Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Sprints. Una de travessies...

21 de març 2021

Grup de nedadores i nedadors del Montjuïc a la Travessia de Banyoles de 1962
Drets: C. Medina, Molinero, Monzó, Escolies, Mari C. Medina, Marta Escolies, 
A. Medina, N. Lloch. Ajupìts: Valdes, Marco, C. Llorca, Ferreres, Camps, 
Solsona, Rosa M. Carabí, Ester Vila i germana del Solsona
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI (*)


Les travessies han estat des de sempre una alternativa a la rutina de les piscines. Per regle general comportaven un desplaçament del grup, que es podia fer en autocar, i passar un dia amb les colles respectives: les nedadores i nedadors per el seu cantó i els pares fent barrila al seu aire. Potser la mes paradigmàtica en aquest sentit era la del llac de Banyoles, convocada generalment el mes de setembre.

Abans del boom de les llargues distàncies i les proves d'aigües obertes, finalment olímpiques, qualsevol racó de mar, riu, llac o altre braç d'aigua ha estat bo per a celebrar-hi una travessia, sovint amb periodicitat anyal. En aquest 'Sprints' i amb l'ajut d'en Josep Bas en recordarem algunes de l'any 1967.


A l'esquerra G. Navarro, C. Mayr, E. Castillo i J. Bas a la Travessia del Pg. Marítim.
A la dreta J. Bas, M. Tomás, E. Castillo i A. Corell a la Travessia del Port.
Font: Arxiu JBM. Ft. SI

La primera foto correspon a la darrera travessia del Passeig Marítim (**) celebrada el 23 de setembre de 1967. Per el reglament de la travessia el guanyador era el que ho havia estat de la categoria absoluta, encara que el primer de la prova infantil hagués fet un millor temps. Aquest va ser el cas d'aquest any, de manera que en Josep Bas, de l'Atlètic, va ser guanyador de la prova infantil i en Gabriel Navarro, del Montjuïc, guanyador absolut tot i que amb un temps lleugerament superior al d'en Bas. Els acompanyen la Catalina Mayr, del Catalunya, com a la guanyadora absoluta de la prova femenina i la Elisabeth Castillo, del Montjuïc, que va ser la primera classificada infantil.

Retall de 'El Mundo Deportivo' de 25 de setembre de 1967.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La foto de la dreta correspon a la Travessia del Port de Barcelona del dia 24 de setembre de 1967, amb en Josep Bas com a guanyador infantil, mentre que l'Antoni Corell en va ser el guanyador absolut. A la categoria femenina la Montse Tomás, del 'Natació', en va ser la primera de la classificació absoluta i l'Elisabeth Castillo la de la travessia infantil. Donat que les distàncies respectives de les travessies infantils i la de les absolutes eren diferents, aquí no es podia donar el cas anterior.

Com que les coses van i venen, en Gabriel Navarro havia guanyat la Travessia de Banyoles absoluta a principis de setembre però en la classificació total es va trobar superat per en Josep Pujol, del Banyoles, en haver aquest darrer fet un millor temps a la prova infantil. A mes es donava el cas que en Josep Pujol va ser el primer nedador local en guanyar la històrica travessia tot just en fer-se la vint-i-quatrena edició. L'Elisabeth Castillo, una vegada mes, va guanyar a la classificació infantil.

Tres del quatre protagonistes de la foto del Passeig Marítim es retrobarien a primers d'octubre en una de les darreres travessies de la temporada, la del Port de Tarragona. Amb una participació massiva de les nedadores i els nedadors del Montjuïc, en Josep Bas va arribar en primer lloc, mentre que en Gabriel Navarro encapçalava el grup de perseguidors del Montjuïc. La Elisabeth Castillo repeteix el primer lloc, en aquest cas absolut, ben escortada també per les seves companyes del club.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 5 d'octubre de 1967.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Sense moure'ns de Catalunya aquest any 1967 es feren encara moltes mes travessies, com ara la Tussols-Basil per el riu Fluvià a Olot o les dels diferents ports o badies de la costa, com ara les de Blanes, Tossa, Palamós, Sitges i algunes mes. Cadascuna d'elles tenia el seu particular interès; des de les que combinaven la travessia amb alguna festivitat local fins a les que incorporaven algun tipus de fí de festa amb partits de futbol, cucanyes o la cacera d'alguna oca o algun ànec viu llençat a l'aigua... que ara seria considerat maltractament animal, amb tota la raó... però eren uns altres temps.

Josep Bas i Josep Castellví

(*) La foto té un peu fet per el mateix Juan Antonio Molinero, amb l'expressiva efusió per el caràcter festiu de la diada. La identificació de quasi tots els presents a la foto l'ha facilitada el mateix 'Moli'

(**) L'actual Passeig Marítim va neixer amb el nom de "Paseo Marítimo General Acedo Colunga", en honor del "Gobernador Civil y Jefe Provincial del Movimiento" que en va promocionar la seva realització. Quan parlem de la platja del club tornarà a sortir el seu nom

Los que nos han entrenado...

20 de març 2021

Antecedentes

Lo que viene a continuación es una aproximación a los entrenadores de natación del Club Natació Montjuïc desde 1944 hasta el año 2000, que como ya hemos explicado en otras ocasiones es el límite temporal que nos hemos fijado para este blog.

Se trata de una aproximación que creemos bastante exacta pero que no se halla libre de los errores lógicos en un espacio de tiempo tan amplio. Cincuenta y seis años de entrenadores dan para múltiples incidencias y circunstancias que no siempre facilitan que sea sencillo determinar quién ha sido en cada momento el primer entrenador de natación del club.

Antes de mostrar el cuadro con el listado de entrenadores serán necesarias algunas puntualizaciones:

  • En el cuadro que exponemos a continuación constan sólo los primeros entrenadores de natación
  • Generalmente el entrenador de natación se hacía cargo también del entrenamiento de waterpolo masculino, al menos fue así hasta el año 1966 en que ambas funciones se separan, con un pequeño paréntesis de 1972-1974 cuando Agustí Mestres, bajo la presidencia de Joan Ballart, vuelve a ejercer ambas responsabilidades
  • Hasta la llegada de Janos Gergely en enero de 1958 el cargo ha sido ejercido de manera fundamentalmente amateur

Histórico de entrenadores de natación del Montjuïc 1944-2000

Fuente: Elaboración propia Josep Bas y Josep Castellví

V. Esquiroz en la piscina municipal de Montjuïc.
J. Florensa, en la piscina municipal de Montjuïc.
J. Clemente en funciones de entrenador del club.
J. Gergely ya en Australia con su hija Sariki nacida en Barcelona.
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas


Albert Medina con Don Gambril en Ohaio, EE.UU, el año 1965.
Agustín Maestros firma como entrenador en octubre de 1972
Joaquín Álvarez en funciones de entrenador del club
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas


Joan Fortuny en funciones de entrenador del club.
Josep Bas nadador del club, antes de ejercer como entrenador
Jordi Murio recibe en 2018 el I Premio INEFC a la Excelencia
Fuente: Elaboración propia con fuentes diversas

Consideraciones a añadir

Algunos de estos entrenadores del club merecerán una entrada específica posterior, bien sea como Carnet de Socio o como otro tipo de artículo.

En los años que Josep Vendrell ejerce de entrenador también encontramos en esta función a Francisco Calamita, el nadador canario campeón y recordman español, que se encontraba en Cataluña trabajando para la empresa familiar. Su paso como entrenador fue muy efímero.

Vicenç Carmona hacía funciones de entrenador de menores o segundo entrenador cuando el titular Robert Carmany decide poner fin a su tarea y el primero pasa a hacer sus funciones de manera provisional por un periodo de poco más de ocho meses.

Albert Medina ocupó el cargo de primer entrenador por un periodo de once años, alcanzando para el club notables éxitos deportivos, entre los que se encuentra el de desbancar por primera vez en la historia de la natación catalana al 'Natació' Barcelona del título de campeón por equipos en los Campeonatos Generales de Catalunya; primero lo consiguieron las chicas en el año 1961 para repetir al año sigiente el mismo logro el equipo masculino.

Miquel Escolies venía compartiendo con Carme Ramos las tareas de entrenador de menores desde la puesta en funcionamiento de la piscina de Folch y Torres, en octubre de 1966 bajo la dirección de Albert Medina. Guillem Alsina, que habia sustituido a éste último, marchó a su vez del club y provocó que Escolies pasase a ocupar el cargo de primer entrenador hasta su incorporación al CN Granollers para ejercer esta misma función a finales de 1972.

El sábado 22 de junio de 1974 Agustí Mestres sufre un accidente conduciendo su coche, en el que también iban algunos jugadores de waterpolo, camino de Zaragoza para jugar contra El Helios. Los jugadores salieron ilesos pero, desgraciadamente, Mestres resultó gravemente herido con lesiones que precisaron de un largo periodo de convalecencia.

Recorte de 'El Mundo Deportivo' de 23 de junio de 1974.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Esto comportó la toma de dos decisiones para su sustitución. Por un lado el mes de noviembre de 1974 la directiva de Joan Ballart ficha como nuevo entrenador de waterpolo a Imre Szikora que hacía unos pocos meses había abandonado este mismo cargo en las filas del 'Natació' Barcelona; nuevamente la natación y el waterpolo tenían entrenadores diferenciados. Para llevar la responsabilidad del primer equipo de natación se decide contar con Enric Salas que venía haciendo las funciones de segundo entrenador con Agustí Mestres. Éste, una vez recuperado, volvería a hacer su tarea por espacio de unos pocos meses, antes de la llegada de Joaquím Álvarez

Fijando la mirada en los primeros entrenadores omitimos la necesaria figura de sus ayudantes o segundos entrenadores, si bien en algún caso ya hemos tenido que hablar de ellos. Entre éstos nos encontraríamos desde el Joan Reynés que ejercía esta función con Esquiroz hasta los Carmona, Pere Martinez Carrión o Antonio Fernández de los años sesenta. Mas adelante entrarán en acción los ya mencionados Miquel Escolies y Carme Ramos, colaboradores de Albert Medina a lo largo de muchos años.

Otra figura de segunda entrenadora que ha sido pieza clave en su apoyo al primer entrenador ha sido María Pilar Escriche, la 'Mapi', que desde el primer periodo de entrenador de Jordi Murio hasta entrados los años 2.000 ha venido desarrollando esta tarea con su particular tenacidad y su talento para la conducción de las y los jóvenes nadadores del club.

Josep Bas y Josep Castellví

Els que ens entrenaven...

Antecedents

El que segueix es una aproximació als entrenadors de natació del Club Natació Montjuïc des de 1944 fins a l'any 2000, que com ja hem explicat en altres ocasions es el límit temporal que ens hem fixat per aquest bloc.

Es tracta d'una aproximació que creiem força exacte però que nos es troba lliure de les errades lògiques en un marge de temps tan ampli. Cinquanta-sis anys d'entrenadors donen per a múltiples incidències i circumstàncies que no sempre fan que sigui senzill determinar qui ha estat en cada moment el primer entrenador de natació del club.

Abans de mostra-vos la graella amb el llistat d'entrenadors ens cal de fer algunes puntualitzacions:

  • En el quadre que exposem tot seguit hi consten només els primers entrenadors de natació
  • Generalment l'entrenador de natació es feia càrrec també de l'entrenament de waterpolo masculí, al menys va ser així fins a l'any 1966 en que les dues funcions es separen, amb un petit parèntesi de 1972-1974 en que l'Agustí Mestres, sota la presidència d'en Joan Ballart, torna a exercir ambdues responsabilitats
  • Fins a l'arribada d'en Janos Gergely el gener de 1958 el càrrec ha estat exercit de manera fonamentalment amateur

Històric d'entrenadors de natació del Montjuïc 1944-2000

Font: Elaboració pròpia Josep Bas i Josep Castellví


D'esquerra a dreta:
1. V. Esquiroz a la piscina municipal de Montjuïc.
2. J. Florensa, a la piscina municipal de Montjuïc. 
3. J. Clemente en funcions d'entrenador del club.
4. J. Gergely a Austràlia, amb la seva filla Sarika nascuda a Barcelona. 

5. Albert Medina amb en Don Gambril a Ohaio, EE.UU,  l'any 1965.
6. Agustí Mestres signa com a entrenador del club l'octubre de 1972
7. En Joaquim Àlvarez en funcions d'entrenador del club

8. Joan Fortuny en funcions d'entrenador del club.
9. Josep Bas nedador del club, abans d'exercir com a entrenador.
10. Jordi Murio rep l'any 2018 el I Premi INEFC a l'Excel·lència.
Font: Elaboració pròpia amb fonts diverses

Consideracions a afegir

Alguns d'aquests entrenadors del club mereixeran una entrada específica posterior, bé sigui com a Carnet de Soci o com un altre tipus d'article.

Als anys que en Josep Vendrell exerceix d'entrenador també hi trobem en aquesta funció en Francisco Calamita, el nedador canari campió i recordman espanyol, que es trobava a Catalunya treballant per l'empresa familiar. El seu pas com a entrenador va ser molt efímer.

En Vicenç Carmona feia funcions d'entrenador de menors o segon entrenador quan en Robert Carmany decideix plegar de la seva tasca i el primer passa a fer les seves funcions de manera provisional al llarg de poc mes de vuit mesos.

L'Albert Medina va ser primer entrenador del club per un període d'onze anys assolint notables èxits esportius per a l'entitat, entre ells el de ser el primer club diferent del 'Natació' Barcelona a guanyar els Campionats Generals de Catalunya a la classificació per equips; primer ho feren les noies l'any 1961 i l'any següent els nois. 

En Miquel Escolies venia compartint amb la Carme Ramos les tasques d'entrenador de menors des de la posada en funcionament de la piscina de Folch i Torres, l'octubre de 1966 sota la direcció de l'Albert Medina. La marxa d'en Guillem Alsina, que havia substituït a aquest darrer, provocà que l'Escolies passes a ocupar el càrrec de primer entrenador fins a la seva incorporació al C.N. Granollers per exercir aquesta mateixa funció a finals de 1972.

El dissabte 22 de juny de 1974 l'Agustí Mestres pateix un accident conduint el seu cotxe, en que també hi anaven alguns jugadors de waterpolo, camí de Zaragoza per a jugar contra l'Helios. Els jugadors en sortiren il·lesos però, malauradament, en Mestres resultà greument ferit amb lesions que necessitaren d'un llarg període de convalescència. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' de 23 de juny de 1974.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Això comportà la presa de dues decisions per a la seva substitució. D'una banda el mes de novembre de 1974 la directiva d'en Joan Ballart fitxa com a nou entrenador de waterpolo l'Imre Szikora que feia uns pocs mesos havia abandonat aquest càrrec a les files del 'Natació' Barcelona; novament la natació i el waterpolo tenien entrenadors diferenciats. Per a portar la responsabilitat del primer equip de natació es decideix comptar amb l'Enric Salas que venia fent les funcions de segon entrenador amb l'Agustí Mestres. Aquest, un cop recuperat, encara tornaria a fer la seva tasca uns pocs mesos abans de l'arribada d'en Joaquim Àlvarez

Fixant la mirada en els primers entrenadors ometem la necessària figura dels seus ajudants o segons entrenadors, per bé que en algun cas ja n'hem hagut de parlar. Així ens trobaríem des d'el Joan Reynés que exercia aquesta funció amb l'Esquiroz; fins als Carmona, Pedro Martinez Carrión o l'Antonio Fernández dels anys seixanta. Mes endavant entraran en acció els ja comentats Miquel Escolies i la Carme Ramos, col·laboradors de l'Albert Medina al llarg de molts anys. 

Una altre figura de segona entrenadora que ha estat peça clau en el seu suport al primer entrenador ha estat la Maria Pilar Escriche, la 'Mapi', que des del primer període d'entrenador d'en Jordi Murio fins a ben entrats els anys 2.000 ha estat fent aquesta tasca amb la seva particular tenacitat i el seu talent per a la conducció de les i els joves nedadors del club.

Josep Bas i Josep Castellví

Y llegó el Atletismo !... (I)

19 de març 2021

Inicios

La Sección de Atletismo nació en 1950, formada por un grupo de socios entusiastas de la disciplina y se incorporó con fuerza al tejido deportivo del Club, de la mano de Jaume Figueras como presidente y de los primeros atletas de entre los que destacaba Pedro Obón. Miquel Torrens será el primer entrenador y a partir de ahí el equipo creció notablemente. El primer cross social se celebró en Vallvidrera el mismo año de la fundación con una nutrida participación.

Ya en en el segundo año se organizó el concurso del "Atleta Complert" donde cada participante debía realizar una prueba de velocidad, una de resistencia, un salto y un lanzamiento; con una participación superior al medio centenar de atletas en este primer año, el trofeo se convertirá en una tradición anual.

En 1952 se participó en los Campeonatos Provinciales, siendo la temporada siguiente cuando se obtienen las primeras victorias en las pruebas regionales, en las cuales el juvenil Antonio Lobo se clasificó en primer lugar en lanzamiento de martillo. En la tradicional prueba de la 'Jean Bouin', que en aquellos tiempos recorría la avenida Diagonal y finalizaba bajo el Arco de Triunfo, resultó campeón de la carrera en la categoría de veteranos el atleta Carlos Baró, que ya era el nuevo entrenador de atletismo del club sustituyendo a Torrens. El joven equipo se consolida y poco a poco van llegando nuevos éxitos. Domingo Cerdán queda primero en 800 y 1.500 metros en el Campeonato de Cataluña de 1955 y un año después el equipo consigue el ascenso a la segunda categoría regional.

1957 fue productivo por lo que se refiere a organizaciones del club, entre las que destaca el primer encuentro internacional en un triangular realizado en el Estadio de Montjuïc el domingo 21 de abril, donde participaron el club "Foyer Leo Lagrange" de Perpiñán y los atletas locales del Hispamer y del mismo Montjuïc.

Recorte de "El Mundo Deportivo" de 22 de abril de 1957 con la información
del primer encuentro internacional de la sección de Atletismo del C.N. Montjuïc.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Más adelante se establecería la celebración anual de la 'Copa Pirineos' con la participación de cuatro equipos catalanes y cuatro de la "Catalunya Nord", siendo nuestro equipo un participante habitual.

En la edición del tradicional concurso del "Atleta Complert" de 1958 participaron por primera vez bastantes deportistas de los equipos de rugby y natación del club junto con los atletas, lo que se repetiría posteriormente, por lo que el número de participantes creció de manera extraordinaria. En 1959 se organiza el "I Trofeu Passeig Marítim" con un gran éxito de participación, que se instituirá como una prueba tradicional del club. Esta prueba servirá, también, como antesala de la 'Jean Bouin' con el valor añadido de que la tipología del terreno era óptima para la preparación de pruebas en circuito urbano.

Desde 1958 la sección se halla en pleno auge en cuanto al número de atletas y los resultados, pero ciertas desavenencias internas provocan que un importante grupo de sus integrantes se marchen del club con el resultado que el equipo se debilita de forma notable, iniciándose un periodo de transición que llevará en el año de 1962 a la dimisión del hasta entonces entrenador, Carlos Baró.

De esta época inicial de la sección debemos mencionar a los que fueron la base de los primeros éxitos deportivos del atletismo del club. Nos referimos a los Figueras, Baró, Cerdán, Obón, Maestros, Alcaraz, o Lobo; así como al veterano Marc Farell, que fue un asiduo participante en pruebas de marcha y de fondo hasta bien entrada la década de los 70 's.

El resurgimiento

Para relevar al que hasta entonces había sido el entrenador de la sección, Carlos Baró, toma posesión del cargo Francesc Morón que como deportista fué un destacado gimnasta, luchador de grecorromana y atleta. Así pues, podemos decir que es en 1962 cuando comienza una nueva etapa de la sección de atletismo

Partiendo de los atletas que quedaban de los que formaban el equipo, la sección participa anualmente en la mayoría de pruebas del calendario catalán, pero sufre el previsible descenso de categoría, quedando incluido en la cuarta categoría de la "Lliga Catalana". Se seguirán organizando las ya tradicionales carreras en el Passeig Marítim y el "Atleta Complert" el viejo estadio de Montjuïc.

Con el objetivo de aumentar el número de participantes se realiza una notable labor de captación y progresivamente salen nuevos atletas de entre los habituales asiduos al gimnasio del club, situado en 'Chipirón' donde dirigía las sesiones el profesor Soriano, gran impulsor de la educación física en el Montjuïc. A éstos habrá que sumar otros procedentes del equipo de natación que en el momento de 'colgar el bañador' optan por la práctica del atletismo. En este sentido cabe reseñar la aportación de alumnos provenientes de la 'Academia de San Luís Gonzaga', que estaba radicada en la Plaçaa del Padró y que nutrió de un buen puñado de futuros nadadores y atletas al Montjuïc, como los Siré , Torres Branchut, Cabrerizo, Pujol o el mismo autor de este escrito. Algunos de ellos, después de entrenar unas temporadas en natación y waterpolo, pasaron a formar parte de la sección de atletismo.

Como hecho a destacar del nuevo entusiasmo creado en la sección, se programaron sesiones de entrenamiento en el Estadio de Montjuïc a las 6 de la mañana que, a pesar del horario, tuvieron un notable éxito de asistencia. El nuevo entrenador puso el acento en la captación de atletas infantiles y juveniles. El primer buen resultado individual de la nueva etapa fue a cargo del joven Manel Pla, que obtuvo la mejor marca española de 5.000 metros en marcha atlética, a la vez que también resultó ganador del "Copa de Catalunya de Cros" los años 1967 y 1968.

Manuel Pla, ganador del 'Trofeo Ignacio Pascual' del año 1965.
Fuente: Archivo del CNM. Ft. SI

Es necesario mencionar también a Fernando Grande, que en 1966 se situó entre los cinco primeros en todas las carreras de cross de la temporada, quedando campeón de la "Copa Catalana" de la especialidad. En éste mismo año Angel Herrera fué el primer clasificado de su categoría de infantil en la tradicional 'Jean Bouin', con Manuel Almenara como tercer clasificado. En pruebas de pista el junior José Farrús resultó campeón de Catalunya en lanzamientos de peso y martillo.

Ya con el equipo en una línea de fuerte progresión, en la temporada 1969-70 la sección se situó en el noveno lugar del ranking catalán y en el lugar 42º del ranking estatal. Hay que considerar que en estos momentos la sección estaba formada mayoritariamente por jóvenes atletas todavía en plena fase de crecimiento. En el cross de Mataró de 1970 se empiezan a notar los frutos de los equipos infantiles con Fernando Grande, Manuel Almenara y Victor Cabrerizo que finalizan en segundo, cuarto y octavo lugar, respectivamente, consiguiendo un magnífico primer lugar en la clasificación de clubs.

Otro hecho a señalar de este reanudación es el de que hasta entonces la sección había sido formada casi exclusivamente por atletas masculinos, pero con la llegada de Ramón Amell y la aportación de chicas provenientes del atletismo escolar captadas por Ricard Llorens la sección femenina aumentó progresivamente en cantidad y calidad. Las primeras chicas destacadas fueron Mercè Romeu, Remedios Gil, Rosa Busquets, Ángeles Alonso, María J. Godoy y María Lluisa Vilalta, que junto a las más jóvenes y en un periodo breve de tiempo formarán un excelente equipo femenino.

Es a principios de los setenta cuando se empiezan a lograr títulos individuales tanto en pista al aire libre como en pista cubierta y cross, de entre los que podemos destacar los de A. Herrera, campeón de Catalunya de triple salto; M. Almenara de 1.500 m y M. Pla tercero en 3.000 obstáculos entre los chicos. Por lo que a las chicas se refiere encontramos a M. Romeu que fue segunda de Catalunya en 100 m lisos; R. Gil tercera en 400 m y A. Alonso también tercera en 800 m como las atletas más destacadas en sus categorías.

En plena etapa de crecimiento Francesc Morón, constituido en el alma de la sección, tuvo el acierto de liderar un grupo de profesores, monitores, maestros y entrenadores como los Giné, Llorens, Batallé o Mañé entre otros, que ampliaron el cuadro técnico y que progresivamente fueron aportando atletas procedentes de sus escuelas e instituciones a la base de la sección. A partir de este hecho se consolidará una "Escola d'Atletisme" que estará bajo la dirección de Sergi Mañé. Los buenos resultados no tardaron en llegar y fruto de este trabajo se pudo ganar el "Trofeu Joan Sastre" que se concedía al club que más atletas clasificaba en la prueba de la 'Jean Bouin' consiguiendo hacerlo el Montjuïc con mas de 200 corredores en el conjunto de todas las categorías, muy por encima del segundo clasificado.

En la temporada de 1970 se ganó el "Campionat de Catalunya" de cuarta categoría, logrando un año después revalidar el título de campeón ya en la tercera categoría. El mismo año 1971 el equipo juvenil de cross formado nuevamente por Fernando Grande, Manuel Almenara y Victor Cabrerizo ganan el 'XXX Gran Premio Internacional Marcelino Gené' a la vez que se clasifican para participar en el Campeonato de España donde alcanzan el octavo lugar de entre los veinte participantes.

Cabrerizo, Almenara y Grande en aquellos primeros 70's.
Fuente: Archivo del CNM. Ft. SI

Situados ya en 1972 el equipo masculino de pista se proclama campeón de grupo en el "Campionat de Catalunya" de segunda categoría ante clubes como el Gimnàstic de Tarragona, el Granollers o el Manresa. Esto nos permite el acceso a la final de campeones de grupo celebrada en Reus donde se consigue nuevamente la victoria y con ella el ascenso por primera vez a la máxima categoría del atletismo catalán

Recorte de El Mundo Deportivo de 24 de abril de 1972 
confirmando el paso firmedel C.N. Montjuïc hacia 
la máxima categoría del Campeonato de Cataluña.
Fuente: Hemeroteca Mundo Deportivo

Ese mismo año el equipo femenino se sitúa en un extraordinario vigésimo octavo lugar en el ranking estatal, meritoria posición dada la juventud de las componentes de nuestro conjunto. Una vez más se participa en la Copa Pirineos celebrada en Beziers, compitiendo a un buen nivel frente al F.C.Barcelona, ​​el ASUP de Perpignyan, el GEEG de Girona y el Touluse como clubes más destacados.

Joaquim Trillo (*)

(*) Joaquim Trillo es uno de esos alumnos de la 'Academia San Luís Gonzaga' que a finales de los años cincuenta se integraron en el C.N. Montjuïc dedicándose a la natación y el waterpolo, a la vez que más adelante algunos de ellos, como es el caso de Joaquim, también hicieron sus aportaciones como deportistas de la sección de Atletismo del club

Equipo infantil de waterpolo de 1964. Garcia, Cazcarro y Trillo.
Agachados: Murio, Costa, Siré y Sánchez
Fuente: Archivo JCE. Ft. Martinez Carrión

Ja tenim Atletisme !... (I)

Els inicis

La Secció d'Atletisme va néixer el 1950, formada per un grup de socis entusiastes i s'incorporà amb força al teixit esportiu del Club, de la mà de Jaume Figueres com a president i dels primers atletes d'entre els quals destaca en Pere Obón . En Miquel Torrens serà el primer entrenador i l'equip va créixer notablement. El primer cros social es celebrà a Vallvidrera el mateix any de la fundació amb una nodrida participació.

Ja en en el segon any s'organitzà el concurs de l' 'Atleta Complert' on cada participant havia de realitzar una prova de velocitat, una de resistència, un salt i un llançament; amb una participació superior al mig centenar d'atletes el trofeu es convertirà en una tradició anual.

L'any 1952 es participà en els 'Campionats Provincials', sent a la temporada següent quan s'obtenen les primeres victòries en les proves regionals, on el juvenil Antoni Llop es classificà en primer lloc en llançament de martell. En la tradicional prova de la 'Jean Bouin', que per aquells temps recorria l'avinguda Diagonal i finalitzava sota l'Arc de Triomf, resultà campió de la cursa a la categoria de veterans l'atleta Carles Baró, que ja era el nou entrenador d'atletisme substituint a en Torrens. El jove equip es consolida i poc a poc van arribant nous èxits. En Domènec Cerdán queda primer en 800 i 1.500 metres al 'Campionat de Catalunya' de 1955 i un any desprès l'equip aconsegueix l'ascens a la segona categoria regional.

L'any 1957 va ser productiu pel que fa a organitzacions del club, entre les quals cal destacar el primer encontra internacional que tingué lloc en un triangular fet a l'Estadi de Montjuïc el diumenge 21 d'abril, on participaren el club "Foyer Leo Lagrange" de Perpinyà i els atletes locals de l'Hispamer i del mateix Montjuïc.

Retall de "El Mundo Deportivo" de 22 d'abril de 1957 amb la informació
del primer encontra internacional de la secció d'Atletisme del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca "Mundo Deportivo"

Més endavant s'establiria la celebració anual de la 'Copa Pirineus' amb la participació de quatre equips catalans i quatre de la Catalunya Nord, sent el nostre equip un participant habitual.

A l'edició del tradicional concurs de l' 'Atleta Complert' de l'any 1958 hi varen participar per primer cop bastants components dels equips de rugbi i de natació del club, juntament amb els atletes, fet que es repetiria posteriorment, de manera que el nombre de participants va créixer de manera extraordinària. L'any 1959 s'organitza el 'I Trofeu Passeig Marítim', amb un gran èxit de participació, que s'instituirà com una prova tradicional del club. Aquesta prova servirà, també, com a avantsala de la 'Jean Bouin' amb el valor afegit que la tipologia del terreny era optima per a la preparació de proves en circuït urbà.

Des de l'any 1958 la secció es en plena expansió pel que fa al nombre d'atletes i als resultats, però certes desavinences internes provoquen que un important grup dels seus integrants marxin del club amb el resultat que l'equip es debilita de forma notable iniciant-se un període de transició que portarà l'any 1962 a la dimissió del fins llavors entrenador, en Carles Baró.

D'aquesta època inicial de la secció cal esmentar als qui foren la base dels primers èxits esportius de l'atletisme del club. Ens referim als Figueras, Baró, Cerdán, Obón, Mestres, Alcaraz, o Llop; així com al veterà Marc Farell, que fou un assidu participant en proves de marxa i de fons fins ben entrada la dècada dels 70's.

El ressorgiment

Per rellevar el que fins llavors havia estat l'entrenador de la secció, en Carles Baró, pren possessió del càrrec en Francesc Morón que fou com a esportista destacat gimnasta, lluitador de grecoromana i atleta. Així, doncs, podem dir que és a l'any 1962 quan comença una nova etapa de la secció d'atletisme

Partint dels atletes que queden dels que formaven l'equip, la secció participa anualment en la majoria de proves del calendari català, però pateix el previsible descens de categoria, quedant inclòs a la quarta categoria de la Lliga Catalana. És continuen organitzant les ja tradicionals curses al Passeig Marítim i l' 'Atleta Complert' al vell estadi de Montjuïc.

Amb l'objectiu d'augmentar el nombre de participants es fa una notable tasca de captació i progressivament surten nous atletes d'entre els habituals assidus al gimnàs del club, situat al 'Chipirón' i on dirigia les sessions en Soriano, gran impulsor de l'educació física al Montjuïc. A aquests caldrà sumar-ne d'altres procedents de l'equip de natació que en el moment de 'penjar el banyador' opten per la pràctica de l'atletisme. En aquest sentit cal ressenyar l'aportació d'alumnes provinents de la "Academia de San Luís Gonzaga", que es trobava a la Plaça del Padró i que va nodrir d'un bon grapat de futurs nedadors i atletes al Montjuïc com ara els Siré, Torres Branchut, Cabrerizo, Pujol o el mateix autor d'aquest escrit. Alguns d'ells, desprès d'entrenar unes temporades en natació i waterpolo, passaren a formar part de la secció d'atletisme.

Com a fet a destacar del nou entusiasme creat a la secció, es programaren sessions de entrenament a l'Estadi de Montjuïc a les 6 del matí que, malgrat l'hora, tingueren un notable èxit d'assistència. El nou entrenador posà l'accent en la captació d'atletes infantils i juvenils. El primer bon resultat individual de la nova etapa fou a càrrec del jove Manel Pla, que obtingué la millor marca espanyola de 5.000 metres en marxa atlètica, a la vegada que també resultà guanyador del 'Copa de Catalunya de Cros' els anys 1967 i 1968. 

En Manuel Pla, guanyador del 'Trofeu Ignacio Pascual' l'any 1965.
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Cal esmentar també en Fernando Grande, que l'any 1966 es situà entre els cinc primers en totes les curses de cros de la temporada, quedant campió de la 'Copa Catalana' de l'especialitat. Aques mateix any en Angel Herrera va ser primer classificat de la seva categoria d'infantil a la tradicional 'Jean Bouin', amb en Manuel Almenara com a tercer classificat. En proves de pista el júnior Josep Farrús resultà campió de Catalunya en llançaments de pes i martell.

Ja amb l'equip en una línia de forta progressió, a la temporada 1969-70 la secció es situà en el novè lloc del rànquing català i en el lloc 42è del rànquing estatal. Cal considerar que en aquests moments la secció  era formada majoritàriament per joves atletes encara en plena fase de creixement. Al cros de Mataró de l'any 1970 es comencen a notar els fruits dels equips infantils amb en Fernando Grande, Manuel Almenara i Victor Cabrerizo que arriben segon, quart i vuitè, respectivament, aconseguint un magnífic primer lloc a la classificació de clubs.

Un altre fet a senyalar d'aquest represa es el de que fins llavors la secció havia estat formada quasi exclusivament  per atletes masculins, però amb l'arribada d'en Ramon Amell i l'aportació de noies provinents de l'atletisme escolar captades per part d'en Ricard Llorens la secció femenina augmentà progressivament en quantitat i qualitat. Les primeres noies destacades foren Mercè Romeu, Remedios Gil, Rosa Busquets, Angeles Alonso, Maria J. Godoy i Maria Lluïsa Vilalta , que junt a les més joves i en un període breu de temps, formaran un excel·lent equip femení.

És a principis dels setanta quan es comencen a assolir títols individuals tant a la pista a l'aire lliure com en pista coberta i cros, d'entre els quals podem destacar els de A.Herrera, campió de Catalunya de triple salt; M. Almenara de 1.500 m i M. Pla tercer en 3.000 obstacles entre els nois. Pel que a les noies trobem a M. Romeu que va ser segona de Catalunya en 100 m llisos; R. Gil tercera en 400 m i A. Alonso també tercera en 800 m com a les atletes mes destacades en les seves categories.

En ple moment de creixement en Francesc Moron, que sens dubte és l'ànima de la secció, tingué l'encert de liderar un grup de professors, monitors, mestres i entrenadors com ara els Giné, Llorens, Batallé o Mañé entre d'altres, que van ampliar el quadre tècnic a la vegada que progressivament anaven aportant atletes procedents de les seves escoles i institucions a la base de la secció. A partir d'aquest fet es consolidarà una 'Escola d'Atletisme' que estarà sota la direcció de Sergi Mañé. Els bons resultats no varen tardar en arribar i fruït d'aquest treball, es va poder guanyar el 'Trofeu Joan Sastre' que es concedia al club que més atletes classificava a la prova de la 'Jean Bouin' aconseguint de fer-ho amb mes de 200 corredors en el conjunt de totes les categories, molt per damunt del segon classificat.

A la temporada de 1970 es guanyà el Campionat de Catalunya de quarta categoria, assolint un any desprès revalidar el títol de campió però ara de la tercera categoria. El mateix any 1971 l'equip juvenil de cros format novament per Fernando Grande, Manuel Almenara i Victor Cabrerizo guanyen el 'XXX Gran Premi Internacional Marcelino Gené' a la vegada que es classifiquen per a participar al Campionat d'Espanya on assoleixen el vuitè lloc d'entre els vint participant.

Cabrerizo, Almenara i Grande en aquells primers 70's. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. SI

Situats ja a l'any 1972 l'equip masculí de pista es proclama campió de grup al 'Campionat de Catalunya' de segona categoria davant de clubs com el Gimnàstic de Tarragona, el Granollers o el Manresa. Això ens permet l'accés a la final de campions de grup celebrada a Reus, on finalment s'aconsegueix revalidar la victòria i l'ascens per primera vegada a la màxima categoria. 

Retall de El Mundo Deportivo de 24 d'abril de 1972 confirmant el pas ferm 
del C.N. Montjuïc cap a la màxima categoria del Campionat de Catalunya. 
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Aquest mateix any l'equip femení es situa en un extraordinari vint-i-vuitè lloc en el rànquing estatal, meritòria posició donada la joventut de les components del nostre conjunt. Un cop més es participa a la Copa Pirineus celebrada a Beziers, competint a un bon nivell davant del F.C.Barcelona, l'ASUP de Perpignyan, el GEEG de Girona i el Touluse com a clubs més destacats.

Joaquim Trillo (*)

(*)  En Joaquim Trillo és un d'aquells alumnes de la "Academia San Luís Gonzaga" que a finals dels anys cinquanta es van integrar al C.N. Montjuïc i es varen dedicar a la natació i el waterpolo, a la vegada que més tard alguns d'ells, com es el cas d'en Joaquim, també varen fer les seves aportacions com a esportistes de la secció d'Atletisme del club


Equip infantil de waterpolo de l'any 1964. Garcia, Cazcarro i Trillo. 
Ajupits:  Murio, Costa, Siré i Sánchez
Font: Arxiu JCE. Ft. Martinez Carrión

Sprints. De un 850 coupe y la Guardia Civil...

13 de març 2021

SEAT 850 coupe, de la misma serie que el de Toni Comas
Fuente: Wikipedia


En los años 60's y 70's, cuando nos desplazábamos apara ir a nadar o a jugar a waterpolo fuera de Barcelona, ​​las convocatorias para encontrarnos eran ante El Chipirón, donde el club tenía el local social. Pocas veces íbamos con autocar, casi siempre lo hacíamos con coches particular. En 1971 yo estrenaba un SEAT 850 coupe y habiamos de ir a competir a la piscina de Martorell, donde hacían el 'Trofeu Fires de Primavera'. El 'Pauli' (Joan Sans) decidió ir conmigo y, como siempre, se presentó sin bolsa: con el bañador y una toalla en la mano y me pidió usar la mia para ponerlo todo dentro.

Sin mas problemas, nos pusimos en camino y cuando llegamos a Martorell nos dimos cuenta de que nos habíamos dejado la bolsa junto al quiosco que había delante del 'Chipi'. Así que después de hablar con el entrenador -que creo recordar que era Guillem Alsina- y dado que teníamos las carteras y la documentación dentro de la bolsa tuvimos que regresar para buscarla. Al llegar al cruce de los Cuatro Caminos, cerca de Molins de Rei, como que iba conduciendo muy deprisa, derrapé con el coche justo delante de una patrulla de la Guardia Civil de Tráfico. Naturalmente nos pararon a la vez que nos pedían: "Documentación, por favor" ..., pero, claro, no la teníamos! ... estaba en la bolsa perdida.

Los agentes nos comunicaron que debiamosque acompañarlos al cuartelillo más cercano, en 'Sant Vicens dels Horts', hablé con el agente y le conté la historia sin muchas esperanzas de tener éxito, pero ante mi sorpresa y muy amablemente aceptó que yo pudiera ir a buscar la documentación ... eso sí, el 'Pauli' se tenía que quedar con ellos, como un seguro de mi presentación...

La búsqueda de la bolsa, una vez en Barcelona, ​​fue una odisea: en el quiosco me informaron que se lo había llevado un trabajador de la limpieza, un barrendero... así que fui en su busca por todo el barrio y cuando conseguí encontarlo resultó que él ya la había llevado a la piscina de Folch y Torres; a toda pastilla fui a buscarla y allí la tenía recogida el encargado de Folch i Torres, el Grande, el que se pegó un hartón de risas a mi costa cuando me vio tant congestionado de ir arriba y abajo, 'en busca de la bolsa perdida'

Y ya me veis a continuación volviendo hacia los Cuatro Caminos, donde me encontré al 'Pauli' muy sonriente y charlando con los guardias civiles. Les enseñé la documentación y nos dejaron marchar tras la correspondiente bronca y después de explicarnos que el agente que nos paró estaba haciendo el curso de submarinista del cuerpo por las noches en Folch i Torres y nos veía entrenar a waterpolo cada vez que iba.

El hecho es que ya nos había reconocido de entrada y por eso me dejó marchar a buscar la documentación, si no hubiera sido por eso habríamos acabado en comisaría.

Por cierto... aún llegamos a tiempo de competir!; del resultado, sin embargo, ni me acuerdo...

Toni Comas López

El mismo año 1971, los protagonistas descansando en el hotel
de los Cts. de España de Invierno en Palma de Mallorca.
Fuente: Archivo JCE. Fondo Toni Comas. Ft. SI

Sprints. D'un 850 coupe i la Guàrdia Civil...

SEAT 850 coupe, de la mateixa sèrie que el d'en Toni Comas
Font: Viquipèdia 


Els anys 60's i 70's, quan anàvem a nedar o a jugar a WP fora de Barcelona, les convocatòries eren per a trobar-nos davant de 'El Chipirón', on el club tenia el local social. Ben poques vegades anàvem amb autocar, gairebé sempre ho fèiem amb cotxes particular. L'any 1971 jo estrenava un SEAT 850 coupe i havíem d'anar a competir a la piscina de Martorell, on feien el 'Trofeu Fires de Primavera'. El Pauli (en Joan Sans) va decidir anar amb mi i, com sempre, es va presentar sense bossa: amb el banyador i una tovallola a la mà i em va demanar de fer servir la meva per a posar-ho tot a dins.

Dit i fet, ens vam posar en camí i quan vam arribar a Martorell ens n'adonarem que ens havíem deixat la bossa al costat d'el quiosc que hi havia davant del 'Chipi'. Així que després de parlar amb l'entrenador -que crec recordar que era en Guillem Alsina- i donat que teníem les carteres i la documentació dins la bossa vam haver de tornar a buscar-la. Arribant a la cruïlla dels Quatre Camins, prop de Molins de Rei, com que anava  molt de pressa, vaig derrapar amb el cotxe just davant d'una patrulla de la Guàrdia Civil de Tràfic. Naturalment ens van parar tot demanan-nos: "Documentación, por favor"..., però, clar, no la teníem !... era a la bossa perduda. 

Els agents ens van comunicar que els havíem d'acompanyar al “cuartelillo” més proper, a Sant Vicens dels Horts, vaig parlar amb l'agent que ens havia atès i li vaig explicar la història sense gaires esperances de sortir-me'n, però de manera sorprenent i molt amablement va acceptar que jo pogués anar a buscar la documentació... això sí, el Pauli s'havia de quedar amb ells, de penyora... 


La recerca de la bossa, un cop a Barcelona, va ser una odissea: al quiosc em van dir que se l'havia endut un treballador de la neteja, un  'barrendero'... el vaig anar a trobar per tot el barri i quan ho vaig aconseguir va resultar que ell ja l'havia dut a la piscina de Folch i Torres; corrents vaig anar a buscar-la i allà la tenia recollida el Grande, l'encarregat, que es va fotre un tip de riure quan em va veure tant congestionat d'anar amunt i avall, 'a la recerca de la bossa perduda'

I ja em teniu tot seguit tornant cap els Quatre Camins on em vaig trobar el Pauli molt somrient i fent-la petar amb els guàrdies civils. Els hi vaig ensenyar la documentació i ens van deixar marxar després de la corresponent esbroncada i d'explicar-nos que l’agent que ens va parar estava fent el curset de submarinista del cos als vespres a la piscina de Folch i Torres i que ens veia entrenar a waterpolo cada cop que hi anava.

El fet es que ja ens havia reconegut d'entrada i per això em va deixar marxar a buscar la documentació, si no hagués estat per això hauríem acabat a comissaria.

Per cert... encara vam arribar a temps de competir !; del resultat, però, no me'n recordo gens...

Toni Comas López

El mateix any 1971, els protagonistes descansant a l'hotel 
dels Cts. d'Espanya d'Hivern a Palma de Mallorca. 
Font: Arxiu JCE. Fons Toni Comas. Ft. SI

La suite aquàtica de Lord Byron (*)

Tranquillo expressivo

Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida. Cap causa de mort podia resultar més apropiada per a un poeta romàntic que una mansa pluja de primavera a Grècia.

No obstant això, ningú la va merèixer menys que Lord Byron, que entre els seus curiosos costums tenia la de domesticar els mars que anava coneixent: primer va ser el de el Nord; més tard, l'Adriàtic, el Tirrè i el Jònic i, finalment, l'Egeu.

Byron va ser molt més que un poeta romàntic, més que un escriptor d'èxit els llibres del qual s'esgotaven tot just sortir de les impremtes i més que el protagonista d'escàndols amorosos, anècdotes irreverents i declaracions de suport als moviments independentistes d'Europa i Amèrica.

Va ser també molt més que l'home estimat en secret per milions de dones i imitat per milers d'homes, que veien en ell no a un ésser humà, sinó a un semidéu, i més que el creador proscrit per la moral hipòcrita del seu país. Byron, en realitat, va ser la seva pròpia obra mestra.

En un infinit joc de permanent improvisació, va elaborar i reelaborar la seva imatge d'àngel caigut i es va construir a si mateix com a mite. En aquest sentit, assenyalava Bertrand Russell, en la seva Història de la filosofia occidental, que a l'igual que altres personatges rellevants de la història, "Byron té més importància com a mite que com a persona real. Per el que fa al mite, la seva rellevància va ser enorme, sobretot al continent".

El poeta alemany Heinrich Heine, per exemple, el va considerar com el més elevat missioner d'el liberalisme que havia donat la seva generació, l'enemic de l'opressió i de l'esclavitud i l'inconformista que no va tolerar cap interferència contra la llibertat de l'esperit humà. Per a alguns diaris francesos, Byron i Napoleó Bonaparte van ser els dos homes més grans de segle XIX.

Lord Byron retratat vestit de albanès per Thomas Philips, 1835.
Font: Viquipèdia

Sostenutto assai

George Gordon Byron va néixer a Londres, al número 16 de Holles Street, el 22 de gener de 1788. Als deu anys es va convertir en el sisè successor del títol de baró Byron de Rochdale. Va estudiar a Cambridge i, a l'arribar a la majoria d'edat, va ocupar un escó a la Cambra dels Lords.

Successius escàndols sexuals van fer d'ell un dels personatges més cèlebres de la seva època. Els més sonats de tals escàndols van ser la seva separació d'Anne Milbauke, una dona puritana i de ment estreta, amb qui ningú s'explica encara perquè s'hi va casar el 1815; els amors incestuosos amb la seva germanastra Augusta; les seves esporàdiques relacions homosexuals amb joves i adolescents que, com afirma l'escriptor espanyol Juan Gil-Albert, "van grimpar també amb les seves gràcies masculines -i això, en diferents etapes de la seva vida- a cor de poeta", i, finalment, la seva relació a Venècia amb la comtessa Teresa Guiccioli, casada amb el dues vegades vidu comte Alessandro Guiccioli.

Aquesta darrera aventura amorosa va ser d'una tal intensitat que Byron es va veure embolicat en situacions veritablement angoixants, a causa de les quals va començar a percebre l'envelliment del seu cos: "El meu cabell ha envellit i les arrugues han estat pròdigues en el seu avanç indeleble. Tot i que no se m'ha caigut el cabell, sembla que es troba a `punt de fer-ho, i les meves dents segueixen amb mi només per cortesia", va escriure amb patetisme al seu amic Wedderburn Webster.

Físicament, Byron era molt atractiu -"Byron ens va llegar la llegenda d'haver estat l'home més atractiu del seu temps", apunta Camilo José Cela en la seva "Enciclopèdia del Erotismo"- i, encara que el seu cos tendia a engreixar, s'esforçava per a mantenir-se esvelt.

Quatre anys més tard, després de dedicar-se a "suprimir el seu greix pervers i a esculpir el seu cos, mitjançant la utilització de banys calents, la boxa, l'esgrima, sobretot la natació i l'equitació i, finalment, mitjançant un règim alimentari extremadament rigorós", com enumera el seu biògraf francès Gabriel Matzneff, la comtessa de Blessington s'adona que Byron està "tan prim que el seu rostre sembla el d'un adolescent".

Allegro moderato

Durant tota la seva vida -i no únicament amb mires per  a baixar de pes-, Byron va ser un destacat practicant de diverses disciplines esportives, tot i que arrossegava un defecte físic congènit: era coix.

Hi ha diverses llegendes sobre aquesta coixesa. Ell mateix en va responsabilitzar a la seva mare, atribuint la seva malformació a la cotilla que Catalina Gordon Byron va portar durant l'embaràs.

Estudis mèdics posteriors a la mort del poeta i fins i tot alguns d'actuals discrepen sobre el que s'ha anomenat el misteri ortopèdic. Segons els uns, Byron tenia un peu deforme. Segons els altres, la seva coixesa provenia de la malaltia de Little; de displàsia congènita; de paràlisi infantil; fins hi va haver qui va assenyalar que d'una ferida ocorreguda al néixer. Per descomptat, tants diagnòstics s'han anul·lat entre si i el que han fet és nodrir l'enigma.

Ara bé, el defecte físic de Byron té importància més enllà de la xafarderia, a causa que el va impulsar a refugiar seu mal -i el complex que aquest li produïa- en la natació, l'únic esport en què li era possible que aquest defecte passes desapercebut. 

Andantino grazioso

L'instructor de natació de Byron va ser un professor de boxa molt famós a l'Anglaterra de la seva joventut: John 'Gentleman' Jackson, el qual havia estat campió anglès de boxa l'any 1795. Sota la supervisió de Jackson, Byron va travessar el Tàmesi nedant, en una data no del tot determinada per els seus biògrafs, entre 1805 i 1807. Després, el 1809, va creuar el Tajo, a Espanya, en una travessia de tres hores de durada.

Es pot dir que, cada cop que se li presentava l'ocasió, Byron es llançava a les aigües amb el mateix místic apassionament amb que ho afrontava tot en la seva vida. D'aquesta manera, va arribar a un dels seus majors reptes com a nedador: el de creuar l'Helesponto.

Larghetto

Segons compta una llegenda grega, un jove anomenat Leandre, que vivia a Abydos, al costat asiàtic de l'Helesponto, nedava cada nit fins a Sestos, al costat europeu de l'estret, guiat per un fanal que la seva estimada Hero, sacerdotessa d'Afrodita, encenia a la part alta de la torre de casa seva.

A la matinada, quan el sol començava a enrogir el firmament, Leandro retornava de nou nedant fins Abydos.

Una nit, mentre Leandro bracejava en la foscor cap a Sestos, es va abatre sobre la mar una tempesta i el vent va apagar el fanal. Desproveït del senyal que li indicava on dirigir-se, Leandro va nedar sense rumb cap a la tragèdia. Al matí, estranyada per l'absència nocturna de Leandro, Hero va pujar a la torre i va descobrir el fanal desproveït de flama.

Hero esperant a Leandro.
Pintura d'Evelyn de Morgan (1855-1919).
Font: De Morgan Foundation

Sense comprendre encara la intensitat del seu drama, va dirigir la seva mirada a la platja i allà va veure el cadàver del jove, bressolat per les onades, amb una alga enredada en un dels seus peus, a la manera d'un irremeiable símbol romàntic.

Hero no va suportar la visió i es va llançar des de la torre

Allegro vivace

Byron va voler demostrar que la consuetudinària gesta nocturna de Leandro era factible més enllà de la llegenda.

El 3 de maig de 1810, després d'un intent fallit realitzat uns dies abans, va travessar en una hora i deu minuts l'estret que avui es diu dels Dardanels, en companyia del seu amic, el lloctinent Ekenhead. Aquest, per cert, va arribar a la riba oposada cinc minuts abans que el poeta. El lloc triat per tots dos per creuar l'estret tenia 1.960 metres d'ample.

Heus aquí el que en comenta Byron, en una carta escrita aquest mateix dia al seu amic Henry Drury: "Aquest matí he nedat des de Sestos a Abydos. La distància més curta no és més d'una milla, però el corrent la fa difícil; tant és així que dubto si les aficions conjugals de Leandro hauran quedat una mica disminuïdes en el seu pas al Paradís. Ho vaig intentar fa una setmana i vaig fracassar per causa de vent de nord i la rapidesa de la marea, encara que des de petit he estat un bon nedador. Però aquest matí, estant en calma, ho he aconseguit i he creuat l'ample Helesponto en una hora i deu minuts ". A més de la constatació que la proesa era realitzable, d'aquesta prova va néixer un dels poemes més coneguts de Byron: 'La promesa d'Abydos'.

Estret de Helesponto, avui Dardanelos
Font: Viquipèdia

Vuit anys més tard, trobant-se a Venècia, Byron es va sentir obligat a respondre a un desafiament llançat per un antic soldat de Napoleó, del qual no se'n sap res mes que ostentava un nom de ressonàncies operístiques: Angelo Mengaldo. A oïdes d'aquest havien arribat les gestes natatòries de l'anglès i va voler comprovar que no es tractava d'exageracions.

Al costat d'un amic comú no identificat, Byron i Mengaldo van partir de l'illa de Lido. En Mengaldo va abandonar extenuat, quan ja enfilava l'entrada del Gran Canal. L'amic comú es va rendir uns minuts després. Byron va seguir fins a l'actual 'sestiere' de Santa Croce, on hi ha l'església de Sant Simeó. En aquesta ocasió va estar nedant ininterrompudament durant 4 hores i 20 minuts, tot i que ell mateix va escriure que "l'aigua de la llacuna és tèrbola i no resulta agradable banyar-se en ella".

Tal demostració de resistència li va valer entre els venecians dos malnoms: El Diable Marí i El Peix Anglès.

Finale presto con fuoco

Al marge de les seves proeses i els seus escàndols, Byron va ser el prototip d'una època i d'una manera d'assumir la vida.

Contradictori com a individu, no podia escapar a la paradoxa d'una mort insòlita. Ell, que havia sotmès amb les seves braçades tots aquells mars que va conèixer en vida, precisament ell va ser víctima d'una pluja de començaments de primavera. El 9 d'abril de 1824 va insistir que volia muntar a cavall sota un gran xàfec. En tornar de l'exercici, va romandre molta estona sense canviar-se de roba, fins que va caure al llit amb febre i dolors.

Els metges recomanaren que es purgues i que se li aplicaren sangoneres per sagnar. Deu dies sota aquesta teràpia el van afeblir i el van dessagnar fins al punt que, tot just unes hores abans de morir, després de despertar de la inconsciència en què va estar sumit les dates prèvies, va exclamar: "Els doctors m'han assassinat".

Després va perdre de nou el coneixement i es va submergir en l'oceànic temps d'el mite. Era el 19 d'abril de 1824 i es trobava en el pantanós llogaret de Missolonghi, a Grècia.

Armando José Sequera (**)

(*) L'original d'aquest article ha estat publicat a la web 'Letralia, Tierra de Letras', que amablement ens autoritza per a la seva reproducció

(**) Escriptor veneçolà (Caracas, 1953). Periodista, promotor cultural, conferenciant i guionista de ràdio. Ha publicat més de quaranta llibres, gran part d'ells per a nens i joves. Ha obtingut setze premis literaris, tres d'ells internacionals: Casa de les Amèriques (l'Havana, Cuba, 1979); el Diploma d'Honor de l'Organització Internacional per al Llibre Juvenil, IBBY (Basilea, Suïssa, 1996) -tots dos amb l'obra 'Evitarle malos pasos a la gente'-, i la Biennal Llatinoamericana "Canta Pirulero" (València, Veneçuela, 1998), amb el llibre 'Teresa'.

La suite acuática de Lord Byron (*)

Tranquillo expressivo

Byron fue el prototipo de una época y de una forma de asumir la vida. Ninguna causa de muerte podía resultar más apropiada para un poeta romántico que una mansa lluvia de primavera en Grecia.
Sin embargo, nadie la mereció menos que Lord Byron, quien entre sus curiosas costumbres tenía la de domesticar los mares que iba conociendo: primero fue el del Norte; más tarde, el Adriático, el Tirreno y el Jónico y, por último, el Egeo.

Byron fue mucho más que un poeta romántico, más que un escritor de éxito cuyos libros se agotaban al nada más abandonar las imprentas y más que el protagonista de escándalos amorosos, anécdotas irreverentes y declaraciones de apoyo a los movimientos independentistas de Europa y América.

Fue también mucho más que el hombre amado en secreto por millones de mujeres e imitado por miles de hombres, que veían en él no a un ser humano, sino a un semidiós, y más que el creador proscrito por la moral hipócrita de su país. Byron, en realidad, fue su propia obra maestra.

En un infinito juego de permanente improvisación, elaboró y reelaboró su imagen de ángel caído y se construyó a sí mismo como mito. Al respecto, señalaba Bertrand Russell, en su Historia de la filosofía occidental, que al igual que otros personajes relevantes de la historia, “Byron tiene más importancia como mito que como persona real. En cuanto mito, su relevancia fue enorme, sobre todo en el continente”.

El poeta alemán Heinrich Heine, por ejemplo, lo consideró el más elevado misionero del liberalismo que había dado su generación, el enemigo de la opresión y de la esclavitud y el inconformista que no toleró ninguna interferencia contra la libertad del espíritu humano. Para algunos periódicos franceses, Byron y Napoleón Bonaparte fueron los dos hombres más grandes del siglo XIX.

Retratado en traje de albanés por Thomas Philips, 1835
Fuente: Wiquipedia

Sostenuto assai

George Gordon Byron nació en Londres, en el número 16 de Holles Street, el 22 de enero de 1788. A los diez años se convirtió en el sexto sucesor del título de barón Byron de Rochdale. Estudió en Cambridge y, al alcanzar la mayoría de edad, ocupó un escaño en la Cámara de los Lores.

Sucesivos escándalos sexuales hicieron de él uno de los personajes más célebres de su época. Los más sonados de tales escándalos fueron su separación de Anne Milbauke, una mujer puritana y de mente estrecha, con quien nadie se explica aún por qué se casó en 1815; sus amores incestuosos con su hermanastra Augusta; sus esporádicas relaciones homosexuales con jóvenes y adolescentes que, como afirma el escritor español Juan Gil-Albert, “treparon también con sus gracias masculinas -y esto, en distintas etapas de su vida- al corazón del poeta”, y, por último, su relación en Venecia con la condesa Teresa Guiccioli, casada con el dos veces viudo conde Alessandro Guiccioli.

Esta última aventura amorosa fue de tal intensidad que Byron se vio envuelto en situaciones verdaderamente angustiosas, a causa de las cuales comenzó a sentir el envejecimiento de su cuerpo: “Mi cabello ha encanecido y las arrugas han sido pródigas en su avance indeleble. Aunque no se me ha caído el pelo, parece que va a caérseme, y mis dientes siguen conmigo sólo por cortesía”, escribió con patetismo a su amigo Wedderburn Webster.

Físicamente, Byron era muy atractivo -“Byron nos legó la leyenda de haber sido el hombre más atractivo de su tiempo”, apunta Camilo José Cela en su Enciclopedia del erotismo- y, aunque su cuerpo tendía a engordar, se esforzaba por mantenerse esbelto.

Cuatro años después, tras dedicarse a “suprimir su mala grasa y a esculpir su cuerpo, mediante la utilización de baños calientes, el boxeo, la esgrima, sobre todo la natación y la equitación y, por último, mediante un régimen alimenticio extremadamente riguroso”, como enumera su biógrafo francés Gabriel Matzneff, la condesa de Blessington da cuenta de que Byron está “tan delgado que su rostro parece el de un adolescente”.

Allegro moderato

Durante toda su vida -y no sólo con miras a bajar de peso-, Byron fue un destacado practicante de varias disciplinas deportivas, aunque arrastraba un defecto físico congénito: era cojo.

Existen varias leyendas sobre esta cojera. Él mismo responsabilizó de ella a su madre, atribuyendo su malformación al corsé que Catalina Gordon Byron llevó durante el embarazo.

Estudios médicos posteriores a la muerte del poeta y aun algunos actuales discrepan acerca de lo que se ha dado en llamar el misterio ortopédico. Según unos, Byron tenía un pie deforme. Según otros, su cojera provenía de la enfermedad de Little; de displasia congénita; de parálisis infantil; hasta hubo quien señaló que de una herida ocurrida al nacer. Por supuesto, tantos diagnósticos se han anulado entre sí y lo que han hecho es nutrir el enigma.

Ahora bien, el defecto físico de Byron tiene importancia más allá de la chismografía, debido a que lo impulsó a refugiar su mal -y el complejo que el mismo le acarreaba- en la natación, el único deporte en que le era posible disimularlo.

Andantino grazioso

El instructor de natación de Byron fue un profesor de pugilismo muy famoso en la Inglaterra de su juventud: John 'Gentleman' Jackson, quien había sido campeón inglés de boxeo en 1795. Bajo la supervisión de Jackson, Byron atravesó el Támesis a nado, en una fecha no del todo determinada por sus biógrafos, entre 1805 y 1807. Luego, en 1809, cruzó el Tajo, en España, en una travesía que duró tres horas.

Puede decirse que, cada vez que se le presentaba la ocasión, Byron se lanzaba a las aguas con el mismo místico apasionamiento con que realizaba todo en su vida. De esta manera, llegó a uno de sus mayores retos como nadador: el cruce del Helesponto.

Larghetto

Según una leyenda griega, un joven llamado Leandro, que vivía en Abydos, en el lado asiático del Helesponto, nadaba todas las noches hasta Sestos, en el lado europeo del estrecho, guiado por un farol que su amada Hero, sacerdotisa de Afrodita, encendía en lo alto de la torre de su casa.

En la madrugada, cuando el sol empezaba a colorear el firmamento, Leandro retornaba de nuevo a nado hasta Abydos.

Una noche, mientras Leandro braceaba en la oscuridad hacia Sestos, se desató una tormenta y el viento apagó el farol. Desprovisto de la señal que le indicaba adónde dirigirse, Leandro nadó sin rumbo hacia la tragedia. Por la mañana, extrañada por la ausencia nocturna de Leandro, Hero subió a la torre y descubrió el farol desprovisto de llama.

Hero aguardando a Leandro.
Pintura de Evelyn de Morgan (1855-1919).
Fuente: De Morgan Foundation

Sin comprender aún la intensidad de su drama, dirigió su mirada a la playa y allí avistó el cadáver del joven, mecido por las olas, con un alga enredada en uno de sus pies, a la manera de un irremediable símbolo romántico.

Hero no soportó la visión y se arrojó desde la torre

Allegro vivace

Byron quiso demostrar que la consuetudinaria hazaña nocturna de Leandro era factible más allá de la leyenda.

El 3 de mayo de 1810, luego de un intento fallido realizado unos días antes, atravesó en una hora y diez minutos el estrecho que hoy se llama de los Dardanelos, en compañía de su amigo, el lugarteniente Ekenhead. Éste, por cierto, llegó a la orilla opuesta cinco minutos antes que el poeta. El sitio elegido por ambos para cruzar el estrecho tenía 1.960 metros de ancho.

He aquí lo que al respecto dice Byron, en una carta escrita ese mismo día a su amigo Henry Drury: “Esta mañana nadé de Sestos a Abydos. La distancia más corta no es más de una milla, pero la corriente la hace difícil; tanto es así que dudo si las aficiones conyugales de Leandro habrán quedado un tanto disminuidas en su paso al Paraíso. Lo intenté hace una semana y fracasé por causa del viento del norte y la rapidez de la marea, aunque desde pequeño he sido un buen nadador. Pero esta mañana, estando en calma, lo logré y crucé el ancho Helesponto en una hora y diez minutos”. Además de la constatación de que la proeza era realizable, de esta prueba nació uno de los poemas más conocidos de Byron: 'La prometida de Abydos'.

Estrecho de Helesponto, hoy Dardanelos
Fuente: Wiquipedia

Ocho años más tarde, estando en Venecia, Byron se sintió obligado a responder a un desafío lanzado por un antiguo soldado de Napoleón, del que nada más se sabe que ostentaba un nombre de resonancias operáticas: Angelo Mengaldo. A oídos de éste habían llegado las hazañas natatorias del inglés y quiso comprobar que no se trataba de exageraciones.

Junto a un amigo común no identificado, Byron y Mengaldo partieron de la isla de Lido. Mengaldo abandonó extenuado, cuando ya estaba a la entrada del Gran Canal. El amigo común se rindió unos minutos después. Byron siguió hasta el actual 'sestiere' de Santa Croce, donde se encuentra la iglesia de San Simeón. En esa ocasión estuvo nadando ininterrumpidamente durante 4 horas y 20 minutos, pese a que él mismo escribió que “el agua de la laguna es turbia y no resulta agradable bañarse en ella”.

Tal demostración de resistencia le valió entre los venecianos dos motes: El Diablo Marino y El Pez Inglés.

Finale presto con fuoco

Al margen de sus proezas y escándalos, Byron fue el prototipo de una época y de una forma de asumir la vida.

Contradictorio como individuo, no podía escapar a la paradoja de una muerte insólita. Él, que había sometido con sus brazadas cuantos mares conoció en vida, precisamente él fue víctima de una lluvia de comienzos de primavera. El 9 de abril de 1824 insistió en que quería montar a caballo bajo un gran aguacero. Al regresar del ejercicio, permaneció mucho rato sin cambiarse de ropas, hasta que cayó en cama con fiebre y dolores.

Los médicos recomendaron que se purgara y que se le aplicaran sanguijuelas para sangrarlo. Diez días bajo esta terapia lo debilitaron y desangraron a tal punto que, apenas unas horas antes de morir, tras despertar de la inconsciencia en que estuvo sumido las fechas previas, exclamó: “Los doctores me han asesinado”.

Luego perdió de nuevo el conocimiento y se sumergió en el oceánico tiempo del mito. Era el 19 de abril de 1824 y se hallaba en el pantanoso villorrio de Missolonghi, en Grecia.

Armando José Sequera (**)

(*) El original de éste artículo ha sido publicado en la web 'Letralia, Tierra de Letras', que amablemente nos autoriza a su reproducción

(**) Escritor venezolano (Caracas, 1953). Periodista, promotor cultural, conferenciante y guionista de radio. Ha publicado más de cuarenta libros, gran parte de ellos para niños y jóvenes. Ha obtenido dieciséis premios literarios, tres de ellos internacionales: el Casa de las Américas (La Habana, Cuba, 1979); el Diploma de Honor de la Organización Internacional para el Libro Juvenil, Ibby (Basilea, Suiza, 1996) -ambos con la obra 'Evitarle malos pasos a la gente', y la Bienal Latinoamericana Canta Pirulero (Valencia, Venezuela, 1998), con el libro 'Teresa'.

© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic