Barcelona 1970. Sant Jordi i Bernat Picornell, les 'eines'...

Un curiós antecedent...

A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives. 

Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 o a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.

Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926,  - un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN)  (1) - Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.

El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada  y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Per a consolidar aquest nou departament, el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a poder organitzar a Barcelona el proper Campionat d'Europa de Natació de l'any 1950, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessàries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:

Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió 
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny

Malgrat aquest optimisme, en posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:

"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de) 120 nadadores durante 8 dias." (2)

En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.

La Piscina Sant Jordi...

En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.

Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball, 
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra

Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...

En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español;  la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.

Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. A l'abril de 1955 també s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).

Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.

Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de 
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB

Si l'impulsor polític és en Samaranch - amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar - qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.

Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI

El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades. 

A la primera licitació, feta l'any 1963 sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.

Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio 
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la Piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB

L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costos estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.

A l'esquerra els costos estimats i reformats amb data del 18 d'octubre de 1965, 
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos 
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB

Al cost final estimat encara cal suma-hi més de 300.000 ptes., emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.

L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració del nou equipament s'expliquen així aquestes intervencions:

"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto  amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."

De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en la realització d'un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació. 

La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la instal·lació. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.

Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb 
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.

Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966 
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.

La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.

Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.

Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.

Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.

El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:

• Piscina de competició, de 50 x 22 m

• Piscina de salts, de 25 x 20 m

• Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m

• Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera

• Sales per la maquinària

• Sales complementàries per premsa, bar restaurant, oficines de l'organització i altres

• Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats

• Altres serveis complementaris

Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas 
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat

El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.

El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.

Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat 
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - a la vegada President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).

En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:

"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...

El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."

Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels d'Espanya i dels campionats.

Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les 
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca 
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de 
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Superada aquesta prova amb èxit, l'ocupació dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit. 

Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.

En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN, amb l'assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.

1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)

2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell, 
acompanyats per en Juan A. Sierra i en Antoni Monés. Veiem 
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.

Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. (Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos 
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto). Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels països de l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereixen d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.

Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. Les opcions que és tenen sobre la taula porten a la necessitat d'optar entre dues ofertes: d'una banda la d'una empresa espanyola, i de l'altra la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.

Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans 
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI

Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes. 
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze, 
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano

Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. La seva tasca ha merescut l'ésser guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). 

La seva proposta d'imatge dels XII Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.

Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats 
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra

La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.

Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.

Els diferents organismes implicats en l'organització ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment, que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.

Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre 
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple, senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:

• 6 rècords del Món

• 28 rècords d'Europa

• 24 rècords d'Espanya

Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec. 

La seva 'dimissió' va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento Nacional. 

En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades de les d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.

Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona 
a en Joan A. Samaranch, qui la rep de mans d'en Pau Negre. 
Sota la noticia del possible relleu d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.

Josep Castellví

(1) La 'Ligue européenne de natation' (LEN) - des de 2023 EUROPEAN AQUATICS - es va crear desprès del que hauríem de considerar com el seu congrés fundacional, que va tenir lloc a Bolonya el 30 d'agost de 1927. El Congrés es va dur a terme sota la supervisió i el control de la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) amb l'assistència de representants de quinze països. El principal punt de l'ordre del dia va ser la proposta de constitució del nou organisme europeu, que alguns països i la mateixa FINA no creien necessari. Davant aquesta manca d'acord, la proposta es va posar a votació, amb el resultat que deu països van votar SI, quatre van votar NO, i un es va abstenir. Van votar afirmativament Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia i Suïssa. I ho van fer negativament Txecoslovàquia, Finlàndia, Suècia i Iugoslàvia. Un cop acordada la constitució de la LEN es va procedir al nomenament del seu 'bureau' directiu, designant-se al suec Erik Bergvall com a president; i a F. Van der Heyden  i Walter Binner - belga i alemany respectivament - com a vicepresidents.  (Informació extreta del llibre inèdit sobre els 'Campeonatos de Europa de Waterpolo' elaborat per en Juan Antonio Sierra Puerto, que tot i estar quasi totalment acabat no ha trobat l'editor adient per a la seva publicació)

(2) Efectivament, els VII Campionats Europeus de Natació de 1950 van tenir lloc a Viena entre els dies 20 i 27 d'agost. En l'acta de la reunió de la Comissió d'Esports de l'ajuntament de Barcelona del novembre de 1949, on s'informa de la dificultat de ser escollida com a seu del campionat europeu de 1950, en Epifani de Fortuny proposa promoure altres competicions internacionals, com ara "celebrar unos Juegos Latinos, o mejor aún Mediterráneos, ya que estos permitirían la participación de naciones que, como Egipto, Turquía... y otras, se verían forzosamente excluidas en otro caso".

(3) Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser un dirigent esportiu, polític franquista i empresari català. Inicià la seva carrera política el 1954 i va ocupar diferents càrrecs en l'administració de la dictadura fins al 1977. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i a partir d'aquesta data es va convertir de forma vitalícia President Honorari de l'organisme. Fou el segon president del COI que més temps ocupà el càrrec, durant 21 anys, nomès superat pel baró Pierre de Coubertin que ho va ser entre 1896 i 1925. La influència de Samaranch va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics de 1992. Va presidir la Caixa de Pensions entre 1987 i 1999.

(4) Manel Baldrich i Tibau (1911-1966) va ser un reconegut arquitecte i urbanista. Es va titular el 1935. El 1944 va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948 director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. El 1959 va redactar un pla d'ordenació de la província de Barcelona. Des de l'any 1948 va dirirgir la 'Comisión Superior de Ordenación Provincial'. La seva tasca fou excel·lent, ja que va modernitzar els criteris de les noves ordenacions urbanístiques amb la preocupació per unificar els plans municipals. Un dels seus majors projectes va ser el complex de les Llars Mundet (1954-1957), un conjunt de 3000 habitatges, església i equipaments socials situat al barri de La Vall d'Hebron. D'aquest recinte destaca especialment l'església, que denota la influència d'Alvar Aalto, amb decoració dels escultors Josep Maria Subirachs i Eudald Serra i el pintor Joan Josep Tharrats. Entre 1961 i 1966 va construir la Piscina Sant Jordi i el pavelló de l'Escola de Treballadors en el recinte de l'antiga Fàbrica Batlló - posterior Escola Industrial de Barcelona -. Va ser autor també de diversos plans urbanístics per a Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa.

(5) La intervenció artística d'en Ràfols-Casamada i del vitraller Jeroni Granell,, sobre la paret contrària a les grades, desapareix amb les obres de reforma de la instal·lació fetes l'any 1990, sense que és conegui el destí dels vitralls que van quedar custodiats per la Diputació de Barcelona. També van  desaparèixer els esgrafiats de la resta de parets, obra directa d'en Ràfols-Casamada. En aquest cas, no obstant, hem sabut per fonts fidedignes de la FCN que sembla que no s'han extraviat, sinó que es troben sota d'una capa del nou arrebossat que és va col·locar en la reforma ja esmentada.

(6) Els plànols que reproduïm corresponen a la reforma de 1990 de cara als Jocs de Barcelona 1992, en no disposar de material prou adient per a la seva reproducció dels plànols originals. En qualsevol cas, la morfologia de la instal·lació és molt similar, amb la diferència que a la reforma de 1990 desapareix la torre de salts, en centrar-se aquesta especialitat en la nova piscina ubicada en l'emplaçament de 'la vella' de Montjuïc de l'any 1929. L'altre gran canvi és el de la piscina d'escalfament, que passa dels 25 als 50 m, i a més és coberta.

(7) En Juan Antonio Sierra Puerto, a punt del seu cent-i-unè aniversari, ha dedicat gran part de la seva vida no professional a la natació i el waterpolo del país. En els Campionats d'Europa de Barcelona 1970 va complir un paper similar al del home-orquestra, atenent al fet que com a encarregat de serveis generals del Comitè Executiu, a més de membre del Comitè Tècnic, va ser dels més esforçats i eficients col·laboradors dels impulsors polítics de l'esdeveniment; cosa que li va ser reconeguda de manera personal per en Joan Antoni Samaranch, amb el qual venia d'haver tingut un incident poc afortunat als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

(8) A la foto de personalitats destacades de la LEN i de la FINA hi trobem representada la història de la LEN entre 1950 i 1984. D'esquerra a dreta hi trobem: al iugoslau Ante Lambasa, president de la LEN 1982-1984 i de la FINA, 1980-1984; al hongarès Béla Rajki, president de la LEN 1958-1962; al holandès Jan de Vries, president de la LEN 1954-1958 i 1962-1970 així com de la FINA 1956-1960; i al belga René de Raeve, President de la LEN 1950-1954 i de la Fina 1948-1952. Tant l'Ante Lambasa com en Jan de Vries eren en actiu com a membres del 'bureau' de la LEN als europeus de Barcelona 1970; el primer com responsable del waterpolo i el segon com a president de l'organisme.

Carnet de Soci. Jordi Murio Fisa, la fidelitat perseverant...

A mitjan novembre de 2019 ens adrecem cap al Poble-sec, a tocar del Paral·lel de Barcelona, per anar a la que ha estat la llar de la família Murio-Escriche des de que fa més de cinquanta anys en Jordi i la Mapi és van comprometre donant-se el sí ritual corresponent...

No ens mou altre idea que la d'aprofitar l'ocasió per a  poder xerrar de manera distesa amb en Jordi sobre la seva tant dilatada com reeixida carrera en el món de les activitats aquàtiques, centrada específicament en la natació i el waterpolo, a quins esports ha dedicat tota una vida, primer com a esportista i més tard com a entrenador...

L'esportista...

Sóc en Jordi Murio, vaig néixer al 7 de gener de 1949, i el que em va fer arribar a la natació va ser una prescripció mèdica. Als 7 anys vaig tindre una malaltia, que d'una afecció clínica va derivar - al cap d'un temps - cap a una afectació psíquica. Llavors em van recomanar primer que fes futbol, i al 8 o 9 anys anava al camp del Poble-sec per entrenar. Més endavant, quan els temes psicològics ja estaven solucionats, li van recomanar a la meva mare (Montserrat) (1) que anés a un lloc on pogués compartir temps amb altres nens i nenes; i que no fos només d'un dia a la setmana, com passava amb el futbol.

I així va ser que per mediació d'un veí meu del barri, en Ramonet, em va dir que a la piscina de Montjuïc feien uns cursets i tal... que n'aprendràs molt de nedar, i a més hi trobaràs molts amics; que això és el que a la meva mare li interessava, que em relacionés amb gent. I d'aquesta manera va ser que vaig anar al curset i vaig aprendre a nedar l'any 59. 

Reproducció del primer carnet de soci del Club Natació Montjuïc 
d'en Jordi Murio Fisa, corresponent a l'octubre de 1959.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Total, que jo el primer dia em vaig mig ofegar i em van haver de treure. El segon dia, com que plovia, la meva mare no volia que anés a la piscina, però el meu amic Ramonet em deia que hi teníem d'anar, perquè si plou ens deixaran jugar. Llavors, efectivament, vaig anar a la part plana de la piscina tot sol, i mig jugant vaig veure que sabia nedar una mica; al dia següent ja vaig anar amb el Ramonet a la part dels que feien els cinquanta metres. A l'acabament del mes vam fer la final del curset, i ens van dir que els vuit millors anirien a nedar un dia a la nit, quan és feia el Dia del Club. Llavors d'aquells vuit vaig quedar tercer, però al mes següent, a l'agost, una altra vegada vam tornar a repetir l'operació, i dels vuit de l'agost ja vaig quedar primer; llavors va ser quan em van dir que podia anar a entrenar en un club que hi havia de natació, i que era el Club Natació Montjuïc.

Vaig començar amb un senyor que es deia Carmona. Llavors la primera setmana de setembre hi havia els Campionats de Catalunya, on hi vam anar tres d'aquests petits: un que ja feia un any o dos que hi era, el Paulino Andreu, i un altre que procedia dels cursets de l'any anterior, que es deia José Antonio Gelabert, i jo que era el nedador més 'novato' del grup. Vam anar a Banyoles als superinfantils que en deien - menors de dotze anys - i allà nedàvem cinquanta metres, que els vam fer al llac en una zona delimitada per unes plataformes, amb surades. Com que jo no estava acreditat encara amb cap temps vaig anar a una de les primeres sèries i vaig fer 35.5. El cas és que anaven passant les sèries i al final va venir un senyor del club, que no me'n recordo del nom però era el delegat, que em va dir "noi ! has quedat campió de Catalunya, perquè has guanyat tots els que anaven nedant a les altres sèries..."

Al cap de dos mesos que estava a la piscina de la Ronda, amb el senyor Carmona, amb aquests tres nens mateixos vam anar a Manresa, a una competició que en deien del nedador complet, on havíem de fer cinquanta metres de cada estil... i allà també vaig guanyar amb els quatre estils. A partir d'aquí ja va ser que la meva mare em va deixar anar a la Ronda més tranquil·la... 

´Superinfantils' del C. N. Montjuïc que van correr la 'Jean Bouin' de 
l'any 1960. Paulino, Gelabert, Murio. Ajupits Valdés i Costa.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Amb 13 o 14 anys, tot i anar amb els de 15, ja hi havia uns quants de nosaltres, que comptaven una mica. Em sembla que va ser l'any 1964 als meus 15 anys, que ja entrenàvem amb l'Alberto Medina, que aquest va tenir un interès especial en que, poguéssim guanyar el Campionat de Catalunya infantil; hi va posar molt d'interès oer veure si podíem quedar primers de Catalunya. Potser va ser la primera vegada que jo recordo que vam fer un treball d'equip - em ve al cap perquè m'hi he dedicat desprès - on ens va motivar molt pels relleus... no era només anar a un campionat per anar-hi; hi vam anar una mica planificats, mirant quin equip té el Sabadell, quin equip té el Barcelona... la competició és va fer a Sabadell. 

Era a l'estiu, una única vegada a l'any perquè no hi havia campionats d'hivern... només els de l'estiu. Recordo bé que l'Alberto i el Ballart, que era el delegat, es 'matxacaven' a fer totes les combinacions possibles, fent simulacions de puntuacions.

Titulars i entrades de 'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 1964, amb 
informació del Campionat de Catalunya infantil guanyat a Sabadell. 
L'equip del Montjuïc el formaven Costa, Navarro, 
Murio, Sánchez, Oller, Segura, Mas i Yáñez.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

D'aquesta colla n'érem uns quants que vam destacar força a nivell nacional, que surten fotos meves amb el Navarro i el Costa (al butlletí). En el campionat de Sabadell, a nivell de club, hi havien altres nedadors més, com el Sánchez o el Cisco (Mas). En aquell equip erem molt polivalents, amb molt bons resultats de cadascun en els diferents estils, podíem intercanviar-nos nedant el relleu de crol, de papallona o d'esquena, i això ens donava avantatge amb els altres clubs... és de les coses que més recordo, perquè realment aquell campionat el vam preparar  a consciència.

Em deixava de dir que l'any anterior, el 1963, el club va anar a fer una gira bastant llarga per l'estranger on ens vam enganxar alguns dels joves amb la colla dels grans. Vam estar a algunes ciutats de França, com ara Toulouse o Lyon; i desprès vam anar a Alemanya, a Heilbronn, Frankfurt i algunes altres ciutats més. Erem una barreja dels grans amb alguns dels nous incorporats a partir del 1960; del club venien l'entrenador Alberto Medina i el Joan Ballart com a delegat... en total la gira va ser de molts dies, potser dotze o tretze del mes d'octubre, crec recordar...

Foto de grup de la gira. De dalt a baix: Ballart, Santamarta, Brascó, 
Romero, Pitart, Segarra; Garcia, Alonso, Costa; Molinero, 
Puig, Bonet, Alberto; C. Medina, Pelegrí, Cruz, Escolies, 
J. Carabí, R. Carabí, Palau; Alberich, Nacher i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

A tot això, s'havia inaugurat la residència Blume de Barcelona i el Jordi, que ja despuntava en natació, s'hi va incorporar cap a l'any 1964. Del club ja hi havia en Jaume Monzó i poc temps desprès del Jordi s'hi incorpora l'Eduard Costa. Ara entrena a les ordres d'en Jan Freese, en el marc d'unes facilitats que ajuden a compatibilitzar l'estudi amb els entrenaments, i amb una alimentació més o menys controlades...

Arribo a la Blume i un any més tard també hi entra l'Eduard (Costa) del club. Jo m'hi vaig estar fins al 1968, aproximadament; l'Eduard va marxar abans perquè va tenir un problema de salut que el va fer estar una bona temporada sense entrenar... a mi m'hi va fer entrar aquell senyor que portava els d'Espanya infantils i juvenils, el Moragues, que ajudava al director de la residència, Ricardo Sánchez, i sempre era per allà. 

És en aquella època que ja començo a ser seleccionat per a l'equip B d'Espanya (de natació), que llavors no hi havia selecció junior, vaig ser unes quantes vegades internacional B i en una ocasió vaig anar també a la selecció A per un torneig amistós amb Itàlia que és va fer a Las Palmas; vam estar entrenant els sis o set que erem de la Blume a la piscina del Metropole, on també entrenaven els italians. Allà vaig nedar els 800, que a mi no m'agradava gens... més de 400 metres no m'agradava, total que vaig fer els 800 i encara vaig tenir la sort de quedar primer.

Al cap de molt poc temps d'això el Jan em va fer provar un intent de rècord d'Espanya dels 1.500, que el vam fer a la Blume de Barcelona. Jo no era fondista, però com vaig fer aquells 800 amb una bona marca, va voler que ho provés. Recordo que va venir el Brascó de jutge àrbitre, però passats els 1.100 em vaig parar... em vaig parar perquè anava sol en aquella piscina de la Blume, de tres carrers; encara me'n recordo que em donava voltes tot. No sé, tenia ganes d'acabar, perquè el rècord d'Espanya era 17'33 del (Miquel) Torres, però el Jan em va dir que jo podia fer el rècord d'Espanya dels 1.500, encara que la meva marca era força lluny... però com que el Jan amb el Kees (del Sabadell) anaven sempre picats va voler que ho provés... anava a 1.7 i escaig cada 100, però als 1.100 o 1.150 em vaig parar.

Jo no volia tornar a nedar més els 1.500, ja en tenia prou !... només un altre cop els vaig nedar al Campionat de Catalunya juvenil a Tarragona de l'any 1967, que vam quedar campions quasi amb el mateix equip del 1964 a Sabadell. I allà vaig quedar tercer en els 1.500, però fent una de les meves 'locures'... com que no em venia de gust nedar la prova i estava cansat perquè veníem de Tiana (de fer cursets), el Corell em va doblar i quan em doblava, als 900 o 1.000 metres, m'hi vaig enganxar i als últims 25 metres (d'ell) vaig esprintar i tot !... i crec que la gent és va pensar que arribàvem junts, perquè em van aplaudir quan acabava el Corell... però llavors vaig haver de fer 50 metres més, i encara vaig quedar tercer !. 

Equip Campió de Catalunya juvenil de 1967 al C.N. Tarraco. Giménez, 
Sánchez, Costa, Medina (E), Joares (D); Murio, Navarro, Segura i Castellví.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

Això dels juvenils devia ser al setembre. Abans jo anava escapant-me als vespres de la Blume per anar a entrenar a waterpolo amb el 'Bandy' (Zolyomy), que m'havien preseleccionat. Llavors el 'Bandy' un dia va i em diu de marcar al Sabater, que llavors era un dels millors juvenils... i em diu "es muy bueno, pero no llevo nunca con absoluto porque es un poco gandul..." i a continuació segueix "tu marcas bien Sabater, y llevo a Italia...", que volia dir anar a un 'Seis Naciones' que és feia juvenil o junior... i efectivament, una setmana abans del torneig m'avisa que sóc a l'equip que ha d'anar a Nàpols. Total, que al mateix temps que em diu això el Bandy, al cap d'uns dies el Jan em diu que haig d'anar a València que inauguren una altra piscina que no era la municipal amb un España-Inglaterra on haig de nedar els 1.500... els mateixos dies que hi ha previst el waterpolo a Itàlia.

Llavors jo em vaig decidir per anar al waterpolo. Quan vaig tornar el Jan em va dir que per a l'any següent m'anés 'despedint' de la beca de la Blume. I a partir d'aquí la meva natació va començar a baixar, perquè en deixar la Blume passo a entrenar al club amb l'Alberto Medina... la baixada no era culpa del canvi d'entrenador, era culpa meva, perquè amb l'Alberto la meva disposició era la d'anar trampejant... avui hi vaig, demà no hi vaig i el meu rendiment va començar a baixar...

Titular de la crònica publicada per el seleccionador espanyol, 
Joan Lluís Abellán, al n. 26 de la revista CROL.
Font: CROL n. 26. FEN.

Amb aquesta facilitat per l'esport que caracteritza a en Jordi Murio en el moment de la seva màxima expressió esportiva, li succeeix aquest fet de ser demandat per els seus dos esports estimats. En prendre la decisió de ser seleccionat com a internacional juvenil de waterpolo és converteix en el primer jugador del C.N. Montjuïc en ser internacional en l'esport de la pilota 'aquàtica' (2). 

En el torneig de Nàpols, que s'acaba convertint en un cinc nacions per l'absència de Iugoslàvia, el montjuiquenc és titular en tots els partits, marcant dos gols; un en la única derrota contra l'amfitriona Itàlia - 7a 3 -, i l'altre en la victòria contra l'Alemanya Federal - 1a 2 - Els altres dos partits finalitzen amb la victòria davant d'Holanda - 2 a 4 - i l'empat contra el combinat nacional de França - 3 a 3 -

Equip juvenil d'Espanya en el 'Torneo Seis Naciones' de Nàpols, del 25 al 27 
de març de 1967. Escartín, Bayarri (Arb), Humet, Abellán (S), Codera, 
Zolyomy (E), Meya I, Julià, Rubio; Meya II, Murio, Corell, Solanas i Costa.
Font: CROL n. 26. FEN. Ft. SI

De fet en tornar de Nàpols el 'Bandy' mateix em va venir a dir que tenia molts números per anar amb el primer equip al proper torneig important que hi havia, que devia ser l'europeu del 1970... o potser eren els Jocs de Mèxic del 1968. Possiblement em va enganyar com a un xino, però no me'n penedeixo. Perquè jo també penso en l'estratègia d'aquest home, que ho va fer molt bé pel waterpolo; jo vaig fer-li cas i potser la vaig cagar. Va voler ampliar la base d'aquest esport incorporant nedadors d'alt nivell, i va aconseguir el canvi del waterpolo del país... així que ni que fos indirectament, que no ho sap ningú, vaig ser un dels damnificats... però a gust, sense rancor.

El professional. Un camí cap a l'excel·lència...

Amb les diferents peripècies que hem anat coneixent de la trajectòria esportiva d'en Jordi Murio despuntava també l'incipient observador i aprenent de l'entrenador en que s'havia de convertir en un  futur proper. Ja en la seva adolescència dels setze o disset anys comença a interessar-se per les activitats de l'ensenyament de la natació, sempre amb la vista posada en la natació de competició i, més endavant, en l'alt rendiment... 

Tota la seva experiència vital i el seu entorn el porten a preparar-se progressivament per a poder fer un salt qualitatiu, determinant en la seva evolució professional futura...

L'any 68 o 69 vaig fer aquí una cosa amb el Montjuïc, que és la primera inspiració meva per dedicar-me a ser entrenador. I ho tinc escrit (3), l'Alberto Medina per donar més recursos de tècnica dels quatre estils a alguns nens i nenes dels grups d'alevins que entrenaven per les tardes a Folch i Torres, em demanar que els entrenes per perfeccionar els estils als qui voluntàriament volguessin venir alguns migdies i dissabtes al matí.

 

Amb els nedadors i nedadores de la proposta vaig voler extrapolar una metodologia educativa d'aprenentatge similar al grup que jo tenia setmanalment, que feia de monitor amb l'escola Decroly on treballava la cosina de la 'Mapi', Margarida Muset, pedagoga i llicenciada en filologia i filosofia i lletres (4). Aquesta escola va venir a Folch i Torres perquè jo li vaig dir al Grande - que s'encarregava dels cursets - que era interessant que vinguessin; venien des de la Bonanova fins a Folch i Torres i són d'aquests que anaven amb el 'gorret' blanc i groc, groc i blau... i tal. Li vaig dir al Grande que estaria bé que els hi fes jo el curset, perquè potser vindrien nens que podien ser nedadors. 

Total, que llavors el Medina em va buscar l'espai i l'horari necessari i jo vaig començar amb el col·legi, i per això llavors el Medina em va dir: "oye, ¿ por qué no me coges a estos niños de la Carmen Ramos y de los colegios ?, que por las tardes hacen muchos metros, pero son demasiados en cada calle y cada día nadan peor"... i jo que ho vaig acceptar. 

Entre ells n'hi va haver uns quants que desprès van fer una bona carrera de competició: en Rafael Cornudella, els germans Villarrubia, els germans Nogueroles, el Dani Cama - que nomès venia els dissabtes com la Cristina Iranzo -, les germanes Pallarès, l'Humberto Manzanares i les Esther Cama, Cristina Vallès o Pilar López.

Alguns dels integrants del grup per a la millora de la tècnica d'estils que va portar 
en Jordi Murio al Montjuïc a finals dels seixanta, en una imatge de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. Montejano

Aquest grup bàsicament era dels que van competir per primera vegada al 'Trofeu Martí Planes'. A partir d'això, junt amb el resultat d'altres cursets que feia, vaig comprovar que els podia fer aprendre tots els estils. Això em va servir d'inspiració i ajut en la presa de decisió pel meu futur, per aquesta raó és que recordo amb agraïment el Grup de Perfeccionament del Club Natació Montjuïc. Va ser com un repte inicial, una oportunitat que em va donar el club per a que pogués pensar: "hòstia, estic fent coses diferents amb aquests nedadors...".

Al poc temps em surt la oportunitat d'anar d'entrenador a Reus, amb el Ploms, i m'hi estic des del 1970 fins al 1976. Són uns anys fonamentals en l'aprenentatge com a tècnic esportiu, i aconseguim uns molt bon resultats amb l'esforç i el suport de la gent de la ciutat i del club. 

D'altre banda és en aquesta època quan tinc un altra gran èxit que és el de casar-me amb la que ha estat la meva companya de viatge... la 'Mapi', com sempre hem conegut al club a la Maria Pilar Escriche. Em caso el 1974 i al mateix any, quasi que com a regal per la boda, al Ploms s'hi construeix la piscina descoberta de mides olímpiques. 

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 6 de desembre de 1973, 
amb l'anunci del casament de la 'Mapi' i el Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Desprès de Reus me'n vaig al Sant Andreu on m'hi estic també 12 anys, des del octubre del 76 fins al 87. Allà vaig poder fer una feina molt ben feta, juntament amb la Mapi, de fer créixer un club de barri totalment des de la base. Com a mostra no és casualitat que el primer campionat d'Espanya femení que va guanyar el Sant Andreu l'any 1984 ho va fer sense que cap de les nedadores pugés al pòdium. El vam guanyar perquè totes eren polivalents i quedaven en llocs capdavanters.

A finals de la meva estada al Sant Andreu, l'any 1986 a Canàries, vam guanyar la puntuació conjunta per equip del campionat d'Espanya. Tot és decidia en l'última prova que sempre era el relleu dels 4x100 estils femenins i jo a les quatre nenes que van nedar el relleu aquella tarda no les vaig posar en cap més prova, i potser no eren les millors pel relleu... Durant la prova va passar una altra cosa molt emotiva per a mi, perquè els contrincants eren el Sabadell, que no el podia veure ningú perquè totes eren de fora (de Catalunya), el Canoe i l'altre el Santa Olaya que havia fitxat gent molt bona de Galícia i havia fet un centre d'entrenament. En començar la prova tots els equips catalans, menys la gent del Sabadell, és van posar a animar al Sant Andreu, que era el club de barri, i vam guanyar finalment la prova i el campionat.

Alguns dels campionats que vam guanyar va ser, com he dit, sense tenir quasi bé cap pòdium, però tenint en compte que la classificació a les finals era per marques... nosaltres per exemple teniem quatre noies a la final dels 400 estils; a la final dels 200 braça cinc noies; a la dels 200 braça de nois tres... i així amb les altres proves, teníem un gran equip. 

Al Sant Andreu amb les nenes soles vam guanyar el campionat d'Espanya 5 o 6 anys seguits, i a la classificació conjunta en vam guanyar 2 o 3 més. Per cert, que un dels primers cops que vam guanyar la puntuació conjunta a la piscina del Metropole em va venir a felicitar en Carmany, el president del Montjuïc, acompanyat pel Ballart que llavors era a la catalana; el cas és que em deixen anar: "et felicitem 'nano', perquè en un club de barri mai més pots tornar a guanyar el campionat, i menys encara amb tu com a entrenador..." em vaig sentir menyspreat per aquestes paraules de gent del Montjuïc que em van trencar l'alegria de la jornada.

I l'any 1987 ve quan fitxo pel Club Natació Montjuïc, aquell mes de setembre 'torno a casa', el que em serveix per reconduir aquell mal record que guardava del club i que em va perdurar fins que l'amic Gabriel Navarro se'm va dirigir, d'una manera molt correcta i honesta, per portar-me al Montjuïc. Vaig considerar que la meva etapa al Sant Andreu és podia finalitza i,  en part també per motius sentimentals, faig aquesta tornada al meu club amb la idea d'emprendre novament el treball de base i de construcció de la pedrera, que havia estat abandonat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 24 de juny de 1987 amb la 
noticia del fitxatge d'en Jordi Murio per el C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Portada del butlleti del C.N. Montjuïc n. 357, corresponent a abril-desembre 
de 1987 amb la imatge de Jordi Murio i de Drazen Matutinovic, els 
nous entrenadors de natació i waterpolo, respectivament. 
Font: Arxiu JCE, Fts. SI

I és que el 'Gabi' (Navarro) quan arriba es va trobar amb que l'equip del club era quasi bé tot l'equip nacional, fitxat a l'època d'en Joan Fortuny com a entrenador. Com a conseqüència d'aquesta política s'havia deixat de banda el treball de base del club, que vam haver de reconstruir la 'Mapi' i jo, comptant amb l'ajuda de la resta de tècnics de l'entitat. 

La cosa va anar així com volíem, però s'ha de reconèixer que també ens va ser de molt ajut comptar amb en Sergi López - que venia amb nosaltres des del Sant Andreu - que als Jocs de Seul 1988 va ser olímpic junt amb un altre montjuiquenc, en Daniel Serra, de manera que vam poder aprofitar una conjuntura especial per les circumstàncies derivades de l'èxit d'en Sergi amb la medalla olímpica de bronze als 200 braça.

Recull de diferents diaris de l'època celebrant l'èxit del 
bronze olímpic d'en Sergi López a Seul 1988.
Font: Elaboració pròpia a partir de hemeroteques diverses. Ft. SI

Vam anar aconseguint bons resultats a nivells absoluts, de manera que vam quedar campions d'Espanya als d'hiven de Madrid 1988, com també als d'estiu de Benidorm 1989. Aprofitant la conjuntura i amb la feina que fèiem amb tot el quadre tècnic, van començar a despuntar gent de la base del club: com ara l'Anna Rodriguez - filla de la Mercè Pallarès -, una altra que es deia Marta Plasencia... per exemple vam arribar a fer un rècord d'Espanya femení dels 4x100 lliures, que van ser les primeres nedadores que van baixar dels quatre minuts. A més del de clubs millorava també el rècord de seleccions, amb un temps de 3.54 i ho vam fer amb quatre noies de la base del Montjuïc: la Tatiana Rouba, l'Anna Rodriguez, l'Anna Morgades i la Marta Plasencia.

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats d'hivern 
de 1988 al Centre del Mundial 86 a Madrid.
Font: Arxiu JCE, fons J. Murio. Ft. SI

Equip Campió d'Espanya de natació als campionats 
d'estiu de 1999 a'Les Foietes' de Benidorm.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

La millora en la natació del Montjuïc va ser força notable, especialment per la recuperació i intensificació del treball de base, que va tenir com a resultat que es van aconseguir destacades classificacions a les diferents competicions dels grups d'edats, amb vàries medallistes en els Campionats d'Espanya de 1990, així com el primer lloc del Campionat de Catalunya de grups d'edat del mateix any. 

El President Pujol rep al Palau de la Generalitat una delegació del C.N. Montjuïc amb les medallistes del Campionat d'Espanya d'edats de 1970: Sonia Jordana, Cristina 
Hernández i Beatriz Mouriño, acompanyades per la 'Mapi' Escriche 
com a entrenadora i per en Joan Jordana com a delegat.
Font: Arxiu JCE, fons C.N. Montjuïc. Ft. SI

Fins aquest moment en la carrera com a tècnic del Jordi han sovintejat les vegades que la federació espanyola l'ha nomenat per a ser l'entrenador de l'equip nacional en una o altre competició internacional. L'any 1989 és produeixen uns canvis importants a la Federación Espanyola de Natación amb l'arribada d'en Rafael Blanco, amb el resultat de que qui era l'entrenador de la residència Blume de Madrid, en Fernando Navarro, passa a ser el nou Director Técnico de la FEN, de manera que queda vacant el càrrec d'entrenador de la Blume. La necessitat de cobrir aquest buit facilita aquesta primera incorporació d'en Jordi Murio a les estructures federatives com a entrenador estable, on hi serà des de l'octubre de 1989 fins al mes de desembre de 1990, en aquesta primera etapa.

Llavors és va donar un canvi de president a la federació, quan va arribar el (Rafael) Blanco i vol nomenar com a Director Tècnic al Fernando Navarro. El que passa és que aquest estava entrenant a la Blume (de Madrid) i va veure que no eren compatibles les dues funcions. Total que em truca per dir-me "Jordi, yo solo puedo coger el cargo de la federación si tu te vienes a Madrid para entrenar a los de la Blume, porque yo no puedo hacer las dos cosas...". Com que em semblava que la situació del Montjuïc era prou ben encaminada, li contesto dient que en Blanco parli amb el 'Gabi' per aclarir el tema. El cas és que en 'Gabi' em va facilitar molt les coses per que anés a Madrid, i a mi en feia il·lusió d'agafar el càrrec perquè anàvem de cara als Jocs de Barcelona; mentre que jo vaig a Madrid, al Montjuïc segueix la 'Mapi' amb la seva feina i el Andreu Jonama és fa càrrec d'entrenar a la gent del primer equip.

En principi marxo fins als Jocs de Barcelona. Un dels motius de la federació per potenciar la Blume de Madrid era pensar que l'equip dels jocs haurà de ser molt ampli i només faltaria que el noranta per cent fossin catalans. A la Blume de Madrid ja hi havia força gent bona, i a més sortien bons nedadors a molts llocs d'Espanya i la federació volia mirar de potenciar-ho més per tal de tenir el màxim de gent de fora de Catalunya perquè l'equip dels jocs sigui realment de tot arreu d'Espanya. Però quan faltava menys d'un any pels jocs me'n vaig anar de Madrid, no per culpa d'en Fernando Navarro ni molt menys... però és que moltes de les coses que m'havien promès van fallar. No tenia piscina de 50 m. per entrenar, que havíem d'anar a entrenar a la piscina del 'Mundial 86' a l'altre punta de la ciutat, amb no sé quant 'rato' per anar i no sé quant 'rato' per tornar; a  més molts dies la piscina estava amb els carrers a lo ampla, per donar preferència a cursets i a quatre banyistes nedant... i jo al final em dic: "Ostres, la responsabilitat que m'han donat no és corresponen amb les facilitats que tinc...".  Total, que llavors un dia em truca el José Maria Garcia per preguntar-me que hi havia rumors de que jo me n'anava, i que volia saber el perquè i jo que li dic: "mira, José Maria, la Blume es como un Mercedes, pero sin ruedas... no tengo ni piscina para entrenar !".

Tot això va coincidir en el temps a quan al Ballart se li va morir la filla, i llavors jo me'n recordo que em va trucar (el Ballart) a Madrid i que em diu: "Jordi, em trobo amb que molta gent, la primera la meva dona, m'estan burxant perquè torni a agafar la presidència del Montjuïc; però jo tinc dues o tres coses molt al cap per la manera com està ara el club, desprès de passar aquesta gent jove que no hi ha hagut moviments... que no saben massa on van...", total que em diu que vol que torni, però no com a entrenador sinó com a director tècnic, mantenint als qui feien la tasca d'entrenadors des de que vaig marxar.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 8 de novembre de 1990 
amb la noticia de la tornada del Jordi Murio al C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

I així va ser que en Jordi Murio retorna a la seva 'casa' una vegada més, on tot va començar. Però el Jordi que retorna al Montjuïc a començaments de 1991 ja no és el mateix que va marxar al 1989. En ell s'han produït canvis que han de ser determinants en la seva trajectòria professional. Sens dubte ha crescut en la consciència de les seves possibilitats com a entrenador dels esportistes d'alt rendiment, a la vegada que ha pogut aprofundir en la seva preparació, a la que va dotant cada cop més d'un necessari acostament als fonaments científics de l'entrenament. Des de sempre, però especialment en aquests darrers temps, en Jordi és una autèntica esponja, preparat per absorbir cada coneixement que troba en el seu entorn...

El que passa quan arribo al club és que començo a fer la tasca de director general de la natació i el waterpolo, que me'n encarrego també de les tasques d'arribada d'alguns jugadors i de les necessitats del polo, però a la vegada veig que alguns dels nedadors grans van plegant i com hi ha clubs que comencen a rapinyar nedadors joves dels que ja havíem fet nosaltres; tot plegat que això començava a desmembrar-se i semblava que a l'Andreu Jonama, que era molt jove, se li escapava una mica de les mans el tema. En mig de tot això el Ballart em proposa que torni el doctor (Josep) Casajús - que ja havia estat a la junta del Montjuïc en una altre etapa - com a president de la comissió esportiva, i en Casajús li exigeix que jo em torni a posar d'entrenador...

Noticia del 'Diario de Burgos' del 16 de febrer de 1991, on és senyala la tasca 
d'en Jordi Murio com a 'gerente de planificación' del C.N. Montjuïc.
Font: Hemeroteca digital PM

En aquesta darrera etapa com a entrenador del Montjuïc el club aconsegueix noves fites importants, especialment pel que fa a les nedadores i nedadors formats a la pedrera de l'entitat. Als europeus d'Atenes 1991 en Sergi López fa medalla de bronze en els 200 m braça, que ratifica als Jocs de Barcelona 92 amb un diploma olímpic en obtenir la quarta posició en la mateixa prova. L'any abans ha estat al mundial de Perth on ha participat en els 200 estils.

El mateix 1992 l'equip del club assoleix el primer lloc en un encontre internacional a Itàlia. L'any següent l'equip júnior del club assoleix el Campionat d'Espanya de la seva categoria. A tot això, les instal·lacions esportives del club han estat nomenades com a 'Sub-centre de Tecnificació' per la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat.

Al final el que va passar en que el Jonama va passar a fer de 'coach' del Sergi López, que en tornar dels Estats Units es va posar a nedar pel Sabadell però estava una mica 'cascat'... ja quasi no podia nedar la braça i l'Andreu és va dedicar a ajudar-lo en els entrenaments i en el seu desenvolupament personal. Jo vaig tornar a fer d'entrenador, a la vegada que seguia fent de tot una mica, organitzant l'estructura de funcionament de manera especial pel que fa als equips de natació, encarregant-me de tenir un grup de suport que dinamitzava les sortides que fèiem cada any, tant per a la preparació com per a anar a algunes competicions internacionals. Tota aquesta segona etapa amb el Ballart dura fins a l'any 2000 o una mica més enllà... quan se m'encarrega de portar els entrenaments del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC) que la federació catalana instal·la al CAR de Sant Cugat.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 1 de març de 2022 amb la noticia 
de la creació del 'Centre d'Alt Rendiment Català' (CARC).
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Tot això del centre va vindre perquè a la zona del Montjuïc, cap a finals del del 98 o 99, van posar la primera pedra d'una piscina coberta de 25 per 33, que al final no és va construir. El cas és que aquell dia va venir el (Josep Lluís) Vilaseca i el Ballart va  aprofitar per a dir-li: "Escolta Josep Lluís, el Jordi és massa Jordi per estar en aquest club i al CAR hi ha un grup de 7 o 8 nedadors amb dos entrenadors que els paga l'espanyola... quan jo era president (de la Catalana) teníem la Blume i el Llor i ara no hi ha cap grup pel millors nedadors catalans, i el Jordi és el que hauria d'estar al CAR entrenant-los..."

El centre català es va formar per un acord del Montjuïc amb la federació catalana que llavors presidia el (Lluís) Bestit, de manera que la FCN pagava les despeses d'entrenador al Club i aquest desprès em pagava a mi... va ser un sistema complicat perquè es van produir algunes anomalies que feien que jo algunes vegades no cobrés, però al final, comptant amb la col·laboració del Bestit, vaig poder cobrar quasi tot el que se'm devia. Van ser uns mesos difícils per a mi, especialment perquè van coincidir amb la malaltia de la 'Mapi', que ens va portar a viure una situació familiar molt complexa en la qual a la 'Mapi' li va tocar patir doblement, per la seva malaltia i per la situació en que jo em trobava...

A més, la 'Mapi' al club tampoc vivia un bona situació professional, no per culpa dels presidents sinó del gerent que hi havia, que la va maltractar molt, molt... però tant maltractada que ara veureu una cosa que guardo i que és excepcional perquè poques vegades els entrenadors s'associen per fer alguna cosa conjunta, que és una professió molt individualista on no hi ha el sentiment de grup, i en aquest cas van adreçar una carta a la 'Mapi' que us la transcric:

"De la Federació Catalana a 'Mapi' Escriche. 

Els tècnics de natació i la Federació Catalana de Natació volem manifestar el nostre sincer reconeixement per la gran tasca que ha vingut desenvolupant envers la formació i entrenament dels joves nadadors en el transcurs de molts anys d'una dedicació i intuïció fora del comú. 

Sant Cugat a Vallès, el 19 de juny del 2004." 

Aquests darrers anys del segle XX i primers del XXI van marcar el final de l'etapa com a entrenador d'en Jordi Murio del C.N. Montjuïc, tot simultaniejant la tasca del club amb la del recentment creat CARC. 

Només parlant de les grans cites internacionals de la natació, les nedadores i nedadors del Montjuïc van ser presents - a més dels que hem vist dels anys 1991 i 1992 -, a les següents competicions:

• Campionats d'Europa de Sevilla 1997, Estambul 1999, Helsinki 2000 i Berlín 2002, amb participacions de Jordi Carrasco, Brenton Caballero i Natalia Cabrerizo

• Campionats del Món de Fukuoka 2001, amb la participació de Tatiana Rouba

• Jocs Olímpics de Sydney 2000, amb la participació de Jordi Carrasco i Natalia Cabrerizo

Aquesta etapa s'acaba el 2006, que és quan des de l'octubre d'aquell any i fins al 2012 torno a anar a Madrid com a entrenador una altra vegada de la Residencia Blume. Aquesta última part meva de Madrid no ha sigut la part que més he 'disfrutat'; no m'ha omplert massa perquè no podia crear coses noves i a més no sempre hi havia bon 'feeling' amb l'espanyola. A Madrid em va passar alguna cosa semblant a l'última etapa del Montjuïc però amb menys tensió. Va ser quan (a l'espanyola) van fitxar com a Director Tècnic a un italià, en Maurizio Coconi, que  a mi em coneixia d'anar per les competicions. I el Coconi sembla que els hi va dir que em volia a la Blume. 

'El Mundo Deportivo' del 31 d'agost de 2006 dona la noticia de l'arribada 
de Maurizio Coconi i de la seva col·laboració amb en Jordi Murio.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Total, que em truca el president (de l'espanyola) que hi haig d'anar, que ho ha demanat el Coconi... en principi no volia marxar, però el Bestit em va insistir que hi havia d'anar: "Jordi, tu aquí al CARC ho has fet molt bé, però jo ara t'ho demano i t'ho dic bé, però al final ja saps que jo sóc el president de la catalana però també sóc el vicepresident de l'espanyola... vols que t'ho digui per un costat o per l'altra, fes-me aquest favor...!". Vaig haver de cedir, però escarmentat de la primera estada a Madrid vaig demanar un seguit de condicions, que el Bestit les va arreglar molt bé. Vam acordar cada setmana bitllets d'AVE per anar a Barcelona i, entre altres coses, un apartament petitó per si alguna setmana em vull quedar a Madrid o per si vol venir la 'Mapi' a Madrid.

Dossier del INEFC per a l'obtenció del 'Premi a l'Excel·lència' atorgat 
a en Jordi Murio Fisa el 2018, amb alguns dels seus resultats esportius.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

El Coconi va estar com a Director Tècnic (de la FEN) uns dos anys i mig. Desprès el va succeir Lluís Villanueva, que era un alumne molt destacat d'en Fernando Navarro, amb un 'coco' privilegiat i matricules en tot, però molt difícil en el tracte com a persona. A mi em va aguantar perquè els resultats eren bons, per això em va aguantar però teníem una guerra que inclús en alguna selecció per dos centèsimes havia deixat fora algú (nedador) només per tocar els ous al Jordi... hi vaig tenir alguns casos més de maltracta a esportistes meus...

El cas és que desprès dels Jocs de Londres 2012 ja vaig decidir de plegar. Jo volia continuar fins als mundials de 2013 a Barcelona; però llavors el (Fernando) Carpena (5), per quedar bé amb mi perquè és molt polític, em va dir que a la federació anàven per períodes olímpics i hauria de seguir quatre anys més, si m'hi veia capaç, fins a Rio 2016. 

I davant d'això vaig optar per plegar...  després el Carpena és va portar molt bé; això va ser al setembre i em van pagar tot l'any fins al gener. A més havien rebaixat el sou a tot-hom amb les retallades, però a mi em va tornar tot el que m'havia rebaixat els últims anys, de manera que amb mi va és va portar força bé i li estic agraït, que per portar-se malament ja n'hi ha massa de gent.

Al llarg de la seva vida esportiva i professional en Jordi Murio Fisa ha estat objecte de nombrosos reconeixements als seus mèrits. Als darrers anys, però, en destaca un que li ha estat atorgat per la més alta institució científica en l'àmbit de les activitats físiques i esportives del país. Ens referim al 'I Premi INEFC a l'Excel·lència' que va rebre de mans del llavors Director de l'INEF de Catalunya, en Jordi Solà Grancha, en una cerimònia pública al auditori de la dita institució el dia 4 d'octubre de 2018.

'I Premi INEFC a l'Excel·lència' per a en Jordi Murio Fisa.
Dalt: Lliurament del premi per en JordiSolà, Director de l'INEFC.
Sota: En Jordi i la 'Mapi' amb el Dr. Ferran Rodriguez (6), qui 
va dissertar sobre els mèrits de l'aspirant al premi.
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

La conversa amb en Jordi, en la que ocasionalment s'hi afegeix la seva inseparable 'Mapi', encara ha de continuar una bona estona tot recordant anècdotes i vicissituds compartides al llarg de tants anys d'amistat. L'activitat del Jordi en el món de la natació no va quedar truncada per la seva retirada professional. Els qui el coneixem suficientment sabem que sempre ha de mantenir un lligam amb aquest esport, al qual hi ha consagrat tota una vida de professionalitat i d'il·lusió...

Així els primers anys desprès de la seva retirada 'oficial', en Jordi va seguir dedicat a la tasca de 'formador de formadors', mitjançant els cursos de la RFEN, a la vegada que ha brindat el seu assessorament arreu on li ha estat sol·licitat, especialment en alguns paisos de sud-amèrica. El que més ha sovintejat, i en qual ha estat objecte de la més alta consideració, és Colòmbia, on s'hi ha anat desplaçant sovint a la segona dècada d'aquest nou segle per tal d'implementar programes de desenvolupament a la natació colombiana.

Retall del digital colombià 'Minuto30' del 7 de maig de 2014 amb la 
informació d'una de les estades d'en Jordi Murio a Medellín (Colòmbia).
Font: Web 'Minuto30'. Ft. SI

I encara que l'agradable conversa amb la 'Mapi' i el Jordi pot allargar-se tant com la pròpia resistència ens ho permeti, sempre hi ha un moment en que cal posar punt i final. Com ara mateix succeeix...

Carles Sánchez i Josep Castellví

(1) La mare d'en Jordi, na Montserrat Fisa Valls (1926-2023), vivia en el seu pis del carrer del 'Rosal' del Poble-sec. És en aquesta llar familiar que la Montserrat Fisa va haver de fer front pels seus propis medis a la criança dels seus fills, la Eulàlia i el Jordi. Ambdós van passar a formar part de la família de la natació, sempre mitjançant la seva pertinença al club del barri... el Club Natació Montjuïc. En la data de la publicació d'aquesta entrada la Montserrat Fisa ja ha traspassat, fet que va succeir el 14 de febrer de 2023 a l'edat de noranta-sis anys.

(2) És indubtable que en Jordi ha estat el primer internacional de waterpolo del C.N. Montjuïc amb aquella participació al 'Seis Naciones' juvenil de Nàpols l'any 1967. No obstant si que ens volem referir a un precedent 'quasi' blanc-i-verd. Ens referim a en Ricard Llordachs Cucurull (1932-2020) que va fer els seus primers pasos com a jugador de waterpolo amb el Club Natació Montjuïc pels anys cinquanta del segle passat. Quan la seva qualitat waterpolística és va fer més evident, va ser requerit a fitxar per el C.N. Barcelona, com solia passar en aquells anys com a pas previ per arribar a la internacionalitat. En Ricard Llordachs va ser nombroses vegades internacional B i A en waterpolo, a més de en altres tantes ocasions Campió d'Espanya, però sempre defensant els colors cenebistes.

(3) Quan el visitem el Jordi és troba en fase de preparació del seu llibre 'NADAR ENTRE 2 AGUAS', publicat per l'editorial Transverso l'any 2022, en el qual ha volgut condensar tota l'experiència i els coneixements acumulats al llarg de la seva trajectòria esportiva i professional, sense eludir les confidències personals més íntimes relacionades amb el seu acostament a la natació.

(4) Margarida Muset i Adel (Barcelona, 1945) és una pedagoga i inspectora d'educació. Sòcia fundadora de la Societat Catalana de Pedagogia, va cofundar i va ser la segona directora del 'Servei d'Ensenyament del Català' (SEDEC). És coautora de 'El legado pedagógico del siglo XX para la escuela del siglo XXI' on va participar amb un article sobre el pedagog Ovide Decroly, i també de 'La immersió Lingüística' (2008), on exposa juntament amb Joaquim Arenas la història de la immersió lingüística a Catalunya des dels seus inicis. Va treballar molt temps a l'Escola Decroly, en col·laboració amb Mn. Josep Maria Bosch (1919-2002), el seu fundador. L’Escola Decroly de Barcelona és l'única a Catalunya que segueix el mètode educatiu creat pel Dr. Ovide Decroly el 1907. L'escola ha mantingut sempre l'esperit innovador que la va veure néixer, compromès amb una educació activa i participativa, cercant un model que respecti el ritme d'aprenentatge de cada alumne. 

(5) Fernando Carpena Pérez (Ciutat de Palma, 1955) és el vuité president de la 'Real Federación Española de Natación', successor d'en Juan Gerardo Konickx, és en el càrrec des de l'any 2008. La seva dilatada tasca presidencial, no exempta de polèmiques, ha estat en general ben valorada per la seva facilitat d'arribar a compromisos amb els diferents estaments i sectors vinculats a les activitats aquàtiques esportives del país. 

(6) Malauradament el Dr. Ferran Rodríguez Guisado (1956-2021), metge, científic i professor catedràtic de l'INEFC, va traspassar el gener de 2021, després d'una llarga etapa com a professor i investigador de la institució entre 1988 i 2021. Llicenciat en CAFE i en Medicina, va poder desenvolupar una important tasca com a investigador, convertint-se en un referent internacional de la recerca en l'àmbit esportiu. En la cerimònia de lliurament a que al·ludim, el Dr. Rodriguez va voler fer la presentació del premi lliurat a en Jordi Murio, amb qui havia estat col·laborant en diferents recerques relacionades amb l'alt rendiment esportiu