Barcelona 1970. Sant Jordi i Bernat Picornell, les 'eines'...

Un curiós antecedent...

A les alçades de la segona meitat dels anys seixanta del segle XX Barcelona ja ha acollit algunes importants manifestacions esportives. 

Des dels Campionats del Món d'hoquei sobre patins dels anys 1951, 1954 i 1964, fins als II Jocs Mediterranis del 1955 o a les nombroses proves internacionals dels esports de motor; incloent la malaurada Olimpíada Popular de 1936, interrompuda el mateix dia de la seva inauguració per la sublevació militar del 19 de juliol a Barcelona.

Referent als Campionats d'Europa de natació, iniciats a la ciutat hongaresa de Budapest l'any 1926,  - un any abans de ser constituïda la Ligue Européenne de Natation (LEN)  (1) - Barcelona ostenta un poc conegut precedent dels celebrats l'any 1970, quan és va postular per a la seva celebració vint anys abans, al 1950.

El fet és que en el Ple Municipal del 18 de juny de 1948 s'aprova la creació de la Ponencia de Deportes de la qual se'n fa càrrec el tinent d'alcalde Epifani de Fortuny i Salazar, baró d'Esponellà. La nounada ponència d'esports és la primera creada en qualsevol municipi del país i en Epifani de Fortuny ho remarca en el seu dietari personal amb aquestes paraules:

"No quiero hoy consignar mas nota que el triunfo completo de mi proposición a la Permanente (muniicipal) creando la nueva Ponencia de Beneficencia y Deporte... Me cabe el orgullo de haber sido el primero en España en implantar una modalidad que desde luego será imitada  y que creo que en su dia podrá contribuir a la creación del Ministerio de Deportes, como existe en otras grandes naciones. Estoy satisfecho de haber prestado a Barcelona un buen servicio, venciendo las dificultades y sobretodo los reparos internos que a todo esto se oponían."

Per a consolidar aquest nou departament, el setembre de 1949 és constitueix la Comissió Municipal d'Esports, essent les comissions l'instrument en que s'organitzen els diferents departaments de l'ajuntament per al desenvolupament de les seves competències. En una de les seves primeres reunions, d'octubre de 1949, el regidor i president de la comissió - el mateix Epifani de Fortuny - informa de la sol·licitud feta a la LEN per a poder organitzar a Barcelona el proper Campionat d'Europa de Natació de l'any 1950, remarcant que les possibles ciutats competidores semblen haver estat descartades per l'organisme europeu per motius diferents; proposant a la vegada les accions que creu necessàries per a l'assoliment de l'èxit de la futura organització. L'acta de la reunió recull aquesta intervenció:

Acta de la reunió ordinària d'octubre de 1949 de la Comissió 
Municipal d'Esports de l'ajuntament de Barcelona.
Font: ANC, fons 1-1243. Arxiu de la família Fortuny

Malgrat aquest optimisme, en posterior reunió de la comissió del mes de novembre ja s'informa de la possible pèrdua de la candidatura, a causa de la presentació d'una nova ciutat aspirant que millora amb escreix l'oferta feta per Barcelona:

"... se informa sobre los campeonatos de natación de Europa, esperando confirmación oficial de la nación y ciudad elegida (por la LEN) después de presentada la candidatura de Viena - Austria - que ofrece la manutención de 170 nadadores durante 15 dias, contra la oferta de Barcelona de (la manutención de) 120 nadadores durante 8 dias." (2)

En realitat així va ser, la ciutat escollida per la LEN és la ciutat austríaca, on van tenir lloc els 'VII Campionats Europeus de Natació'. Barcelona ha d'esperar una altra oportunitat.

La Piscina Sant Jordi...

En els terrenys de l'antiga fàbrica tèxtil de Can Batlló, ubicada al carrer Urgell, l'any 1914 s'inaugura la Escola del Treball, obra de la recentment creada Mancomunitat de Catalunya. En el seu recinte, al llindar del carrer París, s'hi construeix l'any 1929 una piscina descoberta de 50 metres, obra de l'arquitecte Joan Rubio Bellver, aprofitant un antic dipòsit d'aigua de la fàbrica preexistent.

Imatge de l'any 1931 de la piscina de l'Escola del Treball, 
amb un grup de curset rebent instrucció gimnàstica.
Font: ANC 1-585. Ft. Josep M. Sagarra

Anys a venir, ja durant la dictadura franquista, en el mateix espai s'hi ha de construir una nova instal·lació esportiva, que n'ha de ser la seva successora...

En Joan Antoni Samaranch Torelló (3) neix en el sí d'una família benestant, propietària de la industria tèxtil Can Samaranch de Molins de Rei. Gran afeccionat a l'esport, és jugador de la secció d'hoquei patins del Real Club Deportivo Español;  la seva trajectòria esportiva continua com a entrenador i seleccionador nacional d'hoquei patins i primer president de la Federación Española de Patinaje del 1954 al 1956. Una primera mostra del seu lideratge en el món de l'esport és dona en participar molt activament en l'organització dels dos primers Campionats del Món d'Hoquei Patins celebrats a Barcelona, els anys 1951 i 1954.

Vinculat mitjançant l'esport als organismes del règim franquista, Samaranch s'incorpora com a regidor a l'ajuntament de Barcelona al novembre de 1954 per el que és conegut com a tercio corporativo. A l'abril de 1955 també s'incorpora a la Diputació de Barcelona, com a Diputat d'Esports i Turisme, mentre que al juny del mateix any substitueix al fins llavors regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Carlos Pena. Amb aquesta doble responsabilitat a la plaça de Sant Jaume en Joan Antoni Samaranch inicia el seu particular ascens al cim de la carrera esportiva, que ha de culminar al 1980 amb la seva elecció com a president del Comitè Olímpic Internacional (CIO).

Abans, però, des de començament dels anys seixanta a la Diputació de Barcelona s'està desenvolupant un projecte que ha de portar a la consecució de la primera piscina coberta catalana i espanyola de dimensions olímpiques. Els primers plànols són datats a l'any de 1961, mentre que l'estimació dels costos de la nova instal·lació esportiva que s'utilitza per a procedir a la seva licitació pública són de l'any 1963.

Plànols inicials del 'Estadio de Natación San Jorge' de la Diputació de 
Barcelona, corresponents al 1961, obra de l'arquitecte provincial.
Font: Arxiu AGDB

Si l'impulsor polític és en Samaranch - amb el suport del president de la diputació Joaquín Buxó-Dulce de Abaigar - qui n'assumeix la part tècnica i professional és l'arquitecte provincial Manel Baldrich Tibau (4); el qual ingressa a la Diputació de Barcelona l'any 1944, amb trenta-tres anys, i s'hi ha d'estar fins a la seva mort l'any 1966, que li sobrevé sense que pugui arribar a veure inaugurada la Piscina Sant Jordi, el seu gran projecte esportiu.

Manel Baldrich Tibau en una imatge de mitjans anys cinquanta.
Font: Arxiu AGDB. Ft. SI

El pressupost per a la construcció de la Sant Jordi escala des dels poc més de 18.000.000 de ptes. inicials de l'any 1962, fins als més de 56.000.000 reals que són necessaris per a finalitzar el conjunt d'obres estimades. 

A la primera licitació, feta l'any 1963 sobre un pressupost que ja s'ha augmentat fins als 25.275.437,75 ptes., no s'hi presenta cap empresa. Davant aquesta situació, i per no endarrerir l'execució de l'obra, els serveis tècnics i jurídics de la Diputació opten per proposar als seus caps polítics de fer una adjudicació directa per l'import total pressupostat a l'empresa 'Piera S.A.', que és considera l'adient per a la tasca a desenvolupar, la qual accepta l'encàrrec que hem d'entendre prèviament acordat.

Caràtula de l'expedient revisat l'any 1963 del projecte de construcció del 'Estadio 
de Natación San Jorge', com es coneixia oficialment la Piscina Sant Jordi.
Font: Arxiu AGDB

L'edicte amb l'acord de la diputació porta data del 28 de novembre de 1963, però com sol passar en aquest tipus d'adjudicacions, els costos estimats són insuficients i és requereixen successives ampliacions del pressupostat per tal de poder finalitzar els treballs amb èxit.

A l'esquerra els costos estimats i reformats amb data del 18 d'octubre de 1965, 
mentre que a la imatge de la dreta es detallen la totalitat dels costos 
aprovats en les successives ampliacions efectuades.
Font: Arxiu AGDB

Al cost final estimat encara cal suma-hi més de 300.000 ptes., emprades en alguns retocs necessaris per a la inauguració de la instal·lació, a la qual és va comptar amb la presència del general Francisco Franco.

L'arquitecte provincial, en Manel Baldrich, sempre te molt present en la seva línia d'actuació l'esforç per harmonitzar la funcionalitat de les obres amb el seu vessant artístic i monumental. De manera que a la piscina Sant Jordi cerca la col·laboració de dos artistes de renom, com és el cas de l'escultor Josep Maria Subirachs i del pintor Albert Ràfols-Casamada. Al fullet que és distribueix a la inauguració del nou equipament s'expliquen així aquestes intervencions:

"Esta instalación deportiva... es la primera que ha construido la Diputación Provincial de Barcelona, en la ciudad. El autor de la obra, don Manuel Baldrich Tibau, falleció recientemente. No ha podido ver acabado aquello que creó con tanto  amor y conocimiento. Como anteriormente habia hecho en los 'Hogares Ana G. de Mundet', pidió la colaboración de los artistas para embellecer la construcción deportiva y aproximarla a la sensibilidad de nuestros dias..."

De l'escultor Subirachs en demana una actuació que consisteix en la realització d'un escut amb les quatre barres catalanes i la creu de Sant Jordi, que és col·loca a la porta d'entrada de la instal·lació. 

La tasca d'en Ràfols-Casamada és més intensiva, decorant les tres parets lliures de l'interior de la instal·lació. La paret lateral - oposada a la graderia - és parcialment foradada per encabir-hi vitralls de diferents colors que filtren la llum exterior i la reflecteixen en les aigües de la piscina. Per a la realització dels vitralls Ràfols-Casamada ha comptat amb la col·laboració del expert vitraller Jeroni Granell i Bartomeu, de llarga tradició familiar en aquest ofici. Les altres parets són decorades pel mateix pintor amb esgrafiats de tècnica catalana on es fan constar les diferents ciutats que han acollit Jocs Olímpics, Jocs Mediterranis i Campionats d'Europa.

Pàgines del fullet de la inauguració de la Piscina Sant Jordi, amb 
les imatges de les obres de Subirachs i de Ràfols-Casamada. (5)
Font: Arxiu JCE. Fts. SI

Finalment la piscina Sant Jordi ja és a punt per a la seva inauguració, quina cerimònia oficial te lloc el dissabte 25 de juny de 1966 amb un festival de natació que compta amb la participació dels nedadors de la residència Blume de Barcelona i d'altres campiones i campions de la natació catalana. Per a aquest acte s'aprofita l'estada a Barcelona del general Francisco Franco, que presideix l'espectacle.

Retall de 'El Mundo Deportivo del diumenge 26 de juny de 1966 
on s'informa de la inauguració de la Piscina Sant Jordi.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La Piscina Sant Jordi s'orienta, des del primer moment, cap a un model de gestió amb la decisiva participació de la Federació Catalana de Natació (FCN), assumint la Diputació la dificultat de portar a bon terme una gestió tècnica adequada a la magnitud del repte.

La instal·lació ha de jugar un paper cabdal a l'hora de sol·licitar de la LEN la nominació de Barcelona com a seu dels XII Campionats d'Europa de Natació, cosa que s'esdevé quasi bé per aclamació en el curs de la onzena edició dels campionats, a la ciutat holandesa d'Utrecht el setembre de 1966.

Una instal·lació per un fantàstic Campionat d'Europa... les Piscines Bernat Picornell.

Tot i que l'existència a la ciutat d'una piscina coberta de dimensions olímpiques contribueix a la credibilitat de la candidatura de Barcelona, els sol·licitants liderats per en Joan Antoni Samaranch i la Federación Española de Natación (FEN) - amb Luis Benitez de Lugo i Joaquim Morera al capdavant - són conscients que per exigències del 'bureau' de la LEN els campionats d'Europa s'han de disputar en piscina descoberta i amb unes demandes d'aforament que sobrepassen amplament les possibilitats de la Sant Jordi.

Cal, per tant, enfocar-se cap a la construcció a la ciutat d'un nou equipament amb les piscines adients per a la competició esportiva amb major repercussió internacional, des dels II Jocs Mediterranis de 1955. Un cop creades les corresponents comissions i comitès que la burocràcia del règim prescriu, el Comitè Executiu dels campionats, presidit per el regidor d'esports de l'ajuntament de Barcelona, en Pau Negre Villavecchia, pren la decisió de proposar com a ubicació ideal uns terrenys de propietat municipal propers a l'estadi de la muntanya de Montjuïc - avui de Lluís Companys -.

El projecte s'encarrega a l'arquitecte municipal Antoni Lozoya Augé, recolzat per el també arquitecte Joan Ricart i l'arquitecte tècnic Aleix Aguyé. Sobre una superfície de 19.000 m2 preveu els següents equipaments:

• Piscina de competició, de 50 x 22 m

• Piscina de salts, de 25 x 20 m

• Piscina d'escalfament, de 25 x 20 m

• Edificis de vestidors, en planta baixa i planta primera

• Sales per la maquinària

• Sales complementàries per premsa, bar restaurant, oficines de l'organització i altres

• Graderies, nord i sud amb capacitat fixa de fins a 2.400 espectadors asseguts, més l'espai per a la premsa i les autoritats

• Altres serveis complementaris

Diferents perspectives dels plànols de les Piscines Bernat Picornell, en aquest cas 
sobre la reforma de 1990 dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego. (6)
Font: Web arquitecturacatalana.cat

El projecte original de Lozoya i Ricart preveu un cost inicial de 75.000.000 de ptes. Aprovat per els organismes implicats, el mes de gener de 1968 és publiquen les bases del concurs per a l'adjudicació de l'obra, que recau en l'empresa 'Construcciones Colomina G. Serrano, S.A.', amb una proposta que millora en un 8% a la baixa el preu de licitació.

El temps apresa, atès que les obres s'inicien el mes d'octubre de 1968 i han d'estar enllestides per el mes d'agost de 1969, amb vistes a celebrar.hi els LIX Campeonatos de España de Natación que han de servir com una 'prova test' de cara a l'organització dels europeus de 1970.

Imatges de l'estat de les obres de les Piscines Bernat 
Picornell. Dalt, març de 1969. Sota juny de 1969.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Finalment l'empresa constructora compleix els terminis que s'han previst i els campionats d'Espanya d'estiu de 1969 és poden celebrar com una inauguració 'oficiosa' de les noves instal·lacions. Un dels responsables de l'èxit, a més de la persona encarregada de la supervisió de les obres que és en Antoni Monés Giner - a la vegada President de la FCN -, és en Juan Antonio Sierra Puerto, que dins del Comitè Executiu ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se dels serveis generals (7).

En entrevista signada per el periodista Josep M. Miedes, i publicada per el diari esportiu 'El Mundo Deportivo' el dia 11 de setembre de 1969, el mateix Sierra parla sobre els campionats i les característiques de les Piscines Bernat Picornell:

"Estas instalaciones fueron concebidas con vistas a los campeonatos de Europa del próximo año, y es natural que hoy por hoy se presente algún obstáculo imprevisto. Tenga en cuenta también que faltan todavia detalles importantes que se llevarán a cabo... una vez terminen estos Campeonatos de España... Las modernísimas técnicas de que se ha dotado a estas piscinas permiten avizorar un magnífico resultado que debe traducirse en los mejores 'cronos'...

El cronometraje de 'Omega' es idéntico al de los Juegos Olímpicos de Méjico... Como sea que los servicios de transporte están asegurados, considero que todos los aficionados podrán ver estos campeonatos que ceo que serán históricos."

Titular i entradeta de les declaracions de J. A. Sierra publicades 
a 'El Mundo Deportivo' del dia 11 de setembre de 1969.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

La 'prova test' dels campionats d'Espanya de natació d'estiu és desenvolupa amb plena normalitat entre els dies 11 i 14 de setembre de 1969, assolint-se unes marques notables, amb força rècords dels d'Espanya i dels campionats.

Encara que no s'ha instal·lat el marcador que s'ha de fer servir per els europeus, el que si que és posa a prova és el cronometratge electrònic, encarregat a la empresa suïssa 'Omega', com remarca en Sierra en la seva entrevista. En aquest aspecte el campionat funciona de manera adient i serveix per a que els jutges i els cronometradors s'entrenin amb els nous sistemes de cronometratge, emprats per primera vegada en els Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

Vista general de les Piscines Bernat Picornell en una de les 
jornades dels Campionats d'Espanya de natació de 1969.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Un dels rècords d'Espanya dels campionats és el de la sabadellenca 
Maria Pau Coromines en els 800 m lliures, amb un temps de 
10.21.0. A la foto és felicitada per la canària Maite Bringas.
Font: CROL n. 56, de la FEN. Ft. Montejano

Superada aquesta prova amb èxit, l'ocupació dels propers mesos s'enfoca cap a l'enllestiment de les tasques i els detalls necessaris, en infraestructures i en l'organització dels campionats, per tal que els europeus de 1970 a Barcelona siguin tot un èxit. 

Manquen encara alguns acabats de les instal·lacions, que s'han de completar en el període que encara resta fins a la inauguració del XII Campionats d'Europa de l'any següent, però els organitzadors poden treballar ara amb la tranquil·litat de tenir pràcticament tot un any fins a la data d'inauguració dels europeus, al setembre de 1970.

En aquest context, els dies 30 de setembre i 1 d'octubre de 1969 és reuneix a Barcelona el 'bureau' de la LEN, amb l'assistència de la pràctica totalitat dels seus components. A més de prendre les decisions finals relatives a les seus i subseus de la competició, els seus membres aprofiten per a girar visita a la Piscina Sant Jordi i a les Piscines Bernat Picornell.

1. Dalt, imatge amb diferents presidents de la LEN d'entre 1950 i 1984. (8)

2. A la foto de sota, el 'bureau' de la LEN visitant les Piscines Bernat Picornell, 
acompanyats per en Juan A. Sierra i en Antoni Monés. Veiem 
a en Jan de Vries, president, i a en Ante Lambasa.

Font: 1. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. (Llibre inèdit sobre els 'Campeonatos 
de Europa de Waterpolo' de Juan Antonio Sierra Puerto). Ft. SI
Font: 2. Arxiu JCE, fons J.A. Sierra. Ft. SI

Conforme s'acosta la data d'inici de la competició es resolen alguns dels problemes e inconvenients que van sorgint. Donada la naturalesa del règim instal·lat a Espanya al 1970, no és menor la dificultat d'obtenir els visats necessaris per l'entrada al país de tots els participants, especialment dels provinents dels països de l'òrbita de la Unió Soviètica. Per els mateixos motius, les cerimònies protocol·làries, amb hissada de les banderes corresponents - i l'himne del país guanyador de la prova - també requereixen d'atencions i solucions específiques, que finalment és poden resoldre fent possible que l'assistència al XII Campionats d'Europa de Natació sigui totalment completa, sense que cap equip quedi exclòs per motivacions alienes a les raons esportives.

Una de les decisions importants preses en aquest període previ als campionats és el de la instal·lació del marcador electrònic, com el que ja es fa servir als Jocs Olímpics. Les opcions que és tenen sobre la taula porten a la necessitat d'optar entre dues ofertes: d'una banda la d'una empresa espanyola, i de l'altra la de la marca hongaresa 'Electroimpex'. Constatant els organitzadors que l'empresa del país afronta per primera vegada un desafiament d'aquestes calibre, el Comitè Organitzador opta pel marcador de 'Electroimpex', que ja disposa d'una acreditada experiència. El marcador electrònic s'instal·la amb la suficient antelació per facilitar-ne l'aprenentatge per part dels qui han de ser responsables del seu bon funcionament.

Imatge de les Piscines Bernat Picornell algunes setmanes abans 
de la inauguració dels campionats d'Europa de 1970.
Font: Fundació Barcelona Olímpica. Ft. SI

Vista de la cerimònia de lliurament de medalles dels 400 m lliures homes. 
Sota del marcador electrònic, en Santiago Esteva, bronze, 
felicita al guanyador, el suec Gunnar Larsson.
Font: CROL n. 78, de la FEN. Ft. Montejano

Els organitzadors també han escollit la imatge que ha de representar el campionat d'Europa, seleccionant el disseny elaborat per l'artista Josep Navarro Vives (1931-2023). Format a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona, amplia els seus estudis a la École des Beaux Arts de Paris, així com a la Saint Martin School of Art de Londres. La seva tasca ha merescut l'ésser guardonat amb la Clau de Barcelona (1997) i la Creu de Sant Jordi (2016). 

La seva proposta d'imatge dels XII Campionat d'Europa de Natació de Barcelona 1970 trenca amb l'estil figuratiu habitual d'aquest tipus de símbols, optant per una representació imaginativa i quasi abstracta de l'activitat aquàtica, combinada amb una síntesi de l'escut de la ciutat comtal.

Eborrany i cartell amb la imatge dels campionats 
dissenyada per en Josep Navarro.
Font: Arxiu JCE, fons J.A. Sierra

La imatge escollida s'aplica a tot tipus de materials i recompenses utilitzats en el campionat, des de les medalles dels esportistes, fins als elements de propaganda i difusió de la competició o els diplomes i passis d'accés a les instal·lacions. No cal dir que Barcelona respon, una vegada més, a la seva merescuda fama pel que fa a l'activitat artística i de disseny.

Per a facilitar l'ampliació de l'aforament d'espectadors del campionat, els organitzadors instal·len dues grades complementàries i provisionals, a banda i banda de la piscina principal, amb una capacitat total de 2.400 places.

Els diferents organismes implicats en l'organització ja han acomplert les seves tasques. Tot és a punt per a la inauguració de l'esdeveniment, que s'esdevé el dissabte 5 de setembre amb les primeres proves esportives i amb l'acte de la inauguració oficial que té lloc a les Piscines Bernat Picornell a les 17:15 hores de la tarda.

Muntatge amb retalls de 'El Mundo Deportivo' del 5 de setembre 
de 1970, on s'informa de diferents aspectes de la competició.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

No és aquest l'espai adient per ocupar-nos dels resultats esportius del campionat. N'hi ha prou amb senyalar que la pràctica totalitat dels esportistes participants van lloar les virtuts per a la pràctica dels diferents esports aquàtics de les instal·lacions posades a la seva disposició, i molt especialment de les Piscines Bernat Picornell. Com a exemple, senyalar que és van millorar en natació un gran nombre de registres:

• 6 rècords del Món

• 28 rècords d'Europa

• 24 rècords d'Espanya

Com a data curiosa, senyalar que en Joan Antoni Samaranch va pronunciar unes paraules en l'acte de la inauguració del campionat essent encara Delegado Nacional de Educación Física y Deportes, mentre que a l'acte de cloenda dels campionats ja havia 'dimitit' del càrrec. 

La seva 'dimissió' va ser un cessament encobert, provocat sens dubte per el canvi produït en el ministeri del qual penjava el seu càrrec, la Secretaria General del Movimiento, on és va produir a finals de 1966 el relleu d'en José Solís Ruiz per en Torcuato Fernández-Miranda, qui va impulsar una profunda renovació en les estructures del Movimiento Nacional. 

En una maniobra igualment política, el nou Delegado Nacional escollit va ser un altre català, en Joan Gich Bech de Careda, per bé que amb unes característiques totalment diferenciades de les d'en Samaranch. El seu nomenament és produeix el dia 11 de setembre de 1970, la vigília de la cloenda dels campionats d'Europa de Barcelona.

Imatge del lliurament de la medalla d'or de la ciutat de Barcelona 
a en Joan A. Samaranch, qui la rep de mans d'en Pau Negre. 
Sota la noticia del possible relleu d'en Samaranch.
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI

Un altre fet a senyalar és el de que en Bernat Picornell Richier, el 'homenot' que va ser l'ànima i l'impulsor de la natació catalana i espanyola per més de seixanta anys, a més de president de la FEN des de 1932 fins al 1968 i President d'Honor des d'aquell any, no va poder gaudir presencialment de la competició a les piscines batejades amb el seu nom, en trobar-se reclòs al seu domicili greument malat. La seva mort és va produir el 27 de setembre de 1970, dues setmanes més tard de la finalització de la fita tant esperada i senyalada per la natació del país.

Josep Castellví

(1) La 'Ligue européenne de natation' (LEN) - des de 2023 EUROPEAN AQUATICS - es va crear desprès del que hauríem de considerar com el seu congrés fundacional, que va tenir lloc a Bolonya el 30 d'agost de 1927. El Congrés es va dur a terme sota la supervisió i el control de la Federació Internacional de Natació Amateur (FINA) amb l'assistència de representants de quinze països. El principal punt de l'ordre del dia va ser la proposta de constitució del nou organisme europeu, que alguns països i la mateixa FINA no creien necessari. Davant aquesta manca d'acord, la proposta es va posar a votació, amb el resultat que deu països van votar SI, quatre van votar NO, i un es va abstenir. Van votar afirmativament Alemanya, Àustria, Bèlgica, Espanya, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia i Suïssa. I ho van fer negativament Txecoslovàquia, Finlàndia, Suècia i Iugoslàvia. Un cop acordada la constitució de la LEN es va procedir al nomenament del seu 'bureau' directiu, designant-se al suec Erik Bergvall com a president; i a F. Van der Heyden  i Walter Binner - belga i alemany respectivament - com a vicepresidents.  (Informació extreta del llibre inèdit sobre els 'Campeonatos de Europa de Waterpolo' elaborat per en Juan Antonio Sierra Puerto, que tot i estar quasi totalment acabat no ha trobat l'editor adient per a la seva publicació)

(2) Efectivament, els VII Campionats Europeus de Natació de 1950 van tenir lloc a Viena entre els dies 20 i 27 d'agost. En l'acta de la reunió de la Comissió d'Esports de l'ajuntament de Barcelona del novembre de 1949, on s'informa de la dificultat de ser escollida com a seu del campionat europeu de 1950, en Epifani de Fortuny proposa promoure altres competicions internacionals, com ara "celebrar unos Juegos Latinos, o mejor aún Mediterráneos, ya que estos permitirían la participación de naciones que, como Egipto, Turquía... y otras, se verían forzosamente excluidas en otro caso".

(3) Joan Antoni Samaranch i Torelló (1920-2010) va ser un dirigent esportiu, polític franquista i empresari català. Inicià la seva carrera política el 1954 i va ocupar diferents càrrecs en l'administració de la dictadura fins al 1977. Va ser president del Comitè Olímpic Internacional entre 1980 i 2001 i a partir d'aquesta data es va convertir de forma vitalícia President Honorari de l'organisme. Fou el segon president del COI que més temps ocupà el càrrec, durant 21 anys, nomès superat pel baró Pierre de Coubertin que ho va ser entre 1896 i 1925. La influència de Samaranch va ser clau perquè Barcelona celebrés els Jocs Olímpics de 1992. Va presidir la Caixa de Pensions entre 1987 i 1999.

(4) Manel Baldrich i Tibau (1911-1966) va ser un reconegut arquitecte i urbanista. Es va titular el 1935. El 1944 va ser nomenat arquitecte de la Diputació de Barcelona, i el 1948 director de l'Oficina d'Urbanisme provincial. El 1959 va redactar un pla d'ordenació de la província de Barcelona. Des de l'any 1948 va dirirgir la 'Comisión Superior de Ordenación Provincial'. La seva tasca fou excel·lent, ja que va modernitzar els criteris de les noves ordenacions urbanístiques amb la preocupació per unificar els plans municipals. Un dels seus majors projectes va ser el complex de les Llars Mundet (1954-1957), un conjunt de 3000 habitatges, església i equipaments socials situat al barri de La Vall d'Hebron. D'aquest recinte destaca especialment l'església, que denota la influència d'Alvar Aalto, amb decoració dels escultors Josep Maria Subirachs i Eudald Serra i el pintor Joan Josep Tharrats. Entre 1961 i 1966 va construir la Piscina Sant Jordi i el pavelló de l'Escola de Treballadors en el recinte de l'antiga Fàbrica Batlló - posterior Escola Industrial de Barcelona -. Va ser autor també de diversos plans urbanístics per a Martorell, Vilanova i la Geltrú, Malgrat de Mar, Taradell, Terrassa, Mataró, Sabadell, Igualada, Sitges, Vic, Berga i Manresa.

(5) La intervenció artística d'en Ràfols-Casamada i del vitraller Jeroni Granell,, sobre la paret contrària a les grades, desapareix amb les obres de reforma de la instal·lació fetes l'any 1990, sense que és conegui el destí dels vitralls que van quedar custodiats per la Diputació de Barcelona. També van  desaparèixer els esgrafiats de la resta de parets, obra directa d'en Ràfols-Casamada. En aquest cas, no obstant, hem sabut per fonts fidedignes de la FCN que sembla que no s'han extraviat, sinó que es troben sota d'una capa del nou arrebossat que és va col·locar en la reforma ja esmentada.

(6) Els plànols que reproduïm corresponen a la reforma de 1990 de cara als Jocs de Barcelona 1992, en no disposar de material prou adient per a la seva reproducció dels plànols originals. En qualsevol cas, la morfologia de la instal·lació és molt similar, amb la diferència que a la reforma de 1990 desapareix la torre de salts, en centrar-se aquesta especialitat en la nova piscina ubicada en l'emplaçament de 'la vella' de Montjuïc de l'any 1929. L'altre gran canvi és el de la piscina d'escalfament, que passa dels 25 als 50 m, i a més és coberta.

(7) En Juan Antonio Sierra Puerto, a punt del seu cent-i-unè aniversari, ha dedicat gran part de la seva vida no professional a la natació i el waterpolo del país. En els Campionats d'Europa de Barcelona 1970 va complir un paper similar al del home-orquestra, atenent al fet que com a encarregat de serveis generals del Comitè Executiu, a més de membre del Comitè Tècnic, va ser dels més esforçats i eficients col·laboradors dels impulsors polítics de l'esdeveniment; cosa que li va ser reconeguda de manera personal per en Joan Antoni Samaranch, amb el qual venia d'haver tingut un incident poc afortunat als Jocs Olímpics de Mèxic 1968.

(8) A la foto de personalitats destacades de la LEN i de la FINA hi trobem representada la història de la LEN entre 1950 i 1984. D'esquerra a dreta hi trobem: al iugoslau Ante Lambasa, president de la LEN 1982-1984 i de la FINA, 1980-1984; al hongarès Béla Rajki, president de la LEN 1958-1962; al holandès Jan de Vries, president de la LEN 1954-1958 i 1962-1970 així com de la FINA 1956-1960; i al belga René de Raeve, President de la LEN 1950-1954 i de la Fina 1948-1952. Tant l'Ante Lambasa com en Jan de Vries eren en actiu com a membres del 'bureau' de la LEN als europeus de Barcelona 1970; el primer com responsable del waterpolo i el segon com a president de l'organisme.

La primera Piscina Municipal coberta de Barcelona...

S'ha fet un llarg camí...

Al club degà de la natació catalana i espanyola, el Natació Barcelona, ja fa anys que s'aspira a la construcció de la que ha de ser la primera piscina esportiva coberta de tot el país. Dels primers intents fallits de l'any 1916, amb un projecte d'arquitectura tronada i barroca que és descartat, és passa fins a la tornada dels Jocs d'Anvers de 1920, quan tant els esportistes com els directius, arriben amb el ferm convenciment que ja és innegociable la necessitat de la construcció d'una piscina coberta per el club degà. 

El qui encara és el President de la Federación Española de Natación Amateur (FENA), en Jaume Mestres Fossas, ha estat als Jocs i - com a arquitecte que és - ha aprofitat el viatge per a veure algunes de les piscines cobertes de França i de Bèlgica. En tornar a Barcelona adreça una carta oberta al president de la Comissió de Cultura de l'ajuntament de Barcelona, el senyor Nicolau d'Olwer, on li fa avinent la seva experiència.

Titulars de l'article d'en Jaume Mestres publicat al diari 'La Publicitat' del dia 16 de 
setembre de 1920, amb la carta oberta adreçada a en Nicolau d'Olwer.
Font: Hemeroteca ARCA

Després d'algunes consideracions sobre el nombre i funcionament de les instal·lacions que ha conegut, en Mestres li exposa al seu amic d'Olwer la necessitat que l'administració entomi la seva responsabilitat i elabori un pla per a la construcció de piscines cobertes municipals a la ciutat de Barcelona. Ho fa amb aquestes paraules:

"I dintre de cada piscina que visitava jo recordava la nostra ciutat que hom trova (sic) un poc desgraciada al veure amb la cura que altres són ornades, mentre la nostra afavorida per la natura, ha estat a voltes abandonada pels seus...

Jo ben entusiasta del mar, crec que el tenir aquest per a res ha d'excluir a les piscines (cobertes). Precisament  elles, per la seva bona instal·lació i per la sempre bona temperatura de l'aigua, són l'únic lloc perquè l'infant aprengui bé de nedar... El nostre club de natació 'Barcelona', així com va ésser el primer en introduir la natació a casa nostra, serà també el primer en construir una piscina, ja que així ho té acordat el seu miler de socis, i creiem que aviat començarà les obres... (1)

Cal que'l municipi barceloní hi fassi també un esforç que prou li agrairan els ciutadans d'avui, i els de demà principalment... podria estudiar-se el pla d'arrivar a establir quatre piscines (cobertes), per satisfer així tots els indrets de la ciutat. Una en la mateixa via de la reforma (Via Layetana), una a Sants-Hostrafrancs, altra a Sant Andreu-Sant Martí, i una a Sant Gervasi-Gràcia...

Crec que no deuríem quedar-nos retrassats (sic) en tals afers, ara que per primera vegada havem enviat representació a una olimpíada. I ara que molt aviat tindrem Estadi, caldrà tenir també piscines per anar seguint el programa..."

Són moltes més les veus que reclamen de l'administració municipal el donar un pas endavant cap a la construcció d'aquests equipaments esportius tant necessaris, però no ens allargarem gaire més en aquest aspecte. (2)

Amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929 l'ajuntament té l'ocasió de construir una primera instal·lació coberta on és pot practicar la natació, per bé que aquest no és el seu principal objectiu. S'aprofita la construcció dels quatre hotels de la Plaça d'Espanya, dissenyats per l'arquitecte Nicolau Maria Rubió Tuduri com allotjament dels visitants de l'esdeveniment, per a fer el que es va anomenar les Termas Municipales en els baixos de l'hotel n. 4, situat a la cantonada de la Gran Via amb el carrer de la Creu Coberta. 

És tracta d'un equipament molt ampli, amb dependències separades per a homes i dones; on a cadascun dels espais respectius hi ha una piscina, encara que de reduïdes dimensions. Les Termas són dissenyades a imatge de les que s'havien fet en alguns albergs d'Itàlia, no van ser obertes al públic en general durant el període de les exposicions posteriors de 1930 i 1931. No va ser fins a l'any 1932 que es van tornar a obrir per tal de servir com a estatge del Club Femení i d'Esports fins al 1937.

Dalt: Titular i imatges de 'El Mundo Deportivo del 21 de novembre de 1929,
 amb la noticia de la inauguració de las 'Termas Municipales' de la Plaça 
Espanya i de la piscina descoberta de l'Escola Industrial
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo. Ft. SI
Sota: Imatge d'una de les piscines de las 'Termas Municipales' i de la 
zona de dutxes de la instal·lació, poc abans de ser inaugurada.
Font:  ANC, fons Gabriel Casas Galobardes. Ft. G. Casas.

Entre 1937 - la d'homes - i 1940 - la de dones - les piscines van ser finalment desestimades, totalment o parcial, emprant l'espai obtingut per ampliar l'oferta del servei de dutxes i banys. Des de 1940 les termes es van obrir de nou,  només amb els serveis de dutxes i banys, fins que a principis de la dècada dels vuitanta van ser tancades de manera definitiva. 

Actualment encara es manté l'edifici històric, com única mostra de com va ser la fisonomia de la Plaça d'Espanya del 1929. Els altres edificis han estat enderrocats amb la malaurada actuació propiciada per els JJ.OO. de Barcelona 92, obligant a l'Institut Municipal d'Educació - que ocupava l'actual hotel 'Catalonia. Barcelona Plaza' - a traslladar-se fins a l'edifici sobrevivent de l'Exposició, reformant les antigues dependències dels banys públics per a encabir-hi els seus serveis, amb els arxius i la biblioteca corresponent, amb el resultat que de les antigues Termas Municipales no n'ha quedat ni rastre.

La primera Piscina Municipal Coberta de Barcelona... o no?

Amb l'empenta de l'Exposició Internacional, seguida el 1930 d'una altra de caire nacional, la ciutat de Barcelona experimenta una d'aquelles embranzides que l'han transformat en els darrers dos segles. L'any 1931 es proclama la segona República i és produeix la renovació dels ajuntaments del país. A l'ajuntament de Barcelona, com a moltes altres grans ciutat catalanes, els candidats d'Esquerra Republicana han assolit la majoria de govern. És una nova hora per a projectes que han estat paralitzats molt de temps. A Barcelona, el nou ajuntament es proposa de millorar els seus equipaments esportius i un dels projectes estrella és el de la primera piscina municipal coberta de la ciutat.

L'impulsor...

La persona clau per a liderar aquest projecte és en Vicenç Bernades Viusà (1896-1976). Neix a Barcelona, al sí d'una família d'extracció humil amb origens camperols, de profunda convicció catalanista. El jove Vicenç descobreix ben aviat la seva vocació de periodista. Als onze anys ja col·labora en una revista radicalment catalanista. 

En Vicenç Bernades Viusà en una imatge dels anys trenta del segle XX.
Font: Web memoriaesquerra.cat. Ft. SI

Amb quinze anys és redactor esportiu de 'El Poble Català', per continuar més endavant al diari 'La Publicitat'. S'ha fet un nom en el món del periodisme d'esports i és sol·licitat per gran nombre de mitjans informatius i agències de notícies.

Una curiosa anècdota ens la proporciona Bernades l'any 1929, quan encapçala una famosa polèmica en posicionar-se en contra de la construcció de la Piscina Municipal de Montjuïc. Es absolutament favorable a la pràctica de l'esport de la natació, però critica la ubicació de la piscina  a la muntanya de Montjuïc, convençut com està de que els equipaments esportius dissenyats en aquest indret han de ser un absolut fracàs.

Titulars de l'article d'en Vicenç Bernades publicat a 
'La Publicitat' del 19 de juliol de 1929.
Font: Hemeroteca ARCA

En el llarg article Vicenç dispara sense pietat contra la despesa en instal·lacions esportives feta a la muntanya de Montjuïc, sota la direcció del Comité Esportiu de l'Exposició. La nova piscina centra alguna de les frases més contundents:

"... Mancava, però, arrodonir aquest ridícul construint una piscina a 200 metres d'alçaria al nivell del mar !!!. En un país on els atletes-nedadors poden comptar-se, on gràcies a la piscina coberta, i amb aigua calenta a l'hivern, el benemèrit Club de Natació Barcelona aconsegueix mantenir un reduït nucli d'esportistes de la natació, calia construir una piscina a 200 metres d'alçaria, en la qual s'han despès més de quatre-centes mil pessetes, per a funcionar, a tot estirar, set o vuit ocasions a l'any ?... Amb el mig milió de pessetes que, fet i fet, s'hauran despès amb la nova excentricitat dels esportistes (del comité de l'Exposició) de Montjuïc, ¿ vol dir-nos el company Gibert si no s'hauria pogut fer una obra més pràctica i més educativa construint algunes piscines populars a les nostres barriades obreres ?. No s'hauria realitzat tasca molt més sana sota el punt de vista esportiu, educatiu i higiènic ?." (3)

Amb l'apel·lació a 'el company Gibert' s'adreça a en Francesc de S. Gibert Riera, qui en aquells moments és el president de la Federació Catalana de Natació Amateur (FCNA), a la vegada que és també periodista esportiu amb quin doble vessant és el més ferm defensor de la piscina municipal de Montjuïc. El debat que s'obre en els diferents periòdics de la ciutat és d'una diversitat colossal, emplenant pàgines i pàgines, tant de la premsa esportiva com de la d'informació general.

Bernades és escollit regidor de l'ajuntament de Barcelona a les eleccions de febrer de 1934, en la llista d'Esquerra Republicana. Li correspon el càrrec de regidor de Circulació i Policia Urbana. Del seu real interès en la construcció de piscines en dona fe el que tot just uns mesos desprès del seu nomenament aconsegueix del consistori l'aprovació d'una 'Comissió Assessora de Cultura Física', molt possiblement la primera creada en qualsevol consistori del  país.

Retall de la Gaseta municipal de Barcelona del 9 d'abril de 1934 
informant de la creació de la 'Comissió Assessora de Cultura Física'.
Font: Hemeroteca ARCA

De l'esmentada comissió, que n'és el promotor, és nomenat vicepresident, si bé actua realment com a president per delegació de l'alcalde.  Entre d'altres objectius plantejats als membres d'aquest comitè es fixa com a preferent el que es refereix a les piscines públiques:

"Sobre piscines municipals: a) Emplaçament en que podria construir-se una piscina municipal coberta, a ésser possible en terrenys de propietat de l'ajuntament. b) Característiques que hauria de reunir la piscina i règim de funcionament una vegada estigui construïda..."

L'expedient 865 de 1934

De resultes d'aquest impuls, l'ajuntament de Barcelona obre l'expedient administratiu n. 865 sota el lacònic títol de Construcción Piscina. Inclou diferents plànols del que és l'avantprojecte de la anhelada instal·lació. L'autor del mateix és el reconegut arquitecte Ramón Argilés Bifet (1898-1943), nascut a Lleida però amb residència de molt anys a la ciutat de Barcelona (4). Membre del Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (GATEPAC) fortament implantat a Catalunya, guanya l'oposició com a arquitecte municipal de l'ajuntament de Barcelona.

Una de les seves obres més característiques és la del 'Casino de Platja d'Or', a Sitges, just al costat de la Piscina Maria Teresa construïda a la part nord del Passeig Marítim, en el terreny que es coneixia com a Jardins de la Infància a l'any 1931. Encara que el projecte de dita piscina no és seu, forçosament hi va tenir alguna relació, ni que fos per la seva proximitat en el temps i en l'espai. 

Article dedicat al 'Casino Platja d'Or' a la revista AC n. 7 del GATEPAC. En 
realitat només se'n va construir el restaurant, que és el que reflexa l'article.
Font: Arxiu Diputació de Barcelona. Ft.SI

Tornant a Barcelona, la comissió municipal que n'ha estat encarregada escolleix  com a emplaçament de la primera Piscina Coberta de l'ajuntament de Barcelona el que va ser el 'Palau del Vestit' de la Exposició Internacional de la ciutat, que en aquells moments era en desús. (5) 

Vista del Palau de Vestit, encaixonat entre el Palau de la Metal·lúrgia 
i la columnata exterior de recinte de l'Exposició de l'any 1929. 
Font: Bloc barcelofilia. Ft. SI

A les imatges que segueixen podem veure una reproducció de part dels plànols continguts en l'expedient municipal al·ludit:

1. Carpeta de l'expedient n. 865, de l'any 1934

2. Vista general exterior. Juny 1934

3. Vista general de la piscina gran de 33 x 16 m. Juny 1934

4. Vista dels alçats longitudinals. Juny 1934

5. Vista de la planta baixa amb els seus departaments. Juny 1934
Font: Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB)

A més dels espais complementaris de recepció, direcció i tenda de vestits de bany, el projecte preveu dutxes, sanitaris, dues sales de gimnàs - una per a homes i una altra per a dones -, i les piscines pròpiament dites: la gran de 33 x 16 m., amb dues amples graderies a banda i banda del vas, i la infantil de 12 x 6 m., ambdues amb els seus corresponents vestidors.

Aquest projecte ja es troba al 1934 en la fase de redacció definitiva, a la vegada que s'han pressupostat fins a 200.000 ptes. per a les tasques inicials de la primera Piscina Coberta de la ciutat de Barcelona. Tot just s'han enllestit aquests primers treballs el mes d'agost de 1934, quan coincideixen amb la malaurada circumstància de produir-se el fets del 6 d'octubre d'aquell any, quan el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Aquesta proclamació, un acte d'insurrecció contra el gir conservador del govern republicà espanyol, va ser considerat pel govern central com un desafiament, al qual va respondre amb la repressió militar.

El projecte de la piscina coberta municipal és veu afectat. El govern de la Generalitat i la major part del consistori barceloní són  detinguts i tancats en diferents vaixells-presó al port de Barcelona. Entre els detinguts hi ha en Vicenç Bernades, qui comparteix presidi amb el president Companys i altres polítics del moment al  vaixell Uruguay. En Vicenç, no obstant, és alliberat als pocs mesos, però com la resta del govern de la ciutat ha estat desposseït dels seus càrrecs i substituït per un consistori interí... primera aturada en sec de la promesa piscina coberta.

Les eleccions generals del dia 16 de febrer de 1936 són guanyades per la coalició d'esquerres del Front Popular, de manera que a Catalunya de seguida es va procedir a la restitució dels ajuntaments democràtics, posant fi a la gestió de les comissions gestores imposades. En el cas de Barcelona en Carles Pi Sunyer és fa càrrec de l'alcaldia de la ciutat i en el seu equip reposa a Vicenç Bernades en les seves antigues funcions. Una de les primeres decisions del nou govern municipal és la de recuperar el temps i els projectes perduts, i entre aquests el de la Piscina Coberta que, ara sí, s'inclou en el Pressupost Extraordinari d'Obres i Sanejament que el Ple de l'Ajuntament aprova amb data del 14 de maig del mateix 1936.

Retall de la Gaseta Municipal del 15 de juny de 1936, amb la part del Pressupost 
Extraordinari d'Obres i Serveis de l'ajuntament que inclou el pressupost 
definitiu per a la construcció de la piscina ja prevista al 1934.
Font: Hemeroteca ARCA

Al diari 'La Publicitat' un seu company de redacció, el cenebista Antoni Trigo, celebra la noticia de l'aprovació d'aquest pressupost extraordinari amb paraules emocionades a l'article publicat el dia 15 de maig:

"Si un dia de l'any 1934, en donar-nos una nova molt semblant a aquesta anàrem tot seguit a trucar a la porta de Vicenç Bernades... avui que la nova ja te tot el caire de realitat i que novament estem a punt de veure realitzada la nostra il·lusió de tants anys, també hem anat a trucar a la mateixa porta... Res no ha variat en ell, com sempre és l'amic de tots els esportius i un dels homes que des de les corporacions oficials s'ha distingit més pel seu amor a l'esport i als esportius de Catalunya."

Encapçalament de l'article d'en Antoni Trigo publicat a 'La Publicitat' 
del dia 15 de maig de 1936, donant compte de la bona noticia.
Font: Hemeroteca ARCA

Tot és a punt i al seu lloc per a complir el somni de tants i tants esportistes del món  de les activitats aquàtiques del país, que des de las nit dels temps han estat lluitant per aconseguir la implicació dels estaments oficials en la construcció de piscines municipals cobertes als barris de les respectives ciutats.

Novament, però, un entrebanc - aquest sí que catastròfic - n'ha d'impedir la seva realització. En el marc d'una societat progressivament radicalitzada, només dos mesos desprès de l'aprovació del pressupost per a la construcció d'aquesta primera Piscina Coberta municipal de Catalunya és produeix el cop d'estat dels dies que van del 17 al 19 de juliol, que degenera en la guerra incivil que ha de mantenir paralitzada qualsevol iniciativa que no sigui la de la lluita entre germans... segona aturada en sec, i aquesta ho ha de ser per molts anys...

Corol·lari

Amb la difícil represa dels anys de la postguerra encara hem de veure com aquest projecte vol reprendre el vol. L'any 1941 el Club Esportiu Mediterrani cursa una petició a l'ajuntament d'en Miquel Mateu Pla - el Mateu dels ferros, com se'l coneix - sol·licitant la possible cessió de la hipotètica piscina de la Plaça Espanya, en el supòsit que aquesta és reprengui... així, en el llibre 'Història del Club Esportiu Mediterrani. Més de mig segle' escrit per en Joan Martí Vallés i editat l'any 1977, es dona a conèixer que:

"A tal efecte en el mes d'octubre (de 1940), es va presentar a l'Ajuntament de Barcelona un extens informe-memòria, explicant la nostra activitat i historial, demanant la concessió d'uns terrenys per a un determinat nombre d'anys i desprès tractar de les peculiaritats i sistemes per a portar a terme la respectiva construcció. El lloc suggerit era a la Plaça d'Espanya, on, en l'Exposició de l'any 1929, estigué ubicat el Palau del Vestit, extrem que ja figurava en el projecte de l'any 1936"

Les gestions sembla que es van anar allargant, però hi ha constància que a l'any 1943 l'ajuntament respon a la petició feta per el club, tot denegant qualsevol possibilitat de cedir l'espai de l'antic Palau del Vestit ni el de cap altre terreny de la zona de propietat municipal, atès que afirma no disposar-ne, tal com ho acredita a la Gaseta Municipal de Barcelona:

Resposta a la petició del C.E. Mediterrani publicada a la Gaseta 
Municipal de Barcelona del 17 de maig de 1943.
Font: Hemeroteca ARCA

S'observa que en la resposta oficial de l'ajuntament ja s'esmenta el destí previst per a l'espai abans ocupat per l'antic Palau del Vestit: s'hi preveu la construcció d'una estació terminal d'autobusos. I, efectivament, aquest projecte si que sí que va reeixir. L'espai fou ocupat per la terminal d'Iberia - la companyia aèria de bandera d'Espanya -  que hi va instal·lar unes seves dependències, a  més de ser el punt de sortida dels autobusos amb destí a l'aeroport del Prat, avui 'Aeroport Josep Tarradellas'.

Fins a la inauguració de la que realment va ser la primera Piscina Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona han de passar més de vint-i-sis anys des del projecte del 1934 i més de disset des d'aquesta resposta negativa a la sol·licitud del Mediterrani.

El dia 19 de maig de 1960 el ministre del règim franquista, José Solís Ruíz - 'la sonrisa del régimen' - procedeix a inaugurar la Piscina Coberta Municipal del Poblenou, ubicada a la cantonada dels carrers Llull i Espronceda. És coneix, també, que la dita piscina que ha de ser gestionada per l'històric Club Natació Poblenou, fundat a l'any 1928 com a Olímpic Club.

Titulars de 'El Mundo Deportivo' del dia 20 de maig de 1960, 
amb la notícia de la inauguració de la primera Piscina 
Coberta Municipal de la ciutat de Barcelona (6)
Font: Hemeroteca Mundo Deportivo

La novetat va ser abastament recollida per tot tipus de mitjans informatius del país, i com a exemple reproduïm la versió facilitada en el setmanari Destino, on com és habitual els seus redactors remarquen quasi més la innegable tasca del molt honorable Club Natació Barcelona que la innovació representada per la flamant piscina:

Retall del setmanari 'Destino' del 28 de maig de 1960, amb l'anònim 
comentari dels seus redactors sobre la piscina de Poblenou.
Font: Hemeroteca ARCA. Ft. SI

Aquesta instal·lació inaugura la dècada dels seixanta, que ha de ser profitosa en la construcció de nombrosos equipaments esportius municipals a diferents ciutats del territori català i espanyol. No cal entrar en més detalls, però si que volem significar la inauguració a l'any 1966 de la Piscina Sant Jordi, en terrenys i amb finançament de la Diputació de Barcelona. 

Aquesta construcció ve incardinada amb el primer Plan de Piscinas 1965 de l'organisme, gràcies al qual, essent ponent d'esports de la diputació en Joan Antoni Samaranch, aquesta administració va contribuir en una mesura molt important al finançament de nombroses piscines descobertes i cobertes de la província de Barcelona.

Tapa de la carpeta del 'Primer Plan Provincial de Construcción 
de Piscinas' de la Diputació de Barcelona.
Font: Arxiu General de la Diputació de Barcelona

Josep Castellví

(1) En Jaume Mestres Fossas (1892-1981), ultra haver estat el primer president de la FENA i de la FCNA, va fer la carrera d'arquitecte, essent considerat l'autèntic protoarquitecte esportiu català. Quan redacta aquest article ja s'ha ofert, de manera totalment gratuita, a la junta directiva del seu Club Natació Barcelona per a fer els plànols i la direcció d'obres de la que ha de ser la piscina coberta de l'Escullera, la primera esportiva en ser construïda a Catalunya i a Espanya.

(2) Com no pot ser d'altre manera, en el primer quart del segle XX els principals divulgadors de la necessitat de construir piscines cobertes a Catalunya són tot un seguit de periodistes vinculats quasi sempre al degà C.N. Barcelona. Entre ells destaca qui signa com a 'Corcho', que no és altra que en Bernat Picornell; però també són habituals a la premsa personatges com en Emili Solé Brufau, en Francesc de S. Gibert, en Joan Trigo o el 'Corredisses' de  'La Veu de Catalunya' i d'altres mitjans, que amaga la personalitat d'en Josep Elias Juncosa, 'sportman' i destacat representant de l'olimpisme a casa nostra.

(3) Convé comprendre que a les primeres dècades del segle XX la muntanya de Montjuïc era una zona maleïda per dues raons fonamentals. La primera era per ser considerada, en gran part, un terreny militaritzat, des d'on s'ha bombardejat repetidament la ciutat de Barcelona des del seu castell i s'han fet servir els seus calabossos en les diferents onades repressives de l'època . La segona raó fa referència al fet que els espais de la muntanya, al marge de l'aspecte militar, són refugi de malfactors i de gent marginada per la societat, de manera que els ciutadans 'honorables' no gosaven fàcilment de trepitjar un espai tant perillós. Els treballs de l'Exposició i el seu posterior desenvolupament i urbanització van capgirar aquesta situació. 

(4) El lleidatà Ramón Argilés Bifet és llicencia com a arquitecte a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona l'any 1924. A la seva ciutat és molt coneguda la seva obra restaurant la façana i part de l'interior de l'històric edifici del Palau de la Paeria, per a la qual guanyà el concurs fet a l'any 1929. Arribà a ser cap del Servei Tècnic d'Edificis Culturals de l'Ajuntament de Barcelona, on va rebre l'encàrrec que en aquest article hem destacat. De cara a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 va realitzar, en col·laboració amb Nicolau Rubió i Tudurí i Pere Benavent, els plànols d'urbanisme-ficció d'una Barcelona futura de l'any 2000.

(5) El Palau del Vestit - també conegut com Palau del Treball - va ser anomenat inicialment Palau de la Pedagogia, la Higiene i les Institucions Socials i va ser projectat pels arquitectes Josep Maria Jujol i Andrés Calzada. La seva superfície durant l'exposició de 1929 era de 6.500 metres quadrats i el projecte inicial va tenir que ser adaptat a la columnata, com també ha hagut de fer l'actual Palau número 1 - originalment Palau de les Comunicacions - a l'altre costat de la plaça Espanya per mantenir la uniformitat arquitectònica de l'entrada a l'Exposició. El Palau del Vestit va ser enderrocat a partir de 1934, amb la previsió que al seu lloc hi anés la piscina coberta objecte d'aquest article.

(6) Mol possiblement també va ser la primera piscina esportiva coberta de tota Espanya, atès que hi havia altres instal·lacions cobertes d'aquest tipus, però que havien estat dissenyades per a fins balnearis i terapèutics, no pas esportius.

Butlletí. Jaume Monzó Cots, un article de l'Arquitecte Tècnic...

L'any 1968 en Jaume Monzó va assolir una de les seves fites esportives, 
en ser el primer olímpic del C.N. Montjuïc, com a integrant
de l'equip espanyol que va participar als Jocs de Mèxic.
Font: Arxiu JCE, fons Jaume Monzó. Ft. SI

De l'esportista d'elit al tècnic professional...

Com hem vist en d'altres entrades d'aquest bloc que li han estat dedicades, en Jaume Monzó Cots (1946-2020) va tenir una dilatada i profitosa etapa d'esportista d'elit, sempre enquadrat en les files del Club Natació Montjuïc.

La carrera esportiva d'en Jaume va estar farcida de moments de gran brillantor, però també en va conèixer altres marcats per el desencís. Aquest va ser el cas de l'any olímpic de 1968. Malgrat la felicitat i l'èxit de ser el primer esportista olímpic del club - fet que sempre va recordar amb orgull i entusiasme -, el cert és que els resultats esportius d'aquesta cita no van estar a l'alçada que el nedador blanc-i-verd desitjava.

A l'any anterior de 1967 en Jaume es va trobar condicionat per dues circumstàncies poc favorables, com van ser la realització del servei militar obligatori i la dedicació intensiva a la finalització dels seus estudis d'aparellador - ara Arquitecte Tècnic -, que van dificultar en gran manera les seves possibilitats d'entrenar de manera adient. 

Tot i la intervenció del President d'Honor del C.N. Montjuïc, Epifani de Fortuny, demanant al 'Capitán General de Catalunya' la seva intervenció prop de les autoritats militars corresponents per a obtenir facilitats per els entrenaments d'en Jaume, el resultat va quedar limitar a la concessió de dues hores de permís al migdia, a partir de les 12 hores, "para que pueda practicar el deporte de la natación", tal com respon el llavors capità general José L. Montesino-Espartero Averly. 

Un

Reproducció de la carta original lliurada per el 'Capitán General de Catalunya' 
a en Epifani de Fortuny, baró d'Esponellà, accedint la petició d'aquest 
de facilitar els entrenaments d'en Jaume Monzó mentre es 
troba realitzant el servei militar obligatori. (1)
Font: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC1-1256-T-786-2.

A les dificultats ja es unmentades, cal afegir la insuficiència de la estada preparatòria dels jocs que el Jaume - junt amb Joan Fortuny i Joaquín Xicoy - va aconseguir fer als EE.UU. el primer trimestre de 1968, que malauradament es va veure interrompuda per la decisió dels responsables federatius de torn, obligant al seu retorn immediat. (2).

Les conseqüències són prou conegudes. En tornar dels Jocs de Mèxic en Jaume abandona la disciplina de la Residencia Blume de Barcelona, on havia entrat en el moment mateix de la seva inauguració el gener de 1961; no obstant, encara segueix uns anys més com a nedador i waterpolista, entrenant i competint amb el Montjuïc.

Equip de waterpolo del Montjuïc, participant en un quadrangular a Madrid l'estiu de 
1969. Sánchez, Segura, Comas, Subirana (E), Castellví, Grau, Lloansí, 
Murio. Sota: Puigdevall, Siré, Costa, Monzó i Asensio. 
Font: Arxiu JCE. Ft. J. Brascó

Un cop retirat definitivament de l'esport d'alt rendiment, la seva estimació per la natació el va portar a mantenir-se sempre actiu, participant en proves màster i travessies; donant-se el cas que poques hores abans del seu traspàs va estar entrenant a la Piscina Sant Jordi de Barcelona.

L'Arquitecte Tècnic al servei de l'esport...

Des dels primers anys setanta del segle passat en Jaume va estar exercint la seva professió, mentre que a la vegada anava conformant el seu propi nucli familiar, que sempre va mantenir com el principal centre d'atenció de la seva vida. 

Va procurar de compaginar l'activitat professional d'obra civil - habitatges, equipaments comercials, industrials, i d'altres... - amb tasques vinculades a l'activitat esportiva i, especialment, al món de la natació.

Entre les obres d'aquest darrer vessant en que va intervenir podem destacar les següents:

• 1975-1976. Planejament del Complex Esportiu Municipal de Santa Eulalia, a l'Hospitalet de Llobregat

• 1976. Ampliació de les instal·lacions de la piscina coberta del C.N. Barceloneta, al Passeig Marítim de Barcelona

• 1976-1979. Col·laboració  en el desenvolupament de la Ciutat Esportiva del C.N. Montjuïc, amb especial incidència en la construcció de la piscina descoberta de mides olímpiques, a Barcelona

• 1977. Disseny i construcció d'una piscina descoberta a Flaçà, a la comarca del Gironès

• 1981-1983. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat NAGI, a Sabadell

• 1982. Planejament i construcció de l'equipament esportiu privat CROL, a Terrassa

• 1983-1984. Reformes i millora del Complex Esportiu de Badia del Vallés (3)

• 1990. Reformes i millora de la Piscina Sant Jordi, a Barcelona

Algunes de les primeres intervencions van ser realitzades formant equip amb en Joaquim Pujol, amic i company de la Blume, que havia finalitzat els seus estudis d'arquitectura.

A l'entrada de la secció 'Butlletí' que avui publiquem recollim l'article que en Jaume Monzó va difondre mitjançant la revista 'PISCINAS XXI' l'any 1983, tot explicant la seva experiència en el planejament i desenvolupament de dues instal·lacions esportives privades, com són les 'escoles' NAGI i CROL - a Sabadell i Terrassa, respectivament - (4).

En ambdues es donen algunes característiques similars. Han estat promogudes per antics nedadors d'elit: el manresà Josep Claret, en el cas de NAGI; i els terrassencs germans Batalla, en el cas de CROL. La seva concepció inicial ha estat la de ser pensades com a 'Escoles de Natació' de caràcter privat, i han cercat de reutilitzar antics equipament de caràcter industrial en desús, tot situant-se en entorns propers a equipaments educatius importants de les seves respectives viles.

Tot seguit podeu trobar la reproducció de l'article complert, agrupat en formats de dues pàgines a cadascuna de les imatges:

Article d'en Jaume Monzó publicat al n. 34 de la Revista 'PISCINAS XXI' 
l'any 1983, amb els seus continguts referits als equipaments esportius 
privats NAGI i CROL, a Sabadell i Terrassa, respectivament.
Font: Biblioteca de l'Esport, Generalitat de Catalunya

La col·laboració d'en Jaume consta d'una introducció inicial on exposa les característiques generals d'ambdós equipaments, per passar desprès a les fitxes particulars de cadascun d'ell, les quals consten de:

• Fitxa tècnica

• Plànols dels equipaments

• Fotos del procés i de l'acabament final

• Detalls dels processos de depuració, climatització i aigua sanitària de cadascuna de les instal·lacions

No cal dir que des del punt de vista de l'actualitat en la construcció dels equipaments esportius moltes de les solucions adoptades en aquells anys vuitanta han estat amplament millorades, però en qualsevol cas aquest reportatge ens serveix com a guia per a conèixer algunes dades de la situació d'aquell moment en la generació d'aquests equipaments de caire exclusivament privat, tot i mantenint una certa vocació difusora de l'ensenyament de la natació.

L'escola NAGI va estar operativa fins a l'any 2007, mentre que l'escola CROL encara continua en funcionament.

Memòries del Montjuïc

(1) La carta de petició de facilitats per en Jaume la signa el Baró d'Esponellà amb data del 12 de juny de 1967. A més de descriure la situació militar d'en Monzó, Epifani de Fortuny no se'n està de tocar la fibra sensible del capità general, tot dient-li que:"Puedo asegurarte que por su comportamiento deportivo y familiar el muchacho es merecedor de la mayor ayuda posible, que siempre repercutirá en el mejor nombre de España, que él ha defendido siemore con los mayores éxitos."

(2) El gener de 1968 els nedadors catalans Jaume Monzó i Joan Fortuny van aconseguir, mitjançant la intervenció del llavors 'Delegado Nacional de Educación Física y Deportes', Joan Antoni Samaranch, ser els primers nedadors del país que van poder fer una estada per a entrenar amb algun dels principals entrenadors de natació dels Estats Units. La 'Federación Española de Natación' va ampliar el projecte al nedador valencià Joaquim Xicoy, però el termini inicial de tres mesos no es va voler prorrogar, tal com demanaven els nedadors, de manera que la seva preparació olímpica per a Mèxic 1968 va restar incomplerta...

(3) L' actual Badia del Vallés, municipi independent des de l'any 1994, era en aquells primers anys vuitanta coneguda com a Ciutat Badia, sota la forma d'una mancomunitat depenent dels municipis de Cerdanyola del Vallès y de Barberà del Vallès.

(4) L'article que reproduïm es pot consultar a la Biblioteca de l'Esport, accedint al n. 34 de la revista 'PISCINAS XXI'  de l'any 1983 i consultant les pàgines que van de la 49 a la 60.