Memòries del Montjuïc...
i d'altres fets esportius
Memorial Jaume Monzó
Amb la tecnologia de Blogger.

Carnet de Soci. Josep Brascó Catà

10 de juny 2021



L'entrevista amb en Josep Brascó es desenvolupa a la seva casa de tota la vida, al barri de Sants, on ens hi acostem una tarda de mitjans de desembre de l'any 2018. Ens ha semblat que podria ser interessant de parlar amb l'home que, des del punt de vista del waterpolo del Montjuïc, va liderar el camí cap al cim del waterpolo espanyol de clubs d'una una colla de joves i adolescents que oscil·laven en un primer moment entre el 'clor' de la natació i la pilota del waterpolo...

El meu nom es Josep Brascó Catà, nascut el 3 de desembre del 1929, per tant acabo de fer 89 anys. L'any que ve arribo a noranta si em deixen (riu). Jo vaig començar a nedar molt tard, la raó va ser a rel que el C.E. Mediterrani va sortir del Poble Sec i es va afincar a Sants, on va trobar una instal·lació que pertanyia a la fàbrica tèxtil del 'Vapor Vell', ubicada al carrer de Galileo, i allà va aprofitar una mena de piscina, entre cometes, que ja havia sigut utilitzada durant la guerra civil. 

Devia ser a finals del 44 quan ja s'havien separat del Montjuïc, perquè aquests volien fer natació i com a màxim rugbi, però el Mediterrani, que sempre havia estat una entitat molt poliesportiva, volia mantenir això i d'aquí va venir que el Mediterrani acabés a Sants i llavors em vaig trobar que a punt de fer els setze anys, a l'estiu del 45 vaig aprendre a nedar... i res, dit i fet en vaig aprendre en deu dies... i em vaig trobar que a les quatre setmanes ja competia... sí, sí,... ja competia!.

L'aprenentatge el vaig fer nedant esquena, que com sabeu es mes fàcil, tant per aprendre'n com per a coordinar la respiració, coordinar les braçades i tot això... especialment en relació a la braça que en aquella època hi havia poca gent que sincronitzes bé la braçada amb la patada sense fer tisora i ser desqualificat...

Mes endavant ja entro al Montjuïc perquè volia tocar el dos del Mediterrani que en aquell temps era un club que no tenia masses aspiracions... l'aspiració esportiva era muntar cada any un festival de festa major a Sants, on es convidava un equip que el poguéssim guanyar fàcilment tant en natació com en waterpolo i per tant doncs el Mataró era un candidat ferm (riu)... inclús l'Atlètic era un bon candidat, no es que el guanyéssim en waterpolo, però en natació si que els hi fotíem uns repassos bastants bons. Mai vam invitar ni Barcelonetes, ni Catalunyes, ni Montjuïcs i ni parlar-ne del 'Natació'... i del Montjuïc molt menys perquè hi havia una mena de recança a contactar amb ells per la separació produïda. Fins i tot t'explicaré una anècdota meva perquè vegis quin tipus d'ambient hi havia. Bé, total... com que  el Mediterrani es dedicava a fer aquests festivals de festa major doncs hi havia poques possibilitats de ser seleccionat per anar amb Catalunya als campionats d'Espanya, que llavors es feien per seleccions. Quan vaig entrar a fer servei militar, que hi vaig entrar voluntari! (riu)... vaig estar tres anys al “Cuarto Regimiento de Intendència" i allà vaig fer amistat amb altres nedadors, entr ells n'hi havia un parell del Montjuïc: un tal Font-Prats i en Manuel Gerbolés... el Font-Prats era la figura, un xicot que en aquella època feia 1’4” o 1’5” o sigui que poca broma, eh!. Total que la cosa va culminar en que el darrer any, el 1951, va ser el 'colmo'... perquè clar la única possibilitat de ser seleccionat era la de formar part dels que nedaven als Campionats Generals de Catalunya i aquell any van fer coincidir el festival de festa major de Sants amb els campionats generals... o sigui que em van partir pel mig i no vaig poder nedar els generals. De manera que llavors el mes d'octubre vaig dir que me'n anava del club... jo en aquells moments era, entre cometes, una figura del Mediterrani... junt amb uns altres que eren emergents com el Casado i en Joan Agut que era bracista... però jo era, diguem-ne, l'home fort, i es clar quan me'n vaig anar els del club van reaccionar d'una manera molt... molt grollera, eh!; van argumentar oficialment que m'expulsaven del club... fins en algun butlletí del Mediterrani surt aquesta versió, eh!... surt que la Junta ha pres la decisió d'expulsar-me per falta de pagament o algo així... o "pel seu comportament". En qualsevol cas la cosa va anar d'aquesta manera i vaig anar cap al Montjuïc i aquesta va ser la raó... la raó va ser que jo tenia encara que fosin unes hipotètiques aspiracions i allà quedaven frenades... i me'n vaig anar al Montjuïc. 

En Josep Brascó nedant esquena a la 'vella' de Monrtuïc. Anys 50's
Font: Arxiu JCE. Fons Josep Brascó. Ft. SI

De manera que ja tenim a en Josep Brascó enrolat a les files blanquiverdes, amb els Font-Prats i en Gerbolés coneguts al servei militar i la resta de companys de l'època, com ara els germans Llordachs, en Josep Cercós, l'Albert Medina i entre les noies les germanes Ramos, Montse i Carme, o la M. Mercé Sans, entre d'altres. Quan arriba n'es entrenador en Josep Clemente, desprès de la seva estada a l'SCUF de Paris

La meva 'fugida' es va consolidar el novembre del 51 i l'any següent a l'estiu ja vam fer un viatge amb el Montjuïc a França amb autocar, que vam anar des de Perpinyà per la ruta aquesta del sud fins a Burdeos. Després vam entrar per el País Basc per a fer un parell de partits per la zona de Navarra o Vitòria, no me'n recordo, amb un club que portava casualment el mateix nom que el Montjuïc en basc, el Judizmendi; a la gira hi anàvem molt poca gent... l'altre dia ho estava contant i anàvem onze o dotze, tots homes.

Quan jo vaig entrar hi havia d'entrenador en Clemente, que vull dir... jo no havia sentit mai que ningú em dones cap ordre massa exacte ni em digues el perquè fèiem les coses... les paraules mes santes en aquest sentit me les va dir el gran Mariano Castellà, entrenador sempitern del Mediterrani,  quan jo ja no era del seu club i ja no nedava ni amb el Montjuïc, sinó que era un pseudo-entrenador de waterpolo del club... i les paraules exactes me les va dir aquest home perquè, un dia... en Mariano vivia pel carrer Viladomat o Borrell, per allà on estava el mercat de Sant Antoni i ens trobàvem sovint... i un dia ens trobem i vam xerrar una estona i no se perquè va començar ell a parlar de les coses dels entrenadors i dels seus coneixements i em va dir: "mira, escolta, aquí ningú sap res... ningú de nosaltres sabem res de res" em diu, "l'únic que sap alguna cosa de com va... de que va el tema es el Jaume Sulé el segon del Barça..." i jo que dic: "collons!... el Jaume Sulé?..." i em diu: "sí!... al menys aconsegueix que quan arriben els campionats generals ningú estigui constipat" (riures generals), escolta... lapidari eh!... enorme!. I una altre cosa que em va dir va ser: "els entrenadors com ara 'aquest' sí que ho sap tot, des de que sap dir 'interval-training' ja ho sap tot" (riu)... però escolta, es que per aquells anys era ben veritat. 

Alguns del Montjuïc tenien el seu entrenador particular com... que jo en aquell temps sense coneixement de causa me'n en fotia: "però si tenim l'entrenador del club, perquè entreneu amb aquest altre...". Doncs aquells que tenien entrenador particular obtenien resultats i jo em deia com es possible això?... resultats evidents, vull dir per exemple amb un tal Andreu Castaño, que era un nedador amb un cert potencial, doncs l'entrenava un xicot, un xicot (riu)... que després es va fer capellà, feien entrenaments dirigits per en Vendrell, no només el Castaño també una mica el Romero. Aquest es un exemple, l'altre era el Teo Poch que l'entrenava un tal Simó que era un home ja gran i prescindia del Clemente, passava d'ell.

Jo no seguia gaire els entrenaments perquè a l'hora que entrenaven els companys jo estava treballant. Però vull dir que tampoc, apart del Clemente tampoc hi havia massa més; després ja va venir el Janos Gergely... va venir el Janos que va estar una  mica mes d'un any i que amb ell la natació va fer un cert salt i l'hagués pogut fer també el waterpolo perquè després, a toro passat, jo em vaig adonar que a mi em feia fer coses que després les vaig poder utilitzar... com per exemple a mi per l'entrenament de waterpolo que jo, entre cometes, era el boia de l'equip... em feia fer un entrenament específic pel boia i em passava hores i hores xutant de revés, em passava la pilota i pum!... i pum!, una vegada i una altre. I així contínuament que jo deia "ostia ! Janos..." i ell m'insistia: "tu fes això que et dic... tu fes això..." 

En Brascó es trobarà ben aviat amb el fet que ha de dedicar-se preferentment a treballar. Aquest imperatiu  el portarà a l'abandonament de la natació per a dedicar-se, primer com a jugador i desprès com a entrenador, al waterpolo. La seva etapa d'entrenador del Montjuïc va cobrir un període de sis anys que sempre varen tenir com a objectiu el d'arribar als primers llocs del waterpolo nacional, partint del tercer lloc de la segona divisió catalana que s'havia assolit aquell mateix any de 1966. Professionalment el Josep s'enfocarà cap a la fotografia, on anirà passant de feina en feina fins a que es va poder establir per ell mateix a la botiga del carrer Bailén, on s'hi va estar fins a la seva professionalització com a entrenador de waterpolo, que de fet no va arribar fins als primers 70's, encara com a entrenador del Montjuïc...

Després, quan entra l'Alberto la natació ja l'aparco i faig waterpolo però amb uns entrenaments molt limitats, eh!... preguntava "quan començava el campionat ?"... "tal dia"... "doncs ja vindré". I després si el partit queia en diumenge que no m'esperessin, que jo treballava, el meu ofici era el de fotògraf i les cases de fotografia d'aquell temps obrien els diumenges i jo no podia deixar d'anar-hi... per tant doncs la meva activitat esportiva va ser així i jo vaig jugar d'aquesta manera fins al mateix 1966... el que vull dir es que jugava entre cometes... em posava de boia i ja no tornava (riu)... em quedava allà clavat eh!. Va passar que el 65 i el 66 vam quedar tercers del campionat de Catalunya de segona categoria i el tercer tenia dret a jugar alguna de les fases prèvies del campionat d'Espanya sense dret a classificar-se i llavors en vam fer una primera a Saragossa, que jo encara jugava... amb el Gracia de porter... i allà si no recordo malament va començar a jugar el Siré i algun altre dels joves que començaven a entrenar. El 1967 ens va tornar a tocar d'anar-hi i llavors va ser a València... i allà jo ja no jugava i era només entrenador i vam guanyar-ho tot... vam guanyar tots el partits, però amb canalla... amb canalleta, que teníeu disset anys o setze... hi havia el Murio, el Siré, el Pitart... i van debutar infantils com ara el Ponç i el Toni Comas.

Quan començo a entrenar, no es impulsat per la meva dèria del waterpolo, ni molt menys... perquè jo començo a entrenar quan tenim la piscina coberta de Folch i Torres, l'any 1966. L'Alberto em venia insistint en que agafés l'equip de polo i jo ho havia refusat; fins a aquell moment en que ja tenia el meu negoci, tenia la tenda de fotografia que era meva, la vaig comprar i em guanyava bé la vida, era independent i no hi havia el problema de que no pogués pagar el rebut (riu); així que li dic a l'Alberto: "mira ara això ha canviat, ho faré..." sempre com a amateur eh !... sense cobrar ni un duro; i  li dic que ho faré però només una vegada al dia, al vespre... però li dic: "escolta, arribarà un moment que jo aniré agafant terreny i ho notaràs tu, eh!... perquè jo els geperuts no els agafaré, els geperuts no jugaran a waterpolo aquí, eh!... jo ho agafo tot i que facin les dues coses". I l'Alberto hi va ser d'acord i vam començar així.

De manera que comencem a entrenar ja mes seriosament i amb la piscina de Folch i Torres en marxa i un dia tinc una primera anècdota amb el Bandy, que jo encara no el tenia tractat. A Folch i Torres un dia de partit que no sé amb qui jugàvem, potser l’Atlètic o un altre... de campionat, eh!..., un dia de campionat i ostia! hi ha el Bandy, a la grada hi ha el Bandy... va acabar el partit que el vam guanyar bé i jo me'n vaig dintre del quartet meu; al cap d'una estona sento un toc, toc... que truquen a la porta: "endavant!"... "hola, soy Bandy"... no teníem una amistat encara i en aquella època jo el tractava de vostè, i entra el Bandy i sense dir res abans ni cap preàmbul em diu: "tienes un buen equipo: nadan muy bien, tienen buena técnica individual y pasan la pelota muy rápido... salam malecum!" i se'n va (riures generals)... se'n va i jo em quedo allà així parat i ostia! ha entrat aquí per dir-me aquestes tres coses cinc segons, eh! i se'n va i em quedo allà pensant "però que m'ha dit aquest home?", però es clar no van passar ni deu segons que em vaig dir: "es que t'ho ha dit tot"... i us ho juro, des d'aquell moment jo vaig tenir molta mes cura del que m'havia dit el Bandy. I vaig dir aquí s'ha de procurar tenir bons nedadors, molta tècnica individual i passar la pilota ràpid; Ah! i també em va dir: "la pelota es una bola de fuego, si no te quieres quemar... pues venga, pásala rápido”

Abans he dit que el meu negoci em funcionava bé, però arriba un moment que ja no puc atendre prou la meva feina i seguir fent d'entrenador amateur del Montjuïc, per tant el més important era la feina i llavors se'm va acudir la lluminosa idea de contractar al Subirana, i com que al mateix temps era directiu del Montjuïc li vaig comunicar a la directiva que estava buscant un substitut i la junta em va dir que endavant: "sí, sí, vinga endavant"... 

Equip de waterpolo del C.N. Montjuïc a la piscina Sant Jordi. Any 1969.
Grau, Lloansí, Puigdevall, Comas, Murio, Castellví i Brascó (E)
Ajupits Sagás, Segura, Siré, Monzó, Sánchez i Medina
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano

Això devia ser el 68 o 69, que llavors vam fer una fase del campionat d'Espanya a Madrid, al Canoe i jo hi vaig anar de delegat, perquè ja m'havien arribat veus que això no funcionava amb el Subi i en aquell viatge ho vaig comprovar. Així que vaig parlar amb la directiva i els vaig dir: "escolteu, això no va... amb tot el que em costarà torno a agafar-ho jo"... i ho torno a agafar. El van liquidar i jo vaig tornar a començar, encara en plan amateur, perquè això era 68 o 69 i jo no vaig començar a cobrar fins al 70. Mes endavant amb el Ballart de president, l'any 1972, guanyem la final de la Copa Catalana contra el 'Natació', al que vam guanyar per primera vegada,  i allà es planteja la primera intromissió del Ballart en coses que potser ja no li pertanyien i va començar a trepitjar un terreny que a mi en aquell moment em va semblar que no corresponia al president i amb la manera de fer que tenia que quan ell ho deia sempre era un dit i fet, sense consultar... pot suggerir que el club està disposat a fer això o lo altre, però no a cosa feta, es a dir...  que allà comencen les primeres friccions amb el Ballart i fins a un moment en que ja arriba la situació que jo em planto i vaig dir a la junta directiva: "mireu, jo vull decidir tot el que es refereix al waterpolo i en aquests moments, tal com ho veig, amb els entrenadors que han vingut després de l'Alberto m'he hagut de sotmetre sempre per sota d'ells"... o sigui que m'havia de sotmetre a l'Alsina perquè ell marcava el camí que havia de seguir cada esportista del Montjuïc i posteriorment, amb el Miqui Escolies, tres quarts del mateix. Llavors vaig agafar a l'Alberich que era vicepresident i era un home destacat de la junta i li vaig dir: "mira, escolta, jo no vull ser ni més ni menys però tant econòmicament com en decisions vull estar a la mateixa alçada que l'entrenador de natació..." i aquí va petar la cosa... "si no es així, jo ho deixo"... i ho vaig deixar !. 

Llavors es quan el Ballart se'n va a veure al Bandy a la Blume, que estaven concentrats allí amb l'equip nacional, se'n va a veure al Bandy i en Ballart li diu: "es que l'hauríem de convèncer, m'hauries d'ajudar tu" i el Bandy "no home, no!, el Brascó ha pres una decisió i s'ha acabat, deixem-ho estar això"... i llavors em ve l'Alberich que em transmet: "mira a la junta hem arribat a que econòmicament et posarem a l'alçada de l'Escolies, però en lo altre no..." i li dic: "pues salam malecum", clar... i et puc assegurar que en aquell moment que això es el juliol del 72, jo no tenia ni idea, ni m'ensumava, que pogués arribar a ser entrenador de l'equip nacional... perquè això s'ha dit... i no, jo no en sabia res. El que es segur es que el Bandy m'hagués trobat un lloc per entrenar perquè moltes vegades m'havia comentat que "entrenador de l'equip nacional només ho poden ser, del homes que jo hi confio, el Markovits i l'altre... el Gyarmati; només aquests dos perquè parlen espanyol i estem en tractes amb la federació hongaresa perquè els hi doni el permís". El cas es que la federació hongaresa no va donar el permís i a mi em van oferir el càrrec el desembre d'aquell any.

Com era d'esperar en alguns moments de l'entrevista ja ha sortit la figura d'en Andrés Zolyomi, 'Bandy', que en dues etapes diferents va ser l'autèntic apòstol del waterpolo català i espanyol entre els anys 1948 i 1972, a qui també se'l va anomenar el 'brujo' del waterpolo. En la seva segona etapa a Espanya l'any 1965 en Bandy es centra en ampliar l'àmbit d'aquest esport mes enllà dels marges del C.N. Barcelona, de manera que intentarà trobar altres clubs on poder cimentar una selecció espanyola que per força havia de tenir una base mes amplia per a poder créixer internacionalment. En aquesta estratègia va comptar amb dos col·laboradors i amics: en Manuel Ibern pare, 'Polichón', i en Josep Brascó; el primer era l'entrenador del Barceloneta i el segon del Montjuïc.

Vam anar amb un seguit de gent als JJ.OO. de Munich, sempre al marge de l'expedició oficial i sense cap tipus d'acreditació. Una nit estàvem al càmping amb la que llavors era la meva dona, la Naus, i uns quants d'ells: el Jaume Monzó, en Carles Sanchez, en Jordi Flaquer... i arriba un emissari, que no me'n recordo qui era, que em diu: "el Bandy et vol veure immediatament"... "ostia, i com hi vaig jo ara a la vila?", no me'n recordo ni de com vaig entrar-hi... total que vaig anar allà i em trobo el Bandy a l'habitació, foten-se el malalt, que em diu: "mañana tienes que venir para hacer de entrenador del equipo"... i li dic: "collons Bandy!, i perquè?" i em diu: "perquè estic malalt"... "malalt, però que es el que tens?"... "entre tu i jo, estic fins al collons de l'equip no ho aguanto més... no aguanto més!"... i a l'endemà jugàvem contra Austràlia... i creieu-me, aquí es repeteix allò que us deia abans: jo em vaig trobar al matí a la banqueta i... ah! perquè li havia dit al Bandy: "i que faig, que haiug de fer!"... "tu ya sabes que cosa hacer, cojones !", no em possis més traves, em volia dir... i li pregunto: "contra quien jugamos?"... "con Austràlia", em contesta... "vais a ganar, hombre, vais a ganar"... i efectivament vam guanyar, vam guanyar de dos o tres i després ja va tornar ell i va haver dos partits més... total que jo em vaig trobar allà amb l'equip i només em dedicava a fer canvis... a fer canvis i res més, perquè es allò: "i que els hi dic!... i que els hi dic a aquesta gent!". 

D'altre banda tot això es una altre demostració del que significava Munich i que explica moltes coses del que va passar després amb els atemptats. És impensable que en el moment actual un que ve de fora i sense cap acreditació es pugui posar a la banqueta i seure com a entrenador, perquè... es clar!... no només es la seguretat i les normes de la Fina, tu!... si no estàs acreditat no pots seure a la banqueta, però en aquell temps, escolta...'ancha es Castilla'. I a tot això, com deia, el desembre em nomenen seleccionador.

La meva etapa internacional als inicis va ser molt fotuda, sobretot el primer any, perquè el primer any em vaig trobar amb la mateixa situació: "i jo que els hi dic !"... perquè si hagués tingut un aprenentatge amb gent que m'hagués començat a explicar, bé o malament, alguna cosa tàcticament del waterpolo, doncs ben segur que ho hagués fet servir, torno a repetir: bé o malament; però es que en aquest sentit la meva formació didàctica era orfe completament. Per tant jo vaig arribar a la meva etapa internacional amb un total desconeixement respecte a la manera de dirigir-me als jugadors... a quin to havia de fer servir... i ho vaig passar molt malament, el primer any sobretot, perquè cada vegada que hi havia partit doncs patia.

A partir del segon any, quan per una raó o altre vaig començar a adquirir i assimilar un cert coneixement, doncs la meva relació amb l'equip va ser mes fluïda... sense aprofundir massa tàcticament, però sí psicològicament, es a dir vaig centrar els meus esforços en unes xerrades de... més que res de mentalització i jo veia que eren ben acollides, es notava perquè quan tu parles amb un grup, sigui del que sigui, veus si són  receptius o no al que els hi expliques. Jo notava que aquest tipus de xerrameca funcionava, potser perquè n'estaven faltats a l'època del Bandy,  eh!... jo ho notava això. El primer any no, el primer any va ser d'un patiment terrible... però després va anar mes be i això recolzat per l'aprovació del mateix Polichón que em deia: "osti!, nano... avui t'has lluït, eh!" . Al llarg dels anys que vaig estar 'al mando' vam fer alguns torneigs molt ben jugats i d'altres no tant.

Un d'aquests casos desafortunats va ser al mundial de Cali de l'any 1975, on tenim una ensopegada a rel d'unes males combinacions de resultats i de que el jugador iugoslau  Rudic, que ara es l'amo del waterpolo com a entrenador, ha de passar un control de dopatge i dona positiu... això comporta que a Iugoslàvia la condemnen a ser última de grup i no es classifica de manera directe per anar a Montreal, de manera que ha d'anar al preolímpic europeu on només es classifica el primer... i de rebot ens perjudica a nosaltres per la classificació. Resultat: que no ens classifiquem al preolímpic que es va fer a Berlín... a Berlín crec, no passem perquè, a més a més, em trobo amb la guerra interna de l'equip contra el Janè, que està a l'Helios com a jugador-entrenador i cada vegada que hi ha un partit a Saragossa allà es munta un sidral... a la primera volta d'aquell any hi van palmar Montjuïc, Barceloneta i Barcelona... total, que es va crear un clima tal que a la selecció tenia molts problemes i em trobo en un dilema; i es que no es parlaven!... l'equip no es parlava amb en Janè i en Janè només parlava amb mi i jo pensant: "ostia!, i ara ve el preolímpic, que faig... que faig!"... vaig jugar algun torneig previ sense el Janè, per veure si hi havia alguna reacció de l'equip... i jo pensant amb això i parlant amb en Bandy li dic: "Bandy, tinc aquest problema... penso si el porto o no el porto, està així la situació, no es dirigeixen la paraula !", i ell em diu: "emporta-te'l,...  emporta-te'l perquè sempre et pot fer falta en un moment determinat"... però jo m'equivoco, ho penso ara a 'toro pasado' que m'equivoco, i el deixo a casa. Es a dir que per aquest conjunt de circumstàncies no anem als JJ.OO. de Montreal del 1976: per un paio que es va drogar i que ara es el millor entrenador del món... és el millor entrenador del món i que jo li reconec que ho es: guanyar tres olimpíades amb tres equips diferents!... bé, total això va ser el drama d'aquell any. 


L'última competició que jo estic  a la selecció es, després del mundial de Berlín del 1978, un europeu júnior a Budapest el mateix any i allà... a veure, tot el 78 i part del 77 entre el Quim Pujol i jo no hi ha 'feeling', jo ja ho veig que m'ho nega tot... m'ho nega tot, no puc demanar-li res... ell diu que jo no li programo res, i es veritat que no l’avasallo amb demandes, que ell vol ser avasallat. Ell argumenta això, diu: "es que tu no em proposes res"... total que no hi ha 'feeling' i des del moment que ell agafa les regnes del waterpolo jo ja veig que això no acabarà bé i faltat d'aquest suport i després de Berlin que no va ser massa satisfactori... a Berlin sota el meu criteri vam fer un gran waterpolo, apart del desastre inicial del primer partit que vam perdre amb Grècia, però el segon partit juguem contra Iugoslàvia, amb un pacte previ que tinc amb Hongria, tinc un pacte previ amb el Giarmaty que em diu: "guanya a Iugoslàvia i jo et dono els punts perquè no m'interessa trobar-me a Iugoslàvia entre els quatre primers". Però amb un seguit de jugades desafortunades tot i anar davant per 4 a 3, Iugoslàvia ens acaba guanyant i s'acaba el pacte amb Hongria. 

Aleshores anem a Budapest a jugar aquest europeu júnior però ja amb l'ànim per terra... amb l'ombra del Quim Pujol a Budapest, voltant per allà i juguem la primera fase per classificar-nos... perquè llavors els quatre primers anaven a la fase final i jugaven una lliga per punts.  Guanyem el primer partit, dos punts, i els altres dos partits els perdem amb un desànim total; era l'estat d'ànim, vull dir l'equip ja no estava per la feina... que et trobes desanimat, a disgust i que de cop i volta per una combinació de resultats passava que guanyant a Alemanya et trobes que pots quedar primer... però ja no pots canviar el discurs, total que vam palmar... vam quedar quarts. Tot això va produir que aquesta poca relació que hi havia amb en Quim Pujol, encara anés a pitjor. Però no em va liquidar ell, eh!... no em va liquidar, però jo em vaig enterar a través del Lonzi que havia parlat amb ell proposant-li el càrrec d'entrenador i al Lonzi li va faltar temps per venir a mi i dir-m'ho. Segurament el Quim, que la sabia ben llarga, li va explicar a en Lonzi sabent que ell m'ho diria a mi i sabia que amb el caràcter que tenia jo, que era de reaccionar en calent, i li faria així, tu! - gest de enviar a pastar fang -, per tant em vaig tornar a equivocar i vaig dimitir jo, si hagués hagut de pensar en el tema econòmic, doncs hagués aguantat a la federació i que em fotessin al carrer, cobrant les indemnitzacions i l'atur... i a viure. Però et dic una cosa, no me'n penedeixo perquè anímicament tot lo que m'havia faltat en aquesta etapa, en la qual no sentia cap 'música' que m'anés dient: "el waterpolo es juga així i així"... tota aquesta música que m'havia faltat, de cop i volta la trobo a través de tenir i aprofitar les ofertes d'altres paisos, primer a Grècia i a l'Aràbia Saudí, vulguis o no allà ja podia trobar-la i fer-la servir - la 'música' - sobretot a la segona etapa grega, molt llarga, i a la italiana també. Allà vaig dir: "ostia, això es waterpolo!".

Sopar de comiat ofert a en Brascó en acomiadar-se per anar a Aràbia Saudí
Devesa, Bandy, Polichón, Carme D., Carme S., Brascó, Sierra, ___, Lolo, 
Valenzuela, Asensio i Flaqué. Asseguts Doménech, Teresa D. i Neus B..
Font: Arxiu JCE. Fons Josep Brascó. Ft. SI

Mentre era entrenant la selecció de l'Aràbia un dia em trobo amb en Concetto Burelo que em fa l'oferiment d'anar a Siracusa com a entrenador. Ostia! em va faltar temps, me'n vaig a Siracusa inclús perdent calès, perquè clar, el segon any jo ja no aguantava allà, eh !... m'ho havia de muntar per trobar la manera d'estar sis o set mesos fora d'Aràbia. I vaig fotre el camp cap a Siracusa... cap a Siracusa amb la 'cosa' d'allà, no?, perquè a Siracusa el Concetto Burelo era una mena de capo, eh!... home, no d'aquells de pistola, però d'aquells que parlen d'aquella manera, amb segona intenció. A Siracusa, hi vaig estar molt bé. Era molt divers de l’Aràbia Saudí, perquè tenia una caseta, res espectacular però a peu d'aigua, no era de platja eren roques, però baixava i em banyava al mar tot l'any. Va ser molt fructífer perquè vaig aprendre moltes coses; vull dir escoltant, per exemple, al Campagna que ara es un gran entrenador i llavors era jugador; abans del partit jo plantejava els entrenaments i deia això i allò i el Campagna en aquest sentit recolzava la meva paraula però hi afegia coses de la seva collita, reforçava la necessitat d'entrenar bé, ell era tot un exemple entrenant... era un exemple... vull dir, allà vaig aprendre jo d'ell tot aquest sistema que es va iniciar molt de temps abans amb el bàsquet, que l'Epi, per exemple, després de l'entrenament es passava mitja hora o tres quarts o una hora fotent cistelles... pim, pim, pim, pim; i el Campagna era igual, després de l'entrenament em deia: "mister, digue-li al Greg Wilson que es quedi, que jo li tiraré" i allà pum, pum... des de totes les posicions, es fotia a sis o set metres i pum, pum... ara xut directe, xut a la primera i, clar, això li donava uns automatismes... per mi això era una de les coses desconegudes, i a mes a Siracusa hi havia d'altres jugadors de molt nivell tècnic.

A Grècia em va servir de molt també... i això que et deia, no me'n he penedit mai de plegar malgrat que vaig perdre econòmicament... vaig fer aquest error econòmic de no voler seguir, de ser jo qui vaig presentar la dimissió a l'espanyola, però amb això vaig accelerar  la meva evolució com a entrenador, vull dir a Grècia... a Grècia treballen molt bé, jo els hi vaig aportar el meu coneixement del moment i el meu esperit de superació... hi tinc grans amics allà, com ara el Iannuris, vaig fer molt bona amistat amb el Iannuris i amb el pare Frudakis, per exemple... 

En Brascó va fer un llarg recorregut per el waterpolo internacional, entrenant seleccions i equips de paisos com l'Aràbia Saudí, Italia, Grècia, Espanya o Egipte. Des de l'any 1979, en que entrena al C.N. Sabadell per un curt període temps, fins a ben entrat el segle XXI que acabarà el seu periple internacional entrenant l'equip del Zamalek egipci. La seva capacitat serà generalment més reconeguda fora d'Espanya que en el seu país, on sempre el va perseguir l'ombra de ser una creació d'en Bandy, amb la brometa que es feia aquells anys amb allò del Bandy, Barandi i Barandilla. No obstant el temps ha permès de fer que li siguin reconegudes les seves aportacions al waterpolo català i espanyol. Entre d'elles destaca no el 'descobriment', que els jugadors es descobreixen sols, però si la promoció a la selecció espanyola d'en Manel Estiarte el millor jugador espanyol de tots els temps i un dels millors de l'escena internacional, que amb tot just quinze anys va ser cridat a l'espanyola per en Josep Brascó l'any 1976.

A en Manel Estiarte el veig a través d'una fase final infantil que es fa a Manresa, infantil?... poder no, juvenil, perquè jugava el seu germà i veig el Manel, jugant amb gent que tenia tres o quatre anys més que ell i penso "però que és això?"... i ja aquell any li dono la xocolata, clar... me'l emporto a un torneig internacional fora, a Holanda, on entre ell i un altre que era del Barceloneta, esquerrà, que prometia molt, del 61 com en Manel, portaven bojos a tots però vaig tenir clar que aquest no arribarà, el del Barceloneta no arribarà... però en Manel sí, home!, segur!. 

Parlant d'això sempre he posat per endavant en Josep Claret. L'entrenador de natació del Manresa, en contra de l'opinió que pugui tenir molta gent, va ajudar molt al Manel a jugar a waterpolo perquè ell, el Claret, feia un mini-waterpolo a Manresa, que això ho havia captat dels americans que ho fan molt, i consisteix que els grans nedadors també juguen a waterpolo per esplai a l'estiu amb els equips universitaris i això el Claret ho va aplicar a Manresa i tots els nedadors d'aquella època jugaven a waterpolo: els Canals, Estiarte,... tots, tots; i es clar això va fer evolucionar al Manel, sumant-se a les seves qualitats naturals. En aquell moment jo li vaig donar aquest bombó i ja va jugar el 76 amb quinze anys. Jo al Manel no el vaig poder gaudir gaire, se'n van aprofitar mes els que van venir darrera, en forma d'entrenadors del nacional o d'equips com el Lolo, el Markovics, i a Itàlia el Trumbic. Però si, clar, jo vaig tenir la visió i l fortuna d'avançar-lo. 

En aquest sentit jo seguia unes directrius del Bandy, que sempre deia: "a la banqueta els joves... perquè, com a mínim, miren i aprenen... els vells ni miren ni aprenen res, fastiguejats perquè no juguen, ni miren". Es que el Bandy quan ja el vaig tractar més, si volies parlar de tècnica o tàctica de waterpolo no ho podies fer en qualsevol moment... no li podies preguntar per tal o qual cosa. Havies d'esperar a que ell estigués inspirat i llavors sí: et podies passar hores i hores parlant de waterpolo, mes duna vegada se'ns va fer de dia passejant i parlant del nostre esport.

El nostre interlocutor es una font abundosa d'anècdotes i coneixements relacionats amb el waterpolo i amb les seves experiències internacionals. Malgrat un seguit de situacions adverses travessades en la seva salut i en el vessant econòmic, en Josep conserva un esperit despert i dinàmic, servit per una memòria que ja voldrien molts 'joves' de cinquanta o seixanta anys. Com a exemple, en el seu disc dur hi ha emmagatzemats tots els anys de naixement dels jugadors que ha tingut a les seves ordres en els diferents equips que ha entrenat... i en són uns quants, eh!. En aquesta part final de la conversa ens interessem per a fer-nos una idea més ajustada de la seva relació amb en Bandy...

En Bandy, no cal que us ho aclareixi a vosaltres (*), era un feixista no irracional, però sí total... vull dir, dretes, dretes però a totes; no podia veure ni el socialisme ni per descomptat el comunisme i menys, vull dir, tota la moguda que hi ha actualment i per tant la major part de converses en aquest sentit totes eren de discussió perquè ell buscava la manera d'intentar-me convèncer de que tenia raó; i una frase que utilitzava era, sempre m'ho repetia, aquella de que "no existeixen els drets humans, no existeixen... tot això de l'autogestió no existeix, tot això son fal·làcies". A mes a mes, ell era un home molt ben documentat... molt ben documentat, eh!... es coneixia la història d'Espanya de pé a pá, mes bé que qualsevol de nosaltres i cada esdeveniment amb dades i dates exactes i clar, vull dir, aquesta documentació tant exhaustiva que tenia et deixava tallat a l'hora de plantejar xerrades d'aquestes. Aleshores la posició mes raonable era escoltar-lo per desprès treure'n les conclusions que podien ser mes productives per els teus criteris i pensant-ho una miqueta a vegades deies: "dintre de tot, amb això te raó". 

Josep Brascó i Bandy Zolyomi a la inauguració del bust d'en Bernat Picornell 
als jardins de la piscina del seu nom, a Montjuïc l'any 1973. 
Font: Arxiu JCE. Fons Josep Brascó. Ft. SI

Presumia, i amb raó, d'haver guanyat molts diners i encara mes n'havia guanyat la seva dona, la Carme Segura, en el món de la moda. Ell deia, però, que podria viure tranquil·lament sense diners, amb sis rals... i posa com exemple que a la seva segona etapa a Itàlia, abans de vindre també la segona vegada aquí, ell estava a la misèria... perquè havia sigut acomiadat com a entrenador de la nacional, després de Tòquio on van quedar quarts mentre que les aspiracions de la federació italiana eren les de repetir la medalla d'or de Roma 1960; total que el van liquidar i aleshores el salva econòmicament el Lonzhi, que era jugador de l'equip de Camogli... i el Lonzhi l'any 64 el col·loca a Camogli com a entrenador... i a Camogli els directius li diuen: "nano!... no tenim calés per pagar-te - perquè ja tenia un caché elevat aquella època - però mira aquí menjaràs i dormiràs... tens casa, menjar i algun caleret tocaràs". Quines condicions de vida eren, no?: doncs en un garatge que hi havia a Camogli allà el van col·locar amb un llit en un raconet (riu), menjava a la pizzeria del costat i el club pagava el que pagava... quan podia. No, et dic això perquè ell diu: "sí,... jo tinc molts calés i visc be amb els calés que tinc, però també he provat que puc viure sense res, jo m'adapto a tot".

Aquest es un exemple, però en té un altre de mes clar encara. Quan acaba la segona guerra mundial ell és a Itàlia i com que durant la guerra, sense cap mena de rubor, s'havia declarat obertament com a feixista i seguidor d'en Mussolini i de tota la seva doctrina, doncs lo primer que van fer els guanyadors va ser enganxar tota aquesta gent i ell era entremig... total que l'enganxen i el foten a la presó, però t'explicava que "jo estava allà, però tenia la porta oberta perquè em vaig fer amic del carceller, em vaig fer amic dels altres, i  em deixaven sortir a fora i jugar a les cartes amb ells i al cap d'una estona em deien: vinga,  passa cap a dins...". 

Quan va morir la Carmen, la seva dona, que m'anava trucant de quan en quan perquè volia saber com estava jo, i quan em va comunicar ella la seva mort jo era a Grècia... va morir el 92 quan jo estava a Grècia. Vaig tornar cap aquí lo mes de presa que vaig poder; vaig aconseguir un vol per l'endemà i vaig arribar el dia de l'enterrament però quan ja l'havien posat dins del nínxol i allà va ser que la Carmen, la seva dona, em va començar a explicar coses dels últims moments del Bandy.

Com sempre passa en aquestes entrevistes els temps se'ns menja i hem de donar per finalitzada aquesta tarda que hem gaudit del bon ànim i la memòria d'en Brascó. En el moment de publicar-la ja s'encara als seus noranta-dos anys, que celebrarà d'aquí a uns mesos, tot esperant que els pugui compartir amb familia i amics una vegada mes.

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) Els autors de l'entrevista van entrenar uns anys amb la selecció nacional com a preseleccionats. Com a tals als migdies feien l'entrenament físic i en acabar dinaven a un bar proper a la Sant Jordi. Molts d'aquests dies compartien taula amb en Bandy, de manera que la xerrada política amb ell era de lo mes habitual entre nosaltres, sense cap pressió per si deiem alguna inconveniència que pogués disgustar al 'jefe'. Així que aquelles converses a 'tomba oberta' amb un home com en Bandy, amb una manera de pensar molt consolidada i ben argumentada, van ser un autèntic plaer, encara que fossin marcades quasi sempre per la discrepància.

Cap comentari

Publica un comentari a l'entrada

/
© Infinity. All Rights Reserved | © RL Disseny Gràfic