Carnet de Soci. Juan Antonio Molinero

Som a finals del mes de novembre de 2019 i ens trobem estrenant la linea 9 Nord del metro de Barcelona per acostar-nos al domicili d'en Juan Antonio Molinero, nedador del Club Natació Montjuïc d'entre els finals dels anys cinquantes i mitjans anys seixantes. Nosaltres ens hi hem relacionat mes amb ell i amb d'altres membres de la seva generació essent ja grans, en aquests darrers anys, amb motiu de trobades i aniversaris diversos. Quan ells eren en actiu els veiem com els nostres ídols i els contemplavem admirats a la 'vella' tot fent l'entrepà de desprès del curset mentre les Llonch, Ramos i Cuesta o els Abadias, Carlos Medina o Molinero feien el seu entrenament de la tarda, a les ordres de l'Albert Medina

El meu nom es Juan Antonio Molinero Varas i vaig néixer el 19 de febrer de 1945, ja fa uns quants dies… vaig néixer al Poble Sec, al carrer Salvà n. 76 cinquè segona. Una vegada, quan tenia jo deu anys o una cosa així, van fer una propaganda del Montjuïc per a fer els cursets a la piscina de dalt… a la 'vella' i vaig omplir-ho també i vaig preguntar als meus pares el què i em van donar el permís per poder-hi anar. Total que un agost em vaig presentar allà i me'n recordo que al curset també fèiem gimnàs, que la feia en Soriano, i va arribar l'hora de ficar-nos a l'aigua i al tercer o quart dia que fèiem sempre peus agafats a la paret em vaig deixar anar per no se què i me'n vaig anar avall, que una mica mes i m'ofego... però no se'n va donar compta ningú... total que vaig poder sortir i em vaig tornar a agafar a la paret i em vaig dir “no em deixo anar mai mes...”. I vinga peus, i peus, i peus... i respiracions i mes respiracions i una altre vegada peus... fins que un altre dia, no se com, em vaig deixar anar sense que em diguessin res i vaig nedar i tornar a la paret jo sol i vaig dir “bueno, ja se nedar...” i vaig tornar a casa amb una alegria !.

Un dia quan els entrenadors van creure que ja podria fer els 18 metres de l'ample m'ho van demanar i sí, sí... ho vaig poder fer i a més nedant bé, sembla ser... osti, tu !... i ja està, ja sé nedar !; es va acabar el curset i ens van donar el fullet aquell, el diploma i cap a casa a jugar al futbol al carrer..., fins a que un dia un tal Verdés del club venia per el carrer buscant-me i em va dir si volia nedar els Campionats de Catalunya de fins a dotze anys i jo que no havia nedat mai, fora dels cursets, que li dic que ja ho preguntaré al meu pare... total que a casa em va dir que podia anar al campionat i tal dia em vaig presentar a la piscina de Montjuïc, que em van dir que em posés en un lloc, que aleshores ens feien sortir de l'altre banda la de les palanques, i “tu neda tot lo ràpid que puguis i ja està...” i jo que em tiro i vaig quedar quart de Catalunya, sense ni haver entrenat ni un sol dia.

El cas es que en 'Moli' ens comenta que abans d'això ell ja havia nedat uns cent metres a la final de curset de l'any 1957 i havia quedat el primer de la seva sèrie, encara que no se'n recordava del temps. Per sort, però, li podem recordar que ho va fer amb un temps de 1'34"4, que no estava gens malament per a ser un cursetista...

Tant poc ?... doncs no ho sabia jo això, el cas es que a rel d'aquest campionat ja em van dir si volia entrenar-me i em van presentar a en Vicenç Carmona i ens van portar a la Ronda i ell ens anava entrenant. Un dia que estàvem parlant ens diu: “fixeu-vos en aquest que neda tan bé...” i era un tal Bosch que ell deia que era el que havia vist amb millor estil i no se que més...; en Carmona em va dir que m'havia de comprometre a anar cada dia a entrenament i tal i qual... i que sí, que ho vaig fer i al cap de poc temps ja va venir el Janos Gergely.

En Moli surt per el carrer quatre, veiem en Ramos 
darrera seu i en Boronat com a jutge de sortides.
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI (*)

Amb el Janos els entrenament eren diferents dels del Carmona. Ens feia apuntar tot el que fèiem en una llibreta que li ensenyàvem el cap de setmana i a mes ens prenia temps de tant en tant per veure si milloràvem i també ho havíem d'apuntar a la llibreta. Els entrenaments amb el Janos eren bastant distrets, de vegades com que ell no parlava gaire be el castellà al principi t'havies d'imaginar una mica el que et volia dir... però les coses sortien i com veies que anaves millorant també t'animaves, el que passa es que la natació divertida no ho es, eh !, no ho es... 

En aquella època fèiem només un entrenament i de no gaire mes de mil metres, potser quan va ser l'estiu ja devíem fer una mica mes... però amb qui mes metros he fet ha sigut amb en Medina, que teniem dos entrenaments un pel matí que fèiem uns dos mil metres començant quasi sempre per mil d'alguna cosa i que quan tocava ‘delfin’ et queixaves: “osti, Alberto...” i quasi sempre després deu de cent amb dos minuts de descans o un interval similar i vinga un altre, i un altre... i en acabar “doscientos metros espalda a dos manos...”. A la tarda un altre entrenament de com a molt uns altres mil metros, o sigui que en total fèiem al voltant de tres-mil metros...

Però seguint amb el Janos, van venir els campionats de Tàrrega que era la primera vegada que jo anava amb un equip a nedar. Hi anàvem el Carles Medina, el Pàez, el Jordi Carabí i un tal Arráez i allà vam quedar campions de Catalunya infantils. I tinc una anècdota de quan va sortir allò reflectit al diari amb els nostres noms que posava: “Molinedo, Pals,  Carasí i Medica...” o sigui que no en van endevinar ni un. Jo hi vaig nedar els cent esquena i els relleus que si bé el primer estil que vaig nedar era més aviat el crol, l'esquena em sortia sola i em van posar a nedar aquest estil... a mes que jo sempre he tingut problema de respiració per el nas, que tenia desviat el ‘tabic’ nasal, de manera que als últims vint-i-cinc mestres dels cent amb el cap dins de l'aigua patia molt; en canvi en esquena ho tenia millor, sempre tenia aire suficient... ja de gran he sabut que també tenia algun problema lleu als pulmons, a més que sense fer gaire esforç quan nedava em posava a cent-noranta pulsacions de seguida...

Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero

En una altre ocasió si que vaig estar malalt que vaig agafar el tifus nedant la travessia del Passeig Marítim i em va sortir tot el ‘tinglado’ baixant de Manresa, que vaig quedar campió de Catalunya infantil del nedador complert. Baixàvem amb tren i vaig començar a tenir unes escalfors i uns calfreds i vaig arribar a casa amb quaranta de febre; vaig estar vint-i-cinc dies, mes o menys, que segons em va dir el meu pare desprès el metge no els hi donava masses esperances, eh !... vaig perdre moltíssims quilos i me'n recordo que per pujar al cinquè pis en que vivíem em costava una infinitat... i bueno me'n vaig sortir però em sembla que ja després d'això vaig perdre una mica la il·lusió... em va costar tant recuperar-me que després ja em venia la mandra aquella de...uf, uf !, tot i que encara vaig arribar a fer 58” o 57” 8 en cent lliures.

També vaig fer un rècord d'Espanya a la piscina del Barcelona, en un relleu que vaig nedar l'últim i vaig fer 58”8, de manera que van fer repetir el relleu sortint jo primer i llavors vaig fer els 59” pelat que van ser rècord d'Espanya infantil un temps. Es el que al club va durar deu anys o una mica mes fins a que va arribar en Marc Carrizo i el va batre l'any 1970, que tinc una foto que es va fer al club donant-li la ma davant de la taula de rècords que hi havia a l'entrada de Folch i Torres. 

Portada del butlletí del club n. 253 d'octubre de 1970.
En J.A. Molinero felicita a en Marc Carrizo davant la imponent 
taula de records al vestíbul de Folch i Torres
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

La repetició del relleu on va poder sortir primer i, per tant,  ser homologada la seva marca de 59", es va produir realment una setmana més tard del primer temps no vàlid de 58"8. Igual que en la primera ocasió l'intent es va celebrar a la piscina de l'Escullera en el decurs d'una presa de temps per a millorar el rècord d'Espanya infantil de 4x100 m. lliures. El 29 d'octubre de 1960 va ser el dia escollit i l'acompanyaren en els altres relleus Escolar, Gómez i M. Cugueró, tots ells del 'Natació'. A remolc de l'extraordinari temps d'en 'Moli' el rècord que era en possessió d'un equip regional canari va passar a millor vida, essent rebaixat en mes de vuit segons, amb un temps final de 4'16"2.

També recordo una mica mes endavant d'haver fet un rècord absolut d'Espanya de 4x100 estils en un Campionat amb la selecció catalana nedant jo l'esquena, en Flaqué la braça, en Claret la papallona i en Rodés el crol. A mes jo l’any 1960 faig un rècord de Catalunya absolut en 100 esquena que el tenia feia molts anys el Calamita, un canari que va estar aquí per raons de feina, que primer faig 1’10” i una mica mes tard el baixo a 1’08”2, mentre que la marca per anar als JJ.OO. de Roma era 1’08” pelat i quan encara no havien sortit cap allà jo vaig fer 1’07”4; però ja no em van agafar perquè van dir que ja no s'era a temps de fer la inscripció, i en esquena hi va anar el canari Julio Cabrera. Hi va haver un moment que tenia tres rècords d'Espanya de categoria infantil o juvenil en lliure, esquena i papallona.

Retall de la revista Destino del 25 de juny de 1960 on es fa esment de les possibilitats 
d'en 'Moli' d'anar als JJ.OO de Roma. A la foto en Guillem Alsina, ja classificat.
Font: Hemeroteca ARCA

Per aquells temps també vaig guanyar dos anys seguits el “Trofeo Ugarte”, que es feia a nivell nacional sobre 50 metres amb 25”9. A l'altre any, nedant aquest trofeu amb en Rodés a la piscina de Montjuïc vam arribar els dos junts i tot-hom em va felicitar a mi com a guanyador, però va  resultar que donaren guanyador a en Rodés perquè deien que jo no havia tocat la paret... que jo no havia tocat la paret ?, collons ! si m'havia fet mal al dit i tot !... tant es així que fins el Rodés em va dir: “escolta, jo amb això no hi tinc res a veure, eh !”. Hauria estat tres anys seguits guanyador del “Trofeo Ugarte”. 

Me'n recordo que una vegada que vaig sortir amb l’equip A d'Espanya per llei ens havien de donar dues-centes pessetes diàries de dieta, perquè vam anar a diferents llocs que era una gira de set o vuit dies, i tot-hom allà anava curt de diners, no ?... i un dels directius, el dels calés, era el secretari de la federació... el Morera; llavors encara nedava l'Alberti, el papallonista del ‘Natació’, de manera que a les habitacions tots estàvem protestant que no podia ser i tal i qual i a l'hora del dinar li diu l'Alberti al Morera: “escolta que a la nit volem els calés, eh !”... total que al mig del menjador s'aixeca el Morera i ens diu: “ja està tot arreglat, demà al matí anirem al banc...” i ho van liquidar tot. I es que l'Alberti a mes de ser dels veterans era una ‘mole’ de tio, eh!... 

Total que amb la selecció A hi vaig sortir dues vegades i amb la B fins a onze i crec recordar que amb la A era el mes jove o poc se'n faltava. El cas, però, es que jo no estava tranquil nedant mentre que a casa feia falta la meva feina i els meus diners... potser si m'haguessin facilitat un treball... però no va anar així i això afegit a les malalties i les dificultats respiratòries van fer que la meva carrera en natació fos molt explosiva però breu. 

A la sortida del repartiment de premis tradicional del club del dia de 
Sant Esteve a l'any 1962, el de la gran nevada, sortint del 'Chipirón'.
J. Carabí, E. Costa, T. Pelegrí, C. Nacher, J.A. Molinero, L. Palau, C. Medina,
Ll. Pelegri, R. Carabí, C. Llorca, R. Segarra i P. Bonet
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI

Aquests primers anys seixantes en 'Moli' assolí quatre records absoluts de Catalunya dels 100 m. esquena, millorant la marca que tenia en Francisco Calamita des de l'any 1947. En aquesta prova va succeir al Molinero el també nedador del Montjuïc Jaume Monzó, ja a l'any 1964. A més en Juan Antonio Molinero ostentà un rècord d'Espanya absolut en el relleu de 4x100 m. estils per uns mesos de l'any 1962. En referència a les millors marques espanyoles i catalanes per categories, a les seves edats d'infantil i juvenil en va aconseguir nombroses, especialment en la seva especialitat d'esquena. Però en Juan Antonio, com ell mateix explica, tot i fer aquesta aparició fulgurant en el panorama natatori, mai va poder deixar de pensar que, com en tantes d'altres families, a casa la seva contribució treballant i aportant diners a l'economia familiar era necessària i que mentre ell gaudia de la vida de l'esportista d'èxit els pares s'havien de sacrificar per arribar a totes les necessitats.

El meu pare havia sigut jugador de futbol i li agradava l'esport, però va haver de començar a treballar abans de la guerra i desprès el fan ficar a la presó perquè era ‘rojillo’ i en sortir es fa posar de fuster fins a que es va casar. Desprès quan la fusteria va plegar va fer oposicions a l'Ajuntament, on es va treure el títol de ‘sepulturero’ i va entrar a treballar a “Pompas Funebres” fins a que sent mes gran va començar a estar 'fotudet' i el van canviar per a fer de conserge en un col·legi que estava per allí dalt, per Gràcia... 

Quan estava una mica a dalt de tot de la meva forma vaig poder parlar amb el Samaranch que em va vindre a felicitar i per dir-me que “si vols alguna cosa..” i no se què. I a casa el que faltava eren els calés i vull dir que vaig pensar que em podien ajudar, com havien fet per exemple amb en Tomàs Barris, un atleta que l'havien col·locat a la Diputació en una biblioteca, i li vaig dir a en Samaranch que em va dir que ja ho mirarien. Llavors tenia un secretari que es deia Sunsi i li va dir: “a veure, que li donin a aquest noi cinc-centes pessetes cada mes com a beca de transport...”, i jo anava cada mes allí i em donaven les cinc-centes peles... que va durar fins a que vaig plegar.  Amb alguns alts i baixos perquè de vegades que em veia en una competició em deia “escolta, que m'estan dient que no t'entrenes gaire, i que no se què, que fas allò i que fas això...” i jo que li deia: “escolta, es que jo el que necessito es una feina...” ... “ja ho mirarem, ja ho mirarem”, em deia... i un dia em varen cridar per a fer-me un examen per entrar a un treball oficial, amb la mala ‘pata’ que em vaig equivocar en una de les preguntes... 

I es que amb l'ajut d'en Samaranch també passava que jo entrenava però ja no tant bé com al principi, no ?... i un cop quan vaig anar a cobrar les cinc-centes pessetes no se que va passar que no me les van donar i quan vaig tornar un temps desprès em va donar el que corresponia al nou mes, però les de l'anterior ja no me les van donar perquè havien quedat anul·lades i vaig pujar com una moto a veure l'Alberto que em va dir que ell no havia dit mai res de res dels meus entrenaments... però jo estava tant emprenyat que li vaig dir: “pues sabes que te digo ?: que plego...” i així va ser com vaig deixar la natació...

Total que al final, quan ja no vivíem al Poble Sec sinó a Sant Gervasi, el meu pare em va trobar una feina al costat d'on ell treballava que hi havia un magatzem del Toddy, una mena de ColaCao, i ja em guanyava set-centes peles a la setmana només entrar, eh !. Amb aquesta mateixa empresa ja vaig anar portant alguns vehicles, que a mi sempre m'ha agradat molt conduir, fins a que van plegar i em van donar 30.000 pessetes de l'època que em van anar molt be per a poder passar la mili sense demanar calés a casa. 

En tornar de la mili vaig treballar un estiu a Can Caralleu de socorrista i en acabar la temporada vaig anar a veure en Miquel Escolies que sempre hem estat grans amics, amb les dones i tot, i vaig trobar-me amb un noi que es deia Jordi que havia anat al cole amb mi i que em va dir: “escolta, a tu no t'agradaria portar una ambulància ?... es que es molt amic meu el de la Creu Roja” i li vaig dir que ho mirés a veure què. I sí, sí... al cap d'un temps, l’1 de desembre del 1968, em van trucar que havia d'anar a portar-ne una per recollir un pacient,  i jo que els hi dic “però el dia 1 es diumenge, no ?” i em contesten “escolti, aquí es treballa tots els dies de l'any !...”, de manera que aquell 1 de desembre vaig començar com a conductor d'ambulàncies, on he estat tota la vida laboral, mes de quaranta anys. Jo crec que es el millor treball que hi ha en el món... es que no estàs tancat, ets autònom... et diuen “hi ha un accident a tal lloc, o has d'anar a recollir un malalt...” i tu vas per on vols i demà serà una altre gent que t'explicaran unes altres coses i es amb aquesta feina que jo he anat fins i tot a Londres o a Suïssa amb l'ambulància. 

Un cop finalitzada la seva etapa de nedador mes intensa i començant a compaginar les feines amb l'esport, el Molinero es va decantar cap a la pràctica del waterpolo on es trobava mes còmode que en l'esforç individual de la natació de carreres...

En canvi si que vaig seguir amb mes intensitat fent el waterpolo, que a mi m'agradava mes. Vaig començar a jugar-hi no amb el Janos, que no n'era massa partidari, sinó amb l'Alberto que vam quedar campions de Catalunya de segona categoria em sembla que l'any 1963... i una d'aquelles coses que te'n recordes es que vam jugar un dia a Martorell i no ens en sortíem, no ens en sortíem..., em sembla que ja hi havia en Brascó d'entrenador; jo estava mes emprenyat que res i agafo la pilota al mig del camp i com que no em marcaven xuto i el porter la para... però es fa un embolic i se l'acaba ficant a dins... i el ‘Pepito’ cridant-me: “es que això no ho has de fer...”, que em vaig emportar una bona bronca !.

Me'n recordo que el primer partit de polo que vaig jugar va ser contra el Barcelona i ens van guanyar per 19 a 1, que jugaven de davanters l'oncle del Ponç, en Lluis, i el Brascó... però dinou gols, tu !... ara que lo bo es que vam marcar primer nosaltres l'un a cero, que potser es que els vam picar... (riu), però no es va parar el partit, per desgràcia nostra. El gol el va marcar el Lluis Puigdevall, una mica com jo el de Martorell, que es va sentir des de la grada un “sí, home, des d'aquí li fotaràs un gol...” i patapam !... cap a dins per tota l'esquadra als pocs segons de començar el partit. 

Al principi de la meva etapa de waterpolo jugava molt poc, eh !, es que era un crio, em feien sortir una estona i ja no jugava mes en tot el partit. Ja mes endavant em van pre-seleccionar per anar amb l'equip nacional de waterpolo a no se quin campionat però quan vam anar a entrenar a la piscina del ‘Natació’ el Mestres ja em va cridar per dir-me: “noi, no estàs fi, no et podré portar...” i es que ja no entrenava massa be. De fet quan jo vaig començar a jugar encara jugaven en Cercós, el Jordi Carabí, el Carles Medina... una vegada el Carles no se contra qui jugàvem però li va agafar el gorro blanc a un dels contraris pensant-se que era la pilota... i es que no veia tres en un burro, total que va ser una expulsió fulminant !.

Quan ja jugava mes en aquell Campionat de Catalunya del 63, que vam fer campions de segona, crec que vam guanyar tots els partits menys un que va ser contra l'Atlètic, que l'Atlètic sempre ens guanyava. Aquell any el vam guanyar un cop però a la tornada ens van guanyar ells. De fet despès d'aquest campionat ja no vaig jugar gaires anys mes.

Equip de waterpolo del Montjuïc a mitjans anys seixantes.
Brascó, Alonso, López, R. Carmany (E), Bonet, Molinero, 
mig acotat Romero i sota Escolies, González i Roselló
Font: Arxiu JCE. Fons J.A. Molinero. Ft. SI

Del que jo recordo de la meva vida de nedador i waterpolista us puc dir que no me'n adonava de la dimensió que podia tenir dins del club. Me'n he donat compte ara de gran, quan cada cop que hem fet coses al club, com alguna trobada o la celebració del setanta-cinquè aniversari, tot-hom em diu coses bones de mi i penso “doncs si que era bo jo, no ?”... no m'havia cregut en aquell moment que hagués fet coses massa importants i desprès em veig reconegut aquí al club o sortint en el Diccionari Enciclopèdic de l'Esport. Home, jo  crec que el millor que em queda d'aquells anys es l'amistat entre totes i tots els que érem de l'equip i també em vaig donar compte del fet que depenent de segons d'on erets podies rebre ajudes o podries no rebre'n. També n'he tret que s'ha de ser perseverant, com ho era l'Esquiroz, encara que llavors sovint li dèiem ‘pilota’ perquè el Baró d’Esponellà per aquí, el no se qui més per allà... ens semblava que sempre anava fent la rosca a “las autoridades” perquè li fessin la piscina, que al final l'hi van fer potser per aquesta insistència... 

Per el que fa a l'experiència de la competició no crec que m'hagi aportat massa res per a la meva vida posterior, però potser es que jo no hagi estat mai un gran competidor amb ganes de ‘matxacar’ l'adversari... i cuidado que jo vaig disfrutar molt mentre guanyava, però ho vaig passar molt malament quan vaig començar a perdre... ja sabia que si no vaig fer mes segurament va ser per culpa meva, que si no t'has entrenat gaire no pots demanar massa, però no m'agradava quan perdia, no m'agradava gens... quan vaig voler plegar ho vaig exposar en un sopar amb el meu pare i la meva mare i el meu pare em va dir “tu mateix, noi...” i es va acabar...

Per els de la generació següent, com som els que intervenim en aquesta entrevista, en 'Moli' va ser un referent, junt amb les seves companyes i companys que van aconseguir de la mà de l'Albert Medina els primers grans èxits del club en les competicions absolutes de natació. Així l'equip femení assoleix el Campionat de Catalunya de l'any 1961, quedant el nois en segon lloc; mentre que a l'any següent les posicions s'inverteixen en guanyar els nois el primer lloc del campionat, quedant les noies en segona posició. Era la primera vegada des de l'any 1918 en que comencen aquests Campionats de Catalunya que un club diferent del C.N. Barcelona desplaça a aquests del lloc de campions. 

A tot això arriba la Mari Carmen, la companya de tota una vida, i en 'Moli' es posat en dubte en el seu paper d'amfitrió: "pero no les has ofrecido nada para picar... unas aceitunas o unas bebidas..."; hem de deixar constància que els que no hem volgut mes que una mica d'aigua hem estat nosaltres mateixos... La conversa s'endinsarà en el repàs d'una o altre persona de les que en Molinero ha anat coneixent en la seva etapa d'esportista del Montjuïc, a mes d'en Joan Antoni Samaranch que ja ha quedat mencionat abans

Amb el Serrat també havíem coincidit, amb en Joan Manuel, però no com a nedador que crec que no va nedar mai. Ell havia fet un curset uns anys abans que jo i venia per la piscina a estar amb nosaltres i per anar a buscar a la Julita que n'estava colat, eh !... home, a qui us penseu que va dedicar ell la cançó de ‘Paraules d'amor’... si això ho sabia tot-hom, no ?. També havíem anat junts a alguna festa perquè vivia a tocar del seu carrer, jo a Salvà i ell a Poeta Cabanyes, tots dos a dalt de tot. En aquella època era mes aviat callat, discret... quan ja era conegut com a cantant el club el va convidar a un festival d'aquells del Dia del Club o alguna cosa semblant que jo no hi vaig ser, però desprès el Jordi Pàez em va dir: “saps per l'única persona que ha preguntat ?... doncs per tu, Moli”. Que jo no ho sé si es veritat... perquè no l'he vist mai mes des que erem joves. 

Quan vaig acabar de nedar vaig estar un temps que anàvem a fer pesca submarina amb en Miquel Escolies i els de la secció del club: el Sadurní, el pare ‘mero’ que era el pare de l’Ortega i li dèiem així perquè era el rei agafant ‘meros’, el Quim Tauler i el seu pare, en Josep Tauler... amb aquest darrer ens va passar una vegada que ens van encarregar a en Miquel i a mi d'anar a buscar una barca a Arenys, per portar els esportistes i recollir-los desprès; i preguntant i preguntant i no hi havia manera, tu !... al final vam trobar un que tenia un bou d'aquells grans que havia d'anar a pescar per la zona i ens va dir: “mireu, jo us agafo i us porto, me'n vaig a pescar i quan torni de pescar us recullo i us deixo a lloc...”. Ho vam comentar i com que no hi havia cap mes opció els de la secció ens van dir que endavant. Tot va anar bé: ens deixa, fem el campionat i en acabar ens recull... però entre la mar que feia i la barca com es movia la meitat de la gent va acabar a l'aigua per arribar nedant a la platja i mentre tant en Josep Tauler a dalt de la barca, ben agafat, anava senyalant: “mireu, allò es cala no se què; això es la platja no se quantos...” i ell tant ‘pantxo’ anava fumant la pipa aquella que portava i la resta mig marejats: “però vol callar, bon home...” i es que l'avi Tauler era tot un personatge.

Tornant a l’Esquiroz, jo el vaig retrobar quan estava ingressat a l'hospital de la Creu Roja, en una de les operacions de maluc que va patir, però llavors ja no podia fer gaire res al club. De jove jo recordo les baralles que tenien amb en Boronat quan hi havia junta que es deien de tot... però desprès se'n anaven a fer una cervesa plegats i tant amics. A mi em semblava un bon tio, que de vegades per donar relleu al Montjuïc podia ser una mica mentider o exagerat, però bueno això els periodistes de vegades ja ho tenen, no ?; però el cert es que ell anava darrera del seu objectiu: la piscina, la piscina... i la piscina... i darrera el seu Baró d'Esponellà i l'Enric Llaudet i tota aquesta gent que el podia ajudar a aconseguir-la. 

Home, del club també recordo força al Soriano, que era un ‘catxas’ i feia la gimnàstica dels cursets a la ‘vella’ i quan es va fer el gimnàs al ‘Chipirón’ també hi feia classes a l'hivern. Jo hi vaig tenir força relació i recordo que em va impressionar molt quan va pujar a la piscina per despedirse dels seus amics de la piscina perquè sabia que s'estava morint.

Una altre relació important va ser amb l'Abadias, que era una mica mes gran que jo. Estava molt condicionat per el seu pare, que era qui li portava la carrera per dir-ho així, i li manava tot: “has de fer això, no facis lo altre...” el tenia controlat i estava molt pendent dels calés. Però a l'Abadias la natació li agradava de veritat i a més ell valia molt. Desprès va tenir un problema amb no se qui del club i el seu pare se'l va endur al Sabadell. I es que el seu pare estava sempre pendent dels negocis, era un negociant que treballava com a passant de quadres en una tenda que tenien a Barcelona, no recordo on.

Un gran personatge de la piscina de Montjuïc era en Ramos, el pare de la Carme i la Montse, amb el que jo hi tenia una relació quasi comercial, si volies deixar el banyador i la tovallola: un ‘duro’... o tres pessetes, que no recordo bé... llavors te l'assecava allà a la barana i en acabat la guardava. Desprès venia lo de “messié, a le diné...” de cada dia a l'hora de plegar al migdia, i si calia et perseguia amb la canya per ‘animar-te’ a marxar. També havíem fet alguna revetlla de Sant Joan a la piscina, que ens deixava posar música en el gimnàs que hi havia i podíem fer quatre ballets i quatre musiquetes. Sovint ens obria la porta aquella de darrera per poder baixar, generalment quan anàvem en colla. I recordo la gossada aquella que tenia, que deien que sovint es trobaven pel matí amb trossos de pantalons o altre roba que els gossos havien arrencat d'algun intrús que es volia colar; a un d'aquests gossos sembla que el van haver de matar perquè havia atacat a alguna de les filles d'en Ramos... i es que els tenia tancats de manera que no coneguessin gent i no es tornessin massa sociables... quan tancava la piscina a la nit els deixava anar i a veure qui es el ‘guapo’ que entra a banyar-se !...

Ah !... i em deixava a en Solís Ruiz, la “sonrisa del régimen” que es deia, que aquest em va oferir a mi d'anar-me'n a Extremadura on hi tenia una hisenda..., un ‘minifundio’ o ‘latifundio’ o no se què, que el dia que va venir ell a Barcelona per inaugurar la piscina del Poble Nou, l'any seixanta crec, vam fer un festival allà i vaig batre el rècord d'Espanya de papallona... i en Solís va demanar de parlar amb mi, que vam estar xerrant i em va animar molt i es quan em va dir que si algun dia em venia de gust d'anar per allà, per Extremadura,  hi tenia assegurada l'estada i la feina... però, es clar, no hi vaig anar mai.

En la conversa hem consumit aquest matí de tardor i ens anem amb la sensació d'haver compartit unes hores amb un gran personatge del Montjuïc, que va rebre en el seu moment el títol de Soci d'Honor del club de mans d'en Diego Devesa, llavors president. Un home de conversa i tarannà afable, amb un pel de narrador d' 'aventis' però que ens ha donat la impressió que valora en grau màxim l'amistat i la seva pertinença a una etapa gloriosa del Club Natació Montjuïc. " 'Moli' for ever..."

Carles Sánchez i Josep Castellví

(*) El fons fotogràfic J.A. Molinero es un dels molts que ens han estat facilitats per antics esportistes i/o directius del club. El seu, però, té la particularitat que generalment s'ha encarregat de documentar les fotos amb aquests peus que podeu veure afegits per ell mateix, cosa que es molt d'agrair i des d'aqui volem fer-ho

Boletín. La primera Asamblea de Socios... siete años después

Habitualmente los clubes se constituían mediante su Acta de Constitución y la elaboración de unos Estatutos que debían explicitar sus fines y estructuras organizativas. El caso del C.N. Montjuïc es, en este aspecto, un poco particular dadas las circunstancias que concurrieron en su constitución que en los primeros años estuvo muy ligada a la 'Organización Sindical de Educación y Descanso', como hemos visto en entradas anteriores.

Todos los estatutos de cualquier tipo de entidades, deportivas o no, suelen considerar como órgano máximo de gobierno la Asamblea General de Socios, a la que deben rendir cuentas cada año las respectivas Juntas Directivas que son las encargadas de la administración ordinaria. En el Montjuïc, sin embargo, se dio la situación poco habitual de que no celebró su primera Asamblea de Socios hasta el mes de noviembre de 1951, pasados ​​más de siete años desde su fecha oficial de constitución. En ese momento ya se habían sucedido dos presidentes, con sus juntas directivas respectivas que a su vez habían tenido los lógicos cambios de componentes. Además en 1946 se había producido una grave crisis económica y general de la entidad que dió lugar a la separación definitiva con 'Educación y Descanso', en lo que hemos denominado como 'La segunda fundación' en otra entrada de este blog. Así el presidente Boronat, que convocó esta primera Asamblea, ya llevaba cinco años en el cargo en el que, evidentemente, deberá ser confirmado. El boletín del club nos lo explica de esta manera:

Editorial del boletín del CNM n. 27, de noviembre de 1951
Convocatoria de la Asamblea en el boletín del mismo número
Editorial del boletín del CNM n. 28 de diciembre de 1951
Fuente: Archivo JCE

En una entrada posterior procuraremos aclarar, en la medida de lo posible, el curioso hecho de esta asamblea tan diferida; así como el extraño caso de que en su convocatoria se citen diferentes disposiciones legislativas de rango superior al club pero, en cambio, no haya ninguna mención a los propios estatutos del Montjuïc como parecería normativo que se hiciera.

JCE

Butlletí. La primera Assemblea de Socis... set anys desprès

Habitualment els clubs es constituïen mitjançant la seva Acta de Constitució i l'elaboració d'uns Estatuts que havien de explicitar les seves finalitats i estructures organitzatives. El cas del C.N. Montjuïc es, en aquest aspecte, una mica particular ateses les circumstàncies que varen concorre en la seva constitució que els primers anys va estar molt lligada a la "Organización Sindical de Educación y Descanso", com hem vist en entrades anteriors.

Tots els estatuts de qualsevol tipus d'entitats, esportives o no, consideren com a òrgan màxim de govern l'Assemblea General de Socis, a la qual han de rendir comptes cada any les respectives Juntes Directives que son les encarregades de l'administració ordinària. Al Montjuïc, però, es donà la situació poc habitual de que no va celebrar la seva primera Assemblea de Socis fins al mes de novembre de 1951, passats més de set anys des de la seva data oficial de constitució. En aquell moment ja s'havien succeït dos presidents amb les seves juntes directives respectives, que a la vegada havien tingut els lògics canvis de components. A més l'any 1946 s'havia produït una greu crisi econòmica i general de l'entitat que donà lloc a la separació definitiva amb "Educación y Descanso", en el que hem anomenat com 'La segona fundació' en una altre entrada d'aquest bloc. Així el president Boronat, que convocà aquesta primera Assemblea, ja portava cinc anys en el càrrec en el qual, evidentment, haurà de ser confirmat. El butlletí del club ens ho explica així:

Editorial del butlletí del CNM n. 27, de novembre de 1951
Convocatòria de l'Assemblea al butlletí del mateix número
Editorial del butlletí del CNM n. 28, de desembre de 1951
Font: Arxiu JCE

En una entrada posterior mirarem d'aclarir, en la mida del que sigui possible, el curiós fet d'aquesta assemblea tan diferida; així com a l'estrany cas que en la seva convocatòria es citin diferents disposicions legislatives de rang superior al club però, en canvi, no hi hagi cap menció als propis estatuts del Montjuïc com semblaria normatiu de fer.

JCE

El Montjuïc en la piscina de la Ronda...

Antecedentes

Unos meses después de terminada la guerra civil, en noviembre de 1939 se constituye en Barcelona la sociedad 'Baños Populares de Barcelona', BPB, como filial de la 'Sociedad General de Aguas de Barcelona', SGAB (*). Su finalidad social recogida en los estatutos es:

"... la fundación y explotaciones de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitución ante notario de la sociedad "Baños Populares de Barcelona".
Fuente: Archivo AGBAR

Con el fin de cumplir sus objetivos fundacionales BPB construirá entre los años 1939 y 1943 tres instalaciones deportivas, la primera de las cuáles es la ubicada en la Ronda de Sant Pau nº 46. ​​El programa para su ejecución se centra tres aspectos fundamentales:

• La dotación de servicios de higiene personal
• La utilización deportiva de la piscina
• La dotación de servicios complementarios

De estos criterios programáticos nace el proyecto definitivo, encargado al arquitecto Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permitirá el inicio de su construcción, el once de diciembre de 1939. La inauguración de la instalación tendrá lugar el día 21 de noviembre de 1940, menos de un año después de iniciarse las obras.

Plano de plantas y de secciones de la piscina de la Ronda.
Fuente: Archivo AMCB

Se construyeron cinco baños privados; 31 y 15 duchas individuals; 34 y 21 cabinas individuales de vestuarios y 62 y 44 armarios de guardarropa, todo ello para hombres y mujeres respectivamente.

La piscina era de 18 x 7 metros, con una profundidad que iba desde el metro hasta los dos metros en su parte profunda. En el plano se observa un trampolín de saltos, que creemos que nunca fue instalado. En cualquier caso hubiera sido un peligro dada la poca profundidad. Los más veteranos aún vivos no recuerdan ningún elemento de saltos y, contrariamente, recuerdan que casi se podia tocar con los  pies en la zona de mayor profundidad. La instalación para la calefacción del agua contaba con una caldera que funcionaba con carbón los primeros años, aunque a mediados de la década se cambió el tipo de combustible por el fuel-oil.

En relación al coste previsto de la construcción el director de BPB, Juan Mercé, se dirige por carta al de la SGAB, José María de Soler Nolla, exponiéndole el presupuesto previsto y la desviación que podríamos llamar razonable, en estos términos:

Copia de la carta dirigida por Juan Mercé al director de la SGAB
Fuente: Archivo AGBAR

A la postre el coste estimado rondaba el medio millón de pesetas, que para 1939 no eran poca cosa ... Además la explotación de esta instalación fue siempre deficitaria, y aún mas al añadirse las otras dos que construyó BPB, por lo que con fecha de 14 de febrero de 1947 la SGAB se dirige al alcalde del Ayuntamiento de Barcelona, ​​Josep M. Albert Despujol, para negociar la posible municipalización del servicio, comprometiéndose a construir todavía dos instalaciones similares más, ubicadas en Sants y Sant Martí de Provençals. Las repetidas gestiones, que se prolongaron por varios años, no tuvieron nunca éxito y BPB mantuvo la titularidad del 'negocio' hasta principios de los años setenta sin que las dos nuevas instalaciones se llegaran a construir.

Ya tenemos piscina !

El boletín nº 2 del club informaba en diciembre de 1946 la buena nueva de la consecución de una piscina alquilada para los entrenamientos durante el período invernal, con la foto de la piscina de la Ronda en la portada, como hemos visto en una entrada anterior. El caso es que entre los años 1946 y 1966 esta fue la piscina cubierta de referencia para las nadadoras y los nadadores del Montjuïc.

El recorrido del contrato con BPB no fue fácil. La sociedad matriz de ésta, la SGAB, ya tenía asumido que la gestión de la Ronda sería deficitaria, por el tipo de propuesta que se hacía y por los precios a que se pusieron los servicios, pero la realidad superó las previsiones que se habían hecho. Esto llevó a una serie de tiras y aflojas, que afectaban al Montjuïc y Cataluña - que desde 1943 usufructuaba la piscina de BPB de la Travessera de Gràcia -, por la pretensión razonable de BPB de ajustar los precios de alquiler a los costes reales de las instalaciones. A menudo estos problemas se resolvían con la intervención personal de Joan Antoni Samaranch, que desde las diferentes posiciones políticas que fue ocupando dentro del régimen procuró que estos clubes pudieran seguir con su labor deportiva. Así, por ejemplo, el presidente Boronat firmó en 1956 un nuevo contrato de alquiler con la empresa propietaria por un importe de 4.500 pesetas mensuales que poco tiempo después de tomar posesión Esquiroz como nuevo presidente, a finales del mismo año, se tuvo que volver a negociar. Aún en el año 1965 ambos clubes recibieron de BPB una carta anunciando la suspensión del servicio, a pesar de que una vez más la mediación de los organismos deportivos oficiales resolvieron la situación.

Recorte del semanario 'Destino' del 25 de enero del año 1941 
refiriéndose a la obra de 'Baños Populares de Barcelona
con la imagen de la piscina de la Ronda
Fuente: Hemeroteca ARCA

La piscina de la Ronda ha conocido toda una legión de entrenadores, desde los amateurs de los comienzos hasta la profesionalización que se estrena con Janos Gergely en enero de 1958 para continuar, al marchar éste a finales de 1959, con el debut de Albert Medina que será el encargado de hacer la continuidad entre la Ronda y la nueva piscina de Folch i Torres, esta sí municipal y cedida en usufructo al CN Montjuïc a finales de 1966.

El camino habitual de acceso a la piscina de la Ronda era el del cursillista que, una vez que finalizaba el cursillo llegando al grupo de los que nadaban con suficiencia los 50 m., recibía una beca para poder seguir sus entrenamientos en la misma 'vella' de Montjuïc primero y para continuarlos en la piscina de la Ronda de cara al otoño-invierno . A partir de ahí se empezaba a entrenar normalmente con un segundo entrenador o ayudante del primer entrenador, como han sido los Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, hasta el momento en que sus progresos en los entrenamientos lo hacían pasar a depender del primer entrenador del momento. Hay que hacer notar que alguno de estos segundos entrenadores también alcanzaron la posición de primero, como fue el caso de Josep Vendrell y más adelante de Vicente Carmona. La 'producción' de nadadoras y nadadores en la Ronda llegó a tres generaciones de deportistas del club y casi a una cuarta que ya se acabó de formar en Folch y Torres.

En la primera generación nos encontramos, por ejemplo, con las nadadoras Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, esta última es un caso excepcional al ser la primera nadadora del club el mismo 1944 proveniente del C.N. Cataluña y teniendo en cuenta que los que se conocía entonces como 'sección femenina' no se puso en marcha hasta el año 1947, cuando la Bernet ya estaba retirada. De entre los chicos podemos recordar a los Font-Prats, Francisco Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre estos pioneros de la Ronda.

En la segunda generación, ya más vinculada a la época de Janos Gergely y Albert Medina, encontramos, entre otros, a nadadoras como las Carme Ramos, Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch y chicos como los hermanos Medina, Carlos y Albert, Juan Antonio Molinero, José A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó.

Janos Gergely en la Ronda. Albert Medina en la 'vella' de Montjuïc
Fuente: Archivo CNM y Archivo JCE, respectivamente. Fts. SI

La tercera corresponde plenamente a la continuidad de Albert Medina como primer entrenador y nos encontramos con chicas como las Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o Elisabeth Castillo, mientras que de entre los chicos podemos recordar a los Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carlos Sánchez o Paco Segura y otros tantos que contribuyeron a los éxitos de esta etapa.

Aún habría una cuarta generación, muy a finales de la utilización por el Montjuïc de la Ronda y más centrados en la piscina de Folch y Torres, como son las Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o los hermanos Hernández, M. Carmen y Antonio, acompañados por Antoni Comas, Jorge Luciano, los hermanos Nogueroles, Marc Carrizo y tantos más.

Los resultados los hemos ido viendo y los seguiremos viendo en futuras entradas. Sea en actuaciones como equipo o de manera individual el club fue consolidando su progresiva importancia en el mundo de la natación catalana y española, con hitos tan relevantes como los de conseguir desbancar al 'Natació' Barcelona del lugar de privilegio que había ido ostentando en los Campeonatos de Cataluña desde los inicios de estas competiciones; primero fueron los infantiles masculinos en Tàrrega 1958, más adelante en los absolutos las chicas en 1961 y los chicos en 1962 en la piscina de Montjuïc. Además a nivel individual y desde inicios de los años cincuenta las marcas de los deportistas del club se fueron acercando y, finalmente, superando algunos récords tanto de Cataluña como de España y tanto de categorías como absolutos. El punto culminante de esta etapa será la medalla de plata de Jaume Monzó en los Campeonatos de Europa de 1966 en Utrecht.

Epílogo

En octubre de 1966 el club toma posesión de la 'nueva' piscina municipal de la plaza Folch i Torres y abandona la de la Ronda. La empresa BPB mantendrá su gestión hasta que a principios de los años setenta esta pasará a ser realizada por la Escuela Pías de San Antón, que la utilizó para sus actividades escolares. En 1987 la FCN, que está haciendo reformas en la piscina Sant Jordi, toma la gestión que mantendrá hasta que a principios de los años noventa la traspasará a un equipo formado por expertos en gestión deportiva, que previa una ampliación y actualización de la gestión convertirán la instalación en el 'Sant Pau Sport Club' que disfrutó de una renovada vida a lo largo de un buen número de años.

Finalmente estos últimos gestores dan por finalizada su etapa y traspasan la gestión a sus trabajadores, que constituidos en cooperativa el año 2012 y con el nombre de 'Gimnàs Social Sant Pau' emprenden esta nueva vía de devolver la instalación a sus orígenes fundacionales como servicio a los barrios que la rodean, poniendo el énfasis en la tarea de apoyo y soporte a la acción social del ayuntamiento en aquellas ofertas a las que no le ha sido posible llegar. Las dificultades de la actual gestión en el orden económico y sus problemas para evitar los sucesivos desahucios propuestos han sido motivo de informaciones públicas bastante continuadas como para que sea necesario que las volvamos a mencionar.

Si creemos necesario, sin embargo, expresar nuestro apoyo a la gestión y a las instituciones y entidades que tienen en sus manos facilitar el desatasco de la situación actual. Habrá que encontrar la formulación adecuada que permita a los cooperativistas y trabajadores del Sant Pau poder hacer su trabajo de una manera menos traumática y angustiosa de como lo han debido hacer en estos últimos años.

Foto del vestíbulo de Sant Pau.
Fuente: Archivo AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La sociedad BPB merecerá una entrada específica para poder profundizar, además de en la piscina y baños de la Ronda de Sant Pau, en las otras dos instalaciones que construyó: la de Travessera de Gracia, usufructuada por el C.N. Cataluña, y la de la Sèquia Comtal en el barrio del Clot

El Montjuïc a la piscina de la Ronda...

Antecedents

Uns mesos després d'acabada la guerra civil, el novembre de 1939 es constitueix a Barcelona la societat "Baños Populares de Barcelona", BPB, com a filial de la "Sociedad General de Aguas de Barcelona", SGAB (*). La seva finalitat social recollida als estatuts es la de: 

"... la fundación y explotación de establecimientos industriales destinados a baños, piscinas, duchas, gimnasia y deportes relacionados con estos medios higiénicos y de cultura física y a prestar los referidos servicios en las mejores condiciones conocidas de perfeccionamiento en beneficio de la salud pública."

Constitució davant notari de la societat "Baños Populares de Barcelona".
Font: Arxiu AGBAR

Amb la finalitat d'acomplir els seus objectius fundacionals BPB construirà entre els anys 1939 i 1943 tres instal·lacions esportives, la primera de les quals es la ubicada a la Ronda de Sant Pau n. 46. El programa per a la seva execució es centra tres aspectes fonamentals:

• La dotació de serveis d'higiene personal

• La utilització esportiva de la piscina

• La dotació de serveis complementaris

D'aquests criteris programàtics en neix el projecte definitiu, encarregat a l'arquitecte Lluis Bonet Garí (1893-1993), que permetrà l'inici de la seva construcció, l'onze de desembre de 1939. La inauguració de la instal·lació tindrà lloc el dia 21 de novembre de 1940, menys d'un any desprès d'iniciar-se'n les obres.

Plànol de plantes i seccions de la piscina de la Ronda.
Font: Arxiu AMCB

Es construïren cinc banys particulars; 31 i 15 dutxes; 34 i 21 cabines individuals de vestidors i 62 i 44 armaris de guarda-roba, tot això per a homes i dones respectivament.

La piscina era de 18 x 7 metres, amb una fondària que anava des del metro fins als dos metres a la part fonda. En el plànol s'observa un trampolí, que creiem que mai va ser instal·lat. En qualsevol cas hagués estat un perill donada la poca profunditat. Els més veterans encara vius no en recorden pas cap element de salts i, contràriament, recorden que gairebé es tocava de peus a la part fonda. La instal·lació per la calefacció de l'aigua es feia amb una caldera que funcionava amb carbó els primers anys, per bé que mitjans els anys 40's ja es va canviar el tipus de combustible per el fuel-oil.

En relació al cost previst de la construcció el director de BPB, Juan Mercé, s'adreça per carta al de la SGAB, José Maria de Soler Nolla, exposant-li el pressupost previst i la desviació que en podríem dir raonable, en aquest termes:

Còpia de la carta adreçada per Juan Mercé al director de la SGAB
Font: Arxiu AGBAR

Fet i fet el cost estimat voltava el mig milió de pessetes, que per a l'any 1939 no eren poca cosa... A més l'explotació d'aquesta instal·lació, fou sempre deficitària i encara mes en afegir-se les altres dues que construí BPB, de manera que amb data de 14 de febrer de 1947 la SGAB s'adreça a l'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, en Josep M. Albert Despujol, per negociar la possible municipalització del servei, tot comprometent-se a construir encara dues instal·lacions similars més a Sants i a Sant Martí de Provençals. Les repetides gestions, que s'allargaren un bon seguit d'anys, no tingueren mai èxit i BPB mantingué la titularitat del 'negoci' fins a principis dels anys setanta sense que les dues noves instal·lacions s'arribessin a construir.

Retall de 'La Vanguardia Española' del 22 de novembre de 1940,
amb la noticia de la inauguració de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca La Vanguardia.

Ja tenim piscina !

El butlletí n. 2 del club informava el desembre de 1946 de la bona nova de l'aconseguiment d'una piscina llogada per als entrenaments del període hivernal, amb la foto de la piscina de la Ronda a la portada, com hem vist en una entrada anterior. El cas es que entre els anys 1946 i 1966 aquesta va ser la piscina coberta de referència per a les nedadores i els nedadors del Montjuïc.

Retall del setmanari 'Destino' del 25 de gener de 1941 donant
compta de la iniciativa de 'Baños Populares de Barcelona', 
amb la imatge de la piscina de la Ronda.
Font: Hemeroteca ARCA

El camí del contracte amb BPB no va ser mai fàcil. La societat matriu d'aquesta, la SGAB, ja tenia coll avall que la gestió de la Ronda seria deficitària, per el tipus de proposta que es feia i per els preus a que es van posar els serveis, però la realitat va superar les previsions que  se'n havien fet. Això va portar a un seguit d'estires i arronses, que afectaven al Montjuïc i al Catalunya - usufructuari de la piscina de Travessera de Gràcia - , per la pretensió raonable de BPB d'ajustar els preus de lloguer als costos reals de les instal·lacions. Sovint aquests problemes es resolien amb la intervenció personal d'en Joan Antoni Samaranch, que des de les diferents posicions polítiques que va anar ocupant dins del règim va tenir cura que aquests clubs poguessin seguir amb la seva tasca esportiva. Així, per exemple, el president Boronat va signar l'any 1956 un nou contracte de lloguer amb l'empresa propietària per un import de 4.500 pessetes mensuals que poc temps després de prendre possessió l'Esquiroz com a nou president, a finals del mateix any, es va haver de tornar a negociar. Encara l'any 1965 ambdós clubs van rebre de BPB una carta anunciant la suspensió del servei tot i que un cop més la mediació dels organismes esportius oficials resolgueren la situació.

Hi han passat tot un conjunt d'entrenadors, des dels amateurs dels començaments fins a la professionalització que s'estrena amb en Janos Gergely el gener de 1958 per a continuar, en marxar aquest a finals de 1959, amb el debut de l'Albert Medina que serà l'encarregat de fer la continuïtat entre la Ronda i la nova piscina de Folch i Torres, aquesta sí municipal i cedida en usdefruit al C.N. Montjuïc a finals de 1966.

El camí habitual d'accés a la piscina de la Ronda era el del cursetista que, un cop que finalitzava el curset arribant al grup dels que nedaven amb suficiència els 50 m., rebia una beca per a poder seguir els seus entrenaments a la mateixa piscina de Montjuïc primer i de cara a la tardor-hivern per a continuar-los a la piscina de la Ronda. A partir d'aquí es començava a entrenar normalment amb un segon entrenador o ajudant del primer entrenador, com ara han estat els Vidal, Vendrell, Carmona, Martinez Carrión o Fernández, fins al moment en que els seus progressos en els entrenaments el feien passar a dependre del primer entrenador del moment. Cal fer notar que algun d'aquests segons entrenadors també assoliren la posició de primer, com fou el cas d'en Josep Vendrell i més endavant d'en Vicenç Carmona. La 'producció' de nedadores i nedadors a la Ronda arribà a tres generacions d'esportistes del club i quasi a una quarta que ja es va formar més a Folch i Torres. 

En la primera generació ens trobem, per exemple, amb les nedadores Montse Ramos, Nuria Carmany o Mary Bernet, aquesta darrera es un cas excepcional en ser la primera nedadora del club el mateix any 1944 provinent del C.N. Catalunya i tenint en compte que els que es coneixia llavors com a 'secció femenina' no es posà en marxa fins al'any 1947, quan la Bernet ja està retirada. D'entre els nois podem recordar a en Font-Prats, Francesc Andreu, Teo Poch o Josep Cercós entre aquests pioners de la Ronda.

A la segona generació, ja més vinculada a l'època d'en Janos Gergely i de l'Albert Medina, hi trobem, entre d'altres, a noies com les Carme Ramos, M. Carme Medina, Maria Pantinat, Tina Boira o Nuria Llonch i a nois com els germans Medina, en Carles i l'Albert, Juan Antonio Molinero, Josep A. Abadias, Paco Bonet o Jaume Monzó. 

Janos Gergely a la Ronda. Albert Medina a la 'vella'
Font: Arxiu CNM i Arxiu JCE, respectivament. Fts. SI

La tercera correspon plenament a la continuïtat de l'Albert com a primer entrenador i ens trobem amb noies com ara les Rosa Segarra, Carme Nacher, Pilar Arquero o l'Elisabeth Castillo, mentre que dels nois podem recordar a l'Eduard Costa, Jordi Murio, Gabriel Navarro, Carles Sànchez o Paco Segura, d'entre tants que contribuïren als èxits d'aquesta etapa.

Encara hi hauria una quarta generació, molt a les acaballes de l'ús per el Montjuïc de la  Ronda i més centrats en la piscina de Folch i Torres, com són les Isabel Ortega, Lidia Flaqué, Merçé Pallares o els germans Hernàndez, M. Carme i Antoni, acompanyats per l'Antoni Comas, Jorge Luciano, els germans Nogueroles, en Marc Carrizo i tantes i tants d'altres.

Els resultats ja els hem anat veient i els seguirem veient en properes entrades. Sigui en actuacions com a equip o de manera individual el club anà consolidant la seva progressiva importància en el món de la natació catalana i espanyola, amb fites tan rellevants com les d'aconseguir desbancar al 'Natació Barcelona' del lloc de privilegi que havia anat ostentant en els Campionats de Catalunya des dels inicis d'aquestes competicions; primer ho varen fer en infantils els nois a Tàrrega l'any 1958, mes endavant en els absoluts les noies l'any 1961 i els nois el 1962. A més a nivell individual i des de inicis dels anys cinquantes les marques dels esportistes del club s'anaren acostant i, finalment, superant alguns rècords tant de Catalunya com d'Espanya i tant de categories com absoluts. El punt culminant d'aquesta etapa serà la medalla de plata d'en Jaume Monzó en els Campionats d'Europa de 1966 a Utrecht.

Epíleg

L'octubre de 1966 el club pren possessió de la 'nova' piscina municipal de la plaça Folch i Torres i abandona la de la Ronda. L'empresa BPB en mantindrà la gestió fins que a primers dels anys setanta aquesta passarà a ser realitzada per l'Escola Pia de Sant Antón, que la va utilitzar per a les seves activitats escolars. L'any 1987 la FCN, que està fent reformes a la piscina Sant Jordi, en pren la gestió que mantindrà fins que a primers dels anys norantes la traspassarà a un equip format per experts en gestió esportiva, que prèvia una ampliació i actualització de la gestió convertiran la instal·lació en el Sant Pau Sport Club que va gaudir d'una renovada vida al llarg d'una bona colla d'anys.

Finalment aquests darrers gestors donen per finalitzada la seva etapa i en traspassen la gestió als seus treballadors que constituïts en cooperativa l'any 2012 i amb el nom de Gimnàs Social Sant Pau emprenen aquesta nova via de retornar la instal·lació als seus orígens fundacionals de servei als barris que l'envolten, tot posant l'èmfasi en la tasca de recolzament i suport a l'acció social de l'ajuntament en aquelles ofertes a les quals no li ha estat possible d'arribar. Les dificultats de l'actual gestió en l'ordre econòmic i els seus problemes per evitar el successius desnonaments proposats han estat motiu d'informacions públiques prou continuades com perquè sigui necessari que en tornem a fer esment.

Si que cal, però, expressar el nostre suport a la gestió i a les institucions i entitats que tenen a les seves mans facilitar el desllorigador de la situació actual. Caldrà trobar la formulació adient que permeti als cooperativistes i treballadors del Sant Pau de poder fer la seva feina d'una manera menys traumàtica i angoixant del que ha estat en aquests darrers anys.

Foto del vestíbul de Sant Pau.
Font: Arxiu AGBAR. Ft. SI

Josep Castellví

(*) La societat BPB mereixerà una entrada específica on poder aprofundir, a més de en la piscina i banys de la Ronda de Sant Pau, en les altres dues instal·lacions que va construir: la de Travessera de Gràcia, usufructuada per el C.N. Catalunya, i la de la Sèquia Comtal al Clot

De verdad que no podemos hacer nada más ?...

Portada del N. 2 del boletín del C.N. Montjuïc informando
del acuerdo para el usufructo de la piscina de la Ronda
Fuente: Archivo JCE

En realidad este espacio debería estar dedicado a recordar el paso del Montjuïc por la piscina de la Ronda de Sant Pau, que entre los años 1946 y 1966 fue la instalación que permitíó a los deportistas del club mantener un nivel suficiente de forma física gracias a su piscina de sólo 18 x 7 metros. Es lo que estábamos preparando...

La realidad, sin embargo, nos ha atropellado al conocer el anunciado desahucio para este próximo viernes día 30 de abril de los actuales gestores, la sociedad cooperativa que desde el año 2012 se ha hecho cargo de mantener las instalaciones y sus actividades, aunque acentuando en estos últimos años las características de tarea social y supletoria de funciones que corresponderían a la administración, que no siempre llega a todas las urgencias.

Así en estos tiempos de pandemia la población más desfavorecida de los alrededores de la piscina han podido encontrar en los gestores y animadores del 'Gimnàs Social Sant Pau' desde una ducha reconfortante hasta la práctica de alguna de las actividades físicas que en él se desarrollan. Además las extremas condiciones impuestas por la situación a las personas sin hogar o/y sin trabajo que acoge el centro les ha llevado a complementar sus prestaciones con la entrega de ropa limpia y comida. Siempre al margen de sus posibilidades económicas han sido acogidos por los cooperativistas y trabajadores de la entidad con el máximo de apoyo y afecto. Esta actitud de servicio social complementaria o sustitutoria ha comportado déficits económicos en la gestión, a los que hay que sumar el hecho de que la propiedad venga insistiendo desde hace varios años en la necesidad que los actuales inquilinos sean desalojados de este equipamiento.

Hasta ahora, mal que bien, se han podido ir parando todas las embestidas, pero parece que ésta del viernes próximo puede ser la definitiva si entre todos no hacemos algo más que entonar las consabidas lamentaciones. La actitud de 'quiero y no puedo' del ayuntamiento de Barcelona ha sido manifiestamente mejorable. Seguro que las necesidades a que deben hacer frente son muchas y todas con un alto grado de urgencia, pero hay que recordar que ya en el Pleno del 25 de mayo del año 2018, a propuesta de la CUP, se produjo un acuerdo para la compra del edificio a sus actuales propietarios a fin de mantener la piscina y el gimnasio y poder seguir desarrollando sus actividades y prestaciones. Este acuerdo quedaba condicionado a unas disponibilidades presupuestarias que nunca existieron en realidad. En la campaña de las elecciones municipales de 2019 prácticamente todos los grupos políticos se comprometieron, una vez más, con los actuales gestores a la compra o, en última instancia, a la expropiación del edificio que ocupa el 'Gimnàs Social Sant Pau'... pasados ​​casi dos años de las últimas promesas la realidad presenta la cara del desahucio anunciado, si no hay acciones que lo puedan paralizar.

Desde este nuestro pequeño rincón de las redes animamos a todas las personas que puedan colaborar en detener este injusto desahucio del día 30 de abril a sumarse a las iniciativas que los gestores del 'Gimnàs Social Sant Pau' están efectuando. Sería bueno conseguir que la piscina cubierta en funcionamiento más antigua de Cataluña no desaparezca para siempre, como hemos visto pasar en tantos y tantos otros casos con instalaciones similares...

Memòries del Montjuïc

De veritat que no hi podem fer res més ?...

Portada del N. 2 del butlletí del C.N. Montjuïc informant
de l'acord per l'usdefruït de la piscina de la Ronda
Font: Arxiu JCE

En realitat aquest espai hauria d'estar dedicat a recordar el pas del Montjuïc per la piscina de la Ronda de Sant Pau, que entre els anys 1946 i el 1966 va ser la instal·lació que permetia als esportistes del club de mantenir un nivell suficient de forma física gràcies a la seva piscina de només 18 x 7 metres. Es el que estàvem preparant...

La realitat, però, se'ns ha tirat al damunt amb l'anunciat desnonament per aquest proper divendres dia 30 d'abril dels actuals gestors, la societat cooperativa que des de l'any 2012 se'n ha fet càrrec de mantenir les seves activitats tot i accentuant en aquests darrers anys les característiques de tasca social i supletòria de funcions que correspondrien a l'administració, que no sempre arriba a totes les urgències.

Així en aquests temps de pandèmia la població més desfavorida dels encontorns de la piscina han pogut trobar en els gestors i animadors del Gimnàs Social Sant Pau des d'una dutxa reconfortant fins a la pràctica d'alguna de les activitats físiques que s'hi desenvolupen. A més les extremes condicions imposades per la situació a les persones sense llar o/i sense feina que acull el centre els ha portat a complementar les seves prestacions amb el lliurament de roba neta i menjar. Sempre, al marge de les seves  possibilitats econòmiques, han estat acollits per els cooperativistes i treballadors de l'entitat amb el màxim de recolzament i afecte. Aquesta actitud de servei social complementària o substitutòria ha portat a dèficits econòmics en la gestió, als quals cal sumar el fet que la propietat vingui insistint des de fa uns quants anys en la necessitat que els actual llogaters siguin desallotjats d'aquest equipament.

Fins ara, mal que bé, s'han pogut anar parant totes les embranzides, però sembla que aquesta del divendres vinent pot ser la definitiva si entre tots i tot-hom no hi fem alguna cosa més que lamentar-nos'en. L'actitud de 'vol i dol' de l'ajuntament de Barcelona ha estat manifestament millorable. Segur que les necessitats a que han de fer front són moltes i totes amb un elevat grau d'urgència, però cal recordar que ja en el Ple de 25 de maig de 2018, a proposta de la CUP, es va produir un acord per a la compra de l'edifici als seus actuals propietaris per tal de mantenir la piscina i el gimnàs i poder seguir desenvolupant les seves activitats i prestacions. Aquest acord quedava condicionat a unes disponibilitats pressupostàries que mai van existir en realitat. A la campanya de les eleccions municipals de 2019 pràcticament tots els grups polítics es van comprometre, una vegada més, amb els actuals gestors a la compra o, en última instància, a l'expropiació de l'edifici que ocupa el Gimnàs Social Sant Pau... passats quasi bé dos anys de les darreres promeses la realitat té la cara del desnonament anunciat, si no hi han accions que el puguin paralitzar.

Des de el nostra petit racó de les xarxes animem a totes les persones que puguin col·laborar en aturar aquest injust desnonament del dia 30 d'abril a sumar-se a les iniciatives que els gestors del Gimnàs Social Sant Pau estan tirant endavant. Seria bo aconseguir que la piscina coberta en funcionament més antiga de Catalunya no desaparegui per sempre, com hem vist passar en tants i tants d'altres casos amb instal·lacions similars...

Memòries del Montjuïc