Sprints. Els olímpics de 1924 (I). José Manuel Pinillo Antolín

Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, iniciem un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació, per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'. Aprofitem aquesta introducció per agrair l'autorització rebuda de part del ANC per a poder incloure aquests vídeos en el nostre bloc.

Van ser uns jocs molt significatius per diferents raons:

• Els esportistes representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) hi acudien per segona vegada enquadrats de manera organitzada i amb una representació amplia, desprès d'haver debutat amb similars característiques als Jocs de la VII Olimpíada d'Anvers 1920

• Barcelona havia presentat a Anvers la seva candidatura per els jocs de 1924 - mitjançant el Comitè Olímpic Català, i amb l'aval de la Mancomunitat de Catalunya - al llavors president del CIO, Pierre de Coubertin, que va ser finalment desestimada en favor de la capital francesa (*)

• Les disciplines de la 'Fédération Internationale de Natation Amateur' (FINA) es van disputar per primera cop en una piscina de 50 m, envoltada per tots els cantons de grades per a espectadors, amb una capacitat superior a les 6.000 persones. Els 50 m de llargada va passar a ser el cànon de les dimensions per a les piscines olímpiques

Espurnes d'arxiu...

L'Arxiu Nacional de Catalunya, dins de la seva tasca "... d’aplegar, conservar i difondre el patrimoni documental de Catalunya", en relació als diferents tipus de fons que li han estat encomanats, va encetar a finals del mes de setembre de 2023 la publicació d'uns vídeos curts - de poc mes d'un minut, fins als tres i escaig - que ha intitulat 'Espurnes d'arxiu', per als quals n'ha donat la següent justificació:

"Els fons i documents conservats a l'Arxiu Nacional de Catalunya són plens de petites històries que formen el teixit de la memòria col·lectiva del nostre país: en aquest espai n'expliquem algunes."

El passat 2 de juliol el ANC encetava, dins d'aquesta llista de reproducció, un seguit de vídeos dedicats a commemorar la participació dels representants del 'Comité Olímpico Español' (COE) als Jocs de la VIII Olimpíada, que van tenir lloc a Paris l'any 1924; amb especial dedicació als esportistes catalans.

Amb l'autorització pertinent, anirem reproduint algunes de les píndoles en format vídeo que han estat publicades en la seva pàgina oficial de YouTube. Per a ajudar, en allò que ens sigui possible, a la difusió dels jocs de 1924, hi afegirem algunes informacions complementàries.

Els olímpics de 1924: José Pinillo | Espurnes d'arxiu
Font: Canal de YouTube de l'ANC

José Pinillo Antonlín, un català... del carrer Sierpes

En José Pinillo neix al cor de Sevilla, a l'emblemàtic carrer Sierpes, l'any 1902. Al cap de poc temps la família es trasllada a Cadis, on s'hi estan fins a la pre-adolescència d'en Josep, quan s'instal·len de manera definitiva a Barcelona.

És en aquesta ciutat on descobreix la pràctica esportiva de la natació, afiliant-se al Club Natació Barcelona, on a partir de 1918 comença a competir en proves socials i interclubs, especialitzant-se en proves curtes d'estil lliure. Debuta als Campionats d'Espanya en els celebrats a Alacant el 1922, a l'edat de 20 anys, on es proclama campió dels 100 m lliures amb un temps de 1.16.6. Als campionats de l'any següent, a la ciutat de Gijón, continua amb la seva progressió, el que li permet entrar en les llistes de possibles seleccionats per als Jocs de la VIII Olimpíada de Paris 1924.

El mateix 1923 la 'Federación Española de Natación Amateur' (FENA) dissenya un pla de preparació específica per als jocs que inclou la contractació del belga Felicien Coubert, ex-plusmarquista mundial de braça, que programa un pla d'entrenament que es desenvolupa a la piscina de l'Escullera. L'equip olímpic de natació i waterpolo es veu obligat a entrenar en piscina de 33 m. i d'aigua salada, mentre que els jocs han de tenir lloc a la recentment inaugurada piscina de Tourelles, de 50 m. i d'aigua dolça. En el curs d'aquests entrenaments en José Pinillo registra les seves millors marques, establint nous rècords d'Espanya en 100 i 200 m lliures, amb 1.10.2 i 2.47.8, respectivament.

El marc: 'Stade Nautique des Tourelles'

Les disciplines aquàtiques dels Jocs Olímpics de Paris 1924 - natació, waterpolo i salts - es desenvolupen a la primera piscina construïda de manera específica per a l'esdeveniment, fora de l'aprofitament de determinats espais naturals o preexistents, i que marcarà les que han de ser conegudes com a mides olímpiques per aquest tipus d'equipaments. Es tracta de l'anomenat 'Stade Nautique des Tourelles'. situat al número 148 de l'avinguda Gambetta, prop de la 'Porte des Lilas', al 20è districte de París (**). L'encàrrec del seu disseny va recaure en l'arquitecte francès Léopold Louis Bévière.

Fins a poc més d'un any abans de fer-se els jocs encara es discutia on i com fer la piscina per als mateixos. Com s'explica en l'article que reproduïm, signat per el responsable dels esports aquàtics dels jocs, en Émile-George Drigny (***):

Pàgina del periòdic 'Le miroir des Sports' del 24 de maig de 1923, amb l'article poc 
menys que comminatori de'monsieur' Drigny, apressant a l'ajuntament 
de la ciutat per a la construcció de la piscina per als jocs.
Font: Hemeroteca Gallica (BNF)

En l'extens i detallat article s'exposa l'acord assolit per el comitè organitzador dels jocs d'utilitzar com a seu dels esports aquàtics una piscina provisional, quina construcció s'ha acordat amb el 'Racing Club de France', en zona molt propera a l'estadi principal, per a l'atletisme i altres proves, de Colombes. El senyor Drigny, però, es lamenta del destí final d'aquesta piscina:

" L' Estadi Nàutic de Colombes no serà més que una construcció precària, construïda per a les necessitats de l'activitat i que ha de desaparèixer de manera immediata desprès dels Jocs Olímpics"

Front a aquesta previsió inicial, en l'article defensa les qualitats del projecte endegat i pressupostat per l'ajuntament de Paris per tal de construir el 'Stade Nautique des Tourelles', entre quines qualitats senyala:

"El seu vas tindria unes mides de 50 metres de llarg i 18 d'amplada. Podria encabir fins a 6.000 espectadors i inclouria les instal·lacions més modernes; piscina de ceràmica, aigua filtrada, línies d'aigua (surades), trampolins reglamentaris de 1 i 3 metres i plataformes de 5 i 10 metres. La profunditat de l'aigua variaria entre els 0,70 m. a poca profunditat i 5 metres sota dels trampolins".

La llargada prevista de 50 metres va ser aprovada en la sessió de la 'Federation Interntionale de Natation Amateur' (FINA) celebrada a Lausana pocs mesos abans. Fins aquell moment la mida de les piscines dels jocs era de 100 metres. D'aquesta manera, amb la piscina dels jocs de París es va establir el cànon que regiria les dimensions clàssiques per a les futures edicions dels Jocs Olímpics. Una altre innovació en la piscina dels  jocs va ser la delimitació dels carrers de nado - sis en aquest cas - per 'línies d'aigua', és a dir, per surades.

Un cop superades totes les dificultats, finalment va ser possible la construcció de la piscina de Tourelles, que es va acabar faltant poc més de 30 dies per a l'inici de les competicions.

Vista interior de la piscina de Tourelles, pocs dies abans de començar a omplir-la.
Font: Revista 'L’Architecte', n° 12, 1924.

La participació dels seleccionats per la FENA

Com ja havia passat en la primera participació als anteriors Jocs Olímpics d'Anvers, els nedadors espanyols - només homes, encara - s'enfronten al la falta d'hàbit de nedar en una piscina d'aigua dolça i de les mides de la parisenca, i els resultats se'n ressenten. 

La natació als jocs de Paris es disputa entre els diumenges 13 i 20 de juliol. En Pinillo participa en els 100 m lliures, el dissabte 19 de juliol. Neda en la cinquena sèrie - de les sis que es fan - marcant el darrer temps amb 1.14.2, i queda eliminat del passi a semifinals. Es classifica en el lloc 29è dels 30 participants. Com a anècdota, la seva sèrie la guanya el que serà el futur campió olímpic, Johnny Weissmuller (****). El dia abans, divendres 18, Pinillo ha participat en el relleu de 4x200 m lliures, fent equip amb els seus companys del C.N. Barcelona Ramón Berdemás i Juli Peredajordi; el quart integrant és el donostiarra Pedro Méndez, del C.D. Fortuna. Neden a la primera sèrie fent el darrer temps dels tretze equips participants, amb 12.21.2. 

Aquest darrer és l'únic nedador que, a més d'en Pinillo, participa també en proves individuals. Ho fa en els 400 m lliures, en els quals es classifica en el darrer lloc de la cinquena sèrie, amb un temps de 6.26.6; i també en els 1.500 m lliures, on repeteix a la sèrie cinquena i arriba en el quart lloc, amb el darrer temps de 26.23.5.

Participen també a Paris els saltadors Jaume Ulió i Antoni Tort, del C.N. Barcelona, junt amb en Francisco Ortiz, del C. N. Alicante. Tots ells es classifiquen en les diferents proves de salts en els llocs que van des del 35è al 45è.

La representació del waterpolo espanyol, formada íntegrament per jugadors del Barcelona, la composen: Jaume Cruells (GK), Manuel Basté, Enrique Granados, Josep Fontanet, Lluís Gibert, Francesc de S. Gibert i Josep M. Puig. Juguen un únic partit, en quarts de final, contra l'equip de Suècia que goleja al d'Espanya per 9 gols a 0. Per el sistema de classificació establert en el torneig, sense disputar cap més partit l'equip espanyol es classifica en el vuitè lloc, dels deu equips participants.

En José Pinillo, entrenador...

En Pinillo segueix competint a primer nivell català i espanyol fins als primers anys trenta, amb nombrosos primers llocs en campionats de Catalunya i d'Espanya, arribant a conquerir vint-i-cinc rècords d'Espanya. Es retira de la natació activa l'any 1932, quan ja l'està simultaniejant amb la tasca d'entrenador auxiliar del titular del C.N. Barcelona, Enrique Granados. En marxar aquest cap a Madrid ha de fer les funcions de primer entrenador del club, fins a l'arribada el març de 1933 d'en Ernest Speissegger, l'hongarès-suís, amb qui seguirà fent tasques de segon entrenador. A principis de 1935 és cridat per la Federació Valenciana de Natació per a entrenar la seva selecció que ha de participar als campionats d'Espanya que s'han de celebrar a la tardor en la nova piscina de 'Las Arenas' de la ciutat de València, on s'hi estarà fins a l'inici de la contesa fratricida..

La guerra incivil estableix un període d'inactivitat en aquesta tasca, que en José Pinillo reprèn a l'any 1943, quan fitxa per el Club Natació Catalunya com a entrenador dels seus equips, que tot just inauguren la piscina coberta de la Travessera de Gràcia, llogada a 'Baños Populares de Barcelona'. A finals de 1945 el substitueix en el Catalunya el seu antic company de club, Joan Trigo, mentre que en Pinillo enceta una nova etapa d'entrenador de natació al Reus 'Deportiu'. Una darrera incursió en l'entrenament de natació la veiem l'any 1960, quan fitxa per el Club Natació Poble Nou, coincidint també amb que aquest estrena piscina coberta, en aquest cas municipal. S'hi està fins a finals de 1963, quan un jove Carles Adern en pren el relleu.

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 16 de desembre de 1960, recollint la tasca
d'en José Pinillo com a entrenador de natació del C.N. Poble Nou.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Com era habitual en aquells anys, el càrrec d'entrenador s'exercia més com amateur que de manera professional, de manera que calia compatibilitzar aquesta tasca amb l'activitat laboral de cadascú, En el cas d'en Pinillo, de qui sempre es va destacar el seu posat elegant i el seu gust per el ben vestir, sabem que  va iniciar carrera d'agent comercial de ben jove a la casa Chrevrolet de Barcelona. 

Pocs anys més tard d'haver estat l'entrenador del Poble Nou, el 8 de setembre de 1968 en José Pinillo Antolín, aquest català del carrer Sierpes, mor a l'edat de seixanta-sis anys.

Memòries del Montjuïc

(*) Les vicissituds que van concórrer per a la presentació d'aquesta primera candidatura de la ciutat de Barcelona a l'organització d'uns Jocs Olímpics han de merèixer una propera entrada del nostre bloc. Serveixi, de moment, la precisió del fet que malgrat les moltes ciutats que es van postular per a la dita organització, la decisió final del CIO es va trobar molt mediatitzada per el fet que Coubertin ja havia decidit el seu relleu de la presidència del CIO - on va ser substituït per en Henri de Baillet-Latour - i volia tancar-la al front dels jocs de Paris 1924. Especialment per el fet que la primera vegada que els Jocs Olímpics es van celebrar a la capital francesa, l'any 1900, el desori organitzatiu va ser monumental i el mateix Coubertin va ser clarament postergat i menystingut per el comitè de la 'Exposition Universelle de 1900', en qui el CIO n' havia delegat l'organització.

(**) El 'Stade Nautique des Tourelles', veí de la caserna militar del mateix nom, va ser construït per acollir les proves de natació dels Jocs Olímpics de 1924. Ha estat molts anys seu de la Federació Francesa de Natació, acollint al llarg dels anys nombroses edicions dels Campionats de Natació Nacionals de França, a més de múltiples organitzacions relacionades amb la resta de disciplines aquàtiques. Arran de la mort del nedador Georges Vallerey l'any 1954, l'ajuntament de París va aprovar al 1959 donar el seu nom a l'antiga piscina. Ampliada i renovada com a complex aquàtic entre 1986 i 1989 - amb un projecte de l'arquitecte Roger Taillibert -; en el Jocs de la XXXIII Olimpíada ha estat utilitzada com a instal·lació d'entrenament per als equips participants

(***) Émile-Georges Drigny (1883-1957), l'autor de l'article reproduït, és un personatge cabdal en el desenvolupament de la natació francesa i europea. Respon al perfil del 'sportman' de principis del segle XX, havent practicat atletisme, ciclisme. futbol i rugbi al sí del 'Sporting Club Universitaire de France (SCUF), on l'any 1901 va crear la secció de natació. Participà en els Jocs Olímpics d'Anvers 1920 com a membre de l'equip francès de waterpolo. Vinculat com a secretari general de la federació francesa de natació (FFNS) des de la seva creació l'any 1921, va ser nomenat director de les proves de natació als jocs de Paris 1924. Entre 1942 i 1949 presidí la FFNS. Va arribar a presidir la FINA - actual World Aquatics - del 1928 al 1932. L'any 1926 va ser un dels membres fundadors de la Lliga Europea de Natació (LEN), de la qual en va ser president entre 1938 i 1948. Finalment, també va ser escollit membre del Comitè Olímpic Internacional.

(****) La final dels 100 m lliures dels jocs de Paris va ser històrica. S'enfrontaven la jove promesa Johnny Weissmuller, de tot just 20 anys, i el també estatunidenc de 34 anys Duke Kahanamoku, bicampió olímpic de la distància a Estocolm 1912 i Anvers 1920. Dos anys abans, al 1922, Weissmuller havia arravatat al hawaià el rècord mundial, baixant per primera vegada del minut, amb un temps de 58.6. La final dels 100 m. lliures de Paris es disputa el darrer dia de a natació, diumenge 20 de juliol. Competeixen a la final els estatunidencs Weissmuller, Duke Kahanamoku i Sam Kahanamoku, el suec Arne Borg i el japonès Katsuo Takaishi. La lluita s'estableix entre els tres primers, coronant-se com a campió i recordman olímpic en Johnny Weissmuler, amb un temps de 59.0. A la foto veiem en Johnny Weissmuller, esquerra, amb en Duke Kahanamoku als jocs de Paris. Font: Agència CreditApsipa.

Lletres creaudes. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (iII)

El passat dia 31 d'octubre, en Jaume Monzó Cots hauria complert el seu setanta-setè aniversari. Amb aquest motiu vam rescatat un seguit de cartes creuades entre els tres personatges que encapçalen aquesta entrada, de la qual ja n'hem publicat amb data del mateix dia 31 d'octubre una primera entrega . La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, corresponent a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.

Any 1969. En Jaume Monzó rep de mans del president Diego Devesa el 
diploma de Soci d'Honor del Club Natació Montjuïc. A la foto els 
acompanya na Camen Verneta, esposa d'en Devesa.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

VE a EFiS. 17 i 31 de juliol de 1968

Desprès de mes de deu mesos de no constar correspondència entre l'Esquiroz i el Baró d'Esponellà i un cop feta la segona intervenció quirúrgica del primer, trobem quatre cartes seguides d'aquest al baró, en les quals el posa al corrent de la seva situació, no gaire encoratjadora.

En la del dia 17 de juliol l'informa que:

"... el dilluns passat em varem treure l'aparell que portava a la cama operada i cada vegada que poso el peu a terra veig totes les estrelles del firmament. El metge em diu que això és normal i que tot anirà passant..."

la del dia 31 de juliol acaba de confirmar el mal pronòstic de la seva salut, encara que obre una escletxa a l'esperança:

"... he passat uns dies de forta depressió, doncs els mals pensaments de que no caminaré mes han vingut altre volta. En fi, he iniciat la recuperació fent cada dia... uns quilòmetres amb bicicleta (estàtica) i encara que noto els muscles molt cansats sembla que tinc una mica mes de força."

Carta d'en Esquiroz a en Epifani de Fortuny del 31 de juliol de 1968.

Com sol ser habitual, la persona d'en Jaume Monzó és una presència constant en les cartes que es creuen els dos personatges. Així, en Vicenç en la del 31 de juliol li comunica al baró que:

"En Jaume Monzó aquests dies ha anat de bòlit. Afortunadament s'està recuperant, doncs el problema que tenia era que els nervis per el servei militar i els estudis li feien males jugades als intestins. Ara li han donat dos mesos de permís (a la 'mili') i el noi s'entrena amb la il·lusió d'ésser seleccionat per la Olimpíada. Jo vareig escriure a l'entrenador norteamericà (sic) James Counsilman... on havia estat a principis d'any i em diu que en Monzó és un noi que té condicions per esser finalista a la propera Olimpíada."

Uns dies mes tard, el 3 d'agost, l'Esquiroz fa saber al baró d'Esponellà el darrer contratemps succeït a en Jaume:

"En Jaume Monzó és un noi amb molt poca sort. El dia abans de sortir cap a Pori (Finlàndia) un cotxe va xocar amb el seu i encara que no es va produir cap lesió (greu), afortunadament, tenia una ferida oberta a una mà. Malgrat això va anar-se'n cap a Finlàndia i no sé a aquestes hores res de la seva actuació."

Retall de 'El Mundo Deportivo' del 8 d'agost de 1968
comentant les incidències hagudes a Pöri.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

EFiS a JM. 30 de juliol de 1968

La correspondència entre en Jaume i el baró d'Esponellà ha estat interrompuda des de finals del mes de març de 1968, en acabar-se el periple estatunidenc d'en Monzó. A finals de juliol en Epifani de Fortuny remet una carta a en Jaume des de el seu estatge estiuenc de 'Un Poquiu', on a mes de felicitar-lo per el seu sant l'anima a continuar perseguint el seu somni olímpic, a la vegada que li remarca que:

"Segueixo,en lo que puc i per els medis que tinc, les teves actuacions i puc constatar la teva constant millora que experimentes malgrat tots els elements en contra: estudis, milícia i molèsties gàstriques. No desmayis en les qüestions deportives, però no deixis els teus estudis, les primeres et proporcionaran satisfaccions i amics momentanis, els estudi en canvi fixaran el teu pervindre i el teu veritable valor a la vida."

Còpia de la Carta d'en EFiS a en JM del 30 de juliol de 1968

VE a EFiS. 30 d'agost de 1968

Desprès d'alguna altre carta creuada, el 30 d'agost l'Esquiroz escriu a en Epifani de Fortuny per a comunicar-li les darreres novetats d'en Jaume:

"Em plau saludar-lo i sense contestació a la meva darrera, que jo esperava per donar-li la bona noticia de que en Jaume Monzó en els darrers Campionats de Catalunya, va situar-se com a campió i ha millorat la seva marca d'aquest any. Va quedar campió dels 100 i 200 metres dors i això ha contribuït en gran manera a enfortir la seva moral. Crec sincerament que el noi anirà als Jocs Olímpics."

JM a EFiS. 30 d'agost de 1968

Amb la mateixa data el baró d'Esponellà rep una missiva d'en Jaume, que no li escrivia des de finals de març. Tal com sol ser habitual en les seves cartes en Jaume s'estén, sempre de manera autògrafa, tot explicant-li el succeït en els darrers temps. Comença dient-li que sap que segueix les seves actuacions mitjançant la correspondència de l'Esquiroz:

"Por el amigo Vicens se que le mantiene al corriente, continuamente me dice comentarios de sus cartas sobre mi. Gracias"

Carta d'en Monzó al baró d'Esponellà del 30 d'agost de 1968.

L'informa, com ha fet l'Esquiroz, dels bons resultats en els Campionats de Catalunya:

"... donde por quinta vez consecutiva he logrado vencer, y lo que es más importante con una buena marca, lo cual ha proporcionado ayuda a mi moral de cara a México...

Todavia estoy liado con los dichosos militares, es el último mes que me queda pero aun siguen causando molestias. Son los últimos cartuchos que les quedan."

Pendent dels resultats del campionat d'Espanya, a celebrar a València, es queixa de com es fa la selecció per els Jocs Olímpics, que es donarà a conèixer només quatre dies abans de marxar cap a la capital mexicana, de manera que li es molt difícil organitzar-se en els estudis dels quals encara li resta una assignatura per a presentar-se:

"Una de tantas cosa ilógicas que hacen (los de la federación). Juegan con nosotros como muñecos, la parte social e intelectual - estudios - del nadador les son indiferentes. A mi mismo me tienen pendiente de presentarme a una asignatura."

EFiS a JM. 4 de setembre de 1968

En la resposta d'en Epifani de Fortuny a en Jaume el baró reafirma la convicció que l'esportista ja es troba en el bon camí per anar a Mèxic:

" Sempre he tingut fe en els teus esforços i sobre tot en la teva força de voluntat lluitant amb una sèrie de situacions desfavorable... Em recordes moltes vegades al nostre inoblidable Blume, al que com saps m'hi unia una gran amistat. També ell va tenir que lluitar de vegades de forma heroica contra tot i contra tots per sortir endavant, tal i com va aconseguir-ho."

Còpia de la carta d'en EFiS a en JM de 4 de setembre de 2018.

Se'n acomiada fent-li saber que esperarà a la seva residència de Can Senromà, de Tiana: 

"... les teves noticies d'Amèrica estant...

... Res mes que moltes de gràcies pel teu bon record i amb aquestes ratlles rep una forta abraçada del teu vell amic que demà justament complirà les seves ....... setanta primaveres !!!" (*)

A 'El Mundo Deportivo' del dia 2 de setembre de 1968 es publica un extens article 
d'en Vicenç Esquiroz, senyalant la progressió tinguda per en Jaume Monzó 
i les seves expectatives de cara als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

VE a EFiS. 25 de juliol de 1969

En la correspondència creuada entre els nostres protagonistes es produeix una nova parada de quasi un any de durada. La primera carta que reprèn els contactes és aquesta d'en VE a en EFiS.

Lletra enviada a en EFiS per en VE el 25 de juliol de 1969.

En ella l'Esquiroz es mostra queixós de les seves reiterades mancances físiques, vinculades als problemes de maluc que arrossega des de fa uns anys i que afecten al seu desenvolupament quotidià:

"Jo he passat una temporada de forta depressió. Porto 32 mesos recuperant-me molt lentament i pel que sembla encara en tinc per un any i mitg. Aquests són els càlculs deduïts, doncs fa unes setmanes degut al meu estat de depressió els metges de l'Hospital de la Creu Roja em varen presentar a una senyora intervinguda igual que jo, però a ella la varen operar per segona vegada pocs mesos desprès de la primera volta. Jo vareig trigar mes d'un any a fer-me la segona intervenció. Ella ha trigat tres anys. Per tant els meus càlculs es de que trigaré encara un any i mitg. 

La decisió d'anar a treballar als matins ha estat bona, doncs em distrec molt i no estic pendent de les meves cames."

Li comunica al baró d'Esponellà que en Jaume ja ha finalitzat els seus estudis, tot afirmant que "ara sols manca que tingui èxit amb la empresa que treballi. Jo crec que si, doncs és un noi que mereix triomfar a la vida."

EFiS a JM. 13 d'agost de 1969

En aquesta data en Epifani de Fortuny respon a una carta remesa per en Monzó, de data 8 d'agost, que no hem sabut localitzar a l'ANC. 

Còpia de la carta remesa per en EFiS a en JM el 13 d'agost de 1969.

Com es desprès del text, en Monzó ha fet saber al baró la finalització dels seus estudis i aquest aprofita per a felicitar-lo i alguna cosa mes:

"He rebut la teva del dia 8 del c.c. mes amb la gran trascendental i estupenda nova, del final de la teva carrera, nova que imposa agradablement una immediata resposta de felicitació sincera i entusiasta per aquest triomf que suposa un gran pas en la teva vida en la que ara se t'obre camí per començar a independitzar-te guanyant per tu i per la família que puguis fundar una situació sòlida... Aquests son els triomfs de veritat dels que sempre podràs enorgullir-te i no els efímers, espectaculars i falsos que fins ara te han proporcionat falsos amics i vividors poc escrupolosos. Vagi doncs amb una forta abraçada la meva felicitació i el sincer auguri perquè l'èxit en la teva vida t'acompanyi sempre com tu mereixes."

Li comunica també la intenció que té de construir una piscina a la finca familiar de 'Un Poquiu', a la Punta Galera, segurament pensant d'una banda en els nets i d'altre en la perillositat i la popularitat que va anar adquirint la platja natural del rocam on anaven a banyar-se, cada cop mes plena de visitants forans:

"Ara vui (sic) construir a dalt del bocs de casa una piscina amb aigua del mar. És clar que no tindrà mides olímpiques, però queda a la teva disposició per si alguna vegada et decideixes a fer-me una visita..."

Capvespre al rocam de la Punta Galera a Eivissa, originalment 
dins de la finca familiar de 'Un Poqiu' dels Fortuny.
Font: Arxiu família Fortuny. Ft. SI

JM a EFiS. 26 d'agost de 1969

En Jaume Monzó escriu a en Epifani de Fortuny amb un doble motiu: agrair-li al baró els consells i bons desitjos tramesos en la seva del 13 d'agost i a la vegada complir amb l'encàrrec que li ha fet, a través d'en Vicenç Esquiroz, d'ajudar-lo per  tal de concretar el projecte de l'anunciada piscina que vol a la seva residència estiuenca.

Una vegada mes el campió quan s'hi posa s'estén, a mes de complir amb el seu hàbit de confegir les lletres de manera autògrafa:

Carta d'en JM a en EFiS del 26 d'agost de 1969 (**).

En Jaume comença agraint l'anterior del baró, del 13 d'agost:

"Hace unos dias recibí su amable carta, la cual le agradezco de corazón. Estas frases en plan de amistad son los verdaderos trofeos, ya que si bien no pueden colgarse en la solapa de la americana o ponerse dentro de una vitrina, se llevan siempre en el recuerdo, ¿ no cree ?. También le doy muchos recuerdos y mil gracias en nombre de mis padres, ellos son los que verdaderamente se lo merecen."

Passa a la part en que assessora al baró sobre possibles característiques de la piscina que aquest vol construir:

"... Sobre este particular fué donde me pidió (Esquiroz) si podia orientarle, ya que sobre ello se encontraba algo despistado (yo también, pero con el titulo en el bolsillo no se puede decir !)... Aunque con algo de humor no deja de tener su fondo de verdad. ¡ Ahora es cuando empezamos de verdad !, con lo que su encargo me ha venido de maravilla !."

Després d'exposar amplament les seves recomanacions i facilitar-li l'adreça d'una casa comercial especialitzada en construcció de piscines - REINDESA, encara avui vigent - s'acomiada tot informant.li que pensa visitar-lo a Eivissa... sense arribar a concretar-ne cap data precisa. 

EFiS a JM. 31 d'agost de 1969

En Epifani de Fortuny dedica aquesta missiva a respondre l'anterior d'en Jaume del 26 d'agost. L'informa de les mides de la piscina, que serà de 12,50 x 8 metres:

"Crec que per una piscina particular estan bé. ¿ Que et sembla ?. Esperem que l'any vinent estigui acabada perquè com es tracta d'obtindre una concessió a perpetuïtat de captació d'aigua de la mar, el papeleix (sic) és impressionant i de vegades a Madrid triguen molt a resoldre.... per algo han de demostrar que son gent de secà."

Aquestes dues cartes són les darreres que hem localitzat creuades entre el baró i en Jaume, malgrat que ens consta que la relació d'ambdós va seguir al llarg dels anys.

EFiS a VE. 31 d'agost de 1969.

Arribem a les dues últimes missives creuades, en aquest cas, entre Epifani de Fortuny i Vicenç Esquiroz. La del baró d'Esponellà del 31 d'agost és una de les mes extenses que hem inclòs en aquest recull i a mes de seguir amb la qüestió de la piscina de 'Un Poquiu', tot seguit s'esplaia comentant les conseqüències de la 'invasió' que Eivissa - i també Formentera - estan rebent des de meitat dels anys seixanta dels 'hippies'.

Còpia integra de la carta d'en EFiS a en VE del 31 d'agost de 1969.

Feta la referència a la piscina, deixa caure els dubtes que li genera la promesa d'en Jaume Monzó de visitar-lo a la seva residència d'estiu:

"Jaumet diu que pensa venir a s'illa. No ho crec, però en la resposta que avui també envio li dic que lo que no li perdonaria es que l'any vinent no inaugurés la piscina si es que guanyem la batalla de papers. Vd. també hi serà present."

I en aquest punt comença la digresió sobre la presència dels 'hippies' a l'illa:

" Els Hippis estan ara sotmesos a unes persecucions, empresonaments i expulsions que constitueixen pels estrangers de aquesta secta una renovació de la Inquisició, la Llegenda Negra, la intolerància, ecta, ecta (sic). Segur que paguen justos per pecadors perquè molts 'peluts' (així els anomenen els 'indígenes') són uns pobres diables incapaços de fer res d'utilitat mes que 'trobar-se a sí mateixos' (aquest és el lema de l'ordre). Lo que si és cert i en Semprún... hi toca quant denúncia el tràfic de drogues però per expandir-les arreu d'Europa i aquests (responsables) no van vestits ridículament ni porten penjolls absurds al coll, ans van en yatchs i turismes llargs i vesteixen bé, valent-se de quatre desgraciats mal pagats que (que són els) que corren els riscos."

Com tanta gent del seu temps, en Epifani de Fortuny - aristòcrata i lliberal conservador - no se'n sap avenir del mode de vida d'aquests nouvinguts a "s'illa" que semblen deslliurats de qualsevol ofici ni benefici i entregats per complert a les satisfaccions vitals mes immediates.

Retalls de premsa dels anys seixanta referents a la 'invasió' dels 
'beatniks', primer, i dels 'hippies' mes endavant.
Font: Diario de Ibiza del 26 d'abril de 1966: La Vanguardia del 11 d'abril de 1968 
i del 12 de maig de 1966 i Los Sitios del 13 d'agost de 1968. (***)

VE a EFiS. 8 de setembre de 1969

A aquestes alçades de 1969 en Vicenç Esquiroz sembla haver abandonat el tombant pessimista que les successives intervencions quirúrgiques havien confegit al seu tarannà. En aquesta darrera i llarga carta no esmenta ni de passada les anteriors queixes per el seu estat de salut.

Desprès d'alguna introducció, es centra en aportar als comentaris sobre els 'hippies' del baró d'Esponellà la seva experiència personal:

"El drama dels 'Hippis' és realment un autèntic drama, però no inèdit. Jo recordo que era gairebé un crio que pèr les Rambles es passejava un personatge vestit com si fos del 'tercio' (de la 'legión'), guitarra en mà i que cantava unes cançons d'autèntica protesta, ficant-se des de el Rei fins als 'concejales' de l'Ajuntamnt. L'espectacle durava poc perquè els de la Guardia de Seguretat a ell i guitarra se l'emportaven a la comissaria mes propera i després indefectiblement anava a parar al carrer d'Entença... va venir la República i tothom creia que el 'Llaunes', que així s'anomenava el personatge..., ja no tenia perquè 'protestar'. Sí, sí !... va fer cançons per l'Alcalà Zamora, l'Azaña, el Lerroux i companyia, i el pobre 'Llaunes' precursor dels 'Hippis' tornava a parar al carrer d'Entença... No tenia temps per a portar 'melenes' per que, naturalment, molt sovint a l'entrar al 'Hotel' (d'Entença) el pelaven al zero..."

I finalitza la carta fent algunes referències a l'actualitat de Barcelona:

"L'altre dia, amb motiu de la visita de la premsa a les noves piscines municipals de Montjuïc, que entre vostè i jo, són un autèntic desastre davant de la projecció que se'ls hi ha donat pels propers Campionats d'Europa, però els tècnics, com sempre, han fet la seva sense escolat a ningú..."

 Corol·lari

Evidentment l'aportació feta és només una petita mostra epistolar de les relacions establertes entre aquests tres 'homenots' de la història del Club Natació Montjuïc, però ens pot ser d'utilitat per acostar-nos a un moment i uns vicissituds concretes de la vida de l'entitat blanc-i-verda a través de les anades i vingudes de cadascun dels intervinents, tant distants i tan propers entre ells a la vegada.

Josep Castellví 

(*) En EFiS és refereix a la seva amistat amb el gimnasta Joaquín Blume Carreras (1933-1959), amb qui va mantenir una estreta amistat fins a la seva prematura mort en accident d'avió. Nascut el dimarts 5 d'abril de 1898, efectivament el baró d'Esponellà feia l'endemà d'enviar la carta el seu setantè aniversari... Desprès de totes les atzaroses traves prèvies que va suportar en Jaume Monzó, els resultats obtinguts als Jocs Olímpics de Mèxic van estar per sota de les seves aspiracions. Al marge de la inesborrable satisfacció d'haver estat el primer olímpic del Club Natació Montjuïc, la decepció que en Jaume va tenir per els resultats esportius la vam mirar de reflectir en l'entrada d'aquest bloc:

https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/06/del-triomf-al-desencant-el-cas-den.html

(**) Si prestem atenció a l'encapçalament de la carta veiem que és datada el dia 26 d'octubre de 1969, mentre que en realitat correspon al 26 d'agost del mateix any, que es correspon amb el conjunt de les cartes estudiades i el seu context.

(***) Des de començament dels anys seixanta les illes Pitiüses ha  estat destinació predilecte primer dels membres de la generació Beat i mes tard dels 'Hippies'. El contrast amb una societat illenca mes aviat conservadora fou molt fort i motivà intervencions mes o menys afortunades de les autoritats de l'època. En qualsevol cas aquest fenomen derivà en la popularització del destí eivissencs com a lloc d'evasió i de retrobament personal, amb l'afegitó de les drogues i el que per als temps eren altres transgressions socials.