Natació. Els primers anys de la piscina Folch i Torres, 1966 - 1976

El 4 de juliol de l'any 1966 es produeix la inauguració oficial de la piscina municipal de la plaça de Folch i Torres, que el club venia reivindicant des de l'any 1948. No hi ha dubte que va representar una nova etapa per a la història dels esports que es practicaven al Montjuïc i, en aquest cas concret, per a la natació. L'usdefruit de la instal·lació, però, no es va produir fins al mes d'octubre d'aquell mateix any, moment en que l'alcalde Porcioles va lliurar, en un acte solemne fet a la mateixa piscina, les claus de l'equipament al llavors president, Esteve Limiñana.

8 d'octubre de 1966. L'alcalde Josep M. Porcioles lliura les claus de Folch i Torres 
al president del C.N. Montjuïc Esteve Limiñana. Presencien l'acte Esquiroz, 
Samaranch, representant a Catalunya de la DND, i Assalit, 
regidor d'Esports de l'ajuntament de Barcelona
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montalvo

Una visió general d'aquest anys

De fet aquesta dècada representa el trànsit des de la piscina de Folch i Torres, de propietat municipal, a la Zona Esportiva del club a la pedrera de 'Can Borinot', quina primera fase s'inaugura l'octubre de 1976. Per a poder gaudir la piscina de la nova instal·lació caldrà esperar, no obstant, fins a l'estiu de 1979 de manera que Folch i Torres seguirà sent fonamental per a la natació del club encara per molts anys, tot i poder comptar amb la pileta de la Zona Esportiva..

Els quadres que segueixen donen compte de la classificació dels equips absoluts a les competicions mes importants de cada temporada, es a dir: els campionats de Catalunya i d'Espanya en les seves versions d'hivern i d'estiu. Fins a l'any 1969 als campionats d'Espanya d'estiu s'hi participava per seleccions de les diferents federacions i en conseqüència no hi ha classificació per clubs. Altrament, el campionat de Catalunya d'estiu se seguirà fent a partir de 1973, però deixarà de tenir una classificació per clubs fins a la seva represa l'any 1981. En cas de tenir la mateixa classificació campionats diferents apareixen superposats en un sol color.

Representació gràfica de la classificació dels equips absoluts del 
C.N. Montjuïc en les principals competicions nacionals.
Font: Elaboració pròpia

Podem comprovar com els resultats de l'equip femení són mes constants i equilibrats, mentre que els dels nois presenten una mes gran discontinuïtat i, en general, unes classificacions menys favorables especialment pel que fa als campionats d'Espanya.

En el cas dels nois hi ha la dificultat afegida de la creixent importància del waterpolo al club, que va absorbint poc a poc gran nombre dels nedadors que passen a entrenar quasi exclusivament enfocats cap a aquest esport; es tracta, però, d'una tendència bastant generalitzada en la resta d'equips catalans d'aquells anys. En Vicenç Esquiroz, en la seva faceta de periodista de "El Mundo Deportivo", escriu després dels campionats de Catalunya d'hivern de l'any 1970:

"Una lección palpable es que para lograr marcas en natación es necesaria una total dedicación. En estos campeonatos todos los participantes concentrados exclusivamente en la natación han visto premiados sus esfuerzos... Por contra, los que han compartido su actividad con el waterpolo, se mostraron fuertes pero también lógicamente agarrotados, con cronos por debajo de sus posibilidades." 

Pel que fa al conjunt de les actuacions de les nadadores i nedadors de tots els clubs adherits a la FEN aquesta les reflecteix anualment en dos tipus diferents de classificacions.

• El 'Mejor club', que recull la valoració de les diferents entitats atenent a la presència dels seus esportistes en el llistat de millors marques nacionals de cada prova

• L'anomenat 'Trofeo Méjico' o mes endavant Munich o Montreal, segons els propers Jocs Olímpics a celebrar. Aquest es basa en les classificacions obtingudes per els clubs no només a nivell absolut sinó també tenint en compte les competicions per grups d'edat. En el gràfic adjunt l'hem anomenat 'Trofeu JJOO'

El resultat per aquests anys, en classificació agregada femenina i masculina, es la que segueix, tenint en compte que en cas de tenir la mateixa classificació els dos trofeus apareixen superposats en un sol color.

Representació gràfica del lloc ocupat per el C.N. Montjuïc 
en les classificacions de la FEN, 1966 - 1976.
Font: Elaboració pròpia

Com es pot comprovar, a partir de la inicial estabilitat entre els lloc que van del tercer al cinquè dels primers anys es produeix primer una lleugera baixada que precedirà un alça important entre els anys 1972 - 1975. En gran part aquesta darrera es deguda a la rellevància que adquireix l'equip femení del club, que assolirà primers i segons llocs en aquest període en diferents competicions.

Com a consideració general, cal tenir present que a nivell nacional, a mes dels clàssics clubs catalans com ara el Sabadell, el 'Natació' Barcelona i el Montjuïc, la presència en aquesta escala de clubs no catalans estava aquesta primers anys quasi sempre limitada al C.N. Metropole canari. Es a partir de mitjans anys seixanta i mes clarament en els 70's que la diversificació dels clubs capdavanters donarà cabuda a entitats com el Poble Nou, el Terrassa, el Manresa o el Barceloneta d'entre els catalans, i a la incorporació de clubs com el Canoe, la U.D. Las Palmas, el Palma de Mallorca i d'altres mes entre els de la resta d'Espanya.

Els equips humans que ho van fer possible

En aquesta etapa de la natació del Montjuïc s'hi compten fins a cinc entrenadors: Albert Medina, Guillem Alsina, Miquel Escolies, Agustí Mestres i Enric Salas. 

En Albert Medina, ex.nedador del club dels anys 50's, venia fent la tasca de primer tècnic des de finals de l'any 1959 i s'hi estarà fins a començaments de 1971. Al llarg de mes d'onze anys, amb diferents campionats absoluts de Catalunya masculins i femenins conquerits, tindrà el rècord de permanència en el càrrec de tot el període que rememorem en aquest bloc (*).         

L'Albert Medina serà substituït per un període de menys d'un any per en Guillem Alsina, que marxarà a primer de gener de 1972 al C.N. Sabadell com a recanvi d'en Bert Sitters.

El relleu al Montjuïc serà, una vegada mes, un home de la casa com en Miquel Escolies que havia estat fent de segon, junt amb la Carme Ramos, amb els anteriorment citats. El seu període tampoc s'allargarà, atès que a l'octubre de 1972 el nou president, Joan Ballart, fitxarà com a entrenador de natació i waterpolo a en Agustí Mestres, provinent del C.N. Poble Nou on havia aconseguit un elevat nivell competitiu. Es de senyalar que en Mestres torna a reunir en una única persona la doble funció d'entrenador de natació i de waterpolo, que s'havia ja separat en el sí del Montjuïc des de feia uns quants anys. 

Malauradament, però, en Mestres no va gaudir d'una època plàcida al Montjuïc malgrat els èxits inicials en natació, donat que el mes de juny de 1974 patirà un accident automobilístic quan anava a disputar un partit de waterpolo a Saragossa del qual en sortirà greument ferit i que el tindrà convalescent al llarg d'un bon grapat de mesos.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 13 de setembre de 1974
anunciant la millora en l'estat d'en Agustí Mestres.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La llarga indisposició del primer entrenador tindrà com a conseqüència que la seva funció fos realitzada per l'Enric Salas, que venia sent el seu segon. Des del moment que en Mestres anava millorant, va poder primer assessorar i mes endavant substituir a l'Enric Salas, recuperant la seva funció original encara que només en natació, ja que per el waterpolo el club havia fitxat a finals de l'any 1974 l'Imre Szikora.

Pel que fa als esportistes que han defensat la natació del Montjuïc, ens trobem l'any 1966 amb el que en podríem dir la tercera generació de nedadors del club. Les nedadores i nedadors de la segona, responsables de les històriques victòries dels primers anys 60's, com les Carme Ramos, Nuria Llonch, Carme Medina o els Abadias, Molinero, Carabí o Carles Medina ja no segueixen. La generació que inaugura la piscina de Folch i Torres estarà formada per les Segarra, Castillo, Arquero, Espí, 'Mapi' Escriche, Ortega i els Monzó, Navarro, Murio, Costa, Sánchez Segura o Mas, entre d'altres.

En certa manera en Jaume Monzó va servir com a la baula de continuïtat entre aquestes dues generacions i a ell es deurà la fita mes emblemàtica d'aquests anys, que es el seu subcampionat d'Europa en els 200 m. esquena a Utrecht de 1966. A més en Jaume serà el primer olímpic del Montjuïc, en participar als jocs de Mèxic 1968. En una altra entrada del bloc hi podrem incidir mes a fons en aquesta etapa.

28 d'agost de 1966. Rebuda d'en Jaume Monzó a l'aeroport del Prat en tornar d'Utrecht. 
Enrique Rubio l'entrevista, voltat de seguidors del club que l'han anat a rebre.
Font: Arxiu JCE. Fons Jaume Monzó. Ft. SI

Es van assolint per la nova generació importants resultats, com ara el campionat d'Espanya d'hivern en el relleu de 4x200 m. lliures a la piscina de l'Escollera de l'any 1966, amb un temps de 8'49" que estableix a la vegada un nou rècord dels campionats.

Equip de relleus 4x200 m. lliures del CNM campió d'Espanya d'hivern
a l'any 1966, piscina de l'Escollera. Murio, Monzó, Navarro i Costa
Font: Arxiu JCE. Fons Jaume Monzó. Ft. Montejano

L'any 1967, a mes dels resultats de l'equip absolut, ja ressenyats al gràfic, ens trobem amb que els equips infantils i juvenil masculins queden campions de Catalunya, els primers a Terrassa (**) i els segons a Tarragona. A la vegada el juvenil Eduard Costa estableix un rècord d'Espanya de la categoria en 200 m. estils. Les noies juvenils quedarien segones a la 'vella' de Montjuïc.

Equip juvenil campió de Catalunya de l'any 1967. Giménez, Sánchez, Costa, 
Medina (E), Joares (D). A sota Murio, Navarro, Segura i Castellví.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'any 1968, olímpic, s'instaura per el el C.N. Montjuïc el 'Trofeu Martí Planas' (***), en memòria del desaparegut fundador dels C.E. Mediterrani (1931) i C.N. Montjuïc (1944). Se'n celebraren fins a quatre edicions i estaven dedicades als nedadors de sis a nou anys amb proves de 33 m. en cada estil per a noies i nois. El Montjuïc va guanyar amplament totes les edicions celebrades mostrant que la tasca de promoció de nous valors estava ben encaminada amb la feina dels segons entrenadors: Carme Ramos i Miquel Escolies.

El 1969 s'acompleix el XXV Aniversari de la fundació del club, de manera que la FEN va atorgar al Montjuïc la organització del "XII Campeonato de España de Invierno" que tingué lloc a la Folch i Torres del 28 al 30 de març, sense que el club hi tingues una actuació massa destacada. En certa manera s'estava en una fase de transició entre la tercera generació que hem esmentat abans i la quarta que ja anava demanant pas.

Així el 1970 ja ens trobem en aquest relleu i es van incorporant les Pallarés, Artigas, les germanes Flaqué, Boix, Hernàndez, Del Olmo o Moya d'entre les noies. Per part dels nois els substituts dels que ja són en vies de plegar o de dedicar-se exclusivament al waterpolo son els Carrizo, germans Nogueroles, Cama, Hernández o Garcia, entre d'altres, amb en Toni Comas fent un paper d'enllaç entre aquestes dues generacions. Una fita emblemàtica d'aquesta nova fornada es l'establiment del nou rècord social infantil dels 100 m. lliures masculins, a càrrec d'en Marc Carrizo quan millora la marca de l'any 1960 d'en Juan Antonio Molinero establerta llavors en 59"0 tot deixant-la en 57"5. Altrament el mateix Marc Carrizo estableix un rècord d'Espanya infantil com a integrant de l'equip de 4x200 m. lliures en competició internacional; així mateix va assolint un bon grapat de rècords socials.

Portada del butlletí del C.N. Montjuïc n. 253, d'octubre de 1970. En J.A. Molinero
felicita a en Marc Carrizo amb motiu del nou rècord social infantil dels 100 m. lliures.
Font: Arxiu JCE

A partir de 1971 la transició dels equips absoluts de natació del club es consolida i arribarà a ser plenament acomplerta entre els anys 1972 i 1974. Això es especialment notable en el cas de les noies  que assoliran el primer lloc en el campionat de Catalunya absoluts de l'any 1972 i el segon lloc als campionats d'Espanya d'estiu els anys 1972 i 1973. 

En relació als campionats d'Espanya femenins la Montserrat Artigas ja en queda campiona dels 100 m. lliures l'any 1971, repetint aquesta posició en els 400 m. lliures l'any 1973. La Mercè Pallarès quedarà segona o tercera sovint en les proves d'esquena d'aquests anys. Per la seva part la Lidia Flaqué es proclamarà tres vegades campiona d'Espanya en els 800 m. lliures els anys 1971, 1973 i 1974.

Cerimònia de lliurament de premios dels 100 m. esquena femenins als Campionats 
d'Espanya a Pamplona de l'any 1973. Herminia Jaqueti al centre, 1a; 
Mercè Pallarés a la seva dreta, 2a i Silvia Fontana 3a.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

Aquest darrer any les noies del Montjuïc arribaran a proclamar-se campiones d'Espanya d'hivern a la ciutat de Sevilla, per primera vegada a la història del club, amb l'equip format per Mercè Pallarès, Lidia Flaqué, Montserrat Artigas, Ana Moya, Pilar López, Mercè Franco, Cristina Iranzo i Lluisa Rodriguez

Portada del butlletí del club n. 296 de juliol-agost de 1974 amb l'equip 
femení del Montjuïc campiones d'Espanya d'hivern de 1974.
Font: Arxiu JCE

L'equip masculí ve d'unes classificacions absolutes que han anat empitjorant els darrers anys 60's per a tenir un inici de remuntada a partir del primers 70's, arribant a un pic de millors classificacions els anys 73 i 74, coincidint amb l'arribada d'en Mestres com a entrenador, amb l'interregne ja comentat d'en Enric Salas, i la incorporació procedents d'altres clubs de nedadors com en Josep Bas, Florentí Villà i algun mes, que complementaran el nivell dels sorgits de la pedrera  del Montjuïc. Així en Josep Bas quedarà campió d'Espanya fins a vuit vegades entre 1973 i 1976 en 200 i 400 m. lliures i, especialment, en els 1.500 m. lliures. 

Als campionats del món de Belgrado (1973) i Cali (1975) en Bas hi serà seleccionat per a competir en la prova dels 1.500 m. lliures, obtenint al darrer d'aquests campionats un rècord d'Espanya de la distància en 16'35"2. Al campionat d'Espanya d'estiu del mateix any, celebrat a Reus, tornarà a batre aquest rècord d'Espanya amb un temps de 16'33"5. El mateix Bas re-emprendrà el camí dels olímpics del Montjuïc en natació, obert per en Jaume Monzó a Mèxic 1968, formant part de la selecció espanyola que participa als jocs de Mont-real de l'any 1976 en la mateixa prova.

Campionats Espanya de natació a Reus, 1975. Josep Bas campió i rècord d'Espanya 
amb Serrano i Beltrán de la UD Las Palmas, segon i tercer classificats. 
Font: Arxiu del CNM. Ft. Montejano

El mes de setembre de 1976 s'incorporarà com a primer entrenador en Joaquim Àlvarez, fins llavors primer tècnic del C.N. Tarraco, que iniciarà un període de quatre temporades al front de la natació del C.N. Montjuïc, recuperant una estabilitat necessària en el càrrec.

Retall de "El Mundo Deportivo" del 3 de setembre de 1976 amb la noticia
de la incorporació d'en Joaquín Àlvarez com a entrenador de natació del Montjuïc
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Josep Castellví

(*) Cal recordar que al bloc cobrim el període compres entre la seva fundació l'any 1944 i els voltants de l'any 2000. També cal recordar que en Jordi Murio Fisa va superar lleugerament el temps total d'entrenador del Montjuïc, per bé que dividit en dues etapes.

(**) A l'entrada del bloc 'Aquells campionats de Catalunya dels anys 60' en Toni Comas, col·laborador del bloc, ens inclou una explicació d'aquest campionat de Catalunya infantil:
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2021/02/aquells-campionats-de-catalunya-dels.html

(***) Martí Planas Ferrer (1900-1967) fou un notable esportista barcelonès, fundador del C.E. Mediterrani i del C.N. Montjuïc. En ambdues institucions deixà petjada, essent-ne nomenat 'Soci n. 1'. En el cas del CNM va mantenir aquesta condició els primers anys, fins a que va presentar la renuncia d'aquest càrrec honorífic per no considerar-lo compatible amb la seva professió de periodista esportiu a 'La Vanguardia', essent succeït per en Vicenç Esquiroz. Va rebre el títol de Soci d'Honor del Montjuïc. El seu traspàs va tenir lloc el 16 d'agost de 1967 i en la seva memòria l'any 1968 el CNM instituí el 'Trofeu Martí Planas', que va tenir quatre edicions fins a l'any 1971.

Sprints. Munich 1972. Los Juegos Olímpicos donde todo cambió...

 

Waldi, la primera mascota oficial de unos Juegos Olímpicos,

diseñada por Elena Winschermann y Otl Aicher.

Fuente: Web Olympics.com

Desde el 26 de agosto hasta el 11 de septiembre se celebraron en Munich los Juegos Olímpicos de la XX Olimpiada, que contaron con unas instalaciones excepcionales situadas principalmente en el Parque Olímpico de Múnich (Olympiapark). Trascendieron estos juegos por un nadador de talla colosal como fue Mark Spitz, que estableció un récord que tardó años en batirse al conseguir siete medallas de oro con siete récords mundiales en las diferentes pruebas individuales y de equipos en que participó.

A continuación reflejamos la memoria de aquellos juegos que ha conservado y quiere compartir el colaborador de este blog, Toni Comas:

"El 1972 fue uno de los años más importantes de mi vida, un año lleno de esperanzas, ilusiones, decepciones, frustraciones, alegrías y decisiones que posteriormente fueron decisivas en muchos aspectos y en medio de todo ello los JJOO de Munich: los últimos en plena libertad, sin controles policiales / militares y con un ambiente festivo y de hermandad entre los participantes, voluntarios y toda la familia olímpica como no ha habido ningún otro.

Cabe decir que mi objetivo, como jugador de waterpolo preseleccionado para los Juegos era el de ir como integrante del equipo, y de aquí lo de las ilusiones y esperanzas. Viví la parte dura del proceso y vino la gran decepción: no fui elegido por el seleccionador y, aunque era una posibilidad aceptable, la gran frustración me vino por la manera como se produjo... pero esta es otra historia que algún día ya os contaré.

Al no estar entre los seleccionados del equipo de waterpolo y como mi hermano si que lo fue en el equipo de natación, tenía la excusa perfecta para ir y me animé a hacerlo con dos compañeros del club: Carles Sánchez y Marc Carrizo, este último desgraciadamente traspasado unos años más tarde.

El viaje lo hicimos con el coche del padre de Carles, un Renault 6 creo recordar, y nos fuimos turnando él y yo para conducir los 1.600 kilómetros que había hasta la capital bávara. Una vez allí nos instalamos en un camping en las afueras de la ciudad y nos encontramos con nuestro entrenador, Josep Brascó, el malogrado Jaume Monzó y Jordi Flaqué, ex nadador y jugador de waterpolo del Cataluña y en aquel momento entrenador de waterpolo, también coincidimos con Josep Altimis, del mismo CN Cataluña.

Evidentemente no teníamos entradas para las competiciones y mucho menos la posibilidad de entrar en la Villa Olímpica, afortunadamente lo teníamos todo algo planeado y por lo que refiere al resto improvisaríamos. En primer lugar teníamos que encontrar la manera de entrar en la Villa Olímpica y lo queríamos conseguir haciéndonos pasar por participantes, a tal fín nos habíamos llevado ropa de la selección española: chándals, sudaderas, polos y camisetas; pero no teníamos acreditaciones de ningún tipo.

Carles Sánchez, Toni Comas, Marc Carrizo y Josep Altimis en el camping de Munich.
Detrás el vehículo Renault 6 del padre de Carles.
Fuente: Archivo CSP. Ft. SI

Primeramente lo intentamos por la entrada principal haciéndonos los despistados, pero no coló, y aunque no había control policial nos pararon en el control de acreditaciones; por mi hermano y otros compañeros de selección sabíamos que una vez dentro de la Villa ya no había ningún otro tipo de control, salvo para acceder al comedor de participantes, ahora el objetivo era entrar en la Villa y encontramos la manera: justo detrás de la Villa había algunos campos de entrenamiento de diferentes deportes, era un acceso por el que sólo pasaban los que iban a practicar sus respectivos deportes y la vigilancia estaba bastante mas relajada. De modo que cada mañana, bien temprano, y con Brascó uniformado de oficial de la FINA, Jordi Flaqué haciendo la tarea de entrenador y nosotros bien equipados como deportistas volvíamos de hacer el 'entrenamiento' del día y entrábamos corriendo, saludando a los voluntarios que vigilaban y no sólo no nos pidieron nunca la acreditación sino que con el paso de los días se atrevieron a solicitarnos que los firmásemos programas o pósters de los Juegos: primer objetivo alcanzado.

Una vez dentro de la Villa teníamos libre circulación y acceso a todos los servicios de los participantes excepto al comedor. El primer día los compañeros de la selección nos sacaban 'bocatas', fruta y bebidas; pero estábamos en Alemania y aprovechándonos de que son un poco cabezas cuadradas, observamos que controlaban la entrada al comedor pero no la salida. Los aseos del comedor se encontraban justo al salir de éste y los que estaban dentro salían y volvían a entrar por la misma puerta sin ningún control; así que ya encontramos la solución: cada día íbamos a los servicios y desde allí entrábamos al comedor por la salida, donde nadie nos dijo nunca nada... había un voluntario vigilando pero al ir uniformados no comprobaba nada, por lo que pudimois comer gratuitamente muchos días.

Villa Olímpica de los Juegos de Munich.
Fuente: Wikipedia. Ft. Douglas Whitake

Quedaba otro objetivo para cumplir, el de poder ir a ver las competiciones y partidos en directo y para ello recurrimos a un truco muy viejo: uno de los participantes de nuestro equipo salía con un par o tres de acreditaciones de los que ya estaban dentro, el peligro era la fotografía, así que entrábamos juntos con las acreditaciones bien visibles... todos menos el que tenia la correcta que la llevaba escondida por dentro del chándal, lógicamente lo paraban a él, que se hacía el 'tonto' unos segundos mientras entrábamos los demás, después enseñaba la acreditación que era totalmente legal y se acabó el problema...

Cuando volvíamos de Munich paramos a repostar gasolina y allí supimos que el grupo terrorista 'Septiembre Negro' había entrado en la Villa Olímpica haciéndose pasar por deportistas y habían cogido rehenes de la delegación israelí (*). Por la experiencia que habíamos tenido no nos extrañó nada que lo consiguieran, aquel luctuoso hecho fue un golpe muy duro para el movimiento olímpico y significó el final de los Juegos como los habíamos conocido hasta entonces; en los de Montreal 76 había controles militares en todas partes: en todos los accesos y por las calles, las libertades de los deportistas y del público en general ya estaban mucho más restringidas".

Toni Comas

(*) Las competiciones de natación y waterpolo finalizaron el día 4 de septiembre, por lo que el grupo emprendió el regreso hacia Barcelona en la madrugada del día 5, coincidiendo con el asalto de los ocho integrantes del grupo armado palestino de 'Septiembre Negro'. Después de los dos primeros asesinatos de atletas israelíes producidos en el momento del asalto, hicieron rehenes a nueve deportistas de este país que no pudieran escapar. El grupo armado exigió la liberación y posterior traslado a Egipto de hasta 234 palestinos confinados en cárceles israelíes. El secuestro duró más de 30 horas, pero finalizó en el aeropuerto militar de Fürstenfeldbruck, donde las fuerzas armadas alemanas prepararon un asalto en el que fueron eliminados cinco de los secuestradores y capturados vivos los tres restantes. Los nueve rehenes restantes murieron también en el transcurso del enfrentamiento del aeropuerto, asesinados por los secuestradores.

Sprints. Munich 1972. Els Jocs Olímpics on tot canvia...

Waldi, la primera mascota oficial d'uns Jocs Olímpics,
dissenyada per Elena Winschermann i Otl Aicher.
Font: Web Olympics.com

Des del 26 d'agost fins al 11 de setembre es celebraren a Munich els Jocs Olímpics de la XX Olimpíada, que gaudiren d'unes instal·lacions excepcionals situades principalment al Parc Olímpic de Munic (Olympiapark). Transcendiren aquests jocs per un nadador de talla colossal com fou en Mark Spitz, que establí un rècord que va tardar anys a batre's en aconseguir set medalles d'or amb set rècords mundials en les diferents proves individuals i d'equips en que va participar. 

Tot seguit reflectim la memòria d'aquells jocs que ha conservat i vol compartir el col·laborador d'aquest bloc, en Toni Comas:

"L'any 1972 va ser un dels anys mes importants de la meva vida, un any ple d'esperances, il·lusions, decepcions, frustracions, alegries i decisions que posteriorment em van ser decisives en molts aspectes i en mig de tot això hi havien els JJOO de Munich: els darrers en plena llibertat, sense controls policials/militars i amb un ambient festiu i de germanor entre els participants, voluntaris i tota la família olímpica com no hi hagut cap altre.  

Val a dir que el meu objectiu, com a jugador de waterpolo pre-seleccionat per als Jocs, era el d'anar-hi com a integrant de l'equip i d'aquí venia això de les il·lusions i les esperances. Vaig viure la part dura del procés i va venir la gran decepció: no vaig ser escollit pel seleccionador i, tot i que era una possibilitat acceptable, la gran frustració em va venir per la manera com es va produir... però aquesta es una altra història que algun dia ja us explicaré.

Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club: en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo, també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya.

Evidentment no teníem entrades per a les competicions i molt menys la possibilitat d'entrar a la Vila Olímpica, afortunadament ho teníem tot mig planejat i pel que fa a la resta ja improvisaríem. En primer lloc havíem de trobar la manera d'entrar a la Vila i ho volíem fer fent-nos passar per participants, per això ens havíem endut roba de la selecció espanyola: xandalls, dessuadores, polos i samarretes; però no teníem acreditacions de cap tipus.

Carles Sánchez, Toni Comas, Marc Carrizo i Josep Altimis al càmping de Munich. 
Darrera el vehicle Renault 6 del pare d'en Carles.
Font: Arxiu CSP. Ft. SI

Primerament ho vam intentar per la entrada principal fent-nos els despistats, però no va colar i encara que no hi havia control policial si que ens van parar en el control d'acreditacions; pel meu germà i altres companys de selecció sabíem que un cop dins de la Vila ja no havia cap altre tipus de control, més que per accedir al menjador de participants, ara l'objectiu era entrar i vam trobar la manera: just darrera de la Vila hi havia alguns camps d'entrenament de diferents esports, era un accés pel que només passaven els que anaven a practicar i la vigilància estava bastant mes relaxada. De manera que cada matí, ben d'hora, i amb el Brascó uniformat d'oficial de la FINA, en Jordi Flaqué fent la tasca d'entrenador i nosaltres ben equipats com a esportistes tornàvem de fer l' 'entrenament' del dia i entràvem corrent, tot saludant als voluntaris que vigilaven i no tant sols no ens van demanar mai l'acreditació sinó que amb el pas dels dies es van atrevir a demanar-nos que els signéssim programes o pòsters dels Jocs: primer objectiu assolit. 

Un cop dins de la Vila teníem lliure circulació i accés a tots els serveis dels participants excepte al menjador. El primer dia els companys de selecció ens treien 'bocates', fruita i begudes; però estàvem a Alemanya i aprofitant-nos de que son una mica caps quadrats, vam observar que controlaven la entrada al menjador però no la sortida. Els lavabos i serveis del menjador es trobaven just en sortir d'aquest  i els que hi eren dins sortien i tornaven a entrar per la mateixa porta sense cap control; així que ja vam trobar la solució: cada dia anàvem als lavabos i serveis i des de allà entràvem al menjador per la sortida on ningú ens va dir mai res... hi havia un voluntari vigilant però en anar uniformats no comprovava res, de manera que vam menjar gratuïtament molts dies.

Vila Olímpica dels Jocs de Munich.
Font: Viquipèdia. Ft. Douglas Whitake

Quedava un altra objectiu per complir, poder anar a veure les competicions i partits en directe i vam recórrer a un truc molt vell: un dels participants del nostre equip sortia amb un parell o tres d'acreditacions dels que ja eren dins, el perill era la fotografia, així que entràvem junts amb les acreditacions ben visibles... tots menys el que portava l'acreditació correcta que la duia amagada per dins del xandall, lògicament el paraven a ell, que es feia el 'tonto' uns segons mentre entràvem els demès, desprès ensenyava l'acreditació que era totalment legal i entrava sense cap problema...

Quan tornàvem de Munich vam parar a fer benzina i allà ens assabentarem que el grup terrorista 'Setembre Negre' havia entrat a la Vila Olímpica fent-se passar per esportistes i havien agafat hostatges de la delegació israeliana (*). Per la experiència que en teníem no ens va estranyar gens que ho aconseguissin, aquell luctuós fet va ser un cop molt dur pel moviment olímpic i va significar el final dels Jocs com els havíem conegut fins llavors; als jocs de Montreal 76 ja hi havia controls militars arreu: en tots els accessos i pels carrers, les llibertats dels esportistes i del públic en general ja estaven molt mes restringides".

Toni Comas

(*) Les competicions de natació i waterpolo finalitzaren el dia 4 de setembre, de manera que el grup emprengué el retorn cap a Barcelona la matinada del dia 5, coincidint amb l'assalt dels vuit integrants del grup armat palestí de 'Setembre Negre'. Desprès dels dos primers assassinats d'atletes israelians produïts en el moment de l'assalt, feren ostatges a nou esportistes d'aquest país que no pogueren escapar. L'escamot exigí l'alliberament i posterior trasllat a Egipte de fins a 234 palestins confinats en presons israelianes. El segrest durà més de 30 hores, però finalitzà a l'aeroport militar de Fürstenfeldbruck, on les forces armades alemanyes prepararen un assalt en el que foren eliminats cinc dels segretadors i capturats vius els tres restants. Els nou ostatges moriren també en el decurs de l'enfrontament de l'aeroport, assassinats per els segrestadors.

Boletín. Otoño del 1986, alegrias y tristezas...

Como es habitual, en la memoria se mezclan momentos mas alegres y coloridos con otros de una tonalidad más grisácea y triste. En el boletín de hoy nos centramos en otoño del año 1986, cuando en el n. 355 de octubre-diciembre, siendo presidente del club en Robert Carmany nos 'asaltan' dos de estas noticias contradictorias.

Por un lado, el día 17 de octubre de 1986 el Presidente del Comité Olímpico Internacional, Juan Antonio Samaranch Torelló, pronunció aquellas palabras dichas en francés que finalizaban "a la ville de... - un moment -... a la ville de 'Barsalona ". Alegria general y euforia instantánea en la ciudad que intuía un prometedor año de 1992.

Editorial del n. 355 del boletín de octubre-diciembre de 1986,
celebrando la nominación de Barcelona como sede del JJ.OO
 de la XXV Olimpiada para el año 1992.
Fuente: Archivo JCE

En el mismo número, sin embargo, Diego Devesa Palomera, fundador y ex-presidente del C.N. Montjuïc, hace un emocionado canto de despedida al 'Chipirón', mítico local social del club que lo venia siendo desde finales de 1949.

Vale la pena leer con detenimiento la colaboración de Devesa porque en ella se apuntan algunas claves que explican determinadas incógnitas relacionadas tanto con el momento del alquiler del nuevo local social como también con en el del origen y la fundación del club.

Artículo de Diego Devesa al boletín n. 355 de octubre-diciembre de 1986
lamentando la pérdida del 'Chipirón' y explicando algunos detalles
interesantes de su contratación
Fuente: Archivo JCE

En el número siguiente de la revista social, el 356 correspondiente a enero-marzo de 1987, ya bajo la presidencia de Gabriel Navarro, dedicaba la portada a remachar el adiós al 'Chipirón' con un montaje fotográfico, remarcando que 'Muchas generaciones recordarán el 'Chipi' con ilusió'.

Sin duda así ha sido a lo largo de muchos años: obras de teatro, bailes dominicales  y de festivos, sede del ping-pong del club - antes que pasase a ser tenis de mesa -, sede de la sección de montañismo, morada de diferentes secciones culturales del Montjuïc lo largo de los años con sesiones de cine-forum, recitales de la 'nova cançó', asambleas del club y otras de ciudadanas... y muchos otros eventos deportivos y sociales contemplaban sus paredes. También el tradicional reparto de premios sociales, que a lo largo de un buen puñado de años se venía celebrando el día de San Esteban.

Portada del boletín n. 356 de enero a marzo de 1987
Fuente: Archivo JCE

Desde este año  olímpico del 2021el edificio donde estaba el bar que daba nombre al local social sigue en pie en la calle de  Paral·lel 88, a pesar de que en el artículo de Devesa se informaba que el local había sido comprado por una promotora inmobiliaria y se podría pensar que para la construcción de una nueva finca. El edificio perdura en el tiempo, pero donde estaba el bar tenemos una oficina del Banco de Sabadell y donde estaba el local social del club hay una empresa relacionada con el alquiler de pisos privados para la avalancha turística  que ha acosado la ciudad en este siglo XXI. Signos de los tiempos...

Memòriess del Montjuïc

Butlletí. Tardor de 1986, alegries i tristors...

Com es habitual, en la memòria es barregen moments mes alegres i acolorits amb d'altres d'una tonalitat mes grisenca i trista. En el butlletí d'avui ens centrem a la tardor de l'any 1986, quan en el mateix n. 355 d'octubre-desembre, essent president del club en Robert Carmany, ens 'assalten' dues d'aquestes noticies contradictòries.

D'una banda, el dia 17 d'octubre de 1986 el President del Comitè Olímpic Internacional, en Joan Antoni Samaranch Torelló, pronuncià aquelles paraules dites amb francès que finalitzaven "a la ville de... - un moment-... a la ville de 'Barsalona' ". Joia general i eufòria instantània a la ciutat que intuïa un prometedor any de 1992. 

Editorial del n. 355 del butlletí d'octubre-desembre de 1986, 
celebrant la nominació de Barcelona com a seu del JJ.OO
 de la XXV Olimpiada per a l'any 1992.
Font: Arxiu JCE

En el mateix número, però, en Diego Devesa Palomera, fundador i ex-president del C.N. Montjuïc, fa un emocionat cant de comiat al 'Chipirón', mític local social del club que ho havia estat des de finals de 1949. 

Val molt la pena de llegir amb deteniment la col·laboració d'en Devesa perquè en ella s'hi apunten algunes claus que expliquen determinades incògnites relacionades amb el moment del lloguer del nou local social i també en el de l'origen i fundació del club.

Article d'en Diego Devesa al butlletí n. 355 d'octubre-desembre de 1986
lamentant la pèrdua del 'Chipirón' i explicant-ne alguns detalls
interessants de la seva contractació
Font: Arxiu JCE

El número següent de la revista social, el 356 de gener-març de 1987, ja sota la presidència d'en Gabriel Navarro, dedicava la portada a reblar l'adeu al 'Chipirón' amb un muntatge fotogràfic, tot remarcant que 'Moltes generacions recordaran el 'Chipi' amb il·lusió'.

Sens dubte així ha estat al llarg de molts anys: obres de teatre, ballades de diumenges i festius, seu del ping-pong del club -abans que passes a ser el tennis taula -, seu de la secció de muntanyisme, estatge de diferents seccions culturals del Montjuïc al llarg dels anys amb sessions de cine-fòrum, recitals de la 'nova cançó', assemblees del club i altres de ciutadanes... i molts d'altres esdeveniments esportius i socials contemplaven les seves parets. També el tradicional repartiment de premis socials, que al llarg d'un bon grapat d'anys es venia fent per la diada de Sant Esteve.

Portada del butlletí n. 356 de gener-març de 1987
Font: Arxiu JCE

Des d'aquest 2021 olímpic l'edifici on s'estava el bar que donava nom al local social segueix en peu a Paral·lel 88, malgrat que a l'article d'en Devesa s'informava que el local havia estat comprat per una promotora immobiliària i es podria pensar en la construcció d'una nova finca. L'edifici perdura en el temps, però on hi havia el bar hi tenim una oficina del Banc de Sabadell i a on hi havia el local social del club hi ha una empresa relacionada amb el lloguer de pisos privats per a l'allau turístic que ha assetjat la ciutat aquest segle XXI. Signes del temps...

Memòries del Montjuïc

Sprints. Acerca del Campeonato de España de WP del año 1972. Y de postres...

El camino hacia el campeonato de España de waterpolo de 1972 ya lo hemos tratado en una reciente entrada de este blog. Aquí serviremos sólo los postres... aunque  con efectos retardados.

En el año 2017 se cumplieron cuarenta y cinco años del hito que representó que un equipo diferente del 'Natació' Barcelona lograra el Campeonato de España de Waterpolo, proeza que hizo el equipo del Montjuïc. Más adelante vendrían hasta siete títulos mas en la 'Dècada Daurada' del waterpolo blanquiverde, que va desde 1976 hasta 1986.

Por parte de algunos de los miembros del equipo de ese año se propuso hacer una celebración de esta fecha...

- "hombre, pero esperaros a cumplir el cincuenta aniversario, no ?..." sugirió un despistado...

- "calla, calla... que mas vale asegurarnos de celebrarlo este año, aunque no sea tan redondo como los cincuenta,... que ahora estamos casi todos y mañana ya veremos..." respondió una voz más o menos sensata...

De modo que, dicho y hecho, no esperamos a los cincuenta y nos reunimos casi todos los 'culpables' en el restaurante del 'Club Esportiu Laietà', muy cerca del estadio del F.C. Barcelona. Se trató de una cena donde asistimos hasta diecinueve personas, todas vinculadas a los hechos conmemorados.

De izquierda a derecha: Nogueroles, Puig, Solanas, Medina, Dominguez, Siré, Navarro,
Sánchez, Monzó, Brascó, Puigdevall, Beltrán, Costa, Castellví, Sans, Comas y Franch.
Fuente: Archivo JCE. Ft. Segura Jr.

Huelga decir que toda esta actividad fue organizada con carácter privado, entre amigos y compañeros, sin intervención de ningún organismo ni estamento oficial. A los postres le fue entregado a Josep Brascó una pelota de waterpolo firmada por todos los asistentes y una placa conmemorativa de los hechos. También se pasó un vídeo donde se recoge la trayectoria del waterpolo de aquellos años del Montjuïc, que insertamos a continuación:

Vídeo 'WP C.N. Montjuïc 1966-1972 '
Fuente: Archivo JCE

La realidad de estos últimos tiempos ha demostrado la validez de no supeditarse tanto a la 'magia' de las cifras conmemorativas más o menos 'redondas' y celebrar lo que sea necesario siempre que sea posible... no hace falta decir que, si las 'cosas' no lo impiden, el próximo año repetiremos celebración; y esta vez sí, será la cifra más redonda del cincuenta aniversario.

A los postres de la cena del 45 aniversario de 1972

Fuente: Archivo JCE

Memòries del Montjuïc