Esteve Limiñana Roselló (1920-2019) resideix per molt de temps al rovell de l'ou on a principis del 1944 va ser fundat el Club Natació Montjuïc: el carrer Nou del Poble-sec (1).
De forta complexió física, de ben jove s'inclina cap a les activitats esportives, preferentment el futbol i la natació. Aquest darrer esport el porta a inscriure's en el Club Esportiu Mediterrani - germà del que més tard serà el Montjuïc - que fins a l'any 1943 tenia en el Poble-sec un dels seus centres d'activitat i de captació d'associats.
En produir-se el desplaçament del Mediterrani cap al barri de Sants, un bon grapat d'antics mediterranistes vinculats al barri de la muntanya és decideixen a fundar el Montjuïc, per tal de romandre vinculats al Poble-sec.
L'Esteve és un d'aquests joves que emprenen l'aventura. De fet no consta entre els catorze fundadors 'canònics' de l'entitat, però al cap d'unes poques setmanes ja s'ha inscrit com a membre del nou club. Al primer registre de socis que és coneix del Club Natació Montjuïc, de l'any 1957, hi apareix amb el número 18, amb domicili al carrer Conde del Asalto - l'actual carrer Nou de la Rambla - 141 i en la seva professió hi fa constar la d'òptic.
Els seus inicis com a directiu
En Vicenç Esquiroz ha retornat a la presidència del Montjuïc a començaments del 1956. Com és habitual en aquest tipus de càrrecs plenament amateurs, la seva junta directiva és va renovant de manera periòdica. L'any 1961 l'Esquiroz proposa a l'Esteve Limiñana per a ocupar el càrrec de vicepresident primer a la renovació de la directiva del club, proposició que aquest accepta.
La incorporació del nou vicepresident succeeix en un moment en que el president Esquiroz - veritable alma mater de l'entitat - travessa un delicat estat emocional. Ha intentat dimitir del seu càrrec, considerant que amb la cerimònia de col·locació de la primera pedra per a la piscina de la plaça de la Reina Amàlia s'ha cobert el seu principal objectiu i pot cedir el pas a nova gent, en una junta directiva que l'Esquiroz vol que sigui de 'concentració social'. Ell mateix ho descriu així:
"Cuando las obras de la piscina entraron en plena fase (de realidad), consideré oportuna mi dimisión, no porque estuviera cansado, ni mucho menos, ni por otras razones circuladas gratuitamente, sino... porque mi aportación al Club podia ser, y creo que ha sido así, más eficaz." (2)
Vicenç Esquiroz en l'acte de col·locació de la primera pedra del que ha de ser
la futura piscina coberta municipal de Folch i Torres el 28 de gener de 1961.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Font Gasol
Finalment les pressions rebudes per part de companys de club i de rellevants personalitats alienes frenen la seva dimissió i continua en la presidència, però amb el reforç d'en Limiñana com a vicepresident primer, qui a partir d'aquest moment exerceix una funció molt activa, especialment pel que fa a les relacions externes de l'entitat, amb especial atenció a les comunicacions amb la premsa.
El nou vicepresident és troba en la quarantena de la seva vida i segueix residint al n.141 del carrer Nou, on ha format la seva família amb la Marina, la seva companya de sempre. Propietari d'una empresa dedicada a la fabricació i comercialització d'aparells de mesurament i precisió, aquesta circumstància li permet de poder dedicar-se amb la intensitat requerida a les noves funcions encomanades.
En l'article citat més amunt, és el mateix Esquiroz qui elogia la col·laboració rebuda per part d'en Limiñana:
"Hace años, creo que fué en 1960, consideré oportuno lograr una directiva de concentración, que reuniera los distintos pareceres del Club... Entró en la vicepresidencia don Esteban Limiñana, hoy actual presidente (1966)... Tanto en la vicepresidencia como en la presidencia que ahora ocupa, don Esteban Limiñana ha puesto una total entrega en los cargos y un probado entusiasmo por el Club." (2)
El gener de 1962, amb ocasió de la candidatura del Montjuïc a la 'Copa Stadium' és produeix una de les primeres aparicions del nou vicepresident en la premsa especialitzada, responent a les preguntes del periodista José M. Miedes - de 'El Mundo Deportivo' - en els termes següents:
Hemos sido el primer club de natación que en cincuenta y tantos años... ha vencido y ha sido un directo rival del Club Natación Barcelona, entidad para la que tenemos nuestra más sincera admiración y simpatia, y precisamente en unos Campeonatos Generales de Catalunya (de 1961). Estamos orgullosos de que colaboramos al auge de la natación nacional, pese a tener que actuar de prestado y con el solo esfuerzo de sus propios elementos. Prácticamente sin piscina y sin instalaciones adecuadas, nuestro club se halla situado entre los primeros del ámbito nacional..." (3)
Es refereix Limiñana a la primera vegada que un club diferent del C.N. Barcelona guanya la classificació per equips en els Campionats Generals de Catalunya de natació, fita que l'any anterior de l'entrevista esmentada va assolit l'equip femení del Montjuïc i que és veu consolidada l'estiu del mateix 1962 per l'equip masculí del club del Poble-sec en guanyar, també per primera vegada en la història de la natació catalana, al degà Barcelona en la mateixa competició.
Esteve Limiñana Roselló, president del Club Natació Montjuïc...
Finalment, en Vicenç Esquiroz Soliva renúncia, aquest cop sí de manera definitiva, al càrrec de president de l'entitat a començament de 1964. Això no representa cap vuit de poder, ni desencadena cap procés democràtic per tal que els socis puguin escollir el nou president. Seguint la política habitual de l'entitat en aquells temps, el nou president és cooptat entre un reduït cercle d'associats del club, format per els fundadors i altres membres destacats d'entre els socis més antics i rellevants.
Amb aquest procediment la Assemblea Extraordinària del C.N. Montjuïc del 7 de març de 1964 vota de manera unànime la candidatura encapçalada per l'Esteve Limiñana, a qui acompanyen com a vicepresidents Enric Llansola Pastoret i Sebastià Roca Gabardós.
-artguru-artguru.jpeg)
Salutació en el butlletí social, n. 175 del mes d'abril de 1964, del nou
president escollit en Assemblea extraordinària del passat 7 de març.
Font: Arxiu JCE
En la seva salutació del butlletí, més amunt reproduïda, l'Esteve Limiñana afirma, entre d'altres coses:
La Junta Directiva que habia presidido el amigo Esquiroz, atendiendo a sus razonamientos... puso sus cargos a la disposición de la Asamblea en bien del Club Natación Montjuich; (nosotros) venimos con un plan definido, que es una reorganización total, en miras al enorme trabajo que representa la puesta en servicio y mantenimiento de la tan esperada piscina, que hoy ya es una realidad porque se está construyendo a ritmo acelerado...
Por lo tanto desde estas páginas os doy las gracias a todos por vuestra confianza en nosotros y os prometo trabajar y continuar la labor que inició y llevó a cabo nuestro amigo y Presidente Vicente Esquiroz Soliva, para el logro de nuestros anhelos y prosperidad de nuestro querido CLUB NATACION MONTJUIC
Com també és habitual en aquells anys, tot i que la junta directiva pròpiament dita només és composa de dotze membres, és complementa amb un seguit de comissions i delegacions que constitueixen un reguitzell inacabable de components.
Junta Directiva, comissions i delegacions del nou equip de gestió del C.N.
Montjuïc, publicada en el butlletí social n. 177, del mes de juny de 1964.
Font: Arxiu JCE
Malgrat que la presidència Limiñana sembla destinada a ser un període de transició, cal reconèixer que acaba incloent algunes fites històriques pel Club Natació Montjuïc:
- L'any 1964 l'entitat arriba als seus primers vint anys d'història, amb quin motiu és preveuen un seguit d'actes i competicions com a celebració de l'efemèride
- El mateix 1964 l'equip masculí del Montjuïc és proclama per segona vegada - desprès de la de 1962 - campió en la classificació per equips dels Campionats Generals de Catalunya de natació; mentre que els infantils del club assoleixen a Sabadell el primer lloc en la classificació per equips del campionat de Catalunya de la seva edat
- El 1966, als XI Campionats d'Europa de natació de Utrecht - Països Baixos -, en Jaume Monzó conquereix la medalla de plata en els 200 m esquena, essent el segon català i espanyol en aconseguir un subcampionat d'una gran competició internacional
- Sens dubte, però, l'esdeveniment més significatiu de la seva presidència és la inauguració i posada en marxa, a les acaballes de 1966, de la piscina municipal coberta de la plaça de Folch i Torres, gestionada per el Club Natació Montjuïc i que per més de trenta-sis anys ha de ser la gran 'casa' esportiva del club
XX Aniversari del C.N. Montjuïc...
Sense arribar a la solemnitat que han de veure altres aniversaris més rodons, el vintè aniversari del club és revesteix d'un seguit d'actes rellevants de totes les seccions esportives de la entitat.
La natació programa un triangular, per els dies 9 i 11 d'abril, amb el Mulhouse Olympic Natation i el Club Natació Barcelona, que cal celebrar a la piscina de l'Escullera atès que l'equip francès no és pot desplaçar a l'estiu, quan el Montjuïc pot disposar de la piscina municipal de Montjuïc.
L'equip de rugbi aprofita per a celebrar un encontre internacional a La Foixarda, el 5 d'abril, amb l'equip francès del Banyuls Aviron Olympic, que a la vegada serveix d'homenatge a l'equip de rugbi del club, subcampió d'Espanya de la segona categoria nacional.
.jpg)
Retall del butlletí n. 175, del maig de 1964, on s'informa dels actes
esportius commemoratius del XX Aniversari del C.N. Montjuïc.
Font: Arxiu JCE
L'acte social més significatiu és el del sopar del XX Aniversari, que és celebra el 25 d'abril al restaurant La Pérgola del recinte de l'exposició a Montjuïc, amb prop de 300 persones convidades. L'acte s'aprofita també per a l'homenatge anual dels campions de les diferents seccions del club.
A la vegada en aquesta ocasió és lliuren dues plaques al Mèrit Esportiu del club per a en Joan Boronat i en Joan Ballart, respectivament. També s'aprofita per a fer entrega del guardo del Trofeu Janos Gergely a la Rosa Segarra, guanyadora de l'edició d'aquell any.
Èxits esportius de diferents equips de natació del club
El 1964 veu dos èxits significatius dels equips de natació. El primer fa referència als Campionats General de Catalunya disputats a la piscina de Montjuïc els dies 7, 8 i 9 d'agost, quan l'equip masculí del club assoleix, per segona vegada en la història de la competició, el campionat en la classificació per equips.
Editorial del butlletí n. 180, de setembre de 1964, amb referència
al primer lloc obtingut als Campionats Generals de Catalunya.
Font: Arxiu JCE
El més significatiu d'aquest primer lloc és que representa un lligam de continuïtat entre la generació provinent de la tasca d'en Janos Gergely com a entrenador dels anys 1958-1959 amb la d'en Albert Medina, que des de 1960 n'ha pres el relleu. Així, veterans com els Monzó, Alonso, Molinero, Escolies o Puig, s'alien amb els de la nova generació dels Navarro, Murio, Costa, Sánchez, Cazcarro, Segura o F. Mas.
Aquests darrers, la major part d'ells encara en categoria infantil, és proclamen també en el primer lloc de la classificació per equips del Campionat de Catalunya de la seva categoria, disputat a Sabadell els dies 29 i 30 d'agost. L'equip és el format per Murio, Navarro, Costa, Sánchez, Segura, F. Mas, Yàñez i Oller.
Gabriel Navarro, Eduard Costa i Jordi Murio a la piscina de Montjuïc,
la tan entranyable 'vella', en una imatge de l'estiu de 1964.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano
En el cas de les noies, l'equip que va guanyar l'any 1961 els Campionats Generals de Catalunya va quedar escapçat entre 1962 i 1963, de manera que del mateix només continua en actiu al 1964 la Carme Medina. Als generals de Catalunya assoleixen la cinquena posició, prop de les terceres i quartes del Manresa i Poble Nou, respectivament. L'equip el formen C. Medina, Nacher, Espí, Picazo, Segarra, Cebrián i Alberich.
Més sort tenen les nois al 1965, quan en el Campionat de Catalunya Juvenil celebrat a Sabadell, els dies 14 i 15 d'agost, l'equip de 4 x 100 m estils és proclama campió de Catalunya. L'integren Aura Alberich, Rosa Segarra, Magda Espí i Teresa Pelegrí.
Campiones juvenils de Catalunya dels 4 x 100 m estils a Sabadell, els dies
14 i 15 d'agost de 1965. A. Alberic, M. Espí, R. Segarra i T. Pelegrí.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
Jaume Monzó Cots, subcampió d'Europa...
En Jaume Monzó Cots (1946-2020) és, sense cap mena de dubte, l'esportista del club mes important dels primers trenta anys de vida del C.N. Montjuïc, i un dels més rellevants de tota la seva història.
No és per casualitat que el nostre bloc porta com a subtítol el de 'Memorial Jaume Monzó'. En ell hi podeu trobar nombroses referències a la seva vida esportiva i social. El punt més àlgid de la seva carrera esportiva va tenir lloc en els XI Campionats d'Europa a Utrecht.
En aquesta ciutat el 24 d'agost de 1966 en Jaume neda la final dels 200 m. esquena, la seva especialitat. En aquest bloc hi ha una entrada dedicada a aquesta part triomfal de la seva activitat esportiva, on referent a aquesta fita del subcampionat europeu s'hi escriu:
"Tot es troba preparat per a l'actuació culminant de la seva carrera, que ha de tenir lloc a Utrecht en el XI Campionat d'Europa celebrat entre els dies 20 i 27 d'agost. El dimarts 23, després de les eliminatòries dels 4 x 200 m masculins i dels 400 m lliures femenins, arriba l'hora de les sèries classificatòries dels 200 m esquena. El moment el descriu, amb la claredat acostumada, en Joaquim Morera en el n. 19 de la revista CROL del setembre de 1966:
"Después de las series de 400 libres femeninos, también con record español para Maria Ballesté, se alinean los espaldistas... Monzó se porta excelentemente y totalmente despreocupado de tener en la misma serie al ruso Mazanov, recordman de Europa, le bate y logra el mejor tiempo general con 2.15.7 que se anuncia como record de España, pero que no lo es, ya que antes de salir, en los Campeonatos de Cataluña, había marcado dos décimas menos"
Al dia següent, 24 d'agost per la tarda es celebra la final dels 200 esquena. En Jaume Monzó, que ha obtingut la millor marca a les eliminatòries, neda per el carrer central. En Mazanoz (URSS) s'ha mostrat fora de la seva millor forma, però junt amb els Gromak (URSS), Kunze (RDA) i Rother (RDA) es reparteixen els carrers preferents i les apostes. Una vegada mes, en Morera ens explica el que veu:
"Por la tarde final de 200 espalda. Aunque Monzó sale último - debiera haberse dado salida falsa - va recuperando y en la última recta se come a todos sus adversarios, excepto al ruso Gromak, cuyos 2.12.9 no estan por el momento a su alcance, y repitiendo exactamente el tiempo de las series se proclama subcanpeón de Europa..."
El mateix Jaume recordava la carrera tal com ens la descrivia en l'article a que fem referència:
"Jo la final la recordo perquè la meva referència era el Mazanov... i la meva carrera va ser una mica no de tàctica, però va ser una mica contra l'estàndard, no ?... els primers cent-cinquanta metres vaig passar el cinquè i l'última piscina vaig esprintar a 'tope'. El Mazanov nedava al meu costat al cinc o al tres i, clar, vaig veure que hi va haver un moment que jo l'atrapava i el passava... i en aquell moment penses 'cony, Jaume, que vas el primer'... clar, el Gromak anava mes endavant però no el veia, i em vaig dir 'a per totes, Jaume... si t'ofegues, t'ofegues !'..." (4)
El cert és que lluny d'ofegar-se en Jaume Monzó va igualar l'èxit més rellevant de la natació catalana i espanyola fins aquell moment, reproduint el subcampionat europeu d'en Miquel Torres als Campionats d'Europa de Leipzig al 1962.
Dos dels molts telegrames que en Jaume va rebre a Utrecht, l'endemà de la seva fita.
Dalt el dels seus pares. Sota el del club, signat com a 'LIMIÑANA PRESIDENTE'.
Arribada a l'aeroport de Barcelona-El Prat d'en Jaume, rebut per
afeccionats del Montjuïc que el feliciten per la seva gesta a Utrecht.
Font de les dues imatges: Arxiu JCE, fons J. Monzó. Ft. sota: Suárez
La posada en marxa de la Piscina Municipal de la plaça de Folch i Torres
Des de l'acte de la posada de la primera pedra, el gener de 1961 passen quasi tres anys fins a que al 1964 les obres emprenen un ritme accelerat i és pensa en l'obertura de la nova piscina municipal de Folch i Torres per a les festes de la Mercè de 1965.
Retalls de 'El Mundo Deportivo' del 26 de juliol de 1965, quan
encara és pensava en la seva propera inauguració.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Finalment, però, un sobrecost no previst provoca un endarreriment en l'acabament de les obres. Aquest darrer contratemps impedeix que es pugui complir l'acord pres per la Federación Española de Natación que en la seva Assemblea del desembre de 1965 ha designat a la piscina de Folch i Torres com a seu dels Campionats d'Espanya d'Hivern de 1966, que s'han de celebrar els dies 1 al 3 d'abril. De fet hem d'esperar fins a l'any 1969, amb motiu del XXV Aniversari del Club Natació Montjuïc, per a que els Campionats d'Espanya d'Hivern es celebrin a la piscina Folch i Torres.
Però el nou entrebanc també s'acaba superant i, finalment, el dia 4 de juliol de 1966 es produeix el festival d'inauguració de la Piscina Municipal Folch i Torres. L'acte serà presidit per el vigent cap de l'estat, el general Francisco Franco Bahamonde; el mateix que pocs dies abans, aprofitant una estada a la ciutat de Barcelona, també ha inaugurat la piscina coberta de Sant Jordi, construïda per la Diputació de Barcelona.
Retall dels titulars de 'El Noticiero Universal' del dia 5 de juliol de 1966
amb la noticia de la inauguració de la Piscina Municipal de Folch i Torres.
Font: Hemeroteca ARCA
El C.N. Montjuïc presidit per l'Esteve Limiñana encara ha de trobar alguns inconvenients per a prendre possessió del nou equipament. La formalització del lliurament de les claus de la piscina s'endarrereix uns mesos, fins a que amb data del 8 d'octubre de 1966 l'ajuntament de Barcelona convoca una nova cerimònia a la mateixa piscina, per tal que en Josep Maria de Porcioles, l'alcalde, pugui fer entrega simbòlica de les claus de la piscina al president del club, Esteve Limiñana.
Cerimònia oficial de lliurament de les claus de la Piscina Municipal de Folch
i Torres, el dia 8 d'octubre de 1966 a la sala de juntes del nou equipament.
E. Limiñana, V. Esquiroz, J.M. de Porcioles, J.A. Samaranch i A. Assalit.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montalvo
L'entitat blanc-i-verda sembla que hagi arribat a un punt culminant de la seva trajectòria de més de vint-i-dos anys. No obstant, la realitat immediata demostra com és ara quan comença el repte autèntic per a la junta directiva i per els antics i nous associats. No n'hi ha prou de rebre aquest fantàstic equipament, ara cal posar-lo en marxa amb una activitat intensiva, de set del matí fins a quasi bé les onze de la nit, a la vegada que s'ha de fer front a les despeses que la tan anhelada instal·lació genera, dia a dia i mes a mes...
Conscients d'aquest repte l'equip directiu del club nomena una Comissió Econòmica que presidida pel mateix Limiñana incorpora al tresorer de la junta directiva Josep Tauler i als socis fundadors Joan Boronat i Diego Devesa; així com als antics socis Jaume Florensa i Josep Puig. Algunes de les conclusions d'aquesta comissió surten reflectides en la memòria del club de l'any 1966:
"Se elaboró un estudio económico de la actual situación de nuestro club, determinándose la uncuestionable necesidad de llegar a un previo reajuste de cuotas para dotar a la tesoreria del fondo de maniobra necesario para hacer frente a las obligaciones que contraerían.
Los costes de explotación fueron objeto de un minucioso examen, valoración de los puestos de trabajo, consumos de combustible, energia y suministros... Una inversión considerable la supuso el completar con los más diversos, a la vez que necesarios para la labor programada, equipos y aparatos de gimnasia... mobiliario, elementos accesorios, etc., etc., todo ello en un volumen que podemos cifrar en cerca del medio millón de pesetas." (5)
Per a fer-nos una idea de la magnitud del repte cal entendre que es va passar d'una entitat que maldava per a consolidar una xifra d'associats que voltava pels 700 o 800 socis i que a rel de la nova instal·lació va superar en pocs mesos la xifra dels 3.000 que s'havien previst com a punt d'equilibri pel manteniment dels comptes socials.
El president Limiñana cap a finals de 1967, en una imatge presa a la piscina de Folch i
Torres on l'acompanya un molt estimat amic seu, l'expresident Joan Boronat, 'Janot'.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
Els pocs mes de divuit mesos que l'equip liderat per l'Esteve Limiñana és va fer càrrec de la gestió de Folch i Torres és van superar amb moltes dificultats. El fet és que el mateix Limiñana, adduint la necessitat de centrar-se preferentment en les seves activitats professionals, renuncia a la reelecció al final dels seus quatre anys del mandat estatutari.
Una vegada més s'activa el 'conclave' del Montjuïc per tal de decidir qui d'entre els socis històrics de l'entitat l'ha de substituir. En aquesta ocasió la persona triada és en Diego Devesa Palomera (1923-2016), qui en la seva dilatada experiència professional ha demostrat unes excel·lents capacitats per a la gestió, acreditada amb el seu càrrec com a gerent de la multinacional 'Mundus', empresa dedicada al disseny, fabricació, comerç i lloguer de maquinària i elements auxiliars del món de la construcció.
Al butlletí social n. 222, del mes de març de 1968, el president Limiñana s'acomiada amb un article intitulat 'A todos mis consocios', on entre d'altres coses, afirma:
En este mes de marzo, como ya está establecido, el Club celebra su Asamblea Ordinaria anual, en la que cesa la Junta Directiva que me honro en presidir...
Durante este periodo habrán salido obras buenas, obras mediocres o susceptibles de hacerlas mejor y alguna que otra mala, pero hemos de reconocer que somos humanos y por tanto podemos errar; pero errar por ignorancia de hechos, errar por no estar preparados para un trabajo tan arduo, con las pocas horas que se pueden dedicar, pero nunca errar por mala fe. Como esto no existe, es por lo que yo agradezco de corazón a todos cuantos han colaborado conmigo en estos años de florecimiento de nuestro Club, que, con la cara bien alta, podemos decir que va siguiendo la trayectoria de aquellos hombres primeros que lo fundaron y preconizaron.
Corol·lari
Com era d'esperar, atesa la seva demostrada implicació en els afers de l'entitat blanc-i-verda, el soci n. 18, l'Esteve Limiñana Rosello, va estar amatent a respondre a qualsevol crida que la junta o el president de torn li puguesin fer per a tal o qual col·laboració amb el club. Va ser habitual la seva presència en molts dels actes socials de l'entitat.
Així, per exemple l'any 1974, essent en Joan Antoni Samaranch president de la Diputació de Barcelona, una comissió del Club Natació Montjuïc encapçalada per el president del moment, en Joan Ballart Serra, el visita amb motiu de fer-li lliurament de la medalla commemorativa del XXX Aniversari de l'entitat. Al president Ballart l'acompanyen els expresidents Vicenç Esquiroz, Joan Boronat i Esteve Limiñana.
Retall de 'El Noticiero Universal', on és recull la noticia de la visita de la delegació
del C.N. Montjuïc al president de la Diputació, J.A. Samaranch.
Font: Hemeroteca ARCA
Com una situació inajornable de tants i tants personatges històrics del Club Natació Montjuïc, a en Esteve Limiñana Roselló també li arriba l'hora del darrer viatge. En el seu cas, però, succeeix a l'edat de 99 anys, a tocar del seu centenari, l'any 2019. La noticia del seu traspàs, que des del 'Memòries...' hem cercat de documentar, l'hem anat a trobar en el digital 'Diario Hispaniola', de la Republica Dominicana.
A l'obituari, sense signatura, la redacció del diari afirma:
"Ha fallecido en la ciudad de Barcelona, España, don Esrteban Limiñana Roselló... quién habia visitado la República Dominicana en varias ocasiones y donde dejó buenos amigos.
Fué reclutado durante la guerra civil del 1936 con apenas 16 años para pelear del bando Republicano, en lo que hoy se conoce como la afamada Quinta del Biberón. Herido y hecho preso por los franquistas, fué confinado en un campo de concentración a esa tierna edad... Independentista catalán, nacionalista, defensor de su tierra y de su lengua, se ganó el respeto de quienes le conocieron. Deja tres hijos, 6 nietos y 6 bisnietos quienes agradecen haberle tenido." (6)
Memòries del Montjuïc
