Carnet de Soci. Jordi Murio Fisa, la fidelitat perseverant...

A mitjan novembre de 2019 ens adrecem cap al Poble-sec, a tocar del Paral·lel de Barcelona, per anar a la que ha estat la llar de la família Murio-Escriche des de que fa més de cinquanta anys en Jordi i la Mapi és van comprometre donant-se el sí ritual corresponent...

No ens mou altre idea que la d'aprofitar l'ocasió per a  poder xerrar de manera distesa amb en Jordi sobre la seva tant dilatada com reeixida carrera en el món de les activitats aquàtiques, centrada específicament en la natació i el waterpolo, a quins esports ha dedicat tota una vida, primer com a esportista i més tard com a entrenador...

L'esportista...

Sóc en Jordi Murio, vaig néixer al 7 de gener de 1949, i el que em va fer arribar a la natació va una prescripció mèdica. Als 7 anys vaig tindre una malaltia, que d'una afecció clínica va derivar - al cap d'un temps - cap a una afectació psíquica. Llavors em van recomanar primer que fes futbol, i al 8 o 9 anys anava al camp del Poble-sec per entrenar. Més endavant, quan els temes psicològics ja estaven solucionats, em van dir que anés a un lloc on pogués compartir temps amb altres nens i nenes i que no fos només d'un dia a la setmana, com passava amb el futbol.

I així va ser que per mediació d'un veí meu del barri, en Ramonet, em va dir que a la piscina de Montjuïc feien uns cursets i tal... que n'aprendràs molt de nedar, i a més hi trobaràs molts amics; que això és el que a la meva mare li interessava, que em relacionés amb gent. I d'aquesta manera va ser que vaig anar al curset i vaig aprendre a nedar l'any 59. 

Reproducció del primer carnet de soci del Club Natació Montjuïc 
d'en Jordi Murio Fisa, corresponent a l'octubre de 1959.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Total, que jo el primer dia em vaig mig ofegar i em van haver de treure. El segon dia, com que plovia, la meva mare no volia que anés a la piscina, però el meu amic Ramonet em deia que hi teníem d'anar, perquè si plou ens deixaran jugar. Llavors, efectivament, vaig anar a la part plana de la piscina tot sol, i mig jugant vaig veure que sabia nedar una mica; al dia següent ja vaig anar amb el Ramonet a la part dels que feien els cinquanta metres. A l'acabament del mes vam fer la final del curset, i ens van dir que els vuit millors anirien a nedar un dia a la nit, quan és feia el Dia del Club. Llavors d'aquells vuit vaig quedar tercer, però al mes següent, a l'agost, una altra vegada vam tornar a repetir l'operació, i dels vuit de l'agost ja vaig quedar primer; llavors va ser quan em van dir que podia anar a entrenar en un club que hi havia de natació, i que era el Club Natació Montjuïc.

Vaig començar amb un senyor que es deia Carmona. Llavors la primera setmana de setembre hi havia els Campionats de Catalunya, on hi vam anar tres d'aquests petits: un que ja feia un any o dos que hi era, el Paulino Andreu, i un altre que procedia dels cursets de l'any anterior, que es deia José Antonio Gelabert, i jo que era el nedador més 'novato' del grup. Vam anar a Banyoles als superinfantils que en deien - menors de dotze anys - i allà nedàvem cinquanta metres, que els vam fer al llac en una zona delimitada per unes plataformes, amb surades. Com que jo no estava acreditat encara amb cap temps vaig anar a una de les primeres sèries i vaig fer 35.5. El cas és que anaven passant les sèries i al final va venir un senyor del club, que no me'n recordo del nom però era el delegat, que em va dir "noi ! has quedat campió de Catalunya, perquè has guanyat tots els que anaven nedant a les altres sèries..."

Al cap de dos mesos que estava a la piscina de la Ronda, amb el senyor Carmona, amb aquests tres nens mateixos vam anar a Manresa, a una competició que en deien del nedador complet, on havíem de fer cinquanta metres de cada estil... i allà també vaig guanyar amb els quatre estils. A partir d'aquí ja va ser que la meva mare em va deixar anar a la Ronda més tranquil·la... 

´Superinfantils' del C. N. Montjuïc que van correr la 'Jean Bouin' de 
l'any 1960. Paulino, Gelabert, Murio. Ajupits Valdés i Costa.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Amb 13 o 14 anys, tot i anar amb els de 15, ja hi havia uns quants de nosaltres, que comptaven una mica. Em sembla que va ser l'any 1964 als meus 15 anys, que ja entrenàvem amb l'Alberto Medina, que aquest va tenir un interès especial en que, poguéssim guanyar el Campionat de Catalunya infantil; hi va posar molt d'interès oer veure si podíem quedar primers de Catalunya. Potser va ser la primera vegada que jo recordo que vam fer un treball d'equip - em ve al cap perquè m'hi he dedicat desprès - on ens va motivar molt pels relleus... no era només anar a un campionat per anar-hi; hi vam anar una mica planificats, mirant quin equip té el Sabadell, quin equip té el Barcelona... la competició és va fer a Sabadell. 

Era a l'estiu, una única vegada a l'any perquè no hi havia campionats d'hivern... només els de l'estiu. Recordo bé que l'Alberto i el Ballart, que era el delegat, es 'matxacaven' a fer totes les combinacions possibles, fent simulacions de puntuacions.

Titulars i entrades de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964, amb 
informació del Campionat de Catalunya infantil guanyat a Sabadell. 
L'equip del Montjuïc el formaven Costa, Navarro, 
Murio, Sánchez, Oller, Segura, Mas i Yáñez.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D'aquesta colla n'érem uns quants que vam destacar força a nivell nacional, que surten fotos meves amb el Navarro i el Costa (al butlletí). En el campionat de Sabadell, a nivell de club, hi havien altres nedadors més, com el Sánchez o el Cisco (Mas). En aquell equip erem molt polivalents, amb molt bons resultats de cadascun en els diferents estils, podíem intercanviar-nos nedant el relleu de crol, de papallona o d'esquena, i això ens donava avantatge amb els altres clubs... és de les coses que més recordo, perquè realment aquell campionat el vam preparar  a consciència.

Em deixava de dir que l'any anterior, el 1963, el club va anar a fer una gira bastant llarga per l'estranger on ens vam enganxar alguns dels joves amb la colla dels grans. Vam estar a algunes ciutats de França, com ara Toulouse o Lyon; i desprès vam anar a Alemanya, a Heilbronn, Frankfurt i algunes altres ciutats més. Erem una barreja dels grans amb alguns dels nous incorporats a partir del 1960; del club venien l'entrenador Alberto Medina i el Joan Ballart com a delegat... en total la gira va ser de molts dies, potser dotze o tretze del mes d'octubre, crec recordar...

Foto de grup de la gira. De dalt a baix: Ballart, Santamarta, Brascó, 
Romero, Pitart, Segarra; Garcia, Alonso, Costa; Molinero, 
Puig, Bonet, Alberto; C. Medina, Pelegrí, Cruz, Escolies, 
J. Carabí, R. Carabí, Palau; Alberich, Nacher i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

A tot això, s'havia inaugurat la residència Blume de Barcelona i el Jordi, que ja despuntava en natació, s'hi va incorporar cap a l'any 1964. Del club ja hi havia en Jaume Monzó i poc temps desprès del Jordi s'hi incorpora l'Eduard Costa. Ara entrena a les ordres d'en Jan Freese, en el marc d'unes facilitats que ajuden a compatibilitzar l'estudi amb els entrenaments, i amb una alimentació més o menys controlades...

Arribo a la Blume i un any més tard també hi entra l'Eduard (Costa) del club. Jo m'hi vaig estar fins al 1968, aproximadament; l'Eduard va marxar abans perquè va tenir un problema de salut que el va fer estar una bona temporada sense entrenar... a mi m'hi va fer entrar aquell senyor que portava els d'Espanya infantils i juvenils, el Moragues, que ajudava al director de la residència, Ricardo Sánchez, i sempre era per allà. 

És en aquella època que ja començo a ser seleccionat per a l'equip B d'Espanya (de natació), que llavors no hi havia selecció junior, vaig ser unes quantes vegades internacional B i en una ocasió vaig anar també a la selecció A per un torneig amistós amb Itàlia que és va fer a Las Palmas; vam estar entrenant els sis o set que erem de la Blume a la piscina del Metropole, on també entrenaven els italians. Allà vaig nedar els 800, que a mi no m'agradava gens... més de 400 metres no m'agradava, total que vaig fer els 800 i encara vaig tenir la sort de quedar primer.

Al cap de molt poc temps d'això el Jan em va fer provar un intent de rècord d'Espanya dels 1.500, que el vam fer a la Blume de Barcelona. Jo no era fondista, però com vaig fer aquells 800 amb una bona marca, va voler que ho provés. Recordo que va venir el Brascó de jutge àrbitre, però passats els 1.100 em vaig parar... em vaig parar perquè anava sol en aquella piscina de la Blume, de tres carrers; encara me'n recordo que em donava voltes tot. No sé, tenia ganes d'acabar, perquè el rècord d'Espanya era 17'33 del (Miquel) Torres, però el Jan em va dir que jo podia fer el rècord d'Espanya dels 1.500, encara que la meva marca era força lluny... però com que el Jan amb el Kees (del Sabadell) anaven sempre picats va voler que ho provés... anava a 1.7 i escaig cada 100, però als 1.100 o 1.150 em vaig parar.

Jo no volia tornar a nedar més els 1.500, ja en tenia prou !... només un altre cop els vaig nedar al Campionat de Catalunya juvenil a Tarragona de l'any 1967, que vam quedar campions quasi amb el mateix equip del 1964 a Sabadell. I allà vaig quedar tercer en els 1.500, però fent una de les meves 'locures'... com que no em venia de gust nedar la prova i estava cansat perquè veníem de Tiana (de fer cursets), el Corell em va doblar i quan em doblava, als 900 o 1.000 metres, m'hi vaig enganxar i als últims 25 metres (d'ell) vaig esprintar i tot !... i crec que la gent és va pensar que acabava amb ell, perquè em van aplaudir quan acabava el Corell... però llavors vaig haver de fer 50 metres més, i encara vaig quedar tercer !. 

Equip Campió de Catalunya juvenil de 1967 al C.N. Tarraco. Giménez, 
Sánchez, Costa, Medina (E), Joares (D); Murio, Navarro, Segura i Castellví.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Això dels juvenils devia ser al setembre. Abans jo anava escapant-me als vespres de la Blume per anar a entrenar a waterpolo amb el 'Bandy' (Zolyomy), que m'havien preseleccionat. Llavors el 'Bandy' un dia va i em diu de marcar al Sabater, que llavors era un dels millors juvenils... i em diu "es muy bueno, pero no llevo nunca con absoluto porque es un poco gandul..." i a continuació segueix "tu marcas bien Sabater, y llevo a Italia...", que volia dir anar a un 'Seis Naciones' que és feia juvenil o junior... i efectivament, una setmana abans del torneig m'avisa que sóc a l'equip que ha d'anar a Nàpols. Total, que al mateix temps que em diu això el Bandy, al cap d'uns dies el Jan em diu que haig d'anar a València que inauguren una altra piscina que no era la municipal amb un España-Inglaterra on haig de nedar els 1.500... els mateixos dies que hi ha previst el waterpolo a Itàlia.

Llavors jo em vaig decidir per anar al waterpolo. Quan vaig tornar el Jan em va dir que per a l'any següent m'anés 'despedint' de la beca de la Blume. I a partir d'aquí la meva natació va començar a baixar, perquè en deixar la Blume passo a entrenar al club amb l'Alberto Medina... la baixada no era culpa del canvi d'entrenador, era culpa meva, perquè amb l'Alberto la meva disposició era la d'anar trampejant... avui hi vaig, demà no hi vaig i el meu rendiment va començar a baixar...

Titular de la crònica publicada per el seleccionador espanyol, 
Joan Lluís Abellán, al n. 26 de la revista CROL.
Font: CROL n. 26. FEN.

Amb aquesta facilitat per l'esport que caracteritza a en Jordi Murio en el moment de la seva màxima expressió esportiva, li succeeix aquest fet de ser demandat per els seus dos esports estimats. En prendre la decisió de ser seleccionat com a internacional juvenil de waterpolo és converteix en el primer jugador del C.N. Montjuïc en ser internacional en l'esport de la pilota 'aquàtica' (1). 

En el torneig de Nàpols, que s'acaba convertint en un cinc nacions per l'absència de Iugoslàvia, el montjuiquenc és titular en tots els partits, marcant dos gols; un en la única derrota contra l'amfitriona Itàlia - 7a 3 -, i l'altre en la victòria contra l'Alemanya Federal - 1a 2 - Els altres dos partits finalitzen amb la victòria davant d'Holanda - 2 a 4 - i l'empat contra el combinat nacional de França - 3 a 3 -

Equip juvenil d'Espanya en el 'Torneo Seis Naciones' de Nàpols, del 25 al 27 
de març de 1967. Escartín, Bayarri (Arb), Humet, Abellán (S), Codera, 
Zolyomy (E), Meya I, Julià, Rubio; Meya II, Murio, Corell, Solanas i Costa.
Font: CROL n. 26. FEN. Ft. SI

De fet en tornar de Nàpols el 'Bandy' mateix em va venir a dir que tenia molts números per anar amb el primer equip al proper torneig important que hi havia, que devia ser l'europeu del 1970... o potser eren els Jocs de Mèxic del 1968. Possiblement em va enganyar com a un xino, però no me'n penedeixo. Perquè jo també penso en l'estratègia d'aquest home, que ho va fer molt bé pel waterpolo; jo vaig fer-li cas i potser la vaig cagar. Va voler ampliar la base d'aquest esport incorporant nedadors d'alt nivell, i va aconseguir el canvi del waterpolo del país... així que ni que fos indirectament, que no ho sap ningú, vaig ser un dels damnificats... però a gust, sense rancor.

El professional. Un camí cap a l'excel·lència...

Amb les diferents peripècies que hem anat coneixent de la trajectòria esportiva d'en Jordi Murio despuntava també l'incipient observador i aprenent de l'entrenador en que s'havia de convertir en un  futur proper. Ja en la seva adolescència dels setze o disset anys comença a interessar-se per les activitats de l'ensenyament de la natació, sempre amb la vista posada en la natació de competició i, més endavant, en l'alt rendiment... 

Tota la seva experiència vital i el seu entorn el porten a preparar-se progressivament per a poder fer un salt qualitatiu, determinant en la seva evolució professional futura...

L'any 68 o 69 vaig fer aquí una cosa amb el Montjuïc, que és la primera inspiració meva per dedicar-me a ser entrenador. I ho tinc escrit (2), l'Alberto Medina per donar més recursos de tècnica dels quatre estils a alguns nens i nenes dels grups d'alevins que entrenaven per les tardes a Folch i Torres, em demanar que els entrenes per perfeccionar els estils als qui voluntàriament volguessin venir alguns migdies i dissabtes al matí. 

Amb els nedadors i nedadores de la proposta vaig voler extrapolar una metodologia educativa d'aprenentatge similar al grup que jo tenia setmanalment, que feia de monitor amb l'escola Decroly on treballava la cosina de la 'Mapi', Margarida Muset, pedagoga i llicenciada en filologia i filosofia i lletres (3). Aquesta escola va venir a Folch i Torres perquè jo li vaig dir al Grande - que s'encarregava dels cursets - que era interessant que vinguessin; venien des de la Bonanova fins a Folch i Torres i són d'aquests que anaven amb el 'gorret' blanc i groc, groc i blau, i tal. Li vaig dir al Grande que estaria bé que els hi fes jo el curset, perquè potser vindrien nens que podien ser nedadors. 

Total, que llavors el Medina em va buscar l'espai i l'horari necessari i jo vaig començar amb el col·legi, i per això llavors el Medina em va dir: "oye, ¿ por qué no me coges a estos niños de la Carmen Ramos y de los colegios ?, que por las tardes hacen muchos metros, pero son demasiados en cada calle y cada día nadan peor" i jo que ho vaig acceptar. 

Entre ells n'hi va haver uns quants que desprès van fer una bona carrera de competició: en Rafael Cornudella, els germans Villarrubia, els germans Nogueroles, el Dani Cama - que nomès venia els dissabtes com la Cristina Iranzo -, les germanes Pallarès, l'Humberto Manzanares i les Esther Cama, Cristina Vallès o Pilar López.

Alguns dels integrants del grup per a la millora de la tècnica d'estils que va portar 
en Jordi Murio al Montjuïc a finals dels seixanta, en una imatge de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Aquest grup bàsicament era dels que van competir per primera vegada al 'Trofeu Martí Planes'. A partir d'això junt amb el resultat d'altres cursets que feia vaig comprovar que els podia fer aprendre tots els estils. Això em va servir d'inspiració i ajut en la presa de decisió pel meu futur, per aquesta raó és que recordo amb agraïment el Grup de Perfeccionament del Club Natació Montjuïc. Va ser com un repte inicial, una oportunitat que em va donar el club per a que pogués pensar: "hòstia, estic fent coses diferents amb aquests nedadors...".

Al poc temps em surt la oportunitat d'anar d'entrenador a Reus, amb el Ploms, i m'hi estic des del 1970 fins al 1976. Són uns anys fonamentals en l'aprenentatge com a tècnic esportiu, i aconseguim uns molt bon resultats amb l'esforç i el suport de la gent de la ciutat i del club. 

D'altre banda és en aquesta època quan tinc un altra gran èxit que és el de casar-me amb la que ha estat la meva companya de viatge... la 'Mapi', com sempre hem conegut al club a la Maria Pilar Escriche. Em caso el 1974 i al mateix any, quasi que com a regal per la boda, al Ploms s'hi construeix la piscina descoberta de mides olímpiques. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1973, 
amb l'anunci del casament de la 'Mapi' i el Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Desprès de Reus me'n vaig al Sant Andreu on m'hi estic també 12 anys, des del octubre del 76 fins al 87. Allà vaig poder fer una feina molt ben feta, juntament amb la Mapi, de fer créixer un club de barri totalment des de la base. Com a mostra no és casualitat que el primer campionat d'Espanya femení que va guanyar el Sant Andreu l'any 1984 ho va fer sense que cap de les nedadores pugés al pòdium. El vam guanyar perquè totes eren polivalents i quedaven en llocs capdavanters.

A finals de la meva estada al Sant Andreu, l'any 1986 a Canàries, vam guanyar la puntuació conjunta per equip del campionat d'Espanya. Tot és decidia en l'última prova que sempre era el relleu dels 4x100 estils femenins i jo a les quatre nenes que van nedar el relleu aquella tarda no les vaig posar en cap més prova, i potser no eren les millors pel relleu... Durant la prova va passar una altra cosa molt emotiva per a mi, perquè els contrincants eren el Sabadell, que no el podia veure ningú perquè totes eren de fora (de Catalunya), el Canoe i l'altre el Santa Olaya que havia fitxat gent molt bona de Galícia i havia fet un centre d'entrenament. En començar la prova tots els equips catalans, menys la gent del Sabadell, és van posar a animar el Sant Andreu, que era el club de barri, i vam guanyar finalment la prova i el campionat.

Alguns dels campionats que vam guanyar va ser, com he dit, sense tenir quasi bé cap pòdium, però tenint en compte que la classificació a les finals era per marques... nosaltres per exemple teniem quatre noies a la final dels 400 estils; a la final dels 200 braça cinc noies; a la dels 200 braça de nois tres... i així amb les altres proves, teníem un gran equip. 

Al Sant Andreu amb les nenes soles vam guanyar el campionat d'Espanya 5 o 6 anys seguits, i a la classificació conjunta en vam guanyar 2 o 3 més. Per cert, que un dels primers cops que vam guanyar la puntuació conjunta a la piscina del Metropole em va venir a felicitar en Carmany, el president del Montjuïc, acompanyat pel Ballart que llavors era a la catalana; el cas és que em deixen anar: "et felicitem 'nano', perquè en un club de barri mai més pots tornar a guanyar el campionat, i menys encara amb tu com a entrenador..." em vaig sentir menyspreat per aquestes paraules de gent del Montjuïc que em van trencar l'alegria de la jornada.

I l'any 1987 ve quan fitxo pel Club Natació Montjuïc, aquell mes de setembre 'torno a casa', el que em serveix per reconduir aquell mal record que guardava del club i que em va perdurar fins que l'amic Gabriel Navarro se'm va dirigir, d'una manera molt correcta i honesta, per portar-me al Montjuïc. Vaig considerar que la meva etapa al Sant Andreu és podia finalitzar, i  en part també per motius sentimentals faig aquesta tornada al meu club; amb la idea d'emprendre novament el treball de base i de construcció de la pedrera, que havia estat abandonat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1987 amb la 
noticia del fitxatge d'en Jordi Murio per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Portada del butlleti del C.N. Montjuïc n. 357, corresponent a abril-desembre 
de 1987 amb la imatge de Jordi Murio i de Drazen Matutinovic, els 
nous entrenadors de natació i waterpolo, respectivament. 
Font: Arxiu JCE, Fts. SI

I és que el 'Gabi' (Navarro) quan arriba es va trobar amb que l'equip del club era quasi bé tot l'equip nacional, fitxat a l'època d'en Joan Fortuny com a entrenador. Com a conseqüència d'aquesta política s'havia deixat de banda el treball de base del club, que vam haver de reconstruir la 'Mapi' i jo, comptant amb l'ajuda de la resta de tècnics de l'entitat. 

La cosa va anar així com volíem, però també ens va ser de molt ajut comptar amb en Sergi López - que venia amb nosaltres des del Sant Andreu - que als Jocs de Seul 1988 va ser olímpic junt amb un altre montjuiquenc, en Daniel Serra, de manera que vam poder aprofitar una conjuntura especial per les circumstàncies derivades de l'èxit d'en Sergi amb la medalla olímpica de bronze als 200 braça.

Recull de diferents diaris de l'època celebrant l'èxit del 
bronze olímpic d'en Sergi López a Seul 1988.
Font: Elaboració pròpia a partir de hemeroteques diverses. Ft. SI

Vam anar aconseguint bons resultats a nivells absoluts, de manera que vam quedar campions d'Espanya als d'hiven de Madrid 1988, com també als d'estiu de Benidorm 1989. Aprofitant la conjuntura i amb la feina que fèiem amb tot el quadre tècnic, van començar a despuntar gent de la base del club; com ara l'Anna Rodriguez - filla de la Mercè Pallarès -, una altra que es deia Marta Plasencia... per exemple vam arribar a fer un rècord d'Espanya femení dels 4x100 lliures, que van ser les primeres nedadores que vam baixar dels quatre minuts. A més del de clubs millorava també el rècord de seleccions, amb un temps de 3.54 i ho vam fer amb quatre noies de la base del Montjuïc: la Tatiana Rouba, l'Anna Rodriguez, l'Anna Morgades i la Marta Plasencia.

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats d'hivern 
de 1988 al Centre del Mundial 86 a Madrid.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats 
d'estiu de 1999 a'Les Foietes' de Benidorm.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La millora en la natació del Montjuïc va ser força notable, especialment per la recuperació i intensificació del treball de base, que va tenir com a resultat que es van aconseguir destacades classificacions en els grups d'edats, amb diferents medallistes en els Campionats d'Espanya de 1990 així com el primer lloc del Campionat de Catalunya de grups d'edat del mateix any. 

El President Pujol rep al Palau de la Generalitat una delegació del C.N. Montjuïc amb les medallistes del Campionat d'Espanya d'edats de 1970: Sonia Jordana, Cristina 
Hernández i Beatriz Mouriño, acompanyades per la 'Mapi' Escriche 
com a entrenadora i per en Joan Jordana com a delegat.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Fins aquest moment en la carrera com a tècnic del Jordi han sovintejat les vegades que la federació espanyola l'ha nomenat per a ser l'entrenador de l'equip nacional en una o altre competició internacional. L'any 1989 és produeixen uns canvis importants a la Federación Espanyola de Natación amb l'arribada d'en Rafael Blanco, que provoquen que qui era l'entrenador de la residència Blume de Madrid, en Fernando Navarro, passi a ser el nou Director Técnico de la FEN, de manera que queda vacant el càrrec d'entrenador de la Blume. La necessitat de cobrir aquest buit facilita la incorporació d'en Jordi Murio a les estructures federatives com a entrenador estable, on hi serà des de l'octubre de 1989 fins al mes de desembre de 1990, en aquesta primera etapa.

Llavors és va donar un canvi de president a la federació, quan va arribar el (Rafael) Blanco i vol nomenar com a Director Tècnic al Fernando Navarro. El que passa és que aquest estava entrenant a la Blume (de Madrid) i va veure que no eren compatibles les dues funcions. Total que em truca per dir-me "Jordi, yo solo puedo coger el cargo de la federación si tu te vienes a Madrid para entrenar a los de la Blume, porque yo no puedo hacer las dos cosas...". Com que em semblava que la situació del Montjuïc era prou ben encaminada, li contesto dient que en Blanco parli amb el 'Gabi' per aclarir el tema. El cas és que en 'Gabi' em va facilitar molt les coses per que anés a Madrid, i a mi en feia il·lusió d'agafar el càrrec perquè anàvem de cara als Jocs de Barcelona; mentre que jo vaig a Madrid, al Montjuïc segueix la 'Mapi' amb la seva feina i el Andreu Jonama és fa càrrec d'entrenar a la gent del primer equip.

En principi marxo fins als Jocs de Barcelona. Un dels motius de la federació per potenciar la Blume de Madrid era pensar que l'equip dels jocs haurà de ser molt ampli i només faltaria que el noranta per cent fossin catalans. A la Blume de Madrid ja hi havia força gent bona, i a més sortien bons nedadors a molts llocs d'Espanya i la federació volia mirar de potenciar-ho més per tal de tenir el màxim de gent de fora de Catalunya perquè l'equip dels jocs sigui realment de tot arreu d'Espanya. Però quan faltava menys d'un any pels jocs me'n vaig anar de Madrid, no per culpa d'en Fernando Navarro ni molt menys... però és que moltes de les coses que m'havien promès van fallar. No tenia piscina de 50 m. per entrenar que havíem d'anar a entrenar a la piscina del 'Mundial 86' a l'altre punta de la ciutat, amb no sé quant rato per anar i no sé quant rato per tornar; a  més molts dies la piscina estava amb els carrers a lo ampla per donar preferència a cursets i a quatre banyistes nedant... i jo al final em dic: "Ostres, la responsabilitat que m'han donat no és corresponen amb les facilitats que tinc...".  Total, que llavors un dia em truca el José Maria Garcia per preguntar-me que hi havia rumors de que jo me n'anava i que volia saber el perquè i jo que li dic: "mira, José Maria, la Blume es como un Mercedes, pero sin ruedas... no tengo ni piscina para entrenar !".

Tot això va coincidir amb el temps quan al Ballart se li va morir la filla, i llavors jo me'n recordo que em va trucar el Ballart a Madrid i m'ho diu: "Jordi, em trobo amb que molta gent, la primera la meva dona, m'estan burxant perquè torni a agafar la presidència del Montjuïc; però jo tinc dues o tres coses molt al cap per la manera com està ara el club, desprès de passar aquesta gent jove que no hi ha hagut moviments... que no saben massa on van...", total que em diu que vol que torni, però no com a entrenador sinó com a director tècnic, mantenint als qui feien la tasca d'entrenadors des de que vaig marxar.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 8 de novembre de 1990 
amb la noticia de la tornada del Jordi Murio al C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I així va ser que en Jordi Murio retorna a la seva 'casa' una vegada més, on tot va començar. Però el Jordi que retorna al Montjuïc a començaments de 1991 ja no és el mateix que va marxar al 1989. En ell s'han produït canvis que han de ser determinants en la seva trajectòria professional. Sens dubte ha crescut en la consciència de les seves possibilitats com a entrenador dels esportistes d'alt rendiment, a la vegada que ha pogut aprofundir en la seva preparació, a la que va dotant cada cop més d'un necessari acostament als fonaments científics de l'entrenament. Des de sempre, però especialment en aquests darrers temps, en Jordi és una autèntica esponja, preparat per absorbir cada coneixement que troba en el seu entorn...

El que passa quan arribo al club és que començo a fer la tasca de director general de la natació i el waterpolo, que me'n encarrego també de les tasques d'arribada d'alguns jugadors i de les necessitats del polo, però a la vegada veig que alguns dels nedadors grans van plegant i com hi ha clubs que comencen a rapinyar nedadors dels que ja havíem fet nosaltres; tot plegat que això començava a desmembrar-se i semblava que a l'Andreu Jonama, que era molt jove, se li escapava una mica de les mans el tema. En mig de tot això el Ballart em proposa que torni el doctor (Josep) Casajús, que ja havia estat a la junta del Montjuïc en una altre etapa, com a president de la comissió esportiva, i en Casajús li exigeix que jo em torni a posar d'entrenador...

Noticia del 'Diario de Burgos' del 16 de febrer de 1991, on és senyala la tasca 
d'en Jordi Murio com a 'gerente de planificación' del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca digital PM

En aquesta darrera etapa com a entrenador del Montjuïc el club aconsegueix noves fites importants, especialment pel que fa a les nedadores i nedadors formats a la pedrera de l'entitat. Als europeus d'Atenes 1991 en Sergi López fa medalla de bronze en els 200 m braça, que ratifica als Jocs de Barcelona 92 amb un diploma olímpic en obtenir la quarta posició en la mateixa prova. L'any abans ha estat al mundial de Perth on ha participat en els 200 estils.

El mateix 1992 l'equip del club assoleix el primer lloc en un encontre internacional a Itàlia. L'any següent l'equip júnior del club assoleix el Campionat d'Espanya de la seva categoria. A tot això, les instal·lacions esportives del club han estat nomenades com a 'Sub-centre de Tecnificació' per la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat.

Al final el que va passar en que el Jonama va passar a fer de 'coach' del Sergi López, que en tornar dels Estats Units es va posar a nedar pel Sabadell però estava una mica 'cascat'... ja quasi no podia nedar la braça i l'Andreu és va dedicar a ajudar-lo en els entrenaments i en el seu desenvolupament personal. Jo vaig tornar a fer d'entrenador, a la vegada que seguia fent de tot una mica, organitzant l'estructura de funcionament de manera especial pel que fa als equips de natació, encarregant-me de tenir un grup de suport que dinamitzava les sortides que fèiem cada any, tant per a la preparació com per a anar a algunes competicions internacionals. Tota aquesta segona etapa amb el Ballart dura fins a l'any 2000 o una mica més enllà... quan se m'encarrega de portar els entrenaments del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC) que la federació catalana instal·la al CAR de Sant Cugat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 1 de març de 2022 amb la noticia 
de la creació del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC).
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot això del centre va vindre perquè a la zona del Montjuïc, cap a finals del del 98 o 99, van posar la primera pedra d'una piscina coberta de 25 per 33, que al final no és va construir. El cas és que aquell dia va venir el (Josep Lluís) Vilaseca i el Ballart va  aprofitar per a dir-li: "Escolta Josep Lluís, el Jordi és massa Jordi per estar en aquest club i al CAR hi ha un grup de 7 o 8 nedadors amb dos entrenadors que els paga l'espanyola... quan jo era president (de la Catalana) teníem la Blume i el Llor i ara no hi ha cap grup pel millors nedadors catalans, i el Jordi és el que hauria d'estar al CAR entrenant-los..."

El Centre català es va formar per un acord del Montjuïc amb la federació catalana que llavors presidia el (Lluís) Bestit, de manera que la FCN pagava les despeses d'entrenador al Club i aquest desprès em pagava a mi... va ser un sistema complicat perquè es van produir algunes anomalies que feien que jo algunes vegades no cobrés, però al final, comptant amb la col·laboració del Bestit, vaig poder cobrar quasi tot el que se'm devia. Van ser uns mesos difícils per a mi, especialment perquè van coincidir amb la malaltia de la 'Mapi', que ens va portar a viure una situació familiar molt complexa en la qual a la 'Mapi' li va tocar patir doblement, per la seva malaltia i per la situació en que jo em trobava...

A més, la 'Mapi' al club tampoc vivia un bona situació, no per culpa dels presidents sinó del gerent que hi havia i que la va maltractar molt, però tant maltractada que ara veureu una cosa que guardo i que és excepcional perquè poques vegades els entrenadors s'associen per fer alguna cosa conjunta, que és una professió molt individualista on no hi ha el sentiment de grup, i en aquest cas van adreçar una carta a la 'Mapi' que us la transcric:

"De la Federació Catalana a 'Mapi' Escriche. 

Els tècnics de natació i la Federació Catalana de Natació volem manifestar el nostre sincer reconeixement per la gran tasca que ha vingut desenvolupant envers la formació i entrenament dels joves nadadors en el transcurs de molts anys d'una dedicació i intuïció fora del comú. Sant Cugat a Vallès, el 19 de juny del 2004." 

Aquests anys darrers del XX i primers del XXI van marcar el final de l'etapa com a entrenador d'en Jordi Murio del C.N. Montjuïc, trot simultaniejant la tasca del club amb la del recentment creat CARC. 

Només parlant de les grans cites internacionals de la natació, les nedadores i nedadors del Montjuïc van ser presents - a més dels que hem vist dels anys 1991 i 1992 -, a les següents competicions:

• Campionats d'Europa de Sevilla 1997, Estambul 1999, Helsinki 2000 i Berlín 2002, amb participacions de Jordi Carrasco, Brenton Caballero i Natalia Cabrerizo

• Campionats del Món de Fukuoka 2001, amb la participació de Tatiana Rouba

• Jocs Olímpics de Sydney 2000, amb la participació de Jordi Carrasco i Natalia Cabrerizo

Aquesta etapa s'acaba el 2006, que és quan des de l'octubre d'aquell any i fins al 2012 torno a anar a Madrid com a entrenador una altra vegada de la Residencia Blume. Aquesta última part meva de Madrid no ha sigut la part que més he 'disfrutat', no m'ha omplert massa perquè no podia crear coses noves i tampoc no sempre hi havia bon 'feeling' amb l'espanyola. A Madrid em va passar alguna cosa semblant a l'última etapa del Montjuïc però amb menys tensió. Va ser quan (a l'espanyola) van fitxar com a Director Tècnic a un italià, en Maurizio Coconi, que  a mi em coneixia d'anar per les competicions. I el Coconi sembla que els hi va dir va dir que em volia a la Blume. 

'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 2006 dona la noticia de l'arribada 
de Maurizio Coconi i de la seva col·laboració amb en Jordi Murio.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Total, que em truca el president (de l'espanyola) que hi haig d'anar, que ho ha demanat el Coconi... en principi no volia marxar, però el Bestit em va insistir que hi havia d'anar: "Jordi, tu aquí al CARC ho has fet molt bé, però jo ara t'ho demano i t'ho dic bé, però al final ja saps que jo sóc el president de la catalana però també sóc el vicepresident de l'espanyola, vols que t'ho digui per un costat o per l'altra; fes-me aquest favor...!". Vaig haver de cedir, però escarmentat de la primera estada a Madrid vaig demanar un seguit de condicions, que el Bestit les va arreglar molt bé. Vam acordar cada setmana bitllets d'AVE per anar a Barcelona i, entre altres coses, un apartament petitó per si alguna setmana em vull quedar a Madrid o per si vol venir la 'Mapi' a Madrid.

Dossier del INEFC per a l'obtenció del 'Premi a l'Excel·lència' atorgat 
a en Jordi Murio Fisa el 2018, amb alguns dels seus resultats esportius.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

El Coconi va estar com a Director Tècnic (de la FEN) uns dos anys i mig. Desprès el va succeir Lluís Villanueva, que era un alumne molt destacat d'en Fernando Navarro, amb un 'coco' privilegiat i matricules en tot, però molt difícil en el tracte com a persona. A mi em va aguantar perquè els resultats eren bons, per això em va aguantar però teníem una guerra que inclús en alguna selecció per dos centèsimes havia deixat fora algú (nedador) només per tocar els ous al Jordi... hi vaig tenir alguns casos més de maltracta a esportistes meus...

El cas és que desprès dels Jocs de Londres 2012 ja vaig decidir de plegar. Jo volia continuar fins als mundials de 2013 a Barcelona; però llavors el (Fernando) Carpena (5), per quedar bé amb mi perquè és molt polític, em va dir que a la federació anàven per períodes olímpics i hauria de seguir quatre anys més, si m'hi veia capaç, fins a Rio 2016. 

I davant d'això vaig optar per plegar...  després el Carpena és va portar molt bé; això va ser al setembre i em van pagar tot l'any fins al gener. A més havien rebaixat el sou a tot-hom amb les retallades, però a mi em va tornar tot el que m'havia rebaixat els últims anys, de manera que amb mi va és va portar força bé i li estava agraït, que per portar-se malament ja n'hi ha massa de gent.

Al llarg de la seva vida esportiva i professional en Jordi Murio Fisa ha estat objecte de nombrosos reconeixements als seus mèrits. Als darrers anys, però, en destaca un que li ha estat atorgat per la més alta institució científica en l'àmbit de les activitats físiques i esportives del país. Ens referim al 'I Premi INEFC a l'Excel·lència' que va rebre de mans del llavors Director de l'INEF de Catalunya, en Jordi Solà Grancha, en una cerimònia pública al auditori de la dita institució el dia 4 d'octubre de 2018.

'I Premi INEFC a l'Excel·lència' per a en Jordi Murio Fisa.
Dalt: Lliurament del premi per en JordiSolà, Director de l'INEFC.
Sota: En Jordi i la 'Mapi' amb el Dr. Ferran Rodriguez, qui 
va dissertar sobre els mèrits de l'aspirant al premi.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

La conversa amb en Jordi, en la que ocasionalment s'hi afegeix la seva inseparable 'Mapi', encara ha de continuar una bona estona tot recordant anècdotes i vicissituds compartides al llarg de tants anys d'amistat. L'activitat del Jordi en el món de la natació no va quedar truncada per la seva retirada professional. Els qui el coneixem suficientment sabem que sempre ha de mantenir un lligam amb aquest esport, al qual hi ha consagrat tota una vida de professionalitat i d'il·lusió...

Així els primers anys desprès de la seva retirada 'oficial', en Jordi va seguir dedicat a la tasca de 'formador de formadors', mitjançant els cursos de la RFEN, a la vegada que ha brindat el seu assessorament arreu on li ha estat sol·licitat, especialment en alguns paisos de sud-amèrica. El que més ha sovintejat, i en qual ha estat objecte de la més alta consideració, és Colòmbia, on s'hi ha anat desplaçant sovint a la segona dècada d'aquest nou segle per tal d'implementar programes de desenvolupament a la natació colombiana.

Retall del digital colombià 'Minuto30' del 7 de maig de 2014 amb la 
informació d'una de les estades d'en Jordi Murio a Medellín (Colòmbia).
Font: Web 'Minuto30'. Ft. SI

I encara que l'agradable conversa amb la 'Mapi' i el Jordi pot allargar-se tant com la pròpia resistència ens ho permeti, sempre hi ha un moment en que cal posar punt i final. Com ara mateix succeeix...

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) És indubtable que en Jordi ha estat el primer internacional de waterpolo del C.N. Montjuïc amb aquella participació al 'Seis Naciones' juvenil de Nàpols l'any 1967. No obstant si que ens volem referir a un precedent 'quasi' blanc-i-verd. Ens referim a en Ricard Llordachs Cucurull (1932-2020) que va fer els seus primers pasos com a jugador de waterpolo amb el Club Natació Montjuïc pels anys cinquanta del segle passat. Quan la seva qualitat waterpolística és va fer més evident, va ser requerit a fitxar per el C.N. Barcelona, com solia passar en aquells anys com a pas previ per arribar a la internacionalitat. En Ricard Llordachs va ser nombroses vegades internacional B i A en waterpolo, a més de en altres tgantes ocasions Campió d'Espanya, però sempre defensant els colors cenebistes.

(2) Quan el visitem el Jordi és troba en fase de preparació del seu llibre 'NADAR ENTRE 2 AGUAS', publicat per l'editorial Transverso l'any 2022, en el qual ha volgut condensar tota l'experiència i els coneixements acumulats al llarg de la seva trajectòria esportiva i professional...

(3) Margarida Muset i Adel (Barcelona, 1945) és una pedagoga i inspectora d'educació. Sòcia fundadora de la Societat Catalana de Pedagogia, va cofundar i va ser la segona directora del 'Servei d'Ensenyament del Català' (SEDEC). És coautora de 'El legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI' on va participar amb un article sobre el pedagog Ovide Decroly, i també de 'La immersió Lingüística' (2008), on exposa juntament amb Joaquim Arenas la història de la immersió lingüística a Catalunya des dels seus inicis. Va treballar molt temps a l'Escola Decroly, en col·laboració amb Mn. Josep Maria Bosch (1919-2002), el seu fundador. L’Escola Decroly de Barcelona és l'única a Catalunya que segueix el mètode educatiu creat pel Dr. Ovide Decroly el 1907. L'escola ha mantingut sempre l'esperit innovador que la va veure néixer, compromès amb una educació activa i participativa, cercant un model que respectéi el ritme d'aprenentatge de cada alumne. 

(4) Malauradament el Dr. Ferran Rodríguez Guisado (1956-2021), metge, científic i professor catedràtic de l'INEFC, va traspassar el gener de 2021, després d'una llarga etapa com a professor i investigador de la institució entre 1988 i 2021. Llicenciat en CAFE i en Medicina, va poder desenvolupar una important tasca com a investigador, convertint-se en un referent internacional de la recerca en l'àmbit esportiu. En la cerimònia de lliurament a que al·ludim, el Dr. Rodriguez va voler fer la presentació del premi lliurat a en Jordi Murio, amb qui havia estat col·laborant en diferents recerques relacionades amb l'alt rendiment esportiu.

(5) Fernando Carpena Pérez (Ciutat de Palma, 1955) és el vuité president de la 'Real Federación Española de Natación', successor d'en Juan Gerardo Konickx, és en el càrec des de l'any 2008. La seva dilatada tasca presidencial, no exempta de polèmiques, ha estat en general ben valorada per la seva facilitat d'arribar a compromisos amb els diferents estaments i sectors vinculats a les actvcivttats aquàtiques esportives del país

La primera Piscina Municipal coberta de Barcelona...

S'ha fet un llarg camí...

Al club degà de la natació catalana i espanyola, el Natació Barcelona, ja fa anys que s'aspira a la construcció de la que ha de ser la primera piscina esportiva coberta de tot el país. Dels primers intents fallits de l'any 1916, amb un projecte d'arquitectura tronada i barroca que és descartat, és passa fins a la tornada dels Jocs d'Anvers de 1920, quan tant els esportistes com els directius, arriben amb el ferm convenciment que ja és innegociable la necessitat de la construcció d'una piscina coberta per el club degà. 

El qui encara és el President de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), en Jaume Mestres Fossas, ha estat als Jocs i - com a arquitecte que és - ha aprofitat el viatge per a veure algunes de les piscines cobertes de França i de Bèlgica. En tornar a Barcelona adreça una carta oberta al president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, el senyor Nicolau d'Olwer, on li fa avinent la seva experiència.

Titulars de l'article d'en Jaume Mestres publicat al diari 'La Publicitat' del dia 16 de 
setembre de 1920, amb la carta oberta adreçada a en Nicolau d'Olwer.
Font: Hemeroteca ARCA

Després d'algunes consideracions sobre el nombre i funcionament de les instal·lacions que ha conegut, en Mestres li exposa al seu amic d'Olwer la necessitat que l'administració entomi la seva responsabilitat i elabori un pla per a la construcció de piscines cobertes municipals a la ciutat de Barcelona. Ho fa amb aquestes paraules:

"I dintre de cada piscina que visitava jo recordava la nostra ciutat que hom trova (sic) un poc desgraciada al veure amb la cura que altres són ornades, mentre la nostra afavorida per la natura, ha estat a voltes abandonada pels seus...

Jo ben entusiasta del mar, crec que el tenir aquest per a res ha d'excluir a les piscines (cobertes). Precisament  elles, per la seva bona instal·lació i per la sempre bona temperatura de l'aigua, són l'únic lloc perquè l'infant aprengui bé de nedar... El nostre club de natació 'Barcelona', així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà també el primer en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis, i creiem que aviat començarà les obres... (1)

Cal que'l municipi barceloní hi fassi també un esforç que prou li agrairan els ciutadans d'avui, i els de demà principalment... podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines (cobertes), per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sants-Hostrafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia...

Crec que no deuríem quedar-nos retrassats (sic) en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpíada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà tenir també piscines per anar seguint el programa..."

Són moltes més les veus que reclamen de l'administració municipal el donar un pas endavant cap a la construcció d'aquests equipaments esportius tant necessaris, però no ens allargarem gaire més en aquest aspecte. (2)

Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929 l'ajuntament té l'ocasió de construir una primera instal·lació coberta on és pot practicar la natació, per bé que aquest no és el seu principal objectiu. S'aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tuduri com allotjament dels visitants de l'esdeveniment, per a fer el que es va anomenar les Termas Municipales en els baixos de l'hotel n. 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

És tracta d'un equipament molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones; on a cadascun dels espais respectius hi ha una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Les Termas són dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic en general durant el període de les exposicions posteriors de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van tornar a obrir per tal de servir com a estatge del Club Femení i d'Esports fins al 1937.

Dalt: Titular i imatges de 'El Mundo Deportivo del 21 de novembre de 1929,
 amb la noticia de la inauguració de las 'Termas Municipales' de la Plaça 
Espanya i de la piscina descoberta de l'Escola Industrial
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
Sota: Imatge d'una de les piscines de las 'Termas Municipales' i de la 
zona de dutxes de la instal·lació, poc abans de ser inaugurada.
Font:  ANC, fons Gabriel Casas Galobardes. Ft. G. Casas.

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment desestimades, totalment o parcial, emprant l'espai obtingut per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta van ser tancades de manera definitiva. 

Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de com va ser la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. Els altres edificis han estat enderrocats amb la malaurada actuació propiciada per els JJ.OO. de Barcelona 92, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici sobrevivent de l'Exposició, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus serveis, amb els arxius i la biblioteca corresponent, amb el resultat que de les antigues Termas Municipales no n'ha quedat ni rastre.

La primera Piscina Municipal Coberta de Barcelona... o no?

Amb l'empenta de l'Exposició Internacional, seguida el 1930 d'una altra de caire nacional, la ciutat de Barcelona experimenta una d'aquelles embranzides que l'han transformat en els darrers dos segles. L'any 1931 es proclama la segona República i és produeix la renovació dels ajuntaments del país. A l'ajuntament de Barcelona, com a moltes altres grans ciutat catalanes, els candidats d'Esquerra Republicana han assolit la majoria de govern. És una nova hora per a projectes que han estat paralitzats molt de temps. A Barcelona, el nou ajuntament es proposa de millorar els seus equipaments esportius i un dels projectes estrella és el de la primera piscina municipal coberta de la ciutat.

L'impulsor...

La persona clau per a liderar aquest projecte és en Vicenç Bernades Viusà (1896-1976). Neix a Barcelona, al sí d'una família d'extracció humil amb origens camperols, de profunda convicció catalanista. El jove Vicenç descobreix ben aviat la seva vocació de periodista. Als onze anys ja col·labora en una revista radicalment catalanista. 

En Vicenç Bernades Viusà en una imatge dels anys trenta del segle XX.
Font: Web memoriaesquerra.cat. Ft. SI

Amb quinze anys és redactor esportiu de 'El Poble Català', per continuar més endavant al diari 'La Publicitat'. S'ha fet un nom en el món del periodisme d'esports i és sol·licitat per gran nombre de mitjans informatius i agències de notícies.

Una curiosa anècdota ens la proporciona Bernades l'any 1929, quan encapçala una famosa polèmica en posicionar-se en contra de la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc. Es absolutament favorable a la pràctica de l'esport de la natació, però critica la ubicació de la piscina  a la muntanya de Montjuïc, convençut com està de que els equipaments esportius dissenyats en aquest indret han de ser un absolut fracàs.

Titulars de l'article d'en Vicenç Bernades publicat a 
'La Publicitat' del 19 de juliol de 1929.
Font: Hemeroteca ARCA

En el llarg article Vicenç dispara sense pietat contra la despesa en instal·lacions esportives feta a la muntanya de Montjuïc, sota la direcció del Comité Esportiu de l'Exposició. La nova piscina centra alguna de les frases més contundents:

"... Mancava, però, arrodonir aquest ridícul construint una piscina a 200 metres d'alçaria al nivell del mar !!!. En un país on els atletes-nedadors poden comptar-se, on gràcies a la piscina coberta, i amb aigua calenta a l'hivern, el benemèrit Club de Natació Barcelona aconsegueix mantenir un reduït nucli d'esportistes de la natació, calia construir una piscina a 200 metres d'alçaria, en la qual s'han despès més de quatre-centes mil pessetes, per a funcionar, a tot estirar, set o vuit ocasions a l'any ?... Amb el mig milió de pessetes que, fet i fet, s'hauran despès amb la nova excentricitat dels esportistes (del comité de l'Exposició) de Montjuïc, ¿ vol dir-nos el company Gibert si no s'hauria pogut fer una obra més pràctica i més educativa construint algunes piscines populars a les nostres barriades obreres ?. No s'hauria realitzat tasca molt més sana sota el punt de vista esportiu, educatiu i higiènic ?." (3)

Amb l'apel·lació a 'el company Gibert' s'adreça a en Francesc de S. Gibert Riera, qui en aquells moments és el president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), a la vegada que és també periodista esportiu amb quin doble vessant és el més ferm defensor de la piscina municipal de Montjuïc. El debat que s'obre en els diferents periòdics de la ciutat és d'una diversitat colossal, emplenant pàgines i pàgines, tant de la premsa esportiva com de la d'informació general.

Bernades és escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona a les eleccions de febrer de 1934, en la llista d'Esquerra Republicana. Li correspon el càrrec de regidor de Circulació i Policia Urbana. Del seu real interès en la construcció de piscines en dona fe el que tot just uns mesos desprès del seu nomenament aconsegueix del consistori l'aprovació d'una 'Comissió Assessora de Cultura Física', molt possiblement la primera creada en qualsevol consistori del  país.

Retall de la Gaseta municipal de Barcelona del 9 d'abril de 1934 
informant de la creació de la 'Comissió Assessora de Cultura Física'.
Font: Hemeroteca ARCA

De l'esmentada comissió, que n'és el promotor, és nomenat vicepresident, si bé actua realment com a president per delegació de l'alcalde.  Entre d'altres objectius plantejats als membres d'aquest comitè es fixa com a preferent el que es refereix a les piscines públiques:

"Sobre piscines municipals: a) Emplaçament en que podria construir-se una piscina municipal coberta, a ésser possible en terrenys de propietat de l'ajuntament. b) Característiques que hauria de reunir la piscina i règim de funcionament una vegada estigui construïda..."

L'expedient 865 de 1934

De resultes d'aquest impuls, l'ajuntament de Barcelona obre l'expedient administratiu n. 865 sota el lacònic títol de Construcción Piscina. Inclou diferents plànols del que és l'avantprojecte de la anhelada instal·lació. L'autor del mateix és el reconegut arquitecte Ramón Argilés Bifet (1898-1943), nascut a Lleida però amb residència de molt anys a la ciutat de Barcelona (4). Membre del Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (GATEPAC) fortament implantat a Catalunya, guanya l'oposició com a arquitecte municipal de l'ajuntament de Barcelona.

Una de les seves obres més característiques és la del 'Casino de Platja d'Or', a Sitges, just al costat de la Piscina Maria Teresa construïda a la part nord del Passeig Marítim, en el terreny que es coneixia com a Jardins de la Infància a l'any 1931. Encara que el projecte de dita piscina no és seu, forçosament hi va tenir alguna relació, ni que fos per la seva proximitat en el temps i en l'espai. 

Article dedicat al 'Casino Platja d'Or' a la revista AC n. 7 del GATEPAC. En 
realitat només se'n va construir el restaurant, que és el que reflexa l'article.
Font: Arxiu Diputació de Barcelona. Ft.SI

Tornant a Barcelona, la comissió municipal que n'ha estat encarregada escolleix  com a emplaçament de la primera Piscina Coberta de l'ajuntament de Barcelona el que va ser el 'Palau del Vestit' de la Exposició Internacional de la ciutat, que en aquells moments era en desús. (5) 

Vista del Palau de Vestit, encaixonat entre el Palau de la Metal·lúrgia 
i la columnata exterior de recinte de l'Exposició de l'any 1929. 
Font: Bloc barcelofilia. Ft. SI

A les imatges que segueixen podem veure una reproducció de part dels plànols continguts en l'expedient municipal al·ludit:

1. Carpeta de l'expedient n. 865, de l'any 1934

2. Vista general exterior. Juny 1934

3. Vista general de la piscina gran de 33 x 16 m. Juny 1934

4. Vista dels alçats longitudinals. Juny 1934

5. Vista de la planta baixa amb els seus departaments. Juny 1934
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

A més dels espais complementaris de recepció, direcció i tenda de vestits de bany, el projecte preveu dutxes, sanitaris, dues sales de gimnàs - una per a homes i una altra per a dones -, i les piscines pròpiament dites: la gran de 33 x 16 m., amb dues amples graderies a banda i banda del vas, i la infantil de 12 x 6 m., ambdues amb els seus corresponents vestidors.

Aquest projecte ja es troba al 1934 en la fase de redacció definitiva, a la vegada que s'han pressupostat fins a 200.000 ptes. per a les tasques inicials de la primera Piscina Coberta de la ciutat de Barcelona. Tot just s'han enllestit aquests primers treballs el mes d'agost de 1934, quan coincideixen amb la malaurada circumstància de produir-se el fets del 6 d'octubre d'aquell any, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta proclamació, un acte d'insurrecció contra el gir conservador del govern republicà espanyol, va ser considerat pel govern central com un desafiament, al qual va respondre amb la repressió militar.

El projecte de la piscina coberta municipal és veu afectat. El govern de la Generalitat i la major part del consistori barceloní són  detinguts i tancats en diferents vaixells-presó al port de Barcelona. Entre els detinguts hi ha en Vicenç Bernades, qui comparteix presidi amb el president Companys i altres polítics del moment al  vaixell Uruguay. En Vicenç, no obstant, és alliberat als pocs mesos, però com la resta del govern de la ciutat ha estat desposseït dels seus càrrecs i substituït per un consistori interí... primera aturada en sec de la promesa piscina coberta.

Les eleccions generals del dia 16 de febrer de 1936 són guanyades per la coalició d'esquerres del Front Popular, de manera que a Catalunya de seguida es va procedir a la restitució dels ajuntaments democràtics, posant fi a la gestió de les comissions gestores imposades. En el cas de Barcelona en Carles Pi Sunyer és fa càrrec de l'alcaldia de la ciutat i en el seu equip reposa a Vicenç Bernades en les seves antigues funcions. Una de les primeres decisions del nou govern municipal és la de recuperar el temps i els projectes perduts, i entre aquests el de la Piscina Coberta que, ara sí, s'inclou en el Pressupost Extraordinari d'Obres i Sanejament que el Ple de l'Ajuntament aprova amb data del 14 de maig del mateix 1936.

Retall de la Gaseta Municipal del 15 de juny de 1936, amb la part del Pressupost 
Extraordinari d'Obres i Serveis de l'ajuntament que inclou el pressupost 
definitiu per a la construcció de la piscina ja prevista al 1934.
Font: Hemeroteca ARCA

Al diari 'La Publicitat' un seu company de redacció, el cenebista Antoni Trigo, celebra la noticia de l'aprovació d'aquest pressupost extraordinari amb paraules emocionades a l'article publicat el dia 15 de maig:

"Si un dia de l'any 1934, en donar-nos una nova molt semblant a aquesta anàrem tot seguit a trucar a la porta de Vicenç Bernades... avui que la nova ja te tot el caire de realitat i que novament estem a punt de veure realitzada la nostra il·lusió de tants anys, també hem anat a trucar a la mateixa porta... Res no ha variat en ell, com sempre és l'amic de tots els esportius i un dels homes que des de les corporacions oficials s'ha distingit més pel seu amor a l'esport i als esportius de Catalunya."

Encapçalament de l'article d'en Antoni Trigo publicat a 'La Publicitat' 
del dia 15 de maig de 1936, donant compte de la bona noticia.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot és a punt i al seu lloc per a complir el somni de tants i tants esportistes del món  de les activitats aquàtiques del país, que des de las nit dels temps han estat lluitant per aconseguir la implicació dels estaments oficials en la construcció de piscines municipals cobertes als barris de les respectives ciutats.

Novament, però, un entrebanc - aquest sí que catastròfic - n'ha d'impedir la seva realització. En el marc d'una societat progressivament radicalitzada, només dos mesos desprès de l'aprovació del pressupost per a la construcció d'aquesta primera Piscina Coberta municipal de Catalunya és produeix el cop d'estat dels dies que van del 17 al 19 de juliol, que degenera en la guerra incivil que ha de mantenir paralitzada qualsevol iniciativa que no sigui la de la lluita entre germans... segona aturada en sec, i aquesta ho ha de ser per molts anys...

Corol·lari

Amb la difícil represa dels anys de la postguerra encara hem de veure com aquest projecte vol reprendre el vol. L'any 1941 el Club Esportiu Mediterrani cursa una petició a l'ajuntament d'en Miquel Mateu Pla - el Mateu dels ferros, com se'l coneix - sol·licitant la possible cessió de la hipotètica piscina de la Plaça Espanya, en el supòsit que aquesta és reprengui... així, en el llibre 'Història del Club Esportiu Mediterrani. Més de mig segle' escrit per en Joan Martí Vallés i editat l'any 1977, es dona a conèixer que:

"A tal efecte en el mes d'octubre (de 1940), es va presentar a l'Ajuntament de Barcelona un extens informe-memòria, explicant la nostra activitat i historial, demanant la concessió d'uns terrenys per a un determinat nombre d'anys i desprès tractar de les peculiaritats i sistemes per a portar a terme la respectiva construcció. El lloc suggerit era a la Plaça d'Espanya, on, en l'Exposició de l'any 1929, estigué ubicat el Palau del Vestit, extrem que ja figurava en el projecte de l'any 1936"

Les gestions sembla que es van anar allargant, però hi ha constància que a l'any 1943 l'ajuntament respon a la petició feta per el club, tot denegant qualsevol possibilitat de cedir l'espai de l'antic Palau del Vestit ni el de cap altre terreny de la zona de propietat municipal, atès que afirma no disposar-ne, tal com ho acredita a la Gaseta Municipal de Barcelona:

Resposta a la petició del C.E. Mediterrani publicada a la Gaseta 
Municipal de Barcelona del 17 de maig de 1943.
Font: Hemeroteca ARCA

S'observa que en la resposta oficial de l'ajuntament ja s'esmenta el destí previst per a l'espai abans ocupat per l'antic Palau del Vestit: s'hi preveu la construcció d'una estació terminal d'autobusos. I, efectivament, aquest projecte si que sí que va reeixir. L'espai fou ocupat per la terminal d'Iberia - la companyia aèria de bandera d'Espanya -  que hi va instal·lar unes seves dependències, a  més de ser el punt de sortida dels autobusos amb destí a l'aeroport del Prat, avui 'Aeroport Josep Tarradellas'.

Fins a la inauguració de la que realment va ser la primera Piscina Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona han de passar més de vint-i-sis anys des del projecte del 1934 i més de disset des d'aquesta resposta negativa a la sol·licitud del Mediterrani.

El dia 19 de maig de 1960 el ministre del règim franquista, José Solís Ruíz - 'la sonrisa del régimen' - procedeix a inaugurar la Piscina Coberta Municipal del Poblenou, ubicada a la cantonada dels carrers Llull i Espronceda. És coneix, també, que la dita piscina que ha de ser gestionada per l'històric Club Natació Poblenou, fundat a l'any 1928 com a Olímpic Club.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de maig de 1960, 
amb la notícia de la inauguració de la primera Piscina 
Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona (6)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La novetat va ser abastament recollida per tot tipus de mitjans informatius del país, i com a exemple reproduïm la versió facilitada en el setmanari Destino, on com és habitual els seus redactors remarquen quasi més la innegable tasca del molt honorable Club Natació Barcelona que la innovació representada per la flamant piscina:

Retall del setmanari 'Destino' del 28 de maig de 1960, amb l'anònim 
comentari dels seus redactors sobre la piscina de Poblenou.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Aquesta instal·lació inaugura la dècada dels seixanta, que ha de ser profitosa en la construcció de nombrosos equipaments esportius municipals a diferents ciutats del territori català i espanyol. No cal entrar en més detalls, però si que volem significar la inauguració a l'any 1966 de la Piscina Sant Jordi, en terrenys i amb finançament de la Diputació de Barcelona. 

Aquesta construcció ve incardinada amb el primer Plan de Piscinas 1965 de l'organisme, gràcies al qual, essent ponent d'esports de la diputació en Joan Antoni Samaranch, aquesta administració va contribuir en una mesura molt important al finançament de nombroses piscines descobertes i cobertes de la província de Barcelona.

Tapa de la carpeta del 'Primer Plan Provincial de Construcción 
de Piscinas' de la Diputació de Barcelona.
Font: Arxiu General de la Diputació de Barcelona

Josep Castellví

(1) En Jaume Mestres Fossas (1892-1981), ultra haver estat el primer president de la FENA i de la FCNA, va fer la carrera d'arquitecte, essent considerat l'autèntic protoarquitecte esportiu català. Quan redacta aquest article ja s'ha ofert, de manera totalment gratuita, a la junta directiva del seu Club Natació Barcelona per a fer els plànols i la direcció d'obres de la que ha de ser la piscina coberta de l'Escullera, la primera esportiva en ser construïda a Catalunya i a Espanya.

(2) Com no pot ser d'altre manera, en el primer quart del segle XX els principals divulgadors de la necessitat de construir piscines cobertes a Catalunya són tot un seguit de periodistes vinculats quasi sempre al degà C.N. Barcelona. Entre ells destaca qui signa com a 'Corcho', que no és altra que en Bernat Picornell; però també són habituals a la premsa personatges com en Emili Solé Brufau, en Francesc de S. Gibert, en Joan Trigo o el 'Corredisses' de  'La Veu de Catalunya' i d'altres mitjans, que amaga la personalitat d'en Josep Elias Juncosa, 'sportman' i destacat representant de l'olimpisme a casa nostra.

(3) Convé comprendre que a les primeres dècades del segle XX la muntanya de Montjuïc era una zona maleïda per dues raons fonamentals. La primera era per ser considerada, en gran part, un terreny militaritzat, des d'on s'ha bombardejat repetidament la ciutat de Barcelona des del seu castell i s'han fet servir els seus calabossos en les diferents onades repressives de l'època . La segona raó fa referència al fet que els espais de la muntanya, al marge de l'aspecte militar, són refugi de malfactors i de gent marginada per la societat, de manera que els ciutadans 'honorables' no gosaven fàcilment de trepitjar un espai tant perillós. Els treballs de l'Exposició i el seu posterior desenvolupament i urbanització van capgirar aquesta situació. 

(4) El lleidatà Ramón Argilés Bifet és llicencia com a arquitecte a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona l'any 1924. A la seva ciutat és molt coneguda la seva obra restaurant la façana i part de l'interior de l'històric edifici del Palau de la Paeria, per a la qual guanyà el concurs fet a l'any 1929. Arribà a ser cap del Servei Tècnic d'Edificis Culturals de l'Ajuntament de Barcelona, on va rebre l'encàrrec que en aquest article hem destacat. De cara a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va realitzar, en col·laboració amb Nicolau Rubió i Tudurí i Pere Benavent, els plànols d'urbanisme-ficció d'una Barcelona futura de l'any 2000.

(5) El Palau del Vestit - també conegut com Palau del Treball - va ser anomenat inicialment Palau de la Pedagogia, la Higiene i les Institucions Socials i va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Jujol i Andrés Calzada. La seva superfície durant l'exposició de 1929 era de 6.500 metres quadrats i el projecte inicial va tenir que ser adaptat a la columnata, com també ha hagut de fer l'actual Palau número 1 - originalment Palau de les Comunicacions - a l'altre costat de la plaça Espanya per mantenir la uniformitat arquitectònica de l'entrada a l'Exposició. El Palau del Vestit va ser enderrocat a partir de 1934, amb la previsió que al seu lloc hi anés la piscina coberta objecte d'aquest article.

(6) Mol possiblement també va ser la primera piscina esportiva coberta de tota Espanya, atès que hi havia altres instal·lacions cobertes d'aquest tipus, però que havien estat dissenyades per a fins balnearis i terapèutics, no pas esportius.