Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".

Sprints. De la natació infantil a la natació escolar i utilitària...

Alguns antecedents...

L'any 1905 s'estableix a Barcelona un jove francès de vint-i-un anys, nascut a Marsella de pare mallorquí i mare francesa. És tracta d'un autèntic 'sportman', practicant d'un ampli ventall de modalitats esportives: atletisme, gimnàstica, ciclisme, automobilisme, lluita grecoromana i, molt especialment, natació. El seu nom és el de Bernat Picornell Richier.

Quan arriba a Barcelona ja es, per recomanació mèdica, practicant quasi bé diari de la natació. De manera que sovint s'encamina cap a la platja de la Barceloneta, a la zona dels coneguts com a 'Banys Orientals', on coincideix amb un altre dels molts escassos nedadors del moment. Es tracta d'en Emili Solé Brufau (1859-1930), que tot i doblar-li l'edat es converteix en un amic i aliat que l'acompanyarà en el camí de la fundació de la natació catalana i espanyola.

Bernat Picornell Richier a l'esquerra, amb Emili Soler Brufau, una amistat fundacional.
Font: Web de MyHeritage / Natació n. 97, febrer 1930. Fts. SI

Des del primer contacte amb la realitat de la Barcelona esportiva, a través de la seva assistència al Gimnàs Solé, en Picornell es planteja de recolzar l'esport de la natació, que creu indispensable en qualsevol societat avançada. Així ho certifica, ja abans de la data que marca l'inici de la natació reglamentada l'any 1907, en un article publicat l'any anterior a la revista 'Los Deportes' signat amb el pseudònim de B. Corcho:

Retall de la revista 'Los Deportes' del 11 d'agost de 1906, amb l'article d'en Bernat 
Picornell defensant la necessitat d'implantar la pràctica de la natació al país.
Font: Hemeroteca ARCA

Decidit a fomentar la pràctica de la natació, en Picornell afirma:

"Y cómo no entusiasmarse con un sport, que al que lo practica debe aportarle reunidas todas las ventajas, todas las emociones que se buscan separadamente en los otro ejercicios, no es éste el más bonito de todos ?. No es también el más duro y el más complejo ?...

Hablando de su prole, decían los antiguos: 'saben leer, escribir y nadar'... y el que no sabia nadar era considerado como un vulgar ignorante..."

Desprès de lloar l'avenç d'aquest esport en els països europeus, on sovint s'ha comptat amb el recolzament de les administracions públiques, conclou que:

"En España estamos lejos de llegar a este extremo. Hasta ahora no se había organizado ninguna carrera, los pocos nadadores con los cuáles podemos contar, parecían todos amodorrados, pero algunos se han decidido a salir de este entorpecimiento y acaban de celebrarse reuniones que han obtenido bastante éxito... la primera en Madrid, la segunda en Bilbao; y Barcelona, primer puerto de la Península, se queda contemplando los actos de los demás."

Les conseqüències d'aquesta lamentació, que és a la vegada una crida, són prou coneguts. Poc més d'un any més tard s'ha produït a Barcelona el primer 'Campeonato de España de Natación' i s'ha fundat, uns dies desprès, el pioner Club Natació Barcelona (novembre 1907). 

Els inicis de la natació infantil...

En data tant inicial com la de l'any 1909 ja trobem un primer indici del que, amb el pas del temps, ha de ser la natació escolar. Així en el periòdic de 'La Veu de Catalunya' del dia 24 de setembre es publica una noticia que recull l'oferiment fet a l'ajuntament de Barcelona per part del Club Natació Barcelona "d'ensenyar a nedar, sense cap retribució, als alumnes de les escoles municipals...". La nota aclareix més endavant alguns dels termes de l'oferta feta per el club, el qual:

"...ha pres disposicions per a que vagin a rebre tan útil com a higiènica ensenyança de 4 a 5.000 noys... fent-li avinent (a l'Ajuntament) que's podria fer extensiu als períodes d'hivern, usant la piscina que'l Club té a disposició, als Orientals (*), y que pot alimentarse ab aigua calenta... el Club de Natació exposa al Ajuntament que hi ha urgència y necessitat de que cooperi a tal obra, ja que les principals ciutats del extranger (sic) tenen piscines municipals, facilitant a la classe pobre'ls banys en general..."

Malgrat l'oferta, la intervenció municipal directe en l'afavoriment de la natació escolar no es produeix fins a trenta-nou anys més tard, quan a l'any 1948 s'instituïren els primers cursets municipals de natació, a la piscina de Montjuïc, coordinats i dirigits per el Club Natació Montjuïc.

D'una o altre manera, però, la natació infantil - que no tant la escolar - s'anà desenvolupant al llarg d'aquests primers anys del segle XX, atenent al fet que els clubs havien de nodrir i renovar els seus equips de competició amb nous elements.

Tornant dels Jocs Olímpics de Paris, del 1924, en Francesc de S. Gibert  Riera va promoure en el sí del Club Natació Barcelona la creació de la secció infantil, com a entitat diferenciada, per a la qual tasca va comptar també amb la col·laboració entusiasta del company de club i pedagog, en Joan Trigo Serrano. També en el Club Natació Athlètic es va potenciar aquest tipus de tasca; de manera destacada per en Antoni Gay Pla - mestre de professió - que institueix com a secció de la entitat el 'Club Infantil de Natació' ja a l'any 1920. Posteriorment en Tomás Palmada Arumí va liderar la iniciativa d'organitzar el 'I Festival Interclubs Infantil' de Catalunya, que va tenir lloc el 26 de juliol de 1930, a la piscina de Montjuïc.

Un fullet de la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' al sí de la 'Federación Española de Natación' (FEN)

Com hem vist anteriorment, l'ajuntament de Barcelona dona caràcter de municipals als cursets de natació dirigits per el Club Natació Montjuïc a partir de l'any 1948, mitjançant el suport d'en Epifani de Fortuny i Salazar, el qual presideix la primera ponència d'Esports creada a Catalunya i a Espanya. Amb aquest i d'altres impulsos és la pròpia FEN qui es decideix a crear la 'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' (CNNEU) a l'any 1954.

En primera instància serà presidida per en José Antonio Pascual López-Quesada, comptant com a vicepresident amb en Joan Vergé Oller, qui va ser president del Club Natació Manresa i promotor de la piscina coberta de la ciutat. Als pocs mesos s'hi incorpora, primer com a secretari, en Baldomero Fernàndez Aguayo qui ha de ser, juntament amb en Joan Vergé, l'ànima d'aquesta comissió fins a ben entrats els anys setanta del segle XX (**).

Joan Vergé, a la dreta, i Baldomero Fernàndez van ser els principals impulsors de la
'Comisión Nacional de Natación Escolar y Utilitaria' de la FEN.
Font: Revista CROL, n. 8, de 1965 / Llibre del centenari de la FEN, pg 41. Fts. SI

Si bé habitualment en Fernández Aguayo resideix a la ciutat de Madrid, sovint el trobem a Barcelona en raó de la seva activitat professional, on arriba a disposar de domicili, la qual cosa facilita els contactes dels primers anys de la comissió amb en Joan Vergé. Una de les primeres preocupacions que mou a la CNNEU és la de difondre al màxim la necessitat de la natació escolar, potenciant l'impuls públic i/o privat de la realització de cursets d'ensenyament, fonamentalment a l'estiu, atesa la manca de piscines cobertes que pateix el conjunt d'Espanya en aquells anys.

Per aconseguir donar oficialitat a la obligatorietat de la natació escolar, troben un eficaç aliat en el sí del règim franquista de la mà d'en José M. Gutiérrez del Castillo, a qui veurem des de 1955 com a president honorari de la dita comissió. Gutiérrez del Castillo és 'camisa vieja' de Falange, ex cap del 'Sindicato Español Universitario' (SEU) i ex combatent de la 'División Azul'. Des del seu càrrec al sí de la 'Delegación Nacionl de Deportes' (DND) impulsarà la declaració de la obligatorietat de l'ensenyament de la natació, que tot i arribar a ser declarada d'utilitat pública no es podrà desenvolupar de manera plena, a manca de les instal·lacions i els recursos humans i materials necessaris.

Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 1 de gener de 1956, recollint la declaració 
d'utilitat pública i d'interès nacional de la natació per part de la DND.
Font: Hemeroteca ARCA

Retall de dos titulars del diari 'Pueblo' dels dies 13 de juliol i 1 d'agost de 1959, recollint 
informacions sobre la obligatorietat de l'ensenyament de la natació escolar i utilitària.
Font: Hemeroteca BVPH

L'octubre de 1964 veurà la llum una nova iniciativa de la CNNEU, ja presidida per en Baldomero Fernández Aguayo, que edita i difon de manera exhaustiva un fullet divulgatiu en forma de 'tebeo' o historieta sobre la importància de l'aprenentatge de la natació. El text ha estat escrit, amb forma de rodolins, per el propi Fernández Aguayo, mentre que els dibuixos s'han d'atribuir a en Blanco Iñigo. A continuació en reproduïm la totalitat de la publicació:

Portada i contraportada del fullet de la CNNEU de la FEN
Font: Arxiu JCE, fons família Granada (***)

Pàgines 2 i 3

Pàgines 4 i 5

Pagines 6 i 7

La FEN, amb la intenció de difondre al màxim possible l'esmentada comunicació, se'n fa ressò mitjançant la revista CROL, tot reproduint-ne el contingut en els números 3, 4, 5 i 6; des de juny fins a setembre de 1965. Naturalment, però, la revista d'aquells anys s'edita només en blanc i negre.

Reproducció de la pàgina on s'insereix la primera part del fullet 
editat per la CNNEU; en el CROL n. 3, del juny de 1965.
Font: Arxiu JCE

L'enfocament plenament utilitari de la comissió i de les seves campanyes es veu clarament emmarcat per la frase que tanca el fullet, a la contraportada: "Por no saber nadar se puede perder la vida", que és una constant en els reclams d'aquell tipus de crides a l'ensenyament de la natació en aquells anys del segle XX.

Reproducció del cartell anunciador d'un curset del Club Natació Catalunya de l'any 1957.
Font: Llibre '90 Anys del C.N. Catalunya'. Ed. CNC, 2022

La contribució del Club Natació Montjuïc...

Al llarg d'aquesta entrada, i de gran nombre de les moltes que portem publicades, hem pogut comprovar de manera fefaent la importància que en el seu moment van tenir els cursets municipals organitzats per el Club Natació Montjuïc per a l'engrandiment i la projecció nacional i internacional de la entitat.

Iniciats en el mateix moment de la seva constitució l'any 1944, sota la direcció d'en Vicenç Esquiroz Soliva, adoptaren el padrinatge municipal a partir de 1948. En els primers anys d'aquesta nova etapa foren encara guiats per el mateix Esquiroz, fins que a partir dels organitzats des de 1951, van ser dirigits per l'inoblidable Joan Boronat Carner, 'Janot', qui se'n mantingué al front fins a una necessària retirada per causes físiques, passat més de quinze anys. El seu relleu el va agafar en Francesc Morón.

En Vicenç Esquiroz, com a gran divulgador i impulsor de l'ensenyament de la natació i de les campanyes per a la construcció de piscines a Catalunya i a la resta d'Espanya, va ser promotor també de la formació de la CNNEU i de les respectives comissions locals del mateix caire, en reconeixement de la qual cosa se'l va nomenar en el seu moment com a membre de la comissió nacional, a la vegada que tant ell com en Joan Boronat i el propi club van rebre sengles premis i reconeixements de la CNNEU.

Article publicat en el butlletí del C.N. Montjuïc n. 295, de juny de 1974, amb un recull estadístic dels 
cursets municipals de natació escolar i utilitària organitzats per el club a la piscina de Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

La interessant estadística aportada per en Josep Boldú, que era membre de la comissió de natació, fa un repàs als vint-i-cinc anys que s'havien complert el 1973 des del primer curset de caire municipal al 1948. Es pot observar la progressió en nombre d'assistents, que arriba al màxim l'any 1967, amb quasi quatre-mil alumnes inscrits en els tres cursets celebrats aquell any. No s'inclouen més que els cursets d'estiu, sempre celebrats a la piscina de Montjuïc - 'la vella', per a tant dels que hi gaudirem -, atès que els celebrats a la piscina de la Ronda o a la piscina de Folch i Torres, desprès d'inaugurar-se el 1966,  no s'hi han comptat.

Com és lògic, aquest màxim s'assoleix pocs mesos desprès d'inaugurar-se l'octubre de 1966 la piscina municipal de la plaça Folch i Torres. Les facilitats per a fer cursos de natació escolar, a la vegada que cursets d'ensenyament al llarg de tot l'any, es tradueixen en una minva molt accelerada de l'assistència als cursets d'estiu de 'la vella' de Montjuïc, que acaben sent poc menys que testimonials des de mitats de la dècada dels setanta.

Josep Castellví

(*) Els coneguts com a 'Banys Orientals', propietat d'en Melcior Gasull, funcionaren a partir de 1872 com a banys de pica, fins que l'any 1876 s'hi afegiren els banys d'onatge. El 1877 s'inauguren les dues piscines, una per a homes i l'altre per a dones. De forma circular, descrites per la premsa de l'època amb "de gust arabesc ses galeries", els Orientals són en l'origen de la natació catalana d'una forma predominant. La major dels primers clubs barcelonins tingueren els seus passos inicials en la seva platja i piscines. Des del Barcelona a l'Athlètic, seguint per el Catalunya o el Mediterrani, sense oblidar els homes del CADCI que constituïren el Club de Mar, i molts d'altres esportistes que s'iniciaren en la seva costa. En el cas concret d'en Bernat Picornell, va conèixer de ben segur a en Emili Soler en els Orientals, dels quals feia anys que n'era usuari, a rel d'un problema de salut que la medicina de l'època va donar per irremeiable. En Soler,  a base de constància diària i del banys de mar i de sol, va aconseguir recuperar-se'n i, malgrat no ser mai un gran nedador, va ser un autèntic apòstol que amb el seu esperit i la seva empenta es va constituir en un abanderat permanent de la caua de la natació al sí del Club Natació Barcelona i de la natació catalana.

(**) Baldomero Fernández Aguayo va ingressar l'any 1955 a la CNNEU, de la qual en va ser secretari i, a partir de 1962, president. Va tenir amb en Joan Vergè una estreta col·laboració, fins a la mort prematura d'aquest al 1965. A la vegada va ser president de la 'Federación Castellana de Natación' entre 1959 i 1965. S'incorpora a la junta directiva de la FEN l'any 1961, de la qual passa a ser-ne vicepresident a l'any 1964. Al llarg de la seva carrera de directiu de la natació espanyola actua en nombroses competicions com a delegat federatiu. Des de l'any 1976 passa a ser nomenat President d'honor de la 'Federación Castellana de Natación'.

(***) Només esmentem la font de procedència del fullet en la primera de les entrades, atenent a que per a la resta seria repetitiva la informació. La família Granada, de llarga tradició atlètica, és formada per una nissaga de nedadors i waterpolistes, sempre pertanyents al Club Natació Atlètic, fins al moment en que passa a ser el C.N. Atètic-Barceloneta. En Jordi Granada, recentment traspassat, junt amb el seu germà Jaume recullen la tradició del seu pare. Especialment en Jordi Granada va arribar a recollir en el seu domicili del barri de la Barceloneta una bona quantitat de material gràfic i textual de la seva vida al món de la natació. Per deferència dels seus familiars i hereus, ens ha estat accessible una part d'aquesta documentació, de la qual som en procés de digitalització.