Som a finals del mes de novembre de 2019 i ens trobem estrenant la linea 9 Nord del metro de Barcelona per acostar-nos al domicili d'en Juan Antonio Molinero, nedador del Club Natació Montjuïc d'entre els finals dels anys cinquantes i mitjans anys seixantes. Nosaltres ens hi hem relacionat mes amb ell i amb d'altres membres de la seva generació essent ja grans, en aquests darrers anys, amb motiu de trobades i aniversaris diversos. Quan ells eren en actiu els veiem com els nostres ídols i els contemplavem admirats a la 'vella' tot fent l'entrepà de desprès del curset mentre les Llonch, Ramos i Cuesta o els Abadias, Carlos Medina o Molinero feien el seu entrenament de la tarda, a les ordres de l'Albert Medina
El meu nom es Juan Antonio Molinero Varas i vaig néixer el 19 de febrer de 1945, ja fa uns quants dies… vaig néixer al Poble Sec, al carrer Salvà n. 76 cinquè segona. Una vegada, quan tenia jo deu anys o una cosa així, van fer una propaganda del Montjuïc per a fer els cursets a la piscina de dalt… a la 'vella' i vaig omplir-ho també i vaig preguntar als meus pares el què i em van donar el permís per poder-hi anar. Total que un agost em vaig presentar allà i me'n recordo que al curset també fèiem gimnàs, que la feia en Soriano, i va arribar l'hora de ficar-nos a l'aigua i al tercer o quart dia que fèiem sempre peus agafats a la paret em vaig deixar anar per no se què i me'n vaig anar avall, que una mica mes i m'ofego... però no se'n va donar compta ningú... total que vaig poder sortir i em vaig tornar a agafar a la paret i em vaig dir “no em deixo anar mai mes...”. I vinga peus, i peus, i peus... i respiracions i mes respiracions i una altre vegada peus... fins que un altre dia, no se com, em vaig deixar anar sense que em diguessin res i vaig nedar i tornar a la paret jo sol i vaig dir “bueno, ja se nedar...” i vaig tornar a casa amb una alegria !.
Un dia quan els entrenadors van creure que ja podria fer els 18 metres de l'ample m'ho van demanar i sí, sí... ho vaig poder fer i a més nedant bé, sembla ser... osti, tu !... i ja està, ja sé nedar !; es va acabar el curset i ens van donar el fullet aquell, el diploma i cap a casa a jugar al futbol al carrer..., fins a que un dia un tal Verdés del club venia per el carrer buscant-me i em va dir si volia nedar els Campionats de Catalunya de fins a dotze anys i jo que no havia nedat mai, fora dels cursets, que li dic que ja ho preguntaré al meu pare... total que a casa em va dir que podia anar al campionat i tal dia em vaig presentar a la piscina de Montjuïc, que em van dir que em posés en un lloc, que aleshores ens feien sortir de l'altre banda la de les palanques, i “tu neda tot lo ràpid que puguis i ja està...” i jo que em tiro i vaig quedar quart de Catalunya, sense ni haver entrenat ni un sol dia.
El cas es que en 'Moli' ens comenta que abans d'això ell ja havia nedat uns cent metres a la final de curset de l'any 1957 i havia quedat el primer de la seva sèrie, encara que no se'n recordava del temps. Per sort, però, li podem recordar que ho va fer amb un temps de 1'34"4, que no estava gens malament per a ser un cursetista...
Tant poc ?... doncs no ho sabia jo això, el cas es que a rel d'aquest campionat ja em van dir si volia entrenar-me i em van presentar a en Vicenç Carmona i ens van portar a la Ronda i ell ens anava entrenant. Un dia que estàvem parlant ens diu: “fixeu-vos en aquest que neda tan bé...” i era un tal Bosch que ell deia que era el que havia vist amb millor estil i no se que més...; en Carmona em va dir que m'havia de comprometre a anar cada dia a entrenament i tal i qual... i que sí, que ho vaig fer i al cap de poc temps ja va venir el Janos Gergely.
En Moli surt per el carrer quatre, veiem en Ramos
darrera seu i en Boronat com a jutge de sortides.
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI (*)
Amb el Janos els entrenament eren diferents dels del Carmona. Ens feia apuntar tot el que fèiem en una llibreta que li ensenyàvem el cap de setmana i a mes ens prenia temps de tant en tant per veure si milloràvem i també ho havíem d'apuntar a la llibreta. Els entrenaments amb el Janos eren bastant distrets, de vegades com que ell no parlava gaire be el castellà al principi t'havies d'imaginar una mica el que et volia dir... però les coses sortien i com veies que anaves millorant també t'animaves, el que passa es que la natació divertida no ho es, eh !, no ho es...
En aquella època fèiem només un entrenament i de no gaire mes de mil metres, potser quan va ser l'estiu ja devíem fer una mica mes... però amb qui mes metros he fet ha sigut amb en Medina, que teniem dos entrenaments un pel matí que fèiem uns dos mil metres començant quasi sempre per mil d'alguna cosa i que quan tocava ‘delfin’ et queixaves: “osti, Alberto...” i quasi sempre després deu de cent amb dos minuts de descans o un interval similar i vinga un altre, i un altre... i en acabar “doscientos metros espalda a dos manos...”. A la tarda un altre entrenament de com a molt uns altres mil metros, o sigui que en total fèiem al voltant de tres-mil metros...
Però seguint amb el Janos, van venir els campionats de Tàrrega que era la primera vegada que jo anava amb un equip a nedar. Hi anàvem el Carles Medina, el Pàez, el Jordi Carabí i un tal Arráez i allà vam quedar campions de Catalunya infantils. I tinc una anècdota de quan va sortir allò reflectit al diari amb els nostres noms que posava: “Molinedo, Pals, Carasí i Medica...” o sigui que no en van endevinar ni un. Jo hi vaig nedar els cent esquena i els relleus que si bé el primer estil que vaig nedar era més aviat el crol, l'esquena em sortia sola i em van posar a nedar aquest estil... a mes que jo sempre he tingut problema de respiració per el nas, que tenia desviat el ‘tabic’ nasal, de manera que als últims vint-i-cinc mestres dels cent amb el cap dins de l'aigua patia molt; en canvi en esquena ho tenia millor, sempre tenia aire suficient... ja de gran he sabut que també tenia algun problema lleu als pulmons, a més que sense fer gaire esforç quan nedava em posava a cent-noranta pulsacions de seguida...
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero
En una altre ocasió si que vaig estar malalt que vaig agafar el tifus nedant la travessia del Passeig Marítim i em va sortir tot el ‘tinglado’ baixant de Manresa, que vaig quedar campió de Catalunya infantil del nedador complert. Baixàvem amb tren i vaig començar a tenir unes escalfors i uns calfreds i vaig arribar a casa amb quaranta de febre; vaig estar vint-i-cinc dies, mes o menys, que segons em va dir el meu pare desprès el metge no els hi donava masses esperances, eh !... vaig perdre moltíssims quilos i me'n recordo que per pujar al cinquè pis en que vivíem em costava una infinitat... i bueno me'n vaig sortir però em sembla que ja després d'això vaig perdre una mica la il·lusió... em va costar tant recuperar-me que després ja em venia la mandra aquella de...uf, uf !, tot i que encara vaig arribar a fer 58” o 57” 8 en cent lliures.
També vaig fer un rècord d'Espanya a la piscina del Barcelona, en un relleu que vaig nedar l'últim i vaig fer 58”8, de manera que van fer repetir el relleu sortint jo primer i llavors vaig fer els 59” pelat que van ser rècord d'Espanya infantil un temps. Es el que al club va durar deu anys o una mica mes fins a que va arribar en Marc Carrizo i el va batre l'any 1970, que tinc una foto que es va fer al club donant-li la ma davant de la taula de rècords que hi havia a l'entrada de Folch i Torres.
Portada del butlletí del club n. 253 d'octubre de 1970.
En J.A. Molinero felicita a en Marc Carrizo davant la imponent
taula de records al vestíbul de Folch i Torres
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
La repetició del relleu on va poder sortir primer i, per tant, ser homologada la seva marca de 59", es va produir realment una setmana més tard del primer temps no vàlid de 58"8. Igual que en la primera ocasió l'intent es va celebrar a la piscina de l'Escullera en el decurs d'una presa de temps per a millorar el rècord d'Espanya infantil de 4x100 m. lliures. El 29 d'octubre de 1960 va ser el dia escollit i l'acompanyaren en els altres relleus Escolar, Gómez i M. Cugueró, tots ells del 'Natació'. A remolc de l'extraordinari temps d'en 'Moli' el rècord que era en possessió d'un equip regional canari va passar a millor vida, essent rebaixat en mes de vuit segons, amb un temps final de 4'16"2.
També recordo una mica mes endavant d'haver fet un rècord absolut d'Espanya de 4x100 estils en un Campionat amb la selecció catalana nedant jo l'esquena, en Flaqué la braça, en Claret la papallona i en Rodés el crol. A mes jo l’any 1960 faig un rècord de Catalunya absolut en 100 esquena que el tenia feia molts anys el Calamita, un canari que va estar aquí per raons de feina, que primer faig 1’10” i una mica mes tard el baixo a 1’08”2, mentre que la marca per anar als JJ.OO. de Roma era 1’08” pelat i quan encara no havien sortit cap allà jo vaig fer 1’07”4; però ja no em van agafar perquè van dir que ja no s'era a temps de fer la inscripció, i en esquena hi va anar el canari Julio Cabrera. Hi va haver un moment que tenia tres rècords d'Espanya de categoria infantil o juvenil en lliure, esquena i papallona.
Retall de la revista Destino del 25 de juny de 1960 on es fa esment de les possibilitats
d'en 'Moli' d'anar als JJ.OO de Roma. A la foto en Guillem Alsina, ja classificat.
Font: Hemeroteca ARCA
Per aquells temps també vaig guanyar dos anys seguits el “Trofeo Ugarte”, que es feia a nivell nacional sobre 50 metres amb 25”9. A l'altre any, nedant aquest trofeu amb en Rodés a la piscina de Montjuïc vam arribar els dos junts i tot-hom em va felicitar a mi com a guanyador, però va resultar que donaren guanyador a en Rodés perquè deien que jo no havia tocat la paret... que jo no havia tocat la paret ?, collons ! si m'havia fet mal al dit i tot !... tant es així que fins el Rodés em va dir: “escolta, jo amb això no hi tinc res a veure, eh !”. Hauria estat tres anys seguits guanyador del “Trofeo Ugarte”.
Me'n recordo que una vegada que vaig sortir amb l’equip A d'Espanya per llei ens havien de donar dues-centes pessetes diàries de dieta, perquè vam anar a diferents llocs que era una gira de set o vuit dies, i tot-hom allà anava curt de diners, no ?... i un dels directius, el dels calés, era el secretari de la federació... el Morera; llavors encara nedava l'Alberti, el papallonista del ‘Natació’, de manera que a les habitacions tots estàvem protestant que no podia ser i tal i qual i a l'hora del dinar li diu l'Alberti al Morera: “escolta que a la nit volem els calés, eh !”... total que al mig del menjador s'aixeca el Morera i ens diu: “ja està tot arreglat, demà al matí anirem al banc...” i ho van liquidar tot. I es que l'Alberti a mes de ser dels veterans era una ‘mole’ de tio, eh!...
Total que amb la selecció A hi vaig sortir dues vegades i amb la B fins a onze i crec recordar que amb la A era el mes jove o poc se'n faltava. El cas, però, es que jo no estava tranquil nedant mentre que a casa feia falta la meva feina i els meus diners... potser si m'haguessin facilitat un treball... però no va anar així i això afegit a les malalties i les dificultats respiratòries van fer que la meva carrera en natació fos molt explosiva però breu.
A la sortida del repartiment de premis tradicional del club del dia de
Sant Esteve a l'any 1962, el de la gran nevada, sortint del 'Chipirón'.
J. Carabí, E. Costa, T. Pelegrí, C. Nacher, J.A. Molinero, L. Palau, C. Medina,
Ll. Pelegri, R. Carabí, C. Llorca, R. Segarra i P. Bonet
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI
Aquests primers anys seixantes en 'Moli' assolí quatre records absoluts de Catalunya dels 100 m. esquena, millorant la marca que tenia en Francisco Calamita des de l'any 1947. En aquesta prova va succeir al Molinero el també nedador del Montjuïc Jaume Monzó, ja a l'any 1964. A més en Juan Antonio Molinero ostentà un rècord d'Espanya absolut en el relleu de 4x100 m. estils per uns mesos de l'any 1962. En referència a les millors marques espanyoles i catalanes per categories, a les seves edats d'infantil i juvenil en va aconseguir nombroses, especialment en la seva especialitat d'esquena. Però en Juan Antonio, com ell mateix explica, tot i fer aquesta aparició fulgurant en el panorama natatori, mai va poder deixar de pensar que, com en tantes d'altres families, a casa la seva contribució treballant i aportant diners a l'economia familiar era necessària i que mentre ell gaudia de la vida de l'esportista d'èxit els pares s'havien de sacrificar per arribar a totes les necessitats.
El meu pare havia sigut jugador de futbol i li agradava l'esport, però va haver de començar a treballar abans de la guerra i desprès el fan ficar a la presó perquè era ‘rojillo’ i en sortir es fa posar de fuster fins a que es va casar. Desprès quan la fusteria va plegar va fer oposicions a l'Ajuntament, on es va treure el títol de ‘sepulturero’ i va entrar a treballar a “Pompas Funebres” fins a que sent mes gran va començar a estar 'fotudet' i el van canviar per a fer de conserge en un col·legi que estava per allí dalt, per Gràcia...
Quan estava una mica a dalt de tot de la meva forma vaig poder parlar amb el Samaranch que em va vindre a felicitar i per dir-me que “si vols alguna cosa..” i no se què. I a casa el que faltava eren els calés i vull dir que vaig pensar que em podien ajudar, com havien fet per exemple amb en Tomàs Barris, un atleta que l'havien col·locat a la Diputació en una biblioteca, i li vaig dir a en Samaranch que em va dir que ja ho mirarien. Llavors tenia un secretari que es deia Sunsi i li va dir: “a veure, que li donin a aquest noi cinc-centes pessetes cada mes com a beca de transport...”, i jo anava cada mes allí i em donaven les cinc-centes peles... que va durar fins a que vaig plegar. Amb alguns alts i baixos perquè de vegades que em veia en una competició em deia “escolta, que m'estan dient que no t'entrenes gaire, i que no se què, que fas allò i que fas això...” i jo que li deia: “escolta, es que jo el que necessito es una feina...” ... “ja ho mirarem, ja ho mirarem”, em deia... i un dia em varen cridar per a fer-me un examen per entrar a un treball oficial, amb la mala ‘pata’ que em vaig equivocar en una de les preguntes...
I es que amb l'ajut d'en Samaranch també passava que jo entrenava però ja no tant bé com al principi, no ?... i un cop quan vaig anar a cobrar les cinc-centes pessetes no se que va passar que no me les van donar i quan vaig tornar un temps desprès em va donar el que corresponia al nou mes, però les de l'anterior ja no me les van donar perquè havien quedat anul·lades i vaig pujar com una moto a veure l'Alberto que em va dir que ell no havia dit mai res de res dels meus entrenaments... però jo estava tant emprenyat que li vaig dir: “pues sabes que te digo ?: que plego...” i així va ser com vaig deixar la natació...
Total que al final, quan ja no vivíem al Poble Sec sinó a Sant Gervasi, el meu pare em va trobar una feina al costat d'on ell treballava que hi havia un magatzem del Toddy, una mena de ColaCao, i ja em guanyava set-centes peles a la setmana només entrar, eh !. Amb aquesta mateixa empresa ja vaig anar portant alguns vehicles, que a mi sempre m'ha agradat molt conduir, fins a que van plegar i em van donar 30.000 pessetes de l'època que em van anar molt be per a poder passar la mili sense demanar calés a casa.
En tornar de la mili vaig treballar un estiu a Can Caralleu de socorrista i en acabar la temporada vaig anar a veure en Miquel Escolies que sempre hem estat grans amics, amb les dones i tot, i vaig trobar-me amb un noi que es deia Jordi que havia anat al cole amb mi i que em va dir: “escolta, a tu no t'agradaria portar una ambulància ?... es que es molt amic meu el de la Creu Roja” i li vaig dir que ho mirés a veure què. I sí, sí... al cap d'un temps, l’1 de desembre del 1968, em van trucar que havia d'anar a portar-ne una per recollir un pacient, i jo que els hi dic “però el dia 1 es diumenge, no ?” i em contesten “escolti, aquí es treballa tots els dies de l'any !...”, de manera que aquell 1 de desembre vaig començar com a conductor d'ambulàncies, on he estat tota la vida laboral, mes de quaranta anys. Jo crec que es el millor treball que hi ha en el món... es que no estàs tancat, ets autònom... et diuen “hi ha un accident a tal lloc, o has d'anar a recollir un malalt...” i tu vas per on vols i demà serà una altre gent que t'explicaran unes altres coses i es amb aquesta feina que jo he anat fins i tot a Londres o a Suïssa amb l'ambulància.
Un cop finalitzada la seva etapa de nedador mes intensa i començant a compaginar les feines amb l'esport, el Molinero es va decantar cap a la pràctica del waterpolo on es trobava mes còmode que en l'esforç individual de la natació de carreres...
En canvi si que vaig seguir amb mes intensitat fent el waterpolo, que a mi m'agradava mes. Vaig començar a jugar-hi no amb el Janos, que no n'era massa partidari, sinó amb l'Alberto que vam quedar campions de Catalunya de segona categoria em sembla que l'any 1963... i una d'aquelles coses que te'n recordes es que vam jugar un dia a Martorell i no ens en sortíem, no ens en sortíem..., em sembla que ja hi havia en Brascó d'entrenador; jo estava mes emprenyat que res i agafo la pilota al mig del camp i com que no em marcaven xuto i el porter la para... però es fa un embolic i se l'acaba ficant a dins... i el ‘Pepito’ cridant-me: “es que això no ho has de fer...”, que em vaig emportar una bona bronca !.
Me'n recordo que el primer partit de polo que vaig jugar va ser contra el Barcelona i ens van guanyar per 19 a 1, que jugaven de davanters l'oncle del Ponç, en Lluis, i el Brascó... però dinou gols, tu !... ara que lo bo es que vam marcar primer nosaltres l'un a cero, que potser es que els vam picar... (riu), però no es va parar el partit, per desgràcia nostra. El gol el va marcar el Lluis Puigdevall, una mica com jo el de Martorell, que es va sentir des de la grada un “sí, home, des d'aquí li fotaràs un gol...” i patapam !... cap a dins per tota l'esquadra als pocs segons de començar el partit.
Al principi de la meva etapa de waterpolo jugava molt poc, eh !, es que era un crio, em feien sortir una estona i ja no jugava mes en tot el partit. Ja mes endavant em van pre-seleccionar per anar amb l'equip nacional de waterpolo a no se quin campionat però quan vam anar a entrenar a la piscina del ‘Natació’ el Mestres ja em va cridar per dir-me: “noi, no estàs fi, no et podré portar...” i es que ja no entrenava massa be. De fet quan jo vaig començar a jugar encara jugaven en Cercós, el Jordi Carabí, el Carles Medina... una vegada el Carles no se contra qui jugàvem però li va agafar el gorro blanc a un dels contraris pensant-se que era la pilota... i es que no veia tres en un burro, total que va ser una expulsió fulminant !.
Quan ja jugava mes en aquell Campionat de Catalunya del 63, que vam fer campions de segona, crec que vam guanyar tots els partits menys un que va ser contra l'Atlètic, que l'Atlètic sempre ens guanyava. Aquell any el vam guanyar un cop però a la tornada ens van guanyar ells. De fet despès d'aquest campionat ja no vaig jugar gaires anys mes.
Equip de waterpolo del Montjuïc a mitjans anys seixantes.
Brascó, Alonso, López, R. Carmany (E), Bonet, Molinero,
mig acotat Romero i sota Escolies, González i Roselló
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI
Del que jo recordo de la meva vida de nedador i waterpolista us puc dir que no me'n adonava de la dimensió que podia tenir dins del club. Me'n he donat compte ara de gran, quan cada cop que hem fet coses al club, com alguna trobada o la celebració del setanta-cinquè aniversari, tot-hom em diu coses bones de mi i penso “doncs si que era bo jo, no ?”... no m'havia cregut en aquell moment que hagués fet coses massa importants i desprès em veig reconegut aquí al club o sortint en el Diccionari Enciclopèdic de l'Esport. Home, jo crec que el millor que em queda d'aquells anys es l'amistat entre totes i tots els que érem de l'equip i també em vaig donar compte del fet que depenent de segons d'on erets podies rebre ajudes o podries no rebre'n. També n'he tret que s'ha de ser perseverant, com ho era l'Esquiroz, encara que llavors sovint li dèiem ‘pilota’ perquè el Baró d’Esponellà per aquí, el no se qui més per allà... ens semblava que sempre anava fent la rosca a “las autoridades” perquè li fessin la piscina, que al final l'hi van fer potser per aquesta insistència...
Per el que fa a l'experiència de la competició no crec que m'hagi aportat massa res per a la meva vida posterior, però potser es que jo no hagi estat mai un gran competidor amb ganes de ‘matxacar’ l'adversari... i cuidado que jo vaig disfrutar molt mentre guanyava, però ho vaig passar molt malament quan vaig començar a perdre... ja sabia que si no vaig fer mes segurament va ser per culpa meva, que si no t'has entrenat gaire no pots demanar massa, però no m'agradava quan perdia, no m'agradava gens... quan vaig voler plegar ho vaig exposar en un sopar amb el meu pare i la meva mare i el meu pare em va dir “tu mateix, noi...” i es va acabar...
Per els de la generació següent, com som els que intervenim en aquesta entrevista, en 'Moli' va ser un referent, junt amb les seves companyes i companys que van aconseguir de la mà de l'Albert Medina els primers grans èxits del club en les competicions absolutes de natació. Així l'equip femení assoleix el Campionat de Catalunya de l'any 1961, quedant el nois en segon lloc; mentre que a l'any següent les posicions s'inverteixen en guanyar els nois el primer lloc del campionat, quedant les noies en segona posició. Era la primera vegada des de l'any 1918 en que comencen aquests Campionats de Catalunya que un club diferent del C.N. Barcelona desplaça a aquests del lloc de campions.
A tot això arriba la Mari Carmen, la companya de tota una vida, i en 'Moli' es posat en dubte en el seu paper d'amfitrió: "pero no les has ofrecido nada para picar... unas aceitunas o unas bebidas..."; hem de deixar constància que els que no hem volgut mes que una mica d'aigua hem estat nosaltres mateixos... La conversa s'endinsarà en el repàs d'una o altre persona de les que en Molinero ha anat coneixent en la seva etapa d'esportista del Montjuïc, a mes d'en Joan Antoni Samaranch que ja ha quedat mencionat abans
Amb el Serrat també havíem coincidit, amb en Joan Manuel, però no com a nedador que crec que no va nedar mai. Ell havia fet un curset uns anys abans que jo i venia per la piscina a estar amb nosaltres i per anar a buscar a la Julita que n'estava colat, eh !... home, a qui us penseu que va dedicar ell la cançó de ‘Paraules d'amor’... si això ho sabia tot-hom, no ?. També havíem anat junts a alguna festa perquè vivia a tocar del seu carrer, jo a Salvà i ell a Poeta Cabanyes, tots dos a dalt de tot. En aquella època era mes aviat callat, discret... quan ja era conegut com a cantant el club el va convidar a un festival d'aquells del Dia del Club o alguna cosa semblant que jo no hi vaig ser, però desprès el Jordi Pàez em va dir: “saps per l'única persona que ha preguntat ?... doncs per tu, Moli”. Que jo no ho sé si es veritat... perquè no l'he vist mai mes des que erem joves.
Quan vaig acabar de nedar vaig estar un temps que anàvem a fer pesca submarina amb en Miquel Escolies i els de la secció del club: el Sadurní, el pare ‘mero’ que era el pare de l’Ortega i li dèiem així perquè era el rei agafant ‘meros’, el Quim Tauler i el seu pare, en Josep Tauler... amb aquest darrer ens va passar una vegada que ens van encarregar a en Miquel i a mi d'anar a buscar una barca a Arenys, per portar els esportistes i recollir-los desprès; i preguntant i preguntant i no hi havia manera, tu !... al final vam trobar un que tenia un bou d'aquells grans que havia d'anar a pescar per la zona i ens va dir: “mireu, jo us agafo i us porto, me'n vaig a pescar i quan torni de pescar us recullo i us deixo a lloc...”. Ho vam comentar i com que no hi havia cap mes opció els de la secció ens van dir que endavant. Tot va anar bé: ens deixa, fem el campionat i en acabar ens recull... però entre la mar que feia i la barca com es movia la meitat de la gent va acabar a l'aigua per arribar nedant a la platja i mentre tant en Josep Tauler a dalt de la barca, ben agafat, anava senyalant: “mireu, allò es cala no se què; això es la platja no se quantos...” i ell tant ‘pantxo’ anava fumant la pipa aquella que portava i la resta mig marejats: “però vol callar, bon home...” i es que l'avi Tauler era tot un personatge.
Tornant a l’Esquiroz, jo el vaig retrobar quan estava ingressat a l'hospital de la Creu Roja, en una de les operacions de maluc que va patir, però llavors ja no podia fer gaire res al club. De jove jo recordo les baralles que tenien amb en Boronat quan hi havia junta que es deien de tot... però desprès se'n anaven a fer una cervesa plegats i tant amics. A mi em semblava un bon tio, que de vegades per donar relleu al Montjuïc podia ser una mica mentider o exagerat, però bueno això els periodistes de vegades ja ho tenen, no ?; però el cert es que ell anava darrera del seu objectiu: la piscina, la piscina... i la piscina... i darrera el seu Baró d'Esponellà i l'Enric Llaudet i tota aquesta gent que el podia ajudar a aconseguir-la.
Home, del club també recordo força al Soriano, que era un ‘catxas’ i feia la gimnàstica dels cursets a la ‘vella’ i quan es va fer el gimnàs al ‘Chipirón’ també hi feia classes a l'hivern. Jo hi vaig tenir força relació i recordo que em va impressionar molt quan va pujar a la piscina per despedirse dels seus amics de la piscina perquè sabia que s'estava morint.
Una altre relació important va ser amb l'Abadias, que era una mica mes gran que jo. Estava molt condicionat per el seu pare, que era qui li portava la carrera per dir-ho així, i li manava tot: “has de fer això, no facis lo altre...” el tenia controlat i estava molt pendent dels calés. Però a l'Abadias la natació li agradava de veritat i a més ell valia molt. Desprès va tenir un problema amb no se qui del club i el seu pare se'l va endur al Sabadell. I es que el seu pare estava sempre pendent dels negocis, era un negociant que treballava com a passant de quadres en una tenda que tenien a Barcelona, no recordo on.
Un gran personatge de la piscina de Montjuïc era en Ramos, el pare de la Carme i la Montse, amb el que jo hi tenia una relació quasi comercial, si volies deixar el banyador i la tovallola: un ‘duro’... o tres pessetes, que no recordo bé... llavors te l'assecava allà a la barana i en acabat la guardava. Desprès venia lo de “messié, a le diné...” de cada dia a l'hora de plegar al migdia, i si calia et perseguia amb la canya per ‘animar-te’ a marxar. També havíem fet alguna revetlla de Sant Joan a la piscina, que ens deixava posar música en el gimnàs que hi havia i podíem fer quatre ballets i quatre musiquetes. Sovint ens obria la porta aquella de darrera per poder baixar, generalment quan anàvem en colla. I recordo la gossada aquella que tenia, que deien que sovint es trobaven pel matí amb trossos de pantalons o altre roba que els gossos havien arrencat d'algun intrús que es volia colar; a un d'aquests gossos sembla que el van haver de matar perquè havia atacat a alguna de les filles d'en Ramos... i es que els tenia tancats de manera que no coneguessin gent i no es tornessin massa sociables... quan tancava la piscina a la nit els deixava anar i a veure qui es el ‘guapo’ que entra a banyar-se !...
Ah !... i em deixava a en Solís Ruiz, la “sonrisa del régimen” que es deia, que aquest em va oferir a mi d'anar-me'n a Extremadura on hi tenia una hisenda..., un ‘minifundio’ o ‘latifundio’ o no se què, que el dia que va venir ell a Barcelona per inaugurar la piscina del Poble Nou, l'any seixanta crec, vam fer un festival allà i vaig batre el rècord d'Espanya de papallona... i en Solís va demanar de parlar amb mi, que vam estar xerrant i em va animar molt i es quan em va dir que si algun dia em venia de gust d'anar per allà, per Extremadura, hi tenia assegurada l'estada i la feina... però, es clar, no hi vaig anar mai.
En la conversa hem consumit aquest matí de tardor i ens anem amb la sensació d'haver compartit unes hores amb un gran personatge del Montjuïc, que va rebre en el seu moment el títol de Soci d'Honor del club de mans d'en Diego Devesa, llavors president. Un home de conversa i tarannà afable, amb un pel de narrador d' 'aventis' però que ens ha donat la impressió que valora en grau màxim l'amistat i la seva pertinença a una etapa gloriosa del Club Natació Montjuïc. " 'Moli' for ever..."
Carles Sánchez i Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada