Ens trobem als inicis de l'any 2020, camí del domicili de la Nuria i en Josep, pares de la Mercè Pallarés Pérez. En aquestes dates de l'any encara no podem sospitar la desagradable sorpresa que ens espera a partir del mes de març; amb la vinguda, ni esperada ni desitjada, del Covid-19.
La Mercè passa alguns dies en la llar familiar de Barcelona, al carrer de la Diputació, tot i que viu habitualment fora de la ciutat. Hem quedat amb ella per a que ens parli de la seva etapa com a nedadora del primer equip del Club Natació Montjuïc, en el qual va assolir fites molt rellevants dins del món esportiu.
Em dic Mercè Pallarés Pérez, vaig néixer el 16 de febrer de 1959. Els meus pares, en Josep Pallarés i na Núria Pérez, van tenir quatre fills: dos nois i dues noies. Jo sóc la primera noia, nascuda desprès del meu germà gran. Més tard van néixer la meva germana Teresa i el meu germà petit...
Vaig aprendre a nedar en els cursets del club. Em sembla que era l'any 1968 o 1969... jo tenia nou o deu anys. És curiós perquè va ser un any que no vam poder anar de vacances amb la família, pel que fos, i ens van portar a aquests cursets a la meva germana i a mí, que érem d'una edat similar perqué ens portem 13 mesos. Hi anàvem junt amb el nostre germà gran.
I va ser així que els meus germans anaven avançant, però jo tenia molta por a l'aigua, però molta, eh !... i de la prova dels cinc metres, que en deien, allò que t'agafaves a la paret i et feien que et deixessis anar una mica... d'allà no vaig passar. Quasi que només feies peus agafada a la paret i de quan en quan t'aguantava el Morón (*) per la panxa i feies el 'pato'... i poca cosa més.
Recordo haver amagat el banyador per no anar als cursets... sí, sí, l'amagava !. "Mama, no tinc banyador, no puc anar a la piscina", i ella: "Com que no hi pots anar ?. Pots agafar un altre banyador de la teva germana... espavila !". Al final del curset els meus germans van fer la prova dels cinquanta metres i la van passar. Llavors, donaven una beca per anar a la piscina de Folch i Torres - la 'Folqui' -... total, que criden al meu pare per a que vagi a la 'Folqui' i li diuen això de la beca; i el meu pare: "a veure, jo tinc dues filles que sempre ho han fet tot les dues juntes"... no li agradava que només donessin la beca a la Teresa, així que els hi deixa anar que "o m'agafeu a les dues o no en vindrà cap"; resultat, que li diuen que està bé... que hi podem anar les dues.
Ja integrades als entrenaments de la Folch i Torres, les germanes Pallarés s'inicien amb la responsable dels grups d'edats, na Carme Ramos, i seguirán una progressió diferenciada, mitjançant la qual la Mercè, inicialment més poruga i poc destre, assolirà ràpidament uns molt eficients resultats en les proves de grups d'edats dels menors de 12 anys...
En els primers temps d'entrenament em va tocar d'anar amb la Carmen Ramos, que ens feia respirar cada tres braçades i jo no en sabia gens, amb prou feines m'aguantava a l'aigua. I, clar, la Carmen s'enfadava: "Mercè, respira cada tres braçades...". I jo que m'agafava a la 'corxera' i tal... però poc a poc hi vaig anar trobant el 'truqillo'.
Això deuria ser el 69 o el 70, i ja em van portar als campionats de Catalunya. Els primers campionats amb la meva germana, que ella era bracista; crec que jo nedava crol, que és l'estil en que em 'matxacaven' més, i després l'esquena. Em sembla que un dels primers campionats va ser a la Sant Jordi, per a menors de fins a dotze anys, em penso, i hi vam anar amb la Carme i el Miquel (Escolies, l'altre entrenador d'aquestes edats). I llavors, des d'aquests campionats, ja vaig tenir beca de primera...
Part de l'equip del C.N. Montjuïc que va participar al Campionat de Catalunya de
grups d'edats 7 - 12 anys. Montse Artigas, Ester Cama, Norbert Manzanares,
Mercè Pallarés, Jaume Nogueroles, Ida Conesa, Joaquim Civit. Sota:
Montse Villarrubia, Laura Flaqué, Manel Garcia i Mar Quintana.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano
A la foto que hem penjat hi podem veure alguns dels membres de l'equip que va participar aquell 1970 al Campionat de Catalunya de grups d'edat de 7 a 12 anys, a la piscina Sant Jordi. Tot i no haver-hi classificació general per equips, el Montjuïc va conquerir fins a trenta-vuit llocs als pòdiums de les diferents proves, entre els quals vint-i-un de primers. El segon club en pujar al pòdium va ser el C.N. Sabadell, amb fins a vint-i-una representació. La Mercè va guanyar en els 50 m. esquena i en els 50 m. papallona d'onze anys, tot i que aquest darrer estil poques vegades més el va nedar en competició...
En aquesta foto de la Sant Jordi jo li agafo la mà a la Ester Cama i la cara de susto que tinc era l'habitual d'aquells primers anys, que em feia molta vergonya tot això... recordo que l'any abans a Sabadell, també en piscina de 50, era el meu primer campionat i jo no volia pujar al podi de cap de les maneres... em feia molta vergonya, i li vaig dir a la meva germana que per favor pugés ella, però la Carme Ramos em va sentir i em va dir que no podia ser i que hi havia de pujar jo. Total, que des d'on estàvem amb el club fins al podi vaig fer el recorregut amb el cap a baix, perquè no em veiessin. Era molt vergonyosa. Però 'bueno', més endavant ja em va anar passant.
De seguida em vaig anar incorporant amb les nedadores del primer equip... que llavors fèiem com una lligueta interclubs, o algo així. Sí, com unes lliguetes on hi havia puntuacions; eren coses de la federació catalana. Jo crec que el primer campionat d'Espanya en que vaig participar va ser de la categoria aleví a Olot, l'any setanta-un, quan l'entrenador del primer equip era el Guillem Alsina... que s'hi va estar poc temps.
Quan va marxar l'Alsina ens entrenava en Miquel, amb el qual hi vaig estar uns anys, no se bé quants; però sí me'n recordo que m'agradava entrenar amb ell. I ja vaig començar a anar als campionats de Catalunya dels grans, quasi sempre per a nedar l'esquena, més aviat els 100 metres, que a mi els 200 em costaven una mica més...
La Mercè ja es troba perfectament integrada en el primer equip del club i competeix al més alt nivell català i espanyol, a la vegada que a partir de 1973 comença a ser seleccionada per a formar part dels equips d'Espanya en categories d'edats i, més endavant, amb la selecció absoluta.
L'any 1972 debuta en el Campionat d'Espanya d'hivern absolut, a Granollers, amb classificacions discretes. A partir d'aquest moment va seguir competint al màxim nivell fins a les acaballes de la temporada 1996-1977, quan es retira de la competició als 18 anys, poc temps desprès d'haver assolit de ser campiona d'Espanya en els 200 m esquena als campionats d'hivern disputats de Vigo. D'aquesta manera ens trobem que la Mercè va completar un cicle d'alt rendiment de només cinc anys, que no era gaire estrany en aquells temps, quan especialment les noies deixaven la competició sent encara molt joves.
L'any 1972 les noies es proclamen Campiones de Catalunya infantils a Caldes de
Montbui en la classificació general. A la foto l'equip de relleus 4x100 estils,
guanyadores de la seva prova: Pallarés, Iranzo, Moya i Artigas.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano
El 1973 l'equip de relleus de 4x100 m lliures del C.N. Montjuïc estableix un nou rècord - de clubs - d'Espanya juvenil i absolut, amb el temps de 4.19.8. Aquest mateix any la Mercè serà seleccionada per l'equip d'Espanya juvenil que va anar a competir a la ciutat italiana de Trento, per a ser convocada a l'any següent amb la selecció absoluta que ha de competir a la II Copa Llatina de Marsella.
Esquerra: retall de 'El Diario de Burgos' del 7 de setembre de 1973 anunciant
el rècord assolit. Dreta: retall de 'El Mundo Deportivo' del 18 de juliol
de 1974, amb l'entrevista de la secció 'Galeria de Figuras'.
Font: Hemeroteques BVPH i Mundo Deportivo
Els Campionats d'Espanya d'hivern del 1974 es van fer a Sevilla, crec que tenia 15 anys, perquè jo sóc de febrer i els campionats eren potser al març o l'abril, . Vam nedar en piscina de 25 i vaig guanyar el 100 m lliures, davant de l'Aurora Chamorro, que sempre quedava primera. I em recordo bé d'aquesta carrera... me'n recordo perquè, clar, ella anava pel mig. La piscina era de sis carrers i l'Aurora a la sèrie final anava pel 3 o el 4, no ho sé, i a mi em va tocar de nedar pel carrer 1. I potser va ser perquè no em devia veure, però el cas és que la vaig guanyar.
Pòdium dels 100 m lliures del Campionat d'Espanya del 1974 a Sevilla.
Chamorro (Poble Nou), Pallarés (Montjuïc) i Permanyer (Sabadell).
Font: Revista CROL, n. 111 de maig 1974
Sí, sí... i vaig guanyar el 100 esquena, també. En aquest cas a la Herminia Jaqueti del Vallehermoso de Madrid. La Herminia era uns anys més gran que jo, i habitualment sempre quedava campiona aquells primers setanta. Vaig fer un minut nou segons i alguna dècima... molt a prop del rècord de la Mari Pau Corominas, que el tenia des de feia la tira de temps.
I llavors, quan passaven aquestes coses l'Esquiroz em trucava, que va escriure al diari comparant-me amb la Mari Pau... i em trucava per telèfon "Va, Mercè, que et faig una entrevista..." ui ! i amb la vergonya que a mi em feia, que jo al principi no m'hi veia...
Aquestes fites que senyala la Mercè succeeixen en els Campionat d'Espanya d'hivern disputats a Sevilla, en el curs dels quals les noies del C.N. Montjuïc s'acaben proclamant campiones d'Espanya en la classificació general, a més dels èxits individuals assolits per la nostra entrevistada que, tal com ens ho ha explicat, va guanyar els 100 m lliures i els 100 m esquena, amb 1.02.5 i 1.09.6, respectivament. Aquest darrer temps és el rècord dels campionats i nou rècord d'Espanya infantil, situant-se a només una dècima del rècord absolut, en poder de na Maria Pau Corominas des de 1968.
Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 20 de març de 1974, on es
destaca el triomf de na Mercè Pallarés en els 100 m lliures.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Retall del diari 'El Mundo Deportivo' del 31 de març de 1974, on resalten
que la Mercè Pallarés, confosa en el titular amb la Dolors Balbuena,
es queda a una dècima del rècord de la Mari Pau Coromines.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
En relació a aquesta excel·lent marca aconseguida per la Mercè en els 100 m esquena, la crònica del CROL n. 111, signada per en Benito Sanz de la Rica, ho remarca com segueix:
"Otra magnífica demostración de Mercedes Pallarés, en 100 m espalda, batiendo el rècord de los campeonatos y el infantil de España con 1.09.6, destronando a H. Jaqueti que no se rindió sino después de luchar mucho y hacer su mejor tiempo..."
Equip del Club Natació Montjuïc campió d'Espanya a Sevilla: Pallarés, López,
Lidia Flaqué, Franco; sota: Artigas, Moya, Iranzo i Rodriguez.
Font: Arxiu CNM. Ft. Montejano
Les primeres convocatòries com a internacional van ser a Trento, a Itàlia. Un juvenil, potser. Crec que el 72 o el 73. Jo diria que és quan ja hi ha d'entrenador al club l'Agustí Mestres... devia ser juvenil o júnior i després em convoquen a la Copa Llatina amb l'equip A, que em sembla que hi anava d'entrenador el Miquel Torres, del Sabadell, sí... havia anat algunes vegades amb ell.
Parlant, d'en Mestres, com a entrenador era exigent però força distant i poc comunicatiu. Feia els típics entrenaments de 'tutti quanti', en que tot-hom nedava els mateixos metres, sense distincions de fondistes i esprínters, o d'estils... sí, tots a nedar el mateix, era el que hi havia. Una part de la sessió es feia com de fondo i una altra es feia amb una mica d'esprints. Els que no érem fondistes ens ofegàvem: "deu de 200 o 8 de 200...", ostia, no s'acabava mai !. Era més llarg que un dia sense pa.
Però a mi en va anar bastant bé. Amb el Mestres vaig baixar del 1.10 en els 100 esquena, crec que va ser el 73 o el 74. I en els 100 lliures voltava el 1.2, encara que en algun relleu vaig arribar a fer menys. Vaig arribar a baixar de 1.2, però tampoc me'n recordo bé en quin campionat va ser. El Mestres també em va fer nedar estils, però jo tenia la braça fatal. No la se fer bé, no sé dirigir la força... no, no em bellugava. Així com amb els altres estils els hi treia profit, amb la braça no hi havia manera. Mai m'ha sortit. O sigui, la sé nedar, clar... però no hi avançava. Sí, és així, però és curiós, eh !
Abans de Sevilla del 74, a Pamplona vaig nedar el 73 als Campionat d'Espanya d'estiu, i no em va anar massa bé. Crec que em va guanyar la Herminia Jaqueti, del Vallehermoso. Seguia tenint la Jaqueti sempre pel mig... i em devia guanyar. Va quedar campiona en els 100 esquena, com a mínim. I jo vaig quedar segona que tampoc està malament...
Lliurament de medalles dels 100 m esquena als Campionats d'Espanya d'estiu a
Pamplona, 1973. Al centre la campiona Herminia Jaqueti, amb Mercè Pallares
a la dreta i Silvia Fontana a l'esquerra, segona i tercera, respectivament.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Aquest mateix any del 73 vaig anar a Banyoles i vaig quedar quarta de la travessia gran, que la va guanyar la Lídia (Flaqué). La Lídia nedava els 800 lliures, bàsicament, era més fondista... jo era molt amiga amb l'Artigas, que també em guanyava a les travessies. Aquell any a Banyoles va guanyar la Lídia, seguida de l'Artigas, la López i desprès jo, totes del Montjuïc.
M'ho passava bé fent les travessies i en vaig guanyar algunes. He fet també la de Blanes i la de Salou i algunes més d'aquelles de l'estiu. Les de Barcelona mai. Ni la de Nadal ni la del Port, tampoc... la del port és massa llarga per a mi. En canvi la de Banyoles la vaig fer diversos anys. Anàvem a passar el dia... et muntaven en els autocars del club, que quedàvem al 'Chipirón'. Era com una festa del club. També ens hi acompanyaven els pares, que s'hi afegien els que podien.
Com deia recordo molt les del llac de Banyoles, que m'impactava perquè ens portaven amb camions a la sortida... de xocolates Torres o no sé quina altre marca. Això, m'ha quedat gravat de veure'ns a tots com a borregos a dintre del camió... a la baca del camió. I després, la sortida per la zona de les canyes i les algues, que et refregaven la panxa, amb l'angunia que feia... aquelles canyes llargues. I les històries que t'explicaven, que deien que si el campanar soterrat del llac, que igual et tocava.
Han sortit a la conversa els pares dels esportistes del club i la Mercè no se'n pot estar de fer un recordatori del seu, en Josep Pallarés Bayet, que tot i ser present a la sala-menjador on es desenvolupa l'entrevista, se'n manté completament aliè, més pendent de la televisió que de cap altre cosa (**).
En Josep Pallarés no en va tenir prou amb aconseguir, amb la seva insistència, que el club acollís a la seva filla gran, que tot just nedava quatre braçades; sino que a més es va convertir al llarg de molts anys en delegat permanent de l'equip de natació del Montjuïc, on amb la seva elegància i bonhomia hi va marcar tota una època.
Bé, el meu pare anava de delegat a les competicions i també venia sempre a Banyoles; com que treballava a l'Ajuntament (de Barcelona) tenia les tardes lliures, i de vegades també dies sencers, i podia venir amb l'equip quasi sempre... això sí, li agradava d'anar sempre molt ben vestit...
Ara em ve al cap aquell campionat de Sevilla del que parlàvem abans, quan vaig quedar primera en dues proves. Ell venia de delegat, però el meu pare no sabia nedar; i com que portava la llista de les proves i anava calculant els punts que fèiem, va veure que anàvem remuntant posicions "Ostia ! que aquestes guanyen, i m'han de tirar a l'aigua... que no se nedar !". Era una tradició que quan guanyàvem una competició important tiràvem l'entrenador a l'aigua i a tot-hom qui trobàvem per allà. Però ell... clar, pensava que si anava a l'aigua faria un bon ridicul "que m'ofegaré, saps ?...". I el meu pare vinga a dir: "Que si guanyem, a mi no em tireu, eh ?". Mira, tenia tanta por i es va posar tan nerviós que fins i tot li va sortir un 'flemó' !.
Recuperem a la conversa algunes de les seves experiències com a internacional en els equips de natació d'Espanya d'aquells anys, que inclouen la seva participació com a integrant del primer equip femení l'any 1974 a la II Copa Llatina, celebrada a la ciutat francesa de Marsella; i a l'any següent als VII Jocs Mediterranis, celebrat a Alger, la capital d'Algèria.
En relació a aquesta darrera competició, la Mercè va participar en el relleu dels 4x100 m lliures, en el qual va marcar un temps discret de 1,04.5. Quedava lluny dels 1.02 assolits a Saragossa, en el campionats d'Espanya d'hivern del mateix 1975, on va contribuir al segon rècord absolut d'Espanya aconseguit per el C.N. Montjuïc en els 4x100 m lliures per clubs. L'enviat especial de 'El Mundo Deportivo' als Jocs mediterranis, en Juan José Castillo, comenta l'actuació de les noies, al diari del 5 de setembre, amb un cert to displicent:
"Nuestras chicas no han acabado de digerir le responsabilidad da las confrontaciones internacionales y, sobre todo cuando salen de España, parecen encogerse y atenazarse, defectos que les arrastra a resultados que, repetimos, no están en consonancia con sus auténticas posibilidades"
Amb 14 anys, el 1973, em seleccionen per una trobada internacional, juvenil o junior, a Trento (Italia), de la qual no me'n recordo massa de res...
A l'any 1974, desprès de Sevilla, sóc seleccionada per anar amb l'equip A a la Copa Llatina, que es celebra a la ciutat de Marsella. Em va tocar de nedar els 100 m esquena, com a campiona d'Espanya que era, i vaig quedar tercera amb un temps de 1.11.2... em van guanyar la francesa i la italiana. El dia abans amb el relleu de 4x100 m lliures havíem fet el rècord d'Espanya absolut, junt amb les Permanyer, Hefti i Chamorro...l'Aurora; jo vaig nedar el primer relleu, que el vaig fer per sota de 1.04... (el temps total va ser de 4.15.05)
Equip femení d'Espanya a la II Copa Llatina de Marsella, els dies
del 13 al 15 d'abril de 1974. Hefti, Pallarés, Armengol, Majó,
Arrabal. Sota: Balbuena, Fontana, Permanyer i Chamorro.
Font: Revista CROL, n. 111, de maig 1974. Ft. J.A. Sierra
Ja al 1975, que va ser per a mi una temporada irregular, vaig ser seleccionada per formar part de l'equip espanyol que va anar als Jocs Mediterranis a Algèria, a la capital Alger, entre finals d'agost i els primers dies de setembre. La veritat és que no recordo que s'hi fessin grans marques, encara que crec que en nois l'Esteva va arramblar amb no se quantes medalles d'or i de plata. Per la nostre part les noies vam tenir una actuació discreta, encara que amb el relleu de 4x100 m lliures, en que jo participava, vam pujar al pòdium, en fer el tercer lloc, darrera de les italianes i les franceses.
.jpg)
Titulars de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre de 1975, amb
els darrers resultats de la natació als Jocs Mediterranis d'Alger.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Des de l'any 74 o 75 ja em surt una altre gran competidora i amiga, la Silvia Fontana... rival, però molt amigues, eh !. Ara guanyes tu, ara guanyo jo. Sí, més o menys. Ella nedava pel Tarraco, que l'entrenava el Álvarez, que a la temporada següent ens va venir a entrenar al Montjuïc... del mateix Tarraco també hi havia una altre esquenista, que crec que es deia Joana Aixendri. Comencen a sortir competidores, a més de la Jaqueti, que ja va una mica de baixada.
El cas és que cap a final d'aquesta temporada de l'any 1975 sí que recupero marques i als Campionats de Catalunya torno a guanyar els 100 i 200 esquena. ... No sé què em deuria passar. Vaig tenir un 'batxe', suposo.
Al 1976, als campionats de Catalunya a Lleida vaig fer primera amb 100 esquena i tercera en els 200. Però això ja em passava bastant. Guanyava el 100 i alguna vegada els 200, però més sovint quedava segona o tercera amb 200, que no era la meva distància. I és que, clar, passava per 1.11 o 1.12 als 100 i als 200 marcava 2.38, que amb l'esquena és bastant mal doblat. Em cansava més del compte. Hauria de passar per 1.14 o 1.15 i fer 2.32 tranquil·lament. Ja són sis segons menys i segurament hagués guanyat els 200 metres més vegades.
Als d'Espanya d'hivern del 1976, que es van fer a la piscina del Sabadell, vaig poder fer realitat un dels meus somnis, el de batre el rècord d'Espanya absolut dels 100 m esquena, aquell del que m'havia quedat a només una dècima l'any 1974 a Sevilla. Aquest cop el vaig batre en la prova dels 4x100 m. estils, però val com a rècord en ser l'esquena el primer relleu, i vaig fer 1.08.7...
Titulars de 'El Noticiero Universal' del 20 de març de 1976, amb l'anunci
del rècord d'Espanya de na Mercè Pallarés en els 100 m esquena.
Font: Hemeroteca ARCA
Al setembre de 1976 s'incorpora al Club Natació Montjuïc un nou entrenador, en Joaquim Álvarez, procedent del Tarraco. Ve a sustituir a en Agustí Mestres, que havia patit un greu accident de trànsit que el va mermar considerablement en les seves condicions físiques. En l'interinatge de la convalescència d'en Mestres ocupava el lloc de primer entrenador de natació en Enric Salas. L'arribada d'en Joaquim Álvarez va suposar una sacsejada en l'ambient del primer equip de natació del Montjuïc, augmentant de manera notable la intensitat dels entrenaments, segons ho recorda la Mercè...
Sí, amb l'Álvarez canvien les coses, que els darrers temps d'en Mestres no anaven molt bé. D'entrada va semblar que l'ambient general de l'equip millorava, moltes noies deien d'ell que era molt bon psicòleg... i era veritat que parlava molt: "Què és el que et passa ?, què no et trobes bé ?, o és que poder no vens a gust ?..." sí, sí que parlava; referent a la comunicació ell i el Mestres eren com la nit i el dia..
Pel que fa als entrenaments, vam aumentar força la quantitat de metres nedats cada dia. Hi havia dies que feia en total 16.000 metres... una bestiesa !, o el menys jo ho recordo així. Ens feia apuntar, crec que era ell, els entrenos en una llibreta. I com els altres entrenadors que vaig tenir, tots fèiem el mateix, sense distincions d'estils, ni de fondistes o d'esprínters... i un crolista no ha de fer el mateix que un papallonista o un fondista, no ?; és una mica el que es feia en aquelles èpoques, encara... però vist ara em sembla que no té lògica.
No ho sé, no sé si va ser que vaig començar a fer més metres i metres entrenant i potser no m'anava massa bé, oi ?. Clar, jo al ser esprínter, més aviat de 100, i passar a fer tants metres crec que em vaig cremar, dic jo... poder més de 'coco' que físicament. Segurament que sí, perquè al cap de poc més d'un any ja ho vaig deixar.
Això sí, en els Campionats d'Espanya d'hivern a Vigo vaig quedar campiona d'Espanya, per primera vegada, en els 200 m esquena; que pot ser que fos per l'augment del metratge del Joaquim... vaig quedar primera i li vaig agafar 3 segons a la segona. Vaig fer 2.27 i algo, crec, deu segons menys que l’any anterior a Sabadell... però contràriament em van sortir molt malament els 100 esquena.
A l'esquerra un dels cartells dels campionats. A la dreta retall de 'El Mundo Deportivo'
del 21 de març de 1977, amb el resultat de la prova dels 200 m esquena femenins.
Font: Arxiu JCE i Hemeroteca Mundo Deportivo
Front a aquest gran èxit del mes de març, especialment per la marca assolida, la Mercè es troba que en els campionats d'Espanya d'estiu del mateix 1977 el seu rendiment baixa de manera ostensible. Tot i la seva evident joventut, només té divuit anys i mig, ja només pensa en donar per acabada la seva carrera esportiva en l'alt rendiment. Ella mateixa ho explica...
Ja estava una mica cremada de tants metres, i és que només vivia per la natació, no tenia més hores per fer altres coses. Jo, com corresponia a la meva edat, volia tenir la meva vida; començar a treballar, tenir una mica més de diners i fer altres coses.
I a part, com que em va anar tan malament la darrera part de la temporada em vaig dir "mira, aquest any que he pogut quedar primera en una prova que mai guanyava, és l'ocasió per retirar-me". Millor fer-ho essent campiona d'Espanya dels 200 esquena, sense esperar a que el proper any no em surti res bé i dir llavors que ho deixo, perquè m'hagin de criticar dient: "aquesta ho deixa ara perquè ja no li surt...".
Gràfic de l'evolució dels resultats de na Mercè Pallares als Cts. d'Espanya,
d'hivern i estiu, en les diferents proves en que habitualment participava.
Font: Elaboració pròpia
Per a fer el resum de l'actuació a l'alt rendiment de la Mercè, ens hem centrat en els resultats dels campionats d'Espanya d'hivern i d'estiu, senyalant cada prova amb un color diferenciat:
- Blau cel: 100 m esquena Cts. Espanya Hivern
- Carbassa: 200 m esquena Cts. Espanya Hivern
- Gris; 100 m esquena Cts. Espanya Estiu
- Groc: 200 m esquena Cts. Espanya Estiu
- Blau marí: 100 m lliures Cts. Espanya, d'hivern o d'estiu
El gràfic requereix d'alguns aclariments:
- No hi surten els resultats dels Campionats de Catalunya, on en diferents ocasions la Mercè ha obtingut marques rellevants i ha estat campiona de Catalunya en proves diferents
- Tampoc reflexa la seva actuació internacional, ni les d'altres competicions en les que ha tingut destacades actuacions
- Els 200 m esquena femenins no s'incorporen al programa dels campionats d'hivern fins a l'any 1974, a Sevilla
- Els 100 m lliures només els va nedar als campionat d'Espanya - d'hivern o d'estiu - dels anys 1974, 1975 i 1976
En qualsevol cas, a l'acabament de la temporada 1976-1977 la Mercè Pallarés ha dit prou. De tota manera la seva retirada no l'allunya de les piscines. Una primera preocupació per a treballar és la de fer el curs de monitora-ensenyant de natació, que aprova satisfactòriament, i que li permet dedicar-se a l'ensenyament de la canalla i el jovent que es vol acostar a aquest món aquàtic que, globalment, li ha aportat tantes satisfaccions.
Vaig poder treure el carnet de monitora per treballar... va ser una manera de seguir vinculada i de començar amb una activitat en la qual coneixia a molta gent i que em va anar molt bé. Molts clubs em coneixien i a mi m'encanten els 'crios' petits i crec que per a poder ensenyar tinc molta paciència i vaig pensar "a veure si em va bé ?...".
Vaig començar al Club Natació Atlètic, en una piscina que tenien a les instal·lacions de la platja, al costat dels 'xiringuitos'. Em van agafar allà, que em sembla que el senyor que també estava amb mi es deia Lluís, el senyor Lluís, un senyor més gran que jo, que és el que també m'ajudava, no ?... Sí, vaig començar allà a l'estiu.
Més endavant em van cridar del Catalunya, on m'hi vaig estar un temps, per acabar passant al Montjuïc, que ja devia ser l'any 80 o 81. Crec que hi havia d'entrenador en Miquel Torres. Sempre feia ensenyament, que d'entrenadora no n'he fet mai, a més que no tenia el títol. I només ho vaig fer aquests sis anys, diríem, fins abans de tenir l'Anna, la primera filla, que poc abans ja ho havia deixat. Després ja vaig entrar a treballar en una empresa de productes químics, on m'estava de secretària; agafant el telèfon, fent els encàrrecs i... el que convingués per a guanyar uns diners...
Home, en aquest món de la natació he conegut a molta gent, clar; un dels primers que recordo més és el que va ser president del club quan jo començava, en (Diego) Devesa perquè les seves filles també nedaven amb nosaltres i vivien a prop d'aquesta casa dels meus pares. I sovint ens esperàvem que ell acabés les seves reunions i ens portava en cotxe, per no haver-nos de caminar des de la 'Folqui' fins aquí. La veritat és que jo era molt joveneta i tampoc me'n 'enterava' gaire del què passava al club... qui manava, i qui no manava, jo feia el que em deien... del president no sabia ni que feia, ni quina era la seva feina.
Més endavant, del Ballart també en guardo molt bon record. M'apreciava molt. Sí, perquè tenia dues filles i la petita també m'estimava molt, sempre s'asseia amb mi, la Emma, em sembla que es deia. Però també la Consol, i la Mercè i sí... tota la família, que la recordo bé, una gent molt propera... sí, sí, em saludaven sempre i m'animaven per entrenar i a les competicions.
De la gent dels altres clubs me'n recordo més del Claret, perquè era l'entrenador de la Neus Panadell i del Manresa. I amb la Montse Major, del Manresa, que tenia la meva edat i també anàvem juntes... perquè ja ens coneixíem de la selecció i ens saludàvem sempre. Després amb l'Adern, l'entrenador del Barça, també... amb el Carles Adern hi tinc una anècdota, que un any em va dir "per què no fitxes pel Barça ?", i clar, no ho vaig fer, però vaig arribar a anar fins i tot allà al club, a l'Escollera, que hi havia un tal Fernández a la junta, no se de què, no me'n recordo. Però al final vaig dir que no, que jo em quedo al club... sí, no m'atabaleu... però que hi va haver proposta econòmica pel mig segur, encara que no recordo més dades...
La veritat és que a mi aquest esport de la natació m'ha anat molt bé. He viatjat, he conegut molta gent i molt diferents. Per començar en vaig aprendre la disciplina que has de tindre amb els entrenaments, el respecte pels horaris i el saber assumir les responsabilitats. També la meva experiència esportiva m'ha estat d'utilitat en el tracte amb les meves filles, sobretot amb la gran que m'ha seguit una mica els passos. Li he pogut ensenyar el que jo coneixia, perquè li explicava els metres que feia, com havia d'entrenar tant, i que és molt dur. Ella va començar a nedar, l'Anna - que es diu Anna -, abans que a caminar... sortia de la piscina gatejant, perquè no sabia caminar. Va arribar a competir amb crol i neda igual que jo el crol i l'esquena. Quan entrenava a la zona, si anava a veure-la i el Ballart corria per allà i veia a la meva filla em deia "Mira, la Pallarès i és que neda igual que tu"... i es que jo era sempre la Pallarès i a les meves filles també els hi va quedar això de ser 'la Pallarés'.
Hem estat una bona estona compartida amb la Mercè, que se'ns ha passat amb un no res. A l'hora del comiat 'la Pallarés' ens assabenta del estat de la seva malaltia. Com que es tracta d'una afecció neurològica degenerativa estan mirant, tota la familia, de trobar segones i terceres opinions que possibilitin sinó un guariment, si al menys un alentiment de l'afectació a la mobilitat que se li està presentant.
Malgrat aquests inconvenients, el seu caràcter acollidor, encara puntejat per un punt d'aquella timidesa originària, la fa ser propera i empàtica amb els que l'envolten habitualment o ocasionalment, com ha estat el nostre cas...
Carles Sánchez i Josep Castellví
