Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Carnet de Soci. Albert Medina, onze anys de treballs i d’èxits

29 de març 2021

El 20 de novembre de 2015, en el decurs d'una trobada
 d'ex-nedadores i nedadors del club, es fa lliurament a l'Albert 
d'uns obsequis en agraïment i recordança del seu temps 
d'entrenador. A la foto en Juan Antonio Molinero 
i l'Eduard Costa oficien de mestres de cerimònies.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI


L'Albert Medina es persona prou coneguda al sí del Montjuïc, club al qual porta pertanyent des de fa mes de setanta anys. Als seus vuitanta-tres i escaig es un home en pau amb el seu entorn, voltat d'una família que l'estima i d'un munt d'amigues i amics treballats al llarg d'aquests anys. Gaudeix d'un estat de salut prou bo, malgrat algun contratemps darrer que ha sabut superar. L'any 2019, en els inicis d'aquest projecte, ens vam encaminar cap a l'edifici de la Gran Via on resideixen la Laura i l'Albert des de fa una pila d'anys. Ara comparteixen aquesta residencia barcelonina amb llargues estades a la seva casa de Valldoreix, on es troben envoltats per la natura de Collserola. Ens reben amb la cordialitat habitual en ells i donem inici a una conversa distesa que ens portarà a consumir aquesta tarda de bonança a la ciutat.

Vaig néixer el 14 d'agost de 1937. Jo anava als col·legi dels escolapis que estava a la Ronda de Sant Pau a uns dos-cents metres de la piscina de la Ronda i hi havia un de la meva classe, que es deia Castro, que s'havia apuntat al Montjuïc i em va dir: "Ah, pues vina que allí nadem i tal i cual" i el març de l'any cinquanta jo vaig anar al local del Montjuïc, al 'Chipirón', a fer-me'n soci. Del meu col·legi també es va apuntar el Jordi Termes que era bracista i molt amic meu... 

El primer entrenador que em vaig trobar a la piscina de la Ronda va ser l'Esquiroz uns quants mesos, perquè ell tenia la seva feina i arribava allí i sense treure's la jaqueta ni res començava a fer-te nedar: sempre era amb la fusta per a fer peus, mil metres o menys; quatre-cents nedant i para de comptar... o sigui poca cosa. Després va vindre el Clemente que ja tenia més idea perquè havia jugat a waterpolo amb un equip de Paris i va ser entrenador tres o quatre anys, que era l'època en que estava el Font-Prats que era un 'fenomeno' perquè era un tío altíssim que feia 1’04” als 100, que en aquella època era molt bona marca. També hi havia el Teo Poch que va arribar a ser campió de Catalunya l'any 52 em sembla, o potser el 54. Després va venir el Josep Vendrell, que mes endavant es va fer capellà... i mes tard hi va estar el Francisco Calamita, que era molt amic meu però no va estar gaire temps perquè ell tenia els negocis de la seva família que era de Canàries. Després del Calamita va venir l'Asensi Bernal i algun altre... però allò era un desastre, imagina't que jo nedava i ja sabia alguna cosa de natació i veia que no en sabien massa res els entrenadors que teníem.

Medina, Brascó, Llordachs, Cercós i Q. Ruiz al balcó del 'Chipirón'
als anys 50's. Font: Arxiu JCE. Fons Josep Cercós. Ft. SI

Aleshores es quan va venir en Janos Gergely, a l’any 58, i va estar-se un parell d'anys... perquè al Janos el vam poder pescar perquè s'havia escapat de l'olimpíada de Melbourne de l'equip d'Hongria i havia estat als Estats Units on en aquella època els que venien d'un estat comunista eren com els dimonis amb cua i banyes... i va arribar aquí i devia preguntar per la federació o el que fos i li van dir a l'Esquiroz: "hi ha un entrenador hongarès que el podríeu fitxar i tal...", suposo jo que l’Esquiroz buscaria gent per poder trobar aquelles dotze mil pessetes que li pagaven, buscar-li un pis i posar-hi els mobles, que s'estava aquí a la plaça de Sants. El Gergely amb mi tenia totes les confiances del món en tant que jo estava molt interessat en la natació i ja sabia que el Janos era un dels precursors del papallona-delfin. Ell a Hongria entrenava el Giorgy Dumpek que va quedar tercer en 200 papallona a Melbourne... clar, un tío que entrena a la selecció hongaresa i que te un tercer a uns JJ.OO. i altres nedadors que ja no recordo ara, vol dir que era de categoria, no ?... doncs es va quedar aquí i tenia les mateixes dificultats que vaig tenir jo després, però ell tenia una base tècnica de molts anys i creia que no es tractava d'entrenar molt ni amb moltes series, 'interval training' i tot això, sinó que es va dir: "ostres!... soc aquí amb quatre jovenets que fan 1’08” o 1’06” en crol i tal..."  pues aleshores ell ens va fer un entrenament que jo l'analitzava, què era rotatiu de tots els estils i introduïa exercicis de mecànica dels estils com ara fer punt mort d'un braç i d'altres exercicis semblants... i jo li vaig captar bastant aquesta rotació i aleshores, per exemple, l'entreno era simple perquè eren tres de 300 a la piscina de la Ronda i després un dia 20 de 50... bueno, d'anar i tornar  que serien 36 metres; o 10 de 100 un altre dia, que això venien a ser uns dos mil i pico de metres, perquè tampoc teníem tant de temps. Tots els grans que quedaven dels anteriors entrenadors van plegar com a nedadors... si bé com a waterpolistes van continuar un parell d'anys, que era lo lògic perquè si no hi havia una feina allà esperant els pares et diuen: "ei, nen que ja tens disset o divuit any i t'has d'espavilar..."

Significativament els primers minuts de la conversa ha derivat cap al tema dels entrenadors que va conèixer al club, abans de fer-se'n ell mateix el responsable. L'Albert ja portava l'entrenador incorporat de sèrie des del mateix moment en que va posar el primer peu a la piscina de la Ronda... però, es clar, ens interessem també per la seva etapa de nedador...

Jo vaig nedar al principi papallona i vaig arribar a Campió de Catalunya juvenil, després vaig agafar més les proves de fondo i nedant fondo a la categoria juvenil quedava el primer o el segon... i recordo com a anècdota que en una ocasió em va guanyar en el Premi de Pasqua del 'Natació' per dues dècimes el Manolo de la Calva, el del "Duo Dinàmico"... també me'n recordo que de superinfantil vaig nedar contra el germà del Serrat, el David Serrat, que era del Montjuïc o s'havia apuntat al curset i vam nedar plegats. També per aquells anys va estar a punt de fitxar-me el Barcelona, perquè jo anava a entrenar amb el Cor Braasem i m'estava provant per natació i waterpolo... però jo no volia marxar del Montjuïc... 

Vaig nedar fins a que em va tocar d'anar a la mili, estant el Janos al club, que precisament em va saber greu perquè aquest any que vaig ser-hi podria haver estat aquí 'empapant-me' del Janos, perquè ja m'interessava per els aspectes tècnics de la natació.  Jo vaig aprendre molt del Gergely, però també tinc una biblioteca aquí de natació que em vaig fer a base de comprar tots els llibres en angles o en castellà que hi havia, tinc el llibre del Bela Rajki, germà del Lajos que va entrenar al Barcelona, i d'altres entrenadors i professors d'educació física... i que me'n vaig anar a... 'ojo' eh!, a Toulouse pagant-m'ho jo a veure els entrenaments de l'Alex Jany i el Jean Boiteaux, que el seu entrenador era l'Alban Minville, el mateix que feia els banyadors (*), vaig estar a casa seva on tenia un passadís gran i a l'esquerra hi havia tot de màquines de cosir amb les dones que estaven fent els banyadors allà, al domicili d'ell... eh !. Total que l'hi vaig comprar vint d'aquest color, mes vint de l'altre i vint del de mes enllà per portar-los a Barcelona i me'ls vaig anar venent...

També jugava a waterpolo que jo era l'encarregat de ficar els gols, tu !... al Mataró li vaig ficar set una vegada, però era perquè aleshores el Mataró no tenia nedadors  i nosaltres en teníem dos o tres que nadàvem molt i quan arribàvem davant estàvem sols. A la Ronda, tot i lo petita que era, entrenàvem amb una porteria a la part fonda i tocant de peus a terra, drets, amb el cercle normal: pam, pam, pam,... del centre a aquí; i un, dos, tres, quatre... de l'un al sis, del sis al tres i xut !... amb el Roselló a la porta i patapumba !; i després una cua i nedar i xut, nedar i xut; i ara nedar i passi, passi i xut... feiem diferents combinacions

Equip del C.N. Montjuïc de waterpolo dels anys 56-57. 
Drets: Martí, Romero, R. Carmany (E), Cercós i Gracia. 
Ajupits Medina, Ll. Puigdevall i López
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

El final de la meva etapa de nedador va ser frustrant, perquè va ser quan el José Antonio Abadias va pegar el salt endavant amb el Janos... que si jo hagués estat aquí també l'hauria fet... perquè estava al seu nivell, però em va tocar anar a Villa Cisneros, al Sahara espanyol, a "servir a la patria". Em banyava al mar, que allí hi havia mar, menos mal, i feia uns quants metres... però quan vaig tornar aquí ja estava fet pols... tenia hepatitis i no se que mes, perquè allí no vam menjar fruita en tot l'any i mig que hi vaig estar, allà ni verdura ni fruita, tot eren patates, llenties... puf !, total que molts dies no anava ni a dinar, que per això vaig arribar amb seixanta quilos.

A tot això a finals de l'any 1959 en Janos Gergely aconsegueix els seu objectiu de poder entrar legalment a Austràlia, per convertir-se en John Gregory i iniciar una profitosa carrera d'entrenador a la seva nova pàtria. O sigui que una vegada mes el Montjuïc es troba en la situació de cercar un nou entrenador. La principal diferència es que ara ja tenen clar que han de buscar un professional, de manera que s'orienten cap a la recerca d'un "importante entrenador holandés...", com va publicar la premsa, que darrera del Cor Braasem els holandesos començaven a ser l'objectiu dels clubs catalans... però les coses no van anar d'aquesta manera...

Quan se'n va el Janos a finals del 59 li va dir a l'Esquiroz que no busqués entrenador, que el tenia a casa i l'Esquiroz devia pensar: "bueno, mentre no en surti un altre doncs provem amb el de casa" i els hi va sortir bé perquè mira, al Montjuïc se'n va un entrenador olímpic i m'hi quedo jo i en dos anys quedem campions de Catalunya... vaig introduir modificacions als entrenaments, per exemple la de començar a fer 'interval training', perquè quan hi havia el Janos encara no era el moment de fer aquest tipus d'entrenament amb la gent que tenia, perquè eren infantils i havia de donar-los una base tècnica, eh !... però quan jo entro el Carlos Medina nedava bé, el Molinero nedava bé... la Carmen Ramos va ser campiona d'Espanya de 100 m papallona... i ja hi havia l'equip infantil de Tàrrega que van quedar campions de Catalunya l'any 58 i que es el mateix equip que desprès queda campions de juvenils amb mi.... i més endavant vam quedar campions i record d'Espanya de 4 x 200, a l'Escullera l'any 1966... tot això amb les dificultats d'entrenament que teníem fins a tenir la piscina de Folch i Torres. 

Abans el Janos havia fet una cosa molt bona, que va anar a parlar amb el Lajos Rajki i va aconseguir que ens deixessin anar a entrenar a l'Escullera, que hi anàvem cada dia ben d'hora al matí, abans que comencessin els del 'Natació'... però gràcies a aquesta ajuda del Barcelona i al sacrifici dels nedadors i les nedadores varem poder pujar molt el nivell... perquè jo els hi deia de pujar a Montjuïc a l'hivern, amb el fred que feia, a fer gimnàstica a una sala que hi havia a sota de les grades, pujant i baixant caminant i ho fèiem convençuts...

Però, com es feia un entrenador de natació a la Catalunya de finals dels anys cinquantes ?... d'escola o estudis no n'hi havia. Les Escoles d'Entrenadors o els estudis d'INEF encara quedaven lluny. De manera que forçosament els que tenien com l'Albert l'impuls de ser-ne s'havien de construir a sí mateixos... i a fi de bé que en Medina ho va fer a fons. A més de llegir tot el que li queia a les mans aprofitava qualsevol forat per acostar-se a un racó o altre d'Europa per a poder veure entrenaments o assistir al que ara en diríem 'clínics', com el mateix estiu de 1960 en que assisteix, pagant-s'ho ell mateix, a un curset de capacitació a la ciutat de Hilverson, a Holanda, impartit per en Jan Stender. Ja hem vist com també es va desplaçar a Toulouse per a veure els entrenaments de l’Alban Minville... anys a venir tots els de la nostra generació recordarem la seva estada als USA de l'any 1965...

Retall del Mundo Deportivo amb la rebuda dels nedadors 
a l'Albert Medina desprès de la seva estada als EE.UU. 
Font: Arxiu JCE

Els meus primers anys d'entrenador anava aplicant el que jo aprenia, però no feia com altres que s'ho reservaven i no ho compartien, no !... perquè ja a l'any 61 vaig fer una conferència al 'Natació' Barcelona, oberta a tots els entrenadors, de “Mecànica de los Estilos y Gimnasia aplicada a la Natación”, que hi va vindre el Kees, i a tothom que va venir se li van donar els exercicis i una còpia del que jo havia escrit. També vaig ser professor dels primers cursos del Col·legi Català d'Entrenadors, que es va fundar aquell mateix dia, i vaig fer de professor uns quants anys del curs de monitors i més endavant dels del col·legi nacional.

L'any 60 ja vam quedar subcampions als Generals de Catalunya, i l'any 1961 les noies van fer primeres i els nois segons; mentre que al 62 ja van guanyar els nois. I recordo que el Kees quan l'any després ens va guanyar amb el Sabadell, em va dir: "claro, no tienes los puntos del Abadias, ahora los tengo yo...". Aquells anys, amb el Joan Ballart de delegat esportiu, nosaltres sempre fèiem números... tirarem a tal o a qual perquè ens agafarà tant punts... perquè llavors sabies mes o menys com quedarien cadascun. Una vegada el Carlos Medina va arribar a nedar fins a nou proves...; vam agafar al Freddy Any, que s'estava a no sé quin circ de Barcelona, el vam fer soci del club i li vam fer una llicència pensant que ens agafaria uns punts al salts de trampolí... ell era un malabarista que el vam anar a buscar i ens va preguntar: "que hay que hacer"..."ah, pues mira: doble salto mortal i tal..." i va venir als campionats i ho va clavar a la primera, sí, sí... 

També una cosa molt important va ser que mes endavant va vindre la Mª Dolores Amat, que va passar del Barcelona al Montjuïc i va vindre per mi, que em va dir: "ostres, es que estic estancada al Barcelona..." i al Montjuïc va batre el record de Catalunya de 200 m braça.

Un dia em va venir l'Esquiroz, quan el Molinero estava en molt bona forma, i em va dir: "pasado mañana tenemos el intento de récord de España de tal distancia..." per no se què volia fer, per publicitat suposo perquè ell de vegades feia les coses per desprès poder dir que el Montjuïc necessitava la piscina. Total que vam fer això i el Molinero va estar a dues dècimes del record d'España del Manolo Guerra, l'absolut, que va fer 58”8 o una cosa així, que temps desprès aquest record el va batre en Conde, del Barcelona.

Vaig tindre molta sort amb els meus germans, perquè era difícil d'entrenar-los i que fossin un exemple per els altres nedadors d'actitud i de disciplina, però va anar bé i en això em van ajudar moltíssim tant la Mari Carmen com el Carlos... el Carlos, a mes que s'entrenava bé, tenia una molt bona amistat amb el Molinero, l'Alonso i tota aquesta generació que va passar.

Aleshores ja veu vindre vosaltres i la vostre generació, els Navarro, Costa Murio i les Arquero, Segarra i tantes i tants mes, encara que abans de tenir la piscina de Folch i Torres o poc després els nois ja us veu passar al waterpolo i després de vosaltres encara va venir una altre generació o dues més, o sigui que com a entrenador jo he vist passar per el club tres o quatre generacions.

Els Medina a la 'Vella': L’Albert, la M. Carmen i en Carlos
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Darrera vostre venien els Nogueroles, Cama... amb les noies que hi havia un molt bon grup amb la Iranzo, la Pallarés, la Flaqué... en tots aquests anys només he tingut dos ‘xascos’ de gent que s'han canviat d'equip: el de l'Abadias, l’any 1963 que se'n va al Sabadell, i el de la Bel Ortega, que mes endavant marxà al mateix club... 

Quan jo marxo del Montjuïc proposo al Guillem Alsina que venia de l'Olot i era molt amic meu i que vam estar junts a Canàries. Després de que jo vaig plegar també n'hi van haver altres casos de noies que van marxar al Barcelona o altres clubs, amb els altres entrenadors que van seguir, però ja eren altres temps... jo me'n vaig anar molt frustrat per les persones amb qui havíem estat junts per aconseguir les coses per el club, que ens anàvem a veure a "las autoridades" i havíem fet molt de màrqueting amb els resultats esportius... com amb allò del "Campeones de Catalunya sin piscina..." i omplint de pancartes la piscina 'Vella' quan venia el Dia del Club i altres festivals.

Amb aquest repàs que ens ha anat fent l'Albert arribem als anys finals de la seva estada al Montjuïc, que podríem situar-ne els antecedents al poc temps d'estrenar la piscina coberta. Sembla que algunes persones dels pesos pesants del club havien fet l'equació: si sense piscina campions de Catalunya = amb piscina campions del món mundial... i les coses no eren tant senzilles. Tots els clubs milloraven i comptaven cada vegada amb mes mitjans: noves piscines cobertes i millors entrenadors. El cas es que ja des de l'any 1967 o 68 es comença a produir una campanya de premsa - inclòs el butlletí del club - que directament o indirecta carrega contra la tasca del primer entrenador. L'ofensiva ve per terra, mar i aire i els ànims de l'Albert se'n ressenten...

Aquí hi ha retalls de premsa de quan vam quedar campiones de Catalunya les noies l'any 61, que aprofitàvem per demanar la construcció de la piscina de la Reina Amalia, i llavors quan ja tens la piscina els intel·ligents diuen: "home, ara al primer any ja hem de tenir campions de tots els colors..." i no és així, tenen de passar uns quants anys, renovar les nadadores i els nedadors, trobar la gent de qualitat i, naturalment, que la institució et recolzi; a mes que per tenir natació de qualitat has de tindre també la família que recolzi al nedador, perquè si ets un nedador i no tens prou ajuts la família et diu: "nene, que a veure que fem, que ja tens una edat per guanyar uns 'calerons'...".

Però tornant a l'Esquiroz, ell deia que era el meu pare i que m'apreciava molt... i era veritat perquè una vegada que va anar a veure al Samaranch jo vaig anar amb ell i em va ajudar perquè el club em pagava dos mil 'pelas' i el Samaranch m'ajudava una mica gracies a l'Esquiroz. Quan es va inaugurar la piscina ell va escriure un article que deia: "la millor satisfacció que jo vaig tindre va ser quan es va inaugurar la piscina i vaig veure l'Albert Medina entrenant a les noves instal·lacions..." i això ho va posar... i ah ! molt bé. Jo a l’Esquiroz li reconec molt la seva etapa de directiu, es cofundador del Mediterrani l'any 1931. S'entusiasma per la natació per que veu nedar a l'Arne Borg a l'Escullera, que era un campió del mon suec, i amb tres o quatre amics del Mediterrani se'n van i funden el Montjuïc anant de bar en bar per reunir-se, un dels últims es deia l'Estevet, i al final agafen la piscina dels “Baños Populares Rondas” i mes tard agafen el 'Chipirón' i amb això ja tenien el club en marxa.

El que va passar es que ell s'havia d'operar i jo havia anat a Estats Units i en tornava ple d'entusiasme: havia conegut els millors entrenadors del món i amb l'equip d'Indiana havia anat amb els nedadors a Ohio on vaig compartir habitació amb quatre nedadors; i a Santa Clara estava amb el Kevin Berry, recordman del món de 200 papallona, i amb el Mark Spitz que vivia prop. Però, com deia, a  l'Esquiroz  l'havien d'operar i quan el van operar jo entre els entrenaments a la piscina, el tema dels 'Speedo' (**) que els havia d'organitzar i distribuir, anava de cul i no vaig tenir temps d'anar a veure'l i dic jo que aquí va ser on va començar a canviar l'Esquiroz amb mi. Entre la junta que no li feia cap cas, sobretot la del Devesa que va dir: "aquí yo hago lo que yo digo y no lo que me digan desde fuera..." i es quan va començar a dir coses que a mi em van anar emprenyant. Va ser quan el Florensa, que era molt amic d'ell, li va escriure i li va dir: "no se puede ser padre si no quieres a tus hijos" i es va cabrejar molt...

Entrevista al MD d'en José M. Miedes.
Font: Arxiu JCE. Fons Francesc Segura

Però jo estic molt satisfet del que vaig fer, que no m'ho reconeixen ?...; que ja m'ho han reconegut molts... tinc molts amics per tot arreu, que encara vaig a Canàries i em trobo gent que em diu: "ostres tu, perquè no has entrenat tot aquest temps ?". Però jo em vaig retirar d'això per una raó: perquè si jo entrenava un club amb menys possibilitats estava treballant per un altre, com així va ser... jo estava entrenant al Poble Nou que tenia problemes econòmics i el Ventura i el seu germà se'n van cap al Barcelona. Després vaig entrenar al Sant Feliu i també va passar el mateix amb altres nedadors. Que jo ho entenc, es clar, però...

D. Devesa, K. Oudigest, A. Medina i A. Fernández en un
sopar d’homentage a l’Albert l'any 68 o 69.
Font: Arxiu AMA. Ft. SI

Es evident que l'Albert Medina ha tingut temps per a reflexionar sobre aquesta etapa passada però sempre present a la seva vida. Quan abandona el club, l'any 1970, confecciona un document que anomena “Historial Deportivo” de més de 40 pàgines on recull els seus anys de primer entrenador del Montjuïc. El document es demolidor per als que als darrers temps de la seva tasca la van emprendre en contra d'ell, perquè assenyala tots els èxits dels seus quasi onze anys de recorregut com a primer entrenador del C.N. Montjuïc amb les diferents generacions que va formar, sempre amb l'ajut dels segons entrenadors, com ara l'Antonio Fernández, la Carme Ramos o el mateix Miquel Escolies. Ell, però, va continuar amb la seva tasca relacionada amb l'entrenament i l'ensenyament de la natació a la qual li ha dedicat una vida sencera, al costat de la Laura la seva companya i la mare dels seus fills... que ens acosta un refrigeri ja a les acaballes de l'entrevista...

A.- Vés amb compte amb el que expliques - li diu l’Albert - que t'estan gravant, eh !...

L.- Bueno, no he de dir cap mentida... perquè això no es molt freqüent de fer tant temps de la vida junts, i a més treballant plegats i en allò que ens agrada als dos. De vegades arribàvem de l'escola i em deia: "vols que anem al club ?" i jo li deia "nooo !... ja he tingut prou piscina i tinc una casa per arreglar"...

A.- L'avantatge era que la piscina te una banda dreta i una banda esquerra...

L.- Això si... no, mira: vam treballar molt bé i l'escola va funcionar perfecte, no crec que ara funcioni tant bé (riu)... imagina't si no funcionarà tant bé que nosaltres hi anem cada any per "San Juan Bosco" i cada vegada els salesians estan més diluïts i aquest últim dia que hi vam anar un director que ja no ens ha vist treballant ens diu: "ah, us conec oi ?..." i li dic: "sí som els professors de natació, jo he treballat trenta-un anys i el meu marit vint-i-dos" i em diu: "ah, no saps que farem la piscina nova ?", perquè l'antiga era una de 33 i molt fonda perquè hi havia torre de salts i era molta aigua i molta calefacció i ara en faran una de 20 m... que li dic: "què ? de 20 m una piscina... ja s'ho han pensat bé ?"... "es que jo no hi entenc", em contesta... però home, demana opinions i em diu: "no, d'això se'n cuiden els del Meyland" que es el Marcet, que organitzen competicions per equips i empreses i que els interessa fer molts camps de mini-futbol o del que sigui i la 'pela'... i ens diu que no es quedaran sense piscina, quan estigui la nova a punt llavors desfaran l'altre i faran vestuaris nous o el que sigui. Però es que la gent ara està així: 20 metres !... al menys fes-la de 25, no ?... que jo ara vaig a una de 25 aquí a Valldoreix i al principi m'angoixava... però ara ja no, ara ja se m'ha fet a la mida...

Vesprejava i la conversa s'havia d'anar acabant per raons obvies, però vàrem marxar amb la sensació de que ens quedaven moltes hores de conversa per a fer en d'altres ocasions que, malauradament, la 'bèstia' no ens ha permès de reprendre.

Josep Castellví

(*) Els banyadors Minville van ser el primer intent que va arribar al nostre país de fer uns banyadors adaptats a les necessitats de la competició, precedents dels posteriors Speedo i dels espanyols Turbo. Monocolors, sense cap tipus de disseny ni dibuix especial milloraven amplament les prestacions dels seus antecessors de llana o d'altres teles mes bastes i pesants.

(**) Abans d'anar als EE.UU. l'any 1965, l'Albert ja havia rebut l'oferta de representar els banyadors de competició Speedo: "Jo tenia un Speedo que em va arribar amb una carta: 'Com que tu ets un entrenador espanyol que tens bones referències i parles l'anglès, nosaltres t'oferim això: estudia-t'ho...' i vaig acceptar de portar-ne la representació a España"

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic