Tranquillo expressivo
Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida. Cap causa de mort podia resultar més apropiada per a un poeta romàntic que una mansa pluja de primavera a Grècia.
No obstant això, ningú la va merèixer menys que Lord Byron, que entre els seus curiosos costums tenia la de domesticar els mars que anava coneixent: primer va ser el de el Nord; més tard, l'Adriàtic, el Tirrè i el Jònic i, finalment, l'Egeu.
Byron va ser molt més que un poeta romàntic, més que un escriptor d'èxit els llibres del qual s'esgotaven tot just sortir de les impremtes i més que el protagonista d'escàndols amorosos, anècdotes irreverents i declaracions de suport als moviments independentistes d'Europa i Amèrica.
Va ser també molt més que l'home estimat en secret per milions de dones i imitat per milers d'homes, que veien en ell no a un ésser humà, sinó a un semidéu, i més que el creador proscrit per la moral hipòcrita del seu país. Byron, en realitat, va ser la seva pròpia obra mestra.
En un infinit joc de permanent improvisació, va elaborar i reelaborar la seva imatge d'àngel caigut i es va construir a si mateix com a mite. En aquest sentit, assenyalava Bertrand Russell, en la seva Història de la filosofia occidental, que a l'igual que altres personatges rellevants de la història, "Byron té més importància com a mite que com a persona real. Per el que fa al mite, la seva rellevància va ser enorme, sobretot al continent".
El poeta alemany Heinrich Heine, per exemple, el va considerar com el més elevat missioner d'el liberalisme que havia donat la seva generació, l'enemic de l'opressió i de l'esclavitud i l'inconformista que no va tolerar cap interferència contra la llibertat de l'esperit humà. Per a alguns diaris francesos, Byron i Napoleó Bonaparte van ser els dos homes més grans de segle XIX.
Retratat vestit de albanès per Thomas Philips, 1835
Font: Viquipèdia
Sostenutto assai
George Gordon Byron va néixer a Londres, al número 16 de Holles Street, el 22 de gener de 1788. Als deu anys es va convertir en el sisè successor del títol de baró Byron de Rochdale. Va estudiar a Cambridge i, a l'arribar a la majoria d'edat, va ocupar un escó a la Cambra dels Lords.
Successius escàndols sexuals van fer d'ell un dels personatges més cèlebres de la seva època. Els més sonats de tals escàndols van ser la seva separació d'Anne Milbauke, una dona puritana i de ment estreta, amb qui ningú s'explica encara perquè s'hi va casar el 1815; els amors incestuosos amb la seva germanastra Augusta; les seves esporàdiques relacions homosexuals amb joves i adolescents que, com afirma l'escriptor espanyol Juan Gil-Albert, "van grimpar també amb les seves gràcies masculines -i això, en diferents etapes de la seva vida- a cor de poeta", i, finalment, la seva relació a Venècia amb la comtessa Teresa Guiccioli, casada amb el dues vegades vidu comte Alessandro Guiccioli.
Aquesta darrera aventura amorosa va ser d'una tal intensitat que Byron es va veure embolicat en situacions veritablement angoixants, a causa de les quals va començar a percebre l'envelliment del seu cos: "El meu cabell ha envellit i les arrugues han estat pròdigues en el seu avanç indeleble. Tot i que no se m'ha caigut el cabell, sembla que es troba a `punt de fer-ho, i les meves dents segueixen amb mi només per cortesia", va escriure amb patetisme al seu amic Wedderburn Webster.
Físicament, Byron era molt atractiu -"Byron ens va llegar la llegenda d'haver estat l'home més atractiu del seu temps", apunta Camilo José Cela en la seva "Enciclopèdia del Erotismo"- i, encara que el seu cos tendia a engreixar, s'esforçava per a mantenir-se esvelt.
Quatre anys més tard, després de dedicar-se a "suprimir el seu greix pervers i a esculpir el seu cos, mitjançant la utilització de banys calents, la boxa, l'esgrima, sobretot la natació i l'equitació i, finalment, mitjançant un règim alimentari extremadament rigorós", com enumera el seu biògraf francès Gabriel Matzneff, la comtessa de Blessington s'adona que Byron està "tan prim que el seu rostre sembla el d'un adolescent".
Allegro moderato
Durant tota la seva vida -i no únicament amb mires per a baixar de pes-, Byron va ser un destacat practicant de diverses disciplines esportives, tot i que arrossegava un defecte físic congènit: era coix.
Hi ha diverses llegendes sobre aquesta coixesa. Ell mateix en va responsabilitzar a la seva mare, atribuint la seva malformació a la cotilla que Catalina Gordon Byron va portar durant l'embaràs.
Estudis mèdics posteriors a la mort del poeta i fins i tot alguns d'actuals discrepen sobre el que s'ha anomenat el misteri ortopèdic. Segons els uns, Byron tenia un peu deforme. Segons els altres, la seva coixesa provenia de la malaltia de Little; de displàsia congènita; de paràlisi infantil; fins hi va haver qui va assenyalar que d'una ferida ocorreguda al néixer. Per descomptat, tants diagnòstics s'han anul·lat entre si i el que han fet és nodrir l'enigma.
Ara bé, el defecte físic de Byron té importància més enllà de la xafarderia, a causa que el va impulsar a refugiar seu mal -i el complex que aquest li produïa- en la natació, l'únic esport en què li era possible que aquest defecte passes desapercebut.
Andantino grazioso
L'instructor de natació de Byron va ser un professor de boxa molt famós a l'Anglaterra de la seva joventut: John 'Gentleman' Jackson, el qual havia estat campió anglès de boxa l'any 1795. Sota la supervisió de Jackson, Byron va travessar el Tàmesi nedant, en una data no del tot determinada per els seus biògrafs, entre 1805 i 1807. Després, el 1809, va creuar el Tajo, a Espanya, en una travessia de tres hores de durada.
Es pot dir que, cada cop que se li presentava l'ocasió, Byron es llançava a les aigües amb el mateix místic apassionament amb que ho afrontava tot en la seva vida. D'aquesta manera, va arribar a un dels seus majors reptes com a nedador: el de creuar l'Helesponto.
Larghetto
Segons compta una llegenda grega, un jove anomenat Leandre, que vivia a Abydos, al costat asiàtic de l'Helesponto, nedava cada nit fins a Sestos, al costat europeu de l'estret, guiat per un fanal que la seva estimada Hero, sacerdotessa d'Afrodita, encenia a la part alta de la torre de casa seva.
A la matinada, quan el sol començava a enrogir el firmament, Leandro retornava de nou nedant fins Abydos.
Una nit, mentre Leandro bracejava en la foscor cap a Sestos, es va abatre sobre la mar una tempesta i el vent va apagar el fanal. Desproveït del senyal que li indicava on dirigir-se, Leandro va nedar sense rumb cap a la tragèdia. Al matí, estranyada per l'absència nocturna de Leandro, Hero va pujar a la torre i va descobrir el fanal desproveït de flama.
Hero esperant a Leandro.
Pintura d'Evelyn de Morgan (1855-1919).
Font: De Morgan Foundation
Sense comprendre encara la intensitat del seu drama, va dirigir la seva mirada a la platja i allà va veure el cadàver del jove, bressolat per les onades, amb una alga enredada en un dels seus peus, a la manera d'un irremeiable símbol romàntic.
Hero no va suportar la visió i es va llançar des de la torre
Allegro vivace
Byron va voler demostrar que la consuetudinària gesta nocturna de Leandro era factible més enllà de la llegenda.
El 3 de maig de 1810, després d'un intent fallit realitzat uns dies abans, va travessar en una hora i deu minuts l'estret que avui es diu dels Dardanels, en companyia del seu amic, el lloctinent Ekenhead. Aquest, per cert, va arribar a la riba oposada cinc minuts abans que el poeta. El lloc triat per tots dos per creuar l'estret tenia 1.960 metres d'ample.
Heus aquí el que en comenta Byron, en una carta escrita aquest mateix dia al seu amic Henry Drury: "Aquest matí he nedat des de Sestos a Abydos. La distància més curta no és més d'una milla, però el corrent la fa difícil; tant és així que dubto si les aficions conjugals de Leandro hauran quedat una mica disminuïdes en el seu pas al Paradís. Ho vaig intentar fa una setmana i vaig fracassar per causa de vent de nord i la rapidesa de la marea, encara que des de petit he estat un bon nedador. Però aquest matí, estant en calma, ho he aconseguit i he creuat l'ample Helesponto en una hora i deu minuts ". A més de la constatació que la proesa era realitzable, d'aquesta prova va néixer un dels poemes més coneguts de Byron: 'La promesa d'Abydos'.
Estret de Helesponto, avui Dardanelos
Font: Viquipèdia
Vuit anys més tard, trobant-se a Venècia, Byron es va sentir obligat a respondre a un desafiament llançat per un antic soldat de Napoleó, del qual no se'n sap res mes que ostentava un nom de ressonàncies operístiques: Angelo Mengaldo. A oïdes d'aquest havien arribat les gestes natatòries de l'anglès i va voler comprovar que no es tractava d'exageracions.
Al costat d'un amic comú no identificat, Byron i Mengaldo van partir de l'illa de Lido. En Mengaldo va abandonar extenuat, quan ja enfilava l'entrada del Gran Canal. L'amic comú es va rendir uns minuts després. Byron va seguir fins a l'actual 'sestiere' de Santa Croce, on hi ha l'església de Sant Simeó. En aquesta ocasió va estar nedant ininterrompudament durant 4 hores i 20 minuts, tot i que ell mateix va escriure que "l'aigua de la llacuna és tèrbola i no resulta agradable banyar-se en ella".
Tal demostració de resistència li va valer entre els venecians dos malnoms: El Diable Marí i El Peix Anglès.
Finale presto con fuoco
Al marge de les seves proeses i els seus escàndols, Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida.
Contradictori com a individu, no podia escapar a la paradoxa d'una mort insòlita. Ell, que havia sotmès amb les seves braçades tots aquells mars que va conèixer en vida, precisament ell va ser víctima d'una pluja de començaments de primavera. El 9 d'abril de 1824 va insistir que volia muntar a cavall sota un gran xàfec. En tornar de l'exercici, va romandre molta estona sense canviar-se de roba, fins que va caure al llit amb febre i dolors.
Els metges recomanaren que es purgues i que se li aplicaren sangoneres per sagnar. Deu dies sota aquesta teràpia el van afeblir i el van dessagnar fins al punt que, tot just unes hores abans de morir, després de despertar de la inconsciència en què va estar sumit les dates prèvies, va exclamar: "Els doctors m'han assassinat".
Després va perdre de nou el coneixement i es va submergir en l'oceànic temps d'el mite. Era el 19 d'abril de 1824 i es trobava en el pantanós llogaret de Missolonghi, a Grècia.
Armando José Sequera (**)
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada