Avui, 31 d'octubre, en Jaume Monzó hauria celebrat el seu setanta-vuitè aniversari. Per aquelles circumstàncies que ens presenta la vida, la data coincideix amb una trobada de les habitualment programades pel col·lectiu d'antics nedadors i waterpolistes, responsables del nostre bloc, a la qual sens dubte s'hi hauria sumat en Jaume. Malgrat la seva forçosa absència física, celebrarem aquest aniversari amb ell en el record com si encara fos amb nosaltres.
Per tal de contribuir al que desitgem que sigui una celebració fem aquesta entrada del 'Memòries...', on aprofitem per a fer un recull dels diferents articles que li han estat dedicats al llarg dels quatre anys de publicació d'aquesta pàgina, a l'objecte que aquells que ens seguiu pugueu, si us plau, sumar-vos al nostre recordatori, tot llegint algun d'aquests títols que li han estat dedicats.
Carnet de Soci. Jaume Monzó Cots (I) i (iII)
Dividida en dos capítols, corresponen a l'entrevista que vam poder realitzar amb en Jaume a mitjans de l'any 2019, en el seu mateix domicili, on amb la seva senzillesa i empatia habituals ens va estar relatant, al llarg d'unes quantes hores, diferents situacions i detalls de la seva trajectòria vital i esportiva.
Van ser publicades el mes de gener de 2021. Els enllaços que us hi porten són:
A l'esquerra, en Jaume amb Miquel Escolies, a la 'vella' de Montjuïc, a finals anys 50 A la dreta, tres generacions d'esquenistes en unes proves màster dels anys 90 a les illes Canàries: J. Monzó, J. Cabrera i S. Esteva. Font 1: Arxiu JCE. Ft. SI Font 2: Facebook de Saro Lang-Lenton. Ft. SI
Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (I)... 1963 - 1966, el triomf;
Del triomf al desencant. El cas d'en Jaume Monzó (iII)... 1966 - 1968, el desencant
En la vida de tot esportista - com en qualsevol altre aspecte de la vida - hi ha moments que són exponents de l'èxit assolit amb el propi esforç; mentre que en d'altres ocasions les coses no surten tal com hauríem desitjat. En aquestes entrades es presenta el cas d'en Jaume, qui al costat de molt moments d'èxits i punts àlgids de la seva carrera, també en va tenir algun de poc afortunat en relació als resultats obtinguts.
Van ser publicats el juny de 2022. Us deixem els enllaços:
Cerimònia de lliurament de medalles als Campionats d'Europa d'Utrecht l'any 1966, amb en Jaume assolint el subcampionat dels 200 m esquena. Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. JASP
A l'esquerra, estada als USA a principis de 1969, acompanyat d'en J. Fortuny i del J.A. Chicoy, per entrenar a Indiana preparant els Jocs de Mèxic 1968. A la dreta, en Jaume Monzó als Jocs de la XIX Olimpíada de Mèxic 1968. Font 1: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. Cànovas Font 2: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI
Lletres creuades. Jaume Monzó, Vicenç Esquiroz i Epifani de Fortuny... (I) i (iII)
També dividida en dues parts, en aquesta entrada ens fem ressò de la correspondència establerta els anys que van de 1966 i 1969 per aquestes tres personalitats determinants de l'entorn blanc-i-verd. La documentació emprada procedeix de l'Arxiu Nacional de Catalunya, específicament del fons ANC1-1256-T, que correspon a la donació feta per els successors d'en Epifani de Fortuny i Salazar, IV baró d'Esponellà i President d'Honor del Club Natació Montjuïc.
Van ser publicades els mesos d'octubre i novembre de 2023. Aquests són els enllaços directes:
A l'esquerra, postal autògrafa d'en Jaume remesa al Baró d'Esponellà des de Tòquio, on participava a la Universiada de l'any 1967. A la dreta, primera plana de la lletra remesa al Baró d'Esponellà des de Bloomington, als USA, on es trobava entrenant per a preparar els Jocs de Mèxic 1968 (1). Font: Arxiu Nacional de Catalunya, fons ANC1-1256-
Corol·lari
Ens sembla adient concloure aquesta remembrança vital del nostre estimat Jaume tot reproduint el vídeo que la Federació Catalana de Natació (FCN) li va dedicar l'any 2021, en el marc de la celebració del centenari de la institució, que us adjuntem tot seguit:
Font: Centenari de la FCN. MOMENT #100FCN
Memòries del Montjuïc
(1) En aquell moment en Jaume Monzó emprava el castellà en la seva expressió escrita, malgrat la seva provada catalanitat, perquè tal com ell mateix li diu a en Epifani de Fortuny en la seva primera lletra: "Seria mi intención poder responder a sus amables cartas en nuestro rico idioma, pero en honor a la verdad no lograria expresarme en la forma que deseo y en caso de duda: abstenerse. Por lo tanto excúseme por ello, intentaré mejorar para una próxima ocasión".
A mitjans del mes de gener de 2020 ens encaminarem cap al domicili d'en Vicenç Siré Pérez, qui en el seu temps va ser jugador internacional i capità de l'equip de waterpolo del Club Natació Montjuïc. La seva incursió al món del waterpolo va ser breu - especialment comparada amb la longevitat dels jugadors actuals - però molt intensa, formant part de la generació de jugadors que des de la segona divisió catalana van assolir el primer Campionat d'Espanya de waterpolo de l'entitat, tot desbancant per primera vegada al sempitern guanyador del campionat, el degà Club Natació Barcelona.
El meu nom és Vicenç Siré Pérez, nascut a Barcelona el 30 de maig de 1948. Com tanta gent del Montjuïc d'aquells anys. vaig aprendre a nedar en els cursets que el club feia a la piscina 'vella', dirigits per en Boronat. Ma mare em va insistir molt en que havia d'aprendre a nedar... crec que devia ser l'any 1960, el mateix any que el va fer el Cisco (Mas); em vaig apuntar que no sabia nedar gens i vaig acabar en el grup que li dèiem dels 50 metres.
Tot i no tenir el seu 'puro' entre les dents, en Joan Boronat, 'Janot', resulta perfectament identificable. A la dreta un nen s'emporta la ma a la boca... és en Rogelio Valdès, de la saga dels Valdés, nedadors del Club Natació Montjuïc als anys seixanta. Font: Arxiu CNM. Ft. Fotocolor
Jo tindria 12 o 13 anys, que no ho recordo bé. El que sí que recordo és que vaig fer el curset només un any, i que en acabar-se vam fer una competició de 50 metres on vam haver de nedar a la sèrie 'bona' amb el Cisco Mas, que va guanyar, i jo vaig quedar segon... i a partir d'aquí va parlar amb nosaltres l'Alberto Medina, que volia que anéssim a entrenar, ens va semblar bé i endavant... comencem a entrenar i ja hi som !. Abans d'entrenar amb el Medina, però, vaig tindre un temps un entrenador que es deia, com es deia ?... sí, Martínez... Pedro Martínez Carrión, si no recordo malament, que a més era fotògraf, i com que l'empresa en que vaig començar a treballar era relacionada amb el món de la fotografia, teníem una relació especial degut a la meva feina.
Com deia, poc temps desprès ja vaig començar a treballar, ho vaig fer just en tenir 14 anys, i al final el que feia era entrenar els migdies. Recordo que anava allà a la piscina aquella (de la Ronda) dels banys públics i el Medina tenia l'atenció d'esperar-me; que jo li estic molt agraït perquè ell s'estava fins que jo arribés, que pràcticament entrenava sol... hi anava gairebé a les dues i me'l trobava allà esperant-me, entrenava i me'n anava a casa per a dinar alguna cosa, i cap a treballar una altra cop. Alguna vegada pot ser que també pogués anar al vespre, però no masses cops. I em vam començar a sortir una miqueta bé les coses i vaig poder fer alguna competició de natació, però va ser una etapa molt breu, nedava els 100 i 200 metres lliures... i poca cosa més.
Nedadors juvenils del club, a la piscina 'vella' els primers anys seixanta: E. Costa, J. Murio, E. García i V. Siré. Font: Arxiu JCE, fons família Segura. Ft. P. Martínez Carrión
Quasi que el que més recordo de la natació va ser alguna de les travessies que vaig fer, que les associo amb el fet de viatjar tots junts per anar a Banyoles, a Olot... o a on fos. Per gent com nosaltres i en aquells anys, fer viatges no era una cosa tant fàcil; de manera que a més de competir, amb les sortides... generalment amb autocars del club, ens divertíem i fèiem colla...
De fet en vaig guanyar alguna de travessia. En recordo dues, la de Badalona i desprès la de Blanes... però aquesta la vaig vaig guanyar de xurro, perquè hi havia nedadors molt més bons que jo, com ara el Corell i altre tios bons, no ?. Però recordo que feia molt mal temps i hi havia molt mala mar. I per lo que sigui, tots els que anaven davant meu es van confondre... i se'n van anar cap a alta mar, com si anessin a Mallorca, oi ?... i jo vaig seguir en línia recta; el cas es que havíem d'anar fins a una barca, on giràvem i havíem de tornar, no ?. I quan arribo a la barca que em diuen "vinga !, xaval, que vas primer!"... així va ser que vaig tornar, i vaig guanyar la travessia, però va ser un xurro com una casa de pagès
A la travessia del Port (de Barcelona) hi vaig quedar el deu o l'onze algun dels cops. També me'n recordo d'una que era en un riu, que feia un fred que pelava... on era ?; ah !, sí... a Olot; la Tossols - Basil, crec que es deia. Una de les més boniques de cada any era la de Banyoles, que hi anàvem amb quasi tota la gent del club, a més de molts pares i directius... era com la festa social de finals de temporada.
A mi em passa que així com del tema dels campionats (de natació) no en tinc gaires records... a part d'algun relleu i alguna prova 'suelta', però molt pocs, en canvi de les travessies si que me'n recordo més. La veritat és que entre que entrenava poc i no era dels més destacats nedant, de seguida em vaig orientar cap al waterpolo... i així em vaig començar a animar; és un joc d'equip, no ?, que sempre... m'ha semblat molt més divertit que la lluita contra un crono, que a mi em cansava. Els primers passos en el polo també van ser amb el mateix Alberto... i des de llavors ja em va agafar el 'gusanillo' del waterpolo.
La natació ja havia atrapat al jove Vicenç, però entre les dificultats per a entrenar i que poder va començar una mica gran, les marques costaven de sortir. De seguida que va conèixer el món del waterpolo va entendre que tal vegada aquell era el seu camí, i s'hi va entregar amb cos i ànima...
Crec recordar que a l'hivern els entrenaments del polo els fèiem a la Ronda... és a dir, que quasi no podíem fer massa res... quatre passis a la part fonda i poca cosa més, perquè no donava la piscina. A l'estiu sí.. que anàvem a la 'vella' de Montjuïc, a la 'muni'... que ho recordo com uns temps molt guapos, no ?... amb el Ramos perseguint-nos perquè ens dutxéssim: "a la dutxeé !!...". Jo encara podia anar a entrenar els migdies, perquè estava a l'oficina, que no vaig començar a sortir al carrer de comercial fins que tenia 19 o 20 anys. L'horari era de les nou a la una i mitja, i de quatre a set i mitja; com que no podia sortir abans de l'hora anava corrents a agafar el tramvia o l'autobús fins al Paral•lel, on pujava amb el funicular de Montjuïc... entrenava, no sé si fèiem 2.000 metres o 3.000 metres, el que fos; tornava a casa, ma mare ja m'havia preparat el dinar, el tenia quasi bé mastegat i tot, la pobre !... i vinga, a dinar d'una revolada i a correcuita cap a la feina... era allò d'aprofitar els minuts com fossin, i al vespre altra vegada a entrenar.
Al poc temps ja va vindre a entrenar-nos en Brascó, i em sembla que anàvem un cop a la setmana a fer un partidet a la piscina del Poblenou, que era la primera coberta de Barcelona... encara que poc desprès ja es va obrir la nostre de Folch i Torres... i recordo amb molt carinyo aquests començaments, com vam ajuntar-nos tots amb la mateixa idea de tirar endavant el polo, i a més amb les ganes que hi vam posar...
Just quan començàvem a entrenar en serio a la piscina de Folch i Torres vam fer dues sortides ... crec que el 1966 i 1967, per participar fora de concurs a una fase dels Campionats d'Espanya de waterpolo. El primer viatge que vam fer va ser Saragossa, que hi vam anar l'equip amb una barreja de veterans i dels 'novatos' que feia poc que jugàvem... això ho recordo amb molta simpatia, perquè va ser a més el primer viatge llarg com a equip de polo, no ?. Venia de porter l'Andreu Gràcia, que feia anys que no jugava, per substituir en Roselló, que no va poder venir per la seva feina... el Gràcia imposava molt amb aquell important cos que tenia... com els contrincants eren més inexperts que nosaltres, l'Andreu els cridava "nano, passa'm la pilota..." i algun d'ells s'atabalava i li passava !...
En aquell viatge en Brascó encara jugava i per cert que m'havia sortit un gra infectat al genoll i el 'Pepito' em va haver d'acompanyar a una farmàcia i li diu al farmacèutic "escolta, el nano té això, a veure si li podeu donar alguna cosa perquè pugui jugar..." i el dependent que diu "passa a dintre". I recordo que, sense més paraules, va agafar una fulla d'afaitar i m'hi va obrir a lo 'bestia' una creu i vinga a sortir pus... sense anestèsia ni conyes i "au, ja pots anar a jugar, que el cloro ja t'ho desinfectarà".
L'any següent anem a València, el 'Pepito' ja no jugava i ja teníem el Medina de porter... de fet ja és quasi l'equip que està jugant normal aquells primers anys de piscina coberta, amb el Miquel (Escolies), l'Antoni (Pitart) de veterans i nosaltres... i entren per primer cop el Pons i el Comas, amb algun altre debutant; ja comença a ser l'equip que va cap al campionat del 72 (1), diguem...
En els dos casos anem com a complement de la competició, sense comptar per la classificació final. Això eren fases prèvies, i servien per dir quins dels equips de fora de Catalunya entraven a la fase final del Campionat d'Espanya. Nosaltres no anàvem a la final perquè no estàvem entre els sis primers equips catalans, però ens convidaven a una fase d'aquestes per poder competir amb equips com el 'Helios' de Saragossa, el 'Caballa' de Ceuta, el 'Ferca' de València, el 'Parque Móvil' de Madrid i altres que no recordo.
Equip que es desplaçà a Valencia l'any 1967 per a la fase prèvia de Campionat d'Espanya. De dalt a baix: Brascó (E), Pitart, Medina, Segura, Sánchez, Siré, Costa, Escolies, Castellví, Puigdevall. Pelegrí, L. Jorge, Comas i Murio. Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Amb l'estrena de la piscina coberta municipal de Folch i Torres, cedida en usdefruit al Montjuïc l'octubre de 1966, podem dir que s'inicia el llarg recorregut que ha de portar el waterpolo blanc-i-verd des de la segona divisió catalana fins als primers llocs del polo català i espanyol, en Vicenç en serà una figura fonamental fins al punt de convertir-se en el gran capità de l'equip en els seus darrers temps en actiu...
Em sembla recordar que el mateix 1967 ja vam entrar a la primera divisió del Campionat de Catalunya, que s'havia ampliat a deu equips, oi ?... i d'aquesta manera vam començar el camí cap a les primeres posicions del waterpolo català. No se si va ser el 70 o el 71 que ja ens vam classificar per a jugar la Lliga Nacional, que venia desprès del campionat català, els mesos de gener fins a març, em sembla...
D'aquells anys en el club recordo algunes anècdotes. Per exemple la d'un dia jugant a la Sant Jordi, contra el Terrassa, que em va tocar marcar a un dels Cardellach, que jo li tenia un bon afecte, com amb el Meya o el Guardia. El cas va ser que el tio em va enganxar de les cames per intentar donar-me la volta, i jo li vaig fotre ma al 'paquet'... com per dir-li "ves en compte, que sabem de que va el tema...", però no recordo haver-l'hi apretat fort; va coincidir que l'havien operat de la fimosi, que jo no no n'era conscient, i li va sortir un crit esgarrifós !!... tota la piscina paralitzada, amb el públic espantat... el van haver de treure de l'aigua per atendre'l a fora, però va quedar en una anècdota sense més, i vam seguir sent bons amics...
L'altre que tinc gravada va passar al primer Campionat d'Espanya que vam jugar, l'any que ja ens havíem classificat també per a la Lliga. El club ho va organitzar a Folch i Torres. Lluitàvem amb el Barceloneta en el partit per al segon i tercer lloc. A ells els hi faltava en Lolo Ibern, crec que perquè estava amb uns tràmits de la 'mili'. El cas és que anàvem guanyant-los per un o dos gols... quan de sobte veiem que arriba corrent per la grada cap a canviar-se el Lolo, que s'incorpora a la tercera part i els del 'bacallà' ens acaben guanyant... va ser una qüestió purament psicològica, però ens vam ensorrar; resumint, que vam quedar tercers...
Equip del C.N. Montjuïc al Campionat d'Espanya de waterpolo de l'any 1970, a Folch i Torres. Dempeus: Sánchez, Grau, Puigdevall, Segura, Medina, i Sans. Ajupits: Monzó, Comas, Garcia, Siré i Castellví Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Abans d'això, no sé si va ser el 68 o el 69, vam fer un viatge a Alemanya, amb els nedadors i l'equip de polo, que vam anar a Heilbronn, Frankfurt i alguna altre ciutat... abans havíem passat per Sète, a la costa de França, perquè hi havia molta relació amb el seu equip de polo, i quasi sempre que fèiem un viatge a l'estranger hi passàvem. Algun dels primers partits els havíem jugat a la ria del port, abans que tinguessin la piscina...
Me'n recordo bé d'aquesta sortida perquè jo vaig haver de tornar amb tren, tot sol; i és que mentre jugava a waterpolo no vaig poder fer vacances, perquè els dies que em tocaven de la feina els anava combinant, agafava 3 dies per aquí, 3 dies per allà, per anar a una o altre competició o viatge del polo. I com que se m'acabaven les vacances vaig agafar un tren, no sé des de on d'Alemanya, que em vaig pegar una pallissa de 24 hores per tal de poder ser a l'empresa el dia que em corresponia.
Per terres alemanys l'any 1968. En Vicenç Siré porta la veu cantant, acompanyat dels Castellví, Sánchez i Costa. Font: Arxiu JCE. Ft. SI
El bon desenvolupament de les seves habilitat waterpolístiques, va portar a en Siré a ser convocat per entrenar amb la selecció espanyola, que dirigia des de 1965 en Bandy Zolyomy en la seva segona etapa a Espanya. De resultes d'aquest fet, els anys 1968 i 1969 va ser convocat per a formar part de l'equip de la selecció en les diferents categories de juniors, equip B i equip A, essent així el primer waterpolista del club en arribar a la màxima categoria internacional (2)...
Per aquells mateixos anys de finals del seixanta en Bandy Zolyomy va fer una preselecció (per l'equip d'Espanya) que ens va incloure a alguns jugadors del club, i entre ells a mi mateix. Crec recordar que vaig debutar en un torneig d'equips A i B amb Itàlia, a la Sant Jordi... i unes setmanes més tard vaig jugar amb els juniors; primer contra Rumania, també a Sant Jordi, i desprès vam anar a Anglaterra, a jugar contra l'equip de la Gran Bretanya.
Tinc un bon record del Bandy. Em queda la imatge que ens tractava a tots igual. Sovint et cridava i et queia la bronca, però a mi em va ensenyar molt. Podien semblar tonteries, perquè eren petits detalls; però és que aquestes 'tonteries' eren molt importants. Me'n recordo que, entrenant als migdies a la Sant Jordi, fèiem un exercici en que nedaves amb la pilota per un carrer i l'havies de passar a un company que anava uns metres endavant dos o tres carrers més enllà, i volia que no fessis el passi pla, sinó amb una lleugera paràbola. I encara ara ho recordo i els hi deia a les meves filles, quan jugaven a polo, que la pilota quan vols fer el passi, no et dic el que es fa a la mà, el passi pel tio que està escapat no ha d'anar mai pla. Ha d'anar fent sempre una miqueta de corba... i aquesta és una de les coses del Bandy, que ja et dic que m'ho va ensenyar tot.
Abans dels Campionats d'Europa de Barcelona, vam anar a uns entrenaments i partits a Rumania i a Hongria que devia ser el 1969. Jo estava fent la mili a Saragossa o potser era abans, però ja era en edat militar i no deixaven que et fessis el passaport, per si foties el camp o algo així, el cas és que hi vaig anar amb el passaport d'en Guardia i jo estava acollonit, perquè l'anècdota és que quan arribaves allà et feien fotos, o sigui, l'entrada en aquests països comunistes et fotografiaven i et feien com una espècie d'entrada, una fitxa... que em va venir al cap que si a la sortida no em reconeixien amb el del passaport em quedaria a Hongria per tota la vida, sense poder sortir, no ?...
La veritat és que en aquells anys els països de l'est eren complicats, estàvem allotjats i dinàvem en una mena de 'cuartel' i anàvem a tot arreu acompanyats per un del 'partido'... un tio que era una mena de guia polític, que no ens deixava ni un moment.
Vaig ser molt feliç amb aquesta curta etapa de jugador internacional... en total no recordo si vaig ser-ho set o vuit vegades.
Equip junior d'Espanya a la Gran Bretanya. Dempeus: Monsonis, Escartín, Jané, Meya, Franch i Bosque. Ajupits: Cànovas, Cardellach, Rubio, Siré i Codera. Font: Revista CROL. N. 42, agost 1968. Ft. SI
Però realment el que més valoro de la meva etapa de waterpolista i el que vaig viure amb més intensitat és la lluita i la progressió des del club per arribar als primers llocs del polo català.... es veritat que va ser poc temps, uns pocs anys de la nostre vida, però teníem uns objectius i els treballàvem entrenant hores i hores cada dia; quan desprès d'aquest esforç anaves a jugar i perdies 18 a 1 o 17 a 3 amb el Barça, ens dèiem "algun dia podrem, algun dia els atraparem"... i aquesta motivació era màxima perquè sabíem que anàvem millorant i que érem en camí d'aconseguir-ho, amb nosaltres més els Ponç, Comas, Sans, Medina i tants d'altres que em deixo... va ser un període molt intens i crec que vam fer una pinya molt guapa entre nosaltres, no ?. I que, a més, vam tindre l'orgull de dir que vam començar quasi de zero... i vam acabar sent campions d'Espanya, oi ?. Que va ser un campionat que el vem guanyar tots, els que el van jugar i els que ja ho havíem deixat, jo m'he sentit sempre tant campió d'Espanya com el que més !...(3)
El butlletí del club, en el seu n. 239 de l'agost de 1969, inclou una entrevista amb el jugador internacional de waterpolo del club, Vicenç Siré. Font: Arxiu JCE
I tota aquesta etapa amb el Brascó, que al campionat del 72 ja no hi era... però ell és el que per mi ens va fer ser un equip, ens va fer tirar endavant, va lluitar per nosaltres, per el nostre esforç i la nostre dedicació... encara que jo, de debò, quan vaig plegar del polo, i no sé si dir-ho això, vaig marxar una miqueta molest per l'actuació del 'Pepito'... més que res per les maneres, per la forma; que per mi el Brascó és intocable, i me l'estimo molt, però crec que jo em mereixia alguna cosa més que un trist adéu. I és que al final jo era tota la setmana fora de Barcelona per la feina, i quasi bé que només podia entrenar un dia o dos i quan anava al partit ja era molt difícil que pogués jugar... jo no havia tingut ni un dia de vacances des de que em vaig dedicar al polo, d'acord que ho feia perquè m'agradava, ningú m'havia obligat, no ?. Però no ho sé, com a mínim, ja et dic, jo crec que el fet de dir-me "hòstia, tu, no fotis, no te'n vagis, que ens fas falta", que igual no hagués continuat perquè no podia ser... Però només la frase aquesta de que tu encara ets necessari, va ser el que a mi em va faltar i em va saber una miqueta de greu.
El dia 11 de juny de 1972 el Montjuïc guanya per primera vegada al C.N. Barcelona en partit oficial. En acabar el partit el fotògraf capta l'abraçada entre Josep Brascó, encara entrenador, i Vicenç Siré, retirat poc temps abans. Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i arxiu JCE. Ft. Montejano
Home de fidelitats, en Vicenç ha estat sempre un home d'un sol club. En la vida personal i laboral també ha estat persona de gran constància. Amb la seva estimada Ana Caramés va formar ben aviat una parella destinada a ser el nucli se la seva pròpia família, que van veure créixer amb dues noies, la Meritxell i la Vanessa, que van seguir d'una manera o altre, els passos del pare. En relació a la feina sempre se'n va mostrar apassionat i constant, de manera que tota la seva activitat professional es va resumir en dues empreses per quasi cinquanta anys, cosa que avui en dia és difícilment repetible per les noves generacions...
En relació al treball, jo he sigut dels 'antics' que érem afortunats perquè he estat treballant pràcticament cinquanta anys, però només en dues empreses, quasi vint-i-cinc anys en cadascuna. Primer a 'Negra Industrial', que era fabricant de càmeres i material fotogràfic; més endavant em van venir a buscar de 'Reflecta', que eren més aviat distribuïdors, també relacionats amb el món de la fotografia i la imatge. Quan vaig començar a Negra el nom ja explicava que no hi havia encara la foto en color... jo hi vaig entrar, amb catorze anys;tenia la fàbrica a Abreda on fabricaven el paper, la pel·lícula i altres materials... tenien 600 o 700 treballadors i 12 delegacions a Espanya; en aquell temps, una botiga que s'obria nova només podia contactar amb dues empreses, Kodak o Negra. Més endavant el temps del blanc i negre ja anava cap avall, ja entrava el color, i Negra va començar a tenir problemes. Va sortir Reflecta que necessitava un cap de vendes i em van venir a buscar, de manera que me'n vaig anar a treballar amb ells, que m'hi he estat uns altres 25 anys. I he tingut la sort de treballar amb dues empreses tota la meva vida laboral.
He disfrutat treballant, en el sentit que quan he sortit al carrer a vendre he tingut la sort de treballar amb alguna cosa que a mi m'ha omplert molt. Jo he sigut molt feliç treballant... m'he sentit realitzat i he tingut la sort de treballar amb coses que a mi m'han agradat. Dins del 'durillo' que ha sigut el fet de viatjar, perquè quan vaig començar a vendre havia de ser tota la setmana fora de casa; després, quan ja vaig començar a estar en càrrecs de més responsabilitat, havia d'alternar la meitat del temps entre el que era el despatx i la feina.
La meva sort ha estat que la meva dona m'ha recolzat molt, ha pogut estar molt a casa i ha pujat a la família. Abans de casar-nos també em va recolzar moltíssim amb el polo... sempre seguint l'equip, no nomès a les competicions, sinó que també sovint en els entrenaments...; a les graderies plenes d'aquells anys a Folch i Torres formaven una penya de seguidores impressionant, amb les mares Comas, Sans i alguna altre... els àrbitres les temien !. I després, quan vam tindre les nenes, va decidir que havia de deixar de treballar i es va convertir en el pilar i la base de la família. Gràcies al seu suport he pogut tirar endavant, primer la dedicació a l'esport i desprès a la meva vida laboral...
Xerrar amb el Vicenç és una pura delícia, la conversa entre amics s'ha allargat més enllà de tres hores amb aquest home extravertit i rialler, que hem intenta de fer que quedin resumides en aquesta entrada del nostre bloc.
Però el temps ens apressa i ara és l'hora de posar punt i final a la nostre trobada...
Carles Sánchez i Josep Castellví
(1) L'entrevistat en esmentar l'equip del 72 fa referència al conjunt de waterpolistes del Montjuïc que l'any 1972 va guanyar per primer cop un Campionat d'Espanya, des de la seva fundació l'any 1944, del qual en formaven part tant ell com els entrevistadors
(2) El primer internacional de waterpolo del Montjuïc va ser en Jordi Murio Fisa, que a l'any 1967 va formar part de l'equip juvenil d'Espanya que va concórrer al Torneig Internacional Juvenil, celebrat a la ciutat italiana de Nàpols els dies del 25 al 27 de març.
(3) En la consecució del Campionat d'Espanya de Waterpolo de l'any 1972 es va donar la circumstància que en el partit final cap dels dos equips - Barcelona i Montjuïc - no comptaven amb entrenador titular, per raons diverses. En el cas del Montjuïc Josep Brascó havia dimitit desprès del primer triomf davant del Barcelona, el juny d'aquell any, per desavinences amb la nova junta directiva del club. En el campionat, disputat el mes de setembre, l'equip va ser dirigit per una tripleta de ex-jugadors: Vicenç Siré, Eduard Costa i Josep Castellví; els quals, efectivament, es van sentir tant campions com els jugadors que van aconseguir aquesta fita.
Finalitzats els Jocs de la XXXIII Olimpíada, Paris 2024, hem iniciat un recordatori dels celebrats a la mateixa ciutat ara fa tot just cent anys. Ho fem valent-nos de la publicació per l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) d'un seguit de píndoles de vídeo sota el títol de 'Els olímpics de 1924', dins de la seva secció 'Espurnes d'Arxiu'.
Fotografia d'estudi d'en Josep Samitier Vilalta, als primers anys vint Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Merino
Josep Samitier Vilalta, "L'home llagosta"...
Els olímpics de 1924: Josep Samitier | Espurnes d'arxiu Font: Canal de YouTube de l'ANC
El jugador
Josep Samitier Vilalta neix el 2 de febrer de 1902 al domicili familiar, al número 194 del carrer Urgell de Barcelona. Fill d'en Josep Samitier Terán i de na Carolina Vilata Cubí, a l'edat de cinc anys perd al seu pare. En Josep és un nen malaltís i la seva mare no veu amb bons ulls que vulgui practicar l'esport.
L'habitatge dels Samitier-Vilalta, no obstant, es troba envoltat de diferents camps de futbol d'aquells primers anys del segle XX. Davant mateix del domicili hi ha l'anomenat 'Camp Fondo', poc més que un descampat delimitat per els carrers Urgell, Rosselló, Provença i Villarroel. L'infant Samitier presència sovint els entrenaments i partits que hi tenen lloc; bé en sortir de la seva escola, del carrer Rosselló, o des del seu mateix balcó, que li serveix de llotja privilegiada.
En aquest mateix camp s'inicia en la pràctica del futbol, a esquenes de la mare, sovint jugant contra adolescents més grans i més forts que ell, la qual cosa lluny d'acovardir-lo el condicionen a la pràctica d'un estil de futbol on potencia les seves virtuts. De manera oficial debuta la temporada 1915-1916 amb el Futbol Club Internacional (1), que juga com a local en el 'Camp Fondo' del carrer Urgell.
El 1919 fitxa per el Futbol Club Barcelona, on s'incorpora al primer equip per a debutar en partit oficial el 31 de maig. S'hi està fins a la temporada 1931-1932. Considerat el primer jugador mediàtic del encara poc desenvolupat esport, les seves actuacions en el 'camp vell' del carrer de la Industria - actual carrer París - provoquen que el club es decideixi a la construcció del nou camp de Les Corts, inaugurat el mes de maig de 1922. En Samitier - junt amb els Alcántara, Zamora, Sancho, Piera i altres - conformen la primera gran època del club, que va ser coneguda com 'El Barça de l'Edat d'Or' al llarg dels anys vint, quan guanyen gran nombre de títols a nivell català i espanyol.
Pàgina de la revista 'La Jornada Deportiva' del 13 de maig de 1922, amb l'anunci del torneig inaugural del 'Camp Nou' de Les Corts. Font: Hemeroteca ARCA
L'historial d'en Samitier com a jugador del F.C. Barcelona inclou la disputa de fins a 504 partits, en els quals ha marcat 364 gols; aconseguint els títols següents:
12 Campionats de Catalunya, entre 1919 i 1932
3 Copes Princep d'Astúries, entre 1922 i 1926
5 Campionats d'Espanya, entre 1919 i 1928
1 Lliga Espanyola, en la seva primera edició de la temporada 1928-1929
La final del Campionat d'Espanya 1927-1928 va ser una de les més recordades d'aquests anys daurats del Barcelona. L'encontre final es va disputar a Santander, enfrontant als equips de la Real Sociedad i del Futbol Club Barcelona. Van ser necessaris fins a tres partits, atès que els dos primers, disputats els dies 20 i 22 de maig de 1928 acaben amb sengles empats a un gol. En el primer partit del 20 de maig ens trobem amb la presència, com a espectadors i animadors del Barça, d'en Rafael Alberti i en Carlos Gardel, de quina relació amb l'equip català en parlem més endavant.
Cal un tercer i definitiu partit que es celebra en el mateix escenari dels camps d'esports del 'Sardinero' el divendres 29 de juny, amb la victòria del Barcelona per 3 a 1.
Retall de la primera plana de 'El Mundo Deportivo' del 30 de juny de 1928,
amb la noticia de la victòria i un collage amb l'equip del F.C. Barcelona.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo
Vint-i-una vegades internacional amb la selecció espanyola, en Josep Samitier és dues vegades olímpic, en participar en els Jocs de la VII i de la VIII Olimpíada, a Anvers i París respectivament. Assolida la Medalla de Plata en els jocs d'Anvers, en guanyar per 2 gols a 0 a Itàlia, en els de Paris de l'any 1924 els transalpins es vengen eliminant a Espanya per 1 gol a 0 en la fase prèvia d'accés als vuitens de final de la competició.
Les cròniques parlen de mala sort, atès que el gol és marcat en porta pròpia per el defensa basc Pedro Vallana Jeanguenat, que d'altre banda sembla que va fer un molt bon partit, segon la crònica que consta a l'arxiu del CIO en el 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924':
"ITALIA BAT A ESPANYA, 1 gol a 0
Jugat davant de 20.000 persones, aquest partit és va celebrar amb els espectadors en suspens d'un extrem a l'altre de la seva durada, perquè val a dir que fins al xiulet final el resultat va ser incert. El resultat de 1 gol a 0 a favor d'Itàlia va ser assolit a la segona part per un lamentable xut del lateral espanyol Vallana, que va enviar la pilota a la seva xarxa. I, tot i això, va ser un dels millors jugadors presents al camp..."
Retall del 'Rapport Officiel de Les Jeux de la VIII Olympiade, Paris 1924', amb l'equip espanyol i la reacció d'en Vallana en marcar el gol d'Itàlia. Font: Biblioteca del CIO. Ft. SI
A l'acabament de la temporada 1931-1932 l'ambient al vestidor dels blaugranes s'ha enrarit amb diferents faccions entre els jugadors, i és d'una difícil convivència; a la vegada que la relació d'alguns jugadors amb la junta directiva no és gens adient i aquesta opta per un tractament radical i dona la baixa a deu jugadors, entre els quals s'hi troba en Samitier. Aquest, però, resol ràpidament la seva situació en fitxar per el Real Madrid - de la mà del llavors jove directiu Santiago Bernabeu -, on s'hi està dues temporades, guanyant la Lliga 1932-1933 i la Copa 1933-1934.
En 'Sami' va jugar encara, temps a venir, dues temporades amb el club francès del 'Olimpique Gimnaste Club de Nice', en quina ciutat s'havia auto-exiliat en sentir-se amenaçat per la situació de revolta generada a Barcelona els primers mesos després d'haver estat controlat l'alçament de part de l'exèrcit contra la república, al juliol de 1936.
La particular forma de jugar i les habilitats demostrades una i altra vegada en els camps de futbol li van valer a Samitier diferents apel·latius amb els quals se li retia homenatge. Els principals són els de 'L'home llagosta' i 'El mago del balón'. El primer, en relació a la seva capacitat de fer els salts i les giragonses més espectaculars, li va ser aplicat per en Valentí Castanys (2), mentre que el segon, que algunes fonts atribueixen a en Carlos Gardel, apareix a la premsa especialitzada i generalista de Catalunya molt abans de la coneixença entre ambdós.
Caricatura d'en Josep Samitier, del dibuixant Opisso, publicada al 'Xut !' del dia 9 de gener de 1933, quan l'ídol blaugrana ja havia fitxat per el 'Real Madrid'. Font: Hemeroteca ARCA
Entrenador i secretari tècnic
Acabada la lluita fratricida a Espanya, en Samitier encara dubte en retornar del seu auto-exili francès. Finalment ho fa, gràcies als serveis d'en Esteve Sala Soler - fill del seu protector, l'industrial Esteve Sala Canyadell - que realitza les gestions adients amb les autoritats del nou règim per a garantir-li que no ha de patir represàlies per el seu passat catalanista i tan proper als artistes i intel·lectuals dels anys vint i trenta (3).
Arribat a Barcelona es fa càrrec com a entrenador del primer equip del Futbol Club Barcelona - llavors 'Club de Fútbol Barcelona' - on s'hi està tres temporades, des de 1944 fins a 1947. La metodologia que aplica al nou càrrec rep, a criteri de molts experts i historiadors del futbol, la consideració de ser el primer entrenador modern del Barça. Així Fernando Cuesta Fernández, historiador de cultura popular, el descriu en un seu article publicat a la revista 'Cuadernos de Fútbol':
"Josep Samitier... va a ser el primer entrenador en plantearse su trabajo según unos postulados que luego serian moneda común en el cargo...
Samitier va a introducir una serie de novedades en la preparación del equipo... por ejemplo controlar lo que comían y bebían sus pupilos, limitando el consumo de alcohol,... mejorar, por supuesto, la preparación física, a la sazón muy deficiente, pero su auténtico punto fuerte será el trabajo psicológico. Ayudado por su enorme carisma ante los futbolistas, se convertirá en un estupendo motivador..." (4)
Els periodistes Garcia Luque i Jordi Finestres, en el seu llibre 'El Barça segrestat, 1939-1946', atribueixen a en Samitier la següents reacció al seu nou càrrec:
"M'havia promès no ficar-me més en el futbol, no em cal. Però no puc oblidar que vaig pertànyer al Barcelona i que si em venien a buscar no podia fer un 'dribling'."
... per a tot seguit posar en els llavis del nou entrenador una mena de 'llibre d'estil':
"Cal una compenetració perfecta i un bloc sòlid que rarament es modifiqui. És cert que ara hi ha moltes lesions, però també n'he vist uns quants que, més que lesions, el que tenien era l'ànim decaigut. Crec que tenim uns jugadors magnífics, només cal que hi hagi unitat i que tots juguin per el bé de tots. Per la meva banda, fora del camp vull ser un company més, vull que tots siguin bons amics meus. Però dins del camp no conec ningú, tots seran iguals per a mi." (5)
El resultat assolit és espectacular. Amb un equip format en la darrera jornada del 21 de maig de 1945 per Velasco (GK), Elias, Curta, Raich, Sans, Gonzalvo II, Rueda, Escolà, Cèsar, Seguer i Bravo el Barcelona queda campió de la lliga espanyola, fita que no havia aconseguit des de la primera edició de la temporada 1928-1929, setze anys abans; precisament quan en Samitier n'era el jugador estrella. La plantilla campiona la completen, entre d'altres, els Quique, Calvet, Sierra, Valle, Martín, Gonzalvo III, Basilio i Riba.
Imatge amb retalls de 'La Vanguardia Española' dels dies 15 i 22 de maig de 1945, amb la informació del Barça, guanyador del 'Campeonato Nacional de Liga'. Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. Pérez de Rozas
A la següent temporada l'equip blaugrana s'abona al subcampionat, tant en la lliga com en la copa espanyola. És vençut en les dues competicions per l'equip del C.F. Sevilla, essent especialment dolorosa la pèrdua del títol de Lliga, que s'esdevé en el darrer partit jugat al terreny de joc de 'Les Corts'. El Barça ha de guanyar per sortir-ne campió, mentre que al Sevilla li val l'empat o la victòria. Finament el títol se'n va cap a la ciutat andalusa en aconseguir l'equip de 'El Nervión' un empat. La única satisfacció de la temporada 1945-1946 l'obtenen els blaugranes en proclamar-se, el 23 de desembre de 1945, campions de la 'Copa d'Or Argentina' - precedent de la supercopa d'Espanya - en guanyar al club 'Atlético de Bilbao' per cinc gols a quatre, en un gran partit celebrat a 'Les Corts'.
Retall de 'El Noticiero Universal' del dia 24 de desembre de 1945 amb l'anunci de la victòria del Barcelona sobre el Bilbao en l'edició de la 'I Copa de Oro Argentina'. Font: Hemeroteca ARCA
La temporada 1946-1947 ha de ser la darrera de Samitier com a entrenador de futbol, atès que els resultats aconseguits no són bons i, a més, hi ha una nova junta presidida per en Agustí Montal Galobart que creu que és necessari un canvi d'entrenador. Malgrat aquesta decisió, la junta nomena a en 'Sami' com a secretari tècnic de l'entitat. Aquesta nova etapa dura poc més de deu anys, fins a que amb l'arribada d'en Helenio Herrera per a dirigir l'equip, en Samitier opta per finalitzar la seva estada al club blaugrana.
En aquest anys del nou càrrec en 'Sami' és el responsable de la contractació d'algunes de les que han de ser les grans figures del 'Barça de les Cinc Copes', als primers anys cinquanta. Entre d'altres incorpora, al llarg del seu període de secretaria tècnica, a jugadors com ara els Ramallets, Biosca, Olivella, Segarra, Basora, Villaverde, Evaristo, o Manchon.
El gran fitxatge, però, és el d'un hongarès expatriat que es troba de gira per Europa amb l'equip 'Hungaria', format per altres exiliats del mateix país i entrenat per el seu compatriota Ferdinand Daucik. Es tracta d'en László Kubala Stecz, que coneixem com a Ladislao Kubala. Quan ja és a punt de fitxar per el 'Real Madrid', el nou secretari tècnic blaugrana el convenç de fer-ho per el Barcelona el juny de 1950, fent servir com a argument fonamental el fet que també incorpora a en Daucik - cunyat del jugador - com a entrenador del club per els propers quatre anys. El que ha de ser el nou ídol blaugrana debuta al camp de 'Les Corts', en partit oficial, el mes d'abril de 1951 (6).
Imatge de l'any 1952, on trobem Kubala i 'Sami' al camp de 'Les Corts'. Font. Revista 'Cuadernosdefutbol', de CIHEFE. Ft. SI
En els annals d'història del Futbol Club Barcelona ha quedat gravat amb lletres d'or el paral·lelisme que s'estableix entre aquestes dues grans figures de club: amb Samitier es fa petit el 'camp vell' del 'Carrer de La Industria' i cal fer el primer camp nou, el de 'Les Corts'. Al seu torn aquest es queda petit per encabir la creixent demanda de localitats provocada per el fenomen Kubala i el 'Barça de les Cinc Copes', obligant als directius a la construcció d'un nou camp, el segon 'Camp Nou' del barri de la Maternitat i Sant Ramon.
Samitier, l'home...
Del 'mag del baló'... al 'gegant de l'amistat'
Connectat amb els corrents predominants en el país a les dècades glorioses dels anys vint i trenta, en 'Sami' era un veritable encantador de serps. Empàtic i extravertit, feia gala de la seva catalanitat mitjançant el futbol, sense un compromís polític explícit; per bé que s'identificava amb el seu entorn social relacionant-s'hi amb els seus diferents vessants. Els esportius, sens dubte, però també molt interessat en els àmbits culturals i cívics. Amb motiu del seu decés, l'any 1972, en Nicolau Casaus enceta per a ell un nou apel·latiu, en definir-lo com a el 'gegant de l'amistat'.
Procedent d'una família modesta, quan s'incorpora al Barcelona ho fa deixant mostra del seu dandisme, en demanar com a prima de fitxatge un vestit amb armilla i un rellotge de polsera amb esfera lluminosa. Sempre més s'ha de caracteritzar per la seva cura i elegància en el vestir. A l'època d'entrenador i secretari tècnic és conegut per el seu etern abric, amb bufanda blanca, acompanyat del barret i un gran havà als llavis.
El Dr. Ramón Balius Juli, en el seu vessant de divulgador, a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' descriu el caràcter sociable d'en Sami amb els termes següents:
"... era un home d'abassegadora humanitat, extravertit, alegre i simpàtic que tenia i feia amics amb facilitat. Es relacionava amb artistes... i intel·lectuals. Durant la seva estada a Madrid, acudia a una tertúlia del cafè 'Baviera' que freqüentaven el Dr. Gregorio Marañon, l'escriptor José Maria de Cossio i el torero Juan Belmonte..." (7)
D'entre les seves amistats catalanes se'l veu sovint amb esportistes del Club Natació Barcelona, on ha conegut al malaguanyat Joan Barba, qui a més de ser un jugador de waterpolo extraordinari, va ser jugador i directiu del Barça de futbol; o a d'altres nedadors com en Ricard Brull Nàter, amb qui ha compartit alguns estius a la seva casa de Lloret o les germanes Soriano, especialment amb la Carme, que serà convidada a fer el servei d'honor en el seu partit d'homenatge, el gener de 1936.
Al 'Xiringuito Alimany', de la platja de Lloret de Mar, a l'hora del café, l'estiu de 1930. Asseguts: segon i tercer per l'esquerra són en Ricard Brull i en Josep Samitier. Font: Centre de Documentació del FCB, fons Samitier. Ft. Gaspar-Sagarra
Retall de 'La Vanguardia' del 21 de gener de 1936, amb la imatge de Carme Soriano fent el servei d'honor en l'homenatge a Josep Samitier celebrat a 'Les Corts'. Font: Hemeroteca La Vanguardia. Ft. SI
Entre l'anècdota i la categoria cal situar la relació quasi paternofilial establerta entre en Samitier i l'industrial de la restauració i la hostaleria Esteve Sala Canyadell, introduït des de ben jove en aquestes industries per raons familiars. A mig camí de la història i la llegenda, el periodista Joaquim Monclús explica aquesta relació en un seu article, publicat a 'La Vanguardia' el 16 d'agost de 2020:
"Quan ja començava a despuntar com a gran jugador, un dia de partit, el senyor Esteva Sala li diu: 'Mira, noi, si marques un gol tindràs la vida solucionada'. El jove jugador va marcar i el senyor Esteve Sala va continuar dient-li: 'A partir d'aquest moment sempre que vulguis pots anar a menjar i a dormir als meus restaurants i hotels'. Això seria una anècdota més, si no fora perquè ho va deixar (escrit) en el testament."(8)
Dit i fet, entre en Sala i en Samitier s'estableix una relació del que ara es sol anomenar com a 'win to win', on tots dos en surten guanyant. L'esportista ja no ha de saber el que es pagar en els establiments d'en Sala; mentre que aquest aprofita la habitual presència d'en Sami - amb la corrua de gent que l'envolta - en els seus locals com a una eina de promoció, atesa la enorme popularitat assolida per el personatge.
La relació amb el món de la cultura és també amplia. A Barcelona se'l veu sovint en les llavors habituals penyes. És soci del 'Reial Cercle Artístic', a la vegada que freqüenta l'Ateneu de Barcelona i protagonitza l'anomenada 'Penya de l'esquerra de l'eixample'. Manté relació amb la vida teatral de la ciutat. Afeccionat a la 'chanson' del país veí, en un moment determinat s'adreça al seu amic, el poeta i escriptor Josep Mª de Segarra, per tal que aquest el presenti al seu molt admirat Maurice Chevalier, de gira a Barcelona. L'amistat establerta des d'aquest moment entre el cantant i el futbolista es reforça amb l'estada a l'auto-exili d'en Samitier a Nice, on es veu sovint amb el seu amic Chevalier, amb residència a Cannes.
A Madrid el seu mentor Esteve Sala ha obert, pocs mesos abans de l'arribada d'en Samitier, la 'Cafeteria Baviera', on a més de ser partícip de la tertúlia - com hem vist - hi exerceix funcions d'una mena de relacions públiques. A la capital s'esforça també per a relacionar-se amb els ambients culturals i cívics de la capital. És fa soci de l'Ateneu, que aquells primers anys de la República es un bullidor d'intel·lectuals i polítics, on es relaciona amb personalitats de l'alçada d'en Eugeni D'Ors o d'en José Ortega y Gasset.
Samitier i Gardel, més que amics...
Una jornada clau en la vida futbolística i en la vida social d'en Josep Samitier és la del dia 20 de maig de 1928. Es disputa a Santander la final del Campionat d'Espanya, entre els equips de la Real Sociedad de San Sebastian i del Futbol Club Barcelona. A les grades hi ha com a espectadors en José Maria de Cossio, que s'ha fet acompanyar per un Rafael Alberti gens afeccionat al futbol.
D'altre banda, en Carlos Gardel, que és de gira per Espanya, ha aprofitat per anar seguint al Barcelona, com un afeccionat més, en alguns dels partits d'aquest campionat. Com relata ell mateix a 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928:
"Yo he sido toda mi vida carrerista (de curses de cavalls). Y lo continuo siendo y mi dinero me cuesta. El futbol no me interesaba. No comenzó a gustame hasta que vi jugar al Barcelona en esta ciudad... Por la sincera y leal amistad que me une a Samitier, seguí al Barcelona en su correria por varias ciudades españolas durante el Campeonato de España que para mi fué un verdadera Viacrucis... me he aficionado al futbol y entre ustedes me siento un barcelonista más..."
Retall del setmanari 'Gaceta Deportiva' del 29 de setembre de 1928, amb els titulars de les declaracions d'en Gardel i amb fotografia dedicada. Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI
L'encontre, amb aquests espectadors de luxe, resulta molt competit i d'una duresa superior a la que ja sol ser habitual en aquells anys. En l'article publicat a 'Apunts...' per el Dr. Balius, anteriorment citat, ho explica així:
"El partit, que va finalitzar amb empat a un gol, va ser violentíssim amb nombroses jugades antiesportives... resultant lesionats els blaugranes Platko, Castillo, Perera i Samitier. Desprès del partit, Gardel va animar la vetllada i va projectar una gira del Barça per Argentina i Uruguai..."
De les cròniques del dia se'n desprès una altra participació d'en Gardel. La lesió més greu va ser la rebuda per el porter Platko, que es va llençar als peus d'un davanter de la Real just en el moment en que aquest impactava la pilota, amb la mala fortuna que el que realment va rematar va ser el cap del porter, que va ser retirat del camp deixant el seu equip amb deu jugadors (9). Es dona el cas que, un cop al vestidor, qui se'n encarrega d'atendre la ferida oberta, que necessita set punts, i embenar-li el cap és el mateix Gardel, que es mou entre els jugadors del club com un company més de l'equip. De resultes de l'atenció rebuda, en Platko pot tornar a sortir en començar la segona part.
Carlos Gardel visita al porter Platko, enllitat, l'endemà del partit, en presència del també lesionat Josep Samitier. Font: Arxiu de 'La Vanguardia'. Ft. SI
El poeta Alberti, que sense ser-ne afeccionat havia pres partit per el club culer, queda tan impressionat per la gesta del porter hongarès del Barcelona que composa la seva coneguda 'Oda a Platko', que es publica el 28 d'agost al periòdic de 'La Voz de Cantabria'.
Muntatge amb la 'Oda a Platko' de Rafael Alberti, extreta de la seva publicació a 'La Voz de Cantabria' del dia 28 de maig de 1928. Font: Biblioteca virtual PH.
Tornant a en Gardel, aquest havia cantat l'any 1927 un tango amb clau d'humor sobre un futbolista 'anònim' a qui s'anomena 'Patadura', que és a la vegada el nom de la cançó. Per demostrar la incapacitat del Patadura el tango el compara amb diferents jugadors argentins d'aquells anys. En Carlos Gardel, que no s'amaga de la seva predilecció a Europa per Espanya - i, més en concret, per la ciutat de Barcelona -, en fa una nova versió, en la qual adapta la lletra de la cançó tot substituint els jugadors argentins per els seus amics del Futbol Club Barcelona. Aquesta nova versió es grava en els estudis Odeon de Paris, cap a finals d'any de l'any 1928. (10)
Versió del tango 'Patadura' cantat per Carlos Gardel, amb la lletra adaptada per ell mateix als jugadors del F.C. Barcelona. Font: Bloc GARDEL.ES, d'en Marcelo O. Martínez.
En acabar la temporada 1927-1928, el Barcelona realitza la gira per Argentina i l'Uruguai concertada amb l'ajut d'en Carlos Gardel. Des del punt de vista esportiu el resultat es poc menys que catastròfic. La plantilla culer es troba desfeta desprès del viatge per mar i d'una temporada molt intensiva. En canvi des del punt de vista personal la gira serveix per estrènyer encara més la relació d'alguns jugadors barcelonistes amb l'ídol argenti del tango. Fins a tal punt que en Gardel dedica una segona cançó a en Samitier, amb música d'en Nicolás Verona, titulada ' ¡Sami! ', on queda recollida l'admiració de l'afició argentina per el jugador del Barça:
Lletra del tango ' ¡ SAMI ! ', de Lito Mas, amb música de Nicolás Verona, composat a sol·licitud de Gardel. Font: Article de Ramón Balius a 'Apunts...'
En Josep Samitier Vilalta, separat de la seva primera esposa, es torna a casar amb Valentina Soler amb la que va compartir els darrers anys de la seva vida. El 4 de maig de 1972 mor a la ciutat de Barcelona. Tot i fer cinquanta anys de la seva època de jugador del Barça, l'impacte del seu traspàs es extraordinari. La premsa especialitzada i la generalista li dediquen pàgines i més pàgines, a més dels espais ocupats en els altres mitjans de comunicació.
Del conjunt de recordatoris publicats amb aquest motiu, rescatem l'emocionat article que li dedica en Ladislao Kubala al 'Mundo Deportivo' de l'endemà del seu comiat, el 5 de maig de 1972, titulat com a 'Un Segundo Padre'. Entre d'altres coses, en 'Lazsli' afirma:
"... Todo lo que soy en el fútbol y, consecuentemente, en la vida se lo debo a Samitier. Era una persona formidable, un deportista admirable y un amigo entrañable. Habia perdido yo a mi padre cuando sólo contaba quince años, y en Samitier encontré el afecto que en este sentido me faltaba... Nunca le he podido agradecer bastante el cariño que me cogió... siempre siguió mis pasos como sólo los puede seguir un padre a su hijo...
Le vi por última vez el sábado pasado... Me gastó la broma, ya habitual, de decirme que (a ver) cuando lo seleccionaba. 'Estoy en condiciones - me dijo con la serenidad con que camuflaba su ironia -; quiero, puedo y sé'...
Sobre su tumba bien podria colocarse este epitafio: 'Dio su vida por la amistad' ".
L'any 2022, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, els recordatoris elogiosos i exultants han estat novament nombrosos i generalitzats, prova de l'impacte que va deixar en la massa barcelonista - i en el públic, en general - el seu primer gran jugador i líder mediàtic de la història.
Josep Castellví
(1) Fundat l’any 1900 com a Club Internacional de Football, fou un dels pioners del futbol català i un dels que crearen la Federació Catalana de Futbol, aleshores anomenada Associació Catalana de Clubs de Football. L’any 1903 passà a dir-se Football Club Internacional. El seu primer terreny de joc es el 'Camp Fondo' davant de la casa dels Samitier. Després es traslladà al barri de Sants, al carrer de Galileu. L'any 1922, es fusionà amb el Centre d’Esports Sants, el Club Ciclista de Sants i el Velo Motor per constituir la Unió Esportiva de Sants. En el seu palmarès, hi figuren tres subcampionats de Catalunya de primera categoria i dos títols de segona.
(2) Valentí Castanys Borràs (1898-1965) va ser la principal figura, impulsor i director de la revista d'humor esportiu 'Xut !', nascuda el 1922. Fou col·laborador d'un gran nombre de publicacions d'humor gràfic i informació general. Després de la guerra col·laborà a la revista Destino i al diari esportiu 'El Mundo Deportivo', que deixà el 1946 per a crear 'El Once', amb el que pretengué emular l'èxit del Xut!. Amb el seu humor blanc i costumista, i un grafisme net i sense complicacions, fou un dels principals humoristes catalans de la primera meitat del segle XX.
(3) Esteve Sala Canyadell neix l’any 1881 a Castellbisbal i mor el 1939 a Barcelona. La seva família va decidit que marxes a Barcelona per treballar amb el seu tiet Josep Sala, propietari del 'Café Restaurant Petit Pelayo' a la Rambla de Canaletes. Amb l'ajut del seu tiet l'Esteve va adquirir la llicència per gestionar el quiosc de begudes davant de la font de Canaletes, que va ser tot un èxit; amb els diners aconseguits va començar la seva expansió com a industrial de l'hostaleria, amb el 'American Soda', al carrer Sant Pau, famós per les patates xips que en Sala va introduir a Barcelona. Van seguir el 'Restaurant Confiteria Royal, el 'Café Moka', el restaurant del casino dels banys de Sant Sebastià, la 'Cerveseria Baviera', el restaurant del 'Hotel Oriente', el també resturant del 'Oro del Rhin', el 'Restaurant Cerveceseria Euskadi' i d'altres. A Madrid va impulsar una rèplica de la 'Restaurante Cerveceria Baviera', que tingué un èxit absolut. El seu fill, en Esteve Sala Soler, falangista i amb fortes connexions amb les autoritats franquistes, serà qui tramitarà el retorn a Barcelona d'en Josep Samitier, garantint-ne la seva seguretat.
(4) L'article 'Josep Samitier, el primer entrenador "moderno" del Barça (1944-1947)' de Fernando Cuesta Fernández va ser publicat al número 62 dels 'Cuadernos de futbol' del Centro de Investigaciones de Historia y Estadística del Fútbol Español' (CIHEFE), al febrer de 2015
(5) Ens referim a el llibre 'EL BARÇA SEGRESTAT, (1939-1946)', de Xavier G. Luque i Jordi Finestres. Editorial ARA Llibres, Barcelona 2014.
(6) Desprès del fitxatge de Kubala, l'any 1953 en 'Sami' ha aparaulat la contractació d'un nou talent argentí, en Alfredo Di Stefano Lahulé. Arribat a Barcelona per incorporar-se al club, s'esdevenen un seguit de fets prou coneguts. El conflicte sorgeix perquè el 'Real Madrid' també hi té un contracte amb el club d'origen del jugador, mentre que el Barça ha establert el seu amb el club on era cedit. Desprès de diferents vicissituds, Di Stefano passarà a ser de ple dret jugador madridista, inaugurant una etapa llegendària, per a ell i per al seu nou club.
(7) En Ramón Balius Juli (1928-2016) és una personalitat amb múltiples facetes, però dedicat plenament a les seves grans passions: la medicina, l’esport, l’art i la família. Integrant del 'pool' de metges que estrenaran la 'Residència Joaquim Blume' de Barcelona, la seva tasca en el coneixement i desenvolupament de la medicina esportiva al país és fonamental. Com a divulgador i home de cultura, les seves aportacions a diferents mitjans de comunicació són prou conegudes. En aquest cas ens referim un article seu 'Un Cal·ligrama i un tango per a "l'home llagosta" ', publicat a la revista 'Apunts d'Educació Física i Esports' de l'INEFC, en el seu número 69 de l'any 2002.
(8) L'article de l'historiador Joaquim Montclús Esteban titulat ' ¿ Josep Samitier Vilalta, fill d'en Esteva Sala ? ' va ser publicat a 'La Vanguardia' del diumenge 16 d'agost de 2020.
(9) Els partits d'aquells temps encara es jugaven amb uns únics onze jugadors. No eren possibles els canvis, ni en cas de lesió, i els partits no admetien prorrogues ni penals, de manera que davant d'un empat no es podia fer res més que repetir un altre dia el partit.
(10) Per qui n'estigui interessant, pot trobar una acurada informació en el bloc d'en Marcelo O. Martínez 'GARDEL.ES'. No obstant, us deixem la versió original de la lletra, amb les modificacions fetes per en Carlos Gardel:
.jpg)
_page-0001%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
.%20Un%20caligrama%20y%20un%20tango%20para%20'el%20hombre%20langosta'.%20Apunts.%20Educaci%C3%B3n%20F%C3%ADsica%20y%20Deportes,%2069.-4_page-0001.jpg)
