborava fent d'actriu, que ho fèiem aquí mateix, no al 'Chipirón' encara... ho fèiem aquí a l'asiàtic d'una mica mes amunt del carrer Nou, que ara en diuen 'La Plataforma'. Els hi llogàvem la sala i hi fèiem la funció per a la gent que venia del barri, i també n'havíem fet de teatre allà al carrer Villarroel, on hi havia les cotxeres que allà vam fer el 'A Sant Boi hi falta gent', que en aquella funció en Ponç hi feia de torero i l’Andelet de general… així és com anava i el que ens dirigia moltes vegades era el pare de la Julieta Serrano, el senyor Julián… que no era pròpiament per el club eh!, que era per la coral, que tant en Boronat com l'Esquiroz cantaven en el coro de 'Lo Desarrollo' amb el seu estendard i tot, i no sabies ben bé si era el Montjuïc o era el cor. A tot això el que sempre feia d'apuntador a les obres de teatre era l'avi Tauler, el pare del Quim. L’Eulàlia Toro i el Teo Poch o en Sebastià Roca i d'altres mes del Montjuïc també en feien de teatre. 

Llavors al carrer de Sant Pau, allà al costat de la que havia estat la presó de les dones, hi havia una botiga on anaves a buscar qualsevol obra de teatre que la tenien, i en aquesta que el Ponç havia de fer de torero vam haver d'anar a llogar un trajo per ell en una casa on hi treballava el pare del Pepito Cercòs del club, que va i ens pregunta " y que quieren ustedes"... "mire, un traje de torero para mi", que li diu el Ponç, i com que ja pesava cent i pico de quilos i no li hagués entrat cap trajo de torero, el pare d'en Pepito que li diu "bueno, oiga... y que le parece un traje de picador ?" i així va quedar, va passar de ser torero a ser picador.

Part d'un fullet de difusió d'una de les obres de teatre representades l'any 1946 per el 'cuadro
escénico' de la coral 'Lo Desarrollo' al centre de la 'Sociedad Recreativa del Pueblo Seco' 
popularment coneguda com l'asiàtic, amb la Mercè Planas i la Julieta Serrano.
Font: Arxiu JCE. Fons família Tauler.

A la història de la saga dels Puigdevall-Planas, com en totes les famílies, els hi ha tocat de viure tot tipus de situacions, des de les mes lúdiques i felices fins a les mes desfavorables i complexes. La professió d'en Ponç l'obligava a estar moltes hores a la carretera i en una d'aquestes un malaurat esdeveniment va pertorbar la marxa armoniosa de la Mercè, en Ponç i el seu entorn...

Quan el meu marit va tenir l'accident greu teníem cinc camions... cinc camions amb els xofers corresponents i les despeses associades i em vaig trobar havent de fer mans i mànigues per pagar les nòmines i les altres despeses. Vaig haver de tancar la botiga i vam estar a punt de perdre-ho tot, però fent-nos costat ell i jo ens en vam sortir... però vam passar les de de Caín, eh !. 

De quan jugaven a rugbi a l’Espanyol coneixíem al senyor Vázquez, que feia com de delegat i que era un gran senyor… ell venia carbó, no com a carboner, no ! el venia a l'engròs; era un home agradable i molt bona persona que al meu marit el va ajudar molt. Quan el Ponç va tenir l'accident tan greu, a l'habitació eren cinc grans accidentats d'automòbil, i entra un metge que es deia Collado i pregunta "aquí hi ha algú que es digui Puigdevall ?" i jo que li dic "si, nosaltres..." i es mira al Ponç i li diu "no, no pots ser tu... és que jo vaig jugar a rugbi a Paris amb un Michelle Puigdevall… pero no ets tu, que tu amb mi no pots haver jugat" i va resultar que el Michelle era un cosí germà del meu sogre que no teníem present… pero el doctor va seguir "no pateixis que et tractarem igual de be, que m'ha trucat el Vàzquez per dir-me que hi havia el Puigdevall ingressat i que sobretot que me'n cuidés bé de tu’... 

Una vegada mes el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, Andelet, en Quim i en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Pons (fill) li havia dit a son pare "això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant..." i el pare que li diu "d'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo".

A mi no m'agradaria pas que per alguna cosa de les que jo dic hagués de perdre una amistat de tota la vida, perquè aquí ara estem parlant amb tota llibertat entre uns amics; però jo recordo una persona del barri que també tenia negoci de transport i que deia que era molt amic del meu marit… i quan va tenir la desgràcia anava venint cada dia a preguntar "com va el Ponç ?" i jo li explicava… fins que li vaig dir "home, no cal que vingui cada dia, perquè ell segueix mes o menys igual… la millora es lenta" i després em vaig enterar per el Diego (Devesa) que a l'endemà de l'accident se'n va anar a trobar-lo a 'Mundus' per oferir-se amb els seus camions per suplantar la feina que venia fent en Ponç. Pero el Devesa es va comportar, una vegada mes, com el molt bon home que era, que va aguantar la feina per el teu pare (dirigint-se al fill Ponç) tant de temps com va poder… es va portar com el gran amic que era…

El Ponç va estar molts mesos en recuperació i es va haver d'estar penjat un munt de temps per tal de poder enfortir els osos i les articulacions, que feia angoixa només de veure'l... i ell patint i maleint com una mala cosa. L'Andelet el venia a veure a la Vall d'Hebrón quasi cada dia quan estava així, però mai s'atrevia a entrar a l'habitació... es quedava a la porta i jo li donava 'el parte'. Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer mes per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai mes tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu "miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré..." i amb penes, treballs i ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona i en González Adrio el va reconèixer "no me lo creia, como puede ser !...", però es va comportar i va pagar el deute...

Tot això passava l'any 1973. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu...

De l'abans d'ahir i de l'ahir...
A l'esquerra en Ponç i en Lluís Puigdevall l'any 1950, primer i tercer per l'esquerra dempeus.
A la dreta en Ponç (fill), quart per l'esquerra dempeus, amb l'equip del Montjuïc 
que va guanyar la Copa Catalana de 1972 al C.N. Barcelona a Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Fts. 1950, SI; 1972, Montejano.

Però jo finalment vaig poder ser sòcia... que amb el Ponç, i malgrat tots els problemes que vam passar, vam estar pagant les quotes de socis d'en Lluís i del seu fill des de que a mitjans del anys cinquanta se'n van anar a França... i aquí anar pagant les quotes per si un dia es decidien a tornar.  Però al cap dels anys el Ponç li diu un dia "Lluís, ara ja em jubilen… i la vida ja em canviarà i jo encara segueixo pagant les teves quotes" i en Lluís li va dir que per ell ja el podíem donar de baixa. Coincideix que un dia fan una festa al club i al Ponç el president Ballart li diu que llavors ell ja no ha de pagar mes la quota del club i va pensar que al menys em faria sòcia a mí perquè així no tindria mala consciència de no contribuir al manteniment del club.

Així que la Mercè, finalment, va veure complert el seu desig de fer-se sòcia del club de la seva vida i de la vida dels seus éssers estimats... però en va ser molt mes que sòcia. La Mercè, com tantes altres dones d'aquells anys quaranta, en van ser 'fundadores' del club, al costat d'aquells nois esportistes que sempre van comptar amb el seu suport i la seva empenta per a tirar endavant les seves iniciatives.

Carles Sánchez i Josep Castellví

En recordança de na Mercè Planas Olivella, traspassada 

aquest darrer 19 de juny del 2023

(*) Al llarg d'aquesta entrada ens trobarem sovint parlant de dos Ponç diferents, el marit de la Mercè i el fill d'ambdós. Per tal de no confondre'ns, sempre que parlem del fill ho farem constar entre parèntesi.

(**) Al Poble-sec, com a tants barris populars de Barcelona, les corals proliferaven en gran nombre, de manera que no era estrany que en tal o qual bar en trobéssim una d'instal·lada. En el cas de Can Feliu la barreja entre 'Lo Desarrollo' i el nounat Club Natació Montjuïc va ser una constant dels primers anys de l'entitat blanc-i-verda.

Butlletí. El primer encontre internacional de waterpolo del Montjuïc...

Recordem que la pràctica del waterpolo s'institueix en el Club Natació Montjuïc des del moment mateix de la seva fundació, de manera que el primer partit 'oficial' es disputa el 29 de juny de 1944 en aigües el Port de Tarragona, el 'Serrallo', contra el Club Nàutic de Tarragona. És ben cert, no obstant, que des de finals de l'any 1943 s'han disputat diferents partits amistosos, on han intervingut formacions que podem considerar antecessores del que a partir del març de 1944 ja és inscrit a la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) com a 'Club Natación Montjuich de Educación y Descanso'.

El mes de juny de 1951, finalment deslligats de l'organització sindical del règim franquista, el Montjuïc es veu amb cor d'organitzar el que ha de ser el seu primer partit internacional de waterpolo. L'escenari no pot ser un altre que la piscina municipal de Montjuïc, que llavors encara era coneguda amb l'hiperbòlic nom de 'Estadio Náutico Municipal de Montjuich' (*).

El contrincant escollit és el llavors campió de Suecia, el 'Lund Universitas Gymnsatik Iddrotsforgund'. Per tal de fer mes atractiva la vetllada per als potencials espectadors s'organitza, també, un triangular de natació entre l'equip suec, el Club Natació Barcelona i el propi Montjuïc; que s'enfrontaren de manera previa al partit de waterpolo. La data fixada és la del dijous 14 de juny, a les 10:30 de la nit; l'hora que ara seria considerada intempestiva era l'acostumada en aquells anys en que es pretenia cobrar entrada i calia esperar a finalitzar les llargues jornades laborals de l'època. El resultat d'aquest horari es que els festivals finalitzaven a primeres hores del dia següent.

De la col·lecció de butlletins del club que ens ha estat cedida per la familia Casas-Tauler hem pogut rescatar el fullet difusor de l'esdeveniment. Rigorosament guardada i enquadernada per en Jaume Casas, inclou des del n. 1, de novembre del 1946, fins al n. 355, de setembre-desembre del 1986, en onze volums. Una de les particularitat d'aquest recull de butlletins ve donada per el fet que en Jaume hi encartava, quan ho creia adient, fullets i informacions relacionades amb competicions o altres esdeveniment lligats al Montjuïc.

Portada del Volum I de la col·lecció de butlletins feta per en Jaume 
Casas i donada al bloc del 'Memòries del Montjuïc...'
Font: Arxiu JCE. Fons família Casas-Tauler (**)

El programa en qüestió consta de vuit pàgines de 20,5 x 15,5 cm. La primera és dedicada integralment a l'anunci del festival, amb el nom de 'Match Internacional...':

Altres quatre pàgines són dedicades totalment a anuncis de diferents marques, com ara:

Publicitat inclosa en el ptograma anunciador del festival

De manera que la part informativa del 'Match Internacional de Natación y Waterpolo' tant sols ocupa tres pàgines interiors, i encara en les seves dues terceres parts, perquè l'altre es ocupada per anuncis de mida reduïda:

Contingut informatiu del fullet, amb el programa de les proves a disputar 
i les alineacions previstes del partit de waterpolo Lust - Montjuïc.

També el butlletí del club se'n fa ressò d'aquesta important fita en la història del club:

Editorial del n. 23 del butlletí del C.N. Montjuïc 
celebrant aquest primer encontre internacional
Font: Arxiu JCE

En aquest debut internacional l'alineació del Club Natació Montjuïc va ser: P. Puigdevall (Sr.), porter i capità; Josep Clemente, entrenador-jugador; els germans Llordachs, Antoni i Ricard; els dos millors nedadors del club d'aquell temps en Miquel Font-Prats i en Teo Poch i l'afegitó d'un  recentment incorporat, en Carlos Orero. Es troben a faltar jugadors joves però ja assentats en el primer equip com són en Quique Ruiz i en Josep Cercós, que per una o altre raó no pogueren participar en aquesta ocasió. Com canten els seguidors del Cadiz C.F., '... el resultado nos da igual' i mes ens val, perquè, efectivament, es va perdre el partit per 1 gol a 7.

Amb aquesta primera experiència internacional l'entitat ja es veu amb forces suficients com per a organitzar un Torneig Internacional de Waterpolo el mes d'agost de 1951, amb la participació del campió d'Holanda el 'Zwem Club de Haarlem', l'equip francés del 'U.S. Metro de Paris' i els espanyols Canoe Natación Club, C.N. Barcelona i el propi C.N. Montjuïc. 

Una vegada mes, el resultat va ser el menys important. El club va quedar en darrera posició, perdent els quatre partits disputats i algun d'ells per resultats molt amplis. Però, com s'esmentava en el  butlletí del club, la manera de progressar en aquest esport no podia ser una altre que enfrontant-se a equips d'un nivell superior.

Memòries del Montjuïc

(*) El nom de 'Estadi Nàutic' adjudicat a la piscina municipal de Montjuïc venia a ser una traducció del de la piscina construïda per als Jocs Olímpics de Paris 1924, primera instal·lació amb les mides que esdevindrien reglamentàries per les competicions internacionals, que inicialment foren de 50 x 18 m. La instal·lació va adoptar el nom de 'Stade Nautique Des Tourelles'. Desprès de successives reforme encara serà utilitzada per els propers Jocs de Paris 2024. La piscina municipal de Montjuïc (1929-1989) nasqué amb moltes mes dificultats que la de Paris i amb notables limitacions.

(**) Totes les imatges reproduïdes del fullet original anunciador del 'Match Internacional...' tenen com a font la esmentada en la primera, és a dir l'arxiu JCE, fons família Casas-Tauler.