Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Atletisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Atletisme. Mostrar tots els missatges

Londres, 1948. Els Jocs Olímpics d'en Josep Picart i Codony...

19 d’oct. 2022

Els Jocs de l'austeritat

Els Jocs Olímpics d'Estiu de 1948, oficialment anomenats Jocs Olímpics de la XIV Olimpíada, es van celebrar a la ciutat de Londres (Regne Unit) entre el 29 de juliol i el 14 d'agost de 1948. Hi van participar 4.104 esportistes (3.714 homes i 390 dones) de 59 comitès nacionals competint en 17 esports. En van exclosos els equips d'Alemanya i del Japó, els paisos derrotats en la segona guerra mundial (1939-1945).

Són els primers jocs que es celebren un cop acabada la contesa. El context és el de la separació d'Europa en dues meitats: els països de l'Est, que anaren caient un a un sota l'òrbita del sistema de la Unió Soviètica (URSS); els països de l'altre meitat d'Europa, majoritàriament dotats de democràcies, tret del règim totalitari d'Espanya. La lluita entre aquests dos sistemes sociopolítics tant dispars va donar lloc a l'anomenada guerra freda (1948-1991) quin primer acte va ser el bloqueig soviètic de Berlín, el mateix 1948.

Els darrers jocs celebrats van ser precisament els de la ciutat de Berlín, l'any 1936, anomenats com els 'Jocs de la Pau', tot i servir d'exaltació del règim del III Reich de Hitler. Contra el dispendi monumental d'aquests, els de Londres es van haver de disputar sota el lema dels 'Jocs de l'austeritat'.

La població londinenca era clarament contrària a la celebració dels jocs, desprès de les penalitats sofertes durant la guerra. Els bombardejos de l'aviació alemanya havien deixat 30.000 morts a la ciutat, a mes de la gran destrucció material de fins a 220.000 edificis derruïts, que a hores de l'any 1948 encara no havia pogut ser recuperats del tot. No obstant això i el fet que encara era vigent el racionament per els aliments bàsics de la població, la voluntat dels dirigents esportius i polítics del país va tirar endavant aquesta organització amb la idea de que els jocs podien contribuir a millorar el clima i els ànims generals dels ciutadans.

Els Jocs d'en Josep Picart i Codony

Però que hi fa als jocs de Londres en Josep Picart i Codony, als seus cinquanta-tres anys ?. Nascut el 6 de febrer de 1895, en la seva joventut es un atleta practicant del F.C. Barcelona. Un cop retirat de la competició seguirà vinculat a l'atletisme primer com a jutge i auxiliar en competicions d'aquest esport i mes endavant amb càrrecs directius. 

En Josep Picart i Codony l'any 1953, amb cinquanta-vuit anys. Mantenim la foto, 
malgrat la pèssima qualitat, en ser la única de que podem disposar, 
extreta del diari 'Solidaridad Nacional' de Barcelona
Font:  AHBCN

Ens interessa, però, el seu vessant professional. Durant deu anys (1917-1927) es empleat  del F.C. Barcelona amb funcions relacionades amb el manteniment dels seus terrenys esportius. El mes de juliol de 1927 entra a treballar a l'ajuntament de Barcelona amb la categoria de 'escribiente mecanógrafo'. Malgrat aquesta catalogació funcionarial sembla que ja des del començament és adscrit al procés de construcció de l'Estadi de Montjuïc, iniciada el gener de 1928. 

L'obra és encarregada a l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del també arquitecte Domènech i Montaner. Comptava amb una superfície de 66.075 metres quadrats, dels quals 20.575 van ser destinats als terrenys esportius, quina part central era la dedicada a camp de futbol. Per les seves dimensions i la gran capacitat per encabir-hi 60.000 persones, era considerat el segon més gran del món, desprès del de Wembley a Londres.

Les pistes d'atletisme tenen una corda de 500 metres per 8,40 d'amplada, amb sis carrers. La part tècnica de la construcció de les pistes d'atletisme i els espais adjunts foren encarregades a l'ex-atleta olímpic i entrenador finlandès Lauri Pihkala (*), enginyer especialitzat en aquestes tasques. En Josep Picart rep l'encàrrec de ser la seva ombra, aprenent-ne tot  el que li sigui possible, de manera que quan l'estadi ja és acabat en Josep s'hi queda com a responsable de manteniment. 

Exerceix el càrrec de manera interina, doncs la seva categoria professional no varia oficialment fins a uns quants anys mes tard. El càrrec oficial reconegut l'any 1945 serà el de 'conservador del Estadio de Montjuïch', amb una salari de 9.588 ptes anuals. Des de la finalització del 'Estadio Náutico de Montjuich', com va ser nomenada inicialment la piscina, l'any 1929 n'assumeix també la responsabilitat de la seva conservació; bé que comptant amb l'encarregat de la piscina, el tant estimat Josep Ramos Àlvarez.

Retall de la 'Gaceta Municipal' de l'ajuntament de Barcelona recollint l'acord
de la Comissió Municipal Permanent dels dies 13 i 14 de novembre de 1945.
Font: GMBCN

Ja essent oficialment conservador de l'estadi municipal és delegat per la regidoria d'Esports de l'ajuntament - creada i presidida per el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà (**) - per anar als jocs de Londres de 1948 i estudiar-ne el seu desenvolupament. Cal entendre-ho en el context de la continuada aspiració barcelonesa de poder acollir competicions esportives del màxim nivell; incloent-hi, a poder ser, uns Jocs Olímpics.

És així que en Josep Picart s'encamina cap a Londres via Madrid, on roman dos dies fins agafar l'avió que l'ha de deixar a la capital britànica. A Londres s'hi està catorze nits, es a dir el període complert dels jocs; retorna també via Madrid i fa una nova parada de dues jornades. En arribar a Barcelona eleva als seus superiors de l'ajuntament un informe recollint la seva experiència olímpica. Les despeses i el pla de viatge es reflecteixen a la pàgina sis del document.

Extracte de l'informe presentat per en Josep Picart Codony a l'ajuntament de Barcelona.
1. Retall de la primera plana i presentació. 2. Retall de la darrera plana amb els comptes.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Fer la indexació de les pessetes de 1948 als euros de 2022 no es tasca gens senzilla, però es pot comprovar que la despesa per a l'ajuntament es correspon a una quantitat propera o superior a un mes i mig de sou del nostre conservador de l'estadi de Montjuïc.

L'informe presentat consta de sis pàgines redactades en castellà, com era preceptiu en l'època. Les cinc primeres dedicades als capítols de:

  • 'A manera de prólogo'
  • 'Observaciones generales'
  • 'Instalaciones deportivas'
  • 'La participación española'
  • 'Capítulo de gracias'

On mes s'esten en Picart és en les observacions generals, on dona compte de la impressió negativa que li causa la ciutat referent a la seva preparació per als jocs:

"No pudiéndose atribuir las anomalias observadas... a la falta de capacidad o de medios y elementos tècnicos... ha quedado flotando en el ambiente deportivo la sensación de que Gran Bretaña ha tenido un interés muy relativo en la celebración de estos Juegos Olímpicos."

Les queixes s'estenen a errades comeses per el jutges, especialment en l'atletisme que de ben segur ha seguit amb un especial interés, i a les instal·lacions, molt separades entre sí, com fa notar mes endavant en l'apartat corresponent.

Relata detalladament una mena de batalla política, corresponent als temps de guerra freda que corrien pel món, entre la delegació espanyola i les del bloc soviètic, explicant per exemple que:

"Se dice y repite constantemente que en deporte no debe haber política y así debiera ser, y bajo este principio fundamental deberían actuar todos sus elementos rectores pero.......................

... la Olimpíada de 1948 ha sido aprovechada por Rusia y sus satélites para campo de maniobras políticas y actividades antideportivas sin escrúpulos de ninguna clase y la celebración de todas las asambleas ha sido una reflección (sic) exacta de la actual tensión política internacional."

Observa que les delegacions dels paisos de l'Est, encapçalades sempre per la Unió Soviètica, s'oposen a qualsevol proposta feta per els delegats espanyols, que a la vegada només troben recolzament en "la actitud franca y decidida de las repúblicas hispano-americanas y Filipinas apoyando siempre a España en la defensa de sus derechos e idioma..."

Extracte corresponent a la segona pàgina de l'informe d'en Josep Picart.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Els jocs de Londres 1948 és un dels pocs casos en que no es construeix quasi bé cap instal·lació esportiva, aprofitant les que ja comptava la capital britànica. Així les cerimònies i les proves d'atletisme tenen lloc a l'estadi de Wembley - 'Empire Stadium' (1923) -; mentre que la natació es celebra a la 'Empire Pool', inaugurada l'any 1934 amb motiu de celebrar-se a Londres els II Jocs de la Mancomunitat de Nacions, la 'Commonwealth'. La piscina, primera coberta en uns jocs, va ser construïda per la iniciativa privada en un lloc proper a l'estadi. 

El disseny va ser realitzat per l'enginyer britànic Elvin Owen Williams. Inaugurada el 25 de juliol de 1934 tenia unes dimensions de 200 x 60 peus, equivalent a 62,5 x 18,7 metres. No cal dir que per els jocs es va adaptar a la mida ja reglamentària dels 50 m., de manera que la resta va ser coberta amb una plataforma aprofitada per a instal·lar-hi els jutges i les sortides de les proves.

En parlar de les instal·lacions esportives en Picart expressa la seva admiració per la 'Empire Pool' de la que afirma que és un "verdadero estadio náutico, dotado de toda clase de servicios...". En resalta el sistema de filtratge i renovació de les aigües, a la vegada que afirma que de tot el que ha vist "tomó buena nota el suscrito, por si algún día se presentase la oportunidad de adoptar alguno de aquellos procedimientos en nuestra piscina Municipal de Montjuich".

1. Vista general de la 'Empire Pool' de Londres als Jocs Olímpica de 1948
Font: Action Images. Ft. SI
2. Dibuix del disseny original de la 'Empire Pool' de Londres de l'any 1933
Font: Arxiu del periòdic 'The Guardian'

En canvi l'estadi de Wembley no mereix la mateixa consideració. Creu que no millora en res l'estadi de Montjuïc, del qual n'està legítimament orgullós.

Extracte de la tercera pàgina de l'informe d'en Josep Picart, informant de la 
'maniobra' txeca per a considerar fora de normativa les pistes d'atletisme 
superiors als 400 m., que afectaría de ple a l'estadi de Montjuïc.
Font: ANC. Fons Epifani de Fortuny i Salazar

Es troba amb la proposta presentada per la delegació txeca en relació a les mides de les pistes d'atletisme que deixaria, en cas d'aprovar-se, fora de normativa l'estadi barcelonès. Aconsegueix derrotar la proposta amb el suport dels delegats espanyols, recolzats per diferents paisos i comptant també amb l'ajut de l'enginyer finlandès Lauri Pihkala, el seu mestre, amb qui s'ha retrobat a Londres. Amb el temps aquesta proposta txeca pel que fa a les mides de les pistes serà la que prevaldrà, fixant-se per a les competicions olímpiques i altres grans proves internacionals la longitud de les pistes d'atletisme en els 400 m.

En aquest mateix capítol deixa anar la prosa patriòtica en relació al mono-tema d'aquells anys referida a la 'Rusia' soviètica, tot afirmant que:

"Me complace extremadamente exponer al conocimiento de los componentes del Municipio barcelonés el espiritu de confraternidad y mutuo apoyo que caracterizo las estrechas relaciones establecidas... entre los deportistas Hispano-Americanos y los de la Madre España a la cual no perdian ocasión de demostrarle su cariño tan vehemente expresado que nos confundia. En cuantos momentos los paises satélites de Rusia intentaban alguna maniobra contra la participación española... nuestros hermanos de raza se exaltaban con un amor patriótico tan sincero, que sus gritos de 'esto es una ofensa a la Madre Parria' nos llenaban de orgullo y satisfacción".

Eren els temps en que el règim del general Franco es considerava el darrer bastió en la lluita de la civilització cristiana contra la diabòlica 'Rusia' i que els hagiògrafs del dictador l'anomenaven 'El Centinela de Occidente', sempre de guàrdia contra els enemics d'Espanya.

En parlar de la participació espanyola en els jocs l'informe es torna menys expressiu i la despatxa amb només 13 línies al final de la quarta pàgina. Realment l'amic Picart poca cosa podia destacar dels esportistes espanyols - tots homes - presents a Londres. Un possible resum podria ser:

  • 64 esportistes espanyols participants.
  • Presència en deu de les 20 disciplines dels 17 esports reconeguts als Jocs.
  • Les participacions mes nombroses: 8 en atletisme, 14 en hoquei herba i 14 en natació i waterpolo - 6 i 8, respectivament -.
  • Una única medalla de plata per a tres atletes de l'equip d'hípica en Salt per Equips

Com a nota destacada en natació trobem la participació del canari Manuel Guerra Pérez, el primer espanyol en baixar del minut en els 100 lliures, fita aconseguida l'abril d'aquell mateix 1948 en assolir 59"8. Als jocs va nedar en la segona sèrie, marcant un bon temps de 1'00"7. 

Pel que fa al waterpolo, els jocs són quasi bé la presentació d'un entrenador que serà mític en aquest esport, tant a nivell espanyol com mundial: Andrés Zolyomy Biczo, per sempre mes conegut com a 'Bandy' Zolyomy. Arriba a Espanya per a entrenar al 'Natació' Barcelona i a la selecció nacional a primers d'abril, poc mes de quatre mesos abans dels jocs.

Foto de l'equip de waterpolo del C.N. Barcelona l'any 1949, desprès dels jocs 
de Londres, on apareix amb els seus jugadors i amb el també mític segon 
entrenador del Barcelona al llarg de tants anys, en Jaume Solé.
Font: 'Tribute to Andres Zolyomy' de 'Waterpolo Legends'

L'equip de Londres el formen Joan Serra, Josep Pujol, Carles Falt, Francisco Castillo, Agustí Mestres, Valentí Sabaté i Àngel Sabata. Amb el poc temps de preparació que ha tingut en Bandy els que si ha pogut fer es iniciar una renovació de l'equip que seguirà els anys següents amb vistes als jocs d'Helsinki de 1952. 

A la primera ronda Espanya és inclosa en el grup B, guanyant a Suíssa i perdent amb Suècia. En la segona ronda li correspon el grup H, on perd amb Holanda per 5 a 2 i guanya a la India per 11 gols a 1. En els anomenats encreuaments de semifinals cau al grup K, on es troba amb els equips d'Holanda, Bèlgica i, altre vegada, Suècia, perdent els tres partits. Finalment en la classificació dels llocs que van de la 5a a la 8a posició s'ha d'enfrontar amb Suècia, França i Egipte, i un altre cop perd tots els enfrontaments, classificant-se el vuitè equip dels 17 participants en el torneig olímpic. No obstant és considerada la millor classificació en un jocs fins aquell moment.

Abans i desprès dels jocs en Josep Picart s'ha convertit en l'expert per excel·lència en el disseny dels estadis dedicats a l'atletisme de tota Espanya; ja des de abans de la guerra espanyola i, especialment, un cop acabada aquesta es reclamat des de qualsevol lloc del país per a ser assessor en la construcció d'aquests tipus d'equipaments. Així es cridat l'any 1941 per a la construcció de l'estadi de Vigo i uns anys mes tard per el de A Coruña. El 1943 l'ajuntament de Madrid sol·licita els seus serveis com a assessor de les seves instal·lacions esportives, a la vegada que col·labora amb els equipaments esportius de la Universitat de Barcelona. 

Dos anys mes tard es desplaça a Avilés per a la construcció del seu estadi municipal i el mateix any col·labora amb la 'Academia Militar de Zaragoza' en la construcció del seu complex esportiu d'atletisme. El 1951 la U.D. Las Palmas i el 'Cabildo Insular' de la illa el demanen per a la remodelació del estadi usufructuat per els primers, fent constar la premsa local que "el señor Picart, conservador del gran estadio de Montjuich, se encargaría de dotar al recinto de césped, empleando 2.500 kg. de semilla holandesa para las tareas de plantación"

L'any 1953 la 'Delegacion Nacional de Deportes', que té com a delegat al general José Moscardo Ituarte, li va reconèixer la categoria de 'asesor tècnico' del màxim organisme esportiu espanyol. Per cert que en la noticia del periòdic 'Solidaridad Nacional' se li adjudica la carrera d'arquitecte que, francament, no ens consta que hagués cursat mai.

Retall del diari 'Solidadrtidad Nacional' del 5 de juny de 1953
amb el nomenament d'en Josép Picart com a assessot tècnic.
Font: AHBCN

Amb motiu dels II Jocs Mediterranis que tenen lloc a la ciutat de Barcelona, el comitè executiu de l'esdeveniment encarrega la direcció de l'estadi a qui és considerat com a un dels apòstols catalans de l'atletisme i la natació, en Nemesi Ponsati Solà (1897-1980). Aquest demana l'ajut del seu antic company de pràctica i dirigencia esportiva, en Josep Picart, com a responsable del manteniment de les instal·lacions. Ambdós formen el  tàndem que ha de contribuir, amb d'altre gent, a l'èxit d'aquesta organització esportiva.

Encara ha de viure moltes altres vicissituds el conservador de l'estadi de Montjuïc, però ens consta que ja a l'any 1966 l'ajuntament de Barcelona li concedeix la medalla de bronze al Mèrit Esportiu. Tractant-se d'un propi funcionari aquest fet sol anunciar un reconeixement extraordinari en una data propera o posterior a la jubilació. Ja la tenia ben merescuda en Josep Picart Codony, que en aquell moment es trobava al voltant dels setanta-un anys d'edat.

Josep Castellví

(*) Lauri Pihkala (1888-1981) va ser un atleta, entrenador, periodista i dirigent esportiu finlandès. Molt estimat i reconegut al seu país, va participar en dos Jocs Olímpics: Londres1908 i Estocolm 1912. Es va involucrar en la promoció de l'esquí de fons al seu país, molt lligat a la defensa nacional enfront l'amenaça de la Unió Soviètica, així com a la invenció d'un nou esport: el 'pesäpallo' que va acabar sent l'esport nacional, amb una variació del beisbol americà. Va ser cridat per l'ajuntament de Barcelona per a dirigir la part tècnica-esportiva de la construcció de l'Estadi de Montjuïc, on va tenir d'ajudant en Josep Picart.

(**) El fons documental d'en Epifani de Fortuny i Salazar (1898-1989), dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya, conté una molt important col·lecció d'escrits, treballs i expedients que recorren tota la vida del Baró d'Esponellà, tant vinculat a la història del Club Natació Montjuïc del qual en va ser nomenat President d'Honor en molt primeríssima hora, mantenint al llarg de la seva vida una molt estreta relació amb l'entitat i els seus dirigents i esportistes.

Butlletí. Deu anys, un Aniversari rodó...

24 de gen. 2022

En dates senyalades, com aquesta del X Aniversari del club, el butlletí solia empescar-se-les per a fer un número especial dedicat a la commemoració.

No va fallar tampoc aquesta vegada i al número 53, de gener de 1954, ja anunciava en la seva portada l'efemèride que s'esdevenia aquell any. El butlletí especial dedicat al X Aniversari, però,  va ser el n. 56, del mes d'abril, composat per fins a 48 pàgines, en comptes de les 12 habituals. Tenia una doble caràtula: la primera exterior i mes treballada a tot color i la interior amb el format habitual per aquells anys.

Portades corresponents als mes de gener i abril de 1954, respectivament,
commemoratives del X Aniversari del Club Natació Montjuïc.
Font. Arxiu JCE

La portada interior reproduïa la vista de la futura piscina de la plaça de la Reina Amàlia segons l'avantprojecte elaborat l'any de 1951, que ocupava el solar on posteriorment es construiria l'institut Milà i Fontanals, tocant a la Ronda de Sant Pau. L'editorial era la transcripció exacte de l'aparegut en el primer butlletí del club, de novembre de 1946 amb el titol de '¡ Adelante con el C.N. Montjuïc !'. Hi seguia la salutació d'en Joan Boronat Carner com a president de l'entitat i una mica mes endavant una entrevista amb qui ja ocupava el número 1 dels socis, en Vicenç Esquiroz Soliva. De fet entre aquestes dues personalitats, tant diverses, es va repartir el lideratge de l'entitat durant els seus primers vint anys de vida. Es reproduïa, també, l'anomenat 'Cuadro de Honor' amb el seu President Honorari i els Socis d'Honor:

Reproducció de la pàgina 2 del butlleti n. 36 d'abril de 1954
Font: Arxiu JCE

Més endavant s'afegiria un President de Mèrit, en Enric Llaudet Ponsa que va arribar a ser president del F.C. Barcelona; a la vegada que el llistat de Socis d'Honor s'aniria engrandint amb diferents dirigents i esportistes. També podem observar l'ampliació del concepte de 'Socis Fundadors', que passen de ser els catorze considerats comunament com a tals a l'ampliació que representa anomenar com a fundadors a tots els integrants de la Junta Consultiva, en aquell moment constituïda amb els vint-i-cinc primers socis (*).

Gran part de les pàgines d'aquest número especial es dedicaven a fer un repàs de les diferents seccions del club i de les seves fites en aquests primers deu anys de vida. Com a mostra representativa reproduïm les dedicades al rugbi i a l'atletisme, atenent al fet que en aquest bloc en parlem menys del que voldríem:

Reproducció de les pàgines 10-11 i 32-33 dedicades respectivament al rugbi 
i a l'atletisme del club en el butlletí del X Aniversari de l'entitat
Font: Arxiu JCE

Com es habitual en aquestes celebracions es programaren diferents activitats de cadascun dels esports practicats en el club. En aquest mateix número d'abril es dona compta de les previstes per el mes en curs, tant en natació com en rugbi. Aquest darrer organitza per primera vegada un encontre internacional per el dilluns de pasqua, dia 19 d'abril, amb la participació d'un club del sud de França, el 'Saint Gironnais', fundat l'any de 1908 a la ciutat de Saint-Girons. Aquest primer contacte del rugbi del Montjuïc, entrenat llavors per en Garreta, amb un rugbi tan desenvolupat com el francès es salda amb la consegüent derrota 'dolça'...

Avis dels actes del X Aniversari a celebrar en el mes d'abril
Font: Arxiu JCE

També la natació va organitzar una important prova interclubs en convocar el 'Criterium X Aniversari del C.N. Montjuïc', que es va diputar el dimarts 29 de juny a la piscina de Montjuïc, consistint en curses sobre 100 m. lliures dividides en categoria infantil i absoluta, tant per als nois com per a les noies. Hi participaren deu clubs i el Montjuïc obtingué el cinquè lloc en la classificació final.

Per a poder ajudar en les despeses extraordinàries d'aquesta commemoració, tal com ho va acordar l'Assemblea General de socis del 28 de novembre de 1953, s'estableix per primera vegada una quota mensual extra a pagar per tots els associats de l'entitat blanc-i-verda. Serà el precedent de la tretzena quota que al llarg de molts anys es cobrarà per a la celebració en el període estiuenc del que vindrà a ser conegut com a 'Dia del Club'.

En el número següent del butlletí s'hi encabeix un article d'en Gerard Carmany, en aquell moment entrenador de l'equip de natació sincronitzada del club, que ve a resumir prou bé alguns dels sentiments que tingueren en aquesta celebració els pioners del Club Natació Montjuïc:

"Dificil será para todos olvidar los primeros años, las reuniones matinales en Montjuich; los entrenamientos diarios; las primeras salidas a los campeonatos; el primer partido de polo; ... la primera competición que nadamos con el nombre del C.N. Montjuich detrás del nuestro; el primer carnet que tuvimos; la primera copa ganada para nuestro club. Casi ya no tenemos el mismo entusiasmo de entonces, las mismas ansias de lucha, pero estos recuerdos no se borran fácilmente..."

Memòries del Montjuïc

(*) Es interessant de veure el succeït en el cas d'en Martí Planas Ferrer, que es desplaça del número 1 de soci 'ordinari' que venia ocupant des de la fundació del club l'any 1944, a inaugurar un simbòlic n.1 dels socis d'honor. Amb aquesta operació la resta dels fundadors corren un lloc, passant a la posició de primer soci del club en Vicenç Esquiroz Soliva; situació que, amb tot mereixement, mantindrà tot al llarg de la seva vida.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic