Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Identitats. Alfons Cànovas Lapuente

27 de gen. 2021

En Alfons Cànovas Lapuente als primers anys quaranta del segle XX
Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI


L'apartat d' Identitats complirà en aquest bloc una funció similar a la que fa el Carnet de Soci per a les persones que en un o altre moment han format part del C.N. Montjuïc. És a dir que ens permetrà fer un perfil d’aquella gent que, sense haver estat pròpiament sòcies del club, han tingut una rellevància en el mon de la natació, el waterpolo o en d'altres àmbits de l'esport en general. També, com passa en el cas del Carnet de Soci, algunes de les Identitats estaran basades en entrevistes personals, però en els casos en que això no sigui possible acudirem a la documentació de que puguem disposar (*).

En un dels primers dies de març de 2019 hem emprès el camí que tantes vegades hem fet cap a la Barceloneta, just al començament del passeig Joan de Borbó, on viu l'Alfons Cànovas Lapuente a la seva estimada 'ciutat'. Als seus 101 anys ja complerts i tramitant els 102 per el proper novembre l’Alfons manté les reserves d'energia suficients per a continuar amb una activitat que, tot i que  necessàriament més moderada, no deixa de causar admiració per la seva fortalesa mental i emocional. De manera que la conversa amb ell fluirà amb la màxima naturalitat.

Vaig néixer el quatre de novembre de 1917 a Guadalupe, un poble de l'horta murciana, a uns quatre o cinc quilòmetres de la capital, que realment no era ni poble, sinó una “pedania” que en deien. Quan tenia tres anys em van portar a Barcelona i em van deixar amb l'avia que vivia al carrer de Salamanca n. 45. No se ben bé per quina raó vaig ser el primer del meu nucli familiar a venir a Barcelona. El cas es que els meus pares es van conèixer aquí però desprès se'n van anar a Murcia a viure-hi i com que les coses no els hi van anar molt bé van haver de tornar a Barcelona a buscar-se la vida i jo vaig ser el primer que van portar de penyora per a viure amb l'avia que ja era a la Barceloneta de feia tres o quatre anys abans. Des de llavors la Barceloneta ha canviat molt pel que fa a l'ambient i al tarannà, encara que geogràficament no ha canviat gaire perquè només pot anar una mica enlaire, però l'espai el té molt limitat, no ?... és a dir que estructuralment ha canviat ben poc. 

Quan vaig arribar el barri tenia una platja de pescadors humils amb barques petites que anaven a rem, la majoria, o a vela algunes mes... perquè les que anaven motoritzades ja paraven a dintre del port. En aquest ambient de pescadors i portuaris que predominaven al barri, va ser on jo vaig passar la meva infantesa.

La família al complet, d'esquerra a dreta: Alfons, Joan, Pepita, José (el pare), 
Juanita (la mare) amb el nadó Victor als braços i l'Antonio. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

A casa de l'avia vivia amb ella i les seves filles, l'Anita i la Isabel. També hi va viure el Cecilio que per a mi era com un germà. Als quatre o cinc anys em van portar a l'escola del carrer Guítert, que era una escola nacional amb un mestre que ha significat molt per a mi i que es deia Gabriel Comas i Ribas, Don Gabriel li dèiem, un mallorquí de Manacor que va ser un mestre de veritat en tots els aspectes; que potser no era una gran eminència com a mestre, però era molt humà i va ser molt bo per a mi. 

D'aquells anys del que mes me'n recordo es de quan vaig caure malalt greu de petit. Quan ja tenia set anys un dijous a la tarda anava amb els pares cap a Can Jorba, perquè aquell dia donaven globus gratis, i jo caminava uns passos davant d'ells i es van donar compte que jo anava coix... va resultar que tenia uns tumors a les 'ingles' de les dues cames i vaig haver d'estar gairebé tres anys al llit, encaixonat allà a casa de l'avia amb tota la meva família que ja havia vingut de Murcia i vivíem tots a la mateixa casa, en un 'quart de casa' (**) amb botiga. En aquells temps el pare es passava la vida viatjant per el treball, pobre home... en tota la meva vida potser hi he parlat, lo que es diu tenir una conversa llarga, mitja dotzena de vegades i ja seria molt... i desprès, quan la guerra, un bombardeig el va matar aquí al moll

L'Alfons Cànovas va escriure, amb l'ajut del documentalista Andreu Gabriel Tomas, el llibre de "Memòries des de la Barceloneta" publicat l'any 2015 on els records de la seva infantesa es barregen amb una mena de 'biografia' de la Barcelona del segle XX. En recomanem la seva lectura per a qualsevol que estimi la Barceloneta i a la seva germana gran, Barcelona, i les vulgui conèixer de manera més amplia a través de la mirada d'aquell jove que somniava amb ser fuster i que desprès de les seves primeres feines es va convertir en un aprenent de joieria 

Portada del llibre de l'Alfons Cànovas publicat per l'editorial Alrevès 
de Barcelona l'any 2015: Font: Arxiu JCE

Vaig poder estudiar només fins als 12 anys i llavors em vaig posar d'aprenent amb un rellotger i joier proper al barri, al carrers Obradors n. 6. Quan ja tenia uns quinze o setze anys es quan em vaig acostar al món de la natació. Davant mateix del carrer de Salamanca on vivíem hi havia uns nois que es deien Devesa i especialment amb el Paco, que era d'una edat molt similar a la meva, vam travar amistat i va ser a través d'aquesta amistat que em van fer soci del club cap a l'any 1933 que llavors es deia Barceloneta Amateur Club (BAC). El BAC s'havia fundat el 29 i primer es deien "Lobos de mar" (riu), però es van dir ells mateixos "home, potser es massa, no ?... massa exagerat !" i en van canviar el nom. Aquells anys al BAC tot era en català fins a que va arribar la repressió franquista i vam haver de canviar i posar-ho "en castellano, como manda el régimen"...

El club s'havia fundat al carrer Judici 13, a la taverna on vivia el secretari i fundador en Antoni Bayarri Ayza, que era guàrdia 'urbano' de l'ajuntament tot i que no va vestir mai d'uniforme perquè s'havia col·locat a les oficines; era un home que valia molt, però una mica massa possessionat d'ell mateix, eh ?... s'ho feia valer. L'amo de la taverna era el pare d'en Bayarri i el club tenia els vestidors al soterrani del bar de manera que ens despullàvem i sortíem amb un 'taparabos' i la tovallola, que no teníem 'albornos', eh !,... i corrents cap a la platja. Poc temps desprès ja vam fer el nostre local al costat dels Banys Sant Miquel al final dels 'xiringuitos' i a l'altra banda d'on hi havia el local de l'Atlètic. El local ens el vàrem fer nosaltres mateixos fent de manyans, de paletes, de fusters... allà no hi va entrar cap professional, o si algun hi va entrar no va cobrar per la seva feina. Durant la guerra vam tenir la santa desgràcia que una bomba dels italians el va tirar a terra

Primer local del Barceloneta Amateur Club els anys 30 del segle passat. 
Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

De manera que a l'Alfons adolescent amb els seus quinze anys ja el trobem introduït de ple en l'ambient de la natació i el waterpolo que, a banda de la seva vida laboral i familiar, centrarà gran part de la seva activitat en els anys a venir. Nedador i waterpolista primer, directiu més tard; la seva vida social i societària girarà al voltant del BAC i, més endavant, del Club Natació Barceloneta en que s'acabà transformant

Com a nedador he sigut molt dolent (riu), mira si n'era de dolent que quan feia peus amb la fusta me'n anava cap endarrere !... era molt dolent jo... amb la braça encara anava una mica millor, però amb el crol... cap endarrere; de manera que el que vaig fer va ser canviar d'estil... i, ves per on, desprès em va sortir un fill bracista...

A la meva època l'entrenador era el Pros, que es el primer que va tenir el Barceloneta. Aquell home era tot un personatge i que tenia mal geni, eh !... osti quan s'emprenyava !..., el cas es que de vegades per ell vàrem tenir molt mal cartell que allà a on anàvem es deien " 'cuidado', que ja són aquí els musclaires...", perquè ens deien els musclaires per exemple a Martorell... però sobretot a Sallent que una vegada en un partit de waterpolo va haver d'intervenir la Guaria Civil per a protegir-nos i ajudar-nos a sortir de la piscina... que no ens deixaven sortir de l'aigua !!... . Tornant al Pros, ell va ser un dels fundadors del BAC i en va ser el número 1, junt amb el Bayarri, el Mústic - que en va ser el primer president -, un tal Muntaner i alguns d'altres mes...

Un cop passada la guerra vaig jugar mes a waterpolo. Jo sempre els acompanyava amb un 'trajo' de bany... un slip a la butxaca, perquè encara que no estès a la llista sempre faltava un o altre que no tenia interès per venir o que li faltaven els dos rals que valia el tramvia i el Cànovas sempre era a punt amb el seu 'trajo' de bany... el mes graciós del cas, però, es que de vegades aquest banyador servia per a que pogués jugar un altre company que, per descomptat, era mes bo que jo jugant i se l'havia deixat o venia a darrera hora quan ja quasi me l'havia posat i me l'havia de treure per deixar-li i dir-li "té, juga tu"... això ho ha fet el Cànovas moltes vegades , eh !... home, no pas content, no ?... però ho he fet !. 

Equip subcampió de Catalunya de 1a categoria B. a l'any 1943. Olmos, 
Ayza, Bayarri, Reynés, Monsonís: ajupits Cànovas, Granada i Llorens. 
Font: Arxiu família Cànovas. Ft. SI

I es que a mi m'agradava molt jugar i no  es per dir-ho però si he fet alguna cosa bona dins de la natació ha sigut cuidar del Barceloneta, en primer lloc, i jugar a waterpolo on em col·locava de defensa dret o esquerra, que m'era igual; d'entrenar no entrenava gaire perquè no es podia, que llavors hi havia molta necessitat de guanyar-se els cèntims i s'havia de treballar...

De manera que el fet es que l'Alfons Cànovas ha viscut vuitanta-set dels noranta-dos anys que ha complert el Barceloneta com a club, en solitari o conjuntament amb l'Atlètic, dedicant molts d'aquests anys a l'assoliment dels diferents somnis que ha anat perseguint l'entitat: primer el d'un local social propi, desprès el d'una piscina coberta i a l'entremig anar construint unes generacions de nedadores, nedadors  i waterpolistes que poguessin competir amb els primers clubs de la ciutat i de tot el país... val a dir que en aquest sentit quasi tots aquests anhels s'han transformat en veritables realitats fins a arribar a l'actualitat que l'Atlètic- Barceloneta domina abastament l'escena waterpolística nacional

Desprès ja en vaig ser president, que hi vaig arribar a estar fins a trenta anys en dues etapes. A la primera etapa quan m'animo a anar de president el que hi havia era el Bayarri, que era un superdotat com a atleta i a mi em passava d'un pam, eh !... era un dels millors jugadors de waterpolo que hi havia en aquell moment i se l'hi ha de reconèixer el fet que tant bo com era i que no hagués tingut mai la intenció d'anar al Barcelona, que sempre estaven a veure si el podien enganxar. Tant bo com era jugant, com a directiu era una mica massa pagat d'ell mateix, molt possessiu i en un moment hi tinc una discrepància i llavors m'ho munto per a forçar una assemblea... que a mi, com a demòcrata que sempre he estat, m'agrada treballar de manera democràtica i que els socis puguin triar una nova directiva. El cas es que d'aquests fets l'amistat amb el Bayarri i també amb el Borrego, que era el seu gran amic, va quedar una mica tocada, però amb els anys ens vam arreglar amb els dos i vàrem refer l'amistat

En aquesta etapa hi vaig estar uns vint anys, des del cinquanta-dos fins al setanta o setanta-un crec, que va ser una molt bona època del Barceloneta perquè vam tenir molt bona gent, bons nedadors i bons jugadors de waterpolo i a mes vam poder comptar amb la piscina coberta, que s'inaugura en aquesta etapa. D'aquests anys guardo especial record d'algunes de les coses que vam poder fer... per exemple vam crear la Travessia del Passeig Marítim, que hi ha l'anècdota que a la primera edició  no es va poder fer el dia previst perquè feia temporal de llevant, que per cert havia vingut en Samaranch i se'n va anar enfadat, sí... sí (riu) perquè es va suspendre, però clar... si feia mala mar !. 

Molt important també va ser quan vam guanyar al Barcelona, que era la primera vegada que el guanyava un altre club en una competició nacional: 6 – 4 a la nostra piscina (20 de novembre de 1969) amb menys d’un any que hi portàvem a la piscina... jo ja els hi havia dit als nois que "us prometo que guanyarem al Barcelona el dia que tinguem la piscina coberta..." i així va ser... el que no se'n sabia avenir era aquell soci del 'Natació' tant fanàtic que tenia una casa de 'lamparas'... que era molt bona persona... en Manguillot !,  que era un gran amic meu

Retall de "La Vanguardia" del 21 de novembre de 1969. 
Font: Hemeroteca La Vanguardia

Al començament d'aquella primera etapa encara hi havia el Pros d'entrenador que era mig professional, que cobrava poc però cobrava alguna cosa perquè l'home no guanyava prou amb la seva feina i a més completava el seu sou anant a buscar musclos al 'rompeolas' amb el Celedonio Fernàndez, el famós Cele com el coneixíem per aquí, que va ser un nedador de fons excel·lent. Desprès al Pros el va substituir l'Olmos que s'hi va estar només dos o tres anys perquè s'havia d'aixecar a les quatre del matí per anar a treballar al mercat del peix i per això no va aguantar massa temps.... i es que tot-hom les vam passar 'canutas' desprès de la guerra , eh !... perquè la guerra va ser dolenta, però desprès amb el racionament es va passar gana, que amb la 'cartilla' només et donaven una mica d'arròs, d'oli, llegums... que fins i tot la Perón va haver de portar un barco ple de blat perquè no n'hi havia prou per a fer pa (riu)...

Quan l'Olmos va plegar me'n vaig anar a buscar al Polichón que jo crec que va ser tota la vida entrenador, no ? (riu)... i s'hi va estar fins a que se'n va cansar. Ell presumia que des de l'edat de dotze anys ja no sabia el que era treballar i es donava una bona vida... s'estaven moltes nits a la Bombeta fins a que se'ls feia de dia i jo el vaig anar a trobar per a proposar-li d'entrenar, que a més ell tenia un fill jugant al waterpolo. També es que ens unia una gran amistat... perquè a mes sempre s'ha portat molt bé amb mi... i sempre m'ha fotut bronques, eh !, vull dir que no se'n estava de dir-me "calla, calla, que tu que saps... tu que saps, calla, calla !"... (riu) i jo me'n reia perquè es que ell era llest !... no llest, no... intel·ligent es el que era !... sempre em va demostrar de ser un amic de veritat no només en l'esport sinó també en els negocis, que ell vivia dels negocis de tot tipus i tenia el basar aquell amb la seva dona, la Pilar...

Expliquen els que el coneixen mes bé que en Cànovas ha tingut sempre una mena de vocació de servei orientada a la millora de la Barceloneta i del seu intransferible estil de vida, on a mes de dedicar tants anys al seu club de sempre hi ha tingut una presència notable amb molts d'altres camps; en el del comerç del barri, es clar... però també en els locals de La Fraternitat on van crear un grup de joves per a poder fer les seves pròpies activitats, a més de la seva participació en algun dels grups de teatre amateur als quals hi va dedicar gran part del seu temps d'oci i on hi va gaudir amplament, com en quasi tot el que fa aquest home de tarannà positiu, engrescat i engrescador. I, es clar, inevitablement, ens ha de parlar de la Joaquina Barberà Segurana, la Quimeta... un dels pilars fonamentals als quals l'Alfons hi ha dedicat quasi tota la seva vida: la Quimeta i la familia, el teatre i el Club Natació Barceloneta. Ara algú diria d'ell que es un emprenedor... com si l'emprenedoria s'hagués descobert en aquests anys 2000...

La Quimeta i l'Alfons, en una foto feta a finals de l'any 1938, encara 
en plena guerra civil. Font: Arxiu familia Cànovas. Ft. SI

A mi les coses sempre m'han fet il·lusió de tirar-les endavant, com em va fer il·lusió que desprès de ser tants anys president del club encara la gent es va interessar perquè hi tornés una altra vegada, que jo penso "home, doncs alguna cosa dec haver fet ben feta, no ?"... em va fer il·lusió, la veritat, però no per a poder ser mes o menys que un altre, no necessitava res jo afortunadament: sempre he tingut feina en el meu ofici o sigui que m'he guanyat bé la vida, però es que crec que a mes la vida no  es només guanyar quartos i portar-los al banc... el que es segur es que sempre he sigut... com es diu això ?... un cul de mal 'asiento'. Amb el teatre també ha sigut una cosa així, que jo ho feia amb moltes ganes però d'amateur i amb tot i això va haver un moment que la Lola Membrives se'm volia endur amb la seva companyia a Argentina, perquè es veu que ho feia molt bé i tenia molta memòria

A la segona etapa de president hi vaig ser uns deu anys mes (87-98), per tant vaig estar en el procés de la nova piscina de Sant Sebastià com ja m'havia tocat de ser a la primera piscina del Passeig Marítim. Per aquesta primera me'n vaig anar a veure al Samaranch que era regidor de l'Ajuntament i hi vaig anar dues o tres vegades per insistir en que necessitàvem un espai per entrenar i per competir: per això, per allò i per això altre... i ell va comprendre les raons que li donava. Tant a la primera piscina com a la segona es va donar un procés per aconseguir de tenir un únic club a la Barceloneta, el que volia dir ajuntar-nos l'Atlètic i nosaltres. Jo això ho vaig veure de seguida que s'havia d'arreglar, encara que a la primera no va poder ser amb la nova piscina s'ha aconseguit. 

I es que aquí (a la Barceloneta) s'ha fundat la natació nacional... perquè la natació nacional va néixer als Banys Orientals i el Barcelona també hi va néixer allà a la platja, per bé que desprès es clar que ja s'ha escampat per tot arreu, però va sortir d'aquí... fins el Catalunya surt d'aquí, dels Orientals, amb l'Antonio Gay que era el que se'n va cuidar i tenia molt bona vista per els nedadors infantils, com en el cas del seu nebot que va ser un gran nedador.

De tota la tasca de directiu del club i de la unió amb l'Atlètic jo crec que el mes important que vam fer va ser unir a la gent, perquè el que a mi em feia por es que es formessin dos grups o dos clubs dins del club, dos tarannàs diferents... que això no es bo. Sí que es bo que hi hagi algú o alguns que t'empentin, de ben segur, però que hi hagi enfrontaments no, eh !... i moltes vegades em sembla que si tinc alguna virtut es que se quan he d'afluixar, que sé perdre i que sé acceptar la derrota... per a poder guanyar mes endavant. Jo ho vaig aprendre dels pescadors, el bon pescador de canya o al volantí quan convé ha de saber donar fil, allargar cordill perquè el peix es cansi que quan el peix està cansat el fa anar com vol... has de donar corda quan convé: saber perdre per poder guanyar

Ja des d'abans però especialment arran de la publicació del seu llibre l'Alfons s'ha vist assaltat en la seva intimitat per munions d'adolescents i també d'adults que han volgut fer-li una entrevista per aquell o l'altre paper... de l'escola, del barri o d'on volgueu. Sempre sota l'atenta supervisió del seu fill, ell ha estat amatent a donar resposta a tot-hom a qui li ha estat possible... com ara a nosaltres mostrant atenció i interès per la nostra presència. La conversa s'ha anat allargant en el decurs de la tarda i volem saber d'en Cànovas si es que es troba cansat per fer una parada... ell, però, es troba bé i ens anima a continuar 

Al club vam tenir una persona molt important un cop acabada la guerra que va ser en Jaume Cabot. Va agafar un paper que el va fer anar com si fos un rotllo d'aquells que es posen al vàter, no ?... deia que si ho feia amb fulls ‘sueltos’ se li perdien i ell amb el seu rotllo de paper anava amunt i avall del barri apuntant; que el Borrego li deia "on vas amb el rotllo del paper del vàter amunt i avall !..." (riu) i es que el Cabot anava prenent nota de noms de coneguts, antics socis i amics als qui podria fer socis o que podrien ajudar al club... o sigui que el famós paper de vàter ens va ser de gran utilitat per ajudar a tirar endavant el club. En Cabot era farmacèutic d'aquí del barri... o al menys treballava en una farmàcia

Amb el Samaranch es va donar una casualitat i es que el seu xofer era fill de la Barceloneta, en Solà, i es donava el fet que jo havia anat a escola amb ell. De manera que tot i que ja l'havia conegut al Samaranch, en Solà ens va servir  per acabar de fer el pastís. Per la piscina del Passeig Marítim potser que no hi influís massa, però sovint no es només l'ajuda directe sinó de vegades un cop de telèfon per a dir-li a algú "mira'm això si esta bé o no...". Uns anys mes tard vam ser companys a l'Ajuntament quan vaig entrar elegit l'any setanta, que m'hi vaig presentar, un cop mes, perquè m'ho van demanar diferents persones i entre elles aquest Solà, el xofer d'en Samaranch, i vaig tenir la sort de sortir escollit que feia molts anys que no hi havia cap regidor que fos fill de la Barceloneta

També recordo amb molt de 'carinyo' una estada als EE.UU. a Bloomington com a acompanyant d'en Joan Fortuny, en Chicoy i en Jaume Monzó que van anar-hi  a fer un 'stage' per a preparar-se per als JJ.OO. de Mèxic 1968. Va passar com tantes vegades, que era per un període de tres mesos de gener a març d'aquell mateix any,  i a ningú no li anava bé d'anar-hi...a ningú, eh !... ni entrenadors ni directius van voler anar a aquest viatge a Amèrica perquè era un temps massa llarg, i es que tres mesos per a una persona gran i casada es un sacrifici  però a mi em feia il·lusió d'anar-hi i a darrera hora em vaig 'liar' la manta al cap, com tantes vegades, i me'n hi vaig anar... també gràcies a que la Quimeta, la meva dona, que amb l'ajut d'en Sito i d'alguna persona més es van fer càrrec de la botiga

1968 a Bloomington (EE.UU). Fortuny, Cànovas, Monzó amb 
dos persones d'una familia d'acollida i Chicoy. 
Font: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. SI

Per aquelles coses dels prejudicis ens inclinàvem a pensar que en el seu llibre de memòries del que ja hem parlat hi ha una cosa que de ben segur no sortiria: la famosa votació a l'Ajuntament de l'any 1975 en que la majoria de regidors van votar en contra de dedicar una partida del pressupost a l'ensenyament del català; es el que es va conèixer com el 'No al Català' que va donar per a rius i més rius de tinta en una premsa que ja començava a desfer-se de l'autocensura. Es clar que el prejudici consistia en creure que  per a ser regidor aquells anys se't pressuposava proper al règim i per tant l'Alfons Cànovas hauria estat en aquesta majoria del no. Un cop llegit el llibre vàrem comprovar l'errada d'aquesta apreciació

Sí, sí que hi surt al llibre... jo vaig ser defensor del sí, vaig ser valent, no ?... em van amenaçar i tot els de la Falange d'aquí !... a fora de la botiga hi havia un rellotge d'aquells que es penjaven com si fossin una bandera, oi ? i per aquell temps em trencaven els vidres cada dos per tres.  Es que segons qui es pensa que jo era del règim perquè vaig ser regidor en aquella època i per tant col·laborava amb les institucions oficials, però no hi tenia res a veure. En aquella votació jo vaig votar que sí a l'ensenyament del català a les escoles, que el que portava la bandera d'això era el Tarragona... l'Eduardo Tarragona Corbella.

Foto de la sessió de l'Ajuntament de Barcelona que va emetre el 'No al Català' 
el dia 4 de març de 1975. Font: Diari digital 'El Nacional.Cat'. Ft. SI

Però jo no he estat mai de cap partit polític... quan s'acaba la guerra em quedo aquí perquè tinc dos germans, l'un de mes gran i l'altre mes jove, que són del partit comunista català, del PSUC, i van ser al front amb la 27na divisió i van haver de marxar cap a França; que em venen a mi i em pregunten "que fem ?..." i jo que els hi dic que marxin de manera que el Juan i l'Antonio no van poder tornar fins al cap de deu o dotze anys. Jo mateix els hi deia que no tornessin fins a que ja vaig veure que podia fer alguna cosa si es que tornaven i hi havia dificultats... encara que de tota manera ells també ja ho tenien decidit de marxar. En un moment jo també vaig estar dalt d'un camió per marxar i em ve la meva dona i em diu "si marxes tu, jo també me'n vaig..." i confesso que va ser el freno definitiu per a no marxar

L'Alfons Cànovas, bon conversador com és, encara ens explica un munt d'històries mes que no ens cabrien aquí. En qualsevol cas guardarem sempre en la retina la imatge de l'home que, fins a fa relativament poc temps cada matí, un cop esmorzat i polit, se'n anava cap a la seva botiga de sempre, ocupava el seu lloc d'honor... ben enfocat de cara a l'entrada i, sense necessitat d'interferir en la feina de la seva família, anava parlant ara amb l'un, ara amb l'altra... fent el que ha fet tota la vida, relacionar-se amb el seu petit-gran món de la Barceloneta i la seva gent... i és que no es pot ser mes ‘Bacallà ?: sec, sec !!'...

Carles Sánchez i Josep Castellví

Commemoració del 100 aniversari de l'Alfons Cànovas a les instal·lacions del 
C.N. Atlètic-Barceloneta l'any 2017; l'acompanyen el seu fill Sito, el net Alfonso 
i la seva jove, l'Aurora. Font: Pàgina web del C.N. Atlètic-Barceloneta. Ft. SI

(*) La imatge que acompanyarà els perfils que aniran sortint a 'Identitats' l'hem agafat prestada de la revista mensual de natació  Mare Nostrum, publicada al llarg de poc mes d'un any entre 1930 i 1931 per un grup de nedadors del C.N. Athlètic. La revista forma part de l'arxiu particular d'en Juan Antonio Sierra Puerto

(**) El continuat augment de la densitat del barri de La Barceloneta des de la seva creació a mitjans del segle XVIII ha desembocat en el fet que la vivenda habitual sigui la del 'quart de casa', que equival a una dimensió de poc mes de 30 m2

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic