Carnet de Sòcia. Carme Medina Abarca, la continuïtat...

Carme Medina Abarca a la piscina 'vella' de Montjuïc l'any 1959, quan 
feia poc més d'un any dels seus inicis al món de la natació esportiva.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

És un plaer poder passejar per els carrers de la Vila de Gràcia, sempre tan concorreguts. Però aquesta tarda de finals del 2021, ja en vies de superació de les malvestats de la pandèmia, ens encaminem cap a la cita establerta amb na Carme Medina Abarca, qui fou nedadora internacional del Club Natació Montjuïc i integrant de l'equip que el 1961 va desbancar al C.N. Barcelona del seu títol de sempitern campió de Catalunya de natació. La Carme ens atén al seu domicili gracienc, una casa unifamiliar entre mitgeres, en un dels carrers més plàcids de la vila.

El meu nom és Carme Medina Abarca, i vaig néixer a Barcelona el 10 de novembre de 1946. 

Jo no vaig aprendre a nedar en els cursets del club, a la piscina de Montjuïc, com solia ser habitual en aquells anys en les nadadores de l'entitat. El cas va ser que amb els meus pares anàvem cada estiu a una caseta que es van fer a Mirasol, darrera del Tibidabo, i allí hi havia uns amics que tenien una piscina petiteta, de poc més de sis metres. Amb els meus germans més grans hi anàvem molt sovint a banyar-nos, i és així com l'Albert (el germà gran) em va anar ensenyant a nedar; i és que tant ell com el Carles, el meu altre germà, ja nedaven molt bé.

El Rafael, el meu pare, era un gran afeccionat als esports, i especialment a la natació... li agradava molt nedar; ens explicava que com que no hi havia piscines anaven a nedar a la platja de la Barceloneta, em sembla que als Orientals. No sé fins a quin punt va arribar a fer competicions, si és que en feia, però recordo bé que li agradava molt la natura i totes les activitats que s'hi relacionaven, era el que deien un naturista que fins i tot es va afiliar a l'associació de 'Els Amics del Sol' (1).

D'alguna manera, amb aquests antecedents, jo estava una mica obligada a seguir el camí de la natació, encara que quan vaig començar l'any 1958 era una mica grandeta, que tenia onze anys... no recordo ben bé si primer vaig anar a la piscina de Montjuïc o directament a la Ronda; crec que vaig començar directament amb en Janos (Gergely)... i potser sí que va ser a la piscina de la Ronda de Sant Pau, no sé si vaig estar un temps amb el senyor Carmona, però de seguida vaig entrenar amb el Janos, que és de qui tinc un record més precís d'aquells inicis...

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 13 d'agost de 1959, amb la 
imatge d'en Janos Gergely amb la Carme Medina.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. Bert

La Carme, efectivament, ens mostra el primer carnet de sòcia del club, que porta data del 8 de gener de 1958, de manera que els seus inicis a l'entitat coincideixen plenament amb els d'en Janos Gergely, l'hongarès entrenador de l'equip del seu país als JJ.OO. de Melbourne 1956. Després dels jocs en Janos no va tornar a Hongria i a començaments del 1958 és contractat per el Montjuïc com a primer entrenador plenament professional dels equips de natació del club, on s'hi estarà fins a finals de 1959... 

Una de les coses que em va impressionar més al començament era lo dels vestidors comuns, que jo no hi estava acostumada... al principi em donava una mica de vergonya; a més, clar, ets una nena i t'has de despullar davant d'altres noies, sovint més grans. Però ben aviat m'hi vaig anar adaptant, encara que sempre he conservat un punt pudorós. 

Els entrenaments eren prou forts, eh !... a l'hivern anàvem a la piscina del C. N. Barcelona, a primera hora. Ens aixecàvem a les 6 del matí, agafàvem el tramvia, que arribava a una plaça al final de la Barceloneta, que era on girava... i llavors encara havies de caminar una estona fins arribar a l'Escullera, que era una piscina de veritat, de 33 metres; però nosaltres entrenàvem amb 25 metres, gràcies a una tanca que hi havia. En acabar cap a col·legi i a la tarda tornàvem a entrenar, aquest cop a la Ronda, una piscina petita que feia menys de vint metres... 

Això passava a l'hivern, perquè de seguida que podíem pujàvem a la piscina de Montjuïc, a l'aire lliure, que venia a ser com estar a casa nostra... i ens hi passàvem la vida, no ?. Me'n recordo que desprès d'entrenar al matí baixàvem amb l'Albert per dinar a casa, que hi anàvem amb la seva moto; i en acabat de dinar torna cap a la piscina, fins a desprès de l'entrenament de la tarda... tot el dia en remull i prenent el sol...

En total feia cinc mil i pico metres, que comparats amb els que fan ara suposo que no deuen ser res, oi ?. Crec recordar que ho apuntàvem, ens ho feien apuntar el Janos i desprès l'Albert (quan va ser l'entrenador).  Teníem una llibreta on anàvem apuntant els entrenaments que fèiem, i també les marques quan ens prenien els temps. Era com que portàvem una història del que fèiem: els metres, les sèries, les marques... 

La Carme de seguida va donar mostres de les seves possibilitats. Després de debutar en proves socials a la mateixa piscina de la Ronda, el 1958 va nedar el Premi de Pasqua del club degà a la piscina de l'Escullera. Als Campionats de Catalunya infantils amb l'equip del 4x100 lliures del Montjuïc van quedar segones, darrera del Barcelona. L'any 1959 estableix el seu primer rècord de Catalunya infantil, als 100 m. lliures, amb un tremps de 1.14.1; i queda campiona de Catalunya dels 100 m. lliures als absoluts d'estiu, amb un temps de 1.14.7 a la piscina 'vella' de Montjuïc, establint un nou rècord dels campionats; al mateix campionat queda subcampiona dels 100 m. esquena.

Retall de 'El Noticiero Universal' del 8 d'agost de 1959, amb l'article d'en Jaume Cruells 
on es remarca l'actuació de la Carme Medina als Campionats Generals de Catalunya.
Font: Hemeroteca ARCA

La veritable eclosió seva, però, va ser l'any 1960. Amb l'equip del Montjuïc és classifiquen en segon lloc als Campionats de Catalunya absoluts, a poca distància de les noies del C.N. Barcelona. A més d'això, la Carme ja estableix diferents rècords de Catalunya infantils i absoluts, com el dels 100 m. lliures absolut, que deixa en 1.11.2 en piscina de 50 m. 

En d'altres competicions estableix fins a tres diferents rècords d'Espanya:

• L'absolut dels 400 m. estils individual, amb un temps de 6.24.6, superant l'anterior marca de la canària Ana Maria Peñate

• L'absolut dels 4x100 m. lliures, amb l'equip de la selecció espanyola, amb un temps de 4.53.7

• L'infantil dels 4x100 m. lliures, amb l'equip de la selecció catalana, amb un temps de 4.55.6, amb les cenebistes Ana M. Garcia, Ana M. Santamaria i la manresana Lidia Camprubí

Tota aquesta progressió la porta a la seva primera internacionalitat amb l'equip femení d'Espanya. Debuta a la ciutat francesa de Toulouse el 12 de juliol contra una selecció de França Sud - limitada a la zona meridional del país -, mentre que a l'endemà, 13 de juliol, es desplacen a la ciutat suïssa de Berna per enfrontar-se a la selecció dels país helvètic. En ambdós casos la Carme forma part de l'equip dels 4x100 m. lliures, on té com a companyes a les Iturrino, Tomás, i Camprubí o Pulido - a França i Suïssa, respectivament -.

Portada del butlletí del club n. 134, del mes de novembre de 1960, amb la foto de la Carme 
Medina, recordant els seus rècords de Catalunya dels 100 m. lliures en piscina de 50 m.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Sé que vaig batre alguns rècords, primer de Catalunya i més endavant alguns dels d'Espanya, em sembla... però no sé si va ser l'absolut. Me'n recordo que algun d'ells va ser a la piscina 'vella' de Montjuïc. De fet no conservo gaires records de les marques o les competicions... la veritat és que no li vaig donar mai massa importància, no sé com dir-te... (el seu marit, Jaume Guell, present a l'entrevista, incideix en senyalar que des de que la coneix la Carme mai ha volgut presumir de les fites assolides en la seva carrera esportiva)

Si que em ve a la memòria un rècord d'Espanya que vaig fer en els 400 m. estils individuals, que li vaig prendre a la Ana Maria Peñate, de Canàries, que es veu que feia força temps que el tenia, però que em sembla que devia ser una prova que no la feia normalment. I me'n recordo que em va felicitar, ella era una figura de la natació canària i jo tot just començava, però encara vam nedar juntes, tot i que era més gran que jo.

La primera sortida com a internacional crec que va ser als 12 o 13 anys... em sembla que vaig anar a Suïssa la primera vegada. No estava segura que els meus pares m'hi deixessin anar; crec que m'ho van permetre perquè anàvem amb la (Carme) Ponsati, que era la delegada de la Federació. No sé si va ser aquesta vegada que quasi em vaig haver de quedar a la frontera perquè no tenia passaport... vaig anar sense passaport i em van enganxar i llavors, per passar, vaig haver de prometre que quan arribés de l'estranger faria el servei d'allò que ens obligaven a fer a les noies... el 'servicio social' de la secció femenina de Falange i vaig haver de fer aquest servei. De fet jo anava confiada perquè deien que anant en grup a la frontera tampoc et miren tant, però aquesta vegada va anar així...

Retall de 'El Noticiero Universal' del 11 de juliol de 1960, amb una imatge de 
l'encontre Canarias-Península, habituals d'aquells anys. 
Veiem a C. Medina, R. Pulido i L. Camprubí.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. Morales

L'any 1961 és un any cabdal per a la Carme, i en general per la natació femenina del Montjuïc. En el pla individual, als Campionats d'Espanya d'hivern ganya els 100 m. lliures amb un temps de 1.11.8. Com a equip surten campiones de Catalunya en els campionats absoluts d'estiu, essent la primera vegada que un equip del C. N. Barcelona perd un Campionat de Catalunya. En aquesta competició, desenvolupada a la piscina de Montjuïc, la Carme neda els 100 m. lliures, on es proclama subcampiona, i els 400 lliures i 100 esquena, proves en les que queda tercera; també participa en els relleus de 4x100 m. lliures i estils, en els quals les noies del Montjuïc es coronen com a dobles campiones de Catalunya.

Equip femení del C.N. Montjuïc que assoleix la fita de guanyar, per primer cop 
a la història de la natació catalana, a un equip del degà C.N. Barcelona (2). 
A. Medina (E) i J. Ballart (D). A. M. Pedrisa (S), E. Mallofré, C. Ramos 
i J. Cuesta. M.A. Camps, C. Llorca, C. Medina, N. Llonc i T. Boira.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

És veritat que l'any 1961 va ser un any rodó. A més del campionat d'Espanya de Sabadell i de la fita de guanyar al Barcelona per primera vegada, també tinc un bon record dels Campionats d'Espanya d'estiu, que van ser a Sevilla; es participava per seleccions, i a la catalana del club hi vam anar la Carme Ramos, la Nuri Lloc i jo mateixa. A més, a la selecció catalana hi havia d'altres noies que eren molt amigues meves, com ara la Paquita Esteban (del Barcelona) o la Lidia Camprubí (del Manresa); amb la Camprubí competíem molt sovint, i un dia guanyava una i l'endemà l'altre. Del Manresa també nedaven la (Rufina) Servalls, que feia braça, i la Marta Camprubí, bessona de la Lidia...

Als Campionats d'Espanya d'estiu del 1961, a Sevilla. C. Ramos, P. Esteban, 
C. Medina, L. Camprubí, J. Solé (E) i N. Llonc. Darrera C. Ponsati (D).
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

Quan ens desplaçàvem amb la selecció catalana, hi venien els delegats i entrenadors que nomenava la federació... en el cas de les noies la Carme Ponsati era una delegada molt habitual, i pel que fa als entrenadors solien posar cada vegada un o més, que anaven variant segons les competicions. Recordo competicions, generalment als Campionats d'Espanya d'estiu, amb el Jan Freese, el del Sabadell (Kees Oudigest)... i també sovint hi anava el meu germà Albert. A Sevilla, concretament, recordo que va venir com a entrenador en Jaume Solé, que feia de segon entrenador del Barcelona, però que era molt estimat per les nedadores del club a les que entrenava molt sovint...

Un altre dia anàvem a Mataró, on també em sembla que vaig fer un rècord. Me'n recordo d'aquell dia que per mi era tan normal com que al dematí vaig estar a casa netejant, per ajudar a la meva mare, t'ho imagines ?. I recordaré sempre que a la tarda anàvem a una competició important i en canvi fèiem les coses normals, sense cap preocupació ni 'cuidado' especial... perquè veieu el diferent que era com ens agafàvem les coses aquells anys; ara segur que el dia abans les nedadors ja estarien superconcentrades. 

És cert que no recordo massa bé tot el d'aquells anys, però això de Sabadell sí que ho tinc més present, perquè clar era un Campionat d'Espanya i va ser una fita molt important per a mi... sí, era el març del 61 i me'n recordo bé de guanyar i pujar a l'esglaó més alt del podi.

Imatges de l'anvers i el revers del triomf de la Carme com a Campiona 
d'Espanya del 100 m. lliures als Campionats d'Espanya d'hivern de 
Sabadell l'any 1961. L'acompanyen C. Soto i A. Torres.
Font: Arxiu JCE, fons família Medina. Ft. SI

El 1962 és un any menys favorable per a la nostre entrevistada, mentre que el 1963 recupera posicions en l'escena nacional i internacional. Al Campionat d'Espanya d'hivern, fet a Terrassa, assoleix el subcampionat dels 100 m. esquena, amb un temps de 1.22.0. També en els 100 m. lliures recupera les seves millors marques, aconseguint un temps de 1.10.5 en piscina de 50 metres a la 'vella' de Montjuïc. En l'esfera internacional participa en el primer França - Espanya de natació femenina, disputat a Sabadell el 6 d'abril, on participa amb l'equip dels 4x100 m. estils que estableix un nou rècord d'Espanya juvenil amb un temps de 5.21.0, compartint equip amb les Villar, Castañé i Anduiza. 

Amb aquesta internacionalitat quasi bé tanca el cercle, des d'una de les primeres vegades que fou seleccionada, l'any 1960, per un encontre també disputat contra França - encara que només del Sud - fins arribar tres anys més tard a aquest debut de l'equip espanyol contra la selecció absoluta de tota França, aquest 1963.

1. Dalt: Vitoria, 16 de juliol de 1961, Espanya - França Sud femení i Espanya B - França 
Sud masculí. Ponsati (D), Muñoz (E), Santamaria, Armengou, Carme Medina, 
Pulido, Jesús Cabrera, Claret, ___, Castiñeira. Sota: Martín, Camprubí, 
Pujol, Paquito Martínez, Molinero, Carlos Medina, Espinosa, 
Fermín Martínez, Esteban, Castañé i Hernàndez. 
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Molinero. Ft. SI
2. Sota: Sabadell, 6 d'abril de 1963. I Espanya - França femení. Medina, Ballesté, 
Villar, Anduiza, Pulido. Sota: Castañé, Servalls, Carsten i Camprubí.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Les vegades que em van fer internacional el seleccionador sempre va ser l'Ugarte, de Madrid; mentre que, com en el cas de la catalana, la federació espanyola nomenava cada vegada l'entrenador que acompanyava la selecció. A més dels que entrenaven a Catalunya, com l'Adern o l'Albert, era molt habitual que vingués el del Metropole, el Quique (Martínez)...

D'una de les primeres vegades que vam sortir a l'estranger recordo una anècdota que va passar a una recepció de l'ajuntament de la ciutat on competíem; no recordo bé quina ciutat era, però sé que venien els nedadors canaris i l'alcalde de la ciutat ens va voler fer un acte oficial d'acollida, i alguns dels nedadors portaven pistoles de broma, d'aquestes d'aigua, i mentre es feia l'acte oficial ells anaven mullant amb les 'pistoletes', amb totes les autoritats allà presents... 

En tot cas el que vull dir és que per a mi va ser una època fantàstica, com suposo que a tots ens va passar. Les noies teníem una colla fantàstica, amb la Nuria Llonc, la Marta Escolies, la Laura Palau, les germanes Ramos, la Carme Llorca, la Tina Boira, o la Teresa Pelegrí... i entre els nois hi havia els Molinero, Abadias, Alonso, Bonet, Monzó, els germans Pitart i tota una altre gent. I, com he comentat abans, la 'vella' de Montjuïc era com el nostre campament base, on hi passàvem moltes hores a l'estiu... i amb el senyor Ramos... que ens infonia respecte, eh !.

El senyo Ramos, a més de ser l'encarregat de la piscina, era com si en fos quasi bé l'amo i anàvem al so del 'pito' que tocava... ara, a les noies ens tractava sempre amb molt de 'carinyo'; jo segurament hi estava una mica 'enxufada' per la relació que tenia amb les filles, clar... però una mostra de com ens cuidava era que sempre que una noia volia baixar per la porta de darrera de la piscina, que donava a un caminet per arribar al carrer Nou, ens feia esperar a que hi hagués un grupet per a baixar plegats. I si no et podies esperar, t'obria però es quedava esperant a la porta fins a veure que baixaves sense problemes fins arribar al barri...

Imatge feta a la piscina 'vella' de Montjuïc l'any 1960. Carme 
Medina, Teresa Pelegrín, Nuria Llonc i Marta Escolies.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Un altre dels records que conservo són les travessies que fèiem amb tot l'equip, que sempre era en un ambient més relaxat que el de la competició de curses. Especialment les anades a Banyoles, cap el mes de setembre, que al club eren tot un esdeveniment; fèiem una sortida de dos dies, tots junts, nedadors i pares i primer passàvem per Girona, on paràvem i passàvem la tarda a la Devesa i desprès cap a Banyoles on ens allotjàvem a el 'Rancho Grande', on hi havia restaurant i habitacions... era una mena d'hostal. Al final la travessia era una excusa per a fer l'excursió, que en aquells anys ens semblava que era tota una aventura.

En els darrers temps d'estar en actiu com a nedadora del Montjuïc, a la Carme Medina li arriben diferents reconeixements a la seva curta però intensa carrera esportiva. D'una banda el C.N. Montjuïc acorda l'any 1962 la concessió d'un Premi Extraordinari al Mèrit Esportiu i que li és lliurada el dia de Sant Esteve d'aquell any al 'Chipirón', el local social del club, enmig de la nevada més important que ha patit Barcelona en els darrers setanta anys. Per la seva part, l'ajuntament de Barcelona mitjançant la seva ponència d'Esports, li concedeix l'any 1963 la Medalla de la Ciutat al Mèrit Esportiu, en la categoria de bronze, com testimonia la lletra que li lliura el regidor d'Esports del moment, en Albert Assalit Camps.

Collage muntat amb les distincions honorífiques lliurades a na Carme Medina Abarca: la placa 
del C.N. Montjuïc i la comunicació autògrafa de la concedida per l'Ajuntament de Barcelona.
Font: Elaboració pròpia a partir del fons família Medina de l'arxiu JCE (3)

La veritat és que la meva carrera esportiva va ser realment breu, entre 1958 i 1963, però en aquella època això era molt habitual. De ben jove ja em vaig posar a treballar, primer en alguna tasca més ocasional i més tard a la immobiliària 'La Llave de Oro'. Un dia determinat el meu cap a la feina m'explica que ell és integrant i director de la Coral Cantiga, del barri de Gràcia. I parlant, parlant un dia em diu "i perquè no vens un dia i ho proves"... i així va ser com ho vaig fer...

Fins aquell moment jo no coneixia Gràcia, m'hi perdia, perquè tot són carrers que canvien de nom i no sé què fan...  vaig pensar "quin embolic, noia", ara aquest carrer un tros és cap aquí, l'altre tros és cap allà, aquí puja, més enllà surt una plaça... 

I ja tenim a la Carme en procés de canviar de rutines i de vida. La incorporació a la coral la porta a conèixer un barri de Barcelona que conserva encara l'esperit de la vila independent que va ser en el seu moment. Però és que a més a la Coral Cantiga hi ha de consolidar el seu nou projecte de vida. Entre assajos i concerts coneix a un cantaire - més veterà a la coral que ella - en Jaume Güell Mont, i amb el temps s'hi estableix una íntima relació que encara és manté a dia d'avui. De la seva unió han de néixer en Marc i la Maira Güell Medina, que al seu torn aportaran al nucli familiar els sis nets de la Carme i en Jaume que actualment la integren.

La tarda se'ns ha escolat sense adonar-nos, i és l'hora d'acomiadar-nos de la Carme i el Jaume, en companyia dels quals hem passat aquesta agradable vetllada de la tardor gracienca...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Els tres germans Medina Abarca, a la piscina 'vella' de Montjuïc un dia de l'any 1960. 
Albert (1937), Carme (1946) i Carles (1943). Tots ells van deixar 
petjada en l'engrandiment del Club Natació Montjuïc.

(1) En Rafael Medina i na Maria Abarca són els pares dels germans Medina. En Rafael, com explica la seva filla, va ser un entusiasta de l'esport que va transmetre aquesta passió als seus fills. Molt vinculat als grups iniciadors de la natació catalana al barri-ciutat de la Barceloneta, el quilòmetre zero és trobava en l'establiment conegut com a 'Baños Orientales'. Allí hi van néixer els primers clubs de natació barcelonins i, sense distincions de colors esportius, compartien la seva estima per la natació. En Rafael podria haver esta vinculat al vessant esportiu del 'Ateneu Enciclòpedic Popular', quina secció de natació va ser una de les entitats fundadores de a 'Federació Catalana de Natació Amateur' l'any 1921. Ens ho fa pensar la seva pertinença a l'associació dels 'Amics del Sol', entitat naturista que va néixer el 1915 precisament en el sí de l'esmentat ateneu.

(2) El Club Natació Montjuïc, fundat l'any 1944, va tenir l'honor de ser el primer club de natació que va superar al sempitern campió dels Campionats de Catalunya, el degà C.N. Barcelona. Les primeres van ser les nois l'any 1961, en la XXXIV edició dels campionats, en vèncer a les cenebistes per un ajustat 147 a 146 en la puntuació final per equips. L'any següent de 1962 van ser els nois els que van aconseguir la proesa. Aquells anys era freqüent de veure a l'Albert Medina, entrenador, i al Joan Ballart, delegat, fent autèntics 'sudokus' simulant puntuacions per tal de confegir els equips que podien donar les millors puntuacions possibles.

(3) Malgrat que la placa que va rebre del C.N. Montjuïc ha patit un notable deteriorament per el pas del temps, hem optat per la seva reproducció, atenent al fet que ens semblava determinant per a fer-ho la seva importància documental.

Butlletí. Jaume Monzó Cots, un article de l'Arquitecte Tècnic...

L'any 1968 en Jaume Monzó va assolir una de les seves fites esportives, 
en ser el primer olímpic del C.N. Montjuïc, com a integrant
de l'equip espanyol que va participar als Jocs de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

De l'esportista d'elit al tècnic professional...

Com hem vist en d'altres entrades d'aquest bloc que li han estat dedicades, en Jaume Monzó Cots (1946-2020) va tenir una dilatada i profitosa etapa d'esportista d'elit, sempre enquadrat en les files del Club Natació Montjuïc.

La carrera esportiva d'en Jaume va estar farcida de moments de gran brillantor, però també en va conèixer altres marcats per el desencís. Aquest va ser el cas de l'any olímpic de 1968. Malgrat la felicitat i l'èxit de ser el primer esportista olímpic del club - fet que sempre va recordar amb orgull i entusiasme -, el cert és que els resultats esportius d'aquesta cita no van estar a l'alçada que el nedador blanc-i-verd desitjava.

A l'any anterior de 1967 en Jaume es va trobar condicionat per dues circumstàncies poc favorables, com van ser la realització del servei militar obligatori i la dedicació intensiva a la finalització dels seus estudis d'aparellador - ara Arquitecte Tècnic -, que van dificultar en gran manera les seves possibilitats d'entrenar de manera adient. 

Tot i la intervenció del President d'Honor del C.N. Montjuïc, Epifani de Fortuny, demanant al 'Capitán General de Catalunya' la seva intervenció prop de les autoritats militars corresponents per a obtenir facilitats per els entrenaments d'en Jaume, el resultat va quedar limitar a la concessió de dues hores de permís al migdia, a partir de les 12 hores, "para que pueda practicar el deporte de la natación", tal com respon el llavors capità general José L. Montesino-Espartero Averly. 

Reproducció de la carta original lliurada per el 'Capitán General de Catalunya' 
a en Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà, accedint la petició d'aquest 
de facilitar els entrenaments d'en Jaume Monzó mentre es 
troba realitzant el servei militar obligatori. (1)
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1256-T-786-2.

A les dificultats ja esmentades, cal afegir la insuficiència de la estada preparatòria dels jocs que el Jaume - junt amb Joan Fortuny i Joaquín Xicoy - va aconseguir fer als EE.UU. el primer trimestre de 1968, que malauradament es va veure interrompuda per la decisió dels responsables federatius de torn, obligant al seu retorn immediat. (2).

Les conseqüències són prou conegudes. En tornar dels Jocs de Mèxic en Jaume abandona la disciplina de la Residencia Blume de Barcelona, on havia entrat en el moment mateix de la seva inauguració el gener de 1961; no obstant, encara segueix uns anys més com a nedador i waterpolista, entrenant i competint amb el Montjuïc.

Equip de waterpolo del Montjuïc, participant en un quadrangular a Madrid l'estiu de 
1969. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau, Lloansí, 
Murio. Sota: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i Asensio. 
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó

Un cop retirat definitivament de l'esport d'alt rendiment, la seva estimació per la natació el va portar a mantenir-se sempre actiu, participant en proves màster i travessies; donant-se el cas que poques hores abans del seu traspàs va estar entrenant a la Piscina Sant Jordi de Barcelona.

L'Arquitecte Tècnic al servei de l'esport...

Des dels primers anys setanta del segle passat en Jaume va estar exercint la seva professió, mentre que a la vegada anava conformant el seu propi nucli familiar, que sempre va mantenir com el principal centre d'atenció de la seva vida. 

Va procurar de compaginar l'activitat professional d'obra civil - habitatges, equipaments comercials, industrials, i d'altres... - amb tasques vinculades a l'activitat esportiva i, especialment, al món de la natació.

Entre les obres d'aquest darrer vessant en que va intervenir podem destacar les següents:

• 1975-1976. Planejament del Complex Esportiu Municipal de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat

• 1976. Ampliació de les instal·lacions de la piscina coberta del C.N. Barceloneta, al Passeig Marítim de Barcelona

• 1976-1979. Col·laboració  en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, amb especial incidència en la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, a Barcelona

• 1977. Disseny i construcció d'una piscina descoberta a Flaçà, a la comarca del Gironès

• 1981-1983. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat NAGI, a Sabadell

• 1982. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat CROL, a Terrassa

• 1983-1984. Reformes i millora del Complex Esportiu de Badia del Vallés (3)

• 1990. Reformes i millora de la Piscina Sant Jordi, a Barcelona

Algunes de les primeres intervencions van ser realitzades formant equip amb en Joaquim Pujol, amic i company de la Blume, que havia finalitzat els seus estudis d'arquitectura.

A l'entrada de la secció 'Butlletí' que avui publiquem recollim l'article que en Jaume Monzó va difondre mitjançant la revista 'PISCINAS XXI' l'any 1983, tot explicant la seva experiència en el planejament i desenvolupament de dues instal·lacions esportives privades, com són les 'escoles' NAGI i CROL - a Sabadell i Terrassa, respectivament - (4).

En ambdues es donen algunes característiques similars. Han estat promogudes per antics nedadors d'elit: el manresà Josep Claret, en el cas de NAGI; i els terrassencs germans Batalla, en el cas de CROL. La seva concepció inicial ha estat la de ser pensades com a 'Escoles de Natació' de caràcter privat, i han cercat de reutilitzar antics equipament de caràcter industrial en desús, tot situant-se en entorns propers a equipaments educatius importants de les seves respectives viles.

Tot seguit podeu trobar la reproducció de l'article complert, agrupat en formats de dues pàgines a cadascuna de les imatges:

Article d'en Jaume Monzó publicat al n. 34 de la Revista 'PISCINAS XXI' 
l'any 1983, amb els seus continguts referits als equipaments esportius 
privats NAGI i CROL, a Sabadell i Terrassa, respectivament.
Font: Biblioteca de l'Esport, Generalitat de Catalunya

La col·laboració d'en Jaume consta d'una introducció inicial on exposa les característiques generals d'ambdós equipaments, per passar desprès a les fitxes particulars de cadascun d'ell, les quals consten de:

• Fitxa tècnica

• Plànols dels equipaments

• Fotos del procés i de l'acabament final

• Detalls dels processos de depuració, climatització i aigua sanitària de cadascuna de les instal·lacions

No cal dir que des del punt de vista de l'actualitat en la construcció dels equipaments esportius moltes de les solucions adoptades en aquells anys vuitanta han estat amplament millorades, però en qualsevol cas aquest reportatge ens serveix com a guia per a conèixer algunes dades de la situació d'aquell moment en la generació d'aquests equipaments de caire exclusivament privat, tot i mantenint una certa vocació difusora de l'ensenyament de la natació.

L'escola NAGI va estar operativa fins a l'any 2007, mentre que l'escola CROL encara continua en funcionament.

Memòries del Montjuïc

(1) La carta de petició de facilitats per en Jaume la signa el Baró d'Esponellà amb data del 12 de juny de 1967. A més de descriure la situació militar d'en Monzó, Epifani de Fortuny no se'n està de tocar la fibra sensible del capità general, tot dient-li que:"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siemore con los mayores éxitos."

(2) El gener de 1968 els nedadors catalans Jaume Monzó i Joan Fortuny van aconseguir, mitjançant la intervenció del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', Joan Antoni Samaranch, ser els primers nedadors del país que van poder fer una estada per a entrenar amb algun dels principals entrenadors de natació dels Estats Units. La 'Federación Española de Natación' va ampliar el projecte al nedador valencià Joaquim Xicoy, però el termini inicial de tres mesos no es va voler prorrogar, tal com demanaven els nedadors, de manera que la seva preparació olímpica per a Mèxic 1968 va restar incomplerta...

(3) L' actual Badia del Vallés, municipi independent des de l'any 1994, era en aquells primers anys vuitanta coneguda com a Ciutat Badia, sota la forma d'una mancomunitat depenent dels municipis de Cerdanyola del Vallès y de Barberà del Vallès.

(4) L'article que reproduïm es pot consultar a la Biblioteca de l'Esport, accedint al n. 34 de la revista 'PISCINAS XXI'  de l'any 1983 i consultant les pàgines que van de la 49 a la 60.