Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I)

Carnet de soci original d'en Jaume Monzó Cots. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó

El  Carnet de Soci anirà recollint les entrevistes personals realitzades des de finals de 2018 a diferents persones que per un o altre motiu han estat rellevants en el decurs d’aquests 75 anys de vida del Club Natació Montjuïc. (*)

Amb el Jaume ens vam reunir tres vegades en els primers mesos de 2109. En total van ser mes de cinc hores de gravació, de les quals en farem un resum en aquests dos capítols que tindrà aquest primer carnet. Ens trobem a la casa d’en Jaume propera al mercat del Ninot, al carrer Mallorca de l’eixample barceloní. Les estances reflecteixen l’acurat gust d’aquest arquitecte tècnic barceloní que no s’ha acabat de retirar mai ni de la seva professió, ni del seu esport, ni de les seves persones estimades...

Vaig néixer el 31 d’octubre de 1946 i als primers anys cinquanta els meus pares em van apuntar per a fer el curset del Montjuïc a la piscina del Ramos. M’hi van portar perquè de petit jo era gras!... era grassonet i un bon dia van decidir que a més d’anar a classe, que anava a les monges de la plaça del sortidor, doncs que havia de fer esport perquè si no hi anava no em deixaven berenar... i a mi m’encantava berenar!

Per el que ens explica el Jaume va seguir el camí de molts dels nedadors dels primers anys el club, d’abans de tenir la piscina de la plaça Folch i Torres, que solia començar a la piscina municipal de Montjuïc i continuar desprès a la de la Ronda de Sant Pau.

Clar, jo havia anat a entrenar a la piscina de la Ronda, que es una piscina de divuit metres on feies terra. Era d’allò dels 'Baños Populares' perquè en aquella època els banys i dutxes dels pisos eren molt precaris i la gent s’anava a dutxar i a banyar... a banyar de banyera, eh!... a la Ronda perquè hi havia dutxes i banyeres públiques, a més de la piscina. Cal recordar que a moltes cases com la meva mateixa la dutxa era el safareig i havia qui si posava com una pinya de dutxa perquè l’aigua caigués des de dalt, però no era una dutxa ni una banyera... era el safareig

En aquells anys la piscina de Montjuïc des de la primavera fins al Trofeu Barcelona, que es feia al voltant la festa del Pilar del 12 d’octubre, venia a ser com el local social del club on es feia una vida de relació entre nedadores i nedadors del club i també amb els d’altres clubs que feien servir la instal·lació. El Jaume en guarda un bon record d’aquelles pujades i baixades de la piscina que ell solia fer a peu i sovint en companyia d’altres companyes i companys del club que no pujaven amb el funicular

S’ha de tenir present que en aquell moment jo vivia al carrer Nou a la part de dalt de tot i no baixàvem al Paral·lel per agafar el funicular, sinó que ja pujàvem a peu fins a la piscina per el caminet dels ‘gallegos’, per sota de les grades del cantó de la ciutat, i això també formava part dels entrenaments perquè era pujar i baixar clar, que el Ramos ens obria aquella porta 'secreta' que tenia per darrera per a poder entrar o sortir, no?...

Jo crec que el nostre club era la piscina de Montjuïc perquè entre els meus deu anys i fins als setze que me’n vaig anar a la Blume la piscina era el punt de trobada de qualsevol dia, hi hagués entrenament o no. Els dissabtes preguntaves a qui fos “ei, que feu ?”... i l’altre “anem a la piscina”... i ens trobàvem allà a la grada i intentaves lligar, si podies i et deixaven, i estaves com una sargantana a prendre el solet, un banyet a la piscina... fins a que venia el Ramos amb la seva galleda de clor, que la piscina no tenia sistemes de cloració, i hi tirava dues o tres galledes i desprès ens manava “va nois, tots a l’aigua que s’ha de remenar això, eh!”

Equip de natació del C.N. Montjuïc als primers anys seixanta.
En Jaume es el primer per la dreta de la segona fila de baix.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Molinero. Ft. SI

Ben aviat va arribar per en Jaume el moment d’iniciar-se a la competició, entrenat primer per en Janos Gergely i més tard per l’Albert Medina. D’en Janos es pot dir que es el primer entrenador professional que hi ha al Montjuïc tot i que dura menys de dos anys. El seu relleu el pren l’Albert Medina, l’Alberto com el coneixíem en aquells anys, que impulsarà la natació del club fins a aconseguir la fita històrica de ser el primer a desbancar al ‘natació’, el C.N. Barcelona, del títol de Campió de Catalunya de natació, primer les dones l’any 1961 i l’any següent els homes. En Jaume ja participava en aquest procés de creixement del club, especialment competint  en els campionats de categories d'edat

De la primera competició així oficial que jo me’n recordo que vaig anar va ser a uns Campionat de Catalunya que es van fer a Tàrrega de menors de dotze anys, això era l’any 1958 i en aquella prova que vaig nedar va quedar primer el Joan Fortuny i jo vaig fer segon... son coses que et queden en el record perquè va ser la primera vegada que sortia de Barcelona i a més ens quedàvem a dormir!... que va ser el primer cop que em passava.

També recordo molt les travessies al llac de Banyoles, no ?... que formava part de les tradicions clàssiques del Montjuïc, oi ?... que anàvem tots a la travessia i sortíem el dissabte per nedar-la el diumenge evidentment, i fins i tot algun any havíem guanyat el premi per ser el club que hi aportava mes participants. Llavors això si que et quedava en el record perquè era una festa... com la de la Diada del Club, exacte!.

En aquells temps també hi havia una cosa que es important de deixar-ne constància, que es que també hi havien els pares, m'enteneu ?... és a dir que els pares també formaven part de la competició i que anaven allà no per a nedar, no !... hi anaven perquè feien colla i organitzaven els seus 'tinglados', com els pares Medina, els Escolies, els Abadias, els Camps i tants d'altres...

L’any 1961 s’inaugura la Residencia Blume de Barcelona i el Jaume es un dels escollits per a entrar-hi com a intern. L'oferta però no li ve de ningú del club, la rep de part del Moragues un personatge del règim que era omnipresent a les organitzacions que depenien del partit únic i que va ser un dels encarregats de fer el procés de selecció. Són els anys de treball i de dedicació a la natació més intensos en que aconseguirà els primers èxits individuals i anirà llaurant-se el camí que el portarà als seus moments de màxima esplendor esportiva, entre 1963 i 1968. En aquestes circumstàncies la seva relació amb la resta d’esportistes del club es mes esporàdica i es cenyeix fonamentalment a les competicions i als períodes d’estiu, quan la residència tanca per vacances i ell torna a entrenar amb les companyes i els companys del club. Encara no s’havia destapat com a esquenista i mes aviat semblava destinat a especialitzar-se en el crol

La Blume llavors estava a la torre (d’Esplugues)... una torre de principis del segle XX que es va arreglar fent-hi habitacions, serveis i altres coses i que no te res a veure amb l’edifici nou que es va fer desprès, cap a l’any 1968. En aquells moments jo nedava mil-cinc-cents metres, era fondista curiosament. Quan s’obre la Residència no teníem ni piscina ni entrenador, entrenàvem amb els d’atletisme fent preparació física, bàsicament. Mes endavant ja va venir el Jan (Freese) i ens desplaçàvem cada dia d’Esplugues fins a la piscina del Poble Nou, que es on entrenàvem a l’hivern. Hi anàvem amb una DKW d’aquelles històriques i amb el xofer de la residència que ens portava amunt i avall per entrenar. Als estius si que anàvem a la piscina de Montjuïc.

Ja es a la Blume quan vaig fer el canvi físic, perquè una cosa que hi havia fantàstica eren els serveis de medicina esportiva, que eren molt bons, amb el doctor Galilea, el doctor Estruch, el doctor Bestit que desprès va ser metge del F.C. Barcelona i el doctor Balius; tota aquesta colla amb una sèrie de proves d’esforç i d’altres tipus van fer un informe en el que van dir que per a poder progressar i tot això m’havia d’aprimar !... que flotava molt i tenia molt bones condicions, però que m’havia d’aprimar. Inclús hi va haver un temps que dinava amb l’entrenador al costat per controlar-me la dieta.

A partir d’aquest moment, havent fet el canvi físic i abandonades les proves de fons, apareix el Jaume Monzó esquenista i amb aquesta nova perspectiva va assolint ràpidament unes millores que li permeten posar-se a l'alçada i superar als Cabrera, en Julio i en Jesús. I es que qualsevol persona que l’hagi vist nedar un cop ja havia superat els setanta anys haurà comprovat que, efectivament, el Jaume en el seu estil preferit ‘levita’ a l’aigua, com si la resistència d’aquesta no l’afectés a per a res.

Això va coincidir amb un creixement molt ràpid d’uns deu o dotze centímetres. Entre una cosa i l’altra vaig fer l’arrencada... i va coincidir aquesta arrencada meva amb que el Jan va veure que podia nedar bé l'esquena i em va entrenar i orientar cap a les proves d’aquest estil. En aquells anys l’esquena estava dominada per els germans Cabrera de Canàries i ja a l’any 1963 en uns Campionats d’Espanya que es van fer a Granada els vaig guanyar i a partir d’aquí ja em poso a to i els vaig guanyant, especialment en els 200 metres, que sempre ha estat la meva millor distància...

No hi ha dubte que aquest període va ser el de la meva màxima dedicació a la natació, primer perquè hi havia mes competicions i a més hi havia aquella rivalitat amb els canaris que ens fotien “sopas con onda” als campionats d'Espanya que encara es feien per seleccions regionals. Ens fotien sempre entre d’altres coses perquè ells tenien el clima que els permetia entrenar tot l’any sense necessitat d’escalfar l’aigua. A partir que aquí vam començar a tenir piscines cobertes, com les de Sabadell i Manresa o les municipals a Barcelona, que ens vam anar posant a la seva alçada... a més hi havia una mena de lluita psicològica amb ells, no ?...allò que quan el tenies al costat els hi deies “Julio, te veo mal hoy, eh... tienes mala cara, coño !” i semblava que es quedaven una mica 'aplatanats' i a nosaltres ens anava mes la marxa. Així hi havia la lluita del Miquel (Torres) amb el Cossio en els 1.500, del mateix Cossio amb el Joan (Fortuny) en els 400, la meva en l’esquena amb els germans Cabrera i en papallona van sortir el Claret i el Quim (Pujol) que van començar a guanyar als canaris...

Cal tenir present que abans d’aquest floriment dels seixanta, a part dels del C.N. Barcelona, es que no hi havia volta de full. Als estius encara perquè anàvem a la piscina de Montjuïc i podíem entrenar, però a l’hivern s’ha acabat el bròquil, no hi havia mes “tu tia”.

Relleu de 4x200 Campions d'Espanya l'hivern de 1966 
a la piscina del C.N. Barcelona. Murio, Monzó, Navarro i Costa. 
La seva marca va ser record d'Espanya absolut en aquell moment. 
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Montejano

El que vindrà a partir d’ara es la part mes destacada de la carrera esportiva d’en Jaume que anirà fent passos des dels Campionats de Catalunya i d’Espanya fins a culminar amb les grans competicions internacionals representant a Espanya, junt amb una excel·lent generació de nedadores i nedadors, primer en competicions com les Quatre Nacions o d’altres similars i culminant amb el període 1966 – 1968, amb la participació en els Campionats d’Europa d’Utrecht al 1966 i en els JJ.OO. de Mèxic 1968, a més de tot altre tipus de competicions internacionals com les Universíades, tant apreciades per en Monzó que va participar a la de Budapest 1965 i a la Tòquio 1967

Una altre competició diferents va ser als Campionats del Món Militars, que es van fer a Las Palmas i que gràcies als mateixos vaig tenir un dels permisos mes grans dels que vaig gaudir a la ‘mili’ atorgat en una parada militar a l’estadi de Montjuïc, on el comandament de torn va llegir: “... y se concede un permiso especial de tres meses al vencedor de cuatro medalles de oro en los Campeonatos del Mundo Militares al soldado Jaime Monzó...”.

Per cert que també estant fent la ‘mili’ vam anar als Jocs del Mediterrani, fets a Tunis el 1967. Com que vaig fer medalla de bronze havia d’anar a una recepció del “Caudillo” a Madrid però cap dels caps militars del 'cuartel' del carrer comerç de Barcelona on jo era destinat va tenir els pebrots de firmar-me el permís i em van haver de recollir el premi, que per cert era un Rolex, i portar-me’l no recordo ben bé qui...

Al llarg de la seva trajectòria esportiva en Jaume ha estat objecte de nombrosos reconeixements en forma de premis i homenatges entre dels quals destaca el Trofeu Joaquin Blume de la "Delegación Nacional de Deportes" de l'any 1966. Per a ell, però, era especialment significatiu el títol de Soci d'honor del C.N. Montjuïc, que li va ser concedit desprès del subcampionat d'Europa dels 200 m. esquena a Utrecht. 

Com dèiem a l'encapçalament, va seguir en actiu en la pràctica de la natació i el waterpolo. A més de practicar habitualment els seus esports preferits no deixava passar oportunitat de competir en una o altre travessia o trobada de màsters. Encara va participar a la Copa de Nadal de 2019, poc menys de quinze dies abans del seu traspàs, succeït el 7 de gener de 2020. El nostre record i la nostra estima per en Jaume i la seva família

 

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*)  La imatge que acompanyarà els Carnets de Soci l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto