La piscina de l'Escullera, el gran somni del 'Natació'...

Antecedents

Es habitual de sentir dir que la construcció de la piscina coberta del 'Natació' es posa en marxa a rel de l'anada de l'equip de waterpolo del club, en funcions de selecció espanyola, als JJ.OO d'Anvers de 1920 en la seva primera participació olímpica. 

Aquesta afirmació, tot i ser certa, es només una part de la veritat. El neguit del C.N. Barcelona per a tenir el seu propi espai esportiu arrenca des d'uns anys abans. Quan al 1914 els temporals de Llevant els 'expulsen' del local que usufructuaven als Banys de Sant Sebastià (*) els socis i directius del club comencen a preocupar-se per a l'obtenció d'un espai mes inequívocament propi, de manera que a començaments de l'any 1915 ja tenen un primer acord amb la 'Junta de Obras del Puerto' per disposar d'un migrat espai a continuació del que ocupaven els tallers del 'Nuevo Vulcano', a l'escullera de llevant. Aquest primer terreny, com les successives ampliacions que permetran anar engrandint el lloc ocupat per el Barcelona, es deu en gran mesura a la bona entesa amb en Ròmul Bosch Alsina, president de l'esmentada junta d'obres. Cal tenir present que el seu fill, en Ròmul Bosch Caterineu, es soci del club i en serà un puntal en aquests anys, ocupant diferents càrrecs directius fins arribar a ser-ne president, efectiu primer i honorari més endavant.

Assegut al mig en Ròmul Bosch Alsina, amb els seus fills Alexandre i Ròmul Bosch 
Caterineu a la seva dreta i esquerra, respectivament. Els homes dempeus 
son col·laboradors de la colònia tèxtil del Còdol Dret. Any 1912.
Font: IEC. Ft. SI

Ja l'any 1916, sota l'impuls d'en Bernat Picornell, el club fa un primer intent de construir una piscina coberta i amb aquest objectiu encarrega a l'arquitecte Josep M. Barenys Gambús un projecte que inclou l'edifici social i els espais esportius adients. La proposta no es estèticament massa avançada i una noticia anònima de la revista d'art 'Vell i Nou', en el seu n. 27 del 15 de juny, en celebra el possible rebuig dels socis cenebistes:

"Se tracta de construir edifici propi per al Club de Natació. De moment ja hi ha un projecte arquitectònic que ha impressionat desfavorablement a molts socis... Seria trist que s'aprofités aquesta ocasió que podria ser per a Barcelona d'embelliment, per a plantar devant del mar un altre Mundial Palace o una casa de pisos del Ensanxe (sic)" (**).

Secció transversal de l'edifici projectat per en Josep M. 
Barenys. Al cos central hi hauria la piscina
Font: Todocolección

Descartat aquest projecte, a la primera junta directiva del nou any de 1917, celebrada el dia 1 de gener, es torna a tractar de l'assumpte de la piscina, fent constar en l'acta corresponent: "Varias opiniones fueron emitidas en referencia a la construcción de una piscina, las mas a favor y otras en contra, quedando en definitiva en seguir estudiando tan importante asunto social".

Ara va de debò. Picornell i Mestres

Ja abans de tornar els atletes dels JJ.OO. d'Anvers, a l'acta de la junta directiva del 19 d'abril de 1920 es comunica l'autorització rebuda de la "Jefatura de Obras Públicas" per a la construcció de la piscina coberta, que es veurà contraposada a una necessària ampliació dels locals de vestidors i altres serveis existents. La solució que s'acorda a la mateixa junta es la de tirar endavant els dos projectes: per l'ampliació del local es destinen 5.000 pessetes del fons de reserva i per a la piscina "s'autoritza a la Junta per a que desseguida prepari lo necessari, gastant del fons d'edifici els diners per a possessionarnos del terreny de la piscina i preparar sens interrupció les obres... estudiant la manera d'arbitrar diners per a la construcció de la mateixa". La resolució ja ha estat presa: el Barcelona construirà la seva piscina als terrenys cedits per l'autoritat portuària comptant amb els seus propis recursos.

Els esportistes que tornen d'Anvers ho fan convençuts que per a millorar el gris paper que han tingut en aquesta primera cita olímpica cal comptar amb mes i millors mitjans per als seus entrenaments, la piscina coberta passa a ser un tema de primer ordre. No hi ha dubte que l'impuls es en aquest cas col·lectiu, però hem volgut centrar aquesta cursa per al nou equipament en dues figures claus: en Bernat Picornell Richier, fundador del club i incansable impulsor de les seves fites dels primers anys, va ser qui emprengué el nou desafiament amb la il·lusió i l'empenta que havia posat en tota la seva obra cívica i esportiva; al seu costat en Jaume Mestres Fossas serà l'arquitecte encarregat de portar a terme la realització, somniant primer la piscina per a desprès poder fer-la realitat.

En Mestres també venia d'Anvers on hi havia anat no com a esportista sinó formant part de l'expedició del Comitè Olímpic Català que s'hi desplaçà per a demanar de les autoritats del COI la designació de Barcelona com a seu dels JJ.OO. de 1924, que finalment es faran a Paris. El cas es que en Mestres aprofita el viatge per a conèixer el que s'ha fet en piscines cobertes tant a Bèlgica com a França, de manera que a la tornada ja te una clara idea de com haurà de ser la piscina de l'Escullera. A la vegada ha tornat convençut del que caldria fer a la seva ciutat per a donar un pas decisiu en la promoció de la natació. Així, amb data de setze de setembre de 1920 s'adreça en una carta oberta publicada al diari 'La Publicitat', amb el títol de 'Una Tasca Municipal', dirigida al tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona Nicolau d'Olwer, dient-li que:

"El nostre club de natació Barcelona, així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà el primer també en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis... Penso, doncs, que fora fàcil construir tot seguit una piscina (municipal) en un lloc cèntric de totes les barriades... Una en la mateixa via de la reforma (Via Laietana), una a Sants-Hostafrancs, altra a Sant  Andreu-Sant Martí i una a Sant Gervasi-Gràcia..."

Pel que fa a la piscina de l'Escullera, el mateix Mestres farà planera al club l'elecció de l'arquitecte en oferir-se per carta enviada a la junta directiva del 'Natació' amb aquests termes:

"Tinc a be proposar... que tot ajornant de moment la celebració del concurs de projectes, accepti el meu oferiment de realitzar ràpidament... un complert projecte de piscina dintre el pressupost acordat i de portar també la direcció de l'obra... amb la prèvia renuncia absoluta dels honoraris corresponents, quin import representaria la meva subscripció a l'emprèstit, però entenent que aquesta quantitat la consideraria lliure de tot interés i no amortitzable, es a dir, com a concessió franca a la nostra entitat".

De manera que a finals d'aquest 1920 ja queda perfilada la construcció de la nova instal·lació del C.N. Barcelona. L'arquitecte i director de l'obra serà en Jaume Mestres, els terrenys són els cedits per la 'Junta de Obras del Puerto'  i el finançament, estimat inicialment en 250.000 pessetes, correrà a càrrec dels socis mitjançant un emprèstit d'obligacions de 100 ptes. cadascuna, les quals reportaran el seu rendiment acordat. 

Els plànols definitius de l'obra són presentats i discutits en la reunió de la junta directiva del 26 de novembre de 1920, on reben el vist i plau dels assistents. Per al coneixement i el convenciment de la massa social del club s'organitza una conferència al 'Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Industria' (CADCI) per al dimecres 1 de desembre, on es farà la presentació de la proposta de piscina coberta de la qual se'n encarrega el mateix Mestres, amb gran desplegament de plànols i altres mitjans informatius i de propaganda.

Retall del diari 'El Diluvio' del 27 de novembre de 1920
anunciant la conferència d'en Jaume Mestres.
Font: Hemeroteca ARCA

El mes de març de 1921 el mateix arquitecte difon la noticia de l'inici de les obres a la revista 'D'aci, d'Allà' en un extens article de sis planes exposant amb detall el que representa la dita construcció per el 'Natació' i per a la ciutat de Barcelona

Primera i darrera plana de les sis que formen l'article d'en Jaume 
Mestres Fossas a la revista 'D'Aci, d'Allà' del març de 1921.
Font: Biblioteca de Catalunya

Enllaç a l'article complert a ARCA (pgs. 223 a 228): 
https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1001643

El procés ja s'ha posat en marxa i el 17 d'abril es farà la cerimònia de benedicció i col·locació de la primera pedra amb l'assistència de les autoritats corresponents, entre les quals el president de la Mancomunitat, senyor Puig i Cadafalch; el tinent d'alcalde de l'Ajuntament, senyor Nicolau d'Olwer; el governador civil, general Martinez Anido; el president del club d'aquell moment, senyor Puig Sureda; així com d'un molt nombrós públic que no es va voler perdre l'esdeveniment històric per a la ciutat de Barcelona. 

Acte de col·locació de la primera pedra de la piscina.
Font: Arxiu del Port de Barcelona. Ft. SI

Vistes les diferents ofertes presentades per les cases constructores s'encarrega a 'Pujadas i Jorba' l'inici de les obres. La piscina es construirà mitjançant una tècnica novedosa per a poder obviar les dificultats que presenta el terreny d'escullera guanyat al mar. L'arquitecte optarà per la construcció del vas de la piscina formant un bloc de formigó armat, per evitar que qualsevol petit moviment de la base del terreny provoqués esquerdes en l'estructura del vas. Per la part d'enginyeria de les obres l'arquitecte rep el concurs de l'enginyer i soci del club, en Josep Serra. Per a poder omplir el vas es construeix un pou que mitjan la succió d'una bomba prendrà l'aigua del mar i, un cop passada per el filtre millor que hi ha: la sorra de la mateixa platja, la dipositarà al vas de la piscina; l'aigua del mar, per tant, serà la única de la que es disposarà en aquests primers anys.

Les obres avançaran a un bon ritme, de manera que a mitjans de l'any 1922 ja es pogué celebrar un primer festival intern en una mena d'inauguració oficiosa. El redactor de la noticia a 'La Jornada Deportiva', portat per l'entusiasme que regnava en l'ambient, escriu:

"El enorme deseo...pudo mas que el primordial principio de respeto a la fiesta que se llevaba a cabo y desbordó enorme e incauzable al terminar la carrera de relevos. En un instante, de los cuatro lados de la piscina, al unísono casi, como impulsados por un mismo resorte, se sumergieron todos los espectadores en medio de la mayor algarabia y en medio de unos hurras fuertes y estrepitosos al Club"

No em digueu que no us entren ganes d'haver-hi estat  per a poder gaudir d'aquesta escena !...

Pàgina de 'La Jornada Deportiva' del 19 de juny de 1922.
Font: Hemeroteca ARCA

El procés, però, encara no havia acabat. Es varen patir interrupcions en la construcció per diferents raons, des de les purament econòmiques que obligaren a que en la Assemblea General Extraordinària de desembre de 1922 l'emprèstit passés a ser obligatori per a tots els socis, nous i antics, de manera que cadascun havia de subscriure al menys una obligació de valor 100 pessetes, quin pagament cas de ser necessari es podia fer a terminis amb una quota mínima de 2,50 ptes. per mes; fins a les derivades d'aquestes dificultats econòmiques que pararen l'obra per algun període de temps. Finalment  a l'acta de la junta directiva del 22 d'octubre de 1923 es dona compta de l'acord a que s'ha arribat amb els constructors de 'Pujadas i Jorba' de que a finals del mes de novembre els hi serà abonada la quantitat de 37.000 ptes. del total de les que se'ls hi devia, comprometent-se l'empresa, per la seva part, a la represa de les obres. 

La fase final d'aquestes inclou la cobertura i la climatització de l'aigua de la piscina. Aquesta darrera serà portada a terme per l'empresa 'Erebus S.A.' i dirigida per el seu enginyer Manuel Folch, en col·laboració amb l'arquitecte Jaume Mestres. Finalment, a mitjans de 1924 totes les obres son a punt per a que la piscina pugui funcionar tant a l'estiu com a l'hivern sense mes inconvenients. No obstant, encara a l'any 1927 la revista 'Gráfic-Sport' es fa ressò de les darreres tasques de caràcter ornamental i decoratiu per a donar per finalitzada totalment la tasca dels homes del Club Natació Barcelona.

Pàgina del periòdic 'Gráfic-Sport' del 26 d'abril de 1927 informant dels 
darrers retocs a la construcció de la piscina de l'Escullera.
Font: Hemeroteca ARCA

No podem acabar aquesta entrada del bloc sense retre el nostre mes sentit homenatge a aquella gent que va fer possible una obra tan atípica i emblemàtica per a Barcelona i l'esport de la natació com la piscina de l'Escullera, la primera piscina coberta esportiva de Catalunya i d'Espanya. Han passat noranta-set anys de vida que han permès a moltes generacions d'esportistes el poder-hi fer des de la seva iniciació en els cursets dels Joan Trigo, Jaume Solé i els que els han succeït, fins als entrenaments mes exigents dirigits per els millors entrenadors espanyols i internacionals. 

Vista exterior i interior de la piscina del 
C.N. Barcelona a l'Escullera de Llevant.
Font: Arxiu Històric del COAC. Ft. SI

Valentí Ambrós i Josep Castellví

(*) Els 'Banys de Sant Sebastià' eren en realitat la segona seu esportiva del 'Natació' Barcelona, on el club s'hi havia traslladat l'any 1910 des dels 'Banys Orientals', que venien usufructuant des de la seva fundació l'any 1907.    

(**) El Mundial Palace, l'actual edifici on ara rau la seu de l'autoritat portuària al Portal de la Pau, fou entre 1907 i 1918 destinat a embarcador, cafè restaurant i Centre d'Exposicions. Al bloc de 'Barcelofilia' hi trobareu una entrada on es detalla la seva història a l'adreça: 

http://barcelofilia.blogspot.com/2017/09/barcelona-mundial-palace-embarcador.html

Sprints. La revista Mare Nostrum, el amo y la dueña...

Última edición de la revista Mare Nostrum, correspondiente a
los números 12 y 13 de octubre y noviembre de 1931.
Fuente: Archivo JCE. fondo JASP

La revista Mare Nostrum fue una publicación periódica editada por personas del Club Natación Athletic - contando aún con la h intercalada - que tuvo una corta duración de trece números que se correspondieron con doce revistas, la primera de las cuales fue editada el mes de noviembre del año 1930 y la última, formada por un número doble el 12 y 13, correspondiente a los meses de octubre y noviembre del año de 1931. La publicación contaba con un cuidado diseño Art Deco y llegó a ser distribuida a través de los quioscos al precio de 20 céntimos de peseta, que no transcribimos a euros porque nos da vergüenza...

Los responsables de la publicación quisieron mantener su anonimato apropiándose de la personalidad de los tres mosqueteros: Athos, Porthos y Aramis acompañados, claro, por Artagnan. La mayor parte de los artículos publicados iban firmados por uno o más de los seudónimos escogidos. Pero por qué razón necesitaban tanto misterio?... la revista nació a raíz del conflicto surgido entre los dos clubs punteros de la ciudad de Barcelona, ​​el 'Natació' y el Athletic, por una disputa relacionada con la V Travesía del Puerto de 1930 de donde debía salir el ganador de la 'Challenge Duran' correspondiente al equipo que hubiera aportado un mayor número de clasificados en las cinco primeras ediciones de la prueba, de la que daremos cuenta en otra entrada de este bloque. Debido a esta situación el contenido de la revista se podría definir como 'poco amigable' con el 'Natació', especialmente con su directiva y con la de la 'Federació Catalana', que creian estaba controlada por el Barcelona.

El Barcelona era el club decano y más importante tanto en número de socios, alrededor de los dos mil en ese momento, como por disponer de unos medios económicos y deportivos muy por encima del resto de clubs catalanes, siendo el único que podia disfrutar de una piscina cubierta ya desde el año 1924. El Athletic, por su parte, había conseguido hacerse un lugar en la natación catalana y española al ser el organizador de la Travesía del Puerto, cuya primera edición tuvo lugar en 1926 y que en poco tiempo se convirtió en una especie de campeonato de fondo oficioso con sus 3.800 metros de recorrido. La prueba del éxito fulminante de la competición fue que pasó de los 90 inscritos y 82 clasificados de la primera edición a los 700 y 500, respectivamente, de la quinta en el año 1930 (*).

Se da el caso de que a través de la colección que guarda Juan Antonio Sierra Puerto (JASP) pudimos digitalizar gran parte de dicha revista y hemos hecho uso de alguna de sus imágenes, concretamente de las que utilizamos para los 'Carnet de Soci' y las 'Identitats' que vamos publicando:

                              

A la izquierda la imagen de la revista MN y a la derecha la utilizada
por este blog como identificador de los 'Carnet de Soci'.
Fuente: Archivo de 'Memorias del Montjuïc...'

                    

El mismo tratamiento para el identificador de las 'Identitats'en este blog.
Fuente: Archivo de 'Memorias del Montjuïc...'                 

En relación al amo y la dueña, con estos apodos eran conocidas popularmente las dos personalidades más importantes de la época en la natación catalana y ambas merecieron las portadas de Mare Nostrum en los números 1 y 2, respectivamente.

Ramón Artigas Rigual era el amo; nadador del C.N. Athletic fue campeón de prácticamente todas las pruebas de larga distancia entre finales de los años veinte y primeros treinta, desde los 300 metros libres hasta los 2.000 metros mar que entonces aún se nadaban. Fue también repetidamente ganador de la Travesía del Puerto de Barcelona. En los JJ.OO. de 1928 de Ámsterdam participó en la prueba de los 4x200 m. libres, llegando con sus compañeros séptimo en la final y consiguiendo el correspondiente diploma olímpico. Nacido en 1908 en Vilanova se trasladó con su familia a la Barceloneta siendo muy joven, donde aprendió a nadar y a convertirse en pez, según sus propias palabras:

"A este amor al mar es al que hay que darle las gracias, pues sin el cariño que he tenido siempre para nadar, por sentirme como un pez, hoy no sería mas que otro cualquiera, sin importancia alguna..."

Después de la guerra incivil fue por unos años entrenador del C.N. Sevilla, para finalmente emigrar a Venezuela, donde encontró la muerte a primeros de enero del año de 1995.

Caricatura de Ramón Artigas, el amo, en la portada del nº 1
de la revista Mare Nostrum, de noviembre del 1930.
Fuente: Archivo JCE. fondo JASP

La dueña no era otra que María Aumacellas Salayet, nadadora del C.N. Barcelona y una de las pioneras de la natación femenina catalana y española, junto con María Luisa Vigo de su mismo club, fue campeona y récord de España en las pruebas de libre y espalda los años que van desde 1928 hasta los primeros treinta. Nacida en 1910 en Palafrugell repartió su carrera deportiva entre Barcelona y Madrid, donde se desplazó al ser nombrado su marido, Enrique Granados Gal, entrenador de natación del Canoe. Al morir este en 1953 se encarga provisionalmente de la tarea de entrenadora del club madrileño. El año anterior había formado un equipo de natación artística en la misma entidad. La pareja había tenido dos hijos, continuadores de la saga, los hermanos Jorge y Enrique Granados Aumacellas que tuvieron un papel relevante en la natación española de los años cincuenta. Maria Aumacellas murió finalmente en Palma de Mallorca en 1988.

Caricatura de María Aumacellas, la dueña, en la portada
del nº 2 de la revista Mare Nostrum, de diciembre del 1930.
Fuente: Archivo JCE. fondo JASP

La tradición de presentar en la portada fotos o caricaturas de las figuras de la natación y/o el waterpolo de la época se mantuvo a lo largo de casi todos los números de la revista, que finalmente se dejó de publicar una vez resuelto el problema que la había originado tras la celebración de la VI edición de la Travesía del Puerto de Barcelona de 1931.

Memorias del Montjuïc

(*) Cualquier información referida a la Travesía del Puerto de Barcelona tiene como libro de cabecera y fuente de documentación la publicación del 'Llibre d'Or de la Travessía del Port de Barcelona', de Juan Antonio Sierra Puerto y Manel Domènech, publicado en el año 2007.

Sprints. La revista Mare Nostrum, l'amo i la mestressa...

Darrera edició de la revista Mare Nostrum, corresponent 
als números 12 i 13 d'octubre i novembre de l'any 1931.
Font: Arxiu JCE. Fons JASP

La revista Mare Nostrum va ser una publicació periòdica editada per persones del Club Natació Athlètic - encara amb la h intercalada i tot - d'una curta durada de tretze números que es van correspondre amb dotze revistes, la primera de les quals va ser editada el mes de novembre de l'any 1930 i la darrera, formada per un número doble el 12 i 13, corresponent als mesos d'octubre i novembre de l'any de 1931. La publicació comptava amb un acurat disseny Art Deco i va arribar a ser distribuïda a través dels quioscs al preu de 20 cèntims de pesseta, que no transcriurem a euros perquè ens fa vergonya...

Els responsables de la publicació varen voler mantenir el seu anonimat manllevant la personalitat  dels tres mosqueters: Athos, Porthos i Aramis acompanyats, es clar, per d'Artagnan. La major part dels articles publicats anaven signats per un o mes dels pseudònims anomenats. Per a què calia tant de misteri ?... la revista va néixer a rel del conflicte sorgit entre els dos clubs punters de la ciutat de Barcelona, el 'Natació' i l'Athlètic, per una disputa relacionada amb la V Travessia del Port de l'any 1930 d'on havia de sortir el guanyador de la 'Challenge Duran' corresponent a l'equip que hagués aportat mes nombre de classificats en les cinc primeres edicions de la prova, de la que donarem compta en una altra entrada d'aquest bloc. A rel d'aquesta situació podríem dir que el contingut de la publicació de 'poc amigable' amb la directiva del 'Natació' i amb la de la Federació Catalana, que consideraven controlada per el Barcelona.

El Barcelona era el club degà i el mes important tant en nombre de socis, al voltant dels dos mil en aquell moment, com per disposar d'uns mitjans econòmics i esportius molt per sobre de la resta de clubs catalans, essent l'únic en gaudir de piscina coberta ja des de l'any 1924. L'Athlètic, per la seva part, havia reeixit en fer-se un lloc a la natació catalana i espanyola en ser l'organitzador de la Travessia del Port, quina primera edició va tenir lloc l'any 1926 i que en poc temps es va convertir en una mena de campionat oficiós de fons amb els seus 3.800 metres de recorregut. La prova de l'èxit fulminant de la competició va ser que va passar del 90 inscrits i 82 classificats de la primera edició als 700 i 500, respectivament, de la cinquena de l'any 1930 (*).

El cas es que a través de la col·lecció que en guarda en Juan Antonio Sierra Puerto (JASP) vam poder digitalitzar gran part de la dita revista i hem fet ús d'alguna de les seves imatges, concretament les que fem servir per els 'Carnet de Soci' i els 'Identitats' que anem publicant:

                             

A l'esquerra la imatge de la revista MN i a la dreta la utilitzada 
per aquest bloc com a identificador dels 'Carnet de Soci' del bloc
Font: Arxiu de 'Memòries del Montjuïc...'

                             

El mateix tractament per a l'identificador de les 'Identitats' en aquest bloc.
Font: Arxiu de 'Memòries del Montjuïc...'

En relació a l'amo i la mestressa, amb aquests sobrenoms eren conegudes popularment les dues personalitats mes importants de l'època a la natació catalana i ambdues foren les portades de Mare Nostrum en els números 1 i 2, respectivament. 

En Ramón Artigas Rigual n'era l'amo; nedador del C.N. Athlètic va ser campió de pràcticament totes les proves de llarga distància entre finals dels anys vint i primers trenta, des dels 300 metres lliures fins als 2.000 metres mar que llavors encara es nadaven. Fou també repetidament guanyador de la Travessia del Port de Barcelona. Als JJ.OO. de 1928 d'Àmsterdam va participar en la prova dels 4x200 m. lliures, arribant amb els seus companys setè a la final i aconseguint el corresponent diploma olímpic. Nascut l'any 1908 a Vilanova es traslladà amb la família a la Barceloneta essent prou jove, on aprengué a nedar i a convertir-se en peix, segons les seves pròpies paraules:

"A aquest amor al mar es al que hi ha que donar les gràcies, puix sense el 'carinyo' que he tingut sempre per nedar, per estar fent de peix, avui no seria mes que un de mes, sense importància de cap mena..."

Desprès de la guerra incivil va ser uns anys entrenador del C.N. Sevilla, per finalment emigrar a Veneçuela, on trobà la mort a primeres de gener de 1995.

Caricatura d'en Ramón Artigas, l'amo, a la portada del n. 1 
de la revista Mare Nostrum, del novembre de 1930.
Font: Arxiu JCE. Fons JASP 

La mestressa no era una altre que la Maria Aumacellas Salayet, nedadora del C.N. Barcelona i una de les pioneres de la natació femenina catalana i espanyola, junt amb la Maria Lluisa Vigo del seu mateix club, va ser campiona i rècord d'Espanya en les proves de lliure i esquena els anys  que van des del 1928 fins als primers trenta. Nascuda l'any 1910 a Palafrugell va repartir la seva carrera esportiva entre Barcelona i Madrid, on es desplaçà en ser nomenat el seu marit, Enrique Granados Gal, entrenador de natació del Canoe. En morir aquest l'any 1953 s'encarrega provisionalment de la tasca d'entrenadora del club madrileny. L'any abans havia format un equip de natació artística a la mateixa entitat. La parella havia donat lloc als continuadors de la saga, els germans Jorge i Enrique Granados Aumacellas que tingueren un paper rellevant a la natació espanyola dels anys cinquantes. La Maria Aumacellas morí finalment a Palma de Mallorca l'any 1988.

Caricatura de Maria Aumacellas, la mestressa, a la portada 
del n. 2 de la revista Mare Nostrum, del desembre de 1930.
Font: Arxiu JCE. Fons JASP 

La tradició de presentar a la portada fotos o caricatures de les figures de la natació i/o el waterpolo de l'època es mantingué al llarg de quasi tots els números de la revista, que finalment es deixà de publicar un cop resolt el problema que l'havia originat després de la celebració de la VI edició de la Travessia del Port de Barcelona de l'any 1931.

Memòries del Montjuïc

(*) Qualsevol informació referida a la Travessia del Port de Barcelona té com a llibre de capçalera i de documentació la publicació de el 'Llibre d'Or de la Travessia del Port de Barcelona', d'en Juan Antonio Sierra Puerto i en Manel Domènech, publicat l'any 2007.

Historia de una confusión

Con fecha de 11 de junio del año 2008 (*), dentro del conjunto de artículos referentes al centenario del waterpolo español, en la página web de la RFEN se publicó una entrada titulada 'El C.N. Barcelona pierde la "última joya de su corona" a manos del Club Natació Montjuïc'.

El artículo en cuestión se corresponde con el publicado en la página 47 del libro '100 Años de Waterpolo' del amigo y maestro - al menos en mi caso - Juan Antonio Sierra Puerto (JASP). Al margen de los innumerables aciertos que le corresponden como dirigente, cronista e historiador de nuestra natación y waterpolo se le ha colado este ligera confusión de la cual, por cierto, no es el iniciador.

El caso es que dicha confusión viene determinada por la foto que ilustra el artículo, que reproducimos a continuación:

Equipo de waterpolo del C.N. Montjuïc del año 1972. Franch, Asensio, Comas, Puigdevall,
Segura y Sans. Agachados: Garcia, Solanas, Devesa (Jr.), Medina, Sánchez y Puig. 
Fuente: Archivo JCE. Ft. Montejano

Como se desprende de la simple observación el escenario de la foto es el de la piscina Sant Jordi de Barcelona, ​​donde se desarrolló el partido final de la II Copa Catalana de Waterpolo a la que pertenece realmente la instantánea; esta competición había sido establecida el año anterior por la FCN para dar actividad a los equipos catalanes una vez que finalizaba la Liga Nacional, a finales de febrero o principios de marzo. El partido final se disputó el día 11 de junio de 1972 y fue realmente la primera vez en su historia que el Montjuïc ganaba al 'Natació' Barcelona en un partido de waterpolo de la categoría absoluta por 4-3, tal vez de ahí la importancia que se le dio a la misma.

En el reverso, y de propia mano de JASP, se puede comprobar las dudas que le generó la instantánea, al no poder localizar, por ejemplo, a Antoni Nogueroles que efectivamente jugó el Campeonato de España de septiembre de 1972, pero no la Copa Catalana. Por otro lado aparecen doce jugadores - los equipos entonces eran de once - dos de los cuales no estuvieron en el Campeonato de España de unos meses más tarde: Jorge García y Josep Antoni Medina.

Reverso de la foto anterior, con las anotaciones del propio JASP
Fuente: Archivo JCE. Fondo JASP. Ft. Montejano

La situación de este último en el Campeonato de España fue singular y seguramente dolorosa para él, ya que venia siendo el portero titular desde el año 1966, en que coincidiendo con la inauguración de la piscina Folch y Torres Josep Brascó tomó las riendas del equipo, y hasta 1972 cuando al incorporarse Salvador Franch al Montjuïc se convierte rápidamente en el indiscutible defensor de la portería del club. Como consecuencia de ello Medina quedó relegado a segundo portero, hasta el punto de que en el Campeonato de España no llegó ni a ser incluido en la alineación, jugándose esta competición con un solo guardameta y con la previsión de que en el supuesto de tener que suplir a Franch sería el mismo Joan Sans quién ocuparía puntualmente su lugar.

La fase final del XLI Campeonato de España de Waterpolo se disputó los días del 15 al 17 de setiembre de aquel año de 1972 en la piscina de Foch y Torres, bajo la organización del C.N. Montjuïc, siguiendo la forma tradicional de aquellos años que consistía en una final a seis en una única sede y con un sistema de liguilla, debiendo disputar, por tanto, cinco partidos cada equipo. En las jornadas previas a la última, que se disputó la tarde del domingo 17 de septiembre, el 'Natació' y el Montjuïc habían ganado al resto de sus rivales, de manera en que el título debía jugarse en el último partido a disputar entre ambos clubs.

Se daba la circunstancia de que ninguno de los dos equipos contaba con su entrenador titular. El Montjuïc había perdido al suyo, Josep Brascó, después de que éste una vez finalizada la Copa Catalana con la victoria ya comentada pidió a la junta directiva del club, encabezada desde abril de 1972 por Joan Ballart, unas condiciones de prioridad o de igualdad del waterpolo con la natación en la planificación de la piscina de Folch y Torres, lo que finalmente fue denegado por la junta. A raíz de este hecho Brascó presentó su dimisión en el mes de julio. Su decisión no fue motivada ni por razones de tipo económico, ni porque ya tuviera apalabrada la titularidad del equipo nacional, como en ocasiones se ha escrito, pues ésta última circunstancia no se dio hasta después de los Juegos Olímpicos de Múnich, hacia finales del mismo año de 1972. Ante la situación de excepcionalidad la dirección del equipo en el campeonato estuvo a cargo de los ex-jugadores Vicenç Siré, Eduard Costa y el que esto suscribe, quienes de forma acordada con el equipo lo dirigieron durante la competición.

El C.N. Barcelona, ​​por su parte, había perdido a su entrenador unos meses antes del campeonato y se hacía cargo del equipo Jaume Sulé, como tantas otras veces en su historia; durante el campeonato, no obstante, dirigieron el equipo algunos ex-waterpolistas del club, mientras que en la grada estaba atento Imre Szikora, aún con contrato vigente con el Nervi italiano hasta finales de septiembre, que pasó a ser el entrenador del Barcelona a partir de octubre de ese mismo año.

Equipo del C.N. Montjuïc campeón del XLI Campeonato de España de Waterpolo
de 1972: Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura, Comas, Sans.
Agachados: Sánchez, Puig, Nogueroles, Devesa (Jr.) y Asensio.
Fuente: Archivo JCE. Ft. Montejano (?)

Esta foto con su pésima calidad es la única que hemos localizado que corresponde, esta vez sí, al campeonato en cuestión. De manera evidente se trata de la piscina Folch y Torres, junto a su torre de saltos, y corresponde a la alineación que se dio en el partido final del campeonato. Se ha reproducido de la portada del boletín del Montjuïc correspondiente el mes de noviembre de 1972.

En todos los periódicos en que se publicó la foto del 'equipo campeón de España' apareció la correspondiente a la final de la II Copa Catalana, disputada en el mes de junio en la piscina Sant Jordi. Y es aquí, desde el mismo momento de la consecución del título y de arrebatar al 'Natació' su 'última corona', donde se origina el malentendido en que cayó la prensa en general. Así, en el Crol nº 93 de noviembre de 1972 también se reproduce la misma foto, error que se ha ido repitiendo hasta el momento presente incluso en páginas web especializadas en nuestro waterpolo.

Ejemplo del error inicial extraido de una revista en catalán sin identificar
de aquellas fechas.  Según reza este recorte habría podido ser desde 
el propio club donde podría haberse originado esta confusión
Fuente: Archivo JCE

Una vez redactado en su momento este intento de explicación de la confusión entre las fotos de los equipos del C.N. Montjuïc ganadores de la II Copa Catalana de Waterpolo y del XLI Campeonato de España de Waterpolo, hemos podido averiguar que sí se habia publicado en un medio de comunicación la foto auténtica. Concretamente fue en el Mundo Deportivo, como se puede comprobar:

Recorte de El Mundo Deportivo del 18 de setiembre de 1972,
con las imágenes de los dos equipos contendientes en la final.
Fuente: Archivo de la 'Biblioteca de l'Esport' del CCE. Ft. Ubiedo

Sin embargo nos encontramos ahora con otro reto. El habitual reportero gráfico de la natación y el waterpolo aquellos años en Cataluña era Montejano. La foto de la copa catalana es de su autoría sin duda alguna. En cambio esta del Mundo Deportivo viene firmada por Ubiedo, que para más lío irá apareciendo en el reverso de las fotos de Montejano: éste como fotógrafo del Dicen y aquel como vinculado al Mundo Deportivo, pero referenciados ambos a un único número de teléfono. Esta sociedad duró un período corto de tiempo. Eran realmente dos personas diferentes o el de Ubiedo fue un seudónimo utilizado por Montejano para poder ampliar su campo de presencia habitual del diario Dicen al Mundo Deportivo ?.

A tal efecto sería fundamental poder acceder a los archivos de Montejano que deberían contener miles y miles de negativos y copias de los deportes acuáticos de nuestro país en los años de la segunda mitad del siglo XX. Nosotros ya hemos intentado su localización, pero sin ningún éxito por ahora. Cabe temer que este material, de valor incalculable para la memoria de la natación catalana y española, sencillamente haya desaparecido con su autor. Ojalá esta vez el equivocado sea yo... Salud

Josep Castellví

(*) Este artículo fue redactado a raíz de haber visto en numerosas ocasiones como al referirse al Campeonato de España de waterpolo de 1972 la foto que se reproducía era siempre una que no correspondía a la competición mencionada. Inicialmente fue enviado a los responsables de la RFEN para que tuvieran noticia de la posible confusión. Ahora se reproduce de manera simultánea en este blog y en la página web de la RFEN con el único interés de procurar ser fieles a la memoria de aquel hechos.

Història d'una confusió

Amb data del 11 de juny de 2008 (*), dins del conjunt d'articles referents al centenari del waterpolo espanyol a la pàgina web de la RFEN es va publicar una entrada titulada "El C.N. Barcelona pierde la 'última joya de su corona' a manos del Club Natació Montjuïc".

L'article en qüestió es correspon al contingut de la pàgina 47 del llibre '100 Años de Waterpolo' del nostre comú amic i mestre - al menys en el meu cas - Juan Antonio Sierra Puerto (JASP). A banda dels innombrables encerts que li corresponen com a dirigent, cronista i historiador de la nostra natació i waterpolo se li ha colat aquesta lleugera errada de la qual, per cert, no n'és l'iniciador.

És el cas que la confusió ve determinada per la foto que il·lustra l'article, que reproduïm a continuació:

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc de l'any 1972. Franch, Asensio, Comas, Puigdevall, 
Segura i Sans. Ajupits: Garcia, Solanas, Devesa (Jr.), Medina, Sánchez i Puig. 
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Com es desprèn de l'observació, l'escenari de la foto és el de la piscina Sant Jordi de Barcelona, on es va desenvolupar el partit final de la II Copa Catalana de Waterpolo a la qual pertany realment la instantània. Aquesta competició havia estat establerta l'any anterior per la Federació Catalana de Natació (FCN) per tal de donar activitat als equips catalans una cop que finalitzava la Lliga Nacional, a finals de febrer o principis de març. El partit final es va disputar el dia 11 de juny de 1972 i va ser realment el primer cop en la seva història que el Montjuïc guanyava al 'Natació' Barcelona en un partit de waterpolo de la categoria absoluta amb un resultat de 4 - 3, potser d'aquí ve la importància que se li va donar a la mateixa.

En el revers, i de pròpia mà d'en JASP, es pot comprovar els dubtes que li va generar la instantània, en no poder localitzar, per exemple, a en Antoni Nogueroles que efectivament va jugar el Campionat d'Espanya del setembre de 1972, però no la Copa Catalana. D'altra banda apareixen dotze jugadors - els equips aleshores eren d'onze - dos dels quals no van estar en el Campionat d'Espanya d'uns mesos més tard, en Jorge García i en Josep Antoni Medina.

Revers de la foto anterior, amb les anotacions d'en JASP
Font: Arxiu JCE. Fons JASP. Ft. Montejano

La situació d'aquest darrer al Campionat d'Espanya va ser singular i segurament dolorosa per a ell, ja que havia estat el porter titular des de l'any 1966 - quan coincidint amb la inauguració de la piscina Folch i Torres en Josep Brascó pren les regnes de l'equip - fins a l'any 1972 que en incorporar-se en Salvador Franch al Montjuïc es converteix ràpidament en l'indiscutible defensor de la porteria del club. Com a conseqüència d'això en Medina va quedar relegat com a segon porter, fins al punt de que en el Campionat d'Espanya no va arribar ni a ser inclòs en l'alineació, jugant-se aquesta competició amb un únic porter i amb la previsió que en el supòsit d'haver de suplir en Franch seria el mateix Joan Sans qui n'ocuparia puntualment el lloc.

La fase final del XLI Campionat d'Espanya de Waterpolo es va disputar els dies del 15 al 17 de setembre d'aquell 1972 a la piscina de Foch i Torres, sota l'organització del C.N. Montjuïc, seguint la forma tradicional d'aquells anys que consistia en una final a sis en una única seu i amb un sistema de lligueta, havent de disputar cinc partits cada equip. En les jornades prèvies a l'última, que es va disputar la tarda de diumenge 17 de setembre, el 'Natació' i el Montjuïc havien guanyat a la resta de rivals, de manera que el títol s'havia de disputar en el darrer partit a jugar entre ambdós clubs. 

Es donava la circumstància que cap dels dos equips comptava amb el seu entrenador titular. El Montjuïc havia perdut al seu, Josep Brascó, després que aquest un cop acabada la Copa Catalana amb la victòria ja explicada va demanar a la junta directiva del club, encapçalada des d'abril de l'any 1972 per en Joan Ballart, unes condicions de prioritat o d'igualtat del waterpolo amb la natació en la planificació de la piscina d'Folch i Torres que la junta li va denegar. A rel d'aquest fet en Josep Brascó va presentar la seva dimissió el mes de juliol. La decisió no va ser presa ni per raons de tipus econòmic, ni perquè ja tingués emparaulada la titularitat de l'equip nacional, com en ocasions s'ha escrit, atès que tal circumstància no es va donar fins a després dels Jocs Olímpics de Munic, cap a finals del mateix 1972. Davant de la situació d'excepcionalitat la direcció de l'equip durant el campionat va estar a càrrec dels ex-jugadors Vicenç Siré, Eduard Costa i el que això subscriu, que de manera acordada amb l'equip varen assumir aquesta responsabilitat.

El C.N. Barcelona, per la seva banda, havia perdut al seu entrenador uns mesos abans del campionat i es va fer càrrec de l'equip en Jaume Solé, com tantes altres vegades a la seva història. Al campionat, però, van dirigir l'equip alguns ex-waterpolistes del club, mentre que a la grada estava atent l'Imre Szikora, encara amb contracte vigent amb el Nervi italià fins a finals de setembre, que va passar a ser l'entrenador del Barcelona a partir de l'octubre d'aquell mateix any, en la seva segona etapa al 'Natació' Barcelona.

Equip del C.N. Montjuïc campió del XLI Campionat d'Espanya de Waterpolo 
de l'any 1972: Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura, Comas, Sans, 
Ajupits: Sánchez, Puig,Nogueroles, Devesa (Jr) i Asensio. 
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Aquesta foto amb la seva pèssima qualitat és l'única que hem localitzat que correspon, aquest cop sí, al campionat en qüestió. La seva localització és evident a la piscina Folch i Torres, al costat de la torre de salts, i correspon a l'alineació que es va donar en el partit final de la competició. S'ha reproduït de la portada del butlletí del Montjuïc corresponent al mes de novembre de 1972.

En pràcticament tots els mitjans en que es va publicar la foto de l'equip campió d'Espanya va aparèixer la corresponent a la final de la II Copa Catalana, disputada al mes de juny a la piscina Sant Jordi. I d'aquí, des del mateix moment de la consecució del títol i d'arrabassar al 'Natació' la seva "última corona", és d'on ve la confusió en què va caure la premsa en general . Així, al Crol nº 93 de novembre de 1972 també es reprodueix la mateixa foto, malentès que s'ha anat repetint fins al moment present fins i tot en pàgines web especialitzades en el nostre waterpolo.

Exemple de l'error inicial en una mitjà en català sense identificar, 
segons resa aquest retall podria haver estat del mateix 
club des d'on podria haver sortit aquest embolic
Font: Arxiu JCE

Una vegada redactada aquest intent d'explicació de la confusió entre les fotos dels equips del Montjuïc guanyadors de la II Copa Catalana de Waterpolo i del XLI Campionat d'Espanya de Waterpolo, hem pogut trobar que si es va publicar en un mitjà de comunicació la foto autèntica. Concretament va ser en el Mundo Deportivo, com es pot comprovar:

Retall de El Mundo Deportivo del 18 de setembre de 1972, 
amb les imatges dels dos equips contendents a la final.
Font: Arxiu de la Biblioteca de l'Esport del CCE. Ft. Ubiedo

No obstant ens trobem ara amb un altre repte. El mes habitual reporter gràfic d'aquells anys a Catalunya era en Montejano, que cobria tant la natació com el waterpolo des de feia uns quants anys. La foto de la copa catalana es seva sense cap mena de dubte. En canvi aquesta del Mundo Deportivo ve signada com a Ubiedo, que per a un més gran embolic anirà apareixent al revers de les fotos del primer: aquest com a fotògraf del Dicen i en Ubiedo com corresponent al Mundo Deportivo, per bé que referenciats ambdós a un únic número de telèfon. Aquesta societat va durar un període curt de temps. Eren realment dues persones diferents o el d'Ubiedo va ser un pseudònim inventat per en Montejano per a poder ampliar el seu camp de presencia habitual en el diari Dicen al Mundo Deportivo ?. 

A aquest efecte seria fonamental poder accedir als arxius d'en Montejano que de ben segur haurien de contenir milers i milers de negatius i còpies dels esports aquàtics del nostre país a la segona meitat del segle XX. Nosaltres ja hem intentat la seva localització, però sense cap èxit per ara. Cal témer que aquest material, de valor incalculable per a la memòria de la natació catalana i espanyola, senzillament hagi ja desaparegut amb el seu autor. Tant de bo aquesta vegada l'equivocat sigui jo... (**). Salut

Josep Castellví

(*) Aquest article va ser redactat a rel d'haver vist en nombroses ocasions com en parlar del Campìonat d'Espanya de waterpolo de l'any 1972 la foto que es reproduïa era sempre una que no corresponia a la competició esmentada. Inicialment va ser enviat als responsables de la 'Federació Española de Natación' RFEN per a que tinguessin noticia de la possible confusió. Ara es reprodueix de manera simultània en aquest bloc i a la pàgina web de la RFEN amb l'únic interès de mirar de ser fidels a la memòria d'aquell fets.

(**) A hores d'ara el contacte amb els familiars d'en Montejano ja s'ha produït i per la informació obtinguda hauríem de concloure que aquest material malauradament s'ha perdut de manera quasi bé definitiva.

Boletín. Especial del V Aniversario

Portada del número especial para el V Aniversario
del Club Natación Montjuïc. Año 1949 (*)
Fuente: Archivo JCE

Con motivo de los actos conmemorativos del V aniversario del Montjuïc se editó este número especial del boletín del club con el mismo formato habitual pero sin número de orden, si bien hay que entender que saldría entre el 13, correspondiente a enero-marzo de 1949, y el 14, correspondiente a abril-diciembre del mismo año.

Comparado con otras ediciones especiales del boletín o con el libro del cincuenta aniversario se hace notar en este la ausencia de lo que más adelante será el 'desfile' de autoridades políticas y deportivas felicitando al club por la efeméride.

Contrariamente esta edición especial del boletín contiene una auténtica avalancha de publicidad, muy ilustrativa del lugar que ocupaba la entidad en el tejido asociativo del barrio del Poble Sec. El único artículo de fondo corresponde a Vicenç Esquiroz, que muy en la línea de los tiempos quiere diferenciar el deporte amateur del cada vez mas presente 'deporte espectáculo', representado sobre todo por el fútbol.

Reproducción del artículo de Vicenç Esquiroz
Fuente: Archivo JCE

Uno de los actos más especiales y extraordinarios ofrecido a los socios e invitados fue el 'Festival Artístico - Teatral' que tuvo lugar el miércoles 15 de junio de 1949 en el teatro de la Peña Cultural Barcelonesa, situada en la esquina de las calles Mercader y Via Laietana (**).

Reproducción del anuncio de la velada artística y teatral del 15 de junio
conmemorativa del V Aniversario de la fundación del club.
Fuente: Archivo JCE

Las dos obras son sainetes, piezas teatrales breves generalmente en un solo acto. Hay que hacer notar que a pesar del uso casi exclusivo del castellano en aquella época, se pudieron representar ambas piezas en catalán. En el primero de Luis Millà Gacio (1865-1946) intervienen sólo los hombres. En el segundo, obra de Emili Vilanova March (1840-1905), tienen cabida las mujeres. Entre los actores encontramos socios fundadores como los Roca, Tablero, Boronat, Esquiroz, Julián o el joven de los Ruiz, Quique, que hará de 'chiquillo' en la obra de Vilanova. Entre las mujeres sobresalen dos 'fundadoras' como son Mercè Planas y Eulalia Toro, prometidas de Ponç Puigdevall Valero y Quim Tauler respectivamente. El apuntador, encerrado en la 'concha' del escenario para ir cantando el texto a los actores, es Josep Tauler: el 'avi' Tauler, como ha sido conocido popularmente. No hay duda de que fue todo un acontecimiento social y ciudadano.

   

Reproducción de algunos de los anuncios del boletín especial del V Aniversario
Fuente: Archivo JCE

En cuanto a los anuncios publicitarios, que sin duda debían subvenir la edición de este número especial, encontramos más de treinta, generalmente de tamaño intermedio. Como curiosidad la mitad, hasta dieciséis, son de negocios correspondientes en la calle Nou de la Rambla, entonces todavía Conde del Asalto. Entre los anunciantes de esta calle encontramos el Bar Feliu que ha sido considerado tradicionalmente como lugar de la fundación del Montjuïc, además de haber servido habitualmente como punto de reunión y encuentro de los deportistas del club en aquellos primeros años. Llama la atención, también el de la casa de zapatos de Jaume Duran anunciando la venta de las zapatillas de la marca 'Wamba', que una vez catalanizadas como 'vamba' han dado nombre genérico a este tipo de calzado.

A destacar también el bar Buen Humor de la calle Salvà, conocido popularmente como 'Can Empentes', donde tuvo sede el club en su peregrinaje por bares y locales del barrio hasta estabilizarse en el definitivo 'Chipirón' (1950-1986), que merecerá una entrada propia en otro lugar de este blog. Llama la atención la publicidad de "La Real" de la calle del Call, en pleno barrio gótico de Barcelona y casa del que más adelante será un árbitro de waterpolo internacionalmente conocido, Mateo Manguillot, que a esas alturas de la película aún era sólo un principiante en el arbitraje catalán.

M. del M.

(*) El diseño de la portada corresponde a Juan Peña Morera, socio del club desde diciembre de 1946, que tenía el oficio de sastre con comercio abierto en el nº 139 de la calle Nou de la Rambla.

(**) En aquel momento el C.N. Montjuïc ocupaba un local en los bajos del Passeig de l'Exposició 25, de dimensiones demasiado reducidas como para acomodar cualquier acto como este. Hasta comienzos de 1950 no dispondrá el club del nuevo local, el 'Chipirón', donde si que podrá organizar todo tipo de actividades sociales como teatro, baile o reuniones; compaginándolo con la instalación en 1958 de un gimnasio.

Butlletí. Especial per al V Aniversari

Portada del número especial per al V Aniversari 
del Club Natació Montjuïc. Any 1949 (*)
Font: Arxiu JCE

Amb motiu dels actes commemoratius del V aniversari del club es va editar aquest número especial del butlletí del club amb el mateix format habitual però sense número d'ordre, si bé cal entendre que sortiria entre el 13, corresponent a gener-març de 1949, i el 14, corresponent a abril-desembre del mateix any.

Comparat amb d'altres edicions especials del butlletí o amb el llibre del cinquantè aniversari es fa notar en aquest l'absència del que mes endavant serà la 'desfilada' d'autoritats polítiques i esportives felicitant al club per l'efemèride. 

Contràriament aquesta edició especial del butlletí conté una autèntica allau de publicitat, molt il·lustrativa del lloc que ocupava l'entitat en el teixit associatiu del barri del Poble Sec. L'únic article de fons correspon a en Vicenç Esquiroz, que molt en la línia dels temps vol diferenciar l'esport amateur del cada vegada mes present 'esport espectacle', representat sobretot per el futbol.

Reproducció de l'article d'en Vicenç Esquiroz
Font: Arxiu JCE

Un dels actes mes especials i extraordinaris ofert als socis i convidats va ser el "Festival Artístico - Teatral" que va tenir lloc el dimecres 15 de juny de 1949 en el teatre de la "Peña Cultural Barcelonesa", situada a la cantonada dels carrers Mercader i Via Laietana (**).

Reproducció de l'anunci de la vetllada artística i teatral del 15 de juny
commemorativa del V Aniversari de la fundació del club.
Font: Arxiu JCE

Les dues obres son sainets, peces teatrals breus generalment en un sol acte. Cal fer notar que malgrat l'ús quasi exclusiu del castellà en aquella època, es van poder representar ambdós peces en català. En el primer d'en Lluis Millà Gacio (1865-1946) hi intervenen només els homes. En el segon, obra d'en Emili Vilanova March (1840-1905), hi tenen cabuda les dones. Entre els actors hi trobem socis fundadors com els Roca, Tauler, Boronat, Esquiroz, Julián o el jove dels Ruiz, en Quique, que farà de 'noiet' a l'obra d'en Vilanova. Entre les dones hi sobresurten dues 'fundadores' com són la Mercè Planas i l'Eulalia Toro, promeses d'en Ponç Puigdevall i en Quim Tauler respectivament. L'apuntador, tancat a la 'petxina' de l'escenari per anar cantant el text als actors, es en Josep Tauler: l'avi Tauler com ha estat conegut popularment. No hi ha dubte que fou tot un esdeveniment social i ciutadà.

Reproducció d'alguns dels anuncis del butlletí especial del V Aniversari
Font: Arxiu JCE

Pel que fa als anuncis publicitaris, que sens dubte havien de subvenir l'edició d'aquest número especial, en trobem mes de trenta, generalment de format mitjà. Com a curiositat la meitat, fins a setze, son de negocis corresponents al carrer Nou de la Rambla, llavors encara "Conde del Asalto". Entre els anunciants d'aquest carrer hi trobem el Bar Feliu que ha estat considerat tradicionalment com a lloc de la fundació del Montjuïc, a mes d'haver servit habitualment com a punt de reunió i trobada dels esportistes del club en aquells primers anys. Crida l'atenció, també el de la casa de sabates d'en Jaume Duran en anunciar la venda de les sabatilles de la marca 'Wamba', que un cop catalanitzades com a vamba han donat nom genèric a aquest tipus de calçat.

A senyalar també el bar "Buen Humor" del carrer Salvà, conegut popularment com a 'Cal Empentes', on hi va tenir seu el club en la seva romeria per bars i locals del barri fins a estabilitzar-se en el definitiu 'Chipirón' (1950-1986), que mereixerà una entrada pròpia en un altre moment. Crida l'atenció la publicitat de "La Real" del carrer del Call, en ple barri gòtic de Barcelona i casa del que mes endavant serà àrbitre de waterpolo  internacionalment conegut, en Mateu Manguillot, que a aquelles alçades de la película encara era només un principiant en l'arbitratge català.

M. del M.

(*) El disseny de la portada correspon a en Joan Peña Morera, soci del club des de desembre de 1946, que tenia l'ofici de sastre amb comerç obert al n. 139 del carrer Nou de la Rambla.

(**) En aquell moment el C.N. Montjuïc ocupava un local als baixos del Passeig de l'Exposició 25, de dimensions prou reduïdes com a per a encabir-hi qualsevol acte com aquest. Fins a començaments de 1950 no disposarà del nou local, el 'Chipirón', on si que podrà organitzar tot tipus d'activitats socials com ara teatre, ball o reunions; compaginant-ho amb la instal·lació l'any 1958 d'un gimnàs.