Munich 1972. Els Jocs Olímpics on tot canvia...

Waldi, la primera mascota oficial d'uns Jocs Olímpics,
dissenyada per Elena Winschermann i Otl Aicher.
Font: Web Olympics.com

Des del 26 d'agost fins al 11 de setembre es celebraren a Munich els Jocs Olímpics de la XX Olimpíada, que gaudiren d'unes instal·lacions excepcionals situades principalment al Parc Olímpic de Munic (Olympiapark). Transcendiren aquests jocs per un nadador de talla colossal com fou en Mark Spitz, que establí un rècord que va tardar anys a batre's en aconseguir set medalles d'or amb set rècords mundials en les diferents proves individuals i d'equips en que va participar. 

Tot seguit reflectim la memòria d'aquells jocs que ha conservat i vol compartir el col·laborador d'aquest bloc, en Toni Comas:

"L'any 1972 va ser un dels anys mes importants de la meva vida, un any ple d'esperances, il·lusions, decepcions, frustracions, alegries i decisions que posteriorment em van ser decisives en molts aspectes i en mig de tot això hi havien els JJOO de Munich: els darrers en plena llibertat, sense controls policials/militars i amb un ambient festiu i de germanor entre els participants, voluntaris i tota la família olímpica com no hi hagut cap altre.  

Val a dir que el meu objectiu, com a jugador de waterpolo pre-seleccionat per als Jocs, era el d'anar-hi com a integrant de l'equip i d'aquí venia això de les il·lusions i les esperances. Vaig viure la part dura del procés i va venir la gran decepció: no vaig ser escollit pel seleccionador i, tot i que era una possibilitat acceptable, la gran frustració em va venir per la manera com es va produir... però aquesta es una altra història que algun dia ja us explicaré.

Al no estar entre els seleccionats de l'equip de waterpolo i com que el meu germà si ho va ser en l'equip de natació, tenia la excusa perfecte per anar-hi i em vaig animar a fer-ho amb dos companys del club: en Carles Sánchez i el Marc Carrizo, aquest darrer malauradament traspassat uns anys mes tard.

El viatge el vàrem fer amb el cotxe del pare d'en Carles, un Renault 6 crec recordar, i ens vam anar tornant ell i jo per conduir els 1.600 quilòmetres que hi havia fins a la capital bavaresa. Un cop allà ens vam instal·lar en un càmping a les afores de la ciutat i ens vam trobar amb el nostre entrenador, en Josep Brascó, el malaguanyat Jaume Monzó i en Jordi Flaqué, ex-nedador i jugador de waterpolo del Catalunya i en aquell moment entrenador de waterpolo, també vam coincidir amb en Josep Altimis, del mateix C.N. Catalunya.

Evidentment no teníem entrades per a les competicions i molt menys la possibilitat d'entrar a la Vila Olímpica, afortunadament ho teníem tot mig planejat i pel que fa a la resta ja improvisaríem. En primer lloc havíem de trobar la manera d'entrar a la Vila i ho volíem fer fent-nos passar per participants, per això ens havíem endut roba de la selecció espanyola: xandalls, dessuadores, polos i samarretes; però no teníem acreditacions de cap tipus.

Carles Sánchez, Toni Comas, Marc Carrizo i Josep Altimis al càmping de Munich. 
Darrera el vehicle Renault 6 del pare d'en Carles.
Font: Arxiu CSP. Ft. SI

Primerament ho vam intentar per la entrada principal fent-nos els despistats, però no va colar i encara que no hi havia control policial si que ens van parar en el control d'acreditacions; pel meu germà i altres companys de selecció sabíem que un cop dins de la Vila ja no havia cap altre tipus de control, més que per accedir al menjador de participants, ara l'objectiu era entrar i vam trobar la manera: just darrera de la Vila hi havia alguns camps d'entrenament de diferents esports, era un accés pel que només passaven els que anaven a practicar i la vigilància estava bastant mes relaxada. De manera que cada matí, ben d'hora, i amb el Brascó uniformat d'oficial de la FINA, en Jordi Flaqué fent la tasca d'entrenador i nosaltres ben equipats com a esportistes tornàvem de fer l' 'entrenament' del dia i entràvem corrent, tot saludant als voluntaris que vigilaven i no tant sols no ens van demanar mai l'acreditació sinó que amb el pas dels dies es van atrevir a demanar-nos que els signéssim programes o pòsters dels Jocs: primer objectiu assolit. 

Un cop dins de la Vila teníem lliure circulació i accés a tots els serveis dels participants excepte al menjador. El primer dia els companys de selecció ens treien 'bocates', fruita i begudes; però estàvem a Alemanya i aprofitant-nos de que son una mica caps quadrats, vam observar que controlaven la entrada al menjador però no la sortida. Els lavabos i serveis del menjador es trobaven just en sortir d'aquest  i els que hi eren dins sortien i tornaven a entrar per la mateixa porta sense cap control; així que ja vam trobar la solució: cada dia anàvem als lavabos i serveis i des de allà entràvem al menjador per la sortida on ningú ens va dir mai res... hi havia un voluntari vigilant però en anar uniformats no comprovava res, de manera que vam menjar gratuïtament molts dies.

Vila Olímpica dels Jocs de Munich.
Font: Viquipèdia. Ft. Douglas Whitake

Quedava un altra objectiu per complir, poder anar a veure les competicions i partits en directe i vam recórrer a un truc molt vell: un dels participants del nostre equip sortia amb un parell o tres d'acreditacions dels que ja eren dins, el perill era la fotografia, així que entràvem junts amb les acreditacions ben visibles... tots menys el que portava l'acreditació correcta que la duia amagada per dins del xandall, lògicament el paraven a ell, que es feia el 'tonto' uns segons mentre entràvem els demès, desprès ensenyava l'acreditació que era totalment legal i entrava sense cap problema...

Quan tornàvem de Munich vam parar a fer benzina i allà ens assabentarem que el grup terrorista 'Setembre Negre' havia entrat a la Vila Olímpica fent-se passar per esportistes i havien agafat hostatges de la delegació israeliana (*). Per la experiència que en teníem no ens va estranyar gens que ho aconseguissin, aquell luctuós fet va ser un cop molt dur pel moviment olímpic i va significar el final dels Jocs com els havíem conegut fins llavors; als jocs de Montreal 76 ja hi havia controls militars arreu: en tots els accessos i pels carrers, les llibertats dels esportistes i del públic en general ja estaven molt mes restringides".

Toni Comas

(*) Les competicions de natació i waterpolo finalitzaren el dia 4 de setembre, de manera que el grup emprengué el retorn cap a Barcelona la matinada del dia 5, coincidint amb l'assalt dels vuit integrants del grup armat palestí de 'Setembre Negre'. Desprès dels dos primers assassinats d'atletes israelians produïts en el moment de l'assalt, feren ostatges a nou esportistes d'aquest país que no pogueren escapar. L'escamot exigí l'alliberament i posterior trasllat a Egipte de fins a 234 palestins confinats en presons israelianes. El segrest durà més de 30 hores, però finalitzà a l'aeroport militar de Fürstenfeldbruck, on les forces armades alemanyes prepararen un assalt en el que foren eliminats cinc dels segretadors i capturats vius els tres restants. Els nou ostatges moriren també en el decurs de l'enfrontament de l'aeroport, assassinats per els segrestadors.