Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CAT. Mostrar tots els missatges

Excel·lent la presentació del llibre 'Nadar entre 2 aguas' d'en Jordi Murio Fisa

11 de juny 2022

Tal com havíem anunciat, aquest dijous 9 de juny va tenir lloc a la sala Alfons Cànovas del Club Natació Atlètic Barceloneta la presentació del llibre escrit per en Jordi Murio Fisa 'Nadar entre dos aguas', enmig d'una gran expectació que va omplir el local.

En la primera fila es van situar, entre d'altres, els tres entrenadors que van marcar els inicis d'en Jordi com a nedador i waterpolista:

  • Albert Medina Abarca, entrenador de natació del C.N. Montjuïc (1959-1970)
  • Jan Freese, Entrenador de natació de la Residencia Blume (1961-1973)
  • Josep Brascó, entrenador de waterpolo del C.N. Montjuïc (1966-1972)

Jan Freese, Albert Medina, Jordi Murio i Josep Brascó en l'acte 
celebrat aquest dijous a la sala Alfons Cànovas.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Va obrir l'acte el vicepresident del Club Natació Atlètic-Barceloneta, en Alfons 'Sito' Cànovas, en absència del president del club amfitrió que no va poder assistir per trobar-se fora de Barcelona. En Sito Cànovas va destacar l'extensa tasca professional d'en Jordi Murio centrada molt especialment en la seva dilatada etapa d'entrenador de natació per mes de quaranta anys, en els quals ha recorregut des de l'esport de base fins a l'alt rendiment. Va tenir, també, paraules de lloança i agraïment per a la Maria Pilar Escriche, 'Mapi', la gran companya de vida d'en Jordi que va ser una llarga temporada entrenadora de la base del club del barri mariner.

Seguidament es va desenvolupar la presentació-col·loqui sota la direcció diligent i efectiva de la periodista Ariadna Oltra, que  va comptar amb la participació de l'autor del llibre a més de la campiona i olímpica na Erika Villaécija, que va ser deixeble en el seu moment d'en Jordi Murio. 

Impossible d'encabir el pensament i l'experiència de l'autor del llibre en l'espai temporal de que es disposava, en Jordi es va centrar en aquells aspectes que ell considera fonamentals en l'evolució de la natació que ha pogut observar en els seus anys d'activitats professional:

  • Amb la seva habitual 'dissidència' del que ell anomena 'el sistema', no ha tingut mai recança d'anar, quan calia, a contracorrent. Així considera que 'els límits' - llegeixi's 'topes', marques mínimes - han forçat els entrenadors del país a entrar en una mena de vorágine de metres i de supremacia del cronometratge que no sempre ha afavorit el progressiu desenvolupament dels esportistes, adequant-lo  al respecte de cadascuna de les seves etapes evolutives
  • Va fer esment de la necessitat de poder aprendre a fons les tècniques de tots els estils i de les habilitats complementàries - sortides, viratges... - abans de passar a etapes de mes exigència en l'aconseguiment de fites
  • Aprofitant el seu hàbit d'aprendre de les pròpies experiències i de les persones que es va trobant en el seu entorn, no ha parat mai d'incorporar a les seves reflexions els coneixements provinents de qualsevol àmbit, esportiu o de qualsevol altre tipus, que l'ha portat a una visió dinàmica i holística de la seva professió
  • Finalment, també va fer unes afirmacions prospectives sobre els criteris tècnics a aplicar en un futur - que ja ha començat - que han d'incloure un canvi de paradigma en els sistemes d'avaluació de la progressió de les nedadores i els nedadors, incloent tant les noves tecnologies com l'atenció a la intel·ligència emocional dels esportistes

Un moment de l'arrencada de l'acte. Pren la paraula en Sito Cànovas, en 
presència d'en Jordi Murio, na Ariadna Oltra i na Erika Villaècija.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Primer carnet de soci d'en Jordi Murio en afiliar-se al Club Natació Montjuïc, 1959.
Jordi Murio (1949), Gabriel Navarro (1950) i Eduard Costa (1949) l'any 1964 
fotografiats a la piscina municipal de Montjuïc, la 'vella', en haver estat 
campions d'Espanya per edats a la ciutat de A Coruña.
Font: Arxiu JCE, fons Jordi Murio. Ft. de la segona foto Montejano

El llibre, que va ser molt demanat a les acaballes de l'acte, no es distribueix a les  llibreries. Només es pot adquirir per compra directe a l'Editorial Transverso:

https://editorialtransverso.com/entre-dos-aguas/


Memòries del Montjuïc

Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 -1966, el triomf

3 de juny 2022

Els inicis

En Jaume Monzó va gaudir d'una prolongada carrera esportiva que podem xifrar entre l'any 1953, del seu primer curset de natació, i el de la seva retirada dels esports aquàtics de competició, cap a començaments dels anys 70's (*).

En l'entrevista que vam celebrar en el seu pis del carrer Mallorca de Barcelona, ell mateix ens ho explicava:

"... als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M'hi van portar perquè de petit jo era gras !, era grassonet... i un bon dia van decidir que a més d'anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m'encantava berenar !."(**)

Aquell noi, mes aviat grassonet, va començar fent proves de quasi tots els estils,  fora de la braça, per bé que progressivament es va anar centrant en l'estil lliure i en distàncies de mig fons i de fons, especialment en els 1.500. Sota les ordres dels entrenadors del moment del club, com en Josep Vendrell i en Vicent Carmona o, mes endavant, en Janos Gergely i en Albert Medina, la seva progressió semblava respondre al seu tarannà d'aparença tranquil·la i bonhomiosa. Així recordava el seu debut en una competició 'important':

"De  la primera competició així oficial que me'n recordo que vaig anar va ser a uns Campionats de Catalunya que es van fer a Tàrrega. Això era l'any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer en Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a mes ens quedàvem a dormir !..."

Però la repercussió a nivell espanyol arriba uns anys mes tard. En paraules d'en Carlos Piernavieja publicades al n. 12 de la revista 'CROL', del març de 1965:

"En tres años preparó su entrada en la competición. Fue en 1960 cuando, tímidamente , como no queriendo estorbar, empieza esta lucha contra el cronómetro... En un solo año el muchacho se agiganta. Sus topes empiezan a ser derrumbados y su rastro se encuentra en el Trofeo Tokyo 1961... Es el decimoquinto infantil de España (en 100 libres) 1.09.0, como el sexto del medio fondo (en 400 libres) 5.12.4, idéntico lugar al que ocupa en los 100 espalda en los que su 1.16.2 resplandece ya con luz propia,"

Piscina 'vella' de Montjuïc als primers anys 60's; a la foto Francesc 
Moreno, Jaume Monzó, José Manuel Valdés i Fernando Cruz, tots
ells nedadors del Club Natació Montjuïc d'aquells anys.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta, però, no li ve de ningú del club, la rep de part d'en Antoni Moragues - personatge del règim omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic, va ser un dels encarregats de la captació de futurs residents -. De manera que a la temporada 1961-1962, faltant pocs dies per a complir els seus quinze anys, en Jaume s'incorpora com a intern a la Blume per entrenar-se a les ordres d'en Jan Freese, el jove entrenador holandés provinent del C.N. Manresa que dirigirà els seus passos els propers set anys. A partir d'aquest moment compta amb mes facilitats per tal de compatibilitzar entrenaments i estudis.

Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968.

1963 - 1966. El triomf. La lluita amb els germans Cabrera i els Campionats d'Europa d'Utrecht

Al cap d'un temps d'estada a la Blume experimenta un canvi físic substancial. D'una alçada que es troba al voltant de 1,73 metres passa als 1,84 i de pesar setanta-cinc o mes quilos passa a estabilitzar-se al voltant dels setanta-tres. Hi contribueix força l'excel·lent quadre mèdic amb que compta la residència, tal com ell ens ho explica:

"... una altre cosa que teníem bona (a la residència) era que hi havia un servei de medicina esportiva molt bo en aquell moment; el doctor Galilea, el doctor Estruch, el Bestit,... el Castelló. ...hi havia tota una sèrie de metges molt bons... el Balius, el doctor Balius també, que era un altre... un traumatòleg molt conegut. I amb una d'aquestes proves rutinàries em van fer una sèrie de proves d'esforç, etc... i van fer un informe en el qual van dir de que per a poder progressar i tot això, m'havia d'aprimar... que físicament estava molt bé, flotava molt i tenia unes bones condicions, però que m'havia d'aprimar... així de senzill !. I em van posar a dieta, inclús vaig estar uns mesos que dinava amb en Jan, l'entrenador, i això paral·lelament va coincidir amb que vaig créixer... no sé, uns deu centímetres una barbaritat per a l'època... i tot això va afavorir la meva arrencada."

L'any 1963 representa per a en Jaume el de la seva consolidació a l'elit de la natació catalana i espanyola. En el decurs del Quatre Nacions, disputat a la piscina de Montjuïc el diumenge 11 d'agost, bat per primer cop el rècord d'Espanya dels 200 esquena en piscina gran, deixant-lo en 2.23.0 i millorant en vuit dècimes la marca que el gran dels Cabrera, en Julio (1942), havia marcat pocs dies abans a la piscina del Metropole. Aquesta fita es especialment important perquè els nedadors canaris portaven dominant aquesta distància des de mitjans dels anys 40's. Era tanta l'obsessió per retornar el domini de l'esquena a terres catalanes que el mateix Juan Antonio Samaranch empenyia la consecució d'aquest objectiu prometent que premiaria a aquell nedador català que recuperés el regnat de l'esquena per a Catalunya.

Entre els realitzats en piscina de 50 i els de piscina de 25 metres en Jaume va millorar el rècord d'Espanya fins a deu vegades entre 1963 i 1966, deixant-lo establert en 2.15.5 i 2.12.7, respectivament. Per a millorar aquestes marques caldrà esperar a l'eclosió l'any 1968 d'un altre gran campió, en Santiago Esteva. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 12 d'agost de 1963 recollint el rècord 
d'en Jaume Monzó en els 200 esquena, junt amb els fets en els relleus.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Els germans Julio i Jesús Cabrera Balsa, olímpics a Roma (1960) i Tòquio (1964)
respectivament. Exponents del domini canari en esquena dels primers anys 60's
Font: C.N. Metropole. Ft. SI

Uns dies mes tard, al campionat d'Espanya celebrat a Granada, entre el cinc i el vuit de setembre, reblaria el seu estrenat lideratge en l'esquena espanyola proclamant-se campió en els 200 metres davant de l'altre germà Cabrera, en Jesús (1945). Entre en Jaume i en Jesús Cabrera encara es van produir alternances en aquest rècord i en el primer lloc de les diferents competicions nacionals, per bé que es va anar marcant una clara especialització d'en Jesús Cabrera en la distància dels 100 metres, mentre que en Jaume s'adaptava millor als 200 esquena. L'any de 1965 ja el trobem consagrat com un dels primers especialistes europeus en la seva prova:

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 2 de gener de 1966 remarcant la
quarta millor marca d'Europa de 1965 per a en Jaume Monzó, 
segon la classificació establerta per la revista 'Nuoto'
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I arribem a l'any 1966, que tenen com a objectiu prioritari els Campionats d'Europa que s'han de celebrar a la ciutat d'Utrecht, pertanyent als Paisos Baixos. En Jaume hi arribarà en un estat de forma pletòric. En els Campionats d'Espanya d'hivern, disputats a la piscina del 'Natació' Barcelona, lidera un triomf històric per al seu club en proclamar-se campions d'Espanya amb l'equip de relleus 4x200 lliures, amb un temps de 8.49.0, establint el rècord dels campionats, mentre que en Jaume marcava 2.05.2 nedant el darrer relleu. En les seves proves assoleix el segon lloc en els 100, a tant sols 6 dècimes del campió 'Chuchi' Cabrera, mentre que en els 200 esquena canvien les tornes i en Jaume es proclama campió amb el temps de 2.14.9, deixant la segona posició per el petit dels Cabrera que marcà 2.16.4.

Retall de 'La Hoja del Lunes' de Barcelona del 4 d'abril de 1966 informant dels 
campionats, amb la foto dels guanyadors del 4x200 lliures, l'equip del C.N. 
Montjuïc: Murio (2.11.6), Monzó (2.05.2), Navarro (2.17.4) i Costa (2.14.8).
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Montejano

Faltant pocs dies per els europeus, al Campionat de Catalunya dels dies 12 al 14 d'agost, aconsegueix un nou rècord d'Espanya amb la millor marca personal de la seva carrera amb el temps de 2.15.5, rebaixant en un segon i quatre dècimes l'anterior record de la seva propietat establert el dia 23 de juliol de 1966 al Meeting Triangular Internacional de Siracusa.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 15 d'agost de 1966, donant
compte de la millora del rècord d'Espanya d'en Jaume Monzó,
assolint la seva millor marca personal en piscina de 50 metres.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4x200 masculins i dels 400 lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:

"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"

Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:

"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..." 

El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'entrevista ressenyada:

"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..."

Cerimònia de proclamació de campions dels 200 esquena als Campionats 
d'Europa d'Utrecht. En Jaume Monzó, acompanyat en el podi 
per el campió Gromak i el tercer classificat Rother, rep la 
medalla de mans d'en Jan de Vries, president de la LEN.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. JASP

Retall de la 'Hoja del Lunes' de Barcelona del dia 29 d'agost de 1966.
Font: Hemeroteca BVPH. Ft. Pérez de Rozas

La repercussió d'aquest segon subcampionat europeu (***) per a la natació catalana  i espanyola va ser molt important i va compartir titulars amb la designació de la ciutat de Barcelona per a celebrar els XII Campionats d'Europa. No cal dir que en Jaume Monzó va rebre gran quantitat de reconeixements en forma d'homenatges. Començant per els del seu propi club, el Montjuïc, que el va fer 'Soci d'Honor' i seguint per tot tipus d'institucions esportives i socials. A començaments de l'any 1967 va disputar el títol de 'Millor Esportista 1966' empatant el primer lloc amb en Manolo Santana, per bé que en el desempat el tenista en va resultar guanyador. Un dels guardons que mes van ilusionar al subcampió d'Europa va ser la concessió per la 'Delegación Nacional de Educación Física y Deportes' del Trofeu Joaquín Blume.

Encapçalament de l'editorial del n. 19 de la revista 'CROL', dedicada als 
XI Campionats d'Europa, corresponent al mes de setembre de 1966.
Font: Arxiu JCE

Reproducció de l'original del telegrama adreçat per en Juan Antonio 
Samaranch, en funcions de 'Delegado Nacional de Deportes', 
a en Jaume Monzó comunicant-li que ha guanyat el Trofeu 
Joaquín Blume, amb data del mes de març de 1967
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

Els anys a venir es preveuen venturosos per el vesant esportiu del nostre campió. Es dona per descomptada la seva participació als Jocs Olímpics de Mèxic 1968, inclús hi ha qui aventura la seva maduresa i millor forma per als europeus de Barcelona de 1970, quan serà a punt de complir els seus vint-i-quatre anys. Les coses, però, no seran tant senzilles i en Jaume experimentarà en la seva pell la dualitat de la moneda, d'una banda la cara de l'èxit i el triomf, i de l'altra el revers de la decepció i el desencant.

Jaume Monzó rebent el títol de 'Soci d'Honor' del Club Natació Montjuïc
flanquejat per el president Diego Devesa i la seva esposa Carmen
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

Josep Castellví

(*) En realitat en Jaume no es va retirar mai de la pràctica de la natació. Al llarg de la seva vida va mantenir, sempre que va poder, l'hàbit dels entrenaments i la participació en proves de 'masters', especialment a les travessies. El dia anterior al seu fatal desenllaç havia estat entrenant-se a la piscina de Sant Jordi, a la que tant vinculat es sentia per circumstàncies diverses.

(**) La 'piscina del Ramos' és, per a moltes generacions de nedadores i nedadors, la piscina municipal de Montjuïc, de la qual en Josep Ramos n'era l'encarregat. L'entrevista esmentada, de la qual n'anirem reproduint alguns fragments en aquest escrit i en el que el seguirà, va ser parcialment publicada en dues parts a les entrades d'aquest bloc:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-i.html
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/01/carnet-de-soci-jaume-monzo-cots-iii.html

(***) Aquests anys seixantes, culminats amb el Campionat d'Europa de Barcelona de 1970, van ser batejats com a 'La década prodigiosa' de la natació espanyola, recollint els primers èxits individuals i col·lectius en les grans competicions internacionals. Per el que fa a la màxima competició europea, ja a Leipzig (1962) s'havien aconseguit importants fites per a la nostra natació. 
Així en Josep Claret ha quedat per a la història com el primer nedador en assolir ser finalista en aquesta competició, poc abans que en Miquel Torres aconseguís el primer subcampionat europeu per a Espanya en la prova dels 1.500 lliures amb un temps de 17.56.6, millorant el seu propi rècord d'Espanya.

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic