(C. de S.). Presidents (V). Joan Ballart Serra, el president sempitern...

A manera d'introducció

Enfrontar aquest 'Carnet de Soci', de la sèrie presidents, amb el cinquè màxim mandatari del Club Natació Montjuïc no és un repta senzill. I és que amb el Joan Ballart Serra (1935-2012) es pot aplicar la dita de que ha estat més que un president. 

Distribuïda la seva presidència en dues diferents etapes, incloses en l'àmbit temporal d'aquest bloc, en Ballart va portar les regnes de l'entitat per quasi bé vint anys dels cinquanta-sis que transcorren entre el 1944 - fundació - i l'any 2000. (1)

Com tota obra humana el seu segell va quedar marcat amb llums i ombres; la seva tasca al front del club assoleix els moments més àlgids, esportivament i social, de l'entitat; a la vegada que no pot deslliurar-se d'alguns instants de defalliment i incertesa social, que van fer trontollar la continuïtat del Montjuïc.

Mirarem de fer-ne un compendi en les pàgines següents...

Del jove nedador al delegat esportiu...

No ens queden registres dels seus inicis al Club Natació Montjuïc com a nedador, allà per els anys cinquanta. Sí que sabem que el seu període en actiu va incloure una breu incursió en la secció atlètica del club, de quines activitats es va retirar condicionat per raons de caire privat.

Aproximadament al 1960 comença la seva vinculació als estaments directius de l'entitat. Inicialment ho fa com a ajudant d'en Joan Boronat Carner, qui exerceix de delegat esportiu. Desbordat per les seves múltiples ocupacions professionals i socials, en 'Janot' cerca alguna persona del club que l'ajudi en les funcions de delegat de natació i waterpolo, i aquest no és altre que en Joan Ballart. 

L'any 1961 ja el trobem incorporat a un Consejo Directivo del Club Natació Montjuïc, presidit per en Vicenç Esquiroz Soliva.

Retall del butlletí social n. 140, del mes de maig de 1961, amb 
la part funcional del nou 'Consejo Directivo' de l'entitat.
Font: Arxiu JCE 

Com és habitual aquells anys, aquesta mena de gran 'sanedrín' del club és format per fins a 22 integrants, quina part executiva la integren la comissió permanent i dotze delegacions o comissions encarregades de tot tipus de tasques hagudes i per haver...

El que compta és que en Joan Ballart Serra ja s'integra com a vocal, al qual li encarreguen tasques en tres comissions: Gimnàstica; Estadística i arxiu; i Cultural. Mentre segueix fent funcions d'adjunt a la delegació esportiva encapçalada per en 'Janot' Boronat.

És en aquesta darrera funció en la que sobresurt i marca empremta en fer equip amb el nou entrenador professional del club, l'Albert Medina Abarca (1937), que al mateix 1960 substitueix a en Janos Gergely. L'entrenador Medina i el delegat Ballart conformen un tàndem que ha de presidir els primers grans èxits esportius del Montjuïc com a conjunt, en guanyar per primera vegada a la història la classificació per equips al degà C.N. Barcelona en els Campionats Generals de Catalunya. (2)

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 18 d'abril de 1963, on és recullen 
declaracions d'en Ballart com a delegat esportiu del Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com tot el Montjuïc ve fent des de l'any 1948, en Ballart treballa per a l'aconseguiment d'una piscina coberta per el club, que ara centra la seva construcció a la plaça de la Reina Amàlia. En l'article de El Mundo Deportivo, del qual reproduïm l'encapçalament, és preguntat per en J.M. Miedes sobre la tasca del Montjuïc:

Hemos mantenido un esfuerzo tenaz para demostrar que éramos merecedores de las instalaciones deportivas en la plaza de la Reina Amalia, una piscina y gimnasio... nuestro club desde el año 1948 viene llevando a cabo, todos los años, y sin haber todavía siendo superado, la mejor organización nacional de natación escolar y utilitaria. Por desgracia, mucha de la labor que realizamos durante el verano se malogra en el invierno, por la falta de instalaciones... estamos convencidos de que la construcción de la piscina de la plaza de la Reina Amalia será un hecho...

En Joan Ballart en funcions de delegat esportiu a 
la travessia de Banyoles l'any de 1963.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

Primera presidència, 1972-1981...

Desprès de l'arrancada de la piscina de Folch i Torres, en Esteve Limiñana Roselló ha estat substituït en la presidència del club per en Diego Devesa Palomera. Tot i l'èxit assolit en els quatre anys del seu mandat, estabilitzant i millorant la situació social i econòmica de l'entitat, en Devesa desisteix de presentar-se a la reelecció.

Així, a l'Assemblea General Ordinària del 19 de febrer de 1972 s'ha fixat, com a punt setè de l'ordre del dia, l'elecció del president que l'ha de substituir. Inicialment s'han presentat dues candidatures, l'una encapçalada per en Manuel Alberich Olivé i l'altra per en Vicenç Esquiroz Soliva. Es tracta de la primera elecció democràtica que es fa per escollir el president del club, desprès que tots els anteriors han estat cooptats pel 'pinyol' dels fundadors i altres socis de la primera volada. Com veurem en un  altra entrada del bloc, aquesta primera elecció democràtica es frustra per causes ben poc 'democràtiques'. El règim, tot i ser proper a la darrera paraula, segueix imposant criteris repressius.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del dia 19 de febrer de 
1972 amb l'anunci de la NO elecció de president.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El periodista - de ben segur l'Andrés Astruells - sap d'avançada que els dos candidats han retirat les candidatures, l'un perquè ha estat vetat per el govern civil de Barcelona i l'altre com a solidaritat amb el represaliat. (3)

L'Andrés Astruells finalitza el seu article amb les següents paraules:

"Sólo nos resta esperar que en ese próximo plazo de 40 días, que con casi absoluta seguridad se abrirá esta noche, el C.N. Montjuich encuentre al hombre adecuado y el apoyo suficiente para salvar lo que hoy se presume como una lamentable crisis presidencial en uno de los clubs barceloneses con mayor auge en los últimos años, como bien reflejan sus actuales seis mil socios."

El periodista, que en aquest cas val més pel que calla que pel que diu, ens assabenta de que el Montjuïc es troba en una crisi institucional. I com resoldre-ho ?... amb una nova  primera elecció democràtica ?... no és el cas. Una vegada més es posa en marxa el 'pinyol' cooptador de 'fer' presidents que ve funcionant de manera habitual. 

La presidència se li ofereix, en primera instància, a en Joaquim Tauler Gou (1925-1974), un dels fundadors de l'entitat i persona sempre amatent a prestar els seus serveis per a l'engrandiment del club; en aquest cas, però, rebutja l'oferiment; home de tasca constant però callada, defuig els grans càrrecs.

És llavors que tots els ulls es giren cap en Joan Ballart Serra. Aquest, ple de vitalitat, energia i ambició, accepta amb una única condició: que l'acompanyin tres vicepresidents: els dos candidats de la frustrada elecció democràtica, Alberich i Esquiroz, junt amb en Quim Tauler...

Així és com en l'Assemblea General Extraordinària del dissabte 14 d'abril de 1972 és escollida per aclamació la nova junta directiva presidida per en Joan Ballart Serra:

Dalt. Retall del butlletí social n. 272, del maig de 1972, amb la 
composició de la primera junta presidida per en Joan Ballart.
Sota. Presa de possessió com a president d'en Joan Ballart
Font: Dalt. Arxiu JCE. Sota. Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La foto que reproduïm de l'acte oficial de presa de possessió del nou president del club és força interessant per les persones que acompanyen a en Ballart: Albert López, president de la Federació Catalana d'Activitats Subaquàtiques;  Antoni Monés, president de la Federació Catalana de Natació; Vicenç Esquiroz, soci n.1 i vicepresident del C.N. Montjuïc; Joaquim Morera, secretari de la Federación Española de Natación i membre del bureau de la FINA; i Joaquim Tauler i Manel Alberich, vicepresidents del C.N. Montjuïc.

En el seu primer contacte amb els associats, a través del butlletí, en Joan Ballart els hi explicita alguna de les seves primeres intencions:

Al dirigirme a vosotros desde esta tribuna, no ignoro la responsabilidad que ello entraña, pero podeis tener la seguridad de que tanto mis compañeros de Junta como quién esto suscribe, estamos dispuestos a intentar llevar una etapa en el Club que continue las anteriores, impulsándolas, si cabe, a recoger unos frutos que lleven a nuestro Club al más alto nivel del deporte español.

En el ámbito social... (queremos) ampliar las instalaciones a fin de proporcionaros a todos vosotros las instalaciones adecuadas para la práctica de un deporte que os satisfaga y que os integre a la vida activa y social del Club. En este capítulo se incluyen las previsiones de adecuación y mejora de la Piscina Municipal de Montjuïc, en vias de usufructo, la de la Plaza Folch y Torres... y las instalaciones del Paseo Marítimo.

Portada del butlletí n. 281, del febrer de 1973, amb un avantprojecte
de nova piscina a incloure a les instal·lacions de Folch i Torres.
Font: Arxiu JCE

Una de les millores a introduir és la reflectida en aquesta portada del butlletí social, o sigui una nova piscina que ampliï la làmina d'aigua disponible a Folch i Torres. Aquest projecte s'ha de realitzar, però en un altre emplaçament de la mateixa instal·lació, i encara ha d'esperar uns anys més a fer-se realitat

No obstant, l'objectiu més ambiciós de seguida passa a ser el d'aconseguir un patrimoni propi, en forma del que encara és una idea incipient: fer realitat unes instal·lacions esportives i socials pròpies del Club Natació Montjuïc; el que temps a venir s'ha de fer realitat amb el nom de Ciutat Esportiva.

Èxits esportius...

Pel que fa als èxits esportius, només encetar la seva presidència l'equip de waterpolo del club assoleix la primera victòria sobre el C.N. Barcelona en una competició oficial, quan el venç a la Piscina Sant Jordi per 4 a 3 proclamant-se campió de la II Copa Catalana de Waterpolo. Aquest primer triomf sobre el club degà es veu ratificat al XLI Campionat d'Espanya de waterpolo celebrat a la piscina de Folch i Torres entre el 15 i el 17 de setembre del mateix 1972, on novament l'equip blanc-i-verd supera al Barcelona, conquerint per primera vegada el títol de campió d'Espanya.

Desprès d'aquest triomf, que va culminar un llarg camí de més de sis anys, el waterpolo del club veu una renovació parcial a les ordres del nou entrenador, l'Agustí Mestres Ribas (1923-1999). La seva etapa suposa un breu parèntesi, fins a l'arribada a finals de 1974 de l'Imre Szikora (1937-2022), qui retorna el waterpolo del C.N. Montjuïc al camí dels èxits nacionals i internacionals.

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc de l'any 1973. Dominguez, Solanas, J.Nogueroles,
 Franch, Sánchez i Sans. Ajupits: Vendrell, Villà, Puigdevall, Comas i Puig.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Com a resum d'aquesta primera etapa de la presidència d'en Joan Ballart pel que fa als resultats esportius, cal destacar, entre d'altres, els següents:

• Cinc Campionats d'Espanya de waterpolo: 1972, 1976, 1977, 1978 i 1979

• Un Subcanpionat d'Europa de waterpolo: 1978

• Campionat d'Espanya de salts 1973

• Campionat d'Espanya de natació femenina 1974

• Gran nombre de títols i rècords individuals masculins i femenins en Campionats d'Espanya de natació

• Ascens a Primera Nacional de l'equip de la secció de Rugbi

• Ascens a Primera Catalana de l'equip de la secció d'Atletisme

• Assoliment del màxim guardó per a una societat esportiva, amb la Challenge Samaranch de 1978

La Ciutat Esportiva del Club Natació Montjuïc

Al llarg d'aquest bloc ja ens hem referit algunes vegades a la Ciutat Esportiva del club, també anomenada de vegades com a Zona Esportiva. 

Encara que durant mols anys va compartir protagonismes amb altres instal·lacions del club, cedides o llogades, la Ciutat Esportiva és la única que constitueix un patrimoni propi, i a hores d'ara reuneix totes les activitats socials i esportives de l'entitat. (4)

La idea del patrimoni social propi preexisteix molt abans de la seva realització durant la presidència Ballart. Des de la creació del club, sota els auspicis de Educación y Descanso del règim franquista, la lluita dels fundadors i dels primers socis sempre ha estat concentrada en la necessitat de disposar d'unes instal·lacions de propietat. Encapçalant aquesta demanda sempre ha estat en Vicenç Esquiroz, recolzat per el nucli més compromès dels pioners.

Però és amb l'empenta i l'energia desplegada per en Joan Ballart Serra que aquest somni és comença a fer realitat. Així, en l'Assemblea General Extraordinària del 11 de juliol de 1974 la immensa majoria dels associats presents van donar el seu SÍ als treballs inicials per a la realització del que es va anomenar Zona Polideportiva.

Títols i subtítols de la noticia sobre la 'Zona Polideportiva' publicada 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 26 de juliol de 1974.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

En la proposta aprovada pels socis és parla d'encabir el nou equipament esportiu "en un radio no superior a los 25 kms. de nuestra capital, contando con unas buenas comunicaciones viarias para su acceso... ". A la mateixa assemblea s'informa de les gestions realitzades per a trobar aquest emplaçament dins de les zones del Pla Comarcal de Barcelona qualificades com d'equipament esportiu. S'han estudiat terrenys propers a Barcelona, especialment a zones com Gavà o Castelldefels.

La incògnita de l'emplaçament queda resolta ben aviat, en tenir la possibilitat de comprar uns terrenys de quasi set hectàrees dins del terme municipal de Barcelona, a la muntanya de Montjuïc. Es tracta d'una antiga pedrera ubicada al vessant sud de la muntanya, quin propietari és en Julià Castellà - antic esportista i soci del C.N. Barcelona - amb el qual s'acorden unes favorables condicions per a la compra dels terrenys.

Les accions per a l'aconseguiment del que ja s'anomena Ciutat Esportiva s'acceleren. El 32 de novembre de 1974 es celebra una nova Assemblea General Extraordinària on la junta directiva del club ja informa de l'acord a que s'ha arribar per a la compra dels terrenys de la pedrera de Can Borinot, i de les circumstàncies que han de concórrer per a l'execució i el finançament de les obres. Amb posterioritat a aquesta assemblea, el mateix president Ballart adreça una comunicació a cadascun dels associats detallant les propostes acordades que, resumides, són aquestes:

• Es ratifica el compromís de compra sobre la pedrera de Can Borinot, d'aproximadament set hectàrees

• S'acorda emetre fins a 9.000 títols o bons per a poder gaudir de les noves instal·lacions:

• 6.000 títols de valor nominal de  5.000 pessetes, reservats per els socis vigents 

• 1.000 títols de valor nominal de 10.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 20.000 pessetes

• 1.000 títols de valor nominal de 25.000 pessetes

• El màxim de títols emesos ha de ser de 10.000, capacitat d'ús estimada per a la nova Ciutat Esportiva

• S'acorda amb la Caja Ibérica de Crédito el finançament a terminis dels títols per a tots els socis inscrits abans del 31 de desembre de 1974

Portada del dossier elaborat per a la presentació del projecte de la 
Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, datat a finals del 1974.
Font: ANC 1-1243, fons família Fortuny 

Es fa la presentació del projecte a les diferents administracions i autoritats, de les quals se'n interessa la seva col·laboració pel fiançament del conjunt d'instal·lacions esportives que han d'integrar el nou equipament.

Prop de l'ajuntament s'intensifiquen les gestions per tal d'aclarir definitivament la idoneïtat dels terrenys per a construir-hi equipaments esportius, a la vegada que es treballa per accelerar la concessió dels permisos d'obres pertinents.

A final de juliol de 1974 l'alcalde Enric Masó lliura al president del Montjuïc, Joan 
Ballart, la llicència d'obres per a iniciar la construcció de la Ciutat 
Esportiva del Montjuïc. Hi són presents Boronat, Llorens, 
Limiñana, Vallés, Esquiroz, Ruiz i Miró.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

El 15 d'abril de 1976 comencen les obres amb els treballs d'aplanament i compactació dels terrenys, en els quals s'ha d'encabir les instal·lacions de la primera fase, que es vol inaugurar pocs mesos desprès. Inicialment es compta fer vuit pistes de tennis i deixar preparats els terrenys on ha d'anar instal·lat el camp de rugbi, vorejat de la pista d'atletisme.

Collage amb diferents capçaleres de diaris de Barcelona. De dalt a 
baix: 'El Noticiero Universal del 23 de maig de 1975; i 'La 
Hoja del Lunes' dels dies 9 i 16 d'agost de 1976.
Font: Hemeroteca ARCA

Aquesta primera fase s'inaugura el 3 d'octubre de 1976, amb un acte oficial presidit per el Soci d'Honor del club i president de la Diputació de Barcelona Joan Antoni Samaranch (5). Desprès de la inauguració s'han d'acabar les obres del camp de rugbi i pista d'atletisme, als quals s'afegeixen uns vestidors provisionals, mentre que el 1978 s'inicia la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, que s'inaugura el 1979.

Progressivament la Ciutat Esportiva del Montjuïc va agafant volada, no sense dificultats en el finançament. Els títols no es venen en la quantitat prevista, i en comptes de quedar-se en l'emissió darrera de 25.000 pessetes se'n arriben a editar de 40.000 i 60.000, sense que es cobreixin els ingressos previstos.

Igualment, el nombre de 10.000 socis que s'han considerat com a límit per a poder gaudir del nou equipament i per el seu finançament, no arriben mai a ser aconseguits, de manera que la quantitat màxima d'associats de l'entitat no arriba als 9.000, sumant els de la Ciutat Esportiva i els que no han adquirit el títol d'aquesta i resten com a socis només de Folch i Torres i de la platja.

L'esforç i la dedicació dels equips directius d'en Joan Ballart ha estat, sens dubte, colossal tot i no arribar a la totalitat dels objectius proposats. Com a reconeixement, a la premsa especialitzada és comença a parlar del club dels 10.000 socis, encara que la xifra mai s'assoleix.

Article del diari esportiu 'Dicen' reproduït al butlletí n. 332, de març-setembre 
de 1981, amb la signatura del seu periodista Antonio Villar.
Font: Arxiu JCE

A l'interior de l'article en Villar ja escriu que:

"...los del Poble Sec cuentan con secciones de atletismo, rugby, vela, tenis... lo que da una cifra de practicantes realmente asombrosa, amén de muchos miles de socios. Tantos que según se dice están a punto de rebasar los diez millares..."

confirmant que el titular encara no es correspon amb la situació real de l'entitat. El periodista ressalta la figura del president montjuiquenc, tot afirmant que:

"Hay quien compara a Joan Ballart con Miró Sans y no andan equivocados. Cada cual a su aire, levantó algo grande, contra viento y marea, para satisfacción de sus respectivos consocios..." (6)

Tot i aquesta anècdota del nombre d'associats, la grandesa de l'esforç emprès per el Club Natació Montjuïc i els seus dirigents s'ha d'emmarcar en el context de la crisi econòmica global del país en el període 1973-1985, de dimensions catastròfiques en molts sectors industrials i productius, amb taxes d'inflació que sovint són de dos dígits. Pel cas de l'esport la repercussió més important ha de venir pels costos energètics i, en menor mesura, per els augments de les depeses salarials.

L'assalt a les institucions, 1981-1985...

Al setembre de 1981 en Joan Ballart es troba a prop d'acomplir els nou anys i escaig com a president de l'entitat, desprès de les renovacions de 1976 i 1980, aconseguides en ser l'única candidatura presentada.

Tot i tenir per endavant quasi tres anys d'aquesta darrera legislatura, decideix  donar per acabada la seva trajectòria al Montjuïc, en considerar que els objectius que s'ha proposat s'han complert o són a punt d'acomplir-se, com en el cas de la Ciutat Esportiva.

Així el mes de setembre de 1981 en Joan Ballart Serra presenta la seva dimissió com a president del club, càrrec en el qual, segons les previsions estatutàries, es substituït per el vicepresident Robert Carmany Carner, que serà ratificat en el càrrec a l'Assemblea General Ordinària del 14 de maig de 1982.

Carta oberta d'en Joan Ballart publicada al butlletí n. 333, d'octubre-desembre 
de 1981, explicant als socis del club els motius de la seva dimissió.
Font: Arxiu JCE

A la carta que reproduïm, el president dimitit explica les raons que l'han portat a prendre aquesta decisió:

... tal com us deia a la meva carta tant sols em lamentava el haver cesat quan aquesta llarga etapa estava a punt de cloures; ara bé, penso que encara que no hem acabat, si que estem a la darrera fase i que el club te homes per portar endavant els objectius previstos amb resultats iguals o millors que si fos portada per mi...

El resum de tots els meus anys de presidencia espero poder-vos oferirvos-lo en el proper butlletí una vegada tancat l'exercici... com a testimoni d'uns anys de treball i esforços coronats a vegades per èxits i per fracasos, però crec que amb una dedicació plena personal de la que tots vosaltres teniu constancia...

Tant sols em resta dir-vos no adeu, sino fins a sempre, doncs el Club em tindrà a la seva disposició en tot moment. (sic)

També informa que el principal motiu de la seva dimissió no és altra que el de presentar-se per a presidir la Federació Catalana de Natació (FCN), travessada per una crisi crisi derivada de l'enfrontament entre l'actual president, David Moner, i el president de l'espanyola, Enrique Landa. Amb aquest pas obre una etapa a la seva vida esportiva que hem caracteritzat com la del assalt a les institucions.

Aquest s'inicia amb la presidència de la FCN, a la que hi arriba sense oposició i des de la qual, més endavant, ha d'optar a presidir la Federación Española de Natación (FEN).

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 21 d'octubre de 1981,amb la noticia 
de la presa de possessió d'en Ballart com a president de la FCN.
Font: Hemeroteca ARCA

Fidel al seu caràcter pactista, Ballart s'esforça en recompondre les relacions institucionals amb la FEN, cosa que aconsegueix abastament. Allunyat dels anys del Montjuïc, que han estat d'una dedicació frenètica i absorbent, la tasca de la FCN se li apareix com a més assossegada i li permet dedicar més atenció als assumptes professionals i familiars.

La seva esposa i companya de vida, na Consuelo Torres Lladó (1947), parla amb els termes següents d'aquesta nova etapa:

"En Joan no portava la mateixa marxa que en el club... és trobava molt més tranquil (a la federació). Al Montjuïc estava molt més absorbit per el dia a dia... d'altra banda va poder establir una relació personal positiva amb en Landa, quan altres dirigents catalans hi mantenien moltes diferencies. En Joan em deia que en Landa sempre ens va ajudar..." (7)

A la FCN el nou president treballa per a l'assoliment de diferents objectius, entre els quals:

• Impulsar la creació d'un Centre de Tecnificació, radicat a l'Escola Llor de Sant Boi de Llobregat

• Creació d'un Centre d'entrenament de Salts, a la piscina de Folch i Torres

• Potenciar la figura de Barcelona com a seu de competicions internacionals de natació i waterpolo

• Impulsar la Natació Escolar

El divendres 1 d'octubre de 1982 s'inaugura el centre de tecnificació amb el nom de 'Centre de Natació Joaquim Morera', pel qual la FCN ha comptat amb el recolzament de la Direcció d'Esports de la Generalitat de Catalunya. L'entrenador és l'exnedador i olímpic Miquel Torres, qui en aquest primer curs és fa càrrec de fins a 35 nedadores i nedadors.

Retall de 'El Mundo Deportivo', del dia 3 d'octubre de 1982, amb la 
nova de la inauguració del centre d'entrenament de la FCN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Pel que fa al waterpolo, l'any 1982 Barcelona acull un seguit d'actes de nivell europeu que la converteixen en una mena de capital continental del waterpolo. El C.N. Barcelona s'ha proclamat campió de la Copa d'Europa de clubs, mentre que el C.N. Montjuïc ha assolit el subcampionat de la Recopa.

En entrevista a El Mundo Deportivo el president de la catalana manifesta el següent:

Este año el waterpolo ha tenido en nuestra ciudad a su auténtica anfitriona. En Barcelona residen dos equipos,(C.N. Barcelona y C.N. Montjuïc) que en los últimos años han estado siempre en las finales continentales. Además con la celebración de la 'Supercopa' en sus dos próximas ediciones y la preparación de ese 'Mundial junior-83'... considero que nos hemos ganado a pulso esta distinción (de capital europea del waterpolo)...

Por otra parte, la presencia aquí de la plana mayor de la FINA y de la LEN, con el presidente Ante Lambasa a la cabeza, ha constatado aún más esta apreciación... Yo dije en una de las reuniones que todo esto suponia un grano de arena para que Barcelona se gane la nominación como sede olímpica en 1992, pero alguien añadió que más que un grano de arena se trataba de un auténtico pedrusco...

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 17 de desembre de 1982, 
amb les declaracions del president de la FCN, Joan Ballart.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

L'any 1984 en Ballart, satisfet de la tasca ja consolidada a la FCN i empès per un recolzament notable dels clubs i la natació catalana, emprèn un repte encara més difícil: vol optar a la presidència de la FEN. 

Tot i la importància cabdal  de la natació catalana en la creació i el desenvolupament de la natació a Espanya, la presència de presidents catalans a la federació ha sigut inexistent des de la dimissió forçada per la salut del pioner Bernat Picornell. Des de 1968 cap dels presidents de l'espanyola ha estat un català. A l'elecció es presenten tres candidats: Alfredo Flórez, de Madrid; Antonio Ferrer, de València; i el mateix Joan Ballart.

En Joan no es desanima davant d'aquests antecedents, més aviat els rep com un nou desafiament i treballa a la manera 'ballartiana' per tal d'assegurar-se el nombre de vots necessari per a ser escollit. Ho fa de manera tal que, als pocs dies de la votació ja és plenament convençut de tenir la victòria a la ma.

Titular de 'El Mundo Deportivo', del 28 de novembre de 1984.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

A l'interior de la noticia en Ballart conversa amb el periodista, en Miquel Àngel Santos, a qui l'informa dels darrers esdeveniments succeïts en la campanya electoral:

En el colegio me enseñaron a contar de pequeñito y haciendo la suma de votos sé que tendré la mayoría. Si la gente que me ha dado su palabra para votarme la cumple, seré el nuevo presidente... Cuando Flórez se negó a discutir los puntos de mi programa, me ofreció una vicepresidencia o un posible cargo en la FINA. Por eso sus palabras del otro día me parecen una burla, porque no soy tonto y ya sé que el presidente de la FEN no puede nombrar miembro de la FINA a nadie, sino sólo recomendarlo

Malgrat l'optimisme - no exempt d'un cert toc 'naif' -, el fet és que en la votació del dissabte 1 de desembre del col·legi electoral de 259 vots possibles en Alfredo Florez va aconseguir-ne 155; mentre que en Joan Ballart en va sumar 84, El que realment va passar ho explica molt bé l'anècdota que en ocasió d'unes altres eleccions li va explicar a en Gabriel Navarro el responsable de les relacions institucionals del C.N. Montjuïc, en José Ruiz (8).

Noticia de 'El Mundo Deportivo', del 1 de desembre de 1984, 
amb el resultat de les eleccions a president de la FEN.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Retorn a la presidència del Montjuïc, 1990-2002...

Decebut per l'experiència o potser molest per una certa campanya en contra que troba en el sí de la FCN, dimiteix a principis de 1985 de la catalana sense esgotar el termini del seu mandat. A més descarta plenament la possibilitat de presentar-se a la reelecció, més en saber que en David Moner es vol presentar com a candidat. Entre 1985 i 1990 es manté relativament al marge de qualsevol activitat directiva relacionada amb les federacions o amb el C.N. Montjuïc. 

En aquest període s'ha produït la dimissió forçada del president del C.N. Montjuïc, Robert Carmany, que ha estat substituït per en Gabriel Navarro Martorell (1950) a començament de 1987. En Navarro i la seva junta hereten una situació complexa derivada de la gestió anterior i prenen decisions arriscades que desemboquen en unes propostes de reajustament social i econòmic - entre les quals una proposta de derrama - presentades a la Assemblea General Extraordinària del dia 28 de febrer de 1990. El cas és que la proposta de la junta surt revocada per 161 vots contraris contra 45 vots afirmatius, amb cinc abstencions.

La situació creada deriva en la dimissió de la junta directiva encapçalada per en Navarro, originant-se un interregne amb diferents situacions que acaben en el retorn a la presidència d'en Joan Ballart Serra a final del 1990, per iniciar així el segon mandat presidencial... (9)

Titulars de 'El Mundo Deportivo', del 12 d'octubre de 1990, amb 
l'anunci de la tornada a la presidència d'en Joan Ballart Serra.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

El programa proposat als socis de l'entitat per la nova junta directiva en vistes a la 'salvació' del club es centra en aquests punts:

• Integració i unificació dels socis, encara separats en dues categories entre els de la Ciutat Esportiva i els de Folch i Torres i la platja

• Igualar i reduir les quotes d'associat, deixant-les en 4 o 5 tipus

• Reducció de la despesa esportiva a un 15 % del pressupost total de 200 M de pessetes estimat per a l'exercici de 1991

• Amortització del deute global a raó de 35 M de pessetes per any de mandat

Però ja res no és el que era... encara que la situació esportiva pot tenir una important millora en aquest període, especialment amb la recuperació de l'equip que formen en Jordi Murio i la seva companya 'Mapi' Escriche com a entrenadors de natació.

La complexa situació econòmica que arrela profundament en les necessitats derivades de la construcció, consolidació i manteniment adequat de la Ciutat Esportiva, condiciona estretament tot el periple d'aquesta segon mandat d'en Joan Ballart. La situació econòmica, junt amb la progressiva minva del nombre d'associats a causa de la cada cop més intensa competència establerta en el sector dels serveis esportius, perllonguen una certa angoixa econòmica en la gestió de l'entitat. 

Dos factors faciliten en certa manera un respir momentani aquests primers anys del segon mandat del Ballart:

• D'una banda la proximitat dels Jocs Olímpics de la XXV Olimpíada, que s'han de celebrar a Barcelona al 1992

• De l'altra, la fita de l'any 1994 en que es celebra el cinquantenari de la fundació del C.N. Montjuïc

En relació als Jocs de Barcelona 92, les instal·lacions de la Ciutat Esportiva són considerades Centre d'Entrenament Olímpic, el que va possibilitar de rebre un seguit de subvencions des del COOB per millorar alguns aspectes dels equipaments, com ara l'accés des de carrer Segura i els vestidors dels diferents esports, així com millores en els equips tècnics de climatització i d'aigua calenta sanitària.

En l'aspecte esportiu, especialment en natació, es produeixen importants resultats en grups d'edats i també a nivell absolut; com per exemple el tercer lloc d'en Sergi López als Campionats d'Europa de 1991 a Atenes. Al 1993 s'aconsegueix el Campionat d'Espanya Junior en la classificació conjunta; i en els anys successius les nedadores i els nedadors del Montjuïc segueixen assolint llocs preferents en les competicions nacionals i internacionals, culminant l'any 2000 amb la participació dels darrers olímpics de natació del club: en Jordi Carrasco i na Natàlia Cabrerizo  als Jocs de Sidney 2000.

Article de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'abril de 1994, 
amb motiu del cinquantenari del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La combinació d'aquests dues celebracions s'alien per tal de facilitar per uns anys una certa aparença de normalitat en l'esdevenir del club, encara que la dificultat en la gestió econòmica de l'entitat persisteix com una corrent de fons. El mateix Ballart, en l'article que reproduïm ho manifesta així:

A la hora de hacer un balance de estos cincuenta años se pueden encontrar momentos mejores y perores, pero yo resaltaría los éxitos deportivos de nuestros equipos y también la creación y consolidación de un gran patrimonio...

El hecho de que los clubs sin ánimo de lucro y con patrimonio propio deban pagar IVA, IAE y otros impuestos como los clubs con ánimo de lucro, hace imposible seguir sustentando la alta competición. Nosotros dedicamos todo el dinero a los socios y que la alta competición la haga quien corresponda. Si esto no cambia será imposible.

A aquest respecte, una de les múltiples batalles guanyades per en Joan Ballart en la seva gestió al front del Montjuïc la va assolir quan a finals d'abril de 1996, en els darrers moment de vida del govern socialista, el club rep la comunicació de que li ha estat concedida pel consell de ministres la declaració de entitat de Utilidad Pública, que des de llavors ve gaudint el club i els seus associats.

Còpia de la carta adreçada al president del Montjuïc amb 
el nomenament de l'entitat com a de 'Utilidad Pública'.
Font: Arxiu JCE

Una nova mostra de la capacitat d'iniciativa del president Ballart la dona el fet que encara a l'any 2001, sense haver pogut fer net de la situació econòmica que es perllonga en el temps, llança la proposta, - contemplada en el disseny original de la Ciutat Esportiva - de la construcció d'una nova piscina coberta de 33 x 14 m., amb un cost estimat de 490 M de pessetes. No cal dir que malgrat les bones intencions aquest projecte no s'arriba a tirar endavant. 

Al contrari, el Montjuïc entra en una fase en que ha de subarrendar el camp de rugbi a una empresa especialitzada en golf per tal de que, a costa d'unes determinades condicions de lloguer, hi faci un seu camp de 'Pitch and Pat'

Collage amb la noticia de 'El Mundo Deportivo' sobre la piscina 
coberta i la zona de 'Pitch and Pat' de golf al camp de rugbi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i web golfpass.com

Epíleg

Hem procurat de dibuixar el més nítidament possible les condicions i circumstàncies que han concorregut en el periple com a directiu d'en Joan Ballart Serra, amb el convenciment de la dificultat de l'empresa.

En qualsevol cas, esperem que s'hagi pogut copsar el mes aproximadament possible les característiques principals de la tasca desenvolupada per el president més longeu del Club Natació Montjuïc del segle XX. Com diuen moltes de les persones més properes a ell, en Ballart no ha estat un home fàcil per a portar-li la contrària. Ha estat un dirigent de caràcter extremadament executiu, que sovint tira pel dret; personalista i a la vegada capaç de generar una xarxa extensa i eficient de relacions personals dins i fora del club.

El que és del tot innegable és la gran estimació que ha sentit per el club, en el que la seva tasca ha estat determinant per a conduir l'entitat a l'assoliment d'una bona part dels èxits - i d'algunes decepcions - de la història del Montjuïc al llarg del segle XX.

Traspassat en l'exercici del càrrec que tant estimava, el 28 de novembre de 2012, en el seu recordatori ens ha deixat un apunt  d'allò que l'ha inspirat en la seva vida...

Memòries del Montjuïc

(1) En una tercera etapa com a president del C.N. Montjuïc (2011-2012) també es va sentir cridat a involucrar-se en un nou esforç de salvament de l'entitat, que al seu parer seguia en situació compromesa. En aquest darrer esforç es va produir el seu traspàs.

(2) El tàndem Medina-Ballart van conduir els equips femenins i masculins del Montjuïc a la fita històrica de ser el primer club que desbancava al sempitern campió, el C.N. Barcelona, del títol de Campions de Catalunya de natació, primer les nois i l'any següent els nois.

(3) Les que haurien estat les primeres eleccions democràtiques de la història del C.N. Montjuïc es van veure frustrades per una denúncia interposada davant el governador civil de Barcelona, en Tomas Pelayo Ros, per un soci de l'entitat. A resultes d'aquesta denúncia el governador civil va considerar inelegible al candidat Manel Alberich, desencadenant la renuncia de l'altra candidat, en Vicenç Esquiroz. Cal esperar encara deu anys més fins a que a l'any 1982 es produeixen realment aquestes primeres eleccions entre dos o més candidats, en enfrontar-se en Robert Carmany amb en José M. Rosello (Sr.)

(4) Sobre la inauguració de la Ciutat Esportiva del 3 d'octubre de 1976 podeu trobar una entrada del bloc que s'hi refereix: https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/07/atletisme-de-la-i-volta-pedestre-la.html

(5) Francesc Miró-Sans i Casacuberta (Barcelona, 2 d'abril de 1916 - Barcelona, 31 d'octubre de 1989) fou un empresari del sector tèxtil, directiu i posteriorment president del FC Barcelona, entre el 1953 i el 1961. Miró-Sans va accedir a la presidència del FC Barcelona gràcies a unes eleccions, celebrades el 15 de novembre de 1953, en les quals van poder votar tots els homes amb dos o més anys d'antiguitat com socis del club. Això el va fer passar a la història com el primer president del club triat pels socis. Miró-Sans va basar la seva campanya en la idea de la construcció d'un nou estadi, el futur Camp Nou, com a base per a construir un nou i pròsper Barça. El seu lema va ser "Pel millor camp del món". 

(6) Part de la informació recollida per a la confecció d'aquest 'Carnet de Soci' es desprèn de l'entrevista que ens va concedir la esposa i companya d'en Ballart, Consuelo Torres Lladó, que ens va atendre amablement en el seu domicili.

(7) En José Ruiz, home d'un polit entregent, va exercir diferents funcions no directives a l'entorn del C.N. Montjuïc. Treballador d'una empresa que noliejava vaixells, el seu horari laboral finalitzava al migdia. Dedicava les tardes a les tasques del Montjuïc. En ocasió de l'elecció en que va haver de participar en Gabriel Navarro quan era president del club, en José Ruiz li explicava el seu mètode infal·lible per a sortir-se'n quan el dia de l'elecció se li acostaven els candidats. A cadascuna de les butxaques portava una papereta electoral dels respectius candidats, de manera que cas de creuar-se amb un d'ells només calia encertar la butxaca adient "ves, fulano de tal, aquí llevo preparado mi voto..." i tan 'pantxo' seguia disposat a votar, tal vegada, pel candidat contrari...

(8) Em mig de tot aquest desafortunat procés intern del club, la família Ballart-Torres rep un d'aquells cops que la vida et depara a traicïó. El 16 de maig de 1990 mor la Emma Ballart Torres, una de les filles del matrimoni.

SPRINTS. Josep Brascó Catà... un debut olímpic sorprenent !

 

Cartell oficial dels JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CIO

Alguns antecedents...

L'hongarès Zólyomi András - per a nosaltres Andrés Zolyomy Biczo, 'Bandy' - és a Espanya, on ha arribat el març de 1966, en la que ha de ser la seva segona i darrera etapa com a entrenador de waterpolo al nostre país (1).

La seva primera estada com a entrenador de l'equip del Club Natació Barcelona - i de la selecció espanyola, que aquells anys venien a ser el mateix - es produeix entre l'abril de 1948 i el març de 1953, quan torna a Itàlia per acomplir la seva segona etapa al 'pallanuoto' transalpí. 

En aquest retorn al waterpolo català i espanyol és cridat, una vegada més, com a entrenador del Barcelona. Aquest cop, però, ho fa amb la idea de convertir-se el més aviat possible en entrenador de la selecció nacional en exclusiva. Això ho aconsegueix a l'any següent de la seva tornada, quan la FEN accedeix a contractar-lo directament per el càrrec d'entrenador de l'equip espanyol, en el qual s'ha de coordinar amb qui venia exercint la funció de seleccionador a la federació, en Joan Lluís Abellán.

Deixant apart l'estret lligam amb l'Abellán, a qui quan era jugador va fer debutar com a seleccionat espanyol després dels JJ.OO de Londres 1948, en 'Bandy' Zolyomy de la segona etapa forja una estreta relació - professional i amistosa - amb dos dels entrenadors d'equip del moment: en Manuel Ibern Lérida, 'Polichón' - C.N. Barceloneta - i en Josep Brascó Catà - C.N. Montjuïc -. Amb ells formarà un trio que és coneix amb el nom de 'Bandy-Barandi-Barandilla', amb un apel·latiu entre displicent i afectuós forjat per els seus propis jugadors d'aquells anys.

Manuel Ibern i Josep Brascó en una imatge dels primers anys setanta quan, 
pel seu compte, acompanyaven els partits de la selecció de waterpolo.
Font: Llibre '100 años waterpolo. 1908-2008' d'en J.A. Sierra (2). Ft. SI

De fet aquesta relació forma part del pla amb que en 'Bandy' ha tornat a Espanya. Fruit de la seva primera experiència al país i del seu coneixement adquirit, és plenament convençut que en aquest moment el waterpolo necessita d'una expansió en dos àmbits diferents:

• En primer lloc, a nivell de clubs. A partir de finals dels cinquanta comença a haver-hi a Catalunya - i també a altres llocs d'Espanya - més piscines cobertes construïdes; bé sigui per la iniciativa privada, com és el cas de Sabadell o Martorell; o mitjançant la inversió pública, com les piscines municipals de Poblenou i Folch i Torres a Barcelona, o la piscina municipal de Manresa. Cal comptar, també, amb la primera piscina coberta de mides olímpiques com és el cas de la piscina Sant Jordi, promoguda des de la Diputació de Barcelona per Joan Antoni Samaranch, dins del 'Pla Provincial de Piscines'. Ja ha passat el moment del waterpolo en un únic club, com va ser a les primeres dècades del segle XX, quan qualsevol jugador d'altres 'circols' que volgués arribar a la seva plenitud havia de passar a integrar-se en el C.N. Barcelona, constituït de fet en la selecció espanyola (3)

• D'altre banda és indispensable una expansió a nivell territorial, de manera que el waterpolo vagi sent practicat amb assiduïtat i competitivitat en les diferents àrees d'Espanya on el desenvolupament dels esports aquàtics així ho permet

De Mèxic a Munich, dues diferents experiències olímpiques...

En els JJ.OO. de Mèxic 1968 l'equip d'Espanya ja ha conegut una parcial renovació en aquest darrer sentit, amb la inclusió de jugadors d'altres clubs com ara Manuel Ibern Alcalde 'Lolo' (Barceloneta), Josep Padrós (Poblenou), Lluís Meya (Terrassa) o el porter Vicenç Brugat (Sabadell).

Collage amb l'equip espanyol de waterpolo en els JJ.OO de Mèxic 1968. Zubicoa, 
Rubio, Padrós, Meya, Mas, Jané, Ibern, Codera, Brugat (GK), Borrell, 
Bestit (GK), Zolyomy (E), Abellán (Se.), Sierra (De.).
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

A l'equip de Mèxic també s'hi observa una primera renovació generacional, amb la inclusió de Joan Rubio (1951), Lluís Meya (1951), Agustí Codera (1949) i, molt especialment, Joan Jané (1953) que debuta com a olímpic a Mèxic 1968, amb poc més de quinze anys (4). L'equip es classifica en la novena posició, que no desentona dels resultats obtinguts en d'altres competicions similars.

Quatre anys més tard en l'equip seleccionat per a competir en els Jocs de la XX Olimpíada a Munich 1972 només hi romanen quatre jugadors de l'equip de Mèxic: Joan Rubio, Josep Padrós (1947), Joan Jané i el porter indiscutible d'aquells anys, Lluís Bestit (1945). La resta de l'equip l'integren Gabriel Soler (1953), Enric Guardia (1952-2018), Ponç Puigdevall (1953), Joan Sans (1952), Gaspar Ventura (1955), Alfons Cànovas 'Sito' (1952) i el porter Salvador Franch (1949)

Foto oficial de l'equip espanyol de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972.
Font: CROL, n. 92 d'octubre 1972. Ft. E. Ugarte

A aquestes alçades la separació entre entrenador i seleccionador ja ha desaparegut i en 'Bandy' Zolyomy ha esta nomenat com a director tècnic de waterpolo de la FEN. A més d'en 'Bandy' a la foto hi surt en Juan Antonio Sierra Puerto, el tantes vegades delegat federatiu pel waterpolo.

La composició per clubs de l'equip de Munich representa una més amplia distribució que la de l'any 1968:

• Quatre jugadors del C.N. Barcelona: Jané, Soler, Bestit i Rubio

• Tres del C.N. Montjuïc: Franch, Sans i Puigdevall

• Dos del C.N. Poblenou: Padrós i Ventura

• Un del C.N. Terrassa: Guardia

• Un del C.N. Barceloneta: Cànovas

Tot i mantenir-se la quantitat de clubs representats - quatre - hi trobem un notable increment del percentatge de jugadors que no pertanyen al degà Barcelona; amb un 63,6 %  del total a Munich front al 36,6 % de Mèxic.

El 'Bandy' se'n va...

Des de final de l'any 1971 és coneguda la voluntat de l'Andrés Zolyomy de retirar-se de la tasca d'entrenador de waterpolo, encara que no descarta arribar a un acord amb la FEN per a garantir la seva continuïtat en funcions de comissari tècnic de l'especialitat, escollint ell mateix el nou entrenador per a l'equip nacional. Així ho fa saber en declaracions a 'La Hoja del Lunes' del dia 1 de març de 1972:

"... Mis propósitos son el nombrar sustitutos para la preparación de los jugadores y yo quedar en la Federación Española, posiblemente como seleccionador. Este último extremo aún no es concreto, pero si que dejaré de entrenar (después de los JJ.OO)."

i, reblant el clau, segueix afirmant:

"Mis propósitos son de retirarme. Son muchos los años que llevo como entrenador. Ahora bien, también mi afición tira mucho y por esta razón estudiaré la posibilidad de quedarme en la Federación Española de Natación para coordinar la labor a realizar. De entrenar cuidarán otras personas." (5)

Amb aquests antecedents en 'Bandy' és disposa a encarar la preparació per els Jocs de Munich, que han de suposar el seu comiat de la tasca d'entrenador.

Titulars de l'entrevista de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 1 de març de 
1972, on s'inclouen les paraules transcrites d'en Andrés Zolyomy, 'Bandy'.
Font: Hemeroteca BVPH.

La competició de waterpolo als JJ.OO. de Munich 1972

S'estableixen tres grups per a la Ronda Preliminar, a disputar-se entre els dies 27 i 31 d'agost: el A amb sis equips i els B i C amb cinc països cadascun, en lluita de tots contra tots. Els dos primers de cada grup passen a la Ronda Final on s'estableixen els llocs que van de l'1 al 6; mentre que els dos equips classificats tercer i quart de cada grup disputen la seva pròpia Ronda Final per la classificació dels llocs que van del 7 al 12.

El sorteig per a la formació dels grups no és desfavorable per a Espanya, que cau en el Grup C, format per:

• Unió Soviètica

• Japó

• Bulgària

• Itàlia

• Espanya

L'equip espanyol guanya a Japó i a Bulgària per 6 a 4, els dies 27 i 31 d'agost; mentre que es perden els partits contra la Unió Soviètica per 8 a 5, el dia 30 d'agost, i el decisiu contra Itàlia, que ens podia donar la segona plaça del grup, que és perd per 6 a 2 el dia 29 d'agost, deixant-nos com a tercers classificats i havent d'optar a les places que van del 7 al 12. 

Classificació del Grup C, on s'inclou l'equip espanyol, després 
dels partits disputats. Espanya és classifica tercera de grup.
Font: Web olympedia.org

A la Ronda Final per les posicions del 7 al 12 cal lluitar, també en format de tots contra tots, amb Països Baixos, Romania, Cuba, Austràlia i Bulgària - contra qui és vàlid el resultat de la fase preliminar -.

Ens correspon de jugar, per tant, quatre partits que tenen lloc entre els dies que van del 1 al 4 de setembre. Se'n perden tres, contra Cuba, Països Baixos i Romania; mentre que és guanya el disputat contra Austràlia i val el resultat del ja guanyat contra Bulgària en la fase prèvia el dia 31.

Resultats dels partits disputats entre el 1 i el 4 de setembre a la 
Ronda Final classificatòria dels llocs del 7 al 12.

Classificació final. L'equip espanyol ocupa la desena posició.
Font: Web olympedia.org

El debut olímpic, no oficial, d'en Josep Brascó Catà

Com era habitual, en Josep Brascó va viatjar pel seu compte per a assistir com a espectador a la competició de waterpolo als jocs de Munich. És va desplaçar, junt amb la seva companya Neus Julià, en una autocaravana i es van instal·lar en un càmping de la ciutat bavaresa, on van coincidir en l'estada amb un seguit de gent del món del waterpolo que va aprofitar la proximitat de la ciutat europea per a veure els jocs. Aquest fet és recollit en un altre 'SPRINTS' del nostre bloc, publicat el 15 d'agost de 2021 (6). En Toni Comas, un dels expedicionaris,  ho recorda així:

"Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club (Montjuïc): en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo; també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya."

El nivell de la seguretat en els jocs, fins aquesta edició de Munich, va ser suficientment relaxada com per a que aquests espectadors poguessin accedir amb tota facilitat, no tant sols a les proves, sinó que també van entrar a dinar i sopar - si calia - cadascun dels dies que van durar els jocs a la mateixa Vila Olímpica, tot i no disposar cap d'ells de qualsevol tipus d'acreditació. Eren altres temps, que estaven molt a prop de canviar per sempre...

El cas és que el dia previ al partit contra Austràlia de la Ronda Final per els llocs del 7 al 12, 1 de Setembre, en Brascó rep al càmping un avís per a que es presenti a la Vila Olímpica, a l'habitació on és troba en 'Bandy' Zolyomy. El mateix Brascó ho recorda així:

"Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Neus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "hostia, i com hi vaig jo ara a la vila ?". 

No me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, fotent-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè ?" i em diu: "no ves ?, soy enfermo !"... "malalt, però que es el que tens ?"... "entre nosotros, estoy hasta los mismos del equipo, no aguanto más... ya no aguanto más !". I jo que li dic: "i que faig, que haig de fer, jo !"... "tu sabes que cosa hacer, cojones !"... no em posis més traves, volia dir. I li pregunto: "contra quién jugamos ?"... "con Australia y vais a ganar, hombre... vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell, que encara hi va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic !... i que els hi dic ara a aquesta gent !". (7)

Possiblement el 'Bandy' no es trobava bé, alguns membres de l'equip recorden que va passar una mena de constipat o procés gripal. El cert és, però, que l'endemà del partit contra Austràlia ja va reaparèixer a la banqueta dirigint l'equip contra Cuba.

Estadístiques de gols i faltes greus del partit disputat contra Austràlia 
el 2 de setembre, que va ser el debut olímpic d'en Josep Brascó.
Font: Web olympedia.org

Anècdota al marge, en Brascó no va ser mai més olímpic amb Espanya, atès que en la seva etapa d'entrenador de  l'equip espanyol (1973-1978) aquest no va poder superar el preolímpic celebrat a Berlín el 1976. Ho va impedir la malaurada presència en el mateix torneig de Iugoslàvia, sancionada per un cas de dopatge i exclosa de la classificació automàtica que li corresponia per als JJ.OO. de Montreal 76... però aquesta és una altra història.

En qualsevol cas, la carrera internacional d'en Brascó ha estat llarga i profitosa, arribant a ser olímpic de forma 'canònica' amb l'equip de la selecció grega entrenada per ell als Jocs de la XXIII Olimpíada de Los Angeles 1984, quan va conquerir un honorable vuitè lloc entre tots els participants.

Resum de la carrera esportiva en el waterpolo d'en Josep Brascó Catà.
Font: Elaboració pròpia MdM

'Estamos donde estábamos'

Així definia en Juan Antonio Sierra la desena posició assolida per el waterpolo espanyol en el n. 92 de la revista 'CROL' de l'octubre de 1972, dedicada en exclusiva als JJ.OO. de Munich.

Deia el gran cronista i historiador del waterpolo català i espanyol, tot valorant el torneig fet per l'equip espanyol:

"... no estará de más referirse a la malhadada circunstancia de que Gabriel Soler se lesionase en un entreno previo al Torneo y que a Juan Sans se le reprodujera una antigua lesión en los músculos pectorales...

Por todo ello no creemos exagerado afirmar que la actuación global de los waterpolistas fue correcta... Sin duda el waterpolo español está donde estaba. Donde le corresponde. En un muy digno décimo lugar mundial que le califica automáticamente para poder participar en los Campeonatos del Mundo que se disputarán el próximo año en Belgrado."

En Sierra valorava molt especialment el partit disputat el 30 d'agost conta l'equip de la Unió Soviètica, en que tot i acabant perdent per tres gols de diferència la selecció espanyola va aconseguir mantenir el pols als futurs campions olímpics en una part important de l'encontre. En les seves paraules:

"El partido estaba perdido de antemano y en tales circunstancias siempre se juega más tranquilo... Por todo ello fue posible luchar de tú a tú durante casi 14 minutos, amparados en la buena resolución de cuantas ocasiones de penalti o de superioridad se nos ofrecieron, lo cual ya es un gran mérito frente a la Unión Soviética."

En els moments previs al partit amb la URSS els capitans d'ambdós equips, 
Aleksandr Kostantinovich Dreval i Lluís Bestit, dialoguen distèsament. 
Font: Revista 'CROL', n. 92 d'octubre 1972. Ft. J.A. Sierra

En relació a la salut general del waterpolo català i espanyol, la millora global era evident, malgrat que els resultats olímpics es mantinguessin en aquests discrets llocs d'entre el vuitè i el desè. 

Una mostra més evident de la progressió assolida n'era el comportament dels equips Juniors en els Campionats d'Europa, quan van assolir en les primeres cinc edicions tres subcampionats i dues medalles de bronze, entre els anys 1970 i 1976, primer amb en 'Bandy' Zolyomy i desprès amb en Josep Brascó.

Josep Brascó i 'Bandy' Zolyomy, una amistat que va molt més enllà del mestratge 
del 'zingaro del waterpolo', com va qualificar la premsa italiana al 'Bandy'.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Memòries del Montjuïc

(1) En Andrés Zolyomi Biczo, 'Bandy' (1913-1992) ha estat, sens dubte, un personatge especial en el món del waterpolo mundial, amb espcial incidència a Itàlia i a Espanya. Properament hi dedicarem un 'Identitats' del nostre bloc a qui va ser elogiat com a 'el zíngaro del waterpolo' a Itàlia, o 'el mago del waterpolo' a Espanya.

(2) El llibre '100 años de waterpolo. 1908-2008', amb el subtítol de 'Fechas, nombres, hechos e imágenes de cien momentos de la historia del waterpolo español' ha estat escrit per en Juan Antonio Sierra Puerto i és un dels llibres de referència per a la història del waterpolo català i espanyol. Publicat el juliol de 2008 i editat per la RFEN, va tenir com a antecedents i complements els llibres 'Història del waterpolo español, 1908-1994', publicat el 1995; 'Historia del waterpolo español. (Apéndice, 1995-1998)', publicat el 1998; i el darrer d'aquesta sèrie 'Historia del waterpolo español. (Apéndice II. 1999-2008)', publicat el 2009. Aquests darrers van ser editats per el Club Natació Atlètic-Barceloneta, amb la col·laboració de les federacions catalana i espanyola de natació.

(3) Només pretenem expressar una necessitat objectiva per a la millora del waterpolo del país, sense cap menyspreu de la força promotora i pionera que per més de cinquanta anys va desenvolupar el Club Natació Barcelona en la difusió i extensió del waterpolo.

(4) No cal dir que en Joan Jané Giralt ha estat un personatge principal en la història del waterpolo català i espanyol. Des de la seva llarga i exitosa carrera com a jugador, fins a la prolongació de la dedicació al seu esport preferit com a entrenador - que encara és vigent -, en quina faceta va portar al seleccionat espanyol a les cimes més altes del waterpolo mundial; destacant especialment el primer or olímpic, obtingut als Jocs de la XXVI Olimpíada a Atlanta 1996.

(5) Si bé és cert que en Brascó havia dimitit del seu càrrec d'entrenador del C.N. Montjuïc l'estiu d'aquell 1972, el que resulta una pura especulació sense fonaments és el fet de dir que ja tenia aparaulada amb en 'Bandy' la funció d'entrenador de l'equip nacional de waterpolo. Hi ha constància documentada que al llarg de 1972 la intenció d'en Zolyomy era la de portar un entrenador amb amplia experiència internacional. Ho va provar amb diferents hongaresos i finalment amb el seu ex-company italià Majoni, però les gestions per una o altre raó no van tenir èxit. Només a finals de 1972 la FEN va contactar amb en Josep Brascó, que inicia la seva activitat com a entrenador de l'equip nacional a primers de 1973. 

(6) De com va ser l'aventura dels barcelonins que  van viatjar com a espectadors als jocs de Munich en vam donar fe en un 'SPRINTS' d'aquest bloc de l'any 2021, on en Toni Comas ens relatava les cuites que van passar i com entraven i sortien dels recintes olímpics com si fossin a casa seva, sense cap tipus d'acreditació oficial... per si us és d'interès aquí hi teniu l'enllaç:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/08/munich-1972-els-jocs-olimpics-on-tot.html

(7) La versió que recollim d'en Josep Brascó correspon a l'entrevista que vam tenir amb ell a finals de l'any 2018 per al seu respectiu 'Carnet de soci', publicat en el nostre bloc. Segurament en la 'desaparició' puntual d'en 'Bandy' hi van concórrer múltiples circumstàncies. És la seva darrera cita com a entrenador, desprès de quasi quatre dècades d'exercir aquesta tasca amb dedicació i entusiasme. Les energies ja devien estar molt justes. No hi ha motiu, però, per desconfiar de les paraules d'en Brascó, poc donat a les narracions 'peliculeres'. La manca de control i seguretat de la organització, agreujada per la 'vista goda' de la FINA en asseure's una persona sense acreditació oficial a la banqueta d'Espanya en el partit contra Austràlia, va tenir el seu corol·lari la matinada del 4 al 5 d'agost, amb l'assalt d'un escamot palestí a la residència dels esportistes d'Israel a la Vila Olímpica. L'atac terrorista perpetrat per 'Setembre Negre' va tenir un acabament tràgic amb la mort d'onze atletes israelians. També van resultar morts en el desenllaç fatal cinc dels assaltants i un membre de la policia alemanya.