Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Altres. Mostrar tots els missatges

Us presentem al col·lectiu del 'Memòries del Montjuïc...'

10 de gen. 2023

Justificació

A la primera entrada d'aquest bloc, titulada 'Qui som ?', vàrem fer una presentació molt breu de les persones que ens trobàvem darrera de la iniciativa que tot just érem a punt de començar. Era a finals de 2020  i la pandèmia ens n'havia retardat la publicació fins aquell moment, quan ens hagués agradat fer-la dins de l'any del setanta-cinquè aniversari de l'entitat,  que finalitzà el mes d'abril.

Dèiem llavors que "La iniciativa d'aquest bloc ha nascut d'un conjunt d'exesportistes del C.N. Montjuïc que han cregut adient de tirar endavant aquesta publicació tot i aprofitant  l'ocasió de 75è Aniversari de la fundació del club...". No s'esmentava per a res la composició del col·lectiu que conformaven aquest grup, i creiem que un cop passats aquests primers dos anys de vigència del bloc ja van sent hora de donar-nos a conèixer. També senyalàvem que "... aquesta no és una pàgina institucional del Club Natació Montjuïc....", encara que tots els seus components són o han estat socis de l'entitat, que és el marc on ens hem conegut i on hem enfortit una amistat que sobrepassa els seixanta anys de relació.

En aquesta entrada us expliquem quins són els integrants del col·lectiu del 'Memòries del Montjuïc...', adjuntant en cada cas una foto de l'època de nedador i/o waterpolista al costat d'una de contemporània. A la vegada hi afegim un breu perfil biogràfic de la trajectòria esportiva i professional de cadascun d'ells.


Jaume Monzó Cots (1946-2020) 

Neix en el que va ser el quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Format en els cursets d'estiu de la piscina municipal de Montjuïc, es va iniciar a l'entrenament amb en Albert Medina, passant desprès a la Residencia Blume amb en Jan Freese. Va ser la primera gran figura en la natació del club, assolint el subcampionat europeu dels 200 m. esquena a Utrecht 1966. Primer nedador olímpic de l'entitat, a Mèxic 1968, la seva carrera esportiva finalitzà l'any 1970 en el mateix club que el va veure néixer com a esportista, col·laborant amb els equips de natació i waterpolo. Retirat de la competició d'alt rendiment, ostentà diferents càrrecs directius al mateix club, així com a les federacions catalana i espanyola. A la catalana va contribuir a la creació i el sosteniment de la comissió de rècords i estadístiques, coneguda actualment com a Comissió d'Història. Finalitzà els estudis d'Arquitecte Tècnic, carrera que exercí eficientment al llarg de la seva extensa vida professional. Un accident vascular ens el va prendre el dia 7 de gener de 2020, quan érem en la fase de posada en marxa d'aquest bloc. Com tant d'altres integrants d'aquest col·lectiu, en Jaume ha estat home d'un sol club, mantenint sempre la condició de soci de l'entitat. El 'Memòries del Montjuïc...' li és dedicat, com a perenne recordatori de la seva trajectòria vital per la resta de membres del col·lectiu.

Eduard Costa Maestre (1949)

Ve al món en el barri de Sant Antoni; als deu anys rep les primeres ensenyances de la natació als cursets del club, passant tot seguit a entrenar a les ordres d'en Albert Medina. Especialista en la braça, els seus primers èxits a nivell nacional els obté en les proves de 400 i 1.500 m. lliures. Assoleix diferents campionats de Catalunya i d'Espanya tant en categories com en els absoluts. A nivell col·lectiu destaca en els campionats d'Espanya d'hivern de 1966, on obtenen la victòria en el relleu de 4x200 lliures, i en la classificació per equips, fita que repeteixen també en els campionats de Catalunya infantils i absoluts (1964) i juvenils (1967). Com a nedador ha estat integrant de la selecció espanyola en diferents encontres amb d'altres països. Jugador del primer equip de waterpolo del club dels anys seixantes, participà com a entrenador eventual en el primer Campionat d'Espanya que guanyà el Montjuïc (1972). Mantenint la condició de soci, ha estat directiu del club en diverses ocasions, arribant a ser-ne vicepresident en la presidència d'en Gabriel Navarro. Rebé els estudis de Llicenciat Mercantil i els de Diplomat en Relacions Laborals (UAB). Ha treballat com a especialista de costos en diferents empreses del sector privat, finalitzant la seva vida professional com a Director Financer de l'Institut Català de Tecnología (ICT).

Continuador de la tradició familiar de dedicació al món de la cultura i les tradicions catalanes, ha culminat aquest vessant amb la presidència de la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona (ACFB)  en l'any del seu centenari (2022).

Francesc Mas Palahi (1949)

Nascut al carrer Salvà del Poble-Sec, d'on fou veí en la seva joventut. Realitzà els cursets d'estiu del club i s'incorporà als entrenaments a les ordres d'en Albert Medina. La seva etapa de nedador va ser breu, entre 1961 i 1965, atesa la necessitat de treballar des de ben jove. Assoleix bones marques en l'estil de papallona, quedant l'any 1965 campió provincial de Barcelona en els 200 m. d'aquesta modalitat i representant la provincia en els campionats d'Espanya infantils. L'any anterior, 1964, formà part de l'equip de nedadors que guanyà el Campionats de Catalunya infantils. Un cop deixa la natació  juga dues temporades amb l'equip de rugbi del club, assolint una presencia continuada a la davantera blanc-i-verda. Simultanieja el treball amb els estudis, fins a finalitzar la llicenciatura de Història de l'Art, guanyant posteriorment les oposicions per una plaça de professor titular del departament d'ensenyament de la Generalitat de Catalunya, treballant com a professor en diferents Instituts d'Ensenyament Secundari (IES), tasca a la qual dedicarà els millors anys de la seva vida laboral. Com altres components d'aquesta generació d'esportistes del club va sentir la necessitat de la implicació política en les darreries del franquisme, arribant a ser un dels impulsors de l'Associació de Veïns del Raval, amb la que va col·laborar estretament.

Jordi Murio Fisa (1949) (*)

Neix i es veí del carrer del Roser del Poble-sec. Fets els cursets d'estiu habituals s'incorpora als entrenaments dirigit per l'Albert Medina. Nedador polivalent, excel·leix en l'esquena, el nado lliure i les proves d'estils. Campió de Catalunya per equips amb el club en categoria infantil (1964) i juvenil (1967), intervé també en l'equip campió absolut de Catalunya de 1964, revalidant el títol aconseguit per primera vegada el 1962 Formà part del 4x200 lliures campió d'Espanya d'hivern de 1966, batent a mes el rècord dels campionats. Internacional en diferents competicions de natació - a mes de ser el primer internacional de waterpolo del club, convocat en categoria juvenil -. Inicià la carrera professional com a entrenador en el Club Natació Reus Ploms, on s'hi estarà quasi una década. La seva trajectòria com a entrenador de natació l'ha portat a diferents clubs catalans, entre d'ells al mateix Club Natació Montjuïc on s'hi va estar entre 1987 i l'any 2000. Entrenador en diferents centres d'alt rendiment, de les federacions catalana i espanyola, ha participat en nombrosos Jocs Olímpics i Campionats del Món. A Seul (1988) condueix en Sergi López a la medalla de plata en els 200 m. braça  Amb els Jocs de Londres (2012) posà fí a la seva carrera professional, tot i seguir col·laborant en tasques docents i d'assessorament per a entitats i federacions nacionals i internacionals. L'any 2018 rep el 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', sumant així el reconeixement acadèmic als molts altres rebuts dins de l'àmbit esportiu.

Gabriel Navarro Martorell (1950)

Nascut al Raval, ben a prop d'on anys a venir hi haurà la piscina de Folch i Torres, rep les primeres lliçons de natació del seu pare. S'incorporà al Club Natació Montjuïc, on sobresurt en una carrera molt centrada en la mitja distància, aconseguint entre els anys 1964 i 1967 grans classificacions, especialment en els 400 m. lliures. Campió de Catalunya per equips en categoria infantil (1964) i juvenil (1967) intervé en l'equip campió de Catalunya absolut de l'any 1964. Seleccionat per l'equip nacional en diverses ocasions, formà part, també, del mític 4x200 lliures que a l'any 1966 es proclamà campió d'Espanya d'hivern. S'especialitzà a la vegada en la natació de llargues distàncies, on obté importants classificacions en les travessies del Passeig Marítim, dels ports de Barcelona i de Tarragona o en la clàssica de Banyoles. Fruit d'una d'aquestes travessies, la de Tossa de Mar de l'any 1966,  guanyà com a primer classificat una de les poques copes d'or - que no daurada - que s'han disputat mai en la natació catalana i espanyola. Professionalment, desprès d'uns anys d'aprenentatge compartint la professió del seu pare, s'especialitzà en el camp de la informàtica, on ben aviat podrà formar les seves pròpies empreses centrades en les 'Tecnologías de la Informació i la Comunicació' (TIC) a les que ha estat dedicat amb èxits notables fins a fa ben poc temps. Mantenint encara la condició de soci del club, com a directiu ha col·laborat en diferents juntes de l'entitat, arribant a ser-ne president entre els anys 1987-1990.

Ponç Puigdevall Planas (1953)

Neix també al quilòmetre zero de la fundació del Club Natació Montjuïc, al carrer Nou del Poble-sec. Encara continua com a soci en actiu, amb un dels números mes baixos d'associat, atenent al fet que va ser inscrit en el mateix moment de nàixer per el seu pare, un dels 14 fundadors 'canònics' de l'entitat. Com a nedador participà amb els equips de la seva generació en diferents campionats de Catalunya, per categories i absoluts. Desprès d'una primera aproximació al rugbi, esport predilecte del Ponç pare, s'inclina per el waterpolo on de seguida excel·lirà, primer sota la direcció d'en Josep Brascó i mes endavant a la selecció nacional comandada primer per en Bandy Zolyomy i per el mateix Brascó mes endavant, acomplint fins a 63 internacionalitats absolutes. Amb el Montjuïc assoleix fins a tres títols del Campionat d'Espanya-Lliga Nacional entre 1972 i 1977. Olímpic a Munich 1972, a mes de participant en diferents campionats europeus, absoluts i per categories. Llicenciat en Geografia i Història, inicià la seva vida professional com a bancari, estant fins a deu anys en diferents entitats del ram. S'estableix posteriorment com a autònom en el sector de les finances corporatives, on ha estat conseller de diferents societats vinculades a aquestes activitats. La seva dèria per el waterpolo l'ha portat en algún moment ha fer tasques d'entrenador, com a col·laborador d'en 'Lolo' Ibern, assolint el Campionat d'Europa Junior del 1980 a Sittard. Va asumir tasques directives com a vicepresident del club en temps de la presidència d'en Gabriel Navarro.

Carles Sànchez Pladevall (1949)

En Carles és un altre dels companys del 'Memòries...' nascuts al quilòmetres zero del club, al carrer Nou del Poble-sec. S'inicià  a la natació en els cursets d'estiu de la piscina de Montjuïc, mantenint-se com a soci del Club Natació Montjuïc des de l'any 1962. Especialitzat en papallona i esquena, obté bones classificacions en campionats provincials i de Catalunya dels anys seixantes. En la classificació per equips es campió de Catalunya infantil (1964) i juvenil (1967). Integrant des de l'edat infantil dels equips de waterpolo del club, quasi sempre sota la direcció d'en Josep Brascó, formà part de l'equip campió d'Espanya del 1972, amb la primera victòria en competició nacional front el Club Natació Barcelona. Mesos abans el seu mític gol de bozsic serví per a la primera vegada que es va vèncer al club degà, superant-lo en la final de la II Copa Catalana de waterpolo. L'any 1973 juga els seus darrers partits, ja sota les ordres d'en Agustí Mestres. Finalitzà els seus estudis superiors com a Enginyer Industrial, tot i que la seva vocació el portà a guanyar plaça al departament d'ensenyament de la Generalitat i a exercir com a professor de matemàtiques en la Formació Professional de diferents instituts de secundària. Es dedicà, mes endavant, a la formació ocupacional com a autònom en anys d'excedència de la seva carrera de funcionari públic, en la qual finalment adquirí la condició de Catedràtic. Com molta joventut de la seva època es sentí cridat a la participació política en diferents fronts, essent un dels iniciadors de l'Associació de Veïns del Poble-sec.


Joan Sans Juan (1952)

Nascut al cor del barri de Sants de Barcelona, s'inicià a la natació en els cursets del Club Esportiu Mediterrani, passant mes tard a entrenar sota les ordres de l'històric Marià Castellà. Com a nedador s'especialitzà en les proves de lliure i d'esquena. Aconseguí en aquesta etapa mediterranista posicions destacades, com la de guanyar la Travessia del Port de Tarragona de l'any 1964 en la seva categoria. Aquest mateix any participa en el rècord social dels 100x100 lliures i en les les 'XXIV Hores de Natació', en les quals formà part de l'equip guanyador. A finals de 1969 s'incorpora al Club Natació Montjuïc per tal de poder desenvolupar plenament les seves capacitats waterpolístiques, ja iniciades en el Mediterrani on havia estat internacional juvenil des de 1968. Assoleix fins a cinc Campionats d'Espanya-Lligues Nacionals entre 1970 i 1983, a la vegada que formà part dels equips del club subcampions d'Europa en la Copa (1978) i la Recopa (1982). Internacional fins a 166 vegades i olímpic a Munich (1972) intervé en nombroses competicions internacionals, amb la selecció i amb el Montjuïc. Professionalment es dedicà al món de la banca, que compatibilitzà un temps amb la tasca d'entrenador de waterpolo en categories i en el primers equips de Montjuïc (1977) i del Mediterrani (1981). els darrers anys de treball a la banca els dedicà a la tasca de formador de bancaris i executius per a la seva actualització i desenvolupament. Integrat plenament al Montjuïc, formà part de diferents juntes, arribant-ne a ser president entre 2001 i 2010.

Francesc Segura Claverol (1950)

Fill de l'Esquerra de l'Eixample, realitzà el curset d'iniciació al club l'any 1962, passant tot seguit a entrenar amb l'Albert Medina, iniciant la seva activitat de natació que s'estengué entre 1963 i 1970. Especialista en papallona, però amb marques molt qualificades en les proves d'estils. Els anys 1966 i 1967 queda campió d'Espanya juvenil en els 200 m. papallona, anant els dos anys als Jocs de la FISEC. A la vegada serà seleccionat per representar l'equip nacional en diferents encontres d'aquells anys. Com a equip formà part del del Montjuïc campió de Catalunya juvenil de natació de 1967. S'integrà ben aviat als equips de waterpolo del club, dirigits per en Josep Brascó, arribant a formar part del campió d'Espanya de 1972, any que veurà la seva retirada de l'esport de competició. Com d'altres companys seus del col·lectiu es sent cridat a involucrar-se en la participació política en els darrers anys de la dictadura. Un cop acabada aquesta serà un dels primers presidents de la Associació de Veïns del Poble-sec. Professionalment ha estat dedicat a la gestió d'activitats i serveis esportius, primer vinculats a l'administració, on arribà a ser director de l'Àrea d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona (1981-1985), des de on passà a integrar-se a l'equip directiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, primer en la candidatura (1985-1987) i mes tard en el COOB - el comité organizador - (1987-1992) com a director del Projecte Equip '92 i Voluntaris Olímpics. Finalitzats els Jocs fundà diferents empreses privades de gestió esportiva, fins a la seva recent jubilació, encara que continua vinculat als seus projectes empresarials.

Josep Castellví Enrich (1950)

Nascut a Igualada, als quatre anys fou trasplantat al Poble-sec, on s'inicià a la natació en els cursets del Montjuïc l'any 1961. Passats uns primers anys d'estada en el segon equip i de dedicació a d'altres centres d'interès, a finals de 1965 es reintegrà al club sota la direcció de l'Albert Medina, en natació, i d'en Josep Brascó en waterpolo. Especialitzat en braça, i per circumstàncies diverses, sovint li correspon la participació en les diferents competicions nacionals i catalanes, tant en proves individuals com amb l'equip de relleus dels 4x100 estils. Formà part de l'equip campió de Catalunya juvenil de 1967. L'any 1968 es campió provincial de Barcelona en els 200 braça i campió d'Espanya juvenil en els 4x100 estils representant a la provincia. Integrat des del primer moment en l'equip de waterpolo, l'any de la seva retirada arribà a formar part de l'equip campió d'Espanya de l'any 1972, en funcions d'entrenador eventual. Professionalment es dedicà a la gestió d'activitats físiques i esportives, primer com a entrenador de natació i waterpolo i mes endavant treballant per diferents administracions fins a fundar, amb d'altra gent, les seves pròpies empreses. Per causes diverses, es jubilà anticipadament l'any 2013. Ha estat encarregat per els seus companys del col·lectiu del 'Memòries...' de la coordinació d'aquest bloc i d'altres xarxes relacionades.

Corol·lari

L'origen de la formació del 'Memòries del Montjuïc...' es troba en la creació l'any 2015 d'un grup d'antics nedadors i/o waterpolistes que  prengué a whatsapp el nom de 'Montjuïc + 60'. Inicialment pensat per donar suport i cercar iniciatives per a contribuir a l'ajut del club en la complexa situació social i econòmica en que es trobava llavors, va anar evolucionant i recollint l'entrada de nous membres fins a assolir els deu integrant actuals, comptant amb els sempre present Jaume Monzó.

A rel de la prevista celebració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació Montjuïc (1944-2019) es va plantejar al sí del grup la possibilitat d'emprendre alguna acció commemorativa de l'efemèride. I d'aquí l'origen del bloc i de les xarxes associades actuals... (**)

Memòries del Montjuïc

(*) La foto 'actual' d'en Jordi Murio correspon a l'entrega l'any 2018 del 'I Premi INEFC a l'Excel·lència Esportiva', que va recaure en ell com a reconeixement acadèmic de la seva dilatada tasca professional. El mateix Jordi, fidel a la seves maneres d'entendre la comunicació, en ha fet arribar un escrit, que reproduïm amb molt de gust tot seguit, referent a la sol·licitud de perfils biogràfics necessaris per a confegir aquesta entrada:

"Com bé em coneixes, et vull proposar sortir de guió i donar la meva versió personal del que crec que em descriu com a ex nadador, waterpolista i entrenador. Crec que enumerar èxits meus - com esportista i d´altres com a entrenador - no correspon èticament perquè sovint la sort, el temps, el lloc adequat i les persones que m'han aguantat, son un conjunt de coses que fa que un pugui tindre un balanç positiu i que a d'altres, fent el mateix, l'èxit no els hagi acompanyat. Per tant, no em sentiria gens còmode si faig un llistat de fets que no seria res més que certa  preponderància. Donat que diuen que la experiencia humana es universal i no personal, qualsevol esdeveniment esportiu em fa pensar que es el resultat d'un conjunt de valors i de capacitats que s'han après de les persones i companys dels que m'he envoltat, gairebé sempre amb més interès associatiu que personal i, per cert, en el CNM sempre he trobat font d´inspiració. És evident que no puc oblidar el meu pas per el CNM com a nadador i waterpolista, però no sempre els fets i el resultadisme - èxits i/o frustracions - com vaig dir al 2018 en el Premi que em van lliurar per l'Excel·lència de l'Esport de la Generalitat de Catalunya, penso que no cal  desgranar tots els meus èxits puntuals perquè les coses són com són i l'ésser humà és el que un mateix decideix i coincideix  a la seva vida amb altres persones. Sempre comptant amb el factor temps, paciència i investigació i la sort com a eina fonamental.

També he de dir que no sempre el pensar en gran es un gran error, per exemple en un projecte de futur i amb intencions de reinventar, actualitzar, conjecturar idees, amb els amics que estem en aquest bloc, allò no ha estat possible. No per això s'ha trencat res ja que tinc clar que del nostre club n'estic molt satisfet per donar-me una bona escola de vida com a esportista i com entrenador; vaig aprendre a pescar, molt més que a recollir, també a ser persistent. Una frase clau per mi es la de Leonardo da Vinci: 'fitxa el teu rumb cap a una estrella i podràs navegar a través de qualsevol tempesta' ".

(**) La primera foto correspon a una de les múltiples trobades del nostre col·lectiu, en aquest cas produïda el mes d'octubre de 2019 al restaurant 'Elche' del carrer Nou. L'Eduard Costa no va poder ser-hi present per assumptes particulars, mentre que en Joan Sans s'incorporaria poc temps desprès. La segona correspon a la tardor de 2021, i hi són representats la totalitat del membres del col·lectiu, a manca d'en Jaume Monzó ja traspassat, i amb l'afegitó d'en Juan Antonio Molinero i en Carles Alonso, bons amics amb els quals ens veiem habitualment. El grup de whatsapp, encara existent, ha hagut de patir un lleuger canvi passant a nomenar-se 'Montjuïc + 70', per raons ben fàcils de descubrir... 

El jove Serrat al Club Natació Montjuïc...

7 de gen. 2023

El soci n. 486 es dóna d'alta

Per no fer-ho mes difícil, el soci 486 és en Joan Manuel Serrat Teresa. A efectes de la seva arribada al club, però, s'inscriu com a Juan Serrat Teresa - sense catalanitzar ni usar encara el Manuel de segon nom, que li serà afegit uns anys mes tard - en una butlleta segurament omplerta per el seu pare i que alguna mà providencial va salvar de la destrucció a que era destinada. Així és com ha arribat fins avui des de un llunyà 1955:

Anvers i revers de la sol·licitud d'admissió de soci d'en Juan Serrat Teresa. 
Font: Arxiu JCE. Fons Magda Marchador

Amb la autorització del Josep, el seu pare, en Joan és admès i donat d'alta el dia 4 de juny de 1955. Té 11 anys i mig i molt possiblement segueix els pasos d'en Carles, el seu germà gran, que ja ha estat soci del club o al menys hi ha fet algun curset dels dirigits llavors per en Joan 'Janot' Boronat. Com era preceptiu a l'època, la sol·licitud es avalada per dos socis; en aquest cas per en Antoni Bernal, carnisser del carrer Font Rodona 32, i per en Pedro Martínez Carrión, fuster de professió a la França Xica, que serà segon entrenador de natació del club, molt conegut per la seva afecció a la fotografia.

El detall de la seva alta al primer llibre de socis que s'ha conservat a l'administració del club (*) es poc nítid, però sembla deduir-se que la seva baixa es produeix als inicis dels anys seixantes, de manera que conviu poc mes de sis anys amb les generacions de nedadores i nedadors formades per les Carme Ramos, Nuria Llonch, Carme Llorca, Tina Boira, Carme Medina, Júlia Cuesta i altres noies, a la vegada que ens els equips de nois hi trobem als Josep A. Abadias, Juan A. Molinero, Carles Medina, Jordi Carabí, Carles Alonso i demés nedadors dels nascuts sobre els primers anys quaranta.

Detall del full n. 28 del primer llibre de socis del club, legalitzat per el 
Govern Civil de Barcelona amb data de 30 de setembre de 1957.
Font: Arxiu històric del CNM

En Serrat no nedarà mai en proves reglades; però ens consta que, com tants d'altres socis d'aquells anys, utilitza sovint la piscina de Montjuïc - la del Ramos, que ve a ser com el local social del club - on hi passa temps de relació amb les colles de la seva edat, incloent-hi els caps de setmana, tal com ho recorden els companys d'aquells temps.

Anys d'estudis

Aquests anys de transició entre l'acabament de la infantesa i l'arribada de l'adolescència són molt intensos en la vida d'un noi de classe obrera del Poble-sec que, amb els sacrificis dels seus pares, pot anar tirant endavant els seus estudis. Els comença de la mà de la seva estimada Conxita Plasència, la mestra d'infants i veïna que l'acompanyarà diàriament a les seves primers lliçons. Mes tard ingressa als  Escolapis de Sant Antoni per, posteriorment, fer el batxillerat elemental als instituts Ausias March i Milà i Fontanals, aquest darrer encara a la seva antiga ubicació del carrer Canuda. A aquestes alçades dels seus tretze anys en Joan Manuel és un molt bon estudiant, mereixedor de rebre ajuts i beques per a la continuació de la seva formació.

Així ens trobem que passats dos anys desprès de fer-se soci del club ha d'abandonar Barcelona per inscriure's a la 'Universidad Laboral' de Tarragona, on hi romandrà tres anys entre els cursos 1957-58 i el 1959-1960; sempre, però, tornant per les vacances escolars i els estius al seu barri i a la piscina 'vella'. El primer curs ha de fer una mena de reciclatge per adaptar-se als plans d'estudi propis de les universitats laborals creades per el règim franquista (**). Els dos següents cursa el 'Bachillerato Laboral Superior' en l'especialitat de industrial miner, modalitat de torner fresador. En paraules seves al 'Diari de Tarragona' del 28 de novembre de 2022 "Era tan baixet que m'havia de pujar a una capsa de coca-colas per a poder arribar al torn". 

En Joan Manuel Serrat amb el torn a la Universitat Laboral de Tarragona
Font: Facebook. Ex alumnos Universidad Laboral de Tarragona. Ft. SI

A la mateixa entrevista explica el que va suposar per a ell aquest sobtat canvi de vida, pocs mesos abans de fer els catorze anys:

Va ser un canvi molt gran per a mí. Jo era un nen de ciutat, de barri, i vaig anar a un internat amb una disciplina bastant severa... Ens despertaven a una hora inadequada per a qualsevol esser humà. Ens havíem de rentar molt ràpid perquè tot seguit havíem de ser a la porta del col·legi. La laboral era dividida en sis col·legis. Sortíem formats militarment des del col·legi fins al pati d'armes mentre s'alçaven les 'banderas patrias' i cantàvem el 'Cara al Sol'. Desprès anàvem a esmorzar i cap a clase...

Tinc molts records de la Laboral, i molt emocionants, per la gent que hi vaig conèixer. Van ser uns anys molt importants per a mí".

Coincideix a la Laboral de Tarragona amb l'actor Josep Maria Pou, encara que no s'arriben a conèixer en aquest moment. En Josep Maria cursa una altra especialitat - metal·lúrgia - i resideix en un col·legi diferent del d'en Serrat que parava al Balmes, mentre que en Pou ho feia en el 'Lulio', és a dir al Ramon Llull.

Estructura funcional de la Universitat Laboral de Tarragona, amb els sis col·legis 
nomenats d'acord amb la situació nacional-catòlica, amb un delicat 
equilibri entre tres falangistes il·lustres i tres il·lustres catòlics.
Font: Viquipèdia

Per un atzar de la vida, en el moment de fer les milícies universitàries, uns anys mes endavant, en Serrat retorna a les terres tarragonines per a recalar al campament de Castillejos, on s'han de formar els futurs oficials universitaris de l'exèrcit. Amb aquests antecedents sempre ha considerat aquests paratges com a  determinants en la seva educació personal i sentimental; aprofitant les passejades per la Rambla nova de Tarragona, primer, o les anades cap a Cambrils, mes endavant, per a l'acostament cap a les noies, tan reclamat i volgut en aquells anys d'adolescència. 

Joan Manuel Serrat en dos instants de vida quotidiana a la U.L. de Tarragona. La primera 
imatge a la imponent sala-menjador i la segona al dormitori del  col·legi Balmes. 
En el darrer cas amb el genoll dret un pel perjudicat... el futbol, tal vegada ?
Font: Facebook. Ex alumnos Universidad Laboral de Tarragona. Fts. SI

El jove Serrat encara no ha manifestat una vocació artística concreta, però l'any seixanta, un cop finalitzat el període d'estada a la Laboral, comença els seus estudis a la Escola Industrial de Barcelona, on segueix la carrera de Peritatge Agrònom. Retornat al món del seu carrer, on era el Juanito, que "...és un infant que va berenant pa amb oli i sucre, i juga a daus i a 'cavall fort', mig bo, mig bord, escolà i cuca", forma amb tres companys d'estudi i de milícies universitàries - Jordi, Manel i Joaquim - un grup musical que es centra en fer versions de les cançons de l'època; se'n coneix una primera actuació a Sant Cugat del Vallés i el fet que van canviant de nom, provant quin els ha de donar mes èxit... sense obtenir-ne gaire resultat.

Seguint la seva formació l'any 1964 finalitza el Peritatge Agrònom i s'inscriu a la universitat de Barcelona per estudiar biologia, però la seva carrera artística, que ja es troba en fase de llançament, l'impedeix d'acabar aquests estudis.

Del 'Juanito... el de la maña', del seu carrer, al cantant i poeta Joan Manuel Serrat

Sigui com a premi per haver acabat els estudis a la laboral de Tarragona o bé com a estímul per iniciar els de la Escola Industrial, el seu pare li regala la primera guitarra "quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescents...". Segurament és en aquests primers anys seixantes - que el seu món es comença a expandir cap a d'altres interessos i motivacions - quan es produeix l'allunyament de l'entorn del Club Natació Montjuïc. No obstant, com que segueix lligat al barri, encara manté algun tipus de proximitat amb les tres grans institucions esportives del Poble-sec d'aquells anys: l'Agrupació Ciclista Montjuïc (1917), la Unió Esportiva Poble-sec (1928) i el mateix Club Natació Montjuïc (1944).

A tot això els nous interessos i motivacions es van centrant en l'ampliació dels seus coneixements musicals i en la descoberta de les formes literàries i, especialment, de la poesia. No es tracta d'un canvi brusc des del Juanito del barri, amant dels esports. En paraules seves, extretes d'una entrevista amb en Salvador Escamilla de l'any 1976:

"Crec que mai no he estat una persona de canvis i transformacions brutals... Jo he estat, potser, un producte del contacte amb aquesta gent que he conegut i que m'ha ensenyat el que passa i com s'han de fer les coses. Aleshores vaig començar a aprendre veritablement...".

Sembla que empès per els companys del seu grup musical es decideix a provar sort com a solista i es presenta a finals de 1964 a en Salvador Escamilla, que el gener d'aquell mateix any ha posat en marxa Radio-Scope (***), programa emès en directe i amb públic al mític estudi Toresky de Radio Barcelona. Immediatament l'Escamilla copsa el futur que espera a aquell jove d'encara 21 anys i en fa la presentació al seu programa, a la vegada que el converteix en convidat habitual amb una mena de contracte que li assegura a en Joan Manuel 400 pessetes setmanals.

Una de les primeres presentacions d'en Joan Manuel Serrat de l'any 1965 
a l'estudi Toresky de Radio Barcelona, amb en Salvador Escamilla.
Font: Web www.geocities.ws/jmserrat, de Pere Mas Pascual. Ft. SI

El 4 de maig de 1965 fa el seu primer concert, en el marc d'una actuació conjunta dels Setze Jutges com era habitual, en el centre cultural L'Avenç de l'Hospitalet de Llobregat. Els convocats són Remei Margarit, Joan Ramón Bonet i el mateix Joan Manuel. 

Serrat en el primer concert amb els Setze Jutges al centre 
cultural L'Avenç de l'Hospitalet de Llobregat
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. L. Udina

L'èxit és fulgurant. El mateix any l'Escamilla el presenta a EDIGSA, la productora i distribuidora de discos catalana creada pocs anys abans, i comença a editar els seus primers EP:

Portada del primer vinil EP d'en Serrat editat per Edigsa l'any 1965
Font: Web discogs.com. Ft. J. Fornas 

Aquesta primera gravació inclou les cançons: 'Una guitarra'; 'Ella em deixa''; 'La mort de l'avi', i 'El mocador', totes amb lletra i música d'en Joan Manuel. 'Ella em deixa', una cançó de desamor, ha estat confirmada per el mateix Serrat com la primera de les que va compondre, per bé que en l'inconscient col·lectiu sempre s'ha considerat 'Una guitarra' com a la primera creació del 'noi del Poble-sec'.

El seu tercer EP, del 1966, inclou dues cançons que han de passar a la història de la cançó en català: 'Cançó de matinada', que obté el primer n. 1 durant moltes setmanes a tota Espanya, tot i ser cantada en català; i 'Paraules d'amor', la cançó dels primers amors adolescents que ha donat veu i ha il·luminat com un far a tantes generacions des de llavors. L'any 1967 la mateixa EDIGSA llança el seu primer LP recollint les cançons composades per el novell cantautor, a la vegada que en treu un segon de 'Cançons Tradicionals' versionades per en Serrat.

Del creixement posterior del Serrat-esponja, que entra en contacte i assimila fent-lo seu a tot i a tothom qui se li posa per davant - sigui a Europa o a l'Amèrica llatina - no n'hem de parlar en aquesta entrada. Altres veus molt mes autoritzades que les nostres ho han fet abastament i encertada. Tan sols referirem l'elogi que en el concert 'Entre Amigos', de l'any 1983, li va dedicar Luis Eduardo Aute quan el presentava:

"Escribir buenas canciones no es tarea fácil; escribir obras maestras en dos lenguas distintas es casi imposible. Sin embargo hay un hombre que lo ha conseguido, un amigo que supo, en un momento muy difícil de mi vida, tenderme una mano así de grande: Joan Manuel Serrat...".

En el record a Joan Boronat Carner...

L'any 1971 la carrera professional d'en Serrat s'ha convertit en un camí triomfal de conquestes de nous públics i noves fites successives. Ha composat alguns dels seus primers grans èxits cantant, des de 1968, en els seus dos idiomes familiars. Ha musicat ja a dos dels poetes castellans mes importants, mig amagats en el context de la dictadura...

Es dona el cas, però, que al seu Club Natació Montjuïc es prepara un homenatge per commemorar la tasca ingent d'un dels fundadors de l'entitat. L'home objecte del reconeixement és en Joan 'Janot' Boronat, que a mes de fundador ha estat president del club i directiu a les federacions catalanes de natació i de rugbi. Altrament la seva figura ha passat a la història del Montjuïc i de la natació catalana com a l'home que, un cop acabada la seva jornada laboral al Banc Central, arribava havent dinat d'una esgarrapada a la piscina de Montjuïc - la del Ramos, és clar... - proveït del seu puro havà i disposat a immergir-se a les aigües de la part poc fonda per - sense deixar ni per un moment de sostenir el puro entre les seves dents - anar instruint en les beceroles de l'art de nedar  a les successives generacions de noies i nois que els cursets del Montjuïc li posaven a les seves mans.

Per a fer aquests actes d'homenatge es va anomenar una comissió organitzadora formada per directius i esportistes de l'època. Un dels membres rellevants en va ser en Eudald Vallés, qui dotà de contingut als actes a celebrar els dies 17 i 19 de setembre d'aquell 1971; dividits en el divendres 17, per la natació i el diumenge 19, per el rugbi.

En Joan Manuel Serrat és un dels convidats a prendre-hi part i ho fa assistint a l'acte del dia 17 i participant en les proves de natació disputades. Mes concretament neda 50 metres acompanyat d'altres antics nedadors del club, entre els quals hi trobem a en Teo Poch i en Josep Cercós.

Foto de grup desprès de participar en l'homenatge a en 'Janot' Boronat: Pere Planas, 
Joan Manuel Serrat, Eulàlia Tauler, Quim Tauler, Teo Poch i Josep Cercós
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Retall del butlletí n. 290, de desembre 1973. En Joan Manuel Serrat 
atenent la signatura d'autògrafs el dia 17 de setembre de 1971
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Com a 'repicó' de la vinculació d'en Serrat al seu barri i a les seves entitats populars, com el Club Natació Montjuïc, serveix de mostra l'entrevista que li fa el periodista José M. Garcia al programa 'Hora XXV', líder dels esports a la cadena SER, el 14 de novembre de 1973. La conversa es produeix enmig d'un dels habituals dicteris del periodista contra l'organització de l'esport espanyol en general i del futbol en particular. A manca de la gravació, que encara no l'hem pogut localitzar, ens servim de la transcripció feta en el n. 290 del butlletí del club per Enric Canela.

Segons aquesta versió, en Joan Manuel Serrat contraposa l'excés de professionalisme de l'esport d'aquells moments amb el que ell va conèixer del Club Natació Montjuïc de finals dels 50's i principis dels 60's; manifestant que va aprendre a nedar de la mà d'en 'Janot' Boronat, de qui no se'n està de fer-ne un elogi contundent.

Mes endavant fa notar que caldrien homes com en Boronat, amb la seva entrega a uns colors i la seva autèntica vocació per la difusió de l'esport. Conclou en Joan Manuel que:

"Esto para mi es el deporte auténtico. Lo otro disfrazado de deporte es una comercialización absurda, que nada tiene que ver con los valores auténticos del deporte. Faltan hombres del entusiasmo de Boronat y Esquiroz, que arrastraron a una juventud que no disponía de medios ni de instalaciones, pero que luchaba con el objetivo de conseguir una piscina cubierta y hacer (del Montjuïc) un club grande...".

I s'acaben els escenaris... ?

Aquest any passat ha vist la gira de comiat dels escenaris - que no de la música - d'en Joan Manuel Serrat Teresa, mitjançant una gira mundial de fins a setanta-quatre concerts iniciada al 'Beacon Theater' de Nova York el 27 d'abril i finalitzada al Palau Sant Jordi de Barcelona, aquest darrer 23 de desembre.

En el decurs del darrer dels seus concerts es van viure un bon nombre de moments de forta emotivitat i empatia Serrat-Públic-Serrat. El 'nano', com el coneixen especialment a l'Amèrica llatina, es va esforçar a mantenir controlades les seves emocions per tal que l'acte resultés festiu, tal com s'havia proposat. Ho va aconseguir, encara que en algun moment les emocions li amenaçaven la gola. 

Ens quedem però, amb dos moments del recital. El primer és el de l'obertura quan, desprès d'arrencar amb 'Temps era temps', va iniciar el diàleg amb els  mes de 15.000 cooficiants de la cerimònia amb la breu declaració que segueix:

Retall de la retransmissió feta per TV3 del darrer recital d'en Joan Manuel, 
al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 23 de desembre de 2022.
Font: TV3 a la carta. Editat per Josep Maria Carafí

El segon va succeir poc abans de finalitzar el concert quan, un cop agraït el suport familiar i el del públic, va voler acomiadar-se de tres persones determinants de la seva carrera, totes elles desaparegudes: en Salvador Escamilla (1931-2008), qui va ser l'impulsor i propagandista inicial de la seva trajectòria; en Francesc 'Quico' Sabaté (1940-2010), publicista d'èxit, amic sempre i soci d'en Joan Manuel a l'empresa 'Taller 83', que ha estat l'encarregada de gestionar la seva carrera els darrers quasi quaranta anys; i en Joan Ollé (1955-2022), home de cultura, autor i director de teatre i la tercera cama d'aquest trípode de suport que ha tingut en Serrat en el decurs de la seva tasca professional.

Des del 'Memòries...' no podem menys que desitjar-li al soci n. 486 del Club Natació Montjuïc una molt llarga i profitosa travessia... Salut

Memòries del Montjuïc

(*) Llistat de socis n'hi ha d'haver hagut sempre, és clar, però aquest 'Llibre de Socis' que es guarda a l'arxiu històric del CNM és el primer que s'ha oficialitzat a través del registre d'associacions del Govern Civil de Barcelona, amb autenticació del número de pàgines de que consta per evitar-ne qualsevol manipulació.

(**) Les 'Universidades Laborales' van ser impulsades per en José Antonio Girón de Velasco (1911-1995), 'Camisa vieja' de la falange espanyola que al llarg de setze anys (1941-1957) va ser ministre de treball del règim. Concebudes com una via d'accés subvencionada a una educació de nivell superior per als fills de les classes treballadores del país - 'productores', en el llenguatge oficial - alternativa a la de les universitats clàssiques.

(***) Radio-Scope inicia les seves emissions el 13 de gener de 1964, quan sona per primer cop el 'Bon dia, Catalunya...' d'en Salvador Escamilla amb que obrirà cada matí el nou programa. És el primer en ser emès íntegrament en català, el que li costarà no poques explicacions a la censura del seu autor. Centrat en la promoció de la cultura del país, impulsarà els cantants i música de la 'Nova cançó', seguint el seu lema 'Benvingut el de fora, però primer lo nostre...'

(****) Era el 4 de març de 1983 quan Aute va gravar en directe el disc "Entre amigos", en què el van acompanyar ni més ni menys que Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Teddy Bautista i Joan Manuel Serrat, els discos dels quals havia conegut fent el seu servei militar a Girona. Aquest treball va pujar a les llistes d'èxits i va ser Premi Nacional del Disc  del mateix 1983.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic