D'on veníem...
El waterpolo del club tenia una trajectòria irregular que el condemnava a ser un etern equip ascensor, oscil·lant entre els llocs cinquè com a penúltim de la primera divisió i els mes habituals d'entre el setè i el dotzè lloc del Campionat de Catalunya, en aquest cas a la segona divisió de l'única competició oficial a l'abast del club fins aquell moment.
Abans de poder gaudir de la piscina coberta de la plaça Folch i Torres des de l'octubre de 1966, aquell estiu el Montjuïc va ser convidat a participar, fora de concurs, en una fase preliminar del Campionat d'Espanya que va tenir lloc a Saragossa, on amb una barreja de veterans i debutants del primer equip podríem dir que va començar la persecució del somni de portar el waterpolo del club a les primeres posicions nacionals. Així, junt amb els històrics Gracia, Roselló, Pitart, Escolies o Brascó començaven a fer anar la pilota els 'pipiolos' Siré, Segura, Sánchez, Murio, Navarro i d'altres que rejoveniren el planter blanc-i-verd.
L'any de 1967, comptant ja amb la possibilitat d'entrenar de manera quotidiana, també es va repetir la invitació als quarts de final del Campionat d'Espanya, en aquest cas a València i sempre sense puntuar a la classificació. En aquesta ocasió debutaren alguns infantils, dos dels quals serien peces destacades del gran salt de l'equip en els temps a venir: en Toni Comas i en Ponç Puigdevall.
Equip de waterpolo del Montjuïc davant del 'Chipirón' per a sortir cap a València.
Brascó (E), Castellví, Segura, Siré, Medina, Murio, Sánchez, Pitart.
A sota: Escolies, Costa, Comas, Jorge, Pelegrín i Puigdevall.
Font: Arxiu JCE. Fons Segura. Ft. Segura Sr.
En aquest equip ja quasi enterament renovat subsistien encara dos veterans com en Miquel Escolies i l'Antoni Pitart que foren decisius per a fer la transició de la manera el mes endreçada possible. També fou important la incorporació aquell any d'en Josep Antoni Medina, porter provinent del que encara era el Club Esportiu Fabra i Coats, que va poder reemplaçar al veterà Josep M. Roselló.
El camí cap als nous objectius
De manera que s'ha posat en marxa la voluntat d'un grapat de jugadors, tècnics i directius per tal d'anar guanyant posicions i categoria en el mon del waterpolo. En aquells temps es parlava al club de la necessitat d'anar adquirint 'solera', qualitat que necessitava d'anys i de constància aplicada en la quotidianitat dels entrenaments i de les competicions. Al respecte l'equip on emmirallar-se era, es clar, el 'Natació' Barcelona, sobrat de 'solera' que en aquells moments s'acostava als seus primers seixanta anys de pràctica del waterpolo. En aquest llarg camí que s'iniciava al Montjuïc calia perdre molt per a poder començar a guanyar.
L'objectiu dels primers anys era el de classificar-se entre els sis primers llocs del Campionat de Catalunya, posició que donava dret a l'accés a la Lliga Nacional formada per vuit equips: els sis primers de Catalunya i dos mes de la resta del país. El primer any 'seriós', el de 1967, l'equip es va quedar a un sol punt d'aquest objectiu disputat amb el C.N. Terrassa que finalment va ser qui va ocupar la sisena plaça. A la segona volta s'empatà amb el Terrassa i amb el Catalunya, sisè i cinquè respectivament.
El 1968 es va quedar en vuitena posició, que pot semblar un lleuger retrocés, però la realitat es que entre el quart classificat, el Catalunya, i el vuitè lloc del Montjuïc només hi va haver quatre punts de separació. L'equip blanc-i-verd havia obtingut bons resultats guanyant a Sabadell, Terrassa i Catalunya i empatant amb el Poble Nou i el Mediterrani, tots ells en millor posició final a la classificació. Des de l'inici del campionat i fins a mitjans de l'any 1969 el club va perdre el seu porter titular que es trobava fent el servei militar. El va haver de substituir el porter infantil, Jordi Grau, que serà una autèntica revelació defensant la porteria amb la seguretat i els reflexos que li proporcionaven haver estat, també, porter d'handbol.
Equip de finals de 1968 al frontó de la Folch i Torres.
Puigdevall, Grau, Navarro, Pitart, Sánchez, Castellví.
Ajupits: Pelegrín, Costa, Comas, Siré i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
A finals de 1968 en Josep Brascó demanà de fer una aturada en la seva funció d'entrenador per a millor atendre a les seves tasques professionals. Arribà com a nou entrenador en Antoni Subirana, destacat jugador dels anys 50's al 'Natació' Barcelona: cinc vegades campió d'Espanya, or en els Jocs del Mediterrani d'Alexandria l'any 1951 i mes de trenta internacionalitats amb la selecció nacional. La seva curta etapa al front del waterpolo del Montjuïc va ser molt celebrada per els jugadors que gaudien de les seves recordades explicacions. Malauradament la seva capacitat didàctica es trobava molt per sota dels seus coneixements del waterpolo, prou acreditats. Deixà algunes frases cèlebres en el record dels seus joves jugadors, entre d'altres l'afirmació que sota la seva direcció guanyarien a tots els altres clubs catalans i espanyols... a tots menys al C.N. Barcelona, fita que segons el seu parer era del tot impossible.
Va ser el cas, però, que als directius del club els va semblar que no anàvem massa bé i a mitjans del Campionat de Catalunya de finals de 1969 varen optar per un nou canvi, fent-se càrrec de l'equip amb caràcter provisional en Josep M. Roselló fins a la tornada, ja amb condició de semi-professional, d'en Josep Brascó que va reprendre el camí iniciat tot just feia tres anys.
A la vegada l'any 1969 va coincidir amb la commemoració del XXV Aniversari del club, fundat el 1944. Amb aquest motiu es va celebrar un quadrangular de waterpolo a la piscina de Folch i Torres amb els equips de l' 'Amersfoort' holandés; la 'Scuola Centrale dello Sport', de Roma; el C.N. Barcelona i el conjunt organitzador. En va resultar guanyador el Barcelona, mentre que el Montjuïc ocupà la tercera posició en haver guanyat a l'equip italià en el partit corresponent. En aquest torneig l'equip va ser reforçat per en 'Lolo' Ibern i en Salvador Franch, del Barceloneta i el Sabadell respectivament.
Equip del Torneig Internacional del XXV Aniversari del C.N. Montjuïc.
Siré, Castellví, Ibern, Franch, Navarro, Monzó, Lloansí i Murio.
Davant i al centre: Puigdevall, Costa i Sánchez.
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Finalment en el Campionat de Catalunya de 1969 després d'acabar la primera volta a la cinquena posició s'aconsegueix la tercera plaça, de manera que el club s'assegurà la participació a la V Lliga Nacional, a celebrar a començaments de 1970, i també al XXXIX Campionat d'Espanya previst per al setembre a la mateixa piscina de Folch i Torres. En aquest mateix Campionat de Catalunya es va produir la primera derrota de la història del Barcelona en competició oficial, que va tenir lloc el dia 20 de novembre a mans de l'equip del Barceloneta en la recentment inaugurada piscina del Passeig Marítim.
En l'estrena de la Lliga Nacional i del Campionat d'Espanya de l' any 1970 els blanc-i-verds reafirmaran la seva arribada a l'elit del waterpolo català i espanyol, mantenint la seva tercera posició i posant amb dificultats als dos primers, el 'Natació i el Barceloneta. L'arribada d'en Joan Sans contribueix en gran manera a aquesta consolidació que portarà a que en la darrera jornada de la lliga s'empati amb el campió, el Barceloneta, a quatre gols.
Retall del diari Marca del 6 de març de 1970.
Font: Arxiu JCE
L'any 1971 es manté la tercera plaça als Campionats de Catalunya i a la Lliga Nacional, a la vegada que al Campionat d'Espanya del setembre, celebrat a la piscina Sant Jordi, es conquereix la segona posició en superar al Barceloneta per el resultat de 3 a 4. Abans l'equip del Montjuïc havia perdut per la mínima diferència de 2 gols a 1 contra el 'Natació' Barcelona, que seria el Campió d'Espanya una vegada mes... i ja n'anaven quaranta de seguides...
Aquesta tònica d'una nova rivalitat entre els tres equips capdavanters produïda en el waterpolo català i espanyol d'aquests darrers anys porta al cronista del diari 'El Mundo Deportivo', un no gaire habitual Javier Diez, a afirmar en la seva crònica del campionat que:
"No puede negarse que si otrora era el Barcelona el rey único e intocable... ahora ya son tres los que se baten en las alturas y además con estilo de equipos de categoria. Este ha sido, a nuestro juicio, el éxito mas grande de estas jornadas."
Evolució de les classificacions i els equips de waterpolo
del Montjuïc a les competicions oficials d'aquells anys.
Font: Elaboració pròpia JASP i JCE
Aquesta evolució creixent del waterpolo en general i de l'equip del C.N. Montjuïc en particular conduirà a que en l'any de 1972 es produeixin algunes victòries històriques per aquest club, que havia estat reforçat amb la incorporació del porter titular de la selecció espanyola, en Salvador Franch.
Així, l'any es va iniciar amb la VII Lliga Nacional, aconseguint l'equip blanc-i-verd una ressonant victòria a la piscina del Barceloneta contra els locals per el resultat de 1-8. A la segona volta empatarem amb aquest mateix equip a cinc gols, situant al Montjuïc per primera vegada en la segona posició de la Lliga en la classificació final. En els partits disputats contra el campió, el 'Natació' Barcelona, el nivell de joc fou molt alt, perdent ajustadament en les dues ocasions.
El gran dia, però, havia de ser l'onze de juny, quan en ocasió de jugar-se a la Piscina Sant Jordi la final de la II Copa Catalana el Montjuïc s'imposà per primera vegada en la seva història al C.N. Barcelona per un ajustat 4-3, amb gols marcats per Sans (2), Solanas i Sánchez. Aquest darrer gol té la seva pròpia història en ser el de la victòria i marcat per un jugador com en Carles Sánchez poc habitual en la finalització i a mes de 'bosic' (*), jugada que amb el temps ha anat perdent protagonisme. Atenent al fet que la Copa Catalana era una competició de caire menor, calia reafirmar el pas endavant que s'havia fet.
Aquest primer triomf sobre el Barcelona es confirmaria en ocasió del XLI Campionat d'Espanya disputat a la piscina de Folch i Torres del 15 al 17 de setembre. Els jugadors internacionals tornaven dels JJ.OO. de Munich i alguns d'ells venien 'tocats'. En el cas del Montjuïc el principal perjudicat era en Joan Sans, que presentava un esquinç al pectoral que li dificultaven els moviments; però també en Ponç Puigdevall i en Salvador Franch presentaven diferents molèsties, encara que de menor gravetat. En Joaquín Morera, a la crònica que publicà sobre el campionat a 'La Vanguardia' ho fa notar:
"... parecia que iba a ser una competición de trámite, sin sorpresas ni siquiera buen nivel de juego, cansados como estaban la mayoria de jugadores internacionales... después de sus esfuerzos de Munich y de toda una temporada intensísima. Nada de esto ha sucedido. Ha habido un nivel de juego muy bueno, partidos interesantísimos y podemos decir que algunos mejor jugados que los que tuvieron lugar en la piscina muniquesa."
Reproducció del fulletó editat per l'organització del XLI Campionat d'Espanya.
Font: Arxiu JCE
Una dificultat afegida era que tant el Barcelona com el Montjuïc estaven sense entrenador. En el cas dels locals aquest dèficit va ser resolt amb una direcció tricèfala dels ex-jugadors Vicenç Siré, Eduard Costa i Josep Castellví.
El cas es que els quatre partits de cada equip previs al decisiu Barcelona-Montjuïc del diumenge a la tarda van ser resolts amb les victòries corresponents. En aquest darrer partit el 'Natació' en tenia prou amb l'empat per a seguir un any mes com a campió d'Espanya imbatut de les 41 edicions de la competició, atès que la diferencia de gols general li era favorable.
El partit va ser jugat davant d'unes graderies plenes a vessar dels seguidors dels equips participants, amb majoria, es clar, de l'afició blanc-i-verda. A causa de la seva lesió, en Joan Sans només va disputar els darrers dos temps del partit, entrant a l'aigua quan el marcador era encara favorables al Barcelona per tres gols a dos. En els darrers períodes es succeirien les alternatives entre un i altre equip; en Lambert Solanas avançà al Montjuïc marcant el quart gol en el darrer període però poc abans del final arribarà l'empat a quatre aconseguit per en Jané. Encara hi haurà temps per una altre jugada amb la que en Joan Sans aconseguirà el cinquè gol, el de la victòria, mitjançant una gran vaselina al límit del temps reglamentari (**).
Retall de 'El Mundo Deportivo' de 18 de setembre de 1972 amb els equips
contendents a la final. A l'esquerra el 'Natació' Barcelona: Rubio, Llimós, Jané,
Del Pozo, Hernández, Grau; Esteller, Soler, Zubicoa, Castillo i Mas.
A la dreta el Montjuïc: Costa (E), Solanas, Franch, Puigdevall, Segura,
Comas, Sans; Sánchez, Puig, Nogueroles, Devesa (Jr.) i Asensio.
Font: Arxiu JCE. Ft. Ubiedo
Aquesta data del 17 de setembre de 1972 marcaria una fita per les dues entitats. El Barcelona en el seu butlletí 'Natació' de l'octubre, escriuria amb la signatura d'en Valentí Ambrós:
"La XLI edición de los Campeonatos de España de Waterpolo ha sido la primera de esta competición que ha tenido como ganador a un Club que no fuera el nuestro. Acaba aquí un historial que ha sido sorpresa y admiración en todos los ámbitos del deporte: un Club ha conseguido alzarse 40 veces ininterrumpidas con un título de campeón nacional. Esta vez ha sido el C. N. Montjuich el que ha merecido tal galardón. Causas? Muchas. Culpable? Nadie."
No cal dir que al C.N. Montjuïc la satisfacció va ser de les que fan època. I mai millor dit, atès que entre aquest triomf que culminava una brillant etapa i la propera gran fita del club havien de passar quatre anys, fins a que l'any 1976 l'equip dirigit llavors per l'Imre Szikora, rejovenit però encara amb els Puigdevall, Sans i Franch del 1972, guanyaria un nou Campionat d'Espanya, en que s'havia transformat el que fins a l'any 1974 havia estat la Lliga Nacional.
Juan Antonio Sierra i Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada