'Baños Populares de Barcelona, S.A.' (iII). Un viatge de la 'justicia social' a la rendibilitat econòmica...

Dels resultats econòmics negatius...

Entre el lucre i la 'justicia social'

La inauguració del primer establiment de 'Baños Populares de Barcelona, S.A' (BPB) té lloc el 21 de novembre de 1940. Amb aquest motiu els promotors han convidat a un gran nombre d'autoritats, entre d'elles les de l'ajuntament de Barcelona, quin cinquè tinent d'alcalde, Aurelio Joaniquet Extremo, es disculpa per carta davant en Josep M. Soler Nolla - director de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona' (SGAB) - per la impossibilitat d'assistir-hi. Desprès d'afirmar que està plenament d'acord amb la finalitat que persegueix el nou establiment de BPB, segueix dient:

"Ese fin persiguió el Ayuntamiento con la inauguración de las Termas Municipales de la Plaza de España... ha sido (una) lástima que la situación económica del Ayuntamiento no haya permitido seguir montando estos servicios, como era nuestro propósito, en otras barriadas populares."

Lletra d'en Aurelio Joaniquet adreçada al director-gerent de la SGAB, Josep M. Soler Nolla, 
excusant la seva assistència a la inauguració dels banys populars de la Ronda Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR

Amb data del 26 de novembre de 1940, cinc dies desprès de la inauguració, el director de la SGAB li respon amb una llarga carta, on li fa saber l'esperit amb el qual l'entitat s'ha llençat a la tasca d'oferir aquests nous serveis. Entre d'altres coses, afirma que:

"... en el mundo esta clase de establecimientos son normalmente municipales, entre otras razones... porqué la iniciativa privada se aparta siempre de toda empresa que no tenga por cima la obtención de un beneficio remunerador...

Nuestro orgullo estriba precisamente en que sabiendo por anticipado que no vamos a 'ganar' y teniendo fundados temores de que podemos 'perder', nos sentimos en este aspecto 'Ayuntamiento', con la circunstancia de que por amor a la ciudad... el riesgo vamos a correrlo exclusivamente nosotros... El Ayuntamiento y nosotros somos líneas que convergen en un punto en el que está escrito este lema: 'El interés de la ciudad'.

Segueix l'escrit lamentant la percepció ciutadana de la SGAB com a propagadora de tot tipus de malalties i infeccions a través de la xarxa de les aigües de la Barcelona, per concloure que:

"El deseo de colaboración ya implica de por sí un respeto, una afección, un interés hacia la obra en que se quiere intervenir..." (els entre cometes i subratllats són els del text original) 

Proper a inaugurar-se el seu tercer establiment, a la Travessera de Gracia, la SGAB i BPB editen, de manera conjunta, un fullet informatiu. Les primeres vuit pàgines es dediquen a lloar la qualitat assolida per la SGAB els darrers anys i la posició capdavantera de la ciutat de Barcelona, entre les millors metròpolis espanyoles i mundials, pel que fa a la seva xarxa distribuïdora d'aigües i en els diferents ratios d'higiene i salut de la població que s'analitzen. 

Les darreres sis es centren a explicar la tasca endegada per la filial BPB on, entre d'altres arguments, es fa una nova declaració dels seus principis, aliens al lucre econòmic:

"Con ello quedan inaugurados y en pleno funcionamiento sus tres locales,... colaboración positiva a la labor municipal de higienización de la ciudad, establecida sobre base de precios reducidos al mínimo que impone el coste del servicio, sin idea alguna de lucro, pues todo estímulo comercial queda excluido de esta empresa, atenta sólo a elevar el nivel higiénico y el tono civil de unos importantes sectores de nuestra ciudad."

Portada del fullet editat per SGAB i BPB, de manera conjunta,
amb motiu de la inauguració de la Travessera de Gracia.
Font: Arxiu AGBAR

Defugint, doncs, la idea de benefici econòmic per la gestió dels tres equipaments oberts: Ronda, Sèquia Comtal i Travessera, cal cercar la rendibilitat de la inversió en dos aspectes complementaris:

• D'una banda contribuir a l'ideal programàtic del nou règim de la 'justicia social', molt pròpia de la pàtina falangista que l'impregna en els seus primers anys

• De l'altre dur a terme una molt potent campanya de relacions públiques de la SGAB, centrada en dos objectius complementaris:

• vers al públic en general, com una mostra de la seva vocació de servei, adreçada a les classes menys afavorides de la ciutat

• de cara a l'administració municipal - a la qual 'supleix' en aquest aspecte de les seves funcions - mostrant una ferma voluntat d'enteniment i col·laboració, allunyada de les batalles polítiques sobre la municipalització del servei, pròpies del primer terç del segle XX

Primers anys de pèrdues a BPB

Un cop ja es troben en marxa les tres instal·lacions de BPB, els seus gestors són en condicions d'evaluar-ne els comptes de resultats.

En el quadre que presentem podem veure'n l'evolució produïda entre 1940 i 1945. 

Resum dels comptes de resultats de BPB entre 1940 i 1945, 
presentats i aprovats al seu consell d'administració.
Font: Arxiu AGBAR

Els anys 1941 i 1942 responen al ple funcionament de l'establiment de la Ronda, mentre que per a conèixer els resultats conjunts de les tres instal·lacions cal esperar als anys de 1944 i 1945, quan a l'any anterior s'han incorporat els altres dos establiments de Sèquia Comtal i Travessera.

El resultat de l'any 1943 és significatiu del menor pes relatiu que representa en ingressos i despeses l'equipament de la Sèquia - que ha estat actiu onze mesos de l'any -, mentre que a partir de 1944 la incorporació del de Travessera, que és el més complet i que com el de la Ronda compta amb piscina coberta, incrementa de manera notable tant els ingresso com les despeses.

Abans d'amortitzacions es produeix un rendiment brut positiu en tres dels sis anys analitzats, mentre que en els altres el resultat és negatiu; especialment l'any 1945, quan s'ha produït una baixa en els ingressos superior al 4%, mentre que les despeses s'han seguit incrementant el 12%. 

Cal tenir present que la dècada 1940-1950 registra la inflació acumulada mes gran des de l'inici de la sèrie històrica, a la dècada de 1830-1840, amb un 197.19 % i una taxa mitjana anual d'un 11.51 (*).

Els resultats definitius desprès d'amortitzacions són sempre deficitaris, com era previst, amb un increment notable a partir de 1945. Tal vegada, però, aquests dèficits són superiors als esperats, de manera que els respectius consells d'administració de la SGAB i de BPB es proposen de trobar noves estratègies que millorin aquests comptes. 

...a les noves estratègies de gestió.

La municipalització del servei...

En les cartes de 1940, que hem esmentat a l'inici de l'article, assistim a una mena de sondeig referent a la possible col·laboració a establir entre BPB i l'ajuntament de Barcelona. Les converses i els contactes són molt freqüents, afavorits per els lligams personals entre responsables de les dues institucions. 

L'any 1947, amb tota l'experiència del primers anys de ple funcionament, els gestors de BPB s'adrecen al tinent d'alcalde de l'ajuntament, en Domingo Miró Sans, sol·licitant que l'ens municipal és faci càrrec de la propietat dels tres equipaments ja construïts, gestionant-los per sí mateix o amb una concessió administrativa a la mateixa BPB.

A finals de 1949 segueixen aquestes converses, que tenen com a resultat que en Joan Mercè Bernet, director de BPB, presenti una instància adreçada al llavors alcalde, Josep M. Albert Despujol, amb data del 13 de febrer de 1950, demanant de manera oficial el traspàs dels establiments de l'empresa a l'administració de la ciutat. 

Les propostes de BPB sempre van en la mateixa direcció basada en tres punts a complir totalment o parcial:

• Compra dels establiments de BPB per l'ajuntament, mitjançant el pagament d'un preu acordat que compensi la inversió feta per l'empresa

• Gestió directe per el municipi, o bé concessió administrativa a BPB per a fer-la

• En el seu defecte, constitució d'una societat mixta publica-privada entre l'ajuntament i BPB, que n'assumeixi la propietat i la gestió, sempre amb majoria de capital públic

A mitjans d'aquest mateix any l'empresa, a requeriment dels serveis tècnics municipals, els hi presenta un ampli dossier informatiu, el qual va acompanyat de plànols on es detallen els establiments de banys de la ciutat, incloent-hi  els de BPB i les termes municipals de Plaça d'Espanya, que pot servir de guia per a preveure nous emplaçaments d'aquest tipus d'equipaments.

A partir d'aquests fets el municipi nomena una comissió mixta de regidors i tècnics dels seus serveis, encapçalada pel tinent d'alcalde Antoni Segon Gay, per tal que giri visita a les instal·lacions de l'empresa dels banys populars i en redacti el seu informe corresponent, quina tasca recau en Emili Compte Pi, regidor del districte de Poble Nou. La visita als locals esmentats es produeix el dia 2 de març de 1951, essent rebuts i acompanyats per els caps de la SGAB i de BPB.

Pocs dies desprès de la visita s'escau la vaga de tramvies de la ciutat de Barcelona, que provoca el cessament del governador civil de la provincia i el de l'alcalde de la ciutat. Amb la remodelació del govern municipal proposada per el nou governador, el general Felipe Acedo Colunga, en Emili Compte passa a ser tinent d'alcalde, i finalment redacta l'informe previst amb data del 18 de novembre de 1951. 

L'escrit consta de quatre pàgines, on es fa una breu descripció dels establiments de BPB, per a concloure que:

"Se hace constar que todos los locales visitados reúnen las mas amplias condiciones... por el perfecto estado de conservación en los cuartos de baños y duchas, dependencias y salas de máquinas... se trata de establecimientos bien dotados en todos los aspectos y respondiendo al aspecto social de la compañía, loable por su finalidad para con la población, dado que ha venido a cubrir unas necesidades de los habitantes de las clases menesterosas al brindárseles unos servicios de higiene a unos precios económicos y que son prestados con todo confort."

El cas es que segueix passant el temps sense que hi hagi cap progrés en la proposta de municipalització dels establiments de BPB, que entre tant segueixen acumulant pèrdues. 

Encara el 4 d'agots de 1955 en Joan Mercè, director de BPB, fa una darrera gestió en remetre a l'alcalde del moment, Antoni M. Simarro Puig, una segona i darrera instància on recorda els passos fets fins al moment i demana que els tràmits per al traspàs dels equipaments a l'ajuntament es reprenguin el més aviat posible.

Reproducció de la instància adreçada a l'alcalde de Barcelona, Antoni M. Simarro Puig, 
per el director de BPB, Joan Mercè Bernet, amb data del 4 d'agost de 1955.
Font: Arxiu AGBAR

En el nou escrit es reiteren les propostes fetes  en la primera instància del 13 de març de 1951, quan es feia esment de la intenció de l'ajuntament d'establir:

"locales sanitarios en distintas zonas de la capital... que ello crearía una competencia y una situación de desigualdad para la compañía firmante... ya que el Municipio puede ofrecer al público condiciones vedadas a una entidad privada..."

Atenent a aquest fet, en l'escrit de BPB és sol·licita de l'alcalde que:

"...como complemento de su amplio plan sanitario en proyecto, acordara pasar a su Activo (sic) los tres establecimientos antes citados, de acuerdo con la fórmula jurídica y compensaciones económicas que se determinaran, quedando o no la Sociedad firmante encargada de su explotación..."

Un fet rellevant és que amb data del 10 de juny de 1955, poques setmanes abans de donar-se entrada a la darrera instància de BPB, s'ha produït un relleu a la regidoria d'esports de l'ajuntament de Barcelona, que ha passat de mans d'en Carles Pena Cardenal a les d'en Joan Antoni Samaranch Torelló. 

La realitat es que tant Carles Pena com el seu successor són contraris a assumir les instal·lacions de BPB, atès que tenen com a projectes prioritaris la construcció d'equipaments esportius als barris de la ciutat; en especial les primeres piscines cobertes municipals, que es troben en fase de projecte: la del barri del Poble Nou - inaugurada el 1960 -, i la de la plaça de la Reina Amalia - l'any 1966 -.

La via de la rendibilitat econòmica: dels banys de mar als campings...

A partir de mitjans dels anys cinquanta les condicions higièniques de les llars a Barcelona comencen a experimentar una lleugera però constant millora. Cada cop hi han més possibilitats de duxtar-se en moltes cases dels barris treballadors, amb la qual cosa la demanda del servei de bany i dutxa disminueix. 

Descartat el camí de l'absorció dels seus locals per l'administració, BPB vol trobar la manera de redreçar la situació de dèficit econòmic que la porta a la inviabilitat.  El consell d'administració de BPB, sota la gestió en el dia a dia del seu director, centra el camí cap a la rendibilitat econòmica en dos vessants:

• D'una banda cal implementar una política d'augment dels preus, de manera sostinguda en el temps. 

• De l'altre es necessari diversificar l'oferta, comptant amb l'ajut de la seva matriu SGAB, per tal de dissenyar nous serveis

Els augments de preus, a més de la repercussió en els clients individuals, afecten de manera greu els dos clubs de natació que en depenen. El C.N. Catalunya i el C.N. Montjuïc, usuaris de les piscines de Travessera i la Ronda, respectivament, veuen com des de finals del cinquanta els increments del lloguers són continuats, fins a fer-se inasumibles pels clubs. 

Només la intervenció de les autoritats esportives - locals i nacionals - permeten la continuïtat de l'ús d'aquestes instal·lacions, arribant al fet que una part dels augments són suportats per la pròpia 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes', presidida aquells anys per en José Antonio Elola-Olaso i representada a Catalunya per en Joan Antoni Samaranch. 

Reflex a la premsa esportiva i al butlletí del C.N. Montjuïc de la sostinguda pressió 
per els augments dels lloguers fets per BPB des de 1955 en endavant.
Font: Hemeroteca ARCA; Mundo Deportivo i Arxiu JCE

El vessant de la diversificació de l'oferta ve de la mà d'una altra filial de la SGAB, la societat anònima 'Aguasbar', creada als anys quaranta com una patrimonial per a l'adquisició de terrenys destinats a la construcció de segones residències en indrets costaners propers a Barcelona.

L'empresa havia invertit especialment a la costa dels municipis de Gavà i Viladecans. Aquest litoral, que s'inicia al Prat i acaba a Castelldefels, havia estat definits els anys trenta com a lloc ideal per a crear el que els arquitectes i tècnics del GATCPAC van definir com la 'Ciutat del Repòs', pensada per a l'oci i el descans dels ciutadans de la gran Barcelona, especialment els de les classes treballadores.

El projecte del GATCPAC descarta la costa de llevant de la urbs barcelonina, que consideren insalubre,  per la massificació urbana i el desenvolupament industrial facilitat per la via del tren de Mataró i la carretera nacional. Llavors els dissenyadors de la 'Ciutat del Repòs' giren els ulls cap a la zona de garbí, al sud-oest de Barcelona, mal comunicada, i on ha estat possible de conservar una extensa franja de pinedes que separen les platges dels nuclis habitats.

Esquerra, cartell de l'exposició del 'Projecte GATCPAC' feta l'any 1933 al soterrani 
de la Plaça Catalunya. Dreta, Retall del n. 7 de la revista A.C del GATEPAC 
de l'any 1932, on s'exposa amb detall el projecte. 
Font: Arxiu històric COAC i BNE

El projecte del GATCPAC preveu la construcció d'una via ràpida que ha de ser la prolongació de la gran via de les Corts Catalanes i portarà en pocs minuts a la zona litoral del Baix Llobregat. (**)

Aquesta planificació se'n va en orris a causa de la guerra. Un cop passada aquesta, la intenció de la SGAB de construir segones residències es veu afectada per el retard en la construcció de l'autovia de Castelldefels i, més significativament, per l'aprovació l'any 1953 del anomenat 'Plan de Ordenación Urbana de Barcelona y su Zona de Influencia' - també conegut com a 'Plan Comarcal' -, que canvia les perspectives inicials de la seva filial 'Aguasbar, S.A.', que finalment es dissol, passant el seu patrimoni a l'empresa matriu. 

La nova planificació obliga als ajuntaments de la zona d'influència de Barcelona a confegir cadascun d'ells el seu propi pla parcial, seguin les directrius del comarcal. El resultat és que les calificaciones de les pinedes, delimitades per l'autopista i el mar, van des de la de zona jardí intensiva - a Gavà - fins a la de zona d'usos esportius - en gran part de Viladecans -, la qual cosa n'impossibilita els usos inicialment previstos per la SGAB.

Davant de la nova situació aquesta acorda amb BPB un nou ús per una de les parcel·les que posseeix a la zona. Amb data del 10 de març de 1958 els seus representants legals signen un contracte pel qual la primera cedeix a BPB, per un termini de vint anys, uns terrenys de la seva propietat coneguts com a La Pineda de Viladecans, que descriu així:

"El descrito terreno linda al Norte con la carretera de Barcelona a Castelldefels, al Sur con el límite marítimo-terrestre, al este con propiedad particular, y al Oeste con particulares y con la Laguna de La Murtra".

La intenció és la d'obrir un establiment de 'Baños de Mar', que segons l'esmentat contracte ha de constar de:

"... un grupo de trescientas cabinas-vestuarios, ocupando una superfície de 450 metros cuadrados, y un vestuario común que ocupará una superficie aproximada de 150 metros cuadrados, así como un local destinado a bar, con una pérgola y piscina infantil anexa... todo ello destinado a un establecimiento de baños de mar."

El projecte s'encarrega a l'arquitecte Ramón Tort Estrada, que reuneix a mes la condició de ser l'arquitecte municipal de l'ajuntament de Gavà, de manera que les tramitacions administratives en el veí municipi de Viladecans es van veure resoltes amb una gens habitual rapidesa. Presentat l'expedient per BPB amb data de 15 de març de 1958, amb poc més de noranta dies ja se'n feia l'acte d'inauguració del nou establiment dels 'Baños de Mar de La Pineda'.

 

Imatge aèria de l'establiment de 'Baños de Mar de La Pineda',
 a la zona de Viladecans, inaugurat el 6 de juliol de 1958.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Retall de La Vanguardia Española del dia 11 de juliol de 1958 
encapçalant la noticia de la inauguració de La Pineda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Encara que la previsió és que la rendibilitat vingui de l'ús de les casetes de bany i els serveis annexes, la realitat va ser que aquests foren infrautilitzats. La gent es canviava majoritàriament en el cotxe, quin ús ja s'anava generalitzant, mentre que l'espai residual previst per a acampar sí que va tenir un rendiment inesperat, de manera que la Pineda és va reorientar de seguida com un dels primers càmpings turístics de Catalunya.

En informe presentat per en Joan Mercè, com a director de BPB, al seu consell d'administració amb data de 17 de juliol de 1959, aquest ja reorienta la instal·lació cap a l'explotació del càmping, que ha restat obert tot l'any i ha anat rebent una important afluència, especialment dels turistes estrangers, mes habituats a aquesta tipologia d'allotjament.

En paraules dels professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau (***), en un dels seus treballs sobre aquest tema:

"La sobtada irrupció del turisme a Espanya i el fenomen inesperat de l’expansió dels càmpings, facilitat per l’ús creixent de l’automòbil i per un turisme conformat per les classes treballadores que veien en la pràctica del càmping una alternativa assequible de vacances, van oferir una inesperada taula de salvació (per a BPB).

El gir estratègic de l'empresa cap a l'explotació de càmpings turístics i dels seus serveis annexes ja és definitiu. Amb data de 22 de desembre de 1959 el seu consell d'administració acorda la compra dels terrenys de l'anomenada 'Cala Montgó', al terme municipal de L'Escala, propietat de la familia Comas i Comas Puig, que són completats amb una altre parcel·la al mateix indret propietat d'en Jaume Sans Arias. En total els terrenys adquirits s'apropen a les 16 hectàrees, en les quals s'inaugurarà l'any 1960 un dels càmpings emblemàtics de la nova orientació de BPB, el 'Càmping Montgó'

Vista de l'entrada i l'espai de recepció al 'Càmping Montgó', 
propietat de BPB, als primers anys seixanta.
Font: ANC. Ft. Gabriel Casas

També el mateix any de 1960, a la mateixa localitat de L'Escala, BPB pren en arrendament el 'Càmping Ampurias'. Junt amb càmping de Gavà 'Las Naciones', ja són quatre les instal·lacions que gestiona.

L'entitat engloba aquests equipaments sota una marca específica, que passen a ser coneguts com a càmpings 'BONREPÒS'. Amb tal de difondre aquest nou vessant de la companyia llança una promoció amb la imatge dels primers quatre càmpings de propietat o gestió de l'empresa: 'La Pineda', 'Càmping Las Naciones', 'Càmping Ampurias' i 'Càmping Montgó'.

Promoció de la nova divisió 'BONREPÒS' de BPB dedicada als càmpings.
Font: Arxiu AGBAR

L'èxit de la nova divisió arrossega l'original BPB a la seva desaparició, que es consuma amb data del 29 de desembre de 1961. A les acaballes d'aquest any en Eduard Buyé Rogés, nou conseller delegat, compareix davant del notari Enric Gabarró Sansó, per tal de portar a terme dos propòsits fonamentals:

• Canviar el nom de la societat 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' 

• Aumentar el capital social de la nova societat; que passa dels vigents 6.500.000 pts. de l'antiga BPB a un total de 15.000.000 pts. gràcies a una ampliació de 8.500.000 pts.

El nom de nova la societat és el de 'Baños y Establecimientos Turísticos, S.A,' (BETSA). L'ampliació de capital respon a les necessitats de complir amb les previsions d'expansió de les noves estratègies de gestió. El model de gestió de BETSA es concentra en l'explotació de càmpings i altres establiment dedicats a l'oferta turística. A més, com a regle general, l'empresa aposta per l'arrendament dels terrenys, en compotes de la compra, de manera que por anar incrementant ràpidament la seva oferta sense necessitat de fer grans inversions. 

L'any 1966, desprès d'abandonar la marca 'BONREPÒS' per la més moderna i elaborada de 'Campings Europ', BETSA ja gestiona fins a setze instal·lacions d'aquestes característiques, entre els litorals català i el valencià.

La nova marca de BETSA, 'Campings Europ', aplicada a les 
seves dependències de 'El Molino' a la provincia d'Alacant.
Font: Arxiu AGBAR

L'objectiu de redreçar l'angoixant situació econòmica de l'antiga BPB s'acompleix plenament. De resultes de l'expansió de les noves estratègies de gestió, la tradicional divisió de banys públics de l'antiga BPB va perdent protagonisme a l'hora que s'incrementen les seves pèrdues, d'acord amb el progressiu menor ús dels seus serveis. Això porta a la reducció d'horaris i torns, especialment a la instal·lació de la Sèquia Comtal, fins a la desaparició d'aquest tipus d'oferta, l'any de 1969.

Abans el C.N. Montjuïc ja ha abandonat la piscina de la Ronda, en haver pres possessió l'octubre de 1966 de la piscina municipal de la plaça Folch i Torres, cedida per l'ajuntament en usdefruit. El C.N. Catalunya no tindrà aquest avantatge, i l'any 1969 es trobarà, literalment, al carrer en tancar la piscina de la Travessera. Malgrat això el club va resistir en el seu local provisional del carrer del Torrent de Can Vidalet, mentre que els esportistes entrenaven on i quan podien; fins a que l'any 1972 va poder establir-se a la nova piscina municipal de Pau Negre-Can Toda, que va rebre de l'ajuntament en concessió administrativa.

El darrer vestigi del passat memorable de la primitiva 'Baños Populares de Barcelona, S.A.' va ser, fins a ben entrat aquest segle XXI, la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, que al llarg de successives 'reencarnacions' va finir la seva trajectòria desprès de mes de vuitanta anys de servei, sota la forma del 'Gimnàs Social Sant Pau' que, gestionat per una societat cooperativa, va fer una mena de retorn als seus orígens, tot adaptant-se a les noves necessitats socials dels barris del Raval. 

Encara l'any 2019 prop d'una quarantena d'antics esportistes de la natació i el waterpolo del Club Natació Montjuïc vam poder fer una darrera visita a la piscina de 18 x 7 metres, que tant determinant va ser per la consolidació del club al llarg dels vint anys que en va poder gaudir. Us en deixem un testimoni gràfic, com a cloenda d'aquest repàs a una part de la història de BPB.

Part de les nedadores i nedadors del V.N. Montjuïc que pogueren 
fer la visita a la piscina de la Ronda l'any 2019.
Font: Arxiu JCE. Ft. Enric Morera

Josep Castellví

(*) La inflació d'aquesta dècada només es veurà superada per la de 1970-1970, amb les dues crisis successives del petroli, quan es va enfilar fins a un 317,28 de percentatge acumulat. Dades extretes de 'La inflación en España. Un índice de precios al consumo, 1830-2012'. Jordi Maluquer de Motes. Estudios de Historia Económica, n. 64. Banco de España, 2013.

(**) El 'Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània' (GATCPAC) es constitueix a Catalunya els anys trenta del segle XX, amb l'objectiu d'acostar l'arquitectura i l'urbanisme català a les corrents d'avantguarda vigents a Europa, especialment a la corrents racionalista. El projecte de la 'Ciutat del Repòs' va ser, junt amb l'anomenat 'Pla Macià', una de les seves iniciatives mes destacades. La seva exposició detallada va ocupar gran part del n. 7 de la revista 'A.C. Documentos de Actividad Contemporánea' (1932), que gestionava el propi col·lectiu. El que podría haver estat una activitat pionera a Europa va quedar en no res en esdevenir-se la guerra civil.

(***) El que s'ha considerat històricament com a primer camping turístic de Catalunya - i possiblement d'Espanya - és el de la cala de La fosca, a Palamós, que va ser inaugurat l'estiu de 1954. 

L'equip format per els professors de la UPC, Manel Guàrdia Bassols i Maribel Rosselló Nicolau, ha estat responsable de nombrosos articles i comunicacions relacionats amb la gestió de l'aigua a Barcelona i la seva conurbació, a la vegada que han tractat específicament la qüestió poc estudiada de 'Baños Populares de Barcelona S.A.' en diferents estudis, com ara 'La eclosión de los campings en la España franquista: el caso de la "Playa de Barcelona" '. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. Universitat de Barcelona, n. 1.300, 2020; o 'Els Banys Populars de Barcelona. Un bon observatori de la difusió de les pràctiques higièniques'. Agrupació d'Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic, Barcelona, 2018.

Butlletí. Cinquantena edició del Campionat d'Espanya de Natació i Salts, 1960...

Situem-nos...

El primer campionat d'Espanya de natació va tenir lloc el 15 de setembre de 1907 en aigües del port de Barcelona. Entre aquesta primera data i l'any 2000 - límit temporal d'aquest bloc - se'n han disputat fins a noranta edicions.

En moltes d'elles la ciutat comtal va tenir el privilegi de ser-ne seu, especialment els primers anys. A manca de piscines esportives, els primers espais que acolliren la competició foren o bé el mar, a les platges, o mes sovint els ports, en les seves dàrsenes o molls.

La 'piscina' del Arenas Club de Getxo, a la dàrsena d'Arriluce-Algorta, on els anys 1925 i 
1927 tingueren lloc les edicions XIX i XXI del campionat d'Espanya de natació. (*)
Font: Bloc getxosarri.blogspot.com

La primera piscina pròpiament esportiva en acollir el campionat va ser la del Club Natació Barcelona en la seva vintena edició, a l'Escullera de Llevant de la ciutat, l'any 1926. Fins a celebrar-se sempre en piscina van ser necessaris alguns campionats mes fets en espais naturals. La darrera edició ubicada en un port correspon a la trentena, de l'any 1940 - primera desprès de l'enfrontament civil -, que tingué lloc a la dársena del port de Vigo.

Pel que fa a les mides de les piscines, naturals o esportives, s'alternen des dels 300, 250 o 100 metres dels primers anys, fins a les mides mes 'normalitzades' dels 50 o 33 metres. Cal recordar que a les primeres dècades del segle XX les piscines de 25 metres eren considerades poc menys que banyeres, només aptes per a escolars o per als banys. L'any 1961, a Sevilla, és la darrera ocasió en que el campionat es fa en una piscina de 33 metres, quedant establert ja per sempre la necessitat de disposar d'un equipament amb les dimensions olímpiques de 50 metres.

La ciutat de Barcelona ha estat molt present com a plaça dels successius campionats d'Espanya de natació, essent-ne seu en exclusiva entre 1907 i 1921, fins que a l'any següent de 1922 els campionats es traslladen a la ciutat d'Alacant, on l'equip català s'hi ha de desplaçar en barco. 

            Presència de Barcelona com a seu dels campionats, en % relatiu al total

Font: Elaboració pròpia

'L Campionats d'Espanya de Natació i Salts', un programa...

Els campionats de la cinquantena han estat encarregats per la 'Federación Española de Natación' (FEN) a la federació catalana (FCN), que se'n ocupa amb l'habitual eficàcia. Per tal de commemorar com cal una edició tan especial, la FCN edita un fullet o programa que consta de setze pàgines, algunes d'elles a color. 

Hem pogut rescatar el programa difusor de l'esdeveniment gràcies a la col·lecció de butlletins del club, guardada i enquadernada en onze volums per en Jaume Casas Segarra. Una de les seves particularitats és el fet que en Jaume hi adjuntava - a mes dels butlletins -, fullets i informacions relacionades amb competicions o altres esdeveniment lligats al Club Natació Montjuïc (**).

Portada a tot color del programa de mà del 'L Campionat d'Espanya de Natació i Salts', 
organitzat per la FCN a la piscina municipal de Montjuïc, del 13 al 15 d'agost de 1960.
Font: Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler.

Dedicatòria i Salutació del programa

L'entrada es dedicada al patriarca i fundador de la natació catalana i espanyola, en Bernat Picornell Richier, que el 1960 arribava als seus setanta-set anys, encara com a president de la FEN. 

Segueix una salutació del president de la FCN, en Mateo Molleví Ribera, on afirma:

"A Barcelona, cuna de la natación española, le ha sido concedida la organización de los Campeonatos de España de 1960... Y no creemos pecar de inmodestos si decimos cuan justa y oportuna nos parece esta concesión a una ciudad que, si empezó a competir en natación mucho antes que las demás del suelo patrio, no andó (sic) remisa a la hora de divulgar lo que iba aprendiendo.

... Nos cabe aún otro honor. Y es el de organizarlos, precisamente en el momento en que la natación española ha alcanzado su nivel internacional mas elevado; en un año en que han caído de forma espectacular y rotunda casi todos los 'records' de España."

 

Imatge d'en Robert Queralt Alentorn, aixecant la copa del primer lloc
per a la selecció catalana als campionats d'Espanya de 1954.

Composició del jurat tècnic, amb la imatge d'en Guillem Alsina Soto, campió 
d'Espanya dels 200 m braça en l'edició de 1959, a Vitòria-Gasteiz.

L'històric Queralt, dotze vegades campió d'Espanya entre 1950 i 1957, ja no va participar en aquesta edició, tot i seguir actiu en waterpolo, en quina selecció espanyola havia arribat a ser el jugador amb major nombre de participacions internacionals.

Pel que fa als equips arbitrals designats per aquesta competició, el seu llistat és un repàs històric a grans personalitats de l'arbitratge català i espanyol. D'entre els catalans trobem als Borrego, Gamisans, Domenech o Batallé; comptant també amb els castellans Sans Merten, Sanz de la Rica; el canari Arturo Rodriguez; o els vasco-navarressos San Gregorio i Espinosa.  

Aquest darrer, de nom Benjamín però conegut com a 'Mincho' - un dels pioners de la natació bilbaïna - comparteix campionat amb el seu fill, José Maria Espinosa Abando, qui encara amb catorze anys va nedar les proves de 400 i 1.500 m lliures. En 'Josemi', com era nomenat habitualment, es trobava als inicis de la seva carrera que el portaria a ser nombroses vegades internacional, i olímpic als jocs de Toquio 1964.

D'altre banda, com a jutges de salts trobem a en Josep Bernal amb en Diego Devesa, qui sería president del Montjuïc entre 1968 i 1972.

Taula de rècords, incloent-hi els de piscina de 50 metres.

Taula campions d'Espanya 1959, proclamats a Vitoria-Gasteiz.

En el doble full amb les taules de rècords destaca la foto de na Rita Pulido Castro, múltiple campiona d'Espanya i mes de quaranta vegades internacional. Va ser - junt amb Isabel Castañé López - la primera nedadora del país en participar en uns Jocs Olímpics, a Roma 1960, tot i no haver superat la mínima establerta. 

L'acompanya en Leopold Rodés Parés, nedador i waterpolista, l'home mes ràpid d'Espanya en aquells anys. Tot i ser inicialment exclòs de la selecció per anar als jocs de Roma, en el curs d'una pressa de temps oficial, organitzada per a l'ocasió, el 30 de juliol a la piscina de Montjuïc, va batre el rècord d'Espanya amb un temps llavors extraordinari. En Joaquim Morara, en la seva 'Historia de la Natación Española' (2a edició, 1965), ho explica així:

"... se propuso al Comité Olímpico español la inscripción de los siete citados, a la que se unió luego la de Rodés, que, picado en su amor propio, al verse no incluido en la selección por no haber logrado la marca que se exigía, apretó durante unos días, bien pocos, por cierto, y batió el rècord de España de 100 metros con 58 segundos justos..." (***)

Al marge de les informacions generals i les marques, referides als campionats, el fullet inclou la inevitable propaganda comercial. El principal patrocinador sembla haver estat la catalana 'Cerveza San Miguel', juntament amb la marca de banyadors 'Jantzen' i l'emprea especialitzada en instal·lacions i equipaments de piscines 'Bernal', comandada per en Josep Bernal Fatjó, de la saga dels Bernal, molt rellevant en l'ambient de la natació del país.

Publicitat de les pàgines interiors i de la contraportada del programa.

També apareixen, en format mes reduïda, les publicitats de 'La Real Electricidad', de la família Manguillot; i la de 'Joyeria-Relojeria-Plateria Cánovas', fundada per Alfons Cànovas Lapuente, el tan conegut i destacat president del Club Natació Barceloneta, primer, i del Club Natació Atlètic-Barceloneta, ja cap als anys finals del segle XX.

Sobre amb el mata-segells commemoratiu de l'esdeveniment i medalla 
d'or per als guanyadors de cada prova del campionat.
Font: Web todocoleccion.net

El cap de setmana anterior, del 5 al 7 d'agost, s'havien celebrat els Campionats Generals de Catalunya a la mateixa piscina de Montjuïc, amb un molt bon nivell general . D'aquella competició en surt la selecció que ha de representar a la FCN als campionats d'Espanya:

Retalls de 'El Mundo Deportivo' del dilluns 8 d'agost de 1960 amb els seleccionats
 de la FCN per a participar als Campionats d'Espanya del cinquantè aniversari.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En cada prova la federació respectiva presenta dos participants, encara que se'n han seleccionat tres per tal de cobrir possibles incidències.

Els seleccionats del C.N. Montjuïc són els nois Josep A. Abadias i  Juan A. Molinero, acompanyats per les noies Carme Ramos, Nuria Llonch, Carme Medina  i 'Tina' Boira. A l'hora de la veritat Carme Medina va nedar el relleu dels 4 x 100 m lliures, mentre que la 'Tina' Boira no va arribar a participar als campionats. 

Els quadres que presentem tot seguit mostren els podis de cadascuna de les proves disputades, en categories masculina i femenina, senyalant el temps del primer classificat de cada cursa.

       Homes

        Dones

Font: Elaboració pròpia

Els noms ressaltats en vermell corresponen als seleccionats del Club Natació Montjuïc que van assolir podi en una prova individual. El butlletí del club es va fer ressò en la seva portada de tres dels participants, socis de l'entitat:

Juan Antonio Molinero Varas, Carme Ramos Lombardero i Josep Antoni 
Abadías Finós. Portada del butlletí del CNM n. 132 de setembre de 1960.
Font: Arxiu JCE

Pel que fa a les seleccions guanyadores d'aquesta cinquantena edició, ho va ser en ambdues categories la de la 'Federación Canaria de Natación', que es va imposar a les de les federacions catalana i castellana, respectivament.

Abans que en la vint-i-vuitena edició dels campionats, l'any 1934, la classificació general per equips passés a fer-se per federacions, el Club Natació Barcelona havia dominat 26 de les 27 edicions anteriors. Només havia estat superat 'formalment' l'any 1924, quan la competició va tenir per seu la dàrsena del port de Donostia. Sembla que diferents incidències administratives van fer que el Barcelona participés des de la segona jornada fora de concurs, de manera que l'entitat organitzadora, el 'Club Deportivo Fortuna', va tenir el camí expedit per a ser-ne el guanyador per equips.

A quest mateix any del 1934, s'esdevé a la piscina de Montjuïc la primera derrota real en categoria masculina dels nedadors catalans, que es veuen superats per l'equip de la federació castellana - majoritàriament amb nedadors del Canoe - liderats per el magnífic entrenador Enrique Granados Gal. A partir de 1940 la hegemonia en la categoria d'homes es va alternant entre els representants de les federacions castellana, canària i catalana.

Pel que fa a la categoria femenina, les nedadores de la federació catalanes mantindran el seu lideratge en les primeres catorze edicions d'aquest format de classificació, fins a que en la quaranta-dosena convocatòria són superades per les de la federació canària, amb les quals s'aniran alternant, fins a arribar a aquesta edició del 1960 que avui rememorem.

Josep Castellví

(*) El 'Arenas Club' de Getxo té els seus orígens a l'any 1909, encara que aquest nom no el rep fins a l'any 1917. Essent un club poliesportiu, la natació va ser als primers anys del segle XX un dels elements dominadors de les seves activitats. L'any 1.924, junts amb el 'Sporting Club', el 'Sestao' i el 'Club Deportivo Bilbao' funden la 'Federación Vizcaína de Natación Amateur'. L'any següent, a mes del campionat d'Espanya, participen i guanyen per equips el 'I Campionato de Vizcaya' de natació, celebrat a la mateixa dàrsena d'Arriluce-Algorta els dies 15 i 16 d'agost.

(**) En Jaume Casas Segarra va emparentar per matrimoni amb la família Tauler, en casar amb Ampar Tauler Gou. Ell mateix va ser un molt rellevant esportista del C.N. Montjuïc, especialment en la modalitat d'activitats subaquàtiques i de pesca submarina, de les que en va ser un gran impulsor, assolint també grans resultats personals. La seva col·lecció de butlletins, curosament conservada i donada per el seu fill Josep Casas Tauler, ha estat un valuós material de documentació per al nostre bloc

(***) El 'Comité Olímpico Español' (COE) va inscriure al Jocs Olímpics de Roma 1960 a vuit homes: Leopold Rodés, Emilio Díaz, Guillem Alsina, José M. Cossio, Julio Cabrera, José V. León, Heriberto de la Fe i Miquel Torres; y dues noies: Isabel Castañé y Rita Pulido. En el campionat d'Espanya que avui analitzem es va donar el cas que en Jordi Flaquer va guanyar en els 200 m. braça als dos nedadors ja inscrits als jocs per el COE. Com que la inscripció era tancada, finalment el COE i la FEN van decidir convidar a en Jordi Flaquer a anar a Roma amb l'equip, encara que no va poder participar en els jocs. L'equip espanyol de waterpolo, llavors entrenat per l'hongarès Lajos Rajki,  no va ser a Roma, en haver perdut el preolímpic celebrat a Camogli, essent derrotat, 7 a 6, per l'equip francès.