Des del mateix inici de la pràctica de la natació la tendència habitual ha estat la de fer llargues distàncies en els espais naturals de que es podia disposar. Se sol considerar com la primera travessia moderna la realitzada per el poeta romàntic anglès Lord Byron el 3 de maig de 1810, en travessar l'estret de l'Hel·lospont - actual Dardanels - amb l'objectiu de reviure la llegenda de Leandre i Hero, que va merèixer una entrada que podeu trobar en aquest bloc amb el títol de 'La suite aquàtica de Lord Byron'.
Foto de joventut de Montserrat Tresserras Dou
Font: Arxiu del C.N. Olot
Montserrat Tresserras Dou neix a Olot el 29 de setembre de 1930. Vinguda al món a la capital de La Garrotxa, en el sí d'una família de tradició catòlica, va ser educada els anys d'infantesa en diferents institucions religioses. La seva biografia centra el primer contacte amb l'aigua als onze anys, amb ocasió d'una anada familiar a Sant Antoni de Calonge.
La nena Tresserras observa que a l'aigua es sosté amb facilitat. Repetida l'experiència a l'any següent el seu aprenentatge progressa de manera autodidacta, incloent-hi la lectura del llibre d'en Jaume Cruells 'Natación. La evolución de los estilos' (1943). La seva progressió a la natació s'esdevé uns anys mes endavant quan, esperonada per els seu germà i altres amics, neda la travessia Tusols - Basil en la seva segona edició de l'any 1954. Mes endavant afirmarà que els seus entrenament inicials van tenir com a marc el riu Fluvià, sempre en un entorn de baixes temperatures i amb una aigua gelada que l'acostumarà a la resistència del fred.
Malgrat aquest condicionament, quan pot Montserrat mira de trobar alguna piscina mes o menys reglamentària per tal de millorar les condicions dels entrenaments. És d'aquesta manera que l'estiu de 1955 passa una dies a Barcelona entrenant a a la piscina de Montjuïc amb el club del Poble-sec, que li obre fitxa com a nedadora del club blanc-i-verd, amb el qual arriba a formar part de l'equip que participa a la 'XXVIII Travessia del Port de Barcelona', junt amb les seves companyes Rita Cort, Ramona Gómez i Cruz Félez.
Retall de 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', on es recull la
participació de na Montserrat Tresserras defensant l'equip del C.N. Montjuïc.
Font: Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona, d'en
Juan Antonio Sierra i Manel Domenech. CNAB, 2007
A tot això la nedadora olotina ha finalitzat els seus estudis de Peritatge Mercantil i Mecanografia, però se sent cridada a emprendre la seva carrera de nedadora de llargues distàncies que la mantindrà en plena activitat des de l'any 1956 fins al 1970. El 1956 i part del 1957 ha estat realitzant travessies per la costa catalana, per tal de posar-se a prova i mirar d'anar trobant on són els seus límits de cara a afrontar reptes mes importants.
Amb el Club Natació Olot tot just federat (1955) però encara sense piscina, troba l'oportunitat d'entrenar assíduament en un chalet familiar de la vila que compta amb una piscina de 12 metres de llargada. Els seus entrenaments són a temps fix. És a dir que col·loca un despertador a la vorera de la piscina i el programa per a dues o tres hores. Quan el despertador sona, la Montserrat ha acabat l'entrenament... sap ben bé que el seu futur no són les curses de piscina, però aquest mètode li permet de trobar un ritme de braçada adequat i sostingut en el temps que li ha de facilitar la realització de les travessies temps a venir.
Necessita, també, una aliança que li doni un suport adient en les grans empreses que es proposa i la troba en la 'Obra sindical de Educación y Descanso' (EyD) - depenent del sindicat vertical del règim - que l'acull i li financia en gran part les despeses de les primeres empreses: l'Estret de Gibraltar i el Canal de la Mànega.
L'Estret de Gibraltar. Primera gran fita (1957)...
La primera persona en travessar l'Estret de Gibraltar va ser la nedadora Mercedes Gleitze, de nacionalitat britànica, que ho va poder fer l'any 1928, desprès de diferents intents. Dedicada una part important de la seva vida a aquest tipus de travesses, l'any abans havia acomplert la travessia del Canal de la Mànega - 'English Channel' per els britànics -. Dotada d'una bellesa física notable i un tarannà empàtic que l'afavoria en les relacions inter-personals, va aprofitar les seves habilitats natatòries per a publicitar tot tipus de productes del seu país (*). En el cas del canal va nedar amb el primer model de rellotge plenament sumergible, un 'Rolex Oyster', per demostrar la seva qualitat. En dona fe la portada del diari 'Dayli Mail' que reproduïm:
Publicitat del 'Rolex Oyster' fent servir la imatge de na Mercedes Gleitze
al diari 'Daily Mail'del dia 24 de novembre de 1927.
Font: Arxiu històric del Daily Mail
El 12 de setembre de 1957 Montserrat Tresserras Dou culmina amb èxit la travessia de l'estret de Gibraltar, essent la primera dona espanyola a aconseguir-ho i la quarta de tot el món, desprès de la pionera Gleitze i les nedadores Chadwick i Jacoba; nordamericana i sudafricana respectivament. La nedadora catalana es va llençar a l'aigua des del lloc conegut com a 'Cala de los Leños', a la illa de 'Las Palomas', per acabar tocant terra marroquina a 'El Zainal' desprès de 5 hores i 18 minuts. Ha rebut com a finançament 5.000 pts. de EyD y unes altres 3.500 de l'Ajuntament d'Olot, que van arribar a cobrir aproximadament la meitat del cost total de l'operació.
Montserrat Tresserras amb el xandall de EyD en un retall de 'El Noticiero
Universal' del dia 12 de setembre de 1957 donant compte de l'inici de
la travessia. El 'Noticiero' era un diari de tarda.
Font: Hemeroteca ARCA
La mateixa nedadora explica així la seva gesta en sendes entrevistes a 'El Mundo Deportivo' i a 'El Noticiero Universal', fetes per en Carlos Pardo i en J.A. Loren, respectivament:
La afición a las grandes travesías me vino quizá porque soy de tierra adentro y el mar me entusiasma. Seguí entrenándome en el rio (Fluvià) y participe después en las travesías a Banyoles y Blanes. Comprobé que en estas pruebas no me fatigaba y me animé a probar otros 'raids' de más kilometraje. Así hice la travesía de Sant Feliu de Guixols hasta Palamós, con fuerte mar y resaca... Este año de 1957, y bailándome ya en la cabeza lo del estrecho, hice el recorrido del golfo de Rosas, desde L'Escala hasta la misma Rosas, batiendo la marca que tenia el nadador gerundense Sánchez Babot, y ésto me decidió a intentar el Estrecho de Gibraltar.
La verdad es que no encontré tantas dificultades como imaginaba, incluso a pesar de que la corriente fue muy fuerte todo el rato. Pero al llegar apenas estaba fatigada y mis pulsaciones eran completamente normales, tras haber nadado a un promedio de 64 brazadas por minuto... al final tuve que desviarme y no pude batir el record que tiene Florence Chadwick (5 h. 06' 00"), puesto que perdí unos veinte minutos.
Tresserras és rebuda a la costa marroquina amb profusió de crits de visca i altres mostres de reconeixement, que es renovaran amb mes força al seu retorn a la península. La part mes important de la rebuda a Catalunya va ser la recepció oficial ofertada per l'Ajuntament d'Olot, on va rebre tot tipus d'homenatges i distincions. Per la seva gesta, i a solicitud d'ella mateixa, la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' (DNEFyD) promet al municipi la construcció d'una piscina que doni resposta a les necessitats populars i a les del novell Club Natació Olot.
La Montserrat, però, ja es troba en el procés d'encarar el seu nou repte: confirmar-se com a nedadora de llargues distàncies a nivell internacional amb la travessia del Canal de la Mànega, que es proposa de fer l'any 1958.
En Canal de la Mànega. El repte que la consagra (1958-1961)...
El 'English Channel' es una de les primeres grans travessies que van ser vençudes, encara en el segle XIX. El primer en aconseguir-ho va ser el capità britànic Matthew Webb l'any 1875. Contrariant el criteri mèdic de l'època, que sostenia que la gesta era fisiològicament impossible, Webb es va llançar a les aigües del canal el dia 24 d'agost de 1875, per a finalitzar la travessia a les 10:40 del dimecres 25, desprès de vint-i-una hores i quaranta-cinc minuts de bracejar en el canal superant totes les adversitats fins llavors desconegudes per l'espècie humana. En paraules de la mateixa Montserrat Tresserras, en un seu article publicat al número 320 de la revista 'CROL' de desembre de 1991:
Webb careció por completo de las ventajas que tienen los nadadores de nuestros dias: partes meteorológicos via satélite, radar, Decca, sondas acústicas, computadoras, pilotos expertos muy conocedores de las corrientes y las mareas... El capitán inglés empleó como estilo la braza de pecho, a un promedio de 26 brazadas por minuto. Las condiciones meteorológicas estaban muy lejos de ser las ideales y en su atuendo no pudo contar con las gafas de natación, desconocidas en aquellos tiempos...
... Para darse cuenta de la proeza del capitán Webb basta decir que que tuvieron que transcurrir 36 años para que otro inglés, Thomas Burgess, repitiera la hazaña con un tiempo de 22 horas 35 minutos, después de 11 intentos fallidos. Y no es que se abandonara la tentativa, pues en esos años intentaron la travesía 70 nadadores que no consiguieren coronar con éxito la prueba.
El capità Webb es va llençar a l'aigua untat d'oli de marsopa - un cetaci de la familia dels dofins i les balenes - per protegir-se del fred. A partir de l'any 1927 es crea la 'Channel Swimming Association' (CSA) que estableix les regles que han de concorrer per a reconèixer la validesa de la travessia. En relació a la grasa a utilitzar determina que ha de ser una barreja de lanolina dissolta al 10 o el 20 per cent amb vaselina o parafina. La primera dona en complir la distància entre Anglaterra i França va ser na Gertrude Ederle, que ho va assolir l'any 1926, amb un temps de 14 hores i 39 minuts, millorant el temps establert fins aquell moment per els nedadors que l'havien precedit.
Tresserras en declaracions a la premsa del moment, 1958, informa de la seva propera travesía al Canal de la Mànega:
Preparo el Canal de la Mancha para el mes de agosto, patrocinada también por Educación y Descanso. Tiene una anchura de 35 kilómetros y el agua es muy fria, lo que es una ventaja para mi porque me preparo en el rio Fluvià, donde el agua no es tan temperada como en Gibraltar, y por lo tanto el esfuerzo es mayor. Como preparación, un mes y medio antes del Canal de la Mancha haré una travesía de doce o trece kilómetros en la Costa Brava para saber si estoy en forma...
Finalment, el dia 27 d'agost de 1958 Montserrat Tresserras Dou es llença a les aigües del canal acompanyada dels altres dos components de l'equip que EyD havia format per aconseguir la proesa. És tracta d'en José Vitos, nedador asturià, miner de professió, que també finalitza la travessia, encara que amb mes temps que l'olotina; i d'en Antoni Asensi, d'Alacant, que dissortadament es retira abans d'arribar a la costa anglesa. Com sempre la seva gran amiga, Maria Casacuberta, l'acompanya per a la seva assistència personal.
Segell commemoratiu de la travessia de na Montserrat Tresserras del Canal de la
Mànega, editat per la 'Fábrica Nacional de Moneda y Timbre (FNMT-RCM)
Font: Todocolección
Temps a venir la mateixa nedadora ens fa un relat de la seva experiència:
Dos forts cops a la porta de la meva cambra acompanyats de la veu de l'Asensi, em van despertar: "Va Montserrat! Em sembla que ja n'hi ha prou, nosaltres fa estona que estem aixecats". Vaig mirar el rellotge, eren tres quarts de sis, i fins a dos quarts de set no estava prevista la sortida. Encara hauria pogut dormir un quart d’hora més, vaig pensar, però vaig decidir imitar l'exemple dels meus companys.
Per mi era un gran dia, a la fi anava a provar les meves forces amb el famós Canal de la Mànega. Cóm havia pogut descansar tan tranquil·la, sabent el que m'esperava?. Clar que tampoc n'hi havia per espantar-se, doncs dies enrere el nedador brasiler Abilio Couto m'havia dit que el Canal el creuaria de sobres, i l'opinió que s'havia fet de mi el veterà nedador era compartida per Mr. Wood, el secretari de la CSA. A més jo era el nedador escollit pel capità Talbot, que escull amb molta cura els nedadors que han de ser acompanyats pel pilot Hutchinson. Sabia que el nedador que no oferís determinades garanties, aquest pilot es negava a portar-lo, les seves raons tindria per no perdre prestigi, ja que estava considerat com el més expert del Canal, i es cotitzava molt més que els altres...
Varem emprendre camí cap a la platja de 'La Sirene', on ens esperaven els vaixells amb els seus respectius bots. El cel estava clar, el que feia preveure que seria un dia assolellat. Feia fred i per la carretera alguns vehicles s'adreçaven a la platja. Tot i l'hora tindríem públic a la sortida. Uns minuts més tard i a recer d’unes roques, Mary i jo varem començar la desagradable feina d’untar el meu cos de greix per protegir-me del fred... La marea estava pujant i ja ens mullava els peus. Em vaig col·locar el casquet de bany, les ulleres, i vaig tapar-me les orelles amb boletes de cera. Em vaig senyar, em vaig acomiadar dels meus companys i em vaig tirar a l'aigua. Fos pel que fos, en un primer moment no vaig notar l'aigua massa freda. Vaig començar a nedar sense pensar en l'arribada, nedar com si no existís un final. Per un moment vaig pensar, quant temps tardaré ?, però m'ho vaig treure del cap; l'important en aquells moments només era continuar nedant. Em vaig animar pensant que a l'endemà tot hauria acabat.
El mar s'encrespava a mesura que m'allunyava de la costa francesa. Un mariner anglès em va donar des de l'embarcació un biberó ple de te calent. Portava les mans plenes de greix i em va relliscar, però vaig ser a temps d'agafar-lo per la goma, que va quedar plena de greix, me'l vaig veure empassant-me també el greix. Les ones eren ja considerables i havia de fer esforços per treure el cap de l'aigua. "Aguanta!..." em cridava la Mary, "... quan canviï la marea tot es calmarà". Començava a notar un gran malestar a l'estomac seguit de nàusees que anaven en augment de mica en mica. El greix que involuntàriament havia ingerit em produïa sensació de cremor a l'estómac. Em semblava que si la cosa continuava així no podria continuar, i vaig demanar ajut a la Mary que no hi va poder fer res, doncs amb les presses la farmaciola va quedar a l'embarcació de Ferrada que acompanyava en Vitos...
Vaig pensar en la meva mare, que devia ser resant per a l'èxit de la meva empresa i jo mateixa em vaig posar a resar... Aquests pensaments em canviaren l'estat d'ànim. Derrotaria al canal ! Tot i el mal d'estómac sentia una alegria immensa, presagis de triomf, i no vaig poder evitar que em caiguessin les llàgrimes. Els companys estaven pendents de tots els meus moviments. Vaig treure el cap de l'aigua, vaig somriure i vaig continuar nedant. "Portes vuit hores!..." em va dir la Mary, "...amb aquest ritme en sis hores més arribaràs a Anglaterra". Es feia de nit i a l'horitzó ja s'insinuaven les roques blanques de Dover. Els companys estaven eufòrics, i amb estris de cuina anaven fent sorolls seguint el ritme de les meves braçades. Tenia gana, però en aquells moments em varen negar qualsevol tipus d'aliment. Distingia moltes llums a la costa cada cop que aixecava el cap. Em deien que arribava i no m'ho podia creure. Em vaig adonar que varis membres de la tripulació saltaven al bot, entre ells la Mary, i des del vaixell els entregaven mantes per a posteriorment abrigar-me. Allò indicava que la costa era a prop.
De tantes llums que m'enfocaven se'm feia difícil de seguir el bot. "Segueix Montse, segueix! per aquí...". La veu de la Mary m'anava guiant, i de sobte, zas ! els meus genolls tocaven alguna cosa dura, i sense adonar-me'n em vaig trobar agenollada a la costa anglesa. En Gelabert, un periodista del diari Marca, va exclamar "Surt de l'aigua!... que encara no has acabat". I vaig sortir, pensava que estava somiant i que en qualsevol moment despertaria.
En Gelabert, la Mary, en Hutchinson, tots m'abraçaven plens d'entusiasme... Algunes mares amb nens als braços s'acostaven per què els fes un petó. Tothom va quedar ple de greix.
En aquells moments no sentia res de res, fins que unes hores després vaig començar a experimentar una gran joia, em semblava impossible tanta felicitat. A la fi una catalana i espanyola havia aconseguit vèncer el Canal, i tenia l'honor d'haver estat jo. Han passat molts anys d’aquella data memorable i quan hi penso encara tinc la sensació d’estar somiant. El seu record sempre anirà amb mi. (**)
A la foto Maria Casacuberta 'Mary', Montserrat Tresserras
i Gelabert, periodista del diari Marca, a la costa de Dover.
Font: Biblioteca virtual de Prensa Histórica
No contenta amb aquesta fita, l'any 1961 Tresserras va tornar a fer la travessia del canal, però aquesta vegada en la direcció contrària, des de Anglaterra i fins a la costa francesa. Desprès d'algun intent no assolit, el dia 4 de setembre de 1961 aconsegueix complir el nou objectiu, essent la primera dona europea en fer la travessia en els dos sentits.
Retall del diari 'El Noticiero Universal' del dia 5 de setembre de 1961
amb la noticia de la nova travessia del Canal de la Mànega.
Font: Hemeroteca ARCA
Com a conseqüència de les fites aconseguides Montserrat Tresserras serà reclamada per a formar part de la CSA, de la qual n'arribarà a ser vicepresidenta, a mes de sòcia vitalicia, socia honorífica i representant internacional de l'associació. Serà cridada per actuar com a jutge delegada de la CSA - 'observer' - per a donar fe de la legalitat dels intents de fer la travessia del canal en múltiples ocasions.
Travessies arreu del món. (1961-1970)...
Un cop assolits aquests èxits a Europa, l'olotina es planteja un seguit de noves fites arreu del món. Entre les possibilitats es proposa tres grans objectius possibles: el Llac Ontario, a Canada; el Riu Ganges, a la India; i l'estuari del 'Rio de la Plata', a l'Argentina. Se centra en les possibilitats que ofereix l'amèrica llatina i durant els anys 1962 i 1963 passa llargues temporades a l'Argentina, on viu un seguit d'incidències i entre aquestes un cop d'estat militar a mitjans de 1962.
Per unes o altres circumstàncies no aconsegueix fer la travessia de l'estuari del 'Rio de la Plata', de quin intent s'ha de retirar en trobar-se al mig d'una forta tempesta. En canvi si que culmina altres fites de prestigi:
- 1962. Argentina. Santa Fe - Coronda; al riu Coronda, en 8 hores 28', fent el rècord absolut amateur.
- 1963. Argentina. Concordia - Colón; al riu Uruguay, en 27 hores 20', essent la primera persona en fer la travessia
- 1963. Argentina. Santa Fe - Rosario; al riu Paraná, en 27 hores 45', primera dona que ho aconsegueix i rècord absolut de la travessia.
Les darreres travessies les realitza a partir de 1965 en terres del Regne Unit i a Suïssa, a més de culminar les seves actuacions a Espanya amb alguna nova travessia o nous intents:
- 1965. Espanya. Intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Desprès de 55 hores de permanència a l'aigua s'ha de retirar quan es troba prop de l'illa i ja es veu en l'horitzó l'illot d'Es Vedrà, situat a menys de dos quilòmetres del seu destí. Com a compensació es considera el seu temps de permanència a l'aigua i la distància nedada com a rècords mundials.
- 1966. Espanya. Segon intent de travessia del Canal d'Eivissa, entre Denia i Eivissa, 110 km. Repeteix l'intent de l'any passat, però aquesta vegada ha d'abandonar l'aigua a les poques hores de començar degut al fort temporal amb que s'ha trobat. Aquest serà el seu darrer intent.(***)
- 1968. Anglaterra. Llac Windermere, en 6 hores 29'.
- 1968. Anglaterra. Llac Ullswater, en 6 hores 26'.
- 1969. Espanya. Menorca - Mallorca, 37 km. Ho aconsegueix en 21 hores 10', essent la primera dona en creuar aquest canal, poc conegut però famós per les dificultats que presenta. La seva travessia és regulada des de 2012 per la 'Menorca Channel Swimming Association' (MSCA), que es regeix amb les mateixes normes que la CSA.
- 1969. Irlanda del nord. Llac Neagh, en 16 hores 13' - no confondre amb el Llac Ness, d'Escòcia, com ha succeït en algunes informacions de premsa -.
- 1970. Suïssa. Llac Zurich, en 12 hores 35'.
- 1970. Anglaterra. Llac Coniston, en 3 hores 25'.
- 1970. Irlanda. Badia de Galway, en 5 hores 28'.
- 1970. Irlanda. Estuari del Shanon, en 7 hores 20', essent la primera dona en completar la travessia.
Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 13 d'agost de 1965, amb les
noticies referides a l'intent fallit de travessar el canal d'Eivissa.
Font: Hemeroteca ARCA
Premis i desconsideracions. Final d'etapa...
Aquesta dilatada carrera de quasi vint anys ha estat objecte de nombrosos reconeixements. Entre els quals: la Creu de Plata del Mèrit Civil; les Medalles de Bronze i Plata del Mèrit Esportiu (DNDyEF); la Medalla d'Or al Mèrit Esportiu (Dip. de Girona); les Medalles de Bronze i Plata de la organització de 'Educación y Descanso'; la Medalla al Mèrit Esportiu i la de Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya, de la Generalitat de Catalunya i molts d'altres homenatges.
Portada del setmanari 'Vida Deportiva' del 15 de gener de 1962.
Montserrat Tresserras i Manuel Santana, millors esportistes de 1961.
Font: Arxiu històric del F.C. Barcelona
En el pla internacional l'any 1970 va entrar a la 'International Marathon Swimming Hall of Fame' (IMSHOF), de la qual va formar part de la seva junta directiva.
L'any de 2007 es publica el seu llibre 'Nadando el estrecho, sus orígenes y su história', editat per la DGPD de la 'Comunidad de Madrid'.
Malgrat aquests reconeixements populars i oficials, l'ombra dels 'tragamillas' o 'nadamillas' és allargada... el món de la natació 'oficial', el de les piscines i les proves reglamentades per les federacions corresponents, es mostra reticent a celebrar els èxits d'aquests personatges. Sovintegen les mencions iròniques, quan no desconsiderades, referint-se a les seves gestes. Ens estalviem de reproduir aquí qualsevol de les perles que els hi dediquen a la premsa de l'època un bon nombre dels periodistes esportius.
Montserrat Tresserras ho coneix i ho viu, encara que el seu esperit coratjós tendeix a no fer-ne gaire cas. Pel que fa al nom amb que s'ha de conèixer a aquest tipus de natació, que, evidentment, és diferent de la natació de curses a les piscines, l'olotina escriu al llibre mes amunt esmentat:
Cuando los menciono, nunca utilizo el vocablo 'tragamillas'. muy pocos de mis lectores conocen el origen de dicha palabra. Eduardo Villanueva, al que bien se puede considerar como el pionero en España de esta modalidad natatoria, al no saber como nombrar al practicante de dicha especialidad 'inventó' la palabra 'nadamillas' que los medios de información de aquellos días transformaron en 'tragamillas'...
... Yo le razonaba, nuestro fin es nadar distancias, nunca millas - y menos tragarlas - por lo tanto lo correcto es nadador de largas distancias, como se menciona dicha especialidad en el resto el mundo.
En els agraïments establerts en la introducció del llibre esmenta amb una deferència especial a en Enrique Ugarte, home que ho ha estat tot a la natació espanyola durant gran part del segle XX. Aprofita la seva lloança per a contraposar-la, de manera molt continguda, als menyspreadors de l'especialitat de natació de llarga distància - com a ella li agrada de referir-s'hi -.
Enrique Ugarte, destacadísimo nadador, figura señera en velocidad pura durante su juventud, publicó muchos artículos sobre aguas abiertas en la revista 'CROL', órgano de la Federación Española de Natación y en la 'Revista Española de Educación Física' de Toledo. Fue un avanzado de su época, pues cuando en aquellos años algunos escépticos - que de alguna forma hay que denominarlos - mantenían que las travesías no eran ni deporte ni natación, él informaba de ellas en sus reportajes varias décadas antes de que fueran homologadas por la FINA...
Quan escriu aquest llibre indispensable per el coneixement de la travessia de l'estret, les aigües obertes, que és com finalment s'han vingut a anomenar, ja han estat homologades i incloses en els programes oficials dels Campionats del Món (Perth, 1991), en els Campionats d'Europa (Viena, 1995) i són a punt de ser incloses en els propers Jocs Olímpics (Pequín, 2008).
Montserrat Tresserras Dou torna a Olot, procedent de Madrid on ha viscut gran part de la seva maduresa, on finirà la seva estada a la terra el 26 de novembre de 2018... record etern per aquesta pionera de les llargues distàncies...
Josep Castellví
