A mitjans del mes de gener de 2020 ens encaminarem cap al domicili d'en Vicenç Siré Pérez, qui en el seu temps va ser jugador internacional i capità de l'equip de waterpolo del Club Natació Montjuïc. La seva incursió al món del waterpolo va ser breu - especialment comparada amb la longevitat dels jugadors actuals - però molt intensa, formant part de la generació de jugadors que des de la segona divisió catalana van assolir el primer Campionat d'Espanya de waterpolo de l'entitat, tot desbancant per primera vegada al sempitern guanyador del campionat, el degà Club Natació Barcelona.
El meu nom és Vicenç Siré Pérez, nascut a Barcelona el 30 de maig de 1948. Com tanta gent del Montjuïc d'aquells anys. vaig aprendre a nedar en els cursets que el club feia a la piscina 'vella', dirigits per en Boronat. Ma mare em va insistir molt en que havia d'aprendre a nedar... crec que devia ser l'any 1960, el mateix any que el va fer el Cisco (Mas); em vaig apuntar que no sabia nedar gens i vaig acabar en el grup que li dèiem dels 50 metres.
Tot i no tenir el seu 'puro' entre les dents, en Joan Boronat, 'Janot', resulta perfectament
identificable. A la dreta un nen s'emporta la ma a la boca... és en Rogelio Valdès,
de la saga dels Valdés, nedadors del Club Natació Montjuïc als anys seixanta.
Font: Arxiu CNM. Ft. Fotocolor
Jo tindria 12 o 13 anys, que no ho recordo bé. El que sí que recordo és que vaig fer el curset només un any, i que en acabar-se vam fer una competició de 50 metres on vam haver de nedar a la sèrie 'bona' amb el Cisco Mas, que va guanyar, i jo vaig quedar segon... i a partir d'aquí va parlar amb nosaltres l'Alberto Medina, que volia que anéssim a entrenar, ens va semblar bé i endavant... comencem a entrenar i ja hi som !. Abans d'entrenar amb el Medina, però, vaig tindre un temps un entrenador que es deia, com es deia ?... sí, Martínez... Pedro Martínez Carrión, si no recordo malament, que a més era fotògraf, i com que l'empresa en que vaig començar a treballar era relacionada amb el món de la fotografia, teníem una relació especial degut a la meva feina.
Tot i no tenir el seu 'puro' entre les dents, en Joan Boronat, 'Janot', resulta perfectament
identificable. A la dreta un nen s'emporta la ma a la boca... és en Rogelio Valdès,
de la saga dels Valdés, nedadors del Club Natació Montjuïc als anys seixanta.
Font: Arxiu CNM. Ft. Fotocolor
Com deia, poc temps desprès ja vaig començar a treballar, ho vaig fer just en tenir 14 anys, i al final el que feia era entrenar els migdies. Recordo que anava allà a la piscina aquella (de la Ronda) dels banys públics i el Medina tenia l'atenció d'esperar-me; que jo li estic molt agraït perquè ell s'estava fins que jo arribés, que pràcticament entrenava sol... hi anava gairebé a les dues i me'l trobava allà esperant-me, entrenava i me'n anava a casa per a dinar alguna cosa, i cap a treballar una altra cop. Alguna vegada pot ser que també pogués anar al vespre, però no masses cops. I em vam començar a sortir una miqueta bé les coses i vaig poder fer alguna competició de natació, però va ser una etapa molt breu, nedava els 100 i 200 metres lliures... i poca cosa més.
Nedadors juvenils del club, a la piscina 'vella' els primers anys
seixanta: E. Costa, J. Murio, E. García i V. Siré.
Font: Arxiu JCE, fons família Segura. Ft. P. Martínez Carrión
Nedadors juvenils del club, a la piscina 'vella' els primers anys
seixanta: E. Costa, J. Murio, E. García i V. Siré.
Font: Arxiu JCE, fons família Segura. Ft. P. Martínez Carrión
Quasi que el que més recordo de la natació va ser alguna de les travessies que vaig fer, que les associo amb el fet de viatjar tots junts per anar a Banyoles, a Olot... o a on fos. Per gent com nosaltres i en aquells anys, fer viatges no era una cosa tant fàcil; de manera que a més de competir, amb les sortides... generalment amb autocars del club, ens divertíem i fèiem colla...
De fet en vaig guanyar alguna de travessia. En recordo dues, la de Badalona i desprès la de Blanes... però aquesta la vaig vaig guanyar de xurro, perquè hi havia nedadors molt més bons que jo, com ara el Corell i altre tios bons, no ?. Però recordo que feia molt mal temps i hi havia molt mala mar. I per lo que sigui, tots els que anaven davant meu es van confondre... i se'n van anar cap a alta mar, com si anessin a Mallorca, oi ?... i jo vaig seguir en línia recta; el cas es que havíem d'anar fins a una barca, on giràvem i havíem de tornar, no ?. I quan arribo a la barca que em diuen "vinga !, xaval, que vas primer!"... així va ser que vaig tornar, i vaig guanyar la travessia, però va ser un xurro com una casa de pagès
A la travessia del Port (de Barcelona) hi vaig quedar el deu o l'onze algun dels cops. També me'n recordo d'una que era en un riu, que feia un fred que pelava... on era ?; ah !, sí... a Olot; la Tossols - Basil, crec que es deia. Una de les més boniques de cada any era la de Banyoles, que hi anàvem amb quasi tota la gent del club, a més de molts pares i directius... era com la festa social de finals de temporada.
A mi em passa que així com del tema dels campionats (de natació) no en tinc gaires records... a part d'algun relleu i alguna prova 'suelta', però molt pocs, en canvi de les travessies si que me'n recordo més. La veritat és que entre que entrenava poc i no era dels més destacats nedant, de seguida em vaig orientar cap al waterpolo... i així em vaig començar a animar; és un joc d'equip, no ?, que sempre... m'ha semblat molt més divertit que la lluita contra un crono, que a mi em cansava. Els primers passos en el polo també van ser amb el mateix Alberto... i des de llavors ja em va agafar el 'gusanillo' del waterpolo.
La natació ja havia atrapat al jove Vicenç, però entre les dificultats per a entrenar i que poder va començar una mica gran, les marques costaven de sortir. De seguida que va conèixer el món del waterpolo va entendre que tal vegada aquell era el seu camí, i s'hi va entregar amb cos i ànima...
Crec recordar que a l'hivern els entrenaments del polo els fèiem a la Ronda... és a dir, que quasi no podíem fer massa res... quatre passis a la part fonda i poca cosa més, perquè no donava la piscina. A l'estiu sí.. que anàvem a la 'vella' de Montjuïc, a la 'muni'... que ho recordo com uns temps molt guapos, no ?... amb el Ramos perseguint-nos perquè ens dutxéssim: "a la dutxeé !!...". Jo encara podia anar a entrenar els migdies, perquè estava a l'oficina, que no vaig començar a sortir al carrer de comercial fins que tenia 19 o 20 anys. L'horari era de les nou a la una i mitja, i de quatre a set i mitja; com que no podia sortir abans de l'hora anava corrents a agafar el tramvia o l'autobús fins al Paral•lel, on pujava amb el funicular de Montjuïc... entrenava, no sé si fèiem 2.000 metres o 3.000 metres, el que fos; tornava a casa, ma mare ja m'havia preparat el dinar, el tenia quasi bé mastegat i tot, la pobre !... i vinga, a dinar d'una revolada i a correcuita cap a la feina... era allò d'aprofitar els minuts com fossin, i al vespre altra vegada a entrenar.
Al poc temps ja va vindre a entrenar-nos en Brascó, i em sembla que anàvem un cop a la setmana a fer un partidet a la piscina del Poblenou, que era la primera coberta de Barcelona... encara que poc desprès ja es va obrir la nostre de Folch i Torres... i recordo amb molt carinyo aquests començaments, com vam ajuntar-nos tots amb la mateixa idea de tirar endavant el polo, i a més amb les ganes que hi vam posar...
Just quan començàvem a entrenar en serio a la piscina de Folch i Torres vam fer dues sortides ... crec que el 1966 i 1967, per participar fora de concurs a una fase dels Campionats d'Espanya de waterpolo. El primer viatge que vam fer va ser Saragossa, que hi vam anar l'equip amb una barreja de veterans i dels 'novatos' que feia poc que jugàvem... això ho recordo amb molta simpatia, perquè va ser a més el primer viatge llarg com a equip de polo, no ?. Venia de porter l'Andreu Gràcia, que feia anys que no jugava, per substituir en Roselló, que no va poder venir per la seva feina... el Gràcia imposava molt amb aquell important cos que tenia... com els contrincants eren més inexperts que nosaltres, l'Andreu els cridava "nano, passa'm la pilota..." i algun d'ells s'atabalava i li passava !...
En aquell viatge en Brascó encara jugava i per cert que m'havia sortit un gra infectat al genoll i el 'Pepito' em va haver d'acompanyar a una farmàcia i li diu al farmacèutic "escolta, el nano té això, a veure si li podeu donar alguna cosa perquè pugui jugar..." i el dependent que diu "passa a dintre". I recordo que, sense més paraules, va agafar una fulla d'afaitar i m'hi va obrir a lo 'bestia' una creu i vinga a sortir pus... sense anestèsia ni conyes i "au, ja pots anar a jugar, que el cloro ja t'ho desinfectarà".
L'any següent anem a València, el 'Pepito' ja no jugava i ja teníem el Medina de porter... de fet ja és quasi l'equip que està jugant normal aquells primers anys de piscina coberta, amb el Miquel (Escolies), l'Antoni (Pitart) de veterans i nosaltres... i entren per primer cop el Pons i el Comas, amb algun altre debutant; ja comença a ser l'equip que va cap al campionat del 72 (1), diguem...
En els dos casos anem com a complement de la competició, sense comptar per la classificació final. Això eren fases prèvies, i servien per dir quins dels equips de fora de Catalunya entraven a la fase final del Campionat d'Espanya. Nosaltres no anàvem a la final perquè no estàvem entre els sis primers equips catalans, però ens convidaven a una fase d'aquestes per poder competir amb equips com el 'Helios' de Saragossa, el 'Caballa' de Ceuta, el 'Ferca' de València, el 'Parque Móvil' de Madrid i altres que no recordo.
Equip que es desplaçà a Valencia l'any 1967 per a la fase prèvia de Campionat
d'Espanya. De dalt a baix: Brascó (E), Pitart, Medina, Segura, Sánchez, Siré,
Costa, Escolies, Castellví, Puigdevall. Pelegrí, L. Jorge, Comas i Murio.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
Amb l'estrena de la piscina coberta municipal de Folch i Torres, cedida en usdefruit al Montjuïc l'octubre de 1966, podem dir que s'inicia el llarg recorregut que ha de portar el waterpolo blanc-i-verd des de la segona divisió catalana fins als primers llocs del polo català i espanyol, en Vicenç en serà una figura fonamental fins al punt de convertir-se en el gran capità de l'equip en els seus darrers temps en actiu...
Em sembla recordar que el mateix 1967 ja vam entrar a la primera divisió del Campionat de Catalunya, que s'havia ampliat a deu equips, oi ?... i d'aquesta manera vam començar el camí cap a les primeres posicions del waterpolo català. No se si va ser el 70 o el 71 que ja ens vam classificar per a jugar la Lliga Nacional, que venia desprès del campionat català, els mesos de gener fins a març, em sembla...
D'aquells anys en el club recordo algunes anècdotes. Per exemple la d'un dia jugant a la Sant Jordi, contra el Terrassa, que em va tocar marcar a un dels Cardellach, que jo li tenia un bon afecte, com amb el Meya o el Guardia. El cas va ser que el tio em va enganxar de les cames per intentar donar-me la volta, i jo li vaig fotre ma al 'paquet'... com per dir-li "ves en compte, que sabem de que va el tema...", però no recordo haver-l'hi apretat fort; va coincidir que l'havien operat de la fimosi, que jo no no n'era conscient, i li va sortir un crit esgarrifós !!... tota la piscina paralitzada, amb el públic espantat... el van haver de treure de l'aigua per atendre'l a fora, però va quedar en una anècdota sense més, i vam seguir sent bons amics...
L'altre que tinc gravada va passar al primer Campionat d'Espanya que vam jugar, l'any que ja ens havíem classificat també per a la Lliga. El club ho va organitzar a Folch i Torres. Lluitàvem amb el Barceloneta en el partit per al segon i tercer lloc. A ells els hi faltava en Lolo Ibern, crec que perquè estava amb uns tràmits de la 'mili'. El cas és que anàvem guanyant-los per un o dos gols... quan de sobte veiem que arriba corrent per la grada cap a canviar-se el Lolo, que s'incorpora a la tercera part i els del 'bacallà' ens acaben guanyant... va ser una qüestió purament psicològica, però ens vam ensorrar; resumint, que vam quedar tercers...
Equip del C.N. Montjuïc al Campionat d'Espanya de waterpolo de l'any 1970,
a Folch i Torres. Dempeus: Sánchez, Grau, Puigdevall, Segura, Medina,
i Sans. Ajupits: Monzó, Comas, Garcia, Siré i Castellví
Font: Arxiu JCE. Ft. Montejano
Abans d'això, no sé si va ser el 68 o el 69, vam fer un viatge a Alemanya, amb els nedadors i l'equip de polo, que vam anar a Heilbronn, Frankfurt i alguna altre ciutat... abans havíem passat per Sète, a la costa de França, perquè hi havia molta relació amb el seu equip de polo, i quasi sempre que fèiem un viatge a l'estranger hi passàvem. Algun dels primers partits els havíem jugat a la ria del port, abans que tinguessin la piscina...
Me'n recordo bé d'aquesta sortida perquè jo vaig haver de tornar amb tren, tot sol; i és que mentre jugava a waterpolo no vaig poder fer vacances, perquè els dies que em tocaven de la feina els anava combinant, agafava 3 dies per aquí, 3 dies per allà, per anar a una o altre competició o viatge del polo. I com que se m'acabaven les vacances vaig agafar un tren, no sé des de on d'Alemanya, que em vaig pegar una pallissa de 24 hores per tal de poder ser a l'empresa el dia que em corresponia.
Per terres alemanys l'any 1968. En Vicenç Siré porta la veu
cantant, acompanyat dels Castellví, Sánchez i Costa.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI
El bon desenvolupament de les seves habilitat waterpolístiques, va portar a en Siré a ser convocat per entrenar amb la selecció espanyola, que dirigia des de 1965 en Bandy Zolyomy en la seva segona etapa a Espanya. De resultes d'aquest fet, els anys 1968 i 1969 va ser convocat per a formar part de l'equip de la selecció en les diferents categories de juniors, equip B i equip A, essent així el primer waterpolista del club en arribar a la màxima categoria internacional (2)...
Per aquells mateixos anys de finals del seixanta en Bandy Zolyomy va fer una preselecció (per l'equip d'Espanya) que ens va incloure a alguns jugadors del club, i entre ells a mi mateix. Crec recordar que vaig debutar en un torneig d'equips A i B amb Itàlia, a la Sant Jordi... i unes setmanes més tard vaig jugar amb els juniors; primer contra Rumania, també a Sant Jordi, i desprès vam anar a Anglaterra, a jugar contra l'equip de la Gran Bretanya.
Tinc un bon record del Bandy. Em queda la imatge que ens tractava a tots igual. Sovint et cridava i et queia la bronca, però a mi em va ensenyar molt. Podien semblar tonteries, perquè eren petits detalls; però és que aquestes 'tonteries' eren molt importants. Me'n recordo que, entrenant als migdies a la Sant Jordi, fèiem un exercici en que nedaves amb la pilota per un carrer i l'havies de passar a un company que anava uns metres endavant dos o tres carrers més enllà, i volia que no fessis el passi pla, sinó amb una lleugera paràbola. I encara ara ho recordo i els hi deia a les meves filles, quan jugaven a polo, que la pilota quan vols fer el passi, no et dic el que es fa a la mà, el passi pel tio que està escapat no ha d'anar mai pla. Ha d'anar fent sempre una miqueta de corba... i aquesta és una de les coses del Bandy, que ja et dic que m'ho va ensenyar tot.
Abans dels Campionats d'Europa de Barcelona, vam anar a uns entrenaments i partits a Rumania i a Hongria que devia ser el 1969. Jo estava fent la mili a Saragossa o potser era abans, però ja era en edat militar i no deixaven que et fessis el passaport, per si foties el camp o algo així, el cas és que hi vaig anar amb el passaport d'en Guardia i jo estava acollonit, perquè l'anècdota és que quan arribaves allà et feien fotos, o sigui, l'entrada en aquests països comunistes et fotografiaven i et feien com una espècie d'entrada, una fitxa... que em va venir al cap que si a la sortida no em reconeixien amb el del passaport em quedaria a Hongria per tota la vida, sense poder sortir, no ?...
La veritat és que en aquells anys els països de l'est eren complicats, estàvem allotjats i dinàvem en una mena de 'cuartel' i anàvem a tot arreu acompanyats per un del 'partido'... un tio que era una mena de guia polític, que no ens deixava ni un moment.
Vaig ser molt feliç amb aquesta curta etapa de jugador internacional... en total no recordo si vaig ser-ho set o vuit vegades.
Equip junior d'Espanya a la Gran Bretanya. Dempeus: Monsonis, Escartín, Jané,
Meya, Franch i Bosque. Ajupits: Cànovas, Cardellach, Rubio, Siré i Codera.
Font: Revista CROL. N. 42, agost 1968. Ft. SI
Però realment el que més valoro de la meva etapa de waterpolista i el que vaig viure amb més intensitat és la lluita i la progressió des del club per arribar als primers llocs del polo català.... es veritat que va ser poc temps, uns pocs anys de la nostre vida, però teníem uns objectius i els treballàvem entrenant hores i hores cada dia; quan desprès d'aquest esforç anaves a jugar i perdies 18 a 1 o 17 a 3 amb el Barça, ens dèiem "algun dia podrem, algun dia els atraparem"... i aquesta motivació era màxima perquè sabíem que anàvem millorant i que érem en camí d'aconseguir-ho, amb nosaltres més els Ponç, Comas, Sans, Medina i tants d'altres que em deixo... va ser un període molt intens i crec que vam fer una pinya molt guapa entre nosaltres, no ?. I que, a més, vam tindre l'orgull de dir que vam començar quasi de zero... i vam acabar sent campions d'Espanya, oi ?. Que va ser un campionat que el vem guanyar tots, els que el van jugar i els que ja ho havíem deixat, jo m'he sentit sempre tant campió d'Espanya com el que més !... (3)
El butlletí del club, en el seu n. 239 de l'agost de 1969, inclou una entrevista
amb el jugador internacional de waterpolo del club, Vicenç Siré.
Font: Arxiu JCE
I tota aquesta etapa amb el Brascó, que al campionat del 72 ja no hi era... però ell és el que per mi ens va fer ser un equip, ens va fer tirar endavant, va lluitar per nosaltres, per el nostre esforç i la nostre dedicació... encara que jo, de debò, quan vaig plegar del polo, i no sé si dir-ho això, vaig marxar una miqueta molest per l'actuació del 'Pepito'... més que res per les maneres, per la forma; que per mi el Brascó és intocable, i me l'estimo molt, però crec que jo em mereixia alguna cosa més que un trist adéu. I és que al final jo era tota la setmana fora de Barcelona per la feina, i quasi bé que només podia entrenar un dia o dos i quan anava al partit ja era molt difícil que pogués jugar... jo no havia tingut ni un dia de vacances des de que em vaig dedicar al polo, d'acord que ho feia perquè m'agradava, ningú m'havia obligat, no ?. Però no ho sé, com a mínim, ja et dic, jo crec que el fet de dir-me "hòstia, tu, no fotis, no te'n vagis, que ens fas falta", que igual no hagués continuat perquè no podia ser... Però només la frase aquesta de que tu encara ets necessari, va ser el que a mi em va faltar i em va saber una miqueta de greu.
El dia 11 de juny de 1972 el Montjuïc guanya per primera vegada al C.N. Barcelona
en partit oficial. En acabar el partit el fotògraf capta l'abraçada entre Josep
Brascó, encara entrenador, i Vicenç Siré, retirat poc temps abans.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo i arxiu JCE. Ft. Montejano
Home de fidelitats, en Vicenç ha estat sempre un home d'un sol club. En la vida personal i laboral també ha estat persona de gran constància. Amb la seva estimada Ana Caramés va formar ben aviat una parella destinada a ser el nucli se la seva pròpia família, que van veure créixer amb dues noies, la Meritxell i la Vanessa, que van seguir d'una manera o altre, els passos del pare. En relació a la feina sempre se'n va mostrar apassionat i constant, de manera que tota la seva activitat professional es va resumir en dues empreses per quasi cinquanta anys, cosa que avui en dia és difícilment repetible per les noves generacions...
En relació al treball, jo he sigut dels 'antics' que érem afortunats perquè he estat treballant pràcticament cinquanta anys, però només en dues empreses, quasi vint-i-cinc anys en cadascuna. Primer a 'Negra Industrial', que era fabricant de càmeres i material fotogràfic; més endavant em van venir a buscar de 'Reflecta', que eren més aviat distribuïdors, també relacionats amb el món de la fotografia i la imatge. Quan vaig començar a Negra el nom ja explicava que no hi havia encara la foto en color... jo hi vaig entrar, amb catorze anys; tenia la fàbrica a Abreda on fabricaven el paper, la pel·lícula i altres materials... tenien 600 o 700 treballadors i 12 delegacions a Espanya; en aquell temps, una botiga que s'obria nova només podia contactar amb dues empreses, Kodak o Negra. Més endavant el temps del blanc i negre ja anava cap avall, ja entrava el color, i Negra va començar a tenir problemes. Va sortir Reflecta que necessitava un cap de vendes i em van venir a buscar, de manera que me'n vaig anar a treballar amb ells, que m'hi he estat uns altres 25 anys. I he tingut la sort de treballar amb dues empreses tota la meva vida laboral.
He disfrutat treballant, en el sentit que quan he sortit al carrer a vendre he tingut la sort de treballar amb alguna cosa que a mi m'ha omplert molt. Jo he sigut molt feliç treballant... m'he sentit realitzat i he tingut la sort de treballar amb coses que a mi m'han agradat. Dins del 'durillo' que ha sigut el fet de viatjar, perquè quan vaig començar a vendre havia de ser tota la setmana fora de casa; després, quan ja vaig començar a estar en càrrecs de més responsabilitat, havia d'alternar la meitat del temps entre el que era el despatx i la feina.
La meva sort ha estat que la meva dona m'ha recolzat molt, ha pogut estar molt a casa i ha pujat a la família. Abans de casar-nos també em va recolzar moltíssim amb el polo... sempre seguint l'equip, no nomès a les competicions, sinó que també sovint en els entrenaments...; a les graderies plenes d'aquells anys a Folch i Torres formaven una penya de seguidores impressionant, amb les mares Comas, Sans i alguna altre... els àrbitres les temien !. I després, quan vam tindre les nenes, va decidir que havia de deixar de treballar i es va convertir en el pilar i la base de la família. Gràcies al seu suport he pogut tirar endavant, primer la dedicació a l'esport i desprès a la meva vida laboral...
Xerrar amb el Vicenç és una pura delícia, la conversa entre amics s'ha allargat més enllà de tres hores amb aquest home extravertit i rialler, que hem intenta de fer que quedin resumides en aquesta entrada del nostre bloc.
Però el temps ens apressa i ara és l'hora de posar punt i final a la nostre trobada...
Carles Sánchez i Josep Castellví
Cap comentari
Publica un comentari a l'entrada