SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.

Carnet de Sòcia. Lidia Flaqué Centellas. La rebel perseverança...

La Lidia Flaqué mostra la copa guanyada al Torneig Maragall, organitzat 
per 'Diario de Barcelona' a la piscina Sant Jordi l'any 1974.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Ens adrecem cap aquell espai indecís, entre la Barceloneta i el Poblenou, on va néixer la Vila Olímpica.  Aquest matí de primavera del 2021 volem parlar, llargament i distesa, amb una de les millors nedadores del Club Natació Montjuïc, que a més ha sabut mantenir-se sempre propera als seus esports de referència, com són la natació i el waterpolo; amb la mateixa intensitat en la seva etapa d'esportista d'alt rendiment, com en la represa vital en funcions de directiva i d'esportista màster. Ens referim, és clar, a na Lidia Flaqué Centelles, que ens atén a la seva casa familiar... 

Vaig néixer el 26 de maig del 1956. Vaig iniciar-me en la natació amb aquells cursets del club que es feien a la piscina 'vella' de Montjuïc... on per cert també s'hi feia gimnàstica sueca, sovint es veien aquelles fotos amb les grades plenes de noies i nois fent-la, abans d'entrar a l'aigua. M'hi portaven cada estiu els meus pares, Josep Flaqué i Teresa Centellas. 

Va arribar un d'aquells estius, quan jo tenia deu anys, que la Carmen Ramos, una de les principals monitores, em va oferir d'anar a l'escola de natació. I així va ser com em vaig incorporar al club, a través de l'escola de natació, amb la Carmen Ramos, que era qui entrenava als petits. 

No vaig arribar a conèixer la piscina de la Ronda, perquè ja vaig començar directament a la de Folch i Torres. De fet recordo que ens van fer anar a una mena d'inauguració, on vam haver de fer 33 metres de peus, mirant d'anar totes a la mateixa alçada, o alguna cosa semblant (1). Després ja vam començar a entrenar normal; hi anàvem quasi cada dia... més ben dit, que jo recordi, hi havíem d'anar tots els dies.

El primer entrenador dels grans que vaig tenir va ser el (Alberto) Medina... perquè als 12 anys ja em vaig classificar pel Campionat d'Espanya absolut, que es va fer a Folch i Torres... devia ser el 69, no ?, quan els d'Espanya d’hivern es van fer a la nostra piscina per el 25è aniversari de la fundació del club. Jo tenia 12 anys i em van fer nedar els 200 braça... i és que al principi nedava braça, eh !

Imatge del canvi generacional al club de finals dels anys seixanta. En Jaume Monzó 
fa companyia al seu relleu: Antoni Nogueroles, Lidia Flaqué i Elisabeth Castillo.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

De seguida em van passar a nedar crol i en distàncies de mig fondo i fondo. L'any 1971 quedo campiona d'Espanya dels 800 m a Picornell i faig el rècord d'Espanya infantil. Més tard també vaig batre el rècord infantil dels 1.500. Aquest el vaig haver d'intentar dues vegades, perquè el primer cop, que anava molt bé, em va caure el 'gorro' i vaig haver de parar, perquè amb la melena a la cara no podia nedar... total, que ho vaig provar una segona vegada i llavors sí que va ser el rècord d'Espanya, que el tenia una nedadora del Poblenou, la Manolita Gutiérrez. 

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 12 de setembre de 1971, on és destacada
com a 'figura femenina' a la Lidia, amb errada en l'edat i tot, el dia en 
que ha estat campiona d'Espanya dels 800 m lliures per primer cop.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 19 de setembre de 1971, amb la noticia 
del rècord d'Espanya dels 1.500 m fet per la Lidia, amb l'edat correcte.
Font d'ambdós imatges: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix 1971 vaig anar als Jocs del Mediterrani d'Esmirna, a Turquia. Allà les nedadores italianes s'ho menjaven tot... però clar, no vaig poder nedar els 800 perquè no eren al programa i em vaig haver de conformar nedant els 400 metres, en els quals havia estat subcampiona d'Espanya. Vaig quedar quarta, a un pas del podi...

Imatge de l'equip femení espanyol que va participar als 'VI Jocs Mediterranis' a 
Esmirna: Jaqueti, Panadell, Mallafré, Del Olmo, Saavedra, Campos 
i Flaqué. Sota: Artigas, Permanyer, Carbó i Chamorro.
Font: CROL n. 81, de la FEN. Ft. Alguersuari

Amb aquests antecedents, ja estrenada la internacionalitat, la Lidia comença a pensar en l'any olímpic de 1972, animada també per alguna de les informacions de la premsa del moment. L'any anterior als dels jocs de Munich s'ha produït un canvi d'entrenador al club. L'Albert Medina ha donat per finalitzada una etapa d'onze anys i en Guillem Alsina n'ha pres el relleu. Les perspectives són esperançadores, de manera que en els festivals preolímpics la Lidia Flaqué aconsegueix 10.07.9 en els 800, assolint una marca inferior al topall fixat per la FINA per participar als jocs, que és de 10.12.0 (2). La fita es centra en l'objectiu de baixar dels 10 minuts per arribar a les mínimes exigides per la federació espanyola per a ser seleccionable per a Munich. 

L'etapa amb l'Alberto va ser curta, perquè crec que cap al 70 o 71 va venir el Guillem Alsina, i també m'agafa una mica més gran i potser és per això que començo a entrenar més en serio. Amb l’Alsina, que no s'hi va estar gaire temps, em va anar molt bé... vaig trobar que era un entrenador molt bo; vull dir que era un entrenador molt competent, que en sabia molt, no ?... suposo que també és perquè ja m'esforçava més; no ho sé, però a mi em va donar molta confiança.

I a més, jo era de les que 'disfrutava' entrenant; de vegades em deien que jo gaudia patint, però res d'això. Jo no patia gens, el que passava és que a mi m'agradava entrenar; home, és que si no m'hagués agradat entrenar no ho faria quatre hores diàries, m'enteneu ?. A tot això tornem a canviar d'entrenador, que l'Alsina se'n va al Sabadell i en el seu lloc s'hi posa el Miquel Escolies, però els entrenaments van seguir de manera molt semblant. 

Total, que als Campionats de Catalunya a la Picornell si que guanyo en els 800, amb una bona marca, però en els d'Espanya, que van ser a les Canàries, no se ben bé com va anar que no em va sortir res bé. Me'n vaig anar per sobre dels 10.30.

A Picornell la Lidia rep la copa de Campiona de Catalunya dels 800 m. 
lliures de mans de Francisco Platón, representant a Catalunya 
de la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes'.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Malgrat la relativa decepció de no acomplir el somni olímpic, la Lidia persevera en l'esforç i els anys a venir li han de deparar noves i continuades millores en les seves marques, de manera que l'objectiu de baixar del 10 minuts s'acabarà superant en repetides ocasions. D'altre banda, com que no li agrada estar-se quieta, s'interessa també per les llargues distàncies i comença a simultaniejar la natació de curses amb algunes de les travessies habituals del país. L'any 1973 guanya la del llac de Banyoles, en companyia del també montjuiquenc Florentí Villà...

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 17 de setembre de 1973, anunciant 
als guanyadors de la travessia del llac de Banyoles d'aquell any
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo.

Aquells anys, de companyes de la meva edat en tenia poques. Encara no havien arribat les noies més joves, que desprès amb elles sí que va ser un equip com més competent, però encara no havien arribat. Del començament recordo a la Marta Boix o l'Eulàlia Tauler i també a la Isabel Ortega... la 'Bel'. 

Poc temps més tard sí que ja venen la Cristina Iranzo, la Mercè Pallarès o l'Anna Moya, entre d'altres, tota aquesta colla que era el meu grupet de quan jo nedava. Sí, aquestes eren les de la meva època, diguéssim. Amb aquest equip quedem campiones d'Espanya a Sevilla l'any 1974, superant al Barcelona que va quedar segon. En els d'estiu d'aquell any torno a quedar campiona d'Espanya dels 800 - com el 71 i el 73 -, baixant dels deu minuts i establint un nou rècord dels campionats.

Equip campió d'Espanya a Sevilla 1974. Dalt: Pallarés, ___, 
Flaqué, Rodriguez. Sota: Artigas, Moya, Iranzo i Franco.
Font: Arxiu del CNM

Fèiem un bon equip i amb els nois també, que hi havia el Josep Ruiz, el 'Martinico', el malaguanyat Carrizo o el Xavi Vendrell... i també el Fité, que encara nedava... molts d'ells van passar a fer waterpolo amb l'Imre (Szikora).

I el que dèiem dels entrenadors, l’Alsina se'n va al cop de pocs mesos i llavors entra l'Escolies, com hem dit abans, que tampoc no s'hi està gaire temps i això que jo amb el Miquel també m'hi entenia molt bé. Ell era el segon (entrenador) en temps de l'Alberto, diríem; junt amb la Carmen Ramos portaven els grups d'edats. El que passa és que quan se'n va l'Alsina fan com una solució provisional i el posen a ell. 

Després entra el del Poblenou, l'Agustín Mestres. Sí... que aquest no em va anar tant bé. Per els de natació va ser com un 'rebote', que ell venia més aviat per els de waterpolo. Si que es veritat que al Poblenou havia sigut un bon entrenador, però jo comparava el que havia fet amb l'Alzina o amb l'Escolies i em deia "però aquest senyor !... no se'n ha 'enterat' que jo soc fondista ?".  Em feia fer un entrenament de velocista. 

No em vaig adaptar gens bé amb ell. Llavors, vaig començar a entrenar a l'estiu amb el Jan (Freese), no sé ben bé per què. El cas és que em va dir "mira, tu que ets fondista pots entrenar amb el Bas i  amb el Rigau petit", i amb el Jan i els de la Blume podia seguir uns entrenaments semblants als que feia al club abans del Mestres.

En definitiva, que aquests anys 75 o 76 ja vénen les petites, recordo que ja entra la meva germana a l'equip, que té set anys menys que jo, i em dic "no vull entrenar més, ja n'hi ha prou, no ?".  Sí, jo sé que em vaig jubilar als 20. És a dir, que vaig estar competint dels 66 fins al 76, i penso que amb deu anys ja n'hi ha prou. No sé, sense cap motiu especial. És a dir, també em dedico més a la carrera. Estic estudiant, i ho segueixo fent fins acabar la carrera, que crec que és al 79.

La trajectòria de la Lidia d'aquests deu anys coincideix amb un període en que l'equip femení del Montjuïc assoleix llocs capdavanters en les competicions absolutes, tant a Catalunya com a Espanya. El gràfic que segueix ho explicita, tot i una certa davallada dels dos anys finals als Campionats d'Espanya d'estiu:

Classificacions per equips del C.N. Montjuïc als campionats 
de Catalunya i d'Espanya absoluts, la dècada 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

En el moment de la seva retirada la Lidia Flaqué ha acumulat tres campionats d'Espanya en 800 m. lliures, a més d'altres primers llocs als absoluts de Catalunya; sense comptar els títols aconseguits en campionats per edats. Cal afegir-hi les diverses participacions internacionals amb l'equip d'Espanya, a més de la ja comentada dels Jocs Mediterranis de 1971. L'any 1974 la seva trajectòria a la natació catalana li és reconeguda per la Federació Catalana de Natació (FCN) amb la medalla al mèrit esportiu.

Però con sigui que la Lidia Flaqué porta el cuc 'aquàtic' a la sang, i ja ens ha dit que a ella això d'entrenar li encantava, encara li queden coses a dir pel que fa a la pràctica esportiva al sí del Club Natació Montjuïc. La continuïtat la troba en una altre de les disciplines del club: el waterpolo. Des dels seus inicis ha estat una fidel seguidora del waterpolo del club, masculí 'of course' - l'únic que hi havia -, i de la teòrica a la pràctica tant sols cal fer un pas...

El cas és que jo els anys que nedava sempre he anat a veure el waterpolo dels nois, amb altres companyes anàvem a veure a tots els partits. La piscina (Folch i Torres) es posava a rebentar de públic. A més d'assistir als partits, moltes vegades seguia alguns entrenaments també. Era una seguidora d'aquelles de les més fidels... m'agradava molt, no ?.

Un dels primers equips de waterpolo femení del C.N. Montjuïc. Joan Figueras (E), 
Nuria Sans, Silvia Silvestre, Laura Flaqué, Encarna Garcia; ajupides Pilar 
Silvestre, Lidia Flaqué, Yolanda Gelpi, Rosa Lorenzo i Lidia Silvestre
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Sí, és veritat, entre acabar de nedar i començar el waterpolo femení hi ha una parada...  una parada de 7 anys ben bé, eh !. Doncs devia ser als meus 27 (anys), o sigui el 1983, que entre les noies comencem a dir-nos "hauríem de muntar un equip, no ?". Ja n'hi havia d'equips femenins que estaven jugant, com ara el Molins (de Rei) i el Medi. I aquell 1983 ja es preparen per a fer equips el Poblenou i el Barceloneta, així que ens diem que al Montjuïc hem de fer el pas. Me'n recordo bastant bé de l'equip... era com un equip de germanes, no ?... hi havia les tres Silvestres i les dues Flaqué, que ja fèiem mig equip, i també la Núria Sans, la germana del Joan. 

El darrer any que vaig ser a l'equip vaig fer d'entrenadora. La meva darrera temporada... però la veritat és que no m'agradava. Jo no ho sé fer això d'entrenar... no se perquè, però no m'agrada. Així com entrenar-me sempre m'ha encantat, lo d'entrenar a les altres no em feia cap gràcia, jo el que volia era estar més dins de l'aigua que fora. 

Però també aquesta nova experiència s'acaba, s'enceten altres camins professionals i personals que l'han de guiar en el seu desenvolupament laboral i familiar. Però com que el que no se li acaba es la voluntat de la Lidia de mantenir-se vinculada als esports que l'han vist créixer, anirà explorant vies per a col·laborar, de manera diferent, a la seva pràctica i difusió.

Sí, jo començo els vuitanta a treballar... encara estava estudiant que ja treballava. Per tant és veritat que tinc una feina quan deixo de nedar. Treballo de monitora de natació en una escola on substitueixo de vegades al Manolo (Delgado), que donava classes de natació en aquella escola de monges... les de 'San José Obrero' de l'Hospitalet. 

Passa que ell ho deixa i han de buscar algú... i jo, que m'havia tret el títol de monitora de natació i el d'entrenadora auxiliar, ho puc agafar; i així que em poso de professora amb un horari de vuit a dues. I tinc a totes les nenes del 'cole', que eren com unes sis-centes. És a dir que quan anava per Hospitalet em saludava tothom... si em movia per Pubilla Cases era coneguda per tota la gent del barri. Va ser una bona feina d'aquells vuit anys.

A l'Ajuntament de BCN hi entro a finals del 80. A una escola que fan nova, la Pau Vila. Hi entro de professora d'Educació Física, que vaig haver de fer una mena d'examen. M'assabento que a la nova escola volen fer una espècie d'educació especial i em començo a espavilar. Bé, vull dir a estudiar respecte d'aquest tema, perquè sé que l'examen serà d'això, de Pedagogia Operatòria. Ho haig d'estudiar perquè a la facultat d'això no n'hi havia... no sabien ni què era !. Total, que faig l'examen i com que sóc la única que té algun currículum relacionat amb les activitats físiques i necessitaven una professora d'Educació Física per el centre, m'ofereixen la feina i entro amb aquest càrrec a l'escola Pau Vila de l'ajuntament de Barcelona. 

I fins al dia d'avui... o més ben dit, fins al dia que em vaig jubilar; que un cop ja entres a la mecànica de administració, després pots anar canviant de funcions, però sempre al mateix ajuntament.

Coberta la branca professional, la Lidia consolida també, en aquest anys vuitanta, el seu vessant més personal, tot formant amb la seva parella, en Conrad Meseguer - enginyer, esportista i muntanyenc -, la seva pròpia família, en el marc de la qual criaran dues filles: la Berta (1985) i l'Ona (1988). No cal dir que ambdues compartiran amb els seus pares la vocació esportiva, i alguna altre aspiració de caire professional.

A més de complir amb les seves responsabilitats laborals i personals, la Lidia no se'n pot estar de seguir vinculada al món de les activitats aquàtiques, raó per la qual inicia la seva faceta com a directiva...

Com a directiva primer entro a la junta del Montjuïc, presidida per en Gabriel Navarro, que representa tot un canvi generacional. Era l'any 1986, crec, i entrem tota una colla de gent jove, com ara el Ponç (Puigdevall), el (Eduard) Costa, l'Enric (Bertrán), el (Xavier) Vendrell i altres... jo hi sóc des del vuitanta-sis al vuitanta-nou. El meu càrrec era el de secretari general.

També és una època maca, que jo la gaudeixo al club, tot i les dificultats que hi havia de tipus econòmiques, veient la manera de com podíem sortir-ne. Al meu parer va ser una etapa positiva - entremig tinc la segona filla -. Vull dir que jo ho recordo com uns anys interessants, en els quals vaig aprendre moltes coses que desconeixia del club, del seu funcionament... va ser un bon aprenentatge; i a més teníem molt bona relació entre nosaltres en aquell moment. De fet jo era la única dona d'aquella Junta, crec recordar...

Composició de la Junta directiva del C.N. Montjuïc, publicada 
al butlletí del club n. 359, de data març-abril de 1989.
Font: Arxiu JCE

Al final hi la crisi amb el (Joan) Ballart i altres socis, que la vaig viure com que no deixaven pas als joves. Em va semblar com si creguessin que era necessari tornar a controlar el club. A mi em sembla que no vam fer cap pas en fals, tot al contrari, sinó que vam intentar anar regulant i millorant totes les coses de l'entitat... però el cas és que va anar així, i torna a entrar el Ballart en la seva segona etapa de president. Després d'això jo ja no torno a estar en cap junta del Montjuïc.

Tancada l'etapa inicial com a directiva de club, la Lidia s'enfoca en recolzar el desenvolupament del waterpolo femení a Espanya, i aquest objectiu la porta a acostar-se a la 'Federación Española de Natación' (FEN). Coneixedora del possible debut internacional de la selecció femenina de waterpolo, la Lidia pren la iniciativa de fer arribar a la FEN una carta, oferint-se per al que sigui necessari. La coincidència de l'oferiment de la Lidia amb el fet que la federació necessitava una persona per a la tasca de delegada de l'equip femení va afavorir que li encomanessin aquesta tasca (3)...

Crec que era cap a finals dels vuitanta i em posen de delegada de l'equip femení, com una mena de vocal de la federació. Jo crec que és cap a l'any dels Jocs (de Barcelona), o una mica abans, que és quan hi ha una nova junta a la FEN, no ?... i en la nova junta entra com a responsable de waterpolo en Pere Robert, que vol fer un equip a la seva mida i canvia molta de la gent que hi havia abans. El Pere vol que cadascun dels equips nacionals tingui un responsable. Això dura uns quants anys, fins a que entra com a responsable de waterpolo de la federació en Lluís Bestit que, com sol passar, també vol la seva gent per portar els diferents equips. El Pere sí que continua, però només com a delegat de l'equip masculí. 

Informació del primer torneig internacional on participa una selecció 
espanyola de waterpolo femení, amb la presència de la Laura 
Flaqué; germana de la Lidia, qui s'estrena com a delegada.
Font: CROL n.283, de la FEN

Més endavant em tornen a cridar de la FEN, no me'n recordo qui ho fa. Potser va ser el Pere o potser era un altre, perquè el Pere crec que ja estava de vicepresident o un càrrec semblant. El que sí es cert és que els anys que no sóc a la FEN jo segueixo anant, pel meu compte als campionats. Encara que no sigui la delegada, si hi ha un campionat d'Europa, o de qualsevol altre cosa, jo que me'n hi vaig de vacances sempre. Sí, sí... per exemple, l'any 1995 el campionat d'Europa és a Viena i cap allà que me'n vaig.

De fet l'etapa més llarga com a directiva ha estat la que he fet a la Federació Catalana de Natació (FCN), que hi entro quan l'Enric (Bertrán) arriba a la presidència, l'any 2008. L'Enric em proposa de ser la responsable del waterpolo de Catalunya i ho accepto. Portava el comitè de waterpolo com a presidenta i ens vam proposar de millorar algunes coses, tant del polo masculí com, sobretot, del femení que era el més desatès.

Un dels primers canvis va ser permetre equips mixtes en el waterpolo femení, però a la vegada poguessin ser formats amb jugadors-res de diferents clubs, sense que perdessin la condició de ser del seu club respectiu. Era una manera de facilitar la participació als clubs petits que es trobaven mancats d'esportistes...

La formació també va ser un dels temes que ens va preocupar molt, especialment la formació d'entrenadors i d'àrbitres. Amb aquest darrer tema vam aconseguir fer uns bons passos endavant, especialment col·laborant amb en Sergi Galindo, que era el president del col·legi català. Amb ell vam acordar una formació específica per els àrbitres, dirigida sobretot als que formaven les taules dels partits, que crec que se'n va poder millora molt el nivell. També vaig intentar resoldre el tema informàtic, per veure si podíem fer les actes informatitzades, però d'això encara no ens n'hem sortit del tot.

Lidia Flaqué en una imatge d'aquests darrers anys.
Font: Web waterpolista.com

Quan entrem a la catalana la residència del polo masculí encara era a la Blume, mentre que el femení ja estava instal·lat al CAR de Sant Cugat. Jo sabia que el CAR tenia molt més mitjans i millors instal·lacions i les noies ja hi van començar, però el polo masculí encara tenia la inèrcia de ser a la Blume, fins a que vam decidir que tot el waterpolo d'alt rendiment català passés al CAR, perquè així podíem aprofitar millor els mitjans i optimitzar els entrenadors.

El waterpolo femení en aquests anys ha tingut una evolució molt favorable, tant a Catalunya com a la resta d'Espanya. A la catalana, però, ens va semblar que un problema que teníem era la manca de dones entrenadores, i vam mirar de solucionar-ho, primer amb la Yurema Sabio, que s'hi va estar poc temps, i desprès vam localitzar a la Carla Fargas, que estava al Manresa, i que complia les condicions que buscàvem, amb un perfil de llicenciada en INEF i relacionada amb el waterpolo femení, de manera que la vam poder portar a la catalana com a integrant de l'equip tècnic de waterpolo.

Tant quant ha estat en funcions de directiva de les respectives federacions, com quan no hi era vinculada, la Lidia porta més de quaranta anys assistint a quantes grans competicions de waterpolo es fan arreu del món, tant absolutes com de grups d'edat. Sempre que pot la trobareu a la ciutat respectiva, bé en funció oficial o com a simple seguidora d'aquest esport. Aquesta passió podríem dir que comença quan en el Mundial de l'any 1986, a Madrid, ja es troba col·laborant com a voluntària en l'equip dirigit per en Tirso Gómez. Ha de tenir, encara, la satisfacció de ser al front de dos mundials més de waterpolo a Barcelona, els anys 2003 i 2013.

Clar, l'any 1986 me'n vaig a Madrid per a fer de voluntària i tinc la sort d'anar a l'equip d'en Tirso, el pare del 'Chava' Gómez, que era el director de la competició de waterpolo. En el Mundial de l'any 2003, a Barcelona, ja faig de directora del waterpolo femení, amb el Lolo (Ibern) que n'era el director general. 

L'anècdota és que a l'ajuntament de Barcelona em permeten de fer aquesta feina del mundial, posant una substitució al meu lloc de treball i pagant-me el sou habitual, de manera que per a l'organització del Mundial els hi estalvio un , diners... clar, com sempre, jo he escrit una carta als meus caps proposant-los aquest tracte i l'han acceptat. 

Al Mundial de Barcelona del 2013 llavors vaig dir que volia ser directora del waterpolo masculí, perquè del femení ja ho havia estat i m'ho accepten de manera que sumo una nova experiència.

La Lidia davant de la imatge del Campionat del Món Junior 
de l'any 2003, a la ciutat portuguesa de Coimbra.
Font: Pàgina X Lidia (@LidiaFlaque). Ft. SI

Aquests darrers anys segueixo a la FCN, on he estat fent de secretària (4). A la FEN els últims anys hi anava com a responsable del waterpolo de la FCN, quan ja deixo de ser la vocal de waterpolo de la catalana, perquè ho és un altre, deixo d'anar a les reunions de la federació espanyola. Poc més tard d'això, m'ofereixen de fer d'avaluadora d'àrbitres, que m'ho proposa l'Àngel Moliner deu fer com 8 anys o així, perquè volen una dona d'avaluadora d'àrbitres; que a mi al principi em va costar una mica perquè clar, jo no havia sigut àrbitre, però sí que havia vist molt waterpolo, més que la majoria dels àrbitres; i durant anys he sigut l'única dona que ha fet aquesta funció, fins que a l'any passat li van proposar a la meva filla i a una altre ex-jugadora i ja ho estan fent.

La Ona Meseguer Flaqué, a qui es refereix en el paràgraf anterior la seva mare, ha tingut una exitosa carrera esportiva com a waterpolista, aconseguint la primera medalla olímpica amb l'equip femení, la plata de l'any 2012 als Jocs de Londres; a la qual cal sumar els ors al Mundial de Barcelona 2013 i a l'Europeu de Budapest 2014, a més d'una colla de títols nacionals. Seguint l'escola familiar, un cop finalitzada l'etapa de l'alt rendiment també s'ha incorporat a tasques directives on, a més de com a avaluadora d'àrbitres, és aquests darrers anys la Presidenta del Comitè de Waterpolo de la FCN.

Les Flaqué, mare i filla, integrants de la actual Junta Directiva de la FCN, 
presidida per en Ramón Bosch Dalmau. La Lidia és la Delegada Territorial 
a Barcelona, mentre que la Ona és Presidenta del Comitè de Waterpolo.
Font: Web FCN. Fts. SI

El matí se'ns ha fet curt i ens hem d'acomiadar de la nostre amfitriona. Ens queda temps, però, per xerrar una estona de manera distesa sobre les proves màsters, a les que tant ella com el seu company Conrad miren de participar sempre que poden... lluny de l'exigència de l'alt rendiment, la Lidia manté encara aquella rebel perseverança que la va menar a gaudir abundosament en la tasca dels entrenaments quotidians... que sigui per molts anys més...

La Lidia i el Conrad, participants del 'European Aquatics Masters' 
de Belgrado de l'any 2024 en la prova d’aigües obertes dels 3 qm. 
Font: Web cnab.cat

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) El dilluns 4 de juliol de 1966 el general Francisco Franco inaugurava la piscina coberta de la plaça Folch i Torres. Una bona colla de nenes i nens van formar part de la cerimònia inaugural, amb diferents tipus d'exhibicions aquàtiques. En realitat els esportistes del club no van poder gaudir de la instal·lació fins al mes d'octubre, quan en un acte oficial el llavors president, Esteve Limiñana, va rebre les claus de l'equipament de mans de l'alcalde Josep Maria de Porcioles.

(2) En parlar del topall de la FINA i de la mínima de la FEN parlem de dues marques diferents, com és prou conegut. El topall s'imposa com una marca mínima que tots els inscrits a les proves de natació han de demostrar haver assolit. En canvi, les mínimes les posa la respectiva federació nacional, en aquest cas la FEN, com a marca a igualar o millorar per a poder ser seleccionable per a una competició.

(3) L'afecció que de sempre ha mostrat la Lidia per l'aprenentatge dels idiomes va influir, a ben segur, en que la FEN li mostrés l'assentiment per a ser delegada del waterpolo femení. Com ella mateixa explica: "A mi sempre m'han agradat els idiomes. L'anglès l'estudio sis anys, vaig cada dia al Britànic durant sis anys; vull dir que és clar que el domino, al menys el suficient per un nivell de conversa. I sí, en aquella època jo parlava esperanto !... També estudiava el francès i l' italià. Quan vaig deixar la natació, a més d'estudiar la carrera, em vaig dedicar als idiomes, que és el que més m'agradava a mi".