La primera Piscina Municipal coberta de Barcelona...

S'ha fet un llarg camí...

Al club degà de la natació catalana i espanyola, el Natació Barcelona, ja fa anys que s'aspira a la construcció de la que ha de ser la primera piscina esportiva coberta de tot el país. Dels primers intents fallits de l'any 1916, amb un projecte d'arquitectura tronada i barroca que és descartat, és passa fins a la tornada dels Jocs d'Anvers de 1920, quan tant els esportistes com els directius, arriben amb el ferm convenciment que ja és innegociable la necessitat de la construcció d'una piscina coberta per el club degà. 

El qui encara és el President de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), en Jaume Mestres Fossas, ha estat als Jocs i - com a arquitecte que és - ha aprofitat el viatge per a veure algunes de les piscines cobertes de França i de Bèlgica. En tornar a Barcelona adreça una carta oberta al president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, el senyor Nicolau d'Olwer, on li fa avinent la seva experiència.

Titulars de l'article d'en Jaume Mestres publicat al diari 'La Publicitat' del dia 16 de 
setembre de 1920, amb la carta oberta adreçada a en Nicolau d'Olwer.
Font: Hemeroteca ARCA

Després d'algunes consideracions sobre el nombre i funcionament de les instal·lacions que ha conegut, en Mestres li exposa al seu amic d'Olwer la necessitat que l'administració entomi la seva responsabilitat i elabori un pla per a la construcció de piscines cobertes municipals a la ciutat de Barcelona. Ho fa amb aquestes paraules:

"I dintre de cada piscina que visitava jo recordava la nostra ciutat que hom trova (sic) un poc desgraciada al veure amb la cura que altres són ornades, mentre la nostra afavorida per la natura, ha estat a voltes abandonada pels seus...

Jo ben entusiasta del mar, crec que el tenir aquest per a res ha d'excluir a les piscines (cobertes). Precisament  elles, per la seva bona instal·lació i per la sempre bona temperatura de l'aigua, són l'únic lloc perquè l'infant aprengui bé de nedar... El nostre club de natació 'Barcelona', així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà també el primer en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis, i creiem que aviat començarà les obres... (1)

Cal que'l municipi barceloní hi fassi també un esforç que prou li agrairan els ciutadans d'avui, i els de demà principalment... podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines (cobertes), per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sants-Hostrafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia...

Crec que no deuríem quedar-nos retrassats (sic) en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpíada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà tenir també piscines per anar seguint el programa..."

Són moltes més les veus que reclamen de l'administració municipal el donar un pas endavant cap a la construcció d'aquests equipaments esportius tant necessaris, però no ens allargarem gaire més en aquest aspecte. (2)

Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929 l'ajuntament té l'ocasió de construir una primera instal·lació coberta on és pot practicar la natació, per bé que aquest no és el seu principal objectiu. S'aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tuduri com allotjament dels visitants de l'esdeveniment, per a fer el que es va anomenar les Termas Municipales en els baixos de l'hotel n. 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

És tracta d'un equipament molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones; on a cadascun dels espais respectius hi ha una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Les Termas són dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic en general durant el període de les exposicions posteriors de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van tornar a obrir per tal de servir com a estatge del Club Femení i d'Esports fins al 1937.

Dalt: Titular i imatges de 'El Mundo Deportivo del 21 de novembre de 1929,
 amb la noticia de la inauguració de las 'Termas Municipales' de la Plaça 
Espanya i de la piscina descoberta de l'Escola Industrial
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
Sota: Imatge d'una de les piscines de las 'Termas Municipales' i de la 
zona de dutxes de la instal·lació, poc abans de ser inaugurada.
Font:  ANC, fons Gabriel Casas Galobardes. Ft. G. Casas.

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment desestimades, totalment o parcial, emprant l'espai obtingut per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta van ser tancades de manera definitiva. 

Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de com va ser la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. Els altres edificis han estat enderrocats amb la malaurada actuació propiciada per els JJ.OO. de Barcelona 92, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici sobrevivent de l'Exposició, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus serveis, amb els arxius i la biblioteca corresponent, amb el resultat que de les antigues Termas Municipales no n'ha quedat ni rastre.

La primera Piscina Municipal Coberta de Barcelona... o no?

Amb l'empenta de l'Exposició Internacional, seguida el 1930 d'una altra de caire nacional, la ciutat de Barcelona experimenta una d'aquelles embranzides que l'han transformat en els darrers dos segles. L'any 1931 es proclama la segona República i és produeix la renovació dels ajuntaments del país. A l'ajuntament de Barcelona, com a moltes altres grans ciutat catalanes, els candidats d'Esquerra Republicana han assolit la majoria de govern. És una nova hora per a projectes que han estat paralitzats molt de temps. A Barcelona, el nou ajuntament es proposa de millorar els seus equipaments esportius i un dels projectes estrella és el de la primera piscina municipal coberta de la ciutat.

L'impulsor...

La persona clau per a liderar aquest projecte és en Vicenç Bernades Viusà (1896-1976). Neix a Barcelona, al sí d'una família d'extracció humil amb origens camperols, de profunda convicció catalanista. El jove Vicenç descobreix ben aviat la seva vocació de periodista. Als onze anys ja col·labora en una revista radicalment catalanista. 

En Vicenç Bernades Viusà en una imatge dels anys trenta del segle XX.
Font: Web memoriaesquerra.cat. Ft. SI

Amb quinze anys és redactor esportiu de 'El Poble Català', per continuar més endavant al diari 'La Publicitat'. S'ha fet un nom en el món del periodisme d'esports i és sol·licitat per gran nombre de mitjans informatius i agències de notícies.

Una curiosa anècdota ens la proporciona Bernades l'any 1929, quan encapçala una famosa polèmica en posicionar-se en contra de la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc. Es absolutament favorable a la pràctica de l'esport de la natació, però critica la ubicació de la piscina  a la muntanya de Montjuïc, convençut com està de que els equipaments esportius dissenyats en aquest indret han de ser un absolut fracàs.

Titulars de l'article d'en Vicenç Bernades publicat a 
'La Publicitat' del 19 de juliol de 1929.
Font: Hemeroteca ARCA

En el llarg article Vicenç dispara sense pietat contra la despesa en instal·lacions esportives feta a la muntanya de Montjuïc, sota la direcció del Comité Esportiu de l'Exposició. La nova piscina centra alguna de les frases més contundents:

"... Mancava, però, arrodonir aquest ridícul construint una piscina a 200 metres d'alçaria al nivell del mar !!!. En un país on els atletes-nedadors poden comptar-se, on gràcies a la piscina coberta, i amb aigua calenta a l'hivern, el benemèrit Club de Natació Barcelona aconsegueix mantenir un reduït nucli d'esportistes de la natació, calia construir una piscina a 200 metres d'alçaria, en la qual s'han despès més de quatre-centes mil pessetes, per a funcionar, a tot estirar, set o vuit ocasions a l'any ?... Amb el mig milió de pessetes que, fet i fet, s'hauran despès amb la nova excentricitat dels esportistes (del comité de l'Exposició) de Montjuïc, ¿ vol dir-nos el company Gibert si no s'hauria pogut fer una obra més pràctica i més educativa construint algunes piscines populars a les nostres barriades obreres ?. No s'hauria realitzat tasca molt més sana sota el punt de vista esportiu, educatiu i higiènic ?." (3)

Amb l'apel·lació a 'el company Gibert' s'adreça a en Francesc de S. Gibert Riera, qui en aquells moments és el president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), a la vegada que és també periodista esportiu amb quin doble vessant és el més ferm defensor de la piscina municipal de Montjuïc. El debat que s'obre en els diferents periòdics de la ciutat és d'una diversitat colossal, emplenant pàgines i pàgines, tant de la premsa esportiva com de la d'informació general.

Bernades és escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona a les eleccions de febrer de 1934, en la llista d'Esquerra Republicana. Li correspon el càrrec de regidor de Circulació i Policia Urbana. Del seu real interès en la construcció de piscines en dona fe el que tot just uns mesos desprès del seu nomenament aconsegueix del consistori l'aprovació d'una 'Comissió Assessora de Cultura Física', molt possiblement la primera creada en qualsevol consistori del  país.

Retall de la Gaseta municipal de Barcelona del 9 d'abril de 1934 
informant de la creació de la 'Comissió Assessora de Cultura Física'.
Font: Hemeroteca ARCA

De l'esmentada comissió, que n'és el promotor, és nomenat vicepresident, si bé actua realment com a president per delegació de l'alcalde.  Entre d'altres objectius plantejats als membres d'aquest comitè es fixa com a preferent el que es refereix a les piscines públiques:

"Sobre piscines municipals: a) Emplaçament en que podria construir-se una piscina municipal coberta, a ésser possible en terrenys de propietat de l'ajuntament. b) Característiques que hauria de reunir la piscina i règim de funcionament una vegada estigui construïda..."

L'expedient 865 de 1934

De resultes d'aquest impuls, l'ajuntament de Barcelona obre l'expedient administratiu n. 865 sota el lacònic títol de Construcción Piscina. Inclou diferents plànols del que és l'avantprojecte de la anhelada instal·lació. L'autor del mateix és el reconegut arquitecte Ramón Argilés Bifet (1898-1943), nascut a Lleida però amb residència de molt anys a la ciutat de Barcelona (4). Membre del Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (GATEPAC) fortament implantat a Catalunya, guanya l'oposició com a arquitecte municipal de l'ajuntament de Barcelona.

Una de les seves obres més característiques és la del 'Casino de Platja d'Or', a Sitges, just al costat de la Piscina Maria Teresa construïda a la part nord del Passeig Marítim, en el terreny que es coneixia com a Jardins de la Infància a l'any 1931. Encara que el projecte de dita piscina no és seu, forçosament hi va tenir alguna relació, ni que fos per la seva proximitat en el temps i en l'espai. 

Article dedicat al 'Casino Platja d'Or' a la revista AC n. 7 del GATEPAC. En 
realitat només se'n va construir el restaurant, que és el que reflexa l'article.
Font: Arxiu Diputació de Barcelona. Ft.SI

Tornant a Barcelona, la comissió municipal que n'ha estat encarregada escolleix  com a emplaçament de la primera Piscina Coberta de l'ajuntament de Barcelona el que va ser el 'Palau del Vestit' de la Exposició Internacional de la ciutat, que en aquells moments era en desús. (5) 

Vista del Palau de Vestit, encaixonat entre el Palau de la Metal·lúrgia 
i la columnata exterior de recinte de l'Exposició de l'any 1929. 
Font: Bloc barcelofilia. Ft. SI

A les imatges que segueixen podem veure una reproducció de part dels plànols continguts en l'expedient municipal al·ludit:

1. Carpeta de l'expedient n. 865, de l'any 1934

2. Vista general exterior. Juny 1934

3. Vista general de la piscina gran de 33 x 16 m. Juny 1934

4. Vista dels alçats longitudinals. Juny 1934

5. Vista de la planta baixa amb els seus departaments. Juny 1934
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

A més dels espais complementaris de recepció, direcció i tenda de vestits de bany, el projecte preveu dutxes, sanitaris, dues sales de gimnàs - una per a homes i una altra per a dones -, i les piscines pròpiament dites: la gran de 33 x 16 m., amb dues amples graderies a banda i banda del vas, i la infantil de 12 x 6 m., ambdues amb els seus corresponents vestidors.

Aquest projecte ja es troba al 1934 en la fase de redacció definitiva, a la vegada que s'han pressupostat fins a 200.000 ptes. per a les tasques inicials de la primera Piscina Coberta de la ciutat de Barcelona. Tot just s'han enllestit aquests primers treballs el mes d'agost de 1934, quan coincideixen amb la malaurada circumstància de produir-se el fets del 6 d'octubre d'aquell any, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta proclamació, un acte d'insurrecció contra el gir conservador del govern republicà espanyol, va ser considerat pel govern central com un desafiament, al qual va respondre amb la repressió militar.

El projecte de la piscina coberta municipal és veu afectat. El govern de la Generalitat i la major part del consistori barceloní són  detinguts i tancats en diferents vaixells-presó al port de Barcelona. Entre els detinguts hi ha en Vicenç Bernades, qui comparteix presidi amb el president Companys i altres polítics del moment al  vaixell Uruguay. En Vicenç, no obstant, és alliberat als pocs mesos, però com la resta del govern de la ciutat ha estat desposseït dels seus càrrecs i substituït per un consistori interí... primera aturada en sec de la promesa piscina coberta.

Les eleccions generals del dia 16 de febrer de 1936 són guanyades per la coalició d'esquerres del Front Popular, de manera que a Catalunya de seguida es va procedir a la restitució dels ajuntaments democràtics, posant fi a la gestió de les comissions gestores imposades. En el cas de Barcelona en Carles Pi Sunyer és fa càrrec de l'alcaldia de la ciutat i en el seu equip reposa a Vicenç Bernades en les seves antigues funcions. Una de les primeres decisions del nou govern municipal és la de recuperar el temps i els projectes perduts, i entre aquests el de la Piscina Coberta que, ara sí, s'inclou en el Pressupost Extraordinari d'Obres i Sanejament que el Ple de l'Ajuntament aprova amb data del 14 de maig del mateix 1936.

Retall de la Gaseta Municipal del 15 de juny de 1936, amb la part del Pressupost 
Extraordinari d'Obres i Serveis de l'ajuntament que inclou el pressupost 
definitiu per a la construcció de la piscina ja prevista al 1934.
Font: Hemeroteca ARCA

Al diari 'La Publicitat' un seu company de redacció, el cenebista Antoni Trigo, celebra la noticia de l'aprovació d'aquest pressupost extraordinari amb paraules emocionades a l'article publicat el dia 15 de maig:

"Si un dia de l'any 1934, en donar-nos una nova molt semblant a aquesta anàrem tot seguit a trucar a la porta de Vicenç Bernades... avui que la nova ja te tot el caire de realitat i que novament estem a punt de veure realitzada la nostra il·lusió de tants anys, també hem anat a trucar a la mateixa porta... Res no ha variat en ell, com sempre és l'amic de tots els esportius i un dels homes que des de les corporacions oficials s'ha distingit més pel seu amor a l'esport i als esportius de Catalunya."

Encapçalament de l'article d'en Antoni Trigo publicat a 'La Publicitat' 
del dia 15 de maig de 1936, donant compte de la bona noticia.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot és a punt i al seu lloc per a complir el somni de tants i tants esportistes del món  de les activitats aquàtiques del país, que des de las nit dels temps han estat lluitant per aconseguir la implicació dels estaments oficials en la construcció de piscines municipals cobertes als barris de les respectives ciutats.

Novament, però, un entrebanc - aquest sí que catastròfic - n'ha d'impedir la seva realització. En el marc d'una societat progressivament radicalitzada, només dos mesos desprès de l'aprovació del pressupost per a la construcció d'aquesta primera Piscina Coberta municipal de Catalunya és produeix el cop d'estat dels dies que van del 17 al 19 de juliol, que degenera en la guerra incivil que ha de mantenir paralitzada qualsevol iniciativa que no sigui la de la lluita entre germans... segona aturada en sec, i aquesta ho ha de ser per molts anys...

Corol·lari

Amb la difícil represa dels anys de la postguerra encara hem de veure com aquest projecte vol reprendre el vol. L'any 1941 el Club Esportiu Mediterrani cursa una petició a l'ajuntament d'en Miquel Mateu Pla - el Mateu dels ferros, com se'l coneix - sol·licitant la possible cessió de la hipotètica piscina de la Plaça Espanya, en el supòsit que aquesta és reprengui... així, en el llibre 'Història del Club Esportiu Mediterrani. Més de mig segle' escrit per en Joan Martí Vallés i editat l'any 1977, es dona a conèixer que:

"A tal efecte en el mes d'octubre (de 1940), es va presentar a l'Ajuntament de Barcelona un extens informe-memòria, explicant la nostra activitat i historial, demanant la concessió d'uns terrenys per a un determinat nombre d'anys i desprès tractar de les peculiaritats i sistemes per a portar a terme la respectiva construcció. El lloc suggerit era a la Plaça d'Espanya, on, en l'Exposició de l'any 1929, estigué ubicat el Palau del Vestit, extrem que ja figurava en el projecte de l'any 1936"

Les gestions sembla que es van anar allargant, però hi ha constància que a l'any 1943 l'ajuntament respon a la petició feta per el club, tot denegant qualsevol possibilitat de cedir l'espai de l'antic Palau del Vestit ni el de cap altre terreny de la zona de propietat municipal, atès que afirma no disposar-ne, tal com ho acredita a la Gaseta Municipal de Barcelona:

Resposta a la petició del C.E. Mediterrani publicada a la Gaseta 
Municipal de Barcelona del 17 de maig de 1943.
Font: Hemeroteca ARCA

S'observa que en la resposta oficial de l'ajuntament ja s'esmenta el destí previst per a l'espai abans ocupat per l'antic Palau del Vestit: s'hi preveu la construcció d'una estació terminal d'autobusos. I, efectivament, aquest projecte si que sí que va reeixir. L'espai fou ocupat per la terminal d'Iberia - la companyia aèria de bandera d'Espanya -  que hi va instal·lar unes seves dependències, a  més de ser el punt de sortida dels autobusos amb destí a l'aeroport del Prat, avui 'Aeroport Josep Tarradellas'.

Fins a la inauguració de la que realment va ser la primera Piscina Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona han de passar més de vint-i-sis anys des del projecte del 1934 i més de disset des d'aquesta resposta negativa a la sol·licitud del Mediterrani.

El dia 19 de maig de 1960 el ministre del règim franquista, José Solís Ruíz - 'la sonrisa del régimen' - procedeix a inaugurar la Piscina Coberta Municipal del Poblenou, ubicada a la cantonada dels carrers Llull i Espronceda. És coneix, també, que la dita piscina que ha de ser gestionada per l'històric Club Natació Poblenou, fundat a l'any 1928 com a Olímpic Club.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de maig de 1960, 
amb la notícia de la inauguració de la primera Piscina 
Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona (6)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La novetat va ser abastament recollida per tot tipus de mitjans informatius del país, i com a exemple reproduïm la versió facilitada en el setmanari Destino, on com és habitual els seus redactors remarquen quasi més la innegable tasca del molt honorable Club Natació Barcelona que la innovació representada per la flamant piscina:

Retall del setmanari 'Destino' del 28 de maig de 1960, amb l'anònim 
comentari dels seus redactors sobre la piscina de Poblenou.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Aquesta instal·lació inaugura la dècada dels seixanta, que ha de ser profitosa en la construcció de nombrosos equipaments esportius municipals a diferents ciutats del territori català i espanyol. No cal entrar en més detalls, però si que volem significar la inauguració a l'any 1966 de la Piscina Sant Jordi, en terrenys i amb finançament de la Diputació de Barcelona. 

Aquesta construcció ve incardinada amb el primer Plan de Piscinas 1965 de l'organisme, gràcies al qual, essent ponent d'esports de la diputació en Joan Antoni Samaranch, aquesta administració va contribuir en una mesura molt important al finançament de nombroses piscines descobertes i cobertes de la província de Barcelona.

Tapa de la carpeta del 'Primer Plan Provincial de Construcción 
de Piscinas' de la Diputació de Barcelona.
Font: Arxiu General de la Diputació de Barcelona

Josep Castellví

(1) En Jaume Mestres Fossas (1892-1981), ultra haver estat el primer president de la FENA i de la FCNA, va fer la carrera d'arquitecte, essent considerat l'autèntic protoarquitecte esportiu català. Quan redacta aquest article ja s'ha ofert, de manera totalment gratuita, a la junta directiva del seu Club Natació Barcelona per a fer els plànols i la direcció d'obres de la que ha de ser la piscina coberta de l'Escullera, la primera esportiva en ser construïda a Catalunya i a Espanya.

(2) Com no pot ser d'altre manera, en el primer quart del segle XX els principals divulgadors de la necessitat de construir piscines cobertes a Catalunya són tot un seguit de periodistes vinculats quasi sempre al degà C.N. Barcelona. Entre ells destaca qui signa com a 'Corcho', que no és altra que en Bernat Picornell; però també són habituals a la premsa personatges com en Emili Solé Brufau, en Francesc de S. Gibert, en Joan Trigo o el 'Corredisses' de  'La Veu de Catalunya' i d'altres mitjans, que amaga la personalitat d'en Josep Elias Juncosa, 'sportman' i destacat representant de l'olimpisme a casa nostra.

(3) Convé comprendre que a les primeres dècades del segle XX la muntanya de Montjuïc era una zona maleïda per dues raons fonamentals. La primera era per ser considerada, en gran part, un terreny militaritzat, des d'on s'ha bombardejat repetidament la ciutat de Barcelona des del seu castell i s'han fet servir els seus calabossos en les diferents onades repressives de l'època . La segona raó fa referència al fet que els espais de la muntanya, al marge de l'aspecte militar, són refugi de malfactors i de gent marginada per la societat, de manera que els ciutadans 'honorables' no gosaven fàcilment de trepitjar un espai tant perillós. Els treballs de l'Exposició i el seu posterior desenvolupament i urbanització van capgirar aquesta situació. 

(4) El lleidatà Ramón Argilés Bifet és llicencia com a arquitecte a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona l'any 1924. A la seva ciutat és molt coneguda la seva obra restaurant la façana i part de l'interior de l'històric edifici del Palau de la Paeria, per a la qual guanyà el concurs fet a l'any 1929. Arribà a ser cap del Servei Tècnic d'Edificis Culturals de l'Ajuntament de Barcelona, on va rebre l'encàrrec que en aquest article hem destacat. De cara a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va realitzar, en col·laboració amb Nicolau Rubió i Tudurí i Pere Benavent, els plànols d'urbanisme-ficció d'una Barcelona futura de l'any 2000.

(5) El Palau del Vestit - també conegut com Palau del Treball - va ser anomenat inicialment Palau de la Pedagogia, la Higiene i les Institucions Socials i va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Jujol i Andrés Calzada. La seva superfície durant l'exposició de 1929 era de 6.500 metres quadrats i el projecte inicial va tenir que ser adaptat a la columnata, com també ha hagut de fer l'actual Palau número 1 - originalment Palau de les Comunicacions - a l'altre costat de la plaça Espanya per mantenir la uniformitat arquitectònica de l'entrada a l'Exposició. El Palau del Vestit va ser enderrocat a partir de 1934, amb la previsió que al seu lloc hi anés la piscina coberta objecte d'aquest article.

(6) Mol possiblement també va ser la primera piscina esportiva coberta de tota Espanya, atès que hi havia altres instal·lacions cobertes d'aquest tipus, però que havien estat dissenyades per a fins balnearis i terapèutics, no pas esportius.

Butlletí. Jaume Monzó Cots, un article de l'Arquitecte Tècnic...

L'any 1968 en Jaume Monzó va assolir una de les seves fites esportives, 
en ser el primer olímpic del C.N. Montjuïc, com a integrant
de l'equip espanyol que va participar als Jocs de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

De l'esportista d'elit al tècnic professional...

Com hem vist en d'altres entrades d'aquest bloc que li han estat dedicades, en Jaume Monzó Cots (1946-2020) va tenir una dilatada i profitosa etapa d'esportista d'elit, sempre enquadrat en les files del Club Natació Montjuïc.

La carrera esportiva d'en Jaume va estar farcida de moments de gran brillantor, però també en va conèixer altres marcats per el desencís. Aquest va ser el cas de l'any olímpic de 1968. Malgrat la felicitat i l'èxit de ser el primer esportista olímpic del club - fet que sempre va recordar amb orgull i entusiasme -, el cert és que els resultats esportius d'aquesta cita no van estar a l'alçada que el nedador blanc-i-verd desitjava.

A l'any anterior de 1967 en Jaume es va trobar condicionat per dues circumstàncies poc favorables, com van ser la realització del servei militar obligatori i la dedicació intensiva a la finalització dels seus estudis d'aparellador - ara Arquitecte Tècnic -, que van dificultar en gran manera les seves possibilitats d'entrenar de manera adient. 

Tot i la intervenció del President d'Honor del C.N. Montjuïc, Epifani de Fortuny, demanant al 'Capitán General de Catalunya' la seva intervenció prop de les autoritats militars corresponents per a obtenir facilitats per els entrenaments d'en Jaume, el resultat va quedar limitar a la concessió de dues hores de permís al migdia, a partir de les 12 hores, "para que pueda practicar el deporte de la natación", tal com respon el llavors capità general José L. Montesino-Espartero Averly. 

Un

Reproducció de la carta original lliurada per el 'Capitán General de Catalunya' 
a en Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà, accedint la petició d'aquest 
de facilitar els entrenaments d'en Jaume Monzó mentre es 
troba realitzant el servei militar obligatori. (1)
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1256-T-786-2.

A les dificultats ja es unmentades, cal afegir la insuficiència de la estada preparatòria dels jocs que el Jaume - junt amb Joan Fortuny i Joaquín Xicoy - va aconseguir fer als EE.UU. el primer trimestre de 1968, que malauradament es va veure interrompuda per la decisió dels responsables federatius de torn, obligant al seu retorn immediat. (2).

Les conseqüències són prou conegudes. En tornar dels Jocs de Mèxic en Jaume abandona la disciplina de la Residencia Blume de Barcelona, on havia entrat en el moment mateix de la seva inauguració el gener de 1961; no obstant, encara segueix uns anys més com a nedador i waterpolista, entrenant i competint amb el Montjuïc.

Equip de waterpolo del Montjuïc, participant en un quadrangular a Madrid l'estiu de 
1969. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau, Lloansí, 
Murio. Sota: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i Asensio. 
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó

Un cop retirat definitivament de l'esport d'alt rendiment, la seva estimació per la natació el va portar a mantenir-se sempre actiu, participant en proves màster i travessies; donant-se el cas que poques hores abans del seu traspàs va estar entrenant a la Piscina Sant Jordi de Barcelona.

L'Arquitecte Tècnic al servei de l'esport...

Des dels primers anys setanta del segle passat en Jaume va estar exercint la seva professió, mentre que a la vegada anava conformant el seu propi nucli familiar, que sempre va mantenir com el principal centre d'atenció de la seva vida. 

Va procurar de compaginar l'activitat professional d'obra civil - habitatges, equipaments comercials, industrials, i d'altres... - amb tasques vinculades a l'activitat esportiva i, especialment, al món de la natació.

Entre les obres d'aquest darrer vessant en que va intervenir podem destacar les següents:

• 1975-1976. Planejament del Complex Esportiu Municipal de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat

• 1976. Ampliació de les instal·lacions de la piscina coberta del C.N. Barceloneta, al Passeig Marítim de Barcelona

• 1976-1979. Col·laboració  en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, amb especial incidència en la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, a Barcelona

• 1977. Disseny i construcció d'una piscina descoberta a Flaçà, a la comarca del Gironès

• 1981-1983. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat NAGI, a Sabadell

• 1982. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat CROL, a Terrassa

• 1983-1984. Reformes i millora del Complex Esportiu de Badia del Vallés (3)

• 1990. Reformes i millora de la Piscina Sant Jordi, a Barcelona

Algunes de les primeres intervencions van ser realitzades formant equip amb en Joaquim Pujol, amic i company de la Blume, que havia finalitzat els seus estudis d'arquitectura.

A l'entrada de la secció 'Butlletí' que avui publiquem recollim l'article que en Jaume Monzó va difondre mitjançant la revista 'PISCINAS XXI' l'any 1983, tot explicant la seva experiència en el planejament i desenvolupament de dues instal·lacions esportives privades, com són les 'escoles' NAGI i CROL - a Sabadell i Terrassa, respectivament - (4).

En ambdues es donen algunes característiques similars. Han estat promogudes per antics nedadors d'elit: el manresà Josep Claret, en el cas de NAGI; i els terrassencs germans Batalla, en el cas de CROL. La seva concepció inicial ha estat la de ser pensades com a 'Escoles de Natació' de caràcter privat, i han cercat de reutilitzar antics equipament de caràcter industrial en desús, tot situant-se en entorns propers a equipaments educatius importants de les seves respectives viles.

Tot seguit podeu trobar la reproducció de l'article complert, agrupat en formats de dues pàgines a cadascuna de les imatges:

Article d'en Jaume Monzó publicat al n. 34 de la Revista 'PISCINAS XXI' 
l'any 1983, amb els seus continguts referits als equipaments esportius 
privats NAGI i CROL, a Sabadell i Terrassa, respectivament.
Font: Biblioteca de l'Esport, Generalitat de Catalunya

La col·laboració d'en Jaume consta d'una introducció inicial on exposa les característiques generals d'ambdós equipaments, per passar desprès a les fitxes particulars de cadascun d'ell, les quals consten de:

• Fitxa tècnica

• Plànols dels equipaments

• Fotos del procés i de l'acabament final

• Detalls dels processos de depuració, climatització i aigua sanitària de cadascuna de les instal·lacions

No cal dir que des del punt de vista de l'actualitat en la construcció dels equipaments esportius moltes de les solucions adoptades en aquells anys vuitanta han estat amplament millorades, però en qualsevol cas aquest reportatge ens serveix com a guia per a conèixer algunes dades de la situació d'aquell moment en la generació d'aquests equipaments de caire exclusivament privat, tot i mantenint una certa vocació difusora de l'ensenyament de la natació.

L'escola NAGI va estar operativa fins a l'any 2007, mentre que l'escola CROL encara continua en funcionament.

Memòries del Montjuïc

(1) La carta de petició de facilitats per en Jaume la signa el Baró d'Esponellà amb data del 12 de juny de 1967. A més de descriure la situació militar d'en Monzó, Epifani de Fortuny no se'n està de tocar la fibra sensible del capità general, tot dient-li que:"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siemore con los mayores éxitos."

(2) El gener de 1968 els nedadors catalans Jaume Monzó i Joan Fortuny van aconseguir, mitjançant la intervenció del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', Joan Antoni Samaranch, ser els primers nedadors del país que van poder fer una estada per a entrenar amb algun dels principals entrenadors de natació dels Estats Units. La 'Federación Española de Natación' va ampliar el projecte al nedador valencià Joaquim Xicoy, però el termini inicial de tres mesos no es va voler prorrogar, tal com demanaven els nedadors, de manera que la seva preparació olímpica per a Mèxic 1968 va restar incomplerta...

(3) L' actual Badia del Vallés, municipi independent des de l'any 1994, era en aquells primers anys vuitanta coneguda com a Ciutat Badia, sota la forma d'una mancomunitat depenent dels municipis de Cerdanyola del Vallès y de Barberà del Vallès.

(4) L'article que reproduïm es pot consultar a la Biblioteca de l'Esport, accedint al n. 34 de la revista 'PISCINAS XXI'  de l'any 1983 i consultant les pàgines que van de la 49 a la 60.

Sprints. El 'Nuevo Mundo'; de sala de ball i combats de boxa a piscina... o no ?

Els inicis...

Som a la segona meitat dels anys vint a Barcelona, i el Paral·lel va concentrant tot tipus d'ofertes d'espectacles i d'activitats recreatives per a la població. 

En el vessant social, de les vicissituds dels primers anys vint - 'quan mataven pels carrers' - n'ha derivat una dictadura apadrinada per la monarquia d'Alfons XIII.

També els esports es van desenvolupant amb intensitat creixent. D'entre ells la boxa, junt amb el ciclisme i els jocs de pilota basca, es troba entre els espectacles preferits per el gran públic. En aquest ambient, l'any 1927 s'inaugura, al número 50 d'aquesta avinguda, un local que vol simultaniejar els balls de saló amb la boxa. Els seus promotors el bategen com a 'Nuevo Mundo'. 

Imatge aèria de l'any 1928, amb la ubicació del 'Nuevo Mundo' just enfront 
de la central elèctrica del carrer Matas i al costat de les atraccions 'Apolo'.
Font: Bloc Barcelofília. ANC, fons FECSA. Ft. SI

De l'afició per la boxa n'és exemple que dins dels actes de celebració del vint-i-cinquè aniversari de la fundació del degà Club Natació Barcelona, l'any 1932, es celebra en la seva piscina de l'Escullera una vetllada boxística, com acrediten les imatges publicades en la premsa d'aquells anys.

Imatge del ring de boxa instal·lat sobre la piscina de l'Escullera per el combat entre Eduardo 
Daufi  i J. Pujol, alies Flyn. Al fons s'observen els trampolins i les palanques de salts.
Font: ANC. Ft. G. Casas

L'any 1936 el local del 'Nuevo Mundo' sofreix una reforma que el converteix en frontó per a la realització de tot tipus d'esport relacionats amb la pilota basca i modalitats similars. S'afegeix a la llarga llista de frontons que ja existeixen a la ciutat, proliferació que ve ajudada per la realització d'apostes.

Retalls de 'La Hoja del Lunes' i de 'El Diluvio', dels dies 5 i 3 de maig,
referits a la immediata inauguració del renovat 'Nuevo Mundo'.
Font: Hemeroteca ARCA

Desprès de la guerra l'activitat decreix, fins que a l'any 1949 el propietari del solar el posa en venda...

El Club Natació Montjuïc hi vol fer la seva piscina coberta...

Aquell any de 1949 el C.N. Montjuïc tot just celebra el seu cinquè aniversari, però l'empenta dels seus directius i dels associats l'ha empès, l'any 1948, a proposar-se seriosament la construcció de la seva pròpia piscina coberta.

Hi concorren dues circumstàncies favorables:

• El juny de 1948 el Plenari de l'Ajuntament de Barcelona ha aprovat la creació de la primera Ponència d'Esports de tot el país, que recau en la persona d'en Epifani de Fortuny Salazar, baró d'Esponellà.

• El fundador i primer president del club, Vicenç Esquiroz Soliva ha establert una relació de sincera amistat amb el tot just estrenat regidor d'esports

A més de la relació professional entre el periodista i el regidor, l'any 1948 la interacció entre aquestes dues personalitats es veu incrementada notablement per dos fets complementaris:

• El mes d'agost el pare de l'Esquiroz mor, a causa d'un malaurat accident de tràfic, i el Baró d'Esponellà l'hi farà costat en aquests difícils moments, tot i assistint personalment a les exèquies i oferint-se per a el que sigui necessari

• Uns mesos més tard, al novembre, es celebren les primeres eleccions a regidors de l'ajuntament per el terç familiar - com a part de la 'democràcia orgànica' del règim - i en Vicenç Esquiroz pren la iniciativa per a erigir-se com una mena de director de campanya de la candidatura d'en Epifani de Fortuny

Extracte del diari personal d'en Epifani de Fortuny, on senyala el paper 
d'en Vicenç Esquiroz com a 'cerebro gris' de la seva candidatura.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Escriu el baró d'Esponellà:

"Esquiroz, que es mi verdadero cerebro gris de estas elecciones... me ha recomendado la asistencia al partido de Pelota Base. Es muy interesante. Hay poca gente, pero mi presencia ha sido acogida con grandes aplausos...

Por toda la barriada de Sans nuestra propaganda sobrepasa a la de los contrarios y es respetada." (1)

Partint d'aquesta premissa, la 'Comissió Pro-piscina' del C.N. Montjuïc, encapçalada per el president Joan Boronat, s'adreça a la regidoria d'Esports de l'ajuntament per aconseguir que aquest compri o expropiï el solar de l'antic frontó, amb l'objectiu que posteriorment el cedeixi a l'entitat blanc-i-verda per tal que amb els seus propis mitjans econòmics pugui escometre la construcció de la seva piscina coberta.

Per a proveir-se d'aquests mitjans el club ha iniciat una campanya entre els comerciants i empresaris del barri del Poble-sec per a la recaptació dels fons necessaris, estimats inicialment en 1.000.000 de ptes. De manera complementària es fan gestions amb la Caixa d'Estalvis i Pensions - l'actual Caixabanc - per assegurar-se la concessió d'un crèdit per la quantitat romanent per assegurar-ne la viabilitat.

El pas previ, però, és el de la compra o expropiació per l'ajuntament del solar del Paral·lel 50. Fetes les gestions pertinents el resultat és descoratjador. Les disponibilitats financeres de l'administració municipal són força limitades i, tot i estudiar-ne la possibilitat, aquesta opció és finalment desestimada.

El 'Servicio de Valoraciones' de l'àrea d'urbanisme municipal és qui en fa la valoració dels costos, xifrats en una quantitat propera al milió de pessetes, desglossades en:

Valor del solar            797.962,50 ptes.

 Indemnització            160.000,00

3% d'afecció                 28.738,87             

 

Cost total  expropiació: 986.701,37 ptes. (2)

Com a alternativa, el club estudia la compra directa del solar al propietari del 'Nuevo Mundo', oferint-se a abonar el milió de pessetes o una quantitat lleugerament superior. No obstant, la proposta ni tant sols va arribar a ser negociada. 

Amb data de 21 de novembre de 1949 l'Esquiroz comunica al regidor d'esports el fracàs de les negociacions

Dalt, l'informe de l'àrea d'urbanisme sobre els costos de l'expropiació. 
Sota, la lletra d'en Vicenç Esquiroz tramesa a en Epifani de Fortuny.
Font: ANC. Fons familia Fortuny, ANC1-1256-T

Aquest atribueix el fracàs de les gestions al fet que el propietari del solar en qüestió "quizà... se habrá enterado de que no existirá la expropiación de los terrenos, por parte del Ayuntamiento", amb quina seguretat la propietat es manté ferma en que sense el compromís de compra per el club, per un import superior als dos milions de pessetes, no cal ni seure's a parlar. 

Descartada aquesta via, el pas següent en la lluita per a l'aconseguiment de la piscina coberta consisteix en proposar-ne la seva construcció en el solar de la plaça de la Reina Amalia, tocant la Ronda de Sant Pau, amb quina finalitat l'any 1951 es redacta per el Montjuïc un esborrany de proposta 

Estudi inicial proposat el 1951 a l'ajuntament de Barcelona, de la piscina del 
C.N. Montjuïc a la plaça de la Reina Amalia, actual Folch i Torres.
Font: Arxiu del CNM. Ft. Casas

Aquesta avantprojecte el signa l'arquitecte Joan Pujadas. El solar que reclama el club és el que actualment ocupa l'Institut Milà i Fontanals. Els directius del Montjuïc en sol·liciten la cessió d'una part del solar esmentat a l'ajuntament de Barcelona, a través de la seva secció d'Urbanisme i Obres Públiques, amb una instància datada a primers d'agost de 1951. El conjunt de processos administratius que segueixen es recullen en l'expedient 6.659 de l'ajuntament (2).

L'entitat blanc-i-verda es manté encara ferma en el seu desig de rebre el solar municipal en cessió d'usdefruit per un període perllongat de temps, mentre que de la construcció i posterior gestió ja se'n encarrega el Montjuïc per els seus propis mitjans. Encara l'any 1957, en declaracions a 'El Mundo Deportivo', Jaume Florensa, vicepresident del club, explica així la voluntat dels socis i directius:

"... La construcción de la misma irá a nuestro cargo. Y esa necesidad (de la piscina) la plantea... no una simple entidad sino una populosa barriada.

Lo cierto es que el Club de natación Montjuich no quiere, como se ha venido diciendo, que el Ayuntamiento le construya su piscina...  Las piscinas no han de ser simples cuerpos de cemento; han de tener su alma, el club que las anime y las mueva... Y los clubs han de aportar igualmente un esfuerzo económico, con la ayuda de sus incondicionales.

El Club de Natación Montjuich ha demostrado su suficiencia y ahora quiere demostrarla aportando para la ciudad una instalación para la pràctica del deporte."

Titulars de l'entrevista del periodista José M. Miedes al vicepresident del C.N. Montjuïc, 
Jaume Florensa, publicada en 'El Mundo Deportivo' del 31 d'octubre de 1957.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

Per a la inauguració real de la piscina coberta de la plaça Folch i Torres, encara ha de passar gairebé una dècada. 

Entretant es va acomplint allò que 'del dit al fet hi ha un gran tret'. De l'empenta inicial reflectida en la voluntat que l'entitat sigui capaç de finançar per ella mateixa la construcció de la piscina, es va passant a l'assumpció, més propera a la realitat, de que sigui l'ajuntament qui n'assumeixi la seva construcció, per a cedir-la desprès en usdefruit al C.N. Montjuïc. 

El precedent d'aquesta situació es troba en la primera piscina coberta construïda per l'ajuntament de Barcelona al Poblenou; inaugurada l'any 1960 i cedida al popular club de la barriada industrial i marinera de la 'Mar Bella'.

Epíleg

I que se'n ha fet del solar del Paral·lel n. 50, on havia estat el 'Nuevo Mundo' ?... Desprès d'uns anys d'abandonament, l'any 1960 el solar es comprat per els empresaris Pere Balañá i Lluís Coma Cros, que hi volen construir un gran circ per a reprendre la tasca del que havia estat, fins a finals dels anys quaranta, l'antic 'Teatro Circo Olympia' - al carrer Aldana, cantonada Rda. Sant Pau -.

Per problemes amb els permisos necessaris el projecte ha de ser descartat, reconvertint l'espai en una moderna sala de cinema, el 'Regio Palace'; considerada, en el seu moment, la més moderna de Barcelona.

Imatge de la façana i l'entrada del cinema Regio Palace, 
ubicat en el solar de l'antic 'Nuevo Mundo'.
Font: Web barcelonamemory.com

Amb capacitat per a 1.600 espectadors, el Regio va patir diferents circumstàncies, incloses un incendi de les seves instal·lacions l'any 1964. L'any 1971 va estrenar la seva pantalla corba, del sistema conegut com a 'Vistarama', amb la projecció de la pel·lícula 'Tora !, Tora !, Tora !'.

De la piscina que no va ser, el local va passar a l'espectacular sala de cinema que per uns anys es convertí en una de les més espectaculars de la ciutat. Finalment, l'any 1997 va exhibir la seva darrera pel·lícula, 'The Game', i de manera quasi bé inesperada va tancar les seves portes a mitjan de desembre d'aquell any.

Memòries del Montjuïc

(1) La curiosa imatge d'en Vicenç Esquiroz fent de director de campanya del baró d'Esponellà requereix d'un aclariment. En primer lloc, es tractava d'eleccions de la 'democràcia orgànica' - com volia ser conegut el règim - on no es podien presentar els partits polítics que en democràcia coneixem com a habituals. Encara que és cert que hi va haver dues candidatures enfrontades, es tractava de disputes internes entre 'famílies' del règim franquista. En Epifani de Fortuny anava en la llista que podríem dir 'oficialista', amb persones que ja eren a l'ajuntament de Barcelona. La suposada oposició venia del sector 'carlista-tradicionalista' del règim. D'aquí una de les complicacions que va tenir l'Esquiroz, atès que com a periodista treballava al diari d'aquesta tendència, 'El Correo Catalán', on signava con a 'Claris'. El suport a Epifani de Fortuny va ser a prop de costar-li l seva col·laboració al periòdic tradicionalista, encara que finalment la sang no va arribar al riu...

(2) Com que 'cualquier escribano echa un borrón', a l'informe del 'Servicio de valoraciones' de l'àrea d'urbanisme de l'ajuntament, se'ls hi va colar un follet que va transformar la suma total del cost d'expropiació dels 986.701,37 ptes. reals, en les 968.701,37 que hi fan constar.

(3) Del desenvolupament de la tasca feta per el Club Natació Montjuïc per a la consecució de la seva piscina coberta en donem fe en l'article publicat al nostre bloc el 23 de març de 2022, que resumíem amb les xifres 18/36. Divuit anys per aconseguir que es construís la piscina (1948-1966) i 36 anys per a poder gaudir-la, abans que fos enderrocada per l'ajuntament (1966-2002). Per a qui n'estigui interessat, us deixem l'enllaç a aquesta entrada, titulada: "De la piscina Folch i Torres, 1966 - 2002... la 'casa gran' del Montjuïc"
https://www.memoriesdelmontjuic.org/2022/03/de-la-piscina-folch-i-torres-1966-2002.html

La piscina de la Ronda. Un final... que és un nou inici

Del final...

Els darrers dies del mes de juny de 2021 l'ajuntament de Barcelona comunica que ha trobat una solució per a la continuïtat de la piscina de la Ronda, en el seu format del 'Gimnàs Social Sant Pau' (GSSP).

El GSSP és l'entitat que des de 2012 - i en forma de cooperativa - ha estat oferint al barri del Raval, i a d'altres d'adjacents, els serveis de la instal·lació de la Ronda de Sant Pau, amb polítiques de preus molt accessibles, arribant  en molts dels casos a la gratuïtat...

Com remarca la informació - sense signar - publicada al digital 'Públic', amb data del 1 de juliol de 2021:

"L'Ajuntament portava mesos negociant amb la propietat per comprar la finca, però (aquesta) demanava un preu superior a la taxació i això dificultava tancar un acord. Finalment, el factor que ha desencallat la situació ha estat la intermediació d'un inversor privat, del qual no s'ha revelat la identitat, que ha adquirit l'immoble... Com a contrapartida, l'Ajuntament li comprarà l'immoble per vuit milions d'euros - el preu de taxació -, i també li cedeix el dret de superfície durant 55 anys. Entre el pagament de l'Ajuntament i els lloguers socials dels 36 habitatges - entre 400 euros i 450 euros -, es preveu que l'inversor pugui recuperar l'import (de la inversió). Es tracta d'una operació sense ànim de lucre."

Imatge de l'exterior de la piscina de la Ronda els darrers 
anys de lluita per a la seva continuïtat.
Font: ACN. Ft. Blanca Blay

Malgrat l'anonimat inicial, és notori que l'empresari que va facilitar l'operació va ser en Jaume Roures Llop (*), tal com ho confirmava el periodista Alfons L. Congostrina al diari 'El País'. S'informava, a més del nom de l'empresari implicat, que aquest havia satisfet el preu que demanava el propietari del local, uns catorze milions d'euros.

El procés dels acords entre les empreses d'en Roures i l'ajuntament encara va durar uns mesos, en els quals la instal·lació va poder seguir oberta, a precari, en la seva ubicació històrica. Passat aquest període, però, la piscina de la Ronda va tancar portes definitivament, de manera que les activitats del GSSP van haver de trobar una nova ubicació. 

El problema es va resoldre a mitjans del 2023, amb un local al carrer de les Floristes de la Rambla, darrera del mercat de la Boqueria, aconseguint, per tant, romandre en el cor del Raval.

Plànol de la ubicació del nou emplaçament del 
Gimnàs Social Sant Pau, al cor del Raval.
Font: Google Maps.

Dalt: vista parcial de l'entrada del nou local de Floristes de la Rambla, 10.
Sota: imatge de la sala de fitness del nou emplaçament.
Font: Arxiu JCE. Ft. SI

L'oferta del local provisional manté els serveis de caire esportiu; a més dels de caire social de dutxes, roba i menjar, oferts per a persones sense llar o mancats de recursos, encara que en unes dimensions més reduïdes i sense el servei de piscina.

A final d'aquest passat mes d'abril de 2024 s'han endegat les tasques d'enderroc de l'antic edifici on s'estatjava el GSSP, necessàries per a la construcció del nou equipament d'habitatges i futur espai esportiu en planta baixa i soterrani.

Visita a l’edifici de la piscina de la Ronda. Lara Càceres, directora del GSSP; 
Carme Trilla, presidenta de Hàbitat3; Ramon Bosch, arquitecte; Joan 
Ramon Riera, de l'ajuntament de BCN i Jaume Roures, promotor. 
Font: Digital totbarcelona.cat. Fts.Vidal i Pratdesaba

La piscina, que ja estava en un estat d'abandonament similar a d'altres èpoques dels seus més de vuitanta anys d'història, va desaparèixer definitivament amb el conjunt de l'anorreament.

Imatges preses durant les tasques de l'anorreament de les instal·lacions 
de la Ronda de l'antiga 'Baños Populares de Barcelona, S.A.'.
Font: Arxiu JCE. Ft. Cèsar Algora

...a un nou inici

Les imatges de l'enderrocament no són, en aquest cas, més que una invitació a l'esperança, atès que d'aquestes runes n'ha de renéixer el nou equipament mixt, d'habitatges socials i de la futura seu del Gimnàs Social Sant Pau.

En la descripció feta a 'Públic', abans esmentada, s'afirma sobre l'operació finalment iniciada aquests dies:

"L'Ajuntament, així doncs, adquireix el solar per vuit milions d'euros, i augmenta el sòl públic de la ciutat amb la construcció d'aquests 36 habitatges socials, que gestionarà la Fundació Hàbitat 3. 'És un model que ens agradaria aplicar més', ha afirmat la regidora Laura Pérez. 'És una manera d'augmentar el sòl i l'habitatge públic de la mà de privats que no volen especular amb l'habitatge', ha afegit. Pérez ha matisat que no és una aportació a fons perdut ni una entrega de capital, sinó una aposta per la ciutat. 'Projectes com aquest són els que busquem i els que volem per Barcelona', ha destacat.

Pel que fa als habitatges, es tractarà de sis pisos de 60 m2 per planta, d'un total de sis. Estaran gestionats per la Fundació Hàbitat 3. La seva presidenta, Carme Trilla, ha remarcat que l'operació s'emmarca en una 'òptima praxis urbanística i social de la ciutat', un 'èxit col·lectiu', perquè, en última instància, amplia el parc d'habitatge públic de Barcelona, encara molt mínim."

Diferents imatges del nou equipament.
1. Renderització de l'edifici
2. Renderització interior d'habitatge
3. Plànol de la secció de l'edifici, amb el detall
de la ubicació, a baixos i planta, del nou GSSP.
Font: De les imatges 1 i 2, Fundació Habitat3
De la imatge 3,  digital totbarcelona.cat

Ara sí... les obres del nou projecte per al solar que ocupava la primitiva piscina de la Ronda ja són en marxa. Amb la seva realització es posarà terme a les repetides incerteses sobre la seva viabilitat que han dominat aquests quasi dotze anys de vida de la cooperativa gestora del 'Gimnàs Social Sant Pau', sempre pendent per a la seva subsistència de la resposta de les institucions del país. 

La finalització del nou equipament es preveu que sigui per el segon semestre de 2026. De la solvència de l'empresa constructora - 'Coyoacán', del grup d'en Jaume Roures - cal esperar-ne una execució que respongui a les finalitats previstes i que s'assoleixi en els terminis senyalats.

Mentre tant, però, el GSSP encara ha d'afrontar aquest darrer tram de la travessia del desert en que es troba immers. El nou local provisional ha estat una solució ambivalent; d'una banda si han garantit uns mínims d'oferta per a la seva continuïtat en aquest període d'interinatge; de l'altre el canvi d'ubicació ha influït en una considerable pèrdua dels habituals usuaris de l'entorn de l'antiga seu, la qual cosa deriva en el fet que la incertesa segueix encara pesant sobre el dia a dia de la cooperativa i dels seus gestors.

Per ajudar a travessar aquest darrer període d'estranyament del seu emplaçament, el GSSP ha endegat una campanya promocional creativa i agosarada, a la recerca del 'Soci Mandrós Peresós', amb quin llançament s'afirma que:

"... Entre totes les persones que s'apunten a un gimnàs, únicament el 47% ho integrarà de forma constant als seus hàbits una mitjana de 3 cops a la setmana. De la resta, un 21% no hi aniran pràcticament mai. És 'EL SOCI MANDRÓS PERESÓS' per al quals el Gimnàs Social Sant Pau ha creat aquesta quota solidària simbòlica.

Amb un pagament mensual de 13 € tothom que vulgui pot col·laborar a que altres persones en risc d'exclusió social puguin accedir a millorar el seu benestar i la seva qualitat de vida mitjançant l'activitat física i esportiva... L'únic gimnàs on saps que amb la teva quota estàs fent possible que persones sense recursos puguin tenir accés a l'activitat física."

Imatge i  explicació de la campanya del GSSP.
Font: Arxiu JCE

L'explicació que acompanya la imatge de llançament de la campanya finalitza tot dient:

"Així que ja saps 'Soci Mandrós Peresós', uneix-te a nosaltres. Fes que el teu mandrosisme sigui sinònim de solidaritat. Som-hi, que junts podem fer la diferència sense moure una cama de casa ! #Peresós."

Des del 'Memòries del Montjuïc...' no podem menys que solidaritzar-nos amb les finalitats del GSSP, a la vegada que ens unim a aquesta promoció que pot ajudar a transitar amb mes tranquil·litat aquesta etapa final del seu estranyament de la ubicació inicial - i final - a la Ronda de Sant Pau, 46. Ànims i que sigui per molts anys !...

Memòries del Montjuïc

(*) Jaume Roures Llop (1950) és nascut al cor del Raval de Barcelona. Va haver d'entrat a treballar als dotze anys, raó per la qual ell és considera de formació autodidacta. De ben jove és mou en els cercles de l'oposició antifranquista. Militant de la 'Lliga Comunista Revolucionaria' (LCR) des de 1970, mai ha abdicat de les seves creences marxistes. L'any 1984 entra a treballar a TV3,  de la qual en surt l'any 1994 per a fundar el grup audiovisual 'Mediapro', que coneix una ràpida expansió centrada en el món de l'esport i el dels mitjans de comunicació. Propietària i gestora molts anys dels drets de transmissió dels partits de futbol de la lliga espanyola i, mes endavant, de les curses de Fòrmula 1; és alhora productor de documentals i pel·lícules diverses; en la seva nòmina de directors hi figuren, entre d'altres. cineastes com Oliver Stone, Isabel Coixet, Woody Allen, Fernando León de Aranoa o Manuel Huerga.

Estimat i odiat de manera igualment exhaustiva, encara que per 'barris', la seva nova vida d'empresari i financer no l'ha allunyat pas de les seves arrels. Una darrera mostra de la persistència dels seus ideals és el nom d'una de les seves empreses: 'Coyoacán' - implicada en la construcció del nou equipament de la Ronda -, que recorda el sub-districte de Mèxic DF en que fou assassinat Lev Trotski, per el català Ramón Mercader, l'agost de 1940. En entrevista concedida el gener de 2009 al periodista François Musseau, del diari francés 'Liberation', li manifesta que "però en compte, jo no treballo, jo milito...". Conegut per el seu entorn més immediat com a 'Melan', el seu àlies a la militancia clandestina, segueix dient-li al periodista: "... les meves idees no han canviat gens. La crisi actual (del 2008) demostra la fallida del capitalisme i proporciona una actualització a Marx...". Podeu consultar el text original de la interessant entrevista a l'enllaç: https://www.liberation.fr/medias/2009/01/22/citizen-katalan_304591/

Poc menys que desplaçat de 'Mediapro' per els nous propietaris, la seva darrera activitat d'emprenedoria cultural ha estat l'adquisició, de manera conjunta amb 'Abacus', dels segells editorials del Grup Enciclopèdia, iniciada el 17 de gener d'aquest any, que és encara en procés de finalització.