La segona reforma. 1949... una torre de salts 'de veritat'
Una de les 'herències' de la piscina de la Exposició Internacional de 1929 és la de la torre de salts, situada en un lateral del vas. La seva precària construcció, amb una lleugera estructura metàl·lica rematada amb fusteria, desmereix del pompós nom del 'Estadio Náutico de Montjuich' amb que se la va batejar.
L'any 1948 l'Ajuntament de Barcelona ha vist la creació de la primera Ponència d'Esports d'Espanya, presidida per en Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. Aquest, juntament amb en Josep Picart cap de les instal·lacions esportives de Montjuïc, entoma les diferents reclamacions existents per a una nova millora de la pileta. Amb un pressupost total superior a les 730.000 ptes. les reformes, que volen aconseguir "el definitivo acondicionamiento del Estadio Náutico de Montjuich" tal com informa la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre de 1949, inclouen:
- Construcció d'una nova torre de salts, canviant-ne l'emplaçament
- Creació de dues llotges al forat deixat per l'antiga torre
- Adequació dels sistemes de renovació i filtratge de l'aigua
- Millora dels tancaments i accessos de l'equipament
- Pintura general de la piscina i els seus annexes
Aquesta vegada els encarregats de les obres han estat els membres de la comissió tècnica de la nova Ponència d'Esports: l'arquitecte Pere Ricart - qui específicament ha dissenyat la torre de salts - junt amb els també arquitectes municipals Raventós i Vilaseca.
Plànols de les diferents perspectives de la nova
torre de salts, dissenyada per en Pere Ricart.
Font: AMCB
Informació publicada a la 'Gaceta Municipal de Barcelona' del 12 de setembre
de 1949 on s'inclouen les dades sobre les reformes de la piscina de Montjuïc.
Font: Hemeroteca ARCA
Per a resoldre el problema de la manca d'higiene de les aigües de la piscina, que calia renovar quasi bé cada setmana, l'ajuntament ha rebut amb data del 30 de març de 1948 un pressupost de l'empresa madrilenya de 'F. Bastos, Ingenieros' que assegura tenir la solució per el tractament i la depuració de les aigües de la piscina de Montjuïc.
Aquesta passa per la instal·lació de 10 filtres oberts, de 1 x 6,50 m. cadascun, construïts amb formigó armat i dotats de rentat per corrent inversa. El pressupost estimat per aquesta instal·lació és de 269.830 ptes. i en ell no s'inclouen les despeses de l'obra dels dipòsits dels filtres, ni les de la instal·lació elèctrica, ni el cost dels manobres necessaris, ni d'altres elements. Si aquestes despeses hi fossin incorporades el pressupost superaria les quatre-centes mil pessetes de la època.
Atenent al fet que la despesa total informada per l'ajuntament va ser de 730.280 ptes. podem concloure que la solució proposada no va poder ser aplicada en aquest moment, o no al menys en la seva totalitat . Així ho corroboren les informacions de premsa posteriors i les del mateixos usuaris de la piscina, que segueixen queixant-se del mal estat de l'aigua de la instal·lació (*).
Portada i carta d'oferiment del pressupost fet a l'ajuntament de Barcelona per tal de resoldre
els problemes de tractament i desinfecció de les aigües de la piscina de Montjuïc.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny
La finalització de la reforma va coincidir amb la data prevista per a la celebració d'un periòdic encontre internacional de waterpolo entre Espanya i França, a celebrar els dies 18 i 19 de juliol de 1949 que es va fer servir com a acte d'inauguració de les remodelades instal·lacions.
En aquells anys l'equip francès s'imposava habitualment a l'espanyol, però la recent incorporació d'en Andrés 'Bandy' Zolyomy com a entrenador de l'equip del C.N. Barcelona - i de la selecció espanyola - augmentaren les perspectives de millora i feien preveure que per primera vegada es podria guanyar a França. Quasi s'aconsegueix, però finalment els representants de la 'grandeur' van remuntar el 2 - 0 de l'equip espanyol de la primera part per a imposar-se amb un ajustat 2 - 3 al final de la segona. Així ho remarca el n. 63 del butlletí de la FCN:
"No se produjo la esperada victoria española, que hubiera sido la primera del palmarés. Nuestras esperanzas se vinieron abajo, pero perdimos a todo honor con un adversario que se ha superado notablemente. Si nuestro equipo no estuvo tal vez tan afinado como había llegado el año último, los franceses en cambio se mostraron desconocidos (a mejor) de como jugaron en Londres..."
Equip espanyol que s'enfrontà al francès el dia 18 de juliol de 1949 a la piscina
de Montjuïc: Martí, Serra, Falp, Castillo, Adern, Mestres i Queralt.
Font: Bloc waterpolomadrid.wordpress. Ft. SI
Retall de la crònica del partit del setmanari 'Destino' del 25 de juny de 1949
signada amb les inicials JM, segurament referides a en Joaquim Morera.
Font. Hemeroteca ARCA
L'endemà del partit oficial és celebra un segon encontre de caire amistós en el qual s'esdevé el debut de tres joves jugadors: en Vicenç Serra - del Sabadell -, junt amb els cenebistes Antoni Subirana i Joan Lluís Abellán; amb aquesta nova alineació de l'equip s'assoleix un empat a dos gols que deixa un millor regust als afeccionats locals.
Encara el mateix 1949 es produeix un nou fet històric amb la presentació a la pileta de Montjuïc de la primera exhibició a Espanya d'un equip del que llavors s'anomena a Europa 'natació ornamental'. Les encarregades de presentar aquesta nova modalitat aquàtica són les nedadores del 'Stade de Reims' francés, que van fer les seves exhibicions els diumenges 24 d'agost i 1 de setembre, amb una gran repercussió de la premsa i del públic, en actes organitzats de manera conjunta per el C.N. Montjuïc i el C.N. Catalunya, que van comptar amb el patrocini de 'El Mundo Deportivo'.
Titular de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de juliol de 1949, amb
l'anunci de l'actuació del ballet francés del 'Stade de Reims'.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Els anys cinquanta. II Jocs Mediterranis i mes...
Per al 1950 els Campionats d'Espanya han estat adjudicats per la FEN a la ciutat de Madrid, quin ajuntament vol inaugurar amb ells el seu 'Estadio náutico de La Casa de Campo', però finalment les obres no s'acaben a temps i el tot just estrenat president de la FCN, en Francesc Draper, pren l'arriscada iniciativa d'organitzar-los a la reformada piscina de Montjuïc.
Des de el triomf de Castella de l'any 1934 la natació catalana ha vist truncada la seva hegemonia en la natació masculina espanyola, primer pels nedadors castellans i mes tard per els de les Illes Canàries que s'aniran repartint el títol amb l'excepció dels campionats de 1940 a Vigo, on puntualment Catalunya recupera el primer lloc. Per els de 1950 s'espera un nou triomf de l'equip de les Illes Canàries, per bé que en l'ambient hi ha l'esperança d'una possible recuperació de l'equip català. A la seva 'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera ho recorda així:
"Los Campeonatos de España estaban confiados a Madrid para ser organizados en la nueva piscina de la Casa de campo. No estuvo terminada a tiempo, y con sólo quince días de margen la Federación Catalana, en la que acababa de entrar como presidente Francisco Draper, hombre de un empuje extraordinario... cogió la organización y la convirtió en un éxito. Revendedores en Montjuïc, como si fuera un partido de futbol, premiaron esta osadía de organización y deportivamente quedó premiada la Federación Catalana con un amplio triunfo en la puntuación general..."
Portada del fullet editat per la FCN amb motiu del XL Campionat
d'Espanya de natació disputat a la piscina de Montjuïc.
Font. Arxiu JCE, fons família Casas-Tauler
Catalunya es proclama campiona d'Espanya en la categoria masculina, en gran part degut a la decisiva contribució d'en Robert Queralt que aconsegueix guanyar tres de les cinc proves individuals en disputa: els 100 m lliures amb 1'01″3; els 400 . lliures amb 5'03″8; i els 100 m esquena amb 1'12″0, retornant a la Federació Catalana un títol que no guanyava des del feia deu anys.
Portada del butlletí n. 78 de la FCN amb la imatge d'en Robert
Queralt rebent una placa i escoltant les paraules del president
Draper, després dels Campionats d'Espanya de 1950.
Font: Arxiu de la FCN, fons Joaquim Morera
La recuperació del campionat per la selecció catalana va tenir tanta repercussió a Catalunya que va donar lloc a un acte d'homenatge ofert per les altres federacions esportives catalanes el 19 de novembre d'aquell 1950, en el curs del qual feren lliurament a la FCN d'una placa commemorativa de l'efemèride.
Placa commemorativa ofertada a la FCN per les federacions esportives catalanes.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny
Els Campionats d'Espanya de 1952 i de 1954 reincideixen a fer-se a la piscina de Montjuïc, repartint-se el campionat en ambdues categories entre les seleccions de les Illes Canàries i de Catalunya, respectivament. Pel que fa a la categoria femenina, que des de l'any 1934 en que la puntuació general del Campionat es fa per seleccions de les federacions, l'any 1952 és el primer en que les nedadores catalanes es veuen superades, en aquest cas per les representants de les Illes Canàries, amb les quals a partir d'aquest moment s'aniran alternant en la dècada dels cinquanta en el primer lloc d'aquesta classificació.
El fenomen de la revenda d'entrades a les competicions fetes a la piscina de Montjuïc no va ser estrany en aquells anys cinquanta. A mes dels múltiples encontres internacionals de natació i waterpolo disputats a les seves dependències, un dels festivals esportius que mes hi van contribuir van ser els organitzats per la 'Sociedad Atlética de Barcelona' (SAB) que malgrat el seu nom estava centrada principalment en les activitats aquàtiques; especialment en els salts i en la incipient natació ornamental o ballet aquàtic, noms amb el que es començava a conèixer l'actual natació artística.
Sota l'impuls d'en Joan Ricart Sagristà, saltador ell mateix a mes d'arquitecte, la SAB va promoure al llarg de mes de deu anys una 'Semana Internacional de Saltos Ornamentales' quina primera edició va tenir lloc l'any 1952 i que a partir de l'any següent va incorporar els ballets aquàtics, essent la primera vegada que es feia una competició internacional en aquesta nova modalitat a Catalunya i a Espanya.
Portada del fullet editat per a la 'II Semana Internacional de Saltos Ornamentales
y Ballets Acuáticos', celebrada entre els dies 10 al 19 de juliol de 1953.
Font: www.todocolección.net
Tercera reforma per els II Jocs Mediterranis de Barcelona 1955
En l'origen de la creació dels Jocs Mediterranis hi trobem la figura de l'aristòcrata egipci Muhammed Taher Pasha (1879-1970), quart president del Comité Olímpic del seu país i vicepresident del CIO, qui en la sessió del comité d'aquest organisme d'Estocolm, l'any 1948, proposa l'organització d'aquests nous jocs de caire regional i defensa la candidatura d'Alexandria per a ser-ne l'organitzadora de la primera edició. La confirmació definitiva ha d'esperar fins a la reunió que el CIO fa a la ciutat de Roma el 1949, on ja es considera ferma la proposta d'Alexandria per a organitzar els I Jocs Mediterranis.
D'altra banda des de la recentment creada 'Comisión Municipal de Deportes' de Barcelona el seu president, Epifani de Fortuny, cerca de trobar un esdeveniment amb prou ressó internacional per a potenciar la imatge esportiva de la ciutat. El primer intent és el de revitalitzar la candidatura de Barcelona per els europeus de natació de l'any1950 que inicialment havia estat desestimada per la LEN.
A l'acta de l'esmentada comissió del 21 de desembre de 1949 veiem com el baró d'Esponellà informa de l'estat de la qüestió amb perspectives pessimistes, atenent al fet que malgrat que l'oferta de Barcelona millorava les inicials de Budapest i Amsterdam ara n'apareix una de no prevista a la ciutat de Viena:
"... se informa sobre los campeonato de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida,... después de ser presentada la candidatura de Viena (Austria) que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 días, contra la oferta de Barcelona de 120 nadadores durante 8 días.
Proponer, para el caso que no llegaran a organizarse..., celebrar unos juegos latinos o, mejor aún, Mediterráneos ya que estos permitirían la participación de naciones que como Egipto, Turquia, Norte-Africa (sic) y otras, (quedarían) forzosamente excluidas en otro caso"
A la mateixa comissió, en l'acta del 11 de febrer de 1950, es referma la possibilitat de fer els Jocs Mediterranis a Barcelona:
Retall de l'acta de la 'Comisión Municipal de Deportes' de
l'ajuntament de Barcelona del dia 11 de febrer de 1950.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la familia Fortuny
Finalment el ple de l'ajuntament del dia 30 de gener de 1951, presidit per l'alcalde Josep M. Albert i Despujol, aprova per unanimitat la moció liderada per el tinent d'alcalde de Transports i Esports de proposar la candidatura de Barcelona per a organitzar els II Jocs Mediterranis l'any 1955 (**).
Retall del diari 'La Vanguardia Española' del dia 1 de febrer de 1951 amb
l'anunci de la proposta presentada al ple de l'ajuntament de Barcelona.
Font: Hemeroteca La Vanguardia
La histórica vaga de tramvies de la ciutat d'aquell mateix 1951 va suposar la destitució tant de l'alcalde Albert con del tinent d'alcalde Fortuny als pocs mesos d'aquest acord. La tasca municipal de preparació dels jocs passa a recaure en el nou alcalde, Antoni M. Simarro i Puig i en el futur tinent d'alcalde d'Esports, en Carles Pena Cardenal.
La reforma que es considera necessària a la piscina per tal d'afrontar els II Jocs Mediterranis es centra en els següents aspectes:
- Aixecar la grada del cantó ciutat ampliant-la fins a una alçada equivalent a la de la grada principal, per la qual cosa cal fer uns fonaments tècnicament molt complexos, atès que s'ha de sustentar la nova grada quasi bé sobre el buit del baixant de la muntanya
- Crear una nova grada sobre l'edifici originari de vestidors, per que s'ajunti amb la del cantó de ciutat formant una U de grades amb capacitat per a 9.000 espectadors que voltaran quasi tot el recinte de la pileta
- Ampliació i millora dels espais auxiliars de vestidors, atenció sanitaria, gimnàs i altres dependències
- Incorporar el xalet que fins aquell moment no formava part de l'equipament esportiu - amb la seva gran terrassa sobre la ciutat i la resta de superficies annexes - al complex del Estadi Nàutic de Montjuïc, aprofitant l'espai com a habitatge del conserge i la seva família, a mes destinar-ne la resta per a magatzems de materials diversos
- Millorar, novament i definitiva, els sistemes de tractament i desinfecció de l'aigua del vas de la piscina
Amb tal de complir aquestes finalitats, la Sessió Plenària de l'ajuntament de Barcelona del 23 de juny de 1954 pren la següent decisió:
"Aprobar el proyecto de obras de ampliación de la piscina municipal de Montjuich, cuyo presupuesto es de 2.140.554'67 ptas., con excepción de subasta..."
Novament cal apressar-se per a tenir les reformes acordades a punt per a la inauguració dels jocs, que són previstos per el dies que van del 16 al 25 de juliol de 1955. Finalment es poden respectar els terminis previstos, amb l'avantatge que aquesta vegada si que s'aconsegueix que les condicions higièniques de l'aigua tinguin una significativa millora.
Imatge dels impressionants pilotatges de cimentació necessaris per a soportar l'ampliació de
la grada del cantó ciutat, amb el bar 'merendero' i ball de la Font Trobada al seu peu.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI
Vista panoràmica de l'ampliació de les grades del cantó ciutat i sobre
les edificacions originals, encara en ple procés de construcció.
Font: Arxiu JCE, fons Juan Antonio Sierra. Ft. SI
Imatge de la construcció de l'ampliació de la grada del
cantó ciutat feta des del costat de la torre de salts.
Font: ANC. Ft SI
Els Jocs Mediterranis de Barcelona van ser determinants per a consolidar aquesta competició que a hores d'ara ha complert la seva XIX edició amb els celebrats l'any de 2022 a la ciutat algeriana d'Orà. Els resultats esportius en natació i waterpolo - sempre masculins - foren discrets. A la ja referida
'Historia de la Natación Española' en Joaquim Morera en fa aquesta descripció:
"Los Juegos Mediterráneos son un espectáculo feérico - como ahora se dice - en las iluminadas noches de Montjuich. Ante los graderíos abarrotados de público, lo que justifica la ampliación de los mismos, las pruebas de natación se desarrollan con una perfecta organización y - lo que es más difícil en España - con una puntualidad cronomètrica. Lastimosamente, España no juega un gran papel en natación, inferior incluso al de Alejandría..."
Tant sols els canaris Jesús Domínguez, plata en els 200 m braça, i Eduardo Ley, bronze en els 200 papallona assoliren podis. El waterpolo va perdre contra França i Italia per el mateix resultat de quatre gols a tres, mentre que es va imposar a Egipte de manera clara, 6 gols a 2, assolint el tercer lloc, lluny de la medalla d'or d'Alexandria 1951. L'equip espanyol va estar format per Ribera (P), Llordachs, Queralt, Munté, Godia, Subirana, Abellán i Castillo.
El 1957 la piscina veu la celebració del 50è aniversari de la natació catalana i espanyola, vinculat a les 'Noces d'Or' del Club Natació Barcelona. L'acte culminant de la celebració va ser el 'Trofeu Picornell de Waterpolo', disputat a la pileta de la muntanya, amb la participació dels equips nacionals d'Alemanya, Austria, França, Hongria i Suecia - a mes de l'equip del Barcelona en funcions de selecció espanyola -. El trofeu va ser conquerit per els hongaresos, però l'equip cenebista hi va fer un molt destacat paper vencent als equips d'Austria, França i Suecia; tot i perdent amb els d'Alemanya i Hongria.
La remodelada piscina segueix assistint cada estiu a l'espectacle dels 'Cursillos de Natación Escolar y Utilitaria', que organitzats des del 1948 per el Club Natació Montjuïc compten amb l'aval de la Ponencia d'Esports de l'ajuntament de Barcelona. Des dels 40 alumnes del curs inicial el seu nombre s'anirà enfilant fins a superar el miler - a mitjans dels cinquanta - arribant al pic dels mes de 3.800 de l'any 1967.
La direcció dels cursets va correspondre, per aquest ordre, a en Vicenç Esquiroz als primers anys; a en Joan 'Janot' Boronat al llarg de dels anys cinquanta i seixanta; i a en Francesc Morón quan en Boronat demana el seu ben guanyat relleu. Unes quantes desenes de milers de noies i nois - principalment dels barris de Poble-sec, Raval i Sant Antoni - han après a les seves ordres les beceroles de la natació.
D'esquena en Soriano dirigeix la sessió de gimnàstica sueca prèvia a la classe de natació
d'un curset dels anys cinquanta, amb els alumnes distribuïts per les noves graderies.
Fons: Arxiu del CNM. Ft. Fotocolor
L'any 1958 la Piscina de Montjuïc és l'escenari dels primers campionats de natació sincronitzada, primerament els de Catalunya i mes tard els d'Espanya, que van tenir lloc els dies 6 i 7 de setembre.
Retall de l'anunci dels Campionats d'Espanya de natació sincronitzada
publicat a 'El Mundo Deportivo' del diumenge 7 de setembre de 1958.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Hi participen cinc clubs: els catalans C.N. Barcelona, S.A. de Barcelona (SAB), C.N. Catalunya i C.N. Montjuïc, juntament amb el C.N. Canoe de Madrid. S'imposen les nedadores del CNB, liderades per na Dolors Amat, Carme Hartman i Lluisa Virgili que troben resposta especialment en l'equip de la SAB, amb les Lecha, Durán o Torres - entre d'altres -.
El 1959 es produeix la visita de la selecció Sud-africana de waterpolo, en el context d'una poc habitual gira per Europa en plena època del apartheid, per a disputar un partit oficial contra la selecció espanyola a la que guanya per un ajustat resultat de sis gols a set.
Encara en aquesta darrer any de la dècada se segueixen celebrant les setmanes internacionals de salts i natació sincronitzada, que han canviat el seu nom per el de 'Galas Acuáticas' que compleixen la seva vuitena edició. Segueixen comptant amb una molt nombrosa assistència de públic, i per aconseguir-ho els organitzadors han anat introduint altres elements d'espectacle, incloent el waterpolo i altres eines per a la recreació com els salts i els ballets còmics. Dels salts còmics en podem donar noticia de primera mà, en haver-ne contemplat en repetides ocasions les evolucions dels que s'anomenaven 'Los Locos del Aire', de composició variable amb els Prada, Torralba, Rotllant, Lecha o Muntán, entre d'altres, quines piruetes eren tant divertides com sovint arriscades.
Anunci de la 'VIII Gala Acuática' inserit en el diari
'El Mundo Deportivo' del dia 22 de juny de 1959.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Anys seixanta, maduresa i relleu. La 'Dècada Prodigiosa'...
Els anys seixanta constitueixen el que s'ha conegut com a la 'Dècada Prodigiosa' de la natació catalana i espanyola. A Catalunya hi influeix poderosament l'esclat de piscines cobertes que des de finals de la dècada precedent s'han anat inaugurant per tota la seva geografia: Sabadell, Martorell, Manresa, Badalona, Terrassa, Reus o Olot. A Barcelona hi trobem les primeres construïdes per l'ajuntament i cedides a clubs de natació: la del Poble Nou, per el C.N. Poble Nou; Folch i Torres, per el C.N. Montjuïc; i Passeig Marítim per el C.N. Barceloneta. A aquest fet cal sumar-hi l'inici de la professionalització dels entrenadors dels clubs modestos, iniciada l'any 1958 amb la contractació de l'hongarès Janos Gergely al Montjuïc i continuada l'any següent amb la incorporació de l'holandès Kees Oudigest al Sabadell. (***)
La piscina de Montjuïc va ser espectadora privilegiada d'alguns d'aquests avenços, començant per el mateix any 1960 en que s'hi celebren els 'L Campeonatos de España de Natación' sota l'organització de la FCN. Aquests campionat de Montjuïc i els de l'any següent a Sevilla representen l'eclosió d'aquestes noves generacions que en els homes representen els Miquel Torres - a la foto del setmanari Destino que reproduïm -, Josep A. Abadías, Juan A. Molinero, Josemi Espinosa, germans Cabrera, Josep Claret, Joan Fortuny o Jaume Monzó, entre d'altres. Pel que fa a les noies hi trobem a les Rita Pulido, Lidia Camprubí, Isabel Castañé, Dolors Esteban, Carme Ramos, Maria Ballesté, Rufina Servalls o Mari Pau Corominas que junt amb moltes d'altres representen la nova fornada de nedadores.
Retall de la noticia publicada al setmanari 'Destino' del dia 13 d'agost de 1960
amb l'anunci dels immediats campionats d'Espanya del cinquantenari.
Font: Hemeroteca ARCA
En els Campionats de Catalunya absoluts dels anys 1961 i 1962 es produeix el que serà el signe dels temps quan el Club Natació Barcelona - pioner i degà en tots els àmbits de la natació catalana i espanyola - va perdent les posicions de domini exclusiu en les classificacions per equips. Així succeeix en els campionats generals de Catalunya, quina classificació general perd l'any 1961 en noies i el 1962 en homes, en ambdós casos a favor dels equips del Club Natació Montjuïc.
Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1961 amb el titulars on
es constata la pèrdua de la hegemonia en categoria femenina del C.N. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Imatge de l'equip femení del Montjuïc campió absolut de Catalunya de l'any 1961: Ana Pedrisas,
Esperança Mallafré, Carme Ramos, Júlia Cuesta. Sota: Angels Camps, Carme Llorca, Carme
Medina, Nuria Llonc i Tina Boira. Dalt: Albert Medina, entrenador i Joan Ballart, delegat.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Un imprevist i tràgic accident del 1963 col·loca les noves graderies de la Piscina municipal de Montjuïc en situació de possible emergència, amb perill d'esfondrament. Desprès d'uns episodis de pluges intenses i reiterades sobre la zona, la matinada del divendres 8 de març un despreniment de terres i roques de grans dimensions de l'antiga pedrera on és enclavada la piscina esclafa totalment o parcial fins a sis barraques ubicades al costat de la Font Trobada, provocant al menys quatre morts.
Portada del diari 'La Vanguardia Española' del 9 de març de 1963 amb
imatges de l'esllavissada. Ala dreta, al fons, la Font Trobada.
Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas
Són desallotjades fins a quinze barraques mes de les sis directament afectades. Les activitats a la piscina són mínimes, per trobar-se encara en període hivernal, però queden suspeses fins a poder-ne garantir la seguretat, cosa que succeeix desprès de ser inspeccionada la situació dels pilotatges de fonamentació de les graderies per els serveis tècnics municipals.
Retall de 'El Mundo Deportivo del 9 de març de 1963 on en Vicenç Esquiroz s'avança a
l'informe dels tècnics municipals per assegurar que la piscina no s'ha vist afectada.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Valls
El 1965 la piscina de Montjuïc rep el 'V Criterium Internacional Infantil de Natación', que algunes informacions de premsa anuncien com a campionat europeu infantil. La seva organització ha estat demanada per els organismes federatius del país que la consideren un pas necessari per a poder demostrar la capacitat organitzativa de Barcelona amb vistes a demanar per a la ciutat la realització dels XII Campionats d'Europa de 1970.
Cal fer reformes en l'equipament, centrades en una millora dels vestidors i una renovació dels equips d'enllumenat que arribarà fins a una potencia de 150 lux, molt superior a l'anteriorment instalada.
La competició es desenvolupa amb plena normalitat, destacant en l'equip espanyol en Antoni Corell en els 400 m lliures i en Josep Duran, guanyador dels 200 i 100 m braça amb 2'43"8 i 1'17"7 respectivament; en l'equip femení destaquen les sabadellenques Isabel Castañé en els 100 braça i el debut internacional de na Maria Pau Corominas, que amb tretze anys aconsegueix millorar el rècord absolut d'Espanya dels 200 m esquena, amb un temps de 2'47"7.
La competició serveix com a presentació de l'alemany Hans-Joachim Faßnacht que s'imposa en els 100, 200 i els 400 m lliures amb uns temps de 59"3, 2'08"3 i 4'35"0 respectivament. Cinc anys a venir, en els europeus de Barcelona 1970, Faßnacht en serà una de les principals figures de la competició guanyant l'or en els 1.500, 200 i 4x200 m lliures, a la vegada que quedarà segon en els 400 i 4x100 m lliures i en els 400 m estils a les noves Piscines Picornell.
Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 22 d'agost de 1965 destacant alguns dels
resultats de la primera jornada, amb l'errada de l'estil de la Corominas.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
El darrer Campionat d'Espanya ha tingut lloc a la piscina de Montjuïc l'any de 1962 i el 1968 la 'vella' va acollir la darrera gran competició d'abast català, els Campionats Generals de Catalunya, que coincideixen amb la commemoració del seu 50è aniversari, atès que aquesta competició va ser creada per el Club Natació 'Athlètic' el 1918. Com a homenatge i recordatori de l'efemèride reproduïm el 'quadre d'honor' de les proves de natació disputades:
CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES MASCULINES
CAMPIONATS DE CATALUNYA DEL CINQUANTENARI
PROVES FEMENINES
Font: Elaboració pròpia
A l'any següent de 1969 s'inaugura amb els 'LIX Campeonatos de España de Natación' el complex de les Piscines Picornell, a la mateixa muntanya de Montjuïc, que ha de ser la seu dels XII Campionats d'Europa de Natació del 1970. L'aparició de la 'nova' piscina de Montjuïc té dos efectes immediats sobre la 'vella':
- Es posa de manifest la seva obsolescència en relació a les Picornell, de manera que deixa de rebre qualsevol tipus de competició nacional o internacional de relleu, encara que manté la seva condició de seu dels entrenaments de molts clubs de la natació barcelonina
- La Federació Catalana de Natació deixa de ser-ne la concessionària de la seva gestió tècnica, provocant que l'ajuntament hagi de convocar un concurs per a cobrir aquesta faceta, guanyat el 1972 per una aliança entre el C.N. Barcelona i el C.N. Montjuïc. En realitat a partir de mitjans de la dècada dels setanta el Montjuïc en serà l'únic gestor
En aquest estat d'intranscendència per a l'alta competició la piscina de Montjuïc viurà els seus darrers anys, fins a que les necessitats dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 en demanarà la seva remodelació. Aquesta va ser encarregada a l'arquitecte català Antoni de Moragas i Spa, qui de seguida és va fer càrrec que la tasca era impossible. Entrevistat a TV3, amb motiu de la commemoració del 25è aniversari dels jocs, ell mateix ho explica així:
"... vam veure que l'edifici (de la 'vella') l'estat en que estava era tant dolent que no es va poder tirar endavant amb la conservació de l'antiga i llavors se'm va plantejar de fer-ne una de nova..."
Amb el nou plantejament Moragas decideix d'eliminar, mitjançant una voladura controlada, les grades ampliades amb la remodelació del 1954-1955, per tal de deixar franca l'esplèndida visió de la ciutat que tenia la piscina de l'Exposició en el seu format inicial.
Va topar amb l'oposició dels tècnics que li havien fet l'encàrrec a aquesta eliminació de les graderies:
"Això va crear un pànic perquè era exactament el contrari del que s'imaginaven (que faria), amb el tòpic de que si havia estat així, havia de seguir essent així !..."
La solució, com en tants d'altres entrebancs que sortien en l'organització dels jocs, va venir de la ma del president del Comitè Organitzador Olímpic Barcelona’92 (COOB’92). L'arquitecte ho explica així a l'entrevista esmentada:
"... llavors, doncs, vaig fer una trucada a l'alcalde Maragall, i amb aquella intel·ligència ràpida (que posseïa) ni va venir, ni em va fer mes preguntes... per telèfon em va dir: "ho entenc i ho farem així..."
El resultat en va ser la 'nova' Piscina Municipal de Montjuïc, seu dels salts i de part de la competició de waterpolo dels jocs de Barcelona 92, que va oferir al món l'espectacle incomparable que recuperava la imatge original sobre la ciutat de la 'vella' de Montjuïc.
Josep Castellví
(*) Pocs mesos desprès de les reformes, el diari 'El Mundo Deportivo' informa que la piscina ha de ser tancada al públic perqué davant del mal estat higiènic de l'aigua no ha estat possible fer-ne el canvi per dificultats diverses. 
(**) És fora de qualsevol dubte que els II Jocs Mediterranis son l'organització esportiva mes important que ha rebut el país fins aquell moment del 1955. En aquest sentit demana l'atenció d'una entrada específica en el nostre bloc a fer mes endavant. En certa manera els jocs responien a les continuades aspiracions de grans competicions esportives demandades des de 1920 en reiterades ocasions per la ciutat de Barcelona.
(***) La 'Dècada Prodigiosa' va viure els seus esdeveniments mes rellevants d'aquella fantàstica generació de nedadores i nedadors fora de la piscina de Montjuïc, en els europeus de Leipzig i Utrecht o en els jocs de Roma, Tòquio i Mèxic. Com a exemple a Leipzig 1962 destaquen el primer classificat espanyol en una final d'un europeu, en Josep Claret, així com en Miquel Torres, subcampió d'Europa dels 1.500 lliures. A Utrecht 1966 sobresurt el subcampionat d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, així com la primera nedadora classificada en una final europea, na Mari Pau Corominas. Per no allargar-ho massa senyalem el paper d'en Santiago Esteva, diploma olímpic a Mèxic 1968 en quedar 5è en els 200 esquena, i la classificació per primera vegada en una final olímpica d'una nedadora, altre vegada na Mari Pau Corominas en els 200 esquena.
.jpg)
_page-0001.jpg)
_page-0001.jpg)
