Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges

Butlletí. El Club Natació Atlètic estrena revista...

10 de febr. 2025

L'any 1913 és el de la fundació del segon club de natació català, el Club Natació Athlètic. Ser el vicedegà de la natació catalana ho ha sigut fàcil. El Natació Barcelona ha estat el primer en ser fundat, l'any 1907, i a més s'ha convertit en la referència esportiva per a nombroses capes de la societat barcelonina. 

En aquest context el 'cercle' natatori de l'Athlètic ha hagut de maldar per a trobar el seu propi espai en el món de la natació catalana i espanyola. Ho aconsegueix, en gran mesura, gràcies a dos fets diferencials:

  • La celebració l'any 1918 del primer 'Campionat de Catalunya' de natació, tres anys abans de la fundació de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA) 
  • L'entronització de la que ha de ser la primera gran prova en llargues distàncies del calendari català: la Travessia del Port de Barcelona, quina primera edició es celebra el 24 de setembre de 1926 (1)

A l'any de 1933 tenim un Atlètic - ja sense la h anglosaxona - que es troba en el marc de la que és coneguda com a la seva 'Dècada prodigiosa, 1924-1935', i que acompleix el seu vintè aniversari.

L'agost d'aquest any l'equip directiu, presidit per en Joan Torres Picart, ha decidit iniciar la publicació d'un butlletí social. Com a homenatge i recordatori d'aquesta fita, publiquem aquest article rememorant els primers tretze números de la publicació, que abasten des de l'agost de 1933 fins al setembre de 1934, amb periodicitat mensual.

Els primers butlletins...

Recollim de manera individual alguna de les portades i de les pàgines interiors d'aquests primers números, mentre que al final d'aquest apartat inserim un vídeo on s'inclouen la totalitat de les portades, a més d'algunes altres de les pàgines interiors que ens han semblant interessants de conèixer.

Primera plana dels números 1 i 5, del butlletí del C.N. Atlètic, d'agost i desembre 
de 1933, respectivament, que en aquests dos única casos serveix com a portada. 
Font: Arxiu FCN, fons Joaquim Morera (2)

En el cas del butlletí n. 1, la junta directiva justifica així el naixement d'aquesta revista

"L'actual Consell Directiu del Club de Natació Atlètic, ha cregut que tenia el deure d'oferir als seus consocis totes aquelles reformes que per el millorament moral i material de l'entitat fossin necessàries.

Es per això que avui posem a les vostres mans aquest modest butlletí,... el que ha prevalgut en la nostra decisió... ha estat el de que el nostre Atlètic, que és encara ben poca cosa dintre de la natació,... és dels primers, per no dir el primer, en el que fa referència a la companyonia i amistat germanívola de socis i directius."

Pel que fa al n. 5, del mes de desembre de 1933, la primera plana és dedicada al comiat de l'esport en actiu d'en Ramón Artigas Rigual, que al llarg de quasi una dècada ha estat la figura capdavantera en l'entitat del cavallet de mar. Olímpic a Amsterdam 1928, va ser sis vegades guanyador de la Travessia del Port de Barcelona, a més de comptar en el seu haver amb haver batut fins a 18 vegades diferents rècords d'Espanya.

Portada del n. 2 del butlletí, de setembre de 1933, amb 
la imatge d'un molt jove Asensi Bernal Fatjó.

En Asensi Bernal, que en la imatge deu tenir al voltant dels tretze anys, forma part amb els seus germans Francesc i Josep, d'una nissaga de nedadors de l'Atlètic. Per una o altre raó els tres acabaran marxant a d'altres entitats; en concret el Josep i l'Asensi aniran a nedar al Club Natació Barcelona. Aquest darrer, un cop retirat de la natació activa, s'inicia com a entrenador tot simultaniejant aquesta tasca amb la d'àrbitre de natació i waterpolo. Entre 1952 i 1954 va ser primer entrenador de natació del Club Natació Montjuïc. Poc temps més tard un accident de cotxe li va costar la vida.

Portada i pàgina 1 del n. 3 del butlletí, d'octubre de 1933, amb l'agraïment 
als associats per la seva col·laboració a l'èxit de la vuitena Travessia 
del Port de Barcelona. A les pàgines 8 i 9 trobem una breu 
història de les edicions anteriors de la prova.

A la portada hi veiem una històrica foto, amb l'abraçada del President Francesc Macià Llussà al nedador Vicenç Olmos Ayza, del Barceloneta Amateur Club (BAC), guanyador per primera vegada aquell 1933 de la Travessia del Port, superant al llegendari Ramón Artigas de l'Atlètic en l'any de la seva retirada. El Molt Honorable President Macià assisteix a un dels seus darrers actes oficials, doncs va morir el dia de Nadal d'aquell mateix any.

Les pàgines 8 i 9 mostren algunes de les dades més rellevants de les set primeres ocasions en que la travessia s'ha celebrat; des de l'any 1926 fins a la de 1932.

Portada del n. 6 del butlletí, de gener-febrer de 1934, amb la imatge d'en 
Tomás Palmada Arumí i la llegenda: 'Ex-president del Club 
Natació Atlètic, en l'aniversari de la seva mort'.

Efectivament, en Tomás Palmada havia traspassat de manera sobtada el gener de 1933, quan tot just deixava la presidència de l'Atlètic per assumir la de la FCNA, per a la qual havia estat escollit; encara que no la va arribar a exercir, atesa la seva mort fulminant, essent reemplaçat en el càrrec per en Joaquim Rosich, del C.N. Barcelona.

Palmada va ser un destacat propagandista de la natació infantil, encara poc desenvolupada als anys vint del segle passat. Ell mateix va ser l'impulsor, a la piscina de Montjuïc, de l'anomenat 'I Festival Interclubs Infantil' el 26 de juliol de 1930, que va tenir una rèplica en la segona edició de l'any 1931.  Un cop recollida la iniciativa per la FCNA aquest festival es va convertir a partir de 1932 en el Campionat Infantil de Catalunya. 

La seva defunció va causar un fort impacte en la natació del país, com ho demostra l'ample ressò que va tenir en la premsa esportiva i general del moment, que aquest número del butlletí recull parcialment en les seves pàgines interiors.

Portada del n. 8 del butlletí, d'abril de 1934, amb la imatge d'una jove 
Mary Bernet, qui al final de la seva carrera esportiva va ser 
la primera nedadora del Club Natació Montjuïc.

Mary Bernet va debutar amb l'Atlètic a l'edat de 10 anys, en el curs del 'II Festival Interclubs Infantil' de l'any 1931. Figura precoç de la natació catalana, va ser entrenada principalment per la seva mare, que a la vegada exercia com una mena d'agent i representant de l'esportista. A finals de 1935 la seva mare se l'emporta al BAC - que desprès serà el C.N. Barceloneta -. A les acaballes de 1938 s'incorpora al C.N. Barcelona, on s'hi està fins el 1943, quan passa al C.N. Catalunya. Desavinences amb l'entrenador d'aquest darrer club, la porten a un nou destí, que aquesta vegada és el tot just fundat Club Natació Montjuïc, on ha de nedar els seus dos últims anys d'esportista en actiu, fins a les acaballes de 1945 quan guanya la seva darrera Copa Nadal.

Va ser nombroses vegades campiona de Catalunya i d'Espanya en proves de crol i, especialment, d'esquena que era la seva modalitat preferida, assolint alguns dels rècords d'Espanya dels primers anys quaranta en aquesta especialitat.

Portada del n. 12, d'agost de 1934, amb la imatge d'en Antonio Sierra Fernández; pare d'en 
Juan Antonio Sierra Puerto, degà dels directius i cronistes del món de la natació.

Antonio Sierra Fernández va ser nedador i waterpolista del Club Natació Atlètic, amb el qual fou campió de Catalunya de waterpolo de tercera categoria l'any 1924 i subcampió el 1926; a més de campió de Catalunya en les proves de 200 i 400 m braça i subcampió d’Espanya de 200 m braça el 1930. Va participar en les funcions directives del seu club, a la vegada que es va dedicar a les activitats d'àrbitre, essent un dels fundadors del Col·legi Català d'Àrbitres de la FCN, on hi participa en les especialitat de natació, waterpolo i salts. La seva dedicació al món de les activitats aquàtiques li va valer diverses distincions honorífiques de la FCN i de la 'Federación Española de Natación' (RFEN). 

Vídeo amb el recull de les portades i d'altres continguts dels tretze 
butlletins del Club Natació Atlètic, objecte d'aquesta entrada.
Font: Arxiu MdM, elaboració pròpia

La publicitat també ajuda...

Des del segon número de la revista, quan s'incorporen portada i contraportada a dues tintes, fa acte de presència la publicitat, que de ben segur va ajudar al finançament d'aquest portaveu.

En general s'inclouen en cada número de sis a vuit anuncis, de mides diferents. L'únic que va a tota plana és el dels 'trajos' de bany de la marca 'Mare Nostrum', que són anunciats com una venda exclusiva dels magatzems 'Busutil', que es promociona com a "la primera casa en la península d'articles de Natació Bany i Platja".

Publicitat genèrica dels magatzems 'Busutil', en la premsa de l'època.
Font: Hemeroteca ARCA

El número 27 de la Via Laietana és a la cantonada de la plaça de Ramón Berenguer, on de fa molt anys hi ha un bar-restaurant. A finals de l'any 1923, però, s'hi va instal·lar la primera gran botiga a Barcelona d'aquests magatzems, pertanyents a en Juan Martín Busutil, que va acabar obrint fins a quatre sucursals més a Barcelona: a Sants, l'Eixample, Gràcia i Sant Antoni. Com és evident, encara que venia tot tipus de productes tèxtils i de gènere de punt, una especialitat de la casa eren els article de platja i bany. 

Diferents anuncis dels apareguts en les pàgines del butlletí 
del Club Natació Atlètic en el números analitzats.

En concret els vestits de bany 'Mare Nostrum' van ser un dels seus producte punters, arribant a editar amb aquest nom alguns llibres relacionats amb les activitats aquàtiques, com el publicat per Enric Granados Gal als anys trenta, amb el nom de 'Com es fa un nedador'.

Portada i plana interior del llibre d'Enric Granados. A la plana interior hi consta 
la llegenda 'Publicat per MARE NOSTRUM, el vestit de bany perfecte'.
Font: Arxiu JCE

Un altre dels anuncis habituals és el de 'Aigua Oxigenada Foret', que correspon a una empresa familiar d'en Bernat Picornell Richier, fruit del primer matrimoni del fundador del C.N. Barcelona amb la ciutadana francesa Marie Stephanie Foret, que havia mort l'any 1931. La factoria de l'empresa Foret, productora d'aquest tipus d'aigua, es trobava al barri del Poble Nou de Barcelona. 

L'anunci, amb el reclam de 'CULTURA FÍSICA I ESPORT', ens assabenta de les virtuts que proporciona el producte, referents a la higiene, l'antisèpsia i la desinfecció. Des de mitjans dels anys seixanta la empresa va ser absorbida per la multinacional nord-americana 'FMC corporation'.

De la popularitat i difusió del 'Aigua Oxigenada Foret' en dona fe el lluminós que durant molts anys va ser present a la terrassa d'una casa del carrer Pelai, prop de la cantonada amb la Rambla, com podem observar en la imatge que segueix:

A la dreta de la imatge, el lluminós de propaganda del 'Aigua Oxigenada 
Foret', a mitjans anys quaranta, al carrer Pelai de Barcelona.
Font: ANC. Cantonada Pelai-Rambles. Ft. Ferran

Un altre dels reclams que ens mostra la publicitat del butlletí és el de les 'Boles NOHISENT', que afirmen ser útils per els nedadors per tal de combatre les afeccions de les orelles. Tot i que l'anunci ens informa que són 'de venda en totes les farmàcies drogueries...', veiem que la finalitat és la d'enfocar-nos a la 'Farmàcia N. Ponsati', ubicada a la Plaça Nova n. 3 de Barcelona.

Es tracta de l'establiment d'en Nemesi Ponsati Solà, un dels principals promotors de l'esport barceloní de primeries del segle XX. Nascut l'any 1887, va estudiar farmàcia a la universitat de Barcelona i va regentar l'establiment anunciat en la revista del C.N. Atlètic.

Vista de la farmàcia Ponsati, a la Plaça Nova n. 3, al costat de 
la Catedral de Barcelona, en una imatge dels anys trenta.
Font: Bloc BARCELOFÍLIA

La importància d'en Nemesi Ponsati, però, no ve de la seva activitat farmacèutica, sinó de la seva vocació com a pedagog esportiu i formador d'atletes, per a la qual cosa va fer estudis de mestre a l'escola Joan Bardina. Soci del C.N. Barcelona quasi des de les primeres hores, va ser practicant de la gimnàstica sueca, la natació, el waterpolo i l'atletisme. Acordat amb els posicionaments higienistes de l'època, la seva prioritat va ser la de difondre l'esport i l'educació física entre la joventut, donant sempre preferència als valors humans d'aquestes pràctiques. 

Com a dirigent esportiu va presidir la FCNA entre 1922-1923 i el C.N. Barcelona entre 1940-1943. Enamorat de l'atletisme, al qual dedicà les seves millors hores de practicant i pedagog, va presidir la Federació Catalana d'aquest esport entre 1949 i 1953.

L'activitat de la revista social del Club Natació Atlètic va continuar, amb més o menys interrupcions i discontinuïtats, al llarg d'un bon seguit d'anys.


Memòries del Montjuïc

(1) El primer Campionat de Catalunya, del 1918, fou iniciativa del llavors president del club, Gerard Collardin Esser, que troba l'oportunitat de crear una competició original del Club Natació Athletic, a la que hi inclou la disputa d'una copa donada per ell mateix amb el nom de 'Challenge Setembre'. En Collardin va ser un dels principals impulsors en la creació de la 'Federacion Española de Natación Amateur' (FENA) l'any 1920. Pel que respecta a la Travessia del Port de Barcelona, aquesta va tenir un precedent el dia de Sant Jaume de l'any 1915; quan en Enric Gil i en Jaume Maria Arnau van acomplir el desafiament de travessar el port en un recorregut de més de 3.000 metres de distància que tots dos van assolir, prefigurant així un recorregut similar al que a partir de 1926 es fa cada any al voltant de la festivitat de la Mercè, el 24 de setembre.

(2) La font referida als diferents elements del butlletí del C.N. Atlètic que anem reproduint és sempre la mateixa, per això ens estalviem d'anar-la repetint cadascuna de les vegades. L'arxiu de la Federació Catalana de Natació fa referència al conjunt documental que es conserva a les seves dependències. Una part important d'aquest arxiu és el format per el fons Morera, llegat per en Joaquim Morera Pujals, qui va ser un destacat membre directiu de les federacions catalana i espanyola, a la vegada que també de la LEN i de la FINA. Al llarg de la seva vida va anar atresorant diferents col·leccions de revistes i llibres, a més d'altres documents, sempre relacionats amb el món de les activitats aquàtiques, de l'olimpisme i de l'esport en general. 

Identitats. Jaume Solé Sanahuja o la fidelitat...

26 de gen. 2025

Una de les imatges més reproduïdes d'en Jaume Solé Sanahuja.
Font: CROL, n. 35. Gener de 1968. Ft. SI

Comencem per el final, un homenatge més que merescut...

El dijous 2 de juny de l'any 1977, a les instal·lacions del Club Natació Barcelona, va tenir lloc un homenatge que va desbordar qualsevol de les previsions més optimistes fetes per els seus organitzadors.

L'acte havia de servir per rememorar i agrair els quasi cinquanta anys d'exclusiva dedicació d'en Jaume Solé Sanahuja (1912-2003) a l'entitat esportiva de la seva vida: el Club Natació Barcelona. De manera excepcional l'homenatge no s'havia covat a les instàncies oficials del club o de la natació catalana, sinó que va ser obra i iniciativa d'una bona part dels seus deixebles, homes i dones, antics nedadors i waterpolistes del club, que o bé havien après a nedar amb ell o bé l'havien tingut com a entrenador en alguna de les etapes de les seves carreres esportives.

Carta adreçada al president del C.N. Barcelona per en Joan Lluís Abellán, com 
a president de la comissió organitzadors de l'homenatge a en Jaume Solé.
Font: Arxiu JCE, fons J. Ll. Abellán

En Joan Lluís Abellán, nomenat com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge, s'adreça al president del C.N. Barcelona, Albert Assalit (1), en els termes següents:

"No hemos solicitado de la Junta Directiva del Club que intervenga en la organización de dicho homenaje, por considerar que no debe hacer distingos entre sus empleados en estas circunstáncias... La espontaneidad de la idea y la buena acogida inicial al conocerla, nos auguran unos actos de importancia y trascendencia que, además de ser justo premiar a Jaime Solé con una inmemorable despedida, estaremos 'creando club' ".

remarcant l'origen no institucional de l'homenatge, nascut de la voluntat dels seus antics alumnes.

L'acte era previst en dues parts. En la primera es tractava de fer un festival de natació i waterpolo a la mítica piscina de l'Escullera, acabat amb un partit de waterpolo quins equips eren formats per els veterans que, en un moment o altre, han aprés a nedar i/o han estat formats esportivament per l'homenatjat.

Grup dels participants en el festival de waterpolo de l'homenatge. Dempeus: Rodes, 
Queralt, Altafaja, J. Ribera, Santolalla, Munté, Abellán i Miro. Al mig: Tuduri, Godia, 
Jaume Solé, Albiach i Zubicoa. Sota: Bestit, Conde, Kun, Bazani  i L. Ribera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI
(2)

La sorpresa dels organitzadors va ser quan en el segon acte previst, un sopar al restaurant del club, l'assistència va desbordar no només les previsions, sinó també les capacitats del local i, perquè no dir-ho, la mateixa capacitat de servir el sopar per la cuina del restaurant. Res va importar, perquè l'objectiu no era un altre que el d'acompanyar al molt estimat Jaume en el moment de la seva jubilació (3).

En presència del conductor de l'acte, Joan Lluís Abellán, Paquita Romeu 
saluda a l'homenatjat. Al seu costat la seva esposa, Pilar Aras.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

A la foto que antecedeix es pot observar el desbordament total de la capacitat del local previst per a l'acte, amb força públic que no va poder seure, així com la presència de nombroses autoritats del món de la natació, que tot i no haver estat oficialment convocades, en tenir noticia de l'esdeveniment no es van voler perdre aquest moment tant senyalat, començant per la mateixa directiva del Barcelona en ple. A la foto observem el llavors president de la catalana, David Moner, acompanyat del president del Montjuïc, Joan Ballart. 

També a la premsa la celebració va tenir un ampli ressò. Al diari esportiu 4-2-4 el periodista àulic Carlos Pardo va publicar l'endemà un article titulat 'El hombre que me enseñó a nadar', on hi va deixar escrit:

"Anoche un numerosísimo grupo de nadadores y polistas de todos los tiempos del Club Natació Barcelona, hemos rendido un homenaje de amistad... a Jaume Solé, el hombre que nos enseñó a nadar a todos siendo niños, y a tantas miles de personas más, a lo largo de toda una vida dedicada a este noble oficio... Jaume Solé, que ahora se retira, ... es toda una institución en el Club. Tuvo grandes maestros en los inolvidables Enrique Granados, Speisseger, Trujillo, Trigo y tantos maestros que en esto de enseñar natación y cultura física deleitando ha tenido el club."

No va faltar a la cita periodística en Vicenç Esquiroz, que en 'El Mundo Deportivo' va publicar el 28 de maig un article-entrevista on, entre d'altres coses, en Jaume Solé responia a la pregunta sobre si estava emocionat, afirmant que:

"Mucho, porque en estos tiempos de ingratitudes y deshumanización, para mi es una satisfación que mis ex discípulos, hoy hombres, muchos de ellos médicos, arquitectos, ingenieros, abogados, y otros, que ocupan cargos de responsabilidad, y también mis antiguas nadadoras, se hayan acordado de mi, a la hora de dejar una gran parte de mi vida en el club y en esta magnífica labor de enseñar a nadar a los pequeños... Este homenaje tiene para mi modesta persona un valor incalculable, por cuanto su organización ha partido de mis ex discípulos, y esta prueba de gratitud ha calado muy hondo en mi."

Altres articles al 'Dicen', a la revista 'CROL' o a 'El Mundo Deportivo' van deixar testimoni de la transcendència de la noticia de que "el senyor Solé s'en va", com resava un peu de foto del 'Diario de Barcelona', en un article redactat per uns joves Isabel Bosch i Carlos Pérez de Rozas:

Retall del 'Diario de Barcelona' del 2 de juny de 1977, amb l'entrevista 
feta a en Jaume Solé amb ocasió del seu homenatge.
Font: Arxiu AHCB. Ft. SI

L'anècdota del cas la relatava el mateix Jaume en aquest darrer article, en anunciar que tot i tenir tramitada la seva jubilació no la podia fer efectiva, atès que el club no havia trobat encara una persona que pogués encarregar-se de les seves tasques, la qual cosa comportava que els cursets d'aquell estiu de 1977 encara els havia de dirigir el mateix Jaume Solé que, una vegada més, es quedava sense vacances d'estiu per tal de fer el seu darrer servei a l'entitat...

Parlem del llarg camí recorregut.

L'atzar també compta...

En Jaume Soler Sanahuja neix al barri-ciutat de la Barceloneta l'any de 1912, en el sí d'una família modesta amb alguna arrel pescadora, com tanta altra gent d'aquest entorn. Amb els estudis d'ensenyament de primària, als tretze anys ja s'inicia a fer tasques auxiliars a la barca de pesca de la família Sanahuja. No s'hi està gaire temps, i de seguida entra a la industria tèxtil, on arriba a assolir la qualificació de contramestre. Tampoc li sembla que aquest hagi de ser el seu lloc al món i torna a canviar de feina. En paraules de la seva filla, Pepi Solé Aras:

El meu pare va començar al club quan tenia 18 anys i hi va entrar com a empleat. Era molt espavilat... molt espavilat i molt treballador... estava en una empresa de teixits i era el que abans es deia un contramestre. Però ell no devia veure massa clar el seu futur i va pensar... com que vivia a la Barceloneta, se'n va anar cap al club per a treballar-hi... d'empleats ras, eh !. 

El van posar en uns vestidors que estaven al costat de la piscina i va passar que un dia un nano que estava a l'aigua s'ofegava; a la piscina hi havia un altre empleat que no va saber què fer i llavors va anar corrents per avisar al Jaume,  que és el que tenia més a prop. El Jaume, com tanta gent de la Barceloneta, sí que sabia nedar i es va tirar a la piscina i va poder treure el nen. 

La junta directiva va considerar que la piscina havia de tenir un empleat fix que sabés nedar... ja que fins llavors no hi havia socorrisme ni  res de tot això, doncs que com a mínim el que estigués a la piscina sabés nedar i li van oferir aquesta responsabilitat al meu pare. 


L'home inquiet...

Des d'abans de la seva arribada al Club Natació Barcelona en Jaume s'ha proposat de no estancar-se amb la formació bàsica rebuda a l'escola, de manera que compagina les primeres feines amb la tasca de continuar la seva formació, assistint a classes nocturnes. 

El pare només tenia els estudis de primària, perquè llavors la gent començava a treballar molt aviat, però era una persona que treballant anava a l'escola de nit, perquè ell sempre pensava que encara que no tenia un títol universitari, s'havia de formar  i que havia de progressar en aquest aspecte. 

Era un home senzill. Però tenia moltes ganes d'aprendre... sempre estava aprenent, llegint coses del que fos. Suposo que també devia ser una miqueta allò de dir "jo no he pogut estudiar el que hagués volgut, no he tingut una formació acadèmica". I d'aquí li venia la seva set de coneixements... volia saber; es posava constantment al dia, el veies llegint el diari, escoltant la ràdio, llegint tot el que li queia a les mans. L'interessava tot; quan es va jubilar tenia un hort  i hi feia unes albergínies !... perquè agafava un llibre, mirava com s'havia de fer i ho aplicava.

Quan ja té l'encàrrec d'estar-se a la piscina, compaginant un cert manteniment amb la vigilància i el socorrisme, no es perd ni un detall dels tècnics que en aquell moment s'hi troben entrenant als equips de natació i waterpolo. Quan entra l'any 1930 el primer entrenador és l'Enric Granados Gal (4).

Com he dit, ell era molt treballador i molt observador, li agradava l’aigua i a més tenia moltes ganes de progressar. Va succeir que l’Enric Granados, veient l'interès que tenia el meu pare per veure com ell entrenava, i com s'estava  sempre al seu costat, mirant com ho feia tot plegat, al final li va dir:  "escolta, Jaume... tu et vols ficar en aquest món ?...  perquè si és el que vols jo t'hi puc ajudar, eh !". 

I des d'aquell moment va anar rebent els consells que li deia (el Granados), amb les classes que li va donar, i li va deixar llibres perquè pogués anar estudiant. Així va començar a fer els cursets; perquè va coincidir que alguns dels que els feien també van plegar... i des de llavors, allà estava en Jaume que s’hi posa a treballar, demostrant les seves capacitats.

Darrers anys vint. Enrique Granados Gal, entrenant a dues nedadores a l'Escullera.
Font: ANC. Fons GCG. Ft. Gabriel Casas

En Granados se'n va a Madrid a principis de la temporada 1932-1933. Arriba un nou entrenador, el suís-hongarès Ernst Speisseger, que va garantir una de les millors etapes del waterpolo cenebista d'aquells anys, amb l'equip format per els  Cruells, Sabata, Brull, Cabrejas, Jiménez, Borrás i Gamper, entre d'altres. Va ser un etapa breu, truncada per l'inici de la guerra incivil.

Tant Speisseger com els altres entrenadors que vingueren, fins a l'any 1977 de la retirada d'en Jaume, van seguir l'exemple d'en Granados, dipositant la seva confiança plena amb el nou encarregat de cursets i segon entrenador, en Jaume Soler Sanahuja. 

Sovint es donava el cas que el primer entrenador - en molts casos estranger - es trobava més centrat en el waterpolo que en la natació, i de vegades podia ser que en Jaume es fes càrrec de l'entrenament de la totalitat o una part dels nedadors, especialment en el cas de la que per molt anys es va anomenar 'secció femenina' del club. 

Anvers i revers de la foto-postal amb dedicatòria autògrafa de l'Elena 
Azpilicueta per en Jaume Solé, datada el 18 de juliol de 1945.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Com a exemple significatiu trobem el cas de la Elena Azpilicueta Román, setze vegades campiona de Catalunya i d'Espanya absoluta, que al llarg de la seva carrera esportiva (1944-1953) va ser entrenada sempre per en Solé. La dedicatòria de l'Elena diu: "A mi querido y respetable descubridor y mejor entrenador de España", i signa com a "su discípula".

L'home modest, sempre a punt...

Una altre de les característiques que el van fer ser tant reconegut i estimat era la seva senzillesa, la seva modèstia, lluny dels focus de la notorietat. Si ho sumem amb la seva plena disposició per a qualsevol necessitat, de l'entitat o dels entrenadors respectius del club, ja tenim un altre dels seus trets definitoris. Així ens ho explica la seva filla:

Ja he dit que el pare ha sigut una persona molt senzilla; a més era tímid, era molt tímid... i era una persona senzilla, però molt afable. I crec que era un bon psicòleg, pel fet de portar tants anys en una mateixa feina, sempre treballant amb noies i nois infants i adolescents; penso que era difícil, però ho va saber portar molt bé. Per això crec que, sense que ell s'ho pensés o ho sabés, era un gran psicòleg. 

En Jaume Solé sosté als seus braços a la Paulina Vergés, en una foto dels primers 
anys cinquanta, quan va ser considerada la nedadora més jove d'Espanya
(5)
Font: Arxiu JCE, fons família Solé

I sempre el trobaves feinejant, no parava mai... això sí, delegava poc. El veies que si calia es posava a netejar la platja de la piscina amb la mànega, i si era el cas posava les sureres ell mateix; tenia l’Antonio (Garcia) que era el seu ajudant, però s'ho feia ell mateix... i era perquè crec que veia que no li feien com ell ho volia... recordo haver-lo vist amb les xarxes de les porteries de polo que, quan es trencaven, les recosia tal com havia après els anys d'ajudant a la barca de la família.

Primers anys cinquanta, final de curset del C.N. Barcelona a l'Escullera. Darrera d'en 
Jaume trobem a l'Antonio Garcia, sempre inconfusible amb la seva boina.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. Morales

Pensa que ell entrava a les sis del matí al club i fins a les onze de la nit que no en sortia, que es quedava al polo, ajudant a l'entrenador. De vegades en acabar l'entrenament se'n anaven a sopar amb tota la colla, i aquella nit només podia descansar quatre o cinc hores. Si podia, alguna vegada venia a dinar a casa, quan vivíem aquí (a la Barceloneta) era més fàcil, però desprès ens vam anar a viure a l’Hospitalet... però si podia i tenia temps al migdia, també venia a dinar a casa...

Foto de grup en un d'aquests àpats amb els jugadors de waterpolo al restaurant 'Can Culleretes', 
l'any 1960. Darrera seu l'Antoni Garcia. La foto li és dedicada per en Ricardo Conde
(6).
Font: Arxiu CNB. Ft. SI

 I a l’endemà llevar-nos a les cinc i mitja del matí per a ser a la piscina a les set que ell començava a entrenar... el Papa ja se m’emportava. Tenia que aixecar-me tant d'hora, esmorzar, i venir cap aquí (a l'Escullera). En aquell moment no teníem cotxe, i baixàvem des de casa amb el 57 - el tramvia que a l'estiu era descobert i li dèiem 'la jardinera' -. Ens deixava a l'antic aquari i havíem d'arribar al club caminant. 

De tot això que ara voleu fer, ell us diria "però que voleu saber de mi ?, que és el que he fet jo d'important ?". Sovint, quan per alguna raó sortia el seu nom o l'entrevistaven en algun diari, ens deia: "no en feu cap cas... és que no saben de que parlar i han d'omplir el paper".

L'home fidel...

En Jaume Solé va ser al llarg de quasi cinquanta anys de vida dedicats a la natació i el waterpolo l'home d'un sol club - el 'one club man' dels anglesos -.

Aquesta fidelitat no va necessitar de grans proclames, ni de gestos grandiloqüents... la va exercir amb naturalitat i amb discreció al llarg de la seva carrera esportiva. No se li coneix cap conflicte amb els més d'una dotzena d'entrenadors que va veure desfilar en el lloc de titular dels equips del Club Natació Barcelona. 

L'entrenador holandès Cor Braasem, en distesa conversa 
amb en Jaume Solé a la piscina de l'Escullera.
Font: Arxiu JCE, fons família Solé. Ft. SI

Des de l'inicial Granados - el seu primer i principal mentor - fins als darrers Alsina, Mestres o Adern, amb l'afegitó que amb aquests darrers va tenir la immensa satisfacció de poder ajudar i servir a antics deixebles seus, ara convertits en entrenadors de primer nivell.

A l'entremig hi van passar des del mateix Speisseger, que ja hem anomenat, fins a les dues estades del Bandy Zolyomy, el retorn d'en Granados per pocs mesos després de la guerra; o els Pinillos, Cor Braasem, Lajos Rajki, Brull, Cruells, Malisart, Sarosi, Szikora o Tedeschi. Tots ells van rebre d'en Jaume el suport necessari, sense retrets ni males cares. 

En paraules de la seva filla Pepi:

Sí que l'apreciaven molt, però és que el meu pare sempre ha sigut un bon segon. Sempre ha estat allà. Sí, perquè mai ha volgut trepitjar... no ha volgut trepitjar mai a ningú. No ha volgut fer-se mai enemic  de ningú, perquè ell amb el que feia ja estava content... i lo seu eren els nanos, i així mateix ho deia "jo la satisfacció que tinc és la de dir-li a l'entrenador de torn: té, aquest nano ja és per tu...". I en aquet cas, el Bandy jo penso que li estava agraït, també perquè veia que era una persona en la que s'hi podia confiar. El pare, si tenia una cosa es que no et fallava mai... però mai, eh !.

El mateix Bandy, en la seva segona època, ja als anys seixanta, va deixar escrit d'en Jaume:

"Nuestro club... organiza los Cursillos Infantiles de Verano, en los que infinidad de niños tomaron los primeros contactos con los secretos de este magnífico deporte.

En este periodo de tiempo desfilaron muchos entrenadores con ideas y técnicas diferentes; pero una sola persona quedó en su puesto, con buen tiempo y con tempestades. Esta persona es casi una institución; Jaime Solé. Su competencia, simpatia personal, integridad deportiva, incontrastable amor a nuestro deporte y su ininterrumpido trabajo - casi cuarenta años en esta delicada tarea - nos obligan a herir su modestia y a hablar de él."

Article de reconeixement a la tasca d'en Jaume Solé, escrit per Andres 'Bandy' 
Zolyomy a mitjans dels anys seixanta a la revista del C.N. Barcelona.
Font: Revista NATACIÓ, del CNB. Fts. SI

Obert sempre a qualsevol suggeriment que signifiqui una millora per a l'entitat, a començaments dels anys cinquanta va ser l'impulsor al Club Natació Barcelona i a Catalunya del que llavors es coneixia com a 'ballet aquàtic', juntament amb en Esteve Amat. Amb nadadores com les Herbolzheimer, Romeu, Sans, Clos, Amat, Mechó, Ferrer, Ferrerons, i Miralles, entre d'altres, van oferir en la final dels curset de l'any 1952 una exhibició que encara consistia en figures geomètriques a la superfície de l'aigua, sense immersions ni apnees.

A partir dels anys seixanta els reconeixements oficials li van anar arribant a en Jaume des de diferents estaments i institucions. Des de la 'Medalla de Servicios Distinguidos' atorgada per la 'Federación Española de Natación' (FEN) l'any 1966, fins a l'homenatge que va rebre en els Campionats d'Espanya de 1967 a la piscina de 'La Casa de campo' de Madrid, o al premi atorgat l'any 1968 com a millor entrenador espanyol de l'any anterior per el 'Colegio de Entrenadores' de la FEN. Així mateix, l'any 1976 va rebre la medalla d'or de la 'Federació Catalana de Natació' (FCN) i, finalment, l'any 1991 va entrar al cercle dels escollits com a 'Forjador de la Història Esportiva de Catalunya', rebent el títol corresponent de la Generalitat.

No podem finalitzar sense reproduir algunes de les paraules del mateix Jaume, publicades en diferents mitjans. Així, en l'article d'en Vicenç Esquiroz publicat a 'El Mundo Deportivo' el dia 28 de maig de 1977, esmentat abans, es referia als seus començaments en el món de la natació amb aquestes paraules:

"Cuando llevaba un año como empleado del club, un dia me llamó alarmado un compañero, que en la piscina se estaba ahogando un niño. No lo dudé ni por un momento. Me lancé al agua, y logré salvar la vida del pequeño. Este hecho fué comentado por la directiva, quienes me propusieron que estuviera permanentemente en la piscina. En aquel entonces era entrenador del club el ex internacional y olímpico de waterpolo, Enrique Granados, hijo del mundialmente famoso músico y padre del actual presidente de la Comisión Técnica de la FEN, Enrique Granados Aumacellas. Me propuso ser su ayudante. Me dió unas lecciones prácticas, me entregó unos libros y así empecé mi labor como segundo entrenador del club".

Amb motiu del 75è aniversari de l'entitat, l'any 1982 es va  publicar un número especial de la revista del club, 'NATACIO'. Tot i estar ja jubilat, en Jaume va ser convidat a col·laborar-hi, presentant un article titulat 'Els nostres cursets i la natació escolar des de 1940'. Entre d'altres coses, afirma:

"Vaig començar seguint la línia dels meus inoblidables mestres Enric Granados i Joan Trigo, als quals dec gran part del meu amor per l'ensenyança, car ells esbossaren el que, a través dels anys, seria per a mi una meta a seguir, formant esportistes per als quals el plaer de l'esport fos complement d'una vida sana...

Com a col·laboradors tenia un home conegut per tots els meus antics nedadors: Antoni Garcia i un grup estupend d'excepcionals nedadors-es que treballaven amb una increïble afecció difícil d'igualar i sense ànim de lucre... Es un orgull per a mi haver estat testimoni d'excepció en diverses generacions d'una mateixa família que han sortit sabent nedar d'aquests cursets i que encara avui, em paren pel carrer per a dir-me 'Sr. Jaume, vostè va entrenar al meu pare i ensenyà a nedar als meus fills i a mi mateix'...

Mentre escrivia aquestes línies, per la meva ment han passat records, noms, anècdotes i en fi, vivències en general que ha estat impossible de descriure per falta d'espai, però que han servit perquè retorni a la meva memòria una etapa molt feliç de la meva vida."

Article d'en Jaume Solé publicat al número extraordinari de la revista 'NATACIÖ', 
en commemoració del 75è Aniversari de la fundació del Club Natació 
Barcelona, a mitjans de l'any 1982.
Font: Arxiu JCE

Res millor per a finalitzar aquest 'Identitats' que fer-ho després de reproduir les pròpies paraules d'en Jaume Solé Sanahuja, aquest 'homenot' - en termes planians - que va dedicar els millors anys de la seva vida a la tasca engrescadora i sacrificada de l'ensenyament i el perfeccionament de les noies i els nois que van passar per les seves mans, sense sortir-se mai del seu lloc, sempre a disposició dels que lluïen els èxits d'aquells esportistes forjats per ell

Josep Castellví

(1) L'escollit com a president de la comissió organitzadora de l'homenatge per els seus companys, Joan Lluís Abellan Palahi (1933), és un campió d'Espanya amb l'equip del C.N. Barcelona i internacional en waterpolo a les files de la selecció espanyola. Campió dels 'I Jocs de la Mediterrània', a Alexandria l'any 1951, el 1952 va ser olímpic al jocs de Hèlsinki. Participà en diferents Campionats d'Europa de waterpolo i va desenvolupar les funcions de seleccionador espanyol d'aquest esport (1965-1969), col·laborant amb l'entrenador nacional, en Bandy Zolyomi. El 1961 rebé la placa d’honor de la Federació Espanyola de Natació.  

Albert Assalit Camps va ser regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona i l'onzè president del Club Natació Barcelona (1975-1978), succeint a en Lluís Sentís Anfruns, qui ostenta el rècord de durada en anys consecutius com a president de l'entitat, atès que ho va ser per més de trenta-dos anys.

(2) La família d'en Jaume Solé ha seguit amb la seva estreta vinculació al Club Natació Barcelona. La seva filla, Pepi Solé, va ser diferents vegades campiona de Catalunya, i un cop retirada va seguir els passos del pare, integrant-se en els equips tècnics de l'entitat per més de vint anys. En l'actualitat el net d'en Jaume i fill de la Pepi, en Jaume Morata Solé, es l'entrenador del primer equip de natació del C.N. Barcelona. Sense la col·laboració de la família Solé, i molt especialment de la Pepi Solé Aras, aquest article no hauria pogut ser realitzat.

(3) Un dels fets curiosos de la vida professional d'en Jaume n'és el fet que en jubilar-se, després de quasi cinquanta anys de tasca d'ensenyant de natació, va ser el primer o un dels primers tècnics del país en  accedir a la jubilació dins d'aquesta professió. Poc després del seu jubileu és va fundar a Catalunya el 'Col·lectiu Jaume Solé', integrat per tècnics esportius i per directius de la natació amb l'objectiu de contribuir a l'expansió i la millora de l'ensenyament de la natació a l'escola. En una propera entrada en podrem parlar més extensament.

(4) L'Enric Granados Gal (1898-1953) ha estat un personatge determinant en la natació espanyola i, molt especialment, en la natació castellana. En aquest mateix bloc li hem volgut dedicar una entrada que teniu a la vostra disposició en l'enllaç següent:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2024/11/sprints-els-olimpics-de-1924-iiii.html

(5) La Paulina Vergés és filla d'en Josep Vergés Matas (1910-2001), un palafrugellenc de pro que en la seva vida adulta es va dedicar al món periodístic i editorial, amb publicacions com la revista 'Destino', el diari esportiu 'Vida Deportiva' o l'editorial del mateix nom que la revista - 'Destino' -, que des de fa molts anys atorga un dels premis literaris més prestigiosos del país, el Premi Nadal de novel·la.

(6) En Ricard Conde Rosales (1930-1994), nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, ha estat un dels velocistes més importants del país, essent el primer nedador que va baixar dels 59 segons en els 100 m lliures. Bandy Zolyomy el reclutà per al waterpolo i amb l’equip del CNB fou quatre cops campió d’Espanya de primera divisió (1950-1954) i, amb la selecció estatal campió dels 'I Jocs Mediterranis' d’Alexandria (1951), olímpic a Hèlsinki (1952) i trenta-set vegades internacional en el període 1950-57. 

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic