Antecedents
Uns mesos després d'acabada la guerra civil, el novembre de 1939 es constitueix a Barcelona la societat "Baños Populares de Barcelona", BPB, com a filial de la "Sociedad General de Aguas de Barcelona", SGAB (*). La seva finalitat social recollida als estatuts es la de:
"... la fundación y explotación de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."
Constitució davant notari de la societat "Baños Populares de Barcelona".
Font: Arxiu AGBAR
Amb la finalitat d'acomplir els seus objectius fundacionals BPB construirà entre els anys 1939 i 1943 tres instal·lacions esportives, la primera de les quals es la ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 46. El programa per a la seva execució es centra tres aspectes fonamentals:
- La dotació de serveis d'higiene personal
- La utilització esportiva de la piscina
- La dotació de serveis complementaris
D'aquests criteris programàtics en neix el projecte definitiu, encarregat a l'arquitecte Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permetrà l'inici de la seva construcció, l'onze de desembre de 1939. La inauguració de la instal·lació tindrà lloc el dia 21 de novembre de 1940, menys d'un any desprès d'iniciar-se'n les obres.
Plànol de plantes i seccions de la piscina de la Ronda.
Font: Arxiu AMCB
La piscina era de 18 x 7 metres, amb una fondària que anava des del metro fins als dos metres a la part fonda. En el plànol s'observa un trampolí, que creiem que mai va ser instal·lat. En qualsevol cas hagués estat un perill donada la poca profunditat. Els més veterans encara vius no en recorden pas cap element de salts i, contràriament, recorden que gairebé es tocava de peus a la part fonda. La instal·lació per la calefacció de l'aigua es feia amb una caldera que funcionava amb carbó els primers anys, per bé que mitjans els anys 40's ja es va canviar el tipus de combustible per el fuel-oil.
En relació al cost previst de la construcció el director de BPB, Juan Mercé, s'adreça per carta al de la SGAB, José Maria de Soler Nolla, exposant-li el pressupost previst i la desviació que en podríem dir raonable, en aquest termes:
Còpia de la carta adreçada per Juan Mercé al director de la SGAB
Font: Arxiu AGBAR
Fet i fet el cost estimat voltava el mig milió de pessetes, que per a l'any 1939 no eren poca cosa... A més l'explotació d'aquesta instal·lació, fou sempre deficitària i encara mes en afegir-se les altres dues que construí BPB, de manera que amb data de 14 de febrer de 1947 la SGAB s'adreça a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en Josep M. Albert Despujol, per negociar la possible municipalització del servei, tot comprometent-se a construir encara dues instal·lacions similars més a Sants i a Sant Martí de Provençals. Les repetides gestions, que s'allargaren un bon seguit d'anys, no tingueren mai èxit i BPB mantingué la titularitat del 'negoci' fins a principis dels anys setanta sense que les dues noves instal·lacions s'arribessin a construir.
Ja tenim piscina !
El butlletí n. 2 del club informava el desembre de 1946 de la bona nova de l'aconseguiment d'una piscina llogada per als entrenaments del període hivernal, amb la foto de la piscina de la Ronda a la portada, com hem vist en una entrada anterior. El cas es que entre els anys 1946 i 1966 aquesta va ser la piscina coberta de referència per a les nedadores i els nedadors del Montjuïc.
Retall del setmanari 'Destino' del 25 de gener de 1941 donant
compta de la iniciativa de 'Baños Populares de Barcelona',
amb la imatge de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca ARCA
El camí del contracte amb BPB no va ser mai fàcil. La societat matriu d'aquesta, la SGAB, ja tenia coll avall que la gestió de la Ronda seria deficitària, per el tipus de proposta que es feia i per els preus a que es van posar els serveis, però la realitat va superar les previsions que se'n havien fet. Això va portar a un seguit d'estires i arronses, que afectaven al Montjuïc i al Catalunya - usufructuari de la piscina de Travessera de Gràcia - , per la pretensió raonable de BPB d'ajustar els preus de lloguer als costos reals de les instal·lacions. Sovint aquests problemes es resolien amb la intervenció personal d'en Joan Antoni Samaranch, que des de les diferents posicions polítiques que va anar ocupant dins del règim va tenir cura que aquests clubs poguessin seguir amb la seva tasca esportiva. Així, per exemple, el president Boronat va signar l'any 1956 un nou contracte de lloguer amb l'empresa propietària per un import de 4.500 pessetes mensuals que poc temps després de prendre possessió l'Esquiroz com a nou president, a finals del mateix any, es va haver de tornar a negociar. Encara l'any 1965 ambdós clubs van rebre de BPB una carta anunciant la suspensió del servei tot i que un cop més la mediació dels organismes esportius oficials resolgueren la situació.
Hi han passat tot un conjunt d'entrenadors, des dels amateurs dels començaments fins a la professionalització que s'estrena amb en Janos Gergely el gener de 1958 per a continuar, en marxar aquest a finals de 1959, amb el debut de l'Albert Medina que serà l'encarregat de fer la continuïtat entre la Ronda i la nova piscina de Folch i Torres, aquesta sí municipal i cedida en usdefruit al C.N. Montjuïc a finals de 1966.
El camí habitual d'accés a la piscina de la Ronda era el del cursetista que, un cop que finalitzava el curset arribant al grup dels que nedaven amb suficiència els 50 m., rebia una beca per a poder seguir els seus entrenaments a la mateixa piscina de Montjuïc primer i de cara a la tardor-hivern per a continuar-los a la piscina de la Ronda. A partir d'aquí es començava a entrenar normalment amb un segon entrenador o ajudant del primer entrenador, com ara han estat els Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, fins al moment en que els seus progressos en els entrenaments el feien passar a dependre del primer entrenador del moment. Cal fer notar que algun d'aquests segons entrenadors també assoliren la posició de primer, com fou el cas d'en Josep Vendrell i més endavant d'en Vicenç Carmona. La 'producció' de nedadores i nedadors a la Ronda arribà a tres generacions d'esportistes del club i quasi a una quarta que ja es va formar més a Folch i Torres.
En la primera generació ens trobem, per exemple, amb les nedadores Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, aquesta darrera es un cas excepcional en ser la primera nedadora del club el mateix any 1944 provinent del C.N. Catalunya i tenint en compte que els que es coneixia llavors com a 'secció femenina' no es posà en marxa fins al'any 1947, quan la Bernet ja està retirada. D'entre els nois podem recordar a en Font-Prats, Francesc Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre aquests pioners de la Ronda.
A la segona generació, ja més vinculada a l'època d'en Janos Gergely i de l'Albert Medina, hi trobem, entre d'altres, a noies com les Carme Ramos, M. Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch i a nois com els germans Medina, en Carles i l'Albert, Juan Antonio Molinero, Josep A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó.
Janos Gergely a la Ronda. Albert Medina a la 'vella'
Font: Arxiu CNM i Arxiu JCE, respectivament. Fts. SI
La tercera correspon plenament a la continuïtat de l'Albert com a primer entrenador i ens trobem amb noies com ara les Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o l'Elisabeth Castillo, mentre que dels nois podem recordar a l'Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carles Sànchez o Paco Segura, d'entre tants que contribuïren als èxits d'aquesta etapa.
Encara hi hauria una quarta generació, molt a les acaballes de l'ús per el Montjuïc de la Ronda i més centrats en la piscina de Folch i Torres, com són les Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o els germans Hernàndez, M. Carme i Antoni, acompanyats per l'Antoni Comas, Jorge Luciano, els germans Nogueroles, en Marc Carrizo i tantes i tants d'altres.
Els resultats ja els hem anat veient i els seguirem veient en properes entrades. Sigui en actuacions com a equip o de manera individual el club anà consolidant la seva progressiva importància en el món de la natació catalana i espanyola, amb fites tan rellevants com les d'aconseguir desbancar al 'Natació Barcelona' del lloc de privilegi que havia anat ostentant en els Campionats de Catalunya des dels inicis d'aquestes competicions; primer ho varen fer en infantils els nois a Tàrrega l'any 1958, mes endavant en els absoluts les noies l'any 1961 i els nois el 1962. A més a nivell individual i des de inicis dels anys cinquantes les marques dels esportistes del club s'anaren acostant i, finalment, superant alguns rècords tant de Catalunya com d'Espanya i tant de categories com absoluts. El punt culminant d'aquesta etapa serà la medalla de plata d'en Jaume Monzó en els Campionats d'Europa de 1966 a Utrecht.
Epíleg
L'octubre de 1966 el club pren possessió de la 'nova' piscina municipal de la plaça Folch i Torres i abandona la de la Ronda. L'empresa BPB en mantindrà la gestió fins que a primers dels anys setanta aquesta passarà a ser realitzada per l'Escola Pia de Sant Antón, que la va utilitzar per a les seves activitats escolars. L'any 1987 la FCN, que està fent reformes a la piscina Sant Jordi, en pren la gestió que mantindrà fins que a primers dels anys norantes la traspassarà a un equip format per experts en gestió esportiva, que prèvia una ampliació i actualització de la gestió convertiran la instal·lació en el Sant Pau Sport Club que va gaudir d'una renovada vida al llarg d'una bona colla d'anys.
Finalment aquests darrers gestors donen per finalitzada la seva etapa i en traspassen la gestió als seus treballadors que constituïts en cooperativa l'any 2012 i amb el nom de Gimnàs Social Sant Pau emprenen aquesta nova via de retornar la instal·lació als seus orígens fundacionals de servei als barris que l'envolten, tot posant l'èmfasi en la tasca de recolzament i suport a l'acció social de l'ajuntament en aquelles ofertes a les quals no li ha estat possible d'arribar. Les dificultats de l'actual gestió en l'ordre econòmic i els seus problemes per evitar el successius desnonaments proposats han estat motiu d'informacions públiques prou continuades com perquè sigui necessari que en tornem a fer esment.
Si que cal, però, expressar el nostre suport a la gestió i a les institucions i entitats que tenen a les seves mans facilitar el desllorigador de la situació actual. Caldrà trobar la formulació adient que permeti als cooperativistes i treballadors del Sant Pau de poder fer la seva feina d'una manera menys traumàtica i angoixant del que ha estat en aquests darrers anys.
Foto del vestíbul de Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI
Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada