Els veritables fundadors

Només una anècdota

En una entrada anterior hem vist com la inscripció del "C.N. Montjuich de Educación y Descanso" a la FCNA corre a càrrec del Sr. José Muñoz, en la seva funció de "Jefe de Deportes" de la dita organització, a qui a més a més se l'accepta com a delegat, el que correntment en aquells anys equival a acceptar que n'ha de ser el president. En realitat només es tracta d'una anècdota i en José Muñoz no en va ser mai president ni tant sols ha estat considerat com un del veritables fundadors del C.N. Montjuïc

Però qui es aquest José Muñoz ?... Malauradament no n'hem pogut trobar masses dades. Sabem, però, que fou nedador del C.E. Mediterrani ja des dels primers anys del club. Així, en 1932 essent un jove jugador de waterpolo el trobem formant part d'un dels primers equips, el quart per l'esquerra en la foto que aportem. Va seguir vinculat al club i a partir dels primers anys 40 el retrobem com a "Jefe de Deportes de la O.S. de Educación y Descanso" per un curt període de temps.

Joan Llenas, Carrasco, Fernández, Josep Muñoz, 
Pere Muñoz, Puigdengoles i Rosenzweig. 
Font: Història del C.E. Mediterrani 1997. Ft. SI

El cas es que manté una bona relació amb en Vicenç Esquiroz Soliva, ja des de l'època que ambdós pertanyien al ‘Medi’. El mateix Vicenç havia estat encarregat per la junta d'aquest club per a negociar amb en Josep Muñoz l'entrada del que llavors era el "C.D. Mediterraneo" al sí de la O.S. de E. y D. l'any 1941. Com van haver de fer molts altres clubs catalans, la integració a l'esmentada organització representava un alleugeriment de la extrema situació social i econòmica en que es trobaven un cop finalitzada la guerra civil. En el cas del Mediterrani, però la relació va ser curta i es dona per finalitzada l'any 1943.

Els fundadors

A finals de 1943 i primers de 1944 el Mediterrani es troba immers en una profunda crisi tant en els seus directius com en el cos social. El club es desnonat del seu local del carrer de Tres Llits, tocant a la Plaça Reial, on disposava del local social i d'un gimnàs; a la vegada perden el lloguer per els caps de setmana del local del carrer de "Marqués del Duero" n. 88 on podien celebrar els seus actes mes recreatius: balls, activitats culturals, etc. El nombre d'associats s'ha reduït fins a poc mes de seixanta. Aquesta situació límit empeny l'entitat a emprendre nous rumbs. Una de les solucions que troben es la d'establir-se a la barriada de Sants en l'anomenat 'Vapor Vell' del carrer de Galileu n. 49 que disposava d'una bassa que un cop adaptada podria fer les funcions de piscina per als entrenaments de l'equip. A la vegada també troben un local per a ser seu social al carrer de Zumalacarregui n. 2 al mateix Sants. Aquest es el detonant de l'escissió que va representar el naixement del Club Natació Montjuïc, atès que la majoria dels que el funden el nou club eren socis del ‘Medi’ i veïns del Poble Sec que es trobaren frustrats per la nova localització del club.

D'aquesta manera i després d'un seguit de reunions s'acorda la fundació del Club Natació Montjuïc entre les catorze persones següents:

SOCIS FUNDADORS DEL CLUB NATACIÓ MONTJUÏC. ANY 1944

Font: Elaboració pròpia

Fins a nou dels catorze fundadors provenen del C.E. Mediterrani. Una major part son residents al Poble Sec o hi tenen relació estreta. Cal remarcar que el club neix específicament vinculat a aquest barri, el "Distrito II" en la nomenclatura del moment, encara no hi ha cap vinculació amb el "Distrito V" o Raval en la denominació actual. Aquesta vinculació tant estreta que quasi es convertirà en un ‘mantra’ com a "club de los distritos II y V", apareix quant la recerca d'una ubicació per a situar la desitjada piscina coberta pròpia del club ens acaba situant plenament al Raval, a la plaça llavors coneguda com de la Reina Amalia.

Joaquim Tauler, Agustí Julián i Gerardo Carmany 
a la piscina de Montjuïc a mitjans anys 40. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

En Martí Planas i en Vicenç Esquiroz han ocupat diferents càrrecs directius al seu club d'origen i a la Federació Catalana, formant un tàndem que sens dubte va esser determinant en la fundació del Montjuïc. El primer constarà com a soci n. 1 fins als primers anys 50’, quan per motius d’incompatibilitat amb la seva tasca de periodista esportiu a La Vanguardia deixarà aquest lloc a en Vicenç Esquiroz que l'ocupà fins a la seva mort l'any 1987.

Als catorze fundadors se'ls incorporen amb una certa immediatesa d'altres joves nedadors con els germans Carmany, Gerard i Robert, Josep Cercós, Portillo, Buendia i d’altres. Una part d'ells han aprés a nedar amb en Vicenç Esquiroz que exerceix de President i a la vegada d’entrenador i mestre de natació per als nouvinguts. Tot això de manera amateur i fent-ho compatible amb les seves tasques professionals de periodista a diferents mitjans i d'empleat de "Riegos y Fuerzas del Ebro", predecessora de la FECSA. Eren els temps del "pluriempleo" quan la major part dels treballadors havien de tenir més d'una ocupació per tal de garantir-se la subsistència.

Vicenç Esquiroz impartint una classe de gimnàstica als futurs 
nedadors del CN Montjuïc a finals dels anys 40'. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Els dos primers anys de vida del club han estat senyalats com  els anys heroics per les moltes dificultats que es varen patir per tirar endavant i intentar consolidar la tasca de l'entitat. La pertinença a la O.S. de E. y D. n'havia de facilitar la subsistència i el creixement bàsicament en dos aspectes: d'una banda proporcionant un local social on instal·lar-hi una secretària i un petit gimnàs per a les èpoques d'hivern que  no es pot entrenar a la piscina de Montjuïc; de l'altre ajudant econòmicament a les despeses que generen les activitats del club. Però la manca de mitjans pròpia de la situació afectava també als organismes oficials de manera que no arribaven a complir amb totes les promeses d'ajut a que s'havien compromès.

Sembla deduir-se de la informació generada en aquells anys que cap de les dues condicions foren complertes de manera plena. L'ajut econòmic si que va poder arribar, però ho va fer de manera minvant al llarg dels dos anys en que va durar la relació; el desitjat local social, però, no va aparèixer mai obligant l'entitat a una continuada peregrinació de bars i sales on es podien aixoplugar per uns períodes generalment curts i que servien per tenir una localització on atendre els socis. No va ser fins a l'any 1948, amb el local del Passeig de l’Exposició, i desprès de manera més definitiva amb el ‘Chipirón’ del carrer de Paral·lel n. 88 que es va normalitzar la situació de l'estatge social. Altrament a parer de molts dels esportistes d'aquells anys l'autèntic ‘local social’ del Montjuïc era la piscina del Ramos, o sigui la municipal de Montjuïc. Així en Jaume Monzó a l'entrevista que ens va donar per al seu ‘Carnet de Soci’ recorda que:

"... jo crec que el club nostre era a la piscina municipal de Montjuïc, també ho va ser la Ronda per uns altres motius i unes altres circumstàncies, però primer era la piscina del Ramos perquè entre quan jo tenia des del deu fins als quinze o setze anys en que me'n vaig anar a la Blume, (la piscina) era el punt de trobada... el punt de trobada de qualsevol dia hi hagués entreno o no n'hi hagués, els dissabtes tot era preguntar: “ei, que feu ?... “ i l'altre: “vaig a la piscina...” i ens trobàvem allà a la grada i intentaves lligar, si podies i et deixaven (riures generals), i com una sargantana allà a prendre el “solete”, un banyet a la piscina i la mar de bé..."

Una imatge del ‘local social’ a la piscina de 
Montjuíc cap als primers anys 60’. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Tampoc els socis de la nounada entitat podien complir sempre amb el seu pagament de quotes, generant-se així una continua sensació de provisionalitat i estretor econòmica que va culminar amb la crisi de l'any 1946 i la sortida de la O.S. de E. y D. que tractarem en una altre entrada.

JC