Una de les imatges més reproduïdes d'en Jaume Solé Sanahuja.
Font: CROL, n. 35. Gener de 1968. Ft. SI
Comencem per el final, un homenatge més que merescut...
El dijous 2 de juny de l'any 1977, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona, va tenir lloc un homenatge que va desbordar qualsevol de les previsions més optimistes fetes per els seus organitzadors.
L'acte havia de servir per rememorar i agrair els quasi cinquanta anys d'exclusiva dedicació d'en Jaume Solé Sanahuja (1912-2003) a l'entitat esportiva de la seva vida: el Club Natació Barcelona. De manera excepcional l'homenatge no s'havia covat a les instàncies oficials del club o de la natació catalana, sinó que va ser obra i iniciativa d'una bona part dels seus deixebles, homes i dones, antics nedadors i waterpolistes del club, que o bé havien après a nedar amb ell o bé l'havien tingut com a entrenador en alguna de les etapes de les seves carreres esportives.
Carta adreçada al president del C.N. Barcelona per en Joan Lluís Abellán, com
a president de la comissió organitzadors de l'homenatge a en Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán
En Joan Lluís Abellán, nomenat com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge, s'adreça al president del C.N. Barcelona, Albert Assalit (1), en els termes següents:
"No hemos solicitado de la Junta Directiva del Club que intervenga en la organización de dicho homenaje, por considerar que no debe hacer distingos entre sus empleados en estas circunstáncias... La espontaneidad de la idea y la buena acogida inicial al conocerla, nos auguran unos actos de importancia y trascendencia que, además de ser justo premiar a Jaime Solé con una inmemorable despedida, estaremos 'creando club' ".
remarcant l'origen no institucional de l'homenatge, nascut de la voluntat dels seus antics alumnes.
L'acte era previst en dues parts. En la primera es tractava de fer un festival de natació i waterpolo a la mítica piscina de l'Escullera, acabat amb un partit de waterpolo quins equips eren formats per els veterans que, en un moment o altre, han aprés a nedar i/o han estat formats esportivament per l'homenatjat.
Grup dels participants en el festival de waterpolo de l'homenatge. Dempeus: Rodes,
Queralt, Altafaja, J. Ribera, Santolalla, Munté, Abellán i Miro. Al mig: Tuduri, Godia,
Jaume Solé, Albiach i Zubicoa. Sota: Bestit, Conde, Kun, Bazani i L. Ribera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI (2)
La sorpresa dels organitzadors va ser quan en el segon acte previst, un sopar al restaurant del club, l'assistència va desbordar no només les previsions, sinó també les capacitats del local i, perquè no dir-ho, la mateixa capacitat de servir el sopar per la cuina del restaurant. Res va importar, perquè l'objectiu no era un altre que el d'acompanyar al molt estimat Jaume en el moment de la seva jubilació (3).
En presència del conductor de l'acte, Joan Lluís Abellán, Paquita Romeu
saluda a l'homenatjat. Al seu costat la seva esposa, Pilar Aras.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI
A la foto que antecedeix es pot observar el desbordament total de la capacitat del local previst per a l'acte, amb força públic que no va poder seure, així com la presència de nombroses autoritats del món de la natació, que tot i no haver estat oficialment convocades, en tenir noticia de l'esdeveniment no es van voler perdre aquest moment tant senyalat, començant per la mateixa directiva del Barcelona en ple. A la foto observem el llavors president de la catalana, David Moner, acompanyat del president del Montjuïc, Joan Ballart.
També a la premsa la celebració va tenir un ampli ressò. Al diari esportiu 4-2-4 el periodista àulic Carlos Pardo va publicar l'endemà un article titulat 'El hombre que me enseñó a nadar', on hi va deixar escrit:
"Anoche un numerosísimo grupo de nadadores y polistas de todos los tiempos del Club Natació Barcelona, hemos rendido un homenaje de amistad... a Jaume Solé, el hombre que nos enseñó a nadar a todos siendo niños, y a tantas miles de personas más, a lo largo de toda una vida dedicada a este noble oficio... Jaume Solé, que ahora se retira, ... es toda una institución en el Club. Tuvo grandes maestros en los inolvidables Enrique Granados, Speisseger, Trujillo, Trigo y tantos maestros que en esto de enseñar natación y cultura física deleitando ha tenido el club."
No va faltar a la cita periodística en Vicenç Esquiroz, que en 'El Mundo Deportivo' va publicar el 28 de maig un article-entrevista on, entre d'altres coses, en Jaume Solé responia a la pregunta sobre si estava emocionat, afirmant que:
"Mucho, porque en estos tiempos de ingratitudes y deshumanización, para mi es una satisfación que mis ex discípulos, hoy hombres, muchos de ellos médicos, arquitectos, ingenieros, abogados, y otros, que ocupan cargos de responsabilidad, y también mis antiguas nadadoras, se hayan acordado de mi, a la hora de dejar una gran parte de mi vida en el club y en esta magnífica labor de enseñar a nadar a los pequeños... Este homenaje tiene para mi modesta persona un valor incalculable, por cuanto su organización ha partido de mis ex discípulos, y esta prueba de gratitud ha calado muy hondo en mi."
Altres articles al 'Dicen', a la revista 'CROL' o a 'El Mundo Deportivo' van deixar testimoni de la transcendència de la noticia de que "el senyor Solé s'en va", com resava un peu de foto del 'Diario de Barcelona', en un article redactat per uns joves Isabel Bosch i Carlos Pérez de Rozas:
Retall del 'Diario de Barcelona' del 2 de juny de 1977, amb l'entrevista
feta a en Jaume Solé amb ocasió del seu homenatge.
Font: Arxiu AHCB. Ft. SI
L'anècdota del cas la relatava el mateix Jaume en aquest darrer article, en anunciar que tot i tenir tramitada la seva jubilació no la podia fer efectiva, atès que el club no havia trobat encara una persona que pogués encarregar-se de les seves tasques, la qual cosa comportava que els cursets d'aquell estiu de 1977 encara els havia de dirigir el mateix Jaume Solé que, una vegada més, es quedava sense vacances d'estiu per tal de fer el seu darrer servei a l'entitat...
Parlem del llarg camí recorregut.
L'atzar també compta...
En Jaume Soler Sanahuja neix al barri-ciutat de la Barceloneta l'any de 1912, en el sí d'una família modesta amb alguna arrel pescadora, com tanta altra gent d'aquest entorn. Amb els estudis d'ensenyament de primària, als tretze anys ja s'inicia a fer tasques auxiliars a la barca de pesca de la família Sanahuja. No s'hi està gaire temps, i de seguida entra a la industria tèxtil, on arriba a assolir la qualificació de contramestre. Tampoc li sembla que aquest hagi de ser el seu lloc al món i torna a canviar de feina. En paraules de la seva filla, Pepi Solé Aras:
El meu pare va començar al club quan tenia 18 anys i hi va entrar com a empleat. Era molt espavilat... molt espavilat i molt treballador... estava en una empresa de teixits i era el que abans es deia un contramestre. Però ell no devia veure massa clar el seu futur i va pensar... com que vivia a la Barceloneta, se'n va anar cap al club per a treballar-hi... d'empleats ras, eh !.
El van posar en uns vestidors que estaven al costat de la piscina i va passar que un dia un nano que estava a l'aigua s'ofegava; a la piscina hi havia un altre empleat que no va saber què fer i llavors va anar corrents per avisar al Jaume, que és el que tenia més a prop. El Jaume, com tanta gent de la Barceloneta, sí que sabia nedar i es va tirar a la piscina i va poder treure el nen.
La junta directiva va considerar que la piscina havia de tenir un empleat fix que sabés nedar... ja que fins llavors no hi havia socorrisme ni res de tot això, doncs que com a mínim el que estigués a la piscina sabés nedar i li van oferir aquesta responsabilitat al meu pare.
L'home inquiet...
Des d'abans de la seva arribada al Club Natació Barcelona en Jaume s'ha proposat de no estancar-se amb la formació bàsica rebuda a l'escola, de manera que compagina les primeres feines amb la tasca de continuar la seva formació, assistint a classes nocturnes.
El pare només tenia els estudis de primària, perquè llavors la gent començava a treballar molt aviat, però era una persona que treballant anava a l'escola de nit, perquè ell sempre pensava que encara que no tenia un títol universitari, s'havia de formar i que havia de progressar en aquest aspecte.
Era un home senzill. Però tenia moltes ganes d'aprendre... sempre estava aprenent, llegint coses del que fos. Suposo que també devia ser una miqueta allò de dir "jo no he pogut estudiar el que hagués volgut, no he tingut una formació acadèmica". I d'aquí li venia la seva set de coneixements... volia saber; es posava constantment al dia, el veies llegint el diari, escoltant la ràdio, llegint tot el que li queia a les mans. L'interessava tot; quan es va jubilar tenia un hort i hi feia unes albergínies !... perquè agafava un llibre, mirava com s'havia de fer i ho aplicava.
Quan ja té l'encàrrec d'estar-se a la piscina, compaginant un cert manteniment amb la vigilància i el socorrisme, no es perd ni un detall dels tècnics que en aquell moment s'hi troben entrenant als equips de natació i waterpolo. Quan entra l'any 1930 el primer entrenador és l'Enric Granados Gal (4).
Com he dit, ell era molt treballador i molt observador, li agradava l’aigua i a més tenia moltes ganes de progressar. Va succeir que l’Enric Granados, veient l'interès que tenia el meu pare per veure com ell entrenava, i com s'estava sempre al seu costat, mirant com ho feia tot plegat, al final li va dir: "escolta, Jaume... tu et vols ficar en aquest món ?... perquè si és el que vols jo t'hi puc ajudar, eh !".
I des d'aquell moment va anar rebent els consells que li deia (el Granados), amb les classes que li va donar, i li va deixar llibres perquè pogués anar estudiant. Així va començar a fer els cursets; perquè va coincidir que alguns dels que els feien també van plegar... i des de llavors, allà estava en Jaume que s’hi posa a treballar, demostrant les seves capacitats.
Darrers anys vint. Enrique Granados Gal, entrenant a dues nedadores a l'Escullera.
Font: ANC. Fons GCG. Ft. Gabriel Casas
En Granados se'n va a Madrid a principis de la temporada 1932-1933. Arriba un nou entrenador, el suís-hongarès Ernst Speisseger, que va garantir una de les millors etapes del waterpolo cenebista d'aquells anys, amb l'equip format per els Cruells, Sabata, Brull, Cabrejas, Jiménez, Borrás i Gamper, entre d'altres. Va ser un etapa breu, truncada per l'inici de la guerra incivil.
Tant Speisseger com els altres entrenadors que vingueren, fins a l'any 1977 de la retirada d'en Jaume, van seguir l'exemple d'en Granados, dipositant la seva confiança plena amb el nou encarregat de cursets i segon entrenador, en Jaume Soler Sanahuja.
Sovint es donava el cas que el primer entrenador - en molts casos estranger - es trobava més centrat en el waterpolo que en la natació, i de vegades podia ser que en Jaume es fes càrrec de l'entrenament de la totalitat o una part dels nedadors, especialment en el cas de la que per molt anys es va anomenar 'secció femenina' del club.
Anvers i revers de la foto-postal amb dedicatòria autògrafa de l'Elena
Azpilicueta per en Jaume Solé, datada el 18 de juliol de 1945.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI
Com a exemple significatiu trobem el cas de la Elena Azpilicueta Román, setze vegades campiona de Catalunya i d'Espanya absoluta, que al llarg de la seva carrera esportiva (1944-1953) va ser entrenada sempre per en Solé. La dedicatòria de l'Elena diu: "A mi querido y respetable descubridor y mejor entrenador de España", i signa com a "su discípula".
L'home modest, sempre a punt...
Una altre de les característiques que el van fer ser tant reconegut i estimat era la seva senzillesa, la seva modèstia, lluny dels focus de la notorietat. Si ho sumem amb la seva plena disposició per a qualsevol necessitat, de l'entitat o dels entrenadors respectius del club, ja tenim un altre dels seus trets definitoris. Així ens ho explica la seva filla:
Ja he dit que el pare ha sigut una persona molt senzilla; a més era tímid, era molt tímid... i era una persona senzilla, però molt afable. I crec que era un bon psicòleg, pel fet de portar tants anys en una mateixa feina, sempre treballant amb noies i nois infants i adolescents; penso que era difícil, però ho va saber portar molt bé. Per això crec que, sense que ell s'ho pensés o ho sabés, era un gran psicòleg.
En Jaume Solé sosté als seus braços a la Paulina Vergés, en una foto dels primers
anys cinquanta, quan va ser considerada la nedadora més jove d'Espanya (5)
Font: Arxiu JCE, fons família Solé
I sempre el trobaves feinejant, no parava mai... això sí, delegava poc. El veies que si calia es posava a netejar la platja de la piscina amb la mànega, i si era el cas posava les sureres ell mateix; tenia l’Antonio (Garcia) que era el seu ajudant, però s'ho feia ell mateix... i era perquè crec que veia que no li feien com ell ho volia... recordo haver-lo vist amb les xarxes de les porteries de polo que, quan es trencaven, les recosia tal com havia après els anys d'ajudant a la barca de la família.
Primers anys cinquanta, final de curset del C.N. Barcelona a l'Escullera. Darrera d'en
Jaume trobem a l'Antonio Garcia, sempre inconfusible amb la seva boina.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Morales
Pensa que ell entrava a les sis del matí al club i fins a les onze de la nit que no en sortia, que es quedava al polo, ajudant a l'entrenador. De vegades en acabar l'entrenament se'n anaven a sopar amb tota la colla, i aquella nit només podia descansar quatre o cinc hores. Si podia, alguna vegada venia a dinar a casa, quan vivíem aquí (a la Barceloneta) era més fàcil, però desprès ens vam anar a viure a l’Hospitalet... però si podia i tenia temps al migdia, també venia a dinar a casa...
Foto de grup en un d'aquests àpats amb els jugadors de waterpolo al restaurant 'Can Culleretes',
l'any 1960. Darrera seu l'Antoni Garcia. La foto li és dedicada per en Ricardo Conde (6).
Font: Arxiu CNB. Ft. SI
I a l’endemà llevar-nos a les cinc i mitja del matí per a ser a la piscina a les set que ell començava a entrenar... el Papa ja se m’emportava. Tenia que aixecar-me tant d'hora, esmorzar, i venir cap aquí (a l'Escullera). En aquell moment no teníem cotxe, i baixàvem des de casa amb el 57 - el tramvia que a l'estiu era descobert i li dèiem 'la jardinera' -. Ens deixava a l'antic aquari i havíem d'arribar al club caminant.
De tot això que ara voleu fer, ell us diria "però que voleu saber de mi ?, que és el que he fet jo d'important ?". Sovint, quan per alguna raó sortia el seu nom o l'entrevistaven en algun diari, ens deia: "no en feu cap cas... és que no saben de que parlar i han d'omplir el paper".
L'home fidel...
En Jaume Solé va ser al llarg de quasi cinquanta anys de vida dedicats a la natació i el waterpolo l'home d'un sol club - el 'one club man' dels anglesos -.
Aquesta fidelitat no va necessitar de grans proclames, ni de gestos grandiloqüents... la va exercir amb naturalitat i amb discreció al llarg de la seva carrera esportiva. No se li coneix cap conflicte amb els més d'una dotzena d'entrenadors que va veure desfilar en el lloc de titular dels equips del Club Natació Barcelona.
L'entrenador holandès Cor Braasem, en distesa conversa
amb en Jaume Solé a la piscina de l'Escullera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI
Des de l'inicial Granados - el seu primer i principal mentor - fins als darrers Alsina, Mestres o Adern, amb l'afegitó que amb aquests darrers va tenir la immensa satisfacció de poder ajudar i servir a antics deixebles seus, ara convertits en entrenadors de primer nivell.
A l'entremig hi van passar des del mateix Speisseger, que ja hem anomenat, fins a les dues estades del Bandy Zolyomy, el retorn d'en Granados per pocs mesos després de la guerra; o els Pinillos, Cor Braasem, Lajos Rajki, Brull, Cruells, Malisart, Sarosi, Szikora o Tedeschi. Tots ells van rebre d'en Jaume el suport necessari, sense retrets ni males cares.
En paraules de la seva filla Pepi:
Sí que l'apreciaven molt, però és que el meu pare sempre ha sigut un bon segon. Sempre ha estat allà. Sí, perquè mai ha volgut trepitjar... no ha volgut trepitjar mai a ningú. No ha volgut fer-se mai enemic de ningú, perquè ell amb el que feia ja estava content... i lo seu eren els nanos, i així mateix ho deia "jo la satisfacció que tinc és la de dir-li a l'entrenador de torn: té, aquest nano ja és per tu...". I en aquet cas, el Bandy jo penso que li estava agraït, també perquè veia que era una persona en la que s'hi podia confiar. El pare, si tenia una cosa es que no et fallava mai... però mai, eh !.
El mateix Bandy, en la seva segona època, ja als anys seixanta, va deixar escrit d'en Jaume:
"Nuestro club... organiza los Cursillos Infantiles de Verano, en los que infinidad de niños tomaron los primeros contactos con los secretos de este magnífico deporte.
En este periodo de tiempo desfilaron muchos entrenadores con ideas y técnicas diferentes; pero una sola persona quedó en su puesto, con buen tiempo y con tempestades. Esta persona es casi una institución; Jaime Solé. Su competencia, simpatia personal, integridad deportiva, incontrastable amor a nuestro deporte y su ininterrumpido trabajo - casi cuarenta años en esta delicada tarea - nos obligan a herir su modestia y a hablar de él."
Article de reconeixement a la tasca d'en Jaume Solé, escrit per Andres 'Bandy'
Zolyomy a mitjans dels anys seixanta a la revista del C.N. Barcelona.
Font: Revista NATACIÓ, del CNB. Fts. SI
Obert sempre a qualsevol suggeriment que signifiqui una millora per a l'entitat, a començaments dels anys cinquanta va ser l'impulsor al Club Natació Barcelona i a Catalunya del que llavors es coneixia com a 'ballet aquàtic', juntament amb en Esteve Amat. Amb nadadores com les Herbolzheimer, Romeu, Sans, Clos, Amat, Mechó, Ferrer, Ferrerons i Miralles, entre d'altres, van oferir en la final dels curset de l'any 1952 una exhibició que encara consistia en figures geomètriques a la superfície de l'aigua, sense immersions ni apnees.
A partir dels anys seixanta els reconeixements oficials li van anar arribant a en Jaume des de diferents estaments i institucions. Des de la 'Medalla de Servicios Distinguidos' atorgada per la 'Federación Española de Natación' (FEN) l'any 1966, fins a l'homenatge que va rebre en els Campionats d'Espanya de 1967 a la piscina de 'La Casa de campo' de Madrid, o al premi atorgat l'any 1968 com a millor entrenador espanyol de l'any anterior per el 'Colegio de Entrenadores' de la FEN. Així mateix, l'any 1976 va rebre la medalla d'or de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN) i, finalment, l'any 1991 va entrar al cercle dels escollits com a 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya', rebent el títol corresponent de la Generalitat.
No podem finalitzar sense reproduir algunes de les paraules del mateix Jaume, publicades en diferents mitjans. Així, en l'article d'en Vicenç Esquiroz publicat a 'El Mundo Deportivo' el dia 28 de maig de 1977, esmentat abans, es referia als seus començaments en el món de la natació amb aquestes paraules:
"Cuando llevaba un año como empleado del club, un dia me llamó alarmado un compañero, que en la piscina se estaba ahogando un niño. No lo dudé ni por un momento. Me lancé al agua, y logré salvar la vida del pequeño. Este hecho fué comentado por la directiva, quienes me propusieron que estuviera permanentemente en la piscina. En aquel entonces era entrenador del club el ex internacional y olímpico de waterpolo, Enrique Granados, hijo del mundialmente famoso músico y padre del actual presidente de la Comisión Técnica de la FEN, Enrique Granados Aumacellas. Me propuso ser su ayudante. Me dió unas lecciones prácticas, me entregó unos libros y así empecé mi labor como segundo entrenador del club".
Amb motiu del 75è aniversari de l'entitat, l'any 1982 es va publicar un número especial de la revista del club, 'NATACIO'. Tot i estar ja jubilat, en Jaume va ser convidat a col·laborar-hi, presentant un article titulat 'Els nostres cursets i la natació escolar des de 1940'. Entre d'altres coses, afirma:
"Vaig començar seguint la línia dels meus inoblidables mestres Enric Granados i Joan Trigo, als quals dec gran part del meu amor per l'ensenyança, car ells esbossaren el que, a través dels anys, seria per a mi una meta a seguir, formant esportistes per als quals el plaer de l'esport fos complement d'una vida sana...
Com a col·laboradors tenia un home conegut per tots els meus antics nedadors: Antoni Garcia i un grup estupend d'excepcionals nedadors-es que treballaven amb una increïble afecció difícil d'igualar i sense ànim de lucre... Es un orgull per a mi haver estat testimoni d'excepció en diverses generacions d'una mateixa família que han sortit sabent nedar d'aquests cursets i que encara avui, em paren pel carrer per a dir-me 'Sr. Jaume, vostè va entrenar al meu pare i ensenyà a nedar als meus fills i a mi mateix'...
Mentre escrivia aquestes línies, per la meva ment han passat records, noms, anècdotes i en fi, vivències en general que ha estat impossible de descriure per falta d'espai, però que han servit perquè retorni a la meva memòria una etapa molt feliç de la meva vida."
Article d'en Jaume Solé publicat al número extraordinari de la revista 'NATACIÖ',
en commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació
Barcelona, a mitjans de l'any 1982.
Font: Arxiu JCE
Res millor per a finalitzar aquest 'Identitats' que fer-ho després de reproduir les pròpies paraules d'en Jaume Solé Sanahuja, aquest 'homenot' - en termes planians - que va dedicar els millors anys de la seva vida a la tasca engrescadora i sacrificada de l'ensenyament i el perfeccionament de les noies i els nois que van passar per les seves mans, sense sortir-se mai del seu lloc, sempre a disposició dels que lluïen els èxits d'aquells esportistes forjats per ell
Josep Castellví
