Un curiós antecedent...
A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives.
Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.
Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926 un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN) a la ciutat italiana de Bologna (1), Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.
El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:
"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."
Per consolidar aquest nou departament el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a l'organització del proper Campionat d'Europa de natació de 1950 a Barcelona, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessaries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:
Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny
Malgrat aquest optimisme, en una posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:
"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de)120 nadadores durante 8 dias." (2)
En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.
La Piscina Sant Jordi...
En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.
Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball,
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra
Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...
En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español; la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje, del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.
Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. Ja a l'abril de 1955 s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).
Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.
Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB
Si l'impulsor polític és en Samaranch, amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar, qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.
.jpg)
Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI
El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades.
A la primera licitació feta l'any 1963, sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.
Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB
L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costs estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.
A l'esquerra els costos estimats ja reformats a data de 18 d'octubre de 1965,
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB
Al cost final estimat encara cal suma més de 300.000 ptes. emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.
L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració s'explica així aquestes intervencions:
"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."
De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació.
La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la piscina. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.
Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI
Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.
Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.
La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.
Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.
Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.
Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.
El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:
- Piscina de competició, de 50 x 22 m
- Piscina de salts, de 25 x 20 m
- Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m
- Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera
- Sales per la maquinària
- Sales complementàries, per premsa, bar restaurant, oficines organització i altres
- Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats
- Altres serveis complementaris
Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat
El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.
Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI
Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - llavors President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).
En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:
"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...
El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."
Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels campionats i d'Espanya.
Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.
.jpeg)
Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano
Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano
Superada aquesta prova amb èxit, la tasca dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit.
Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.
En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN amb assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.
1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)
2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell,
acompanyats per en Juan A. Sierra i Antoni Monés.Veiem
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.
Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto. Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI
Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels paisos sota l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereix d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.
Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. La solució final és dirimeix entre optar per l'oferta d'una empresa espanyola o la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.
-artguru.jpeg)
Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI
Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes.
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze,
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano
Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. Guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). La seva proposta d'imatge dels LIX Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.
Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra
La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.
Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.
Els diferents organismes implicats en l'organització del ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.
Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:
- 6 rècords del Món
- 28 rècords d'Europa
- 24 rècords d'Espanya
Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec.
La seva dimissió va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento.
En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.
Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona
per en Pau Negre a en Joan A. Samaranch. Sota la noticia
publicada de la possible substitució d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.
Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada