Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RFEN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris RFEN. Mostrar tots els missatges

Tríptic de la Piscina de Montjuïc... 'la vella' (iIII). Noves reformes i II Jocs Mediterranis

20 de gen. 2024

La segona reforma. 1949... una torre de salts 'de veritat'

Una de les 'herències' de la piscina de la Exposició Internacional de 1929 és la de la torre de salts, situada en un lateral del vas. La seva precària construcció, amb una lleugera estructura metàl·lica rematada amb fusteria, desmereix del pompós nom del 'Estadio Náutico de Montjuich' amb que se la va batejar.

L'any 1948 l'Ajuntament de Barcelona ha vist la creació de la primera Ponència d'Esports d'Espanya, presidida per en Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. Aquest, juntament amb en Josep Picart cap de les instal·lacions esportives de Montjuïc, entoma les diferents reclamacions existents per a una nova millora de la pileta. Amb un pressupost total superior a les 730.000 ptes. les reformes, que volen aconseguir "el definitivo acondicionamiento del Estadio Náutico de Montjuich" tal com informa la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre de 1949, inclouen:

  • Construcció d'una nova torre de salts, canviant-ne l'emplaçament
  • Creació de dues llotges al forat deixat per l'antiga torre
  • Adequació dels sistemes de renovació i filtratge de l'aigua
  • Millora dels tancaments i accessos de l'equipament
  • Pintura general de la piscina i els seus annexes

Aquesta vegada els encarregats de les obres han estat els membres de la comissió tècnica de la nova Ponència d'Esports: l'arquitecte Pere Ricart - qui específicament ha dissenyat la torre de salts - junt amb els també arquitectes municipals Raventós i Vilaseca.

Plànols de les diferents perspectives de la nova 
torre de salts, dissenyada per en Pere Ricart.
Font: AMCB

Informació publicada a la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre 
de 1949 on s'inclouen les dades sobre les reformes de la piscina de Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA

Per a resoldre el problema de la manca d'higiene de les aigües de la piscina, que calia renovar quasi bé cada setmana, l'ajuntament ha rebut amb data del 30 de març de 1948 un pressupost de l'empresa madrilenya de 'F. Bastos, Ingenieros' que assegura tenir la solució per el tractament i la depuració de les aigües de la piscina de Montjuïc.

Aquesta passa per la instal·lació de 10 filtres oberts, de 1 x 6,50 m. cadascun, construïts amb formigó armat i dotats de rentat per corrent inversa. El pressupost estimat per aquesta instal·lació és de 269.830 ptes. i en ell no s'inclouen les despeses de l'obra dels dipòsits dels filtres, ni les de la instal·lació elèctrica, ni el cost dels manobres necessaris, ni d'altres elements. Si aquestes despeses hi fossin incorporades el pressupost superaria les quatre-centes mil pessetes de la època. 

Atenent al fet que la despesa total informada per l'ajuntament va ser de 730.280 ptes. podem concloure que la solució proposada no va poder ser aplicada en aquest moment, o no al menys en la seva totalitat . Així ho corroboren les informacions de premsa posteriors i les del mateixos usuaris de la piscina, que segueixen queixant-se del mal estat de l'aigua de la instal·lació (*).

Portada i carta d'oferiment del pressupost fet a l'ajuntament de Barcelona per tal de resoldre 
els problemes de tractament i desinfecció de les aigües de la piscina de Montjuïc.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

La finalització de la reforma va coincidir amb la data prevista per a la celebració d'un periòdic encontre internacional de waterpolo entre Espanya i França, a celebrar els dies 18 i 19 de juliol de 1949 que es va fer servir com a acte d'inauguració de les remodelades instal·lacions. 

En aquells anys l'equip francès s'imposava habitualment a l'espanyol, però la recent incorporació d'en Andrés 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de l'equip del C.N. Barcelona - i de la selecció espanyola - augmentaren les perspectives de millora i feien preveure que per primera vegada es podria guanyar a França. Quasi s'aconsegueix, però finalment els representants de la 'grandeur' van remuntar el 2 - 0 de l'equip espanyol de la primera part per a imposar-se amb un ajustat 2 - 3 al final de la segona. Així ho remarca el n. 63 del butlletí de la FCN:

"No se produjo la esperada victoria española, que hubiera sido la primera del palmarés. Nuestras esperanzas se vinieron abajo, pero perdimos a todo honor con un adversario que se ha superado notablemente. Si nuestro equipo no estuvo tal vez tan afinado como había llegado el año último, los franceses em cambio se mostraron desconocidos (a mejor) de como jugaron en Londres..."

Equip espanyol que s'enfrontà al francès el dia 18 de juliol de 1949 a la piscina
 de Montjuïc: Martí, Serra, Falp, Castillo, Adern, Mestres i Queralt.
Font: Bloc waterpolomadrid.wordpress. Ft. SI

Retall de la crònica del partit del setmanari 'Destino' del 25 de juny de 1949
signada amb les inicials JM, segurament referides a en Joaquim Morera.
Font. Hemeroteca ARCA

L'endemà del partit oficial és celebra un segon encontre de caire amistós en el qual s'esdevé el debut de tres joves jugadors: en Vicenç Serra - del Sabadell -, junt amb els cenebistes Antoni Subirana i Joan Lluís Abellán; amb aquesta nova alineació de l'equip s'assoleix un empat a dos gols que deixa un millor regust als afeccionats locals.

Encara el mateix 1949 es produeix un nou fet històric amb la presentació a la pileta de Montjuïc de la primera exhibició a Espanya d'un equip del que llavors s'anomena a Europa 'natació ornamental'. Les encarregades de presentar aquesta nova modalitat aquàtica són les nedadores del 'Stade de Reims' francés, que van fer les seves exhibicions els diumenges 24 d'agost i 1 de setembre, amb una gran repercussió de la premsa i del públic, en actes organitzats de manera conjunta per el C.N. Montjuïc i el C.N. Catalunya, que van comptar amb el patrocini de 'El Mundo Deportivo'.

Titular de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de juliol de 1949, amb 
l'anunci de l'actuació del ballet francés del 'Stade de Reims'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els anys cinquanta. II Jocs Mediterranis i mes...

Per al 1950 els Campionats d'Espanya han estat adjudicats per la FEN a la ciutat de Madrid, quin ajuntament vol inaugurar amb ells el seu 'Estadio náutico de La Casa de Campo', però finalment les obres no s'acaben a temps i el tot just estrenat president de la FCN, en Francesc Draper, pren l'arriscada iniciativa d'organitzar-los a la reformada piscina de Montjuïc.

Des de el triomf de Castella de l'any 1934 la natació catalana ha vist truncada la seva hegemonia en la natació masculina espanyola, primer pels nedadors castellans i mes tard per els de les Illes Canàries que s'aniran repartint el títol amb l'excepció dels campionats de 1940 a Vigo, on puntualment Catalunya recupera el primer lloc. Per els de 1950 s'espera un nou triomf de l'equip de les Illes Canàries, per bé que en l'ambient hi ha l'esperança d'una possible recuperació de l'equip català. A la seva 'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera ho recorda així:

"Los Campeonatos de España estaban confiados a Madrid para ser organizados en la nueva piscina de la Casa de campo. No estuvo terminada a tiempo, y con sólo quince días de margen la Federación Catalana, en la que acababa de entrar como presidente Francisco Draper, hombre de un empuje extraordinario... cogió la organización y la convirtió en un éxito. Revendedores en Montjuïc, como si fuera un partido de futbol, premiaron esta osadía de organización y deportivamente quedó premiada la Federación Catalana con un amplio triunfo en la puntuación general..."

Portada del fullet editat per la FCN amb motiu del XL Campionat 
d'Espanya de natació disputat a la piscina de Montjuïc.
Font. Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler

Catalunya es proclama campiona d'Espanya en la categoria masculina, en gran part degut a la decisiva contribució d'en Robert Queralt que aconsegueix guanyar tres de les cinc proves individuals en disputa: els 100 m lliures amb 1'01″3; els 400 . lliures amb  5'03″8; i els 100 m esquena amb 1'12″0,  retornant a la Federació Catalana un títol que no guanyava des del feia deu anys.

Portada del butlletí n. 78 de la FCN amb la imatge d'en Robert 
Queralt rebent una placa i escoltant les paraules del president 
Draper, després dels Campionats d'Espanya de 1950.
Font: Arxiu de la FCN, fons Joaquim Morera

La recuperació del campionat per la selecció catalana va tenir tanta repercussió a Catalunya que va donar lloc a un acte d'homenatge ofert per les altres federacions esportives catalanes el 19 de novembre d'aquell 1950, en el curs del qual feren lliurament a la FCN d'una placa commemorativa de l'efemèride.

Placa commemorativa ofertada a la FCN per les federacions esportives catalanes.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Els Campionats d'Espanya de 1952 i de 1954 reincideixen a fer-se a la piscina de Montjuïc, repartint-se el campionat en ambdues categories entre les seleccions de les Illes Canàries i de Catalunya, respectivament. Pel que fa a la categoria femenina, que des de l'any 1934 en que la puntuació general del Campionat es fa per seleccions de les federacions, l'any 1952 és el primer en que les nedadores catalanes es veuen superades, en aquest cas per les representants de les Illes Canàries, amb les quals a partir d'aquest moment s'aniran alternant en la dècada dels cinquanta en el primer lloc d'aquesta classificació.

El fenomen de la revenda d'entrades a les competicions fetes a la piscina de Montjuïc no va ser estrany en aquells anys cinquanta. A mes dels múltiples encontres internacionals de natació i waterpolo disputats a les seves dependències, un dels festivals esportius que mes hi van contribuir van ser els organitzats per la 'Sociedad Atlética de Barcelona' (SAB) que malgrat el seu nom estava centrada principalment en les activitats aquàtiques; especialment en els salts i en la incipient natació ornamental o ballet aquàtic, noms amb el que es començava a conèixer l'actual natació artística. 

Sota l'impuls d'en Joan Ricart Sagristà, saltador ell mateix a mes d'arquitecte, la SAB va promoure al llarg de mes de deu anys una 'Semana Internacional de Saltos Ornamentales' quina primera edició va tenir lloc l'any 1952 i que a partir de l'any següent va incorporar els ballets aquàtics, essent la primera vegada que es feia una competició internacional en aquesta nova modalitat a Catalunya i a Espanya.

Portada del fullet editat per a la 'II Semana Internacional de Saltos Ornamentales
 y Ballets Acuáticos', celebrada entre els dies 10 al 19 de juliol de 1953.
Font:  www.todocolección.net

Tercera reforma per els II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955

En l'origen de la creació dels Jocs Mediterranis hi trobem la figura de l'aristòcrata egipci Muhammed Taher Pasha (1879-1970), quart president del Comité Olímpic del seu país i vicepresident del CIO, qui en la sessió del comité d'aquest organisme d'Estocolm, l'any 1948, proposa l'organització d'aquests nous jocs de caire regional i defensa la candidatura d'Alexandria per a ser-ne l'organitzadora de la primera edició. La confirmació definitiva ha d'esperar fins a la reunió que el CIO fa a la ciutat de Roma el 1949, on ja es considera ferma la proposta d'Alexandria per a organitzar els I Jocs Mediterranis.

D'altra banda des de la recentment creada 'Comisión Municipal de Deportes' de Barcelona el seu president, Epifani de Fortuny, cerca de trobar un esdeveniment amb prou ressó internacional per a potenciar la imatge esportiva de la ciutat. El primer intent és el de revitalitzar la candidatura de Barcelona per els europeus de natació de l'any1950 que inicialment havia estat desestimada per la LEN. 

A l'acta de l'esmentada comissió del 21 de desembre de 1949 veiem com el baró d'Esponellà informa de l'estat de la qüestió amb perspectives pessimistes, atenent al fet que malgrat que l'oferta de Barcelona millorava les inicials de Budapest i Amsterdam ara n'apareix una de no prevista a la ciutat de Viena:

"... se informa sobre los campeonato de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida,... después de ser presentada la candidatura de Viena (Austria) que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 días, contra la oferta de Barcelona de 120 nadadores durante 8 días.

Proponer, para el caso que no llegaran a organizarse..., celebrar unos juegos latinos o, mejor aún, Mediterráneos ya que estos permitirían la participación de naciones que como Egipto, Turquia, Norte-Africa (sic) y otras, (quedarían) forzosamente excluidas en otro caso"

A la mateixa comissió, en l'acta del 11 de febrer de 1950, es referma la possibilitat de fer els Jocs Mediterranis a Barcelona:

Retall de l'acta de la 'Comisión Municipal de Deportes' de 
l'ajuntament de Barcelona del dia 11 de febrer de 1950.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny

Finalment el ple de l'ajuntament del dia 30 de gener de 1951, presidit per l'alcalde Josep M. Albert i Despujol, aprova per unanimitat la moció liderada per el tinent d'alcalde de Transports i Esports de proposar la candidatura de Barcelona per a organitzar els II Jocs Mediterranis l'any 1955 (**)

Retall del diari 'La Vanguardia Española' del dia 1 de febrer de 1951 amb 
l'anunci de la proposta presentada al ple de l'ajuntament de Barcelona.
Font: Hemeroteca La Vanguardia

La histórica vaga de tramvies de la ciutat d'aquell mateix 1951 va suposar la destitució tant de l'alcalde Albert con del tinent d'alcalde Fortuny als pocs mesos d'aquest acord. La tasca municipal de preparació dels jocs passa a recaure en el nou alcalde, Antoni M. Simarro i Puig i en el futur tinent d'alcalde d'Esports, en Carles Pena Cardenal.

La reforma que es considera necessària a la piscina per tal d'afrontar els II Jocs Mediterranis es centra en els següents aspectes:

  • Aixecar la grada del cantó ciutat ampliant-la fins a una alçada equivalent a la de la grada principal, per la qual cosa cal fer uns fonaments tècnicament molt complexos, atès que s'ha de sustentar la nova grada quasi bé sobre el buit del baixant de la muntanya
  • Crear una nova grada sobre l'edifici originari de vestidors, per que s'ajunti amb la del cantó de ciutat formant una U de grades amb capacitat per a 9.000 espectadors que voltaran quasi tot el recinte de la pileta
  • Ampliació i millora dels espais auxiliars de vestidors, atenció sanitaria, gimnàs i altres dependències 
  • Incorporar el xalet que fins aquell moment no formava part de l'equipament esportiu - amb la seva gran terrassa sobre la ciutat i la resta de superficies annexes - al complex del Estadi Nàutic de Montjuïc, aprofitant l'espai com a habitatge del conserge i la seva família, a mes destinar-ne la resta per a magatzems de materials diversos
  • Millorar, novament i definitiva, els sistemes de tractament i desinfecció de l'aigua del vas de la piscina
Amb tal de complir aquestes finalitats, la Sessió Plenària de l'ajuntament de Barcelona del 23 de juny de 1954 pren la següent decisió:

"Aprobar el proyecto de obras de ampliación de la piscina municipal de Montjuich,  cuyo presupuesto es de 2.140.554'67 ptas., con excepción de subasta..."

Novament cal apressar-se per a tenir les reformes acordades a punt per a la inauguració dels jocs, que són previstos per el dies que van del 16 al 25 de juliol de 1955. Finalment es poden respectar els terminis previstos, amb l'avantatge que aquesta vegada si que s'aconsegueix que les condicions higièniques de l'aigua tinguin una significativa millora.

Imatge dels impressionants pilotatges de cimentació necessaris per a soportar l'ampliació de 
la grada del cantó ciutat, amb el bar 'merendero' i ball de la Font Trobada al seu peu.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

Vista panoràmica de l'ampliació de les grades del cantó ciutat i sobre 
les edificacions originals, encara en ple procés de construcció.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI

Imatge de la construcció de l'ampliació de la grada del 
cantó ciutat feta des del costat de la torre de salts.
Font: ANC. Ft SI

Els Jocs Mediterranis de Barcelona van ser determinants per a consolidar aquesta competició que a hores d'ara ha complert la seva XIX edició amb els celebrats l'any de 2022 a la ciutat algeriana d'Orà. Els resultats esportius en natació i waterpolo - sempre masculins - foren discrets. A la ja referida 'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera en fa aquesta descripció:

"Los Juegos Mediterráneos son un espectáculo feérico - como ahora se dice - en las iluminadas noches de Montjuich. Ante los graderíos abarrotados de público, lo que justifica la ampliación de los mismos, las pruebas de natación se desarrollan con una perfecta organización y - lo que es más difícil en España - con una puntualidad cronomètrica. Lastimosamente, España no juega un gran papel en natación, inferior incluso al de Alejandría..."

Tant sols els canaris Jesús Domínguez, plata en els 200 m braça, i Eduardo Ley, bronze en els 200 papallona assoliren podis. El waterpolo va perdre contra França i Italia per el mateix resultat de quatre gols a tres, mentre que es va imposar a Egipte de manera clara, 6 gols a 2, assolint el tercer lloc, lluny de la medalla d'or d'Alexandria 1951. L'equip espanyol va estar format per Ribera (P), Llordachs, Queralt, Munté, Godia, Subirana, Abellán i Castillo.

El 1957 la piscina veu la celebració del 50è aniversari de la natació catalana i espanyola, vinculat a les 'Noces d'Or' del Club Natació Barcelona. L'acte culminant de la celebració va ser el 'Trofeu Picornell de Waterpolo', disputat a la pileta de la muntanya, amb la participació dels equips nacionals d'Alemanya, Austria, França, Hongria i Suecia - a mes de l'equip del Barcelona en funcions de selecció espanyola -. El trofeu va ser conquerit per els hongaresos, però l'equip cenebista hi va fer un molt destacat paper vencent als equips d'Austria, França i Suecia; tot i perdent amb els d'Alemanya i Hongria.

La remodelada piscina segueix assistint cada estiu a l'espectacle dels 'Cursillos de Natación Escolar y Utilitaria', que organitzats des del 1948 per el Club Natació Montjuïc compten amb l'aval de la Ponencia d'Esports de l'ajuntament de Barcelona. Des dels 40 alumnes del curs inicial el seu nombre s'anirà enfilant fins a superar el miler - a mitjans dels cinquanta - arribant al pic dels mes de 3.800 de l'any 1967. 

La direcció dels cursets va correspondre, per aquest ordre, a en Vicenç Esquiroz als primers anys; a en Joan 'Janot' Boronat al llarg de dels anys cinquanta i seixanta; i a en Francesc Morón quan en Boronat demana el seu ben guanyat relleu. Unes quantes desenes de milers de noies i nois - principalment dels barris de Poble-sec, Raval i Sant Antoni - han après a les seves ordres les beceroles de la natació.

D'esquena en Soriano dirigeix la sessió de gimnàstica sueca prèvia a la classe de natació 
d'un curset dels anys cinquanta, amb els alumnes distribuïts per les noves graderies.
Fons: Arxiu del CNM. Ft. Fotocolor

L'any 1958 la Piscina de Montjuïc és l'escenari dels primers campionats de natació sincronitzada, primerament els de Catalunya i mes tard els d'Espanya, que van tenir lloc els dies 6 i 7 de setembre.

Retall de l'anunci dels Campionats d'Espanya de natació sincronitzada
publicat a 'El Mundo Deportivo' del diumenge 7 de setembre de 1958.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Hi participen cinc clubs: els catalans C.N. Barcelona, S.A. de Barcelona (SAB), C.N. Catalunya i C.N. Montjuïc, juntament amb el C.N. Canoe de Madrid. S'imposen les nedadores del CNB, liderades per na Dolors Amat, Carme Hartman i Lluisa Virgili que troben resposta especialment en l'equip de la SAB, amb les Lecha, Durán o Torres - entre d'altres -.

El 1959 es produeix la visita de la selecció Sud-africana de waterpolo, en el context d'una poc habitual gira per Europa en plena època del apartheid, per a disputar un partit oficial contra la selecció espanyola a la que guanya per un ajustat resultat de sis gols a set.

Encara en aquesta darrer any de la dècada se segueixen celebrant les setmanes internacionals de salts i natació sincronitzada, que han canviat el seu nom per el de 'Galas Acuáticas' que compleixen la seva vuitena edició. Segueixen comptant amb una molt nombrosa assistència de públic, i per aconseguir-ho els organitzadors han anat introduint altres elements d'espectacle, incloent el waterpolo i altres eines per a la recreació com els salts i els ballets còmics. Dels salts còmics en podem donar noticia de primera mà, en haver-ne contemplat en repetides ocasions les evolucions dels que s'anomenaven 'Los Locos del Aire', de composició variable amb els Prada, Torralba, Rotllant, Lecha o Muntán, entre d'altres, quines piruetes eren tant divertides com sovint arriscades. 

Anunci de la 'VIII Gala Acuática' inserit en el diari 
'El Mundo Deportivo' del dia 22 de juny de 1959.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Anys seixanta, maduresa i relleu. La 'Dècada Prodigiosa'...

Els anys seixanta constitueixen el que s'ha conegut com a la 'Dècada Prodigiosa' de la natació catalana i espanyola. A Catalunya hi influeix poderosament l'esclat de piscines cobertes que des de finals de la dècada precedent s'han anat inaugurant per tota la seva geografia: Sabadell, Martorell, Manresa, Badalona, Terrassa, Reus o Olot. A Barcelona hi trobem les primeres construïdes per l'ajuntament i cedides a clubs de natació: la del Poble Nou, per el C.N. Poble Nou; Folch i Torres, per el C.N. Montjuïc; i Passeig Marítim per el C.N. Barceloneta. A aquest fet cal sumar-hi l'inici de la professionalització dels entrenadors dels clubs modestos, iniciada l'any 1958 amb la contractació de l'hongarès Janos Gergely al Montjuïc i continuada l'any següent amb la incorporació de l'holandès Kees Oudigest al Sabadell. (***)

La piscina de Montjuïc va ser espectadora privilegiada d'alguns d'aquests avenços, començant per el mateix any 1960 en que s'hi celebren els 'L Campeonatos de España de Natación' sota l'organització de la FCN. Aquests campionat de Montjuïc i els de l'any següent a Sevilla representen l'eclosió d'aquestes noves generacions que en els homes representen els Miquel Torres - a la foto del setmanari Destino que reproduïm -, Josep A. Abadías, Juan A. Molinero, Josemi Espinosa, germans Cabrera, Josep Claret, Joan Fortuny o Jaume Monzó, entre d'altres. Pel que fa a les noies hi trobem a les Rita Pulido, Lidia Camprubí, Isabel Castañé, Dolors Esteban, Carme Ramos, Maria Ballesté, Rufina Servalls o Mari Pau Corominas que junt amb moltes d'altres representen la nova fornada de nedadores.

Retall de la noticia publicada al setmanari 'Destino' del dia 13 d'agost de 1960
amb l'anunci dels immediats campionats d'Espanya del cinquantenari.
Font: Hemeroteca ARCA 

En els Campionats de Catalunya absoluts dels anys 1961 i 1962 es produeix el que serà el signe dels temps quan el Club Natació Barcelona - pioner i degà en tots els àmbits de la natació catalana i espanyola - va perdent les posicions de domini exclusiu en les classificacions per equips. Així succeeix en els campionats generals de Catalunya, quina classificació general perd l'any 1961 en noies i el 1962 en homes, en ambdós casos a favor dels equips del Club Natació Montjuïc.

Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1961 amb el titulars on 
es constata la pèrdua de la hegemonia en categoria femenina del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Imatge de l'equip femení del Montjuïc campió absolut de Catalunya de l'any 1961: Ana Pedrisas, 
Esperança Mallafré, Carme Ramos, Júlia Cuesta. Sota: Angels Camps, Carme Llorca, Carme 
Medina, Nuria Llonc i Tina Boira. Dalt: Albert Medina, entrenador i Joan Ballart, delegat.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Un imprevist i tràgic accident del 1963 col·loca les noves graderies de la Piscina municipal de Montjuïc en situació de possible emergència, amb perill d'esfondrament. Desprès d'uns episodis de pluges intenses i reiterades sobre la zona, la matinada del divendres 8 de març un despreniment de terres i roques de grans dimensions de l'antiga pedrera on és enclavada la piscina esclafa totalment o parcial fins a sis barraques ubicades al costat de la Font Trobada, provocant al menys quatre morts. 

Portada del diari 'La Vanguardia Española' del 9 de març de 1963 amb 
imatges de l'esllavissada. Ala dreta, al fons, la Font Trobada.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas

Són desallotjades fins a quinze barraques mes de les sis directament afectades. Les activitats a la piscina són mínimes, per trobar-se encara en període hivernal, però queden suspeses fins a poder-ne garantir la seguretat, cosa que succeeix desprès de ser inspeccionada la situació dels pilotatges de fonamentació de les graderies per els serveis tècnics municipals.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 9 de març de 1963 on en Vicenç Esquiroz s'avança a 
l'informe dels tècnics municipals per assegurar que la piscina no s'ha vist afectada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Valls

El 1965 la piscina de Montjuïc rep el 'V Criterium Internacional Infantil de Natación', que algunes informacions de premsa anuncien com a campionat europeu infantil. La seva organització ha estat demanada per els organismes federatius del país que la consideren un pas necessari per a poder demostrar la capacitat organitzativa de Barcelona amb vistes a demanar per a la ciutat la realització dels XII Campionats d'Europa de 1970.

Cal fer reformes en l'equipament, centrades en una millora dels vestidors i una renovació dels equips d'enllumenat que arribarà fins a una potencia de 150 lux, molt superior a l'anteriorment instalada. 

La competició es desenvolupa amb plena normalitat, destacant en l'equip espanyol en Antoni Corell en els 400 m lliures i en Josep Duran, guanyador dels 200 i 100 m braça amb 2'43"8 i 1'17"7 respectivament; en l'equip femení destaquen les sabadellenques Isabel Castañé en els 100 braça i el debut internacional de na Maria Pau Corominas, que amb tretze anys aconsegueix millorar el rècord absolut d'Espanya dels 200 m esquena, amb un temps de 2'47"7. 

La competició serveix com a presentació de l'alemany Hans-Joachim Faßnacht que s'imposa en els 100, 200 i els 400 m lliures amb uns temps de 59"3, 2'08"3 i 4'35"0 respectivament. Cinc anys a venir, en els europeus de Barcelona 1970, Faßnacht en serà una de les principals figures de la competició guanyant l'or en els 1.500, 200 i 4x200 m lliures, a la vegada que quedarà segon en els 400 i 4x100 m lliures i en els 400 m estils a les noves Piscines Picornell.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 22 d'agost de 1965 destacant alguns dels 
resultats de la primera jornada, amb l'errada de l'estil de la Corominas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El darrer Campionat d'Espanya ha tingut lloc a la piscina de Montjuïc l'any de 1962 i el 1968 la 'vella' va acollir la darrera gran competició d'abast català, els Campionats Generals de Catalunya, que coincideixen amb la commemoració del seu 50è aniversari, atès que aquesta competició va ser creada per el Club Natació 'Athlètic' el 1918. Com a homenatge i recordatori de l'efemèride reproduïm el 'quadre d'honor' de les proves de natació disputades:

CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES MASCULINES

CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES FEMENINES

Font: Elaboració pròpia

A l'any següent de 1969 s'inaugura amb els 'LIX Campeonatos de España de Natación' el complex de les Piscines Picornell, a la mateixa muntanya de Montjuïc, que ha de ser la seu dels XII Campionats d'Europa de Natació del 1970. L'aparició de la 'nova' piscina de Montjuïc té dos efectes immediats sobre la 'vella':

  • Es posa de manifest la seva obsolescència en relació a les Picornell, de manera que deixa de rebre qualsevol tipus de competició nacional o internacional de relleu, encara que manté la seva condició de seu dels entrenaments de molts clubs de la natació barcelonina
  • La Federació Catalana de Natació deixa de ser-ne la concessionària de la seva gestió tècnica, provocant que l'ajuntament hagi de convocar un concurs per a cobrir aquesta faceta, guanyat el 1972 per una aliança entre el C.N. Barcelona i el C.N. Montjuïc. En realitat a partir de mitjans de la dècada dels setanta el Montjuïc en serà l'únic gestor
En aquest estat d'intranscendència per a l'alta competició la piscina de Montjuïc viurà els seus darrers anys, fins a que les necessitats dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 en demanarà la seva remodelació. Aquesta va ser encarregada a l'arquitecte català Antoni de Moragas i Spa, qui de seguida és va fer càrrec que la tasca era impossible. Entrevistat a TV3, amb motiu de la commemoració del 25è aniversari dels jocs, ell mateix ho explica així:

"... vam veure que l'edifici (de la 'vella') l'estat en que estava era tant dolent que no es va poder tirar endavant amb la conservació de l'antiga i llavors se'm va plantejar de fer-ne una de nova..."

Amb el nou plantejament Moragas decideix d'eliminar, mitjançant una voladura controlada, les grades ampliades amb la remodelació del 1954-1955, per tal de deixar franca l'esplèndida visió de la ciutat que tenia la piscina de l'Exposició en el seu format inicial. 

Va topar amb l'oposició dels tècnics que li havien fet l'encàrrec a aquesta eliminació de les graderies:

"Això va crear un pànic perquè era exactament el contrari del que s'imaginaven (que faria), amb el tòpic de que si havia estat així, havia de seguir essent així !..."

La solució, com en tants d'altres entrebancs que sortien en l'organització dels jocs, va venir de la ma del president del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92). L'arquitecte ho explica així a l'entrevista esmentada:

"... llavors, doncs, vaig fer una trucada a l'alcalde Maragall, i amb aquella intel·ligència ràpida (que posseïa) ni va venir, ni em va fer mes preguntes... per telèfon em va dir: "ho entenc i ho farem així..."

El resultat en va ser la 'nova' Piscina Municipal de Montjuïc, seu dels salts i de part de la competició de waterpolo dels jocs de Barcelona 92, que va oferir al món l'espectacle incomparable que recuperava la imatge original sobre la ciutat de la 'vella' de Montjuïc.

Josep Castellví

(*) Pocs mesos desprès de les reformes, el diari 'El Mundo Deportivo' informa que la piscina ha de ser tancada al públic perqué davant del mal estat higiènic de l'aigua no ha estat possible fer-ne el canvi per dificultats diverses. 


(**) És fora de qualsevol dubte que els II Jocs Mediterranis son l'organització esportiva mes important que ha rebut el país fins aquell moment del 1955. En aquest sentit demana l'atenció d'una entrada específica en el nostre bloc a fer mes endavant.  En certa manera els jocs responien a les continuades aspiracions de grans competicions esportives demandades des de 1920 en reiterades ocasions per la ciutat de Barcelona. 

(***) La 'Dècada Prodigiosa' va viure els seus esdeveniments mes rellevants d'aquella fantàstica generació de nedadores i nedadors fora de la piscina de Montjuïc, en els europeus de Leipzig i Utrecht o en els jocs de Roma, Tòquio i Mèxic. Com a exemple a Leipzig 1962 destaquen el primer classificat espanyol en una final d'un europeu, en Josep Claret, així com en Miquel Torres, subcampió d'Europa dels 1.500 lliures. A Utrecht 1966 sobresurt el subcampionat d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, així com la primera nedadora classificada en una final europea, na Mari Pau Corominas. Per no allargar-ho massa senyalem el paper d'en Santiago Esteva, diploma olímpic a Mèxic 1968 en quedar 5è en els 200 esquena, i la classificació per primera vegada en una final olímpica d'una nedadora, altre vegada na Mari Pau Corominas en els 200 esquena.

Amsterdam 1928. Preparació olímpica en altura ?...

6 de set. 2023

Ens calen entrenaments en aigua dolça !...

Durant la celebració de les primeres edicions dels Jocs Olímpics de l'era moderna el Comité Olímpico Español (COE) no gaudia de massa estabilitat. Concretament per els jocs de IX Olimpíada, a celebrar a Amsterdam el 1928, es van viure moments d'incertesa sobre la participació dels representants espanyols fins a pocs dies abans de l'inici dels jocs. En aquest context la natació i el waterpolo masculí, fortament concentrat en el el Club Natació Barcelona, abrigava la il·lusió de portar a terme la que seria la tercera participació en uns jocs, desprès dels d'Anvers 1920 i París 1924.

Per tal de millorar els pobres resultats de les anteriors participacions en natació i waterpolo, entre els esportistes i els tècnics s'imposa la idea que el fet d'entrenar en aigua salada ha dificultat l'adaptació a les piscines que es troben en els esdeveniments internacionals. Cal recordar que des de Anvers 1920 els organitzadors dels jocs han disposat de piscines construïdes específicament per els esports aquàtics, amb mides que esdevenen estàndards des de Paris 1924 sobre la distància de 50 metres. Sempre, però, són espais que s'abasten d'aigua dolça, mentre que a Catalunya els millors nedadors i waterpolistes han de entrenar i competir amb l'aigua salada; primer la del mar de les platges i el port de la ciutat i a partir de 1922 la de la piscina de la Escollera, del Barcelona, que durant molts anys s'abasteix directament de l'aigua de mar

Els elements tècnics de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), encapçalats per en Fransces Gibert (*) i en Casimir Baides, prenen la iniciativa de cercar un espai on poder fer la preparació olímpica en aigua dolça. Sembla que el mateix Baides sap de l'existència d'un espai que reuneix les condicions requerides. Es tracta d'una 'piscina' propietat de l'ajuntament de Barcelona, del qual cal obtenir-ne l'autorització. L'equipament compta amb la dificultat afegida que es troba a una altura superior als 20 metres !... equivalent a una casa de cinc pisos d'alçada. 


El Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella

Ben aviat la premsa i l'ambient de la natació i les disciplines associades començen a parlar de 'la piscina de l'Asil del Parc'.

En realitat es tracta del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella. Construït entre 1874 i 1876 per el Mestre d'Obres Josep Fontserè i Mestre (1829-1897), gestor de gran part de la reforma de l'antiga Ciutadella militar. Un aleshores jove estudiant d'arquitectura col·laborador d'en Fontseré, Antoni Gaudi i Cornet, va ser l'encarregat de fer el càlcul estàtic del dipòsit situat a la coberta i dels seus elements de suport. 

En comptes d'utilitzar la tècnica constructiva mes moderna de l'època, amb pilars de fosa - que utilitzen el ferro -, Josep Fontserè va optar per la tècnica tradicional, degut a les grans càrregues que havia de suportar l'edifici i a l'altura que aquest havia de tenir. L'estructura segueix el model d'una construcció romana - la piscina Mirabilis de Nàpols -, formada per arcs paral·lels de mur de fàbrica de maó vist d’un metre de gruix, catorze metres d'alçada i seixanta-cinc metres de profunditat, que es creuen amb volta de canó formant una sala hipòstila, que confereixen a la nau l'aspecte d'una catedral laica. De la façana, en destaquen les quatre torres a les cantonades i, entre elles, les arcades i contraforts disposats al llarg de tot el perímetre, que es corresponen amb el ritme de l'estructura interior.

Per tal d'aconseguir la pressió necessària per a posar en funcionament la xarxa d'aigua de la cascada i de la resta del nou Parc, el gran dipòsit, de més de 15.000 metres cúbics de capacitat, es va situar a la coberta de l'edifici. L'únic objecte de les arcades que conformen la nau és el de sostenir el pes del dipòsit i no presentaven cap tipus d'organització interna. No obstant mes endavant l'ajuntament va dividir aquest tant ampli espai en planta baixa i primer pis, per tal del seu millor aprofitament. 

L'edifici va quedar emplaçat fora del recinte, de la Ciutadella just al seu costat, situat entre els carrers de Wellington, Llull, Sardenya i Ramón Turró.

Plànol d'emplaçament del Dipòsit de 
les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Viquipèdia

Plànols de secció i cenital del Dipòsit de les Aigües del Parc de la Ciutadella.
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, AMCB.

Durant molts anys aquest equipament ha tingut infinitat d'usos: hospici i asil municipal entre els anys 1896 i 1977, magatzem dels bombers, vestidor i parc mòbil de la Guàrdia Urbana, arxiu de justícia i altres. L'any 1992 la Universitat Pompeu Fabra l'adquireix, i el 1999 s'inaugura com biblioteca universitària, previa la reforma feta pels arquitectes Lluís Clotet i Ignacio Paricio. Des de l'any 2000 ha estat declarat 'Bé Cultural d'Interès Local' per l'ajuntament de Barcelona.

Imatge del dipòsit-piscina en data indeterminada de començaments del segle XX.
Font: ANC. Ft. Brangulí


La piscina per a la preparació olímpica

Un cop localitzada la possible ubicació de la 'piscina' es posen en marxa els tràmits per a rebre l'autorització municipal per al seu ús en la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que poden anar als jocs d'Amsterdam 1928. La FENA i el COE són els encarregats de demanar aquesta autorització.

Retall del diari 'El Diluvio' del 18 d'abril de 1928 informant de la 
solicitud per a utilitzar l'espai del dipòsit d'aigües del Parc.
Font: Hemeroteca ARCA

A primers del mes de juny ja s'ha concedit el permís municipal i a mitjan del mateix mes s'inicien els entrenaments dels esportistes amb possibilitats d'anar als jocs. L'entrenador 'natural' hauria de ser en Richard Thompson, el del C.N. Barcelona, però es dona el cas que aquest es troba en vies de finalitzar el seu contracte que havia començat l'any 1925, desprès dels jocs de Paris. El cas és que la FENA decideix que la preparació olímpica anirà a càrrec d'en Francesc Gibert Riera; amb l'ajut d'en Casimir Baides, qui havia estat fundador i primer president del Col·legi Català d'Arbitres de la FCNA. Els començaments, però, no són tant senzills. En diferents mitjans de premsa es descriu el descontent d'alguns dels esportistes per el mal estat de les aigües del dipòsit, que algunes informacions asseguren que a mes de ser brutes contenen llot i herbes provinents de la manca de neteja, en considerar que aquesta no era necessària per a la seva funció. Al setmanari humorístic 'Xut!' hi suquen pa, especialment el seu comentarista habitual de natació, en 'Suc de Pop' que a l'edició del 26 de juny comenta que:

"La inauguració dels entrenaments d'aigua dolça va tenir un caire melodramàtic, que va fer enternir (sic) a tots els assistents. La piscina descoberta per en Baides, amb un parell de metres de llot, és el lloc ideal per a fer fàstics de la natació i el que amb ella tingui relació."

Altres mitjans ofereixen una versió mes continguda, com ara es el cas de 'El Mundo Deportivo', que reproduïm tot seguit, on s'afirma que:

"... la primera sesión en agua dulce, en el depósito situado en la azotea del Asilo del Parque, demostró de una manera completa que con unos cuantos detalles debidamente corregidos será apta para cobijar la última etapa de la preparación."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1928 comentant
l'estrena del dipòsit-piscina del Parc de la Ciutadella.
Font: Hemeroteca Mundo deportivo

La nota sense signatura remarca també que:

"Naturalmente dejó notarse la extrañeza y la falta de adaptación natural que ha constituido tantas veces el handicap en tantos match (sic) internacionales. Los estilos deberán modificarse y deberán buscarse los recursos para aclimatar rápidamente y encontrar la flotabilidad y la velocidad que... en esta primera sesión no han podido sacarse a relucir."

En el seu llibre 'Historia de la Natación'  en Joaquim Morera Pujals (1914-1979) - que ho ha estat tot en la natació catalana, espanyola i mundial - escriu sobre aquest assumpte:

"Como que la piscina de la Escollera es de agua salada y este elemento representa un terrible handicap cada vez que se sale al extranjero, se decide organizar los entrenamientos en agua dulce, utilizando para ello un gran depósito de agua existente en la terraza del Asilo del Parque... donde se habilita un campo de carreras de 50 metros y otro de waterpolo.Con entusiasmo acuden los preseleccionados a dicho depósito, donde al nadar tienen que apartar las espesas hierbas que se forman." (**)

El cert es que alguns dels nedadors i waterpolistes mes veterans sembla que prefereixen seguir fent els entrenaments en l'aigua salada de la piscina de la Escollera, voltats de millors condicions de confort que a la recent descoberta piscina del Parc. Una vegada mes en 'Suc de Pop' es qui dedica mes atenció als entrenaments pre-olímpics i en una nova edició del 'Xut!' es publica un ampli reportatge per a descriure el seu parer, entre seriós i desenfadat.

La crònica d'en 'Suc de Pop' al Xut! del 3 de juliol de 1928 (***).
Font: Hemeroteca ARCA

A les incògnites de la preparació cal sumar-hi de seguida la incertesa per la participació en el jocs d'Amsterdam. El COE, mancat de diners i amb un ajut insuficient del govern del dictador Primo de Rivera, vacila sobre quins esports són els que poden anar  a competir al gran esdeveniment. En els cas de les disciplines aquàtiques es parla d'una molt reduïda representació de nedadors, mentre que el waterpolo és un seriós dubte. De les nedadores i dels salts ni se'n parla...

En Francesc Gibert que, entre d'altres activitats, exerceix també de periodista a 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans, preocupat per l'amenaça de que el waterpolo quedi fora de la participació espanyola als jocs pressiona a través d'aquest diari:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de juliol de 1928, remarcant que,
segons un suposat informador, el waterpolo ha de ser als jocs.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Altres veus, també del món de la natació catalana, defensen la posició contrària i es manifesten en contra de qualsevol participació espanyola als jocs, desenganyats per la poc honorable participació haguda al segons campionats europeus de natació i waterpolo de l'any 1927 a Bolonya. És el cas, per exemple, d'en Antoni Palau Astor, secretari de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), que escriu en aquest sentit un article al diari 'El Diluvio' del dia 1 d'agost de 1928:

"Podríamos hablar largamente de la más o menos acertada que resulta la participación de equipos de natación y waterpolo en los Juegos Olímpicos, pero lo creemos innecesario, ya que acerca del primero el cronómetro habla mucho más elocuentemente de lo que nosotros podríamos decir y de los segundos también nos hablan sus últimas actuaciones y el tiempo de preparación que han tenido, microscópico al lado del relieve e importancia que representa un certamen de la envergadura de una Olimpíada..."

Finalment el COE desestima la participació de l'equip espanyol de waterpolo Als Jocs Olímpics de 1928, de la qual cosa se'n fan ressò els mitjans de comunicació.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol de 1928.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Passats uns dies, amb motiu que una delegació del COE es trasllada a Barcelona per a una pressa de temps del relleu 4 x 200 m a la piscina del Parc, en Santiago Roura Mondet, comptador del COE i un dels encarregats dels 'números' respon a unes preguntes de la premsa de Barcelona per aclarir la no participació del waterpolo:

" P.- Y decididamente el waterpolo no va oficialmente a Amsterdam ?

SR.- No podemos mandarlo... el comité (COE) no autorizaba la participació del waterpolo con la idea deliberada de excluirlo, ni porqué su clase entre de lleno entre los 'no promete', sino que la escasez del presupuesto después de calcular para los sports (sic) imprescindibles no permite el gasto, que para diez hombres entre titulares y suplentes enseguida suman unos miles de pesetas.

P.- El veto, pues, no era más que económico ?

SR.- Terminantemente..."

A la mateixa entrevista el senyor Roura dona a conèixer el cas dels participants en hípica, que tampoc poden anar als jocs a costa del COE, de manera que han trobat una solució que no és altre que la de que el Ministerio de la Guerra sigui qui carregui amb les despeses. Com es obvi es tracta d'un esport molt vinculat, especialment en aquells anys, a l'estament militar... i un cop a Amsterdam l'equip d'hípica es qui aconsegueix la única medalla, essent campions olímpics i medalla d'or.

Retall de 'El Mundo Deportivo del 22 de juliol de 1928 amb la
informació de la presa de temps per el membres del COE. 
El senyor Roura és el segon per l'esquerra, sense capell.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

En darrera instància el Club Natació Barcelona reafirma la seva voluntat d'enviar als jocs l'equip de waterpolo i per aconseguir-ho es fa càrrec de les despeses del viatge i l'estada dels jugadors. Finalment l'equip que es desplaça a Amsterdam 1928 és el format per:

Natació:

  • Josep González, 100 m lliures
  • Josep Francesch, 200 m braça
  • Francesc Segalà, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González, 4x2oo m lliures

Waterpolo

  • Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo.

Tots ells pertanyen al C.N. Barcelona, menys en Ramón Artigas del Club Natació Athlètic. Els aompanyen com a directius en Robert Serinyà i en Casimir Baides. Per el que fa a l'equip de waterpolo, en Marià Trigo asumeix les funcions de delegat i entrenador jugador, atès que han viatjat els set jugadors justos.

Els Jocs Olímpics de 1928 a Amsterdam

Aquelles primeres edicions dels jocs no disposaven d'un calendari homogeni en totes les seves seus. En el cas d'Amsterdam 1928 els jocs van perllongar-se entre el 17 de maig i el 12 d'agost, encara que la major part de les proves en van concentrar entre el 28 de juliol i el 12 d'agost. Només el hoquei herba i el futbol son els que havien anticipat les dades respecte als altres esports olímpics.

Programa de celebració dels diferents esports als Jocs 
Olímpics de la IX Olimpíada a Amsterdam 1928.
Font: Official Report of the 1928 Olympic Games

El gruix de les instal·lacions olímpiques es troba situat a l'anomenada Ciutat Olímpica, on a mes de l'Estadi Olímpic, amb una capacitat per a 34.000 espectadors, es construeix el Swimming Stadium, ambdós encarregats a l'arquitecte neerlandès Jan Wils.

L'Estadi Nàutic és pensat per la durada dels jocs, de manera que a principis de 1929 ja s'ha enderrocat. Això explica que fos realitzat pensant en els mínims costos possibles. El vas de la piscina era de formigó armat amb 50 metres de llarg per 18 metres d'amplada. A la part més profunda, prop de la torre de salts, feia 5 metres. Es van aixecar tribunes de fusta per acollir uns sis-mil espectadors. A l'altre extrem hi havia un edifici amb dues ales que contenen 20 vestidors per a homes i 16 per a dones, a mes d'altres dependències per els àrbitres i delegats. L'aigua provinent de la xarxa publica s'escalfava fins a 19º centígrads.

Imatge del 'Swimming Stadium' dels Jocs Olímpics d'Amsterdam.
Font: Colecció Spaarnestad. Ft. SI

Les onze proves de natació dels jocs consten de sis en categoria masculina i cinc en categoria femenina. Tenen lloc entre els dies 4 i 11 d'agost de 1928. El domini correspon a l'equip dels Estats Units, que acapara fins a onze medalles, sis de les quals d'or. Algunes de les estrelles de la natació dels jocs son el suec Arne Borg (1500) amb l'argentí Alberto Zorrilla (400) i els nord-americns George Kojac (100 esquena) i Johnny Weissmuller; aquest darrer aconsegueix encara dues medalles d'or (100 i 4x200) desprès del seu èxit a Paris 1924 i abans de dedicar-se per complert al cinema. Per les noies destaquen les nord-americanes Martha Norelius (400) i Albina Osipowich (100), amb la francesa Marie Johanna Braun (100 esquena).

Clarence Crabbe, George Kojac, Ray Ruddy i Johnny_Weissmuller
dels U.S.A, als Jocs Olímpics d'Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia. Ft. SI

La representació espanyola aconseguí els següents resultats:

  • 100 m lliures. 10 d'agost. Josep Gonzàlez neda en la setena i darrera sèrie de la primera ronda amb un temps de 1'10"3, superior a la seva millor marca i queda eliminat.
  • 200 m braça. 6 d'agost. Josep Francesch neda en la quarta i darrera sèrie de la ronda amb un temps de 3'25", també superior al de la seva millor marca i queda eliminat.
  • 4x200 m lliures. 9 d'agost. Francesc Segalá, Estanislau Artal, Ramón Artigas i Josep González neden en la tercera i darrera sèrie, arribant segons amb un temps de 11'50". Es classifiquen per a la final en haver estat eliminats els altres dos participants.
  • 4x200 m lliures. Final 11 d'agost. Assoleixen la setena i darrera posició amb un temps de 11'43", a molta distància dels altres sis participants.
Els integrants del 4x200 m lliures, tot i fer una marca poc remarcable, assoleixen en canvi la primera final olímpica de la natació espanyola. Caldrà esperar exactament quaranta anys per a veure repetida aquesta fita. Serà en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968 i a mes per partida doble, quan en Santiago Esteva i na Maria Pau Coromines van quedar en cinquena i octava posició a les finals dels 200 i 100 esquena, respectivament.

Pel que fa al waterpolo, l'equip espanyol ha tingut mala sort en el sorteig i s'ha d'enfrontar a França, campiona olímpica de Paris 1924 i molt superior als espanyols en aquells anys. El partit es celebra en primera ronda, el 4 d'agost, i l'equip d'Espanya resta eliminat en perdre per 0 gols a 4. No obstant aquest és considerat un gran resultat, atenent al fet que en aquesta primera ronda s'han produït golejades d'escàndol, superiors als deu gols. Així que s'estima que haver contingut als francesos amb una derrota ajustada a quatre tantos es un excel·lent resultat.

L'equip, com ja hem vist abans, és el format per Gonçal Giménez (P), Àngel Sabata, Jaume Cruells, Josep M. Puig, Rafel Jiménez, Manel Majó i Marià Trigo. En l'Àngel Sabata recau l'anècdota del torneig de waterpolo, en haver estat nomenat com el jugador mes jove del mateix, atès que el passat mes de març ha complert els disset anys. En el seu debut olímpic no desentona amb la resta de l'equip i passats vint anys, a Londres 1948 amb trenta-set anys, encara reeditarà la seva condició d'olímpic.

Quadre classificatori del torneig olímpic de waterpolo a Amsterdam 1928.
Font: Viquipèdia

Amb una relativa sorpresa els alemanys s'imposen en la final als hongaresos per un clar 5 a 2, mentre que França, lluny de l'escalf del seu públic, encara pot reeditar medalla olímpica, de bronze en aquest cas.

Equip espanyol de waterpolo a Amsterdam 1928. De dalt a baix i d'esquerra 
a dreta: Àngel Sabata, Gonçal Jiménez, Josep Maria Puig, Rafael 
Jiménez, Jaume Cruells, Marià Trigo i Manuel Majó.
Font: Arxiu Juan Antonio Sierra Puerto., JASP.
(****)

L'ex-entrenador del Club Natació Barcelona, en Richard Thompson abans esmentat, ha estat testimoni dels jocs i en tornar fa unes declaracions al diari 'Excelsior' de Bilbao del dia 25 d'agost de 1928. Preguntat per el periodista sobre el paper dels nedadors espanyols respon:

"No sé lo que les pasa... en cuanto traspasan la frontera. Mejor dicho, en cuanto se hunden en agua dulce. Es un fenómeno psicológico que no tiene explicación. Por ejemplo, Artigas que en Barcelona le he cronometrado 2'40" en los 200 metros en una prueba de relevos, en Amsterdam ha hecho 3'4". Faltaban allí en el equipo Brull y Valdés (del Club Arenas de Bilbao) y Francesch no pudo hacer nada en la braza porque se encontraba con un codo lesionado..."

Interpel·lat per el periodista sobre el waterpolo contesta que:

" Epaña hizo un brillante match (sic) contra los campeones olímpicos de 1924. Algunos entrenadores americanos me dijeron que Giménez era de los mejores guardametas que habían visto. También Puig y Cruells brillaron intensamente; y, que casualidad !, los 'polistas' eran los únicos nadadores que no subvencionó el Comité Olímpico (Español)...

... La natación española adolece de un pequeño defecto. Que no tiene nadadores. Mejor dicho, que no hay cantidad de nadadores... no hay rivalidad, no hay competiciones y sin el estímulo de la lucha el progreso es lento..."

Van haver de passar encara força anys per a que els nedadors i waterpolistes catalans i espanyols comencessin a poder competir amb igualtat de condicions amb els països del nostre entorn. Cal recordar que la segona piscina coberta de la ciutat de Barcelona - i la primera de caire municipal - no s'inaugura fins a l'any 1959, a la vegada que també es posa en marxa la històrica piscina coberta del Club Natació Sabadell, al carrer Montcada d'aquella ciutat...

Josep Castellví

(*) En Francesc Gibert Riera (1900-1979) ha estat un personatge clau en el devenir de la natació catalana i espanyola. Olímpic en waterpolo als jocs d'Anvers 1920 i Paris 1924, l'any 1925, junt amb el pedagog cenebista Joan Trigo, funden la primera secció i els primers cursos infantils de natació al sí del club degà. L'any 1927 es escollit president de la FCNA, on s'hi està fins a mitjans de 1929. Mestre de professió, en 'Paco' Gibert és a la vegada un propagandista de la natació i el waterpolo, multiplicant-se som a cronista a la premsa de l'època: 'Stadium', 'El Mundo Deportivo' i altres mitjans han conegut els seus escrits, especialment dedicats a la campanya per a la construcció de piscines municipals a Barcelona i a la resta de Catalunya. Quan succeeixen els fets objecte d'aquesta entrada s'ha desprogramat la construcció prevista de la primera piscina municipal de Barcelona que havia de formar part del programa esportiu de la Exposició Universal de Barcelona, l'any 1929. En Francesc Gibert batallarà, com a president de la FCNA, per  que aquesta oportunitat no es perdi i finalment l'any 1929 es construeix l'Estadi Nàutic de Montjuic, la mateixa piscina quina realització havia estat inicialment desestimada.

(**) Es tracta del llibre 'Historia de la Natación Española', que en la seva segona edició de l'any 1965, il·lustrat amb fotografies d'en Enrique Ugarte,  va ser editat per el COE. En aquest mateix bloc vàrem poder dedicar un 'Identitats' a fer una aproximació a la vida esportiva i social d'aquest gran 'homenot' de la natació i el waterpolo. Us en deixem l'enllaç per si pot ser del vostre interés:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/02/identitats-joaquim-morera-pujals-el.html

(***) La identitat que s'amaga sota el pseudònim de en 'Suc de Pop' ens és, fins al moment, desconeguda. En podem fer, però, algunes hipòtesis plausibles. Ha de ser un membre actiu i, segurament, històric del Club Natació Barcelona, donat que en coneix els 'ets' i 'uts' de l'entitat i dels seus principals responsables. És, de ben segur, donat a la barrila i la xefla, encara que no deixa de donar sovint interpretacions mes serioses que les dels seus col·legues dels diaris 'respectables'. I poca cosa mes podem extreure dels seus articles al 'Xut!'. En el cas que ens ocupa aquest setmanari d'humor hi va dedicar mes espai que molts dels altres mitjans mes especialitzats. Una raó pot ser que en Francesc Gibert era sovint pressa de les seves bromes mes o menys afortunades...

(****) La foto ha estat extreta del llibre 'El Waterpolo Olímpic és Cosa dels Catalans', quin autor és en Juan Antonio Sierra Puerto i que va ser editat per el Club Natació Atlètic-Barceloneta l'any 2007. Poc mes cal  afegir al nom d'en Sierra. Només remarcar que als seus noranta-vuit anys segueix al peu del canó, disposat sempre a facilitar els seus coneixements i les seves estadístiques a tot aquell desnortat que, com aquest que escriu, s'atreveix a molestar-lo en la seva casa-refugi. Llarga vida al mestre !...

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic