Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (iII)

11 de gen. 2021



En altres entrades dedicades especialment a la tasca competitiva mes important d’en Jaume Monzó veurem uns monogràfics referits als Campionats d’Europa d’Utrecht 1966 i als JJ.OO.de Mèxic 1968. Precisament es en tornar dels JJ.OO. de Mèxic, amb uns resultats no gaire satisfactoris, quan en Jaume abandona la seva estada a la Residència Blume i retorna al seu club de tota la vida on seguirà encara uns anys més com a nedador a la vegada que s’integrarà en l’equip de waterpolo que estava recorrent el camí de la seva progressió vers el primer Campionat d’Espanya que s’assolirà l’any 1972.

Sí, en tornar de Mèxic me’n vaig de la Blume perquè ja hi porto vuit anys a la residència i considero que ja he fet el que havia de fer... i torno a entrenar-me al club, per bé que jo entrenava més que res a waterpolo però l’Alberto sovint em demanava “oye, ven algun sábado a entrenar con nosotros, que así los chavales estaran contigo” i jo ho feia encantat perquè als nedadors joves els hi feia gràcia i il·lusió i en aquell moment estava fent això com una forma de col·laborar amb el club...

No deixa de ser una mena de retirada, al menys de la competició d’alt rendiment... es clar que es un moment complicat que jo crec que es mes psicològic que físic... i es que arriba un moment que t’esgotes: anar a entrenar se’t fa una muntanya, tirar-te a l’aigua se’t fa pesat... tot això passa desprès de Mèxic que per a mi es un “break”, es un trencament perquè d’una banda les coses no van anar com jo pensava o volia... a part que com passa en aquesta vida em sortia una competència com era la del Santi Esteva que ja ocupava el meu lloc clarament

Al ‘Monju’ feiem cada any encontres internacionals amb clubs francesos, i també belgues i alemanys alguna vegada, que es feien com a mínim en el Dia del Club... amb la piscina plena i amb pancartes demanant la piscina coberta es clar, home !... que per a molts nedadors del club la seva competició internacional només era aquesta del Dia del Club, “coño” !... fixa’t si era important per nosaltres que fins i tot arribàvem a fer-nos uniformes especials per aquest dia, ho recordo bé perquè ma mare era modista i era ella la que em feia l’uniforme aquest... en definitiva que per a nosaltres era una festa molt especial

A mes d’entrenar i jugar a waterpolo també feia una tasca com d’una mena de tutor per els nedadors joves que estudiaven i els hi feia una mica de repàs en una petita aula a sota de la piscina petita abans dels entrenaments i jo mirava d’ajudar-los en el que podia; això passava en l’època de la junta del Devesa i  desprès anava a entrenar al polo, que de vegades l’entrenament era fora, normalment a la piscina del Barceloneta, i desprès ens n’anàvem a sopar unes tapes al Ros, a la Bombeta o a la Ginesta a tocar del carrer Tallers i de vegades també a La Palmera del pare Fité... però el que no puc oblidar d’aquests anys es l’aigua freda de Folch i Torres amb el Grande que li preguntaves “a quan està l’aigua avui ?”... “a vint-i-quatre graus”, que et deia... i sempre estava a 24 graus !... que ho tenia a la pissarra... pintat !... no escrit amb guix, no... pintat !

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc 1970 a la piscina Sant Jordi. Grau, Lloansí, Puigdevall,Comas, Murio, Castellví i Brascó (E), Ajupits Sagàs, Segura, Siré, Monzó, Sanchez i Medina. Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

La imatge física del nostre entrevistat ha anat variant al llarg dels anys, con es ben normal, però menys que per a la majoria de nosaltres. La seva aparença pulcra i esprimatxada s’ha mantingut constant, per bé que els cabells blancs i alguna que altre arruga ens han anat revelant que el temps també passava per a ell. El seu entre gent sempre ha estat amable i “charmant”, amb una notable propensió al diàleg que rara vegada s’enterbolia depenent dels pocs temes que li podien tocar la fibra mes polemista. Discret i reservat quan ho creia convenient, aquest tarannà es manifesta també en parlar-nos dels personatges amb que s’ha anat trobant en la seva vida esportiva

Dels primers temps al club en guardo una imatge concreta. Quan va venir el Janos Gergely com a entrenador, me’n recordo encara com si fos ara mateix, jo estava a la vorera de la piscina (de la Ronda) per començar a entrenar i li vaig preguntar alguna cosa, que ara no em facis dir el què... potser “donde me tiro ?” o “en que calle me pongo” o semblant i es veu que el vaig tractar de tu i el Pepito Cercós que ho va sentir em diu “oye, que vives con él ?”... o “que comes en su mesa ?”... o una cosa així i m’ho va dir com volent dir que un respecte, no ?... total que em va quedar gravada per sempre i es una de les coses que mes me’n recordo dels meus començaments al club.

Desprès vas coneixent molta altra gent... de l’Esquiroz es de qui mes records puc tenir perquè era Montjuïc de cap a peus i crec que era una persona estimada i volguda que va fer una feinada impressionant per aconseguir tot el que va aconseguir: la piscina nostra i algunes altres mes... era de picar pedra, però pedra picada, eh !... era molt insistent i tal, no ?. I recordo molt bé la posada de la primera pedra de la piscina de Folch i Torres al solar del que era “Maderas Salazar” que la va posar el Kubala i es que l’Esquiroz tenia molt bona relació amb els hongaresos que corrien per Barcelona. 

Però saps que passa, que amb tota aquesta colla dels Boronat, l’Esquiroz, el Devesa o el Limiñana, com també els Tauler, Julián o l’avi Planes... tota aquesta gent formaven part del col·lectiu de la gent del club, però els nedadors no hi teníem massa contacte, la veritat...

També el Devesa va ser un dirigent molt destacat, que a mes era un tio molt efectiu i molt íntegre, i molt seriós també. Això si... desprès de ser president trenca amb la resta de fundadors perquè va ser claríssim que el Devesa era contrari a la Zona Esportiva; s’hi oposava totalment pensant que allò seria la mort del club... sí, sí !. No va fer cap intervenció pública de cartes o això en contra, però tots sabíem que no hi estava d’acord i al cap d’uns anys es va donar de baixa del club

En la recerca de persones que han anat deixant un impacte en la memòria d’en Jaume pel que fa al seu vessant esportiu van sortint d’altres personatges importants de la seva època, com ara el Baró d’Esponellà, President d’Honor del club; en Samaranch, en aquells anys “Delegado Nacional de Deportes”; l’Albert Assalit, regidor d’esports de l’ajuntament de Barcelona; l’Alfons Cànovas president del C.N. Barceloneta que el va acompanyar en l’experiència dels entrenaments als EE.UU.  i un ‘personatge’ que sempre li porta grans records: la piscina ‘vella’ de Montjuïc, el cap i casal dels primers anys del C.N. Montjuïc, i el ‘senyor Ramos’, com coneixíem a la persona que n'era l'ànima i l'encarregat de la instal·lació

Clar, es que en Ramos era ‘l’amo’ de la piscina de Montjuïc. Al cap i a la fi nosaltres hi entrenàvem cada dia i a mes s’hi feien els cursets a la tarda, que per això cap a les dues et venia amb les presses “a le dîner... a le dîner !!” per a treure’ns d’allà que a les tres o tres i mitja començaven els cursets i clar, la senyora Ramona a les dues o dues i pico li posava el plat a taula i la piscina quedava tancada.

Recordo quan es va fer la reforma per als Jocs del Mediterrani de 1955 que es va posar la grada del cantó de ciutat i quan hi pujaves i et posaves a dalt veies els ‘gallegos’, i veies el Poble Sec a baix... allò era un espectacle. Es que aquella grada estava feta amb uns pilars "tremendos" i per sota hi havia serveis: uns vestidors i a mes un gimnàs que utilitzàvem algunes vegades de cara a l’hivern, com alguna vegada també fèiem servir aquella fantàstica terrassa del xalet del Ramos per a fer gimnàstica, que en dèiem llavors...

Vista de Barcelona des de fora de la piscina municipal de Montjuïc, amb el xalet d'en Ramos en primer pla i l'equip del club fent preparació física a la magnífica terrassa. 
Font: Arxiu JCE, fons Segura. Ft. F. Segura (senior)

Dels personatges del club que més influència han tingut en el seu desenvolupament inicial en Epifani de Fortuny i Salazar, Baró d’Esponellà, hi té un paper molt rellevant. Tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1944, al poc de prendre possessió es nomenat Ponent d’Esports, essent la primera regidoria d’esports de tota Espanya. Pel que fa al Montjuïc es el que atorga la categoria de municipals als cursets de natació que es desenvolupaven a la piscina de Montjuïc, que des de 1948 passaran a ser coneguts com a “Cursillo Municipal de Natación Escola y Utilitaria”. D’altre banda i també des de l’any 1948 es la persona de l’ajuntament que posa fil a l’agulla per a que el Montjuïc pugui acabar gaudint de la tant desitjada piscina coberta. També aquest es l’any en que queda lligada una amistat profunda i sincera entre Epifani de Fortuny i en Vicenç Esquiroz, com veurem a d’altres entrades d’aquest blog.

Amb el Baró d’Esponellà hi havia tingut molt bona relació perquè a mes ell estava molt identificat amb el Montjuïc, molt !... era típic que cada dos per tres feien un dinar a una casa que ara no se identificar si era a Alella o a Masnou (*)... una casa pairal que era casa seva i que deuria vindre de la família. Jo recordo d’anar-hi amb cotxe amb el Vicenç, el Limiñana i amb tota aquesta gent que anàvem a dinar amb el Baró d’Esponellà, tot i que normalment no dinàvem a casa seva sinó que anàvem a un o altre restaurant dels voltants.

Sens dubte era una persona molt apreciada al club i a mí personalment ell em tenia en molta estima i en aquests dinars aprofitàvem per a parlar molt... per bé que crec que l’interlocutor del club mes proper amb ell era l’Esquiroz o al menys això es el que jo veia en aquestes ocasions, no ?...

Epifani de Fortuny lliura un premi a en Jaume Monzó a finals dels anys 60' en el decurs d'un sopar de campions del club. Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Un altre personatge cabdal d’aquells anys es en Joan Antoni Samaranch Torelló, que també va ser en un temps Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona a qui va correspondre finalitzar la tasca de portar endavant la sempre esperada piscina de la plaça que encara es coneixia com de la Reina Amalia. De la personalitat esportiva d’en Samaranch també n’haurem de parlar en un altre espai d’aquest blog, atès que ha estat un home cabdal en el desenvolupament de l’esport a nivell global

El Samaranch el vaig conèixer primer a la Blume, perquè crec que era el representant a Catalunya de la DND i venia un dia a la setmana a dinar amb nosaltres. Un d’aquests dies ens va dir que “...donaré un premi al primer català que recuperi l’esquena per a Catalunya”, cosa que vaig fer jo però que també t’he de dir que el regal no va arribar mai... i encara l’espero. En canvi quan el vam anar a veure amb en Joan (Fortuny) per a dir-li que volíem anar a entrenar a EE.UU. com a preparació per als JJ.OO. de Mèxic, ell es va encarregar de trucar a la Federació Espanyola i de fer que es posessin les piles. 

Recordo que quan venia a la Blume es notava que era ‘l’amo’; venia cada dilluns a dinar i quan entrava tots ens posàvem drets, evidentment, eh !... no l'aplaudiem (riu) però ens posàvem drets... sí, sí “todos de pie !” i bbrrroooomm !, tots dempeus... i després tots esperant de començar a menjar fins a que ell ho feia. A més recordo que ell distribuïa la taula, la seva de presidència només clar, però cada dia en canviava l’ordre. Hi menjaven el director, Ricardo Sànchez, el Moragues, el Jan (Freese), els doctors Galilea, Estruch, Bestit i algun altre i els hi deia “ tu aquí, tu allí...” i així els anava col·locant... suposo que ho feia en funció de amb qui li interessava parlar aquell dia...

Home, tots sabíem que era un home econòmicament molt poderós per raons familiars i que tenia com a esport base el de l’hoquei patins... tot i que ell havia estat boxador, abans de l’hoquei i dels càrrecs esportius havia practicat la boxa... i en aquella època evidentment era de la corda de la ‘camisa blava’, això es claríssim i no se’n amagava pas però d’això no se’n parlava massa. Ell no era de discursos ni d’arengues en absolut, però si que veies que era un home que manava, que tenia poder, no ?. També tenia una cosa que me’n recordo bé i es que era un home que preguntava... preguntava molt, eh ! sempre volia saber, era un tio que s’informava molt. Al cap i a la fi el mèrit d’en Samaranch era el de rodejar-se d’un seguit de gent que eren competents i molt propers i fidels a ell: Platón, Negre, Assalit, etc... era un home d’equips

Ah ! i també recordo bé que quan torno d’Utrecht en Samaranch em ve a rebre a l’aeroport i quan baixo per l’escaleta de l’avió ell ja m’espera a baix i a partir d’aquí potser es que comença la bona relació que hi vaig tenir...

Arribada d'en Jaume Monzó a l'aeroport del Prat com a Subcampió d'Europa el 28 d'agost de 1966. En primer terme Ibern, ___, Sierra, Batallé, Monzó, A. Alberich, Corominas; darrera Cabrera, M. Ballester, Torres, Ruiz, Merino, Limiñana i J. Morera. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó

Al llarg de les diferents sessions hem completat mes de cinc hores d'entrevista amb en Jaume Monzó. S'imposa algun tipus de refrigeri, de manera que tot passejant enfilem cap al Velòdrom al carrer Muntaner, on tot gaudint de la consumició allarguem la conversa, ara de manera mes informal. En Jaume està com sempre xerraire, jovial amb el somriure a flor de llavi, vital...

Carles Sànchez i Josep Castellví

(*) La casa pairal a que es refereix en Jaume es Can Sentromà, en el terme municipal de Tiana, que forma part del patrimoni dels Barons d'Esponellà des de començaments del segle XIX

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic