(C. de S.). Presidents. Esteve Limiñana Roselló... la clau de Folch i Torres

Esteve Limiñana Roselló (1920-2019) resideix per molt de temps al rovell de l'ou on a principis del 1944 va ser fundat el Club Natació Montjuïc: el carrer Nou del Poble-sec (1). 

De forta complexió física, de ben jove s'inclina cap a les activitats esportives, preferentment el futbol i la natació. Aquest darrer esport el porta a inscriure's en el Club Esportiu Mediterrani - germà del que més tard serà el Montjuïc - que fins a l'any 1943 tenia en el Poble-sec un dels seus centres d'activitat i de captació d'associats.

En produir-se el desplaçament del Mediterrani cap al barri de Sants, un bon grapat d'antics mediterranistes vinculats al barri de la muntanya és decideixen a fundar el Montjuïc, per tal de romandre vinculats al Poble-sec.

L'Esteve és un d'aquests joves que emprenen l'aventura. De fet no consta entre els catorze fundadors 'canònics' de l'entitat, però al cap d'unes poques setmanes ja s'ha inscrit com a membre del nou club. Al primer registre de socis que és coneix del Club Natació Montjuïc, de l'any 1957, hi apareix amb el número 18, amb domicili al carrer Conde del Asalto - l'actual carrer Nou de la Rambla - 141 i en la seva professió hi fa constar la d'òptic.

Els seus inicis com a directiu

En Vicenç Esquiroz ha retornat a la presidència del Montjuïc a començaments del 1956. Com és habitual en aquest tipus de càrrecs plenament amateurs, la seva junta directiva és va renovant de manera periòdica. L'any 1961 l'Esquiroz proposa a l'Esteve Limiñana per a ocupar el càrrec de vicepresident primer a la renovació de la directiva del club, proposició que aquest accepta.

La incorporació del nou vicepresident succeeix en un moment en que el president Esquiroz - veritable alma mater de l'entitat - travessa un delicat estat emocional. Ha intentat dimitir del seu càrrec, considerant que amb la cerimònia de col·locació de la primera pedra per a la piscina de la plaça de la Reina Amàlia s'ha cobert el seu principal objectiu i pot cedir el pas a nova gent, en una junta directiva que l'Esquiroz vol que sigui de 'concentració social'. Ell mateix ho descriu així:

"Cuando las obras de la piscina entraron en plena fase (de realidad), consideré oportuna mi dimisión, no porque estuviera cansado, ni mucho menos, ni por otras razones circuladas gratuitamente, sino... porque mi aportación al Club podia ser, y creo que ha sido así, más eficaz." (2)

Vicenç Esquiroz en l'acte de col·locació de la primera pedra del que ha de ser 
la futura piscina coberta municipal de Folch i Torres el 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Font Gasol

Finalment les pressions rebudes per part de companys de club i de rellevants personalitats alienes frenen la seva dimissió i continua en la presidència, però amb el reforç d'en Limiñana com a vicepresident  primer, qui a partir d'aquest moment exerceix una funció molt activa, especialment pel que fa a les relacions externes de l'entitat, amb especial atenció a les comunicacions amb la premsa.

El nou vicepresident és troba en la quarantena de la seva vida i segueix residint al n.141 del carrer Nou, on ha format la seva família amb la Marina, la seva companya de sempre. Propietari d'una empresa dedicada a la fabricació i comercialització d'aparells de mesurament i precisió, aquesta circumstància li permet de poder dedicar-se amb la intensitat requerida a les noves funcions encomanades.

En l'article citat més amunt, és el mateix Esquiroz qui elogia la col·laboració rebuda per part d'en Limiñana:

"Hace años, creo que fué en 1960, consideré oportuno lograr una directiva de concentración, que reuniera los distintos pareceres del Club... Entró en la vicepresidencia don Esteban Limiñana, hoy actual presidente (1966)... Tanto en la vicepresidencia como en la presidencia que ahora ocupa, don Esteban Limiñana  ha puesto una total entrega en los cargos y un probado entusiasmo por el Club." (2)

El gener de 1962, amb ocasió de la candidatura del Montjuïc a la 'Copa Stadium' és produeix una de les primeres aparicions del nou vicepresident en la premsa especialitzada, responent a les preguntes del periodista José M. Miedes - de 'El Mundo Deportivo' - en els termes següents:

Hemos sido el primer club de natación que en cincuenta y tantos años... ha vencido y ha sido un directo rival del Club Natación Barcelona, entidad para la que tenemos nuestra más sincera admiración y simpatia, y precisamente en unos Campeonatos Generales de Catalunya (de 1961). Estamos orgullosos de que colaboramos al auge de la natación nacional, pese a tener que actuar de prestado y con el solo esfuerzo de sus propios elementos. Prácticamente sin piscina y sin instalaciones adecuadas, nuestro club se halla situado entre los primeros del ámbito nacional..." (3)

Es refereix Limiñana a la primera vegada que un club diferent del C.N. Barcelona guanya la classificació per equips en els Campionats Generals de Catalunya de natació, fita que l'any anterior de l'entrevista esmentada va assolit l'equip femení del Montjuïc i que és veu consolidada l'estiu del mateix 1962 per l'equip masculí del club del Poble-sec en guanyar, també per primera vegada en la història de la natació catalana, al degà Barcelona en la mateixa competició.

Esteve Limiñana Roselló, president del Club Natació Montjuïc...

Finalment, en Vicenç Esquiroz Soliva renúncia, aquest cop sí de manera definitiva, al càrrec de president de l'entitat a començament de 1964. Això no representa cap vuit de poder, ni desencadena cap procés democràtic per tal que els socis puguin escollir el nou president. Seguint la política habitual de l'entitat en aquells temps, el nou president és cooptat entre un reduït  cercle d'associats del club, format per els fundadors i altres membres destacats d'entre els socis més antics i rellevants.

Amb aquest procediment la Assemblea Extraordinària del C.N. Montjuïc del 7 de març de 1964 vota de manera unànime la candidatura encapçalada per l'Esteve Limiñana, a qui acompanyen com a vicepresidents Enric Llansola Pastoret i Sebastià Roca Gabardós. 

Salutació en el butlletí social, n. 175 del mes d'abril de 1964, del nou 
president escollit en Assemblea extraordinària del passat 7 de març.
Font: Arxiu JCE

En la seva salutació del butlletí, més amunt reproduïda, l'Esteve Limiñana afirma, entre d'altres coses:

La Junta Directiva que habia presidido el amigo Esquiroz, atendiendo a sus razonamientos... puso sus cargos a la disposición de la Asamblea en bien del Club Natación Montjuich; (nosotros) venimos con un plan definido, que es una reorganización total, en miras al enorme trabajo que representa la puesta en servicio y mantenimiento de la tan esperada piscina, que hoy ya es una realidad porque se está construyendo a ritmo acelerado...

Por lo tanto desde estas páginas os doy las gracias a todos por vuestra confianza en nosotros y os prometo trabajar y continuar la labor que inició y llevó a cabo nuestro amigo y Presidente Vicente Esquiroz Soliva, para el logro de nuestros anhelos y prosperidad de nuestro querido CLUB NATACION MONTJUIC

Com també és habitual en aquells anys, tot i que la junta directiva pròpiament dita només és composa de dotze membres, és complementa amb un seguit de comissions i delegacions que constitueixen un reguitzell inacabable de components.

Junta Directiva, comissions i delegacions del nou equip de gestió del C.N. 
Montjuïc, publicada en el butlletí social n. 177, del mes de juny de 1964.
Font: Arxiu JCE 

Malgrat que la presidència Limiñana sembla destinada a ser un període de transició, cal reconèixer que acaba incloent algunes fites històriques pel Club Natació Montjuïc:

• L'any 1964 l'entitat arriba als seus primers vint anys d'història, amb quin motiu és preveuen un seguit d'actes i competicions com a celebració de l'efemèride

• El mateix 1964 l'equip masculí del Montjuïc és proclama per segona vegada - desprès de la de 1962 - campió en la classificació per equips dels Campionats Generals de Catalunya de natació; mentre que els infantils del club assoleixen a Sabadell el primer lloc en la classificació per equips del campionat de Catalunya de la seva edat

• El 1966, als XI Campionats d'Europa de natació de Utrecht - Països Baixos -, en Jaume Monzó conquereix la medalla de plata en els 200 m esquena, essent el segon català i espanyol en aconseguir un subcampionat d'una gran competició internacional

• Sens dubte, però, l'esdeveniment més significatiu de la seva presidència és la inauguració i posada en marxa, a les acaballes de 1966, de la piscina municipal coberta de la plaça de Folch i Torres, gestionada per el Club Natació Montjuïc i que per més de trenta-sis anys ha de ser la gran 'casa' esportiva del club

XX Aniversari del C.N. Montjuïc...

Sense arribar a la solemnitat que han de veure altres aniversaris més rodons, el vintè aniversari del club és revesteix d'un seguit d'actes rellevants de totes les seccions esportives de la entitat.

La natació programa un triangular, per els dies 9 i 11 d'abril, amb el Mulhouse Olympic Natation i el Club Natació Barcelona, que cal celebrar a la piscina de l'Escullera atès que l'equip francès no és pot desplaçar a l'estiu, quan el Montjuïc pot disposar de la piscina municipal de Montjuïc.

L'equip de rugbi aprofita per a celebrar un encontre internacional a La Foixarda, el 5 d'abril, amb l'equip francès del Banyuls Aviron Olympic, que a la vegada serveix d'homenatge a l'equip de rugbi del club, subcampió d'Espanya de la segona categoria nacional.

Retall del butlletí n. 175, del maig de 1964, on s'informa dels actes 
esportius commemoratius del XX Aniversari del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE

L'acte social més significatiu és el del sopar del XX Aniversari, que és celebra el 25 d'abril al restaurant La Pérgola del recinte de l'exposició a Montjuïc, amb prop de 300 persones convidades. L'acte s'aprofita també per a l'homenatge anual dels campions de les diferents seccions del club. 

A la vegada en aquesta ocasió és lliuren dues plaques al Mèrit Esportiu del club per a en Joan Boronat i en Joan Ballart, respectivament. També s'aprofita per a fer entrega del guardo del Trofeu Janos Gergely a la Rosa Segarra, guanyadora de l'edició d'aquell any.

Èxits esportius de diferents equips de natació del club

El 1964 veu dos èxits significatius dels equips de natació. El primer fa referència als Campionats General de Catalunya disputats a la piscina de Montjuïc els dies 7, 8 i 9 d'agost, quan l'equip masculí del club assoleix, per segona vegada en la història de la competició, el campionat en la classificació per equips.

Editorial del butlletí n. 180, de setembre de 1964, amb referència 
al primer lloc obtingut als Campionats Generals de Catalunya.
Font: Arxiu JCE

El més significatiu d'aquest primer lloc és que representa un lligam de continuïtat entre la generació provinent de la tasca d'en Janos Gergely com a entrenador dels anys 1958-1959 amb la d'en Albert Medina, que des de 1960 n'ha pres el relleu. Així, veterans com els Monzó, Alonso, Molinero, Escolies o Puig, s'alien amb els de la nova generació dels Navarro, Murio, Costa, Sánchez, Cazcarro, Segura o F. Mas.

Aquests darrers, la major part d'ells encara en categoria infantil, és proclamen també en el primer lloc de la classificació per equips del Campionat de Catalunya de la seva categoria, disputat a Sabadell els dies 29 i 30 d'agost. L'equip és el format per Murio, Navarro, Costa, Sánchez, Segura, F. Mas, Yàñez i Oller.

Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio a la piscina de Montjuïc, 
la tan entranyable 'vella', en una imatge de l'estiu de 1964.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

En el cas de les noies, l'equip que va guanyar l'any 1961 els Campionats Generals de Catalunya va quedar escapçat entre 1962 i 1963, de manera que del mateix només continua en actiu al 1964 la Carme Medina. Als generals de Catalunya assoleixen la cinquena posició, prop de les terceres i quartes del Manresa i Poble Nou, respectivament. L'equip el formen C. Medina, Nacher, Espí, Picazo, Segarra, Cebrián i Alberich. 

Més sort tenen les nois al 1965, quan en el Campionat de Catalunya Juvenil celebrat a Sabadell, els dies 14 i 15 d'agost, l'equip de 4 x 100 m estils és proclama campió de Catalunya. L'integren Aura Alberich, Rosa Segarra, Magda Espí i Teresa Pelegrí.

Campiones juvenils de Catalunya dels 4 x 100 m estils a Sabadell, els dies
 14 i 15 d'agost de 1965. A. Alberic, M. Espí, R. Segarra i T. Pelegrí.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Jaume Monzó Cots, subcampió d'Europa...

En Jaume Monzó Cots (1946-2020) és, sense cap mena de dubte, l'esportista del club mes important dels primers trenta anys de vida del C.N. Montjuïc, i un dels més rellevants de tota la seva història. 

No és per casualitat que el  nostre bloc porta com a subtítol el de 'Memorial Jaume Monzó'. En ell hi podeu trobar nombroses referències a la seva vida esportiva i social. El punt més àlgid de la seva carrera esportiva va tenir lloc en els XI Campionats d'Europa a Utrecht.

En aquesta ciutat el 24 d'agost de 1966 en Jaume neda la final dels 200 m. esquena, la seva especialitat. En aquest bloc hi ha una entrada dedicada a aquesta part triomfal de la seva activitat esportiva, on referent a aquesta fita del subcampionat europeu s'hi escriu:

"Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4 x 200 m masculins i dels 400 m lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 m esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..." 

El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'article a que fem referència:

"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..." (4)

El cert és que lluny d'ofegar-se en Jaume Monzó va igualar l'èxit més rellevant de la natació catalana i espanyola fins aquell moment, reproduint el subcampionat europeu d'en Miquel Torres als Campionats d'Europa de Leipzig al 1962.

Dos dels molts telegrames que en Jaume va rebre a Utrecht, l'endemà de la seva fita. 
Dalt el dels seus pares. Sota el del club, signat com a 'LIMIÑANA PRESIDENTE'.

Arribada a l'aeroport de Barcelona-El Prat d'en Jaume, rebut per 
afeccionats del Montjuïc que el feliciten per la seva gesta a Utrecht.
Font de les dues imatges: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. sota: Suárez

La posada en marxa de la Piscina Municipal de la plaça de Folch i Torres

Des de l'acte de la posada de la primera pedra, el gener de 1961 passen quasi tres anys fins a que al 1964 les obres emprenen un ritme accelerat i és pensa en l'obertura de la nova piscina municipal de Folch i Torres per a les festes de la Mercè de 1965.

Retalls de 'El Mundo Deportivo' del 26 de juliol de 1965, quan 
encara és pensava en la seva propera inauguració.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Finalment, però, un sobrecost no previst provoca un endarreriment en l'acabament de les obres. Aquest darrer contratemps impedeix que es pugui complir l'acord pres per la Federación Española de Natación que en la seva Assemblea del desembre de 1965 ha designat a la piscina de Folch i Torres com a seu dels Campionats d'Espanya d'Hivern de 1966, que s'han de celebrar els dies 1 al 3 d'abril. De fet hem d'esperar fins a l'any 1969, amb motiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, per a que els Campionats d'Espanya d'Hivern es celebrin a la piscina Folch i Torres.

Però el nou entrebanc també s'acaba superant i, finalment, el dia 4 de juliol de 1966 es produeix el festival d'inauguració de la Piscina Municipal Folch i Torres. L'acte serà presidit per el vigent cap de l'estat, el general Francisco Franco Bahamonde; el mateix que pocs dies abans, aprofitant una estada a la ciutat de Barcelona, també ha inaugurat la piscina coberta de Sant Jordi, construïda per la Diputació de Barcelona.

Retall dels titulars de 'El Noticiero Universal' del dia 5 de juliol de 1966 
amb la noticia de la inauguració de la Piscina Municipal de Folch i Torres.
Font: Hemeroteca ARCA

El C.N. Montjuïc presidit per l'Esteve Limiñana encara ha de trobar alguns inconvenients per a prendre possessió del nou equipament. La formalització del lliurament de les claus de la piscina s'endarrereix uns mesos, fins a que amb data del 8 d'octubre de 1966 l'ajuntament de Barcelona convoca una nova cerimònia a la mateixa piscina, per tal que en Josep Maria de Porcioles, l'alcalde, pugui fer entrega simbòlica de les claus de la piscina al president del club, Esteve Limiñana.

Cerimònia oficial de lliurament de les claus de la Piscina Municipal de Folch 
i Torres, el dia 8 d'octubre de 1966 a la sala de juntes del nou equipament. 
E. Limiñana, V. Esquiroz, J.M. de Porcioles, J.A. Samaranch i A. Assalit.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montalvo

L'entitat blanc-i-verda sembla que hagi arribat a un punt culminant de la seva trajectòria de més de vint-i-dos anys. No obstant, la realitat immediata demostra com és ara quan comença el repte autèntic per a la junta directiva i per els antics i nous associats. No n'hi ha prou de rebre aquest fantàstic equipament, ara cal posar-lo en marxa amb una activitat intensiva, de set del matí fins a quasi bé les onze de la nit, a la vegada que s'ha de fer front a les despeses que la tan anhelada instal·lació genera, dia a dia i mes a mes...

Conscients d'aquest repte l'equip directiu del club nomena una Comissió Econòmica que presidida pel mateix Limiñana incorpora al tresorer de la junta directiva Josep Tauler i als socis fundadors Joan Boronat i Diego Devesa; així com als antics socis Jaume Florensa i Josep Puig. Algunes de les conclusions d'aquesta comissió surten reflectides en la memòria del club de l'any 1966:

"Se elaboró un estudio económico de la actual situación de nuestro club, determinándose la uncuestionable necesidad de llegar a un previo reajuste de cuotas para dotar a la tesoreria del fondo de maniobra necesario para hacer frente a las obligaciones que contraerían.

Los costes de explotación fueron objeto de un minucioso examen, valoración de los puestos de trabajo, consumos de combustible, energia y suministros... Una inversión considerable la supuso el completar con los más diversos, a la vez que necesarios para la labor programada, equipos y aparatos de gimnasia... mobiliario, elementos accesorios, etc., etc., todo ello en un volumen que podemos cifrar en cerca del medio millón de pesetas." (5)

Per a fer-nos una idea de la magnitud del repte cal entendre que es va passar d'una entitat que maldava per a consolidar una xifra d'associats que voltava pels 700 o 800 socis i que a rel de la nova instal·lació va superar en pocs mesos la xifra dels 3.000 que s'havien previst com a punt d'equilibri pel manteniment dels comptes socials. 

El president Limiñana cap a finals de 1967, en una imatge presa a la piscina de Folch i 
Torres on l'acompanya un molt estimat amic seu, l'expresident Joan Boronat, 'Janot'.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Els pocs mes de divuit mesos que l'equip liderat per l'Esteve Limiñana és va fer càrrec de la gestió de Folch i Torres és van superar amb moltes dificultats. El fet és que el mateix Limiñana, adduint la necessitat de centrar-se preferentment en les seves activitats professionals, renuncia a la reelecció al final dels seus quatre anys del mandat estatutari.

Una vegada més s'activa el 'conclave' del Montjuïc per tal de decidir qui d'entre els socis històrics de l'entitat l'ha de substituir. En aquesta ocasió la persona triada és en Diego Devesa Palomera (1923-2016), qui en la seva dilatada experiència professional ha demostrat unes excel·lents capacitats per a la gestió, acreditada amb el seu càrrec com a gerent de la multinacional 'Mundus', empresa dedicada al disseny, fabricació, comerç i lloguer de maquinària i elements auxiliars del món de la construcció.

Al butlletí social n. 222, del mes de març de 1968, el president Limiñana s'acomiada amb un article intitulat 'A todos mis consocios', on entre d'altres coses, afirma:

En este mes de marzo, como ya está establecido, el Club celebra su Asamblea Ordinaria anual, en la que cesa la Junta Directiva que me honro en presidir...

Durante este periodo habrán salido obras buenas, obras mediocres o susceptibles de hacerlas mejor y alguna que otra mala, pero hemos de reconocer que somos humanos y por tanto podemos errar; pero errar por ignorancia de hechos, errar por no estar preparados para un trabajo tan arduo, con las pocas horas que se pueden dedicar, pero nunca errar por mala fe. Como esto no existe, es por lo que yo agradezco de corazón a todos cuantos han colaborado conmigo en estos años de florecimiento de nuestro Club, que, con la cara bien alta, podemos decir que va siguiendo la trayectoria de aquellos hombres primeros que lo fundaron y preconizaron.

Corol·lari

Com era d'esperar, atesa la seva demostrada implicació en els afers de l'entitat blanc-i-verda, el soci n. 18, l'Esteve Limiñana Rosello, va estar amatent a respondre a qualsevol crida que la junta o el president de torn li puguesin fer per a tal o qual col·laboració amb el club. Va ser habitual la seva presència en molts dels actes socials de l'entitat.

Així, per exemple l'any 1974, essent en Joan Antoni Samaranch president de la Diputació de Barcelona, una comissió del Club Natació Montjuïc encapçalada per el president del moment, en Joan Ballart Serra, el visita amb motiu de fer-li lliurament de la medalla commemorativa del XXX Aniversari de l'entitat. Al president Ballart l'acompanyen els expresidents Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Esteve Limiñana.

Retall de 'El Noticiero Universal', on és recull la noticia de la visita de la delegació 
del C.N. Montjuïc al president de la Diputació, J.A. Samaranch.
Font: Hemeroteca ARCA

Com una situació inajornable de tants i tants personatges històrics del Club Natació Montjuïc, a en Esteve Limiñana Roselló també li arriba l'hora del darrer viatge. En el seu cas, però, succeeix a l'edat de 99 anys, a tocar del seu centenari, l'any 2019. La noticia del seu traspàs, que des del 'Memòries...' hem cercat de documentar, l'hem anat a trobar en el digital 'Diario Hispaniola', de la Republica Dominicana.

A l'obituari, sense signatura, la redacció del diari afirma:

"Ha fallecido en la ciudad de Barcelona, España, don Esteban Limiñana Roselló... quién habia visitado la República Dominicana en varias ocasiones y donde dejó buenos amigos.

Fué reclutado durante la guerra civil del 1936 con apenas 16 años para pelear del bando Republicano, en lo que hoy se conoce como la afamada Quinta del Biberón. Herido y hecho preso por los franquistas, fué confinado en un campo de concentración a esa tierna edad... Independentista catalán, nacionalista, defensor de su tierra y de su lengua, se ganó  el respeto de quienes le conocieron. Deja tres hijos, 6 nietos y 6 bisnietos quienes agradecen haberle tenido." (6)

Memòries del Montjuïc 

(1) Al 'Memòries...' venim constatant com al 'rovell de l'ou' de la fundació del Club Natació Montjuïc el que també anomenem com a 'quilòmetre zero' fent referència al carrer Nou de la Rambla - i a alguns dels carrers adjacents - on és va concentrar la ubicació o la presència habitual de molts dels fundadors i impulsors de la constitució del Montjuïc l'any 1944.

(2) Les cites d'en Vicenç Esquiroz corresponen a un seu article publicat al n. 206 del butlletí del club corresponent al mes de novembre de 1966, sota el títol de '¡ Veinte años !' . D'una llargada estranyament excepcional, de fins a tretze pàgines, el soci n. 1 de l'entitat fa un repàs a les vicissituds viscudes en el recorregut per a la construcció de la piscina al llarg de quasi bé dues dècades

(3) L'entrevista feta per el periodista de 'El Mundo Deportivo' Josep Maria Miedes a l'Esteve Limiñama correspon al diari del onze de gener de 1962. En la dita entrevista la candidatura del Montjuïc que la 'Federación Española de Natación' ha presentat als organitzadors de la 'Copa Stadium' serveix d'excusa per a fer un ampli repàs de l'actualitat del club.

(4) Per raon obvies, en aquest bloc els articles dedicats a en Jaume Monzó, de manera total o parcial, són nombrosos. El citat en aquesta entrada és el titulat 'Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf', que va seguit de la segona i darrera part dedicada al desencant. Us en deixem els enllaços, per si poden ser del vostre interès.
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-o-la-gestio-de.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

(5) El text inclòs en aquesta entrada ha estat extret de la 'Memoria del Club Natación Montjuich', corresponent a l'exercici de 1966, publicada en el butlletí social n. 210, del mes de març de 1967.

(6) 'Diario Hispaniola' és un mitjà digital i informatiu que ofereix notícies, anàlisis i reportatges sobre l'actualitat i l'esdevenidor dominicà i internacional. Integra temes d'economia, política i cultura, a més de seccions específicament dedicades al turisme. El lligam entre la família Limiñana i aquest mitja informatiu dominicà és donat per el menor dels tres fills de l'Esteve, en Xavier, qui dedicat al disseny i a la escenografia teatral va casar amb la productora dominicana Henriette Wiese

Barcelona 1970. Sant Jordi i Bernat Picornell, les 'eines'...

Un curiós antecedent...

A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives. 

Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 o a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.

Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926,  - un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN)  (1) - Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.

El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada  y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Per a consolidar aquest nou departament, el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a poder organitzar a Barcelona el proper Campionat d'Europa de Natació de l'any 1950, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessàries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:

Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió 
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny

Malgrat aquest optimisme, en posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:

"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de) 120 nadadores durante 8 dias." (2)

En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.

La Piscina Sant Jordi...

En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.

Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball, 
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra

Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...

En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español;  la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.

Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. A l'abril de 1955 també s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).

Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.

Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de 
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB

Si l'impulsor polític és en Samaranch - amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar - qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.

Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI

El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades. 

A la primera licitació, feta l'any 1963 sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.

Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio 
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la Piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB

L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costos estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.

A l'esquerra els costos estimats i reformats amb data del 18 d'octubre de 1965, 
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos 
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB

Al cost final estimat encara cal suma-hi més de 300.000 ptes., emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.

L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració del nou equipament s'expliquen així aquestes intervencions:

"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto  amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."

De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en la realització d'un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació. 

La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la instal·lació. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.

Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb 
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.

Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966 
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.

La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.

Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.

Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.

Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.

El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:

• Piscina de competició, de 50 x 22 m

• Piscina de salts, de 25 x 20 m

• Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m

• Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera

• Sales per la maquinària

• Sales complementàries per premsa, bar restaurant, oficines de l'organització i altres

• Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats

• Altres serveis complementaris

Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas 
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat

El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.

El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.

Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat 
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - a la vegada President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).

En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:

"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...

El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."

Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels d'Espanya i dels campionats.

Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les 
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca 
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de 
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Superada aquesta prova amb èxit, l'ocupació dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit. 

Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.

En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN, amb l'assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.

1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)

2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell, 
acompanyats per en Juan A. Sierra i en Antoni Monés. Veiem 
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.

Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. (Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos 
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto). Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels països de l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereixen d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.

Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. Les opcions que és tenen sobre la taula porten a la necessitat d'optar entre dues ofertes: d'una banda la d'una empresa espanyola, i de l'altra la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.

Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans 
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI

Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes. 
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze, 
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano

Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. La seva tasca ha merescut l'ésser guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). 

La seva proposta d'imatge dels XII Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.

Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats 
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra

La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.

Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.

Els diferents organismes implicats en l'organització ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment, que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.

Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre 
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple, senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:

• 6 rècords del Món

• 28 rècords d'Europa

• 24 rècords d'Espanya

Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec. 

La seva 'dimissió' va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento Nacional. 

En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades de les d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.

Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona 
a en Joan A. Samaranch, qui la rep de mans d'en Pau Negre. 
Sota la noticia del possible relleu d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.

Josep Castellví

(1) La 'Ligue européenne de natation' (LEN) - des de 2023 EUROPEAN AQUATICS - es va crear desprès del que hauríem de considerar com el seu congrés fundacional, que va tenir lloc a Bolonya el 30 d'agost de 1927. El Congrés es va dur a terme sota la supervisió i el control de la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) amb l'assistència de representants de quinze països. El principal punt de l'ordre del dia va ser la proposta de constitució del nou organisme europeu, que alguns països i la mateixa FINA no creien necessari. Davant aquesta manca d'acord, la proposta es va posar a votació, amb el resultat que deu països van votar SI, quatre van votar NO, i un es va abstenir. Van votar afirmativament Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia i Suïssa. I ho van fer negativament Txecoslovàquia, Finlàndia, Suècia i Iugoslàvia. Un cop acordada la constitució de la LEN es va procedir al nomenament del seu 'bureau' directiu, designant-se al suec Erik Bergvall com a president; i a F. Van der Heyden  i Walter Binner - belga i alemany respectivament - com a vicepresidents.  (Informació extreta del llibre inèdit sobre els 'Campeonatos de Europa de Waterpolo' elaborat per en Juan Antonio Sierra Puerto, que tot i estar quasi totalment acabat no ha trobat l'editor adient per a la seva publicació)

(2) Efectivament, els VII Campionats Europeus de Natació de 1950 van tenir lloc a Viena entre els dies 20 i 27 d'agost. En l'acta de la reunió de la Comissió d'Esports de l'ajuntament de Barcelona del novembre de 1949, on s'informa de la dificultat de ser escollida com a seu del campionat europeu de 1950, en Epifani de Fortuny proposa promoure altres competicions internacionals, com ara "celebrar unos Juegos Latinos, o mejor aún Mediterráneos, ya que estos permitirían la participación de naciones que, como Egipto, Turquía... y otras, se verían forzosamente excluidas en otro caso".

(3) Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser un dirigent esportiu, polític franquista i empresari català. Inicià la seva carrera política el 1954 i va ocupar diferents càrrecs en l'administració de la dictadura fins al 1977. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i a partir d'aquesta data es va convertir de forma vitalícia President Honorari de l'organisme. Fou el segon president del COI que més temps ocupà el càrrec, durant 21 anys, nomès superat pel baró Pierre de Coubertin que ho va ser entre 1896 i 1925. La influència de Samaranch va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics de 1992. Va presidir la Caixa de Pensions entre 1987 i 1999.

(4) Manel Baldrich i Tibau (1911-1966) va ser un reconegut arquitecte i urbanista. Es va titular el 1935. El 1944 va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948 director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. El 1959 va redactar un pla d'ordenació de la província de Barcelona. Des de l'any 1948 va dirirgir la 'Comisión Superior de Ordenación Provincial'. La seva tasca fou excel·lent, ja que va modernitzar els criteris de les noves ordenacions urbanístiques amb la preocupació per unificar els plans municipals. Un dels seus majors projectes va ser el complex de les Llars Mundet (1954-1957), un conjunt de 3000 habitatges, església i equipaments socials situat al barri de La Vall d'Hebron. D'aquest recinte destaca especialment l'església, que denota la influència d'Alvar Aalto, amb decoració dels escultors Josep Maria Subirachs i Eudald Serra i el pintor Joan Josep Tharrats. Entre 1961 i 1966 va construir la Piscina Sant Jordi i el pavelló de l'Escola de Treballadors en el recinte de l'antiga Fàbrica Batlló - posterior Escola Industrial de Barcelona -. Va ser autor també de diversos plans urbanístics per a Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa.

(5) La intervenció artística d'en Ràfols-Casamada i del vitraller Jeroni Granell,, sobre la paret contrària a les grades, desapareix amb les obres de reforma de la instal·lació fetes l'any 1990, sense que és conegui el destí dels vitralls que van quedar custodiats per la Diputació de Barcelona. També van  desaparèixer els esgrafiats de la resta de parets, obra directa d'en Ràfols-Casamada. En aquest cas, no obstant, hem sabut per fonts fidedignes de la FCN que sembla que no s'han extraviat, sinó que es troben sota d'una capa del nou arrebossat que és va col·locar en la reforma ja esmentada.

(6) Els plànols que reproduïm corresponen a la reforma de 1990 de cara als Jocs de Barcelona 1992, en no disposar de material prou adient per a la seva reproducció dels plànols originals. En qualsevol cas, la morfologia de la instal·lació és molt similar, amb la diferència que a la reforma de 1990 desapareix la torre de salts, en centrar-se aquesta especialitat en la nova piscina ubicada en l'emplaçament de 'la vella' de Montjuïc de l'any 1929. L'altre gran canvi és el de la piscina d'escalfament, que passa dels 25 als 50 m, i a més és coberta.

(7) En Juan Antonio Sierra Puerto, a punt del seu cent-i-unè aniversari, ha dedicat gran part de la seva vida no professional a la natació i el waterpolo del país. En els Campionats d'Europa de Barcelona 1970 va complir un paper similar al del home-orquestra, atenent al fet que com a encarregat de serveis generals del Comitè Executiu, a més de membre del Comitè Tècnic, va ser dels més esforçats i eficients col·laboradors dels impulsors polítics de l'esdeveniment; cosa que li va ser reconeguda de manera personal per en Joan Antoni Samaranch, amb el qual venia d'haver tingut un incident poc afortunat als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

(8) A la foto de personalitats destacades de la LEN i de la FINA hi trobem representada la història de la LEN entre 1950 i 1984. D'esquerra a dreta hi trobem: al iugoslau Ante Lambasa, president de la LEN 1982-1984 i de la FINA, 1980-1984; al hongarès Béla Rajki, president de la LEN 1958-1962; al holandès Jan de Vries, president de la LEN 1954-1958 i 1962-1970 així com de la FINA 1956-1960; i al belga René de Raeve, President de la LEN 1950-1954 i de la Fina 1948-1952. Tant l'Ante Lambasa com en Jan de Vries eren en actiu com a membres del 'bureau' de la LEN als europeus de Barcelona 1970; el primer com responsable del waterpolo i el segon com a president de l'organisme.