Quan tot comença. El Bar Feliu i 'Lo Desarrollo'...
I en aquest cas el tot del títol vol dir TOT: el club, la família Puigdevall-Planas, el mateix Ponç... i un entorn social creat a base d'afeccions comunes i amistats allotjades al Bar Feliu, al número 141 del carrer Nou de la Rambla.
És cert que en el naixement del Club Natació Montjuïc convergeixen dues voluntats molt diferenciades que s'alien per a la seva constitució: la de l'oficial Educación y Descanso i la de la colla d'esportistes reunits al voltant d'en Martí Planas i en Vicenç Esquiroz. Però aquesta forçada simbiosi va durar poc més de dos anys, de manera que a partir de 1946 el Montjuïc ja s'ha deslliurat de la seva crossa més política.
Centrant-nos en aquesta colla d'esportistes, reals fundadors i continuadors de l'esperit blanc-i-verd del club, ens cal tornar al Bar Feliu situat en el vèrtex del veritable quilòmetre zero del Club Natació Montjuïc: el carrer Nou i el seu entorn del Poble-sec. Aquí és on viuen o treballen gran part dels homes i les dones que han de donar l'impuls definitiu a la creació i al creixement del nou Club Natació Montjuïc.
Al número 131 del carrer Nou trobem a la família Sánchez; al 139 conviuen els Puigdevall-Planas amb la família de l'avi Tauler, uns pisos més amunt; al 141, sobre del Bar Feliu, hi viu l'Esteve Limiñana i família; enfront al 140 hi van a viure la família Tauler-Toro, amb el Quim Tauler, fill de l'avi Tauler; al 143 trobem a en Pepito Cercòs, amb els seus pares... la llista és fa més i més gran amb els habituals parroquians del Bar Feliu que, tot i no viure al carrer Nou, hi passen una bona part del dia en treballar al mateix carrer o en els carreres propers.
Les cases del Poble-sec de la primera meitat del segle XX són generalment de reduïdes dimensions i allotjen, sovint, més d'un nucli familiar. En aquestes circumstàncies, els bars dels voltants del domicili tenen una funció complementària, quasi bé com una segona residència on, a les hores de lleure, és poden fer activitats diverses i cultivar les relacions socials.
Així, al Bar Feliu els integrants de la Coral Lo Desarrollo - creada a final de la primera dècada del segle XX - s'ajunten amb els que han de fundar el 1944 el Montjuïc. Entre cants, facècies, jocs de cartes i assajos teatrals és van teixint relacions, amistats i matrimonis.
Un dels actes de l'any 1946 de 'Lo Desarrollo', societat on participaven
molts dels fundadors i primers socis del Club Natació Montjuïc.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler
És el cas d'en Ponç Puigdevall Valero (1927-2012) i de na Mercè Planas Olivella (1928-2023), que l'any 1951 decideixen fundar la seva pròpia família. En paraules de la mateixa Mercè:
"Quan es funda el Montjuïc en el bar que hi ha aquí sota, a Can Feliu, jo tenia 15 anys. En aquest bar hi anava molta gent i una de les persones que hi anava era el pare del Ponç. El que ha sigut el meu marit, el Ponç Puigdevall (Valero), era un noi al que li agradava molt el cine i quan en sortia venia a buscar el seu pare, en Josep Puigdevall, al bar perquè el meu sogre jugava molt sovint a cartes a Can Feliu. Quan venia es trobava amb que al bar també és reunien altres nois del carrer - o del barri - com en Quim Tauler, en Julián, l'Esquiroz, el Boronat... i altres.
Així anaven passant els anys i ens vam casar quan jo en tenia 24, em sembla... Llavors clar que a mi m'hagués agradat ser del Montjuïc, com tots aquests nois amb els que compartíem vida i amistat, però la meva mare no volia. Però el que si fèiem era pujar sempre que podíem a la piscina de Montjuïc i veure el que es feia a les competicions que hi havia. El cas es que al meu pare tot allò li agradava molt i ell sí que es va fer del club, i quan ja hi va haver el rugbi els hi va dir que s'encarregaria del 'botiquín'; i se'n anava cada setmana a Can Sala, que era una farmàcia d'aquí a la Ronda, i els hi comprava el material que demanava; que li posaven l'àrnica, l'alcohol, les benes… tot el necessari; de manera que cada diumenge, quan es jugava el partit, allà el tenies amb el club; ell mateix és va fer una caixeta per a posar el material que se la va pintar de verd i blanc…" (1)
La parella de la Mercè Planas i el Ponç Puigdevall,
poc després de contraure matrimoni.
Font: Arxiu JCE, fons família Pladevall
La 'nòmina' dels que freqüentaven Can Feliu i, d'una manera o altre, formaven part del Lo Desarrollo i del C.N. Montjuïc és prou llarga. L'integraven els Esquiroz, Boronat, Josep Tauler, Quim Tauler, Julián, Martí Parellada, Limiñana i tants d'altres. Aquest profund entreteixit de relacions porta a la Mercè a afirmar:
"És donava el cas de que del grup d'amics dels fundadors no tots es van fer socis del nou club. N'hi havia alguns, com ara el pare de la Lidia Flaqué, que sempre va estar amb el grup dels Boronat, Tauler i demés… però no es va fer soci fins a molt temps més tard, o com ara el Fonseca, que feia teatre amb nosaltres i tampoc va ser soci del club, tot i que estava quasi sempre amb la colla dels que ho eren… hi va haver força casos així, de gent del barri que sense fer-se'n socis formaven part del cercle d'amistats dels fundadors, bé perquè eren de la coral de 'Lo Desarrollo' o perquè freqüentaven el mateix bar de Can Feliu, on s'acollien tant la coral com el club... i és que en els primers temps eren una mica la mateixa cosa; fins i tot havien fet algunes vegades partits de futbol de costellada entre els uns i els altres…" (1)
Com també recorda la Mercè, el Josep Puigdevall - avi del Ponç Puigdevall Planas - passava quasi bé totes les tardes al Bar Feliu jugant a les cartes, preferentment a la 'botifarra'. L'avi Josep és qui havia iniciat el negoci del transport de mercaderies - inicialment amb tracció de sang - que més endavant va continuar el seu fill. Disposava d'un ampli local al final del carrer Salvà on allotjava els animals i les mercaderies. Conegut per tot-hom com 'el capitán' era tota uns institució en el barri.
Retall de l'anunci de l'empresa de transports d'en Josep Puigdevall,
avi del Ponç Puigdevall Planas, publicat al fullet de 'Lo Desarrollo'.
Font: Arxiu JCE, fons família Tauler
Una altra vessant de la relació entre Lo Desarrollo i el C.N. Montjuïc és la que es va establir mitjançant el grup de teatre, una de les seccions de la coral. En aquest grup és on hi trobem a les noies, que aquells anys no freqüentaven gaire els bars. Un dels impulsors del teatre era en Julià Serrano, que amb la seva família vivia un pis per damunt de la llar dels Puigdevall-Planas. En Julià prové d'una família d'artistes i ell mateix s'encarrega de fer de director del teatre que és fa a Lo Desarrollo, a la vegada que també hi actua. En aquest context la Mercè Planas es disputa el lloc de 'prima dona' amb la filla del Julià, la Julieta Serrano Romero - quatre anys més jove - (2), que anys a venir desenvolupa una llarga i reeixida vida com a actriu professional.
La primera funció en que sabem de cert que van actuar conjuntament la Mercè i la Julieta, és una representació de Don Juan Tenorio, presentada al local anomenat com a Sociedad Receativa del Pueblo Seco, més coneguda com el Asiático, al carrer Nou n. 145. Ens n'ha quedat aquest testimoni gràfic:
-artguru_cleanup.jpeg)
A l'esquerra Mercè Planas i a la dreta Julieta Serrano, en el paper
de 'Doña Inés'. El cavaller del mig no l'hem pogut identificar.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI
L'activitat teatral d'aquest grup amateur va ser molt intensa en aquells temps, i un cop més hi trobem barrejats gent de l'entorn del Montjuïc amb d'altres persones vinculades a Lo Desarrollo. En la relació dels primers hi trobem habitualment a homes com els Roca, Vallès, G. Carmany, Quim Tauler, Clavel, Boronat, Sadurní, Julián, Esquiroz o Quique Ruiz. D'entre les noies podem senyalar a les Mercè Planas, Eulàlia Toro, o Teresa Almiñana. (3)
En qualsevol cas, a finals de març de 1944 la Federació Catalana de Natació inscriu al Club Natació Montjuich de Educación y Descanso, representat per en José Muñoz, cap d'esports de la dita organització del règim. Immediatament els equips de natació del club comencen a participar en les diferents proves oficials o amistoses que s'organitzen.
Entre els qui participen en aquestes primeres trobades esportives hi trobem a un jove Ponç Puigdevall Valero, com podem comprovar en aquesta imatge:
Equip del 'C.N. Montjuich de Educación y Descanso' desplaçat a Madrid per una
competició de la 'Organización Sindical'. Nederman, Domenech, Ruiz, Boronat,
Guasch, Florensa, Navas, i Puigdevall. Al mig, A. Devesa. Asseguts,
Moreso, Murgadas, Bru, G. Carmany i Piqueras.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. E. Alvaro
En Ponç Puigdevall Planas, l'hereu...
Aquest Carnet de Soci d'en Ponç Puigdevall Planas, el fill únic del Ponç i la Mercè, recull una entrevista succeïda ja fa uns quants anys. Com sol ser habitual en l'esdevenir d'aquest bloc, els articles i les memòries recollides van apareixent cadascuna al seu torn, independentment de la data en que va ser feta l'entrevista.
En aquest cas la trobada va tenir lloc a les instal·lacions del Club Natació Montjuïc. Ens trobem cara a cara amb un Ponç de quasi seixanta sis anys, que al llarg de la seva dilatada trajectòria ha passat per les diferents facetes de tants éssers humans; des dels inicis infantils i adolescents en l'esport; passant per el període de la maduresa esportiva, mentre que conclou els seus estudis; fins a quan és arribada l'hora de formar la seva pròpia família, amb tot el que això comporta pel que fa a les tasques professionals i a l'assumpció de responsabilitats. De tot això ens ha promès de parlar-ne en aquesta entrevista...
Sóc nascut a Barcelona, al carrer Nou de la Rambla 139, al costat del bar de Can Feliu, que durant molt de temps va ser seu de reunió de la joventut del barri, que probablement (alguns) van acabar sent els fundadors del Club Natació Montjuïc.
Allà hi havia també una coral, es jugava a la botifarra, era un cau de reunions... i comptava amb una petita secció de teatre (amateur) que és a on em 'genero' jo. És a dir, és on el meu pare i la meva mare és coneixen, junt amb un col·lectiu de nanos que volien fer esport: els Tauler, Claver i el Quique Ruiz, que amb mon pare eren els més joves dels fundadors o primers socis.
Entre la gent gran, (hi havia) un que crec que no era soci ni fundador, un tal Artigas que venia del Sant Boi de rugbi. Estàvem amb aquest grup de gent i jo dic que allà és va generar la meva existència perquè mon pare i ma mare es coneixen, mon pare amb el grup dels joves que volien fer esport, recolzats per gent que venien de la guerra i que ja eren grans, com els Boronat, Esquiroz, Limiñana i altres, no ?.
Neixo en el carrer Nou el dia 1 de setembre del 1953; vinc al món a casa, i mon pare se'n va cap al registre i passa per davant del Chipirón, i el veu el senyor Madrid que li pregunta "que ha sido ?" i el meu pare "niño", i el senyor Madrid, sense que ningú no li digués ni ase ni bestia, va i m'apunta de soci i aquí tenim que d'això fa seixanta-cinc anys i uns mesos.
Jo crec sincerament que la tasca mes important que ha fet el Montjuïc, al llarg de la seva història, ha sigut la quantitat immensa de nens que han aprés a nedar a la piscina de Montjuïc, en uns cursets organitzats pel club a la piscina del Ramos i dirigits pel Boronat... sempre amb el 'puro' a la boca i amb l'aigua fins a la panxa. Per edat sóc el primer fill d'un fundador del club, després va venir la Eulalia Tauler o altres com els fills del Limiñana, encara que aquests no tenien res a veure amb el club i el Limiñana no n'era fundador, tot i que vivia al pis de sobre del bar Feliu... però dels que estaven al grup dels fundadors el meu pare era dels més joves, i a la vegada és el primer que te un fill i, clar, això que vol dir ? doncs que si al club és fan cursets, el nen cap al curset...
En Joan Boronat, 'Janot' en plena tasca dels cursets a la 'vella' de Montjuïc. Sense
el 'puro' i fora de l'aigua, lluny de la imatge més icònica que d'ell guardem.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI
Haig de recordar i haig de dir que mon pare i ma mare van passar molt temps de vergonya perquè era impossible de localitzar-me a l'hora de tirar-me a l'aigua; anàvem a la platja a Badalona i a Can Tunis i no em deixava treure les sabates perquè no em volia banyar... total: que vaig fer tres o quatre cursets d'estiu a la 'vella' sense aconseguir nedar... la teoria ja la sabia, jo sabia el que s'havia de fer, però no em volia tirar a l'aigua.
Per cert, encara ara tampoc no m'agrada tirar-me a l'aigua i que quedi clar que no m'ha agradat mai, ni en el millors moments de la meva carrera waterpolística. És a dir, es un acte que em produeix un rebuig, una sensació negativa; fins al punt que tot i tenir una barca meravellosa a una cala de Cadaqués, sempre sóc l'últim en tirar-me a l'aigua... potser per els records d'aquella època dels cursets.
Però un bon dia el Boronat s'emprenya i quan acaba el curset m'agafa i em diu: "això no ho has de fer, eh !" i em llença a la part fonda de la piscina... i, clar, vaig sortir nedant; ell devia pensar: "a prendre pel sac !, ofegar-se no s'ofegarà" i com que ja portava cinc cursets sabia perfectament el que tenia que fer i vaig sortir nedant... però jo no vaig insistir en el món de la natació, tenia set o vuit anys i no me'n recordo massa del que va passar dels set als deu anys, que suposo que el club no tenia piscina coberta encara...
De fet mon pare en aquella època estava molt vinculat al mon del rugbi, era àrbitre i crec que inclús va ser àrbitre internacional, amb l'Andelet Vallés i la gent del rugbi. En aquell moment el rugbi del club era tant potent o més que la natació i jo anava sovint amb mon pare a La Foixarda i a d'altres camps, a veure els entrenaments i els partits.
Un Ponç Puigdevall Planas de nou o deu anys en el camp de rugbi de
La Maquinista, quan acompanyava al pare i a l'equip de rugbi.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI
A la Federació Catalana de Rugbi (FCR) és va crear una mena de competició que en deien una cosa així com 'rugbi educatiu'... i això és el que no se sap gaire: que el primer esport que jo vaig practicar al Montjuïc va ser el rugbi; és va crear la Lliga de Rugbi Aleví o del mocador, que era un joc com el rugbi de grans, però perquè no hi haguessin traumatismes amb els nanos i cops i tal, portaves al pantaló sense lligar un mocador i quan te'l prenien els de l'altre equip - en comptes d'un placatge - t'havies de parar i donar la pilota (al contrari). Així es com vaig fer un partit, l'únic partit de rugbi que jo he jugat... perquè evidentment jo m'hi vaig apuntar o, millor dit, m'hi va apuntar mon pare.
.jpg)
Dalt, Cartell de propaganda del partit entre el Espanyol i el Montjuïc, celebrat
per la Festa Major de Palafrugell. En Ponç pare encara juga amb el Espanyol. (4)
Sota, Puigdevall Valero en dos moments com a jugador de rugbi. A l'esquerra,
posant abans d'un partit. A la dreta intentant una transformació
desprès d'un assaig a Catarroja, en un partit de la 2a divisió.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI
En aquell equip el més gran era el fill de l'encarregat de La Foixarda, el Julián Salvador, que era el capità de l'equip. És va fer un partit, que va resultar ser el partit d'inauguració, del qual tinc fotos i del camp de rugbi de l'Universitari, allà al costat del Club de Polo. Passada aquella temporada, que no recordo si vaig jugar algun partit més... jugar no crec, poder si que hi vaig anar, que allà estàvem tots amb el mocador fent el ridícul !.
La federació va decidir que això no és formatiu perquè... ah ! perquè, és clar, el rugbi si alguna cosa té és que quan et plaquen, et plaquen... i es va acabar així. El club va dissoldre aquesta secció (dels alevins) i penso que a tots els demés clubs també i jo vaig quedar una mica penjat; i solució: "doncs que el nen vagi a la piscina".
Probablement va ser allà que vaig començar a anar a la piscina de la Ronda. No tinc records clars, tinc una nebulosa de la Ronda; recordo la piscina perfectament bé, però més cap als dotze o tretze anys que coincideixen amb la inauguració de la Folch i Torres l'any 66, on ja soc nedador del club i és quan vaig algunes vegades amb l'equip infantil del club a les competicions.
,%20Pelegr%C3%AD,%20J.%20Garcia,%20Cabrerizo,%20Navarro,%20Clausell%20i%20Luciano.Terrassa_cleanup.jpeg)
Equip infantil del C.N. Montjuïc, campions de Catalunya infantils a Terrassa
l'any 1967. R. Valdés, Medina (E), Pelegrí, J. Garcia, Cabrerizo,
Navarro, Comas, Puigdevall, Pitarque, Clausell i Luciano.
Font: Arxiu JCE, fons Toni Comas. Ft. SI
A 'aquell nen que no li agradava l'aigua' les circumstàncies l'han portat a ser un nedador expert, segurament no una figura, però si el suficient per a poder competir amb d'altres nedadors, tot fent la seva aportació al club dels seus pares... però les coses encara li ofereixen un nou gir, que en qualsevol cas no és pot dir que sigui inesperat... l'hereu Ponç seguirà practicant la natació, però poc a poc ha d'anar descobrint el waterpolo.
No, home no !... si jo nedant, com a nedador no sóc res, res !... Si, home vaig ser de l'equip de relleus perquè el Cabrerizo feia la papallona, el Luciano l'esquena, el Toni Comas... però jo no vaig fer la braça, eh !. O sigui que si vaig fer algun relleu... seria el 4 x 100 lliures, i una vegada recordo que a la piscina del Terrassa vaig quedar com a cinquè o sisè en 400 lliures... que vaig pensar "hostia, quin èxit, no ?..." , però en general res de res, jo anava de pur 'relleno', oi ?.
I aleshores amb l’Alberto - em sembla que era l’Alberto - això era desprès d'entrenar a l'Escollera, o sigui que ja teníem la piscina de Folch i Torres; havia anat a entrenar natació el dematí a les set, amb l’Alberto que em recollia al Poble-sec i anàvem al Club Natació Barcelona i aquí hi ha una barreja de dates... total que el club pot guanyar uns punts de més si apuntem algú als 1500 lliures, i em van apuntar a mi... i els vaig nedar a la piscina del Sabadell (de 25 m.) que quantes piscines són ?... seixanta no ?; a més a més, em va tocar la sèrie amb el Sans, el Pitu Bas, el Pepe Pujol... i jo al carrer sis amb unes onades tremendes perquè, clar, aquells anaven molt de pressa, i quan ja m'havien doblat dues vegades vaig veure a l'Elvireta amb un 'lletrero' que posava quaranta-cinc !, i no sabia si me'n quedaven quinze o me'n quedaven quaranta-cinc, de desorientat que anava. Total que vaig decidir acabar, i ja que estava al carrer sis vaig sortir i vaig dir: "fins aquí he arribat, això s'ha acabat, que ja en tinc prou !"; i no recordo qui era l'entrenador (segurament l'Alberto) però em va fotre una bronca descomunal !... i ja no em van demanar mai mes que tornès a nedar pel club, i des d'aquell dia que vaig fer (només) polo.
Aleshores començo a jugar amb els infantils del Montjuïc, amb els Toni Comas, el Luciano, el Cabrerizo, el Clausell, el Jordi Pujol. Amb això aquest equip va funcionar, però jo no recordo que ens classifiquéssim massa be, però (hi havia) l'equip dels grans que correspon a la generació vostre, més els Siré, Medina, l'Alonso o el Pitart...
-artguru_cleanup.jpg)
En Ponç Puigdevall a l'època d'infantil, quan l'equip de waterpolo
del club queda subcampió de Catalunya de la seva categoria.
Font: Arxiu JCE, fons Toni Comas. Ft. Montejano
Llavors en un moment determinat quan jo devia tenir els catorze o quinze - quart de batxillerat - ja anava entrenant amb el primer equip, però el meu pare no apareixia per la piscina. És quan ve el campionat d’Espanya, fase prèvia en que el Montjuïc hi entra i anem a València, i jo entro a l'equip amb el Luciano i el Toni Comas cap al 67 devia ser...
De fet, en Ponç quan va a València ja ha debutat en algun partit amb el primer equip del club. Juntament amb en Toni Comas representen l'impuls de la nova generació que ha d'anar substituint als més veterans - Escolies, Roselló i Pitart -, que han fet un gran esforç des de la inauguració de Folch i Torres, per a no deixar l'equip en mans de la generació que pujava, dels nascuts al 49 o 50.
Quan el Brascó decideix posar-me en el primer equip amb catorze anys, mon pare que ens venia a buscar algun cop a la 'vella' amb el camió i ens baixava - que feia una mica de pare Segura però amb camió -, sobretot perquè mon pare aprofitava per anar a veure al Ramos que era un seu gran amic. I el Brascó que li diu: "escolta, que al nano el fotré al primer equip abans d'anar a València i tal... vine a veure'l, home, que jugarà tal dia..." no se contra qui ni res... probablement contra l'Atlètic perquè recordo un tal Quelo que era molt gran i per tant estava (d'edat) entre mon pare i jo; més tard, durant anys el Quelo aquest quan me'l trobava pel Paral·lel, em seguia fent la mateixa por que el primer dia i a més a més el Quelo quan veia el meu pare a la cerveseria Moritz li deia: "al teu nano el tinc acollonit... eh !".
Doncs aquell dia va vindre el meu pare a veure'm, que jo l'havia avisat "pare, que avui jugo", i ell "però si tu no jugaràs, que ets un 'petardo'...", i és que el meu pare mai va reconèixer que jo servia per a fer esport, perquè era massa tou; clar, com que no havia jugat a rugbi jo era massa tou. I el Brascó: "que sí, Ponç, que aquest nano te un futur de collons, i tal..." i mon pare va i és presenta (al partit). Suposo que no va ser per això, però vaig fer un partit de merda, vaig fer un ridícul espantós !.
Vull dir que em va passar de tot: vaig donar la pilota al contrari, em vaig quedar sol i vaig fallar, se'm va girar el 'avant-piquet',... vull dir que vaig fer tot el catàleg i quan vaig arribar a casa mon pare em va dir: "collons, no se que t'ha vist el Brascó, eh !..." i jo que li dic "papa, ho sento molt, però es que m'has posat nerviós..."; i mon pare que em deixa anar: "doncs no pateixis, que jo no serè mai més un inconvenient per tu..., no vindré més a veure't jugar a waterpolo".
Jo recordo que vaig caure al primer equip a València l’any 67 i ja no recordo mai mes no formar part de l’equip. Es a dir, jo crec que vaig a València jugo, no recordo si poc o molt, però jugo i sempre més (al primer equip). També és veritat que llavors plega l'Escolies, plega l'Alonso... queda l'equip de vosaltres dos i del Siré, el Costa, el Pitart - que encara va aguantar una mica més - amb el Medina de porter; amb la incorporació del Toni Comas i jo...
L'equip desplaçat a la fase prèvia del campionat d'Espanya de waterpolo de
València - fora de concurs -. Brascó (E), Pitart, Medina, Segura i
Sánchez. Al mig Siré, Costa, Escolies i Castellví. Davant
Puigdevall. Pelegrí, Luciano, Comas i Murio. (4)
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Bàsicament amb el Toni i jo recordo haver jugat tots els partits, i això dura una pila d'anys en que jo soc el més jove, més inclús que el Toni Comas... amb lo qual recordo severament el maltracte moral que em donàveu i la falta de respecte, perquè jo feia gols i ningú no em respectava... ningú ! (riu). Molt de pressa el club ja es va situar en una situació en que quan algú de la vostre generació plegava no pujava cap jove darrera meu; i molt lluny de mi, a cinc o sis anys, venia la generació que desprès ja va ser la gran generació del club: els Beltran, Alonsos i companyia... i jo sóc una mica la cornisa entre els primers fitxatges del Montjuïc, parlo del Solanas, Lloansí... Quique Sagàs, Joan Sans, 'Franqui'. Clar, això ja era un gran equip que conjuntament amb mi, el Toni i ja no recordo qui més... i el Grau de porter quan el Medina era a la mili.
El fet és que el meu pare va complir la seva paraula i no va venir durant molt de temps... si que és veritat que quan ja vaig jugar amb l'equip nacional entre que jo ja era 'grandet' i que les grades de la Picornell estaven molt lluny dels jugadors, havia vingut algunes vegades; inclús a la lliga també (encara que) a partir de l'accident de l'any 73, que mon pare queda quasi invàlid i tampoc tenia massa facilitats per anar per les piscines amb les escales i tal, no venia gaire. El dia que em vaig retirar li vaig demanar que vingués i que no patís, que no fallaria... i aquest cop no vaig fallar ! (riu).
-artguru.jpeg)
Equip del C.N. Montjuïc al quadrangular de Madrid del 1969, amb un equip
ja força renovat. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau,
Lloansí i Murio. Ajupits: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i M. Navarro.
Font: Arxiu JCE, Ft. J. Brascó
Les noticies positives pel jove jugador, ja plenament dedicat al waterpolo, van arribant. Ens trobem amb plena segona època del 'Bandy' Zolyomy a Catalunya i a Espanya; un dels seus objectius, compartit amb en Joan Lluís Abellán, seleccionador de la FEN, és el de diversificar la pràctica del waterpolo, primer a Catalunya i, més endavant, a la resta del país. Això els porta a diversificar la 'producció' d'internacionals, mirant de potenciar altres clubs, a més del degà C.N. Barcelona. Molts jugadors joves és beneficien d'aquesta nova política. En Ponç és cridat a ser un d'aquests nous valors del waterpolo internacional...
Llavors als setze (anys) en 'Bandy' Zolyomy em preselecciona, perquè s'havia incorporat en exclusiva a la selecció potser el 68, que jo encara tenia 15 anys. Va venir un dia al club per veure'ns al Siré i a mi. Primer ja havia debutat un primer internacional de waterpolo del club, que va ser el Jordi Murio, i llavors és va fixar en mi i amb el Siré i vaig començar a entrenar unes hores a Sant Jordi amb el 'Bandy'.
A la primera selecció que vaig anar, si no em confonc, va ser l'any 69, al torneig juvenil de Belgrado, on del club hi vam anar en Toni Comas, el Jordi Grau que era el porter, i jo mateix.
En Ponç Puigdevall a la selecció juvenil espanyola que
participa al torneig de Belgrado, l'any 1969.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI
De l'internacional juvenil ja vaig passar al junior i als 70 amb dinou (anys)... que collons dic, amb disset !... vaig arribar al primer equip d'Espanya al Campionat d'Europa d'aquí de Barcelona amb la inauguració de les Picornell. Pot ser que abans hagués anat a algun torneig de preparació... si, a un torneig d'abans que crec que va ser a Suecia... no n'estic segur. Era un d'aquells torneigs de preparació que feia la federació. De fet vaig entrar (al primer equip) perquè en un entrenament al Zubicoa li va fotre un 'tanto' el Borrell, que el va deixar baldat... portava punts a la cella i vaig entrar jo en lloc seu, i ja em vaig quedar per el Campionat d’Europa. La meva presència a la selecció espanyola absoluta es fins el 74 al mundial de Belgrado, són quatre anys només i llavors tenia 21 anys... des dels 21 anys ja no vaig estar més a la selecció.
Equip junior d'Espanya que va jugar un amistós contra Anglaterra a Figueres
el 25 i 26 de juliol de 1969. Codera, Ruiz, Sans, Franch, Puigdevall,
Escartín. Ajupits Cànovas, Siré, Cardellach i Jané.
Font: CROL n. 54, RFEN. Ft. SI
Amb el equip junior d'Espanya el Jané, el Gabi Soler i jo som els únics que vam jugar els tres primers campionats, perquè després ja es van fer cada dos anys però els primers es van fer un, seguit un altre i el tercer també l'any següent. Vam ser la única generació que els vam jugar tots tres i que també en vam ser tres vegades segons. Després quan parlem de la meva etapa com a entrenador farem referència d'aquests tres subcampionats que vam aconseguir, sempre lluitant contra els hongaresos i els rusos.
Parlant d'aquells anys, hem de parlar del 'Bandy' que no dirigia un equip, portava una manada perfectament estratificada. Ell feia l'equip en funció dels jugadors que tenia; per exemple en el cas del Jané i en el meu, jo vaig estar a la selecció, en paraules del mateix 'Bandy': "... porqué tu eres un esclavo, tu eres una mierda... cuando tu dios que es Jané te mira, tu no piensas... no piensas, pasas !", i llavors li donaves la pilota quan no tocava i "ma, tu eres idiota, porque no piensas, coño..." m'enteneu ? (riures generals). Ell manipulava, ens manipulava a tots, i jo estic convençut que el 'puicholo' que és com en deia, que era el més jove de la colla, estic segur que amb el 'Bandy' de la primera etapa hagués tingut mes recorregut...
Aquells Campionats d'Europa Juniors van ser els primers d'aquesta categoria, disputats a Rotterdam 1970, Barcelona 1971 i Duisburg 1973, respectivament. En Ponç recorda amb especial significació el disputat a les piscines Bernat Picornell, entre els dies 1 i 5 de setembre, en el que Hongria és va proclamar campiona d'Europa, tot i haver perdut 8 a 7 contra l'equip espanyol a la fase final. En Ponç va resultar lesionat en un ull, per una jugada desafortunada de la primera fase, que li va impedir acabar el torneig. Anys a venir, faria la pau amb aquesta competició en proclamar-se Campió d'Europa Junior com a entrenador del seleccionat espanyol...
Equip subcampió d'Europa junior a les Picornell l'any 1971. Pesarrodona, ___, Jané,
Franch, Puigdevall, Sans. Ajupits, Rubio, Cànovas, Monsonis, Comas i Soler.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
I arriben els Jocs Olímpics de Munich 1972, que és el màxim nivell al que pots aspirar com a esportista no ?, i m'inclouen en l'equip; el 'Bandy' va fer una barreja de veterans, ja grandets, amb alguns dels joves que veníem del junior, però amb experiència del primer equip. No cal dir que va ser una vivència fantàstica en la qüestió personal... viure a la vila olímpica voltat de tantes grans figures... va ser emocionant.
Bé, alguns de vosaltres vau viure els jocs com si fóssiu atletes, perquè us colàveu a tot arreu: al menjador, a la vila, a les competicions...; recordo al Toni (Comas), al Jordi (Flaqué), a l'Altimis del Catalunya, al Pepito (Brascó) i a tu mateix, que també hi erets (referint-se al Carles Sánchez). La veritat és que la seguretat era cosa de broma, eh !... però la festa va acabar malament, just quan s'havia acabat el waterpolo el 4 o 5 de setembre... crec que la mateixa nit o la següent, és va produir l'atac dels palestins a l'equip israelita a la mateixa vila olímpica... i tot va saltar pels aires. Des d'aquell moment les mesures de control dels Jocs passen a ser molt estrictes.
L'equip espanyol de waterpolo a Munich 1972. Guardia, Jané, Bestit, Franch,
Rubio i Sans. Davant: Ventura, Cànovas, Padrós, Soler i Puigdevall.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. J.A. Sierra
Als Jocs hi vam anar tres jugadors del club: en Sans, el 'Franqui' i jo mateix, i és va donar el cas que tots vem tornar tocats d'una o altre lessió... el més greu segurament era el Joan (Sans) que tenia un esquinç al pectoral que pràcticament l'impossibilitava de jugar. I ens venia el campionat d'Espanya de waterpolo a casa nostra, a la Folch i Torres pocs dies desprès, pel qual la resta de l'equip és venia entrenant sense entrenador, que el Pepito havia dimitit abans dels Jocs...
L'equip espanyol de waterpolo a Munich 1972. Guardia, Jané, Bestit, Franch,
Rubio i Sans. Davant: Ventura, Cànovas, Padrós, Soler i Puigdevall.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. J.A. Sierra
Però la il·lusió i les ganes de fer el 'sorpasso' per primera vegada en aquesta competició a l'invicte C.N. Barcelona van poder més que totes les 'pegues' que hi havien. I al final ens vam poder proclamar per primera vegada campions d'Espanya de waterpolo...
En Ponç ens en parla amb orgull d'aquesta fita tan singular en la història del Montjuïc i en la del waterpolo català i espanyol. Per primera vegada en més de quaranta anys el C.N. Barcelona no guanyava aquesta competició. I el Montjuïc ho ha aconseguit sense entrenador i amb els internacionals minvats per els recents JJ.OO. de Munich, havent de tirar ma de jugadors juvenils, no gaire habituats en aquest tipus de competicions. El XLI Campeonato de España de Waterpolo va tenir lloc a la piscina de Folch i Torres entre els dies del 15 al 17 de setembre de 1972, amb unes grades insuficients per acollir les afeccions d'ambdós equips finalistes.
,%20Solanas,%20Franch,%20Pon%C3%A7,%20Segura,%20Comas,%20Sans,%20S%C3%A1nchez,%20Puig,%20Nogueroles,%20Devesa,%20Asensio.%20Ft.%20Ubieto%20(2).jpeg)
Dalt: Alguns del titulars de 'El Mundo Deportivo' sobre la victòria del Montjuïc.
Sota: L'equip campió d'Espanya. Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura,
Comas i Sans. Ajupits: Sánchez, Puig, A. Nogueroles, Devesa i Asensio.
Fonts: Dalt: Hemeretoca Mundo Deportivo
Sota: Arxiu JCE. Ft. Ubieto
Vaig continuar jugant al club i a la selecció, però amb canvis. El club deixa de tindre el Brascó d'entrenador, lo qual no era necessàriament ni bo ni dolent..., vull dir que el Brascó ja tenia altres intencions; el club fitxa al Mestres... el Mestres, que havia fet bons papers en altres clubs, al Montjuïc no hi anava al migdia, que tenia feina de funcionari a l'ajuntament, ell no venia als migdies i jo hi anava, però no tenia ganes d'entrenar quasi sol,
No va ser un any brillant, però encara em quedava el 'rebufo' d'haver sigut olímpic el 72 i vaig estar a la selecció jugant fins el 74... no com el 72 i el 73 que si que vaig jugar força partits i entrava bastant. El Brascó, substitut del 'Bandy', va refrenar-ho més. Jo ja no estava igual de forma física, això és evident perquè el Mestres va ser catastròfic pel waterpolo del club... Llavors el 73 encara vaig al mundial de Belgrado i el 74 encara jugo amb la selecció, però amb força mal rotllo... a veure, jo crec que el fet que jo fos del Montjuïc i en aquell moment del Montjuïc de tota la vida només hi quedava jo a la selecció, ens incomodava tant a en el Brascó com a mi. Suposo que més a en ell, perquè tenia la decisió i jo no tenia un any com per estar massa preocupat pel que passava en el món del waterpolo, perquè a casa meva hi havia problemes molt seriosos, i el 75 quan ve el preolímpic per anar a Montreal ja no entro a la llista dels 40 jugadors de la preselecció.
Això crec que va ser una injustícia !... jo penso que si estava per entrar a la llista dels 40 millors jugadors d'Espanya... tampoc hi entra el Gabi Soler i això també es curiós, eh !... jo crec que va ser una injustícia perquè tot i estant malament jo crec que formava part (dels 40 millors), com a mínim per tradició i per experiència i a més tenia 21 o 22 anys, és a dir que no era allò que fos un vell. Però és una decisió que va prendre el seleccionador i no s'ha de discutir.
Entre el 73 i el 74 es produeix una situació molt anòmala que ha marcat tota la meva vida, que és l'accident del meu pare l'any 73, l'endemà de Sant Joan o un dia abans... no me'n recordo bé. El cas és que mon pare té l’accident de cotxe i es casca set o vuit mesos a l'hospital. En l'accident perd un braç i li queda una cama que mai més la va tindre bé; de fet no va morir perquè pesava cent i pico de quilos i aquesta envergadura li va permetre aguantar una trompada descomunal... si mon pare hagués sigut més lleuger s'hauria estavellat contra el volant. A l'accident el braç, que el portava recolzat a la finestreta baixada, va volar i amb l'altre que li quedava es devia aguantar el suficient perquè el pedal del freno només li trenqués la pelvis i el volant li trenqués l'esternón. Aquest és el nostre 'annus horribilis' perquè s'ajunta tot lo personal, del waterpolo i els estudis, amb lo del meu pare, a qui un cop que va poder sortir de l'hospital tenia que anar a buscar-lo cada dia a rehabilitació, va ser un any molt complicat.
Quan mon pare va tindre l’accident va venir un tío a l'hospital que li volia fer unes corretges per ajudar a la meva mare, que el pogués pujar i tal; a més li estaven prenent mides al pare per posar-li un braç ortopèdic, va entrar el doctor Collado i li diu cridant al que pren les mides: "fora d'aquí...fora !"... (el Ponç s'emociona) "aquest no necessita res d'això" i s'adreça a mon pare: "Puigdevall, un braç és molt important i per això encara ens tens un !...". I sí, el meu pare va fer vida relativament normal amb molt de sacrifici al principi, amb molta rehabilitació, més la que és feia ell mateix.
I es que el personatge era per nota... per exemple, es va lligar una crossa amb una corretja que li va fer ma mare, que era cotillaire, i amb la corretja aquella sortia al carrer i jo l'acompanyava. Al carrer Nou mon pare era conegut, molt conegut ! i a més a més és que mon pare era molt guapo, un tipus alt i que agradava molt i amb només quaranta-quatre anys... i feia uns passos i wuuaaà ! tota aquella humanitat per terra !..., al mig del carrer Nou. Un dia va passar davant de casa teva (del Sánchez), i com que jo sabia que no volia que l'agafés em quedava en un costat... i totes les gallines del barri i els senyors: "anem a ajudar-lo..." i jo: "no, no el toquin !, per favor..." i ell sol arrossegant-se per allí fins a un cotxe aparcat i s'aixecava... collons !!.
Tot això passava l'any repartit entre 1973 i 1974. El Ponç fill ja feia vint anys que corria per aquest món i es trobava en fase d'acabar els seus estudis, com hem vist. La seva carrera de waterpolista havia superat totes les expectatives de la saga Puigdevall, les del pare Ponç i les del seu oncle Lluís. Internacional, campió d'Espanya l'any 1972 abans de complir els vint anys,... el seu pare, però s'ho va mirar sempre amb aquella barreja de tranquil·litat i suposada indiferència que solia emprar, sempre amb la recança que el fill no li havia sortit 'rugger'... però en el seu interior n'estava amplament orgullós del seu recorregut esportiu... (1)
És interessant, en aquest punt, recollir la versió de la Mercè Planas sobre aquesta dramàtica experiència i sobre la posició d'ambdós Ponç's, pare i fill; així com la reacció de l'entorn del club:
"Una vegada més (van ser) el senyor Vàzquez i els amics: els Devesa, Boronat, l'Andelet, en Quim, en Julián i tants d'altres, que ens van ajudar a tirar endavant… que el Ponç li havia dit a son pare 'això de la universitat ja s'ha acabat per a mi, i em poso a portar un camión i a tirar endavant...' i el pare que li diu 'd'això res, tu has de seguir estudiant i a viure la teva vida, que d'això nostre ens n'encarreguem la teva mare i jo'.
Cap al final de la recuperació un dia va entrar a l'habitació el doctor González Adrio, per parlar-li sense embuts. Li va dir que d'aquí a uns dies ja podria tornar a casa, que ja no podien fer més per ell i que s'havia d'anar fent a la idea que ja mai més tornaria a caminar... que amb la lesió del peu i la resta d'afectacions no li seria possible recuperar la mobilitat. El Ponç, amb aquella serenitat que li venia en moments com aquest, que li diu 'miri, doctor... avui som dia 9 de setembre, oi ?... doncs el 24 és el sant de la meva dona i em jugo amb vostè una ampolla de xampany que per aquella data ja caminaré...' i amb penes i treballs i moltes ensopegades, però ho va complir... Passats uns anys es van retrobar amb el doctor a la pista de gel del Barcelona, i en González Adrio el va reconèixer 'no me lo creia, como puede ser !...', però es va comportar i va pagar el deute..." (1)
L'any 1962, en alguna celebració social, potser la 'triada' d'amics més
consolidada del Ponç al Montjuïc, amb l'Andelet i el 'Janot' Boronat.
Font: Arxiu JCE, fons família Puigdevall. Ft. SI
Tot aquest procés em va deixar al club, recuperat mon pare i sense el problema del negoci de transports que ja l'havíem liquidat... mon pare es va dedicar a treballar en una fàbrica de porter, aprofitant les condicions d'invalidesa sobrevingudes; i jo quedo força alliberat, estudiant la meva carrera, i puc entrenar amb normalitat. Coincideix que és quan ve d'entrenador del club el Szikora. Llavors el club tenia exclusivament d'internacionals al Joan Sans i el 'Franqui'; el Barça en tenia cinc; el Barceloneta en tenia quatre i el Terrassa un... i és quan em faig 'gran' com a waterpolista perquè allà no tinc que créixer més per a ser internacional, però em sento responsable de moltes coses. I això va fer que jo em convertís en un gran waterpolista i dic gran perquè no paro de jugar i millorar en el meu espai del club.
Del 'Franqui' no es pot dir res més que es una meravellosa persona i del Sans que es el gran professional del club... i jo que formava part de generacions anteriors intermèdies - sempre bisagra entre una generació i l'altre -. I arriba el Szikora que ja a l’any 73 havia donat mostres de que jo li agradava com a waterpolista, quan em va intentar fitxar pel Barça; i es crea un binomi, Szikora i jo mateix, que es més fort que el fet de tindre internacionals; recolzat conjuntament amb una colla de xavals com el Xavi Vendrell, el Diego Devesa, en Florentino Villà, el Villarrubia o el 'Puchi', que eren gent de club que no havien arribat a la selecció, però que eren jugadors molt correctes d'equip.
Llavors comença un període que sense ser internacional, que llavors veies que un tío que havia sigut olímpic i no anava més a la selecció plegava, jo m’allargo tres anys més, fins al 77... ; m'allargo tres anys més fins a quan me'n vaig a la mili i un amic meu - i vostre - em va fer una ressenya (al butlletí) com a comiat, que la vaig portar molts anys a la cartera, fins que un dia me la van robar i ja no la tinc...
Qualsevol que conegui una mica la història del waterpolo català i espanyol sap que en Ponç és refereix a l'inici de l'etapa que al Montjuïc és coneix com a 'La Dècada Daurada, 1976-1986', quan s'assoleixen fins a set títols de Lliga Nacional-Campionat d'Espanya, a més de dos subcampionats europeus. Els quatre primers títols nacionals i els subcampionat de la Copa d'Europa sota el guiatge d'en Imre Szikora, del 1974 al 1980; mentre que els tres darrers i el subcampionat de la Recopa d'Europa corresponen a l'etapa d'en 'Pepe' Alcázar d'entrenador, entre 1982 i 1987.
Equip del Montjuïc, campió d'Espanya de Waterpolo per tercera vegada l'any
1977. Puig, Gasch, Bertrén, Alonso, C. Martínez, Franch i Sans (E-J).
Ajupits: J.A. Martínez, López, Puigdevall, Vilarrubia i Fité. Sota
moment de la celebració d'un dels gols a la piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
I 'bueno', vaig a fer la 'mili' a Sevilla, que no era el previst. El club em tenia preparat que jo anés a ferrocarrils, perquè de ferrocarrils em portarien a Barcelona per allò de les regions militars. Però vaig arribar a Sevilla i el general Esquivias em va dir que no, que jo havia de jugar amb el Sevilla fent d'entrenador-jugador. I allà que anem amb el 'Tete' de l'Atlètic i un altre català, que en veure'ns junts el general Esquivias va sentenciar "vamos a ser campeones del mundo"; total que hi havia vint tíos que el seu entrenament era fer taqui-gols només, i jo que em poso a fer d'entrenador 'estil' Szikora i, pobre de mi, al cap d’una setmana ja no venia ningú. És veritat que va coincidir amb la Feria de Abril i el no se què més... i és devien dir: "però que es esto de tanto nadar ?... que cojones !...", i em vaig tirar un any fent l'idiota allà, perdent una possible plaça de geògraf a la Generalitat ... però en fí, és com va anar.
La qüestió es que torno a Barcelona i el Szikora em diu que torni a jugar. Tenia vint-i-cinc anys o vint-i-sis i allà va ser la primera sensació de que totes les coses s'acaben, perquè es veritat que el club estava en un nivell de puta mare. Havien vingut el Pepe Alcazar, el Pere Robert, estava em sembla el Jordi Signes, però també hi havia els Bertrán i l'Alonso molt consolidats... el Jordi Sans encara molt jovenet però amb un potencial de por; i clar, seguien el Joan i el 'Franqui'... és a dir, un equipàs de puta mare i el Szikora volia que tornés el sub-capità waterpolístic i el capità moral, que per ell representava jo.
Recordo que la mili la vaig acabar el setembre o així, i començava la pretemporada i el Szikora: "ven, que enseguida te pones a tono..." i jo no ho tenia massa clar, que ja estava pensant més en la meva vida professional - per cert que no tenia cap perspectiva -, i vaig anar a entrenar a la piscina d’en Ramos en el gimnàs de sota grades. I tal com vaig entrar, amb les vambes i el pantaló curt i la samarreta, me'n vaig donar compte que ja no formava part d'aquell equip. Allò havia canviat molt: havien arribat jugadors de fora d'alt prestigi, és a dir era un equip que ja tenia cinc o sis internacionals de polo.
Primer vaig veure les peses i... buff, quina mandra !! i desprès vaig pensar: "quan s'acabi això hi haurà aigua i aquí hi ha moltes facultats esportives..." i jo ja no aportava tanta qualitat com per a millorar el que hi havia. És cert que aportava una mica de història i, perquè no, caràcter... a més de, perquè no, sentiments i pertinença, però no em semblava suficient; i em vaig dir: "Ponç, el millor que pots fer es anar-te'n cap a casa"... jo ja estava de més i li vaig dir a l'Imre: "mira noi, em sap greu però fins aquí hem arribat".
Desprès se'm fa un homenatge com a comiat a la Copa d’Europa que quedem segons l'any 1978... que allà em va sorprendre perquè el Montjuïc em va donar un escut i una placa, i llavors apareix un paio de l’Helios que em regalen un escut de la seva entitat i em diu que m'han fet soci de no se què.
També us vull dir una cosa, tota aquesta història que neix el 74 i que dura fins al 77, és per a mi més brillant que la olímpica, eh !... amb tota la complexitat, jo m'he sentit molt estimat no solament per el meu club i per els meus companys, sinó que m'he sentit estimat per la competència, es a dir: jo puc dir que del món del waterpolo sempre m'he sentit estimat pels contrincants... lo qual no vol dir que el contrincant i jo sovint no anéssim a bufetades a l'aigua... i 'bueno', efectivament aquí s'acaba el waterpolo actiu.
En Ponç rep de mans del president Joan Ballart la placa dedicada pel
club en el seu homenatge. Sota, posa amb l'equip que disputa
els quarts de final de la Copa d'Europa del 1978. (6)
Font: Arxiu JCE, fons familia Puigdevall. Ft. Montejano
Tots els que coneixem a en Ponç sabem que el que ell afirma és ben cert. És ben difícil de trobar una altre persona del món del waterpolo d'aquells anys que pugui concitar tanta unanimitat en el reconeixement i l'estima que els seus companys i els seus adversaris senten per ell. S'ho ha guanyat amb la passió i el sentiment que hi ha posat en aquesta seva etapa com esportista en actiu. I no, no ha estat mai un 'rugger', com li hauria agradat al seu pare, però com a waterpolista, Déu n'hi do, eh !...
Reproducció gràfica de l'artista Anna Konto d'una icónica foto
d'en Ponç Puigdevall i en Joan Sans, de l'any 1972.
Font: El Cuervo Waterpolo. Sèrie 'The Magic Hand'
A tot això haig de començar a enfocar la meva vida professional i personal, al marge del waterpolo. Començo a treballar a l’editorial Marín, com a redactor d’un llibre que es deia Geografia General Marín que, ara ja és pot dir, era una afusellada escandalosa de la revista Monitor i d'altres diferents fonts, sempre amb moltes pàgines, moltes... perquè els redactors cobràvem a tant per pàgina !. Érem un equip de tres o quatre que compartíem un despatx a editorial Marín els que hi anàvem, com era el meu cas, que mai he sabut treballar des de casa. A la vegada intento d'aconseguir una plaça de geògraf a la Corporació Metropolitana de Barcelona.
El Lolo arriba a la selecció l’any 78, crec, i com que la meva amistat amb el Lolo ja ve de quan erem a la selecció, que jo crec que els dos ens hem sentit més jugadors del nostre equip, del nostre club i ens hem estimat sempre. Un dia me'l trobo i em deixa anar: "però que fots, com pot ser que hagis deixat el polo ?" i em diu: "perquè no m'ajudes amb la selecció..., clar, sense ser professional, eh !", i com que jo tenia llibertat d'horaris i m'agradava la idea d'estar en el món del polo, vaig començar a fer d'entrenador.
Venia l'olimpíada de Moscú, on Espanya va fer el quart lloc, i aquell any jo porto el junior sense el Lolo, centrat en el primer equip. Un junior sense l'Estiarte ni el Toni Aguilar que estaven amb el Lolo. Aquell equip junior era un grup de putísima mare, era un equip molt vàlid al qual jo crec que els hi vaig transmetre una primera empenta... no ?. Com que hi havia un entrenador nacional que manava, que era el Lolo, ells sabien que si jo li feia una putada a algú, sempre tenia l'apel·lació al 'tribunal suprem' - o sigui, al Lolo - i això es boníssim per un equip, perquè tot queda clar: o t'estimen o poden anar al tribunal suprem.
En aquest cas ningú hi va anar al tribunal suprem. A més a més vam entrenar durant un any sense les estrelles, però ells no se’n donaven ni compte i van anar creixent; perquè el que tenien de fer l'Estiarte o el Toni Aguilar no ho feia ningú. La veritat és que la direcció tècnica per part del Lolo era molt important, vull dir que el Lolo i jo vam treballar moltes hores, intentar donar carácter més 'científic' a la nostre feina, ens agradava donar voltes i intelectualizar una mica més el tema, no ?.
D'alguna manera aquell junior era un equip que tenia que resarcir-me a mi de les tres medalles de plata que com a jugador havia guanyat... dues van ser amb el 'Bandy' i la tercera amb el Brascó. Jo m'havia xupat tres finals 'palmant', i una d'elles a l’hospital, perquè em van trencar la cara a Picornell en una eliminatòria.
Quinze dies abans de l'europeu de Sittard, a Madrid hi va haver un torneig amb tots els equips que hi anàvem més els Estats Units, on vam guanyar a tot-hom i amb l'anècdota de que l'últim partit del torneig era Espanya-Russia, a la piscina de la plaça del Perú de Madrid. Els meus jugadors es van espantar, perquè no havien vist mai tanta gent en una piscina; va ser una explosió patriòtica descomunal, que fins i tot va vindre el Landa !... vam guanyar a Russia com era d'esperar, eh !, vull dir que Russia va ser segona o tercera a l'europeu, però els guanyàvem sense les dos figures... i llavors quan és va acabar el partit no vegis: la televisió, la premsa, una bogeria !. Em van entrevistar a mi i em van preguntar què pensava jo que podríem fer en l'europeu, i jo perquè haig de dir el contrari de lo que penso ?... i vaig deixar anar que "si no fem la medalla d'or, haurem fet el ridícul... ". Igual no ho vaig dir amb aquestes paraules, però era fàcil que s'interpretés així, que jo n'estava convençut i per mi qualsevol cosa que no fos fer medalla d’or amb aquell equip era un fracàs total.
Amb això de les declaracions el Landa va muntar un escàndol, amb una bronca de puta mare. I em ve el Quim Pujol "que això no es pot dir, home !...", que jo li dic doncs ara ja està fet, i ell "però és que això és poc professional, Ponç...", i li vaig haver de dir "home, és que has de recordar que jo no en sóc de professional..."; que jo estava allà perquè em donava la gana, sense veure'n ni cinc, i per tant dic el que crec que haig de dir... i amb tot l'enrenou que va passar ?... doncs que vam ser campions d'Europa!.
Equip junior de waterpolo, campió del Campionat d'Europa de Sittard. Puigdevall (E),
Vila, Signes, Bertrán, A. Aguilar, González, Aparicio, Fernández i Batalla (D).
Ajupits: Ibern (E), Barceló, Canal, Estiarte, Pamies, R. Aguilar, i Murillo.
Font: CROL n.188. RFEN. Ft. SI
Amb la incorporació de l'Estiarte i del Toni Aguilar és va generar un petit conflicte perquè, clar, l'Estiarte ja era una estrella, màxim golejador amb divuit o dinou anys dels Jocs de Moscú. Va arribar l'Estiarte i vam tindre un moment tens, que a mi no em coneixia perquè no haviem coincidit, però tot és va solucionar com es solucionen les coses: si m'estimes, m'estimes, i si no m'estimes me'n vaig... però si em quedo fas el que jo et digui... i més o menys així vam solucionar la qüestió.
M'havia agradat moltíssim fer d'entrenador, estava senzillament apassionat, però la vida d'entrenador no coincidia amb els criteris de futura família que estàvem formant amb la Margarita, la meva companya de tants anys, el que em va portar algun que altre problema amb la meva dona. Així que parlo amb el Lolo i el Quim que em plantegen "molt bé, i ara que fem, desprès de tot això..." i els hi dic: "home, si voleu que sigui entrenador ho seré, però vull un contracte professional per cinc anys..." i els hi deixo anar una altre tontería de les meves, perquè els hi dic que aquesta gent pot ser campiona olímpica en un futur, i no anava tant equivocat, no ?; en definitiva que els hi dic "vull un contracte, per a fer uns horaris i unes funcions definides en el contracte, amb seguretat social... vull ser professional de veritat". Ahhh !... el Landa... i el Quim, que encara avui som molt amics, que em diu: "doncs això ara com ara no pot ser...". I fins aquí que vem arribar perquè jo m'havia d'enfocar en la meva vida professional i familiar i no puc estar aquí, arrossegant-me per les piscines de qualsevol manera, i la curta etapa d'entrenador és va acabar.
De tot això satisfet ? sí i molt !... que pertanyo a una saga d'esportistes. Mon pare va fer esport aquí al Montjuïc, i en aquella època fer esport tenia molt de mèrit; i jo també he fet esport aquí, quan més fàcil ser internacional, perquè a polo hi jugàvem catorze, no ens enganyem... i desprès doncs es va acabar i s'ha acabat. Ara, que m'ha marcat la vida personal i professional ?... sí, clarament eh !. Per exemple, no he treballat mai si no ha sigut amb equip, vull dir que no m’ha agradat mai ser el director de res i ho he sigut de vegades, però no gaire a gust... a mi m'ha marcat el món del polo i de les relacions esportives...
Havia de consolidar la meva vida amb un sou fixe i s'havia acabat el llibre famós aquest de Geografia que va durar una pila d'anys, amb tres-mil cinc-centes pàgines, vull dir que m'havia d'organitzar la vida amb un salari i tal. Vaig anar a treballar a Bankinter, amb menys del que guanyava a l'editorial, però era una manera de començar a tenir una feina estable.
De manera que ja trobem a un Ponç Puigdevall molt més centrat en resoldre la seva vida professional, Ell que havia arribat a tenir una proposta de traslladar-se a una universitat de Califòrnia per a fer de professor de Geografía, i a la vegada entrenar a waterpolo, va refusar aquesta i altres ofertes similars de Catalunya. Convençut de que s'havia d'enfocar cap a altres horitzons, és va trobar que els seus coneixements holístics i la seva experiència esportiva li obrien un món inesperat com a bancari, primer, i com a professional de les finances i de negocis diversos més tard. Però cap plantejament el va desarrelar del tot del seu món del waterpolo i de la seva dedicació al club dels seus pares i de la seva família.
Aquests darrers anys, si bé el waterpolo ja no forma part de la primera línia de combat, es converteix en un tema en el que reflexiono de tant en tant, i ho segueixo fent eh !. Em segueix agradant molt pensar en el waterpolo i mantenir la relació que ha estat intensa amb molts dels grans entrenadors del país. De tant en tant vaig a dinar amb un d'ells; amb el Rafa Aguilar, amb el Lolo per descomptat que ens veiem de tant en quant; alguna vegada molt puntualment amb el Joan Jané... o sigui que he mantingut aquesta relació des de fora i a més a més amb curiositat, vull dir que com que no formo part del 'cotarro' i normalment puc dir moltes bestieses, doncs 'ahi queda eso'... per exemple el Rafa esta molt còmode parlant amb mi perquè em diu: "dius tot el que jo no puc dir i el que m'agradaria fer i que no puc fer".
La relació del Ponç amb el que és 'casa seva', és a dir, el Club Natació Montjuïc, encara ha tingut un nou episodi que mancava en el seu curriculum particular amb el club. Als seus trenta-i-tants anys, més centrat en la vida profesional, li va arribar l'hora de comprovar com és podia desenvolupar amb un paper dirigent en el sí de l'entitat...
Estem parlant del 86 o 87... el Gabi es presenta a les eleccions, contra el Roselló, i em diu que si vull ajudar-lo amb el tema del polo, si vull anar de vicepresident amb ell. Primer ho dubto molt i desprès una mica la nostàlgia de les piscines em fa dir-li que sí i vaig a la junta. Que passa, doncs que històries per contar vem tindre de tot allà; vull dir que hi va haver... molta innocència també perquè vam pensar que fent les coses de manera diferent a lo millor la cosa s'arreglaria... i les coses del club no s'han de portar millor o diferents, senzillament s'han de portar; i aleshores quan tu les vols fer molt bé generes uns anticossos que són tremendos' i cada vegada entres en una dinàmica que és pot anar fent més i més embolicada.
De l'etapa de directiu no en vull parlar masses coses, perquè a demés qui les ha de saber ja les sap i no crec que formin part de la història aquesta que tenim que explicar ara... però realment els anticossos amb que ens vam trobar van ser molt bèsties. Desprès també hi van haver anticossos propis i hi va haver moments en els quals no per desavinença amb el Gabi, que no era el cas, si no perquè hi va haver coses que jo les hauria fet d’una altre manera. I com us he dit abans, doncs jo no tinc cap problema en ser un segon, però un segon que creu que el que fa el primer és el que s'ha de fer, si no me'n vaig, però no li faig la guerra al número u.
I bueno, van passar una coses així, res... tonteries. Alló de que jo crec que quan un club deu calés ha de fer una derrama i hi ha qui creu que s'ha de demanar calés a alguns dels socis, doncs home, no... vull dir, es un exemple no ? o a alguns socis o que els membres de la junta posin calés i a mi tot això em sembla que és anar molt malament. El club es dels socis i si el club no te calés son tots els socis els que se n'han de fer responsables
Tot i això, jo considero l'etapa directiva com una grandísima experiència, jo en aquella època començava a moure'm a nivell professional en llocs que es necessiten decisions, i em va servir molt fer de directiu del club, en vaig aprendre moltes coses. Vaig aprendre que enfrontar-se, encara que tinguis raó, amb un col·lectiu com el de la natació, que es com tots els col·lectius on hi ha una persona prepotent com era el David Moner, acabaves 'palmant' tot i tenint raó. Per tant des d'aquell dia vaig aprendre que quan faci una nova guerra ha de ser només per guanyar-la.
Amb el club vam fer una guerra que no ens importava perdre i la vam perdre, o sigui va ser una gran experiència i... no es pot dir res més, perquè va durar molt poc, va durar tres anys, no ?... i jo no vaig acabar el mandat, encara que el Gabi crec que si que es va quedar més temps.
Respecte de la família, i per fer-ho una mica mes curt, que dir ?. Si al principi he explicat que no em va apuntar al club mon pare, sinó que ho va fer el senyor Madrid; també he de dir que desprès si que ha influït molt en mi que el meu pare va ser fundador del club, jugador de rugbi, jugador de waterpolo... fins i tot crec que una vegada va fer salts per puntuar !. La tradició familiar ha tingut dues branques: una la del meu pare i l'altre la del meu tío Lluís, però el meu tío va marxar relativament jove a França, on va seguir molt vinculat al waterpolo de la zona del Languedoc durant molts anys. El waterpolo francès era molt fluix i ell va arribar allà i bueno a la zona de Perpinya i als voltants és va arribar a fer un nom. Però la relació familiar i waterpolística amb el meu tío ha sigut pràcticament zero...
El que si que es veritat que ha marcat intensament la meva vida, i no solament com a waterpolista, es la mentalitat de mon pare, que no essent mai un home dur - no recordo mai ni una crítica d'ell, al marge d'aquella primera amb el Brascó, la de que "ets un petardo..." - si que es veritat que mon pare ha sigut un home que si algun valor li quedava, a part del físic que li va ser destruït als quaranta-tres anys i a part de que econòmicament no havia tingut mai massa sort, lo que si que va tindre sempre es un criteri a vegades massa inflexible, però que amb relació al món de l'esport ell ho va traslladar a tot però referint-se al món de l'esport jo he mamat a casa una cultura de club, encara que no estiguis d'acord amb la gestió del moment...; una mentalitat d’equip, evidentment, i diguem que una mica la cultura del rugbi, vull dir, jo he jugat amb el Montjuïc i no m’he sentit mai el millor jugador; segurament també es veritat que no ho he sigut mai, perquè quan era jovenet estàveu vosaltres i quan vaig ser més gran i millor jugador arribaven els fitxatges... però sí que m'he sentit sempre una mica com l'amo del club ! i això sí que és l'autèntica herència dels meus pares...
Carles Sánchez i Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada